Mostrando las entradas para la consulta lleña ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta lleña ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 3 de octubre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA PRIMERA.

Masetto de Lamporecchio se fa lo mut y entre com jardiné a un convén de monges, que competíxen en gitás en ell.

Hermossíssimes Siñores, bastáns homes y dones ñan que són tan burros com per a créures que cuan a una jove se li fiquen al cap les toques blanques y damún dels muscles se li avíe la cogulla negra, díxe de sé dona y ya no sentíx la cridada de la carn, com si se la haguere convertit en pedra al féla monja; y si per cassualidat algo sénten contra eixa creénsia seua, tan se enfaden com si se haguere cometut un grandíssim y criminal pecat contra natura, no pensán ni tenínse en considerassió an elles mateixes, a qui la plena libertat de fé lo que vullguen no pot sassiá, ni tampoc al gran podé de la soledat y lo tíndre tems. Y ñan encara mols que se creuen que la cavegueta, la pala y los bons minjás y les incomodidats trauen del tot als llauradós la ganeta de cardá y los fan amples de inteligénsia y espabil. Pero cuán engañats están los que aixina creuen tos u demostraré en una historieta.

An esta comarca nostra ñabíe y encara ña un convén de nones, mol famós per la seua santidat, que no nombraré per a no disminuí gens la seua fama; allí, no fa mol tems, ñabén entonses sol vuit monges y una abadesa, y totes joves, y un bon homenet jardiné de un vergéseu que, no contentánse en lo jornal, demanán la cuenta al mayordomo de les monges, a Lamporecchio, de aon ere, sen va entorná. Allí, entre los demés que alegremen lo van ressibí, ñabíe un jove llauradó fort y valén, y per a sé villano guapo de cara, de nom Masetto, y li va preguntá al jardiné aón habíe estat tan tems. Lo bon home, que se díe Nuto, lay va di, y Masetto li va preguntá qué fée al monasteri. A lo que Nuto va contestá:

- Yo traballaba a un jardí mol hermós y gran, y ademés de aixó, anaba alguna vegada al bosque a per lleña, portaba aigua y féa atres servíssis; pero les Siñores me donaben tan poc jornal que apenes podía pagám les sabates. Y ademés de aixó, són totes joves y pareix que tenen lo dimoni a dins, aixina, cuan yo traballaba alguna vegada al hort, una diebe: «Fica aixó aquí», y l’atra: «Fica astí alló» y un atra me preníe la eixadella de la má y diebe: «Aixó no está be»; y me fée tanta rabia que dixaba la faena y men anaba del hort, aixina que, entre una cosa y l’atra, no vach volé estáy mes y hay tornat. Y me va demaná lo seu mayordomo, cuan men vach aná, que si tenía an algú a má que puguere fé la meua faena, que lo enviara, y lay vach prometre, pero aixina li guardo Déu los riñóns que ni buscaré ni li enviaré a dingú.
A Masetto, sentín les paraules de Nuto, li va vindre al ánimo un dessich tan gran de está en estes monges que se derretíe veén per les paraules de Nuto que podríe conseguí algo del que volíe. Y considerán que no u conseguiríe si li diebe algo a Nuto, li va di:

- ¡Ah, qué be has fet de torná! ¿Qué es un home entre dones? Milló estaríe en diables: de sat vegades, sis no saben lo que elles mateixes volen.

Pero después, acabada la conversa, Masetto va escomensá a pensá quin camí empendríe per a pugué está en elles; y com sabíe fé be les faenes que Nuto fée, no va tindre temó de pédre este treball per aixó, pero se pensabe que no siríe admitit perque ere massa jove y guapo. Pel que, donánli voltes, va pensá:
«Lo puesto está bastán llun de aquí y dingú me coneix allí, si sé fé vore que soc mut, segú que me admitirán».
Y en aquell pensamén, sense dili a dingú aón anabe, com un home pobre sen va aná al convén. Una vegada allí, va entrá a dins y va trobá al mayordomo al pati, a qui, fénli gestos com fan los muts, li va explicá que demanabe de minjá per amor de Déu y que ell, si lo nessessitabe, li asclaríe la lleña. Lo mayordomo li va doná de minjá de bona gana, y después lo va ficá dabán de uns trongs que Nuto no habíe pogut asclá, pero éste, que ere mol mes fort, en un momén los va estronchiná.

Lo mayordomo, que nessessitabe aná al bosque, lo va portá en ell y allí li va fé tallá lleña; después, ficánli lo burret dabán, per señes li va doná a enténdre que lo portare al convén. Ell u va fé mol be, y lo mayordomo, fénlo fé sertes faenes, mes díes va volé tíndrel. Un de estos díes la abadesa lo va vore, y li va preguntá al mayordomo quí ere. Este va di:
- Siñora, es un pobre home sort y mut (sordomut), que va vindre fa uns díes a per limosna, aixina que li hay fet un favor y tamé li hay fet fé bastantes coses que mos féen falta. Si sapiguere llaurá un hort y vullguere quedás, crec que estaríem ben servits, perque ell u nessessite y está fort y se podríe fé de ell lo que se vullguere; y ademés de aixó no tindríeu que preocupatos de que gastare bromes a les vostres joves.

A lo que va di la abadesa:

- Per Déu que dius la verdat: entérat de si sap llaurá y procura retíndrel; dónali un parell de albarques, algún tabardo vell, y dónali be de minjá. Lo mayordomo va di que u faríe.

Masetto no estabe mol lluñ, y fen vore que agranáe lo pati, sentíe totes estes paraules y se diebe:

«Si me fiquéu ahí dins, tos llauraré lo hortet tan be com may tos se ha llaurat.»
Habén vist lo mayordomo que sabíe llaurá mol be y preguntánli per señes si volíe quedás allí, y éste per señes contestán que faríe lo que ell vullguere, habénlo admitit, li va maná que llaurare lo hort y li va enseñá lo que teníe que fé; después sen va aná a datres assuntos del monasteri y lo va dixá. Ell, llaurán un día detrás de l´atre, les monges van escomensá a marejál y a ficál en cansóns, com moltes vegades passe que datres fan als muts, y li díen les paraules mes roínes del món creén que ell no les sentíe; y la abadesa, que potsé creíe que ell teníe tanta poca coa com veu y oít, de alló poc o gens se preocupabe. Pero va passá que habén traballat un día mol y están descansán, dos monges que caminaben pel jardí se van arrimá aon estabe, y van escomensá a mirál mentres ell fee vore que dormíe. Pel que una de elles, que ere algo mes dessidida, li va di a l’atra:

- Si me hagueres de guardá lo secreto te diría un pensamén que hay tingut moltes vegades, que potsé a tú tamé podríe agradát.
L’atra va contestá:
- Parla en confiansa, que no lay diré may a dingú.

Entonses la mes valenta va escomensá:

- No sé si has pensat lo estrictamen que vivím y que aquí may ha entrat un home mes que lo mayordomo, que es agüelo, y este mut. Y moltes vegades hay sentit di a moltes dones que han vingut a vóremos que totes les dolsaines del món són una broma comparades en la dolsó de ajuntás la dona al home. Pel que moltes vegades me han entrat ganes, y ya que en datre no puc, u probaría en este mut si es verdat, y éste es lo mes indicat del món per an aixó perque, encara que vullguere, no u podríe ni sabríe contáu; ya veus que es un mosso tontot, mes creixcut de cames que de juissi. En gust escoltaré qué te pareix aixó.

- ¡Ay! - va di l’atra- , ¿qué dius? ¿No saps que ham prometut la nostra virginidat a Déu?

