Mostrando las entradas para la consulta encomaná ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta encomaná ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 13 de mayo de 2024

Lexique roman; Malha, Malla - Recommandar, Recomandar


Malha, Malla, s. f., lat., macula, maille, tissu. 

Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 120.

Ilh m'a mes en tal cadena 

Don malha no s descadena.

Bertrand de Born: Cazutz sui.

Elle m'a mis en telle chaîne dont maille ne se déchaîne.

Trauc' ausberc de bona malha,

Trabuc e gans e capmalh.

Gavaudan le Vieux: Lo vers deg. 

Troue haubert de bonne maille, trébuchet et gants et camail.

Enueia m, si Dieus me vailha,

Longua taula ab breu toalha,

Et hom qu'ab mans ronhosas talha,

Et ausberc pezan d' avol malha.

Le Moine de Montaudon: Mot m' enueia.

M'ennuie, si Dieu me vaille, longue table avec courte nappe, et homme qui avec mains rogneuses découpe, et haubert pesant de mauvaise maille. 

Els se armo de quota de malha. 

(chap. Ells se armen de cota de malla.)

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Ils s'arment de cotte de maille. 

Fig. Alaman flac, volpilh, de frevol malha, 

Ja lo vers Dieus no ns ajut ni vos valha. 

Paulet de Marseille: Ab marrimen. 

Allemands flasques, lâches, de fragile tissu, que jamais le vrai Dieu ne vous aide ni vous vaille. 

CAT. ESP. Malla. PORT. Malha. IT. Maglia. (chap. Malla, malles.)

2. Capmal, Capmalh, Capmail, Camal, s. m., camail, sorte d'armure de tête. 

Tant camal derompre. Guillaume de Tudela. 

Briser tant de camails.

Ni ausberc ab capmail

Non fon per els portatz.

Rambaud de Vaqueiras: Ges sitot.

Ni haubert avec camail ne fut par eux porté.

Trauc' ausberc de bona malha, 

Trabuc e gans e capmalh.

Gavaudan le Vieux: Lo vers deg. 

Troue haubert de bonne maille, trébuchet et gants et camail.

ANC. FR.

Et voit ses chevaliers bien armez de camail. 

Chronique de Bertrand Duguesclin, Ms. 

IT. Camaglio.

3. Mealhar, v., mailler, ouvrer. 

Part. pas. Ab aur fi frenatz,

E d' argen mealhatz. 

Pierre Basc: Ab greu cossire. 

Avec or fin brodé, et d'argent ouvré.

4. Desmalhar, Desmaillar, v., démailler, rompre les mailles.

Part. pas. Feric Olivier sus son ausberc safrat, 

Que de pus de XX malhas s'es l' ausberc 

Desmalhatz.

Roman de Fierabras, v. 420. 

Frappa Olivier sur sou haubert safré, tellement que de plus de vingt mailles s' est le haubert démaillé.

Mant albert desmaillat.

Paulet de Marseille: L' autr' ier.

Maint haubert démaillé.

Enantz sera fraitz mon escutz,

E mon ausbercs totz desmaillatz. 

Roman de Jaufre, fol. 12. 

Avant sera brisé mon écu, et mon haubert tout démaillé. 

ANC. FR. Ne pot haubert desrompre et desmailler.

Monin, Diss. sur le roman de Roncevaux. 

Si lancent et fierent d' estoc 

De tel force et de tel viertu 

Ke desmaillié et desronpu 

Sont lor escu et lor clavain.

Roman du Renart, t. IV, p. 151. 

Vray que d'avoir tant chamaillé 

Son haubert en fut desmaillé.

Forcadel, p. 189

ESP. Desmallato (desmallado). IT. Smagliato. (chap. de malla: Desmallat, desmallats, desmallada, desmallades; sense forsa: desmayat, desmayats, desmayada, desmayades.)

5. Enmalhotar, Emmayllotar, Enmaillorar, Enmaillolar, Amaillotar, v., emmailloter, envelopper. 

Calque forsa que hom fassa 

A son ausel enmaillolar. 

Aprop en un bel drap 

L' amaillotatz tro sus el cap.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quelque force qu'on fasse pour emmailloter son oiseau.

Ensuite dans un beau linge vous l' enveloppez jusqu'au-dessus de la tête. 

Part. pas. L' enfantet enmalhotat 

Met sus l'autar.

V. de S. Honorat.

L' enfançon emmailloté il met sur l'autel.

Enmaillorat lo tenretz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous le tiendrez emmailloté.


Malva, s. f., lat. malva, mauve. 

La malva postema madura. Brev. d'amor, fol. 50. 

La mauve mûrit apostème.

Malvas esfoilladas, 

Sol las costetas ben mundadas,

Cozetz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Mauves effeuillées, seulement les petites côtes bien nettoyées, cuisez. CAT. ESP. PORT. IT. Malva. (chap. Malva, malves. Los roigets no valen ni per a criá malves a les cunetes.)


Malevar, Manlevar, v., emprunter.

Malevar 

Deniers, blat o drap de Fransa.

Brev. d'amor. fol. 122.

Emprunter deniers, blé ou drap de France.

Lo qual sapia be despendre e donar e malevar. Philomena. 

Lequel savait bien dépenser et donner et emprunter.

Om cove manlevar 

Ades sobre penhoras.

G. Riquier: Sel que sap. 

On convient d' emprunter actuellement sur gages.

- Servir de caution, se rendre garant de, répondre pour.

De perdonar lo deute ad aquelh que no lo pot pagar, es mandamen en la ley de Deu: "Si 1 de tos frayres cas en pauretat, tu non endurziras ton cor, ni retrairas ta ma; manlevaras al paure, e prestaras li de so que ha mestiers.” V. et Vert., fol. 78.

De pardonner la dette à celui qui ne la peut pas payer, c'est un commandement en la loi de Dieu: “Si un de tes frères tombe en pauvreté, tu n' endurciras ton coeur, ni retireras ta main; tu serviras de caution au pauvre, et lui prêteras de ce dont il a besoin.”

Part. pas. Quan son malevat en defauta del propri nom.

Leys d'amors, fol. 25. 

Quand ils sont empruntés à défaut du propre nom. 

Fig. Nostres deutes son nostres peccatz que nos avem manlevatz sobre nostras armas. V. et Vert., fol. 43. 

Nos dettes, (ce) sont nos péchés que nous avons empruntés sur nos âmes.

ANC. CAT. Manlevar. CAT. MOD. Manllevar.

2. Maleu, Manleu, s. m., emprunt, secours.

No voill aillors querre manleu.

B. Calvo: Tant auta.

Je ne veux ailleurs querir secours.

Est passatges del autr' ensegra 'l treu,

Si no us en fai la deingna crotz manleu. 

B. Zorgi: On hom plus. 

Cette croisade de l'autre suivra le train, si la digne croix ne vous en fait secours. 

Adverb. comp. Deu l' om donar a maleu.

Cout. de Moissac, du XIIIe siècle. DOAT, t. CXXVII, fol. 5.

On doit le donner à emprunt.

CAT. Manlleu.


Mamilla, Mamella, s. f., lat. mamilla, mamelle.

Las mamillas de alcus homes..., las mamillas de las femnas.

Trad. d'Albucasis, fol. 27. 

Les mamelles de quelques hommes..., les mamelles des femmes.

Blanc peich ab dura mamella.

P. Vidal: Be m pac. 

Blanche poitrine avec dure mamelle.

Il toc son pietz e sa mamella dura.

