Mostrando las entradas para la consulta heliotropo ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta heliotropo ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 13 de septiembre de 2018

Lo heliotropo de Beseit


A la vila de Beseit, que sempre ha sigut abundán en maneres y gens extraordináries, va ñabé, no fa mol tems, un pintó de nom Calandrio, home simplón y de costums rares, que la mayoría del tems en dos atres pintós tratabe, Bruno y Bufalmacho, hómens mol de la broma pero per un atra part ben espabilats, que trataben en Calandrio perque de les seues maneres y de la seua simplesa assobín gran festa féen. Ñabíe tamé a Valdarrores entonses un jove de maravillosa grássia y en totes les coses que fée hábil y afortunat, Maso, qui, sentín algunes coses sobre la simplesa de Calandrio, se va proposá divertís fénli alguna burla o fénli creure alguna cosa extraordinária; y trobánlo un día a la iglesia de San Bartolomé y veénlo atento retocán les pintures y lo altá de la iglesia, ficat no fee mol tems, va pensá que habíe arribat lo puesto y lo tems per a la seua intensió. Informán a un compañ seu de alló que caviláe fé, juns se van arrimá aon Calandrio estabe assentat sol, y fen vore que no lo véen, van escomensá a enraoná sobre les virtuts de algunes pedres, de les que Maso parlabe en tanta autoridat com si haguere sigut un famós y gran marmoliste; an estos raonaméns va pará la orella Calandrio y después de un rato, ficánse de peu, veén que no ere cap secreto, se va ajuntá en ells, lo que mol va agradá a Maso. Éste, seguín en les seues paraules, va sé preguntat per Calandrio que aón se trobaen estes pedres tan plenes de virtut. Maso va contestá que la mayoría se trobaen a Berlinzonia, terra de los vascos, a una comarca que se díe Bengodi a la que les viñes se lliguen en llenguañisses y se compre una oca per un dinero y un pato de regalo, y ñabíe allí una montaña tota de formache parmessano rallat a la punta de la que ñabíe gen que no fée datra cosa que aná fen macarróns y raviolis y cóurels en caldo de capóns, y después los aventáben costa aball, y qui mes ne agarrabe mes ne teníe; y allí a la voreta corríe un riuet de garnacha del milló que pot béures, sense una gota de aigua mesclada.
- ¡Oh! - va di Calandrio- , éisse es un bon país; pero dísme, ¿qué fan de los capóns que cóuen? Va contestá Maso:
- Tots sels fóten los vascos.
Va di entonses Calandrio:
- ¿Has anat allí alguna vegada?
Maso va contestá:
- ¿Dius que si hi hay estat? ¡Sí, igual hi hay estat una vegada com mil! Va di entonses Calandrio:
- ¿Y cuáns kilómetros cuadrats té?
- Ne té mes de un milló, pam dal pam baix.
Va di Calandrio:
- Pos té que sé mes allá de los Ports.
- Ah, sí - va di Maso- , una mica mes allá.
Lo simple de Calandrio, veén a Maso di estes paraules en cara seria y sense enfótressen, su creíe com la verdat mes manifesta; va di:
- Massa lluñ está dels meus assuntos; pero si mes prop estiguere, sí que hi aniría una vegada en tú per a vore rodá éixos macarróns y fartám. Pero dísme; ¿An esta comarca nostra del Matarraña no sen trobe cap de estes pedres maravilloses? A lo que Maso va contestá:
- Sí, dos classes de pedres se troben de grandíssima virtut. La una són los barróculs de Monserrate de Fórnols, de los que se fan moles per a la farina, y per naixó se diu als paísos de mes allá que de Déu venen les grássies y de Fórnols les pedres de molí; ñan de estes pedres de moldre tantes, que entre natros són poc apressiades, com a Cataluña les esmeraldes, de les que ña allí una montaña mes gran que Monte Caro que relluíxen a mijanit. Qui pulixque les moles de Ulldecona y les faigue engastá en anells abáns de fé los forats, y les porto al molt honorable president, tindrá tot lo que vullgue.
L’atra es una pedra que natros los marmolistes diém heliotropo, pedra de molta mes gran virtut, perque qui la porte damún no pot sé vist per cap persona.
Entonses Calandrio va di:
- Grans virtuts són éstes; ¿pero eissa segona aón se trobe?
A lo que Maso va contestá que als Comellassos o Les Escales sen podíen trobá.
Va di Calandrio:
- ¿De quina mida es eissa pedra y de quin coló?
Va contestá Maso:
- Es de unes cuantes mides, alguna es mes gran, alguna mes minuda; pero totes són de coló casi negre. Calandrio, habén totes estes coses advertit per an ell, fingín tindre un atra cosa que fé, se va separá de Maso, y se va proposá buscá eixa pedra; va pensá féu sense que u sapigueren Bruno y Bufalmacho, als que en espessial volíe. Se va ficá, pos, en marcha a buscála, y sense esperá y abáns de que cap atre puguere trobála, tot lo que quedabe del matí va empleá buscán a Bruno y Bufalmacho. Al final, sén ya passat michdía, enrecordánse de que traballaben a una fábrica que se va cremá uns añs después, encara que la caló fore grandíssima, dixán tota ocupassió, casi corrén sen va aná aon ells estaben, y cridánlos los va di:
- Compañs, si voléu créurem podém convertímos en los homes mes rics de Beseit, perque li hay sentit a un home digne de fe que als Comellassos ña una pedra que qui la porte damún no pot sé vist per dingú; per lo que me pareix que sense tardá, antes de que un atra persona hi vaigue, hauríem de aná a buscála. Es sert que la trobarém, perque la coneixco; y cuan la haiguém trobat, ¿qué tindrém que fé mes que ficála al morral y aná a les taules de los cambistes a Valdarrores, que sabéu que están sempre carregades de monedes de plata y de dinés, y agarrán les que vullgám? Dingú mos vorá: y aixina podrém fémos rics enseguida sense tindre tot lo san día que embadurná los muros del modo que u fa lo caragol.
Bruno y Bufalmacho, al sentíl, van escomensá a enríuressen per dins; y miránse la un al atre van ficá cara de maravillás mol y van alabá la idea de Calandrio; pero va preguntá Bufalmacho quin nom teníe eixa pedra. A Calandrio, que ere de mollera dura, ya se ni habíe anat lo nom del cap; per lo que va contestá:
- ¿Qué mos importe lo nom, ya que sabém la virtut? Anémon a buscála sense esperá mes.
- Pero be - va di Bruno- , ¿cóm es?
Calandrio va di:
- Ne ñan de diferentes formes, pero totes són casi negres; per lo que me pareix que ham de agarrá totes aquelles que veigam negres, hasta que arribém an ella; aixina que no pergám tems, aném. A lo que Bruno va di:
- Pero espera.
Y li va di a Bufalmacho:
- A mí me pareix que Calandrio diu be; pero no me pareix que sigue hora de féu perque lo sol está alt y pegue dins del Comellassos y ha secat totes les pedres; per lo que algunes de elles pareixen ara blanques, algunes que ñan allí, y per lo matí, abáns de que lo sol les haygue secat, paréixen negres; y ademés de aixó, molta gen navegue avui, que es día de faená, prop dels Comellassos, als Freginals y al camí de Les Escales, que, al vóremos, podríen adiviná lo que estém fen y potsé féu ells tamé; y podríe vindre a les seues máns y natros hauríem perdut lo san per la limosna. A mí me pareix, si tos pareix a vatros, que éste es assunto de fé pel matí prontet, que se diferénsien milló les negres de les blanques, y en día de festa, perque no ñaurá allí dingú que mos véigue.
