Mostrando las entradas para la consulta dién ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta dién ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 12 de marzo de 2024

Amor als sesanta (Luis Arrufat)

 Este treball ha guañat lo Concurs XXII de la Facao de 2023.

Este treball ha guañat lo Concurs XXII de la Facao de 2023.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Amor als sesanta.
Estic convensut que ñaurá chen, molta, que sen enriurá al veure lo titul de este treball. Pues tenen que tíndre en cuenta que fa mols añs, repetisco, mol añs, tamé eise home que ara ne té sesanta, va tíndre tremolóns a la esquena, palometes a la tripa, al veure a un chica; que va aná detrás de ella; que se va pasá hores, chitat al llit, mirán al techo, ensomián en los ulls ubiarts y preguntánse si alló que sentie ere amor o cóm serie lo voldre a una chica.
Si ella li farie cas. Si cuan li habíe mirat y ella se li habíe quedat miránlo un ratet en los ulls relluens li habíe enviat algún “washapp” que ell no habíe sabut resibí.
Eise mateis sagal, ara, en un mun de añs damún, seguís ensomián, mol més, perque an estes edats se dormís menos, encara que se estigue més hores al llit.
Ya no se ensomie tan en alló que, an aquells añs chovens, tots volíem y que pocs hu díem, encara que tamé, aisó no se piart mai. Ara se ensomie més en que l’atre o l’atra seguisque están al teu costat. Que la sentisques respirá o hasta roncá de nit, lo que vol dí que está a la teua vora, que seguís en tú.
An estes altures de la vida, seguís interesán que l’atra part penso igual de tú, que lo rose de una ma te seguisque donán garrampes, que los dos vullgueu seguí vivín chuns y, arribada la hora, morí tamé chuns. No enténs la vida sense ella, sempre hau estat chuns y chuns voleu acabá.
Es un tems en que se aforre mol, dién poques paraules, com entre ells se coneisen tan, sen diuen moltes més, sense parlá, sense ubrí la boca.
Pobret qui hasque arribat a esta edat y encara no hasque sintonisat en la seua parella.
Sempre esperán la felisidat, ¿vindrá cuan fasca los devuit añs?, ¿vindrá cuan me casa?, ¿vindrá cuan tinga una casa? ¿vindrá cuan tinga fills? ¿Vindrá cuan me chubila? ¿Vindrá cuan tinga nets? Y sempre esperán ¿cuán vindrá?
Dises pasá la vida sense disfrutá de lo que ya tens, de lo que ya ha vingut y tú, no u has sabut reconeise, hu has disat pasá per seguí esperán.
Es una edat en la que se diuen moltes coses, sense díles y que se ensomie que se fan moltes coses, sense féles.
Algúns romántics sol fan que dí que los agradaríe torná a sé chovens. No se donen cuenta de que esta es una “chuventut” tamé, encara que sigue diferenta y que ña que aprofitála tamé, com l’atra. Oronetes, chapurriau, José Taronjí, Gustavo Adolfo Bécquer
La costúm, al amor lo convertís en cariño. Encara que algúns camíns desgrasiadamén es en cansamén, en aburrimén y entonses se busquen unes atres sendes que casi mai porten a cap de puesto milló quel que se dise.
Es la confiansa que se té en la persona que porte en tú tota la vida, encara que a camíns no estigues de acuerdo, saps que ella está ahí, a la teua vora, com sempre.
Com es natural, ella y tú o tú y ella, teniu alguna tentasió. Eres persona y ensomies que podíes está en una chica chove, eises que tenen de tot, menos añs; ella pense en eisos chicots que tenen mols músculs als brasos, al pit, sense tripeta.
Pero, al despertat, l’aigua torne al mar y te chires y roses a la persona que está al teu costat, com ha estat tans añs, y te conformes y reses pa que seguisque allí, en les seues arrugues, en la seua tripeta, en lo seu genio, pero tamé en la seua compañía.
Cuan arribes al alt de la montaña, mires cap a tras, cap a vall y eres felís, te dones cuenta de que sol quedes tú y la persona que te acompañe, que ha segut la teua parella tans añs y que ara es la teua gayata y te conformes. Disfrutes mirán tot lo que hau fet, segú que tos hau equivocat algún camí, pero hau pogut arribá adal.
Desde ahí mireu los nugols, ya están prop, pronte donareu lo pas y al remat descansareu, chuns. Y cuan has pasat tantes coses, arribe un momén en que casi no importe si ña o no ña sial, tú ya l’has tingut aquí. Ya l’hau disfrutat, en ella y en tot lo que ella ha significat.
Ha significat una familia, eisa seguirá enrecordánse un tems de vatres y com es normal, pasán lo tems, se perderá la vostra memoria, es la vida.
Se viu mentres se viu y un poquet més, uns añs més en que te convertises sol en un recuerdo; per una generasió, los fills y a lo milló hasta dos, los nets,
Ahí se acabe tot, ahí te acabarás. Y pan aisó tantes preocupasións, tans patiméns.
No val la pena; ña que disfrutá tot lo que se pot mentres se está aquí y sobre tot si estás acompañat y si has tingut la sort de tindre la teua parella, lo teu amor hasta los sesanta y més allá.
Los rosés vells tamé fan flos. Amor als sesanta. // Juan Carlos Abella li escriu:
“UN PREMIO PA VALCHUNQUERA
Avuy han premiat a un amic meu
Escritó de postín, de prosa equilibrada
Mos fa arrivâ la llum de la seua tiarra
Tiarra de la que presumich per tot arreu
Escritura que penetre al cor de la chen
Igual que lo coló de la primavera es lo viart
Que la seua prosa emosione en ben siart
Y trau de natros lo milló sentimen
Mol orgullós está de sê valchunquerí
Lo meu amic te un nom, se diu Luis Arrufat
Lo seu poble al cor sempre l’ha portat
Aon ha anat, ha presumit de que ha naixcut aquí
Lo meu amic escriu en chapurriàu
Únic, tan únic, que no ne ña cap de igual
Que se pugue mantindre viu es la clau
Amic de tots, persona de gran cor
Una aldea, Luiset, y lo ágüelo sebeta
Un regalo pa natros, cada historieta
Escrites, contades, explicades en gran amor.

viernes, 19 de enero de 2024

Lexique roman; Ces, Ses - Ceu

Ces, Ses, s. m., lat. census, cens, tribut.

Ni renda en sa honor ces ni tolieu.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 72.

Ne rende en son fief cens ni tonlieu.

Per que eu tolrai vostre ses.

Garins d'Apchier: Comunal.

C'est pourquoi j'ôterai votre cens.

Mas mil sospirs li ren quec jorn per ces.

P. Raimond de Toulouse: Si cum.

Mais je lui rends chaque jour mille soupirs pour tribut.

Per pagar ad amor lo ces.

Deudes de Prades: Amors.

Pour payer le tribut à l'amour.

CAT. Cens. ESP. PORT. IT. Censo. (chap. censo, sensal, sensals)

2. Sensa, s. f., revenu, cens, tribut.

E non cobeitan gran sensa

Ni 'l ben d'aquest mon.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Et ne convoitent grand revenu ni le bien de ce monde.

Com bos Reis culhir sa sensa.

Un troubadour anonyme: Vai Hugonet.

Comme bon Roi recueillir son tribut.

