Sententia contra Jacobum de Casafranca Locumtenentem Regii Thesaurarii. 1505, hoc : sí.

Sententia contra Jacobum de Casafranca Locumtenentem Regii Thesaurarii.

Jhesus-Christus.

Los noms de nostre Senyor Deu Jesu-Christ e de la gloriosissima Verge madona Sancta Maria mare sua humilment invocats.

Vist per nos don Pere per la gratia de Deu e de la Sancta Seu apostolica bisbe de Barcelona e frare Joan Enguera mestre en Sacra Theologia del orde dels preicadors e don Francesch Pays de Sotomayor inquisidors de la heretica e apostatica pravitat en les ciutats e diocesis de Tarragona Barcelona Urgell Vich Gerona e Elna per la mateixa Sancta Seu apostolica creats e deputats lo proces criminal davant nos actitat e ventilat entre lo venerable promotor e procurador fiscal de la Sancta inquisitio de la una part agent e denunciant e Jacme de Casafranca loctinent de thesorer per lo Rey nostre Senyor en lo Principat de Catalunya habitador de la ciutat de Barcelona convers e de linatge de jueus davallant de la part altra defenent en e sobre la peticio e demanda e denuntiatio per lo dit promotor fiscal contra aquell feta dada e intentada en la qual dix e deduhi que lo dit Casafranca fonch familiar e continuu comensal de Sanct-Jordi e apres que de aquella isque (: isqué, passat o participi de eixir, ixir; exitus; salió) foren grandissims amichs e que dit Casafranca apres que ha tengut casa per si menjava e bevia junctament en una taula moltes e diverses vegades sols e altres vegades ab jueus e conversos e persones sospitoses de nostra Sancta fe catholica e que lo pare de dit Casafranca es convers e de linatge de jueus e que son pare fonch heretich reconciliat e sa mare presa per heretica e morta en los carcers de la Sancta inquisitio e que es casat ab muller que es stada heretica reconciliada e que altres molts parents de dit Casafranca e de sa muller son stats reconciliats e condemnats per heretges e apostatas e que havia trencats molts digmentges e festes manades per Sancta mare Esglesia faent en aquells faena e manant a altres persones quen faessen anant a cassar los dias dels digmenges demati sens oir missa trencant molts dejunis e quoresmes de Sancta mare Esglesia no dejunant en aquells e menjant carn e ous formatge e altres coses prohibides per Sancta mare Esglesia e que havia solemnizades moltes festes e ritus e serimonies dels jueus en special los dissaptes en companya de dit Sanct-Jordi e ell sols e ab altres persones en aquesta manera. Que lo divendres a vespre se lexava e abstenia de fer faena e negotiar tant com podia e lo dissapte aximateix se abstenia de negocis e expeditions e faea apparellar les viandes a la judaica lo divendres a la nit per el dissapte specialment ammi menjant aquell lo dissapte per devotio de la ley de Moyses e que havia fetes e servades les paschas de jueus ab dit Sanct-Jordi e altres persones menjant pa alis carn e altres viandes judaicas e de quaresma faea apparellar viandes ço es carn e altres coses per fer la pascha dels jueus e convits que en aquella faen e per que era quaresma e la carn e altres viandes no fossen sentides mettian arengades (arenques) al foch per que la olor de aquelles fos sentida. E que moltes vegades es anat per oir legir la biblia e ley de Moyses e la oida legir a la forma judaica axi de jueus com del dit Sanct-Jordi e que havia donat almoyna pera jueus qui studiaven faentse la barba lo divendras per honor del dissapte vestintse camises netes atteviantse de altres robes los dies dels dissaptes dient orations judayques (pone jadayques) ensemps ab dit Sanct-Jordi dients certes orations judaiques avegades sens ell no senyantse del senyal de la creu ni benehian la taula ab lo dit senyal de la creu ni dehian algunes orations catholicas.
E com alguns conversos morian faea venir alli jueus e fahien alli les cerimonies judaicas dient orations judaicas immo verius maledictions. E mes que ab altres conversos e jueus havia entrevengut en fer la festa de la Vijola dels jueus de la circuncisio que fan los jueus a sos fills quant nexen menjant e bevent creent e approvant les cerimonies judaiques e no creent en lo (pone la) Sacrament del baptisme. E que dits Sanct-Jordi e Casafranca sempre que anaven als lochs hon havia jueus posaven en casa de aquells menjant e bevent de les viandes apparellades a la judaica en una taula ensemps ab dits jueus. E acullia en sa casa aci en Barcelona los dits jueus menjant e stant tots juncts en una taula menjant dit Casafranca de les viandes que los jueus havian mortes a la judaica e que diverses vegades havia fetes degollar a jueus les aves e volateria que havia a menjar a la manera judaica e aço sovint tant com podia e que dits Sanct-Jordi e Casafranca sublimaven les perdius e aucells que havien a menjar ab oli segons fan los jueus e no ab sagi de porch ne ab carn-salada comunicant ab jueus e tractant ab ells de les cerimonies judaicas e al temps que havia a naxer algun fill o filla al dit Casafranca faea venir en sa casa jueus perque faessen orations que esdevenissen les planetes de la nativitat de aquells e que havia vistes fer moltes cerimonies judaicas a altres persones que no ha revelades ans aquelles ha consentit e approvat com a fautor deffensor e receptor de heretges. E que tots temps havia habitat e conversat ab heretges famosos enemics de nostra Sancta fe catholica e sere burlat dels cristians de natura blasfemant aquells e maltractants los dient los paraules injurioses dientlos que no eren dignes ni merexedors de besar en el cul a la sua mula abstenint e guardantse de menjar carn-salada de porch lebres cunills e altres coses per la ley de Moyses procurant que los testimonis que havian testificar en la Sancta inquisitio fossen presos per la Cort secular e ques desdiguessen de sos dits. E que havia fetes e perpetrades moltes altres cerimonies judaicas segons mes largament appar en la dita peticio e demanda. Vist com lo dit Casafranca interrogat sobre la dita petitio e demanda e en altra manera ha dit e confessat que en temps del rey don Joan de gloriosa memoria ell dit Casafranca e Joan de Sanct-Jordi heretge e heresiarcha com anaven en la cort del dit rey don Joan posaven los dos en una posada e vehia lo dit Casafranca que lo dit Sent-Jordi legia e studiava de continuo en la biblia e moltes voltes vehia que lo dit Sanct-Jordi communicava e practicara ab jueus quant hi havia jueus en la ciutat o vila o lugar hon aturava dita cort e disputava ab dits jueus de materies e coses de la biblia e veya e conexia ell dit Casafranca que lo dit Sanct-Jordi prenia gran pler de communicar e praticar ab los dit jueus de dites coses de la biblia. E mes que essent dita Cort en Çaragoça vehia ell dit Casafranca que lo dit Sanct-Jordi anava a oir un libre ques deya Rabbi Moyses de Egite de un jueu Rabbi Castella que stava en la dita ciutat al Cosso en una torra de la muralla vella e que aço sab ell dit Casafranca per quant algunes vegades ell e lo dit Sanct-Jordi anaven a la casa del dit jueu e dit Sanct-Jordi se restava alli oint dit libre e dit Casafranca diu sen anava e lexaval alli e que lo dit Joan de Sanct-Jordi tenia molta pratica e conversatio ab dit jueu. E mes dix que lo dit Sanct-Jordi menjava carn los dissaptes e en alguns divenres. Empero de Sanct-Jordi deya que ho fahia per indispositio de son ventrell. E mes que lo dit Sanct-Jordi tenia molta pratica e communicatio ab jueus specialment ab los jueus cavallers de Cervera e que venian moltes vegades dits jueus en Barcelona e posaven dormien e menjaven en casa del dit Sanct-Jordi. E mes dix que sab que lo dit Sanct-Jordi en les quaresmes menjava carn e dehia que ho fahia per ses indispositions. E que dit Sanct-Jordi en les coses que se apparellaven en la olla no permettia que hi mettessen carn salada de porch pero que dehia que ho faea per que li faea mal al ventrell. E mes ha confessat lo dit Casafranca que son pare e sa mare son stats de linatge de jueus e que son pare e sa mare foren presos per la Sancta inquisitio e que na Blanquina muller sua fonch reconciliada en temps de gratia. E mes ha confessat ques recorde que en temps del dit rey don Joan essent en Cervera lo dit Jacme de Casafranca hon stava per les morts ana una nit a casa de un mestre cavaller jueu que par a ell confessa que sa muller havia parit e ana alli un vespre ni sab si era vijola ni no vijola e alli se recorda que feu collatio e apres sen torna a sa posada pero que no stigue alli per judeizar ni per altra cerimonia judaica e que ha rebuts en sa casa en Barcelona hostes jueus e que dels cavallers hi posa no sab qual e que ell dit Casafranca e sa muller tots en una taula menjaven ab dits jueus e que no li recorda si los dits jueus faen sa benedictio en la taula o no e que creu que ell dit Casafranca confessant menja Ammi posant en casa de dits jueus pero que no sab si era en dissaptes o no e que essent fadri en Çaragoça li par que tremettent jueus pa alis a casa de son pare axi com ne tremettien en altres cases de homens de be que ell ne menja e que veya moltes vegades que lo dit Sanct-Jordi legia en la biblia en diversos lochs specialment en Cervera Monblanch Monço e Gerona e algunes vegades lo ohia parlar de dita biblia ab jueus conversos christians de natura frares e ab capellans e a vegades ohia ell confessant a soles e que pot esser que haia ohit ell confessant ab lo dit Sanct-Jordi algunes voltes de algun jueu de la biblia pero que no li recorde de certa scientia e que se recorde que un temps ell dit Casafranca e Sanct-Jordi dehian una matinada del psaltiri e aço los dura per algun temps no li recorda quant e que no li recorde que al entrant de taula o al exint diguessen alguna oratio. E mes dix que li par que aquella vegada que diu que ana a casa del dit cavaller que havia parit sa muller que lo dit Sanct-Jordi stigue ab ell dit Casafranca e que nos recorde si hi anaren convidats o de son propri motiu e que nos recorde que en dita festa hi hagues molts jueus ni juyes e que nos recorde hi hagues altres conversos e que la casa de la muller del dit Cavaller parida stava luny de la casa hon dit Casafranca posave per quant la casa de la dita parida era al Capcorral e dit Casafranca posava en lo carrer major pus avall de Sanct Agosti. E interrogat per lo Senyor inquisidor si a la dita festa de la parida fonch principalment per honrarlos o per alguns negocis que tingues ab son marit de negociar. E dix que no creu que hi fos per negocis. E mes confessa que era veritat que a ell dit Casafranca era greu per que dit Sanct-Jordi faea gran offici de acullir jueus en sa casa. E mes dix que son pare de ell confessant tenia tres fills e IIII (4) filles e les tres (3) filles eran majors e ell confessant era major dels dits. E vist com lo dit fiscal accepta les dites confessions en quant per ell e per part sua faen e en les coses negades demana esser admes a la prova. E vistes les proves que lo dit procurador fiscal dona e administre contra lo dit Casafranca e vistes les deffenses per part del dit Casafranca produides e presentades trobam per merits del dit proces com lo dit Casafranca devalle de linatge de jueus es convertiren en temps del beneventurat Sanct Vicent empero tornaren al vomit e al judeisme e que lo pare del dit Casafranca era de tres anys com se converti de jueu a christia pero fonc nodrit en lo judeisma ab dits sos pares e mare que tornaren al dit judeisma faent los dejunis judaichs fins que fonch casat e apres que fonch casat ab Blanquina mare de dit Casafranca quasi cascun any faeren dits dejunis judaichs segons appar en la confessio del dit pare del dit Casafranca la qual feu davant los reverends senyors inquisidors denant los quals fonch reconciliat. E la mare del dit Casafranca mori en los carcers de la inquisitio e apres fonch per heretica condemnada ab los quals lo dit Casafranca fonch nodrit fins a XIII o XIIII anys. Es trobe com un dia del Corpus-Christi passava la processo en la ciutat de Çaragoça per la carrera la mare del dit Casafranca ensemps ab altres juyes filaven en una casa e feuse a la finestra e mirant lo cors precios de Jesu-Christ dix tals o semblants paraules “placia al dio que no haguessen mes poder tots los quit porten que tu tens” (dientho del cors precios de Jesu-Christ.) E fonch represa per una juya dientli que no devia dir tals paraules. E mes se monstre com lo dit Sanct-Jordi fonch un famosissim heretge heresiarca dogmatista e enemich de nostre Senyor Deu Jesu-Christ e de la sua preciosissima Mare e de la sua sancta fe catholica christiana lo qual Sanct Jordi essent en la vila de Perpenya no tement nostre Senyor Deu Jesu-Christ ni als homens dix e affirma publicament que “aqueix que vosaltres dieu Jesu-Christ yo he fet portar lo proces de Hierusalem e fonch legitima rita et justament condemnat per sos merits.” E mes se trobe com lo dit Sanct-Jordi predicava en lo seu hort en la present ciutat de Barcelona a conversos dient los que la ley de Moyses era bona e sancta e que la ley de Jesu-Christ no valia res e que lo Messies vertader promes en la ley no era vengut induint los a fer les cerimonies judaiques e entre les altres heretgies del dit Sanct-Jordi se trobe com feu e scrivi de ma sua un libre lo qual dona a Bernat Beget quondam reconciliat a transladar en lo qual libre lo dit Sanct-Jordi parlava molt en favor de la ley de Moyses e molt contra la Sancta fe catholica de Jesu-Christ e contra la virginitat de la gloriosissima Verge Maria mare sua affirmant sempre que lo Messias vertader promes en la ley no era vengut. Ab lo qual Sanct-Jordi lo dit Casafranca ha tengut summa e intima amistad familiaritat e conversatio essen los dos com a carn e ungla e anima e cors anant e venint stant e dormint menjant e bevent ensemps en diversos lochs e temps e en la casa del dit Sanct-Jordi venian molt sovint jueus e communicaven ab ells stant en casa de dit Sanct-Jordi dormint e stant manjant e bevent per XII e XV dies que tot lo mon sen scruxia car en Barcelona noy podien star jueus sino tres dies. E mes trobam que los dits Sanct-Jordi e Casafranca communicaven e legien libres grans en lo studi de dit Sanct-Jordi es retrahien ab dits jueus en una cambra e aqui staven dos o tres dies no havent hi christians de natura e axi mateix se tancaven en lo studi ab dits jueus e no permettien que hi entras algun christia de natura. E axi mateix se tancaven en una cambra (pone cambaa) ab un jueu e tot hom deya que lo jueu los legia dels quals conversos se troba que son stats tots condemnats per heretges. E mes avant que dit Sanct-Jordi legia la biblia en los sinch libres de Moyses “Oies nostron Deu oies Adonay Adonay nostron Deu Deu hu.” E aço legia al dit Casafranca e a altres conversos. E aço lo divenres a vespre e quant los dits Sanct-Jordi e Casafranca anaven en la Cort del rey don Joan de gloriosa memoria tots temps posaven en cases de jueus e com noy havia jueus posaven en casa de conversos e en les dites cases fahien venir jueus ab los quals disputaven de les coses de la biblia e menjaven ab ells e quasi era fet hostal de jueus en manera que hon se vulla que stiguessen sempre tenien tracta e conversatio ab jueus menjant bevent et dormint ab ells. E mes que en casa del dit Casafranca en Barcelona a la plaza de la Trinitat posaven jueus hon staven per X (,) XII e XV dies contra las ordinations de Barcelona hon no podian star mes de tres dies menjant bevent e dormint. E stant ensemps ab dit Casafranca e sa muller en una mateixa taula menjant tots de la vianda degollada per dits jueus. E en Cervera menjaven en cases de jueus volateria degollada per jueus. E mes que en Montblanch per semblant menjaven ab jueus volateria degollada per jueus dant la benedictio o mes maledictio los dits jueus ab orations judaiques. E aquesta manera tenia lo dit Casafranca tambe en casa sua quant hi havia jueus. E mes que no menjave carn de porc. E lo dit Casafranca en sa casa faea carn salada de cabro de la qual menjaven Casafranca e sa muller e enlardaven les perdius ab oli e sal e aygua e no may ab sagi. E perque una vegada los havian posat en la vila de Verges porch en la olla assaborint la cuyna conexent que hi havia porch no volgue menjar ni de la cuyna ni de la carn e reprengueren molt los mossos per que hi havien mes porch en la cuyna. E mes en presentia de dit Casafranca essent ell loctinent de Thesorer e essent en sa casa parlant dels presos alguns conversos dehien han menjat porch dehia laltra hoc (: sí, en lengua occitana, de la cual el catalán es un dialecto como los otros) e encara fetge dehia laltre. Ara be teniu los per recommanats teniu los la ma.

