
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
domingo, 2 de agosto de 2020
miércoles, 30 de enero de 2019
Vicente Joaquín Bastús y Carrera, idioma valenciano
Vicente Joaquín Bastús y Carrera: La sabiduría de las naciones, 1862
miércoles, 30 de agosto de 2017
País Vasco, Cataluña, independensia
A partí de aquí ya no parlo mes de Euskadi, no me interesse massa.
Escoltéu les carcañades?
miércoles, 19 de septiembre de 2018
Lo Decamerón en chapurriau
que a cap dona per bella o garbosa o noble que fore, si se ficabe dolenta, no li importabe tindre al seu servissi a un home, com fore, jove o no, ni mostráli sense cap vergoña totes les parts del seu cos com haguere fet a un atra dona, si u demanabe la nessessidat de la seua enfermedat. Aixina que aquelles que se van curá van tindre después menos honestidat.
Y ademés, va vindre de alló la mort de mols que si hagueren sigut ajudats se hauríen salvat. Faltaben servíssis que los doléns no podíen tindre y per la forsa de la peste ere tanta a la siudat la multitut de los que de día y de nit se moríen, que fée fredó sentíu di, y mes vóreu. Casi per nessessidat, coses contráries a les costums de los siudadáns van náixe entre los que quedaben vius. Ere costum, aixina com ara encara u veém, que les dones paréns y veínes se ajuntaren a la casa del mort, y allí, en aquelles que mes lo tocaben, ploraben; y per un atra part dabán de la casa del mort en los seus paréns se reuníen los seus veíns y mols atres siudadáns, y segóns la calidat del mort allí veníe lo clero, y lo difún, a muscles dels seus iguals, en un funeral de pompa de sera y cántics, a la iglesia triada per nell abáns de la mort ere portat. Estes coses, después de escomensá a aumentá la ferossidat de la peste, casi del tot o en gran part van pará, y unes atres noves van vindre al seu puesto. Per lo que no sol sense tindre moltes dones al voltán se moríe la gen sino que eren mols los que de esta vida passaben a l’atra sense testigos; y mol poquets ñabíe de aquells que ressibíen les piadoses ploreres y les amargues llágrimes dels seus paréns. Al revés, en ves de llágrimes van sé mes normals les risses y los chistes y lo festejá en compañía. Esta costum, les dones, la habíen adeprés mol be. Y ere mol raro vore cadávers que foren acompañats per mes de deu o dotse dels seus veíns a la iglesia; als que ya no portaben a muscles los honrats y amats siudadáns, sino una espéssie de enterradós eixits de la gen baixa que se féen cridá faquines y féen este servissi cobrán be, ficánse daball del ataúd y portánlo en pressuroses passes, no an aquella iglesia que s´haguere abáns de la mort disposat, sino a la que estabe mes prop lo portaben, detrás de cuatre o sis móssens, en poques llums, y a vegades sense cap. En la ajuda de los faquines, sense cansás en un ofissi massa llarg o solemne, a consevol sepultura desocupada, la que primé trobaben, de terra lo colgaben. De la gen baixa, y potsé de la mijana, lo espectácul encara estabe ple de mes miséria, perque éstos, o per la esperansa o la pobresa retinguts la mayoría a les seues cases, quedánse als seus barris, sen ficaen doléns per milenás cada día, y no sén ni servits ni ajudats per dingú, sense cap redensió se moríen tots. Y mols acababen a la vía pública, de día o de nit; y si se moríen a les seues cases, en la corrompina dels seus cóssos féen sentí als veíns que estaben morts; y entre éstos y los atres que per tot arreu se moríen, una aglomerassió. Ere sobre tot observada una costum per los veíns, moguts mes per la temó de que la corrupsió de los morts no los ofenguere que per l´amor que tingueren als finats. Ells, o sols o en ajuda de algúns portadós cuan ne podíen tíndre, traíen de les cases los cóssos de los morts y los ficaben dabán de les portes (aon, espessialmen pel matí, haguere pogut vore un sensenúmero de ells qui se haguere passejat per allí) y allí féen vindre los ataúds, y va ñabé mols als que per no ñabén los van ficá damún de consevol tauló. Tampoc va sé un sol ataúd lo que se va emportá juntes a dos o tres persones; ni va passá una vegada sol, sen hagueren pogut contá bastantes, que la dona y lo home, dos o tres germáns, o lo pare y lo fill, anigueren juns a la caixa. Y moltes vegades va passá que, anán dos móssens en una creu a per algú, se van ficá tres o cuatre ataúds, portats per portadós, detrás de ella; y aon los retós creíen tindre un mort per a sepultá, sen ajuntaben sis o vuit, o potsé mes. Tampoc eren éstos en llágrimes o llums o compañía honrats, la cosa habíe arribat a tan que igual se cuidabe de los homes que moríen com de les cabres; per lo que va apareixe manifestamen que alló que lo curs natural de les coses no habíe pogut en los seus minuts y raros mals mostrá als sabios que se debíe soportá en passiénsia, u fée la grandesa de los mals hasta en los simples, aprofitats y despreocupats. Per a la gran caterva de morts que a totes les iglesies, tots los díes y casi totes les hores, ere conduída, no ñabíe prou terra sagrada als fossás (y máxime volén doná a cadaú un puesto propi segóns la antiga costum), se féen per los sementeris de les iglesies, después de está tot ple, fósses grandíssimes a les que se ficaben per sentenás los que arribaben, y com se fiquen les mercansíes als barcos en capes apissonades, en poca terra se colgaben hasta que arribabe a ran de terra. Y per