Bufalmacho va alabá la opinió de Bruno, y Calandrio va está de acuerdo en ells, y van dessidí que lo domenge siguién pel matí aniríen los tres juns a buscá aquella pedra; pero sobre totes les coses los va rogá Calandrio que en dingú al món parláren de alló, perque an ell lay habíen dit en secreto. Y dién aixó, los va contá lo que habíe sentit de la comarca de Bengodi, en juraméns afirmán que ere aixina. Cuan Calandrio se va separá de ells, lo que sobre este assunto faríen u van arreglá entre ells. Calandrio va esperá sense tartí lo domenge per lo matí; se va eixecá al moure lo día y, cridán als seus compañs, eixín per les eres y la nevera y puján als Comellassos, van escomensá a caminá barrang cap aball, buscán pedres. Calandrio estabe ñirviós y afanós, caminabe dabán y rápidamen saltae ara aquí ara allá, aon alguna pedra negra veíe se aviábe y la plegabe. Los seus compañs caminaen detrás, y alguna ne plegaen; pero Calandrio no habíe caminat mol camí cuan ya teníe la falda plena; per lo que, eixecánse les faldes del sayo, que no seguíe la moda de Hainaut, y fen en elles una ampla halda, habénu aguantat be en la correcha per tot arreu, no mol después la va omplí y, después de un ratet, fen halda de la capa, la va carregá tamé de códuls. Veén Bufalmacho y Bruno que Calandrio anabe carregat y la hora de minjá se arrimabe, segóns lo parlat entre ells, li va preguntá Bruno a Bufalmacho:
- ¿Aón está Calandrio?
Bufalmacho, que lo veíe allí a la vora de ells, aná girán y voltán, y mirán aquí y allá, va contestá:
- No u sé, pero hasta fa un momén estabe aquí dabán de natres.
Va di Bruno:
- ¡Que fa poc? Me pareix está segú de que ara está a casa dinán y mos ha dixat a natros en la faenada de aná buscán les pedres negres per nestos Comellassos aball.
- ¡Ah!, qué be ha fet - va di entonses Bufalmacho- , burlánse de natros y dixánmos aquí, ya que ham sigut tan tontos com per a créurel. ¿Creus que ñaurá datre tan ruc com natros que s´haguere cregut que als Comellassos o allá baix a La Cometa se podíe trobá una pedra tan milagrosa? Calandrio, al sentí estes paraules, va imaginá que aquella pedra habíe arribat a les seues máns y que, per la virtut de ella, encara que estiguere ell presén no lo véen. Contén, pos, sobremanera de tal sort, sense dils res, va pensá en torná a casa seua; y tornán sobre les seues passes, va escomensá a entornássen.
Veén aixó, Bufalmacho va di a Bruno:
- ¿Qué fem natros? ¿Per qué no mon anem?
A lo que Bruno va contestá:
- Anémon; pero juro a Déu que Calandrio no men fará ni una mes; y si ara estiguera prop de ell com u hay estat tot lo matí, li aventaría este códul al taló y sen enrecordaríe un mes de esta broma.
Y dites estes paraules, va estirá lo bras y li va fotre a Calandrio en lo códul just al calcañá. Calandrio, sentín lo doló, va eixecá lo peu y va escomensá a bufá, sense cridá, y después sen va aná. Bufalmacho, agarrán un dels códuls que habíe plegat, li va di a Bruno:
- ¡Ah, mira este codolet: aixina li foteguere ara mateix a la riñonada a Calandrio! Y, aviánlo en tota la forsa que teníe, li va assertá als riñóns; y en ressumen, de esta manera, ara en una paraula y ara en un atra, per los Comellassos aball hasta la selva de la cometa lo van aná codoleján y lapidán.
Allí, avián an terra les pedres que habíen arreplegat, una mica se van aturá a parlá en los guardes, que, abáns informats per nells, fingín no vórel, van dixá passá a Calandrio aguantánse la rissa mes gran del món. Calandrio, sense pará ni descansá va arribá a casa seua, que estabe a la vora del cantó del castellá ; y tan favorable li va sé la fortuna a la burla que mentres ell per lo barrang baixabe y después per los carrés del poble, dingú li va dirigí la paraula, ya que ne va trobá pocs perque tots estaben dinán. Va entrá carregat a casa seua. Estabe la seua dona (que teníe per nom Tresa), dona hermosa y valenta, a dal de la escala, y una mica cabrejada per la llarga tardansa, y veénlo vindre va escomensá a díli renegán en los brassos com una engerra:
- ¡Ya te porte lo dimoni! Tot lo món ya ha dinat cuan tú vens a diná. Lo que sentín Calandrio y veén que lo vee, ple de amargura y de doló va escomensá a cridá:
- ¡Ay!, dona roína, tú m´has arruinat; pero per Déu que me les pagarás. Y puján a una saleta y descarregades allí les moltes pedres que habíe arreplegat, ensés de rabia va corre cap an ella y, agarránla per les coetes del pel, la va tirá an terra, y allí, tan com va pugué moure brassos y cames tantes puñades y patades li va fotre per tot lo cos, sense dixáli pels al cap ni ós que machacat no estiguere, y de res li va valé demaná mersé a la dona en los brassos en creu.
Bufalmacho y Bruno, después de que en los guardes sen habíen enrit un ratet, a poquetet van escomensá una mica de lluñ a seguí a Calandrio; y arribán a la seua porta, van sentí lo palissón que a la seua dona li fotíe, y fingín que arribaben entonses, lo van cridá. Calandrio, tot suát, roch y baldat, se va assomá a la finestra y los va demaná que pujaren aon estabe ell. Ells, mostránse una mica enfadats, van pujá cap a dal y van vore la sala plena de pedres escampades. A un dels racóns la dona espelussada, tota blanca y esbatussada, plorae en tanta pena que casi se encanae. A l´atra part Calandrio, fluix y sofocat, assentat. Y después de habé mirat un rato van di:
- ¿Qué es aixó, Calandrio? ¿Vols fé un muro, que te veém en tantes pedres? Y ademés de aixó, van afegí:
- ¿Y la Tresa qué té? Pareix que li has pegat; ¿qué locures són éstes? Calandrio, cansat per lo pes de les pedres y per la rabia en que li habíe pegat a la seua dona, y en lo doló de la fortuna que li pareixíe habé perdut, no podíe recuperá l´esma per a pronunsiá sanseres les paraules de la seua contesta; per lo que, donánli tems, Bufalmacho va tornáy:
- Calandrio, si estabes enfadat per algo, no teníes per naixó que oféndremos a natros; que, después de que mos vas convense de buscá en tú la pedra pressiosa, sense dílay ni a Déu ni al dimoni de Queretes mos has dixát com a dos cabróns als Comellassos y has vingut a casa teua, lo que es una maldat mol grossa; pero per sert que ésta sirá la radera que mos farás.
An estes paraules, Calandrio, esforsánse, va contestá:
- Compañs, no tos enfadéu: les coses han sigut de un atra manera de la que pensáu. Yo, desventurat, hay trobat aquella pedra; ¿y voléu sabé si dic la verdat? Cuan primé tos preguntábeu per mí la un al atre, yo estaba a menos de deu passes de vatros, y veén que tos arrimábeu y no me veíeu, hay tirat per abán, y seguín una mica per abán hay arribat a casa.
Y escomensán per una punta, hasta lo final los va contá lo que habíen fet y dit ells, y los va enseñá la esquena y les cames, cóm los hi habíen dixat los códuls, y después va seguí:
- Y tos dic que, entrán per la cometa en totes estes pedres damún que aquí veéu, res me van di (y ya sabéu lo desagradables y molestos que són) los guardes que u volen mirá y sabé tot, y ademés de aixó, hay trobat pel carré an algúns dels meus compares y amics, que sempre solen dirigím algún saludo y hasta invitám a beure, y no ne ha ñagut ni un que me diguere ni mija paraula, com si no me veiguéren. Al final, arribán aquí a casa, este dimoni de dona me se ha ficat dabán y me ha vist, perque, com sabéu, les dones fan pédre la virtut a totes les coses. Yo, que podía dim lo home en mes sort de Beseit, hay quedat lo mes desventurat: y per naixó li hay pegat tan com hay pogut moure les máns y cames y no sé qué me ha frenat de talláli les venes, ¡me cago en la hora en que la vach vore cuan vach vindre an esta casa!
Y ensenénse de rabia, volíe eixecás per a torná a fótreli. Bufalmacho y Bruno, sentín estes coses, ficaben cara de maravillás mol y en frecuénsia confirmaben lo que Calandrio diebe, y sentíen tantes ganes de riure que casi petaben; pero veénlo exitat eixecás per a pegá un atra vegada a la seua dona, eixín a trobál lo van retindre diénli que de estes coses cap culpa teníe la seua dona, mes que ell, que sabén que les dones féen pédre la virtut de les coses no li habíe dit que se guardare de ficás dabán aquell día; de esta precaussió Déu lo habíe privat o la sort no debíe está en ell, o teníe al ánimo engañá als seus compañs, als que, cuan sen va doná cuenta de habé trobat la pedra los u haguere tingut que avisá. Y después de moltes paraules, no sense gran faena reconsiliánlos an ell y a la dona, y dixánlo melancólic a la casa plena de códuls, sen van aná.