3. Sobreces, Sobces, s. m., sur-cens.

No posca donar a sobreces, ni a ces, ni ad acapte neguna honor que tengua de nos. Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 98.

Ne puisse donner à sur-cens, ni à cens, ni à acapte aucun fief qu'il tienne de nous.

De donar ab sobces.

Tit. de 1279. Arch. du R., J., 321.

De donner avec sur-cens.

4. Censuari, s. m., lat. censuarius, censier.

Li feusatier, emphiteotas e censuaris.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXVIII, fol. 41.

Les feudataires, emphitéotes et censiers.

5. Cessal, adj., lat. censualis, censitaire, censable.

Laurador terras cessals menten.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

Les laboureurs niant les terres censables.

Mas, ab tot so, m'a plus cessal

Que, quan li m dei, non avia.

Aimeri de Peguilain: Puois que.

Mais, avec tout cela, elle m'a plus pour censitaire qu'elle n'avait,

lorsque je me donnai à elle.

ESP. Censal (censual). (chap. sensal) PORT. Censual. IT. Censuale.

6. Cessalmen, adv., censalement, à cens.

No i remas hom ni femna no 'l dones annalmens,

Cadaus per son cap, denier d'aur cessalmens.

P. de Corbiac: El nom de.

N'y demeurât homme ni femme qui ne lui donnât annuellement, chacun pour son chef, un denier d'or censalement.

Los quals moltos... donam per jasse cessalmen.

Tit. de 1241. DOAT, t. CXL, fol. 127.

Lesquels moutons... nous donnons pour toujours à cens.

ESP. Censualmente. (chap. sensalmen)

7. Acessar, v., acenser.

Autreiam et acessam a vos.

Tit. de 1262. DOAT, t. CXXIV, fol. 11. 

Octroyons et acensons à vous.

Del mas del Poig que lur acesset.

Tit. de 1113. DOAT, t. CXXXVIII, fol. 65.

(chap. Del mas del Puch que ell los va assensá)

Du mas du Puy qu'il leur acensa.

Part. pas. Pessa de terra qu'eu e vos aviam comprada e acessada.

Tit. de 1279. Arch. du Roy., J., 321.

Pièce de terre que moi et vous avions achetée et acensée.

ANC. ESP. Acensar. IT. Accensare. (chap. assensá: assenso, assenses, assense, assensem o assensam, assenséu o assensáu, assensen.
Doná a censo, sensal.)

8. Acessamen, Assensament, s. m., acensement.

Lo deime de tot l' acessament del blat.

Tit. de 1247. DOAT, t. CXXIV, fol. 313.

La dîme de tout l' acensement du blé.

En lo instrument de l' assensament. Charte de Gréalou, p. 96.

Dans l'acte d'acensement.

9. Assensa, s. f., acensement.

Dat per assensa... Fos feita ascensa per los hers.

Tit. de 1289. DOAT, t. CXLII.

Donné par acensement... Fut fait acensement par les héritiers.

10. Censura, s. f., lat. censura, censure.

Per la censura ecclesiastica.

Tit. de 1378. DOAT, t. CXXV, fol. 65.

Par la censure ecclésiastique.

CAT. ESP. (chap) Censura.

11. Recensar, v., recenser.

Las attestations presas,... non si podon recensar, ni reire auzir.

Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 542.

Les attestations prises,... ils ne peuvent être recensés, ni entendus de nouveau.


Cesar, s. m., césar, dignité impériale.

Sotz lo poder d'aquest cesar... Elegi II cesars, e Maximia fo l'us.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 28 et 32.

Sous le pouvoir de ce césar... Il choisit deux césars, et Maximien fut l'un.

CAT. ESP. (césar) PORT. Cesar, IT. Cesare. (chap. Céssar; lo nom César lo escribim en una s, pero com se pronunsie en ss se hauríe de escriure en 2 esses.)


Cesca, s. f., glaïeul.

Cesca es herba dura et aguda, ab asta triangular.

Eluc. de las propr., fol. 203.

Glaïeul est une herbe dure et aiguë, avec une pointe triangulaire.

(ESP. Gladiolo)

Cessar, Sessar, v., lat. cessare, cesser.

Que de amassar aur no se volon cessar.

(chap. Que de amassá or no volen pará. Cessá no se diu en chapurriau.)

La nobla Leyczon.

Qu'ils ne veulent cesser d'amasser or.

Va pregar K. que fes sessar los giens. Philomena. (enginys : ingenios)

Va prier Charles qu'il fit cesser les machines de guerre.

CAT. Cessar. ESP. Cesar. PORT. Cessar. IT. Cessare.

2. Cessable, adj., cessable, finissable.

De no cessable dileit. Trad. de Bède, fol. 40.

De bonheur non finissable.

3. Cessament, s. m., interruption, cesse, abandon.

Ab interpollacio o cessament. Eluc. de las propr., fol. 84.

Avec interpolation ou interruption.

Per nul cessamen que fassa de sos bes.

Statuts de Montpellier de 1212.

Par aucun abandon qu'il fasse de ses biens.

ESP. Cesamiento. IT. Cessamento.


Cessio, Cession, s. f., lat. cessio, cession, transport.

Que aquesta donatios e cessio puesca menhs valer.

Tit. de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 126.

Que cette donation et cession puisse moins valoir.

De cession de dregs.

Statuts de Montpellier du XIIIe sièc.

De cession de droits.

E lhi 'n fas cessio.

Tit. de 1275, Arch. du Roy., J., 328.

Et lui en fais cession.

- Délaissement, abandon à des créanciers.

Miserable remedi de cession.

Coutume de Condom de 1313.

Misérable remède de cession.

CAT. Cessió. ESP. Cesión. PORT. Cessão. IT. Cessione.

2. Accessio, s. f., lat. accessio, accès.

Cessant la febre,... mas apres torno las accessios,... e ve la accessio en cesta hora.

Eluc. de las propr., fol. 89 et 90.

La fièvre cessant,... mais après les accès retournent,... et l'accès vient à l'heure certaine.

CAT. Accessió. ESP. Accesión. PORT. Accessão. IT. Accessione. (chap. acsés de fiebre.)

3. Accessori, s. m., accessoire.

So que es principal deu esser denan son accessori.

Leys d'amors, fol. 113.

Ce qui est principal doit être devant son accessoire.

Adjectiv. Es appellada principal en respeit de las autras joyas... las quals s'appellan accessorias. La Crusca provenzale, fol. 98.

Est appelée principale eu (en) égard aux autres joies... lesquelles s'appellent accessoires.

CAT. Accessori. ESP. Accesorio. PORT. IT. Accessorio. (chap. acsessori, acsessoris, acsessoria, acsessories)

4. Accessoriamen, adv., accessoirement, en accessoire.

Non es vicis accessoriamen. Leys d'amors, fol. 113.

Accessoirement, ce n'est pas vice.

Principalment, accessoriament renunciam.

Tit. de 1283. DOAT, t. CLXXIV, fol. 285.

(chap. Prinsipalmen, acsessoriamen renunsiam.)

Nous renonçons en principal, en accessoire.

ESP. Accesoriamente. IT. Accessoriamente.

5. Concession, s. f., lat. concessionem, concession.

Prohibir la concession de tals letras.

Statuts de Provence. BOMY, p. 2.

Prohiber la concession de telles lettres.

Capitols de la concession del dich subsidi.