T. de Simon et d'Albert: N Albert. 

Je lui touche sa poitrine et sa mamelle dure. 

CAT. Mamella. ESP. Mamila (tetas, pechos). PORT. Mamma, mama. 

IT. Mammilla, mammella. (chap. Mamella, mamelles; mamellam, mamellams. Ovella mamia : que no produíx lleit de alguna de les mamelles, que té mamitis : mastitis. Cáncer de mama.

Un escolá vol a una Siñora viuda, que, enamorada de un atre, una nit de ivern lo fa assentás damún de la neu esperánla, y ell, después, tot un día de mijans de juliol la fa está despullada a una torre exposta a les mosques, als tabans y al sol que bade les roques.

Mamelluda, mamelludes, mamellut, mamelluts; mamón, mamons, mamona, mamones; mamá: mamo, mames, mame, mamem o mamam, maméu o mamáu, mamen; mamat, mamats, mamada, mamades. Mamera se li diu a la beguda en alcohol.)

Si veus un muixó, díxa la mamera


Man, Ma, s. m., du lat. mane, matin.

Voyez Muratori, Diss. 33.

L' om l' a al ma, miga non l' a al ser. Poëme sur Boèce. 

L'homme l'a au matin, mie ne l'a au soir. 

Es n' altre que parla des lo man. Trad. de Bède, fol. 34.

Il en est autre qui parle dès le matin.

Loc. Si cum la nibles cobr' el jorn lo be ma. Poëme sur Boèce. 

Ainsi comme le brouillard couvre le jour le bien matin.

Adverbial. Van per temps jazer per man levar. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 61. 

Vont reposer à temps pour se lever matin.

ANC. FR. El main por reposer tornerent en un prez. 

Je suis mult curios et el seir et el main 

Ke j'aie vostre amur tresk' al jor derrain. 

Roman de Rou, v. 1776 et 2692. 

Teus rit au main ki au soir pleure. Roman du Renart, t. IV, p. 255.

ANC. ESP.

Acordados fueron quando vino la man

Matines.

Poema del Cid, v. 3070. 

ESP. MOD. Mañana. PORT. Manha. IT. Mane. (chap. Matí.)

Man joint à Sept, sept matins, a produit Setmana, semaine.

Voyez Sept. (N. E. Hebdómada : semana : septimana : setmana.)

2. Deman, Dema, adv., demain. 

Non es amors, ans es engans proatz, 

S' uoi enqueretz, e deman o laissatz. 

T. de Blacas et de P. Vidal: Peire. 

Ce n'est pas amour, mais c'est tromperie prouvée, si aujourd'hui vous recherchez, et demain vous le laissez.

Dema aurem cossel. Philomena.

(chap. Demá tindrem consell.)

Demain nous aurons conseil. 

CAT. Demá (demà). IT. Dimane, domane. (chap. Demá)

3. Lendeman, Lendema, s. m., lendemain.

Segunt lo comandament del Evangeli, no pesse de lendema.

Trad. de Bède, fol. 62. 

Selon le commandement de l'Évangile, qu'il ne s'occupe pas de lendemain. 

Ja no sera lo jorn de lendeman passatz, 

Que Karles, l' emperaire, n'er dolenz et iratz. 

Roman de Fierabras, v. 84. 

Désormais ne sera le jour de lendemain passé, que Charles, l'empereur, en sera dolent et triste. 

Proverb. Tals se fia en lendema

Que ges no sap si 'l se veira.

Pistoleta: Manta gent. 

Tel se fie en lendemain qui ne sait point s'il le verra.

Adverbial. El Capitoli lendema, al dia clar. Poëme sur Boèce. 

Au Capitole le lendemain, au jour clair. 

Ja m' amigu' a nueg no m' aura, 

Que nom vuelh' aver lendema.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh que. 

Jamais mon amie de nuit ne m'aura, qu'elle ne me veuille avoir le lendemain. 

ANC. FR. Lendemain fist revestir le clergié. 

Gest. de Louis le Déb., Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 133. 

Que l'en paye le juste pris lendemain au plus tart.

Ord. des R. de Fr., 1355, t. III, p. 28.

Et quant ce vint lendemain. 

Chr. de S.-Denis, Rec. des Hist. de Fr., t. VII, p. 127.

(chap. Ensondemá.)

4. Sobredeman, Sobredema, adv., après-demain, au premier jour, bientôt.

Loc. L' a tolgut oguan

Engolesme, don s' es fagz poderos, 

E Toloza qu' el te, sobredeman.

Bertrand de Born: S'ieu fos. 

Lui a enlevé dernièrement Angoulême, dont il s'est fait possesseur, et Toulouse qu'il tient, après-demain.

(chap. Después demá.)

5. Mati, s. m., lat. matutinum, matin.

Per la frescor del mati.

Arnaud de Marueil: Belh m' es quan. 

Par la fraîcheur du matin. 

Adverb. Ara sai eu de pretz quals l'a plus gran 

De totz aquels que s leveiron mati. 

Bertrand de Born: Ara sai eu. 

Je sais maintenant du mérite lequel l'a plus grand de tous ceux qui se levèrent matin.

Le poëte fait allusion aux princes les plus empressés à se croiser.

Adv. comp. Deuriatz blanchir

Vostras dens totz matis.

(chap. Deuríeu, hauríeu de blanquejá les vostres dens tots los matins.)

Amanieu des Escas: En aquel. 

Vous devriez blanchir vos dents tous les matins. 

Ieu non dorm mati ni ser.

B. de Ventadour: Tuit sels que. 

Je ne dors matin ni soir.

La donna la vol vendre de matin e de ser 

A malvays.

V. de S. Honorat. 

La dame veut la vendre de matin et de soir à méchants.

Al bel mati, 

Ans qu' el caut ni 'l solelh s' espanda. 

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

Au beau matin, avant que le chaud et le soleil se répande.

Un bon mati, 

Enans de l' albeta. 

Un troubadour anonyme: Per amor. 

Un bon matin, avant la petite aube. 

ANC. FR. Tant qu'en la terre d' Avrencin 

S' aparurent un bien matin. 

B. de Sainte-Maure. Chron. de Norm., fol. 187.

CAT. Matí. IT. Mattino. (chap. Matí, matins; matinada, matinades.)

6. Matinet, s. m. dim., matinet, petit matin, point du jour.

Adverbial. Lo matinet sus l'alba, can sera adiat. 

Roman de Fierabras, v. 3484. 

Le matinet sur l'aube, quand il sera fait jour.

Lo matinet, ab la frescor.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Au point du jour, avec la fraîcheur.

ANC. FR. Au matinet, sanz nul sejour.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 321.

El matinet, ainz l'ajornant.

Roman de Rou, v. 10019. 

CAT. Matinet. (chap. Matinet, matinets.)

7. Matina, s. f., matinée. 

Loc. Jap son grat ser ni matina.

Guillaume de Berguedan: Un trichaire. 

Aboie à son gré soir et matinée. 

IT. Mattina.

8. Matinada, s. f., matinée.

Deman ab la matinada.

Marcabrus: Estornelh.

Demain avec la matinée.

Mays val perdre IIII messas que una matinada de bon dormir.

V. et Vert., fol. 12. 

Plus vaut perdre quatre messes qu'une matinée de bon dormir. 

ANC. ESP. Que fusse recaldando de bona matinada. 

Poema de Alexandro, cop. 2288. 

CAT. Matinada. ESP. MOD. PORT. Madrugada. IT. Mattinata. 