- Versió de la tersera novela de Lo Decamerón, de Giovanni Boccaccio, que estic traduín al chapurriau

La vida de Pedro Saputo en chapurriau a Amazon ES, en papé y Kindle.

Lo heliotropo de Beseit


heliotropo Beseit

- Versió de la tersera novela de Lo Decamerón, de Giovanni Boccaccio, que estic traduín al chapurriau


Lo heliotropo de Beseit

A la vila de Beseit, que sempre ha sigut abundán en maneres y gens extraordináries, va ñabé, no fa mol tems, un pintó de nom Calandrio, home simplón y de costums rares, que la mayoría del tems en dos atres pintós tratabe, Bruno Bufalmacho, hómens mol de la broma pero per un atra part ben espabilats, que trataben en Calandrio perque de les seues maneres y de la seua simplesa assobín gran festa féen. Ñabíe tamé a Valdarrores entonses un jove de maravillosa grássia y en totes les coses que fée hábil y afortunat, Maso, qui, sentín algunes coses sobre la simplesa de Calandrio, se va proposá divertís fénli alguna burla o fénli creure alguna cosa extraordinária; y trobánlo un día a la iglesia de San Bartolomé y veénlo atento retocán les pintures y lo altá de la iglesia, ficat no fee mol tems, va pensá que habíe arribat lo puesto y lo tems per a la seua intensió. Informán a un compañ seu de alló que caviláe fé, juns se van arrimá aon Calandrio estabe assentat sol, y fen vore que no lo véen, van escomensá a enraoná sobre les virtuts de algunes pedres, de les que Maso parlabe en tanta autoridat com si haguere sigut un famós y gran marmoliste; an estos raonaméns va pará la orella Calandrio y después de un rato, ficánse de peu, veén que no ere cap secreto, se va ajuntá en ells, lo que mol va agradá a Maso. Éste, seguín en les seues paraules, va sé preguntat per Calandrio que aón se trobaen estes pedres tan plenes de virtut. Maso va contestá que la mayoría se trobaen a Berlinzonia, terra de los vascos, a una comarca que se díe Bengodi a la que les viñes se lliguen en llenguañisses y se compre una oca per un dinero y un pato de regalo, y ñabíe allí una montaña tota de formache parmessano rallat a la punta de la que ñabíe gen que no fée datra cosa que aná fen macarróns y raviolis y cóurels en caldo de capóns, y después los aventáben costa aball, y qui mes ne agarrabe mes ne teníe; y allí a la voreta corríe un riuet de garnacha del milló que pot béures, sense una gota de aigua mesclada.
- ¡Oh! - va di Calandrio- , éisse es un bon país; pero dísme, ¿qué fan de los capóns que cóuen? Va contestá Maso:
- Tots sels fóten los vascos.
Va di entonses Calandrio:

- ¿Has anat allí alguna vegada?
Maso va contestá:

- ¿Dius que si hi hay estat? ¡Sí, igual hi hay estat una vegada com mil! Va di entonses Calandrio:

- ¿Y cuáns kilómetros cuadrats té?

- Ne té mes de un milló, pam dal pam baix.
Va di Calandrio:

- Pos té que sé mes allá de los Ports.

- Ah, sí - va di Maso- , una mica mes allá.
Lo simple de Calandrio, veén a Maso di estes paraules en cara seria y sense enfótressen, su creíe com la verdat mes manifesta; va di:

- Massa lluñ está dels meus assuntos; pero si mes prop estiguere, sí que hi aniría una vegada en tú per a vore rodá éixos macarróns y fartám. Pero dísme;
¿An esta comarca nostra del Matarraña no sen trobe cap de estes pedres maravilloses? A lo que Maso va contestá:

- Sí, dos classes de pedres se troben de grandíssima virtut. La una són los barróculs de Monserrate de Fórnols, de los que se fan moles per a la farina, y per naixó se diu als paísos de mes allá que de Déu venen les grássies y de Fórnols les pedres de molí; ñan de estes pedres de moldre tantes, que entre natros són poc apressiades, com a Cataluña les esmeraldes, de les que ña allí una montaña mes gran que Monte Caro que relluíxen a mijanit. Qui pulixque les moles de Ulldecona y les faigue engastá en anells abáns de fé los forats, y les porto al molt honorable president, tindrá tot lo que vullgue.
L’atra es una pedra que natros los marmolistes diém heliotropo, pedra de molta mes gran virtut, perque qui la porte damún no pot sé vist per cap persona.


Entonses Calandrio va di:

- Grans virtuts són éstes; ¿pero eissa segona aón se trobe?
A lo que Maso va contestá que als Comellassos o Les Escales sen podíen trobá.
Va di Calandrio:

- ¿De quina mida es eissa pedra y de quin coló?


Va contestá Maso:

- Es de unes cuantes mides, alguna es mes gran, alguna mes minuda; pero totes són de coló casi negre. Calandrio, habén totes estes coses advertit per an ell, fingín tindre un atra cosa que fé, se va separá de Maso, y se va proposá buscá eixa pedra; va pensá féu sense que u sapigueren Bruno y Bufalmacho, als que en espessial volíe. Se va ficá, pos, en marcha a buscála, y sense esperá y abáns de que cap atre puguere trobála, tot lo que quedabe del matí va empleá buscán a Bruno y Bufalmacho. Al final, sén ya passat michdía, enrecordánse de que traballaben a una fábrica que se va cremá uns añs después, encara que la caló fore grandíssima, dixán tota ocupassió, casi corrén sen va aná aon ells estaben, y cridánlos los va di:


- Compañs, si voléu créurem podém convertímos en los homes mes rics de Beseit, perque li hay sentit a un home digne de fe que als Comellassos ña una pedra que qui la porte damún no pot sé vist per dingú; per lo que me pareix que sense tardá, antes de que un atra persona hi vaigue, hauríem de aná a buscála. Es sert que la trobarém, perque la coneixco; y cuan la haiguém trobat, ¿qué tindrém que fé mes que ficála al morral y aná a les taules de los cambistes a Valdarrores, que sabéu que están sempre carregades de monedes de plata y de dinés, y agarrán les que vullgám? Dingú mos vorá: y aixina podrém fémos rics enseguida sense tindre tot lo san día que embadurná los muros del modo que u fa lo caragol.

Bruno y Bufalmacho, al sentíl, van escomensá a enríuressen per dins; y miránse la un al atre van ficá cara de maravillás mol y van alabá la idea de Calandrio; pero va preguntá Bufalmacho quin nom teníe eixa pedra. A Calandrio, que ere de mollera dura, ya se ni habíe anat lo nom del cap; per lo que va contestá:

- ¿Qué mos importe lo nom, ya que sabém la virtut? Anémon a buscála sense esperá mes.

- Pero be - va di Bruno- , ¿cóm es?


Calandrio va di:

- Ne ñan de diferentes formes, pero totes són casi negres; per lo que me pareix que ham de agarrá totes aquelles que veigám negres, hasta que arribém an ella; aixina que no pergám tems, aném. 


A lo que Bruno va di:
- Pero espera.