E aximateix altres vegades los dits conversos fahien relatio a dit Casafranca de les enquestes que tenian contra los christians de natura e dit Casafranca los demanava qui son e ells responian ja es sabut guays son e ell deya quant ha que hi stan aquells deyan tants dies ha e dit Casafranca deya be poch ha lexau los star. E mes se troba que affavoria molt los conversos e tractava mal los christians de natura. Aximateix trobam que en Cervera stigue en la festa de la vijola que fonch feta per circuncidar un jueu fill de un tal Cavaller jueu de Cervera e alli stigue per dues o tres hores hon foren los dits Sanct-Jordi e Casafranca e stigueren en dita vijola e alli faeren collatio ab los jueus la qual vijola est festa de jueus e fonch feta ab ritu e cerimonia judaica. E mes que essent en Pedralbes lo dit rey don Joan de gloriosa memoria en temps de la guerra faeren obrir una cuxa de molto e apres de uberta lo dit Sanct-Jordi present dit Casafranca trague lo que era dintre la cuxa e apres de aquella menjaren los dos. E mes que lo dit Casafranca deya que lo psalm de “dixit Dominus domino meo” nol havia fet David sino un secretari seu e que lo "magnificat" nol havia fet nostra Senyora la Verge Maria sino Maria germana de Aron. E mes trobam que los dits Casafranca e Sanct-Jordi vehian llurs mullers guardar los dissaptes e no les ne reprenien abans hi consentien. E mes los dits Sanct-Jordi e Casafranca en los divenres a vespre e en los dissaptes no negotiaven de son offici tant com en los altres dies ans tant com podien se apartaven de negocis en dits dies es retrahien en lochs secrets a communicar de llurs coses. E mes trobam que los dits Sanct-Jordi e Casafranca celebraven la pascha dels jueus en la ciutat de Gerona en lo carrer de Sanct Lorenç en casa den Joan Çarriera (ipsa riera: ça) convers lo qual era stat jueu la qual faen en aquesta manera que essent en la setmana Sancta en temps de la pascha dels jueus lo Rabbi dels jueus de Gerona venia alli e portava pa alis e una caçola de vianda en que havia I troç de cabrit o anyell (agnus : cordero) e ous cuyts e portava aximateix una scudella en que havia certa cosa que semblava fos mostalla e del vi dels jueus e abans que sopassen En Joan Vidal Samso convers legia e com havia legit sopaven los dits Joan de Sanct-Jordi e Jacme de Casafranca e altres conversos e com havian sopat tornava lo dit Rabbi e com era tornat legien altra vegada e en laltra torna lo dit Rabbi dels jueus ab I capo o gallina e pa alis e vi e alli se dinaren e los vuyt jorns que durava la dita pascha dels jueus lo dit Rabbi los portava vianda e ells cuynaven de aquella e un dia vengue en una casa hon posaven los dits Sanct-Jordi e Casafranca de un convers e rahonantse lo dit Casafranca dix al dit convers tals o semblants paraules. "Tu dels nostres es” e aquell dix “quins vostres” e lo dit Sanct-Jordi dix Jafodi es axi axi com nosaltres” e lo dit convers respos "yo so bon christia e com a christia vull viure e morir" e lavors lo dit Casafranca lansa la ma sobre lo coll del dit convers e dixli “ans es be tu nostre." E aximateix se trobe com los dits Sanct-Jordi e Casafranca essent fugits per les morts celebraren la dita pascha dels jueus del pa alis ab altres conversos menjant pa alis per vuyt jorns que durava dita pascha e ades menjaven peix ades ous e no menjaven pa levat sino pa alis e la muller del dit Sanct-Jordi e altra persona compraren aynes noves per fer dita pascha ço es olles plats scudelles e altres aynes les quals dehian que compraven per que nos servissen de les aynes en que se eran servits entre any e havian servit al pa levat e durant dita pascha no faen faena abans folgaven e les dones sestaven en casa e los dits Sanct-Jordi e Casafranca sen anaven a passajar. E mes trobam que lo dit Casafranca feu los dejunis judaycs en casa sua açi en Barcelona a la plaça de la Trinitat ab altres persones en lo mes de deembre per moltes vegades. E aximateix trobam com los dits Sanct-Jordi e Casafranca per algun deyan una matinada del psaltiri e en la fi dels psalms no deyan gloria Patri. E mes trobam com essents los dits Sanct-Jordi e Casafranca en la vila de Montblanch per raho de les morts un jorn vengueren en dita vila dos jovens jueus studiants castellans e lo sacrista de la schola dels dits jueus quis deya En Jucef de Blanes ensemps ab los dits studiants jueus anaren als dits Sanct-Jordi e Casafranca que eran en la plaça del Blat de la dita vila de Montblanch e lo dit Sanct-Jordi demana al dit Sacrista qui eran aquells jovens e dit Sacrista dix que eran jueus pobres studiants qui acaptaven e lavors lo dit En Sanct-Jordi mette la ma a la boça e dona als dits jueus studiants almoyna. E aço fet se gira lo dit Sanct-Jordi al dit Casafranca dientli e tu nols donaras almoyna e lavos lo dit Casafranca mes la ma a la boça e dona als dits jueus studians almoyna. E mes que dit Casafranca consentia que levassen lo greix de la carn e lavarla de la sanch e posarla en sal al modo judaich e que may se confessava sacramentalment sino despuy que es venguda la inquisitio. E mes trobam que set o vuyt mesos abans que dit Casafranca fos pres en los carcers de la Sancta inquisitio essent en lo scriptori en casa sua a la plaça de la Trinitat de Barcelona deya e feya la oratio judaica del Quiria setma tenint los ulls girats mirant al cel badayllant e axi badayllant deya "Adonay nuestro Dio Adonay uno.” E mes trobam que foren trobats entre la roba del dit Sanct-Jordi quant fugia per la inquisitio be XXX prepucis de infants retallats tots enfilats en un fil e guardats entre roba. E moltes altres coses trobam que ha fetes dites e perpetrades lo dit Jacme de Casafranca contra nostra Sancta fe catholica christiana segons mes largament appar en lo dit proces al qual en tot nos refferim. Vistes totes les altres coses en los dits processos contengudes e totes les coses que veure e mirar se deuen. Oides les dites parts en tot ço e quant han volgut dir e allegar fins que es stat denunciat e conclos en la dita causa e assignat a sententia segons que a major cautela los assignam als presents dia loch e hora haguda nostra delliberatio e madur concell ab persones de molta scientia e conscientia tenint nostre Senyor Deu Jesu-Christ davant los ulls de la nostra pensa del qual tots los drets judicis procehexen trobam que debem pronunciar sententiar e declarar axi com ab tenor de la nostra diffinitiva sententia pronunciam sententiam e declaram lo dit Jacme de Casafranca de la present ciutat de Barcelona esser se transferit e transpassat als ritus e cerimonies judaiques e de la ley de Moyses e esser vertader heretge judayçat e apostata de la nostra Sancta fe catholica cristiana per la qual causa e raho del temps que comete los dits crims de heretgia e apostasia en ça es stat e de present es de excommunicatio maior e de anathema ligat e illagueat e que devem declarar segons que ab tenor de la present nostra sententia declaram tots los bens del dit Jacme de Casafranca heretge del temps que dits crims de heretgia e apostasia commette e perpetra ança haver stat e esser de present confiscats a la cambra e fisch del Rey nostre Senyor. E per quant la pena dels heretges no solament se exten en aquells mas encara en detestacio dels dits crims a la sua progenia e generatio. Per tant ab lo sobredit consell declaram tots los descendents del sobredit Jacme de Casafranca heretge judaizat e apostata per linea masculina fins al segon grau e per linea femenina fins al primer grau inclusive esser privats de tots officis beneficis e honors axi ecclesiastics com seculars e esser inabils perpetualment per obtenir altres de nou. E per quant la Sancta mare Esglesia no te altra cosa que contra lo dit heretge judaytzat e apostata puxa ne degue fer sino desemparar aquell e remettrel a la justitia e bras secular per que li don segons sos demerits deguda punitio e castich. Per tant ab tenor de la present nostra diffinitiva sententia remettem lo dit Jacme de Casafranca heretge judaytsat e apostata de nostra Sancta fe christiana al magnifich misser Hieronym Albanell en cascun dret doctor Regent la Cancellaria per lo Rey nostre Senyor en lo Principat de Catalunya qui açi es present al qual requerim tant quant de dret devem e podem et non alias que rebe lo dit Jacme de Casafranca heretge judaytsat e apostata per nos desemparat e remes en son for e juy al qual pregam molt affectadament se haja ab ell ab tota clementia e pietat e modere la pena en vers ell citra mortem et sanguinis effusionem et membrorum mutilationem. E axiu pronunciam sentenciam e declaram per aquesta nostra deffinitiva sententia en aquests scrits e per ells.
- Petrus Episcopus barcinonensis. - Frater Joannes Enguera inquisitor. - F. Pays de Sotomayor.

