Mostrando las entradas para la consulta gascón ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta gascón ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 4 de septiembre de 2017

Patués , Toni Babia, Jaume Marfany

Patue Kamina, anime, amazon
Patue Kamina



 Patués , Toni Babia, Jaume Marfany

//

Lo idioma aragonés es un cajón de sastre, caixó de sastre, calaix, ya sen han encarregat de fel minudet, en mols dialectes, per a acabá en ell.

///

Patués , Toni Babia, Jaume Marfany


https://es.m.wikipedia.org/wiki/Patués

El patués o aragonés benasqués o benasqués o altorribagorzano es un dialecto de transición entre el aragonés, el gascón y el catalán, perteneciente al subbloque del aragonés oriental. Por su su aislamiento representa una excepción dentro del aragonés por conservar los números y los días de la semana en aragonés, perdidos en aragonés general. Aunque su uso es superior al de otros dialectos del aragonés, consta de 1 000 o 2 000 hablantes, es una lengua en rápida recesión.

Joaquín Costa en marzo de 1879 publicó en el Boletín de la Institución Libre de Enseñanza una curiosa fórmula con que el pueblo caracteriza el dialecto de Benasque: "Morsiella de la bediella,— feta de ayére, cueta de hué — de man de mi mullé:— ;qué bona que ye! San Marsial mo ne dongue...". Ubicación El benasqués se habla en torno al valle de Benasque (en la Ribagorza, provincia de Huesca, Aragón, España). Las localidades incluidas son: Benasque, Cerler, Anciles, Eriste, Sahún, Chía, Castejón de Sos, El Run, Bisaurri, Renanué, Urmella, Villanova, Sesué, Eresué, Ramastué, Sos, Liri, Arasán, La Muria, San Feliu de Veri y San Martín de Veri. Benasque figura en el ALEANR con las siglas Hu 201. Relación con otras variedades Editar El benasqués es uno de los sistemas lingüísticos de transición de la familia de lenguas románicas, de manera que su clasificación lingüística es un tema de debate bastante enrevesado. Se trata de un conjunto bastante homogéneo de hablas altorribagorzanas que se hablan en el valle de benasque, con particularidades propias que lo diferencian del resto de variedades ribagorzanas (aragonesas o catalanas). Los elementos gascones que presenta son más importantes que en otros dialectos aragoneses pero mucho menores de lo que los no lingüistas han querido ver. Esa posición especial hace que algunos lingüistas se hayan inclinado por considerar que forma parte del catalán, aunque la opinión mayoritaria es considerarlo dentro del aragonés, eso sí, ocupando una posición de transición entre ambos.
Esta es la opinión de lingüistas como Ramón Menéndez Pidal, Francesc de Borja Moll, Manuel Alvar o Rafael Andolz.
Algunos otros filólogos como José Antonio Saura se inclinan por catalogarlo como una microlengua (por número de hablantes) particular. Una isoglosa clara para distinguir las variedades benasquesas es la de los plurales en -as/-es, que separa el norte (Benasque, Eriste, Anciles y Sahún) con plurales en -es, del sur con plurales en -as como en aragonés general. José Antonio Saura Rami distingue entre una zona A con plurales femeninos en -es, una zona B con plurales femeninos en -as y una zona C al sureste con plurales femeninos en -as y menor frecuencia de diptongación romance. Los lugares de la zona A son: Benasque, Cerler, Eriste, Anciles y Sahún. Los lugares de la zona B son: Sesué, Sos, Eresué, Ramastué, Arasán, Liri, Urmella, Bisaurri, Renanué, Gabás, Castejón de Sos, El Run, Chía y Villanova. Los lugares de la zona C son: San Martín de Veri, San Feliu de Veri, Veri, Dos, Buyelgas y La Muria. Dentro de las hablas de transición entre el aragonés y el catalán, la zona C representa un grado mayor de coincidencia con el catalán que las otras. La menor frecuencia de diptongaciones romances (la diptongación romance distingue al aragonés del catalán) se manifiesta en un sufijo -ello en lugar del sufijo -iello. Es más frecuente el apócope de la vocal final y unas formas en la conjugación que se parecen más al catalán (faigo, diuen, veu, cau, viuen, pot, volé...). También hay diferencias en cuanto al léxico. Fonología Editar Principales diferencias entre el sistema fonológico benasqués y el del resto del aragonés: El grado de abertura de las vocales e y o (sèt, còr), que a veces puede hacer distinción semántica (fòrt~fuerte, fórt~horno). En las hablas de la parte norte del valle,[5]​ las a de los plurales y de algunas formas verbales se vuelven e como en catalán, asturiano central y algunas hablas mozárabes (Las francesas se vuelven a París~Les franseses se'n tornen ta París). La falta de la interdental sorda, que la grafía aragonesa representa con una c-z o tz, y que en benasqués suena siempre como /s/ (cielo~sielo, cereño~serenyo) o como /ts/ en los plurales procedentes de -T'S (ciudades~siudats). Muchos rasgos del benasqués se pueden encontrar en otras variedades del aragonés, sobre todo en el aragonés oriental. Aunque el benasqués no diptonga ninguno de los vocablos que sí lo hacen en el resto de variedades aragonesas (fèl~fiel, fòc~fuego), puede decirse que la diptongación es mucho más general que la no-diptongación, hecho que define mejor la aragonesidad del benasqués cuando se considera ese rasgo como una isoglosa llave entre el aragonés y el catalán. En cuanto a evoluciones fonéticas históricas que cabe destacar: Hay algunos casos de pérdida de consonantes intervocálicas -C- delante de E, I y -TY- delante del acento coincidiendo con el catalán: RATIONE > ragón, con una etapa intermedia raón. ragoná Hay algunos casos de evoluciones hacia -u final de los grupos finales -TY-, -C delante de E, I y -D o "vocalizacionse en final absoluto", que tradicionalmente se ha considerado un carácter propio del catalán pero que puede ser propio del aragonés oriental y centro-oriental: PERDICE(M) > perdiu (perdiz) PRETIU(M) > preu PEDE(M) > peu (pie) PRODE > prou (bastante) Las formas verbales deu, creu, riu, chau y diu, correspondientes al aragonés general debe, creye, ríe, chace, dice (debe, cree, ríe, yace, dice). La -n final se conserva en la mayoría de los casos, pero desaparece en algunos topónimos (Castilló, Sa Martí, El Turbó, en el adverbio demá (mañana), y en palabras con sílaba final átona como chove (joven), freixe y came (cáñamo), coincidiendo con el catalán y el gascón aranés, y diferenciándose del aragonés chóven (joven), fráixin y canyimo (cáñamo). Igualmente en relación con lo anterior, la terminación -MEN de los sustantivos neutros de la tercera declinación latina, que en aragonés se queda igual, evoluciona a -me, o también a -m como en catalán: FAMEN > fame ('hambre') GRAMEN > grame ('paja'?) LEGUMEN > llegume ('legumbre') TERMEN > termi (en Renanué y Eresué). LUMEN > llum ('luz') NOMEN > nom ('nombre') Por eso el sufijo -men toma la forma -me: ixame (ixambre 'enjambre'), vacume (vacumen), crabame (crabamen). Hay metátesis típicas del aragonés que son comunes con el gascón: LINGUA(M) > lluenga (lengua) CAPRA(M) > craba (cabra) Es la habla aragonesa donde mejor se conserva la antigua evolución del grupo latino -ND- hacia -n-, común con el catalán pero actualmente minoritaria: espuena (espuenda), redono, fona, gran, mon, bllano, foner-se, manar, barana, estener, aprener, estona, unada, llendre y onda.

Grafía

La forma más empleada para escribir el patués es una adaptación propia de la ortografía de la lengua aragonesa, que usa un alfabeto latino. La acentuación sigue más o menos las mismas normas, aunque el acento puede tener función diacrítica en casos que el aragonés general no existe: mai-mái (nunca), mon-món (mundo). Morfología Editar Hay casos en que la -o final se mantiene en singular pero no en plural. Esto curioso hecho se debe a que fue bastante común en aragonés desde el valle de Tena hasta la Ribagorza. arco/arcs, banco/bancs, chermano/chermans, farsiello/farsiells, lelo/lels, meco/mecs, miollo/miolls, palo/pals, pito/pits, sepo/seps, sueco/suecs, terreno/terrens, tusuelo/tusuels, nugo/nucs, nyedo/nyets, sentido/sentits, canudo/canuts, forau/forats, candau/candats, llinau/llitats, prau/prats, taulau/taulats, uello/uells, casuelo/casuels. En estos casos es dudoso interpretar si es una -o final antigua o recompuesta. Hay que señalar que acompaña a unos diptongos -ie-, -ue- que se pierden en el proceso de castellanización general (uello, farsiello) y resulta una prueba de la mejor filiación de la lengua con el aragonés por lo menos en los últimos siglos. Las parejas sentido/sentits, forau/forats, prau/prats habrán de tenerse en cuenta a la hora de interpretar la evolución del participio en aragonés. Se conservan los numerales cardinales ueito (variante ueit) y setze (con la pronunciación seseante del benasqués). Por otro lado, existe la preposición dan que significa con. Los participios en patués acaban en -au, -eu, -iu (cantau, perdeu, dormiu). Javier Terrado Pablo considera que representan una evolución autóctona por vocalización desde -ad, -ed, -id (que se hallan en una estrecha franja de localidades de la Ribagorza catalanoparlante como -at, -et, -it), y que aparecerían por apocópe de la o final en -ado, -edo, -ido. Los verbos frecuentativos hacen infinitivos acabados en -iá(r) (babiá, rebitiá), pero en las formas personales de present acentuadas en la raíz aparecen los incrementos en -ey-, igual que en belsetano. Ballarín documentó en 1978 (mira-te com babeye ixe llimaco, coixeye porque ye despeau). Léxico Editar Hay palabras que lo diferencian del resto del aragonés, como el verbo ragonar (hablar, charrar en aragonés general), muscllo/moscllo (hombro, huembro en aragonés general). Los días de la semana tienen restos más conservativos que en aragonés general, pero también pueden tener influencia catalana: lluns, martz, mierques, chous, viernes, sapte y dimenche/dumenche/demenche.