Y li va di a Bufalmacho:

- A mí me pareix que Calandrio diu be; pero no me pareix que sigue hora de féu perque lo sol está alt y pegue dins del Comellassos y ha secat totes les pedres; per lo que algunes de elles pareixen ara blanques, algunes que ñan allí, y per lo matí, abáns de que lo sol les haygue secat, paréixen negres; y ademés de aixó, molta gen navegue avui, que es día de faená, prop dels Comellassos, als Freginals y al camí de Les Escales, que, al vóremos, podríen adiviná lo que estém fen y potsé féu ells tamé; y podríe vindre a les seues máns y natros hauríem perdut lo san per la limosna. A mí me pareix, si tos pareix a vatros, que éste es assunto de fé pel matí prontet, que se diferénsien milló les negres de les blanques, y en día de festa, perque no ñaurá allí dingú que mos véigue.
Bufalmacho va alabá la opinió de Bruno, y Calandrio va está de acuerdo en ells, y van dessidí que lo domenge siguién pel matí aniríen los tres juns a buscá aquella pedra; pero sobre totes les coses los va rogá Calandrio que en dingú al món parláren de alló, perque an ell lay habíen dit en secreto. Y dién aixó, los va contá lo que habíe sentit de la comarca de Bengodi, en juraméns afirmán que ere aixina. Cuan Calandrio se va separá de ells, lo que sobre este assunto faríen u van arreglá entre ells. Calandrio va esperá sense tartí lo domenge per lo matí; se va eixecá al moure lo día y, cridán als seus compañs, eixín per les eres y la nevera y puján als Comellassos, van escomensá a caminá barrang cap aball, buscán pedres. Calandrio estabe ñirviós y afanós, caminabe dabán y rápidamen saltae ara aquí ara allá, aon alguna pedra negra veíe se aviábe y la plegabe. Los seus compañs caminaen detrás, y alguna ne plegáen; pero Calandrio no habíe caminat mol camí cuan ya teníe la falda plena; per lo que, eixecánse les faldes del sayo, que no seguíe la moda de Hainaut, y fen en elles una ampla halda, habénu aguantat be en la correcha per tot arreu, no mol después la va omplí y, después de un ratet, fen halda de la capa, la va carregá tamé de códuls. Veén Bufalmacho y Bruno que Calandrio anabe carregat y la hora de minjá se arrimabe, segóns lo parlat entre ells, li va preguntá Bruno a Bufalmacho:

- ¿Aón está Calandrio?
Bufalmacho, que lo veíe allí a la vora de ells, aná girán y voltán, y mirán aquí y allá, va contestá:

- No u sé, pero hasta fa un momén estabe aquí dabán de natres.
Va di Bruno:

- ¡Que fa poc? Me pareix está segú de que ara está a casa dinán y mos ha dixat a natros en la faenada de aná buscán les pedres negres per nestos Comellassos aball.

- ¡Ah!, qué be ha fet - va di entonses Bufalmacho- , burlánse de natros y dixánmos aquí, ya que ham sigut tan tontos com per a créurel. ¿Creus que ñaurá datre tan ruc com natros que s´haguere cregut que als Comellassos o allá baix a La Cometa se podíe trobá una pedra tan milagrosa? Calandrio, al sentí estes paraules, va imaginá que aquella pedra habíe arribat a les seues máns y que, per la virtut de ella, encara que estiguere ell presén no lo véen. Contén, pos, sobremanera de tal sort, sense dils res, va pensá en torná a casa seua; y tornán sobre les seues passes, va escomensá a entornássen.

Veén aixó, Bufalmacho va di a Bruno:

- ¿Qué fem natros? ¿Per qué no mon anem?
A lo que Bruno va contestá:

- Anémon; pero juro a Déu que Calandrio no men fará ni una mes; y si ara estiguera prop de ell com u hay estat tot lo matí, li aventaría este códul al taló y sen enrecordaríe un mes de esta broma.
Y dites estes paraules, va estirá lo bras y li va fotre a Calandrio en lo códul just al calcañá (taló). Calandrio, sentín lo doló, va eixecá lo peu y va escomensá a bufá, sense cridá, y después sen va aná. Bufalmacho, agarrán un dels códuls que habíe plegat, li va di a Bruno:

- ¡Ah, mira este codolet: aixina li foteguere ara mateix a la riñonada a Calandrio! Y, aviánlo en tota la forsa que teníe, li va assertá als riñóns; y en ressumen, de esta manera, ara en una paraula y ara en un atra, per los Comellassos aball hasta la selva de la cometa lo van aná codoleján y lapidán.

Allí, avián an terra les pedres que habíen arreplegat, una mica se van aturá a parlá en los guardes, que, abáns informats per nells, fingín no vórel, van dixá passá a Calandrio aguantánse la rissa mes gran del món. Calandrio, sense pará ni descansá va arribá a casa seua, que estabe a la vora del cantó del castellá ; y tan favorable li va sé la fortuna a la burla que mentres ell per lo barrang baixabe y después per los carrés del poble, dingú li va dirigí la paraula, ya que ne va trobá pocs perque tots estaben dinán. Va entrá carregat a casa seua. Estabe la seua dona (que teníe per nom Tresa), dona hermosa y valenta, a dal de la escala, y una mica cabrejada per la llarga tardansa, y veénlo vindre va escomensá a díli renegán en los brassos com una engerra:

- ¡Ya te porte lo dimoni! Tot lo món ya ha dinat cuan tú vens a diná. Lo que sentín Calandrio y veén que lo vee, ple de amargura y de doló va escomensá a cridá:

- ¡Ay!, dona roína, tú m´has arruinat; pero per Déu que me les pagarás. Y puján a una saleta y descarregades allí les moltes pedres que habíe arreplegat, ensés de rabia va corre cap an ella y, agarránla per les coetes del pel, la va tirá an terra, y allí, tan com va pugué moure brassos y cames tantes puñades y patades li va fotre per tot lo cos, sense dixáli pels al cap ni ós que machacat no estiguere, y de res li va valé demaná mersé a la dona en los brassos en creu.
Bufalmacho y Bruno, después de que en los guardes sen habíen enrit un ratet, a poquetet van escomensá una mica de lluñ a seguí a Calandrio; y arribán a la seua porta, van sentí lo palissón que a la seua dona li fotíe, y fingín que arribaben entonses, lo van cridá. Calandrio, tot suát, roch y baldat, se va assomá a la finestra y los va demaná que pujaren aon estabe ell. Ells, mostránse una mica enfadats, van pujá cap a dal y van vore la sala plena de pedres escampades. A un dels racóns la dona espelussada, tota blanca y esbatussada, plorae en tanta pena que casi se encanáe. A l´atra part Calandrio, fluix y sofocat, assentat. Y después de habé mirat un rato van di:

- ¿Qué es aixó, Calandrio? ¿Vols fé un muro, que te veém en tantes pedres? Y ademés de aixó, van afegí:

- ¿Y la Tresa qué té? Pareix que li has pegat; ¿qué locures són éstes? Calandrio, cansat per lo pes de les pedres y per la rabia en que li habíe pegat a la seua dona, y en lo doló de la fortuna que li pareixíe habé perdut, no podíe recuperá l´esma per a pronunsiá sanseres les paraules de la seua contesta; per lo que, donánli tems, Bufalmacho va tornáy:

- Calandrio, si estabes enfadat per algo, no teníes per naixó que oféndremos a natros; que, después de que mos vas convense de buscá en tú la pedra pressiosa, sense dílay ni a Déu ni al dimoni de Queretes mos has dixát com a dos cabróns als Comellassos y has vingut a casa teua, lo que es una maldat mol grossa; pero per sert que ésta sirá la radera que mos farás.


An estes paraules, Calandrio, esforsánse, va contestá:

- Compañs, no tos enfadéu: les coses han sigut de un atra manera de la que pensáu. Yo, desventurat, hay trobat aquella pedra; ¿y voléu sabé si dic la verdat? Cuan primé tos preguntábeu per mí la un al atre, yo estaba a menos de deu passes de vatros, y veén que tos arrimábeu y no me veíeu, hay tirat per abán, y seguín una mica per abán hay arribat a casa.

Y escomensán per una punta, hasta lo final los va contá lo que habíen fet y dit ells, y los va enseñá la esquena y les cames, cóm los hi habíen dixat los códuls, y después va seguí:

- Y tos dic que, entrán per la cometa en totes estes pedres damún que aquí veéu, res me van di (y ya sabéu lo desagradables y molestos que són) los guardes que u volen mirá y sabé tot, y ademés de aixó, hay trobat pel carré an algúns dels meus compares y amics, que sempre solen dirigím algún saludo y hasta invitám a beure, y no ne ha ñagut ni un que me diguere ni mija paraula, com si no me veiguéren. Al final, arribán aquí a casa, este dimoni de dona me se ha ficat dabán y me ha vist, perque, com sabéu, les dones fan pédre la virtut a totes les coses. Yo, que podía dim lo home en mes sort de Beseit, hay quedat lo mes desventurat: y per naixó li hay pegat tan com hay pogut moure les máns y cames y no sé qué me ha frenat de talláli les venes, ¡me cago en la hora en que la vach vore cuan vach vindre an esta casa!