Reg. des États de Provence de 1401.

Chapitres de la concession dudit subside.

CAT. Concessió. ESP. Concesión. PORT. Concessão. IT. Concessione. (chap. consessió, consessions. Sedí, consedí: consedixco, consedixes, consedix, consedim, consediu, consedixen.)

6. Anteceden, s. m., lat. antecedens, antécédent.

La cauza de la qual fay relatius recordatio apelam anteceden, e vol dire aytan cum cel qu'estai denan. 

(chap. literal: La cosa de la cual lo relatiu fa recordassió diém antessedén, y vol dí tan com aquell que está dabán.)

Can relatius et antecedens se dezacordan.

Leys d'amors, fol. 47 et 142.

Nous appelons antécédent la chose de laquelle le relatif fait remémoration, et il veut dire autant comme celui qui est devant.

Quand le relatif et l'antécédent se désaccordent.

CAT. Antecedent. ESP. PORT. IT. Antecedente. (chap. antessedén, antessedens, per ejemple a la guardia sivil o polissía.)

7. Exces, s. m., lat. excessus, excès.

Et honestamens uzar de vestirs ses exces. V. et Vert, fol. 104.

Et honnêtement user de vêtements sans excès.

CAT. Exces (falta la tilde). ESP. Exceso. PORT. Excesso. IT. Eccesso. (chap. exés, v. exedí, exedís: yo me exedixco, exedixes, exedix, exedim, exediu, exedixen.)

8. Excessiu, adj., excessif.

Calor natural pren excessiva exhalacio. Eluc. de las propr., fol. 19.

Chaleur naturelle prend excessive exhalation.

Causa non tan excessiva.

Reg. des États de Provence de 1401.

Chose non tant excessive.

CAT. Excessiu. ESP. Excesivo. PORT. Excessivo. IT. Eccessivo. (chap. exessiu, exessius, exessiva, exessives o excessiu, excessius, excessiva, excessives.)

9. Preceder, v., lat. praecedere, précéder.

Part. prés. Segon la manieyra precedent.

Trad. d'Albucasis, fol. 4.

(chap. Segons la manera pressedén o pressendenta.)

Selon la manière précédente.

Part. pas. De aquo del qual es precedida rememoracio.

Trad. d'Albucasis, fol. 33.

De ce dont la mention est précédée.

CAT. Preceir. (https://historia-aragon.blogspot.com/2021/03/17-18-19-noviembre.html)

ESP. PORT. Preceder. IT. Precedere. (chap. pressedí)

10. Predecessor, s. m., lat. praedecessor (N. E. prae, pre + decessor, el que muere antes), prédécesseur.

Perseguet coma son predecessor Vigili papa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 70.

Il poursuivit comme le pape Vigile son prédécesseur.

Am nostre senhor lo Rei e am sos predecessors.

(chap. En nostre siñó lo Rey y en (sons) los seus predecessós.)

Tit. de 1282. Arch. du Roy., J., 323.

Avec notre seigneur le Roi et avec ses prédécesseurs.

CAT. Predecessor. ESP. Predecesor. PORT. Predecessor. IT. Predecessore. (chap. predecessó, predecessós, predecessora, predecessores.)

11. Proceder, v., lat. procedere, procéder, avancer.

Lo bayle pot proceder tro a sentensa.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 125.

(chap. Lo bayle o baile pot prossedí hasta la sentensia.)

Le bailli peut procéder jusqu'à sentence.

Part. prés. Sageta precedent en loc carnos.

Trad. d'Albucasis, fol. 50.

Une flèche avançant en lieu charnu.

Sant Esperit qui procedissh del Paire e del Filh.

Eluc. de las prop., fol. 3.

Saint-Esprit qui procède du Père et du Fils.

Part. prés. Del pair' e del filh procezens.

Brev. d'amor, fol. 99.

(chap. Del Pare y del Fill prossedén)

Procédant du père et du fils.

ESP. PORT. Proceder. IT. Procedere. (chap. prossedí: prossedixco, prossedixes, prossedix, prossedim, prossediu, prossedixen.) 

12. Procedir, Procezir, v., provenir, procéder, avancer.

D'una bella fon gran

Nais e procezis us clars rieus.

Brev. d'amor, fol. 9.

(chap. D'una bella fon gran naix y prossedix un riu cla. 

Per ejemple, de la fon del Teix naix lo riu Matarraña. 

Com veéu aquí damún, de fontis : font, la t se va pedre fa mol tems, com la vergoña de Artur Quintana Font, si ne va tindre auncás.) 

D'une belle fontaine grande naît et provient un clair ruisseau.

Part. pas. Un home avia procesit en son etat.

Trad. d'Albucasis, fol. 1.

(chap. Un home habíe abansat en son estat. Promogut, promoure. Habíe millorat lo seu estat, la seua fama, la seua situassió, etc.)

Un homme avait avancé en son état.

CAT. Proceir.

13. Proces, s. m., lat. processus, avancement, progrès.

Quant ac complit

Lo Filh de Dieu tot son proces.

Brev. d'amor, fol. 168.

Quand le Fils de Dieu eut accompli tout son avancement.

Las leys d'amors e 'l bel proces

Nomnat las flors del gay saber.

La Crusca provenzale, fol. 99.

Les lois d'amour et le beau progrès nommé les fleurs du gai savoir.

- Procès.

Negun proces tant civil que criminal.

Statuts de Provence. BOMY, p. 10.

Nul procès tant civil que criminel.

CAT. Proces (falta la tilde). ESP. Proceso. PORT. IT. Processo. (chap. prossés)

14. Procezimen, s. m., procession, action de procéder, progrès.

E creire lo procezimen

Del Sant Esperit issamen.

Brev. d'amor, fol. 9.

Et croire également la procession du Saint-Esprit.

(N. E. No confundir con la procesión de Puigdemont.)

En lo qual procezimen, non es causa necessaria gardar compas.

Leys d'amors, fol. 9.

Dans lequel progrès, garder mesure n'est chose nécessaire.

CAT. Proceiment. ESP. Procedimiento. PORT. IT. Procedimento.

15. Processio, s. f., lat. processio, procession, action de procéder.

Processio que es propria al Sanct Esperit.

Eluc. de las propr., fol. 7.

Procession qui est propre au Saint-Esprit.

- Cérémonie religieuse.

A processio, ab la crotz e 'ls candeliers.

Tit. de 1205. DOAT, t. CV, fol. 155.

A procession, avec la croix et les chandeliers.

(chap. A la professó, processió, en la creu y los candelés, candelabros – canalobres són lo mateix, pero ya sol u apliquem al aigua gelada, castellá témpanos de hielo.)

Anava a Sant Peyre, dizen las letanias; lo preiro e traichero foras de la procession. Cat. dels apost. de Roma, fol. 101.

(chap. Anabe a San Pere, dién les letaníes; lo van pendre y lo van traure fora de la professó.)

Il allait à Saint-Pierre, disant les litanies; ils le prirent et traînèrent hors de la procession.

- Rassemblement, foule.

E vengron li encontra ab processio e cridavan: Osanna.

Fragm. de trad. de la Passion.

Et ils lui vinrent au-devant avec rassemblement, et ils criaient: Hosanna.

CAT. Processió. ESP. Procesión. PORT. Procissão. IT. Processione. (chap. Professó, seguramen corrupsió de processió. Professó, que professe, maestre, mestre – magister.)

