Mostrando las entradas para la consulta gallego ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta gallego ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 29 de marzo de 2024

Lexique roman; Gel, Gil - Angiva


Gel, Gil, s. m., lat. gelu, gelée, glace, froid. 

Neus ni gels ni plueia ni fanh

No m tolon deport ni solatz.

P. Vidal: Neus ni gel. 

Neige ni glace ni pluie ni fange ne m'ôtent plaisir ni amusement.

Ieu ai ja vist albre fuilhat,

Que s cocha, puis gel lo mata.

Bertrand de Born: Fuilhetas ges. 

J'ai déjà vu arbre feuillé, qui se hâte, puis gelée le frappe.

Fora mort de gil.

P. Raimond de Toulouse: Pos vezem.

Je serais mort de froid. 

CAT. Gel. ANC. ESP. Gelo. ESP. MOD. Yelo (hielo). PORT. IT. Gelo. 

(chap. Gel, gels; chal a Vallchunquera.)

Gel, gels; chal a Vallchunquera

2. Gelada, Gilada, s. f., gelée, froid.

Non temas ven ni gelada.

Bertrand de Born: Rassa. 

Ne crains vent ni gelée.

Ve la gelada e ve una grans neula. Liv. de Sydrac, fol. 46.

Vient la gelée et vient un grand brouillard. 

Ara perdon l' alegratge

Per frey e per la gilada.

Marcabrus: Lanquan fuelhon. 

Maintenant perdent l' allégresse par froid et par la gelée. 

ANC. ESP. Estaba don Enero con nieves è con geladas. 

Poema de Alexandro, cop. 612. 

CAT. Gelada. ESP. Helada. PORT. Geada. IT. Gelata. (chap. Gelada, gelades; gebra, gebres; gebrada, gebrades; rosada, rosades; escarcha, escarches.)

3. Gelar, v., lat. gelare, geler.

Tot quant es gelha, 

Mais ieu no puesc frezir,

Qu' amors novelha 

Mi fa 'l cor reverdir.

A. Daniel: Quan chai la. 

Tout ce qui est gèle, mais je ne puis refroidir, vu qu'amour nouveau me fait le coeur reverdir. 

Farai chansoneta nueva

Ans que vent ni gel ni plueva.

(chap. Faré una cansoneta nova abans de que faigue ven y gelo y plogue.)

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta. 

Je ferai chansonnette nouvelle avant qu'il vente et gèle et pleuve.

Part. pas. Chans ni flors d'albespis

No m valon plus qu' yverns gelatz.

G. Rudel: Lanquan li.

Chant ni fleur d'aubépine ne me valent pas plus qu'hiver glacé.

CAT. Gelar. ESP. Helar. PORT. Gelar. IT. Gelare. (chap. Gelá, gelás; chelá, chelás.)

4. Congelacio, s. f., lat. congelatio, congélation.

Congelacio en terra et en ayga. 

Per freior engendrant congelacio.

Eluc. de las propr., fol. 119 et 133. 

Congélation en terre et en eau. 

Par froidure engendrant congélation.

CAT. Congelació. ESP. Congelación. PORT. Congelação. IT. Congelazione.

(chap. Congelassió, congelassions.)

5. Congelar, v., lat. congelare, congeler.

Part. prés. Las humors congelant. Eluc. de las propr., fol. 55. 

Congelant les humeurs. 

Part. pas. Sanc es en vesica congelat. Trad. d'Albucasis, fol. 32. 

Le sang est congelé en vessie.

Givre es vapor congelada.

(chap. La gebra es vapor congelada; escarcha.)

Eluc. de las propr., fol. 137.

Givre est vapeur congelée.

CAT. ESP. PORT. Congelar. IT. Congelare. (chap. Congelá: congelo, congeles, congele, congelem o congelam, congeléu o congeláu, congelen; congelat, congelats, congelada, congelades. Gelá se conjugue igual.)

6. Entregelar, v., entregeler.

Se entregela sus l' ayr per forsa de freyt.

L'Arbre de Batalhas, fol. 8.

S' entregèle en haut l'air par force de froid.


Gelda, Geuda, s. f., du saxon Gild, troupe, foule, peuple.

Voyez Leibnitz, p. 115.

La gelda venc ab arcxs et ab sagetas.

Fetz venir son pavalho 

E la gelda que mena la garizo.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 106. 

La troupe vint avec arcs et avec flèches. 

Fit venir son pavillon et la troupe qui mène l'équipement.

De l'autra part atresi hac gran geuda e gran compaynha de pesoniers.

Philomena.

De l'autre part également il y eut grande foule et grande réunion de fantassins

ANC. FR. Nostre gelde e nos homs fetes avant haster. 

Gelde d'Engleiz e de Normanz.

Roman de Rou, v. 1522 et 13196. 

Il i chairent trente mille de gelde. Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 6. 

IT. Geldra. (chap. Gentada, tropa, mun de gen.)


Gelos, Gilos, adj., lat. zelotes, jaloux. 

D'ome qu'es d'aital faysos 

Non deu esser maritz gelos.

