Mostrando las entradas para la consulta massa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta massa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 14 de diciembre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA CUARTA.

Don Felice li enseñe a Puccio cóm guañás la benaventuransa fen una peniténsia que ell sap; lo germá Puccio la fa, y don Felice, mentrestán, en la dona de Puccio se divertíx.

Después de que Filomena, acabada la seua história, va callá, habén Dioneo en dolses paraules alabat mol lo ingenio de la Siñora y tamé la plegaria feta per Filomena al acabá, la Reina va mirá cap a Pánfilo sonrién y va di:

- Pos ara, Pánfilo, allarga en alguna coseta plassentera lo nostre entretenimén. Pánfilo va contestá que de bona gana, y va escomensá:

Segóns hay sentit di, a San Brancazio vivíe un home bo y ric de nom Puccio de Rinieri, que, habénse entregat del tot a les coses espirituals, se va fé beato de ixos de San Francisco y va péndre lo nom de germá Puccio; y seguín la seua vida espiritual, com no teníe datra família que la seua dona y una criada, y no nessessitabe ocupás en cap ofissi, anabe mol a la iglesia. Y com ere un home simple y de tosca calaña, diebe los seus padrenuestros, anabe als sermóns, anabe a les misses y may faltabe als cántics de laudes que cantaben los seglás; y fee dijú y se disciplinabe, y habíe corregut la veu de que ere dels flageláns. La dona, a qui quirdaben Siñora Isabetta, jove de sol vintivuit o trenta añs, fresca y hermosa y tan redoneta que pareixíe una poma golden, per la santidat del home y potsé per la vellesa estabe en molta frecuénsia a dieta mol mes tems del que haguere volgut; y cuan volíe jugá en ell, lo encantat li contabe la vida de Cristo o los sermóns de fray Anastasio o los plos de la Magdalena o atres coses paregudes.

Va torná an este tems de París un flare de nom don Felice, del convén de San Brancazio, que ere bastán jove y hermós en persona, y de agut ingenio y de profunda siénsia, en lo que fray Puccio se va lligá en estreta amistat. Y com ell totes les seues dudes les hi ressolvíe, y ademés, habén conegut la seua condissió, se li mostrabe santíssim, va escomensá lo germá Puccio a portál algunes vegades a casa y a donáli de diná y sopá, segóns veníe al cas; y la dona tamé, per amor de fray Puccio, se habíe fet a la seua compañía y de bona gana li fée los honors. continuán, pos, lo flare les visites a casa de fray Puccio y veén a la dona tan fresca y redoneta, sen va doná cuenta de quina ere la cosa de la que mes careixíe; y va pensá si no podríe, per a tráureli faena a fray Puccio, suplílay ell. Y tiránli mirades una y un atra vegada, astutamen, tan va fé que li va ensendre a la seua men aquell mateix dessich que ell teníe; del que habénse apersebut lo flare, tan pronte com va pugué va parlá en ella de los seus dessichos. Pero encara que la trobare ben disposada a rematá lo assunto, no podíe trobá lo modo, perque ella de cap puesto del món se fiabe per a está en lo flare mes que a casa seua; y a la casa no se podíe perque lo germá Puccio no eixíe may de la siudat. Lo flare teníe gran pena; y después de mol cavilá se li va ocurrí un modo de podé está en la dona a la seua casa sense sospeches, encara que lo germá Puccio allí estiguere. 

Un día li va di al germá Puccio. 

- Ya men hay donat cuenta moltes vegades, germá Puccio, de que lo teu mes gran dessich es arribá a sé san, segóns me pareix, vas per un camí massa llarg cuan ña un atre mol mes curt, que lo Papa y los seus atres prelats lo saben y lo fiquen en práctica, y no volen que se divulgo perque lo orden clerical, que la mayoría viuen de ermoña (limosna, almoina) se desfaríe. Pero com eres amic meu y me has honrat mol, si yo creguera que no lay diríes a dingú al món, y vullgueres seguíl, tel enseñaría. 

Lo germá Puccio, dessichán aquella cosa, primé va escomensá a rogáli en grandíssimes instánsies que lay enseñare y después a juráli que may lay diríe a dingú, afirmán que se ficaríe a fé lo que li diguere.

- Ya que aixina mu prometixes - va di lo flare - te la explicaré. Tens que sabé que los sans doctós sosténen que qui vol arribá a benaventurat té que fé la peniténsia que sentirás; pero enténu be: no dic que después de la peniténsia no sigues tan pecadó com eres, pero passará que los pecats que has fet hasta la hora de la peniténsia estarán purgats y per nella perdonats y los que faigues después no se escriurán per a la teua condenassió sino que sen anirán en l´aigua beneita com ara fan los venials. Lo home té que confesás dels seus pecats cuan va a escomensá la peniténsia, y después de alló té que escomensá un dijú y una abstinénsia grandíssima, que convé que duro coranta díes, als que té que abstíndres no ya de atres dones sino de tocá a la seua própia. Y ademés de aixó, tens que tíndre a casa algún puesto aon per la nit pugues vore lo sel, y cap a la hora de completes anáten an este puesto; y tíndre allí un tauló mol ample colocat de manera que, están de peu, pugues apoyá los riñóns an ella y, en los peus an terra, exténdre los brassos en creu; y si los vols apoyá an algún clau pots féu; y de esta manera, mirán al sel, has de está sense mouret gens hasta maitines. Y si fores lletrat te convendríe an este tems di sertes orassións que te donaré; pero com no u eres tens que resá tresséns parenostres en tresséntes avemaríes y alabanses a la Trinidat, y mirán al sel tíndre sempre a la memória que Déu ha sigut lo creadó del sel y de la terra, y la passió de Cristo están de la mateixa manera en que va está ell a la creu. Después, al tocá maitines, pots si vols anáten, y aixina vestit tombát al llit y dormí; y al matí siguién tens que aná a la iglesia y sentí allí per lo menos tres misses y di sincuanta padrenuestros en atres tantes avemaríes y, después de aixó, en sensillés fé algúns dels teus negossis si ne tens algún que fé, y después diná y aná de véspres a la iglesia y di sertes orassións que te donaré escrites, sense les que no se pot passá, y después a torná a lo dit abáns. Y fen aixó, com yo hay fet, espero que al acabá la peniténsia sentirás la maravillosa sensassió de la beatitut eterna, si la has fet en devossió. 

Lo germá Puccio va di entonses:

- Aixó no es cosa massa pesada ni massa llarga, y té que pugués fé bastán be; y per naixó vull escomensá lo domenge en nom de Déu.

Y separánse de ell y anánsen a casa, en llisénsia per a féu, a la seua dona lay va contá tot. La dona u va enténdre mol be, per alló de estás coto hasta lo matí sense moures, va vore qué volíe di lo flare, pel que, pareixénli bon invento, li va di que de aixó y de consevol atre be que li faiguere a la seua alma, estabe ella contenta; y que, per a que Déu faiguere la seua peniténsia profitosa, volíe en ell fé dijú, dichuná, pero lo demés no.
Habén quedat, pos, de acuerdo, arribat lo domenge, lo germá Puccio va escomensá la seua peniténsia, y lo siñó flare, habénse ficat de acuerdo en la dona, a una hora a la que no podíe sé vist, la mayoría de les nits veníe a sopá en ella, portán sempre en ell bons manjars y begudes; después, se gitáe en ella hasta la hora de maitines, a la que, eixecánse, sen anabe, y lo germá Puccio tornáe al llit. Lo cuarto que lo germá Puccio habíe triat per a cumplí la seua peniténsia estáe a la vora de la alcoba aon se gitáe la dona, y només estabe separat de ella per una paret mol primeta; pel que, retossán lo siñó flare en massa brío en la dona y ella en ell, li va paréixe al germá Puccio sentí una tremoló del terra de la casa; pel que, habén ya dit sen de los seus padrenuestros, fen una pausa, va cridá a la dona sense moures, y li va preguntá qué fée. La dona, que ere ingeniosa, potsé cabalgán entonses en la bestia de San Benito o la de San Juan Gualberto, va contestá: 

San Juan Gualberto
San Juan Gualberto


- ¡A fe, home, que me menejo tot lo que puc!

Va di entonses lo germá Puccio:

- ¿Cóm que te meneges? ¿Qué vol di aixó de meneját?

La dona, enriénsen, com ere espabilada y valenta, y perque potsé teníe motiu de riure, va contestá: 

- ¿Cóm, no sabéu lo que vull di? Pos yo u hay sentit di mil vegades:
«Qui per la nit no sope, totala nit se sorolle».

Se va creure lo germá Puccio que lo dijú, que en ell fingíe fé, ere la raó de no podé dormí, y que per naixó se sorollabe al llit; pel que, de bona fe, va di: 

- Dona, ya te u hay dit: «No desdichunos»; pero ya que u has volgut fé no pensos en alló; pensa en descansá; que dones tantes voltes al llit que u fas tremolá tot. 