16. Succedir, Succezir, v., lat. succedere, succéder, survenir.

La molher li deu succedir entieirament.

Trad. du Code de Justinien, fol. 58.

La femme lui doit succéder entièrement.

Motas vegadas succezeys la mort. (N. E. Esta frase está fuera de contexto, siempre sucede la muerte, pero se refiere a un tratamiento.)

Trad. d'Albucasis, fol. 70.

Plusieurs fois survient la mort.

Part. pas. Avia succezit a Alixandre.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 24.

Avait succédé à Alexandre.

CAT. Suceir. ESP. Suceder. PORT. Succeder. IT. Succedere. 

(chap. sussedí: sussedixco, sussedixes, sussedix, sussedim, sussediu, sussedixen. Part. pas sussedit.)

17. Successio, s. f, lat. successio, succession, suite.

Varietat dels temps ni lor successio.

Eluc. de las propr., fol. 280.

Variété des temps ni leur succession.

- Succès.

Perdusent a salut e a lausabla successio.

Trad. d'Albucasis, fol. 1.

Conduisant à salut et à louable succès.

- Héritage.

Per la succession del dit mon paire.

Tit. de 1274. Arch. du Roy, K., 17.

(chap. Per la sussessió del dit mon pare.)

Par la succession dudit mon père.

Las successions que al dit mosseignor comte apparteno.

Justel. H. de la M. de Turenne, 1399, p. 134.

Les successions qui appartiennent audit monseigneur comte.

CAT. Successió. ESP. Sucesión. PORT. Successão. IT. Successione. 

(chap. sussessió)

18. Successor, s. m., lat. successor, successeur.

E alcun successor. V. de S. Honorat.

Et aucun successeur.

CAT. Successor. ESP. Sucesor. PORT. Successor. IT. Successore.

(chap. sussessó, sussessós, sussessora, sussessores.)

19. Successivament, adv., successivement.

Aissi cum successivament sera instituit.

(chap. Aixina com sussessivamén sirá instituít.)

Tit. de 1281. DOAT, t. CXVIII, fol. 172.

Ainsi comme il sera successivement institué.

CAT. Successivament. ESP. Sucesivamente. PORT. IT. Successivamente.

(chap. sussessivamén)


Ceu, s. m., lat. sebum, suif.

Cascuna cargua de ceu, de lard.

Tit. de 1285. DOAT, t. CLXXIV, fol. 192.

Chaque charge de suif, de lard.

Los candeliers de ceu de Monpeslier.

Cartulaire de Montpellier, fol. 90.

Les fabricants de chandelles de suif de Montpellier.

CAT. Seu. ESP. PORT. Sebo. IT. Seuo. (chap. sagí, sebo)

miércoles, 15 de noviembre de 2023

Rochos (agüelo Sebeta)

Dispués de tans añs escribín aquí y a uns atres puestos, crec que dingú me pot tachá de sé de un partit o un atre. Hay procurat quedam al mich, que es com no está a cap de puesto.

Pero penso que, a voltes, te tens que remullá y parlá de coses que a alguna chen no li agrade que les tocos. Eres lliure de pensá de asó y de alló, per aisó hay fet este treball.

Me ha costat mol. Abáns de fical aquí li u hay enseñat a molta chen. Uns han eisecat los muscles, ya sabeu: “Fes lo que vullgues, pero yo no tocaría eise asunto.” Uns atres claramén me han dit que no ere momén pa parlá de aisó. Dingú me ha dit: “Tira per abán.”

Entonses como yo soc prau tosut me atrevisco a posautol aquí. Sol tos demano una cosa, com durará uns díes, per favó, espereu a que acaba y entonses sí, poseume de volta y micha. 

Com sempre tos escoltaré y tos llichiré.

Rochos (agüelo Sebeta)

ENTRADA

Ña camíns a la vida que, com tenim una idea de una cosa clavada al cap, no ña qui mos la pugue cambiá. Y a lo pichó estem equivocats o no estem tot lo asertats que mos creem.

Normalmén estes coses pasen perque eisa idea, que a lo milló te raó, es la primera que vam tindre sobre eise asunto y lo més segú es la que mos van  enseñá a la escola y lo que se deprén allí u tenim com a siart y difísil será que mos u fasquen cambiá.

Algo paregut pase en la idea que mos ha quedat dels rochos de la guiarra. Perque van fe moltes maleses y perque aisí mos u van enseñá a la escola.

Pero lo pas de la vida, la esperiansia, la lectura de llibres fets per escritós de un coló y del atre y al remat per tot aisó mesclat fa que tú te fasques una idea, teua. Ni la que has llichit als llibres, ni la que te van enseñá a la escola y ni la que te han aconsellat algúns amics pintats de un coló o un atre.

La vida va pasán, sentín unes coses y unes atres, llichín les histories de cada bando y per damún de tot coneisén molta chen de un costat y del atre, entonses te dones cuenta que ñan bons y roins a tots los puestos.

Cuan repases lo que van fé los soldats dels dos costats, te dones cuenta que los dos teníen les seues raóns, bones o no tan bones, no u se, perque, an aquel tems, no estaba dintre de la seua pell o del seu cap,  pa sabé qué pensaen y per qué van fe lo que van fe.

Lo dels blaus mos u han contat de totes les maneres posibles, mos u han raonat y mos u han chustificat. Mos han enseñat que teníen la raó y la seua obligasió ere salvá a la patria y u van fe.

¿Pero, a part de aisó, mos ham parat a pensá qué sentiméns corríen per los caps dels rochos? La machoria de les coses que van fe, les van fe mal, pero per qué les van fe? Qué raóns teníen pa feu? Se habíen tornat tots bochos. Mos podem fe una idea de qué fundaméns van tindre pa fe alló. ¿Tots pensaen igual? ¿Ñabíe uns pastós, mol llistos y van pasturá als demés com si foren ovelles?

Si tan roines eren les idees  per qué van maure a tans mils y mils de persones a seguiles.


OPINIÓ.

Pos tot asó me ha fet pensá. Vach a escomensá dién que no los dono la raó a cap dels dos, menos als rochos, pero hay vollgut buscá les raóns que podíen tindre pa fé aquelles coses.

No vull que dingú me dono la raó, sol vull que al llichí este treball tos doneu cuenta qué idea me hay fet yo del asunto. U repetisco nols dono la raó, sol hay buscat algún pensamén que, en un momén donat, va convensí a algúns dells pa fe lo que a natres mos pareisen animalades.

Que dingú me digue que tots eren uns animals, ne ñabíe de llistos, de mol llistos, tan que van arrastrá detrás dells a la mitat de una nasió y dintre de eisa mitat ñabíe chen de tots los treballs algúns ben preparats y mols bones persones.

Cuan investigo algo, procuro buscá les arrails més fondes, encara que tinga que aná mol atrás en lo tems.

Hau estudiat historia, ton enrecordeu que lo rey, lo conde, lo siñó, en una palaura, qui manae, ere al matéis tems lo amo de la tiarra, de les cases, dels animals, de les cullides y hasta de les persones, com si foren tamé coses? Tot lo mon treballae y arribat lo momén luchae per ells, ya sabeu alló de “diezmos y primicias” y según algú hasta lo “dret de pernada”, perque lo amo podíe demaná sé lo pare del primé fill de totes les parelles que estaen daball dell, que treballaen les tiarres que eren seues.