a no aná buscán per la siudat tots los detalls de les nostres passades miséries, dic que no tampoc sen va salvá lo campo dels voltáns. Dixán los burgos, que eren pareguts, per poblassió, a la siudat, per les aldees escampades per nell y los campos, los llauradós pobres y les seues famílies, sense meches ni ajuda de criats, per los carrés y per los collets y per les cases, de día o de nit, no com a homes sino com a bésties se moríen. Estos, dixades les costums com a les siudats, no se ocupaben de cap de les seues coses o faenes; y tots, com si esperaren a la mort, se esforsaben en tot lo seu talento no en ajudá als fruits de los animals y de la terra y de los seus passats traballs, sino en gastá tot los que teníen a má. Per lo que los bueys, los burros, les ovelles, les cabres, los gorrinos, los pollastres y hasta los mateixos gossos fiels al home, van sé expulsats de les cases y aventáts per los campos, aon les cullites estaben abandonades, sense sé ni arreplegades ni segades, y los animals campaben per aon los apetíe y se acampaben com podíen; y mols, com si foren rassionals, después de habé pasturat be durán lo día, per la nit sen entornaben fartets a les seues cases sense cap guía de pastó. ¿Qué mes pot dis, dixán lo campo y tornán a la siudat, tanta va sé la crueldat del sel, y potsé en part la de los homes, que entre la forsa de la pestífera enfermedat y per sé mols doléns mal servits o abandonats per la temó que teníen los sanos, a mes de sen mil criatures humanes, entre mars y juliol, se té per sert que dins de los muros de Florencia los va sé arrebatada la vida, que potsé abáns de la enfermedat no se hauríe estimat que ñaguere a dins tanta gen? ¡Oh qué grans palaus, cuántes cases tan majes, cuántes nobles morades plenes per dins de gen, de Siñós y de dames, se van quedá forres hasta de chiquets! ¡Oh cuáns memorables linajes, cuántes amplíssimes herénsies, cuántes famoses riqueses se van vore quedá sense hereu! ¡cuáns valerosos homes, cuántes hermoses dones, cuáns joves ben pitos als que Galeno, Hipócrates o Esculapio hagueren jusgat saníssims, van amorsá en los seus paréns, compañs y amics, y arribat lo tardet van sopá en los seus antepassats a l´atre món!
Estes mosses se van ajuntá a una de les parts de la iglesia com preparades a sentás en corro, y después de mols suspiros, dixán de resá padrenuestros, van escomensá a cavilá sobre la condissió de los tems moltes y variadas coses; y después de un rato, callán les demés, aixina va escomensá a parlá Pampínea:
- Vatres podéu, volgudes Siñores, tan com yo habé sentit moltes vegades que a dingú ofén qui honestamen fa ús del seu dret. Natural dret es de tots los que náixen ajudá a conservá y deféndre la seua propia vida tan com poden, y consedíume aixó, ya que alguna vegada ya ha passat que, per conservála, se hayguen matat homes sense cap culpa. Y si aixó consedixen les leys, que regulen lo bon viure de tots los mortals, honesto es que, sense oféndre a dingú, natros y consevol atre, faiguém aná los micháns que pugám per a la conservassió de la nostra vida. Sempre que me fico a considerá les nostres acsións de este matí y les ya passades y penso cuáns y quins són los nostres pensaméns, compreng, y vatres igual u podéu compéndre, que cada una de natros tingue temó per nella mateixa; y no me maravillo per naixó, me admiro de que passánmos a totes lo tindre sentimén de dona, no agarrém alguna compensasió de alló que en raó temém. Estém vivín aquí, al meu paréixe, com si vullguérem y tinguérem que sé testigues de cuans cóssos morts se porten a la sepultura, o escoltá si los flares de aquí dins (lo número de ells ya casi ha arribat a cero) cánten los seus ofissis a les hores que toque, o mostrá a consevol que aparégue, per los nostres hábits, la calidat y la cantidat de les nostres miséries. Y, si eixím de aquí, o veém cóssos morts o doléns portats per los carrés, o veém aquells a qui per los seus crímens o maleses la autoridat de les públiques leys ha condenat al exili, burlánse de elles perque van sentí que los seus ejecutós estaben morts o doléns, y en violénsia y fogosidat recórren la siudat, o als merdes y brossa de la nostra siudat sentí que los diuen faquines, y sentí cansonetes deshonestes que mos insulten. Y no sentím mes que «estos están morts», y «tals atres están morínse»; y si ñaguere qui puguere féu, per tot arreu sentiríem doloroses ploreres. Y si a les nostres cases torném, no sé si a vatres com a mí tos passe: yo, de familia numerosa, no vach trobá datra persona an ella mes que a la meua criada, me esglayo y séntigo que me se esturrufen los pels, y me pareix, aon sigue que vach o me quedo, vore la sombra de los que han mort, y no en les cares que solíen tindre, sino en un aspecte horrible, monstruós, no sé aón adquirit, y me espanto. Tan aquí com fora de aquí, y a casa, me trobo mal, y mes ara que me pareix que no ña cap persona que encara tingue pols al señ y puesto aon aná, com tením natros, dingú que se haygue quedat aquí mes que natres. Y hay sentit y vist moltes vegades que si algúns ne queden, aquells, sense fé cap distinsió entre les coses honestes y les que no u són, sol en que les ganes lay demánon, y sols o acompañats, de día o de nit, fan lo que milló sels oferix; y no sol les persones libres sino tamé les tancades als monasteris o convéns, convensudes de que