Mostrando las entradas para la consulta excusa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta excusa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 7 de noviembre de 2022

Lo nom de nostre Senyor Deu Jesu-Christ. Sententia. Abjuratio.

Sententia.

Lo nom de nostre Senyor Deu Jesu-Christ e de la gloriosa Verge nostra dona Sancta Maria humilment invocats.

Nos don Pere (huic Petro est cognomento Garcia) per la gratia de Deu e de la Sancta Seu apostolica bisbe de Barcelona (Pere Garcia, Pedro García, obispo de Barcelona) e nos Antoni de Contreras en decrets doctor e Pere Pariente (no Parent) en Sacra Theologia licenciat capellans del Rey nostre Senyor inquisidors de la heretica pravitat en les ciutats e bisbats de Tarragona Barcelona Vich Gerona e Helna (Elna; Helenensis) per la Sancta Seu apostolica creats e deputats. Vists per nos los processos criminals actitats e ventilats davant nos dits inquisidors e en nostre Consistori entre lo promotor e procurador fiscal de la Sancta Inquisitio de una part agent e denuntiant e Joana Libiana vidua que fonch muller den Franci Libia quondam e Marquesa muller den Pau Badia Chatherina muller den Galceran Bertran scriva del Rey nostre Senyor filles den Pere Benet e dena (de na) Marquesa muller sua quondam Gabriel Rabacer sartre Isabel muller den Francisco Pallares reconsiliat Aldonça muller den Gabriel Comte sartre tots conversos de la ciutat de Barcelona denunciats e delats de crims de heretgia e apostasia reos e criminosos defenents de la part altra e aquells diligentment examinats e totes e sengles coses en aquells contengudes (la primera n es una u en el texto, como se encuentra varias veces).

E vista la denunciatio davant nos dits inquisidors per lo procurador fiscal de la Sancta Inquisitio feta. E vista la summaria informatio per lo dit procurador fiscal sobre la dita denuntiatio e accusatio administrada. La qual per nos vista manam tots los damunt dits esser posats en los carceres de la Sancta inquisitio (minúscula) axi com de fet foren posats. E vist com contra alguns de ells es stada dada la demanda e petitio en scrits per lo dit procurador fiscal. E vistes les confessions que davant nos dits inquisidors stants ells presos en los carceres de la Sancta Inquisitio han fetes les quals alguns de ells han fetes apres quels foren dades dites demandes e petitions per dit procurador fiscal altres les han fetes apres que per nos foren charitativament amonestats que deguessen dir e confessar tota la veritat sobre los crims de heretgia e apostasio (apostasia) que nos hauriem ab ells ab tota clementia e pietat per les quals confessions se monstra clarament tots los dessus nomenats axi home (homens, homes) com dones e cascun de ells haver comes crim de heretgia e apostasia e esser se apartats e desviats despuys que hagueren rebut lo sanct sacrament del baptisme de la nostra sancta fe catholica christiana e de ço que Sancta Mare Ecclesia catholica de Roma te preica mana observa e guarda. Es monstra ells e cascun de ells esser se transpassats a observar e fer los ritus e cerimonies de la ley de Moyses e dels jueus en specialment nos consta clarament que la dita Joana Libiana viuda apres que fonch per nos dits inquisidors per tres vegades charitativament admonestada stant presa dins los carcers de la Sancta Inquisicio que confessas e digues tota la veritat sobre los dits crims de heretgia e apostasia en diverses vegades e confessions ha dit e confessat com ella dita Joana stigue en poder dena Marquesa quondam mare sua fins ques casa ab En Franci Libia quondam que era de edat ella dita Joana de setze fins en desset anys e stant ab dita sa mare la dita sa mare quondam li dix essent en lo mes de setembre que ella dita Joana fes un dejuni de jueus lo nom del qual no sab la dita Joana ço es que no manjas de tot lo dia fins a la nit les steles vistes e que si faea dit dejuni que Deu li donaria molt de be. E ella promette a aquella que faera dit dejuni empero de amagat ella manjaria e no feu dit dejuni. E recorda a la dita Joana que la dita sa mare per tres anys arreu hu apres de altre li dit que fes lo dit dejuni e axi ella loy promettia empero de amagat ella dita Joana manjava e no faea dit dejuni encara que ella li donas entenent que dejunava ella no dejunava. E mes ha confessat la dita Joana Libiana como ha vist que la dita sa mare los dies dels dissaptes se mudava la camisa e que lo dia del digmenge ella per dissimular se mudava altra camisa e faea passar per aygua la que se havia mudada lo dia del dissapte. E mes dix que la dita sa mare los dies dels dissaptes no filava ni volia que la dita Joana filas e aço per honor de la Verge Maria. E axi la dita Joana no filava per honor de la Verge Maria. Empero dix que ella dita Joana be conexia que la dita sa mare per observar la ley de Moyses ho faea. E mes dix que lo divendres al sol post la dita sa mare manava plegar la faena a ella dita Joana e lo dia del dissapte a la hora del sol post manava lexar la faena a la dita Joana. E mes dix e confessa que per manament e ordinatio de sa mare moltes vegades e tantes vegades com loy manava la dita Joana abans que no posaba la carn a coure de aquella levava lo greix e apres la posava en sal en una posteta e la cobria e apres de una stona la levava de la sal e la rentava e la mettia a coure. E mes dix e confessa que una vegada vea com la dita sa mare prengue una cuxa de carn e obri aquella e de aquella trague una vertoleta. E mes lo dia mateix portaren a la dita sa mare un parell de perdius mortes e de aquelles no volgue manjar per que deya que eran offegades. E mes ha confessat que no manjave res lo dia del dissapte que fos apparellat aquell dia abans lo divendres apparellava la vianda que havia de manjar lo dia del dissapte. E mes confessa la dita Joana que ella e Marquesa germana sua deyan a la dita sa mare per que lo dissapte manjava la vianda apparellada lo divendres que era freda e aquella responia que millor li sabia la vianda freda que calda. E mes confessa la dita Joana que ella stant prenyada dix a ella na Isabell muller den Dalmau Ferrer cunyada de dita Joana la qual es morta los quals eran de Barcelona empero lavons staven en Gerona per les morts (peste). E en lo mes de setembre dix a la dita Joana Libiana viuda que dejunas aquell dia e que no manjas de tot lo dia fins a la nit e que per ço Deu li ajudaria e hauria millor part e ella se excusa per raho del prenyat e aquella li dix que no curas que Deu li ajudaria. E axi ella loy promette empero quant vingue a les nou hores o per aquent ella famajava que la creatura que portava conexia ella que congoxava e axi a consell de son marit ella manja un tros de citronat ab un tros de pa dientli que si sa cunyada li demanava si dejunava que li digues que si e al vespre sopa ab dit son marit de una gallina rostida. E mes dita Joana ha confessat que feu ab altres persones an altre dejuni entre any que no manjava de tot lo dia fins a la nit. E mes ha confessat que colia e servava los dissaptes e no faea faena e lo divendres a vespra ella ab daltres persones se lexaven de fer faena. E aço ha fet axi stant en Barcelona com en Gerona. E mes ha confessat com en la Coresma abans de la Pascha de la resurectio ella ab altres persones faean la pascha dels Juheus per tres dies arreu manjans pa alis e en dit temps no faean alguna faena. E en dits tres dies no manjaven pa levat ni manjaven en taula ni permettian que les moçes lavassen les aynes en que manjaven abans ella matexa ab les altres persones matexes rentaven los plats de argent en que manjaven ab cenrada dient que pus eran lavats ab cenrada que eran haguts per nous. E axi mateix ha confessat la dita Juana que ella ab altres persones abans que no posaven la carn a coure de aquella levaven lo greix e apres la posaven en sal e si era carn de la cuxa aquella lavaven e treyan la vertoleta. E mes ha confessat que ella induida per les dites persones crea que totes les dites coses eran bones e sanctes e aquelles faea per observar la ley de Moyses car havien la dit que servant los (les) dites coses que Deu li donaria molt de be e moltes riqueses. Aximateix en lo mes de setembre feu dit dejuni de Jueus ab sa mare e ab na Marquesa sa germana muller den Pau Badia no manjant de tot lo dia fins a la nit. E dita sa mare los deya que faent dit dejuni haurian molt de be. E mes deya a dita Marquesa que si faea dit dejuni que Deu la tornaria ab son marit. E mes ha confessat la dita Joana que les sobredites coses no ha confessades fins al dia de huy per vergonya que havia de confessar dites errors. E mes confessa dita Joana Libiana que en lo temps que ella feu e serva les dites coses per ella confessades ella confessant crea la ley de Moyses esser millor que aquella dels chrestians e que no crea que nostra Senyora la Verge Maria fos verge axi com li donaven a entendre e axi ho crea ella confessant e que ha stat e perseverat en aquesta mala creença de la edat de dotze anys fins que mori la dita sa mare e ella vengue en casa de sa germana nomenada Chatherina muller den Galceran Bertran de que haura a son parer al dimecres Sanct prop seguent deu anys. E mes ha confessat dita Joana que com ella venia a la Esglesia en si mateixa deya nosaltres creem en la ley de Moyses e venim aci a la Esglesia dels christians e que no crea en los Sacraments de Sancta mare Esglesia car davenli entenent que millor era la ley de Moyses que la ley dels christians. E mes ha confessat la dita Joana que lo dijous Sanct e lo divendres Sanct ella confessant anava ab sa mare e dites ses germanes ço es Chatherina muller den Galceran Bertran e ab Marquesa muller den Pau Badia e ab altres persones anaven per visitar los moniments del cors precios de Jesu-Crist e que ella confessant deya a dita sa mare que per quina cosa faean allo que faean los christians dels dits moniments. E ella deya que los christians tenian aquella creença e devotio aquella jornada fer aquells moniments e que elles hi anaven per que les gents no diguessen que eran juheus del tot e que ella confessant no crea gens de ço que los chrestians faen. E creu ella confessant que les dites ses germanes tenian la mateixa creença. E mes dix ella confessant que tots anys en la coresma se acustumava de confessar empero may no confessa que ella hagues fetes dites coses per ella confessades ni altres peccats greus que ella hagues fets e tant poch no complia les penitentias que lo confessor li donava pensant que no era res. E mes confessa la dita Joana que essent ella de quinze en setze anys ella comença de combregar e axi apres cascun any combregava empero ella no hi crea gents (gens). E mes confessa que en la casa de dita sa mare havia una imatge de la Verge Maria la qual tenia lo Jesus en lo braç de la qual una persona se burlava e ella confessant e dita sa mare li deyan que callas que avegades les parets tenian orelles e aço ella confessant e dita sa mare deyen no perque creguessen en la dita Verge Maria sino perque no fossen descubertes. E mes ha confessat que manjava afami que los juheus de Gerona daven a ella e a dita sa mare e mes que ella ni sa mare ni dita Marquesa sa germana no menjaven conills ni lebres ni nenguna manera de ocells offegats ni peix sens scata (escata; escama) ni apres que havian manjat la carn no manjaven formatge per que deya sa mare que los juheus non menjaven. E que es veritat que ella confessant trobava mes pler de la companya dels juheus que no de christians. E mes que alla hon se trobava ella confessant guardava e colia los dissaptes ço es que lo divendres quant los dies son grans a les quatre hores apres lo mig-jorn e quant los dies eran petits a les tres hores encenia los cresols ab metxes noves e aquells lexava cremar fins que els mateys se apagaven. E mes ha confessat com ha fet lo dejuni de setembre e altre en lo mes de març que nomenaven lo del setembre dia bo e altres dejunis entre anys los quals dejunis tots eran de juheus. E aço ha fet moltes vegades ella confessant en Barcelona e en Gerona. E encara mes ha confessat la dita Joana Libiana que sabia algunes orations e que conexia be que no eran de christians e que per ço les li ensenyava sa mare. E mes ha confessat com no sabia lo credo in Deum ni la Salve Regina sino un tros e que lo Pater nostre e Ave Maria sabia be empero que no les deya e que sabia dues altres orations empero que no les deya per quant si nomenaven Jesu-Christ e la Verge Maria. E mes ha confessat com servava e colia la festa de les Cabanyelles (cabañitas) empero que no les havia enramades. Es ver que entra en una casa hon les havian fetes ab enramada e ella hi entra per devotio que hi tenia de solemnizar dita festa. E de les coses sobredites moltes ne ha fet e servat ella confessant tambe stant en Tarragona ensemps ab es (les) dites sa mare e germanes. E mes dix e ha confessat que les coses sobre dites no haguera confessades sino fos stada presa per la Sancta Inquisitio e aço per vergonya quen havia e pensant que no seria descuberta de les quals coses ha damanat venia e misericordia devotament.