- ¡Oh! - va di ella- , ¡cuántes coses se li prometixen tots los díes y no sen cumplix cap! ¡Si lay ham prometut, que sigue un atra o atres les que cumplíxquen la promesa!

A lo que la germana va di:

- Y si mos quedárem preñades, ¿qué passaríe?
Entonses aquella va di:

- Escomenses pensán en lo mal abáns de que te arribo; si passare, entonses ya hi pensarém: podríen fes mil coses de manera que may se sápigue, sempre que natros mateixes no u charrém. Esta, sentín aixó, tenín encara mes ganes que l’atra de probá cóm ere l'home, va di:

- Pos be, ¿qué farém?

- Veus que pronte sirá nona(la hora novena), les tres de la tarde; crec que les atres monges están dormín menos natros; mirém pel hort a vore si ña algú, y si no ña dingú, ¿qué farém mes que agarrál de la má y portál a la barraqueta aon se amague cuan plou, y allí una se quede a dins en ell y l’atra fa guardia? Es tan saboquet que se acomodará a lo que volém.
Masetto escoltabe tot este raonamén, y disposat a obeí, no esperabe mes que vinguéren a agarrál. Elles, mirán be per tot arreu y veén que desde cap puesto podíen sé enchampades, arrimánse la que habíe escomensat la conversa a Masetto, lo va despertá y ell se va ficá de peu; ella en gestos afalagadós lo va agarrá de la má, y ell pegán unes carcañades de tontet, lo va portá a la barraca, aon Masetto, sense fes mol rogá va fé lo que ella volíe. Ella, habén obtingut lo que volíe, li va dixá lo puesto a l’atra, y Masetto, sempre fen vore que ere un saboc, fée lo que elles volíen; pel que abáns de anássen de allí, mes de una vegada va volé cada una probá cóm cabalgabe lo mut, y después, parlán entre elles moltes vegades, díen que en verdat alló ere tan dols com habíen sentit, inclús mes y tot, y buscán los moméns conveniéns, en lo mut anaben a jugá.
Va passá un día que una germana seua, desde una finestra de la seua alcobeta sen va doná cuenta del tejemaneje y lo va amostrá a unes atres dos;
primé van pensá en acusáles a la abadesa, pero después, cambián de paréixe y ficades de acuerdo en les dos primeres, se van ajuntá per a tombás a Masetto, y an estes se van sumá les atres tres que sen van aná enterán.

Al final, la abadesa, que encara no sen habíe donat cuenta de estes coses, passeján un día sola pel jardí, sén gran la calina, se va trobá a Masetto (que en poca faena ya se cansabe durán lo día per massa cabalgá) que se habíe adormit tombat a la sombra de un armelé, y habénli eixecat les robes lo airet que bufáe, estabe en tot al descubert. Veén aixó la abadesa y trobánse sola, va caure a la mateixa gana que les seues mongetes, y despertán a Masetto, a la seua alcoba sel va emportá, aon uns cuans díes, en grans queixes de les monges perque lo jardiné no veníe a llaurá lo hortet, lo va tindre, probán y tornán a probá aquella dolsó que abáns solíe censurá a les atres. Al final, enviánlo a la habitassió de ell y requerínlo en molta frecuénsia, no podén Masetto satisfé a tantes, va pensá que de fes lo mut podríe víndreli un gran mal si durabe mes tems; y per naixó una nit, están en la abadesa, va escomensá a di:

- Siñora, hay sentit que un gall pot en deu gallines, pero que deu homes ben just poden contentá a una dona, y yo ting que cumplí en nou, per res del món podré aguantáu, ya no puc fé ni poc ni mol; y per naixó, o me dixéu anámen en Déu o li trobéu un arreglo an aixó.

La Siñora, sentín parlá an este a qui teníe per mut, se va esbarrá, y va di:

- ¿Qué es aixó? creía que eres mut.

- Siñora - va di Masetto -, sí que u era pero no de naiximén, sino per una enfermedat que me va dixá mut, y per primera vegada esta nit séntigo que me torne la veu, pel que alabo a Déu tot lo que puc.

La Siñora su va creure y li va preguntá qué volíe di alló de que a nou teníe que serví. Masetto li va di lo que passabe, lo que sentín la abadesa, sen va doná cuenta de que no ñabíe cap monja que no fore mol mes sabia que ella; pel que, sense dixá anássen a Masetto, se va disposá a arribá en les seues monges a un acuerdo en estos assuntos, per a que per culpa de lo que passáe en Masetto no fore criticat lo convén.

Aquells díes va morí lo mayordomo, y de común acuerdo, fénse manifest lo que a esquenes de totes se habíe estat fen, van fé creure a la gen de la roglada que grássies a les orassións y los mérits del san al que estabe dedicat lo convén, a Masetto, que habíe sigut mut mol tems, li habíe tornat la veu, y lo van fé mayordomo; y de tal manera se van repartí les faenes que ell va pugué aguantáu. Y en elles bastáns monaguillos va engendrá pero en tanta discressió que res se va sabé hasta después de la mort de la abadesa, sén ya Masetto agüelo y volén torná ric a casa seua.

Aixina, pos, Masetto, vell, pare y ric, sense tindre la faenada de alimentá als seus fills ni pagá los seus gastos, grássies al seu espabil, al poble de aon habíe eixit sense res, va torná, afirmán que aixina tratabe Cristo a qui li ficabe los cuernos damún de la corona.

SEGONA

martes, 7 de mayo de 2024

Lexique roman; Limbe - Lissiu, Leissiu

 
Limbe, s. m., lat. limbus, bord, abord, limbe. 

- Fig., en terme de théologie, limbes.

Luoch que hom apelhava limbe.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Lieu qu'on appelait limbes. 

El moriria ses baptisme, e s'en iria en aquela part de infern que nos apelam limbe. L'Arbre de Batalhas, fol. 180. 

Il mourrait sans baptême, et s'en irait dans cette partie d' enfer que nous appelons limbes. 

CAT. Lims. ESP. PORT. IT. Limbo.


Limit, s. m., lat. limitem, limite, borne.

Los limits et decxs. Fors de Béarn, p. 1082. 

Les limites et barrières.

CAT. Limit, llimit. ESP. (límite) PORT. IT. Limite. (chap. Límit, limits.)

2. Limitacio, s. f., lat. limitatio, limitation, fixation, abornement. 

Dona als membres limitacio et distinccio. Eluc. de las propr., fol. 113.

Donne aux membres limitation et distinction. 

CAT. Limitació. ESP. Limitación. PORT. Limitação. IT. Limitazione.

(chap. Limitassió, limitassions.)

3. Limitar, v., lat. limitare, limiter, déterminer, fixer.

Aysshi cum aquest limita le temps del mascle, semlantment limita, en aquel meteyssh libre, le temps de la formacio. Eluc. de las propr., fol. 68.

Ainsi comme celui-ci limite le temps du mâle, semblablement il limite, dans ce même livre, le temps de la formation.

Part. pas. Foro lhi terme d'aquestz evesquatz tantost apres limitatz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 217. 

Furent les bornes de ces évêchés sitôt après limitées.

Plus limitada potestat. Eluc. de las propr., fol. 10. 

Puissance plus limitée. 

CAT. ESP. PORT. Limitar. IT. Limitare. (chap. limitá: limito, limites, limite, limitem o limitam, limitéu o limitáu, limiten; limitat, limitats, limitada, limitades.)


Limo, Limon, s. m., lat. limus, limon.