Garin d'Apchier: Mos Cominals

D'homme qui est de telle façon mari ne doit pas être jaloux. 

Ben pauc ama drutz que non es gelos.

B. de Ventadour: Bels Monruels. 

Bien peu aime amant qui n'est pas jaloux. 

Adonc fon mot giloza e trista car non l'ac retengut.

V. de Savari de Mauléon. 

Alors elle fut moult jalouse et triste parce qu'elle ne l'eût pas retenu.

Subst. Patz non a gelos mati ni ser.

Pierre de Barjac: Tot francamen. 

Jaloux n'a paix matin ni soir.

Tot o fassam en despieg del gilos. 

Un troubadour anonyme: En un vergier.

Que nous fassions tout cela en dépit du jaloux. 

ANC. FR. Vez ci le cox et le jalox.

Roman du Renart, t. II, p. 11. 

CAT. Gelos. ESP. Zeloso (celoso). PORT. Cioso. IT. Celoso. 

(chap. Selós, selosos, selosa, seloses.)

2. Gelosia, Gilosia, s. f., lat. zelotipia, jalousie. 

Fon dic al marit d' ela, d'on el n' ac gran gelosia, et enserret la en una tor.

(chap. literal: Va sé dit al marit d'ella, d' aon ell ne va tindre grans sels, y la va tancá a una torre.) 

V. de Guillaume de Cabestaing.

Fut dit au mari d'elle, d'où il en eut grande jalousie, et l'enferma dans une tour.

Er auiatz, senher, cal desastre

Li avenc per sa gilozia.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Maintenant écoutez, seigneur, quel désastre lui advint par sa jalousie.

La gilosia de las femnas, que es molt ardens e molt malitioza.

Liv. de Sydrac, fol. 36. 

La jalousie des femmes, qui est moult ardente et moult malicieuse. 

CAT. Gelosia. ESP. Zelotipia (celotipia, celos). PORT. IT. Gelosia. 

(chap. Sels, en plural; selet, selets cuan no són massa forts.)

3. Agelosir, v., enjalouser, devenir jaloux.

Part. pas. D'aitan sui agelositz.

Raimond de Miraval: Chans quan.

D'autant je suis enjalousé.

4. Engelozir, v., enjalouser, devenir jaloux.

L'amor de la domna e de Peirols montet tan, qu'el dalfi s' engelozi d'ella. V. de Peyrols.

L'amour de la dame et de Peyrols monta tant, que le dauphin s'enjalousa d'elle.

CAT. Engelosir. IT. Ingelosire. (chap. Enselá, enselás: yo me enselo, enseles, ensele, enselem o enselam, enseléu o enseláu, enselen; enselat, enselats, enselada, enselades.)

5. Gilosesca, s. f., gilosesque, sorte de poésie.

Jaciaysso que alcu fassan gilosescas al compas de dansa.

Leys d'amors, fol. 41.

Quoiqu' aucuns fassent gilosesques sur la mesure de danse.


Gem, s. m., lat. gemitus, gémissement, lamentation.

E 'ls pros, cortes, adreg, fan plors e gems, 

Quar pretz es mortz e cazutz et envers. 

P. Raimond de Toulouse: Era pus. 

Et les preux, courtois, justes, font pleurs et gémissements, parce que mérite est mort et tombé et renversé.

D' autrui joi fan grans gems.

A. Daniel: Autet e bas. 

De la joie d'autrui font grandes lamentations. 

Los mals qu'ieu trac ni 'ls planhs ni 'ls gems 

Que fauc la nueg quan sui colgatz.

Giraud de Borneil: Ben cove. 

Les maux que je souffre et les plaintes et les gémissements que je fais la nuit quand je suis couché. 

CAT. Gemeg. ESP. PORT. Gemido. IT. Gemito. (chap. Gemec o gemeg, gemecs o gemegs. Se diu gemegán pero no gemecán.)

2. Gememen, Gemimen, s. m., gémissement.

Non deu hom orar ses gemement. Trad. de Bède, fol. 27.

On ne doit pas prier sans gémissement. 

Ieu ay trebalhat en mon gemimen. V. et Vert., fol. 67. 

J'ai souffert dans mon gémissement. 

E loc de cant ha gemiment. Eluc. de las propr., fol. 149. 

En place de chant a gémissement.

3. Gemir, v., lat. gemere, gémir, déplorer. 

Lo compains de ta bonauretat gem adonc. Trad. de Bède, fol. 3. 

Le compagnon de ton bonheur gémit alors.

Car nos gemem en aysso la nostra habitatio.

Trad. de la IIe épitre de S. Paul aux Corinthiens. 

Car nous déplorons en ceci notre habitation.

Part. prés. Gemen et ploran. Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 7.

(chap. Gemegán y plorán.)

Gémissant et pleurant. 

Amic, Publicació quinzenal per a esplai del soldat català de l'Exèrcit de la República

ANC. FR. Qui armes baille à ennemi,

S'il meurt, ne doit estre gemi. 

Ysopet Ier, fables 50. Robert, t. II, p. 363.