E axi mateix trobam com Marquesa muller den Pau Badia apres de esser presa en los carcers de la Sancta Inquisitio e per nos per dues vegades amonestada charitativament que confessas la veritat ha confessat com ella per manament (pone manamant) de na Marquesa quondam muller den Pere Benet quondam mare sua abans que no possava la carn a coure aquella espellicava e de aquella levava lo greix e apres la posava en sal en una posteta e aquella cobria e apres que habia stat alli per una stona la lavava e apres la mettia en lolla. E com era carn de la cuxa aquella obria e de aquella traya la vertoleta que en aquella es. E mes ha confessat la dita Marquesa com en lo mes de janer prop passat ella hague XXXVIII anys e que ha ques casa ab En Pau Badia marit seu vint e dos anys. E que es veritat que despuys que ella comença haver discretio ço es de onze en dotze anys poch mes o menys ella confessant sempre cregue en la ley de Moyses creent aquella ley esser millor que la ley dels christians. E que es veritat que en lo dit temps ella confessant colia e servava los dies dels dissaptes e que si alguna vegada nol servava sen stava ella confessant per la companya de casa empero ella ab molta devotio tenia intentio de colre e servar dits dies de dissaptes. E que es veritat que si ella pogues colre e servar lo dia del dissapte complidament ella lo divendres lo sol post se lexara de fer faena e lo dia del dissapte se abillare e no faera alguna faena fins al vespre. Empero que sempre ella confessant per la devotio que tenia al dissapte e per manament de sa mare lo divenres al vespre ella encenia un cresol ben net abans que no acustumava de encendre lum en casa los altres dies lo qual cresol lexava cremar e nol apagava fins que per si mateix se apagava. E aquestes coses ha servat ella confessant fins al temps de la edat sua de vint e sis anys empero si algun temps no ho servava sen stava per temor car sempre tenia devotio en fer dites coses per la ley de Moyses. E mes dix e confessa que es veritat que de onze en dotze anys fins al temps dels dits vint e sis anys cascun any feu ella confessant lo dejuni judaich del mes de setembre lo qual dejuni essent ella confessant de menor edat faea per manament de sa mare. Empero apres havent sentiment lo feu ab maior devotio fins al dit temps lo qual dejuni faea en aquesta manera ço es que lo dia abans del dit dejuni sopava de dia e apres landema no manjava ni bevia de tot lo dia fins a la nit les steles vistes e al vespre a sopar manjaven carn de galina o peix empero no manjaven carn de la carniceria car deian que axi ho manava la ley que no manjassen carn de christians e les galines que manjavan volian que fossen degollades e no offegades. E mes ha confessat que en lo dit temps ella no manjava peix sens scate (scata, escata) ne conills ni lebres ni alguns ocells offegats ni la dita sa mare. E per quant algun temps per temor ella manjava de les sobredites coses empero la dita sa mare com ho veya e ho sabia malahia a ella confessant. E mes ha confessat la dita Marquesa que es veritat que en lo dit temps ella confessant ab la dita sa mare anaven a la ecclesia no per devotio que hi haguesen sino per demonstrar que eran bones christianes.

E mes dix e confessa que en lo dit temps ella confessant no crea en los Sacraments de Sancta mare Ecclesia ni crea que per la confessio li fossen perdonats los peccats ni en aquell temps encara que ella se acostumava de confessar no confessa james que fes ni servas las cerimonies damunt per ella confessades. E mes confessa que en lo dit temps ella feu lo dejuni de la Regina Aster (Ester, Esther). E mes dix e confessa que en lo mes de setembre feyan ella e la dita sa mare les Cabanyelles ço es que faen festa per sis o set dies empero no enramaven la casa per que no fossen vistes ni fos conegut que faessen dites Cabanyelles. E mes ha confessat que es veritat que com faen lo dejuni del mes de setembre per ella dessus confessat lo dia abans del dit dejuni ella se lavava les cames e lo cap es mudava calces netes e aço mateix faea la dita sa mare. E que Joana Libiana vidua e Chatherina muller que es den Galceran Bertran germanes de ella confessant stant ab dita sa mare axi mateix servaven e colian los dies dels dissaptes e faean lo dejuni del mes de setembre e les Cabanyelles e totes les altres sobre scrites coses axi com ella confessant ho faea es conte dessus. E mes ha confessat que en lo dit temps ella confessant no crea que la Verge Maria fos verge axi com la dita sa mare ley havia induida abans crea de la imatge de la Verge Maria que los christians crean en un tros de pedra. E mes ha confessat e confessa que quant portaven lo cors precios de Jesu-Christ per ciutat per combregar alguna persona malalta ella confessant e dita sa mare e germanes se faen a la finestra no per que hi haguessen devotio ni hi creguessen sino per demonstrar que eren bones christianes e que mes pler havia ella confessant de veure o juheus o conversos que no en veure christians de natura. E mes dix e confessa que en la quaresma ella confessant e la dita sa mare e dites ses germanes dessus dites faen la Pascha dels juheus del pa alis la qual durava vuyt dies e la dita sa mare los dits vuyt dies sempre manjava pa alis e arros e peix e faves tenres o galines degolades empero no manjava carn de la carneceria. Empero ella e dites ses germanes lo primer dia de dita Pascha manjaven pa alis e guardavan aquell empero los altres dies no manjaven del dit pa alis per que tenian en casa moçes e mestre que eran christians de natura perque no fossen descubertes empero be tenian devotio de fer e servar dita Pascha si poguessen. E mes ha confessat que lo dijous Sanct la dita sa mare e germanes e ella confessant e altres persones anaven per visitar los moniments del cors precios de Jesu-Christ ab una altra persona e anaven visitar dits moniments no perque hi creguessen sino per que fossen tengudes per christianes y reyanse de dites coses e una vegada aquella altra persona dix - veiau com han posat lo bon hom - e ella confessant e les altres sobredites haver oides dites paraules sen reyan. E altra vegada li ohi dir lo dimecres o lo dijous Sanct en los quals dies era la Pascha dels juheus del pa alis la qual faean e guardaven ella e dita sa mare e germanes les paraules seguents. - Ho com es tot hu ço que nosaltres fem ab ço que ells fan. - E aço deya trahentse scarn daço que faen los christians. E mes dix e confessa que les coses sobre scrites per ella confessades no confessa la primera vegada que es stada interrogada o amonestada per vergonya que havia de confessar dites coses. E que sino la haguessen presa a ella confessant ella no haguera confessades dites coses. E mes dix e confessa que deya una oratio que comença - O Senyor - la qual per esser larga no scrivim açi salvo que a la fi deya - Lo Deu de Abraham de Isach e de Jacob haja merce de mi e de tots peccadors Amen. - E mes dix e confessa que no havia devotio en la Verge Maria ni en Jesu-Christ. E mes ha confessat que algunes vegades en lo temps que vingue la Inquisitio en Barcelona ella confessant e les dites Chatherina e Joana ses germanes axi en casa de Galceran Bertran com en casa della confessant se ajustaren e ella confessant dix a dites ses germanes que en temps de la gratia fora bo ques confessassen de la mala vida (que) havian tenguda ab sa mare e la dita Chatherina respos que nos confessassen que no hi hauria algu que les acusas pus que despuys que eran casades vivian be e los missatges (missatgers) de lurs cases nols havian vist fer res de mal. De les quals coses ha demanat venia e misericordia devotament.

E axi mateix trobam e clarament consta com Chatherina muller den Galceran Bertran Scriva del Rey nostre Senyor apres de esser presa en los carcers de la Sancta Inquisitio clarament ha dit e confessat apres de esser stada per tres vegades amonestada que confessas la veritat e apres encara de esserli donada la damanda (demanda) e petitio en scrits per lo procurador fiscal ha dit e confessat com per manament de Marquesa quondam muller den Pere Benet quondam mare sua ella algunes vegades rantava (rentava) e lavava la carn e aquella posava en sal en una posteta o librella e alli la lexava star per una stona e deya dita sa mare que per hagues millor sabor la faea posar en sal. E mes dix es confessa dita Chatherina com la dita sa mare deya a ella confessant e li manava que no filas lo dia del dissapte mes que aspias o faes altres faenes leugeres e axi ella confessant ho faea com dita sa mare li manava. E mes ha confessat com en la present ciutat de Barcelona e en la ciutat de Tarragona ha fet en lo mes de setembre un dejuni sens manjar tot lo jorn fins al vespre ques monstraven steles al cel. Axi mateix per instructio e inductio de la dita sa mare feu un semblant dejuni al seu parer en lo mes de maig o de juny o pus destiu que ara ha apres ques diu de Aster. E mes ha confessat com ha manjat pa alis que dien de la Pascha. E mes ha dit e confessat la dita Chatherina que es veritat que del temps que ella confessant era de edat de tretze anys poch mes o menys fins que ella se casa ab son marit En Galceran Bertran que era de edat de desset anys poch menys de desset anys ella confessant sempre stigue fora de la creença de la Sancta fe catholica creent la ley de Moyses esser bona axi com la dita sa mare ley havia induida car la dita sa mare li deya que la dita ley era bona e que Deu la manana (manava) e axi ella confessant ho creya. E mes ha confessat que en tot lo dit temps ella confessant anava algunes vegades a la Esglesia ab dita sa mare no per devotio que hi tingues sino per demonstrar que eran bones christianes. Axi mateix dix que se acustumava confessar a son confessor empero may no confessava que ella fes les coses sobre scrites car dita sa mare li deya que no la qualia confessar de dites coses. E mes ha confessat que el dijous Sanct ella confessant ab dita sa mare anaven veure los moniments que havian fets per lo cors de Jesu-Christ en lo temps que ella stava en dita creença e no hi anaven per devotio que hi tenguessen sino per mirar e per que fossen tengudes per christianes. E mes ha dit e confessat que fins a la present hora no ha confessades les coses sobre scrites per dues rahons la una es que pus que ha gran temps que ella se era apartada de la dita creença e havia abhominat dites coses e havia purgada sa conscientia faent dejunis e altres devotions no empero confessant aquells se pensava que no era obligada de confessarho. Laltra raho es per quant crea que la persona accusar lo pare e la mare es peccat e per ço no ho volia dir ni confessar lo que sabia de sa mare. E mes sen stava per la vergonya del mon de si mateixa. E mes dix que en lo dit temps deya los set psalms en pla axi com sa mare li havia monstrat dient axi - Senyor nom reprengues en la tua fellonia etc. - E mes dix e confessa que en lo dit temps que ella confessant stava en la dita creença no tenia devotio en Jesu-Christ ni en la Verge Maria e que aquells tres o quattre dejunis que ella confessant ha confessat que sa mare li manave que fes en lo mes de setembre e ella li donava entenent quels fes empero que de amagat manjava que es veritat que ella confessant crea que los dits dejunis eran bons e ella tenia devotio en fer aquells per que eran de la ley de Moyses. Axi mateix ha confessat que sino fos stada presa en lo carcer de la Sancta Inquisitio no haguera confessades les dites coses pensantne ja esser absolta e no esser obligada de confessar segons que dessus ha dit. E mes ha dit e confessat que una vegada en lo temps que la Sancta Inquisitio vengue en la present ciutat de Barcelona ella dita confessant e Marquesa Badia e Joana Libiana ses germanes se ajustaren totes tres e dix la una de elles que seria bo que se confessassen als pares inquisidors dels errors que havian fets stants e vivints ab dita sa mare e ella confessant dix que pus que despuys de esser casades havian viscut be com a bones christianes que lo que havian fet essent fadrines stants ab dita sa mare no haurian qui les acusas e creent que eran excusades de haverho confessar. La qual devotament ha damanat de dites coses venia e misericordia.