Sentat asó; per la nostra tiarra va pasá una cosa espesial, al 1179, lo rey de Aragó, Alfonso II lo Casto, va disá los terrenos de Alcañís y voltáns a la Orden de Calatrava.

Los soldats de les ordéns militars, ya sabeu que, eren flares y soldats al matéis tems, pero claro, si cumplien lo que habíen churat, no se casaben y no podíen tindre fills, si acás nebots.

Lo comendadó, lo jefe, de la Orden, a medida que anaen conquistán terreno, lo anae repartín entre los seus soldats.  Estos faen trates en chen més pobra pa que los treballaren los campos a cambi de uns llogués. Ñabie finques grans y no tan grans, pero la chen pobra, que no teníe res, lo que volíe ere minchá y pan aisó teníe que treballá.

Ya escomensem a tindre amos y chornalés.

Pasán lo tems los soldats se tornaen vells y se anaen morín, com ya ham dit, no teníen a quí disali la tiarra, se la solíe quedá qui la había estat treballán. Ara se convertíe éll en amo y fae lo matéis que lo atre, llogá les finques a uns atres més pobres.

Seguim tenín rics y pobres.

An aquells tems y més tenín les ordens militars la condisió de retós, a cada poble que anaen guañán als moros, com es normal, faen una iglesia y li donaen uns finques pa mantindrela. Lo retó no la anae a treballá. Pos a llogala a uns chornalés, a cambi de part de les cullides y de dinés.

Atre camí amos (retós) y treballadós.

Com anem veen, an aquells tems, la religió estáe mol clavada  dintre de la vida, a tots los pobles que se anaen fen. Ademés los retos predicaben y amenasaen en lo infiarn pals que faren pecats, pals que engañaren a la iglesia en los diezmos y primisies, als que no pagaren les bules pa podé minchá carn a Semana Santa y als que fallaren a tantes y tantes leys com ñabíe entonses. Tot lo mon li teníe po al dimoni.

Poc a poc los rics se faen més rics y los pobres més pobres.

Algúns dels rics volíen comprás un puesto pal sial. Entonses se ficaen de acuerdo en los flares y dintre de la mateisa iglesia, a un dels costas, se faen una capelleta y donaen una finca pa que en los seus rentos se mantinguere lo altá. Si la finca ere gran hasta triaen un reto pa que se dedicare sol a eisa capella. Y si ya la finca ere mol mol gran se faen una ermita y hasta conseguíen que cuan se moriren los enterraren allí dintre, pa está segús de que anirien al sial. Com ya hay dit més amún lo retó contratat ere pa conservá lo altá, pero no la finca, aisí que llogués y treballadós pa uns atres.


LA CHEN.

Encara no ñabíe televisió, ni radio y la chen se teníe que entretindre en algo, per lo que los habitáns dels pobles anaen aumentán, pero los campos no y al radé los treballs se van acabá y la chen pasae molta fam. Los rics, entre ells lo retó, lo sé retó ya se habíe convertit en un treball més, cada día eren més rics, sense treballá, mentres que los pobres, com teníen que repartí lo minchá entre més familia, eren més pobres.

Y va escomensá la emigrasió; los chovens se van aná marchán a les capitals grans aón dieben que tots se faen  rics, tot lo mon trobae treball y hasta lligaen los gosos en llenguanises. A la nostra part com parlaem lo chapurriau y mos enteniem en los cataláns, casi tots los que sen van aná u van fe cap a Cataluña.

Allí habíen  entrat les idees comunistas y anarquistas, ñabíe un gran enfrentamén entre los rics-amos y los pobres-chornalés. Los sindicats faen lo seu treball de enseñansa als que arribaen de fora en escoles y en llibres.

Lo que pase es que no ñabíe treball pa tot lo mun de chen que anae venín. Mols teníen que viure de lo que los donaen los sindicats y dormíen a una habitasió cuatre o sinc y damún de an tiarra, sense colchós ni res.

Mols treballadós y los sindicats teníen la seua doctrina, les seues idees.

¡Cuidau! Pensamén meu. Dieben algo mol paregut a la doctrina cristiana, dic paregut perque eisa doctrina no die res de matá. En resumen volíen di que la tiarra ere dels treballadós, de tot lo mon, del poble aón estáe la finca; que dingú ere amo de res. Tot ere de la comunidat, tots teníen que tindre treball, minchá, enseñansa, dotós y que los dinés casi no faen falta.

Ere mol majo, si no fore una utopia y si més tart no se hagueren empleat unes ferramentes ensangrentades pa conseguiu.

Van escomensá les huelgues, los treballadós volíen treballá menos hores y guañá més dinés, faen huelga, en barricades, foc, tiros y violensia.

Los amos u teníen mol fásil, sen anaen a buscá als que no tenien treball, als que dormíen cuatre o sinc a una habitasió; los pagaen menos que als atres y los faen treballá més hores. La fam los obligae a treballá aisí, en contra dels que estáen en huelga, ara a reñí uns en los atres y los rics guañán més que abáns.

Mols dels que habíen anat a Barselona al veure aquell desori, se van entorná al poble, pero se habíen endut algo de la capital, les enseñanses dels sindicats, la rabia contra los rics, los llibres en les doctrines y ganes de vengansa, pa cambiá la vida.

Als pobles ñabíe molta chen descontenta, van resibí aquelles idees y aquells libres com pa blanet resien tret del forn y aquella doctrina va escomensá a corre pel poble, com ne eren més los que u pasaen mal, més chen se va aná alimentán de aquella manera de pensá. Se van fe sindicats, asosiasións anarquistes y comunistes. La llaó de la capital estae sembrá als pobles y creisie be y depresa perque había caigut en tiarra ben abonada, ñabíe mols pobles y chen pasán fam. La rabia contra los rics va creise al matéis tems que aquella llaó.

Y no tos olvideu que cuan se sembré, per mol bo que sigue lo bancal, chun en lo blat creisen los carts. O sigue que chun en les idees de que tot lo mon tinguere treball y minchá, va creise lo resentimén contra los rics y al matéis tems la envecha no sol contra aquells, sino tamé contra compañs del matéis partit perque uns manaen més quels atres, o perque estaen més adal.

La llaó y los carts van aná creisén a tots los pobles y com los treballadós eren més que los rics, teníen la machoria a tots los puestos.

Va escomensá la guiarra. Les columnes més abundantes, van aná venín de Cataluña cap a la nostra tiarra per les tres provinsies, aquí la tiarra estae ben abonada y poble aón arribaen, sels chuníen los dels seus partits, los sindicalistes y uns atres que nols quedae més remei, perque o sen anaen en ells o anaen al fosá.

Los que veníen, portaen les seues idees y les faen aná a rajatabla. Fora los rics, fora los retos, la religió, se habíen acabat los mandos.

Tot ere de tots y de dingú, tots teníen  dret a tot y pa conseguiu ñabíe que llevá lo que los estorbae. Com teníen forsa, anaen guañán per tot lo terreno, dingú los plantae cara, si acás los teníen po y fuchien cap a dintre. Los que se van fiá y se van quedá u van pagá mol car.