Va di entonses la dona:

- No tos amoinéu, no; be sé lo que me fach; féu be lo vostre que yo faré be lo meu si puc. Va callá entonses, pos, lo germá Puccio y va torná als seus padrenuestros, y la dona y lo siñó flare desde aquella nit, fen colocá un llit a un atra part de la casa, allí mentres durabe lo tems de la peniténsia del germá Puccio en grandíssima festa se estaben; y a un tems colabe lo flare y la dona tornáe al seu llit, y als pocs instáns de la seua peniténsia veníe an ella lo germá Puccio. Continuán, pos, de este modo lo germá la peniténsia y la dona en lo flare lo seu gust, moltes vegades fen broma li va di:

- Tú li fas fé una peniténsia al germá Puccio que mos ha fet guañá a natros lo paraísso. Y pareixénli a la dona que li anabe be, tan se va afissioná a les minjades del flare, que habén sigut pel home mol tems tinguda a dieta, después de acabás la peniténsia del germá Puccio, va trobá lo modo de alimentás en ell a un atre puestet, y en discressió mol tems en ell va péndre lo seu plaé.

jornada tersera novela quinta

viernes, 3 de mayo de 2019

Jornada cuarta. Novela tersera.

Cuarta jornada. Novela tersera.

Tres joves volen a tres germanes y en elles se fuguen a Creta. La mes gran, per sels, mate al seu amán. La segona, entregánse al duque de Creta, salve de la mort a la primera, pero lo seu amán la mate y fuch en la primera. Culpen de aixó al tersé amán en la tersera germana y a la presó u confessen y per temó a morí sobornen (corrompíxen en dinés) a la guardia, y, pobres, fugen a Rodas y a la pobresa allí se moren.
Filostrato, sentit lo final del novelá de Pampínea, se va quedá un poc encantat y después va di giránse cap an ella:
- Algo bo y que me ha agradat ha tingut lo final de la vostra novela, pero massa chalera y cachondeo ha tingut la historia, que haguera preferit que no tinguere.
Después, giránse cap a Laureta, va di:
- Siñora, seguíu vos en una milló, si es que pot sé.
Laureta, enriénsen, va di:
- Massa cruel estéu contra los amáns, si sol un mal final los dessicháu; y per a obeítos tos contaré una história sobre tres que van acabá mal, habén disfrutat poc del seu amor. Y dit aixó, va escomensá:
Joves siñores, com claramen podéu vore, tots los vissis poden tornás, en grandíssim doló, contra qui los té y moltes vegades contra datres; y entre los que en mes fluixes riendes a los nostres perills mos porte, me pareix que la ira es la que mes. La ira no es datra cosa que un impuls rápit y sense pensá, y desterrada tota raó y tenín los ulls de la men ombriosos per les tiniebles, en ardentíssima fogonada ensén lo nostre ánimo. Y encara que en frecuénsia li sobrevé al home, y mes a uns que a datres, no menos ha sobrevingut a les dones, perque mes fássilmen se ensén en elles y allí creme en flama mes clara y en menos freno les sacse.
Y no ña que maravillás de aixó: perque si volem mirá, vorem que lo seu foc per la seua naturalesa antes pren en les coses ligeres y suaves que en les dures y mes pesades; y natros som (no u tínguen a mal los homes) mes delicades del que u són ells, y mol mes volubles. Per lo que, veénmos naturalmén an aixó proclives, y mirán después cóm la nostra mansedumbre y benignidat són gran descáns per als homes en los que acostumbrem a tratá, y cóm la ira y la furia són de gran angustia y perill, per a que de ella en mes fort pit mos guardem, l´amor de tres joves y tres siñores, com hay dit abáns, convertit de felís que ere en mol infelís per la ira de una de elles, tos amostraré a la meua história.
Marsella está, com sabéu, a la Provença, es una nobilíssima y antiga siudat, situada a la vora del mar, y va sé abáns mes abundán en homes rics y en grans mercadés de lo que avui se veu; entre los que va ñabé un de nom N'Arnald Civada, home de naiximén lo mes baix possible pero de cla honor y leal viachán, sense mida ric en possesións y en dinés, y de la seua dona teníe mols fills entre los que ñabíen tres dones, y eren de mes edat que los atres que eren homes. De estes, dos, naixcudes de una bessonada, teníen quinse añs, la tersera ne teníe catorse; y los seus paréns sol esperaben per a casáles la tornada de N'Arnald, que en la seua mercansía sen habíe anat cap a España. Eren los noms de les dos primeres, Ninetta y Maddalena. La tersera se díe Bertella. De Ninetta estabe un jove, gentilhome encara que fore pobre, de nom Restagnone, enamorat tan com podíe, y la jove de ell; y de tal modo habíen sabut obrá que, sense que cap persona al món u sapiguere, disfrutaben del seu amor; y ya habíen chalat bastán tems cuan va passá que dos joves amics, Folco y Ughetto, morts sons pares y habén quedat riquíssims, la un de Maddalena y l´atre de Bertella se van enamorá. De lo que acatánsen Restagnone (habénli sigut mostrat per Ninetta) va pensá en ajudás en la seua falta de amor, y familiarissánse en ells, ara a un ara al atre, y a vegades als dos, los acompañabe a vore a les seues siñores y la de ell.
Y cuan li va pareixe sé prou familiar y amic seu, un día los va cridá a casa seua y los va di: - Mol volguts joves, lo nostre trate tos pot habé demostrat cuán es l´amor que tos ting y que per vatros faría lo mateix que per mí; y perque mol tos vull, tos mostraré lo que me ha vingut al ánimo, y vatros después en mí, juns, agarrarém lo partit que tos paregue milló. Vatros, si les vostres paraules no mentíxen, y per lo que en lo vostres comportamén de día y de nit me pareix habé entés, teníu un grandíssim amor per les dos joves que voléu, y yo per la tersera, san germana. Me demane lo cor trobá un dols y plassenté remei com es éste: vatros sou riquíssims, lo que no soc yo; si vullguéreu ajuntá les vostres riqueses y fém a mí lo tersé posseedó de elles jun en vatros y cavilá a quina part del món podríem aná a viure alegremen en elles, sense falta me diu lo cor que podré fé que les tres germanes, en gran part de lo que té son pare, vínguen en natros aon vullgám aná, y allí cada un en la seua com a germáns podrem viure com los homes mes felisos que ña en tot lo món. A vatros tos toque ara dessidí si voléu sé felisos fén aixó, o dixáu está.
Los dos joves, que anáen ensesos per les dos dones, al sentí que podríen tíndre a les dos dones, no van passá mol rato pensán, y van di que, si aixó passabe, estaben disposats a féu. Restagnone, en esta resposta de los joves, al cap de pocs díes se va trobá en Ninetta, a la que sol podíe vore en gran dificultat; y después de está en ella un tan, li va explicá lo que habíe parlat en los joves, y en moltes raóns la va intentá convénse de esta empresa. Pero poc difíssil li va sé, perque ella mol mes que ell dessichabe pugué está en ell sense sustos y ñirvis; per lo que de bona gana li va contestá que li pareixíe be y que les seues germanes, y sobre tot en aixó, faríen lo que ella vullguere.
Tornán Restagnone cap als dos joves, los va di que per part de les seues siñores lo assunto estabe dessidit; y entre ells van quedá anássen a Creta después de véndre algunes possesións que teníen, en la excusa de volé aná a comersiá en eixos dinés, y cambiades en dinés totes les demés coses que teníen, van comprá una saetíay la van armá en secreto, y van esperará la fecha pactada.
Per un atra part, Ninetta, que del dessich de les germanes massa sabíe, en dolses paraules les va inflamá que los va pareixíe que no viuríen prou per a arribá a fé alló. Per lo que, arribada la nit a la que teníen que embarcá a la saetía, les tres germanes, ubert un gran cofre de son pare, van traure de ell una gran cantidat de dinés y de joyes, y en elles, de casa les tres de amagatóns van eixí, segóns lo planejat, y van aná cap allí aon estaben los seus tres amáns que les esperaben. Van pujá a escape a la saetía, van "doná los reinos al aigua" y van marchá navegán, y sense parás un pun a cap puesto, en son demás de tarde van arribá a Génova, aon van pugué disfrutá los amáns del goch y plaé del seu amor per primera vegada. Y provínse de alló que nessessitaben van continuá lo viache, y de un port a un atre, antes de que arribare lo día vuit desde que van eixí, sense cap impedimén van arribá a Creta, aon van comprá grandíssimes y hermoses possesións, y mol prop de Candia van construí hermossíssimes mansións; y allí van escomensá a viure en mols criats, gossos, carn de ploma, caballs, y fen convits y festes y chalán tot lo que volíen, a guisa de baróns. Y vivín aixina, va passá que encara que les coses mol te agradon, si se tenen en massa cantidat cansen. Restagnone, que mol habíe vullgut a Ninetta, puguénla tíndre sense cap temó, va escomensá a cansás de ella, y a falláli l´amor per nella. A una festa li va agradá mol una jove del país, hermosa y noble Siñora, y la va escomensá a festejá, y a fé per nella mols gastos y festes, de lo que sen va acatá Ninetta, y li van entrá tans sels de ell que no podíe doná una passa sense que ella u sapiguere y sense que después lo renegare. Pero aixina com la abundánsia de les coses porte lo empach, se multiplique la gana cuan te neguen lo que dessiches: y aixina los renecs de Ninetta avivaben les flames del nou amor de Restagnone; y com passán lo tems la cosa va seguí pel mateix camí, Ninetta se va ficá mol triste, y li va assaltá la ira y a tan va víndre que, convertit l´amor que li teníe a Restagnone en odio amarg, segada per la ira, va pensá en matá a Restagnone y vengá la vergoña que li pareixíe habé patit. Va fé víndre a una agüela griega, gran mestra en escriure venenos, y en promeses y en regalos li va fé prepará un aigua venenosa, y sense aconsellás de dingú, una nit a ni va doná de beure a Restagnone que estabe acalorat y que no se barruntabe res. La forsa mortal de aquella aigua va sé tanta que abáns de arribá lo matí lo habíe matat. Esta mort la van sentí mol Folco, Ughetto y les seues dones, sense sabé que habíe mort envenenat. Van plorá juns en Ninetta y lo van enterrá. Pero va passá que no mols díes después, per un atra malvada acsió, va sé apresada la agüela que habíe preparat lo veneno, y entre atres maldats, al patí la tortura, va confesá, y va mostrá lo que habíe passat en Restagnone, per lo que lo duque de Creta, sense res di, de amagatóns una nit va aná pels voltáns de la vila de Folco, y sense cap abalot ni opossisió, se va emportá detinguda a Ninetta, de la que, sense cap tortura, ben pronte va sabé lo que volíe sentí sobre la mort de Restagnone.
Folco y Ughetto se van enterá per qué habíe sigut apresada Ninetta, lo que mol los va dóldre, y ficáen mol empeño en fé que Ninetta escapare al foc, al que creíen que siríe condenada, pero lo duque estabe firme en fé justíssia.
Maddalena, que ere una hermosa jove y habíe sigut festejada per lo duque sense habé fet may res del que ell volíe, creén que si li donabe lo gust podríe liberá a la germana del foc, lay va doná a enténdre per mich de un cauto embajadó, que ella estabe a les seus órdens si dos coses se seguíen de alló; la primera, que recuperare a san germana salva y libre; y l’atra, que alló fore cosa secreta. Lo duque, escoltada la embajada y agradánli, va considerá si teníe que féu y al final va está de acuerdo y va contestá que se faríe. Fen apresá, en consentimén de la Siñora, una nit a Folco y a Ughetto, va aná secretamen a albergás en Maddalena. Va ficá a Ninetta a dins de un sac y va di que aquella nit mateixa la aviaríe al aigua en una pedra lligada al coll. Lay va portá a san germana y per preu de aquella nit lay va doná, demanánli al anássen pel matí que aquella nit, que habíe sigut la primera del seu amor, no fore la radera. Pel matí, Folco y Ughetto, habíen sentit que Ninetta per la nit habíe sigut aviada al mar, y creénsu, una vegada liberats, van torná a casa per a consolá a les seues dones per la mort de la germana. Per mol que Maddalena se les va ingeniá en amagála, Folco sen va acatá de que estabe allí; de lo que se va extrañá mol y de repén va sospechá, perque habíe sentit que lo duque habíe festejat a Maddalena, y li va preguntá cóm podíe sé que Ninetta estiguere allí. Maddalena va cavilá una llarga fábula per a explicálay, pero ell (que ere malissiós) se la va creure ben poc, y la va apretá per a que diguere la verdat. Y ella, después de moltes paraules, lay va di.
Folco, vensut per lo doló, inflamat per la ira, va desenvainá una espasa, y la va matá, sense fé cas de los crits de mersé. Teménse la ira y la justíssia del duque, dixánla morta a la alcoba, sen va aná aon estabe Ninetta, y en la cara mol alegre, li va di:
- Anem allí aon tan germana ha determinat que te porta per a que no tornos a máns del duque.
Creénsu Ninetta, y com teníe temó del Duque, sen va aná en Folco, sense despedís de san germana. Sén ya de nit, se van ficá de camí, y en los dinés que Folco va pugué agarrá, que van sé pocs; sen van aná cap al port, van pujá a una barca y may mes se va sabé aón van arribá. Al día siguién se van trobá a Maddalena morta, y van ñabé algúns que per la enveja y odio que li teníen a Ughetto, rápidamen lay van fé sabé al duque, y ell, que mol volíe a Maddalena, corrén fogosamen cap a la casa, va detíndre a Ughetto y a la seua dona, que de estes coses encara no sabíen res, y los va fé confesá que ells y Folco habíen sigut los culpables de la mort de Maddalena. Per esta falsa confessió, ells, teménse la mort, en gran habilidat a qui los guardaben van soborná, donánlos una serta cantidat de dinés que teníen amagats a casa per a un cas mol nessessari: y jun en los guardies, sense tíndre tems de agarrá cap de les seues coses, van pujá a una barca, y de nit se van escapá a Rodas, aon van viure a la miseria no mol tems.
Pos an este estat los va portá a tots lo loco amor de Restagnone y la ira de Ninetta.