ANC. CAT. ESP. Gemir. PORT. Gemer. IT. Gemere. (chap. gemegá: gemego, gemegues, gemegue, gemeguem o gemegam, gemeguéu o gemegáu, gemeguen; gemegat, gemegats, gemegada, gemegades.)


Gema, s. f., poix, résine.

Qar flairaz sap en gema e pi.

(chap. Ya que flairéu sapí en ressina y pi; flairá, aulorá, de bona auló.)

Bertrand de Born: Fuilheta vos.

Car vous sentez sapin en résine et pin.


Gemma, s. f., lat. gemma, gemme, toute espèce de pierres précieuses.

Gemma es dita tota peyra precioza.

(chap. Gema es dita tota pedra pressiosa.)

Plena es de perlas et gemmas.

(chap. Plena está de perles y gemes : pedres pressioses.)

Eluc. de las propr., fol. 188 et 181.

Est dite gemme toute pierre précieuse.

Est pleine de perles et pierres précieuses.

Sal de gemma. Trad. d'Albucasis, fol. 19.

(chap. Sal de gema: pedra pressiosa.)

Sel de gemme.

ANC. FR. Gemme... est nommée.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 163. 

IT. Gemma. (ESP. Gema, gemas. Chap. Gema, gemes.)

2. Gemar, v., orner, garnir de pierreries, brillanter.

Part. pas. L' escut ac a son col, el cap l' elme gematz.

(chap. L' escut teníe a son coll, al cap lo casco gemat, adornat de gemes, pedrería.)

Ara prenga cascus son bon elme gemat. 

Roman de Fierabras, v. 739 et 2717.

Eut l'écu à son cou, en tête l' heaume garni de pierreries.

Que maintenant chacun prenne son bon heaume garni de pierreries.

ANC. FR. Rollans feri sor son elme gemmé. 

Roman de Gérard de Vienne, v. 696. 

Li escus au col et ses haumes gemmés. 

Roman de Fierabras en vers français. 

IT. Gemmare.

GEMMA MENGUAL

Gemini, s. m. plur., lat. gemini, gémeaux.

Gemini que vol dire gemels. Eluc. de las propr., fol. 111.

(chap. Gemini que vol di gemelos, bessons.)

Gémeaux qui veut dire jumeaux.

- Signe du zodiaque.

Renha en I signe que a nom gemini. Liv. de Sydrac, fol. 54. 

(chap. Reine a un signo que té nom Géminis.)

Règne en un signe qui a nom Gémeaux.

CAT. ESP. (Géminis, gemelo, gemelos) PORT. Geminis. IT. Gemini. 

(chap. Gemelo, gemelos; bessó, bessons; bessonada: cuan se tenen dos fills a la vegada; bessonera: la femella que té dos bessons, dos fills, normalmén una ovella.)

2. Gemol, s. m., jumeau.

Sapias que gemols motas veguadas so natz, et alcunas vetz tres o quatre. Trad. d'Albucasis, fol. 37.

(chap. Sápigues que bessons moltes vegades naixen (són naixcuts), 

y algunes vegades tres o cuatre.)

Sachez que jumeaux nombreuses fois sont nés, et aucunes fois trois ou quatre.

3. Gemel, s. m., jumeau.

Gemini que vol dire gemels. Eluc. de las propr., fol. 111. 

Gémeaux qui veut dire jumeaux. 

ESP. Gemelo. PORT. Gemeo. IT. Gemello.

4. Geminar, v., lat. geminare, géminer, doubler.

Sa virtut si gemina, so es a dire si dobla.

Eluc. de las propr., fol. 111.

Sa puissance se gémine, c'est-à-dire se double. 

ANC. ESP. Geminar. IT. Geminare. (chap. Doblá.)


Gena, s. f., lat. gena, joue.

Las genas.

Genas so aquelas partidas... on comensa la barba.

Eluc. de las propr., fol. 41. 

Les joues.

Les joues sont ces parties... où commence la barbe.

IT. Gena. (ESP. Párpado inferior.)


Genciana, Gensana, s. f., lat. gentiana, gentiane.

Atressi la genciana

Es contra gotassa sana.

Brev. d'amor, fol. 50.

Également la gentiane est saine contre la goutte.

Gensana es cauda herba et amara. Eluc. de las propr., fol. 211.

(chap. La gensiana es herba calenta y amarga.)

Gentiane est herbe chaude et amère.

CAT. ESP. PORT. Genciana. (chap. Gensiana.)

Genciana, gensiana, gentiana, gentiane

Genesta, s. f., lat. genista, genêt.

Quan per la branca pueia 'l sucs

Don reviu la genest' e 'l brucs.

Marcabrus: Al departir.

Quand par la branche monte le suc dont revit le genêt et la bruyère.

ANC. FR. Le lonc d'un genestay qui estoit vert et bel.  

Combat des Trente.