Editar

  • Carmen Castán, escritora y defensora del patués, natural de Gabás (video sobre una clase de benasqués (6'10'') y documental sobre la defensa del benasqués por Carmeta)
  • Palmeras en la nieve, película en la que aparece el benasqués.


Editar

  1.  Costa, Joaquín (2010). Textos sobre las lenguas de Aragón. Zaragoza: Aladrada Ediciones. ISBN 978-84-937101-4-9.
  2.  Alvar, Manuel (1983). Departamento de Geografía Lingüística, Institución Fernando el Católico de la Excma. Diputación Provincial de Zaragoza, ed. Atlas lingüístico y etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja I. pp. Lámina 3, mapa nº 3.
  3.  Gran Enciclopedia Aragonesa. «Frontera catalano-aragonesa». Consultado el 10 de julio de 2014.
  4.  Andolz Canela, Rafael (2004). Diccionario aragonés (5ª edición). Zaragoza: Mira Editores.
    ISBN 84-8465-160-6.
  5. Saura, 2003
  6.  Terrado Pablo, Javier. «Los participos ribagorzanos en -áu, -éu, -íu». Caplletra 32.

BibliografíaEditar

  • Ballarín, A (1978). Diccionario del benasqués (2ª edición). Zaragoza.
  • Saura Rami, José Antonio (2003). Elementos de fonética y morfosintaxis benasquesas. Zaragoza: Gara d'Edizions-Institución Fernando el Católico.

Enlaces externosEditar



1 EL BENASQUÉS, LENGUA AUTÓCTONA DEL VALLE DE BENASQUE 

La caída de Roma conlleva un aislamiento de las distintas regiones del Imperio y, en consecuencia, una ruralización de la lengua latina, que irá evolucionando en cada zona de manera relativamente autónoma. El benasqués - llamado popularmente patués- es el resultado de este proceso secular en el Valle de Benasque. Desde el punto de vista de la lingüística románica constituye una variedad enclavada entre los ámbitos dialectales aragonés (al oeste) y catalán (al este). Es, pues, en propiedad, lo que se conoce como sistema de transición, producto de su tradicional equidistancia económica, cultural y geográfica con respecto a los polos de atracción que generaron las variedades modernas de las lenguas históricas vecinas. En este sentido, podemos distinguir en su seno dos modalidades, la septentrional -en torno a Benasque- con plurales femeninos en /es/ (ixes cases bllanques) y la meridional -alrededor de Castejón de Sos- con esos mismos plurales en /as/ (ixas casas bllancas). El hecho de que el benasqués sea, una variedad de transición entre el aragonés y el catalán no menoscaba de ninguna manera su personalidad, sino que le confiere su propia especificidad dentro el conjunto románico y lo convierte en un habla única. Sus hablantes deben estar bien orgullosos de ello y tienen derecho a que su lengua sea protegida de modo integral, incluida su plena normalización en todos los ámbitos que le corresponden, públicos y privados. En este sentido, el Gobierno de Aragón, de acuerdo con lo estipulado en el Artículo 7 del Estatuto de Autonomía, posee la responsabilidad cívica y social de colaborar en la promoción de su uso como lengua normal en el territorio donde se habla. Por otro lado, el benasqués ha desarrollado en los últimos años una interesante literatura que abarca relatos: Cuentos compllets (Carmen Castán), Sinc escalas ta puyà tal sielo (María José Subirá); novela: Cuan l’odio esbatega pel aire, La descordada vida de Sinforosa Sastre (Carmen Castán); poesía: Ta las fuens me’n voi (José María Ferrer), Choneguiàn (José Sanmartín), Neoterica (José Antonio Saura); y teatro: La Roqueta (Rafael Solana), Pequeño teatro donde se habla y se siente en benasqués (Ángel Subirá). En el apartado de la lingüística las principales obras de referencia son el Diccionario del Benasqués, de Ángel Ballarín (1978) y los Elementos de fonética y morfosintaxis benasquesas, de José Antonio Saura (2003). 2 Ba sentí un mormor de chen ragonán. Al prensipe le ban paresé resos y no sabeba si ixas palabras que cayeban coma gotas lluen se l’eban despenchau del mon dels sueños u de berdat las diba alguno. Ba ubrí els güells y ba escultá. Per ensima de las boses, un crabero desgranaba una pinocha de cansóns. Se ba llebantá del camastro de palla. Posán la urella ya ben seguro estaba de que ragonaban al menos el mayoral y bell altra persona. Le ba paresé distinguí el timbre de bos de una dona y se ba preguntá quí sería a aquellas oras. Animals malos no’n eba quedau cap y que bella baca s’ase posau a parí u mala de carbunco no le cabeba a la cabesa. Antes de senta-se a sopá una olla de sopas apañadas dan tosino, ous al rescoldo y un buen tros de queso dan un parell de sanjóns de pan, el amo y ell s’eban apasiau per las plletas y tots els animals coma uno solo estaban endormisquiats. - Serán cosas del amo - ba pensá el chicorrón tancán els güells ta dormi-se un altra begada. Tots els mesos el mayoral s’escapaba dan donas y tornaba tan cansau que no teniba forsas ta pega-le u ta grita-le lo poco bals que yeba, tot caminán per endreseras u costeróns. Tal animal del amo mái feba las fayenas en trasa. Siempre le trobaba un pero u altro y tot sobén se sacaba la correya y le pintaba las camas de casi tots els colós del arco de San Chuán. El sueño se l’eba apretau al solero de la cabana y no yeba manera de trobalo. Ba probá a cheta-se de memoria, tripa t’abaixo, de canto y cuan encomensaba a atronca-se ba torná a sentí boses, una de dona y tan dolsa coma la de la suya mai muerta perque le ba paresé que, coma ella, acunaba las paraulas. Cada begada que pensaba en su mai, las sopas de llet se l’entrefeban un puyal de pedras al estomagó y ta podé cose-las teniba que pllorá días y nits, nits y días. Chetau tripa t’alto bedeba un pllatusal de lluna dan arros d’estrells. - Ya bale de cuentos - ba di - demá m’espera un día de duro treball. Tiengo que cambiá las bacas de tros, repllegá tots els bediellos y chuntá totas las güellas. 3 Si ara no duermo, demá me tentará el sueño y binrá el amo que no tiene cap de miramén y me pegará dan el tocho u la correya. Ba apretá tanto el güells coma cuan tancaba las baranas y ya mich adormilau ba sentí un ruido seco, coma un abre cayen-se. Abría churau sentí un llamento de dona y se le ba estobá la pell. Dispués d’una estoneta de silensio total, una puerta ubrin-se ba encomensá a gruñí coma un rayón feriu. A l’altra man se sentiba coma si arrastrasen bes-te a sabre qué per terra. El pastorón no’n podeba més de curiosidat. Se ba posá la camisa que le arribaba asta las rodillas, se ba calsá las abarcas coma ba podé y ba colá el naso a un forau de la puerta. Allí afora estaba el mayoral d’esquena arrastrán a una dona dan las piernas destapadas y un tros de faldeta llebantada asta la rodilla. La dona u s’eba desganau u estaba muerta perque la cabesa de risos coló pegunta le cayeba ta una man. El corasón le ba encomensá a trucá a ritmo de maso de farrero y tan fort que ba pensá qu’el amo el descubriría. No sabeba lo qu’estaba pasán pero no caleba tinre guaire caletro ta dona-se cuenta que si el mayoral se cheraba y el bedeba el mataría de seguro. Una bos mol fort l’u canturriaba per drinto. El capatás ba estirá a la dona coma si fuese un quebro asta la puerta de la cabana y la ba deixá chetada ensima d’una pedra molsosa ta podé tancá la puerta de fora. Cuan la puerta ba quedá tancada el ome ba torná a pillá a la moseta per dichós dels brasos y se l’en ba aná arrastrán costera t’abaixo. El chic ba salre ta fora y ba seguí al mayoral arrastran-se coma els culebróns, dan las camas encondolidas, espantán als grills. El pastorón sentiba umedat per terra, una umedat que a ell se le ba entrefé que sería sanc per lo apegalosa, pero no podeba bere més que la figura del amo que bufaba coma un bou perque el cuerpo de la dona pesaba. Una y mil begadas se ba preguntá agón la debeba de llebá perque l’único amagatón podeba sé una seclla, abaix al barranco, serca d’anque se llababan ells dos u una coba qu’estaba un poquet lluén. 4 Teniba que sabre t’agón anaba aquell animal d’ome. Encara que le costase lo que le costase. La lluna en mingua, impllacablle allumbraba un cuadro de pena llíquida . El moset teniba la boca tan seca que i poría abé enseneu una tieda adrinto. El amo abansaba, ara ya pllateramen camino del cobarchón. Ara al menos, el achudán sabeba el puesto y podeba abansá per detrás d’una serreta. Per una endresera ba encomensá a caminá ara ya de pllantóns perque se le trencaba la esquena y ba arribá a la coba chusto cuan el patrón apuntaba espantan-se las gotas de sudó que le cayeban a churro. La coba yeba prou gran ta tanca-ie dos dosenas de crabas . Els murisiegos las espantaban esbolastrián per la nit. El chic pocas begadas s’i asercaba per allí perque istes animalóns le rosaban la cara y le posaban la pell estobada de desconsuelo. Desde detrás de una pedra, sin qu’el podesen bere ba mirá tal solero terrós de la coba y las camas de la dona eban deixau un rastro de rayas paralelas. El achudán de pastó se preguntaba qué intensións debeba de tinre el amo dan aquella pobra moseta, aixit que se ba sentá a esperá qu’el mayoral sallise ta podé entrá ell a bere qué pasaba. Cuatre u sinc begadas se ba estirá, se ba chetá y se ba llebantá. Més de un sentená de badalls le ban achudá a no perdé la pasensia. Se ba gratá, se ba arrincá crostas de las rodillas, se ba llimpiá y llimá las unllas dan una pedreta. Asta se ba endormisquiá. Pero no ba podé bere al amo salre d’allí en tota la nit. Y ell no sabeba que yese un altra sallida de la coba. L’alba encomensaba a bambiá, impasiente, dan els sagués trosets de nit pero sólo ell, cap d’altro bicho bibiente, se bedeba per allí. Estaba tan cansau, que la fatiga le pesaba més arrobas que la curiosidat y el pastoret ba pensá que lo milló yeba torná ta la coba pensán qu’el suyo patrón estaría allí dormiu, ronfllán coma sempre. 5 Al arribá al cabanón u ba trobá tot coma u eba deixau oras antes: la pallereta desfeta, manchas de sanc al cuartet del amo y tanta soledat que la podeba pillá dan las mans. Coma no’n podeba més se ba chetá a la camichona y se ba quedá dormiu. El ban despertá els bels de las güellas , els esbelecs de las crabas y els esbramecs de las bacas y bediellos. Ya el sol apuntaba ben altero, marcán el suyo puesto al sielo. Al ubrí els güells se ba estirá pensán que al llebanta-se se trobaría al mayoral pero ni sombra d’aquell ome tan bestia. Ba salre de la coba y ba ubrí totas las baranas de las plletas y corralóns ta qu’els bichos sallisen a menchá y beure. Els peus del pastó pareseba que teniban forsa propia ta lleba-lo a la coba. Encara se bedeban els rastros per la endresera. Antes d’entrá al forau se ba pará a penre aire y trencá el aliento. Teniba tanta po d’entrá que se le ba colá la sanc a totas las pochetas. Poc a poc ba aná caminán entre que s’acostumbraba a la escurina. Dispués els güells ya ban aná reconeixén totas las formas que le yeban tan familiás. Esperaba trobá cadábers per terra pero no ba bere nada: ni rastro del amo y de la mosa. Ba palpá las parets y ba esgarrapá el solero dan els peus. Casi le ban entrá ganas de pllorá d’impotensia, de pena y de soledat: Altra begada solo, desasistiu, sin digú que le pegase y le donase bell mueso pan. Se ba preguntá qué faría en ta debán. Si baixaba tal llugá ,digú le faría caso aixit que ba desidí esperase uns días y s’en ba aná corrén t’an qu’els animals. Se le ba pasá el día puyán y baixán costeras, enrestín cordés y arrepllegán las güellas. Cuan se ba ponre el sol estaba tan cansau que sólo ba tinre forsas ta muyi-se un casolet de llet que se la ba beure calén y pllena d’espuma. Coma un fardo ba caire al jergón de palla y ba dormí unas cuantas oras de un sueño inquieto y plleno de pesadillas. A mitat del sueño el ban despertá un altra 6 begada els grits pero molto més forts que la nit d’antes. - Amo, amo - ba fé - ¿Está usté astí?. Se ba llebantá corrén tot siulán al mayoral pero ni ba bere a digú ni se sentiba bolá a una mosca. S’en ba torná ta la cama y se ba quedá dormiu un altra begada asta que un conmormori de chen se le ba colá per las urellas : la bos dura del amo, més suabes de las donas, totas mesclladas, una begada tristes, otras arrepentidas. -Yo las queriba - diba el amo - ellas mái me ban querí. -¡ Asesino, asesino - gritaban coma llocas totas - pagarás el mal que mos as feto!. -Yo las queriba - mormuraba el patrón - queriba que fuesen sólo ta yo y se quedasen dan yo per istas montañas. -¡Cobarde, asesino! - diban totas fen la plloramica. El chulet estaba muerto de po y ba torná a gritá al suyo amo sin que digú le responese. Tot se ba callá de repentinamen y una inquietut extraña se ba quedá penchada a la coba. Sentiba el moset el alma punchada per un sentená d’agullas. En la estona que ba pasá entre las excllamasións y el alba, el chicorrón ba prepará el pañolet fardero dan las dos camisas, un pantalón, un queso y una toña de pan. Sabeba que res més l’esperaba allí. Baixaría tal llugá y qu’els omes se repllegasen cada uno las bacas. ELL YA TROBARÍA UN ALTRO AMO QU’EL ASISTISE, LE PEGASE Y LE DONASE UN MUESO DE PAN.