Item mes trobam e clarament consta com Gabriel Rabaçer sartre apres de esser posat en los carcers de la Sancta inquisitio e apres de esser per nos amonestat charitativament que confessas la veritat ha dit e confessat que ell stant en una casa de una conversa en la ciutat de Barcelona la dita conversa en lo temps de la fruyta e creu que era en lo mes de setembre dix a ell confessant que fes hun dejuni e que Deu li faria molt de be lo qual dejuni ell confessant per inductio de aquella feu en aquesta manera que no manja de tot lo dia fins a la nit fins que veheren les steles e abans de sopar ell confessant damana perdo a la dita conversa. E mes dix e ha confessat que ell ha fet lo dit dejuni per tres o quatre anys ab la dita conversa e ab altres persones. E mes ha confessat que ell ha observat e colt lo dia del dissapte moltes e diverses vegades abans que vingues la inquisitio en la present ciutat de Barcelona e apres que la inquisitio fonch venguda en Barcelona lo serva e colgue per un any o dos e dits dissaptes servava e colia en aquesta manera ço es que lo dissapte demati apres de esser levat se partia de casa e sen anava al encant e no tornava a sa casa fins a dinar e no faea faena axi com acostumava en los altres dies e al depres dinar aximateix sen anava de casa e no faea faena. E una persona veent que ell no faea faena reprenia a ell confessant es barallava ab ell dientli - per que no feu faena - e ell confessantli (confessant li) deya que curas de simateixa en mal viatge. E mes ha confessat que es veritat que lo divendres al vespre ell encenia en sa casa dos o tres lumeners per devotio del dissapte e una persona algunas vegades li apagava dits lumeners ço es alguns de ells. E mes que lo divendres al vespre ell confessant se lexava de fer faena e la dita persona li deya per que no faea faena e ell confessant li deya - cura de tu en mal viatge. - E aximateix ha confessat que servava e colia los dits dissaptes per tant com li havian dit que Deu manava colre los dissaptes e que era cosa bona e sancta e que per tant ell confessant colia e servava dits dissaptes pensant e creent era cosa bona e sancta. E mes que los sobredits errors e peccats que nunqua los confessava a son confessor e que sen stava de confessarles per temor e vergonya tement que per allo no lin vengues algun damnatge e que ell no haguera confessat les dites coses si nol haguessen pres e nol haguessen portat a les presons de la Sancta inquisitio. E mes ha confessat per la ceguedad en que ell era posat ell no crea en les coses ques fan en Sancta mare Ecclesia empero que apres ha hagut conexença de la sua error e que per ço ses tornat a la Sancta fe catholica e creu vertaderament tot ço e quant Sancte mare Ecclesia creu e en aquesta fe vol viure e mori pregant als pares inquisidors li vullen atorgar e donar venia e misericordia.

Axi mateix se monstra clarament com la dita Isabel muller den Francesch Pallares apres que es stada presa en los carcers de la Sancta inquisitio e apres que fonch per nos dits inquisidors per dues vegades amonestada caritativament que confessas tots los crims dela heretgia e apostasia que comesos hagues contra nostra Sancta fe catholica ha confessat com ella per inductio de na Clara madastre sua muller den Barthomeu Limona quondam pare della confessant ella en lo temps de les figues e dels raims en lo mes de setembre ha fet un dejuni que no manja ni begue de tot lo dia fins a la nit les steles vistes e al vespre del dit dejuni abans de sopar ella dita Isabel per ordinatio de la dita sa madastre ells besa la qual sa madastre dix a ella dita confessant que com beuria a la nit trobaria un flori dor en la taça e que per miracle ley trobaria. Lo qual dejuni dix la dita Isabel ques nomenava de Equipur. Lo qual dejuni ella apres feu per tres vegades ço es per tres anys seguents en lo dit mes de setembre ensemps ab los dits son pare e sa madastre e sempre los demanava perdo lo vespre del dejuni els besava les mans abans de sopar. E mes se monstra com a vegades apparellava per lo dit son marit una certa vianda en que mettia spinachs ciurons (cigrons, sigrons; garbanzos) molto (moltó, mouton) carn salada e ous. Aximateix la dita Isabel apres de esserli donada la demanda e petitio per lo procurador fiscal en scrits e esserli donades ses deffenses ha confessat com ella confessant ha fet lo dit dejuni de Equipur en lo mes de setembre tantes vegades com la sabut axi abans de esser casada ab En Francisco Pallares com apres de esser casada lo qual dejuni faea en aquesta manera ço es que dejunava tot lo dia fins a la nit que les steles eran en lo cel. Lo qual dejuni faea per inductio de una tia sua nomenada Elionor Colella muller den Colell lo nom del qual no sab la qual es morta. La qual tia sua deya a la dita Isabell semblants paraules. - Isabel dema o tal dia sera lo dejuni feslo. - E axi ella confessant faea lo dit dejuni e com venia al vespre demanava perdo a la dita Elionor e li besava les mans. Lo qual dejuni ella confessant ha fet sempre fins que vingue la Sancta inquisitio en la present ciutat de Barcelona si donchs no era malalta o indisposta o que nol sabes car sempre quel sabia lo faea. Lo qual dejuni ella dita Isabel sabia be que era de juheus e per servar la ley dels juheus ella confessant lo faea. E mes ha confessat que ella no ha servat ni colt los dissaptes e aço per que no fos descuberta car ella be tenia voluntat e devotio de colre e servar aquells si pogues. Empero dels divenres a vespre ben ha colt alguns axi abans de esser casada com apres de esser casada e que en lo temps que ella faea los dits dejunis e les altres coses per ella dessus confessades stava e era fora de la creença de la Sancta ley evangelica e de la ley de nostre Senyor Deu Jesu-Christ e crea que en la ley de Moyses se havia a salvar car en altra manera ella confessant no faera les coses que ha confessades. E mes se monstra clarament com tots anys se confessava a son confessor empero que no confessava lo peccat de la heretgia per quant ella no pensava lavons que guardar la ley de Moyses e dels juheus fos peccat. De les quals coses be e devotament ha demanat perdo venia e misericordia.

Item se monstre clarament com la dita Aldonça muller den Gabriel Comte essent presa en los carcers de la Sancta Inquisitio apres de esser per nos dits inquisidors charitativament admonestada per tres vegades que confessas la veritat dels crims de la heretgia e apostasia havia fet e comes contra nostra sancta fe catholica e apres de esser li donada la demanda e petitio per lo procurador fiscal de la Sancta inquisitio ha confessat com ella dita Aldonça essent de edat de X en XI anys de que ha XXV anys poch mes o menys stant ella ab En Daniel Bages e ab Beatriu muller de aquell de la ciutat de Barcelona ab los quals stigue per temps de tres anys e mig una donçella nomenada Elionor que era germana de hun nomenat Pere Pujol venint lo temps de les figues de burjaçot e dels rayms dix a ella confessant que venia un dejuni e que havia de dejunar en tal manera que no havia de manjar de tot lo dia fins a la nit e axi ella fonch contenta de fer lo dit dejuni ensemps ab la dita Elionor e ab los dits En Daniel Bages quondam e ab la dita Beatriu muller de aquell. E de fet lo faeren tots ensemps e al vespre del dit dejuni ella confessant demana perdo als dits En Daniel Bages e a la dita Beatriu muller de aquell. E lo dit dejuni feu ab los sobredits per tots los dits tres anys e mig que stigue en dita casa. E mes que en lo dit temps la dita Beatriu muller del dit Daniel Bages lo divendres a la vesprada se lexava de fer faena e manava a ella dita Aldonça que endressas casa e lavava e scombrava casa e axi ella ho faea. E axi mateix ella confessant lo divenres a vespre per manament de dita Beatriu natejava (netejava) los cresols e aquells encenia ab metxes noves e aquells no apagaven fins que ells mateys se apagaven e les dites Beatriu e Isabel apparellaven lo divendres la vianda que havian a manjar lo dissapte e una vegada o dues les dites Beatriu e Isabel apparellaven una certa vianda ço es spinachs com ciurons e ous e altres coses e de dita vianda apparellada lo divendres manjaven lo jorn del dissapte tots los de casa ço es lo dit Daniel Bages e Beatriu e Elionor e ella dita Aldonça confessant. E mes que en lo dit temps que dita Aldonça Comte stigue en dita casa tenia devotio en colre lo dissapte e si pogues servar e colre aquell que ho faera per quant crea la ley dels juheus axi com li havian donat entenent que era bona. E mes que per ordinatio de la dita Beatriu ella dita Aldonça levava lo greix de la carn e la posava en sal e apres de una stona la posava a coure e que quiscun any tant com ella stigue en dita casa les dites Beatriu e Elionor en la quaresma pastaven pa alis e ella confessant tant be sen manjava axi com ley donaven lo qual pa ella confessant manjava per devotio que tenia en la dita pascha dels dits juheus la qual pascha es en la quaresma abans de la pascha dels christians. E que es veritat que en tot aquell temps que ella dita Aldonça Comte stigue en casa del dit Daniel Bages ella stigue appartada de la Sancta fe catholica e crea en la ley de Moyses axi com li havian donat a entenent (entendre). Dels quals peccats e errors la dita Aldonça be e devotament ha damanat venia e misericordia.

Segons que de totes les coses damunt scrites totes e sengles e de moltes altres mes largament conste en les confessions per los damunt dits davant nos judicialment fetes e per los processos contra ells fets e actitats als quals en tot e per tot nos refferim. E vist com tots los damunt scrits e nomenats han confessades les dites llurs errors heretgies e apostasies devotament e ab animo e cor de esmenar llur vida tant quant havem pogut veurer e conexer. E jatsia que de rigor de justitia poguessem proceir contra ells e quiscun de ells agrement e dura per ells esser tan durs e obstinats en llur mala secta e creença e remissos e pareosos (perea : pereza; pereosos : perezosos) en llur convertiment empero consyderant que nostre Senyor Deu Jesu-Christ es misericordios e clement lo qual los perdonara si vertaderament se convertiran a ell e aquell conexeran e adoraran per Deu vertader e creuran en los articles de la Sancta fe catholica e de bon cor se penediran dels errors e crims per ells comesos. E per quant nos nos devem conformar ab la sua Sancta doctrina e de la sua Sancta Ecclesia catholica la qual es clement e piadosa haguda nostra delliberatio e consell sobre les dites coses e volents nos dits don Pere bisbe de Barcelona e Antoni Contreras e Pere Pariente inquisidors declinar e seguir mes a misericordia que no al rigor de justicia havents Deu davant los ulls de la nostra pensa del qual proceeixen tots los judicis drets e justs havem trobat que devem declarar axi com ab tenor de la present nostra sententia declaram los dits Joana Libiana vidua que fonch den Franci Libia quondam Marquesa muller den Pau Badia Chatherina muller den Galceran Bertran scriva del Rey nostre senyor Gabriel Rabaçer Isabel muller den Francisco Pallares e Aldonça muller den Gabriel Comte e cascu de ells esser se transpessats (transpassats más arriba) e esser se tornats en fer e servar los ritus e cerimonies judaiques e esser incorreguts e incidits en los crims de heretgia e de apostasia e haver servats e guardats los ritus e cerimonies judaiques e esser stats heretges e apostatas de la Sancta fe catholica christiana. E per lo semblant esser e haver incorreguts en sententia de anathema e de excomunicatio maior del temps que los dits crims e delictes commetteren en ça e encara haver incorregudes altres penes en dret e justitia e en los sacrats canones constituides contra los tals e ordenades. Mas per quant los damunt (dits) e cascu de ells usant de millor consell e mes saludable que fins ara no havian usat tengut ni seguit segons que han dit ells se convertexen es tornen es volen tornar e convertir ab vertader e pur cor e no fictament ni simulada a la nostra Sancta fe catholica christiana e a la unio de Sancte mare Ecclesia a la qual demanen esser reduits e reincorporats offerint se prests de abjurar e renuntiar tot specia de heretgia e de apostasia. Per tant si ells abjuraran abnegaran renunciaran e apartaran de si dita heretgia e apostasia de judeizar e altra qualsevol specia de heretgia que haien incorreguda e comesa e confessaran creuran e tenran la nostre Sancte fe catholica e los articles de aquella e ab vertadera fe e ab pur cor e no ficte ni simulat se tornaran a la Sancta fe catholica christiana e les penitenties que per nos los seran injungides e imposades rebran e ab devotio compliran nos stam molt prests e apparellats ab bona e sancta intentio e proposit de reebre aquells e admettre al gremi e unio de la Sancte mare Ecclesia catholica.