(chap. Matinada, matinades.)

9. Matinal, adj., lat. matutinalis, matinal, du matin.

De ros matinal. Eluc. de las propr., fol. 189.

(chap. De rosada matinal, vore “la rosada del matí”.)

LA ROSADA DEL MATÍ (viernes de hermandad)

De rosée du matin.

Lux matinals. Sermons en provençal, fol. 33. 

Lumière matinale.

- Subst. Livre des matines.

Duy psalme del matinal. Regla de S. Benezeg, fol. 31. 

Deux psaumes du livre des matines.

ANC. ESP. Udieron los matines, las missas matinales. 

V. de S. Millán, cop. 361.

CAT. Matinal. (chap. Matinal, matinals.)

10. Matinier, Matiner, adj., matinier, matinal, matineux.

Dieus! e com es tan matiner? 

So li pres Melian a dir,

Que ja soliatz tant dormir?

Roman de Jaufre, fol. 110.

Dieu! et comment êtes-vous si matinal? cela se prit Mélian à lui dire, vu que désormais vous souliez tant dormir?

Cosselh vos premier 

Que siatz matinieira 

Cascun jorn.

Amanieu des Escas: En aquel. 

Je vous conseille premièrement que vous soyez matineuse chaque jour. CAT. Matiner. (chap. Matiné, matinés, matinera com la de Horta de Sant Joan, matineres.)

11. Matinas, s. f. plur., matines, terme de liturgie.

Cant avian dien matinas. V. de S. Honorat. 

Quand ils avaient dit matines. 

Enans que digua sas oracios o sas matinas. V. et Vert., fol. 20. 

Avant qu'il dise ses oraisons ou ses matines. 

Fig. Turpins lur cantara matinas. V. de S. Honorat. 

Turpin leur chantera matines.

CAT. ANC. ESP. Matines. ESP. MOD. Maytines (maitines). PORT. Matinas.

12. Matutin, adj., lat. matutinus, matinier, matineux, du matin. 

Estela matutina, lux matinals. Sermons en provençal, fol. 33. 

Étoile du matin, lumière matinale.

ESP. PORT. Matutino. IT. Mattutino. (chap. A Beseit ñabíe una dona que se díe Matutina, que signifique matinera, del matí, matinal.)

13. Matutinal, adj., lat. matutinalis, matutinal, qui appartient au matin.

Estela matutinals. Sermons en provençal, fol. 24. 

Étoile matutinale.

Apres la nuech tenebroza ve la hora matutinal.

Eluc. de las propr., fol. 10.

Après la nuit ténébreuse vient l'heure matutinale.

ESP. Matutinal. IT. Mattutinale.


Man, s. m., lat. mandatum, ordre, commandement, message.

Per so no us cal, bona dona, temer...

Qu' els vostres mans no m tenha per senhors.

Arnaud de Marueil: Tot quant ieu. 

Pour cela, bonne dame, il ne vous faut pas craindre... que je ne tienne vos ordres pour suprêmes. 

Anc de re non passei son man.

P. Raimond de Toulouse: Enquera. 

Oncques de rien je ne passai son commandement.

En Proensa tramet mans e salutz.

B. de Ventadour: Be m' an perdut. Var. 

En Provence je transmets messages et saluts. 

ANC. FR. Quant Tybers ot le mant, moult fu en grant desir.

Roman de Berte, p. 22. 

CAT. ESP. PORT. Mando. (chap. Mando, mandos.)

2. Mandamen, s. m., mandement, ordre, commandement.

Eps li satan son en so mandamen. Poëme sur Boèce.

Même les satans sont à son mandement.

Dieus, donatz me saber e sen, ab qu'ieu aprenda 

Vostres sanhs mandamens, e 'ls complis e 'ls atenda.

Folquet de Marseille: Vers Dieus.

Dieu, donnez-moi le savoir et l' intelligence, avec quoi j'apprenne vos saints commandements, et les accomplisse et les médite.

- Condition, règle.

Que 'l mandamen de trobar son aquest.

Leys d'amors, fol. 1. 

Que les conditions de trouver sont celles-ci.

- District, ressort, territoire, domaine.

De Gumel ai lo castel e 'l mandamen.

Le Comte de Poitiers: Companho. 

De Gumel j'ai le château et le domaine. 

CAT. Manament. ESP. Mandamiento. PORT. IT. Mandamento. 

(chap. Manamén, los deu manamens de Deu.)

3. Mandat, s. m., lat. mandatum, mandat, commandement, ordre, voeu.

Agut en ai mandat. V. de S. Honorat.

J'en ai eu mandat.

Aras, dis l' almiran, sia faytz sos mandatz.

Roman de Fierabras, v. 4395.

Maintenant, dit l'émir, soit fait son commandement.

CAT. ESP. Mandato. PORT. Mandado. IT. Mandato. (chap. Mandato, mandatos, p. ej. de un presidén; orde, ordes : v. maná.)

4. Mandatge, Mandague, s. m., mandage, droit d' avertissement dû aux fourniers des fours banaux.

La meitat de totz mandatges de totz forns.

Tit. de 1230. Arch. du Roy., J. 323. 

La moitié de tous mandages de tous fours.

Deu donar mandagues e fornagues.

Tit. de 1204. Arch. du Roy., J. 320. 

Doit donner mandages et fournages.

5. Mandador, s. m., lat. mandator, mandataire.

Avem vos donats per mandadors e per guirens.

Tit. de 1203. DOAT, t. CXV, fol. 14.

Nous vous avons donné pour mandataires et pour garants.

ANC. ESP. PORT. Mandador. IT. Mandatore. (chap. Manadó, manadós, manadora, manadores; mandatari, mandataris, mandataria, mandataries.)

6. Mandar, v., lat. mandare, mander, commander, ordonner, recommander. 

Aitantost elh va mandar que tot hom s' en anes a sa tenda. Philomena. 

Aussitôt il va ordonner que tout homme s'en allât à sa tente.

Predicator 

Tenc per meillor, 

Cant fai l'obra que manda far.

P. Cardinal: Predicator. 

Prédicateur je tiens pour meilleur, quand il fait l'oeuvre qu'il recommande de faire.

- Faire savoir, instruire par message. 

Ren per autrui non l' aus mandar.

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens. 

Rien par autrui je n'ose lui mander.

Part. pas. Mandat e covengut a 'N Guillem. 

Tit. de 1203. DOAT, t. CXV, fol. 14. 

Mandé et convenu avec le seigneur Guillaume. 

Mandatz, 

E pregatz 

Sui de chant, per qu' el fatz.

G. Pierre de Casals: Al avinen. 

Je suis commandé, et prié de chant, c'est pourquoi je le fais.

Venc s' en lai al dia mandat.

V. de G. Faidit. 

S'en vint là au jour mandé.

ANC. FR. Manasses li avoit mandet par lettres qu'il destruisît Cambray.

Chronique de Cambray, fol. 26. 

CAT. Manar. ESP. PORT. Mandar. IT. Mandare. (chap. Maná: mano, manes, mane, manem o manam, manéu o manáu, manen; manat, manats, manada, manades.)

7. Coman, s. m., commandement, ordre. 

Dieus comanda c' om entenda 

Sos comans, e qu'els aprenda.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Dieu commande qu'on entende ses commandements, et qu'on les apprenne.

Ieu fui noyritz enfans 

Per far vostres comans. 

Guillaume de Cabestaing: Lo dous. 

Je fus nourri enfant pour faire vos commandements. 