los convé alló, trencades les leys de la obediénsia, se donen a delíssies carnáls, de esta manera pénsen salvás, y se han fet lujurioses, cachondes y depravades. Y si aixina es, com se veu, ¿qué fem aquí natros?, ¿qué esperám?, ¿qué ensomiám? ¿Per qué tením mes perea y som mes lentes per a la nostra salvassió que tots los demés siudadáns? ¿mos reputém de menos valor que tots los demés?, ¿o creém que la nostra vida está lligada en cadenes mes fortes al nostre cos que les de los atres? Estém equivocades, mos engañám, qué tontes som si u creém aixina. Tan com vullguém recordá cuáns y quins han sigut los joves y les dones vensuts y vensudes per esta cruel pestilénsia, tindrém una demostrassió claríssima. Y per naixó, no sé si tos pareixerá a vatres lo que a mí me pareix: yo penso que, aixina com mols u han fet abáns que natros y fan, ixquém de esta terra y anigám a les nostres viles del campo (totes ne tením) y allí tingám festa, alegría y plaé sense traspassá lo límit de lo raonable. Allí se sénten cantá los muixonets, se veuen verdejá los collets y los plans, y les finques plenes de blat, sivada y avena fan oles com lo mar y ñan moltes classes de ábres, y lo sel es mes cla y blau y ubert. Lo sel, per mol enfadat que estigue, no mos negue les seues belleses eternes, que mol mes majes són que los muros de la nostra siudat. Y es allí, ademés, lo aire mes fresquet y puro, y de les coses que són nessessáries a la vida ña allí mes abundánsia, y ñan menos de les que estorben: perque allí, encara que tamé se móriguen los llauradós com aquí los siudadáns, ofén menos, perque ñan menos cases y habitáns que a la siudat. Y aquí, per un atra part, si u vech be, no abandoném a dingú, abáns podém en verdat di que ham sigut abandonades: perque los nostres, o morínse o fugín de la mort, com si no siguérem seues mos han dixat en tanta pena. Cap reproche pot fes a seguí este consell, mentres que lo doló y lo disgust, y potsé la mort, podríen víndremos si no lo seguim. Y per naixó, si tos pareix, en les nostres criades y fénmos seguí de les coses oportunes, avui an este puesto y demá an aquell, la alegría y la festa que an estos tems se pugue crec que estará be que les disfrutém; y que mos estiguém allí hasta que veigam (si primé la mort no mos alcanse) quin final reserve lo sel an estes coses. Y enrecordéuton que no es res roín anámon honestamen cuan gran part de los atres deshonestamen se queden.
Habén escoltat a Pampínea les atres dones, no sol van alabá lo seu raonamén y consell sino que, en dessich de seguíl, habíen ya entre elles escomensat a considerá lo modo de féu, com si al eixecás de aon estaben assentades inmediatamen hagueren de ficás en camí. Pero Filomena, que ere discretíssima, va di:
- La fortuna mos es favorable y mos ha ficat dabán an estos joves valerosos que mos farán en gust de guíes y criats.
Les demés, sentín an estes parlá aixina, de acuerdo van di totes que foren cridats y sels diguere la seua intensió; y los rogaren que vullgueren tíndreles per compañía al viache. Per lo que, sense mes paraules, ficánse de peu Pampínea, que per consanguinidat ere parenta de un de ells, se va atansá cap an ells, que estaben parats com estaquirots miránles y, saludánlos en alegre gesto, los va fé manifesta la seua intensió y los va rogá en nom de totes que en puro y fraternal ánimo vullgueren tíndreles com a compañía. Los joves van creure primé que los fee la burla, pero después van vore que la dama parlabe en serio y van declará alegremen que estaben preparats, y sense mes tardansa, van doná órdens del que s´habíe de fé per a prepará la partida. Y ordenadamen fen prepará totes les coses oportunes y enviades aon ells volíen aná, en son demá de matí, aixó es, en dimecres, al clarejá lo día, les dones en algunes de les seues criades y los tres joves en tres dels seus criats, eixín de la siudat, se van ficá en camí, y no mes de dos milles se habíen alluñat de ella cuan van arribá al puesto primé dessidit. Estabe tal puesto a lo alt de una montañeta, per tot arreu una mica separat dels camíns, ñabíen diferéns arbustos, abrets, ábres y plantes, tots y totes verts y verdes, frondosos y frondoses y agradables de mirá; a la punta del puch ñabíe una masada en un gran y hermós pati al mich, y en galeríes y en sales y en alcobes totes elles bellíssimes y adornades en alegres pintures dignes de sé mirades, en pradets al voltán y en jardíns maravillosos y en pous de aigua fresquíssima y en bodegues plenes de pressiats vins: coses mes apropiades per als bons bebedós que per a les sobries pero no abstémies y honrades dones. La masada, ben agranada y en les alcobes y los llits fets, y plena de cuantes flos se podíen trobá a la estassió, y alfombrada en rames de jungs escampadetes, va ressibí la compañía que arribabe. Y al reunís per primera vegada, va di Dioneo, que mes que cap atre jove ere agradable y ple de ingenio:
- Siñores, la vostra discressió mes que la nostra previssió mos ha guiát aquí; yo no sé qué es lo que intentéu fé als vostres pensaméns: los meus los hay dixát yo a dins de les portes de la siudat cuan en vatres hay eixit de ella, y per naixó o vatres tos disposéu a entretíndretos y a riure y a cantá en mí (tan, dic, com convé a la vostra dignidat) o me donéu llissensia per a que a per los meus pensamens men entorna y me queda an aquella siudat desolada.