Y ensenénse de rabia, volíe eixecás per a torná a fótreli. Bufalmacho y Bruno, sentín estes coses, ficaben cara de maravillás mol y en frecuénsia confirmaben lo que Calandrio diebe, y sentíen tantes ganes de riure que casi petaben; pero veénlo exitat eixecás per a pegá un atra vegada a la seua dona, eixín a trobál lo van retindre diénli que de estes coses cap culpa teníe la seua dona, mes que ell, que sabén que les dones féen pédre la virtut de les coses no li habíe dit que se guardare de ficás dabán aquell día; de esta precaussió Déu lo habíe privat o la sort no debíe está en ell, o teníe al ánimo engañá als seus compañs, als que, cuan sen va doná cuenta de habé trobat la pedra los u haguere tingut que avisá. Y después de moltes paraules, no sense gran faena reconsiliánlos an ell y a la dona, y dixánlo melancólic a la casa plena de códuls, sen van aná.

domingo, 27 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEXTA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEXTA.

Brunoy Buffalmacco li roben un gorrino a Calandrino; li fan fé la proba de buscál en pastes de jengibre y vi de garnacha y ni donen dos de éstes, una detrás de
l´atra, fetes de pasterades de gos confitades en aloe, y com de aixó resulte que ell mateix se ha quedat en lo gorrino, li fan, ademés, donáls uns capóns si no vol que lay diguen a la seua dona.

La reina li va maná a Filomena que narrare, y ella va escomensá aixina:
Grassioses siñores, com Filostrato ha contat la história que hau sentit al sentí lo nom de Maso, aixina ton contaré yo una per lo nom de Calandrino y de los seus compañs que crec que tos agradará.

Quí eren Calandrino, Bruno y Buffalmacco no fa falta que tos u conta, que los habeu conegut abáns; y per naixó, passán mes abán, dic que Calandrino teníe una terreta no mol lluñ de Florencia, que habíe ressibit com a dote de la seua dona, y de esta terra, entre datres coses, traíe cada añ un gorrino; y ere la seua costum que sempre al desembre sen anáen an aquell poble la seua dona y ell, y lo mataben y lo féen salá allí mateix. Ara be, va passá una vegada que no están la dona be de salut, Calandrino sen va aná sol a fé la matansa y lo mondongo. Sentínu Bruno y Buffalmacco, y sabén que la seua dona no hi anabe, sen van aná a vore a un mossen veí de Calandrino y grandíssim amic seu, y a está en ell uns díes. Habíe matat ya Calandrino, lo matí del día que éstos van arribá allí, y veénlos en lo retó los va cridá y los va di:

- Benvinguts, amics, vull que veigáu qué bon amo de casa soc.

Y portánlos a casa los va enseñá aquell gorrino. Van vore ells que lo gorrino ere mol majo, y li van sentí a Calandrino que lo anabe a salá pera la seua familia. Y Bruno li va di: - ¡Ah, qué bruto que eres! Vénlo y disfruta dels dinés, y disli a la teua dona que tel han mangat.
Calandrino va di: - No, no su creuríe, y me fotríe fora de casa. No tos empeñéu, que no u faré may. Les paraules van sé moltes pero no van serví de res. Calandrino los va invitá a sopá en tal desgana que no van volé sená y se van separá dell.
Li va di Bruno a Buffalmacco: - ¿Per qué no li robam lo gorrino esta nit?
Va di Buffalmacco: - ¿Y cóm u podríem fé?
Va di Bruno: - Lo cóm be lo vech si no lo trau del puesto aon lo teníe hasta ara.
- Pos - va di Buffalmacco - fému. ¿Per qué no u hauríem de fé?
Y después lo disfrutarem aquí juns en lo retó.

Lo mossen va di que li agradabe mol la idea. Va di entonses Bruno: - Aquí se nessessite una mica de arte. Tú saps, Buffalmacco, lo agarrat que es Calandrino y en cuán gust beu cuan los demés paguen; anem y portémlo a la taberna; allí, que lo mossen faigue vore que u pague tot per a invitámos y que no li dixo pagá res an ell: se engatará y después sirá mol fássil péndreli lo gorrino perque está sol a casa. Como u va di Bruno, aixina u van fé. Calandrino, veén que lo mossen no li dixabe pagá, se va entussiasmá en la mamera y va carregá be; y sén ya avansada la nit cuan sen va aná de la taberna, sense voldre sopá res se va embutí a casa, y creén que habíe tancat la porta, la va dixá uberta y sen va aná al llit. Buffalmacco y Bruno sen van aná a sopá en lo mossen y cuan van acabá, agarrán los instruméns per a entrá a casa de Calandrino per aon Bruno habíe planejat, cap allí que sen van aná, y trobán la porta uberta van entrá a dins, van pendre lo gorrino, lo van portá a casa del mossen, lo van penjá y se van gitá.
Calandrino, cuan se li habíe evaporat lo vi del cos, se va eixecá y, al baixá, va mirá y no va vore lo gorrino, y va vore la porta uberta. Preguntán an éste y an aquell si sabíen quí li habíe robat lo gorrino, y no trobán a dingú, va escomensá a abalototás, ¡ay de ell!, ¡pobret dell!, que li habíen furtat lo gorrino. Bruno y Buffalmacco, eixecánse, se van arrimá a casa de Calandrino per a vore qué díe del gorrino. Este, al vórels, casi plorán, los va di:

- ¡Ay de mí, compañs meus, que me han robat lo gorrino!

Bruno, arrimánse, li va di en veu baixa:

- ¡Me maravillo de que haigues sigut listo per una vegada!

- ¡Ay! - va di Calandrino -, que dic la verdat.

- Dius be - díe Bruno -, crida fort per a que paregue que ha sigut aixina.
Calandrino cridabe entonses mes fort y díe:

- ¡Pel cos de Cristo, que dic la verdat cuan dic que mel han mangat!
Y Bruno díe: - Dius be, dius be, aixina u tens que fé, crida fort, féste escoltá be per a que pareixque verdat.

Va di Calandrino:

- Me farás doná l´alma al enemic, si no dic la verdat que me penjon, que me han robat. Va di entonses Bruno:

- ¡Ah!, ¿cóm ha pogut passá aixó? Yo lo vach vore ahí, ¿vols fém creure que tel han robat?
Va di Calandrino: - Tal com tu dic.
- ¡Ah! - va di Bruno -, ¿sirá possible?
- Sert es - va di Calandrino -, per lo que estic perdut y no se com tornaré a casa; la parenta no me creurá, y si me creu, no tindré pas en ella en tot lo añ.
Va di entonses Bruno: - Saps, Calandrino, que ahí te vach di yo qué fé en lo gorrino, no voldría que tú de una vegada ten enfotegueres de la teua parenta y de natros.
Calandrino va escomensá a quirdá y a di: - ¡Ah!, ¿per qué me feu desesperá y blasfemá contra Deu y los sans y tot lo que existix? Tos dic que esta nit me han robat lo gorrino.

Va di entonses Buffalmacco:

- Si es aixina, se té que vore la manera, si podem, de recuperál.
- ¿Y quína manera sirá esta? - va di Calandrino.

Va di entonses Buffalmacco:

- Segú que no ha vingut de la India dingú a robát lo gorrino. Algún de estos veíns teus té que habé sigut, y per naixó, si los pugueres reuní, yo sé fé la proba del pa y lo formache, y vorem de una vegada quí tel ha robat.

- ¡Sí - va di Bruno -, mol farás en pa y en formache a serts caballerots que tením al voltán!, Estic segú de que algún dells mel ha pres, y sen donaríe cuenta del cas y no voldríe acudí.

- ¿Qué farem, entonses? - va di Buffalmacco.

Va contestá Bruno: - Se hauríen de fé unes bones pastes de jengibre y en bon vi dols de mistela o moscatell invitáls a beure. Aixina no se barruntaríen per qué los cridam, y vindríen. Igual se poden beneí les pastes de jengibre que lo pa y lo formache.

Va di Buffalmacco: - Pos es verdat; y tú, Calandrino, ¿qué dius?, ¿u fem?
Va di Calandrino: - Tos u demano per l'amor de Deu. Que, si yo sapiguera quí sel ha emportat crec que estaría mich consolat.

- Pos venga - va di Bruno -, estic preparat per a aná hasta Florencia a per eixes coses per a ajudát, si me dones los dinés que val.