Lata et promulgata fuit dicta et preinserta sententia per dictos reverendos domnos dominum Petrum Dei et apostolice Sedis gratia Episcopum barcinonensem et fratrem Joannem Enguera in Sacra theologia magistrum et Franciscum Pays de Sotomayor inquisitores haereticae et apostaticae pravitatis in civitatibus et diocesibus Tarraconensi Barcinonensi Urgellensi Vicensi Gerundensi (la primera e está vuelta) et Elnensi ab eadem Sancta Sede apostolica creatos et deputatos et de suarum dominationum mandato alta et intelligibili voce lecta et publicata in dicta Regia platea civitatis Barcinonae per me Joannem Meya apostolica et regia auctoritatibus notarium et scribam secreti Sancte inquisitionis Barcinonae die veneris XVII mensis januarii anno a nativitate Domini millesimo quingentesimo quinto (1505) praesentibus dictis partibus presentibusque pro testibus magnificis Jacobo Fiella decretorum doctore canonico et decano Sedis barcinonensis Ludovico dez Pla canonico et archidiacono Bartholomeo de Salavert decretorum doctore canonico et Antonio Codo canonico Sedis Barcinonensis magnificisque Petro Antonio Falco civitatis Barcinonae Joanne Gonçales de Resente domino loci de Alcarraç militibus Petro Durall et Petro Joanne Ferrari similiter militibus in civitate Barcinonae domiciliatis et pluribus aliis militibus et civibus Barcinonae nec non discretis Bernardo Texidor presbytero et Joanne Palomeres et me Joanne de Meya notariis et Officii Sanctae inquisitionis Scribis magnaque multitudine Christi fidelium illic praesentium et circunstantium.

(Continúa con la sentencia contra Dalmau de Tolosa)

Amic, Publicació quinzenal per a esplai del soldat català de l'Exèrcit de la República

AMIC.

Publicació quinzenal per a esplai del soldat català de l'Exèrcit de la República editada pels Serveis de Cultura al Front del Departament de Cultura de la Generalitat.

(N. E. El formato en columnas del original no se mantendrá. Alguna tilde de la í es dudosa, dada la mala calidad del scan en algunos sitios.)

EDITORIAL. (a la izquierda)

Aquest periòdic, soldat català de l'Exèrcit de la República, és la primera expressió que t' arriba a les mans de les activitats dels "Serveis de Cultura al Front".

Aquest organisme, creat per al teu servei per la Conselleria de Cultura del Govern de la Generalitat, ve a realitzar vora teu una missió essencial en la lluita que venim sostenint (.) No és que aquesta missió hagués estat fins ara negligida; des que empunyares les armes en els dies ja llunyans del juliol memorable, fins avui, la Conselleria de Cultura ha vingut treballant perquè no et manquessin els mitjans d'esplai digne i de cultiu espiritual a què tenies dret, un dels drets que defensaves amb l'arma al braç i amb l'esperit tens d'emoció. Avui, creat aquest Exèrcit formidable i exemplar, restava facilitada l'organització regular d'uns serveis que, en la improvització dels primers temps no podia arribar a una coordinació adequada. Els "Serveis de Cultura al Front" han vingut a coordinar aquelles iniciatives disperses que fins avui s'havien realitzat, a  crear-ne moltes d'altres de noves i a donar una unitat al seu funcionament. 

El periòdic era un nexe insubstituïble per a *tots els serveis, i a la vegada un mitjà de comunicació i un enllaç directe entre tu i l'organisme propulsor. D'ací a molt pocs dies ja rebràs altres mostres de la nostra activitat. Diversos llibres, realitzats expressament per a tu, d'acord amb l'hora que estem vivint, vindran a fer-te companyia en aquestes terres on deixes la teva suor i el teu esforç. Però, entretant, a través d'aquest primer full, ja hauràs tingut ocasió de conèixer els nostres propòsits i de contribuir a la seva realització amb el teu ajut. Perquè encara que l'organisme que et parla des d'aquest periòdic hagi estat creat exclusivament per al teu servei, per a millor realitzar la seva missió necessita també del teu ajut. En aquest periòdic hi hem de conviure tots; vosaltres i nosaltres. I de vosaltres, tant els que lluiteu a Aragó com a l'Alcàrria, a Madrid com a Andalusia.

El títol que hem escollit per al periòdic ha de tenir per a tu un ressò molt significatiu. Volem que arribis a considerar-lo com un amic, com un enllaç directe amb la teva terra, que et dugui la mateixa emoció que deuen dur-te les cartes dels teus amics i dels teus familiars.

Els "Serveis de Cultura al Front" vénen prop teu a recordar-te constantment la veritable naturalesa d'aquesta guerra; és una lluita de la cultura que es defensa contra l'opressió, una lluita de l'esperit, que vol ésser lliure, contra els que pretenen privar-li la volada. Que al final, a l'hora de la victòria, al costat de la victòria de les armes i de les idees col·lectives, puguis proclamar també aquella altra victòria individual del teu esperit: la victòria damunt tu mateix. Que cada pam de terreny conquistat a l'enemic per les teves armes dugui paral·lela la conquesta d'una major llum en la teva intelligència. Sense aquestes petites victòries individuals, la gran victòria de l'Exèrcit de la República perdria el millor dels seus sentits.

Els "Serveis de Cultura al Front" vénen a contribuir, a primer rengle, a què es realitzin l'una i l'altra.   

     

OBEIR. (a la derecha)

Pocs seran els soldats de l'Exèrcit de la República que uns anys enrera haurien cregut que l'atzar de la seva vida els destinaria a les funcions militars. Les seves idees i sentiments, la pròpia formació professional no els encarrilava cap a les activitats bèl·liques. Es per això que són molts els que senten una profunda sorpresa en veure's convertits en soldats, en formar part d'aquest gran organisme disciplinat que és un Exèrcit.

Voldriem dir amb senzilles paraules a aquests amics, com poden sentir l'íntim i noble orgull, - ells, homes lliures – de servir com a soldats.

No és l'afany de domini, ni l'ambició rencorosa, ni la crueltat venjativa, que els han fet prendre les armes, i lluitar amb coratge fins el darrer sacrifici. Es (És) precisament l'exigència superior de defensar la dignitat de l'home lliure, la que els obliga com un suprem imperatiu moral, a obeir. La voluntat humana no pot prendre una major altesa que en aquesta aparent paradoxa de servir per a la llibertat. Per a conservar el dret d'ésser lliures com a catalans, com a espanyols, com a homes, els soldats de l'Exèrcit de la República, lluiten i obeeixen amb la disciplina de soldats.

Necesssitat i orgull de la República ha estat la formació de l'Exèrcit regular. Necessitat, perquè es veié (es va veure) obligada a defensar-se d'altres Exèrcits que l'atacaven, oposant enquadrament, organització i disciplina a la dels enemics. Orgull, perquè ha pogut organitzar amb esforç  voluntariós un Exèrcit cada cop tècnicament més perfecte, en el qual l'obediència no és deguda a l'automatisme passiu o a la servitud imposada, sinó a la conformitat en el propòsit i en la intenció voluntàriament consentida.

No podia ésser d'altra manera en homes de pensament i de cor, que comprenen el sentit de la lluita i saben com ha estat inexorablement forçós defensar-se dels que volien apagar aquella sagrada flama íntima de la llibertat de l'home, en la qual es conté tota la dignitat de l'ànima i la mateixa raó de l'existència. Saben, els soldats que lluiten, com és dolorosament necessari defensar Espanya - l'Espanya que els enemics es posen als llavis mentre la destrueixen i enrunen – de l'allau de tropes mercenàries i extrangeres, que amb la seva invasió han convertit la lluita en guerra d'independència. I saben, com a catalans, que en defensar la Llibertat, la República i Espanya, defensen la terra i l'ànima de Catalunya.

Perquè comprenen l'exigència indeclinable de la guerra, practiquen l'alta virtut militar d'obeir. D'obeir, amb una disciplina conscient, que superi tots els impulsos, reaccions i sofriments. I aquell que més senti els anhels de llibertat, més meritori i exemplar és que els subjecti i els refreni, que comprengui que servint és com millor els serveix. 

Han d'ésser sobretot els que tenen l'ànima tivant d'ideals oberts i generoses rebel·lies, els que senten la profunda dignitat de l'home lliure, aquells que per a defensar-los s'han de sotmetre voluntàriament a una disciplina més abnegada i més severa. Perquè avui, el primer deure dels que estimen la llibertat és el d'obeir.

(en el centro.)

Elegia a tots els soldats catalans morts en defensa de les llibertats.

Dia dels Morts, grisor de la matèria

sota la llum que ja pressent l'hivern!

Cremen en pau, al port del cementiri,

totes les llànties, plany etern

del repòs vacil·lant, de la carn morta

que no accepta del tot el negre oblit,

perquè sap que els estels vetllen en l'aire

i els sentinelles en la nit...

Oh, vides rectes, joventuts caigudes

per amor a l'honor dels catalans!

Quina suprema voluntat defensa

l'amor cordial entre germans?

Més enllà d'aquests límits de carn viva

patiu encar pel jurament d'enyor,

i les despulles sota flors conserven

el sagrament del vell dolor...

Noms esborrats, cadàvers dintre l'ombra,

vetllen la flama del silenci pur,

Oh, forces mudes que forgeu per sempre

la Catalunya del futur!

A. Esclasans. (Un poco más y se llama ascla sants.)

La cultura catalana.

1) Període inicial.

1) Concepte de la cultura catalana. - 

Sota la denominació de Cultura catalana comprenem ací totes les manifestacions culturals, literàries, científiques o docents, que s'han produït en llengua catalana o que, havent-se produït en una altra llengua, han estat suscitades o inspirades per un esperit autènticament català. Aquest esperit no es manifesta plenament sinó quan Catalunya té consciència de la seva personalitat col·lectiva, però viu i panteixa en altres èpoques, quan Catalunya no forma encara una unitat política o quan, després d'haver-la format, sofreix un llarg període de decadència.

2) Orígens. - Com totes les cultures dels pobles neo-llatins, la cultura de Catalunya es fonamenta en la cultura llatina, i, específicament, en la cultura cristiana occidental. En els primers temps de la Catalunya comtal, durant la Reconquesta, la cultura catalana es produeix en llatí i és exclusivament eclesiàstica, puix que només els clergues eren lletrats. Aquesta cultura no ofereix a Catalunya característiques pròpies. Hi havia, com en tota l'Edat Mitjana, un divorci cultural absolut entre l'element eclesiàstic, que monopolitzava el saber, i l'element no eclesiàstic, o sigui la resta de la societat, incloent-hi els nobles i els rics, que era illetrada i ignorant.

Per tant, la cultura es confinava als convents i la monopolitzaven els clergues lletrats, els quals, amb llurs escoles i llurs escriptoris o sales on els llibres eren copiats, formaven un feliç contrapès, com observa Nicolau d'Olwer, a l'absorció aristocràtica, puix que els clergues eren reclutats en tots els estaments socials. Això no vol dir que els clergues parlessin sempre llatí, puix que els predicadors, quan s'adreçaven al poble, ho feien en llengua vulgar, que era l'única que la gent entenia.

3) El període trobadoresc. - Al segle XIII, l'organització feudal s'estabilitza i la societat no solament divideix en clergues i llecs, sinó que aquests darrers es divideixen en cortesans i vilans. Aquesta divisió escampa entre els cortesans el

sentiment cavalleresc, a favor del qual neix una poesia galana i sovint conceptuosa, que té el seu màxim exponent en els trobadors. El poble, però, conserva els seus cants religiosos que moltes vegades són versions catalanes de cants litúrgics llatins, i segueix repetint, en llengua vulgar, cançons satíriques i amatòries, llegendes i narracions que constitueixen un fons cultural inapreciable que, per repetir-se per tradició oral, han deixat molt poc rastre en el folklore català.

La poesia trobadoresca, com la cultura eclesiàstica, es produeix a Catalunya al marge de la llengua del país, puix que els trobadors catalans no empren en llurs composicions el català, sinó una llengua molt germana, però diferent, la provençal, i això fins a les darreries del segle XIII. Però, aviat la poesia catalana accepta un llenguatge híbid (híbrid), com observa Nicolau d'Olwer, “i en el segle XV prevé a despullar-se de les darreres formes provençals que damunt d'ella graviten.”  

