Mostrando las entradas para la consulta giralt latorre ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta giralt latorre ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 28 de diciembre de 2017

En el siglo XVI, en Albelda también se hablaba catalán

En el siglo XVI, en Albelda también se hablaba catalán

http://www.diariodelaltoaragon.es/NoticiasDetalle.aspx?Id=561402


El filólogo Javier Giralt habló de las lenguas en el Aragón oriental

 El filólogo Javier Giralt habló de las lenguas en el Aragón oriental

A raíz de una investigación sobre los archivos de Albelda en siglos pasados, Javier Giralt Latorre, profesor titular de Filología Catalana en la Universidad de Zaragoza, llegó a la conclusión de que lo que se habló en esa zona en el siglo XVI era "un catalán típico de esa época". Giralt, nacido en San Esteban de Litera en 1967, cerró el ciclo "La lengua de las zonas orientales del Alto Aragón" con su charla "La lengua catalana en documentación notarial del siglo XVI del Archivo Municipal de Albelda", en el IEA.

Aragonés medieval,Pedro II,Osca,Huesca

martes, 14 de mayo de 2024

Lexique roman; Mania - Manjuiar

 

Mania, s. f., lat. mania, manie, sorte de maladie.

Engendra mania.

De mania o de frenezia.

Eluc. de las propr., fol. 51 et 78.

Engendre manie. 

De manie ou de frénésie.

CAT. ESP. (manía) PORT. IT. Mania. (chap. Manía, maníes. Manietes tamé se fa aná per a descriure a una persona que té tics, ñirviosa.)


2. Maniayc, Maniac, adj., lat. maniaticus, maniaque.

Dezigna maniaca passio. Eluc. de las propr., fol. 32.

(chap. Designe passió maniática.)

Désigne passion maniaque.

Substant. Cum vezem els maniaycs, frenetix. Eluc. de las propr., fol. 20.

(chap. Com veém als maníacos, frenetics.)

 Comme nous voyons aux maniaques, frénétiques.

ESP. (maníaco) PORT. IT. Maniaco. (chap. maníaco o maníac, maníacos o maníacs; maníaca, maníaques. Per ejemple lo aragonés Manel Riu Fillat, que li té manía a la Facao, y datres catalanistes aragonesos.) 

lo aragonés Manel Riu Fillat, que li té manía a la Facao

Manifestation, s. f., lat. manifestationem, manifestation.

La manifestation de l' execution de ley. Doctrine des Vaudois.

La manifestation de l' exécution de loi.

Manifestations d'esperit es donada.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Corinthiens.

Manifestation d'esprit est donnée.

CAT. Manifestació. ESP. Manifestación. PORT. Manifestação. 

IT. Manifestazione. (chap. Manifestassió, manifestassions.)

8M, Valderrobres, si natros o natres mos aturem

2. Manifest, adj., lat. manifestus, manifeste, évident.

Voyez Denina, t. II, p. 263.

Per tal que pus manifest fos aquest miracle a totz. Philomena. 

Pour tel que plus manifeste fut ce miracle à tous. 

Error manifesta. V. de S. Honorat. 

Erreur manifeste.

Aquest se apellon usurier manifest.

V. et Vert., fol. 13. 

Ceux-ci s'appellent usuriers manifestes.

CAT. Manifest. ESP. Manifiesto. PORT. IT. Manifesto. 

(chap. Manifest, manifests, manifesta, manifestes. Sie manifesta cosa a tots homèns - Se trobe als textos de Fondespala, que lo ignorán doctoret de Albelda vol fé passá com a catalans o de llengua catalana. Com viu del catalá no dirá may que lo dialecte catalá es un mes dels dialectes de la llengua ocsitana, occitana, occitan, ocsitá, llengua de oc, och, hoc, òc.)

Javier Giralt Latorre, catalanista, doctorcico, Universidad de Zaragoza, dialecto catalán

3. Manifestatiu, adj., manifestatif, propre à manifester, productif.

D' herbas rescostas manifestatiu. 

Forma es de materia manifestativa. 

Lutz es de color manifestativa.

Eluc. de las propr., fol. 123, 130 et 263. 

Productif d'herbes cachées. 

La forme est manifestative de la matière. 

La lumière est manifestative de la couleur.

(chap. Manifestatiu, manifestatius, manifestativa, manifestatives. La forma es manifestativa de la materia. La llum es manifestativa del coló.)

4. Manifestar, v., lat. manifestare, manifester, découvrir, montrer, publier.

Deu manifestar tota la causa que lo moc a far lo peccat.

(chap. Deu manifestá tota la causa (motiu) que lo va moure a fé lo pecat.)

V. et Vert., fol. 69.

Doit manifester tout le motif qui le porta à faire le péché.

Car tan ben a manifestat 

De Maria la sanctetat.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Car il a si bien découvert la sainteté de Marie.

Lo velh qu'avia emblat lur vay manifestar. V. de S. Honorat.

Le voile qu'elle avait dérobé leur va montrer.

Be manifestaras tos peccatz. Declaratio de motas demandas. 

Tu découvriras bien tes péchés. 

Part. pas. No pot esser per re celada, 

Ans fo per tot manifestada. 

V. de S. Énimie, fol. 26.

Ne put être celée par rien, mais fut partout publiée.

CAT. ESP. PORT. Manifestar. IT. Manifestare. (chap. Manifestá: manifesto, manifestes, manifeste, manifestem o manifestam, manifestéu o manifestáu, manifesten; manifestat, manifestats, manifestada, manifestades.)

5. Manifestament, Manifestamen, adv., manifestement, évidemment. Cant viro manifestament aquest miracle. Philomena.

Quand ils virent manifestement ce miracle. 

Si cum o podetz veire manifestamen. Liv. de Sydrac, fol. 48. 