jueves, 28 de marzo de 2024

Lexique roman; Garra - Gavarer


Garra, s. f., jambe, cuisse.

Garde se que mal non dia,

Quar autramen gran drech seria.

Que om li ne trenches la garra.

Brev. d'amor. Rochegude, Gloss. Ms.

Qu'il se garde qu'il ne dise mal, car autrement grande justice serait qu'on lui en coupât la jambe.

(chap. Garra, garres. A Fondespala ña una banda de música que se diu garres altes. Estirá la garra vol di morís.)

Estire la garra lo folclorista Carrégalo


Garric, Guarric, s. m., chêne, yeuse. 

Pus chai la fuelha del garric.

E. Cairel: Pus chai.

Puisque tombe la feuille du chêne.

Pos dels vertz folhs vei clarzir los guarrics.

Pierre d'Auvergne: De josta 'ls. 

Puisque je vois les chênes s'éclaircir des vertes feuilles. 

CAT. Garrig.

2. Gariga, Guarriga, s. f., chênaie, lieu planté de chênes.

La gariga de Puy de Peira.

Tit. de 1247. Arch. du Roy., J. 302.

La chênaie de Pui-de-Pierre.

CAT. Garriga (La Garriga, Barcelona; Las Garrigas, Les Garrigues, comarca de Lérida, Lleida.)

Gart, Guart, s. m., gars, garçon, valet, goujat, misérable.

Guartz, tu perdras la testa, se tu i mens. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 111. 

Gars, tu perdras la tête, si tu y mens. 

Dreitz ni razo no i vei mais tener gaire, 

Quan per aver es un gartz emperaire.

Marcabrus: Auiatz de chan. 

Droit ni raison je n'y vois plus tenir guère, quand par argent un gars est empereur. 

Adj. Mos parsoniers es tan gualartz 

Que vol la terr' a mos enfans, 

Et ieu vuelh li 'n dar, tan sui guartz! 

Bertrand de Born: Ges de far. 

Mon copartageant est si perfide qu'il veut la terre à mes enfants, et moi je veux lui en donner, tant je suis misérable!

ANC. FR. Le povre gars estoit banni de France. 

Clément Marot, t. II, p. 180.

2. Garsi, s. m., garçon.

L' autra es vielha, et a un pauc garsi. 

P. Cardinal: Prop a guerra. 

L'autre est vieille, et a un petit garçon.

3. Garso, s. m., valet, goujat, garçon.

Las regnas romp a un randon, 

E vay derrocar lo guarzon.

V. de S. Honorat. 

Les rênes rompt d'un coup, et va abattre le valet. 

Li fols e ill garso naturau.

Marcabrus: Bella m' es. 

Les fous et les goujats bâtards.

- Varlet, jongleur.

Un non truep en cent garsos 

Que gart sos, 

Mais volon burdir 

De chansos falaburdir.

P. Cardinal: De sirventes. 

Un je ne trouve en cent jongleurs qui garde air, mais ils veulent s'amuser à bredouiller chansons.

ANC. FR. Un truant o un garson.

Eustache Deschamps, p. 63.

CAT. Garsó. ESP. Garzón. IT. Garzone. (chap. Mosso de cuadra, no d'Esquadra, com la polissía de la republiqueta.)

4. Gasso, s. m., valet.

Qui pus ha cavals et autras bestias, pus li fay mestiers estables e gassos.

V. et Vert., fol. 87.

Qui plus a chevaux et autres bêtes, plus lui fait besoin étables et valets.

5. Garsonia, s. f., folie de jeune homme étourderie.

Totz es de garsonia 

Que met gran manentia 

Pel cap puditz.