Fetz de limo de terra tot derairanamens 

Adam, que fetz senhor de totas res vivens. 

P. de Corbiac: El nom de.

Fit du limon de la terre tout en dernier Adam, qu'il fit seigneur de toutes choses vivantes. 

Del limon de la terra. Hist. abr. de la Bible, fol. 1. 

Du limon de la terre.

CAT. Lim. ESP. PORT. IT. Limo. (chap. Limo, fang, fanc, tarquí.)

2. Limanha, s. f., limon.

Dieus nos fes d' aital limanha.

T. de G. Riquier et de Henri: Senher. 

Dieu nous fit de tel limon.

3. Limositat, s. f., lat. limositatem, limon, vase.

Aquest fluvi per razo de sa limositat. 

Aygas... ses limozitat.

Eluc. de las propr., fol. 151 et 154. 

Ce fleuve en raison de son limon.

Eaux... sans limon.

ESP. Limosidad. IT. Limosità, limositate, limositade.

4. Limos, adj.. lat. limosus, limoneux, bourbeux.

El es tot... limos et trebol.

(chap. Ell es tot... fangós, tarquinós y térbol.)

Humor limosa et viscoza.

Eluc. de las propr., fol. 151 et 237. 

Il est tout... limoneux et trouble. 

Humeur limoneuse et visqueuse.

- Baveux.

Nul beu o vaqua limos o limosa.

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XV, p. 414.

Nul boeuf ou vache baveux ou baveuse. 

ESP. (barroso) PORT. IT. Limoso. (chap. Fangós, fangosos, fangosa, fangoses.)


Limo, s. m., lat. limonium, limon, citron. 

Voyez Aldrete, p. 366, et Mayans, Orig. de la ling. esp., t. II, p. 233 et

250.

Pus tost que quant us limos 

De perra venc en mudansa. 

Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum. 

Plus tôt que quand un limon vint en métamorphose de poire.

CAT. Llimó. ESP. Limón. PORT. Limão. IT. Limone. (chap. Llimó, llimons; llimoné, llimonés.)


Lin, s. m., lat. linum, lin. 

Fuy penchenayre de li.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Je fus peigneur de lin. 

Ja non vesta drap de carbe ni de lin. Guillaume de Tudela.

Jamais ne revête étoffe de chanvre ni de lin. 

O canebe, o lin, o lana. Trad. d'un Évangile apocryphe. 

(chap. O cánem, o llí, o llana.)

Ou chanvre, ou lin, ou laine. 

CAT. Llí. ESP. Lino. PORT. Linho. IT. Lino.

2. Linos, s. m., graine de lin. 

Ple ponh de linos solamen 

Faretz fort cozer e bullir.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Pleine poignée de graine de lin seulement vous ferez cuire et bouillir fort.

3. Linsol, Lensol, Lanssol, s. m., linceul, drap de lit.

Lo linsol torzeretz lendema. 

T. d'une dame et de Montant: Ieu venc. 

Vous tordrez le linceul le lendemain.

Era 'l suari e 'l lensol. Brev. d'amor, fol. 175.

C'était le suaire et le linceul.

Lanssols bugadatz.

Izarn: Diguas me tu.

Linceuls lessivés.

CAT. Llensol. PORT. Lançol. IT. Lenzuolo. (ESP. Lienzo, sábana. 

Chap. Llansol, llansols.)

4. Linhoret, s. m., ligneul, cordonnet. 

Ab un fil

O ab un linhoret sotil.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Avec un fil ou avec un cordonnet délié.

5. Linge, s. m., lat. linteum, linge.

Mobles, cum es linge o ustencilhas. Fors de Béarn, p. 1087. 

Meubles, comme est linge ou ustensiles.

ESP. Lienzo,

6. Lini, Linhi, adj., lat. lineus, de lin. 

De tot drap lini. Cartulaire de Montpellier, fol. 113. 

De toute étoffe de lin.

Una cargua de telas linhias. Tit. de 1285. DOAT, t. XVII, fol. 191.

(chap. Una cárrega de teles de llí.)

Une charge de toiles de lin.


Ling, Lenh, Linh, s. m., lat. lignum, bois.

Aquest faitz fo meravilhos 

Qu' el linh, on mortz pres naissemen,

Nos nasquet vida e perdos.

P. Cardinal: Dels quatre. 

Ce fait fut merveilleux qu'au bois, où la mort prit naissance, il nous naquit vie et pardon.

(chap. Fusta, lleña; creu: lignum crucis.)

- Barque, chaloupe.

Si com val mais grans naus en mar

Que lings ni sagecia.

P. Cardinal: Ieu volgra.

Ainsi comme vaut plus grand navire en mer que barque ou saïque.

A greu pot hom conoisser en la mar 

Cami, sitot s'en passa linhs e naus.

Serveri de Girone: A greu pot. 

Difficilement on peut connaître en la mer chemin, quoique y passe barque et navire.

- Vaisseau, navire.

Car ses la decima, non es

Us tant caut qu' en armes un lenh.

Pierre du Vilar: Sendatz vermelhs. 

Car sans la décime, il n'en est pas un si chaud qui en armât un navire.

ANC. FR. Messire de Chepoy retint 2 galies et 1 lin. 

Cil de Salonique armoient 5 lins pour nous destourner les vivres.

Compte de Théobald de Chepoy, 1310. 

ANC. CAT. Leny, lleny. ANC. ESP. Leño. PORT. Lenho. IT. Legno. 

(chap. Barco, barcos, barca, barques, barqueta, barquetes, chalupa, chalupes, llaút, llaúts etc.)

2. Legna, Leigna, Lenha, Lenia, Linha, s. f., bois.

Si non es de peira o de legna.

Ralmenz Bistors: Ar agues. 

S'il n'est de pierre ou de bois. 

Loc. Quan trob tornei ni cembel, 

Volontiers desplei m'enseigna, 

E joing, e fatz d'astas leigna.

P. Vidal: Pois ubert.

Quand je trouve tournoi et joute, je déploie volontiers mon enseigne, et joins, et fais de lances du bois. 

Proverb. Fas fuec ses lenha.

(chap. Fas foc sense lleña.)

G. Riquier: En re.

Tu fais feu sans bois.

Grans lenia fai grant fuoc. 

Flama fail, cant fail... lenia.

Trad. de Bède, fol. 54. 

Beaucoup de bois fait grand feu. 

Le feu manque, quand manque... le bois. 

ANC. FR. Cele alume le fu de laingne. Fables et cont. anc., t. IV, p. 247.

Li vilains a demandé laingne... 

En la sale fu fez li feus.

Fables et cont. anc., t. III, p. 11. 

En laquelle maison je ai mis ma laigne e fagos. 

Lett. de rém. de 1361. Carpentier, t. II, col. 989. 

CAT. Llenya. ESP. Leña. PORT. Lenha. IT. Legna. (chap. Lleña, lleñes.)

- Lieu planté d'arbres.

Tost chai 

Blanc en bai, 

Coma flors en lenha.

Pierre d'Auvergne: Rossinhols. 

Le blanc tombe aussitôt en bai, comme la fleur en bois.


Linha, Ligna, s. f., lat. linea, ligne, cordeau, direction.

Tot o mena a plom et a livell (nivell) et a drecha linha.

V. et Vert., fol. 59.

Il le mène tout à plomb et de niveau et en droite ligne.

Bastit ses regl' e ses ligna.

Rambaud d'Orange: En aital rimeta. 

Bâti sans règle et sans cordeau. 

Pren sa linha, e vol anar dreita via. V. et Vert., fol. 59. 