Ainsi comme vous pouvez le voir manifestement.

CAT. Manifestament. ESP. Manifiestamente. PORT. IT. Manifestamente.

(chap. Manifestamen. Ara vindrá l' atontat de turno catalanista, com Carlos Rallo Badet, que me dirá que los adverbios acaben en ment. Només té que lligí aquí dal y desde lo escomensamén del lexique roman o del choix des poésies des troubadours per a trobá adverbios ocsitans en men. Aixó indique que la t final ya no se pronunsiabe a segons quines paraules y segons quins puestos. Pompeyo Fabra no u sabíe, perque ere un inútil manat.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

Manjar, v., lat. manducare, manger, dévorer, ronger.

Fes lo manjar a sa molher en semblan qu' el ne manjes.

V. de Guillaume de Cabestaing.

Le fit manger à sa femme en simulant qu'il en mangeât.

Los us fai raustir, e 'ls autres fai bulhir, segon aisso que ilh so bo a manjar. Liv. de Sydrac, fol. 17.

Les uns fait rôtir, et les autres fait bouillir, selon ce qu'ils sont bons à manger.

Fig. Senhors de terra qui fan quistas e toutas e malas accios, et escorgon e raubon e manjon lurs homes. V. et Vert., fol. 15.

Seigneurs de la terre qui font questes et toltes et méchantes actions, et écorchent et dérobent et dévorent leurs hommes.

Car autramen hom sa mort manjaria,

Qui 'l sagramen fermamen non creiria.

Matfre Ermengaud, Épître à sa soeur.

Car autrement l'homme mangerait sa mort, qui le sacrement fermement ne croirait. 

Subst. Que jamais autre manjars... no 'l tolria la sabor de la boca.

V. de Guillaume de Cabestaing.

Que jamais autre manger... ne lui ôterait la saveur de la bouche.

ANC. FR. Puisque ele out mangied e beud.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 2.

Beles despensses, biaus celliers,

E buns boivres è buns meingiers.

Marie de France, t. II, p. 91.

CAT. Menjar. ESP. (comer) PORT. Manjar. IT. Mangiare. 

(chap. Minjá: minjo, minges, minge, mingem o minjam, mingéu o minjáu, mingen; minjat, minjats, minjada, minjades.)

2. Manjaire, Manjador, s. m., lat. manducator, mangeur.

Es rudes e grans manjaires. Liv. de Sydrac, fol. 127.

(chap. Es bruto y gran minjadó; per ejemple, Juaquinico Monclús, presidén de la Ascuma de Calaseit, que a vegades escriu lo seu apellit Montclús perque se pense que aixina pareix mes catalá.)

Est rude et grand mangeur.

Li manjador eran V milia homes. Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 6. 

(chap. Los minjadós eren sing mil homens.)

Les mangeurs étaient cinq mille hommes.

Ac i manjadors

Entorn V milhiers d' omes grans, 

Estiers femnas e paucs efans.

Brev. d'amor, fol. 157. 

Il y eut de mangeurs environ cinq mille hommes grands (faits), outre les femmes et les petits enfants. 

CAT. Menjador. IT. Mangiatore. (chap. Qui ve a minjá: minjadó, minjadós, minjadora, minjadores. Tamé lo puesto aon se minge, sobre tot les ovelles, cabres, vore lo pun 4 aquí baix.)

3. Manjamen, s. m., manducation, action de manger, consommation.

Fenheran del manjamen. Brev. d'amor, fol. 130.

Feindront de la manducation.

Una quartairada de terra qu' en podon retener per ort e per manjamen.

Cartulaire du Bugue, fol. 24.

Une quartonnée de terre qu'ils en peuvent retenir pour jardin et pour consommation.

CAT. Menjament. IT. Mangiamento. (chap. lo minjá, los minjás; la minjada, les minjades.)

4. Manjadoira, s. f., mangeoire, auge.

Aqui unt non es bous, es voida la manjadoira. Trad. de Bède, fol. 54.

(chap. Allí aon no ña cap bou o buey, está buida la minjadora.)

Là où n'est pas boeuf, la mangeoire est vide.

CAT. Menjadora. PORT. Manjadoura. IT. Mangiatoia.

5. Manjador, Mangador, adj., mangeable.

Melh creysho frugz manjador.

Guay cultiva Maracuyá huerta mayor Beceite

Re manjador no era aparelhat.

Eluc. de las propr., fol. 197 et 127.

Mieux croissent les fruits mangeables.

Rien de mangeable n'était apprêté. 

Si alcus revendeyre compra, dins la vila, causa mangadoyra.

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 135. 

Si aucun revendeur achète, dans la ville, chose mangeable.

(chap. Minjable, minjables; minjadó, minjadós.)

6. Mandachura, s. f., droit de nourriture, de subsistance, mangerie. Esters las mandachuras que so del abat.

Tit. du XIIIe siècle. Arch. du Roy., J. 304.

Excepté les mangeries qui sont de l'abbé.

7. Remanjar, v., remanger, manger de nouveau, ruminer.

Lor vianda devoro ses maschar, e la vomego apres manjar, et la remanjo. Eluc. de las propr., fol. 253.

(chap. Lo seu minjá devoren sense mastegá, y la vomiten después de minjá, y la rumien - remingen : re + mingen; v. reminjá, 

rumiá: rumio, rumies, rumie, rumiem o rumiam, rumiéu o rumiáu, rumien; rumiat, rumiats, rumiada, rumiades.)

Dévorent leur nourriture sans mâcher, et la vomissent après le manger, et la ruminent.

8. Manjuiar, v., manger, mâcher, ronger.

El te dira: Manjuia e beu.

(chap. Ell te dirá: minja y beu.)