Marcabrus: Soudadier. Var. 

Est tout d' étourderie qui met grande richesse pour le chef pourri. 

ANC. ESP.

En la fin jaze el precio de la caballeria 

La qual as tu tornada en pura garzonia

V. de S. Millán, cop. 265.

6. Garsonailla, s. f., canaille.

Per conseill de garsonailla.

Marcabrus: Cant l'aura.

Par conseil de canaille.

ANC. FR. Une multitude de racaille et de garçonaille mauvaise. 

Not. des mss. de la bibl. dite de Bourgogne, p. 10.

Car il n'i a fors garçonaille.

G. Guiart, t. I, p. 151.

7. Agarissonar, v., mener en goujat.

Part. pas. Esser vilmens tractatz e remenatz et agarissonatz.

V. et Vert., fol. 51. 

Être durement traité et tracassé et mené en goujat.


Garular, du lat. garrulus, babiller, répéter, gazouiller, murmurer.

Segon que li yretgue garulo. Cat. dels apost. de Roma, fol. 11.

Selon ce que les hérétiques répètent.

ANC. CAT. Garrullar.

2. Garueilh, s. m., lat. garritus, babil, gazouillement, murmure. 

L'auzelet, uns, dui e trei,

Penson d'amor e de dompnei,

E contra 'l rai si fan garueilh.

Aimeri de Sarlat: Quan si cargo 'l.

Les oiselets, un, deux et trois, pensent d'amour et de caresse, et contre le rayon (du soleil) se font gazouillement.

PORT. Garrulo. IT. Garrito. (chap. Garrulo, garrulos. ESP. Garrulo, rústico, zafio.)


Garuna, s. f., garenne.

En boscs ni en garuna.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 15.

En bois ni en garenne.

2. Varena, s. f., garenne, bois, taillis. 

Quant vi venir F. per la varena. 

Lo chaval abat en la varena. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 71 et 80. 

Quand il vit venir Folquet par la garenne. 

Abat le cheval dans la garenne.

(N. E. Inherited from Middle French garenne, garanne, from Old French garenne, garanne, guarenne, from Medieval Latin warenna, itself of Germanic origin; from or related to Old High German warōn (“to be wary”) and werren (“to forbid”), through Proto-Germanic *warōną (“to heed, be careful”) and Proto-Germanic *warjaną (“ward off, defend against”), from Proto-Indo-European *wer- (“to become aware; take heed”).

Unclear if has relationship to Gaulish varenna (“enclosed area”); if any it is likely not a direct one. Also compare English warren.)


Gasarma, s. f., guisarme.

Cascus porta sa apcha o sa destrau,

O lansa o gasarma o arc manan.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 82.

Chacun porte sa cognée ou sa hache d'armes, ou lance ou guisarme ou arc manuel. 

Que tuh portan gazarmas. Roman de Fierabras, v. 2363.

Qui tous portent guisarmes. 

ANC. FR. De fer dur forgièrent lors armes, 

Coutiaus, espées et guisarmes.

Roman de la Rose, v. 9680.

Hache ou guisarme.

Monstrelet, t. II, fol. 32.


Gasc, Guasc, adj., Gascon. (chap. ESP. Gascón, de la Gascuña.)

Cals donas son pus belas

O Gascas o Englesas?...

Respondetz: Si no us pesa,

Senher, genser es Guasca.

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Quelles dames sont plus belles ou Gasconnes ou Anglaises?... 

Répondez: Si ne vous déplaît, seigneur, plus belle est la Gasconne. 

Subst. Quo fes lo Guasc que traisses del afan. 

Peyrols: Pus flum Jordan. 

Comme fit le Gascon que vous tirâtes de la peine.

2. Gasco, Guasco, adj., gascon. 

Tal dompna don sui amaire, 

Non ges a la lei gascona.

Pierre d'Auvergne: Ab fina joia.

Telle dame dont je suis amoureux, non point à la manière gasconne.

Substantiv. Quar li Frances no son Gasco. 

A. Daniel: D'autra guisa.

Car les Français ne sont pas les Gascons.

ESP. Gascón. (chap. Gascón, gascona; apellit de alguns que defenen lo chapurriau.)

3. Engasconir, v., engasconner.

Que m cugei engasconir.

Giraud de Borneil: Aital cansoneta. 

Vu que je faillis m' engasconner.


Gast, Guast, adj., lat. vastatus, désert, dévasté, solitaire, abandonné. 

La terra torna guasta, non y a noyriguier. 

Que fara l'islla de Lerins?

Ar tornara gasta e boscoza.

V. de S. Honorat.

La terre redevient déserte, il n'y a pas de producteurs.

Que fera l'île de Lerins? maintenant elle redeviendra déserte et boisée.

Fig. Pretz es estortz qu' era guastz e malmes. 

Aimeri de Peguilain: En aquel. 

Mérite est délivré qui était abandonné et maltraité. 

ANC. FR. Si s'en va par la terre gaste

Tot belement et tot sanz haste. 

Roman du Renart, t. III, p. 122. 

Devant une gaste meson

Don chéu furent li chevron.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 4.

Tot trovèrent le païs gast.

Roman de Brut, t. 1, p. 31.

ANC. CAT. Guast. IT. Guasto. (ESP. Devastado, desierto, abandonado.)

2. Gast, Guast, s. m., dévastation, désert, solitude.

Lo gast dels orts e de las vinhas.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 143. 

La dévastation des jardins et des vignes. 

Ni pesada ni tast 

De nulha creatura que passes per lo guast. V. de S. Honorat.

Ni empreinte de pied ni vestige de nulle créature qui passât par le désert.

ANC. FR. Par li grant gast k'il firent e par le lonc sejor. 

Roman de Rou, v. 1057.

Que il entrassent en la terre de Bonivent, et que il la meissent à gast et à destruction.

La cité mist toute à gast et à destruction.

Il mistrent tout le pays à gast par feu et par occision.

Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 242, 313 et 235.

Hors les calamités de l'aer, du guast des bêtes brutes.

Rabelais, liv. IV, ch. 61.

CAT. Gasto. ANC. ESP. Guasto. ESP. MOD. PORT. Gasto. IT. Guasto.

3. Gastament, s. m., altération, corruption.

Las vapors de mar, per actio del solelh, prendo gastament.

Per que, entre si fregan, no prengo gastament.

Eluc. de las propr., fol. 152 et 61.

Les vapeurs de mer, par action du soleil, prennent altération.

Pour que, frottant entre soi, ils ne prennent altération.

CAT. Gastament. ESP. Gastamiento. IT. Gastamento. (chap. Gastamén, gastamens.)

4. Gastaire, Gastador, s. m., dévastateur, prodigue, dissipateur, dépensier.

L' autr' es del sieu gastaire.

(chap. L'atre es del seu gastadó.)

T. d'Albertet et de Pierre: En Peire.

L'autre est dissipateur du sien.

Un gastaire luxurios.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

Un prodigue luxurieux. 

Tots malfactors et gastadors.

Tit. de 1464. DOAT, t. CXXIX. (Non paginé.) 

Tous malfaiteurs et dévastateurs.

CAT. ESP. PORT. Gastador. IT. Guastatore. (chap. Gastadó, gastadós, gastadora, gastadores; pródigo, dissipadó, derrochadó, malversadó; té les mans foradades : per los forats li cauen les monedes.)

5. Gastayritz, s. f., dépensière.

Adj. Quar mala molher es... gastayritz et sumptuoza.

Eluc. de las propr., fol. 71. 

Car mauvaise femme est... dépensière et prodigue.

6. Gastar, Guastar, v., gâter, détruire, ravager, endommager.

Quant hom gast e destrui.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz. 

Quand on gâte et détruit.

Ab fals cosselh gaston l' autrui sabrier.

P. Vidal: Drogoman. 

Avec faux conseils gâtent le goût d'autrui. 

Eran C M cavayers en cavalhs, que... corseyavan tota la terra e la gastavan. Philomena.

Étaient cent mille cavaliers en chevaux, qui... parcouraient toute la terre et la ravageaient.

- Dissiper, gaspiller.

L'autrui pan guasta e despen, 

E 'l sieu met en luoc salvador.

Pierre d'Auvergne: Belha m' es la. 

Le pain d'autrui gaspille et dépense, et met le sien en lieu de salut.

Ges dels ricx torneiadors, 

Sitot se guaston l' aver, 

Non pot a mon cor plazer. 

Bertrand de Born: S'abrils e fuelhas.

Point des riches coureurs de tournois, bien qu'ils dissipent l'avoir, ne peut plaire à mon coeur.

Gastet e despendet tot son heritatge en glotonias.

V. et Vert., fol. 49.

Dissipa et dépensa tout son héritage en gourmandises.

Part. pas. Pueis no sap en qual part fuga 

Selh qui del fuec es guastatz. 

Marcabrus: Dirai vos. 

Puis ne sait en quelle part il fuie celui qui est endommagé du feu.

Totas honors e tuig fag benestan

Foron gastat.

Aimeri de Peguilain: Totas honors. 

Tous honneurs et tous faits bienséants furent détruits.

ANC. FR. Qu'il li gaste son pays.

Roman de Partonopex de Blois. 

Alla piller et gaster tout le plat païs.

Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Pyrrhus. 