El fet que els primers poetes cultes d'un poble es manifestin en una llengua forastera no és específic a Catalunya; el mateix esdevé a Castella, on la poesia culta depèn en els seus orígens de la poesia galaico-portuguesa.

4) Naixença de la cultura específicament catalana. 

- La cultura específicament catalana neix amb l'eclosió del geni

de Ramon Llull (Ramón Lull, como él mismo escribe, que era mallorquín), veritable enciclopedista del seu temps. Llull resumeix la cultura catalana en el moment que Catalunya ja ha allunyat de les seves fronteres els musulmans i ha conquerit les Balears i València, on la llengua catalana assoleix nous dominis. En certa manera, Llull resumeix i tot la cultura

universal de tots els països cristians (i no catalans), la qual cosa vol dir que en aparèixer al món de la cultura, Catalunya hi representa tot d'una un dels papers més brillants, puix que hi aporta el saber i les obres d'un home que fou una de les primeres figures del seu temps.

Simultàniament a l'aportació cultural de Llull, el qual encara reserva la llengua llatina per a les especulacions filosòfiques, Arnau de Vilanova realitza una intensa labor científica amb traduccions i obres originals, mentre els primers cronistes catalans il·lustren la prosa narrativa amb un gènere que serà l'orgull de les lletres catalanes, per bé que la història pròpiament dita, que fins aleshores s'havia produït exclusivament en llatí, continuï produint-s'hi en bona part. El llatí és de mica en mica arreconat dels afers públics, i així veiem que Jaume I el substitueix pel català en les escriptures i els debats judicials del regne de València.

Així mateix comença a florir l'oratòria en els debats de les Corts catalanes.

5) Ramon Llull. - La figura gegantina de Ramon Llull omple un període cultural de mig segle. Nat a Mallorca el 1235, mor als vuitanta anys, deixant una obra formidable, tant pel seu volum com per la seva qualitat. Ramon Llull és el primer en data dels clàssics catalans. En la seva joventut escriví poesies en provençal, a la moda trobadoresca.

I fou, a més de poeta, filòsof, teòleg, predicador, moralista, jurista, metge, matemàtic i químic (como Pompeyo Fabra, el de la gramática catalana en castellano).

Com a pensador no es va contentar de separar-se de la filosofia d'Aristòtil, sinó que va tendir a substituir la dialèctica aristotèlica per un sistema que abreugés els mitjans de recerca i posés la ciència a l'abast de tothom. Va cercar, en totes les coses, les lleis d'unitat i d'harmonia i escriví l'Ars magna generalis, on s'eleva a les alçades de la teologia i davalla a les minúcies de l'anàlisi química. Llull es servia de les fórmules didacto-simbòliques, de l'apòleg, del proverbi i del diàleg.

La química moderna el considera com un precursor, car va descobrir diverses lleis de la matèria i va preveure el millorament dels metalls.

A més de moltes obres científiques en llatí, va produir molt en català. Per obra de Llull el català fou la primera llengua romànica que hagi estat emprada en filosofia. Però, Llull fou, a més, el creador de la literatura catalana, amb les seves obres místiques i didàctiques, com el Libre de l'ordre de la cavayleria, el Libre de mil proverbis, el Libre del gentil i el seu famós Blanquerna, que és la primera novel·la biogràfica de les literatures occidentals.

Pel conjunt de la seva vida agitadíssima d'apòstol i de savi i de la seva obra de pensador i de moralista, Llull ha estat anomenat el Doctor Il·luminat (N. E. No confundir con Artur Quintana Font).

6) El dret. - El dret civil català, com el dret civil de gairebé tots els països de l'Europa occidental, té per fonaments directes el dret romà, el dret canònic i el dret feudal.

El primer monument jurídic específicament català són els Usatges, la promulgació dels quals, feta a Barcelona a mitjans del segle XI, no va derogar la primitiva llei visigoda que regia en el comtat de Barcelona i en els altres comtats independents de Catalunya. (N. E. Independientes, pero con un rey Franco; ruego que no fumen lo que fuma esta gente.)

Des del punt de vista cronològic, els Usatges són la primera compilació legal d'Europa.

(N. E. Vean ustedes el código de Justiniano, su traducción al provenzal, de la que hay varios extractos en las obras de Raynouard. 

¿Los Usatges estaban escritos en lengua catalana? Sí, la misma que hablaba Julio César en la intimidad.)

El Libre del Consolat de Mar, on s'inspiraren la majoria dels codis marítims de l'Edat Mitjana, és un altre monument jurídic català de l'època nacional.

Un jurisconsult eminent, Vidal de Canyelles, compilava, al segle XIII, les lleis particulars dels regnes d'Aragó i de València.

Una altra autoritat jurídica en matèria de dret canònic, fou Sant Ramon de Penyafort, autor del famós Codi eclesiàstic, conegut amb el nom de Decretals de Gregori IX. (N. E. Gregorio IX, 1170-1241.)

Finalment, el dret polític era constantment elaborat pels municipis de les ciutats i per les Corts catalanes, que foren en matèria jurídica i política les més democràtiques i més avançades de tots l'Edat Mitjana.

(N. E. https://historia-aragon.blogspot.com/2021/04/19-de-mayo-pena-de-mort-bendejats.html + https://historia-aragon.blogspot.com/2021/09/pedro-conestable-portugal-rey-aragon-conde-barcelona-catalanes-traidores.html + https://historia-aragon.blogspot.com/2021/02/14-de-junio-resposta-de-hoc-o-de-no.html )

7) L'Art. - Durant l'època de la Reconquesta, Catalunya, s'havia omplert de temples romànics d'una arquitectura simple i severa, que més d'un cop era ornada amb pintures imitades de l'art bizantí. Però, no triga a formar-se una escola artística, característicament catalana, que produeix remarcables pintures murals, i sobre fusta i interessantíssimes escultures ornamentals, directament influenciades per la iconografia dels miniaturistes i per l'art religiós del Migjorn francès, tot conservant reminiscències de l'art musulmà, que lligaven perfectament amb els seus orígens bizantins.

Es (és) en aquest període quan comença a aparèixer l'art gòtic que, quan passarà les fronteres del país s'harmonitzarà i conviurà sovint amb l'art romànic i no deixarà de nacionalitzar-se ben aviat.

La Catalunya rebel a tota opressió, sempre en peu de guerra per a la defensa de les llibertats dels homes, assenyala amb la gesta d'Indíbil i Mandoni la ruta i l'esperit de tota la seva història futura.

Hanníbal, el general cartaginès, havia ja dominat Catalunya per la força de les armes i havia continuat la seva ruta, Pireneu enllà, cap a Itàlia, per tal d'abatre la República romana.

Els cartaginesos havien assolit ja grans victòries en els camps de batalla d'Itàlia, quan els romans decidiren emprendre la conquesta de la península ibèrica, iniciant-la a Catalunya, convençuts que la conquesta del nostre territori podia ésser decissiva en la lluita contra l'enemic cartaginès. I així fou. Les legions romanes desembarcaren a Empúries, i després d'una lluita sagnant i cruelíssima reeixiren a foragitar els cartaginesos. Catalunya fou, doncs, teatre de la lluita més gran de l'antiga Història: la de Roma contra Cartago. Els pobladors de Catalunya, que havien hagut de lluitar, successivament, en l'un i l'altre bàndol, arrossegats per la força dels dos exèrcits invasors, no van acceptar mai la servitud. Amics de la llibertat, no van voler sotmetre's a la dominació estrangera sense oposar tota la seva resistència i tota la seva força.

(centro, página anterior, 2)

El Ballester i el Parador.

(Del “Llibre d'Evast e Blanquerna”)

(N. E. Hay muchas versiones de textos antiguos, en especial los de Ramón Lull. Él escribía su apellido con una L al principio, o sea, Lull. Todas estas manipulaciones, copias, errores, etc, dan pistas para diferenciar las lenguas que este magnífico autor dominaba.
En su tiempo no se diferenciaban tanto estas lenguas y dialectos.)

Amable fill – dix Evast (a Blanquerna) -: vull que'm respongau ad esta qüestió: En un castell, prop d'esta ciutat, lo qual és al entrant de hun gran boscatge, se sdevengué que hun ballester anà a caçar al bosc cervos e cabirols i altres semblants bèsties salvatges, segons que havia acostumat. Esdevengué's que ell ferí hun cervo amb huna sageta, que segui'l tot aquell dia, e no'l pogué atènyer ni trobar. Mentres que'l ballester se'n tornava en vers la ciutat, encontrà's ab hun parador, lo qual portava la sageta en la mà. Dix lo ballester al parador que de hon havia haguda aquella sageta, la qual era estada sua. Respòs lo parador que en hun cervo la havia trobada, lo qual havia trobat mort e havia'l venut a hun carnicer. Qüestió fon, entre'ls dos, de qui devia ésser lo preu que'l parador havia hagut del cervo, perquè lo ballester deya que ell lo havia mort, e que, si ell no'l agués ferit, lo parador no'l haguera trobat mort. Lo parador deya que ventura lo-y havia donat, e que lo ballester se era ja desconfiat de trobar lo cervo, puix que se'n tornava a la ciutat. Cascú, per sa part – dix Evast -, feya moltes y grans rahons la hu contra l'altre. Ara vuy jo saber com tu, fill Blanquerna, jutjaràs a qual de ells aquest cervo deu ésser jutjat, o si deu ésser dels dos.

Blanquerna respòs a son pare Evast, e dix: - Senyor pare: vós sabeu bé que ocasió és més fort cosa que ventura, perquè en la ocasió és la final intenció per la qual lo cervo fon ferit e mort, a la ventura és cosa que no ha intenció a si mateixa ni a altri. E perquè lo parador trobà de ventura lo cervo, e lo cervo fon mort per occasió, e la occasió se convé ab aquell qui matà lo cervo, per ço, segons dret e justícia, per conservar la majoritat que occasió té sobre ventura, deu ésser lo cervo jutjat al ballester; car si era jutjat al parador, injúria seria feta a occasió, e ventura seria honrada de la honor que no li convé. Per la qual rahó, jo de  tot en tot jutge al ballester lo preu del cervo, emperò que'l ballester dega  primer provar la sageta ésser sua; car possible cosa és la sageta poder ésser de altre ballester que hagués mort lo cervo, e no de aquell qui diu que ell lo ha mort.

Ramon Llull. (N. E. Repito, Lull.)

Afirmacions. (en un rectángulo a la izquierda)

Per què lluites, soldat català de l'Exèrcit de la República?

Potser t'hauràs fet algunes vegades aquesta pregunta. Es segur que la teva mateixa raó i sentiment te l'han contestada. Volem, però, concretar els imperatius de la nostra guerra en unes veritats fonamentals, clares i rotundes, com afirmacions incontrovertibles.

Lluites, soldat de Catalunya i d'Espanya:

Per a defensar-te dels militars traïdors a la seva paraula, que volgueren fer servir per a esclavitzar el poble, la força i les armes que el mateix poble els havia donat.

Per la independència d'Espanya, atacada cruelment per tropes i armes de guerra de països estrangers, els quals no havien rebut cap greuge ni cap dany d'Espanya.

Per Catalunya, amenaçada en la seva manera d'ésser, per l'odi que senten els teus enemics per a tot allò que en qualsevol aspecte deixa traspuar el sentiment de l'ànima catalana.

Per la República que Espanya s'havia donat lliurement com a règim polític, que permetés decidir dels seus destins per la sobirana voluntat del poble.

Per un règim de progrés econòmic i de justícia social, obert a totes les possibilitats, que asseguri el benestar col·lectiu, fonamentat en la pau i en el treball.

Per la Llibertat, escarnida i violada pels règims d'opressió feixista, que no reculen davant de cap virulència per a esclavitzar els homes i els pobles, i sometre'ls el seu jou.

Perquè cadascú de vosaltres pugui conservar la pròpia dignitat de l'home, l'ànima que és vostra i l'esperit que és lliure; per a poder tenir el dret d'ésser com sou...

No lluites, soldat de l'Exèrcit de la República, per l'afany de dominar els altres; combats amb tot el teu voler i coratge per a defensar-te del domini que els altres volen tenir damunt teu.

Dos grans herois de la llibertat. (En el centro)

Indíbil i Mandoni.

I foren dos germans, prínceps ilergetes, de Lleida, l'ànima principal de les revoltes. Les seves tribus són les que més bravament lluitaren contra els romans. Eren Indíbil i Mandoni.

Van alçar-se en armes dues vegades, i la lluita sostinguda per la independència fou coratjosa i sagnant.

(N. E. Si la primera vez los derrotaron, y la segunda también, ¿me puede explicar alguien dónde está ese heroísmo de ploramiques que siempre han perdido todas las batallas? Y siguen llorando, y maman.)