(N. E. Este tío es de lo más cansino que se puede leer. 187 veces sale "confes" en el texto)

Abjuratio. 

Nosaltres Joana Libiana Marquesa muller den Pau Badia Chatherina muller den Galceran Bertran Gabriel Rabaçer Isabel muller den Francisco Pallares Aldonça muller den Gabriel Compte (Comte, no Compte; Comte es de comite, conde; compte de computo, cuenta) tots de la ciutat de Barcelona de nostra libera franca spontanea e agredable voluntat abjuram detestam renunciam appartam e lunyam de nosaltres tota e qualsevol heretgia e special aquesta de que som infamats e testificat (testificats) la qual nosaltres havem confessades ço es de judeizar e de guardar e de observar les serimonies de la ley de Moyses e de fer les ritus cerimonies e solemnitats dels juheus les quals en special quiscun de nosaltres ha confessades les quals mes largament son contengudes en la sentencia que contra nosaltres ses donada e declarada. E confessam de la nostra propria boca ab pur e vertader cor la Sancta fe catholica christiana la qual te preica segueix mostra e ensenya la Sancta mare Esglesia catholica romana. E aquella tenim volem e promettem tenir e seguir e en aquella volem perseverar e morir e nunqua nos nos volem apartar ni partir de aquella. E juram per nostre Senyor Deu e per los seus sagrats quattre evangelis davant nos posats e per lo senyal de la cr+eu de tots temps star e esser subjectes a la obedientia del beneventurat mossenyer Sanct Pere princep dels Sancts Apostols e vicari de nostre Senyor Deu Jesu-Christ e del nostre molt Sanct Pare Alexandre Papa sise lo qual huy en en dia governa e regeix la Sancta Esglesia catholica e apres de ell als seus successors que a ell canonicament succeiran e de nunqua james apartar nos ne lunyar nos de aquesta obedientia per alguna persuasio heretica e en special per aquesta judaica heretgia e per tots temps perseverarem e starem en la unitat e congregatio de la Sancta Mare Ecclesia e serem tots temps en defensio de la Sancta fe catholica cristiana e perseguirem tots aquells qui contra aquella seran ni veuran e manifestarem e publicarem aquells e james nons ajustarem ni aplegarem ab ells ni creurem en llurs vanes e folles creençes ni en llurs dits ni obres ni aquells rebrem ni acullirem ni deffendrem nils consellarem ni favorirem directament ne indirecta publicament ni amagada per obra ni per senyal ni per dit. E si contra aquestes coses en algun temps farem o veurem volem incidam e encorregam en pena de relapsos. 

Quam siquidem abjurationem praedicti Joanna Libiana Marquesa Badia Chatherina Bertrana Gabriel Rabaçer Isabel muller den Francisco Pallares et Aldonça Comte fecerunt modo et forma et sub tenore subscriptis coram prefatis reverendo domino episcopo barcinonensi et reverendis inquisitoribus in presentia reverendorum Petri Buada decretorum doctoris Antonii Pellicer canonicorum Sedis Barcinone et Jacobi Ferrer notarii et Scribae maioris domus deputationis Cataloniae et Petri Michaelis Carbonell notarii Barcinonae et Archivarii Regii et magnificorum Stephani Eugan militis et Jacobi de la Ran alias Arenes domicelli Barcinonae populati et Joannis de Plaxes decretorum doctoris et Joannis Joffre et Guillelmi Laurador notariorum et Joannis Borrada fusterii habitatorum Barcinonae testium ad haec specialiter vocatorum et assumptorum et etiam in presentia quamplurimorum aliorum tam marium quam feminarum in multitudine copiosa in dicta sede Barcinonae congregatorum.

Qua quidem abjuratione per illos facta dictus reverendus dominus episcopus Barcinonensis interrogavit illos de articulis fidei sigillatim et distincte qui responderunt se credere in illis quorum articulorum verba sunt haec.

Interrogationes reconsiliandis faciendo de articulis fidei et primo de articulis divinitatis. 

Creheu vosaltres que Deu omnipotent es infinit e sobiranament bo que es pare fill e Sanct Spirit e es un Deu en essentia e trino en persones.

Creheu vosaltres que lo pare es Deu omnipotent no fet no creat no engenrat.

Creheu vosaltres que lo fill es Deu omnipotent no fet no creat mas del pare eternalment engenrat.

Creheu vosaltres que lo Sanct Spirit es Deu omnipotent no fet no creat no engenrat mas proceint del pare e del fill e egual al pare e al fill. 

Creheu vosaltres que aquest mateix Deu qui es trino en persones e hu en essentia per la sua omnipotentia haja creat lo cel e la terra e la mar e totes coses visibles e invisibles que en aquelles son.

Creheu vosaltres que aquest mateix Deu pusqua remettre (redimir) los delictes e peccats e no altri sino ell.

Creheu vosaltres que en lo jorn del judici final tots resuscitarem e quiscu ab son propri cors e anima e axi starem davant lo tribunal e cadira de nostre Senyor Deu Jesu-Christ Deu nostre e ell donara a quascu gloria o pena segons los merits o demerits de quascu. 


Sequuntur articuli humanitatis Christi

Creheu vosaltres que lo fill de Deu ço es nostre Senyor Deu Jesu-Christ sia stat concebut de la gloriosa Verge Sancta Maria per obra del Spirit Sanct sens ajustament de home.
Creheu vosaltres que nostre Senyor Deu Jesu-Christ sia nat de la Verge Maria vertader Deu e vertader home la Verge Maria stant verge ans del part en lo part e apres lo part. 
Creheu vosaltres que nostre Senyor Deu Jesu-Christ en aquella sacratissima carn que ha pres del ventre virginal de la Verge Maria sia stat crucificat mort e soterrat per los nostres peccats e defalliments. 
Creheu vosaltres que apres que nostre Senyor Deu Jesu-Christ fonch mort e lo seu sagrat cors estant en la carn la sua sagrada anima davallas (davall, devall) als inferns e la divinitat stant ab lo seu precios cors ab la dita sagrada anima davallas als inferns e de aquells tragues e delliuras los Sancts pares que alli eran ço es Adam Eva Noe etc. 
Creheu vosaltres que lo tercer dia apres de la sua sagrada passio en son propri poder car es Deu resuscitat de mort a vida la sua anima sanctissima ajustada al cors glorificat ço es en aquell cors lo qual jague e fonch posat en lo sepulchre e lo qual penja en la creu. 
Creheu vosaltres que apres la sua sagrada resurrectio lo quarenten jorn de son propri poder sen muntas als cells hon seu a la dreta part de Deu lo pare. 
Creheu vosaltres que a la fi del mon nostre Senyor Jesu-Christ venra per judicar los vius e los morts e lavors donara a quascu gloria o pena perpetua segons los merits o demerits de cascu ço es als bons gloria e als mals pena. 

De Sacramentis. 

Creheu vosaltres en lo Sanct Sagrament de la Missa ço es que com lo prevere ses revestit al altar e lo schola li ha presentat la ostia que es pa material del qual nosaltres usam tots dies e lo prevere ha dites sobre lo dit pa aquelles sagrades paraules que nostre Senyor Deu Jesu-Christ dix lo dijous de la Cena cenant ab los seus Sancts apostols e dexebles que en virtut de les dites paraules lo dit pa material sia convertit e transubstanciat en vertader cors precios de Jesu-Christ.
Creheu vosaltres en los set sagraments de la Sancta Mare Ecclesia ço es en lo baptisme confirmatio penitentia en lo sagrament de la Sancta Missa en lorde sacerdotal en lo sagrament del matrimoni e de la extrema unctio segons que la Sancta Mare Ecclesia de Roma creu preica mana e observa.
Creheu vosaltres tot ço e quant Sancta Mare Ecclesia de Roma creu e confessa. 

Quibus ita gestis et peractis praefatus reverendus dominus episcopus barcinonensis absolvit illos in forma Ecclesiae a sententia excomunicationis et anathematis quam propter dicta crimina haeresis et apostasiae incurrerant. Quibus peractis de mandato suarum reverendarum paternitatum fuit processum ad legendum 
et publicandum capitulum sequens cum penitentiis et finem praesentis sententiae ut sequitur. 