Depuis il rasa les murs de leur ville, destruisit et gasta tout leur plat païs.

Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Flaminius.

ANC. CAT. ANC. ESP. Guastar. CAT. MOD. ESP. MOD. PORT. Gastar. 

IT. Guastare. (chap. Gastá: gasto, gastes, gaste, gastem o gastam, gastéu o gastáu, gasten; gastat, gastats, gastada, gastades.)

7. Degastatiu, adj., dévastatif, capable de dévaster, corruptif.

De humors degastativa. Eluc. de las propr., fol. 25.

Corruptive des humeurs.

8. Degastament, s. m., altération, corruption.

Lors humors prendo gran degastament.

Per degastament d'humors.

Eluc. de las propr., fol. 28 et 83. 

Leurs humeurs prennent grande altération. 

Par corruption d'humeurs.

9. Degastaire, Degastador, s. m., dévastateur, dissipateur, prodigue.

Prodigues, so es degastaire de las soas causas.

(chap. Pródigo, aixó es gastadó de les seues coses.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 5. 

Prodigue, c'est dissipateur de ses choses. 

Degastayre de trops bes.

Eluc. de las propr., fol. 112. 

Dissipateur de beaucoup de biens.

Adject. No sia avars ni degastaire.

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 17. 

Qu'il ne soit avare ni prodigue.

- Transgresseur.

Que tenguesso la regla, e que no fosso degastadors. Philomena. 

Qui tinssent la règle, et qui ne fussent transgresseurs. 

ANC. FR. Mangeurs et degasteurs.

Monstrelet, t. I, fol. 184.

ANC. CAT. Deguastador. (chap. Desgastadó, desgastadós, desgastadora, desgastadores: que desgaste.)

10. Desgatairitjz, s. f., dépensière, prodigue. 

Adj. Paubrieyra gent menada dura, 

E ricor desgatairitz endura.

Libre de Senequa. 

Pauvreté bien menée dure, et richesse dépensière endure.

11. Deguais, s. m., déchet, ruine, dégât.

Ben es tornada en deguais 

La beutat qu'ilh avia.

Rambaud de Vaqueiras: D'una dona. 

Bien est tournée en déchet la beauté qu'elle avait.

12. Degalhier, adj., prodigue, dissipateur. 

Cest nos fai degalhiers, envios e metens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Celui-ci nous fait prodigues, envieux et dépensants. 

Lo fai... luxurios e degalhier. V. et Vert., fol. 20. 

Le fait... luxurieux et prodigue. 

Cell que despen en avareza 

Non es larx, ans es degaliers.

Gui Folquet: Escrit trop. 

Celui qui dépense en avarice n'est pas généreux, mais est prodigue.

13. Degatier, s. m., surveillant des dégâts, garde champêtre.

Los degatiers... no devo far composicio ni accordier.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 132.

Les gardes champêtres... ne doivent faire composition ni accord.

14. Degastar, v., dévaster, ruiner, détruire, détériorer.

Coma la candela que ren sa clardat e se mezeissa degasta.

Aquel flagels si es l'espaza ab que la prima generacios corra contra l' autra, et en aisi si degastaran. 

Liv. de Sydrac, fol. 76 et 48.

Comme la chandelle qui donne sa clarté et soi-même se détruit.

Ce fléau est l'épée avec quoi la première génération courra contre l'autre, et par ainsi se détruiront. 

Part. pas. Trastot lo pays es ades degastatz. Roman de Fierabras, v. 92.

Tout le pays est incessamment dévasté.

ANC. FR.

L'isle de Corse avoient prebée et degastée. 

Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 252. 

Ils degastent leurs puissances et consument leurs forces, et, par leurs violences, les assaillis se exercitent aux armes.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 365. 

Après qu'iceluy duc eut moult degasté le pays.

Monstrelet, t. 1, fol. 52. 

ANC. CAT. Deguastar. CAT. MOD. ANC. ESP. Degastar (desgastar). 

IT. Diguastare. (chap. Desgastá.)


Gastal, s. m., gâteau.

Anc nulhs francs hom non dec sofrir

Qu' aitals gastaus fummos tengues.

Marcabrus: Pois l' iverns. 

Oncques nul franc homme ne dût souffrir qu'il tînt de tels gâteaux enfumés. 

ANC. FR. Que li gastiax qui est ceianz...

Qu'est-ce, dame, avon-nos gastel? 

- Oïl, certes, et boen et bel. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 110.

Asquanz li denouent gastels.

G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 129. 

Cil qu'il ateint à coup dessus son basterel 

Jamais ne mengera de miche ne de gastel. 

Combat des Trente.


Gatge, Gatghe, Gaje, s, m., du lat. vadimonium, gage, caution, garantie, engagement, assurance.

Ja mos huelhs messongiers, traidors, 

Non creirai mais, ni fiansa ses gatge. 

G. Faidit: Tant ai sufert. 

Jamais mes yeux mensongers, traîtres, je ne croirai plus, ni traité sans gage. 

Devon donar gatge o fermansa. Trad. du Code de Justinien, fol. 10. Doivent donner gage ou assurance. 

Loc. Baros, metetz en gatge 

Castels e vilas e ciutatz.

Bertrand de Born: Be m play lo. 

Barons, mettez en gage châteaux et villes et cités. 

Pus mon cor tenetz en gatge.

Arnaud de Marueil: Dona sel que. 

Puisque vous tenez mon coeur en gage. 

Aquest sieus hom qu' amors reten en gatge.

G. Faidit: Pel messatgier. 

Ce sien homme qu'amour retient en gage. 

La ley lombarda permet gatghe de batalha.

L'Arbre de Batalhas, fol. 230. 

La loi lombarde permet gage de bataille.

- Testament.

En lur gaje layssavan establit 

C' om los meses en I vaysel de fust. 

V. de S. Trophime. 

Dans leur testament laissaient ordonné qu'on les mît en un cercueil de bois.

ANC. CAT. Gatge. ESP. Gage (gaje, gajes del oficio). IT. Gaggio.

(chap. Gache, gaches; tamé testamén, testamens, radera voluntat.)

2. Gadi, Gazi, s. m., disposition testamentaire, volonté dernière.

Alcuna de las personas es morta ab intestat, so es ses gadi.

Si lo paire o la maire fan testament, so es si dono lor gadi.

Trad. du Code de Justinien, fol. 15.

Aucune des personnes est morte ab intestat, c'est-à-dire sans disposition testamentaire.

Si le père ou la mère font testament, c'est-à-dire s'ils donnent leur disposition testamentaire. 

Quant ac auzit lo dig gazi. Brev. d'amor, fol. 101.

Quand eut entendu ladite volonté dernière. 

Filla maridada non pot far gazi o derairana volontat, ses consel de paire.

Statuts de Montpellier, de 1304.

Fille mariée ne peut faire disposition testamentaire ou dernière volonté, sans conseil de père.

3. Gatgier, s. m., garant, caution. 

D'aquesta adoptio coma bos gatgiers, so dis sanh Paul. 

V. et Vert., fol. 39.

Comme bon garant de cette adoption, ce dit saint Paul. 

ANC. FR. Aprochant de ces gageurs. Hist. macar., t. 1, p. 220.

ANC. ESP. Gagero.

4. Gatgieyra, Gajaria, s. f., prêt sur gage, nantissement. 

En aquest mandamen son devedadas usuras e motas baratas per esperanza de gazanhar, e gatgieyras. V. et Vert., fol. 3. 

Dans ce commandement sont défendues usures et beaucoup de tromperies et prêts sur gages par espérance de gagner.

Consentir literas d' ostages ny gajarias.

Statuts de Provence. BOMY, p. 4. 

Consentir lettres d' ôtages et nantissements.

5. Gaziaire, Gaziador, s. m., exécuteur testamentaire.

El gaziaire... establit del mercadier mort. 

Statuts de Montpellier, de 1258.

L'exécuteur testamentaire... établi du marchand mort.

En son testament fara gaziadors; aquil gaziador son entendut tutors d'aquels enfans, si, en aquel testamen, alcuns autres tutors expressamen non era establit. Statuts de Montpellier, de 1205.

En son testament il fera des exécuteurs testamentaires; ces exécuteurs testamentaires sont censés tuteurs de ces enfants, si, en ce testament, aucun autre tuteur n'était expressément établi.

6. Gatgar, Gatjar, v., gager, prendre des gages.

Per gatjar pastors e boyers.

Folquet de Lunel: E nom del.

Pour gager pasteurs et bouviers.

- Engager. 

Per lor propria authoritat penhurar et gatgar. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 88.

Par leur propre autorité hypothéquer et engager.

Puescon... gajar e revocar los precaris. 

Statuts de Provence. BOMY, p. 4. 

Puissent... engager et révoquer les précaires.

ANC. FR. On viendra, on nous gagera, 

Quanque avons nous sera osté. 

Farce de Pathelin, p. 28. 

Toutefois, se voyant gagez et obligez par ostages.

Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Romulus.

7. Engatge, s. m., enjeu.

Per joc es hom trop mal volgut,

Cant hom non pren engatge per faiso.

T. de Faure et de Falconet: En Falconet.

Pour jeu on est très mal voulu, quand on ne prend enjeu par forme.

8. Engatgar, Enguatgar, Engatjar, Enguatjar, v., engager. 

Ella pusca engatgar, vendre et alienar. 