Fig. Eveia manjuia lo cors d'ome atressi coma pestilentia.

Trad. de Bède, fol. 34.

(chap. La enveja rossegue (se minge) lo cos del home igual que la pestilensia - epidemia, peste, lepra, cáncer.)

Il te dira: Mange et bois.

Envie ronge le corps d'homme pareillement comme épidémie.

sábado, 15 de diciembre de 2018

tamariz, tamarisco, taray, tamarix, tamarit

tamariz, tamarisco, taray, tamarix

tamariz, tamarisco, taray, tamarix, tamarit, tamariu, Tamarite


http://www.consultaplantas.com/index.php/plantas-por-nombre/plantas-de-la-s-a-la-z/760-cuidados-de-la-planta-tamarix-tamarisco-taray-o-tamariz

DCVB :

TAMARIT m. 
Tamariu (Tarr., Tortosa, País Valencià) De la dita ribera sien remoguts tamarits, salces et totes altres coses, doc. a. 1340 (BABL, xi, 397). Aboanifa... dix que'l tamarit són arbres altz e grans e a la fulla larga e menuda e meyns d'espines, e d'aquestz arbres fa hom escudeles e anaps, Medic. Part. 41.

Tamarit, mata: Haec Tamarice, Haec Tamarix, Lacavalleria Gazoph.

Tamarit:
a) topon. Nom d'un poble de la costa de Tarragona i d'una vila important de la Llitera (Catalunya aragonesa). JA JA JA ! Quí u ha escrit aixó, l´atontat de Javier Giralt Latorre o lo proetarra del pena de Marsel ?




—b) Llin. existent a Almatret, Albalat de la Ribera, Albuixec, Massamagrell, Al., etc.


    Etim.: podria venir de tamarit nom d'arbre, però també pot esser un nom pre-romà derivat del radical tamar- (cf. Men. Pidal Topon. 169).

https://es.wikipedia.org/wiki/Tamarix

El género Tamarix (taray) comprende 60 spp. de fanerógamas, de la familia Tamaricaceae, nativas de áreas más secas de Eurasia y África.

Pueden ser arbustos caducifolios o perennifolios, o pequeños árboles entre 1 y 15 m de altura, formando densas arboledas o matas. El más grande, Tamarix aphylla, es un árbol perenne que puede alcanzar 15 m de alto.

Generalmente pueden vivir en suelos salinos, tolerando hasta 15.000 ppm de sal soluble, y tolerar álcalis.

Se caracterizan por ramas finas y follaje gris verdoso. La corteza de las ramas jóvenes es lisa y rojiza parda. Con la edad, se hacen pardo púrpura, y rugosas. Las hojas de 1 a 2 mm de longitud, solapadas unas con otras. Frecuentemente están incrustadas con secreciones de sal. Las flores de rosas a blancas aparecen en densas masas de 5 a 10 cm de long. En las puntas de las ramas, entre la primavera y el verano, mientras algunas otras spp. (e.g. T. aphylla) florecen en invierno.

Se multiplica vegetativamente, por sus raíces adventicias o tallos enterrados, y sexualmente, por semillas. Cada flor puede producir miles de diminutas (1 mm diámetro) simientes, contenidas en una pequeña cápsula usualmente adornada con un penacho de pelos que ayudan a su dispersión anemófila. También pueden dispersarse por el agua. La germinación exige periodos largos de suelo saturado.

El género Tamarix está adaptado al fuego, ya que posee largas raíces que penetran hasta la capa freática, aprovechando aguas subterráneas. Limitan la competencia con otras plantas mediante la absorción de la sal de las capas, la que acumulan en su follaje y desde allí van depositando en la superficie del suelo, donde se concentra, siendo esa sal letal para muchas otras plantas.

Las especies de Tamarix son alimento de larvas de algunas especies de Lepidoptera: Coleophora asthenella exclusivamente sobre T. africana.

El género fue descrito por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 1: 270. 1753.

El tamarisco puede ser utilizado como arbusto ornamental, rompeviento o árbol de sombra. La madera se aprovecha para carpintería y leña. China se halla elaborando planes para que el tamarisco juegue un papel en su programa de lucha contra la desertificación.

Tamarix africana
Tamarix androssowii
Tamarix aphylla
Tamarix arceuthoides
Tamarix austromongolica
Tamarix boveana
Tamarix canariensis
Tamarix chinensis
Tamarix dalmatica
Tamarix dioica
Tamarix gallica
Tamarix gansuensis
Tamarix gracilis
Tamarix hampeana
Tamarix hispida
Tamarix hohenackeri
Tamarix indica
Tamarix jintaenia
Tamarix juniperina
Tamarix karelinii
Tamarix laxa
Tamarix leptostachys
Tamarix mascatensis
Tamarix meyeri
Tamarix mongolica
Tamarix parviflora
Tamarix ramosissima
Tamarix sachuensis
Tamarix smyrnensis
Tamarix taklamakanensis
Tamarix tarimensis
Tamarix tenuissima
Tamarix tetrandra

La introducción de Tamarix en el oeste de EE. UU. (donde se lo suele llamar "pino salado") como un arbusto ornamental hacia el siglo XIX. Se establece en corrientes disturbadas o no, y en cuerpos de agua con drenaje natural o artificial , donde las semillas se exponen a extensos periodos de suelo saturado para establecerse.

Sigue rompiendo las estructuras y la estabilidad de comunidades de plantas norteamericanas; compitiendo por agua.

  1.  «Tamarix»Tropicos.org. Missouri Botanical Garden
  2.  Quattrocchi, Umberto (2000), CRC World Dictionary of Plant Names, 4 R-Z, Taylor & Francis US, p. 2628, ISBN 978-0-8493-2678-3
  3.  Tree by Tree, China Rolls Back Deserts.

martes, 18 de enero de 2022

Falsificación de Eugenio Estévez, Catalán de nación

Falsificassió de Eugenio EstévezCatalan de nacion...