E per quant per la confessio e abjuratio per los damunt dits Joana Libiana Marquesa muller den Pau Badia Chatherina muller den Galceran Bertran Gabriel Rabaçer Isabel muller den Francisco Pallares Aldonça muller den Gabriel Comte davant nos fetes nos consta aquells haver confessats los grans errors culpes e crims per ells comesos ab bona contritio tant quant havem pogut conexer. Volents aquells reunir a la unio e gremi de la Sancta Mare Ecclesia catholica Romana la qual no tanqua lo seu gremi a aquells qui ab deguda contritio e vertadera penitentia se tornen a aquella demanant misericordia e abjurant sos crims e errors trobam que devem manar axi com ab la present manam absolre e ab la present absolem e per absolts denuntiam los damunt dits Joana Libiana Marquesa muller den (pone deu) Pau Badia Chatherina muller den Galceran Bertran Gabriel Rabaçer Isabel muller den Francisco Pallares e Aldonça muller den Gabriel Comte de la sententia de excomunicatio e de anathema maior que per los dits crims e heretgia e apostasia del dia que aquells commetteren feren e son stats ligats e illaqueats e reduim e admettem aquells tant quant de dret podem e devem al gremi e unio de la Sancta mare Ecclesia catholica Romana ab vertader e pur cor e no ficte ni simulat se tornen en aquella e les penitenties a ells davall injungides e posades servaran e compliran e si hauran confessada tota la veritat de tots e sengles crims de heretgia e apostasia que sabut hauran axi de simateys com de qualsevol altres persones vives e mortes presents o absents. E per quant los damunt dits han offes molt temerariament nostre Senyor Deu Jesu-Christ e la sua Sancta Ecclesia e fe catholica per la qual raho et alias no se pot conexer si aquells van en lum o en tenebres o si vertaderament o ficta o simulada se son tornats a la Sancta fe catholica per nostre Senyor Deu Jesu-Christ. Per tant per aquesta nostra diffinitiva sententia sententiam e declaram penitentiam e per penitentia condamnam tots los damunt dits Joana Libiana Marquesa muller den Pau Badia Chatherina muller den Galceran Bertran Gabriel Rabaçer Isabel muller den Francisco Pallares et Aldonça muller den Gabriel Comte e cascun de ells a carcer perpetual ab confiscatio de tots sos bens segons ja desobre es dit.
E mes los manam e per penitentia los injungim que de huy a un any prop seguent tots los damunt (pone damuut, típico error u - n) dits e cascun de ells dejunen e sien tenguts de dejunar tots los divenres de dit any e en pa e aygua e que per tot lo dit any ab bona devotio en cascun divenres quiscu de ells diga per trenta vegades les orations del Pater noster Ave Maria e lo Credo in Deum e Salve Regina si aquells saben e aquells que no saben dites oracions que dins spay de tres mesos prop seguents aquells sapian e aprenguen perfetament sots les penes a nostre arbitre reservades. E mes que les dites orations del Pater noster Ave Maria Credo in Deum e la Salve Regina hajan e sien tenguts de monstrar als seus fills e filles sots les dites penes a nostre arbitre reservades.
E mes los manam e per penitentia los injungim que en tota sa vida natural cascun any se hajen de confessar e de fet se confessen a sos confessors tots llurs peccats tres vegades ço es una vegada abans de la Nativitat de nostre Senyor Deu Jesu-Christ e altra a la Pascha de resurectio e altra en la festa de cinquagesma e que combreguen lo cors precios de nostre Senyor Deu Jesu-Christ al manquo una vegada lany ço es a la Pascha de resurectio sis trobaran disposts per combregar encarregant sobre aço les conscienties de llurs rectors e curats. 
E mes los injungim e per penitentia los manam per senyal de humilitat a tots los damunt dits que en tota sa vida natural no porten sobre si ni en llurs vestidures per si honrar or ni argent ni perles ni pedres precioses ne vesten seda ni grana ni xamellot ni porten coral ni ambre (ámbar). E mes que en tota sa vida no pusquen tenir ni tenguen officis publichs en les ciutats viles e lochs hon habitaran e viuran ni benificis en les Esglesies ne sien fisichs ni cirurgians ni botiguers ni speciers ni procuradors ni arrendadors per si ni per altra persona ni sien cambiadors ni notaris ni scrivans publichs ni cavalquen en cavall ni porten armes. Les quals penitenties segons que dessus se contenen a tots los dessus nomenats reconsiliats e a quascun de ells manam e injungim que facen e complesquen sots pena de relapsos les quals coses dessus dites totes axi pronuntiam manam e injungim en aquests scrits e per 
aquests scrits. - Petrus episcopus barcinonensis. - Antonius inquisitor. - Petrus inquisitor.
Lata fuit preinserta diffinitiva sententia per prefatos reverendum dominum Petrum episcopum Barcinone et Antonium de Contreras decretorum doctorem et Petrum Pariente in sacra theologia licentiatum inquisitores hereticae et apostolicae pravitatis in civitatibus et diocesibus barcinonensi tarraconensi Vici Gerundae et 
Helnae (Elna) a Sancta Sede Apostolica creatos et deputatos pro tribunali sedentes in dicta sede barcinonensi et de suarum reverendarum paternitatum mandato lecta et publicata per me Bernardum Texidor (1) presbyterum urgellensis diocesis apostolica auctoritate notarium publicum et Sanctae inquisitionis notarium et scribam modo et forma supra scriptis presentibus dicto venerabili Martino Ximeniz procuratore fiscali Sanctae inquisitionis ex una et dictis Joanna Libiana vidua Marquesia uxore Pauli Badia Chatherina uxore Galcerandi Bertran Gabriele Rabaçer Isabele uxore Francisci Pallares reconsiliati et Alduncia uxore Gabrielis Comte ex alia parte die mercurii intitulata XXIII die mensis martii anno a nativitate Domini millesimo CCCC nonagesimo sexto. Quibus quidem omnibus et singulis praedictis sic peractis praedictus Martinus Ximeniz procurator fiscalis Sanctae inquisitionis petiit et requisivit de omnibus et singulis suprascriptis fieri unum et plura publicum et publica instrumentum et instrumenta per me praedictum notarium presentibus pro testibus ad hec specialiter vocatis et assumptis praedictis reverendis Petro Buada decretorum doctore Antonio Pellicer canonicis Sedis Barcinonae et venerabilibus et discretis 
Jacobo Ferrer notario et scriba maiore domos Deputationis Cataloniae et Petro Michaele Carbonell notario Barcinonae et Archivario Regio et magnificis Stephano Engan (antes Eugan) milite et Jacobo de la Ran alies Arenes domicello Barcinonae populato et Joanne de Planxes (antes Plaxes) decretorum doctore et Petro Latzaro minore dierum et Joanne Jofre et Guillelmo Laurador notariis et Joanne Borrada fusterio Barcinonae habitatoribus et praesente etiam clero et populo in dicta Sede congregato in grandi multitudine.  

(1) Hic Bernardus Texidor obiit apud villam seu oppidum Cervariae 
die dominico festo Sancti Bernardini XX maii anno a nativitate Domini M. D. nono. (1509)

miércoles, 19 de diciembre de 2018

Salvador Efraín Salazar Arrué, Salarrué.


SALARRUÉ: Seudónimo de Salvador Efraín Salazar Arrué, nació en Sonsonate, El Salvador, el 22 de Octubre de 1899 y murió en San Salvador el 27 de Noviembre de 1975.
Poeta, pintor y escritor, ha sido considerado el máximo exponente de la narrativa cuzcatleca, entre quienes se cuentan
 Arturo Ambrogi José María Peralta Lagos

Salarrué fue uno de los fundadores de la nueva corriente narrativa latinoamericana. En sus "Cuentos de Barro" y "Cuentos de Cipotes", él logra una plena identificación con el mundo campesino, nunca antes advertidas en los autores salvadoreños.

SALARRUÉ: Seudónimo de Salvador Efraín Salazar Arrué


Índice

El negro.
La botija.
La petaca.
El padre.
El circo.
De pesca.
El contagio.


EL NEGRO.

El negro Nayo había llegado a la costa dende muy lejos. Sus veinte años morados y murushos, reiban siempre con jacha fresca de jícama pelada. Tenía un no sé qué que agradaba, un don de dar lástima; se sentía uno como dueño de él. A ratos su piel tenía tornasombras azules, de aun azulón empavonado de revólver. Blanco y sorprendido el ojo; desteñidas las palmas de las manos; gachero el hombro izquierdo, en gesto bonachón, el sombrero de palma dorada le servía para humillarse en saludos, más que para el sol, que no le jincaba el diente. Se reiba cascabelero, echándose la cabeza a la espalda, como alforja de regocijo, descupiendose toduel y con gárgaras de oes enjotadas.
El negro Nayo era de porái.....: de un porái dudoso, mescla de Honduras y Berlice, Chiquimula y Blufiles de la Costelnorte. De indio tenía el pie achatado, caitudo, raizoso y sin uñas -pie de jenjibre-; y un poco la color bronceada de la piel, que no alcanzaba a velar su estructura grosera, amasada con brea y no con barro. Le habían tomado en la hacienda como tercer corralero. No podía negársele trabajo a este muchacho, de voz enternecida por su propio destino. Nada podía negársele al negro Nayo: así pidiera un tuco e dulce, como un puro o un guacal de chicha. Pero, al mismo tiempo era -pese a su negrura- blanco de todas las burlas y jugarretas del blanquío; y más de alguna vez lo dejaron sollozante sobre las mangas, curtidas con el barro del cántaro y la grasa de los baldes. Su resentimiento era pasajero, porque la bondad le chorreaba del corazón, como el suero que escurre la bolsa de la matequilla. Se enojaba con un "no miablés".....y terminaba al día siguiente el enojo, con una palmada en la paletiya y su consiguiente: "¡veyan qué chero éste!".... y la tajada de sonrisa, blanca y temblorosa como la cuajada.
        
Chabelo "boteya", el primer corralero, era muy hábil. Tenía partido entre las cipotas del caserío, por arriscado y finito de cara; por miguelero y regalón; pero, sobre todo, porque acompañaba las guitarras con una su flauta de bambú que se había hecho, y que sonaba dulce y tristosa, al gusto del sentir campesino. Nadie sabía cuál era el secreto de aquel carrizo llorón. Bía de tener una telita de araña por dentro, o una rendija falsa, o un chflán carculado...... La Fama del pitero Chabelo, se había cundido de jlores como un campaniyal. Lo llamaban los domingos y ya cobraba la vesita, juera de juerga o de velorio, de bautizo o de simple pasar. Un día el negro Nayo se arrimó tantito a Chabelo "boteya", cuando éste ensayaba su flauta, sentado en el cerco de piedras del corral. Le sonrió amoroso y le estuvo escuchando, como perro que mueve el rabo.

- ¡Oyí negró, querés que tenseñe a tocar?....Por la cara pelotera del negrito, pasó un relámpago de felicidad.

- Mire, chero, y yo le vuá a pagar el sábado, pero no me vaya a tirar...
  
Después de las primeras lecciones. Chabelo el pitero, le arquiló la flauta al negro para unos días. El negro se desvelaba, domando el carrizo; y lo domó a tal punto, que los vecinos más vecinos que estaban a las tres cuadras, paraban la oreja y decían:

- ¡Oiga, puero ese Chabelo! es meramente un zinzonte el infeliz.....
- Mesmamente; diayer paroy, le arranca el alma al cristiano como nunca.

Callaban.....y embarcaban sus silencio en el cayuco bogante de aquella flauta apasionada, que los hundía en la dulzura de un recordar sin recuerdos, de un retornar sin retorno. En poco tiempo, el negro Nayo sobrepasó la fama de Chabelo. Llegaban gente de lejos para oírlo; y su sencillez y humildad de siempre se coloreaban de austeridad y poderío, mientras su labio cárdeno soplaba el agujero milagroso. El propio Chabelo, que creyó, todos los secretos del carrizo, se quedaba pasmado, escuchando -con un sí es, no es, de despecho- el fluir maravilloso de un sentimiento espeso que se cogái con las manos.

Una tarde dioro en que el negro estaba curando una ternera trincada, con una pluma de pollo untada de creolina, Chabelo se decidió por fin; y un tanto encogido, se acercó y le dijo:

- Mirá, negro, te pago dos bambas si me decis el secreto de la flauta. Vos le bís hallado algo que le pone esa malicia....seya chero y me lo dice.....

El negro se enderezó, desgreñado, blanca la boca de dientes amigos y franca la mirada de niño. Tenía abiertos los brazos como alas rotas, sosteniendo en una mano la pluma y en la otra el bote.......miró luego al suelo empedrado y meditó muy duro. Luego. como satisfecho de pensada, dijo al pitero:

- No me creya egóishto, compañero, la flauta no tiene nada: soy yo mismo, mi tristura...., la color....
   

LA BOTIJA


Quim Torra, botija, botijo, cantrella, pichella, barrala
la tecnología del botijo supera a Juaquinico Torra el catanazi, ex presidente de la Generalidad de Cataluña, títere de Carlos Puigdemont Casamajor, y este de Jordi Pujol.

José Pashaca era un cuerpo tirado enun cuero; el cuero era un cuero tirado en un rancho; el rancho era un rancho tirado en una ladera. Petrona Pulunto era la nana de aquella boca:

 -¡Hijo: abrí los ojos, ya hasta la color de qué los tenes se me olvidó!.... José Pashaca pujaba, y a lo mucho encogía la pata.

-¿Qué quiere mamá?.

-¡Qués necesario que te oficiés en algo, ya tás indio entero!

-¡Agüen!....Algo se regeneró el holgazán: de dormir pasó a estar triste, bostezando.

Un día entró Ulogio Isho con un cuenterete. Era un como sapo de piedra, que se había hallado arando. Tenía el sapo un collar de pelotitas y tres hoyos: uno en la boca y dos en los ojos.

-¡Qué feyo este baboso!- llegó diciendo. Se carcajeaba, meramente el tuerto Cande!....Y lo dejó, para que jugaran los cipotes de la María Elena. Pero a los dos días llegó el anciano Bashuto, y en viendo el sapo dijo:

- Estas cositas son obras donantes, de los agüelos de nosotros. En las aradas se encuentran catizumbadas. También se hallan botijas llenas dioro.....

José Pashacase dignó arrugar el pellejo que tenía entre los ojos, allí donde los demás llevan la frente.

-¿Cómo es eso, ño Bashuto?..-. Bashuto se desprendió del puro, y tiró por un lado una escupida grande como un caite, y así sonora.

-Cuestiones de la suerte, hombré. Vos vas arando y ¡plosh!, de repente pegas en la huaca´, y yastuvo; tihacés de plata.
INTENTÁN IMITÁ A JUAN VALERA
-¡Achís!, ¿en veras, ño Bashuto?

-¡Comolóis!.