Tit. de 1398. DOAT, t. XXXIX, fol. 206. 

Qu'elle puisse engager, vendre et aliéner. 

Car mi podetz donar, 

... O vendr' o engatjar, 

Plus que si m'aviatz comprat.

Amanieu des Escas: A vos que ieu. 

Car vous me pouvez donner... ou vendre ou engager, mieux que si vous m'aviez acheté. 

Que lo sieu ben enguatge.

Bertrand de Born: Belh m' es. 

Que le sien bien il engage. 

ANC. CAT. Engatjar. IT. Ingaggiare. (chap. Engachá.)

9. Sobregatge, Sobregaje, s. m., surgage. 

Mon Santongier man, e mon sobregaje, 

Qu' ar ai comprat gran sen ab gran folaje. 

G. Faidit: Tant ai. 

A mon Saintongier je mande, en mon surgage, que maintenant j'ai acquis grand sens avec grande folie.


Gau, s. m., rapidité, élan, promptitude.

Dans la langue francique, gahen signifiait se hâter. Schiller, Gloss.

teuton., p. 340 et 348. (N. E. gehen, alemán: ir. Eile : prisa.)

Loc. Passet sotz Rossilho del prumier gau. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 6. 

Passa sous Rossillon du premier élan.


Gau, s. m., forêt.

Bagaudae dicti quasi sylvicolae; gau enim lingua gallica sylvam sonat.

Altaserra, Rer. aquit., p. 134.

Abans eu passaria la mar a nau, 

E ceria C ans ermi e gau, (N. E. Ceria : sería.)

Que ja vos mi metatz ab lui cabau.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 17. 

Je passerais la mer avec navire, et je serais cent ans ermite en forêt, avant que jamais vous me mettiez avec lui supérieur.

ANC. FR. Audigier ne volt faire noces en pré, 

En bois, ne en rivière, n' en gaut ramé. 

Fables et cont. anc., t. IV, p. 232.

Conmence à corner si haut

Que retentir en fait le gaut... 

Que cler chantent parmi le gaut 

Loriol et le papegaut

Roman du Renart, t II, p. 240, et t. III, p. 323.

Fray Cipolla (Seba, Sebeta en honor al agüelo de les charrades) prometix an algúns llauradós amostráls la pluma o ploma del ángel Gabriel; al trobá al puesto de ella només carbó, los diu que són de aquells que van rostí a San Lorenzo (Lloréns).

2. Gas, s. m., forêt, bois.

Un jorn intra en us gas grans e pleniers, 

Et auzit una nau de charpentiers. 

Essenhet lhi la via per gas antis. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 87 et 85. 

Un jour entre en certains bois grands et touffus, et entendit une cognée de charpentiers. 

Lui enseigna la route par forêts antiques.

3. Gaudina, s. f., bois, forêt.

Pres de tres ans en la gaudina, 

Hon avian mot paura cozina.

V. de S. Honorat. 

Près de trois ans dans la forêt, où ils avaient moult pauvre cuisine.

- Bosquet, bocage.

Per plays e per la gaudina 

Auch de chans la contenso.

Marcabrus: L' yverns. 

Par bois et par le bocage j'entends la dispute des chants.

Pus que la rosa en la gaudina. V. de S. Honorat. 

Plus que la rose dans le bosquet.

ANC. FR. Tant chemine

Par bois, par plain et par gaudine. 

Roman du Renart, t. II, p. 343. 

En cele grant forest me met 

Al plus espès de la gaudine.

Marie de France, t. I, p. 182. 

Tant trespassent chans et gaudines.

G. Guiart, t. II, p. 188.


Gauch, Gaug, Gaut, Guaug, s. m., lat. gaudium, joie, plaisir, bonheur, gaîté. 

On trouvait dans Ennius le mot gau employé pour gaudium.

Ennius, ut memorat, replet te laetificans gau. Auson., Idyl. 12.

Gaug ai ieu tal que mil dolen

Serian del mieu gaug manen,

E del mieu gaug tuit miei paren

Viurian ab gaug ses manjar.

Rambaud d'Orange: Ab nou cor.

J'ai telle joie que mille aflligés seraient riches de ma joie, et de ma joie tous mes parents vivraient avec joie sans manger.

Amors vol gauch, e guerpis los enics.

Pierre d'Auvergne: De josta 'ls. 

Amour veut joie, et délaisse les tristes. 

Loc. Dieus, vostr'amor e 'l guaug celestial.

Bernard de Venzenac: Lo pair' e 'l filh. 

Dieu, votre amour et la joie céleste. 

Am Dieu s'es adormitz els gautz celestials. V. de S. Honorat.

Avec Dieu s'est endormi dans les joies célestes.

Loc. fig. En pur gaug me banh.

J. Estève de Beziers: Aissi cum. 

En pure joie je me baigne. 

Adv. comp. Ieu chantarai de gauz e voluntos. 

G. Pierre de Casals: Ieu chantarai. 

Je chanterai avec joie et volontiers. 

Tuich li cortes que ren sabon d'amar 

La devon dir de gaug e volontiers.

Aimeri de Bellinoi: Meravilh. 

Tous les courtois qui savent chose d'aimer la doivent dire avec joie et volontiers.

CAT. Gotg (goig). ANC. ESP. Gaudio. ESP. MOD. PORT. Gozo. IT. Gaudio.

(chap. Goch, gochs; gochet: cussigañes a La Fresneda, per ejemple.)

2. Gaudi, s. m., gaudium, joie, bonheur, félicité.

Co fo natz, lor parent e lor amix s'ajustero al gaudi del efant.

Demostra lo gaudi que agro... Lo gaudi que l'angels nunciet als pastors.

Sermons en prov., fol. 17 et 19.

Comme il fut né, leurs parents et leurs amis se réunirent pour la joie (provenant) de l'enfant.

Montre la joie qu'ils eurent... Le bonheur que l'ange annonça aux pasteurs.

3. Gaudida, Gausida, Gauzia, Jauzida, s. f., jouissance, possession.

Lo frug, so es la gauzida de las cosas de la heretat.

Trad. du Code de Justinien, fol. 17. 

Le fruit, c'est la jouissance des choses de l'hérédité.

De tot l'aver de sa bayllia, 

De la gausida e del fruch, 

Fasia tres parts.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

De tout l'avoir de son administration, de la jouissance et du fruit, il faisait trois parts.

Deg aver lo frug et la gaudida.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXXXIV, fol. 23.

Doit avoir le fruit et la jouissance. 

Ad amor, es tan pauca la gauzia 

De vos que mais desir que ren del mon.

Faidit de Belistar: Tot atressi. 

A l'égard de l'amour, est si petite la jouissance de vous que je désire plus que chose du monde. 

Bels semblans me guida, 

Que m dis que jauzida 

N' aurai ses fallia.

Giraud de Borneil: Ab semblan. 

Belle manière me guide, qui me dit que jouissance j'en aurai sans faute.

4. Gauzimen, Jauzimen, s. m., lat. gaudimonium, jouissance, plaisir, bonheur.

Quar m' agr' ops q' ab la novella flor 

Uns novells jois mi dones jauzimen. 

Aimeri de Sarlat: Quan si cargo 'l. 

Car j'aurais besoin qu'avec la nouvelle fleur une nouvelle joie me donnât jouissance. 

En pert tot jauzimen, 

Tal desconort mi dona.

Peyrols: Manta gens. 

J'en perds tout plaisir, tel découragement elle me donne.

Pos fui en vostra comanda 

Ab petit de gauzimen.

B. Zorgi: Atressi com. 

Depuis que je fus en votre service avec peu de jouissance. 

Prov. Qui semena en pena,

Aquel cuelh en jauzimen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Qui sème en peine, celui-là recueille en plaisir.

ANC. CAT. Gaudiment, jausiment. ANC. ESP. Goziamento. IT. Godimento.

5. Gaudensa, s. f., jouissance, possession.

O d'autras gaudensas.

Tit. de 1291. DOAT, t. CLXXV, fol. 222. 

Ou d'autres jouissances.

6. Gaus, adj., gai, joyeux.

Bel cors, plasent e gaus, 

De totas beltaz claus. 

Richard de Barbezieux: Altressi com.

Beau corps, agréable et joyeux, clef de toutes beautés. 

CAT. Gosos. ESP. PORT. Gozoso. IT. Gaudioso. (chap. Gochós, gochosos, gochosa, gochoses.)

7. Gavios, adj., joyeux, content.

Gavios 

Fora mot, s'ieu fos 

Am vos.

Leys d'amors, fol. 123. 

Je serais moult joyeux, si je fusse avec vous. 

Home sanguinenc sompnia de causas gaviosas.

Eluc. de las propr., fol. 78.

Homme sanguin songe de choses joyeuses.

8. Gauzion, Jauzion, adj., joyeux, gai, heureux.

Un ric joy jauzion que n' ai.

G. Faidit: Hueimais tanh.

Une riche joie joyeuse que j'en ai.

Belha domna jauzionda.

B. de Ventadour: Tant ai mon. 

Belle dame gaie.

Quar res ses vos no m pot far jauzion. 

Berenger de Palasol: De la gensor. 

Car rien sans vous ne me peut faire heureux.

9. Gaudire, Jauzire, adj., jouissant, joyeux, heureux.

No serai jauzire

De lieys ni de s'amor.