Prend sa direction, et veut aller droit chemin.

Fig. Tot o adordena a regla et a linha de razo.

V. et Vert., fol. 47.

Il l'ordonne tout à la règle et au cordeau de la raison.

- Terme d'écriture.

Vingt et sieis linhas en cascuna plana, et en cascuna linha sinc mots.

Fors de Béarn, p. 1077.

Vingt-six lignes en chaque page, et en chaque ligne cinq mots.

- Instrument de pêche.

La linha ab que lo pescayre de ifern pren los peyssos. V. et Vert., fol. 20.

(chap. La línia en la que lo peixcadó d'infern pren los peixos.) 

La ligne avec quoi le pécheur d'enfer prend les poissons.

CAT. ESP. Linea. PORT. Linha. IT. Linea. (chap. Línia, línies; per a medí: cordell, plomada; per a peixcá; direcsió; coche de línia : autobús, autocar.)

2. Linh, Ling, s. m., lignée, race, descendance.

Del gran linh N Adam. 

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta. 

De la grande lignée du seigneur Adam. 

Pois lo fils de Dieu vos somo 

Qu'el vengetz del ling Farao.

Marcabrus: Emperaire. 

Puisque le fils de Dieu vous somme que vous le vengiez de la lignée de Pharaon.

ANC. FR. Ke jà n'i entrera, ne home de son lin. 

Prist une fame de haut lin.

Roman de Rou, v. 3442 et 9637. 

La dame quident de bas lin.

Roman del conte de Poitiers, v. 912. 

Il n'est pas nés de povre lin. 

Roman de Partonopeus de Blois, t. II, p. 110.

(chap. Linaje, linache : rassa, dessendensia.)

3. Linhada, s. f., lignée, race, descendance.

Tota la linhada

Que pres d'En Adam naissensa.

Gavaudan le Vieux: Un vers. 

Toute la lignée qui prit du seigneur Adam naissance.

Linhadas destermenadas. 

Tr. de la 1re Ép. de S. Paul aux Thessaloniciens. 

Lignées infimes.

En aquest... falhi la lhinhada o la progenies del rey Clodovieu.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 97.

En celui-ci... faillit la lignée ou la race du roi Clovis.

4. Linhatge, Lignatge, s. m., ligne, direction, alignement.

Adv. comp. Dous auzels, en son estatge 

Iras, quan venra 'l matis, 

E diguas li en dreg linhatge 

De qual guiza l' obedis. 

Pierre d'Auvergne: Rossinhol on. 

Doux oiseau, dans sa demeure tu iras, quand viendra le matin, et dis-lui en droite ligne de quelle manière je lui suis obéissant.

- Lignage, lignée, race, descendance.

Mil cavalier de gran linhatge 

E mil dompnas de gran valor. 

Guillaume, moine de Beziers: Quascus plor. 

Mille chevaliers de grand lignage et mille dames de grand mérite.

Desliurar d'enfern 

Trastot l' human linhatge.

V. de S. Honorat. 

Délivrer d'enfer tout l' humain lignage. 

Una falsa deschauzida 

E raditz de mal linhatge 

M' a trahit, et es trahida.

B. de Ventadour: La doussa votz. 

Une fausse déconsidérée et racine de mauvais lignage m' a trahi, et est trahie. 

Fig. Proeza eis del coratge,

Veus son meilhor linhatge.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Prouesse provient du coeur, voilà sa meilleure lignée.

ANC. FR. Conjoincts ensemble par sang de lignaige ainsi que cousins.

Monstrelet, t. I, fol. 119.

CAT. Llinatge. ESP. Linaje. PORT. Linhagem. IT. Legnaggio. 

(chap. Linache, linaches, linaje, linajes.)

5. Alignamen, Allinamen, s. m., alignement.

Si la terra es el mei per dreich alignamenz.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Si la terre est au milieu par droit alignement.

Enfra lurs propres allinamens.

Tit. de 1392. Bailliage de Sisteron. 

Au-dessous de leurs propres alignements. 

ANC. ESP. Aliñamiento (MOD. Alineamiento). PORT. Alinhamento.

(chap. Aliniamén, aliniamens; del fútbol, de los solcs per a plantá, etc.)

6. Alinhar, v., aligner, ajuster.

Part. pas. El vei adreit et alinhat.

Bertrand de Born: Fueilhetas.

Je le vois juste et aligné.

Fig. Equitatz non es autra cauza mays engaltat tota alinhada.

V. et Vert., fol. 60. 

Équité n'est autre chose excepté égalité toute alignée.

CAT. Alinyar. ESP. Aliñar (alinear). PORT. Alinhar. (chap. Aliniá, aliniás: yo me alinio, alinies, alinie, aliniem o aliniam, aliniéu o aliniáu, alinien; aliniat, aliniats, aliniada, aliniades.)

7. Delinhar, v., dévier, disjoindre, écarter.

Aquel qui de sa natura delinha. Eluc. de las propr., fol. 140.

Celui qui de sa nature dévie.

- Part. prés. Discordant.

Naysho delinhans parts.

Eluc. de las propr., fol. 253. 

Naissent parties discordantes.

8. Forlinhar, v., forligner, dégénérer. 

E s deu gardar de forlinhar. Brev. d'amor, fol. 104.

Et se doit garder de forligner.

Part. pas. No seria bos filhs, mays seria forlinhatz. V. et Vert., fol. 74.

Ne serait pas bon fils, mais il serait dégénéré. 

Subst. Dels forlinhatz d'avol aire.

Pierre d'Auvergne: Belh m'es. 

Des dégénérés de mauvaise mine. 

ANC. FR. Forlignez de la constance de voz pères. 

Œuvres d'Alain Chartier, p. 409.

Si l'homme ne se fust forligné du devoir. Dubartas, p. 9.

9. Relinhar, v., ressembler.

Li deu quecx voler relinhar.

Be viven, li relinha.

Brev. d'amor, fol. 104.

Chacun doit vouloir lui ressembler... 

En vivant bien, il lui ressemble.

10. Interlinear, v., interligner, intercaler.

Part. pas. Rasat, cancellat o interlineat. 

Fors de Béarn, p. 1082. 

Rayé, cancellé ou interligné. 

(N. E. De esto sabía mucho Próspero de Bofarull y Mascaró, archivero del ACA, Archivo Real de la Corona de Aragón.)

ESP. PORT. Interlinear. IT. Interlineare. (chap. Interliniá.)


Linir, v., lat. linire, enduire, oindre, frotter. 

Part. pas. Sa goma... val tant a conservar libres que, quan so linitz d'ela, per ardas no prendo mal. Eluc. de las propr., fol. 201.

Sa gomme... vaut tant pour conserver les livres que, quand ils sont enduits d'elle, ils ne prennent mal par teignes.

2. Liniment, s. m., lat. linimentum, liniment.

Aprop pausa liniment. Trad. d'Albucasis, fol. 4. 

Après pose liniment. 

ESP. Linimiento. PORT. IT. Linimento. (chap. Linimén, linimens.)

3. Lizar, v., enduire, oindre.

Lizar tot entorn d'alguna materia glutinoza.

Eluc. de las propr., fol. 142. 

Enduire tout autour d'aucune matière glutineuse. 

ANC. ESP. Lizar. IT. Lisciare.


Linx, s. m., lat. lynx, lynx.

Linx no fo par a leis en gardadura. Palaytz de Savieza.

Lynx ne fut pareil à elle en regard.

Engendra tygres, linces, serpens. Eluc. de las propr., fol. 176.