Part del llibre Biblioteca Valenciana, autós del siglo XVII.

D. DIEGO VICH.

1657.

Ximeno, tomo 1, pág. 360.

Fue natural de Valencia, hijo de D. Álvaro y D.a Blanca Castelví; murió en 15 de abril de 1657, en el monasterio de la Murta de la villa de Alcira, en cuya iglesia está enterrado con una inscripción puesta sobre su sepulcro, que existe a mano derecha al salir por la puerta de la iglesia. 

Antes de retirarse a dicho monasterio, remitió a él treinta y un retratos de los varones insignes naturales de Valencia y Reino, que copió Juan Ribalta, siendo su ánimo continuar la colección, lo que hubo de suspender como el mismo Vich dice por ciertos motivos. Los retratos son los siguientes:

S. Bernardo mártir.

S. Vicente Ferrer.

S. Luis Bertrán.

S. Francisco de Borja.

El beato Nicolás Factor.

El Papa Calixto III.

El Papa Alejandro VI.

D. Fernando de Aragón, I rey de Nápoles.

D. Honorato Juan.

Juan Luis Vives.

Ausias March.

Pedro Juan Núñez.

Jaime Ferruz.

D. José Esteve. *

Federico Furió Ceriol.

El P. Benito Perera.

Gerónimo Muñoz.

Venerable Francisco Simón. *

Jaime Falcó.

D. Juan Plaza.

Francisco Tárrega.

Pedro Juan Trilles. *

Jaime Roig. 

Francisco Collado. 

Fr. Miguel Salón. *

D. Agustín Martí. *

Gaspar Aguilar.

D. Guillem de Castro.

D. Baltasar Marrades.

Gaspar Sapena.

Mosen Juan Bautista Comes.

De estos faltan todos los que llevan puesta una estrella (asterisco), los que por la invasión francesa se desaparecieron; los restantes existen en la Academia de Nobles Artes de San Carlos de Valencia.

Además de las obras que cita Ximeno, hay de este autor:

1. Dietario o noticias de lo que iba sucediendo en Valencia. Manuscrito en 4.°, que dice Vich lo comenzó su hermano D. Álvaro hasta el año 1621, y continuó D. Diego, desde noviembre 1625 hasta 1632. De cuyo dietario tiene copia D. Francisco Xavier Borrull.

Este manuscrito, que con razón se duda ser de nuestro Vich, por haberse encontrado algunas cosas escritas sin el debido examen, aunque en otras verídico, paraba en el monasterio de San Miguel de los Reyes, en el cual un joven estudiante que tuvo la proporción de ver dicho manuscrito, encontró la noticia siguiente: Año 1628 Bisiesto-Henero-Jueves a 13 murió Francisco Ribalta a los 63 años de edad, de una propexia en 24 horas, aunque se confesó. Catalan de nacion, aunque había más de 30 años que vivía en Valencia... Le ocurrió el pensamiento de hacerse célebre, atribuyendo a Cataluña la gloria de ser patria de Ribalta, y quitando a Castellón de la Plana el goce y posesión en que estaba de haberlo sido hasta entonces. 

Para ello escribió a la Academia de Barcelona su hallazgo; la que no dudó en admitir por su académico (como la academia aragonesa de la lengua catalana con Javier Giralt Latorre) al que decía interesarse en las glorias de Cataluña: en efecto, publicó dicho joven el papel siguiente: Observaciones críticas sobre la patria del famoso pintor Francisco de Ribalta. Las dirigía y dedicaba a la Real Academia de buenas letras de Barcelona D. Eugenio Estévez, su individuo. Valencia, por José Estévan, año 1804, en 4.° A este papel respondió el P. M. Fr. Manuel Martí, dominico, con el siguiente escrito anónimo: Carta del sacristán de Tirigs a su paisano Feliu Bonamich, en que se convence contra un moderno escritor, que el insigne pintor Francisco Ribalta fue Valenciano, y natural de Castellón de la Plana. Valencia, por Benito Monfort, año 1806, en 4.°

En él prueba hasta la evidencia ser de Castellón nuestro Ribalta; pero no se hubiera molestado tanto dicho padre si hubiese visto el manuscrito de Vich, como yo tuve el gozo de verle. Fue el caso: Que valiéndome de un amigo que lo era del religioso que poseía dicho manuscrito, para que me lo facilitase sólo con el objeto de ver la cláusula que había ocasionado la controversia, pude lograr que me lo franqueara; ¡pero cuál fue mi sorpresa, cuando a presencia del mismo veo falsificadas las tres palabras de nacion catalan, sustituidas a las que tenía antes el manuscrito: Natural de CastellónFraude hecho con tan poco disimulo, que el más ignorante conocerá la enmienda.

Quedéme con dicho manuscrito, que enseñé al instante a diferentes sabios y profesores, entre ellos a D. Manuel Peleguer, director de Grabado en esta Real Academia de S. Carlos; a su hijo D. Vicente, académico de mérito de la misma, y de la de San Fernando, famoso grabador residente en esta ciudad antes de trasladarse a la corte, donde en el día acreditan su notoria habilidad las continuas obras que da al público; al Dr. D. Joaquín Manuel Sanelo, médico y oficial en el archivo de esta ilustre ciudad, sujeto versadísimo en los conocimientos de estas materias, y a otros muchísimos que contestes dijeron ser falsificación; y atribuyeron a la juventud del referido Estévez el haberse valido de un fraude para lograr el ser miembro de una Academia tan respetable.               

Vich hablaba con más propiedad, y esto debiera haber tenido presente el nuevo académico, porque no se dice Catalan de Nacion por no serlo Cataluña, y sí estaría bien dicho Frances, Italiano, Aleman &c. de nacion.    