A la força de Roma, les tribus ilergetes oposaven un braó i una decisió fermíssims.

En la darrera de les revoltes, Indíbil trobà la mort en el camp de batalla. I la sageta enemiga que se li clavà el pit fou causa de la fugida i de la desbandada.



(N. E. Así de valientes eran. Ahora viene Àngel Guimerà con su febril imaginación y acento canario. Mi hermano también se llama Ángel Guimerá, yo soy Ramón Guimerá Lorente.)

El nostre gran Guimerà, que ha escrit una tragèdia i un poema sobre les gestes dels primers defensors de la nostra llibertat, conta així la batalla i la mort d'Indíbil:

Es nit encara: els pobles ilergetes

rera el fort estacat a munts reposen:

soldats ja vells la fosquedat regiren

o amb l'orella en la pols callats escolten. 

(N. E. Y unos siglos después pretenden que los de Lérida repoblaron Valencia y otros territorios con unas mujeres que parían como conejas.)

Retruny un corn, i un altre, i ja és el cercle

gavell d'espigues que el mestral fa moure:

les tendes cauen, els cavalls renillen...

ja l'ample estol cap a la vall s'aboca.

- A mort – Indíbil va cridant feréstec,

i amb ell Mandoni, comandant les tropes

envers les aigles que a la llum del dia (N. E. No era el águila de Franco)

entre núvols de pols xisclant s'acoten.

I s'ou el ferro massegar els arnesos, (N. E. s'ou : s'escolte, s'escolta.)

els dards, brunzint, en els pitrals rebotre,

les carns obrir-se al tall de les espases,

cruixir les llances i xiular les fones.

Ençà els nafrats agonitzants, s'unglegen,

i cecs i folls abraonats rodolen,

i enllà pels peus arrossegant cadàvers

poltres orats la lluita giravolten.

I alçant les piques ensagnades testes,

i el pes dels morts esllavissant les roques,

carros i bous i màquines de guerra

de timba en timba els rierals s'emporten.

Mes, ai! tot d'una els ilergetes callen:

ni avancen ja, ni al colpejar responen.

El noble Indíbil del cavall rellisca,

clavada al pit la fulla d'una escona!

- Avant, mos fills! - esglaiador s'aixeca

de Mandoni abraçat, mirant sos pobles.

Avant! Avant! - i arrabassant-se el ferro

el llença altiu als centurions que el volten.

Oh, déus! La testa sobre el pit decanta,

sa veu s'apaga, son esguard es torba,

i a caure en braços dels companys en lluita

per sempre més l'han revoltat les ombres!

Un crit d'esglai en el combat s'aixeca,

i allà van sos guerrers, fugint sens ordre,

arreu seguits de les potents centúries

que amb sang de lliures els camins emporpren.

(N. E. Es una manera muy poética y forzada de llamar a unos cobardes de la actual Lérida, en desbandada, héroes. No sólo pasa en Ángel Guimerá, sino en otros alucinados de su tiempo, muchos de ellos mallorquines. La renaixença de los mitos catalanes, muy poca historia, muchos cuentos, como sigue pasando en la actualidad, 7.3.2024.)

Concurs literari de Amic. (derecha, abajo.)

Amic obre un Concurs al qual podran concórrer exclusivament els soldats que lluiten als Fronts de la llibertat.

S'adjudicaran tres premis i sis accèsits.

1. Un premi de 500 pessetes a la millor narració d'un fet bèl·lic de l'Exèrcit republicà, preferentment viscut pel narrador.

Dos accèsits de 300 i 200 pessetes a les narracions que segueixin en mèrits a la premiada.

2. Un premi de 500 pessetes a la millor poesia de tema de guerra.

Dos accèsits de 300 i 200 pessetes a les poesies que segueixin en mèrits a la premiada.

3. Un premi de 500 pessetes a la millor anècdota de guerra, preferentment contada per un dels seus protagonistes.

Dos accèsits de 300 i 200 pessetes a les anècdotes que segueixin en mèrits (a) la premiada.  

Els originals han d'ésser escrits en una lletra llegidora i tramesos abans del dia 15 de febrer del 1938, als “Serveis de Cultura al Front”, Diagonal, 411, primer, amb la indicaci' (indicació): “Per al Concurs del periòdic AMIC”.

El jurat dictaminarà dintre els quinze dies següents al tancament del termini d'admissió

Soldat català de l'Exèrcit de la República: (centro, abajo)

Tens obertes les pàgines d'aquest periòdic a la teva col·laboració. El nostre desig fóra destinar-hi una pàgina sencera cada quinzena; envia'ns narracions d'episodis bèl·lics que hagis viscut, o anècdotes que t'hagin ocorregut, a tu o als teus companys, o simplement coses d'imaginació. Procura ésser breu i tingues la certesa de veure el teu nom en aquestes columnes. Assabenta'ns també de les vostres necessitats particulars i de les dificultats d'organització que puguin sobrevenir en la difusió de les nostres publicacions, i no vacil·lis a suggerir-nos iniciatives per a millorar constantment aquest AMIC teu. 

Carnet de guerra.

Primeres hores de la tarda – tarda d'octubre - en un poble aragonés. 

Als afores del poble unes hortes taquen de verd el siena del paisatge. Després, tot és pols i pedres. Ni un arbre, ni uns matolls. Res. És a dir, sí: en algun pujol la grisor d'unes farigoles, que els homes arrenquen, - no hi ha altre combustible per a encendre la llar en les llargues nits

d'hivern, que en aquestes terres deuen ésser terribles, car un vell m'ha dit: "Aquí padecemos nueve meses de invierno y tres de infierno".

Ací la tarda no té la pompositat, la policromia meravellosa que té en terres catalanes: les boscúries del Montseny que tenen perfum de llegenda, el Vallès de color de palla, les terres tarragonines que, vora la mar, tenen una bella austeritat de paisatge clàssic, el Pireneu, que té sentors de rondalla, la Cerdanya que és com una pintura de Corot, l'Empordà, que recorda els vells mites de Silèn i Amfítrite. Ací tot és igual: terra, terra, terra. De tant en tant, un petit bony en el llençol de terra: un poble.

I, no obstant, quina bellesa! Pressentiu que en aquest paisatge adust, clos, el somriure desentonaria. Es un paisatge greu, sever; la vida hi devia transcórrer sòbria. Sòbria, però bella, com les terres, com la

llum, com els pobles...

Aquest on sóc, - on recordo que era avui - és Azuara. Hi ha cases

baixes, cases ombrívoles, mancades de finestres, talment com si els que les habiten temessin l'entrada de l'aire i de la llum. Les cases on viuen les humanes criatures són pobres i de dimensions reduïdes; l'església és d'un barroc vergonyant i mesquí, que hauria indignat el Vasari. I hi ha

dues o tres cases de rics, sense cap gust, sense cap confort.

***

Des de primeres hores del matí – apuntava l'alba, subratllada per cants de perdius i cogullades - els soldats de la República ataquen Fuendetodos, el poble on naixia Goya, el més genial dels pintors espanyols. Arriba, clar, el terrabastall del combat. Hom distingeix perfectament sota l'ampla i espaiada veu del canó, l'espetegar de la fuselleria i el repiqueteig inconfusible de les metralladores. Les noies de la casa on he dinat, en bona companyia d'uns soldats catalans, van i vénen, posseïdes d'una gran angoixa, d'una por pànica que en el combat guanyin els feixistes. Saben, per evadits de Fuendetodos, d'Aguilón, de Villanueva del Huerisa, les crueltats que cometen. Aquestes noies, Guadalupe i Conxita, no saben imitar la vella que les ajuda en les feines de la casa i que, per a fer-se passar la por, es dedica al vi amb un gran entusiasme. Sortosament, l'alegria d'aquests soldats les tranquil·litza un xic.

A mitja tarda m'acomiado dels companys i m'adreço a Fuendetodos. 

El viatge no és massa llarg: uns dinou quilòmetres, però aquesta vegada resulta un xic accidentat. El xòfer, Lluís, no ha vist un clavegueró obert a la carretera, ni ha vist, per a evitar-lo, un camí provisional, i, gràcies que marxàvem a gran velocitat, car si no hagués estat així tal vegada no ho contaria. Hem saltat el clavegueró, però s'ha averiat el cotxe i arribem amb moltes moltes dificultats a les línies dels atacants. La remor del combat és eixordadora. Fuselleria, morters, metralladores, canons. I crits i tocs de clarins que esquincen l'aire espès de pols i fum. El poble és una cabellera de fum i de foc, que el vent despentina. Entre el fum flamegen banderes: en els nostres rengles la de Catalunya, que és com un raig de sol, i la de la República. Dalt la torre de l'església de Fuendetodos, la de Falange. L'església és l'últim reducte que al poble tenen els facciosos; tots els altres els han estat presos pels nostres soldats. Una bateria del 7,5 fa foc contra l'església i, al cap de quatre o cinc canonades, a la façana s'obre un esvoranc negre, talment com una boca fètida, desdibuixant-se en un badall enorme. L'Exèrcit de la República lluita, ja, als carrers del poble. Els rebels cauen o fugen. De sobte, un soroll terrible: part de l'església s'acaba d'esfonsar, soterrant els defensors. El poble és nostre.

Davant l'església hi ha, en una placeta plena de llum blava de capvespre, el monument a Goya: un cap del meravellós escultor català Juli Antoni. L'església s'ha esfondrat, i, en canvi, les bales han respectat el monument.

Els primers moments de l'ocupació d'un poble són sempre marejadors: cal posar les guàrdies, distribuir les forces, cercar allotjament per a l'oficialitat, improvisar un hospital de sang.

El xòfer em diu que l'averia és més greu del que ell pensava – s'ha trencat l'eix del cotxe – i que haurem de passar la nit al poble.

Per a dormir no s'amoïni – em diu un minyó de l'escorta -, que ja li hem trobat lloc.

M'acompanyen a una casa en un carrer estret i costarut. Una entrada espaiosa però, no massa alta de sostre. Una escala s'obre a la dreta. A dalt, en una sala que una no massa gran finestra obre al carrer, dues alcoves com dos nínxols. Un llit, d'estil barroc, a cada nínxol. En un d'aquests llits, sense despullar-me – pel fred i per si l'enemic contraatacava – hi he dormit. L'endemà, en llevar-me, m'ha estranyat l'aspecte abandonat de la casa: pols i brutícia per arreu i vidres trencats.

I m'ha estranyat veure les parets ornades amb reproduccions de pintures i gravats de Goya. En eixir (N. E. y no sortir) al carrer i pujar al cotxe que m'havien enviat d'Azuara, he sabut que havia dormit – molt malament, per cert – a la casa on havia nascut Goya, sord i genial com el músic gloriós dels quartets i de les simfonies (N. E. Beethoven).

Lluís Capdevila. 

Com parla l'anti-Catalunya.

L'odi ferotge que senten els facciosos contra Catalunya, és un dels mòbils més importants que els impulsà a la rebel·lió. S'han passat anys i anys enrarint l'ambient a base de campanyes rabioses contra tot el que era català; (N. E. ¿Le suena a alguien esto, pero de Cataluña contra España?) i han reeixit a suggestionar alguna ànima primària a base de fer-li creure que totes les desventures que sofria Espanya naixien de les activitats o del caràcter dels catalans. (N. E. Espanya ens roba pero al revés, Cataluña nos roba.)

L'odi que senten contra tot el que és nostre, culmina principalment en la cultura i en l'idioma. La nostra llengua – que sempre anomenen despectivament "dialecto" (N. E. occitano, por cierto) - els és un constant motiu per a desfogar la seva bilis.

Ara, d'ençà de la guerra civil, l'aversió anti-catalana ha arribat a adquirir aparences patològiques. Mentre cerquen captar-se la simpatia dels indecisos organitzant emissions de ràdio en català, el subconscient els traeix amb les constants vexacions de que fan objecte - o creuen fer

objecte - el nostre idioma.

No cal que parlem de Queipo de Llano, que en les seves xerrameques dedica cada dia floretes a la nostra terra; que ha arribat a dir - i fa molt pocs dies - que a ell "hasta le gustaban las mujeres catalanas si no hablaban catalàn (catalán).” Perquè per bé que són "guapas", quan per parlar es posen a fer "ti, ti, ti, ti" (textual), "si supieran lo feas que resultan!”. (N. E. Igual se refería a las de la CUP actual.)

Però, sobre les coses que digui el bufó de la guerra civil no cal insistir, perquè la nostra premsa les reprodueix molt sovint i ja són a bastament conegudes. No obstant, ja que hem parlat del general de Sevilla, no serà inoportú que reproduïm un retall d'una nota en lletres molt grosses com

un anunci, que publicava un diari d'aquella ciutat – l' “A B C” - el dia 21 del darrer octubre. Diu així:

El único idioma de la unidad nacional.