(chap. Engendre tigres, linces, serps.)

Engendre tigres, lynx, serpents.

CAT. ESP. Lince. PORT. Lince, lynce. IT. Lince. (chap. Lince, linces.
A Fondespala ña una anécdota: un cassadó li va fotre una escopetada a lo que se pensabe que ere un lince, y va resultá que ere lo gat de Torretes.)

Linx no fo par a leis en gardadura

Lippos, adj., lat. lippus, chassieux

Uelhs... lippos. Eluc. de las propr., fol. 227.

Yeux... chassieux.

IT. Lippo.

2. Lippozitat, s. f., lippitude.

Laganha o lippozitat. Eluc. de las propr., fol. 83. 

Chassie ou lippitude.

3. Lipeza, s. f., lippitude.

Ret les uelhs clars et delish lor taca, val contra lipeza.

Eluc. de las propr., fol. 221.

Rend les yeux clairs et détruit leur tache, vaut contre lippitude.


Liptote, s. f., litote, figure de rhétorique.

Liptote... tol alquna proprietat accidental ad alcuna cauza.

Leys d'amors, fol. 143. 

La litote... ôte quelque propriété accidentelle à quelque chose.


Liquor, Licor, s. m., lat. liquor, liqueur, liquide.

Quar olis, que es veramens

I dels principals hongemens,

Vai totas vetz, so es vers plas,

En totas licors sobiras.

Brev. d'amor, fol. 145. 

Car huile, qui est vraiment un des principaux liniments, va toujours, cela est vrai pleinement, en tous liquides supérieure.

De liquors, alcunas so compostas, alcunas so simplas.

Eluc. de las propr., fol. 271. 

Des liqueurs, aucunes sont composées, aucunes sont simples.

Fig. De tu fara hom la liquor

Don seran onchg l' autri trachor. 

P. Cardinal: D'Esteve. 

De toi on fera la liqueur dont seront oints les autres traîtres.

CAT. ESP. PORT. Licor. IT. Liquore. (chap. Licor, licors; licoret, licorets.)

Destilería Segarra, Chert, Xert,Castellón,Castelló, Julián Segarra

2. Liquiditat, s. f., lat. liquiditatem, liquidité, fluidité, limpidité.

Per razo de sa liquiditat.

Contra tropa liquiditat.

Eluc. de las propr., fol. 32 et 35.

Par raison de sa liquidité.

Contre considérable liquidité.

IT. Liquidità, liquiditate, liquiditade. (chap. Liquidés; fluidés.)

3. Liquefactio, s. f., lat. liquefactio, liquéfaction. 

Ja sia que prenga liquefactio. Eluc. de las propr., fol. 183. 

Bien qu'il prenne liquéfaction.

ESP. Licuefacción. PORT. Liquefacção. IT. Liquefazione. 

(chap. Licuefacsió.)

4. Liquid, adj., lat. liquidus, liquide, limpide.

Si la materia es trop liquida et clara. 

Don naysh adhoras goma liquida.

Eluc. de las propr., fol. 104 et 198. 

Si la matière est très liquide et claire. 

Dont naît parfois gomme liquide. 

Fig. Que las ditas letras puescan esser dichas liquidas.

Leys d'amors, fol. 111. 

Que lesdites lettres puissent être dites liquides. 

CAT. Liquid, lliquid. ESP. (líquido) PORT. IT. Liquido. (chap. Líquit o líquid, liquits o liquits; líquida, líquides.)

5. Liquidamens, adv., liquidement. 

Lentamens o lotamens o liquidamens, segon lati, sonan las ditas letras.

Leys d'amors, fol. 111.

Lentement ou lourdement où liquidement, selon le latin, sonnent lesdites lettres. 

ESP. (líquidamente) PORT. IT. Liquidamente. (chap. Líquidamen)


Lis, Liz, adj., grec *gr, lisse, uni, poli.

Blanc e lis pus qu'us almatitz. 

Guillaume de Cabestaing: Er vey qu' em. 

Blanc et lisse plus qu'une améthyste. 

Sa pel es plana, liza et ses pels.

Eluc. de las propr., fol. 31. 

Sa peau est plane, lisse et sans poils.

CAT. Lis. ESP. Liso. PORT. Lizo. IT. Liscio. (chap. Llis, llisos, llisa, llises.)

Lis, s. m., lat. lis, procès, débat, discussion.

Lis et controversia. Tit. de 1283. DOAT, t. XCI, fol. 217. 

Débat et controverse.

ESP. (lid) PORT. IT. Lite. (chap. Lid, lids; debat, debats; prossés, prossesos; discussió, discussions.)

2. Litigi, s. m., litigium, litige. 

Litigi entre partidas. Statuts de Provence. BOMY, p. 10. 

Litige entre parties.

Plays, litigis e questions.

Statuts de Provence. Julien, t. 1., p. 350.

Plaids, litiges et questions.

ESP. PORT. IT. Litigio. (chap. Litigi, litigis.)

3. Litigios, adj., lat. litigiosus, litigieux, querelleur.

Femna fada, lengossa,

Mala e litigiosa.

Brev. d'amor, fol. 233. 

Femme folle, bavarde, méchante et querelleuse.

Ny denguna causa autra litigiosa. Statuts de Provence. BOMY, p. 5.

Ni nulle autre cause litigieuse.

ESP. PORT. IT. Litigioso. (chap. Litigiós, litigiosos, litigiosa, litigioses.)

4. Litigar, v., lat. litigare, contester, être litigant.

Part. prés. Fan obligar las personnas litigans.

Statuts de Provence. BOMY, p. 10. 

Font obliger les personnes litigantes. 

ESP. PORT. Litigar. IT. Litigare. (chap. Litigá: litigo, litigues, litigue, litiguem o litigam, litiguéu o litigáu, litiguen; litigat, litigats, litigada, litigades. Litigán, litigans.)


Lisera, s. f., lisière.

No per la lisera. Fors de Béarn, p. 1086.

Non par la lisière.

(chap. La vora de un bancal que toque al bosque.)


Lissiu, Leissiu, s. m., lat. lixivium, lessive.

Ses neguna autra mescla de lissiu de sabon.

Cartulaire de Montpellier, fol. 193.

Sans aucun autre mélange de lessive de savon.

Aiatz de fort leissiu de vitz

Que sia colatz et esclarzitz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ayez de forte lessive de vigne qui soit coulée et clarifiée.

Que neguns tenchuriers, que blanquis seda, non ause blanquir ab negun lissiu. Cartulaire de Montpellier, fol 192.

Que nul teinturier, qui blanchit soie, n'ose blanchir avec nulle lessive.

CAT. Llexiu. (chap. Lejía, lejíes. ESP. Lejía.)

lissiu, leissiu, llexiu, lejía, lejíes

lunes, 10 de diciembre de 2018

PUPURRI DE VERSOS ANTICS

San Juan se fa vellet 
y no pot pujá a la escala
Matarém un corderet
per a tota la semana.

Les parets eren de sucre,
les portes de codoñat,
cada mosca que passáe
s’en endúe la mitat.


//

Quiquiriquíc.
¡Quin mal lo pic!
Qui te u ha fet?
Lo pollastret.
Aón está lo pollastret?
A daball de la lleña s’ha amagat.
Aón está la lleña?
Lo foc l’ha cremat.
Aón está lo foc?
L’aigua l’ha apagat.
Aón está l’aigua?
Lo bovet se l’ha begut.
Aón está lo bovet?
A llaurá sen ha anat.
Aón está lo que ha llaurat?
Una gallineta u ha escarbat.
Aón está la gallineta?
A pondré sen ha anat.
Aón está l’ou que ha pongut?
Un flare se l’ha begut.
Aón está lo flare?
A di missa sen ha anat.
Aón está la missa que ha dit?
¡Al sel sen ha empujat!