Hago presente cuanto vi y noté para el desengaño de los que lean dicho folleto.

Tradujo nuestro Vich del italiano la obra siguiente.

Vidas de algunos pintores escritas por Jorge Vasari. Un tomo en 4.° que quedó manuscrito, aunque sólo he visto original la 1.a parte.

La casualidad de haber hablado del famoso pintor Francisco Ribalta, me proporciona hacer memoria de su hijo Juan Ribalta, el que además de ser tan gran pintor como su padre, de modo que los profesores no pueden distinguir las obras de uno de las del otro; se añaden al mérito de este, haber cultivado la poesía, compañera de las artes, con mucho crédito, como se manifiesta en las que Gerónimo Martínez de la Vega, insertó en el libro de fiestas a la beatificación de Santo Tomás de Villanueva; pues en la pág. 480, hay un soneto en cuyo título se lee: de Juan de Ribalta, valenciano; y en la pág. 503, hay también redondillas. Y para que nadie dude que el autor de estas poesías es el mismo de que tratamos, y no algún otro de igual nombre y apellido, en el vexámen donde se gradúa el mérito de los concurrentes a dicho certamen poético, se lee la siguiente quintilla en las páginas 549 y 550: 

Ribalta, pintor famoso,

pintar con versos procura

nuestro Santo milagroso

con toda quanta hermosura

le dio el cielo poderoso.

//

A la wikitroles encara fique que va naixe a Solsona y va morí a Valensia.

jueves, 22 de febrero de 2024

Lexique roman; Estoci - Estradier


Estoci, s. m., lat. stoicus, stoïcien.

Alcu epicurieu et estoci... desputavan amb el. 

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 17. 

Aucuns épicuriens et stoïciens... disputaient avec lui. 

CAT. Estoic. ESP. PORT. Estoico. IT. Stoico.


Estol, s. m., flotte.

Nostr' estol guit sanh Nicolaus de Bar.

(chap. Que san Nicolás de Bar guío lo nostre estol: la nostra flota de barcos.)

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom.

Saint Nicolas de Bar guide notre flotte.

Neis noqua m n' espavanta

Lor estols.

Rambaud d'Orange: Aras no.

Même jamais leur armée ne m'en épouvante.

ANC. FR. Ne onques plus belles estoires ne parti de nul port.

Il fu envoiez en Surie en message en une des nés de l' estoire.

(chap. Ell va sé enviat a Siria com a mensajero a una de les naus de l'estol, de la flota.) 

Ville-Hardouin, p. 29 et 39.

ANC. CAT. Estol.

(N. E. Si en el occitano se usa la palabra estol, s. m., flotte, p. ej. Rambaud de Vaqueiras, y en el antiguo catalán es la misma palabra (ANC. CAT. Estol.); ¿Podría aclarar algún lingüista a los actuales catalanohablantes si la palabra estol es occitana o catalana?

Cuando digo algún lingüista, especifico: Ignacio Sorolla Vidal, doctor en  sociolingüística, de Peñarroya de Tastavins, Teruel; o bien un doctorcico de la universidá de Zirigoza: Javier Giralt Latorre, originario de un pueblo, locus, lloc, vila, villa de La Litera o Llitera, de cuyo nombre no quiero acordarme, pero no puedo olvidarlo; se parece a “la bleda”: Albelda. Ese topónimo, con ese Al catalán tant bunic, ya indica que la lengua catalana era la llengua vernàcula en su localidad (se les “apegó” de Albatàrrec). Este doctorcico imbécil y víctima del tomàtic pasará a la historia de los defensores del dialecto catalán, porque hay mucha gente que vive de esto.

Yo quiero que se imponga el occitano en Aragón, como lengua propia, y todas sus modalidades (será por perras); y por supuesto el árabe en cualquier modalidad (incluida la bereber que se paice un poco al vasco ya de por sí), que fue lengua propia de Aragón incluso antes de que el reino se crease o creara.)


Estol, Estot, Estout, adj., lat. stolidus, étourdi, imprudent, stupide, méchant.

Ni no us en mostretz estoutz.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Ni ne vous en montrâtes étourdi.

Subst. De la mainada dels plus estotz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 13.

De la troupe des plus imprudents.

Sel vas cui falh l' estol.

Nat de Mons: Sitot non es.

Celui envers qui manque l'étourdi.

ANC. FR. Ensi vous ert fel et estous.

Poëme de Mahomet, v. 425. 

Qui moult estoit fel et estout.

Roman de la Violette, p. 214. 

ESP. (estólido, estúpido) PORT. Estolido. IT. Stolido. 


Estola, s. f., lat. stola, étole.


Estola, s. f., lat. stola, étole.

El preires a las fons vengutz ab son arnes,

Son libre e s' estola.

Izarn: Diguas me tu.

Le prêtre venu aux fonts avec son harnais, son livre et son étole.

Neis en mostiers non pot gandir estola.

A. Caille: Aras quan.

Même en monastère l' étole ne peut garantir.

CAT. ESP. PORT. Estola. IT. Stola. (chap. Estola, estoles, vestimenta dels mossens, tela que se fique voltán lo coll.)

Réquiem per un llauradó español.


Estomach, Estomac, Estomax, s. m., lat. stomachus, estomac.

La vianda que hom manja s'amassa tota el estomac.

L' estomax es ples plus que mestiers non es.

(chap. L' estómec está mes ple del que es menesté.) 

Liv. de Sydrac, fol. 80 et 84. 

La nourriture qu'on mange s'amasse toute dans l'estomac. 

L' estomac est plein plus que besoin n'est.

Estomach... vol dire en grec porta, et el propriamen es porta del ventre.