Don Alfonso Sala es un catalán que habla siempre en el idioma nacional

único, en el que une y no separa. De don Alfonso Sala deben tomar ejemplo, aquí en Sevilla y en toda la España liberada, los catalanes – muchos por desgracia – que se muestran reacios a arriar su antipático prurito de herir los sentimientos de unión nacional y persisten tercamente en el uso público y a voces! del dialecto regional, en las presentes circunstancias de una impertinencia notoria.

Creemos oportuno insistir en nuestra exhortación a todos los catalanes, para que no desentonen, con disidencias idiomáticas que pueden inducir a juicios de sospecha, del fecundo momento de fusión española pura, sin reservas y sin condiciones, que vivimos.

Això és fort, innegablement. Però, encara queden altres exemples força convincents. L' “Heraldo de Aragón” publicava, el 13 de novembre passat, un article titulat: “Hacia el imperio. - Por la Cultura y el Idioma” on, per començar, ja es deia això: 

En el período de preparación e implantación de la odiosa Constitución Republicana uno de los episodios más bochornosos fué (fue) sin duda, el de la exaltación del separatismo regional, bajo la forma bien poco encubierta de autonomías y estatutos.

El ciclo era bien notorio; dar oficialidad a los dialectos para desespañolizar, deshispanizar, para descatolizar, en definitiva truncar, la sagrada unidad de la Patria, hiriéndola en doble filo en su conciencia, en su idioma, para dejar España convertida en un “puzzle” sin la menor cohesión espiritual.

¡Qué necio empeño separatista el del estancamiento de las diversas hablas regionales, como si el provincialismo y aún el ruralismo pudieran conducir a otra cosa que al aislamiento y a la decadencia!

Cundo (cuando) en Cataluña se desterraba el idioma español, suave y armónico, musical y vario, sacrificándolo al dialecto regional, se multiplicaban en todos los países las cátedras, donde miles y miles de alumnos se preparaban para hablar y escribir nuestra lengua.

Com pot veure's, la fòbia anticatalana de l'autor d'aquest article no té límits. Perd els estreps i es llença a les afirmacions més grotesques; tal, per exemple, la que diu que el fet de donar oficialitat el que ell anomena “dialectos”, tingués per objectiu descatolitzar Espanya. Es extraordinari, però encara no és tot. En aquest article ja s'estableix el programa per al demà (sempre comptant amb la victòria, és clar). Diu, textualment, que: Habrá de prohibirse el uso de los dialectos, no tan sólo con una finalidad oficial, esto queda descartado, sino con afanes de propaganda, o de exhibición anti-española.

Això de l'exhibició antiespanyola és molt elàstic, és clar. I per a un home com l'autor d'aquest article, per al qual l'oficialitat dels “dialectos” vol dir afany de descatolitzar Espanya, antiespanyol ho deurà ésser, per exemple, l'edició de llibres catalans. Això com a mínim.

Però, seguim, seguim:

Empleo constante del español en todos los grados de la enseñanza; pero fundamentalmente y sin excepción alguna, en la escuela primaria, donde la inteligencia tiene mayor receptividad para el hábito y para la asimilación. (N. E. Eso lo saben bien los que adoctrinan) Uso constante y exclusivo del idioma común en todos los actos de la vida oficial y de la relación pública. Sin olvidar la predicación y la catequesis, muy interesantes a este respecto. Y desde luego, en la radiodifusión.

Cuando todos los ciudadanos de nuestra Patria conozcan el español desde la infancia y estén en condiciones de hablarlo correctamente, como lo que es, como lengua madre, su propio interés les llevará normalmente a usarlo.

Es ben clar, no? Doncs, per si encara no basta, heus ací el text d'un ban del governador de Sant Sebastià:

Preocupación de toda autoridad debe ser el eliminar causas que tiendan a desunir a los gobernados. Y si esto debe hacerse en épocas normales, mucho más debe serlo en las anormales en que nos hallamos.

Para nadie es un misterio las diferencias que han existido entre algunas regiones de España, y, sin meterme a analizarlas, sí considero de mi deber aprovechar estos momentos de convivencia en esta población de personas de todas las regiones para suavizar esas diferencias y que, por la buena voluntad de todos, vayan fundiéndose en un exaltado amor a la madre España en apretado abrazo de sus hijos, hermanos de las diferentes regiones. Para ello, uno de los mejores medios de demostrar esa compenetración de cariño y de ideas es emplear el idioma común, sobre todo cuando se dispone, como nosotros, de uno tan hermoso como el castellano para poder expresar lo mismo nuestro cariño de hermanos, como los enardecidos gritos guerreros, propios de los momentos que atravesamos.

Como ésto en nada indica menosprecio de los idiomas regionales, sino una exaltación patria que nos apiñe en las manifestaciones de nuestro entusiasmo, espero del patriotismo de todos contribuyan a ello, sin que tenga que corregir resistencia alguna.

San Sebastián, 16 de abril de 1937.

El gobernador militar, Alfonso Velarde.

El governador prega, és suau. Però, espera que no haurà de corregir. No és prou clar?

¡I pensar que aquests bans els puguin signar homes que han fet que a la zona per ells dominada els idiomes més parlats *siguin l'italià i l'alemany! Però, el veritable rècord de l'anticatalanisme de la facció el bat el ja esmentat “A B C” de Sevilla, que amb un gran luxe tipogràfic, com és costum d'aquest (N. E. errata: aqusat) diari sempre que parla de les nostres coses, publicava el següent entrefilet:

Hay en la zona nacional numerosos catalanes. Nosotros no decimos que son rojos. Pero lo parecen cuando tienen la desfachatez de utilizar entre ellos su odioso dialecto. Hay que acabar con esa porquería. En España se habla español y nada más. Y el que no lo comprenda así en la cárcel está haciendo falta.

Que cadascú hi faci el seu comentari.

Els contes de l'AMIC.

Dolça Catalunya... 

Després de dos mesos seguits de vida de trinxera es tenien ben guanyats uns quants dies de repòs en aquell poble de la reraguarda del front. Sempre se'ls veia junts tots tres. A la companyia se'ls donava el motiu dels “germans Tam Tam”. La simpatia inicial que els ajuntà a la caserna, abans de sortir cap al front, es convertí, per la convivència en els perills i atzars de la campanya, en una entranyable i profunda amistat, en una solidaritat que anul·lava els egoismes individuals.

Havien tingut la sort de poder allotjar-se tots tres a la mateixa casa. Eren molt ben tractats per la senzilla família camperola. El pare era un home d'una seixantena d'anys, eixut de carns, espigat i vigorós encara. El seu rostre, solcat d'arrugues, semblava fet d'una mescla d'atzabeja i bronze. Enraonava poc i sense gesticular, la qual cosa donava a les seves paraules una fermesa i seguretat particulars. Vivia amb la seva dona i una filla soltera, ja granada. En tenien una altra, la gran, casada a Barcelona amb un negociant de fruita. Cap dels tres no havia estat mai a Catalunya. A vegades, el vell Fermín treia un paquet de postals amb vistes de Barcelona, i Lebrau i Bosc - que n'eren fills - les "explicaven" amb tota classe de detalls. Vila, quan la cosa durava massa, intervenia amb bromes i preguntes contínues, fins que el vell agafava les postals i les desava. Lebrau era de pare francés i mare catalana. Sobre el seu pare n'hi havien pervingut unes vagues referències de vida turbulent i d'una mort obscura al Canadà, on se n'havia anat alguns mesos abans que ell nasqués. La seva mare tornà a casar-se, i als setze anys, Lebrau, no podent suportar més temps l'ambient de la família, se n'anà de casa. Llogà una habitació al carrer del Paradís, el balcó de la qual donava enfront mateix de l'absis de la catedral. Des del seu llit estant podia veure bé les gàrgoles i els alts finestrals. Els matins treballava de delineant a casa d'un arquitecte i les tardes les dedicava a les seves aficions. Li agradava la música i la poesia. S'havia après de memòria òperes italianes senceres. Detestava Wagner. Era un home totalment

urbà, o millor, barceloní. Sentia la seva ciutat com una cosa viva. Acostumava dir que no havia estat mai més enlaire del Tibidabo ni més enllà d'Horta, barri on havia tingut un "cavall blanc" – segons expressió seva -, un embolic sentimental. Era baix i grassonet, cabells negres i ulls

vius, que esguardaven amb una certa fixesa insolent. Es movia amb brusquedat, com si sempre tingués quelcom urgent a fer.

Bosc era un minyó franc i expansiu. Podia estar explicant facècies durant una setmana sense esgotar-les. La seva vida havia transcorregut sempre entre llibres de comptabilitat, campionats d'escacs i excursions. Tenia uns peus enormes i fumava en pipa. Quan Lebrau tenia ganes de molestar-lo només havia de fer que posar-se a contemplar-li els peus, movent lleugerament el cap en admiració mofeta, sense dir ni una sola paraula, fins que, esgotada la capacitat de paciència, Bosc exclamava: "El que a mi em sobra de peus a tu et falta d'alçada, impertinent

esquitx". Per fi, esclataven a riure tots dos.

Vila era el més jove dels tres i semblava el més gran.

Impressionava per la seva còrpora ingent de gegant apacible.

Era fill d'un poble prop d'Olot, Sant Joan de les Fonts. La seva viva curiositat infantívola divertia molt Bosc, qui no deixava perdre ocasió d'explotar-la, fent interminables les facècies que li contava.

De totes maneres, Vila no estava mancat d'una certa murriesca ni certer discerniment.

Feia estona que, aquell vespre, Lebrau i Vila havien sopat. Bosc era fora. Havia sortit a primeres hores de la tarda i encara no havia tornat. 

El llum d'oli de damunt la taula pampalluguejava sense parar. A fora el vent brunzia amb fúria. El vell Fermín dormitava en una cadira. Lebrau es passejava amunt i avall, fumant. Cada vegada que passava per davant la porta de la cuina pegava una furtiva mirada a la filla, que hi feinejava. “Es lletja, tanmateix – pensava -, però té encara un cos esvelt i uns ulls tristos, molt bells. Un cavall gris, vaja! La deu haver besada mai ningú?"

Vila plegué el sobre d'una carta que havia acabat d'escriure. Respirà amb alleujament, satisfet d'haver-la acabada, i esguardà un paquet que hi havia en un recó, prop seu. De sobte, adreçant-se a Lebrau, digué:

- Vols dir que Bosc és al polvorí? Trobo estrany, si és així, que no estigui ja de tornada.

- Quan poses la banya en un forat... - contestà Lebrau sense aturar-se -. No t'he dit ja deu o dotze vegades que el capità l'ha cridat per anar a fer no sé quin recompte de material! El que passa és que tu tens unes ganes boges de saber què és el que hi ha dins el paquet que ha arribat per a ell.

- Caram, noi, ets d'una penetració genial! I amb un to burleta, afegí: 

I tu tens unes ganes d'entrar a la cuina!... Entra-hi, home; ja faré veure que no ho veig. 

Lebrau s'arronçà d'espatlles. Callaren durant alguns minuts.

- T'enganyes - féu Lebrau, aturant-se davant el seu amic -, si et penses que el paquet conté menjar. Sé positivament que no.

- Tu què saps. Què vols que hi hagi, doncs?

- No ho sé; però no hi ha res del que et penses.

- T'ho deu haver dit un ocellet. O el deus haver ensumat molt bé. 

Però, com ho saps, a veure?

Lebrau somrigué.

- Sempre que ha rebut paquets amb menjar venien de casa seva, els hi enviava la seva mare, i la lletra del nom i l'adreça d'en Bosc era tremolosa i mal feta, d'una persona que no sap gaire d'escriure. 

En canvi, la targeta d'aquest paquet és segura i elegant. Aquest paquet,

doncs, no l'envia la seva mare: és d'un amic o dels companys de treball.

- Això que acabes de dir podrà provar que no és de la seva mare, però no prova de cap manera el que no hi ha dins.

- Ja ho veurem.

- De bona gana l'obriria - féu Vila -.

Què hi dius, tu? No som tots uns?

- Ens guardarem ben bé prou de tocar-lo! T'agradaria que t'ho féssim a tu?

- Em seria igual - digué. I una idea súbita el feu rire -. Estaria bé que hi

haguessin mitja dotzena de jocs d'escacs!

En aquell moment Bosc entrà. Mentre deixava el capot damunt un escambell arrambat a la paret, Vila anà a cercar el paquet i el posà triomfalment damunt la taula.