B. de Ventadour: Lanquan vey. 

Je ne serai jouissant d'elle ni de son amour. 

Ab vos reman, si m voletz far jauzire. 

A. Sabata: Fis amicx sui.

Avec vous je reste, si vous me voulez faire joyeux.

S' ieu fos fals, enganans e traire

Encontr' amor, adonc for' ieu gaudire. 

Jordan de Bonels: S'ira d' amor. 

Si je fusse faux, trompant et traître envers amour, alors je serais heureux.

10. Gaudir, Gauzir, Jauzir, v., lat. gaudere, jouir, se réjouir, obtenir,

posséder. 

Si m lais Dieus s' amor jauzir.

Arnaud de Marueil: A guisa de.

Si Dieu me laisse posséder son amour.

Dieus qu' el mon capdelha, 

Si 'l play, me don jauzir.

B. de Ventadour: Lanquan vey. 

Que Dieu qui gouverne le monde, s'il lui plaît, me donne à jouir.

Per els jau tal amia

Cui platz mos bes e ma joia.

Raimond de Castelnau: Ges sitot. 

Par eux je possède telle amie à qui plaît mon bien et mon bonheur.

Una ves o mais m' en gausiria.

T. de Prévost et de Savari: Savaric. 

Une fois ou plus je m'en réjouirais. 

Part. prés. Ab los joyos deu hom esser jauzens. 

H. Brunet: Cuendas razos. 

Avec les joyeux on doit être se réjouissant. 

S'ira d'amor tengues amic gauden.

Jordan de Bonels: S'ira d'amor.

Si tristesse d'amour tenait un amant se réjouissant.

De la mort de Terric fon el jauzens, 

E la parlet e volc, e fo cossens.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 65.

De la mort de Thierry il fut se réjouissant, et l'ordonna et voulut, et fut consentant. 

Subst. Quan mi mostretz vostra faisso, 

Sobre totz jauzens fui joios.

Gavaudan le Vieux: Dezemparatz.

Quand vous me montrâtes votre façon, au-dessus de tous les jouissants je fus joyeux.

Part. pas. Er ai ieu joy e sui jauzitz.

G. Rudel: Belh m' es l'estius. 

Maintenant j'ai joie et suis réjoui. 

Toza, be 'n fora gauzitz.

Giraud de Borneil: L'autr' ier. 

Jeune fille, bien j'en serais réjoui.

ANC. FR.

Signors, dist Floripars, or soiés tuit joiant. 

Roman de Fierabras en vers français.

CAT. Gaudir, gausir, jausir. ANC. IT. Gaudire. IT. MOD. Gaudere.

(chap. Chalá, disfrutá. ESP. Gozar, disfrutar.)

11. Esjauzida, s. f., joie, réjouissance.

N' atent bon' esjauzida, 

S' a lei platz que mos ditz acuoill.

Cercamons: Ges per lo. 

J'en attends bonne jouissance, s'il lui plaît qu'elle accueille mes paroles.

12. Esgauziment, Esjauzimen, s. m., joie, jouissance, contentement.

Adoncs lur creys novels esjauzimens.

Peyrols: Tug miey cossir. 

Alors leur croît nouveau contentement.

De gran alegrier et esgauziment.

Eluc. de las propr., fol. 161. 

De grande allégresse et contentement.

ANC. FR. Autre n'avera de mei nul esjoïssement. 

Roman de Horn, fol. 94.

13. Esjauzire, s. m., joyeux, content, heureux.

Qui m fos amics verais

Ni de mos bes esjauzire.

Giraud de Borneil: Ges aissi del. 

Qui me fût ami vrai et joyeux de mes biens.

14. Esgauzir, Esjauzir, Ejauzir, v., réjouir, féliciter, applaudir. 

No s deu hom per trop ben esjauzir,

Ni ja per mal hom fort no s desesper.

P. Rogiers: No sai don chan.

On ne se doit pour grand bien réjouir, ni jamais pour mal homme fort ne se désespère.

Quant que m fezes ejauzir,

Amors era m fai plorar.

Rambaud de Vaqueiras: Del rei d' Arago.

Combien que vous me fîtes réjouir, amour maintenant me fait pleurer.

Ieu no suy drutz, ni drutz no m fenh, 

Ni nulhs joys d'amor no m'esjau.

Pierre d'Auvergne: Belha m'es. 

Je ne suis amant, ni ne me feins amant, ni nulle joie d'amour ne me réjouit.

Qui s' esgau a l'ora qu' es destreis.

Pierre d'Auvergne: De josta 'ls.

Qui se réjouit à l'heure qu'il est opprimé. 

Qui honora son paire s'esjauzira de sos fils. Trad. de Bède, fol. 70.

Qui honore son père se réjouira de ses fils.

ANC. FR. Le père del juste esjoït en moi; cil que engendre le sage esjoïra en lui. Que ton père et ta mère esjoïssent yceluy que toi engendra. 

Trad. du liv. des Proverbes, ch. XXIII, v, 24. 

Il s'esjoïssoit forment des faiz et des biaus commencemenz de son fil.

Rec. des hist. de Fr., t. VI, p. 131. 

Qu'on vante du soleil la chevelure blonde 

De ce qu'elle esjouit tout l'enclos de ce monde. 

Premières œuvres de Desportes, fol. 22. 

Riens n'est fors l'or qui l'avare esjouysse. 

J. Marot, t. V, p. 202. 

Ces nouvelles esjouirent fort Galba. 

Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Galba.

14. Congauzir, v., congratuler, féliciter.

Can viron Jaufre venir, 

Van lo mantenen aculhir

E congauzir et abrassar.

Roman de Jaufre, fol. 49. 

Quand ils virent Jaufre venir, ils vont sur-le-champ l'accueillir et féliciter et embrasser. 

Ab cal se poiria congauzir e lauzar 

Del ben e del servizi.

Izarn: Diguas me tu. 

Avec lequel il se pourrait réjouir et louer du bien et du service.

Fig. Vertatz la vol, dreytura la congau.

P. Cardinal: Caritatz es.

Vérité la veut, droiture la congratule.

- Approuver.

Non es plazens a Dieu, ni o congau.

G. Fabre de Narbonne: Pus dels.

N'est pas agréable à Dieu, ni ne l' approuve.

16. Joi, Joy, s. m., joie, plaisir, bonheur.

Totz temps sec joy ir' e dolors, 

E tos temps ira jois e bes; 

E ja non crey, s' ira non fos, 

Que ja saupes hom jois que s'es.

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

Tristesse et douleur suit toujours joie, et joie et bonheur toujours tristesse, et je ne crois pas, si tristesse ne fût, que jamais on sût ce que c'est que joie.

Vos etz lo meus joys premiers, 

E si seretz vos lo derriers.

B. de Ventadour: Pel dols chant.

Vous êtes le mien premier bonheur, et aussi vous serez le dernier.

Belha domna, on que siatz, 

Joys sia ab vos, e joy aiatz.

Peyrols: Atressi. 

Belle dame, où que vous soyez, que bonheur soit avec vous, et que vous ayez bonheur. 

Loc. fig. Ilh m' es de joy tors e palais e cambra.

A. Daniel: Lo ferm voler.

Elle m'est de joie tour et palais et chambre. 

ANC. IT.

Und' ogni gioi per me son vane e voite. 

Pannucio del Bagno, canz. 47.

Voyez d'autres exemples dans les notes sur Guittone d'Arezzo, p. 231 et 171.

ANC. CAT. Joi.

17. Joia, s. f., joie, bonheur.

Cui platz mos bes e ma joia.

Raimond de Castelnau: Ges sitot.

A qui plaît mon bien et mon bonheur.

Loc. En menan gran joia. V. de S. Honorat.

En mènent grande joie.

Adv. comp. De totas partz y venron a gran joya.

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

De toutes parts y vinrent à grande joie.

- Présent, cadeau, joyau, joujou.

Costuma es e cortezia de noble espos, can ve a sa espoza, que li aporte de sas joyas e de sos dos. V. et Vert., fol. 45. 

C'est coutume et courtoisie de noble époux, quand il vient à son épouse, qu'il lui apporte de ses joyaux et de ses dons.

Vay li dar grantz joias e deniers e cavalls. V. de S. Honorat.

Va lui donner grands cadeaux et deniers et chevaux.

S'en era fort enamoratz e l'avia mandatz sos messages e sas joias.

V. de Raimond de Miraval.

S'en était fort enamouré et lui avait envoyé ses messages et ses présents.

Deron joias a Maria... 

Al enfant deron tres besanz

Per semblant de joias d'enfanz. 

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Donnèrent cadeaux à Marie... A l'enfant donnèrent trois besans par manière de joujoux d'enfants.

ANC. CAT. ESP. Joya. PORT. Joya, joia. IT. Gioia. (chap. Joya, joyes.)

18. Joyel, Joell, s. m., joyau.

Vos devetz autreiar... 

Bon' amor ambeduy,

E que prendatz de luy 

Joyels, e 'l de vos.

Amanieu des Escas: En aquel mes. 

Vous vous devez octroyer... bon amour tous les deux, et que vous preniez de lui joyaux, et lui de vous.

An menesprezat nossas e totz ajustamens carnals e los joells e totz los paramens mundas. V. et Vert., fol. 96. 