(chap. Estómec... vol di en griego porta, y ell propiamen es la porta del ventre.)

Eluc. de las propr., fol. 54.

Estomac... veut dire en grec porte, et il est proprement porte du ventre.

ANC. CAT. Estomach. ESP. (estómago) PORT. Estomago. IT. Stomaco.

(chap. Estómec agraít, estomecs agraíts.)


Estonc, s. m., bâton, trique. 

Venjansa de colps ni d' estoncs, 

No m part d'amor.

Raimond de Miraval: Contr' amor vau. 

Vengeance de coups et de bâtons, ne me sépare d'amour.

Loc. d' estonc breto

Ni de basto 

No sapch' om plus.

Marcabrus: D'aisso laus. 

De trique bretonne ni de bâton qu'on ne sache davantage.


Estopa, Stopa, s. f., lat. stupa, étoupe.

Inflammant estopa.

Eluc. de las propr., fol. 116. 

Enflammant l' étoupe.

Ciris pascals o autres ciris ab pabel d' estopa.

(chap. Siris pascuals o atres siris en mecha d' estopa.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 117.

Cierges pascals ou autres cierges avec mèche d' étoupe.

Stopa val ad estipar naus. Eluc. de las propr., fol. 223.

Étoupe vaut à calfater les navires. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Estopa. IT. Stoppa.


Estornelh, Estorneu, s. m., lat. sturnus, étourneau.

Datz li totz menutz ausels,

Fors solamen dels estornels.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Donnez-lui tous petits oiseaux, excepté seulement des étourneaux.

En torn plus irneus

Qu' us estorneus.

Giraud de Borneil: Quan lo fregz.

J'en retourne plus alerte qu'un étourneau. 

Fig. Ieu suy l' auselhs

Qu'als estornelhs 

Fas los mieus auzeletz noirir.

Marcabrus: D'aisso laus.

Je suis l'oiseau qui aux étourneaux fais nourrir mes petits oiseaux.

ANC. FR. De tuz icels ke volent de bele

Mielz voldreie estre estornele...

Bien savez ke l' estornele

Est deboniers e simple oisele.

Chron. anglo-normandes, t. 1, p. 86.

CAT. Estornell. ESP. Estornino. PORT. Estorninho. IT. Stornello.

(chap. Muixó negre, encara que ne ñan de pardos, que pareixen vileros; los ous de alguna de les classes són entre verts y blaus.)


Estornudar, Stornudar, Estrunidar, v., lat. sternutare, éternuer.

Quar si estornuda en aquesta passio, es mot bo senhal.

Eluc. de las propr., fol. 81. 

Car s'il éternue dans cette affection, c'est fort bon signe.

Fay aquella stornudar.

Trad. d'Albucasis, fol. 36. 

Celle-là fait éternuer. 

Sa polvera fa stornudar. Eluc. de las propr., fol. 219.

(chap. Lo pebre fa estornudá.)

Sa poudre fait éternuer.

Si tu ti voles tener d' estrunidar can tu n'auras talan.

L'autra manieira es de regardar lo solelh, quar, si tu lo regardas, tu estrunidaras. Liv. de Sydrac, fol. 104.

(chap. L'atra manera es mirá cap al sol, perque, si tú lo mires, tú estornudarás.) 

Si tu te veux retenir d'éternuer quand tu en auras envie.

L'autre manière est de regarder le soleil, car, si tu le regardes, tu éternueras.

CAT. Esternudar. ESP. Estornudar. IT. Starnutare, starnutire.

(chap. Estornudá: estornudo, estornudes, estornude, estornudem o estornudam, estornudéu o estornudáu, estornuden; estornudat.)

2. Estornut, s. m., éternuement.

Estornutz provocar. Eluc. de las propr., fol. 81. 

Provoquer éternuements.

CAT. Esternud. ESP. Estornudo. IT. Starnuto. (chap. Estornut, estornuts.)

3. Estornudament, s. m., lat. sternutamentum, éternuement.

Estornudament es violenta comocio del cervel.

(chap. Estornut es violenta conmossió del servell.)

Eluc. de las propr., fol. 81.

Éternuement est violente commotion du cerveau. 

IT. Starnutamento.

4. Extrenutacio, Stornutacio, Sturnutacio, lat. sternutatio, éternuement.

Dolor aguda de dent, et extrenutacio consequent.

Aveniment de stornutacio.

La curacio am sturnutacio.

Trad. d'Albucasis, fol. 14 et 38.

Douleur aiguë de dents, et éternuement qui s'ensuit.

Arrivée d' éternuement.

La guérison avec éternuement. 

IT. Starnutazione.

5. Estrunit, s. m., éternuement.

Lh' estrunitz... ieis del plus pres sospiralh que el troba, e aisso so las narrigolas (N. E. Más atrás pone narigolas).

Liv. de Sydrac, fol. 104. 

L' éternuement... sort du plus prochain soupirail qu'il trouve, et ce sont les narines.


Estra, s. f., lat. stratum, estrade, balcon.

Viratz estar domnas a estras,

Per los murs e per las fenestras.

Roman de Jaufre, fol. 97. 

Vous verriez les dames être aux balcons, par les murs et par les fenêtres. 

ANC. FR. As estres de la tor amont 

C'est Melior la bele assise. 

Roman de Partonopex de Blois, not. des Mss., t. IX, p. 69.


Estra, prép., lat. extra, hors, contre. 

Es ben menat estra ley

Qui ten car so que l' avilis.

Arnaud de Marueil: Cui que.

Est bien mené hors de la loi celui qui tient cher ce qui l'avilit. 

Eu cuiava, quant amors no m tenia,

Que no m pogues forsar estra mon grat.

Aimeri de Bellinoi: Nulhs hom.