jornada cuarta novela cuarta

jueves, 2 de mayo de 2019

Cuarta jornada. Novela segona.



Cuarta Jornada. Novela segona.
Fray Alberto convéns a una dona de que lo arcángel Gabriel está enamorat de ella y, com si fore ell, moltes vegades se gite en ella, después, per temó als paréns de ella fugín de casa seua se refugie a casa de un home pobre, lo que, com a un home salvache, al día siguién a la plassa lo porte; aon, reconegut, los seus flares li fóten ma y lo fiquen a la presó.

Venecia, puente Rialto
pon Rialto de Venecia

La história contada per Fiameta habíe fet saltá les llágrimes a les seues compañeres moltes vegades, pero están ya completa, lo rey en inconmovible gesto va di:
- Poc preu me pareixeríe doná la meua vida per la mitat de la chaleraque en Guiscardo va gosá Ghismunda, y cap de vatres té que maravillás, que yo, vivín, a cada pas mil morts vech, y per totes elles no me es donada ni una part de esta chalera. Pero dixán está los meus assuntos de momén, vull que sobre casos dus, y en part als meus acsidéns semelláns, continúo parlán Pampínea, y si u fá com ha escomensat Fiameta, sense duda alguna rosada escomensaré a sentí caure damún de les meues flames.
Pampínea, sentín que aquella orden ere per an ella, va vore lo ánimo del rey mes per la emossió de les seues compañeres que les paraules del rey y per naixó, mes disposada a recreáles un poc que a tíndre que contentá al rey, se va ficá a contá una história que sense eixíssen de lo proposat, los faiguere riure, y va escomensá:
Acostumbre lo poble a di lo proverbio siguién: «Lo que es malvat y per bo tingut, pot fé lo mal y no es cregut», lo que done per a demostrá cuánta y quina es la hipocresía de los religiosos, los que en les robes llargues y amples y en les cares artifissialmén pálides y en les veus humildes y manses per a demaná a datres, y altaneríssims y áspres al empéndre als atres los seus mateixos vissis y en mostráls que ells per agarrá y los demés per a donáls an ells conseguíxen la salvassió, y ademés de aixó, no com homes que lo paraísso tinguen que guañás com natros sino casi com a siñós y posseedós de ell donán a cadaú que se mor, segóns la cantidat de dinés que los dixe, un puesto mes o menos exelén, en aixó primé a sí mateixos, si aixina u creuen, y después a qui a a les seues paraules donen fe se esforsen en engañá. Sobre los que, si cuan los convé me fore permitit demostrá, pronte los aclararía a mols simples lo que en les seues capes amplíssimes tenen amagat. Pero vullgue Déu que en totes les seues mentires a tots los passare lo que a un flare menor, de aquells que per mes grans santóns eren tinguts a Venecia; sobre lo que tos parlaré per a potsé aliviá una mica en risa y en plaé los vostres ánimos plens de compassió per la mort de Ghismunda.
Va ñabé, pos, valeroses siñores, a Imola, un home de malvada y corrupta vida de nom Berto de la Massa. Les seues vituperables acsións eren mol conegudes per los imolenses, y a tan lo van portá que ni les mentires ni les verdats se les creíen los de Imola. Per lo que, acatánsen de que allí ya les seues artimañes no li servíen, se va mudá a Venecia, resseptácul de tota la inmundíssia, y allí va aná cavilán en trobá la manera per a mal obrá com u habíe fet a un atra part. Y com si li rossegare la consiénsia per les malvades acsións cometudes per nell en lo tems passat, mostránse embargat per suma humildat y convertit en milló católico que cap atro home, va sé y se va fé flare menor y se va fé cridá fray Alberto de Imola; y en tal hábit va escomensá a fé en apariénsia una vida sacrificada y a alabá mol la peniténsia y la abstinénsia, y may minjáe carn ni bebíe vi cuan no ñabíe lo que li agradabe.
Y sense donássen cuenta casi dingú, de lladre, de rufián, de fals, de homissida, súbitamen se va convertí en un gran predicadó sense habé per naixó abandonat los vissis cuan de amagatóns puguere ficáls en obra. Y ademés de aixó, fénse móssen, sempre al altá, cuan selebrabe, si mols lo veíen, plorabe per la passió del Siñó com a qui poc li costaben les llágrimes cuan volíe. Y en poc tems, entre les seues predicassións y les seues llágrimes, va sabé de tal manera engatussá als venessiáns que casi de tot testamén que allí se fée ere fideicomissari y depositari, y guardadó de los dinés de mols, confessó y consellé casi de la mayoría de los homes y de les dones; y obrán aixina, de llop se habíe convertit en pastó, y ere la seua fama de santidat an aquelles parts mol mes gran que may habíe sigut la de San Francisco de Asís. Ara, va passá que una dona jove, badoca y sompa que se díe doña Lisetta de en cá Quirini casada en un ric mercadé que habíe anat en les seues galeres a Flandes, va aná en atres dones a confessás en este san flare; y están als seus peus, com venessiana que ere, que són tots unos vanidosos, habén dit una part de los seus assuntos, va sé preguntada per fray Alberto si teníe algún amán. Y en mal gesto li va contestá:
- Ay, siñó flare, ¿no teníu ulls a la cara? ¿Tos paréixen los meus encáns fets com los de eixes atres? Massa amáns tindría, si vullguera; pero no són los meus encáns per a dixá que los vullgue consevol. ¿A cuántes veéu que los seus encáns siguen com los meus, yo que siría hermosa hasta al paraísso? Y ademés de aixó va di tantes coses de esta hermosura seua que fastidiabe sentíla. Fray Alberto va vore que aquélla putíe a tonta, y pareixénli terra per al seu aladre, de ella enseguida y en desmesura se va enamorá; pero guardán les alabanses per a un momén mes cómodo, per a mostrás san aquella vegada, va escomensá a empéndrela y a díli que alló ere vanagloria, y atres de les seues históries; per lo que la dona li va di que ere un animal y que no sabíe que ñabíe hermosures mes grans que atres, per lo que fray Alberto, no volén enfadála massa, acabada la confessió, la va dixá anássen en les demés. Y unos díes después, agarrán un fiel compañ, sen va aná a casa de doña Lisetta y, retiránse apart a una sala en ella y sense pugué sé vist per atres, se li va aginollá dabán y va di:
- Siñora, tos rogo per Déu que me perdonéu de lo que lo domenge, parlánme vos de la vostra hermosura, tos vach di, per lo que tan fieramen vach sé castigat la nit siguién que no hay pogut eixecám del llit hasta avui.
Va di entonses doña Trulla:
-¿Y quí tos va castigá de esta manera?
Va di fray Alberto:
- Tos u diré: están en orassió durán la nit, com solgo está sempre, vach vore de repén a la meua selda una gran llumenária, y abáns de que puguera girám per a vore lo que ere, me vach vore damún un jove hermossíssim en una gayata grossa a la ma, que, agarránme per la capa y fénme eixecá, tan me va blandí que me va dixá cruixit. Li vach preguntá después per qué me habíe fet alló, y va contestá:
«Perque avui te has atrevit a repéndre los selestials encáns de doña Lisetta, a la que vull, Déu apart, sobre totes les coses». Y yo entonses li vach preguntá:
«¿Quí sou vos?». A lo que va contestá ell que ere lo arcángel Gabriel. «Oh, siñó meu, tos rogo que me perdonéu», vach di yo. Y ell va di entonses: «Te perdono en la condissió de que anirás a vórela en cuan pugues, y demánali perdó; y si no te perdone, yo tornaré aquí y te fotré tantes gayatades que u sentirás mentres visques». Lo que me va di después no me atrevixco a dítosu si no me perdonáu primé.
Doña Carbassa de ven, que ere un sí es no es dols de sal, se esponjabe sentín estes paraules y totes se les creíe com a mol verdaderes, y después de un rato va di:
- Be tos día yo, fray Alberto, que los meus encáns eren selestials; pero aixina Déu me ajudo, que ting llástima de vos, y ara, per a que no tos faiguen mes mal, tos perdono, si me diéu lo que lo ángel tos va di después.
Fray Alberto va di:
- Siñora, ya que me hau perdonat, tos u diré de bon grado, pero una cosa tos recordo, que lo que yo tos diga tos guardaréu de contáu a dingú del món, si no voléu fé malbé los vostres assuntos, que sou la mes afortunada dona que ña avui en tot lo món. Este ángel Gabriel me va di que tos diguera que li agradéu tan que moltes vegades hauríe vingut a está per la nit en vos si no haguere sigut per no assustatos. Ara, tos envíe di per mí que vol víndre una nit a vóretos y quedás en vos un bon rato; y perque com es un ángel y vinín en forma de ángel no lo podríeu tocá, diu que per a disfrute vostre vol víndre en figura de home, y per naixó diu que li diguéu cuán voléu que vingue y en quina fomra, y que u fará; per lo que vos, mes que cap dona viva, tos podréu tíndre per felís.
Doña Bachillera va di entonses que mol li agradabe que lo ángel Gabriel la amare, perque ella lo volíe be, y may passaríe que una vela de un matapán no li ensenguere dabán de aon lo veiguere pintat; y que cuan vullguere víndre an ella ere benvingut, que la trobaríe sola a la seua alcoba; pero en lo pacte de que no la dixaríe per la Virgen María, que li habíen dit que la volíe mol, y tamé lay pareixíe aixina perque a consevol puesto que lo vee estabe aginollat dabán de ella; y ademés de aixó, que ere cosa seua víndre en la forma que vullguere, sempre que no la assustare. Entonces va di fray Alberto:
- Siñora, parleu sabiamen, y yo arreglaré be en ell lo que me diéu. Pero podéu fem un gran favor, y no tos costará res y lo favor es éste: que vullgáu que víngue en este cos meu. Y escoltéu per qué me faréu un favor: me traurá l´alma del cos y la ficará al paraísso mentres ell estigue en vos.