- Ja has sopat, Bosc? - preguntà Lebrau.

- Sí, ho he fet amb el capità. I, esguardant el paquet: Ah, ja ha arribat!

- Magnífic! - exclamá Vila -. Sabies que arribaria i no ens havies dit res, eh?

- Pero, si he rebut la carta aquesta mateixa tarda, en sortir d'ací!

- Bé! i què conté?

- Obre'l tu mateix, apa!

Vila no s'ho féu repetir. Començà a tallar el cordill de l'embalatge, sense pressa, amb una lentitud estudiada, com si ja no li importés. Per fi, després dels encenalls i paper, va aparèixer la caixa d'un petit fonògraf i un àlbum amb plaques. Quan anava a destapar una rodona capseta de cartó, Bosc la hi prengué de les mans:

- Compte! Ací hi ha el diafragma. Si es trenqués no podríem tocar. Deixa'm, ja muntaré jo l'aparell. Què et sembla, t'agrada el regal?

- Sí, és molt interessant - digué Vila amb un cert desmenjament -, però, què vols que et digui, trobo que hi haurien pogut posar també alguna cosa de torna: una ampolla de conyac, tabac, què sé jo.

- Deixa'l cantar a aquest - digué Lebrau -. És incurable. Posa una placa, que sentirem com toca.

Atrets per la música entraren alguns soldats dels que s'hostatjaven a la casa veïna. I després d'altres. Examinaven el petit aparell, preguntaven si hi havia determinat disc i, després d'escoltar durant més o menys estona, acabaven per posar-se a enraonar ells amb ells. Adhuc, alguns començaren a cantar cançons del seu repertori particular, amb la consegüent protesta dels que escoltaven el fonògraf.

Lebrau agafà una nova placa, passejà l'esguard per damunt els seus companys i somrigué amb una estranya dolçor. La cançó començà:

Dolça Catalunya,

pàtria del meu cor...

Tothom emmudí. S'anaren apropant lentament vers l'aparell, com si volguessin estar més a prop de la cançó enyorívola.

… qui de tu s'allunya...  

Tots se sentien agermanats per una mateixa emoció. Les notes de "L'Emigrant" els parlaven de la pàtria llunyana, aixecaven records i sentiments en llurs ànimes. La música, com una correntia entre terres de silenci, els portava cap a retrobaments interiors, cada vegada més pregons, cada vegada més intensos. Acudien a llurs esperits, fent més viva l'enyorança dintre el cor, flots d'imatges d'un passat de llum i de vida. I ells s'hi abandonaven, posseïts d'una inefable sensació de frescor i d'ingravidesa, desitjant d'una manera obscura no aturar-se enlloc, continuar... Venien remembrances de paisatges oblidats, d'escenes d'infantesa i d'adolescència; s'hi il·luminaven rostres femenins de promeses, germanes i mares; records de muntanyes, de perfils tan familiars i sabuts com els dels rostres dels éssers estimats; de camins que hom havia fet moltes vegades i en què cada pedra i cada arbre eren fites emotives; d'una veu que cridava el vostre nom en una casa on havíeu viscut anys i anys, i no sortíeu del lloc on estàveu amagat de por

de no sabíeu què; records de ciutats, de pobles, de carrers, de crepuscles dolcíssims prop del mar, de núvols... I, tota aquesta riquesa íntima eixia d'un fons de nostàlgia activa, perdia els trets individuals, i s'amplificava en un sentiment molt més profund, molt més vast, més

total. En cada ànima s'estremia la pàtria...

La cançó cessà. Però ningú no es mogué. Una veu digué a Lebrau, que anava a desar la placa:

- Torna, torna a posar-la.

I tots assentiren. Qui amb la mirada, qui amb el gest.

Lebrau canvià l'agulla, posà de nou la placa al plat i començà a donar corda. Però, una volta a la maneta donada amb massa força feu trabucar el fonògraf i la placa va caure a terra, trencant-se en molts bocins.

Vila s'ajupí a collir-ne els trossos i restà amb ells a la mà, sense saber qué fer-ne. Una idea feliç il·luminà el seu rostre. N'allargà un tros al company que tenia més a la vora, i un altre al següent, i a l'altre, fins que no li'n quedà cap.

- Guardeu-lo com a record. No ha estat cap desgràcia irreparable que

s'hagi trencat; ja n'enviarem a cercar una altra.

Quan tots hagueren marxat, el vell Fermín se li acostà:

- “No le ha quedado ningún trocito para mí?”

No, no li n'havia quedat ni un. Els havia repartits tots. Lebrau, que es donà compte de l'escena, feu tres trossos del seu i en donà un a cada un.

A fora el vent continuava udolant.

A. B.

Els humoristes catalans explicaran als soldats de l'Exèrcit de la República l'acúdit (sic) que els ha fet més gràcia.

La idea no és pròpiament nostra. Un gran humorista català, tan gran com jove, és qui la va tenir. Nosaltres l'hi robem i l'apliquem a l'hora actual. Però, com a cadascú el que sigui seu, declarem des d'ací que la idea pertany a Pere Calders, que és el gran humorista jove que hem al·ludit. Fa prop de cinc anys que Pere Calders va iniciar aquesta enquesta en un periòdic barceloní. Va quedar frustrada perquè aquell periòdic va veure interrompuda la seva vida. Però ja n'hi havia prou amb el sol inici, perquè hom pogués adonar-se de les grans possibilitats de l'enquesta. Aleshores, és clar, l'enquesta no tenia el caràcter que té ara. Els humoristes contaven els acudits al gran públic normal; avui els contaran a un públic gran i excepcional; els soldats del nostre Exèrcit. Aleshores hi havia qui posava dificultats. Hi havia qui considerava que la cosa era poc important i se la prenia d'una manera frívola. En Calsina, per exemple, que és un dels artistes més extraordinaris que té Catalunya, no és precisament que s'ho prengués d'una manera frívola, però es veu que s'arronsava d'espatlles. Segons ens conta Pere Calders, en Calsina tractava de subornar-lo. El volia convèncer per tal que fos ell qui li expliqués un “xisto” que estés bé, i deia que ja l'autoritzaria a publicar-lo. Però, davant la seva intransigència es va haver de resignar. I, després de fer un petit comentari sobre l'humor anglès, que és el que ell troba d'una millor qualitat, - n'hi ha prou amb què un acudit sigui anglès perquè provoqui la seva hilaritat, segons diu – va explicar-li l'acudit següent – anglès, és clar – que realment és d'antologia:

“Són dos exploradors que s'han perdut en el desert i es troben en un punt des d'on només es veuen horitzons de sorra, plans, desolats, sense la més petita mostra de vegetació. I un dels exploradors diu a l'altre:

- Perdoni, voldria parlar un moment a soles amb vostè...”

Ricard Opisso ja tractava l'afer d'una manera diferent. El tractava amb una gravetat profunda, i després d'una estona de reflexionar, exclamava:

“Sí, home, sí! Si no en sabia d'altre...

El xisto de l'antiquari!

Imagineu-vos un individu que necessita un rellotge de paret, i es dirigeix a casa d'un antiquari. 

- Voldria que m'ensenyéssiu un bon rellotge de paret...

L'antiquari n'hi ensenya uns quants de vulgars, i per fi, el porta davant d'un gran rellotge de caixa, i diu:

- Ací en teniu un de magnífic. Va molt bé, però s'ha d'entendre. Quan assenyala les deu i toca les cinc, són dos quarts de nou”.

Hi havia, també, qui descobria en l'enquesta unes grans possibilitats educatives, com en Bofarull.

- Jo trobo preferibles, deia, els acudits que tenen un sentit educatiu.

I va contar aquest, que deia que li agradava molt:

“Dues amigues es troben al carrer, i, l'una diu a l'altra:

- Mira, em trobo en un conflicte, per al qual no veig la solució. Demà passat és el sant del meu promès i no sé pas què regalar-li.

- Regala-l'hi un llibre, dona...

- Ca!... Abans hi havia pensat en això, però resulta que ja en té un...”

Hem començat ja els treballs a la captura de respostes. I, ja en tenim diverses, totes elles molt bones. Hem demanat, també, que si volen les il·lustrin amb un ninot. I això als escriptors sembla que els ha agradat molt. Es possible que surti alguna revelació i tot.

Gairebé tots ells han acollit la idea amb una gravetat de molt to. Afirmen que consideren que una de les coses més serioses que es pot fer per als soldats, és proporcionar-los distracció. I s'han posat mans a l'obra amb veritable entusiasme.

En el número vinent començarem a publicar les respostes. Però, volem aprofitar aquest preàmbul per advertir als nostres humoristes, que en l'Exèrcit de la República no hi ha unitats alemanyes. Així és, que els preguem que no contin als nostres soldats un acudit que, segons en Mora, fa riure extraordinàriament. Es un acudit alemany, que ell va sentir contar en una penya d'alemanys. No el va entendre, naturalment, però diu que tots reien tant i tant de gust...

Bé, que no el conti ningú, perquè els nostres soldats tampoc no l'entendrien...           

(izquierda arriba)

- Estic aclaparat de saber que heu enterrat la vostra dona.

- Sí, però què volíeu que féssim si estava morta.

Coses de mariners.

En una taverna del port, dos mariners torrats entren a tomballons. S'apuntalen prop d'una taula, es miren, i s'abracen.

Es desfan de l'abraçada i comencen a cridar:

- Ola, Pere!

- Ola, Joan!

- Quant de temps sense veure'ns! No et recordes de l'última vegada que ens vam trobar a Marsella? Quin daltabaix vam moure! Erem els amos de la ciutat.

- Oh, sí! Totes les noies estaven per nosaltres i no hi va haver taverna que no buidéssim.

- Brindem?

- Brindem!

I es van asseure. Després d'uns quants gots es començaren a ensopir. Passà un quart d'hora i un d'ells comença a eixorivir-se; amb una grapada agafà l'espatlla del company i va sacsejar-la.

- Ep! ep! minyó! Perquè ho sàpigues jo no em dic Pere ni m'he trobat mai amb tu a Marsella.

I l'altre, amb els ulls entelats, respongué:

- Jo tampoc em dic Joan i l'ase em fum si t'he vist mai.

- Aaaah! Doncs devien ésser uns altres mariners.

Es van tornar a ensopir, i al cap d'una estona, el que no es deia Joan s'aixecà. I, ondulant i fent brandades, com un vaixell en plena borrasca, se n'anà vers la porta.

- Escolta! - li cridà el que no es deia Pere -. Si te'n vols anar, a fora trobaràs dos taxis. Agafa el segon, que el primer no hi és.

(viñeta: mujer mirando un círculo de agua con algunas burbujas)

- Amor meu, no siguis pesat. Fa més de deu minuts que et prego de no jugar a fer bombolles a sota l'aigua.

Un cavall massa educat.

Kosciusco, l'heroi polonès, desitjava enviar algunes ampolles de bon vi a un seu amic de Soleure; donà l'encàrrec a un xicot dels seus, anomenat Zeltner, i va voler que prengués el cavall que ell mateix solia cavalcar. Quan retornà Zeltner, digué a Kosciusco que no volia cavalcar més el seu cavall, si al mateix temps no li donava la seva bossa. Kosciusco va

voler saber per què, i el minyó va respondre:

- Quan un pobre per la carretera es lleva el capell i demana caritat, el cavall s'atura immediatament, i no vol tornar a marxar fins que he donat quelcom al mendicant; i quan jo no tenia diners em veia obligat a fer veure que donava almoina a fi de poder deixar el cavall satisfet.

(derecha, arriba, cartel: “Barber” visto desde dentro, al revés.)

- Com és que sempre teniu aquest gos a la porta?

- Què hi vol fer? No podem esquivar-lo d'ençà que li vaig donar l'orella d'un client.

Enginy contra enginy.

Els lleons del desert estaven esveradíssims. Havia arribat un caçador tan destre que no errava un sol tret. I veieu el sistema que tenia: caçava sempre de nits. I, quan veia els ulls d'un lleó fulgurar en la tenebra, pam! i els encertava en mig del front.

Els lleons del desert es van reunir per posar fi a aquell desastre. I, veus ací el que van acordar: tots els lleons, de nit anirien a parelles i amb un ull aclucat. I va ésser la salvació. Quan aquell prodigi es creia fer blanc, la bala passava en el buit, entre la parella de lleons.

(viñeta: ladrón y dueño apuntándole con una pistola.)

- Ja us deixaré escapar, us en dono paraula però primer m'heu de dir com ho heu fet per obrir l'armari on la meva dona tanca el wisky.

L'espectre.

Un pobre home va comparèixer davant del seu veí, amo d'un castell, i amb la cara tota esblaimada, li va dir que havia vist un fantasma.