CAT. Genesta, ginesta (Ginestar, cerca de Tortosa). ESP. Ginesta (hay varias especies y nombres. Piorno serrano, piornal se llama al campo donde abundan, Cytisus oromediterraneus, Cytisus purgans, Cytisus scoparius, Genista cinerea, Genista scorpius, Sarothamnus purgans, Genista balansae, Genista europaea, Cytisus balansae balansae, Cytisus balansae europaeus, calabón, escoba de negrales, escoba negra, escoba serrana, escobón, espiorno, hiniesta, piorno gallego, retama angulosa, retama de escobas, retama negra, retama purgante, retamón. Es parecida a la aliaga.)

PORT. Giesta. IT. Ginestra.

(chap. Ginesta, pareguda a l' argilaga, archilaga. Lo conegut apellit Plantagenet, planta + genêt.)

Ginesta, argilaga, archilaga, Plantagenet, planta + genêt



Gengiva, s. f., lat. gingiva, gencive. 

La gengiva mollificada es strenguda. 

Nays sobre la gengiva carn ajustada.

Trad. d'Albucasis, fol. 6 et 20. 

La gencive amollie est étreinte. 

Naît sur la gencive chair ajoutée. 

ANC. CAT. Gingiva. PORT. IT. Gengiva. (chap. Geniva, genives; cheniva, chenives.)

2. Angiva, s. f., gencive.

Quan las angivas son mollificadas. Trad. d'Albucasis, fol. 6.

Quand les gencives sont amollies.

ESP. Encía.

miércoles, 6 de marzo de 2024

Lexique roman; Filtracio - Finibusterra


Filtracio, s. f., filtration, suppuration.

Osta aquo que es en aquela de filtracio. 

Trad. d'Albucasis, fol. 44.

Ôte ce qui est en celle-là de suppuration.

CAT. Filtració. ESP. Filtración. PORT. Filtração. IT. Filtrazione. 

(chap. Filtrassió, filtrassions; supurassió, supurassions.)


Fin, Fi, s. f., lat. finem, fin. 

Elh es... 

Fis senes fin e vers comensamens.

A. Brancaleon: Pessius. 

Il est... fin sans fin et vrai commencement.

S'es tals la fis com fes comensamen.

Bertrand de Born: Gent fai. 

Si la fin est telle comme il fit le commencement. 

Loc. On li peccador penran fi.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

Où les pécheurs prendront fin. 

No truep fi ne repaus.

Amanieu des Escas: En aquel. 

Je ne trouve fin ni repos.

- Borne, confin, limite.

Aysso es yssir de totas las fis.

V. et Vert., fol. 86. 

Cela est sortir de toutes les bornes. 

Las fis e las confrontacios que so apres escrichas.

Tit. de 1274. Arch. du Roy., M. 772. 

Les limites et confrontations qui sont écrites après.

- Paix, accord, conclusion. 

Ab achel fi ni societat non auran. Tit. de 1139.

N'auront avec celui-là accord ni société.

Loc. Cossi pot far era treguas ni fis.

Rambaud de Vaqueiras: Del rei.

Comment il peut faire maintenant trèves et accords.

Adv. comp.

Om non y a qu' a la fin tot non lays.

(chap. No ña cap home que al final no (se) u dixo tot.)

Pierre de la Mula: Ja de razon.

Il n'y a homme qui à la fin ne laisse tout. 

Conj. comp. A fi que hom claramen puesca entendre.

Leys d'amors, fol. 109.

Afin qu'on puisse clairement entendre.

CAT. Fi. ESP. Fin. PORT. Fim. IT. Fine. (chap. Fin, final; en lo cas de les partissions, 1 fita y 2 filloles, que son les 3 pedres que les marquen.)

2. Fenida, s. f., fin, but, conclusion, terminaison.

Lo vers vay a la fenida.

P. Raimond de Toulouse: Pos lo prims. 

Le vers touche à la fin. 

Ves Narbona portatz lai 

Ma chanson ab la fenida.

Azalais de Porcairague: Ar em al.

(chap. Portéu allá a Narbona la meua cansó en la despedida, lo final, la conclusió).

Portez là vers Narbonne ma chanson avec la conclusion. 

IT. Finita.

3. Finimen, Feniment, s. m., fin, terme, achèvement.

L'una non ac comensament

Ni ja non aura feniment.

Brev. d'amor, fol. 2.

(chap. La una no va tindre escomensamén ni may tindrá fin : se acabará.)

L'une n'eut pas commencement ni jamais n'aura fin.

De malautias finiment o curament.

Eluc. de las propr., fol. 78. 

Terme ou guérison de maladies. 

Aia mal fenimen. 

Aimeri de Peguilain: Per razo. 

Qu'il ait mauvaise fin. 

ANC. FR. Au finement de cest escrit.

Marie de France, t. II, p. 401.

ANC. CAT. Finiment. ESP. Fenecimiento. PORT. Finamento. IT. Finimento.

(chap. Acabamén, conclusió.)

4. Fenizo, s. f., fin, conclusion, terminaison.

Del vers es prop la fenizos.

Bernard de Venzenac: Iverns vai. 

La conclusion du vers est proche.

Del cap tro en la fenizon.

Giraud de Cabrieras: Cabra juglar

Du commencement jusqu'à la fin.

ANC. FR. Temps en erreur, près de finicion. Eustache Deschamps, p. 6.