Va di entonses doña Estirada:
- Be me pareix; vull que per les gayatades que tos va fótre per la meua culpa, que tingáu este consol. Entonces va di fray Alberto:
- Aixina, faréu que esta nit trobo ell la porta de casa vostra uberta, de manera que pugue entrá, perque venín en cos humano com vindrá, no podrá entrá mes que per la porta. La dona va contestá que u faríe. Fray Alberto sen va aná y ella se va quedá en tan gran alegría que no li entrabe la camisa al cos, mil añs pareixénli hasta que lo arcángel Gabriel vinguere a vórela. Fray Alberto, pensán que caballé y no ángel teníe que sé per la nit, en confits y atres bones coses va escomensá a agarrá forses, per a que no puguere sé aviát fássilmen del caball; y conseguit lo permís, en un compañ, al fes de nit, sen va aná cap a casa de una amiga seua de aon un atra vegada habíe arrancat cuan anabe corrén les yegües, y de allí, cuan li va pareixe be, disfrassat, sen va aná a casa de la dona y, entrán allí, en los perifollos que habíe portat, en ángel se va transfigurá, y puján a dal, va entrá a la cámara de la dona. Ella, cuan va vore aquella cosa tan blanca, se li va aginollá dabán, y lo ángel la va beneí y la va fé ficás dreta, y li va fé siñal de que sen aniguere al llit; lo que ella, dessichosa de féli cas, va fé rápidamen, y lo ángel después se va gitá en la seu devota. Ere fray Alberto majo de cos y fort, y mol ben plantat; per lo que trobánse en doña Lisetta, que ere fresca y cachonda, moltes vegades aquella nit va volá sense ales, de lo que ella mol contenta se va quedá; y ademés de alló, moltes coses li va di de la glória selestial. Después, arrimánse lo día, organisán la retirada, en los seus arnesos fora sen va eixí y va torná aon estabe lo compañ, al que, per a que no tinguere temó dormín sol, la bona dona de la casa li habíe fet amigable compañía. La dona, en cuan va amorsá, prenén als seus acompañáns, sen va aná a fray Alberto y li va doná notíssies del ángel Gabriel y de lo que li habíe contat de la glória y la vida eterna, y cóm ere ell, afegín ademés an aixó, maravilloses fábules.
A la que fray Alberto va di:
- Siñora, yo no sé cóm tos va aná en ell; lo que sé be es que esta nit, venín ell a mí y habénli yo donat la vostra embajada, me se va emportá de repén l´alma entre tantes flos y tantes roses que may se han vist tantes aquí, y vach está a un de los puestos mes agradables aon may hay estat hasta este matí a maitines: lo que va pasá del meu cos, no u sé.
-¿No tos u dic yo? - va di la Siñora -. Lo vostre cos va está tota la nit als meus brassos en lo ángel Gabriel, y si no me creéu miréutos daball de la mamella esquerra, aon li vach chupá al ángel, allí tindréu la siñal uns cuans díes.
Va di entonses fray Alberto:
- Avui faré algo que no hay fet en mol tems, me despullaré per a vore si me diéu la verdat.
Y después de mol charrá, la dona sen va entorná a casa, aon en figura de ángel fray Alberto va torná después moltes vegades sense trobá cap obstácul. Pero va passá un día que, están doña Lisetta en una comare seua y juntes parlán sobre la hermosura, per a ficá la seua dabán de cap atra, com qui poca sal teníe a la carbassa, va di:
- Si sapiguéreu a quí li agrade la meua hermosura, en verdat que no parlaríeu de les demés. La comare, dessichosa de sentíla, com be la coneixíe, va di:
- Siñora, podréu di verdat; pero no sabén quí es ell, no pot una desdís tan ligeramen.
Entonces la dona, que poc magín teníe, va di:
- Comare, no pot dís, pero en qui me enteng es en lo ángel Gabriel, que mes que an ell mateix me vol com a la dona mes hermosa, per lo que ell me diu, que ñague al món o a la marisma.
A la comare li van entrá ganes de enríuressen, pero se va aguantá per a féla parlá mes, y va di: - A fe, Siñora, que si lo ángel Gabriel se entén en vos y tos diu aixó té que sé aixina, pero no creía yo que los ángels féen estes coses.
Va di la dona:
- Comare, estéu equivocada, per les llagues de Déu: u fa milló que lo meu home, y me diu que tamé se fa allá dal; pero perque li pareixco mes hermosa que cap de les que ñan al sel se ha enamorat de mí y ve a está en mí moltes vegades; ¿Está cla? La comare, en cuan sen va aná doña Lisetta, se li van fé mil añs hasta que va está a un puesto aon pugué contá estes coses; y reunínse en una gran compañía de dones, ordenadamen los contá la história. Estes dones los u van di als seus homes y a datres dones, y éstes a datres, y aixina en menos de dos díes tota Venecia anabe plena de aixó. Pero entre aquells als que los va arribá, estaben los cuñats de ella, que, sense di res, se van proposá trobá aquell arcángel y vore si sabíe volá: y moltes nits van está apostats esperánlo.
Va passá que de este anunsi alguna notissiota va arribá a oíts de fray Alberto, que, per a empéndre a la dona anán una nit, apenes se habíe despullat cuan los cuñats de ella, que lo habíen vist víndre, ya estáen a la porta de la alcoba per a obríla. Sentínu fray Alberto, y entenén lo que ere, eixecánse y no veén datre refugi, va obrí una finestra que donabe al gran canal y desde allí se va aviá al aigua. La fondária ere gran y ell sabíe nadá aixina que cap mal se va fé; y nadán hasta l’atra vora del canal, a una casa que ñabíe uberta se va embutí a escape, rogán a un bon home que ñabíe a dins que per amor de Déu li salvare la vida, contán fábules de per qué estabe allí an aquella hora y despullat. Lo bon home, compadeixcut, com teníe que eixí a fé los seus assuntos, lo va ficá al seu llit y li va di que se estiguere allí hasta que tornare; y tancánlo a dins, sen va aná a les seues coses. Los cuñats de la dona, entrán a la alcoba, se van trobá que lo ángel Gabriel, habén dixat allí les alas, habíe volat, y van renegá mol a la dona, y per fin desconsoladíssima la van dixá en pas y sen van entorná a casa seua en los arnesos del arcángel. Mentrestán, clareján lo día, están lo bon home a Rialto, va sentí contá cóm lo ángel Gabriel habíe anat per la nit a gitás en doña Lisetta, y, trobat per los cuñats, se habíe aviát al canal per temó y no se sabíe qué habíe sigut de ell; per lo que rápidamen va pensá que aquell que teníe a casa teníe que sé ell; y tornán allí y reconeixénlo, después de moltes históries, va arribá en ell al acuerdo de que si no volíe que lo entregare als cuñats, li donare sincuanta ducados; y aixina u va fé. Y después de aixó, dessichán fray Alberto eixí de allí, li va di lo bon home: - No vech datra manera de que ixque sense sé reconegut. Avui fem natros una festa a la que un porte un disfrás de oso y un atre va a guisa de home salvache y aixina un disfrassat de una cosa y un atre de un atra, y a la plassa de San Marcos se fa una cassería, y acabada se acabe la festa; y después cadaú sen va en qui ha portat aon mes li agrado; si voléu, antes de que pugue descubrís que estéu aquí, yo tos portaré disfrassat de alguna de estes maneres, y tos podré portá aon vullgáu; de un atre modo, no vech cóm podréu ixí sense sé reconegut; y los cuñats de la Siñora, pensán que an algún puesto de aquí dins estéu, han ficat per tot arreu guardies per a enchampátos.
Encara que mal li pareguere a fray Alberto aná de tal guisa, u va tíndre que fé per la temó que teníe als paréns de la dona, y li va di an aquell aón teníe que portál. Este, habénlo embadurnat tot en mel y recubert de plomes minudetes, en una cadena al coll y una máscara a la cara, y una gran gayata a una ma y a l’atra dos grans gossos que habíe portat del matadero, va maná a un a Rialto a que pregonare que si algú volíe vore al ángel Gabriel pujare a la plassa de San Marcos. Y va sé lealtat venessiana ésta.
Y fet aixó, después de un rato, lo va traure fora y lo va ficá dabán de ell, y caminán detrás aguantánlo per la cadena, no sense gran abalot de mols, que díen tots: «¿Qué es aixó? ¿Qué es aixó?», lo va portá hasta la plassa aon, entre los que habíen vingut detrás y tamé los que, al sentí lo pregó, se habíen arrimat desde Rialto, ñabíe una caterva de gen. Este, arribat allí, a un puesto destacat y alt, va lligá al seu home salvache a una columna, fen vore que esperabe la cassa, al que les mosques y los tabáns, perque estabe enviscat de mel, lo molestaben mol.
Pero después de vore la plassa a cormull de gen, fen com que volíe deslligá al seu salvache, li va traure la máscara a fray Alberto, dién:
- Siñós, com lo jabalí no ve a la cassera, y no pot fes, per a que no haigáu vingut en vano vull que veigáu al arcángel Gabriel, que del sel baixe a la terra per les nits per a consolá a les dones venessianes.
Al tráureli la máscara fray Alberto va sé reconegut per tots enseguida y contra nell se van eixecá los crits de tots, diénli tots los insultos que sabíen y la infamia mes gran que may se va di a cap bribón, y, ademés de aixó, aventánli a la cara los uns una gorrinada y los atres un atra, aixina lo van tíndre durán mol tems, hasta que va arribá la notíssia als seus flares, y sis de ells se van ficá en camí y van arribá allí, y, tiránli una capa damún y desencadenánlo, no sense grandíssim abalot detrás hasta casa lo van portá, aon lo van empresoná, y después de viure a la miséria se creu que va morí. Aixina éste, tingut per bo y obrán mal, sense sé cregut, se va atreví a fé de arcángel Gabriel; y de ell convertit en home salvache, en lo tems, com u habíe mereixcut, sense profit va plorá los pecats cometuts. Vullgue Déu que a tots los demés los passo lo mateix.