- Quan i on? - li va preguntar el veí.

- La nit passada. Caminava prop del vostre castell, i dalt d'una paret he llucat un espectre.

- I en quina forma se us ha aparegut? - preguntà el senyor.

- Era una cosa així com una mena d'ase molt gran.

- Aneu, aneu-vos-en a casa i no ho conteu a ningú. Sou un ximplet, i us heu espantat de la pròpia ambra (sic, ombra.)

(viñetas: pescador)

Pesca major o sorpreses de vida marinera.

      

L'última voluntat.

Quan Rabelais estava en el seu llit de mort, uns quants metges van ésser cridats a consulta.

- Estimats cavallers – digué el geni als seus doctors, traient entre els llençols la seva cara esllanguida -, deixeu-me morir de mort natural!

Un peix ben pagat.

Lord Firestone, passava la lluna de mel en un castell d'Itàlia, i estava a punt de celebrar la capvuitada del seu casament.

El temps era esplèndid. El palau tot engalanat. Els rebosts plens. L'olor de rostit s'escapava de les cuines. Tot feia esperar que la festa seria magnífica.

Només l'oceà semblava que tingués interès a deslluir-la.

Tota la vigília havia estat tan oratjós que no hi havia hagut manera de pescar ni un sol peix. I això era un gros contratemps, perquè el senyor hi era molt aficionat.

No obstant, el dia de la festa, de bon matí, un pobre pescador aparegué amb un llobarro tan formidable, que semblava creat per a aquella ocasió.

L'alegria corregué per tot el castell, i el pescador fou introduït en el saló, on el lord li preguntà quant volia d'aquell peix, que tot seguit li seria pagat.

- Cent fuetades a la meva esquena, és el preu del meu peix - respongué el pescador - i no vull perdre ni un sol cop.

Lord Firestone i els seus convidats van quedar atònits, però el nostre home estava resolut, i era en va contradir-lo.

- Bé, bé, el company és un humorista, i com que el peix ens convé, colpegeu-lo lleugerament, i que el preu li sigui pagat en presència nostra.

Quan li van haver administrat cinquanta fuetades, el pescador exclamà:

- Prou! Prou! Tinc un soci en aquest afer i és just que rebi la seva part.

- Com! És possible que hi hagi dos ximplets com aquest en el món?

Digueu qui és i que vingui de seguida.

- Bé – respongué el pescador; el trobareu a la vostra porta; és el vostre propi porter que no em volia deixar entrar si no era amb la condició que li donaria la meitat del que tragués del meu llobarro.

- Oh! exclamà el senyor -. Porteu-me'l tot seguit, que rebrà la seva part amb estricta justícia.

I quan aquesta cerimònia fou acabada, destituí el porter, i recompensà amplament el pescador.  

(viñeta: hombre delgado con un bombín, con un reloj de pared bajo el brazo y un pato como mascota, al que lleva atado. Otro personaje gordo, también con un sombrerito plano.)

- Què passa que fa una colla de dies que aneu amb el rellotge de paret sota el braç?

- Veureu, tinc el de butxaca a adobar...

Inexorable.

Un cavaller que molt sovint era molestat per un visitant llauna, ordenà al

seu criat de no deixar-lo entrar més, i d'avisar-lo amb tota cortesia. 

No va passar molt de temps que l'empipador subjecte es va presentar, 

i preguntà si el senyor era a casa.

- No – respongué el criat -, ha sortit.

- Voldria veure la senyora, he de dir-li quelcom.

- També és fora, - replicà el servent.

- Bé, ja l'esperaré. Però com que fa fred, m'agradaria seure vora del foc, en el saló.

El foc també se n'ha anat – respongué l'inexorable servent.

Funcionarisme rural.

L'automobilista. - Quants kilòmetres hi han d'ací al poble, seguint la carretera nova?

El peó caminer. - Per ara cap, perquè encara no han posat les indicacions.

(centro, arriba, viñeta, Hitler, hombre tras un telón.)

Furor teutonicus.

- Dantzig, l'Anschluss i Colònies, per començar!

- Ai, ai, ai! que ja torna a estar “uber alles” …! (über alles : sobre tot) 

(viñeta: hombres jugando al ajedrez.)

Una resposta xocant.

Frederic el Gran sofrí una formidable desfeta a Kolín. Passà el temps, i un dia, en una revista, s'encarà amb un soldat que tenia una profunda cicatriu a la galta, i li va preguntar:

- Amic, en quina baralla de taverna t'has fet aquesta esgarrinxada?

- Me la vaig fer – respongué el soldat – a Kolín, on Vostra Magestat pagà el beure.

(viñeta: nieta y abuelo con la pierna escayolada y un lazo (no amarillo) en la pierna. La alfombra merece la pena estudiarla. Yo veo un martillo, hoz, quizás banderas. Está en blanco y negro, pero los detalles son interesantes.)

- M'haurà de perdonar, avi, però avui tenim visites de compromís i hem de mirar que la casa faci un cert goig.

En el restaurant.

- Ecolteu (escolteu) cambrer. Tinc molta gana, i vull fer un bon dinar. Preneu la propina per endavant, i a veure què em recomaneu?  

- Que vagi a dinar en un altre restaurant, senyoret.

-::-

En una altra taula, un pagès s'entretenia mastegant l'escuradents.

- No siguis mal educat – li va dir el seu company -. Això no es menja, només es xucla.

Consells de mare.

- Desenganya't, filla meva; no en treuràs res de tan llegir. Als homes no els agraden les dones sàvies. Més s'estimen que siguin ben ases.

- Pero, mamà; que et penses que tots són com el papà els homes?

(viñeta: pobre con pulgas saltando en una tienda, y tendera.)

- Em darà 20 cèntims de pólvors insecticides.

- Sí senyor. ¿Que els vol en una capseta?

No, no cal, tiri-me'ls vostè mateixa per sobre.

Una vegada passa...

Un senyor va deixar vint-i-cinc pessetes a un amic seu per dos o tres dies. Com que estava segur que no les hi tornaria es va proposar de no deixar-n'hi mai més.

Però, veus ací que l'home va tenir una gran sorpresa en veure que les pessetes li eren retornades puntualment.

Passat un mes, el mateix amic tornà. I aquesta vegada necessitava una forta quantitat.

- Ah, no! - li va dir el nostre home -. Que m'enredéssiu una vegada pot passar, però dues, no.

Els poetes de la guerra.

Tren de soldats.

I. - Tarda.

Per la finestra del tren

va passant, a glops, la tarda.

El lluny apar que s'animi

sota el fum brut de la màquina

que agita mocadors negres

que fan adéus al paisatge.

I nosaltres fem adéus

dintre el silenci de nacre:

com enyorem la ciutat,

els nostres germans i els pares!

L'estació que és darrera

fa voleiar una campana

que es fon, com en boira fina

es perd el senyal d'un astre.

Retornarem altre cop?

Els meus companys ja no canten.

Quina enyorança us ha mort

els coloms de la paraula? 

Podrem retornar tots quan

la guerra sigui acabada?

Monòton ritme del tren;

la teva marxa, que llarga!

(El tren fuig i deixa enrera

l'escalf d'una foradada

on el silenci musica

la seva oda inacabada).

Ai, silenci pastoral

del camp! Què deuen fer a casa?

La mare deu mirar el cel

mentre renta roba blanca.

Per la finestra del tren

va passant, a glops, la tarda.

II. - Crepuscle.

Mai llisquessis, visió:

tren-hospital que creuaves

amb els ferits plens de benes,

entre un ponent de magrana.

Vares anar-te'n molt lluny,

vers la ciutat estimada.

Com us envejo, ferits:

veureu els fanals i els arbres.

Tots els companys han callat:

n'hi havia un que plorava.

La mort, amb cara de lluna,

espiava des dels aires.

III. - Nit.

Ferroviari, què tens

que sembles pres de basarda?

Sota una nit de carbó

tens clavells blancs a les galtes.

Enyores anar pels rails

d'argent de la via làctea

o bé el disc blanc de la lluna

no dóna pas a tes ànsies?

La vida és tot un enyor:

enyor de les enyorances.

Ramon Bech.

(Accèssit al millor poema de guerra. Concurs de l' “Agrupació d'Escriptors Catalans”).

Elles.

El tren ja no es veu. Han quedat a les andanes

de l'estació totes les dones. Hom diria

que el món ha perdut les baranes

i que s'ha estimbat la pena i l'alegria.

Ells viatgen cap a temudes distàncies

de morts verticals,

de plom furiós, de ressonàncies

de terra ofesa i d'apocalipsis d'hospitals.

Poques, molt poques han plorat.

A voltes estigué a punt de trair-les un sanglot,

que prompte fou ofegat

per una rialla absurda del tot.

Són les germanes, les esposes, les mares.

Les de llavi que vol i de cor que no sap;

les de pit madur i de mans no avares;

les de faldes profundes i de mocador al cap.

La mateixa obscura por gregària

del ramat perdut

en la muntanya

les ajunta sobre el brut

paviment. Són una muda pregària

d'ànima i d'entranya.

Romanen immòbils com un fris

esculpit amb pedra nocturna

i silenci gris

de cendra d'urna.

Tenen agonies de coloms en llurs cares marcides,

campanes de boira es gronxen en els seus rulls,

gèlides llums les ronden, com feres amansides,

i esquelles de llàgrimes pesen en els seus ulls.

La ciutat les espera amb els seus febrils tumultes,

amb la taula escassa de pa,

amb les nits de sirenes ocultes

i un ocell mort a la mà.

I se n'hi van. Se n'hi van, a poc a poc, totes juntes,

ajudant-se la passa, sostenint-se el cos.

Arrosseguen un llast d'esperances i preguntes

i trepitgen del dia les últimes flors.

Són les germanes, les esposes, les mares.

Les de llavi que vol i de cor que no sap;

Les de pit madur i de mans no avares;

les de faldes profundes i de mocador al cap.

Agustí Bartra.

(Premi de l' “Agrupació d'Escriptors Catalans” al millor poema de guerra).  

Germà que vas a la guerra...

Adéu, germà. Te'n vas – el rostre franc, 

l'esguard inofensiu -

quan l'octubre va ofegant els rastres

del fressar càlid de l'estiu

i al cel el bellugueig dels altres

es torna pensatiu.

Te'n vas, i rera teu,

aquell carrer que t'ha vist néixer

va repartint bocins del teu adéu.

I el record teu comença a créixer

com un Déu.

Germà: pels arbres la tardor va espolsant l'ambre

d'un sol convalescent i fi.

Jo penso en tu, perdut dintre ma cambra

immaculada de fadrí.

Penso en tu i viatjo aquell viatge

infinit per l'Ideal 

i m'estenc, com ahir, damunt la platja.

I vibra, al teu record, mar i sorral.

(La nostra mar llatina

profanada per noves i tràgiques fragates

i aquesta sorra fina

regada amb sang per l'odi d'uns pirates).

Esguardo el món i estimo més la nostra 

terra,

escollida com enclusa d'una nova

humanitat,

i et veig anar cap a la guerra

amb els ulls oberts i càndids vers la

immortalitat.

Te'n vas

i viuràs tot l'horror del clima

de trinxera, d'obús i de gas,

el dia pesant, la nit prima...

Però el nostre clima,

germà, l'enyoraràs?

Tu no pots enyorar-lo. Tu tens

aquell aire formal

del qui porta enganxada a les dents

la victòria final.

Sota un cel foraster

la metralla, el martiri,

et seran com la llum del carrer

que et recorda tan pur com el lliri.

I en les hores de dol, quan la glassa

del fum envaeix tot l'ambient

i es fa lenta la passa,

tu seràs el ressò més potent

i el més brau combatent

de la raça.

Tornaràs amb uns ulls de perfum

i un fusell de brillants a les mans,

i la Pàtria et dirà que ets la llum

i entraràs en el cor dels infants.

I un bon dia

- germà, jo el veuré -

quan enfilis el llarg del carrer

de la nostra alegria,

el carrer et serà un càlid, perenne llorer

que et farà companyia.

Oh, germà! Si pogués lluitar amb tu,

donar el pit i la sang pel nou món...

Si pogués tenir el braç com el teu, tan segur...

Els malalts... ¡si ens volguessin al front!

Lluitador d'una causa sagrada,

davant teu m'agenollo, germà.

Catalunya et contempla, abrandada.

Glòria a tu, vencedor del demà!

J. Gimeno-Navarro.

AMIC

Publicació quinzenal per a esplai del soldat català de l'Exèrcit de la República editada pels Serveis de Cultura al Front del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Adreça: Avinguda del 14 d'Abril, 411, 1r.

Tel. 72006 – Barcelona

Núm. 1. 1 de gener del 1938.