Aón entraen faen una llista en los rics y en los amics de la religió, que solíen sé los mateisos, los anaen a buscá, los solíen traure dels pobles y a cualquier cuneta los fusilaen. Al matéis tems pillaen los rechistres aón estae apuntat qui ere amo de cada finca y los cremaen. Ya no ñabíe amos, ya no ñabíe papés. Les finques al no tindre amos, ni ñaure papés, eren del poble, de ahí que inclus a algún campo li van posá per nom “Vall Comuna”, campo de tots. La chen que no sen anae en les compañies a fe la guiarra, anae a treballá al campo que li tocare. Ya u habíen conseguit, no ñabíe amos.

A camíns pensó si als retós los van matá per sé retos o per se amos de les finques que teníen y per esplotá als chornalés com los demés rics.

Claro que tamé se van aprofitá de les medalles y demés coses religioses de or o de plata pa replegá fondos.

Pero pronte van escomensá les garrames y les enveches: que si tú te fas lo malal pa no aná al campo, que si tú te has quedat en la mantelería de aquell ric, los carts anaen aumentán.

A camíns estes enveches duyen a acusás uns als atres, a lo pichó sense raó. Y ya sabeu, tot ere de tots, o sigue la chustisia tamé. Puchaen al acusat a un taulat y lo acusadó li traie les faltes, a camíns aumentades, a voltes inventades y demanae lo cástic. Com ere lo que parlae, la chen no mol preparada, fae lo que die ell. Ha fet asó, té que morí, tots aplaudíen o sigue li donáen la raó y enseguida cumplien, fusilat y enterrat. Cuans inoséns sen van aná al atre costat sense haber fet res.

No dic res dels blaus, perque este treball está dedicat als rochos.

Asó que hay contat va du a una desorganisasió als pobles, a dividís en bandos a reñí uns en los atres. Es que tots volíen maná. Va ñaure mols enfrentaméns dels sosialistes contra los comunistes y los anarquistes contra tots. Y aisí la cosa no podíe aná be.

La cosa militar se mereiseríe un atre treball. Pero a ver si u conto en unes poques ralles. Les columnes, encara que teníen algúns jefes bons y uns cuans soldats, estaen formades per treballadós, chornalés, sindicalistes y éstos no estaen acostumbrats a obedí. Los blaus teníen jefes y soldats profesionals y al remat aisó se va notá.

Los dos bandos militars van fe animalades, pero los blaus teníen lo apoyo de Alemania, los rochos de les brigades internasionals. Unes batalles les van guañá uns, unes atres, los atres. Va morí un mun de chen dels dos bandos.  Al veure la desorganisasió y la anarquia dels rochos, les brigades internasionals se van retirá. Entonses los rochos van reclutá la compañía del biberón: sagals y vells. Cap dells estae preparat, en cuan veien als moros, ya eisien corrén, sense pegá un tiro siquiera. Y claro los blaus van guañá.

Al entrá als pobles tamé van fe purgues, sense lavatives, no totes legals, pero eren los guañadós y tot los estae permitit y a la bora de cada grapat de soldats que fusilaen, ñabíe un retó que donae la bendisió als morts.

Pa acabá di que les idees pareisien bones, pero no sé si lo temperamén dels españols de aquells tems estáe preparat pa feles realidat.   


LOS CÁSTICS.

Hay tingut la sort de visita a algú dels que van fuchí a Fransa, hay estat a casa dells, hay  parlat en ells. Eises conversasións se queden dintre de mi, son masa personals y se referisen a chen que podríe señalá aón van pasá les coses y asó es un treball sense protagonistes.

Los rochos, los que yo vach está en ells, u van está purgan tota la vida. No estaen arrepentits, habíen seguit les seues idees que ells creien que eren les bones.

Pero yo vach veure que teníen un patimén mol gran, encara que no vam parlá de aisó. La casa aón vivíen, sensilla. Pero entraes y veies que alló ere un museo de España. Totes les parets plenes de fotografies y trosos de diaris de coses de España. Casi no teníen  dinés, eren pobres, pero nols faltae la antena parabólica pa veure la televisió de España, ere la única que veíen.

Cuan estaen sols seguien parlán en chapurriau, ere la seua llengua, eisa se la habíen endut en ells, no la habíen perdut. Si algún rató teníen lliure llichien trosos de periodics españols quels arribaen, ere igual de lo que trataren, eren de España. Teníen una baralla mol vella, chugaen al guiñot y la dona hasta li fae garrames al seu home que se donae cuenta, pero u disimulae, ere com si estaren a España y aisó ere lo que valíe.

No van voldre torná a España, no se fiaen, teníen po, habíen fet masa maleses.

Les cares series, tristes, casi no se enrieben, la pena la portaen dintre, lo recuerdo de España, del seu poble, de la chen, los amics que habíen disat allí y que mai los tornarien a veure.

A la bora de la casa teníen un hortet en tota clase de hortalises. Li vach di si volíen que al torná aquí los enviara alguna cosa ¿sabeu que me va demaná? Llaos de les hortalises del poble, encara teníen a la boca lo gust de aquelles tomates, de les demés coses. No ne había trobat a Fransa, per més tendes que había visitat. Es que no ere lo gust, ere lo recuerdo.

Lo día que natres vam torná cap España, encara que sabíem lo camí, se va empeñá en acompañamos en lo seu coche, ell dabán, natres detrás. Vam arribá a una recta va aselerá, coneisie la carretera, se va apartá a la cuneta, va baisá del coche y mos va fe señals de que no mos pararem, que seguirem, dienmos adios. Al mirá cap atrás me va pareise veure a un home doblat, plorán. Un atre camí perdíe lo seu poble.

Cuan vach torná a casa li vach enviá les llaos y una baralla nova pa que la dona no li seguire fen garrames en les cartes velles marcades per los trosos que los faltaen. 

Cosa rara los seus fills se senten fransesos, pero los van enseñá castellá y chapurriau. Y esta chen nova ve mol a subín a España de vacasións, de alguna manera es algo seu, no se sentisen forastés.

Es com los que han tingut que disá lo poble pa guañás la vida fora, que tornen a casa pa les vacasións. Lo poble seguís sen dells.

Los fills no tenen la culpa de lo que van fe los seus pares, éstos han pagat part de la seua condena, pero a plasos. Han estat patín y morín cada día.

domingo, 22 de octubre de 2023

¿Què vol Hitler? ¿Qué quiere Hitler?

¿Què vol Hitler? ¿Qué quiere Hitler?


Karl Cerff, Catalunya, Nazi, catanazis

El estrecho vínculo entre el nazismo y el nacionalismo catalán es bien sabido, gracias entre otros a los estudios publicados por Francisco Caja o Jesús Laínz, que el nacionalismo catalán, así como sus múltiples facetas –desde el federalismo hasta el independentismo, pasando por el odio a España o la imposición lingüística–, hunde sus raíces en la concepción racial que sus ideólogos – Almirall, Gener, Guimerà, Prat de la Riba, Cambó, etc. – exportaron de Alemania a través de Francia.

No es menos desconocido que, junto a la idea de que los españoles se diferencian de los catalanes por su impura sangre judía, árabe o africana, el nacionalismo catalán también hizo uso de uno de los baluartes del imperialismo nacionalista alemán: la Großdeutschland o Gran Alemania.

Pau, ordre, treball i disciplina. Aixó és el nacionalsocialisme. Partit Nacionalsocialista catalá.