Loc. Al sieu coman

Sui e serai, on qu'ieu m'an.

P. Raimond de Toulouse: No m puesc. 

A son commandement je suis et serai, où que je m'aille.

Ieu, en baisan, 

Tot al mieu coman, 

Remir son cors benestan. 

P. Raimond de Toulouse: Non puesc. 

En embrassant, tout à ma volonté, j'admire son corps parfait.

Sian quiti et assoutz, des aquell' hora enant, 

De totas penedentias que avian en comant. 

V. de S. Honorat. 

Qu'ils soient quittes et absous, dès cette heure en avant, de toutes les pénitences qu'ils avaient en commandement.

Plus trai mos cors ves amor, 

E mielhs sui faitz a son coman.

B. de Ventadour: Non es. 

Plus mon coeur penche vers amour, et mieux je suis fait à son commandement.

Mot ai gran talan 

Qu' ie us tengues a mon coman. 

Albert, marquis de Malespine: Dona a vos. 

Moult j'ai grand désir que je vous tinsse à ma disposition.

ANC. FR. Par le command de maistre Jean de Vailly. 

Au command du comte de Charrolois. 

Monstrelet, t. 1, fol. 219, et t. III, fol. 109. 

ESP. IT. Comando.

- Sujet, serviteur, homme recommandé.

D'aquesta serai comans.

Giraud de Borneil: De chantar. 

De celle-ci je serai le serviteur. 

Si vos, cui sui homs liges e comans, 

No m (socoretz) socorretz.

G. Faidit: Pel messatgier. 

Si vous, à qui je suis homme-lige et sujet, ne me secourez.

8. Comanda, Commanda, s. f., commandement, puissance, domination, ordre, recommandation. 

Qu' ieu sia, per sa comanda, 

Pres del lieg.

B. de Ventadour: Lanquan vey per. 

Que je sois, par son ordre, près du lit.

Volgra fos premiers natz, 

Car es cortes, e fos en sa comanda 

Regismes e duguatz.

Bertrand de Born: D' un sirventes no m. 

Je voudrais qu'il fût premier-né, car il est courtois, et que fût sous sa domination royaume et duché.

- Commandite.

Far entre se comandas, 

Camjhes e compras e vendas.

En la riqueza granda 

Non a res mas la comanda.

Brev. d'amor, fol. 64 et 105. 

Faire entre soi commandites, changes et achats et ventes.

Dans la grande richesse il n'y a rien que la commandite.

Loc. Teno bestials... a cabal o en commanda. 

Tit. de 1389. DOAT, t. CXLVII, fol. 154. 

Tiennent bestiaux... à cheptel ou en commandite.

CAT. Comanda. PORT. Comenda, commenda.

9. Comendatio, s. f., lat. commendatio, recommandation, considération.

Per aytal comendatio.

A comendatio et a lauzor de sa dignitat.

Leys d'amors, fol. 148. 

Par telle recommandation. 

En considération et à la louange de sa dignité.

IT. Commendazione. (chap. Recomanassió, recomanassions.)

10. Comandamen, s. m., commandement, ordre.

Amar Dieu e temer,

E gardar sos comandamens.

P. Cardinal: Una cieutat.

Aimer et craindre Dieu, et garder ses commandements.

Loc. Ieu sui faitz al vostre servir 

Et al vostre comandamen.

G. Faidit: Ab chantar. 

Je suis fait au votre servir et au votre commandement.

- Recommandation.

E 'l drutz deu far precx e comandamen. 

T. de Marie de Ventadour et de Gui d'Uisel: Gui d'Uisel. 

Et l'amant doit faire prière et recommandation. 

ANC. CAT. Comandament. ANC. ESP. Comandamiento. PORT. Commandamento. IT. Comandamento. (chap. Manamén, orde.)

11. Comandaire, Comandador, s. m., lat. commendator, commandant, qui commande, commandeur.

Coma reys e senhers e governaires e comandaires. V. et Vert., fol. 42.

Comme roi et seigneur et gouverneur et commandant.

A vos, G. Rotbert, comendador del Hospital. 

Tit. de 1275. Cab. de Corcelles, n° 5678. 

A vous, G. Robert, commandeur de l'Hôpital. 

S' el s' en fai comandador, 

Al meins pot dire: “Ieu ai domneiador

Que m'ama.”

T. du cousin d' Elias et d' Elias: N Elias a son. 

S'il s'en fait commandant, au moins elle peut dire: “J'ai courtiseur qui m'aime.” 

CAT. Comanador. ESP. PORT. Comendador. IT. Commendatore. 

(chap. Comendadó, comendadós; comanadó, comanadós, per ejemple de Calatrava; comandán, comandans.)

12. Comendable, adj., lat. commendabilem, recommandable.

De sancta et comendabla vida. Cat. dels apost. de Roma, fol. 80. 

De sainte et recommandable vie. 

ANC. ESP. Comendable. IT. Commendabile. (chap. Recomanable, recomanables; recomendable, recomendables.)

13. Commendatiu, adj., lat. commendativus, commandatif, qui sert au commandement.

Commendatius, de comanda. Leys d'amors, fol. 57.

Commandatif, de commandement.

14. Comandatari, Commanditari, s. m., commanditaire. 

Depositaris o commanditaris. Fors de Béarn, p. 1081. 

Dépositaire ou commanditaire.

Lo sobre dig comandatari.

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle. 

Le susdit commanditaire.

15. Comandar, v., lat. commendare, commander, ordonner.

Tot so qu' ela li comandaria. V. de G. Faidit. 

Tout ce qu'elle lui commanderait. 

No puesc far esdig ni garda

En so que Amors me comanda.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Je ne puis faire dédit ni garde en ce qu'Amour me commande.

- Confier, recommander, donner en dépôt.

A son cozi el l' anet comandar. Passio de Maria.

A son cousin il l' alla recommander.

Dieus li fes richa comanda

Lo jorn que 'l comandet las claus

De lai on es pretz chabaus.

G. Adhemar: Quan la. 

Dieu lui fit riche commandite le jour qu'il lui confia les clefs de là où est mérite supérieur.

Us ome comandet o prestet aver ad un autre, et amdui en feirunt cartas; aquel que comandet l' aver a perdudas las soas cartas. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 3. 

Un homme donna en dépôt, ou prêta de l'argent à un autre, et tous les deux en firent actes; celui qui déposa l'argent a perdu les siens actes.

Dona, a vos me coman, 

C' anc res mai non amei tant.

Albert, marquis de Malespine: Dona. 

Dame, à vous je me recommande, vu qu' oncques rien plus je n'aimai tant.

Us comandet a Johan, 

Quan sus en la crotz pendia.

Geneys: Dieus verais. 

Vous recommanda à Jean, quand sus en la croix il pendait.

A Dieu, nostre Senhor..., 

Coman mon esperit.

G. Figueiras: Del preveire. 

A Dieu, notre Seigneur..., je recommande mon esprit.

En tas mas mi comandi, aias ne pietat. 

Roman de Fierabras, v. 3710. 

Je me recommande en tes mains, aie-s-en pitié.

- Se déclarer vassal.

Tota sa terra li comanda. V. de S. Honorat. 

Lui recommande toute sa terre.

- Part. prés. empl. substant. Commanditaire.

A la premiera requezition del comandan, vist l' estrumen de la dicha commanda, o companhia.

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.

A la première réquisition du commanditaire, vu l' instrument de ladite commandite, ou compagnie. 