jornada cuarta novela tersera

lunes, 12 de febrero de 2024

Lexique roman; Embolisme - Emulacio

 

Embolisme, Enbolisme, s. m., grec *, embolisme.

L'an embolismal... sobremonta l'an lunar comu en XII jorns; et es dit embolismal, quar embolisme vol dire sobrecreyshensa.

Embolisme es lunacio de XXX jorns provenent per exces del an solar sobr' el lunar. Eluc. de las propr., fol. 122.

L'an embolismique... surpasse l'an lunaire commun de douze jours; et il est dit embolismique, parce que embolisme veut dire surcroît.

Embolisme est lunaison de trente jours, provenant par excès de l'an solaire sur l'an lunaire.

D'ela sai ieu per cert totz los acoingramens, 

Endicios, epactas, e claus, e concurrens 

Comus, et enbolismes ses libre, correnmens.

P. de Corbiac: El nom de.

D'elle je sais en vérité, sans livre, couramment toutes les conjonctions, indictions, épactes, et clefs, et intersections communes, et embolismes. CAT. Embolisme. ESP. PORT. IT. Embolismo. (chap. No té massa que vore en les cuentes del tems la embolia, pero “embolisme vol dire sobrecreyshensa”, creixe massa, pujá, pujada de sang. Aixina li díem cuan los passabe a les ovelles, y los féem un tall a la orella. De estes cuentes de tems apenes queden la lluna, les llunes, apart de: segons, minuts, hores, díes, semanes, mesos, añs, décades, siglos.)

2. Embolismal, adj., embolismique.

Autras vetz l'an embolismal apelam lunar; et es an embolismal espazi de XII lunacios. Eluc. de las propr., fol. 122.

D'autres fois nous appelons lunaire l'an embolismique; et l'an embolismique est l'espace de douze lunaisons. 

ESP. PORT. Embolismal.


Embrio, Enbrio, s. m., grec *, embryon, foetus.

De eyssiment del embrio.

(chap. Del eiximén, issimén, eissimén : eixida, issida, eissida del embrió.)

Festina l'eyssiment del enbrio.

Trad. d'Albucasis, fol. 35 et 36. 