Ont méprisé noces et tous ajustements charnels et les joyaux et toutes les parures mondaines.

ANC. FR. Chapel, anel, fermail, çainture 

Ou joel de bele faiture.

Roman de la Rose, v. 9810.

CAT. Joyell. ESP. Joyel. IT. Gioiello.

19. Jais, s. m., joie.

Enans l'ira venra 'l jais.

Giraud de Borneil: Quan branca.

Avant la tristesse viendra la joie.

Per Dieu, no s fraingna nostre jais.

Rambaud d'Orange: Entre gel. 

Pour Dieu, que notre joie ne se brise.

Tota gen crestiana...

Volgr' agues tan de jai

Cum ieu, ses fencha vana. 

B. de Ventadour: Quan la doss' aura. 

Toute gent chrétienne... je voudrais qu'elle eût autant de joie que moi, sans feinte vaine.

20. Joyosa, s. f., Joyeuse.

On appelait ainsi l'épée de Charlemagne. Par extension on donna ce nom à d'autres épées.

Consec lo prince en sa rota, 

Joyosa dintz lo cor li bota.

V. de S. Honorat. 

Poursuit le prince dans sa déroute, Joyeuse dans le corps lui met. 

ESP. Joyosa (nombre de la espada de Carlomagno.)

21. Jai, adj., joyeux.

Qui jais non es, com chantara?

Pistoleta: Manta gent.

Qui n'est pas joyeux, comment chantera-t-il?

No m puesc mudar no m sovena

D' un' amor don ieu sui jays.

Arnaud de Marueil: Belh m' es quan.

Je ne puis changer que je ne me souvienne d'un amour dont je suis joyeux.

22. Joyos, adj., joyeux.

Del altrui joy sui joyos.

E. Cairel: Si cum selh.

De la joie d'autrui je suis joyeux.

Pus lo dous temps ve jogan e rizen,

Guais e floritz, joyos, de bel semblan.

H. Brunet: Pus lo dous.

Puisque le doux temps vient jouant et riant, gai et fleuri, joyeux, de belle apparence.

ANC. FR. Li dus si fu joios é liez.

Roman de Rou, v. 11470.

Et cil s'en fait *jolox et liez.

Fables et cont. anc., t. II, p. 157.

Cum joiose chose.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 132.

CAT. Joyos. IT. Gioioso.

23. Joyosamen, adv., joyeusement.

Mas ieu chan joyosamen.

Gaubert, Moine de Puicibot: Si res valgues.

Mais je chante joyeusement.

Per qu' el recipio joyozament. Eluc. de las propr., fol. 77. 

C'est pourquoi ils le recevaient joyeusement.

24. Conjoissensa, s. f. jouissance, délectation.

Bonaurada vida es conjoissensa de Deu. Trad. de Bède, fol. 37.

Vie bienheureuse est jouissance de Dieu.

25. Conjoir, v., fêter, affectionner, savourer, goûter.

Cel que cosjois et ama lo liam de charitat, deu chaptener sa lengua de mal dire. 

Si cum aurelia non conjois vianda. Trad. de Bède, fol. 21 et 43.

Celui qui affectionne et aime le lien de charité, doit maintenir sa langue de mal dire.

De même que l'oreille ne savoure pas aliment. 

ANC. FR. Li rois Gontranz l' acola et le conjoï moult longuement.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 222.

Li rois les conjoit et acole.

Roman du Renart, t. III, p. 235. 

Il fut moult conjoï des habitans.

Monstrelet, t. II, fol. 157.

26. Gai, Guai, adj., gai, joyeux, riant.

Mout ai estat cuendes e gais.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar. 

Moult j'ai été gracieux et gai.

Quar mos amics es lo plus guais, 

Per qu'ieu sui cuendeta e guaia.

La Comtesse de Die: Ab joi et ab. 

Car mon ami est le plus gai, c'est pourquoi je suis accorte et gaie.

Ab son gay e leugier

Vuelh far gaya chanso,

Car de gaya razo

Son mieu gay cossirier.

Albertet: Ab son.

Avec air gai et léger je veux faire gaie chanson, car de gai sujet sont mes gais pensers.

Loc. Aissi m sol amor e domneis

Tenir gai, coma l'aiga 'l peis.

Rambaud de Vaqueiras: No m' agrad.

Ainsi a coutume amour et courtoisie de me tenir gai, comme l'eau le poisson.

ANC. CAT. Gay. IT. Gaio.

27. Sobregais, adj., très gai.

La sobregaya companhia.

Leys d'amors, La Loubère, p. 17.

La très gaie compagnie.

28. Guayamen, adv., gaîment. 

Tan mi plai la guaya sazos 

Que vei guayamen comensar.

Pons de Capdueil: Miels qu'om no pot. 

Tant me plaît la gaie saison que je vois gaîment commencer. 

ANC. CAT. Gayament. IT. Gaiamente.

29. Gayeza, Guaieza, Gaeza, s. f., gaîté, contentement, allégresse. Guaieza e fina beutatz 

Estan ab lieys nueg e dia.

Giraud de Salignac: Per solatz.

Gaîté et pure beauté sont avec elle nuit et jour.

Mout bas fora meza

Valors, 

Deportz e guayeza, 

Si no fos amors.

Peyrols: Quora qu'amors. 

Moult bas serait mise valeur, amusement et gaîté, si ne fût amour.

Loc. Me ten en tal gayeza,

La franca res, que en pur gaug me banh. 

J. Estève de Béziers: Aissi cum. 

Me tient en tel contentement, le franc objet, que je me baigne en pure joie. 

ANC. CAT. Gaieza, gaeza. IT. Gaiezza.

30. Gaiada, s. f., plaisanterie, moquerie.

Ieu vei soven per gaiada

Recebre gran coltelada.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Je vois souvent pour plaisanterie recevoir grande estafilade.

(N. E. Cualquiera conocerá el gay saber, la poesía provenzal, occitana.)

Gaunha, s. f., ouïe de poisson, amygdale.

Han pulmo o qualque re en loc de polmo, cum... peyshos gaunhas, ab las quals atyro ayre. Eluc. de las propr., fol. 231.

Ont poumon ou quelque chose au lieu de poumon, comme... poissons (ont) ouïes, avec lesquelles ils attirent l'air.

IT. Gavigne. (ESP. Agalla, agallas; chap. Agalla, agalles.)


Gauta, s. f., joue.

Pustella en la gauta.

A. Daniel: Autet e bas.

Abcès en la joue.

Aquilh que son ferit en una gauta devon tener l'altra aparelhada.

(chap. Aquells que son ferits a una galta deuen tindre l'atra preparada : aparellada. Pun 2: Galtada, galtades; bufetada, bufetades.)

Regla de S. Benezeg, fol. 25.

Ceux qui sont frappés sur une joue doivent tenir l'autre apprêtée.

(N. E. ESP. literal: Aquellos que son heridos en una mejilla deben tener la otra aparejada, preparada.)

- Bouche, mâchoire.

Amors m' afrena la gauta.

A. Daniel: Autet e bas. 

Amours m'enfrène la bouche.

Venquet en ferentz 

Ab una gauta d'asne, mil payans enfugentz.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Vainquit en frappant avec une mâchoire d'âne, mettant en fuite mille païens. 

CAT. Galta. IT. Gota. (chap. Galta, galtes; no digáu mejilla, mejilles; carrillada, carrillades.)

Sur le mot gota, le dictionnaire d'Alberti dit:

Voce tolta dal provenzale gauta.

2. Gautada, s. f., soufflet.

Mas qui m vol donar gautada. Brev. d'amor, fol. 64.

(chap. Pero qui me vol fotre (doná) una galtada, bufetada.)

Mais qui me veut donner soufflet.

Venc, e donec li una gran gautada.

Hist. abr. de la Bible, fol. 61. 

Vint, et lui donna un grand soufflet.

Pueys en la cara de grans gautadas. 

Épître de Matfre Ermengaud à sa soeur. 

Puis sur la face de grands soufflets. 

ANC. CAT. Galtada. ANC. IT. Gautata. IT. MOD. Gotata. (chap. galtada,  galtades; bufetada, bufetades.)

Le dictionnaire d'Alberti porte:

Alcuni antichi dissero anche gautata, che è maniera provenzale.

3. Gauteiar, v., souffleter.

Lo gauteiero, e lhi escupiro e la cara. 

(chap. Lo van galtejá, abufetejá y lo van escupiñá a la cara. A Nostre Siñó.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 108. 

Le souffletèrent, et lui crachèrent sur le visage. 

Part. pas. Gauteiatz et escopitz. Contricio e penas ifernals. 

(chap. Galtejat, abufetejat, y escupiñat.)

Souffleté et conspué.


Gavarer, s. m., ronce, buisson.

Non cuelh hom figas en espinas, ni razim en gavarer.

(chap. No cull hom : se cullen figues a les espines, ni raím a les romigueres; gavarrera, gabarrera.)

Trad. du N.-Test. S. Luc, c. 6.

On ne cueille pas figues sur épines, ni raisin sur ronce. 

CAT. Gavarrera. ESP. Gavanco (zarza, zarzamora)

(chap. Picaesquenes; gavarrera, gabarrera, gavarreres, gabarreres, garrabera, garravera, garraveres, garraberes; romiguera, romigueres.)

romiguera