Part. pas. Amors m'a comandat escriure 

So que 'l boca non ausa dire. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Amour m'a commandé d'écrire ce que la bouche n'ose dire.

ANC. FR. Quant il orent veu le roy il le commanderent à Dieu.

Joinville, p. 185.

CAT. Comanar. ESP. PORT. Comandar. IT. Comandare. 

(chap. Encomaná: encomano, encomanes, encomane, encomanem o encomanam, encomanéu o encomanáu, encomanen; encomanat, encomanats, encomanada, encomanades.)

16. Deman, s. m., demande, réclamation. 

Anc jorn no m volc precx ni demans sofrir. 

Berenger de Palasol: De la gensor. 

Jamais elle ne me voulut souffrir prières ni demandes.

Ges no crei Frances, ses deman, 

Tengan lo deseret que fan 

A tort a mant baron presan.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh. 

Point je ne crois que les Français, sans réclamation, maintiennent le dépouillement qu'à tort ils font à maint baron distingué.

17. Demanda, s. f., demande, réclamation.

Tro 'l demanda que fai aia conqueza.

Bertrand de Born: Pus li baron. 

Jusqu'à ce qu'il ait conquis la réclamation qu'il fait.

CAT. ESP. PORT. Demanda. IT. Dimanda. (chap. Demanda, demandes; v. demaná y demandá.)

18. Demandamen, s. m., demande, réclamation.

Per aquest demandamen pot demandar cadaus om la partida d'aquela causa cominal.

Aquest demandamens dura entro a XXX ans.

Trad. du Code de Justinien, fol. 21.

Par cette réclamation chaque homme peut réclamer la partie de cette chose commune.

Cette réclamation dure jusques à trente ans.

ANC. FR. Mais à toz lur demandemenz. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 57. 

IT. Dimandamento. (chap. Demanamén, demanamens; demanda, demandes.)

19. Demandansa, s. f., demande.

Con el sagramental ancian es tengut, e 'l demandansa e 'l responsion issamen. Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K. 714.

Comme le serment ancien est tenu, et la demande et la réponse également.

20. Demandaire, Demandador, s. m., demandeur.

Si lo demandaire non poiria proar aquest aver.

Aquels omes que volunt esser actors, so es demandadors per autre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 33 et 5. 

Si le demandeur ne pourrait prouver cette possession.

Ces hommes qui veulent être acteurs, c'est-à-dire demandeurs pour un autre.

CAT. Demanador. ESP. PORT. Demandador. IT. Dimandatore. 

(chap. Demanadó, demanadós, demanadora, demanadores; demandadó o demandán, demandadós o demandans, demandadora o demandanta, demandadores o demandantes.)

21. Demandairitz, s. f., demanderesse. 

Demandairitz en vostra causa. Tit. de 1275. DOAT, t. CXXIV, fol. 27. Demanderesse dans votre cause.

22. Demandar, v., lat. demandare, demander, réclamer.

S' esbaic d'esguardar 

Tan, que no saup demandar

De que servia 

La lansa ni 'l Grasaus.

Richard de Barbezieux: Atressi cum Persavaus. 

S' ébahit à regarder tellement, qu'il ne sut demander de quoi servait la lance et le Saint-Gréal.

De mi dons ai lo guap e 'l ris, 

E sui fols, s'ieu plus li deman.

P. Rogiers: Per far esbaudir. 

De ma dame j'ai la plaisanterie et le ris, et je suis fou, si plus je lui demande.

S' aguem paor, no us o cal demandar.

(chap. Si teníem po o temó, no tos u cal preguntá.)

Rambaud de Vaqueiras: Honratz marques.

Si nous eûmes peur, il ne vous le faut pas demander.

Tot ai quan vuelh, qu'ieu non deman ren al.

B. de Ventadour: Quan par la flors. 

J'ai tout ce que je veux, c'est pourquoi je ne réclame rien autre.

Loc. Anc vos autres non demandetz venjansa

De la mia mort.

R. Gaucelm: Qui vol aver.

Oncques vous autres vous ne demandâtes vengeance de la mienne mort.

Prov. Qui demanda, recep, e qui quier, atroba. V. et Vert., fol. 87.

(chap. Qui demane, ressibix, y qui busque, trobe.)

Qui demande, reçoit, et qui cherche, trouve.

Part. prés. Sia be de sa mort demandans

E de l' anta qu' el per nos autres pres.

R. Gaucelm: Qui vol aver.

Qu'il soit bien réclamant de sa mort et de la honte qu'il prit pour nous autres.

CAT. Demanar. ESP. PORT. Demandar. IT. Dimandare. (chap. Demaná: demano, demanes, demane, demanem o demanam, demanéu o demanáu, demanen; demanat, demanats, demanada, demanades; preguntá. No se té que di “pedí”, que es un castellanisme.)

23. Desman, s. m., contre-ordre, refus. 

Mas eu teing ben per desman, si no m manda. 

Aimeri de Peguilain: En amor trob. 

Mais je tiens bien pour contre-ordre, si elle ne me mande.

ESP. Desmán. (chap. Desmán, desmans; contra orde, rechás.)

24. Desmandar, v., contremander, donner contre-ordre, refuser.

Pero d'un be la prec que no m desman.

Aimeri de Peguilain: En amor trob.

Pourtant je la prie qu'elle ne me refuse pas d'un bien.

Blasmes es grans e desonors 

A rei que leu man e desman.

Nat de Mons: La valors. 

C'est grand blâme et déshonneur à roi qui légèrement ordonne et contremande.

CAT. ESP. Desmandar. (chap. Contra maná; doná una contra orde; rechassá.)

25. Redemandar, v., redemander. 

En qualque maneira nos vos demandessem ni us poguessem redemandar. Tit. de 1248. DOAT, t. XXXI, fol. 146. 

En quelque manière que nous vous demandassions ni vous pussions redemander.

26. Recomandatio, s. f., recommandation.

Ieu agui letras de recomandatio al rei d'Englaterra.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

J'eus des lettres de recommandation au roi d'Angleterre.

CAT. Recommendació. ESP. Recomendación. PORT. Recommendação. 

IT. Raccomandazione. (chap. Recomanassió, recomanassions; recomendassió, recomendassions.)

27. Recommandar, Recomandar, v., recommander.

Lo dit conte de Montfort se recommandava a el.

Chronique des Albigeois, col. 76. 

Ledit comte de Montfort se recommandait à lui. 

Nos nos recomandam humilment à la vostra magnificencia.

Tit. de 1392. Trois états de Sisteron.

Nous nous recommandons humblement à la votre magnificence.

CAT. Recomanar. ESP. Recomendar. PORT. Recommendar. 

IT. Raccomandare. (chap. Recomaná: recomano, recomanes, recomane, recomanem o recomanam, recomanéu o recomanáu, recomanen; recomanat, recomanats, recomanada, recomanades. Recomendá : ocsitá recomandar.)

lunes, 9 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA SÉPTIMA.

Ludovico li descubrix a doña Beatriz lo amor que li té; ella envíe a Egano, lo seu home, a un jardí, disfrassat com si fore ella, y se gite en Ludovico, que se eixeque y li fot una palissa a Egano al seu jardí.