//


Si´t pique la viboreta
prepara la mortalleta.
Si te pique l'escursó
que te donon la Santa Unsió


//

Pasa una, pasan dos
pasa la Madre de Dios
con un caballito blanco
que reluce más que el campo
campo mayor, San Salvador
tres gallinitas y un cantador.

Ne passe una, ne passen deu,
passe la Mare de Déu
en un caballet tot blang
que relluíx mes que´l cam,
lo cam mes gran.
San Salvadó,

tres gallinetes y un cantadó.

//

miércoles, 14 de febrero de 2018

espinguet, Tamarite

La lleña comprada no, hay anat pels espinguets a buscala. Balltros digueu espinguets ?
ESPINGUETS val per a varies coses, a buscá lleña pels riscos, roques, puestos aon se pot pendre mal.



http://dcvb.iec.cat/results.asp?word=espinguet aquí es un crit.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XI.

XI. 

Roc, lo Moñigo, va dixá de admirá y voldre a Quino, lo Manco, cuan se va enterá de que este habíe plorat hasta fartás lo día que se va morí la seua dona. Perque Quino, lo Manco, ademés de la ma, habíe perdut a la seua dona, la Mariuca. Y no siríe perque no lay avisaren. Mes que dingú la Josefa, que estabe enamorada dell, y lay refregabe per los nassos a la mínima oportunidat, y moltes vegades sense esperá la oportunidat.

- Quino, pénsau. Mira que la Mariuca está tíssica perduda.

Quino, lo Manco, se sulfurabe.

- ¿Y a tú qué collóns te importe, si se pot sabé? - díe.

La Josefa tragabe bilis y lo dixáe. Per la nit plorabe, a soles, a la seua alcoba, hasta amerá lo cuixí y se jurabe no torná a intervindre al assunto. Pero en son demá se olvidabe de la seua determinassió. Li agradabe massa Quino, lo Manco, pera abandoná lo campo sense cremá lo radé cartucho. Li agradabe perque ere tot un home: fort, serio y cabal. Fort, sense sé un animal com Paco, lo ferré; serio, sense arribá al esceptissisme, com Pancho, lo Sensedéu, y cabal, sense sé un san, com don José, lo mossen, u ere.
En fin, lo que se diu un home equilibrat, un home que no pecabe ni per exés ni per defecte. Quino, en realidat, no creíe en la tuberculossis. Lo món, pera nell, estabe ple de prims y gorts. Mariuca ere prima, com primes eren doña Lola y doña Irene, les Pestetes y Andrés, lo sabaté. Y ell ere gort, com u ere tamé Cuco, lo factó. Pero assó no volíe di que los atres estigueren doléns y ells sanos. De la Mariuca díen que estabe tíssica desde que va naixe, pero ahí la teníen als seus vintytrés añs, fresca com una flo.

Quino se va arrimá an ella sugestionat mes que enamorat. La seua natural tendensia lo inclinabe a les femelles gordetes, de formes calentes, caigudes per lo seu propi pes, y exuberáns. Concretamen, cap a dones com la Josefa, pretes, denses y apelmassades. Pero Quino, lo Manco, reflexionabe aixina: "A les siudats, los siñorets se casen en les femelles flaques. Algo espessial tindrán les primes cuan los siñorets, que tenen estudis y talento, les busquen aixina". Y se va arrimá a la Mariuca perque ere prima. Als pocs díes, sí que se va encaprichá. Se va enamorá segamen de ella perque teníe la mirada trista y sumissa com un corderet y la pell blavosa y clarejabe com la porcelana. Se van entendre. A la Mariuca li agradabe Quino, lo Manco, perque ere la seua antítessis: massís, vigorós, corpulén y en uns ulls aguts y punchadós com a bisturís.

Quino, lo Manco, va dessidí casás y los veíns se li van fotre damún:
"La Mariuca está delicada". "La Mariuca está dolenta". "La tissis es mala compañía".
Pero Quino, lo Manco, va saltá per damún de tot y un matí relluén de primavera se va presentá a la porta de la iglesia embutit a un traje blau y en un mocadó blang lligat al coll. Don José, lo mossen, que ere un gran san, los va beneí. La Mariuca li va ficá la aliansa al dit anular, de annulus, lo del anell, de la ma zurda, perque Quino, lo Manco, teníe secsionada la ma dreta.

La Josefa, a pesá de tots los intentos, no va pugué amargáli la lluna de mel. La Josefa se va proposá que li pesare tota la vida sobre la consiensia la sombra de la seua desgrassia. Pero no u va conseguí. A la iglesia, a la primera amonestassió, va saltá com una pantera, cridán, mentres corríe cap al altá de san Roc y ficán al san per testigo, que la Mariuca y Quino, lo Manco, no se podíen casá perque ella estabe tíssica. Va ñabé, primé, un revol y, después, un silensio fet de sen silensios, al templo. Pero don José coneixíe milló que ella los impediméns y tot lo dret Canónic.

- Filla - li va di -, la ley del siñó no prohibix als doléns contraure matrimoni. ¿U has entés?

La Josefa, desesperada, se va dixá caure sobre les grades del presbiterio y va escomensá a plorá com una loca, mesánse lo pel y demanán compassió. Tots la compadíen, pero ressultabe inoperán fabricá, en un momén, un atre Quino. Desde los bangs del fondo, aon se assentaben los homens, lo Manco sonreíe tristemen y se donabe cops amistosos en lo muñó a la barbilla. La Pesteta gran, al vore que don José dudabe, sense sabé quín partit pendre, se va adelantá hasta la Josefa y la va traure de la iglesia, agarránla compassivamen per les axiles. (La Pesteta gran va pretendre, después, que don José, lo retó, diguere un atra missa en atensió an ella, ya que entre traure a la Josefa de la iglesia y aténdrela un rato al atrio se li va passá lo Sanctus. Y ella afirmabe que no se podíe quedá sense missa per fé una obra de caridat, y que alló no ere just, ni raonable, ni lógic, ni moral y que se la minjaben per dins los remordiméns y que ere la primera vegada que li passabe alló a la seua vida... A dures penes don José va lográ apassiguála y tornáli la seua inestable pas de consiensia). Después va continuá lo san sacrifissi com si res, pero al domenge siguién no va faltá a missa ni Pancho, lo Sensedéu, que se va colá subreptissiamen al coro, detrás de lo armonio. Y lo que passe. Aquell día, don José va lligí les amonestassións y no va passá res. Al pronunsiá lo mossen lo nom de Quino va eixí un suspiro aufegat del bang que ocupabe la Josefa. Pero res mes. Pancho, lo Sensedéu, va di, al eixí, que la piedat ere inútil, un traste, que an aquell poble no se traíe res en llimpio sén un bon creyén y que, per tan, no tornaríe a patejá la iglesia.