Bashuto se prendió al puro con toda la fuerza de sus arrugas, y se fue en humo. Enseguiditas contó mil hallazgos de botijas, todos los cuales "el bía prisenciado con estos ojos". Cuando se fue, se fue sin darse cuenta de que, de lo dicho, dejaba las cáscaras. Como en esos días se murió la Petrona Pulunto, José levantó la boca y la llevó caminando por la vecindad, sin resultados nutritivos. Comió majonchos robados, y se decidió a buscar botijas. Para ello, se puso a la cola de un arado y empujó. Tras la reja iban arando sus ojos. Y así fue como José Pashaca llegó a ser el indio más holgazán y a la vez el más laborioso de todos los del lugar. Trabajaba sin trabajar -por lo menos sin darse cuenta- y trabajaba tanto, que a las horas coloradas le hallaban siempre sudoroso, con la mano en la mancera y los ojos en el surco. Piojo de las lomas, caspeaba ávido la tierra negra, siempre mirando al suelo con tanta atención, que parecía como si entre los borbollos de tierra hubiera ido dejando sembrada el alma. Pa que nacieran perezas; porque eso sí, Pashaca se sabía el indio más sin oficio del valle. Él no trabajaba. Él buscaba las botijas llenas de bambas doradas, que hacen "¡plocosh" cuando la reja las topa, y vomitan plata y oro, como el agua del charco cuando el sol comienza a ispiar detrás de lo del ductor Martínez, que son los llanos que topan el cielo.


Tan grande como él se hacía, así se hacía de grande su obsesión. La ambición más que el hambre, le había parado del cuerpo y lo había empujado a las laderas de los cerros; donde aró, aró, desde la gritería de los gallos que se tragan las estrellas, hasta la hora en que el güas ronco y lúgubre, parado en los ganchos de la ceiba, puya el silencio con sus gritos destemplados. Pashaca se peleaba las lomas.

El patrón, que se asombraba del milagro que hiciera de José el más laborioso colono, dábale con gusto y sin medida luengas tierras, que el indio soñador de tesoros rascaba con el ojo presto a dar aviso en el corazón, para que este cayera sobre la botija como un trapo de amor y ocultamiento. Y Pashaca sembraba, por fuerza, porque el patrón exigía los censos. Por fuerza también tenía Pashaca que cosechar, y por fuerza que cobrar el grano abundante de su cosecha, cuyo producto iba guardando despreocupadamente en un hoyo del rancho por siacaso. Ninguno de los colonos se sentía con hígado suficiente para llevar a cabo una labor como la de José. "Es el hombre de Jierro", decían; "ende que le entró a saber qué, se propuso hacer pisto. Ya tendrá una buena huaca...."

Pero José Pashaca no se daba cuenta de qué, en realidad, tenía huaca. Lo que él buscaba sin desmayo era una botija, y siendo como se decía que las enterraban en las aradas, allí por fuerza la incontraría tarde o temprano. Se había hecho no sólo trabajador, al ver de los vecinos, sino hasta generoso. En cuanto tenía un día de no poder arar, por no tener tierra cedida, les ayudaba a los otros, les mandaba descansar y se quedaba arando por ellos. Y lo hacía bien: los surcos de su reja iban siempre pegaditos, chachadas y projundos, que daban gusto.
       

-¡Onde te metés babosada. Pensaba el indio sin darse por vencido.

-Y tei de topar, aunque no querrás, así mihaya de tronchar en los surcos.

San Pere, baturro, Zirigoza, rana       
Y así fue; no del encuentro, sino lo de la tronchada. Un día, a la hora en que se verdeya el cielo y en que los ríos se hacen rayas blancas en los llanos, José Pashaca se dió cuenta de que ya no había botijas. Se lo avisó un desmayo con calenturas; se dobló en la mancera; los bueyes se fueron parando, como si la reja se hubiera enredado en el raizal de la sombra. Los hallazgos negros, contra el cielo claro, voltiando a ver el indio embruecado y resollando el viento oscuro. José Pashaca se puso malo. No quiso que naide lo cuidara. "Dende que bía finado la Petrona, vivía íngrimo en su rancho".

Una noche, haciendo juerzas de tripa, salió sigiloso llevando, en un cántaro viejo, su huaca. Se agachaba detrás de los matochos cuando óiba ruidos, y así se estuvo haciendo un hoyo con la cuma. se quejaba a ratos, rendido, pero luego seguía con bríos su tarea. Metió en el hoyo el cántaro, lo tapó, bien tapado, borró todo rastro de tierra removida y alzando sus brazos de bejuco hacia las estrellas, dejó liadas en un suspiro estas palabras:
       

-"¡Vaya; pa que no se diga que ya nuai botijas en las aradas!"........


LA PETACA

Era pálida como la hoja mariposa; bonita y triste como la virgen de palo que hace con las manos el bendito; sus ojos eran como dos grandes lágrimas congeladas; su boca, cómo no se había hecho para el beso, no tenía labios, era una boca para llorar; sobre los hombros cargaba una joroba que terminaba en punta: La llamaban la peche María.
En el rancho eran cuatro: Tules, el tata, La Chon su mamá, y el robusto hermano Lencho. siempre María estaba un grado abajo de los suyos. Cuando todos estaban serios, estaba llorando; cuando todos sonreían, ella estaba seria; cuando todos reían, ella sonreía; no rió nunca. Servía para buscar huevos, para lavar trastes, para hacer rir...

- ¡Quitá diay, si no querés que te raje la petaca!

- ¡Peche, vos quizá sos hija del cerro!
sácate la retacía y el chapurriau
Tules decía:

- Esta indizuela no es feya; en veces mentran ganas de volarle la petaca, diún corvazo!

Ella lo miraba y pasaba de uno a otro rincón, doblaba de lado la cabecita, meciendo su cuerpecito endeble, como si se arrastrara. Se arrimaba al baúl, y con un dedito se estaba allí sobando manchitas, o sentada en la cuca, se estaba ispiando por un hoyo de la paré a los que pasaban por el camino.
       

Tenían en el rancho un espejito ñublado del tamaño de un colón y ella no se pudo ver nunca la joroba, pero sentía que algo le pesaba en las espaldas, un cuenterete que le hacía poner cabeza de tortuga y que le encaramaba los brazos: La Petaca.

Tules la llevó un día onde el sobador.

- Léi traido para ver si uste le quita la puya, pueda ser que una sobada....
  
- Hay que hacer perimentos difíciles, vos, pero si me la dejás unos ocho días, te la sano todo lo posible.

Tules le dijo que se quedara.

Ella se jaló de las mangas del tata; no se quería quedar en la casa del sobador y es que era la primera vez que salía lejos, y que estaba con un extraño.

- ¡Papa, paíto, ayéveme, no me deje!

- Ai tate, te digo; vuá venir venir por vos el Lunes.El sobador la amarró con sus manos huesudas.

- Anadate ligero, te la vuá tener!

El tata se fue a la carrera. El sobador se estuvo acorralándola por los rincones, para que no se saliera. Llegaba la noche y cantaban gallos desconocidos. Moqueó toda la noche. El sobador vido quera chula.
 
 - Yo se la sobo; ¡ajú!pensaba, y se reiba en silencio.

Serían las doce, cuando el sobador se le arrimó y le dijo que se desnudara, que le iba a dar la primera sobada. Ella no quiso y lloró más duro. Entonces el indio la trinco a la juerza, tapándole la boca con la mano y la dobló sobre la cama.

- ¡Papa, papita!.....

Contestaban las ruedas de la carretera noctámbulos, en los baches del lejano camino.

El lunes llegó Tules. La María se le presentó gimiendo...el sobador no estaba.

- ¿Tizo la peración, vos?

- Sí papa...

- Te dolió vos?

- Sí, papa...

- Pero yo no veo que se te rebaje...

- Dice que se me vir bajando poco a poco....

Cuando el sobador llegó, Tules le preguntó cómo iba la cosa.

- Pues, va bien -le dijo-, sólo quiay que esperarse unos meses.
Tiene quirsele bajando poco a poco.

El sobador viendo que Tules se la llevaba, le dijo que porqué no se la dejaba otro tiempito, para más seguridá; pero Tules no quiso, porque la peche le hacía falta en el rancho.

Mientras el papa esperaba en la tranquera del camino, el sobador le dió la última sobada a la niña. Seis meses después, una cosa rara se fue manifestando en la peche María. La joroba se le estaba bajando a la barriga. Le fue creciendo día a día de un modo escandaloso, pero parecía como si la de la espalda no bajara gran cosa.


- ¡Hombre! -dijo un día Tules-, ¡esta babosa tá embarazada!

- ¡Gran poder de Dios! -dijo la nana.

- ¿Cómo jué la peración que te hizo el sobador, vos?....ella explicó gráficamente.

- ¡Ayjuesesentamil! - rugió Tules- ¡mianimo ir a volarle la cabeza!

Pero pasaba el tiempo de ley y la peche no se desocupaba. La partera, que había llegado para el caso, uservó que la niña se ponía más amarilla, tan amariya, que se taba poniendo verde. Entonces diagnosticó de nuevo.

- Esta lo que tiene es fiebre pútrida, manchada con aigre de corredor.

- ¡Eee?......

Mesmamente, hay que darle una güena fregada, con tusas empapadas en aceiteloroco, y untadas con kakevaca.

Así lo hicieron. Todo un día pasó apagándose; gemía. Tenían que estarla volteando de un lado a otro. No podía estar boca arriba, por la petaca; ni boca abajo por la barriga.

En la noche se murió.

Amaneció tendida de lado, en la cama que habían jalado al centro del rancho. Estaba entre cuatro candelas. Las comadres decían:


- Pobre, tan güena quera; ¡ni se sentía la indizuela de mansita!

- ¡Una santa! ¡Si hasta, mirá, es meramente una cruz!

Más que cruz, hacía una equis, con la línea de su cuerpo y la de las petacas. Le pusieron una coronita de siemprevivas. Estaba cómo en un sueño profundo; y es que ella siempre stuvo un grado abajo de los suyos, cuando todos estaban riendo, ella sonreía; cuando todos sonreían, ella estaba seria; cuando todos estaban serios, ella lloraba; y ahora, que ellos estaban llorando, ella no tuvo más remedio que estar muerta....

EL PADRE.

La iglesia del pueblo era pesada, musgosa y muda como una tumba. detrás estaba el convento, encerrado entre tapiales, con su gran arboleda sombría; con su corredor de ladrillo colorado; de tejado bajero sostenido por un pilar, otro pilar, otro pilar...; pilares sin esquinas embasados en piedra tallada y pintados de un antiguo color.

El patio era de un barro blanco y barrido, propicio a las hojas secas. Las sombras y las luces de las hojas ponían agüita en el suelo; en aquel suelo pelón lleno de paz, por el cual pasaban, gritonas, las gallinas guineas.

Largo era el corredor: la mesa, el kinké, una silla, un sofá, un barril, una destiladera, un viejo camarín, unos postes durmiendo; otra silla, la hamaca, el cuadro bíblico; un cajón; un burrro con una montura; un freno colgado de un clavo y al final, ya para salir las gradas, unos manojos de pasto verde, el picadero y la cutacha. Después empezaba la alfombra de sol hasta la cocina; y allá contra la tapia, como una casita de juguete, con su chimenea de lata azul, el excusado.

El padre se paseaba en la tarde. Era la hora en que la paz le traía el cielo; el cielo de agradables matices, que llegaban a sentarse en la montaña lejana, pensativo como un hombre; pensativo hasta quedarse dormido, soñando en las estrellas, cada vez más profundamente.

El sacristán tocaba el ángelus para que todo se callara. Y todo se callaba.

La Coronada llegaba entonces penosamente, con su riuma y sus platos, a ponerle la mesa. Se sentaba el padre, siempre mirando al cielo, con su cara igual de triste. Con un pespuntar de máquina de cocer, sus labios hilvanaban un larga oración de gratitud. Humillaba los párpados y se persignaba. Luego, cogía calmosamente la cuchara y empezaba a probar la sopa. Estaba caliente. La Coro, encendía el kinké. Las gallinas empezaban a volar de rama en rama, con torpes aleteos. A lo lejos se oía pasar el tren por el puente de hierro, como una amenaza de tormenta.

La Chana era una cipota chulísima. había crecido de diadentro, al servicio del cura. hacía mandados, lavaba los trastes, les daba de comer a las gallinas y se comía lazúcar. Cuando el padre estaba bravo, como no tenía en quien descargar, regañaba a la Chana. La Chana no se quedaba chiquita y le contestaba cuatro carambas.

- ¡Agüen, usté! ¡Asaber que lián confesado las biatas y descarga en yo!...