De la sortie de l'embryon. 

Hâte la sortie du foetus. 

CAT. Embrió. ESP. Embrión. PORT. Embrião. IT. Embrione. 

(chap. embrió, embrions; feto, fetos.)


Emendros, s. m., des mots grecs ** enhydre, sorte de couleuvre. Emendros... quan troba... crocodille dormen, intra 'l per la boca... 

e l'auci. Eluc. de las propr., fol. 151. 

(chap. Lo “emendros” (classe de serp)... cuan trobe... cocodrilo dormín, li entre per la boca... y lo mate.)

Enhydre... quand il trouve... crocodile dormant, lui entre par la bouche... et le tue.


Emigranea, s. f., lat. hemicrania, migraine.

Una autra dolor... apelada emigranea.

(chap. Un atra doló... dita migraña : hemi + crania : cráneo, cap.)

Eluc. de las propr., fol. 79.

Une autre douleur... appelée migraine. 

Quan tu curas emigranea am aquo que havem dit.

Trad. d'Albucasis, fol. 3.

(chap. Cuan tú cures la migraña en aixó que ham dit. Siríe interessán lligí esta part per a vore cóm curáen la migraña allacuanta.)

Quand tu soignes migraine avec ce que nous avons dit.

CAT. Migrania. IT. Emicrania. (ESP. Migraña.)


Emineisser, v., lat. eminere, s'élever, saillir, être éminent. 

Emineys am la sua totalitat.

El loc es apostemat et emineys.

Las extremitatz, lasquals emineysso.

(chap. Les extremidats, les cuals són eminentes, que sobreíxen, destaquen, se alsen, se eixequen per damún d'atres.) 

Trad. d'Albucasis, fol. 18 et 34.

S'élève avec sa totalité.

L'endroit est apostemé et saillit.

Les extrémités, lesquelles sont éminentes.

Part. prés. Quan las dentz so eminentz.

Trad. d'Albucasis, fol. 21.

Quand les dents sont saillantes.

Les autres langues néolatines n'ont que l'adjectif verbal.

CAT. Eminent. ESP. PORT. IT. Eminente. (chap. eminén, eminens, eminenta, eminentes. Se fa aná en persones que destaquen, que son una eminensia.)

2. Eminencia, eminensia, s. f., lat. eminentia, éminence.

Es dit mont, quar eminencia vol dire nauteza.

(chap. Se diu mon o monte, ya que eminensia vol di altesa. Un bon ejemple, Carlitos Puigdemont, podio de monte, podium + montibus, puch + mon: eminensia, altesa dels republicans catanazis.)

Puigdemont ,mi objetivo es tapar la corrupción de mi partido y de nuestro padrino, Jordi Pujol, los catalanes me la sudan

Eluc. de las propr., fol. 157.

Est dit mont, car éminence veut dire hauteur.

Eminencia de carn.

Es eminensia petita.

Trad. d'Albucasis, fol. 17 et 3.

Éminence de chair.

L'éminence est petite.

CAT. ESP. PORT. Eminencia. IT. Eminenza. (chap. Eminensia, com la segona varián del ocsitá, eminencia, eminensia, eminensies.) 

3. Proemineisser, v., lat. proeminere, surpasser, saillir.

Part. prés. En dens o caysshals proeminens. 

(chap. En dens o quixals preeminens o preminens, que ixen, ixits, sobreíxen, sobreixits, com los dels jabalins. Com veéu, al ocsitá ya no se trobe dent, sino den, dens. La t final se trobe a vegades, datres no.)

Eluc. de las propr., fol. 43.

En dents ou mâchelières saillantes.

On ne trouve que l'adjectif verbal dans les autres langues néolatines. CAT. Preeminent. ESP. PORT. Preeminente. IT. Preminente.

(chap. Preeminén, preminén, preeminens, preminens, preeminenta, preeminentes, preminenta, preminentes.)

4. Preeminencia, Proeminencia, s. f., lat. proeminentia, prééminence, élévation, dignité.

Fig. Preeminencia e distinccio de gradual dignitat.

Eluc. de las propr., fol. 10. 

Prééminence et distinction de dignité graduelle.

De qualque condition et proeminencia que sian.

(chap. De consevol condissió y preeminensia o preminensia : dignidat que siguen.)

Reg. des États de Prov. de 1401.

De quelque condition et dignité qu'ils soient.

CAT. ESP. PORT. Preeminencia. IT. Preminenza.

(chap. preeminensia, preminensia, preeminensies, preminensies : dignidat, dignidats.)


Emoptoic, Empthoic, Emptoic, adj., des mots grecs * *, hémoptoïque, qui crache le sang.

Els emoptoics qui escupo (N. E esta u no está clara, abajo sale escopo y escupo) materia sanguinenca... 

Emoptoix so qui escopo sanc per obriment d'alguna vena... 

Totz aquels qui escopo sanc no so empthoix, cum pleuretix... 

Emptoics qui escupo materia saniosa.

Eluc. de las propr., fol. 86.

Aux hémoptoïques qui crachent matière sanguinolente...

Hémoptoïques sont qui crachent le sang par ouverture de quelque veine... Tous ceux qui crachent le sang ne sont pas hémoptoïques, comme pleurétiques... 

Hémoptoïques qui crachent matière sanieuse.


Emorroydas, s. f. pl., lat. haemorrhoides, hémorroïdes. 

Emorroydas so appreccio dels orrificis (orificis) de motas venas.

Trad. d'Albucasis, fol. 35. 

Hémorroïdes sont dilatation des orifices de plusieurs veines.

Thopazi... val contra emorroydas.

(chap. Lo topacio... val contra les almorranes : hemorroides.)

Eluc. de las propr., fol. 193. 

La topaze... vaut contre les hémorroïdes. 

ESP. Hemorroydas (hemorroides, almorranas). PORT. Almorreimas. 

IT. Emorroide. (chap. almorrana, almorranes : hemorroide, hemorroides)

2. Emorroydal, adj., lat. haemorrhoidalis, hémorroïdal. 

Ves las venas de las nars o ves las emorroydals.

(chap. Cap a les venes del nas, nassals, o cap a les hemorroidals; 

no diém almorranals, fem aná una paraula de medissina.)

Eluc. de las propr., fol. 30.

Vers les veines des narines ou vers les hémorroïdales. 

ESP. (hemorroidal) PORT. Hemorroydal. IT. Emorroidale. 

(chap. vena hemorroidal, venes hemorroidals.)


Empaig, s. m., empêchement.

Negun empaig no mettant.

(chap. literal: Cap empach no hi fiquem : contradicsió, estorbo, molestia; v. empachá, empachás se sol fé aná en lo significat de minjá massa; antigamén significáe contradí, estorbá, molestá, ficá trabes, etc.)

Tit. de 1133. DOAT, t. CXXXIV, fol. 23. 

Ne mettions aucun empêchement. 

CAT. Empatz, empatx, empax (N. E. ¿No encontró Raynouard empaig o derivados en textos catalanes?

ESP. PORT. Empacho. IT. Impaccio.

2. Empachamen, Empaytament, s. m., empêchement. 

Ses deguna contradictio, turba ni empachamen.

Tit. de 1389. DOAT, t. XXXIX, fol. 207.

Sans aucune contradiction, trouble ni empêchement. 

Per empaytament rasonable.

(chap. Per empachamén raonable.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 233. 

Par empêchement raisonnable.

CAT. Empatxament, empaxamen. ESP. (empachamiento, empacho) 

PORT. Empachamento. IT. Impacciamento.

3. Empachier, s. m., empêchement, obstacle.

Los albres e empachiers que son del sobredits loc.

Tit. de 1398. DOAT, t. LIV, fol. 168.

Les arbres et empêchements qui sont du susdit lieu.

4. Empachar, Empaytar, v., empêcher.

Ayssi cum lo empachet.

Priv. acc. par les R. d'Angleterre, p. 23. 

Ainsi qu'il l'empêcha. 

En qualque manieyra s'en empaytario.

L'Arbre de Batalhas, fol. 241.

En quelque manière s'en embarrasseraient.

CAT. Empatxar (N. E. Patxi, no t'empatxis de txistorra. Els catalans li deian Patxi a Paquito, Paco, Francesc, Xesc, Xiscu, Cesc, Francisco Franco Bahamonde quan venia al Nou Camp o Camp Nou a donar calerons).

Els catalans li deian Patxi a Paquito, Paco, Francesc, Xesc, Xiscu, Cesc, Francisco Franco Bahamonde quan venia al Camp Nou a donar calerons

Francisco Franco Bahamonde, Nou Camp, Camp Nou, més que un club

ESP. PORT. Empachar. IT. Impacciare.

(chap. empachá, empachás: yo me empacho, empaches, empache, empachem o empacham, empachéu o empacháu, empachen; empachat, empachats, empachada, empachades.)

5. desempachar, v., débarrasser.

Per que natura s'en desempacha.

Eluc. de las propr., fol. 262.

C'est pourquoi nature s'en débarrasse. 

ANC. CAT. Desempatxar. ESP. PORT. Desempachar. IT. Spacciare. 