Je pensais, quand amour ne me tenait pas, qu'il ne me put forcer contre mon gré.

Adv. comp.

Mentir cugei, mas estra grat dic ver.

Folquet de Marseille: S'al cor plagues.

Je pensai mentir, mais contre gré je dis vrai.

ANC. FR. Estre la gent qui sunt de son païs.

Roman de Garin le Loherain, t. I, p. 183.

ESP. Extra. (chap. Extra, fora, contra; extraordinari, extramuros o extramurs, extravagán, extradissió, etc.)

2. Estranhatge, s. m., éloignement, étrangeté, rigueur.

Ni tan gran estranhatge 

De Dieu.

Guillaume, Moine de Béziers: Quascus.

Ni si grand éloignement de Dieu. 

Ab fellona desiransa

Et estranhatge baralh.

Marcabrus: Contra l'ivern.

Je dispute avec désir félon et étrangeté.

Quar anc no m fes estranhatge.

Marcabrus: Lanquan fuelhon.

Car jamais ne me fit rigueur.

3. Estranheza, s. f., étrangeté.

Mas tan fera estranheza ha longamen.

Le Comte de Poitiers: Companho.

Mais a longuement si féroce étrangeté. 

CAT. Estranyesa. ESP. Estrañeza (extrañeza). PORT. Estranheza. 

IT. Stranezza.

4. Estranh, Estrain, Strani, adj., lat. extraneus, étranger, farouche, étrange.

En pais estrang

Sui, e no i vey messatge.

G. Faidit: Ab cossirier. 

Je suis en pays étranger, et n'y vois message.

De totas encontradas

Estranhas e privadas.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

De toutes contrées étrangères et connues. 

Honra 'ls sieus et honra gent estranha.

(chap. Honre als seus y honre (a la) gen extranjera, forastera.)

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom. 

Il honore les siens et il honore la gent étrangère.

Fig. Tuit solatz me son estranh, 

Pus de lieys joys mi sofranh.

Arnaud de Marueil: Mot eran. 

Tous plaisirs me sont étrangers, puisque d'elle me manque joie.

Aprivadar pot hom estranhas gens.

Serveri de Girone: Cavayers. 

On peut apprivoiser les gens farouches.

Pus mi dons m'es salvaja et estranha.

Pons de Capdueil: Leials amicx. 

Puisque ma dame m'est sauvage et farouche. 

Tant estranhs es mos cossiriers.

Gavaudan le Vieux: Crezens fis. 

Tant étrange est mon souci. 

Subst. Si m saludes com un estranh.

(chap. Si me saludare com (a) un extrañ, forasté.) 

Guillaume de Balaun: Lo vers.

Si me saluât comme un étranger.

Si als estrains et als privatz

Donatz, e 'ls enemics baissatz.

Gui de Cavaillon: Seigneiras. 

Si vous donnez aux étrangers et aux privés, et vous abaissez les ennemis.

En tan convent que nulh strani no y fasse nulh embadiment.

Tit. de 1080.

En telle convention que nul étranger n'y fasse nulle attaque.

ANC. FR. L' avanture fut molt estraigne.

Lai du Trot, v. 5.

Jugement se devoir faire d'un crime commis par une damoiselle estrange. Hist. de Gérard de Nevers, p. 76. 

CAT. Estrany. ESP. Estraño (extraño). PORT. Estranho. IT. Estraneo, estrano, estranio, strano, stranio. (chap. Extrañ, extrañs, extraña, extrañes; se pot pronunsiá en s, estrañ, estrañs, estraña, estrañes.)

5. Estranhamen, Estraignament, s. m., éloignement, exil.

Luenh d' esper m'a mes estranhamen.

Peyrols: Mot m'entremis. 

Loin d'espérance elle m'a mis exil. 

Tristicia qu' es estraignamens de joi de cor.

Trad. de Bède, fol. 9. 

Tristesse qui est éloignement de la joie du coeur. 

CAT. Estranyament. ESP. Extrañamiento. (chap. Extrañamén siríe com eñor, añoransa, de añorá, trobá en falta; adv. extrañamen, de forma extraña.

6. Estramp, adj., isolé, séparé.

Rims estramps es dig, quar no s'acorda am degu dels autres, ni degus dels autres am lui en leyal acordansa.

Aquesta cobla de si meteyssha non ha lunha acordansa, ans es tota de si estrampa. Leys d'amors, fol. 20 et 21.

Rime isolée est dite, parce qu'elle ne s'accorde avec nulle des autres, ni nulle des autres avec elle en loyal accord.

Ce couplet de soi-même n'a nul accord, mais il est tout de soi isolé.

7. Estrangier, Estranher, adj., étranger.

Per cert si crezia

Que lo moyne fos estrangier. V. de S. Honorat.

(chap. Per sert se creíe que lo monjo ere (fore) extrangé; igual ere de 

La Portellada, com Cachol, que li diu monjeta al fesol, lo pobret catalanisadet.)

Il croyait pour certain que le moine fût étranger.

Subst. Els estrangiers peregrinans. Brev. d'amor, fol. 68.

Les étrangers voyageants.

Sel que te gen los sieus e 'ls estranhers.

T. de Rambaud, de Perdigon et d' Azemar: Senher.

Celui qui tient agréablement les siens et les étrangers.

CAT. Estranger. ESP. Extrangero (extranjero). PORT. Estrangeiro.

IT. Straniere, straniero. (chap. Extrangé, estrangé, estrangés, extrangés, estrangera, extrangera, estrangeres, extrangeres : forasté, forastés, forastera, forasteres.)

8. Estranhamen, Estragnamen, adv., étrangement, considérablement.

Estranhamen m' abelis

Que us am.

Berenger de Palasol: Dona si.

Il me plaît considérablement que je vous aime.