Estes paraules van agradá y a una veu la van triá com a Reina del primé día, y Filomena, corrén mol depressa cap a un lloré, perque moltes vegades habíe sentit parlá de cuán honor donáe a qui ere en lloré coronat, agarrán algunes rames, va fé una guirnalda o corona ben arreglada y lay va ficá damún de la coroneta. Va sé alló, mentres va durá aquella compañía, manifest signo a tots los demés del Real Señorío y privilegio. Pampínea, feta Reina, va maná que tots callaren, y habén fet ya cridá allí als criats de los tres joves y a les seues criades; y callán tots, va di:
Y donades estes órdens, eixecánse de peu, va di:
Aquí ñan jardíns, aquí ñan prats, aquí ñan atres puestos mol bons, per los que vaigue cadaú al seu gust a esparsís; y al sentí lo toque de tersia, tots estiguen aquí per a minjá a la fresca.
- Entonses - va di la Reina - , si tos apetix, an esta primera jornada vull que cadaú parlo del que mes li chauche.
primera-jornada-novela-primera

domingo, 28 de julio de 2024
3. 11. La cova de Santolaria.
Capítul XI.
La cova de Santolaria.
Teníe Pedro Saputo una tía, germana de son yayo per part de mare y de poca mes edat que sa mare, al poble de Santolaria la Mayor, aon va aná a pará desde Barbastro y aon desde chiquet solíe aná los estius a passá algunes temporades. Lo volíe mol sa tía y tota la familia, que ere numerosa y no tan pobre pera que no lo pugueren convidá al seu gust. Al poble lo idolatraben y sentíen que no fore de allí dién cada vegada que lo veíen: llástima que haigue naixcut a Almudévar.
Li agradáe mol lo sel de Santolaria, y solíe di que sol faltabe an aquell poble una calzada o refalda que formare replá hasta la seua mitat o tersera part del lloc pera criás allí los millós entenimens y les mes glorioses imaginassions del mon. Perque lo mirá sempre aon se fiquen los peus, díe que embote los ingenios y fa les almes raquítiques, apocades y terrenes.
Sen anabe moltes vegades a dreta y esquerra de la serra, atres al nort y per lo sentro a recorre aquelles atalayes, aquelles quebrades, esplugues o espelunques y barrangs, ya en la flauta, ya en la escopeta, y sempre en la llapissera y algún llibre, encara que rara vegá lo obríe, perque li arrebataben la imaginassió aquelles magnífiques, sublimes y silensioses soledats. Allí ere poeta, ere pintó, ere filóssofo. Tan pronte se 'l veíe a la corona de un alta peña inacsessible, com al peu de aquelles eternes impotens muralles y torreons, calculán libremen los siglos de la seua fundassió y elevanse a la contemplassió de la eternidat y del poder y grandesa del creadó que tot u va traure del no res.
A un de estos filossofics passeos an aquells palaus y alcassars de la naturalesa, se va assentá al peu de una peña a pendre la fresca, y dixanse caure cap atrás va repará que una mica mes amún ñabíe una boca o forat que tapaben casi del tot unes herbes naixcudes a la mateixa peña. Va sentí al cor un fort dessich de pujá a vore lo que ere y hasta embutís a dins, si cabíe; y agarrán unes pedres va fé un poyet desde aon va llimpiá la entrada de herbes, se va ajupí y va embutí lo cap, perque lo boquete ere mes ample de lo que pareixíe. Aquella entrada se anabe eixamplín al pas que adelantabe per nella, que ere mol poquet a poquet y tremolán, perque se acababe la llum de la boca y la cova teníe trassa de sé mol fonda. Se girabe a mirá cap a la zaga cada tres o cuatre passes; y mentres allá lluñ se atinabe algo de claridat de la llum de la porta, va aná entrán per aquella regió fosca y paorosa y reconeixén aquell ventre amagat de la peña. Lo enterra an algunes parts ere arenós, com a sauló, a datres pedregós, atres llimpio y sec; la cova, en general, de cuatre a sing peus de altura, de sis a siat lo mes alt, y un poc menos ampla aon no ñabíen colses. Va patejá a una vora una cosa dura, va tentá en la má y ere un martell de ferro sense mánec, lo que li va pareixe una troballa de gran preu y un indissi de habé entrat atres antes que ell; y hasta va pensá lo que se diu a España, que no ña cova retirada que no se cregue que fore albergue dels moros y depósit de les seues riqueses cuan anaben perdén la terra y no desconfiaben de recobrala o recuperala en milló fortuna, amaganse mentrestán an elles moltes families y vivín amagades, engañán en disfrás de cristianos si ixíen a pendre llengua de lo que passabe y a provís de lo menesté. Pedro Saputo va dixá allí lo martell com a siñal de hasta aon habíe arribat, y en ánimo de torná un atre día mes prontet, pos ere ya algo tard, sen va eixí de la cova y va torná al poble.