5. Final, adj., lat. finalis, final.

Las autras dictios finals dels versetz. Leys d'amors, fol. 40.

Les autres expressions finales des versets.

CAT. ESP. PORT. Final. IT. Finale. (chap. Final, finals.)

6. Finalment, adv., finalement.

Finalment li dit senhor.

La Crusca provenzale, fol. 95. 

Finalement lesdits seigneurs. 

Finalment lo morgue ple e vencut de compassio... lo ausi.

V. de s. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 262.

Finalement le moine plein et vaincu de compassion... l'écouta.

CAT. Finalment. ESP. PORT. IT. Finalmente. (chap. Finalmen, al remat.)

7. Fenir, v., lat. finire, finir, terminer, achever, mourir.

Pois se rendet al orde de Granmon, e lai el fenic. V. de P. Rogiers.

Puis il se rendit à l'ordre de Grammont, et là il mourut.

Subst. Quar totz bos faits aug lauzar al fenir.

B. de Ventadour: Ab joi. 

Car j'entends louer tous les bons faits à l' achever. 

Part. pas. Ara es fenitz lo lhibres. 

(chap. Ara está acabat lo llibre; finalisat u diém poc.)

La cansos es fenida.

(chap. La cansó está acabada : s' ha acabat.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 115.

Maintenant est fini le livre.

La chanson est finie. 

CAT. ANC. ESP. Finir. ESP. MOD. PORT. Fenecer. IT. Finire.

8. Finar, v., finir, terminer, cesser, mourir.

Quar s'ieu degues blasmar totz los malvatz, 

Tart finera lo cantaret qu' en fatz.

Lanfranc Cigala: Quan vei. 

Car si je dusse blâmer tous les méchants, finirait tard le petit chant que j'en fais.

- Rassembler.

Am tota sa noblesa de cavalaria qu' el poyra finar.

L'Arbre de Batalhas, fol. 220. 

Avec toute sa noblesse de chevalerie qu'il pourrait rassembler. 

Part. pas.

L' estorn fora vencutz e'l camp fora finatz, 

Can us secors lor venc de XX milier armatz. 

Cuy atenho a colp, sa vida es finada. 

A Dieu vos coman totz, ma canso es finada. 

Roman de Fierabras, v. 492, 4407 et 5084. 

L'estour serait vaincu et le camp serait fini, quand leur vint un secours de vingt milliers armés. 

Celui qu'ils atteignent avec coup, sa vie est finie. 

Je vous recommande tous à Dieu, ma chanson est finie.

ANC. FR. Ensi fina la chose. Villehardouin, p. 11.

La pauvre femme ne fine de plorer.

(chap. La pobra dona no pare de plorá.)

Les Quinse Joyes de Mariage, p. 196. 

De deus amanz qui s' entr' amèrent,

Par amur ambedeus finèrent.

Marie de France, t. I, p. 252.

Messire Folques li bons hom... fina e mori. Villehardouin, p. 28.

ANC. CAT. ESP. PORT. Finar. IT. Finare. (chap. morí, acabá; pará.)

9. Afinamen, s. m., terme, fin.

Fis de totas res que an afinamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Fin de toutes choses qui ont terme.

ESP. Afinamiento.

10. Affinitat, Afenitat, s. f., lat. affinitatem, affinité, conformité.

Las personnas plus prochanas en affinitat e parentela.

(chap. Les persones mes próximes en afinidat y parentela.)

Statuts de Provence. BOMY, p. 47.

Les personnes les plus proches en affinité et parentèle. 

Amistat, parentat, afenitat ni vezinetat.

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K. 867.

Amitié, parenté, affinité et voisinage. 

Aquestas figuras han alcuna affinitat. Leys d'amors, fol. 141.

(chap. Estes figures tenen alguna afinidat.)

Ces figures ont aucune affinité. 

CAT. Afinitat. ESP. Afinidad. PORT. Affinidade. IT. Affinità, affinitate, affinitade. (chap. Afinidat.)

11. Affinizo, s. f., liaison, affinité, adhésion.

Per so que plus tost prengo congelacio et affinizo.

Eluc. de las propr., fol. 137. 

Parce qu'ils prennent plus tôt congélation et adhésion.

12. Afenir, v., approcher de la fin.

Quec jorn afenisc et abais, 

Qu'ira no m pot del cor issir.

Gavaudan le Vieux: Crezens fis. 

Chaque jour j'approche de la fin et baisse, vu que tristesse ne me peut sortir du coeur.

13. Afinar, v., tirer vers la fin, terminer, achever.

L'asaut es romazutz, e l' estorn s'afina.

Roman de Fierabras, v. 4380. 

L'assaut est cessé, et l'estour tire vers sa fin. 

Part. pas. En Lemozi fon comensat, 

Mas de sai lur es afinat.

Bertrand de Born: Ieu chan. 

Fut commencé en Limousin, mais deçà leur est achevé.

ANC. FR. La seconde envoia en Pannonie pour afiner la guerre des Huns.

Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 260.

Maint en ocient et afinent.

G. Guiart, t. 1, p. 161. 

CAT. ESP. Afinar. IT. Affinare.