Esta invensió de doña Isabela contada per Pampínea va sé per tots los de la compañía tinguda per maravillosa. Filomena, a la que lo rey ya li habíe manat que continuare, va di: Amoroses siñores, si no me engaño, crec que tos contaré una história no menos bona. Hau de sabé que a París va viure un home noble florentino, que, per la seua pobresa, se habíe fet viachán, y li habíe anat tan be en lo comers que se habíe fet mol ric. Teníe de la seua dona un fill únic, al que li habíen ficat de nom Ludovico. Y per a que continuare la noblesa del pare y no se dedicare al comers, no lo habíe son pare volgut ficá en cap negossi, sino que lo habíe colocat jun a datres hómens nobles al servissi del rey de Fransa, aon moltes bones maneres y bones coses habíe adeprés. Y están allí, va passá que serts caballés que tornáen del Sepulcro, mesclánse en una conversa de los joves entre los que estabe Ludovico, y escoltánlos raoná entre ells sobre les dames hermoses de Fransa y de Inglaterra y de atres parts del món, va escomensá un de ells a di que de tot lo món que ell habíe voltat y de totes les dones que habíe vist, may ne habíe vist cap tan guapa com la dona de Egano de los Galluzzi de Bolonia, de nom doña Beatriz. En lo que van está de acuerdo tots los seus compañs, que tamé la habíen vist a Bolonia; y escoltán aixó Ludovico, que encara no sen habíe enamorat de cap, se va inflamá en tan dessich de vórela que en atra cosa no podíe fixá lo pensamén; y del tot disposat a aná hasta Bolonia a vórela, y quedás allí si ella volíe, li va doná a entendre a son pare que volíe aná al Sepulcro, lo que va conseguí en gran dificultat. Ficánse per nom Aniquino, va arribá a Bolonia, y tal com va volé la fortuna, al día siguién o en son demá va vore an esta Siñora a una festa, y li va pareixe mes hermosa de lo que habíe pensat; per lo que, enamoránsen de ella, se va proposá no anássen may de Bolonia si no conseguíe lo seu amor. Y pensán cóm su faríe, va dessidí que, si puguere colocás com a criat del home de ella, que ne teníe mols, igual podríe passá lo que dessichabe. Venuts los seus caballs, y colocats los seus criats de manera que estaben be, habénlos manat que faigueren vore que no lo coneixíen, habén fet amistat en lo amo de la fonda aon estáe, li va di que de bona gana entraríe com a criat de algún siñó de be, si sen podíe trobá algún; a lo que va di lo posadé: - Tú valdríes com a criat de un home noble mol apressiat an esta terra, que se diu Egano, té mols criats, y tots los vol pareguts a tú; yo li parlaré.

Y com u va di, aixina u va fé; y va colocá a Aniquino a casa de Egano, y al amo li va agradá mol. Tan be lo va serví que éste se li va encariñá, y sense ell no sabíe fé res; y ademés li va encomaná lo gobern de les seues coses. Va passá un día que, habén anat Egano a cassá en falcóns, y quedánse Aniquino a casa, doña Beatriz, que del seu amor no sen habíe acatat, encara que an ella li agradáe, miránlo an ell y a les seues maneres, moltes vegades lo habíe alabat; se va ficá a jugá en ell al ajedrez, y Aniquino, que volíe agradáli, se dixabe guañá dissimuladamen, de lo que la Siñora faie maravilloses festes.
Y habénse apartat de vórels chugá totes les dames de la Siñora, dixánlos jugán sols, Aniquino va soltá un gran suspiro.

La Siñora, miránlo, va di:

- ¿Qué tens, Aniquino? ¿Tan te dol que te guaña?

- Siñora - va contestá Aniquino -, algo mol mes gran que aixó ha sigut la raó del meu suspirá.
Va di entonses la Siñora: - ¡Ah! Dísmela, si me vols be.

Cuan Aniquino se va sentí «si la volíe be» com sobre totes les coses la volíe, va soltá un atre suspiro mol mes fort que lo de abans, per lo que la Siñora un atra vegada li va demaná que li diguere quina ere la raó de los seus suspiros.

A lo que Aniquino li va di:

- Siñora, crec que tos molestará si to la dic, y ademés ting temó de que u contéu a un atra persona.
A lo que la Siñora va di: - Segú que no me molestará, y pots está segú que res de lo que tú me digues li charraré a dingú may.

Entonses va di Aniquino:

- Pos com aixina me u prometéu, tos u diré.

Y en llágrimes als ulls li va di quí ere ell, lo que de ella habíe sentit y aón, y cóm de ella se habíe enamorat y cóm habíe arribat allí, y per qué habíe entrat com a criat del seu home; y después, en humildat li va demaná que si podíe sé tinguere piedat de ell y li guardare este secreto y dessich; y que, si no volíe fé aixó, que, dixánlo está en lo traje y disfrás que portáe, li permitiguere amála. ¡Oh, dolsó única de sang boloñesa, que digna de lahors has sigut sempre en estos casos! may te vas enorgullí de les llágrimes y los suspiros y sempre has sigut sensible a les súpliques, y als amorosos dessichos doblegable; si yo tinguera dignes lahors per a alabát, may se voríe satisfeta la meua veu.
La noble Siñora, al parlá Aniquino, lo mirabe; y donán plena fe a les seues paraules, en tanta forsa va ressibí per les seues súpliques lo amor a la men, que tamé ella va escomensá a suspirá, y después de uns cuans suspiros va contestá:

- Dols Aniquino meu, anímat: ni dons ni promeses ni lo festejá de nobles o siñós (aixó que hay sigut y soc festejada per mols) may ha pogut moure lo meu ánimo tan que ne vullguera an algún; pero tú, en tan poc tems com han durat les teues paraules, me has fet mes teua que meua soc. Vech que mol be te has guañat lo meu amor, y per naixó te lo dono y te prometixgo que te faré gosá de ell antes de que acabo esta nit que ve. Aixina que, cap a mija nit, vindrás a la meua alcoba; yo dixaré la porta uberta; saps a quín costa del llit dórmigo; vindrás allí, y si estic dormín, sácsam hasta que me desperta, y te consolaré de tan llarg dessich com has tingut; y per a que tu cregues te besaré.

Y ficánli un bras pel coll, amorosamen lo va besá, y Aniquino an ella. Dites estes coses, Aniquino, dixán a la Siñora, sen va aná a cumplí algunes de les seues obligassións, esperán en la alegría mes gran del món que arribare la nit. Egano va torná de la cassera, y cuan va acabá de sopá, com estabe baldat, sen va aná a gitás, y la Siñora detrás de ell; y com habíe prometut, va dixá la porta de la alcoba ajuntada. A la hora que li habíe sigut dita, va acudí Aniquino y en cuidadet va entrá a la alcoba, va tancá la porta per dins, va aná al costat aon dormíe la Siñora, li va ficá la ma al pit y va vore que no dormíe. Ella, cuan va notá que Aniquino estáe allí, li va agarrá la ma en les dos seues y lo va aguantá fort, donán voltes al llit, y despertán a Egano que dormíe; al que li va di:
- No vach volé dit res perque estáes cansat; pero dísme, Egano, ¿a quí tens tú com a milló criat y mes leal de los que tens a casa?
Va contestá Egano: - ¿Qué es assó, dona, que me preguntes? ¿No u saps? No ña ni ha ñagut may datre del que mes men fiara o me fía o vullga, del que men fío y vull a Aniquino. Pero ¿per qué me u preguntes?
Aniquino, sentín a Egano y que parláen de ell, habíe estirat moltes vegades de la ma cap an ell per a soltás, pensánse que la Siñora volíe engañál; pero ésta lo habíe agarrat mol be y lo aguantáe de manera que no podíe soltás.