(chap. desempachá, desempachás, que no vol di ixí de la discoteca Pachá movén les barres de un costat al atre. Se conjugue com empachá.)

Empenher, Espenher, Enpendre, v., lat. impingere, pousser, élancer, jeter.

L'uns l'enpenh, l'autre lo bota.

P. Cardinal: Una cieutat. 

L'un le pousse, l'autre le heurte.

Usquecx l'empeinh e 'l gieta por.

P. Vidal: A per pauc.

Chacun le pousse et le jette dehors.

La mars enporta la nau, e 'l vens la espenh tan que la geta a terra.

(chap. Lo mar s'emporte la nau, lo barco, y lo ven la espente tan que la gite : tire an terra.)

Liv. de Sydrac, fol. 25. 

La mer emporte la nef, et le vent la pousse tant qu'il la jette à terre.

Ja non creirai d'En Gui de Cavaillon 

Qu'entr' els Franceis enpenga son leon

Bertrand Folcon: Ja non creirai.

Je ne croirai jamais du seigneur Gui de Cavaillon qu'il pousse son lion parmi les Français. 

Totz mos coratges m'enpen 

Vas selieys que m pogra guerir.

G. Faidit: Ab chantar. 

Tout mon coeur me pousse vers celle qui me pourrait guérir.

Tro qu'amors tan aut m'empeys 

Qu'anc pueys no fuy mieu mezeis.

G. d'Espagne de Toulouse: S'ieu en.

Jusqu'à ce que l'amour me poussa si haut qu'oncques depuis je ne fus plus même mien.

Qu'en als no m puesc' empendre.

Giraud de Calanson: Sitot l'aura.

Qu'en autres je ne me puisse élancer.

Ni don sa lauzors 

Tan pel mon s'empenha.

Bertrand de Born: Mon chan fenisc. 

Ni dont sa louange se pousse autant par le monde. 

Part. pas. Es empeins el laz de mort.

Trad. de Bède, fol. 71. 

Est poussé au lacs de la mort. 

ANC. FR. Le branc d'achier ens li lancha; 

Par tel vertu li a enpaint 

Que jusc'au cuer l'armure ateint. 

Roman du comte de Poitiers, v. 753. 

CAT. Empenyer. (chap. espentá: espento, espentes, espente, espentem o espentam, espentéu o espentáu, espenten; espentat, espentats, espentada, espentades.)

2. Empencha, Empeincha, Espencha, s. f., poussée, impulsion, coup. 

Ab burcx et ab empenchas lach et aunidamens.

(chap. En bursades y en espentes...)

P. de Corbiac: El nom de.

Avec chocs et avec poussées laidement et honteusement.

Det li tal espencha que detras ne passet I palm.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 17.

Lui donna tel coup que derrière en passa une palme.

Grans espenchas dar. Passio de Maria. 

Donner grandes poussées.

Fig. Farai un nou vers

D'amor, que m dona l'empeincha 

Vas un gai cors seingnoril.

B. Calvo: Era quan vei. 

Je ferai un nouveau vers d'amour, qui me donne l'impulsion vers une gaie personne seigneuriale.

- Courant d'un fleuve.

Las terras e las empenchas de Tarn.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXXXI, fol. 341.

Les terres et les courants du Tarn.

3. Enpenhemen, s. m., impulsion, émission. 

Tiran vas si l'ale per l'enpenhemen del alenar que ha fayt en pronunciar las autras sillabas. Leys d'amors, fol. 10.

Tirant vers soi l'haleine par l'émission qu'il a faite du respirer pour prononcer les autres syllabes.

CAT. Empenyiment. (chap. espenta, espentes. An este tontolaba que escriu els Ports de Tortosa - Beseit li fa falta una espenteta.)

Espenta, espentes


Empeut, Enpeut, s. m., greffe, ente. 

Gent son l'empeut e 'l frugz bacutz.

Marcabrus: Al departir. 

Les greffes sont belles et le fruit charnu. 

Quan la luna es plena, no es bo aybres enpeutar, quar aytals enpeutz perisso de leu.

(chap. Cuan la lluna está plena, no es bo abres empeltá, ya que tals empels o empelts (de empeltá) se moren fássilmen.)

Eluc. de las propr., fol. 62.

Quand la lune est pleine, il n'est pas bon de greffer arbres, car de telles greffes périssent facilement.

CAT. Empelt.

2. Empeltar, Enpeutar, v., greffer, enter. 

Sel albre... fazia empeltar.

Liv. de Sydrac, fol. 61. 

Cet arbre... faisait enter.

Es temps de enpeutar et de insercio.

Eluc. de las propr., fol. 129.

Il est temps de greffer et d'écusson. (ESP. injerto, injertos, injertar.)

Part. pas. Fig. De la semblansa seria don el fo empeltatz, atressi foram nos e serem empeltatz d'altruy lengatge.

Liv. de Sydrac, fol. 61. 

Il serait de l'espèce de celui dont il fut greffé, de même nous serions et serons greffés de langage étranger.

Bordos enpeutatz es... can la pauza d'alcun bordo ha acordansa am l'autra pauza del bordo seguen, etc.

Leys d'amors, fol. 16. 

Le vers est enté... quand le repos de quelque vers a accord avec l'autre repos du vers suivant, etc. 

CAT. Empeltar.


Emphazis, s. m., emphase.

* (griego) Emphazis est virtus altiorem praebens intellectum, quam quem verba per se ipsa declarant.

Quintilianus. Instit. orat., III, 82.

Emphazis es cant hom vol assihnar sobrehabondansa d'acciden, etc.

Leys d'amors, fol. 42. 

L'emphase est lorsqu'on veut assigner surabondance d'accident, etc.

CAT. Émfasis. ESP. Énfasis. PORT. Emphasis, emfasis. IT. Enfasi.

(chap. énfassis)


Emphitheosim, s. f., lat. emphyteusim, emphytéose.

Aquel que ten una terra per emphitheosim.

A nom emphiteozim, so es negocis de melhurament.

(chap. Té lo nom de enfiteussis, aixó es negossi de milloramén. 

Aquell que treballe y explote la terra de un atre; ell la té y l'amo la hi dixe per enfiteussis.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 83 et 44.

Celui qui tient une terre par emphytéose.

A nom emphytéose, c'est-à-dire négoce d'amélioration.

CAT. Enfitéusis. ANC. ESP. Enfitéosis. ESP. MOD. Enfitéusis.

PORT. Emphytéosis. IT. Enfiteusi.

2. Emphetis, adj., lat. emphyteuticus, emphytéotique.

En aquel negoci que nos dizem, so es qu'es apelatz emphetis.

Trad. du Code de Justinien, fol. 44.

En cette affaire que nous disons, c'est-à-dire qui est appelée emphytéotique.

CAT. Enfitéutic. ESP. Enfitéutico. PORT. Emphytéotico. IT. Enfiteutico.

3. Emphitheoticari, s. m., lat. emphyteuticarius, emphytéote.

Emphitheoticaris, so es aquel que ten la causa d'altre per emphitheosim.

Tr. du Code de Justinien, fol. 85.

Emphytéote, c'est celui qui tient la chose d'un autre par emphytéose.

CAT. Enfitéota. ESP. Enfitéuta. PORT. Emphyteuta. IT. Enfiteuticario.


Empirey, s. m., empyrée.

Apelo cel empirey... es nomnat empirey, quar ayshi com pyr qui es foc... ha claritat. Eluc. de las propr., fol. 106. 

(chap. Diuen sel empíreo... es anomenat empíreo, perque així com pyr (com pirómano) que es foc... té claró, claridat. En húngaro, pirosh o pyrosh es lo coló roch, ros, rubio, rubeo, rot, red, rouge, roig.)

Ils appellent le ciel empyrée... est nommé empyrée, car ainsi que pyr qui est feu... il a clarté.

Adj. Als bos angels cel empirey luminos fo per loc donat.

Eluc. de las propr., fol. 11. 

Le ciel empyrée lumineux fut donné pour demeure aux bons anges.

CAT. ESP. (chap. empíreo) Empireo. PORT. Empyreo. IT. Empireo.


Emplastre, Empastre, s. m., lat. emplastrum, emplâtre. 

Contra dolor de plaga... aytal emplastre de suc d'api et de sofre.

(chap. Contro doló de llaga, ferida... tal empastre de suc d'api o d'ápit y de sofre. ESP. Contra dolor de llaga, herida... tal emplasto de jugo, zumo, de apio y de azufre.)

Rec. de recettes de médecine.

Contre douleur de plaie... tel emplâtre de suc de céleri et de soufre. 

(N. E. céleri, all. Sellerie.)

Que fassan los empastres e 'ls enguens. 

Guillaume de Tudela.

Qui fassent les emplâtres et les onguents.

Loc. Ditz que bastra mal empastre,

La nueg, si pot, a sa molher.

Raimond Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Dit que, s'il petit, il bâtira mauvais emplâtre, la nuit, à sa femme.

CAT. Emplastre, empastre. ESP. Emplasto. PORT. Emplastro.