Teníe Calandrino uns coranta sueldos, y los hi va doná. Bruno, anánsen cap a Florencia a vore a un amic seu boticari, va comprá una libra de bones pastes y ne va fé pastá dos de merda de gos que va fé confitá en aloe ressién exprimit. Después, les va fé rebosá en sucre com estaben les atres, y per a no equivocás ni cambiáles les va fé ficá serta siñal per la que les podíe coneixe enseguida; y comprán un cante de bon vi dols, se va entorná cap al poble aon estaben Calandrino y los atres, y li va di:
- Demá de matí has de invitá a beure a tots aquells dels que sospechos. Es festa y tots vindrán de bona gana, y yo esta nit, en Buffalmacco, faré lo encantamén sobre les pastes y te les portaré demá de matinet a casa, y yo mateix les hi donaré, y faré y diré lo que tinga que di y fé.

Calandrino u va fé aixina. Ajuntada, pos, una bona compañía entre joves florentinos que estaben al poble y datres llauradós, al arribá lo nou día, prop de la iglesia y al rogle del om, Bruno y Buffalmacco van vindre en una caixa de pastes y en lo vi, y fénlos ficá en corro, va di Bruno: - Siñós, tos ting que di la raó per la que estéu aquí, per a que, si algo passare que no tos agrado, no tingáu que queixátos de mí. A Calandrino, que aquí está, li van robá ahí de nit lo seu hermós gorrino y no pot trobá quí lay ha pres. Com no pot sé datre mes que algú dels que estem aquí, ell, per a sabé quí lo ha robat tos done a probá estes pastes, una per a cada un, y bon vi dols. Hau de sabé que qui haigue pres lo gorrino no podrá engullí la pasta, perque li pareixerá mes amarga que la fel y la escupiñará; y per naixó, per a evitá que esta vergoña passo en presénsia de tanta gen, aquell que haigue agarrat lo gorrino que u digue al mossen en confessió, y yo me abstindré de este assunto.

Tots los que allí estaben van di que volíen minjá pastes y beure vi, per lo que Bruno, ficánlos en fila y colocat a Calandrino entre ells, escomensán per una punta va aná repartín pastes a cadaú. Y al arribá Calandrino a la fila, agarrán una de les pasterades confitades, lay va ficá a la ma. Calandrino rápidamen se la va embutí a la boca y va escomensá a mastegá, pero tan pronte com la llengua va notá lo aloe, Calandrino, no podén aguantá l´amargó, la va escupiñá. Allí tots se miraben la cara uns als atres, per a vore quí escupiñabe la seua pasta, y no habén encara Bruno acabat de repartíles, va fé vore de no enterássen, y se va escoltá a la seua esquena.
- Calandrino, ¿qué vol di aixó?

Giránse rápidamen, y veén que Calandrino habíe escupiñat la seua pasta, va di:
- Espérat, potsé que alguna estiguere roína, tínne un atra. Y agarrán la segona, lay va ficá a la boca y va repartí les que quedaben. Calandrino, si la primera ya li habíe paregut amarga, ésta li va pareixe com la fel en pomelo; pero, avergoñinse de escupiñála, va aná mastegán, la va voltá per la boca, y va escomensá a soltá uns llagrimots que pareixíen anous, de tan grossos que eren; y al final, no podén resistí mes, la va gitá fora com u habíe fet en la primera. Buffalmacco servíe vi a la compañía y a Bruno. Los demés, al vore lo que fee Calandrino, tots van di que ell mateix se habíe robat lo gorrino, y ne van ñabé mols que lo van empendre. Pero, después de anássen, quedánse Bruno y Buffalmacco en Calandrino, li va escomensá a di Buffalmacco:

- Estaba segú de que tú mateix lo habíes amagat y que mos volíes fé vore que tel habíen robat per a no invitámos a beure ni una vegada en los dinés que habíes arreplegat. Calandrino, al que encara no se ni habíe anat la amargó del aloe, y teníe la boca toba, va escomensá a jurá que ell no lo habíe amagat.

Va di Buffalmacco: - ¿Pero cuán ne vas traure, sossio?, dísmu de bona fe, ¿ne vas traure sis? Calandrino, al sentí aixó va escomensá a desesperás; y Bruno li va di:
- Escóltam be, Calandrino, que a la compañía ne ñabíe un que va minjá y beure en natros y me va di que tens no sé aón una joveneta a la teua disposissió, y que li dones lo que pots ajuntá, y que ell estabe segú de que li habíes enviat lo gorrino, tan bon burladó has adeprés a sé. Tú mos vas portá una vegada per lo Muñone aball arreplegán códuls negres, y cuan mos habíes embarcat ten vas entorná sol, y después mos volíes fé creure que habíes trobat lo heliotropo; y ara igual te creus que en los teus juraméns mos farás creure que lo gorrino que has regalat o has venut, tel han robat. Ya estam escarmentats de les teues burles y les coneixem; no mon podrás fé datra: y per naixó mos has de doná dos parells de capóns, y, si no mols dones, lay direm tot a doña Tessa.

Calandrino, veén que no lo creíen, pareixénli habé patit ya prou, no volén ademés lo acaloramén de la seua dona, los va doná dos parells de capóns. Y ells, habén salat lo gorrino, sel van emportá cap a Florencia, dixán a Calandrino cornut y esbatussat.

lunes, 12 de febrero de 2024

Lexique roman; Elambic - Emblausir


Elambic, s. m., alambic.

En vi blanc distillat per elambic.

(chap. En vi blanc destilat per alambique o alambic.)

Rec. de recettes de médecine.

En vin blanc distillé par alambic.

CAT. Alambí. ESP. Alambique. PORT. Lambique. IT. Lambicco.

Julián Segarra Ortí, destilator, Xert, Chert, Maestrazgo


Electre, s. m., lat. electrum, électre, composition d'or et d'argent. Electre... al solelh, may resplan que aur ni argen.

Eluc. de las propr., fol. 187. 

Electre... au soleil, reluit plus qu'or et argent.

ANC. CAT. Electre. ESP. Electro. IT. Elettro.


Electuaris, s. m., électuaire. 

Uzar de electuaris confortatius.

Si purgacios ni electuaris no dono remedi.

Eluc. de las propr., fol. 92 et 87. 

User d'électuaires confortatifs.

Si purgation et électuaire ne donnent remède.

CAT. Electuari. ESP. PORT. Electuario. IT. Elettuario.

2. Lectuari, Lectoari, Lactoari, s. m., électuaire.

Portet una boyssa

De lectuari.

V. de S. Honorat. 

Il porta une boîte d'électuaire.

Lactoari c'om ven tot l'an... 

D'aquest lactoari faretz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Électuaire qu'on vend toute l'année... Vous ferez de cet électuaire.

Fig. Domna, metges e metzina, 

Lectoaris et enguens.

P. de Corbiac: Domna dels. 

Dame, médecin et médecine, électuaire et onguent.

ANC. FR. Je lor claim quite lor piletes... 

Lor leituaire sont molt chier.

Fables et cont. anc., t. II, p. 391. 

ANC. ESP. Sabe un lectuario à estos bien guisar. 

Poema de Alexandro, cop. 2237. 

Los muchos letuarios nobles è tan estraños (: extraños)... 

Muchos de letuarios les dan muchas de veses. 

Arcipreste de Hita, cop. 1307 et 1308.


Element, s. m., lat. elementum, élément.

Enquera i son tug li quatre element, 

Et eissamen hi veg la nueg e'l dia.

Gui d'Uisel: Be feira chanso. 

Encore y sont tous les quatre éléments, et j'y vois également la nuit et le jour.

Creet Dieus, quan li plac, los quatres elemens: Lo cel, l'aer, la terra e l'aiga eissamens.

P. de Corbiac: El nom de. 

Dieu créa, quand il lui plut, les quatre éléments: le ciel, l'air, la terre et l'eau également.

Formet nostre senhor Dieus l'ome del plus estranh element, so es de la terra.

Hist. abr. de la Bible, fol. 1. 

Notre seigneur Dieu forma l'homme du plus étrange élément, c'est-à-dire de la terre.

Element es una minima et simpla partida del cors elementat.

Eluc. de las propr., fol. 131. 

Élément est une minime et simple partie du corps formé d'éléments. CAT. Element. ESP. PORT. IT. Elemento. (chap. Elemén, elemens.)