Pau, ordre, treball i disciplina. Aixó és el nacionalsocialisme. Partit Nacionalsocialista catalá.

Ya en 1899 el historiador barcelonés Joan Pijoan publicaba su famoso “Pancatalanisme” (La Renaixensa, XXIX/7896, 16/8/1899, pp. 5133-5136), en donde se reclamaba una “Greater Catalonia” (la expresión es de Riba) que ocupase todos los territorios racial y lingüísticamente catalanes. También por esas fechas Joaquim Casas i Carbó publicaba en Catalònia (I/5, 25/4/1898, pp. 77-79) un breve ensayo en el que hablaba de Barcelona como la futura reina del Mediterráneo, irradiando todo el planeta con su cultura y su civilización, mientras Angel Guimerà, el poeta canario convertido en adalid del catalanismo, afirmaba que Cataluña se extendía hasta “donde se habla la lengua alemana” (“En lloansa d’en Joan Fastenrath per son llibre “Catalanische Troubadoure””, 18/5/1890). El mismo Prat de la Riba llegó a decir, refiriéndose también a España, que “[l]os pueblos bárbaros, o los que van en sentido contrario a la civilización, deben ser sometidos por las buenas o por la fuerza en la dirección y el poder de las naciones civilizadas. Las potencias cultas tienen el deber de expansionarse sobre las poblaciones atrasadas” (La nacionalitat catalana, 1906, pp. 117 ss.). Este afán expansionista catalán provocará dislates casi dantescos, como el de Enric Usall, estudiante de derecho y compadre de Joan Sales, quien además de defender como aquél la catalanidad de Murcia, afirmaba que había que imponer el catalána golpes de sable”, para que “[u]na vez catalanizado este planeta nos lanzaremos a la conquista de otros; llegará el día en que ninguno de ellos podrá ir por el espacio si no lleva en su espalda las barras de Aragón” (Joan Sales, Cartes a Màrius Torres, 1976, pp. 65-66). La seducción del nacionalsocialismo alemán encontró su punto de máxima efervescencia con la creación del Círculo Español De Amigos De Europa o CEDADE, un grupo neonazi fundado en Barcelona en 1966 que, en un principio, nada tenía que ver con el catalanismo [1]. No obstante, las fecundas condiciones alimenticias que Cataluña y Galicia ofrecían al pensamiento fascista permitieron a CEDADE la creación de dos partidos nacionalistas no independentistas –el separatismo era considerado por ellos parte de una conspiración judía mundial–: el Partit Nacional Socialista Català (PNSC) y el Partido Nacional Socialista Gallego (PNSG). Fueron ellos quienes, la noche del 30 de enero de 1978, como conmemoración del 45º aniversario de la ascensión de Hitler al poder, pintaron cruces gamadas sobre las seis caras del monumento de la Victoria, el distinguido obelisco situado en el cruce de Avenida Diagonal y Paseo de Gracia. Se trata del acto fundacional del Partido, al que seguirá, la noche del 30 de abril, la coronación de una bandera nazi de 7 metros de ancho por 5 de alto en el Arco del Triunfo de la ciudad condal, como conmemoración del 34º aniversario de la muerte de Hitler. Todo ello acompañado, en los años siguientes, por hojas volantes y adhesivos alabando el régimen hitleriano bajo el lema de “Catalunya desperta” (imitando con ella el lema nacionalsocialista de “Deutschland erwache”). Las simpatías raciales no acabaron con CEDADE, como bien demuestra el segundo y último número de Quaderns del separatisme, un pequeño folleto editado por Nosaltres sols! en 1981 bajo el título “Fonaments cientifics dels racisme.” (8 págs.), o las más recientes declaraciones de Artur Mas sobre el ADN germánico presente en el pueblo catalán.

catanazis, CEDADE, HItler, nazi, nazismo, nacionalsocialismo

De izquierda a derecha: Adhesivo conmemorativo con la fotografía que apareció en la portada de CEDADE (XII/81, junio de 1978). Póster y adhesivo del PNSC con propaganda nazi. El artículo que hoy presentamos corresponde a una entrevista publicada originalmente en La nació catalana el 26 de septiembre de 1932. Ésta había sido recogida anteriormente por el periódico digital La Voz Libre (21 de junio de 2009), así como por varias publicaciones críticas con el nacionalismo catalán, pero debido a un error en la datación (17 de octubre de 1933) no había podido ser localizada. Gracias a la erudita investigación de Jesús Laínz en su libro España contra Cataluña. Historia de un fraude (Madrid, 2014), el texto ha podido ser finalmente identificado.

¿Què vol Hitler?  ¿Qué quiere Hitler?