Estragnamen a gran plazer qui ve

So qu' ama fort.

Peyrols: Mot m'entremis.

Celui qui voit ce qu'il aime fort a étrangement grand plaisir.

ANC. FR. Por ce se sunt mult puis tenu

Cil devers lui estrangement.

Chron. anglo-normandes, t. 1, p. 206.

CAT. Estranyament. ESP. Extrañamente. PORT. Estranhamente. 

IT. Stranamente. (chap. Extrañamen, estrañamen, de forma o manera extraña o estraña.)

9. Estranhar, v., s'éloigner, rendre farouche.

Per qu'ieu muer, quan de leys m'estranh.

(chap. Perque yo me mórigo cuan de ella me aparto, men vach lluñ.) 

Aimeri de Bellinoi: No m puesc.

C'est pourquoi je meurs, quand je m'éloigne d'elle.

Estet mal com los fraires d'ella, e si s'estranjet d'ella. V. de Sordel.

(chap. Estabe mal en los germans de ella, y se va separá d'ella.)

Fut mal avec les frères d'elle, et ainsi s'éloigna d'elle.

Pus vas me s'estranha 

So qu' ieu plus aver vuelh.

B. de Ventadour: Lanquan vei.

Puisque se rend farouche envers moi ce que je veux le plus avoir.

Aprivadar pot hom estranhas gens, 

Et estranhar los pus propdas parens. 

Serveri de Girone: Cavayers. 

On peut apprivoiser les gens farouches, et rendre farouches les plus proches parents. 

Part. pas. Per qu'el mons es estranhatz de mondar.

G. Riquier: Fortz guerra. 

C'est pourquoi le monde est éloigné de purifier. 

Ieu eix que m'er estranhatz (N. E. Ieu eix : yo mateix en chapurriau.)

De solatz.

Giraud de Borneil: Quan brancha. 

Moi-même qui m'étais éloigné de plaisir. 

CAT. Estranyar. ESP. Extrañar. PORT. Estranhar. IT. Stranare, straniare.

(chap. Extrañá o estrañá: extraño, extrañes, extrañe, extrañem o extrañam, extrañéu o extrañáu, extrañen; extrañat, extrañats, extrañada, extrañades.)

10. Estraguar, Estracar, v., extravaguer, être sans voie tracée.

Als gelos que faitz estraguar.

Deudes de Prades: Si per amar. 

Aux jaloux que vous faites extravaguer. 

Part. pas. Ieu dic que ben es estraguatz 

Hom rics, ergulhos, descauzitz

Que vol ades tener aunitz 

Sos vezis ni apoderatz. 

Rambaud de Vaqueiras: Ja hom pres. 

Je dis que bien est extravagant l'homme puissant, orgueilleux, impoli qui veut toujours tenir honnis et soumis ses voisins.

Es joves quan fa estraguat dos.

Bertrand de Born: Belh m'es. 

Il est jeune quand il fait don extravagant. 

De ca son trenta jornadas 

Grans e longas et estracadas.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Deçà sont trente journées grandes et longues et sans voies tracées.

CAT. ESP. PORT. Estragar. (chap. Estragá: estrago, estragues, estrague, estraguem o estragam, estraguéu o estragáu, estraguen; estragat, estragats, estragada, estragades.)

11. Estragazi, s. m., accident étrange.

Us estragazis lur aven.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Un accident étrange leur advient.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Estrago. IT. Strage.


Estrada, s. f., estrade, chemin, voie.

Voyez Leibnitz, p. 126; Denina, t. II, p. 289.

Veus vostr' estrada.

G. Riquier: Gaya.

Voici votre chemin.

L' estrada

Laissiei e mon dreg cami.

(chap. Vach dixá la vía y mon dret camí; estrada, latín strata.)

J. Estève de Béziers: Ogan. 

Je laissai la voie et mon droit chemin.

L' estrada Seguetz, anatz, faitz vostre pro.

J. Estève de Beziers: L'autr' ier.

Suivez le chemin, allez, faites votre profit. 

Mas ja per els non empliretz la pansa, 

Si estradas o romieus non raubatz.

(chap. Pero ya per ells no ompliréu la pancha, si (als) camins o (als) romeus no robéu o robáu; los romeus són la gen que va de romería, vianans, viachans; A Valjunquera seguramén se díe o se diu romieu, igual que se diu piau, diau, siat; aixó es lo apichat.)

T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges.

Mais jamais par eux vous n'emplirez la panse, si vous ne dérobez chemins ou voyageurs.

(N. E. El francés usa emplirez, v. emplir, lo chapurriau omplí, umplí, y plená, pllená a La Llitera, del latín adimplere; hay varias palabras con esta raíz: pleno, ple; lleno.)

ANC. FR. Ou tost sans vilenie puet recoillir s' estrée.

Huon de Villeneuve, du Verdier, t. II, p. 249.

ANC. CAT. ESP. PORT. Estrada. IT. Strada.

2. Estradier, Stradier, s. m., coureur de grands chemins, batteur d'estrade.

Lai on chascus aura paor de se 

Aissi lo just col laires, l' estradiers, 

Can si fera lo jujamenz derniers.

P. Guillem: Ai! Vergena.

Là où chacun aura peur pour soi, ainsi le juste comme le larron, le coureur de grands chemins, quand se fera le jugement dernier.

Qar tost passon li mercadiers

Los pas on tornon li stradier.

Un troubadour anonyme: Senior, vos que.

Car bientôt les marchands passent les pas où tournent les batteurs d'estrade.

- Marcheur, bon marcheur.

Un cheval saur, bausa, de bon celier;

Non ac en tota Fransa tau estradier.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 39.

Un cheval roux, bauçant, de bonne écurie; il n' y eut pas en toute la France tel marcheur.