2. Elementar, Elemental, adj., lat. elementaris, élémentaire. 

La cometa fai movemen

Segon lo cors del firmamen, 

Quo fai lo fuocx elementars 

El dig planeta nomnat Mars.

Brev. d'amor, fol. 37. 

La comète fait mouvement selon le cours du firmament, comme fait le feu élémentaire en ladite planète nommée Mars. 

Per calor elemental. Eluc. de las propr., fol. 116.

(chap. Per caló elemental.)

Par chaleur élémentaire.

Especia es elementals, so es literals compositios.

Leys d'amors, fol. 44. 

Espèce est élémentaire, c'est-à-dire littérale composition.

CAT. Elementar. ESP. PORT. Elementar, elemental. IT. Elementare. (chap. elemental, elementals.)

3. Elementar, v., composer d'éléments. 

Part. pas. Dels quatre elemens tot cors elementat ve. 

A las cauzas elementadas.

Eluc. de las propr., fol. 130 et 105. 

Tout corps composé d'éléments vient des quatre éléments.

Aux choses composées d'éléments.

ANC. ESP. Elementar. IT. Elementare.


Elemosina, Elimosina, s. f., lat. eleemosina, aumône.

Dava a VII paubres elemosinas...

(chap. Donabe a set pobres almoines, almoynes.)

Li faria tantas messas dire, e tantas elimosinas faria per ella.

V. de Guillaume de la Tour.

Il donnait à sept pauvres des aumônes... 

Lui ferait dire tant de messes, et ferait tant d'aumônes pour elle.

ANC. ESP. Elemosina. IT. Limosina.

2. Almosna, Almorna, s. f., aumône. 

Quant hom vei romieu

Cochat, s'almosna 'l fazia,

Honors e bes li seria.

Azemar le Noir: Ja d'ogan.

Quand un homme voit un pélerin malheureux, s'il lui faisait aumône, honneur et bien lui serait.

- Qui adordenamens vol far almorna, a se mezeys deu comenssar.

V. et Vert., fol. 82. 

Qui avec ordre veut faire aumône, doit commencer par soi-même.

- Compassion, pitié.

Fig. D'ome, qu'es aissi conques,

Pot dompna aver almosna gran.

B. de Ventadour: Non es. 

D'homme, qui est ainsi conquis, dame peut avoir grande pitié. 

ANC. ESP. Candelas e almosnas e cantos e pregos.

Poema de Alexandro, cop. 660.

CAT. Almoyna. ANC. ESP. Almosna. ESP. MOD. Limosna. PORT. Esmola. (chap. almoina, almoyna, almoines, almoynes, aumosna, aumosnes.)

3. Almosnera, s. f., aumônière, bourse.

Vos, per fin' amor entera, 

Domna, mi des vostr' almosnera, 

Don ieu vos rend cin centz merces. (cin : cinc : cinq : cinco : sing, sinc)

Folquet de Romans: Domna, ieu pren.

Vous, par pur amour entier, dame, vous me donnâtes votre aumônière, dont je vous rends cinq cents mercis.

ANC. FR. Une herbe avoit en s'aumosniere 

Qui moult ert precieuse et chiere.

Roman du Renart, t. III, p. 118. 

Li moines traist une aumosniere; 

Dix sols i ot.

Fables et cont. anc., t. I, p. 247.

4. Almornier, Almoynier, Almonier, s. m., qui demande, qui fait l'aumône, aumônier.

L'autre ve paure almoyniers

A senhor qu'il fa valensa,

Tan qu'es rics; pueys, si mestiers

Li fa, non a sovinensa.

Folquet de Lunel: E nom del paire.

L'autre vient pauvre demandeur d'aumône à seigneur qui lui fait générosité, tant qu'il est riche; puis, s'il lui fait besoin, il n'a pas souvenance.

Sapchatz que bos almorniers 

Deu almorna dar volontiers.

(chap. Sapiáu que bon almoiné deu almoina doná en voluntat.)

Brev. d'amor, fol. 71. 

Sachez que bon faiseur d'aumône doit donner l'aumône volontiers.

Avenc se que sos cambriers

No 'lh fo de pres ni l' almorniers. 

Brev. d'amor, fol. 187. 

Il advint que son chambellan ne lui fut de près ni l'aumônier.

- Chargé de distribuer des aumônes.

Alcus dels sobredigs almoniers desamparaba la almonaria d'aquest testament.

Tit. de 1302. DOAT, t. CXVIII, fol. 253. 

Quelqu'un des susdits chargés de distribuer les aumônes abandonnait l'aumônerie de ce testament.

Adj. Ab la maio almoinera de la dicha gleia.

Tit. de 1276. DOAT, t. CXIII, fol. 75. 

Avec la maison aumônière de ladite église.

CAT. Almoyner. ANC. ESP. Almosnero. ESP. MOD. Limosnero. 

PORT. Esmolero. IT. Limosiniere. (chap. almoiné, almoinés, almoyné, almoynés, aumoiné, aumoinés.)

5. Almonaria, s. f., soin de distribuer des aumônes, aumônerie.

Recepio aquesta almonaria et la administracio d'aquest... testament.

Tit. de 1302. DOAT, t. CXVII, fol. 252.

Recevaient ce soin de distribuer les aumônes et l'administration de ce... testament.

6. Almornar, v., aumôner, faire l'aumône.

Nienz es dejunz senes almornar.

Sermons en prov., fol. 24.

Rien n'est le jeûne sans faire l'aumône.

ANC. ESP. Almosnar. PORT. Esmolar. IT. Limosinare.


Elephant, s. m., lat. elephantus, éléphant.

La elephanta va ves orient, e l' elephant la sec.

(chap. La elefanta va cap al orién, y lo elefán la seguix.)

Elephans nayscho en ela.

Eluc. de las propr., fol. 249 et 158. 

L'éléphante va vers l'orient, et l'éléphant la suit. 

Éléphants naissent en elle. 

CAT. Elefant. ESP. Elefante. PORT. Elephante, elefante. IT. Elefante.

(chap. elefán, elefans, elefanta, elefantes.)

2. Olifan, Orifan, s. m. et f., éléphant.

Atressi cum l'olifans 

Que, quan chai, no s pot levar. 

Richard de Barbezieux: Atressi. 

Ainsi que l'éléphant qui, quand il tombe, ne se peut relever.

Can l'orifan vol enfantar, ela vay al flum de Tigre, sobeira de India, et a la riba enfanta.

Naturas d'alcunas bestias.

Quand l'éléphante veut mettre bas, elle va au fleuve du Tigre (Tigris), souverain de l'Inde, et met bas sur la rive.

ANC. FR. De Perse i vint li olifans... 

Li oliphans qui estoit lens. 

Roman du Renart, t. IV, p. 131 et 97.

3. Elephanta, s. f., éléphante. 

Femna ni elephanta no engenro mas un filh.

Rescondo las elephantas domesjas.

Eluc. de las propr., fol. 51 et 249. 

Femme et éléphante n'engendrent qu'un fils. 

Ils renferment les éléphantes apprivoisées.

4. Elephantessa, s. f., éléphante.

Bestias, que han paucas popas, engendro paucs filhs, cum femna et elephantessa. Eluc. de las propr., fol. 51.

Bêtes, qui ont peu de mamelles, engendrent peu de fils, comme femme et éléphante. IT. Elefantessa.

5. Elephantin, adj., lat. elephantinus, éléphantin, d'éléphant.

Dens elephantinas.

Eluc. de las propr., fol. 16.

Dents d'éléphant.

CAT. Elefantí. ESP. IT. Elefantino.

6. Elefancia, Elephacia, s. f., lat. elephantiasis, éléphantiasis, sorte de maladie qui rend la peau rude comme celle de l'éléphant.

Una specia es de lebrozia dita elefancia. 

De leprositat et elephacia preservativa.

Eluc. de las propr., fol. 99 et 183. 

Il est une espèce de lèpre dite éléphantiasis. 

Préservative de léprosité et éléphantiasis. 

CAT. ESP. (chap. elefantiasis) Elefancia. PORT. Elephancia, elefancia. 

IT. Elefanzia.


Elitropia, s. f., grec *, héliotrope, sorte de pierre.

Elitropia es peyra vert.

(chap. Lo heliotropo es una pedra verda; al Decamerón en chapurriau podéu lligí una noveleta sobre esta pedra y Calandrino.)

Eluc. de las propr., fol. 187.