Va matiná en son demá; se va emportá un chisquero o mechero de mecha pera ensendre, una llinterna de cristals y un atra de papé, dos bujíes, un siri de dos a tres pams, un gabiñet de monte y un arcabús, y espoleján a la mula y apeanse cuan veníe mal camí, va arribá al puesto en menos de dos hores. Va millorá lo poyet, va tirá a dins los instrumens, va entrá com un gat, a marramiaus, y dixán una bujía aon se acababe la claridat de la porta y una llanterna un poc mes a dins va aná en lo siri a la má mirán y penetrán la cova. Va arribá al martell, y a poques passes mes se va trobá a una sala que podíe dís espassiosa, pos teníe uns deu passos de ampla en diámetro y com a set peus de alta; y seguín a la dreta un forigó que continuabe mes estret que lo de la entrada, va topá en un cadáver tombat pancha per aball, pero girada la cara a un costat y los brassos amples, sense mes roba que la camisa y un corpiño a la antiga; tot ell sansé estáe tan ben conservat que encara que estiguere de coló negre y passat pareixíe que acababe de morís o que estabe dormín. Li va doná tan horror a la vista, que se li van esturrufá los pels y li penabe habé entrat. Lo va tocá en lo peu y se va desfé en pols tota una cama. Lo va dixá aixina, y sén lo mateix pera la temó torná cap atrás que tirá cap abán, va volé acabá lo reconeiximén.
A uns sis passos mes a dins y damún de una colcha o camilla an terra va topá un atre mort, pero dona, no menos sansera y ben conservada, mich tapada en una manta o cosa que u pareixíe, y a la llum del cresol brillaben com a foc les riques pedres de un collá que portáe ficat y de les arracades, y l'or de una cadena pressiosa que en una joya de gran valor caíe per un costat. Se va esglayá; les cames li flaquejaben y l'alma se li perdíe al cos. Volíe agarrá aquelles joyes y no se atrevíe. Al final, pera recobrá l'ánim y vense cara a cara a la po se va assentá entre los dos cadavers, y mirán ya al un, ya a l'atre se va ficá a discurrí lo que alló podríe habé sigut, cuan va repará en uns instrumens de guiarra que ñabíe a la voreta del primé cadáver contra la paret, y alguns caiguts an terra. Va aná a examináls y eren dos alfanjes, dos espases, tres gabiñets, una daga, un peto, un morrión, y per allí escampats alguns pedernals, trossos de asser, dos o tres llimes, dos parells de mordasses curtes, tres botelles de vidre, alguns pots, una alcuza y datres utensilis; un salé, dos o tres culleres de plata, atres tantes de fusta de boix, relíquies de pa o al menos u pareixíe, carbó y un foc an terra en sendra, ossos y atres coses que no se coneixíe lo que eren, tot a un racó o ángul que formabe la peña. Ñabíen tamé algunes robes que al tocales se desféen en pols, menos la seda de alguna y los bordats.
Un poc mes tranquil y sereno al examen de estos objectes, va aná seguín aquell negre y horrorós claustro hasta unes dotse passes mes allá dels cadavers, aon se acababe. Y com va advertí que lo remat estabe fet a pic, y que acababe com a una tronera, va examiná esta y va vore que u ere en efecte; una enchumenera o respiradero que se tancabe en una pedra mol ajustada, la va soltá sense massa dificultat, va vore la llum del sol y los montes y peñes de enfrente, pero no teníe de diámetro mes que sing o sis pulgades. Com entrabe algo de ven y perilláen les llums la va tancá y va doná per acabat lo registre de la cova.
Va arribá hasta los cadavers, y miranlos va di: esta es dona y aquell, home; sense duda va sé un bandolero y ella la seua dona o la seua querida, que se albergaben an esta cova y van morí sense auxili humano; o van sé dos amans que aquí se van amagá en tota esta prevensió de armes y provisions que, pareix, no van consumí, al menos per radera vegada, morín potsé entabuchats y aufegats pel fum, com pareix per la seua separassió y actitut y per estes siñals de foc. Siguéu qui vullguéu, joves desgrassiats, lo món tos va olvidá mol pronte, pos ni tradissió ha quedat de la vostra desaparissió ni de la vostra existensia, si no ereu de paísos mes apartats. Descanséu en pas, y no portéu a mal que yo arreplega estes joyes que tos adornaben y vau portá en vatros pera gala y honor de les vostres persones, y tamé sense duda pera auxilio y reparo de la sort. Y dién aixó va espabilá la llum, y a un foradet natural que ñabíe a la peña a modo de armari va vore una arqueta que, peganli en lo gabiñet un parell de cops, va saltá en ascles minudes y casi tot en pols, y va dixá vore al seu seno lo tessoro de aquells infelisos, ara seu per dret de ocupassió o de natural herensia. Al vórel va di: no ha sigut mal empleat lo viache: encara que sense aixó lo donaría tamé per bo. Eren monedes de or y plata en abundansia unes y atres y mes les primeres, y brillaben moltes pedres engastades a collás de or, arracades, brincos, joyes, adornos del cap, ajorcas y una empuñadura de espasa sembrada de carreres de diamans y perles finíssimes y la roseta, de brillans. Va traure lo tessoro; y miranlo y calculán lo seu valor, per lo que fa a les monedes u va jusgá per lo pes y comparassió en les actuals, pos les mes ressentes no baixaben de sen a sen sincuanta añs de antigüedat; li va pareixe que tot jun y lo que la dona portáe damún podríe valé de nou a deu mil escuts.