El padre, en vez de enojarse, la estrechaba contra su pecho y le daba un beso en la frente. Se estaba viendo en ella, como decía la Coro.

En un dos por tres se había hecho mujer. De la mañana a ña tarde echó rollo, se cantonió y le brillaron los ojos. Ya se trataba una flor en el delantal, con un gancho, muy alto, muy alto, para podérsela oler poniendo cara interesante. Seguido se cachaba logas; por el tacón muy encumbrado, por unos papeles colorados para untarse los labios, por andar suspirando muy dentro. El cura la miraba de lejos. La miraba pasar, disimuladamente, y alejándose. Se cogía el mentón azul y su cara de cuarentero se ponía grave. Temblaba por ella. Hubiera querido podarla un poco. Se paseaba, se paseaba por el largo corredor, campaneando la lustrosa sotana vieja, como si en ella se hamaqueara su inquietud. Apretaba, sin querer, el crucifijo de plata que llevaba siempre colgado al cuelo. Si hubiera sido de cera, lo habría convertido pronto en una hostia. Allá a lo lejos, la risa de la Chana sonaba como una campanilla mundana. Cuando pasaba a su lado, apagaba los olores del incienso con un fuerte aroma de jabón diolor. Por el corredor silencioso, sus tacones pasaban, clavando la tranquilidad.

La niña Queta y la niña Menches, la una fea de tan vieja, y la otra vieja de tan fea, entraron apuradas en busca del padre para un asunto urgente. La puerta estaba entreabierta y empujaron. Y fue como si hubieran empujado su alma en un abismo. El padre estaba todo él sentado en un sillón y la Chana estaba toda ella sentada en el padre. Su cachete rosado se posaba dulcemente en el cachete azul del cura, como una madrugada sutil se posa sobre áspera montaña.

-¡Virgen pura!..

Dos lágrimas corrían por las mejillas marchitas del padre. Repitió su excusa:
   
- Un afán, un vago deseo de ser padre. Es como mi hija...

Su voz era oscura.

- Los niños despertaron siempre en mi alma una dulce inquietud...

-¡Hm!

Apretó el obispo sus labios temibles y lanzó al cura su más irónica mirada. Pero él se irguió austero, nobilísimo y puro, el rostro del acusado, encendido en radiante sinceridad; irresistible en su sencillez; tal si el mismo Dios mirara por sus ojos húmedos, abatiendo al instante la austeridad, la insolencia y el rango.

SALARRUÉ.

CUENTOS DE BARRO.

EL CIRCO.

Se azuló la noche. En medio del solar oscuro, e1 circo era como una luna desinflada. Parecía la chiche de la noche, onde mama luz el cielo, un chilguete manchaba de norte a sur el espacio y las gotitas zarpiaban el horizonte hasta la oriya del mundo.
        
Mito y Lencho, los dos hermanitos, miraban asombrados, por un juraco, cómo aquel siñor que le decían Irineyo Molina, se bía hecho payaso un dos por tres. Taba sentado en un cajón jumándose un puro, y con cara enojosa de hombre. el hoyito se véiya bien que le daba la luz de un carburo en la cara chelosa de harina. Abajo, junto a la goliya plisada, asomaba el cuello prieto de su propio cuero. Más allá, el negro Jackson sembraba una estaca, con una almágana. A cada golpe de juelgo, la estaca se hundía un jeme. Recostado en unos lazos, templados como cuerdas de violón, estaba un volatín.

-Apartáte, baboso.

-Peráte, quiero ver.

-Te vuá zampar una ganchada, Chajazo.

-¡AchísI, sólo vos querés mirar.

-A yo no mián dejado...

-¡Baboso, baboso, ayí entró una piernuda vestidedorado.

Sestá componiendo la atadera.

La cipotada ondeó, como un tumbo de carne; reventó en empujones y se vació sobre la carpa, derrumbando al lado diadentro un rimero de sillas. Se oyeron voces de hombre, furibundas, y pasos amenazadores. La cipotada se dispersó a la carrera, haciendo sonar con sus talones la panza de tambor del descampado, Se confundió entre el güevaso e gente silbando y riendo. Un sapurruco en camiseta, con unos grandes gatos que parecían de madera; salió encachimbado por debajo de la lona, con un acial en la mano. Llegó hasta el andén, mirando de riojo; escupió un salivazo con tabaco, y se metió otragüelta por debajo. Dos o tres chiflidos le condecoraron el fundiyo. El humo de los candiles y de los puestos de pupuseras ponía llanto en los ojos de aquella alegría. La manteca, ricién echada en las sartenas de las pasteleras, se oiba escandalosa, como cuando meya el tren. Las garrafas, en los mostradores de los chinamos, parecían jícamas de vidrio, que se bieran convertido en cocos. El guaro clarito temblaba adentro y dejaba descurrir su tufito embolón.

Las gentes iban entrando, guasonas, al circo. Daban su tiquete y levantaban la cortinenca de añididos, onde había unas letras que naide entendía, porque naide leyiya en el pueblo.

Una bandita descosida empezó a sonarse, allí dentro, debajo diaquel gran pañuelo. La buyanga sizo mayor, y las gentes empezaron a codearse por entrar a coger puesto.

Por tercera vez sonó la campanilla; aquella campanilla que daba güeltegatos de plata en la aljombra de la ansiedad. Un silencio profundo se agachaba, cargado de corazones, como una rama de mango. De una patada se abrió el telón de los secretos; una pelota de colores vino rodando hasta el centro del picadero, y, con un grito de sollozo burlón, el payaso se irguió amelcochado, bonete en mano, con algo de piñata y algo de barrilete. De golpe se descolgó, en el redondel, la cortina de tablitas del aplauso.

Vestidos a medias y de medias, los volatines y volatinas, en escuadrón, avanzaron marciales, con los brazos cruzados sobre el pecho y sonriendo con sonrisa postiza. Detrás, en dos caballencos ahumados como los del carrusel, que llevaban colas de gallo en la frente, venían las masonas, vestidas de espumesapo y sentadas, con una nalga, en el mero chunchucuyo de los caballos. Cerrando chorizo, iba un chele vestido dentierro, con un chiliyo bien largo; y un viejo bigotudo, jalándole las narices a un pobre oso medio bolo. Más detrás iban los guachis, con cotones de colores llenos de chacaleles. La música sonaba, toda ella, chueca y destemplada, como mocuechumpe.

En aquel pueblo de niños, sólo los cipotes se bian quedado ajuera. Ispiaban por onde podían, subiéndose algunos hasta las puntas de los cercanos jocotes, contentándose con ver el bailoteo de uno quiotro trapo de color, o el relámpago misterioso de las lentejuelas en las mecidas de los trapecios.

Los niños ajuera, los grandes adentro. . . El circo era como la felicidá, que se la cogen aquellos que menos la quieren. Los cipotes se conjormaban viendo la alegriya luminosa, por un hoyito, entre tablas y piernas oscuras. Mito y Lencho, los dos hermanitos, se bían retirado dionde bían miradores, porque les taban rompiendo toda la camisa. Sin embargo, cada granizada de aplausos los empujaba de nuevo a la carpa. De chiripa se hallaron un juraquito bajero, que los otros no bían incontrado. Con el dedito inano lo jueron haciendo más grande, y miraban por turnos.
Cuando más extasiados estaban, mirando, mitá y mitá que la piernuda caminaba sobre el alambre como sobre el viento, un guachi, con una tablita, los cogió de culumbron, soñadores e indefensos. Les dio con todas sus juerzas, el bandido jalacolchones; y ellos, dando alaridos, salieron corriendo y sobándose la nalga, ardida como con plancha caliente. Fueron a contarle a la mama; y la mama, cogiéndolos debajo de sus alas desplumadas, maldijo al miserable:

Disgraciado, quiá de pagarlas un diya en los injiernos!
Lencho rumió, en su corazón de niño perdonero, aquella frase; y, tras un rato de silencio, preguntó:

-Mama, ¿yen el injierno habrán hoyitos para mirar lo que andan haciendo en el cielo? ...

DE PESCA.

Eran allá como las tres de la madrugada. La luna, de llena, lambía las sombras prietas en los montarrascales y en los manglares dormilones. El estero, lagunoso en su calma, era como un pedazo de espejo del día; del día ya roto. La playa lechosa, de cascajo crema, se dejaba espulgar por las suaves ondas espumíferas, que la brisa devanaba sin prisa. La isla, al otro lado del agua, se alargaba como una nube negra que flotara en aquel cielo diáfano, mitad cielo, mitad estero. Las estrellas pintaban en ambos cielos. El mar, a lo lejos, roncaba adormilado por la frescura del aire y la claridad del mundo. Un cordón de aves blancas pasó, silencioso y ondulante como una culebra de luna.

De la mediagua oscura, salió a la playa un indio. Llevaba desnudo el torso, los calzones arremangados sobre las rodillas; se desperezaba, como queriendo echar al suelo el fardo del sueño. La arena, al ser hollada por los anchos pies descalzos, mascaba el silencio. Miró las estrellas con los ojos fruncidos. Se espantó los mosquitos, miró el agua platera y regresó al rancho.

-Son ya mero las tres, vos ¿Nos vamos?
Una especie de aullido de pereza le contestó. Luego, la voz atecomatada del compañero respondió

-A¡ veya, mano...

-Amonóos...
Los indios, hurgando en la sombra del caedizo, escogieron los utensilios y fueron trasladándose al bote. El bote dormía, encallado, mitad en el agua, mitad en la arena. Un chucho prieto iba y venía husmeando el viaje. Por efecto del silencio del agua, de la luz, del cielo bajero, el mundo todo parecía palpitar, cabecear como un barco en marcha. Los pocuyos, despenicados en la inmensidad, arrullaban la cuna de la noche con su triste "oíeo, oíeo, oíeo", que sonaba intermitente, como la paletada blanda del remo que va, va, va... sin prisa y sin ruido.

-Ya va ser parada diagua, vos.

-Ya paro, mano.

-¡Aligere, pué!...
Despegaron el bote a empujones y pujidos. El bote coleó, libre, descantillándose tantito y revolviendo la plata de la luna en desparpajos. Hundidos hasta las piernas, aún empujaron. Luego se metieron dentro y se dejaron llevar por el tranquil del agua parada. Era el cambio de marea; las corrientes que entraban al estero, fatigadas de ir buscando mundo, descansaban un momento, antes de regresar al mar abierto. Entonces el peje abismado venía arriba, flordeaguando, y buscaba la calma de las ramazones y de los bancos. Ligeros colazos de zafiro indicaban ya el punto del agua. Las sombras rojizas de los parvos pasaban, esquivando el peligro, avisados por el lánguido paleteo del canalete.
En fraterno silencio los indios cruzaban el agua, como si volaran entre dos cielos. En la proa, ávida de espacio, el uno empujaba con la pértiga negra y larga que subía y bajaba rítmicamente, sincronizando con el manosear del canalete, que el otro indio manejaba en la popa, acurrucado y friolento. En el centro del bote el chucho, sentado, miraba tímidamente los cacharros del cebo,

-¡Qué friyo, vos!.

-¡Ajú!...

-¿Vamos al ramazal de la bocana?

-Como quiera, mano.
Los ramazales emergían del agua purísima como inmensas arañas negras. Dos, tres, cuatro..., quedaban atrás. Al pasar rondando un tronco, el raizal projundo barzonió el bote, afligiéndolo. Con hábil punteo, salieron del paso.
-¡No se arrime mucho, mano¡


Torcieron hacia el sur; a poca distancia del ramazal, echaron el fondo y quedaron inmóviles. Poco tiempo después arrojaban los anzuelos. Con rápido ademán los lanzaban al aire, La pita hacía una larga parábola, y el plomo se hundía allá, con un ligero: "chukuz". Luego el cordel se quedaba. ondulando encima y poco a poco se abismaba. Quedaban a la expectativa. Habían encendido los puros y jumaban, acurrucados.

-¿Pican, mano?

-No quieren picar.

-Ya me punteyan, vos.

-¿Eh ... ?