IT. Empiastro. (chap. empastre, empastres, v. empastrá; empaste, empastes es per a les dens, pero tot es una pasta y te pot costá una pasta, v. empastá; emplaste, emplastes, v. emplastá.)

2. Emplaut, Emplaust, s. m., emplâtre.

Bon emplaust, qui far lo sap, 

Fay om contra dolor de cap 

De rosas e de violetas.

(chap. literal: Bon empastre, qui fé lo sap, fa hom (se fa) contra lo doló o mal de cap de roses y de violetes.)

Brev. d'amor, fol. 50.

On fait bon emplâtre de roses et de violettes, qui sait le faire, contre douleur de tête.

En medecinas et en emplautz o en issarops.

Cartulaire de Montpellier, fol. 128. 

En médecines et en emplâtres ou en sirops.

3. Emplastrar, v., poser, appliquer un emplâtre.

Pren fuelhas de romani, yzop et menta egalment, et sia mech tot ensems en bo vi, et emplastra sobr' el front del patient.

Rec. de recettes de médecine.

(chap. literal: Pren fulles de romé, hissopo y menta igualmén, y sigue ficat tot jun en bon vi, y empastra sobre lo fron del passién.)

Prends feuilles de romarin, hysope et menthe également, et soit mis le tout ensemble en bon vin, et applique emplâtre sur le front du patient. Part. pas. Anet es erba... principal... en medecina... majormen cuech en oli et emplastrat de sus... apostemas... cuech ab oli et sobre la dolor emplastrat.

Pren fulles de romé, hissopo y menta igualmén, y sigue ficat tot jun en bon vi, y empastra sobre lo fron del passién

Nozes valo... ab las cauzas ditas emplastradas.

(chap. Les anous valen... en les coses dites empastrades, emplastades.)

Eluc. de las propr., fol. 199, 200 et 103.

Le genêt est une herbe... principale... en médecine... surtout cuit dans l'huile et appliqué en emplâtre sur... apostèmes... cuit avec huile et posé en emplâtre sur la douleur.

(chap. Anet, Aneto, fr. genêt, planta ginesta : Plantagenet, pareguda a la argilaga, archilaga; Ginestar, poble de la ribera del Ebro, Ebre.)

Les noix valent... appliquées comme emplâtre avec les choses dites.

ESP. Emplastar. PORT. Emplastrar. IT. Impiastrare.


Emprumpt, s. m., emprunt.

Voyez Denina, t. III, p. 106.

Recebedor del emprumpt novelamens ordenat.

Del argent levat a emprumpt.

Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 239 et 226.

Receveur de l'emprunt nouvellement ordonné.

De l'argent levé par emprunt.


Emptici, adj., lat. emptitius, achetable, acheté.

Algus autres so sers empticis, so es a dire per compra.

Eluc. de las propr., fol. 72.

Quelques autres sont serfs achetés, c'est-à-dire par acquisition.

2. Empleitar, v., faire emplette, acquérir.

Car si l'autruy dreg cobeitas, 

E 'n giques las vias dreitas, 

Sabes qual loguier empleitas.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Car si tu convoites le droit d'autrui, et tu en abandonnes les voies droites, tu sais quel loyer tu acquiers.

3. Redempcio, Reemsos, Rezempso, Rezenso, s. f., lat. redemptio, rançon, rachat, délivrance, rédemption.

Per la nostra redempcio. Brev. d'amor, fol. 16.

(chap. Per la nostra redensió; en este cas es lo nostre salvamén, fet per Jesús.)

Pour la notre rédemption.

Ancta lur es, si, per ma rezenson, 

Soi sai dos yvers pres. 

(chap. Honta, vergoña, los es, si, per ma redensió, estic aquí dos iverns pres, tancat, presoné. Rescate, salvamén, liberamén, pagán una cantidat de dinés, per los reys sen pagaben moltissims. “A king's ransom in dimes” igual tos sone de la cansó llit de roses, de Bon Jovi, bed of roses.)

Richard, Roi d'Angleterre: Ja nuls.

Honte leur est, si, pour ma rançon, je suis ici deux hivers prisonnier. 

La reemsos de l'arma d'ome. Trad. de Bède, fol. 66.

La délivrance de l'âme de l'homme.

Loc. Mais volgra qu'en prezes 

Mas rezempsos.

Pons de Capdueil: Astrucx es. 

Il vaudrait mieux qu'elle en prisât mes délivrances (qu'elle acceptât mes excuses).

ANC. FR.

Aux créneaulx sont venus demander raençon. 

V. de Bertrand Duguesclin, t. 1, p. 147. 

Long temps par avant avoit eu grand désir de soy employer pour sa rédemption.

Monstrelet, t. II, fol. 177. 

CAT. Redempció. ESP. Redención. PORT. Redempção. IT. Redenzione.

4. Redemptor, s. m., lat. redemptor, rédempteur, racheteur.

Verges, maire del Redemptor.

(chap. Virgen, mare del Redentó.)

Deudes de Prades: Qui finamen.

Vierge, mère du Rédempteur.

De tot quant es es redemptor.

Brev. d'amor, fol. 73. 

Il est Rédempteur de tout ce qui est.

CAT. Redemptor. ESP. Redentor. PORT. Redemptor. IT. Redentore. (chap.  Redentó, u escribim en mayúscula, perque mos referim a Siñó, Deu, Jesús, Espíritu San.)

5. Rezemeire, Rezemedor, s. m., rédempteur.

Qu'el meteis fos Rezemeires d'Israel.

(chap. Que ell mateix va sé Redimidó, Redentó del poble de Israel.)

Trad. du nouv. Testament. S. Luc, ch. 24.

Qu'il fût lui-même Rédempteur d'Israël.

Dieus trames aquest Moyses en Egypte, prince e rezemedor, ab la companhia del angel. Trad. des Actes des apôtres, ch. 7.

(chap. Deu va trametre este Moisés a Egipto, príncipe y redimidó, en la compañía del ángel.)

Dieu transmit ce Moyse en Égypte, prince et rédempteur, avec la compagnie de l'ange.

6. Rezemer, Reemer, Redebre, v., lat. redimere, racheter, rédimer.

Si lo filh sera caitius entre Sarrazins, e lo paire no 'l volra rezemer.

(chap. Si lo fill sirá presoné dels Moros, y lo pare no 'l voldrá redimí, rescatá. Una cosa es que no vullgue y l'atra que no pugue.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 16.

Quand le fils sera captif entre les Sarrasins, et le père ne voudra pas le racheter.

En crotz nos volc rezemer.

P. Cardinal: Dels quatre.

Voulut nous racheter en croix.

Ai! verais Dieus qu' ab ton sanc nos rempsist.

P. Cardinal: Un sirventes vuelh.

Ah! vrai Dieu qui nous rachetas avec ton sang. 

Deu se redebre et esmendar assignadamen ad aquell de cui fo.

V. et Vert., fol. 3. 

Il doit se rédimer et s'amender ponctuellement envers celui de qui il fut. Se rezemet per aver.

V. de Bertand (Bertrand) de Born. 

(N. E. escribo estas correcciones para que no piense alguno que estos textos que edito no los leo.)

Se racheta pour argent. 

(N. E. aver: avoir : haber : tener; argent : plata : dinero).

Part. pas. Mais mi volgr' esser rezems

De masmutz o de revellatz.

(N. E. masmutz, masmut, atentos los de Peñarroya de Tastavins, mameluco, mamelucos, mamelucks.)

Giraud de Borneil: Ben cove.

Mieux me vaudrait être racheté des mamelucks ou des mécréans.

Ni 'l plac qu'en fos pueys rezemutz.

G. d'Espagne de Toulouse: Qui en pascor.

Et lui plut qu'il en fut après racheté.

Corporals penas non sian rezemudas per alcus pres.

(chap. Que les penes corporals no siguen redimides per cap preu o preau.)

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 867.

Que les peines corporelles ne soient rachetées pour aucun prix.

ANC. CAT. Reembre, rembre. CAT. MOD. (N. E. qué raro que el catalán moderno use redimir cuando tenía reembre, rembre, occitano rezemer, reemer, redebre; alguien querría parecerse más al latín redimere.)

ESP. Redimir. PORT. Remir. IT. Redimere. (chap. redimí, redimís: yo me redimixco o redimixgo, redimixes, redimix, redimim, redimiu, redimixen; redimit, redimits, redimida, redimides.)

7. Ransonar, v., rançonner.

Las unas metia per terra, las autras ransonava.

Chronique des Albigeois, col. 65.

Il mettait les unes par terre, il rançonnait les autres.

Emulacio, s. f., lat. aemulatio, émulation. 

Indignatio, emulacio et semlans passios. Eluc. de las propr., fol. 19.

Indignation, émulation et semblables passions. 

CAT. Emulació. ESP. Emulación. PORT. Emulação. IT. Emulazione. (chap. emulassió, imitassió; v. emulá: emulo, emules, emule, emulem o emulam, emuléu o emuláu, emulen; emulat, emulats, emulada, emulades; imitá les acsions de un atre procurán igualáles e inclús milloráles.)