Héliotrope est pierre verte. 

ESP. Heliotropio. PORT. Heliotropia. IT. Elitropia. (chap. heliotropo)

2. Elytropia, s. f., grec *, héliotrope, tournesol, sorte de plante.

Elytropia es herba dita sol sequir, quar si mov siguen... movement del solelh. Eluc. de las propr., fol. 206.

Héliotrope est herbe dite suivre le soleil, car elle se meut suivant... 

le mouvement du soleil.

ESP. (como el girasol) PORT. Heliotropio. IT. Elitropia.


Ellebori, s. m., elleborum, ellébore. 

Ellebori val a purgar humors flegmaticas.

(chap. Lo ellebori val per a purgá humors flemátiques.)

Eluc. de las propr., fol. 206.

Ellébore vaut à purger humeurs flegmatiques.

De ellebori blanc.

Rec. de recettes de médecine. 

D'ellébore blanc.

ANC. CAT. Elebor. ESP. Eleboro. PORT. IT. Elleboro.


Ematiste, s. f., lat. amethystus, améthyste.

Ematiste es peyra de color ferrenca. 

(chap. L'amatista es una pedra de coló ferrós, de coló de ferro.)

Eluc. de las propr., fol. 187.

Améthyste est pierre de couleur de fer.

CAT. Amatista. ANC. ESP. Amatiste (MOD. Amatista). PORT. Ametysta. 

IT. Amatista.


Embarc, Embarg, s. m., obstacle, embarras.

Aura cert salvacio 

En Paradis, ses tot embarc.

Brev. d'amor, fol. 80. 

Il aura certainement salut en Paradis, sans aucun obstacle.

Qui aras se met en tal embarc

De sostener valor qu'a pauc non tomba. 

G. de Durfort: Quar say. 

Qui maintenant se met en tel embarras de soutenir le mérite qui peu s'en faut qu'il ne tombe.

- Embarquement.

Tots nostres embargs pagats.

Tit. de 1312. DOAT, t. XLII, fol. 142. 

Tous nos embarquements payés.

ANC. CAT. Embarg. ESP. PORT. Embargo. IT. Imbarco. (chap. Embarc, embarg; v. embargá: embargo, embargues, embargue, embarguem o embargam, embarguéu o embargáu, embarguen. Embargat, embargats, embargada, embargades.)

2. Embargament, s. m., embarras, empêchement.

Sens tot contrast e sens tot embargament.

Tit. de 1309. DOAT, t. CLXXIX, fol. 43. 

Sans aucune contradiction et sans aucun empêchement.

De tot embargament o torbament... contrast o embargament.

Tit. de 1418. Bordeaux, bibl. Monteil.

De tout embarras ou trouble... opposition ou empêchement.

Per alcun autre embargament manifest.

Tit. de 1284. DOAT, t. XXXVIII, fol. 74. 

Par aucun autre empêchement manifeste.

3. Embargar, v., embarrasser, empêcher.

Cant si pais, 

Embarga lo; no pot trair 

So que manja.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand il se repaît, elle l'embarrasse; il ne peut avaler ce qu'il mange.

Tos temps ey paors que ns embarc 

La freoltatz.

Gavaudan le Vieux: Lo mes. 

J'ai toujours peur que la faiblesse nous embarrasse. 

Si be m fas lonc esper, no m'embarga. 

A. Daniel: Si m fos. 

Bien que je fasse longue attente, cela ne m'embarrasse.

De nulha ren no s'esmet ni s'embarga 

Ses bon yssir.

G. de Durfort: Quar say.

Ne se mêle ni s'embarrasse de nulle chose sans bonne issue. 

Part. pas.

Iverns no m ten de chantar embargat,

Ni per estiu non suy plus voluntas. 

G. Riquier: Iverns. 

Hiver ne me tient empêché de chanter, ni par l'été je ne suis pas plus empressé. 

CAT. ESP. PORT. Embargar. (chap. embargá: embargo, embargues, embargue, embarguem o embargam, embarguéu o embargáu, embarguen.)

4. Desembargar, v., débarrasser. 

Delivrar o desembargar la terra.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 223. 

Délivrer ou débarrasser la terre. 

CAT. ESP. PORT. Desembargar. (chap. desembargá, se conjugue com embargá.)


Embelic, s. m., lat. umbilicus, nombril.

Cercuit del embelic.

Trad. d'Albucasis, fol. 7. 

Contour du nombril. 

ESP. Ombligo. PORT. Embigo. IT. Ombilico

(chap. melic, melics; meligomelico al alt Aragó.)

2. Emborill, Embonilh, Enbonill, s. m., nombril.

Per lo budel del emborilh. 

(chap. Per lo budell del melic.)

Lo budels del embonilh.

Liv. de Sydrac, fol. 85 et 103. 

Par le boyau du nombril. 

Le boyau du nombril.

Tro al embonill.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 127. 

Jusqu'au nombril.

3. Emborigol, s. m., nombril.

Li autre que so cabessatz tro l'enborigol, aquels son fornicadors.

Revelatio de las Penas dels inferns.

Les autres qui sont velus jusqu'au nombril, ceux-là sont fornicateurs.


Emblar, Enblar, v., voler, dérober, prendre, enlever.

Manthas vetz ieu cossir tan

Lairon me poirian emblar, 

Ja no sabria dir que s fan.

B. de Ventadour: Quant erba vertz. 

Souvent je pense tellement que voleurs me pourraient voler, que je ne saurais dire ce qu'ils font. 

Car lai vivia ab sos lairos, 

Emblan las fedas e'ls moutos.

Garin d'Apchier: Mos cominals.

Car il vivait là avec ses larrons, dérobant les brebis et les moutons.

S' us paubres hom emblava un lansol, 

Laires seri' et iria cap cli.

(chap. Si un pobre home emblabe, robabe, un llansol, lladre siríe y aniríe en lo cap cacho, inclinat.)

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Si un pauvre homme enlevait un linceul, il serait voleur et irait tête baissée. 

Un bais que forsa d'amor 

Mi fetz a ma domna emblar.

P. Vidal: Pus tornatz.

Un baiser que force d'amour me fit dérober à ma dame.

Per qu'ieu l'embles un dous baisar.

B. de Ventadour: Quant erba vertz. 

Pour que je lui dérobasse un doux baiser.

Fig. Pros domna, ab un dous esguar... 

Mi venguest mon cor emblar.

P. de Maensac: Estat aurai. 

Vaillante dame, avec un doux regard... me vîntes voler mon coeur.

- S'éloigner, s'envoler, s'enfuir.

Quan m'en cuic enblar, plus mi repren. 

Aimeri de Peguilain: En amor. 

Quand je m'en pense éloigner, plus elle me reprend. 

Embleron si dels frayres, e van pres de la mar.

V. de S. Honorat. 

Ils s'éloignèrent des frères, et vont près de la mer. 

Er quan s'embla 'l fuelh del fraisse.

Rambaud d'Orange: Er quan. 

Maintenant quand s'envole la feuille du frêne. 

Part. pas. Que no m pogues esser emblatz. 

Passio de Maria. 

Qu'il ne me pût être dérobé.

Dic que mon cors m'es emblatz.

P. Cardinal: Ar mi puesc. 

Je dis que mon coeur m'est enlevé. 

Tota la gen morta, c'us no n'es escapatz, 

Mas ieu tant solament que m'en sey gent emblatz.

Roman de Fierabras, v. 119.

Toute la gent morte, tellement qu'un n'en est échappé, excepté moi tant seulement qui m'en suis habilement enfui.

ANC. FR. Plusieurs fois la folle femme amble l'argent à son mary pour acheter vestures. Tr. de S. Bernard, Montfaucon, Bib. bib. p. 1390. 

Dirai vos que mon cuer amblé m'a

Li douz ris et li bel oil qu'ele a.

Le Roi de Navarre, chanson 3. 

ANC. CAT. Emblar. PORT. Embellezar.


Emblausir, Enblauzir, v., éblouir, ébahir. 

Voyez Denina, t. III, p. 21.

Part. pas. De gaug que avian eran totz emblausitz. 

Auziron tan grans cans delhs angils que totz estavan enblauzitz.

Philomena.

Ils étaient tous éblouis de la joie qu'ils avaient. 

Ils ouïrent si grands cantiques des anges, qu'ils étaient tous ébahis.