La Siñora li va contestá a Egano, y va di:

- Yo te u diré. Yo creía que ere com tú dius, y que te ere mes fiel que los atres, pero me ha engañat, perque cuan ten has anat avui a cassá, ell se ha quedat aquí, y cuan li va pareixe be no se va avergoñí de demanám que consentiguera en fé lo seu gust; y yo, per a que esta cosa no tinguera que probát en massa probes, y per a fétel tocá y vore, li vach contestá que me pareixíe be y que esta nit, passada la mija nit, aniré al jardí y lo esperaré a la soca del pi. Yo no porto cap intensió de anáy, pero si tens ganes de vore la fidelidat del teu criat, pots fássilmen, ficánte damún alguna de les meues robes y al cap un vel, aná allá baix a esperál, que estic segura de que acudirá.
Egano, sentín aixó, va di: - Convé que lo veiga.

Y eixecánse com va pugué a la oscurina, se va ficá alguna roba de la Siñora, y se va tapá lo cap, se va atansá cap al jardí y deball de un pi se va ficá a esperá a Aniquino. La Siñora, cuan lo va sentí ya fora de la alcoba, se va eixecá y va tancá la porta per dins. Aniquino, que habíe passat molta temó, y se habíe esforsat en escapás de les mans de la Siñora, y mil vegades an ella y al seu amor y an ell mateix habíe maldit, veén lo que al final habíe fet, va sé lo home mes felís que may va existí; y habén la Siñora tornat al catre, se van despullá y juns van chalá durán un bon rato.

Después, pareixénli a la Siñora que Aniquino no se teníe que quedá mes rato, lo va fé eixecás y torná a vestís, y aixina li va di:

- Dolsos labios meus, ara agarra una bona gayata y vésten al jardí, y fen vore que me habíes requerit per a tentám, com si fora yo mateixa, insultarás a Egano y mel esbatussarás be, y de aixó se seguirá después mol mes plaé.

Se va eixecá Aniquino y va aná al jardí en una bona vara de oró a la ma. Cuan va arribá al pi y Egano lo va vore víndre, se va alsá com si vullguere ressibíl en grandíssima festa, y va eixí a trobál; a lo que va di Aniquino:

- ¡Ah, dona roína, aixina que has vingut! ¿Y te has cregut que yo volía féli al meu siñó esta afrenta? ¡Sigues mil vegades mal vinguda!

Y alsán la gayata, lo va escomensá a esbatussá com a les sigroneres.

Egano, al sentí aixó y notá la gayata a les costelles, sense di res mes va escomensá a fugí, y detrás de ell Aniquino, encara dién:

- Fora, que Deu te porto a la desgrássia, mala pécora; per sert que demá lay contaré tot a Egano. Y Egano, tan pronte com va pugué sen va entorná a la alcoba, y la Siñora li va preguntá si Aniquino habíe acudit al jardí.

Egano va di:

- Ojalá no hi haguera anat, perque creén que eres tú, me ha batut en una vara y me ha dit les mes grans injuries que may se han sentit díli a una dona roína. Yo me extrañaba mol de que ell te haguere dit aquelles paraules en ánim de fé algo que me portare la vergoña; u ha fet perque te va vore alegre y amable, y va volé probát.

- Entonses - va di la Siñora -, alabat sigue Deu perque a mí me ha probat en paraules y a tú en obres; y crec que podría di que yo soporto en mes passiénsia les paraules que tú les obres. Ya que tanta lealtat te té, ña que tíndrel en estima y honrál.

Egano va di:

- Per sert que dius la verdat.

Y después de alló, Egano creíe que teníe la dona mes leal y lo criat mes bo que may habíe tingut un noble; y aixina, después, moltes vegades Aniquino y la Siñora sen van enriure de este fet, y van tíndre molta mes fassilidat per a fé alló que los donabe plaé, tan tems com Aniquino va vullgué quedás en lo seu amo Egano a Bolonia.

martes, 25 de agosto de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

Fray Rinaldo se gite en la seua comare, los trobe lo home de ella a la alcoba y li fan creure que estáen conjurán los cucs del fillol.

No va pugué Filostrato parlá dissimuladamén de les yegües de Partia que les espabilades siñores no lo entengueren y no sen enrigueren, encara que fen vore que sen enríen de un atra cosa. Después lo rey li va maná a Elisa que parlare, y ella, disposada a fé cas, va escomensá: Amables siñores, lo conjur del fantasma de Emilia me ha portat a la memória una história de un atre conjur, que, encara que no sigue tan bona com va sé aquella, com no me sen ocurrix ara datra sobre este assunto, la contaré.

Hau de sabé que a Siena va ñabé en tems passats un jove mol galantejadó y de honrada familia, de nom Rinaldo; y volén mol a una veína seua y mol hermosa Siñora y dona de un home ric, y esperán (si puguere trobá lo modo de parláli sense sospeches) conseguí de ella tot lo que dessichabe, no veénu dingú y están la Siñora embarassada, va pensá en convertís en lo seu padrí; y fen amistat en lo seu home, del modo que mes convenién li va pareixe lay va di, y aixina se va fé. Habénse, pos, Rinaldo convertit en padrí, y tenín alguna ocasió mes pintada per a pugué parláli, li va fé sabé en paraules aquella part de la seua intensió que ella mol abans ya habíe vist en les expressións dels seus ulls; pero poc li va valé, sin embargo, encara que no li desagradare a la Siñora habéu sentit. Va passá no mol después que, fore quina fore la raó, Rinaldo se va fé flare y, trobare com trobare aquella pastura, va perseverá en alló; y va passá que un poc, al tems cuan se va fé flare, habíe apartat lo amor que li teníe a la seua comare y datres vanidats. En lo pas del tems, sense dixá los hábits, va escomensá a aparentá y a vestís en bons teixits, y a sé galán y adornat, y a fé cansóns y sonetos y balades, y a cantá, y datres coses paregudes an estes.

Pero ¿qué estic yo dién de fray Rinaldo del que parlem? ¿Quí són los que no fan lo mateix? ¡Ay, perdissió del perdut món! No tenen vergoña de está gorts, de tindre la cara colorada, de pareixe refinats en los vestits y en totes les seues coses, y no com a coloms sino com a galls unflats en la cresta eixecada; y lo que es pijó, dixem als que tenen les seues seldes plenes de pots a cormull de electuari y de ungüentos, de caixes plenes de dolsaines, de botelletes en aigües destilades y en olis, de botes de malvassía y vi griego o datres bons vins, plenetes, hasta lo pun de que no pareixen seldes de flares, sino tendes de espéssies o drogueríes; no se avergoñíssen ells de que los demés sápien que són goluts y llépols, y se creuen que los demés no saben que lo mol dijú, los minjás ordinaris y escasos y lo viure sobriamen faigue als hómens prims y arguellats, y la mayoría de les vegades sanos; y si se fiquen doléns, al menos no es de gota, per a la que se sol doná com a medicamén la castidat y totes les demés coses apropiades a la vida de un flare.
Y se creuen que los demés no saben que ademés de la vida austera, les llargues vigílies, lo resá y lo dissiplinás han de fé als hómens blancs y apenats, y que ni san Domingo ni San Francisco, se vestíen, sense tíndre cuatre capes cada un, no de llaneta teñida ni de atres teixits señorils, sino fets en llana grossa y basta, y de coló natural, per a protegís del fret y no per a aparentá. ¡Que Deu los ajudo com nessessiten les almes de los simples que les alimenton!