Y giranse cap als cadavers va di: No tos conec les señes, no són clares, pero sí sospechoses, perque es molta riquesa pera dos simples amans. Diéu: ¿de aón u vau traure? ¿Quí sou? Eixequeutos y contestéu. ¿Sol l'amor tos va portá y va fé viure an esta sepultura? ¿Van sé les vostres mans inossentes de tot atre delit? Lo silensio que seguíe an estes preguntes y la quietut eterna dels cadavers lo va horrorisá y tornáe a eixecás la temó al cor; conque va arreplegá lo tessoro, mes lo que portáe ficat la dona, y al tráurelay se li va desfé lo cap y part del pit, y tota una má aon portabe dos o tres anells riquissims, y sen va eixí emportanse un alfanje, una espasa y un gabiñet. Y pera que un atre que fore tan curiós com ell trobare algún premio de valor, va dixá al armari del cofret algunes monedes, un dengue, unes arracades y un collaret de no massa valor, de modo que tot jun y les armes que quedaben li va pareixe que vindríe a valé de uns tressens a tressens sincuanta escuts.
Va arribá a la boca de la cova, se va descarregá, y arribat abaix se va assentá, va respirá fondo y va descansá sense pugué eixecás, de baldat y esglayat, en un bon rato. Va desfé lo poyet después y va assolá y escampá los barroculs pera que no quedare rastre ni sospecha de la seua visita a la cova, y que si algú habíe de pujá an ella fore per la seua espontánea curiosidat y no seguín lo ejemple del que donaríen indissis aquelles pedrotes.
Va carregá la mula, va montá, y com encara no ere michdía, va aná per montes y peñascals y costeján serres y passán fondonades espantoses, a visitá la famosa cova de la Tova, no perque esperare trobá an ella algo de valor, sino per dissimulá lo seu viache y fé creure per les mostres de les armes que no podíe ni volíe amagá, y de algunes monedes que pensabe enseñá, que a la Tova ñabíen grans tessoros com díe y creíe lo vulgo, y com diu y creu encara al nostre tems.
En efecte, va entrá an ella una mica, va vore que nessessitabe mes ferramentes y aparells y si auncás tamé compañía; y com la curiosidat de aquell día habíe quedat satisfeta a la cova dels dos amans, se va assentá a la porta, se va minjá un pa en tomata y magre de espaleta que portabe, y donanli ya lo sol mol de ple y de esquena al camí, sen va entorná a Santolaria aon va arribá prop de les nou de la nit.
En lo que veíen que va portá Pedro Saputo (que sol eren les armes y algunes monedes a modo de medalles, perque lo tessoro lo va guardá ben guardadet), va creixe la fama per la montaña y peu de la serra, y dure encara, que a la Tova ña molta riquesa amagada; si be ell parláe sempre de aixó en misteri, ocultán la verdat y dixán pensá a cadaú lo que vullguere.
Roganli después moltes vegades coneguts y no coneguts que aniguere en ells a la Tova, contestabe que ell pera aná a traure tessoros no volíe compañía per no partí en ningú; y que lo que fore temorico no teníe que aná aon se nessessitabe cor y no llengua.
Los parlabe de calaveres, de encantats, de simes y passadissos.
- Imagineutos, díe, lagos o estañs negres, en sapos y serps que eixequen lo cap una vara per damún del aigua, que fotén uns grans chulits y sacsán la cresta tos van seguín per la vora y amenassán. Aquí toparéu en un mort que pareix viu, o en un viu que pareix mort; allá tos ixen dos agüeles en barbes y mantos blangs; mes abán topetéu en un home o una dona convertits en estatues de sintura per aball; a un atre costat entropesséu en una comunidat de flares de la Mersé; a lo milló sentíu suspiros y queixes que no se entenen y tos gelen la sang a les venes; o igual tos ve una volada de muixons en rostros humanos pegán bufits acollonans y de una aletada tos estamordixen y derriben an terra sense sentit. Pos ¿qué, cuan de repén se sén allá lluñ un estrapalussi y cridanera com si fore un ejérsit que aclame al seu general, a un príncipe? Miréu allá aon per supost no veéu res, y sentíu a la vostra esquena una carcañada que tos assuste y tos fa pixá damún. ¿Quí es lo guapo que tan valor té y no cau mort sen vegades?
En estos y datres disparates que se le ocurríen los fée mes temó a tots, y no se sap que ningú haigue reconegut encara del tot aquella cova que asseguren que es grandíssima y mol fonda. Mols, sí, parlen de ella y hasta de fes rics sol arribán y ficán les dos mans hasta los colses; pero les tinalles de or y plata encara se están allí com lo primé día. Perque si va algú, entre pocs passos, li agarre diarrea o cagarrines, se escagarse y sen entorne dixanla tota per registrá, o al menos les parts mes amagades y enrevessades, que es pressisamen aon han de está los tessoros.
jueves, 29 de febrero de 2024
Lexique roman; Fam - Fantastic
Fam, s. f., lat. fames, faim.
(chap. fam; asturianu, galego: fame. ESP. MOD. Hambre.)
Qui nos pais que no murem de fam. Poëme sur Boece.
Qui nous repaît de manière que nous ne mourrions de faim.
Mas selh a cuy gratis fams en prenh,
Manja lo pan que non l' abau.
Pierre d'Auvergne: Belha m'es.
Mais celui à qui grande faim en prend, mange le pain qui ne lui convient pas.