Lo gros va passá durán lo refresco lo día de la boda, cuan dingú pensabe pera res en la Josefa. Que dingú pensare en ella potsé fore lo motiu que la va espentá a cridá la atensió de aquella bárbara manera. De totes maneres va sé alló una fosca y dolorosa contingensia. Lo seu crit se va sentí perfectamen desde lo corral de Quino, lo Manco, aon se reuníen los convidats. Lo crit proveníe del pon y tots van mirá cap al pon. La Josefa, tota despullada, estabe pujada al pretil, de cara al riu, y mirabe la fiera corrén en los ulls fora de les cassoletes. Tot lo que sels va ocurrí a les dones pera evitá la catástrofe va sé cridá, ficá los ulls com a plats, y desmayás. Dos homens van apretá a corre cap an ella, segóns díen pera aguantála, pero les seues dones los van maná agramen tirás cap atrás, perque no volíen que los seues homens veigueren de prop a la Josefa en pilota picada. Entre estes dudes, la Josefa va torná a cridá, va eixecá los brassos, va ficá los ulls en blang y se va aviá a la fosca corrén del Chorro. Van acudí cap allí tots menos los novios. Al poc tems va torná a la taberna lo juez

Quino, lo Manco, li díe en eixe momén a la Mariuca: - Eixa Josefa es una burra.

- Ere...- va corregí lo juez.

Per aixó van sabé la Mariuca y Quino, lo Manco, que la Josefa se habíe matat.

Pera enterrála al sementeriet apegat a la iglesia van ñabé los seus mes y menos, pos don José no se aveníe a donáli entrada al fossá a una suissida y no u va consentí sense antes consultáli al ordinari. Al final van arribá notíssies de la siudat y tot se va arreglá, pos, per lo vist, la Josefa se habíe suissidat en un estat de enajenassió mental transitori.

Pero ni la sombra de la Josefa va valé pera avinagrá les mels de Quino al seu viache de bodes. Los novios van passá una semana a la siudat y de tornada li va faltá tems a la Mariuca pera anunsiá als cuatre vens que estabe preñada.

- ¿Tan pronte? - li va preguntá la Chata, que no se explicabe cóm unes dones se quedaben preñades gitanse una nit en un home y datres no, encara que se gitaren en un home totes les nits de la seua vida.

- Míratela esta. ¿Qué té la cosa de particulá? - va di la Mariuca.

Y la Chata va mastegá una palabrota per dins.

Lo prossés de gestasió de la criatura no va sé normal. Tal com se li abultabe la pancha a la Mariuca se li afilabe la cara de una manera alarmán. Les dones van escomensá a murmurá que la chica no aguantaríe lo parto. Lo parto sí quel va aguantá, pero se va quedá al sobreparto. Va morí tíssica a la semana y mija de criá y va sé als sing mesos justos de suissidás la Josefa. Les comares del poble van escomensá a explicás entonses la pressa de la Mariuca per a pregoná lo seu estat, encara abáns de apeás del tren que la va portá de la siudat. Quino, lo Manco, segóns díen, va passá la nit sol, plorán jun al cadáver, en la chiqueta ressién naixcuda als brassos y acarissián tímidamen, en lo retortigat muñó, la inerte melena rubia de la morta.
La Pesteta gran, al enterássen de la desgrassia, va fé este comentari:

- Aixó es un cástic de Deu per habés minjat lo cocido abáns de les dotse.

Se referíe a lo del naiximén prematuro, pero l´ama de don Antonino, lo marqués, teníe raó al comentá que seguramen no ere alló un cástic de Deu, ya que la Irene, la Pesteta menuda, se habíe minjat no sol lo cocido, sino lo caldo tamé abáns de les dotse, y no li habíe passat res. En aquella época, Daniel, lo Mussol, sol teníe dos añs, y cuatre Roc, lo Moñigo. Sing añs después van escomensá a visitá a Quino de tornada del bañ a la Badina del Inglés, o de peixcá cangrejos o madrilles. Lo Manco ere tot generosidat y los donabe una tassada de sidra de barril per una perra chica. Ya entonses la tasca de Quino anabe de capa caiguda. Lo Manco tornabe les lletres sense pagá y los proveedós li negaben la mercansía. Gerardo, lo Indiano, lo va afiansá varies vegades, pero com no vée en Quino cap propósit de enmendás, passats uns mesos lo va abandoná a la seua sort. Y Quino, lo Manco, va escomensá a aná de tomb en tomb, de mal a pijó. Assó sí, ell no perdíe les ganes de charrá y continuabe regalán lo poc que li quedabe.
Roc, lo Moñigo, Germán, lo Tiñós, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás en ell al bang de pedra de la carretera. A Quino, lo Manco, li agradabe charrá en los chiquets mes que en los grans, potsé perque ell, a fí de cuentes, no ere mes que un chiquet gran tamé.
A vegades, al llarg de la conversa, ixíe lo nom de la Mariuca, y en ell lo record, y a Quino, lo Manco, se li ameraben los ulls y, pera dissimulá la emossió, se pegabe cops en lo muñó a la barbilla. En estos casos, Roc, lo Moñigo, que ere enemic de llágrimes y de sentimentalismes, se eixecabe y coláe sense di res, emportánse als dos amics cusits als pantalóns. Quino, lo Manco, los mirabe tot parat, sense entendre may lo motiu que impulsabe als sagals pera marchá tan de repén de la seua vora, sense doná cap raó.

Quino, lo Manco, may se va vanagloriá en los tres menuts de que una dona se haguere matat despullada per nell. Ni va aludí an aquella contingensia de la seua vida. Si Daniel, lo Mussol, y los seus amics sabíen que la Josefa se habíe aviát en pilota al Chorro desde lo pon, ere per Paco, lo ferré, que no dissimulabe que li habíe agradat aquella dona y que si ella haguere volgut, siríe, an estes altures, la segona mare de Roc, lo Moñigo. Pero si ella va preferí la mort que lo seu enorme pitral y lo seu pel roch y risat, que se u minjare en lo seu pa. Lo que mes despertabe la curiossidat dels tres amics als tems cuan a la taberna de Quino se despachabe una tassada de sidra de barril per sing séntims, ere sabé la causa per la que al Manco li faltabe una ma. Constituíe la raó una historia sensilla que lo Manco contabe en sensillés.

- Va sé mon germá, ¿sabéu? - díe -. Fée lleña. Als concursos guañabe sempre lo primé premio. Partíe un trong gros en pocs minuts, antes que dingú. Ell volíe sé boxejadó.

La vocassió de son germá de Quino, lo Manco, aumentabe la tentassió dels sagals. Quino prosseguíe:

- Claro que aixó no va passá aquí. Va sé a Vizcaya fa quinse añs. No está lluñ Vizcaya¿sabéu? mes allá de estos montes - y siñalabe la punta fosca, empenachada de broma, del Pic Rando. A Vizcaya tots los homens volen sé forts y mols u són. Mon germá ere lo mes fort del poble, per assó volíe sé boxejadó; perque los guañabe a tots. Un día, me va di: "Quino, aguántam este trong, que vach a partíl en cuatre destralades". Aixó me u demanabe assobín, encara que may partiguere los trongs en cuatre asclades. Assó ere un di. Aquell día lay vach aguantá firme, pero al momén de descarregá lo cop, yo vach adelantá la ma pera féli una advertensia y ¡zas! - les tres caretes infantils expresaben, an aquell momén, un mateix nivell emossional. Quino, lo Manco, se mirabe cariñosamen lo muñó y sonreíe -: La ma va saltá a cuatre metros de distansia, com un ascla 

- continuabe -. Y cuan yo mateix vach aná a replegála, encara estabe calenta y los dits se retortigaben sols, nerviosamen, com la coa de una sargantana.

Lo Moñigo tremolabe al preguntáli:

- ¿Te... te importe amostrám de prop lo muñó, Manco?

Quino adelantabe lo bras, sonrién:

- Al contrari - díe.