Aixina pos, tornán fray Rinaldo a les seues primeres passións, va escomensá a visitá en molta frecuénsia a la seua comare; y habén creixcut la seua arrogánsia, en mes instánsies que abans u fée va escomensá a solissitáli lo que volíe de ella.

La bona Siñora, veénse solissitá mol y pareixénli fray Rinaldo mes guapo de lo que ere abans, sén un día mol importunada per nell, va recurrí a lo mateix que totes aquelles que tenen dessichos de consedí lo que sels demane, y li va di:

- ¿Cóm, fray Rinaldo, es que los flares fan eixes coses?
A lo que lo flare va contestá:

- Siñora, cuan yo me traga este hábit, que mel trac mol fássilmen, tos pareixeré un home fet com los atres, y no un flare.

La Siñora sen va enriure y va di:

- ¡Ay, pobra de mí! Sou padrí del meu fill, ¿cóm podríe sé aixó? Estaríe mol mal, y hay sentit moltes vegades que es un pecat massa gran; y en verdat que si no u fore faría lo que vullguéreu.

A lo que fray Rinaldo va di:

- Siríeu tonta si u dixáreu per naixó. No dic que no sigue pecat, pero datres mes grans ne perdone Deu a los que se arrepentixen. Pero diéume: ¿quí es mes parén del vostre fill, yo que lo vach aguantá al batech o lo vostre home que lo va engendrá?

La Siñora va contestá:

- Mes parén seu es lo meu home.

- Diéu la verdat - va di lo flare-. ¿Y lo vostre home no se gite en vosté? - Claro que sí - va contestá la Siñora.

- Pos - va di lo flare- y yo, que soc menos parén del vostre fill que lo vostre home, tan puc gitám en vos com lo vostre home.

La Siñora, que no sabíe lógica y sol nessessitáe una espenteta, o se va creure o va fé com que se creíe que lo flare díe la verdat; y va contestá:

- ¿Quí sabríe contestá a les vostres paraules?

Y después, no obstán lo sé padrí, se va dixá portá; y no u van fé una sola vegada, sino que en la tapadera de sé lo padrí, tenín mes fassilidat perque la sospecha ere poca, moltes y moltes vegades van está juns. Pero entre les demés va passá un día que, habén vingut fray Rinaldo a casa de la Siñora y veén que allí no ñabíe dingú mes que una criadeta de la Siñora, mol hermosa y agradable, va enviá al seu compañ en ella al colomá a enseñáli lo parenostre, y ell y la Siñora, que de la ma portabe al seu fillet, se van embutí a la alcoba y, tancán per dins, a un diván que allí ñabíe van escomensá a jugá; y están de esta guisa va passá que va torná lo home, y sense que dingú lo sentiguere sen va aná a la porta de la alcoba, y va doná uns cops, y va cridá a la dona.
Doña Agnesa, sentín aixó, va di:

- Morta soc, que aquí está lo meu home, ara sen donará cuenta de quina es la raó del nostre trate. Estabe fray Rinaldo casi despullat, aixó es sense hábit, y sense escapulari, en camiseta; lo que aixó sentín, va di tristemen:

- Diéu verdat; si yo estiguera vestit alguna manera trobaría, pero si li obriu y me trobe aixina no podré trobá cap excusa.

La Siñora, per una inspirassió ajudada, va di:

- Pos vestíutos; y cuan estiguéu vestit agarréu en brassos al vostre fillol y escoltéu be lo que vach a díli, per a que les vostres paraules estiguen de acuerdo en les meues; y dixéume fé a mí. Lo bon home no habíe dixat de cridá cuan la dona va contestá: - Ya vach. - Y eixecánse, sen va aná a la porta de la alcoba y, obrínla, va di: - Home meu, te conto que fray Rinaldo, lo padrí del chiquet, ha vingut, y grássies que Deu lo ha enviat, perque segú que si no haguere vingut hauríem perdut avui al nostre chiquet.

Cuan lo santurrón va sentí aixó, se va quedá pasmat, y va di: - ¿Cóm?

- Oh, home meu - va di la dona- , li ha vingut adés de repén un desmayo que hasta hay cregut que estabe mort, y no sabía qué fé, si no arribe a apareixe entonses fray Rinaldo, que, agarránlo en brassos, va di: «aixó són cucs que té a dins, que se li están arrimán al cor, y lo mataríen en seguridat; pero no tingáu temó, que yo los conjuraré y los faré morí a tots, y antes de que yo men vaiga de aquí voréu al chiquet tan sano com may lo hau vist». Y com te nessessitáem per a di sertes orassións y la criada no ha pogut trobát, les han anat a di en lo seu compañ al colomá, al puesto mes alt de la casa, y ell y yo ham entrat aquí dins; y com dingú mes que la mare del chiquet pot está presén a tal conjur, per a que datres no mos molestaren aquí mos ham tancat; y ara lo té ell en brassos, y crec que sol espere a que lo seu compañ haigue acabat de di les orassións, y ya deu está acabán, perque lo chiquet ya se ha reviscolat del tot. Lo saboc se va creure totes estes mentires, y lo cariño pel seu fill lo va emossioná, y no li va víndre al cap lo engañ de la dona y lo flare, sino que donán un gran suspiro va di: - Vull aná a vórel.

Va di la dona:

- No hi vaigues encara, que podríes fé malbé lo que se ha fet; espérat, aniré a vore si pots entrá y te cridaré. Fray Rinaldo, que tot u habíe sentit y se habíe vestit depressa y habíe agarrat al chiquet en brassos, cuan ya estáe preparat va cridá:

- Comare, ¿no es lo compare al que séntigo ahí?

Va contestá lo santurrón:

- Siñó, sí.

- Pos - va di fray Rinaldo - , veníu aquí.

Lo tontet va entrá y fray Rinaldo li va di:

- Tiníu al vostre fill, salvat per la grássia de Deu, cuan hay cregut hasta fa poc, que no lo voríeu viu al fes de nit; y be faríeu en fé ficá una figura de sera de la seua mida a la glória de Deu dabán de la estatua de San Ambrosio, per los mérits del Deu que tos ha fet esta grássia. Lo chiquet, al vore a son pare, va corre cap an ell y li va fé festes com fan los chiquets menuts; y ell, apretánlo als seus brassos, plorán com si lo traguere del fossá, va escomensá a besál y a donáli grássies al seu compare que lo habíe curat.

Lo compañ de fray Rinaldo, que no un padrenuestro sino mes de cuatre li habíe enseñat a la criadeta, y li habíe donat una bossa de fil blang que li habíe donat an ell una monja, y la habíe fet devota seua, habén sentit al santurrón cridá a la alcoba de la dona, a amagatóns habíe vingut a un puestet desde aon puguere vore y sentí lo que allí passabe.

Y veén que la cosa habíe eixit be, va baixá, y entrán a la alcoba va di: - Fray Rinaldo, les cuatre orassións que me vau maná di ya les hay dit totes. A lo que fray Rinaldo va di:

- Germá (frare, flare) meu, tens bona fusta y has fet be. En cuan a mí, cuan lo meu compare ha arribat no ne había dit mes que dos, pero nostre Siñó per lo teu traball y lo meu mos ha consedit la grássia de que lo chiquet se haigue curat.

Losaboquet va fé portá bon vi y pastes, y li va fé lo honor a son compare y al seu compañ en lo que ells teníen nessessidat mes que de atra cosa; después, eixín de casa en ells, los va encomaná a Deu, y sense esperá a fé la imache de sera, la va maná ficá en les atres, dabán de la figura de San Ambrosio, pero no de la de aquell de Milán.