14. Definida, s. f., assignation, terme.

No queyras alonguier ni definida de jorn. V. et Vert., fol. 68.

Ne cherches prolongation ni assignation de jour.

15. Definiment, Defenimen, s. m., fin, terme, achèvement.

Totz homs que anava a sos defenimens,

Diables lo prenia.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Tout homme qui allait à ses termes, le diable le prenait.

- Division, partage. (chap. Divisió, divisions; partissió, partissions; partimén, partimens, repartimén, repartimens.)

Si el non avia fait son definiment, ben pot devizir las soas causas entre sos efans.

Trad. du Code de Justinien, fol. 2.

S'il n'avait pas fait son partage, bien il peut diviser les siennes choses entre ses enfants.

ANC. FR. Son estat présent et son définiment.

Jehan de Meung, Test., v. 147.

Ou de sa vie ou du définiment. Hist. d'Anne Boleyn.

16. Diffinitio, Deffinicio, s. f., lat. definitio, définition.

Diffinitios... compren las proprietatz de cauza.

Leys d'amors, fol. 145.

La définition... comprend les propriétés de chose.

Pausero d' ela las seguens diffinicios.

Eluc. de las propr., fol. 13.

Posèrent d'elle les définitions suivantes.

CAT. Definició. ESP. Definición. PORT. Definição. IT. Definizione.

(chap. Definissió, definissions.)

17. Defenidor, s. m., lat. definitor, arbitre.

Amigables adobadors et defenidors... de las dichas questios.

Tit. de 1279. DOAT, t. CXLVII, fol. 11.

Amiables compositeurs et arbitres... desdites questions. 

CAT. ESP. PORT. Definidor. IT. Diffinitore. (chap. Definidó, definidós, definidora, definidores.)

18. Diffinitiu, adj., lat. definitivus, définitif, décisif.

Per appel de sentencia diffinitiva balhada per lo seneschal.

(chap. Per apelassió de sentensia definitiva portada per lo senescal.)

Fors de Béarn, p. 1073.

Par appel de sentence définitive baillée par le sénéchal.

Per sentencia difinitiva.

Eluc. de las propr., fol. 22. 

Par sentence définitive.

La diffinitiva sentencia.

Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 252. 

La définitive sentence.

CAT. Definitiu. ESP. PORT. IT. Definitivo. (chap. Definitiu, definitius, definitiva, definitives.)

19. Definir, Defenir, Diffinir, v., lat. definire, définir, déterminer,

rendre compte.

Si aven, per calque causa, que lo bistbes no s posca definir lo plait.

Trad. du Code de Justinien, fol. 2.

S'il advient, pour quelque cause, que l'évêque ne se puisse définir le plaid.

Verbs... se diffinish en ayssi.

(chap. Lo verbo... se definix aixina, així.)

Leys d'amors, fol. 73. 

Le verbe... se définit ainsi.

Aquesta escriptura defenis 

Veramen cossi fon aucits 

Sus en la cros Jhesu Crist, Dieus. 

Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

Cette écriture rend compte véritablement comment fut occis sus en la croix Jésus-Christ, Dieu. 

Part. pas. Cas que no poiran esser diffinit. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. XCVII, fol. 266. 

Cas qui ne pourront être déterminés. 

CAT. ESP. PORT. Definir. IT. Definire. (chap. v. definí: definixco o definixgo, definixes, definix, definim, definiu, definixen; definit, definits, definida, definides.)

20. Definar, v., finir, cesser, terminer, borner.

Nuech e jorn, ses definar,

Nos amonesto de mal far.

(chap. Nit y día, sense pará, mos amonesten de (no) fé mal.)

Brev. d'amor, fol. 24.

Nuit et jour, sans finir, nous admonestent de mal faire.

Selh' amor viu de rapina, 

Que per un sol non defina.

Marcabrus: Dirai vos. 

Cet amour vit de rapine, qui ne se borne pas à un seul.

- Mourir.

El s'en anet rendre al hospital de Saint Beneic d'Avignon, e lai definet.

V. d'Elias de Barjols.

Il s'en alla rendre à l'hôpital de Saint-Benezet à Avignon, et là il mourut.

ANC. FR. Et mespris fait son pouvoir definer. 

Œuvres d'Alain Chartier, p. 584.

Que li doz tens d'esté define.

(chap. Que lo dols tems d'estiu s'acabe.)


Roman du Renart, t. 1, p. 29.

- Que quant plus tost definera 

Plus tost en paradis ira.

Roman de la Rose, v. 5037. 

Tout ensi son chanter define. Roman de la Violette, p. 12.

21. Infinitat, Enfinitat, Enfenitat, s. f., lat. infinitatem, infinité.

Una gran multitut... et infinitatz d' autras gens.

(chap. Una gran multitut... e infinidat d'atres gens.) 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 164.

Une grande multitude... et infinité d'autres gens.

Enfinitatz, generalitatz. Leys d'amors, fol. 59.

(chap. Infinidat, generalidat; infinidats, generalidats. Les generalitats eren los drets de entrada y eixida del General. A Cataluña eren mol grans, no infinits pero ben abán.)