Los tres chiquets, animats per la amable consessió del Manco, miraben y remiraben la incompleta extremidat, lo sobaben, ficaben les ungles brutes per les bades de la carn, se féen la un al atre indicassións y, al remat, dixaben lo muñó sobre la taula de pedra com si se tratare de un objecte ya inútil.

La Mariuca, la chiqueta, se va criá en lleit de cabra y lo mateix Quino li va prepará los biberóns hasta que va cumplí un añet. Cuan la yaya materna li va insinuá una vegada que ella podíe fes cárrec de la chiqueta, Quino, lo Manco, su va pendre tan a pit y se va enfadá tan que ell y la seua sogra ya no van torná a dirigís la paraula. Al poble asseguraben que Quino li habíe prometut a la difunta no dixá la criatura en mans de atre, encara que tinguere que criála en los propis pits. Aixó li pareixíe a Daniel, lo Mussol, una evidén exagerassió. A la Mariuca-uca, com la cridaben al poble pera indicá que ere una consecuensia de la Mariuca morta, la volíen tots menos Daniel, lo Mussol.
Ere una chiqueta de ulls blaus, en lo cabell dorat y la part alta de la cara pleneta de peques. Daniel, lo Mussol, va coneixe a la chiqueta mol pronte, tan, que lo primé record della se perdíe a la seua memoria. Después sí, recordabe a la Mariuca-uca, encara una coseta de cuatre añs, rondán los díes de festa per la vora de la formachería. La chiqueta despertabe en la mare de Daniel, lo Mussol, lo instín de la maternidat prematuramen trencada. Ella dessichabe una chiqueta, encara que haguere tingut la careta plena de peques com la Mariuca-uca. Pero assó ya no podríe sé. Don Ricardo, lo meche, li va di que después del aborto li habíe quedat lo ventre sec. Lo seu ventre, pos, se fée vell sense esperanses. De aquí que sa mare de Daniel, lo Mussol, sentiguere cap a la menuda huérfana una inclinassió casi maternal. Si la veíe pindongueján per les inmediassións de la formachería, la cridáe y la assentabe a la taula.

- Mariuca-uca, filla - díe, acarissiánla -, voldrás una mica de collada, ¿verdat?

La chiqueta assentíe. Sa mare del Mussol la ateníe solíssita.

- Menuda, ¿tens prou sucre? ¿Te agrade?

Tornabe a assentí la chiqueta, sense parlá. Al acabás la dolsaina, sa mare de Daniel se interessabe per los pormenors doméstics de la casa de Quino:

- Mariuca-uca, filla, ¿quí te rente la roba?

La chiqueta sonreíe: - Lo pare.

- ¿Y quí te fa lo minjá?

- Lo pare.

- ¿Y quí te pentine les trenes?

- Lo pare.

- ¿Y quí te rente la cara y les orelles?

- Dingú.

Sa mare de Daniel, lo Mussol, sentíe llástima de ella. Se eixecabe, ficáe aigua a una grela y li rentabe les orelles a la Mariuca-uca y, después, li pentinabe en cuidadet les trenes. Mentres fée esta operassió musitabe com una letanía: "Pobra chiqueta, pobra chiqueta, pobra chiqueta..." y, al acabá, díe pegánli una surreta al culet:

- Bueno, filla, aixina estás mes curioseta.

La chiqueta sonreíe débilmen y entonses sa mare de Daniel, lo Mussol, la agarrabe als brassos y la besabe moltes vegades, frenéticamen. Podríe sé que per naixó a Daniel, lo Mussol, este cariño de sa mare cap a la Mariuca-uca li faiguere que no fore san de la seua devossió. Pero no; lo que enfadabe a Daniel, lo Mussol, ere que la menuda Uca vullguere embutí lo nas a totes les salses y intervindre activamen en assuntos impropis de una dona y que no li tocaben. Sert es que la Mariuca-uca disfrutabe de una envejable libertat, una libertat una mica assalvachada, pero la Mariuca-uca ere una dona, y una dona no pot fé lo mateix que ells féen ni tampoc ells parlá de "aixó" dabán della. No haguere sigut delicat ni oportú. Per lo demés, que sa mare la vullguere y la convidare a collada los domenges y díes de festa, no li donabe ni fred ni caló. Li molestabe la insessán mirada de la Mariuca-uca a la seua cara, lo seu afán per a interseptá totes les contingensies y eventualidats de la seua vida.

- Mussol, ¿Aón anirás avui?

- Al dimoni. ¿Vols vindre?

- Sí - afirmabe la chiqueta, sense pensá lo que díe.

Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, sen enríen y lo puncháen, diénli que la Uca-uca estabe enamorada dell. Un día, Daniel, lo Mussol, pera desfés de la chiqueta, li va doná una moneda y li va di: - Uca-uca, tin aixó y vésten a la farmassia a pesám.

Ells sen van aná al monte y, al torná, ya de nit, la Mariuca-uca los aguardabe en passiensia, assentada a la porta de la formachería. Se va eixecá al vórels, se va arrimá a Daniel y li va torná la moneda.

- Mussol - va di -, diu lo boticari que pera pesát hi has de aná tú.

Los tres amics sen enríen mol y ella los mirabe en los seus intensos ulls blaus, probablemen sense enténdrels. Uca-uca, a vegades, habíe de fotre ma a tota la seua astussia pera pugué aná aon lo Mussol. Una tarde, se van trobá los dos sols a la carretera.

- Mussol - va di la chiqueta -. Sé aón ña un niu de muixóns negres en polls emplomats.

- Dísme aón está - va di ell.

- Vine en mí y tel enseño - va di ella.

Y, eixa vegada, sen va aná en la Uca-uca. La chiqueta no li traíe l´ull de damún en tot lo camí. Entonses sol teníe nou añs. Daniel, lo Mussol, va sentí la impresió de les seues nines a la carn, com si li escarbaren en un punchó.

- Uca-uca, ¿per qué dimonis me mires aixina? - va preguntá.

Ella se va avergoñí, pero no va apartá la mirada.

- Me agrade mirát - va di.

- No me miros, ¿sens?

Pero la chiqueta o nol va sentí o li va fé un cas com un cabás.

- Te hay dit que no me miros, ¿no me has sentit? - va insistí ell.

Entonses ella va acachá los ulls.

- Mussol - va di -. ¿Es verdat que te agrade la Mica?

Daniel, lo Mussol, se va ficá colorat. Va dudá un momén, notán com un extrañ bambolleo al cap. Ignorabe si en estos casos se teníe que enfadá o si, per lo contrari, teníe que sonriure. Pero la sang continuabe acumulánseli al cap y, pera abreviá, se va indigná.
Va dissimulá, fén vore que li costabe saltá la valla de un prat.

- A tú no te importe si me agrade la Mica o no - va di.

Uca-uca va insinuá débilmen:

- Es mes gran que tú; te porte deu añs.

Se van enfurruscá. Lo Mussol la va dixá sola a un prat y ell sen va entorná cap al poble sense enrecordássen mes del niu. Pero en tota la nit no va pugué olvidá les paraules de Mariuca-uca. Al gitás va sentí una rara sensassió. Sin embargo, se va dominá. Ya al llit, va recordá que lo ferré li contabe moltes vegades la historia de la Pesteta menuda y don Dimas y sempre escomensabe aixina: "lo carnús ere quinse añs mes jove que la Pesteta...". Va sonriure Daniel, lo Mussol, a la oscurina. Va pensá que la historia podríe repetís y se va adormí arrullat per la sensassió de que lo voltaben los efluvios de una plássida y extraña felissidat.