Podetz ben, en Peitau o en Fransa,
Morir de fam, s' en convit vos fiatz.
(chap. Podéu be, a Peitau o a Fransa, morí de fam, si en convit tos fiáu o fiéu.)
T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges.
Vous pouvez bien, en Poitou ou en France, mourir de faim, si vous vous fiez en invitation.
Fig. Quar, senes lieys, non puesc viure,
Tant ai pres de s' amor gran fam.
Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta.
Car, sans elle, je ne puis vivre, tant j'ai pris grande faim de son amour.
Aquells que an fam e set de drechura.
V. et Vert., fol. 64.
Ceux qui ont faim et soif de justice.
ANC. FR. Chacun n'a pas si faim de rire...
Il auroit grant faim de tancer.
Farce de Pathelin, p. 8 et 11.
CAT. Fam. ANC. ESP. Fame. (N. E. asturiano) ESP. MOD. Hambre.
PORT. Fame. IT. Fame. (chap. Fam, fams.)
2. Famat, adj., affamé.
Mays am morir defors que dins viure famatz.
Roman de Fierabras, v. 2831.
J'aime mieux mourir dehors que vivre dedans affamé.
3. Famina, s. f., famine.
Non podian durar las gens de la famina. V. de S. Honorat.
Les gens ne pouvaient résister à cause de la famine.
Tan gran famina que las gens manjavo las herbas coma las bestias.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 184.
Si grande famine que les gens mangeaient les herbes comme les bêtes. ANC. CAT. Famina.
4. Famolen, adj., du lat. famelicus, affamé.
Paures, mendics, famolens.
(chap. Pobres, mendics, famolengs o famolencs.)
Contricio e penas ifernals.
Pauvres, mendiants, affamés.
Enueia m tot eyssamen
Maizo d'ome trop famolen.
Le Moine de Montaudon: Be m'enueia.
M'ennuie tout également maison d'homme très affamé.
ANC. FR. Aussi comme li leux fameilleux se fiert entre les brebis.
Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 310.
CAT. Famolenc. ESP. (famélico) PORT. IT. Famelico. (chap. famoleng o famolenc, famolengs o famolencs; famolenca, famolenques.)
5. Afamar, v., affamer.
Part. pas. Tres jorns a no mangem, per qu' ieu
Soy afamatz.
Roman de Fierabras, v. 3012.
Trois jours a que nous ne mangeâmes, c'est pourquoi je suis affamé.
Fig. Mas lo deziriers m' afama.
Raimond de Miraval: Sitot s'es. Mais le désir m'affame.
Car la su' amors m' afama.
G. Faidit: Una dolors.
Car son amour m'affame.
CAT. Afamar. PORT. Affamar. IT. Affamare. (chap. Fotres de fam, morís de fam, afamá, afamás: yo m' afamo, afames, afame, afamem o afamam, afaméu o afamáu, afamen; afamat, afamats, afamada, afamades; afamegat, afamegats, afamegada, afamegades.)
6. Afamegar, v., affamer.
Part. pas. Per dar a manjar al garson,
Que penset fos afamegat.
V. de S. Honorat.
Pour donner à manger au garçon, vu qu'il pensa qu'il fut affamé.
Fama, s. f., lat. fama, renommée, réputation.
La fama dels cors santz per tot lo mont s' estent.
V. de S. Honorat.
La renommée des corps saints s'étend par tout le monde.
Qui tol ad home sa bona fama no la 'lh pot redre.
(chap. Qui trau al home sa bona fama no la hi (lay) pot torná.)
Liv. de Sydrac, fol. 128.
Qui enlève à homme sa bonne réputation ne la lui peut rendre.
- Loc. En mauvaise part.
La gens c'o sap l'en desavia
E 'l blasma e'l met en fama.
B. Carbonel de Marseille, Coblas esparsas.
La gent qui le sait l'en dévie et le blâme et le met en renommée.
ANC. FR. Qu'elle acquéroit une honteuse fame
De mal vivante et impudique femme.
Hist. de Anne Boleyn.
Remis en leur bonne fame et renommée.
Monstrelet, t. III, fol. 110.
CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Fama.
2. Famos, adj., lat. famosus, fameux, bien famé.
Visquet famos, e gardan justicia.
Genologia dels contes de Tholoza.
Il vécut bien famé, et observant la justice.
La plus famosa ciotat.
Famos de grans gestas.
Era mot famos el segle.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 8, 166 et 143.
La plus fameuse cité.
Fameux par grandes actions.
Était très fameux dans le monde.
CAT. Famos. ESP. PORT. IT. Famoso. (chap. Famós, famosos, famosa, famoses.)
3. Infamia, s. f., lat. infamia, infamie.
D'aquel fag ab infamia.
Cartulaire de Montpellier, fol. 50.
De ce fait avec infamie.
CAT. ESP. PORT. IT. Infamia. (chap. Infamia, infamies.)
4. Infame, Infami, Ifami, Enfami, adj., lat. infamem, infâme.
Si cum son aquil qui son infames.
Per aco que el esdevenia infamis.
Trad. du Code de Justinien, fol. 4 et 8.
Ainsi comme sont ceux qui sont infâmes.
Pour cela qu'il devienne infâme.
Persona expressament enfamia.
(chap. Persona expresamen infame.)
L'Arbre de Batalhas, fol. 235.
Personne expressément infâme.
Jassia aisso que pueis sian fag ifamis.
Statuts de Montpellier de 1204.