Hemos podido celebrar una entrevista con el Dr. Karl Cerff, de Karlsruhe, delegado del Partido Nacional Socialista Alemán, que ha tenido la amabilidad de contestarnos a algunas preguntas que le hemos hecho sobre el programa de Hitler y su Partido. El conocimiento de dicho programa ofrece puntos muy interesantes, para los estadistas de todos los países del mundo, porque los problemas que hoy preocupan a la humanidad son, más o menos, iguales en todas partes. -¿Cuáles son los motivos de su viaje? -He venido a España por viaje de estudios y al mismo tiempo para hacer propaganda de nuestro Partido Nacional Socialista entre los elementos compatriotas que se han unido bajo las normas de las ideas de Hitler.
-¿Qué aspecto ofrece Alemania en estos momentos?
-Al que ha visto mi país antes de la guerra y al que lo ve ahora le sobreviene una gran tristeza por la miseria que se observa en todas partes. Los siete millones sin trabajo son la causa del malestar de mi país. Muchas industrias y una infinidad de pueblecitos [sic!] cierran sus puertas por no poder pagar la exagerada contribución; lugares florecientes donde antes se observaba una gran intensidad de trabajo, hoy hay la paz silenciosa de un Cementerio; hasta tal punto es así que popularmente existen las palabras “Cementerio de la industria y Cementerio de los puertos”. La posibilidad de compra del pueblo alemán, hoy, es tan mínima que el que gasta en las grandes ciudades es únicamente el turista y el banquero, en general, todos de raza judía, que explotan al pueblo alemán de una manera bárbara, dejando capital a un interés ilegal. El hogar familiar, antes ideal, está abandonado a causa de la necesidad de trabajar de la madre y de la mujer en lugares públicos para ayudar al mantenimiento de la vida, triste y cara. Comprenderá que no es éste el ideal que nosotros deseamos para la vida de nuestro pueblo.
-¿Qué consecuencias tendrán las últimas elecciones, al no haber llegado el partido N.S. a la mayoría absoluta?
-Así es, no tenemos mayoría absoluta; pero desde ahora no será posible un Gobierno sin los Hitlerianos. Nosotros reclamamos ya los siguientes puestos: Reichskanzler (Presidente del Consejo de Ministros), Ministerio del Interior y Ministerio del Trabajo. Una coalición con los otros partidos será imposible, si estos no reconocen los derechos políticos fundamentales del Partido Hitleriano. Por el momento, es esto lo que mueve la vida interna alemana.
-Si Hitler llega al Gobierno, ¿pondrá en práctica todo su programa?
-Nuestro pensamiento político fundamental es de sobras conocido y, por tanto, no será posible desarrollarlo en un día, puesto que nuestro programa contiene transcendencias tan grandes sobre la vida política interna y externa de mi Patria, que su aplicación necesitará bastante tiempo, al igual que se han necesitado diez años de dura lucha y sacrificios para la formación de nuestro gran Partido N.S. Con dos palabras señalaré el camino a seguir: Nacionalizar nuestro pueblo y Socializar la vida pública. Nuestro Nacionalismo no se entiende como el querer ser los amos del mundo; nuestro Nacionalismo quiere representar la unión de nuestra raza y la libertad integral de un pueblo trabajador, sano y de unas miras de elevado idealismo. Nuestro Socialismo no quiere representar el Socialismo Marxista, ya que este Socialismo sería la negación del Nacionalismo; Marx y Engels no son sangre de nuestra sangre: son judíos internacionales que no pueden favorecer Nación alguna, y no pueden liberar a ningún pueblo digno de sí mismo; únicamente expresan su pensamiento judío-internacional, como hombres sin Patria ni ideales. Diversas cosas que hacen mucho daño al pueblo trabajador las quitaremos; nosotros las sanearemos, para que no pesen sobre el presupuesto del Estado unas sumas exageradas; por ejemplo, simplificaremos en gran medida el aparato de la administración del Estado y de las Municipalidades; rebajaremos los sueldos de los ministros, les quitaremos las pensiones. Obligación de servir civilmente al Estado, cada uno dentro de su ramo, durante un año. Haremos un programa de trabajos públicos para los parados, ya que es indigno dar limosna a un hombre; nosotros les daremos trabajo y con este trabajo se crearán objetos útiles para la vida de la Nación. Hay muchos proyectados, tales como la construcción de bermas, trabajar las tierras yermas, construcción de pueblos y muchas otras.
-Si Hitler en algunos puntos esenciales de su programa se viese obligado a renuncias, ¿qué haría el pueblo que lo sigue?
-El pueblo tiene completa confianza en su caudillo Hitler, hombre inatacable, hombre de una moral máxima, ya que ha podido convencer al pueblo en las regiones donde ha germinado el sentido de su programa N.S., que es realizable y ha llevado a cabo unas mejoras exuberantes para todo el pueblo afligido y martirizado. Regiones como: Coburg, Braunschweig, Oldenburg y Mecklenburg pueden dar a sus ciudadanos trabajo y una vida mejor a la que han tenido hasta ahora. No creo que Hitler se vea en la necesidad de reformar su programa, puesto que los hombres de gran moral que le rodean lo han confeccionado, no para engañar al pueblo, sino para mejorar su situación; éstos no son hombres políticos por la ambición de llegar al poder, sino que son verdaderos patriotas que saben sacrificarse por el bien de su Patria.
-¿Es Hitler partidario del Káiser?
-La forma de Estado, para nosotros, Nacional-Socialistas, es completamente secundaria. Hitler ha dicho: [“]¡prefiero una buena República a una monarquía absurda!”, y lo mismo al revés. Eso sí, la monarquía hereditaria no la queremos y la combatiremos siempre. Nosotros somos enemigos de las elecciones actuales, nosotros queremos un Parlamento de representantes de Gremios y Sindicatos; no será la masa la que irá al Parlamento, sino los representantes de estos Gremios y Sindicatos. Es absurdo hoy que un abogado o un médico representen a los agricultores, o que un maestro de estudios represente a los obreros, y que un obrero del puerto represente a los comerciantes.
-¿Es Hitler partidario de una nueva guerra?
-Nuestros amigos nos echan cada día en cara que preparamos una nueva guerra. Por el solo hecho de ser Nacional-Socialistas quieren hacer creer que sólo sentimos “revanche” contra Francia. Al contrario; nosotros, Nacional-Socialistas, como idealistas y humanitarios, queremos la Paz; por eso, nosotros queremos la Paz verdadera y ésta consiste en una libertad integral de todos los pueblos y no la libertad que otras Naciones nos impongan por su fuerza material o colonizadora. El derecho a la vida de cada individuo y la libertad colectiva serán las fuerzas que sacarán la “revanche” de los espíritus oprimidos. Lo que hoy domina a Alemania es el tratado de Versalles, donde unas manos traidoras Alemanas firmaron la culpabilidad, acusación forzada y arrancada bajo las bayonetas del ejército de la Entente. Mientras no se borre esta mentira de aquel tratado humillante, sí que hay posibilidades de una “revanche”, pues una Nación digna, dice: “antes muerta que esclava”. El renacimiento de mi Patria no lo queremos realizar armando al pueblo, sino reforzando la voluntad única y Nacional del Pueblo Alemán a base de una moralidad máxima.
-¿Qué piensa Hitler del problema de las minorías nacionales?
-Uno de los puntos esenciales del pensamiento político de Hitler es: La creación de un Estado Nacional Alemán único que comprenda todos los pueblos de raza Alemana. Esto tiene como consecuencia que el Nacional Socialismo reconozca lo que quiere para él, o sea, la vindicación integral de las diversas Nacionalidades oprimidas existentes. El P.N.S. querría que todas las Naciones que rodean Alemania viviesen dentro de un Nacionalismo puro en paz y comprensión para el mejoramiento de la vida de los pueblos.
-Usted, que durante los días de vuestra estancia entre nosotros ha podido estudiar el pleito catalán, ¿qué puede decirme al respecto?
-El pleito Catalán lo encuentro muy interesante [;] nosotros sabemos que los catalanes son una raza muy diferente de la Española, por razones sobradamente conocidas y hoy universalmente admitidas.
El catalán es trabajador, ama la libertad individual, es idealista e incluso me atrevo a decir aventurero. Los materialistas, en Cataluña, deben ser los judíos, y éstos con toda seguridad serán los antinacionalistas, los que estarán afiliados dentro de la masonería y es en las manos de estos hombres que está en peligro la libertad de todos los pueblos. Nosotros, N.S., comprendemos a los pueblos esclavos que sientan el nacionalismo y quieran liberarse de sus cadenas, etc.

Guillem de Montrodó

[1] Para la historia de CEDADE véase el comedido libro de Xavier Casals, Neonazis en España. De las audiciones wagnerianas a los skinheads (1966-1995), Grijalbo, Barcelona, 1995.

//

La Cataluña de Macià dién piropos a Hitler y fen entrevistes. Un home inatacable fique al texto. Intachable com Pig Demon y lo Torrat. Cuántes vides s'hagueren salvat en sol una bala entre les selles de Adolf Hitler ...

Hem pogut celebrar una entrevista amb el Dr. Karl Cerff, de Karlsruhe, delegat del Partit Nacional Socialista Alemany, el qual ha tingut l'amabilitat de contestarnos algunes preguntes que li hem fet sobre el programa de Adolf Hitler i el seu partit. El coneixement del dit programa ofereix punts molt interessants, per als estadistes de tots els països del món, perquè els problemes que avui...

Troba ses diferències, Catanazis, Nazis alemans

- El poble té completa confiança amb el seu cabdill Hitler, home inatacable, home d'una moral màxima, ja ha pogut convèncer el poble en les regions on ha germinat el sentit del seu programa N. S. que és realitzable i hi ha portat unes millores exuberants per a tot el poble sofert i martiritzat.


/ Com veéu, ya eren tan ploramiques entonses com ara los catalanistes, un poble sofert i martiritzat, y eren tan rassistes y "feixistes" com los nazis alemans. /