Infinité, généralité.

Huna gran enfenitat.

Abr. de l'Anc. et du N.-T, fol. 39. 

Une grande infinité.

CAT. Infinitat. ESP. Infinidad. PORT. Infinidade. IT. Infinità, infinitate, infinitade. (chap. Infinidat, infinidats.)

22. Infinit, Enfenit, adj., lat. infinitus, infini.

Per infinidas injurias.

(chap. Per infinites injuries.)

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 5. 

Par injures infinies. 

Ab enfenita cavalairia.

(chap. En infinita caballería.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 155.

Avec cavalerie infinie.

- Terme de grammaire.

Noms infinits es coma... Leys d'amors, fol. 47.

Le nom infini est comme... 

CAT. Infinit. ESP. PORT. IT. Infinito. (chap. Infinit, infinits, infinita, infinites. No es raro que algú digue infinito, infinitos.)

23. Infinitiu, Enfenitiu, s. m., lat. infinitivus, infinitif.

Infinitius es apelatz, quar non pausa terme ni fi.

Verbe que lor infinitiu fan finir en er. Gramm. provençal.

Est appelé infinitif, parce qu'il ne pose terme ni fin.

Verbes qui font finir leur infinitif en er.

L' enfenitius significa causa enfenida.

(chap. L' infinitiu signifique cosa infinita, no acabada, que no té fin.)

Leys d'amors, fol. 75.

L' infinitif signifie chose infinie.

CAT. Infinitiu. ESP. PORT. IT. Infinitivo. (chap. Infinitiu, infinitius.)

24. Infinitament, Enfinidamen, adv., infiniment, indéterminément. 

La una es amant l'autra infinitament. Eluc. de las propr., fol. 3.

L'une est aimant l'autre infiniment.

Neguna dictios pauzada enfinidamen no vol habitut.

Leys d'amors, fol. 59. 

Nul mot posé indéterminément ne veut article.

CAT. Infinitament. ESP. PORT. IT. Infinitamente. (chap. Infinitamen.)

25. Confinitat, s. f., confin. (chap. confín, partissió, frontera, línia.)

En las confinitatz de Germania.

Cambrai e las confinitatz.

Las confinitatz de Campanha.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 46, 122 et 143. 

Sur les confins de Germanie. 

Cambrai et les confins.

Les confins de Campanie.

26. Confinar, v., confiner. 

Confinava com Cataloingna.

(chap. Confinabe en Cataluña; partíe en, estabe a la frontera de; Guilhem de Cabestaing, Cabestang, Cabestan, Cabestanh, 1162–1212, diuen que ere catalá, del Rosselló. Guillaume de Cabestany était châtelain de Cabestany. Está cla que parlabe y los seus escrits están en llengua ocsitana, d'òc, òc, och, hoc, languedociano, Languedoc, lengadocian, etc. Miréu lo paregut entre châtelain, catalá, castellano, castellán, castellá, castellà, castlan, etc. Tot ve del mateix

castell, castel, castiello, castillo, castel, chastel, château, castrum, etc.)

V. de Guillaume de Cabestaing.

Confinait avec Catalogne.

CAT. ESP. PORT. Confinar. IT. Confinare. (chap. Confiná, partí, lindá, etc.)

och, occitan, hoc, oc, òc, languedoc

27. Esfinir, v., terminer, achever.

Malastrucx es qui esfinira sa vida en luxuria. Trad. de Bède, fol. 41.

Malheureux est (celui) qui terminera sa vie en luxure.

28. Avantfinit, adj., déterminé, prédit.

(chap. predit, predits, predita, predites : dit abans o antes.)

Defendedor et acreysedor entro al avantfinit temps.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Galates.

Défenseur et bienfaiteur jusqu'au temps prédit.

29. Refinamen, s. m., soulagement, terme, répit.

Estai marritz et ab gran plor, 

Que non a nulh refinamen.

B. Carbonel: Aissi co am. 

Reste marri et avec grand pleur, vu qu'il n'a nul répit.

30. Refinar, v., cesser, discontinuer, arrêter.

Non van refinar,

Ni la nueg ni lo jorn, los crestians de batalhar. 

Chronique d'Arles. 

Ni la nuit ni le jour, les chrétiens ne vont cesser de batailler. 

Part. pas. Cant ac parlat la sancta et si fo refinada.

V. de S. Magdelaine.

Quand la sainte eut parlé et se fut arrêtée.

CAT. ESP. PORT. Refinar. (chap. Refiná se fa aná en lo sentit de fé algo fi, com lo sucre, la arena, petróleo, oli, etc. No se emplee com acabá.)

31. Parfin, s. f., fin, parfin. 

Can venc a la parfi. V. de Guillaume de S.-Didier. 

Quand vint à la parfin. 

ANC. FR. A ce s'accordant à la parfin.

Rec. des hist. de Fr., t. VII, p. 128.

La rose à la parfin devient un gratecu.

(chap. La rosa al final se torne un picaesquenes (picacul, picaculs); 

rosa canina, gabardera, tapaculoescaramujo. En fransés, gratecu, catalá gratar + cul.)

gabarrera, picaesquenes, gavarrera, rosa canina

Ronsard, t. I, p. 164.