-Es bagre, de juro. Estos chingados sian de ber llevado la chimbera.
La chimbera era el cebo. El indio sacó el anzuelo, de jalón en jalón. Por fin sobreaguó el plomo negruzco. Se habían llevado el bocado.

-¿Lo vido? Son esos babosos bagres, vos.

-Si quiere nos hacemos al lado de la isla..
Iba a sacar su cordel, cuando un fuerte tirón, que ladeó el bote, les advirtió de una presa mayor.

-Jale, mano; debe ser "mero"!
El indio tiró con todas sus fuerzas.

-¡Ya mero revienta este jodido!
Llegó el otro a ayudarle. Tiraron penosamente. El bote cimbraba, voltión. En la cola de un espumarajo surgió de pronto una sombra enorme, que arrollaba la linfa con ímpetus de marejada. La luz nerviosa le mordía en redor.

-¡A la ronca, mano, es tiburón!

-¡Y del fiero, vos!

-¿Lo encaramamos?

_¡Déjelo dir, chero, nos puede joder al chucho!

-¿Guá perder mi anzuelo?...

-¿Qué siarremedia?
Un coletazo formidable hizo crujir el bote. El chucho buscaba fijo, abriendo las cuatro patas y hundiendo la cola. Soltaron. Se apercoyaron a las bordas y trataron de nivelar. Un segundo coletazo ladeó el bote. Dos sombras eseantes atacaban con furia.

-¡Levante el fondo ligero!

-¡Aguárdese!
Un tercer coletazo echó de bruces al indio que tiraba del fondo. La caída hizo volcarse al bote; hubo un griterío salvaje; las colas golpeaban en la cáscara del bote como en un tambor. Grandes rosas de espuma se fugaban en círculos, empurpurando la plata mansa.
Después, todo quedó quieto.
Agrupados en la orilla, los moradores del valle escrutaban la noche. Los gritos habían levantado a las gentes. La ña Gerónima, gorda y grasienta, con su delantal de cuadros azules, comentaba temblorosa.

-¡Avemaríapurísima!...
Los viejos de quijada de plomo cabeceaban, como diciendo:

-Pa que veyan...
Los cipotes abrían sus bocas y se acurrucaban, para descansar las barrigas enormes.

-Esos han sido los Garciya.

-O los Munto.

-Hilario y Cosme, quizá ...

-A saber si Jué Mincho de la señá Fabiana.

-Sí, pué...
El día venía abriendo rápido, con ambas manos los azules del Azul. La luna, marchita ya, se arrinconaba en la montaña. Las ondas de la vaciante tráiban orito en la punta. El manglar se había separado del paisaje, tomando su cuerpo. La isla verdegueaba, y la fragancia de la mañana venía mera cargada.
De pronto, se vio una estela que flechaba hacia la orilla. Todos quedaron en suspenso. Un perro negro llegaba jadeante, aclarando el misterio de la tragedia. Salió de un último pechazo a la orilla; meneó el rabo; se sacudió bruscamente la gloria del sol, y no dijo nada.

EL CONTAGIO.

riu de les basses, toll de Rabosa, racó del toscá, riada 2






















Después del aguacero de la noche, había clareado gris, mojado, encharcado, invernicio... Venía la mañana en ondas frescas, anegando la oscuridad. Todavía no daban sombra las cosas; las sombras eran diluyentes, borrosas como luz golpeada, como humedad de sal. Se venía el olor jelado del cielo, con algo de amoníaco y algo de ropa limpia. Silbaba., único, un pajarito invisible en un árbol frondoso; silbaba con dulzura de agüita plateada. Las hojas nadaban en los remansos de brisa, como pececitos oscuros. Iba clareando... Y el alma, como los matorrales, estaba empapada de felicidad.
En la casa de la finca, el patio cuadrado dormía aún. Por el lodito habían pasado los chuchos. Una teja salediza se había quedado contando gotas azules, sobre un charquito que, abajo, bailaba trompos diagua. Salía el humo de la galera, como una parra celestial. Don Nayo, enrollada en la nuca una toalla barbona, venía por el corredor. Con el bastón abría un hoyito, y sembraba una tos; abría un hoyito, y sembraba una tos. Los murciégalos se iban enchutando en las rendijas oscuras del tabanco, como pedradas de noche.
A lo lejos, lejos; los gallos abrían puertas chillonas. El día se tambaleaba indeciso, bajo la nubazón sucia, como carpa de circo pobre.
Don Nayo llegó al portón. No podía enderezar la cabeza, porque su nuca estaba paralizada; lo cual le daba un vago aspecto de tortuga mareña. Miró al cielo de reojo; aspiró el olor de los limones; se puso el palo bajo el brazo y llamó aplaudiendo.

-¡Cande!...
La Cande gritó desde la cocina:

-¡Mandé!...

-Date priesa...
La Cande atravesó el patio dejando su priesa pintada en el suelo. Era quinzona, rubita, gordita, nalgona, chapuda y sonreiba constantemente. Daba la impresión de bañada, dentro del traje pushco y jediondo.

-¿Qué quiere, tata?
El viejo le alcanzó la oreja al tanteyo.

-¡Babosa, no téi dicho que cuando vengás a trer lagua, cerrés bien la palanquera!


La campaneó tantito y, arreándola, con el palo enarbolado, la siguió hasta el platanar.

-¡No cierre, animala, espere que salgan las yeguas!: ¿no ve que están allá?...
Tres yeguas secas estaban olisqueando en la huerta. Sobre las eras de nardos se veían los hoyos de los cascos. Se fueron aculando despacio contra la cerca; y, cuando la Cande les cortó el paso, salíendo del breñal con un chirrión en alto, las tres bestias dieron un respingo nervioso y huyeron por la puerta hacia el potrero. A lo lejos, seguía oyéndose el galope con su patacán, palacán, patacán...

Había amanecido. El viento madruguero había ido cogiendo cada estrella con dos dedos, soplándolas como mota de ángel, hasta desaparecerlas. Por un descascarado de nubes, se miraba la paré del cielo, ricién untada de azul. Los volcanes bostezaban, en camisón de dormir. Pringaba.

- Traiga el canasto, Cande. vamos a pepenar los nances y los limones.
        
La Cande fue por el canasto. Bajo el limonero, el suelo doraba. Olía a mañana. Daba lástima desarreglar el paisaje enfrutado. Don Nayo y la Cande fueron pepenando, uno a uno, los limones. Más abajo, al haz de un granado, estaba el nance. El suelo aparecía cundido. La ladera había llevado rodando los nances hasta ben lejos. Parecía como si a la planta se le hubiera roto el hilo de un inmenso collar.

-Témpapádo el monte, tata.

-Cuidá de no empuercar el vestido...

-Afijese que anoche soñé el Contagio...

-Era un endizuelo así, sapito, con buche y con una cosa feya aquí.

-¿Onde?

-Aquí ...
Seguían cayendo limones, que quedaban medio hundidos en el lodo negro. A orillas de la acequia se oía una fiesta de sanates. Bajo los charrales empezaron a rascar las gallinas, haciendo sonar las hojas marchitas. Los grillos se habían ido consumiendo en el claror.

-Mero horrible, el indizuelo; y me chunguiaba..

-¿Te qué?...

-Me guasiaba y me chunguiaba, en un cuento como cuarto oscuro... ¡Uy!... Es que comí chacalines...

-De juro que eso jué...

-Echeme una mano, tata.


Don Nayo le ayudó, como pudo, a ponerse el canasto en la cabeza. La Cande lo sostenía con ambas manos; las mechas le caiban por la cara; con un respingo se afirmó, equilibró el espinazo; sacó la puntita roja de la lengua y se alejó hacia la casa, con rítmico andar.
    
Don Nayo miraba alejarse a su hija. Pensó: "Es guapa, es güena, la chelona"; se sonrió, con sonrisa de arruga. Los gallos abrían a lo lejos fantásticas puertas; por ellas entró bruscamente un chorro de sol.

Don Nayo paró a su mujer en la mitad del dormitorio.

-Mirá, Lupe -le dijo-, andá con cuidado con la Cande: ya maliseya...


-¿Eh?...


-No me gustan tantito, sus caidas diojos, sus pandiadas al pararse. Méi fijado que deja a ratos de moler y se come las uñas; además, le ondeya el pecho como a las palomas. Andá con cuidado, te digo...


-Dice bien, Nayo; yo también la héi oservado. Se chiqueya, sin querer; se mira nél espejo, cada vez quentra aquí; y, a ratos, da brincos de calofriyo. También no me gustan las cosas que me cuenta. Dice quel otro día, cuando Nicho la tentó jugando, sintió un burbujeyo extraño. Además se le van los ojos, coge juergo a cada rato, le pica la palmelamano.


-Pa que veyás. Andále con tiento, no se nos descantiye con algún malvado.


-Decíle al Nicho que no liaga tanta fiesta.


-Se lo vuá poner en conocimiento a ese infeliz.


Zarceaba el viento en la Palazón de los conacastes, como en tina guitarra destemplada; el sol entraba ya en la hindidura dialcancía del horizonte. En el cielo, las nubes mostraban choyones desangrados. Las golondrinas inspeccionaban el velamen recién izado de la tarde; en el callar, la tierra daba bordazos de sombra.
Por el camino venía Don Nayo, lento y tosigoso. La Lupe lo esperaba en la palanquera.

-¿Qué lihubo, Nayó? ...

-Los casaron. Los juí a dejar al terreno. Tán Contentos.

-¿Le arvertiste a Nicho de lo que te dije?...

-Más valiera no me bieras dicho jota, miás azorrado con el yerno.

-¿Eh? ... ¿Por qué?...

-Cuando lo llamé aparte y le recomendé que la tratara con primor, no fuera ser que se asustara, se echó a rír y me dijo: "No siaflíja por babosadas, esa yés cosa antigua: asigún colijo, la tengo ya empreñada dende hace un mes".

-¡La Virgen del Martirio!

-Y parecía que no quebraba un plato ...

-Güeno, después de todo, arrecuérdese, Nayo, de nosotros, cómo hicimos ...

-Decís bien, es el Contagio.
La tarde se había perdido a lo lejos, deíando como estela un espuniarajo de estrellas; sobre la arena del mundo, los árboles negros se movían como cangrejos.


//

Per a tots estos pelacañes de la normalissassió lingüística


An este texto literari trobaréu moltes paraules que no están a la RAE, com chapurriau, que no hi está, está chapurrear, y ya sabém que no es lo mateix que chapurriau: una mescla de varios idiomes, italiá, portugués, español, provensal (ara dialecte del ocsitá). Es curiós que al dicsionari de Frédéric Mistral (Félibrige 
Lou Tresaur dau Felibritge, 1854), de abans de Pompeyo Fabra y Francisco Franco Bahamonde, no fico ni catalá, ni valensiá, mallorquí o aragonés, cuan tením léxic de estes cuatre llengües, y de atres, com lo árabe, gallego, asturiano, leonés, vasco, navarro, riojano, latín, griego y alguna mes. 



champouirau, champoiral, chapurriau

La gen parle de una manera y este autó escriu de forma que se veigue cóm parlen, aixina u fach yo en lo chapurriau cuan escric o traduíxco. Y datres tamé u fan aixina, com Luis Arrufat al seu blog agüelo sebeta.


Si una NORMA fixare una llengua, los swahili potsé aniríen tot lo día en un dicsionari daball del bras esquerro, que no los cauríe en cuan aventaren una llansa en lo bras dret per a cassá. Y en cas de fé aná una escopeta, hauríen de dixá an terra la gramática y ortografía del swahili per a que no caiguere y se faiguere malbé, embrutanse de pols y de sang.


Si una NORMA fixare una llengua, los swahili potsé aniríen tot lo día en un dicsionari daball del bras esquerro
       

https://es.wikipedia.org/wiki/Salvador_Salazar_Arru%C3%A9


https://www.buscabiografias.com/biografia/verDetalle/6460/Salvador%20Salazar%20Arrue%20-%20Salarrue


http://literatura.wikia.com/wiki/Salvador_Salazar_Arru%C3%A9


http://museo.com.sv/2013/09/salvador-salazar-arrue-salarrue/


https://www.elsalvadormipais.com/salvador-salazar-arrue-biografia