32. Finibusterra, s. m., (lat. finibus terrae) Finistère

Tot Centonge desliurat

Tro lai part Finibusterra.

Bertrand de Born: Ieu chan.

Toute Saintonge délivrée jusque là outre Finistère.

(N. E. No es el Finisterre o Fisterra gallego, sino el francés.)

Finibusterra, s. m., (lat. finibus terrae) Finistère.

viernes, 23 de febrero de 2024

El día que los argentinos pudieron hablar en catalán.


El día que los argentinos pudieron hablar en catalán.

Rafael del Moral

El día que los argentinos pudieron hablar en catalán.


Tenemos cinco ejemplos, que no son los únicos, de grandes lenguas que arrinconaron a otras sin que nadie las impusiera.

En orden cronológico, el primero fue el griego, que se instaló en los grandes imperios de su época y algunos más tras la campaña de Alejandro Magno.

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

El segundo fue el latín, que se extendió por el vasto Imperio como lengua cultural tan poderosa como el ejército que la llevó, y eclipsó a las otras, a todas las que se hablaban en dominios bañados por el mediterráneo.

El tercero fue el árabe, lengua del Corán que acompañó al islamismo y desplazó al latín del norte de África y Oriente Medio, pero no al latín de Hispania, que ya empezaba a ser hablado en dialectos. España, que estuvo ocupada ocho siglos por el Islam, podría hablar árabe, y el árabe, hecho más improbable pero posible, haber viajado en las carabelas de Colón. A aquellos marineros no les habría importado porque lo sustancial no es el nombre de la lengua, sino disponer de una, la necesaria en cada momento. 

Los árabes fueron vistos como invasores por los cristianos que deseaban recuperar el reino de los visigodos, y la Reconquista impuso las lenguas que eran la evolución natural del latín.

El árabe no estuvo ocho siglos en España. Tal vez solo en el reino de Granada, pero nunca como lengua única. En el norte, donde nacieron las lenguas románicas, estuvo poco tiempo. Habría que añadir que quienes ocuparon la península fueron siempre una minoría que se mantuvo distante del resto de la población y no hablaba la lengua local, el mozárabe, heredera del latín, que desapareció con la Reconquista. Convivían con nativos que solían ser esclavos, ya fueran españoles del norte, o traídos de Francia, o Alemania. Por eso los árabes fueron vistos como invasores por los cristianos que deseaban recuperar el reino de los visigodos, y la Reconquista impuso las lenguas que eran la evolución natural del latín.

El castellano, cuarto ejemplo, se instaló en América porque los españoles llevaron la educación y repoblaron los territorios. Las primeras universidades de América fueron creadas por españoles. Y la independencia de América no fue una guerra entre indios y españoles, sino entre unos españoles y otros para dominar los territorios. La lengua vehicular de todos ellos fue el español, aunque no la más hablada hasta que las nuevas naciones la establecieron como oficial una vez que la población autóctona, mezclada con los españoles, se adaptó al uso del castellano.

América es el continente de las tres lenguas, español, inglés y portugués. Y algunas más, pero esencialmente estas, pues incluso quienes hablan otras conocen alguna de estas tres. Si la historia se hubiera desarrollado de otro modo y hubiera sido la corona portuguesa la que le proporcionara las tres carabelas a Colón, hablaría tan sólo portugués; o incluso italiano, si un Marco Polo cualquiera se hubiera atrevido, o también holandés, pues fueron grandes marineros… quién sabe… y, por qué no, si la expedición sale del puerto de Barcelona por mecenazgo catalán y con marineros catalanófonos, tal vez Argentina hablaría hoy catalán sin que nadie se rasgara las vestiduras.

Y el quinto ejemplo es el del inglés. Estados Unidos, enorme nación, la tercera del mundo en extensión tras Rusia y Canadá (países mucho menos poblados) y el segundo en población (tras China y la India) no tiene lengua oficial. Fueron los repobladores quienes eligieron la más útil. Todo lo contrario de lo que sucede en el trigésimo segundo país del mundo en población, que cuenta con cinco lenguas (español, catalán, valenciano, gallego, vasco, asturiano) oficiales o cooficiales.
¡La libertad guiando al pueblo!

Las fronteras de la Historia.

También el catalán podría hablarse en todo el Mediterráneo si un tarraconense aguerrido, pongamos por caso, hubiera emprendido una campaña expansionista con miles de soldados catalanófonos, tipo Napoleón.

falangiste, fasciste, franquiste, Fuster, Jordi Pujol

Quiere esto decir que la distribución actual de las fronteras del Mundo, así como los dominios monolingües (español, francés italiano), ambilingües (catalán y español, galés e inglés; occitano y francés; véneto e italiano) o políglotas: (aranés, catalán y español o tamazight, árabe y francés) son resultado del azar, o si se prefiere del desarrollo histórico. Es sabido que la historia traza fronteras políticas y lingüísticas, y las lenguas, siempre al servicio de los hablantes, se acomodan a las circunstancias.