Malgré que depuis ils soient faits infâmes.
CAT. ESP. PORT. IT. Infame. (chap. Infame, infames.)
5. Infamar, Enfamar, v., lat. infamare, diffamer, avilir, déshonorer.
Pot hom autre infamar. Trad. du Code de Justinien, fol. 101.
Un homme peut déshonorer un autre.
Mals homs ades pus s' enfama
Cant blasm' autrui.
B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.
Méchant homme se diffame toujours plus quand il blâme autrui.
ANC. FR.
Non ce qui entre en l'homme, l'homme infame,
Mais ce qui sort de luy, le rend infame.
Foucqué, V. de J.-C, p. 240.
CAT. ESP. PORT. Infamar. IT. Infamare. (chap. Infamá, difamá.)
6. Difamacio, s. f., lat. diffamatio, diffamation.
E 'lh play auzir detracio
D' autruy e difamacio.
Brev. d'amor, fol. 120.
Et lui plaît ouïr détraction et diffamation d'autrui.
CAT. Disfamació. ESP. Difamación, disfamación. PORT. Diffamação.
IT. Diffamazione. (chap. Difamassió, difamassions.)
7. Diffamament, s. m., diffamation.
Segont la qualitat e la quantitat del crim, e segont lo diffamament.
(chap. Segons la cualidat y cantidat del crimen, y segons lo difamamén o difamassió.)
Cout. de Condom.
Selon la qualité et la grandeur du crime, et selon la diffamation.
8. Diffamar, v., lat. diffamare, diffamer.
Ell ho jutja mal, e ho diffama. V. et Vert., fol. 10.
Il le juge mal, et le diffame.
Part. pas. Soven esdeven que lo senhor es a tort diffamatz per sa mala maynada. V. et Vert., fol. 76.
Souvent il advient que le seigneur est diffamé à tort par sa méchante gent.
ANC. CAT. Disfamar. ESP. Difamar, disfamar. PORT. Diffamar.
IT. Diffamare. (chap. difamá: difamo, difames, difame, difamem o difamam, difaméu o difamáu, difamen; difamat, difamats, difamada, difamades.)
9. Adiffamar, v., diffamer, médire, faire une mauvaise réputation.
En entencio de luy adiffamar. V. et Vert., fol. 3.
En intention de lui faire une mauvaise réputation.
Familla, s. f., lat. familia, famille.
Plus facilament a la lor familla. Doctrine des Vaudois.
Plus facilement à leur famille.
CAT. ESP. PORT. Familia. IT. Famiglia. (chap. Familia, families.)
2. Familiaritat, s. f., lat. familiaritatem, familiarité, intimité.
Familiaritatz aparelia mesprezament.
(chap. La familiaridat porte (aparelle) menospressio.)
Trad. de Bède, fol. 80.
Familiarité prépare mépris.
Ajustet solamens homes paures en sa companhia et en sa familiaritat.
V. et Vert., fol. 53.
Il réunit seulement des hommes pauvres dans sa compagnie et dans son intimité.
CAT. Familiaritat. ESP. Familiaridad. PORT. Familiaridade. IT. Familiarità, familiaritate, familiaritade, famigliarità, famigliaritate, famigliaritade. (chap. familiaridat, familiaridats.)
3. Familiar, adj., lat. familiaris, familier, ami.
Entre los autres, mays amatz e pus familiars.
(chap. Entres los atres, mes amat y mes familiá.)
V. et Vert., fol. 95.
Entre les autres, plus aimé et plus familier.
Sanhta Veronica que avia estat fort familiars de la maire de Dieu.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 9.
Sainte Véronique qui avait été fort amie de la mère de Dieu.
CAT. ESP. PORT. Familiar. IT. Familiare, famigliare.
4. Familiarment, adv., familièrement.
Grant honor es parlar soven... e familiarment an lo rey terrenal.
Doctrine des Vaudois.
Grand honneur est de parler souvent... e familièrement avec le roi terrestre.
CAT. Familiarment. ESP. PORT. Familiarmente. IT. Familiarmente, famigliarmente. (chap. familiarmen.)
Famul, s. m., lat. famulus, serviteur, domestique.
Pres pero 'l poinh son famul.
Lo famul or lo sec a lonh, detras.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 77.
Il prit pourtant au poing son domestique.
Le serviteur maintenant le suit de loin, derrière.
ESP. (fámulo) PORT. Famulo. (chap. criat, servidó, doméstic.)
Fanc, Fanh, Faing, s. m., goth. Fanj, fange, bourbier, boue.
Voyez Ihre, Diss. alt., p. 235.
Trueias lo van manjar el fanc, en miei d'un ort.
(chap. Les gorrines sel van minjá al fang o fanc, al mich d'un hort.)
V. de S. Honorat.
Les truies le vont manger dans le bourbier, au milieu d'un jardin.
Al sinque jorn si plovra sancs
Si que n' er per lo mons grans fancs.
Los XV Signes de la fi del mon.
Au cinquième jour il pleuvra du sang tellement qu'il en sera grande boue par le monde.
Fig. Pretz avetz tombat el faing.
Bertrand de Born le fils: Quan vei lo.
Vous avez laissé tomber le mérite en la fange.
ANC. FR. Un vivier emprès les fontennes de Desierrée, qui est aterriz et plainz de fanc. Lett. de rém., 1478. Carpentier, t. II, col. 361.
Tassoni, sur ce vers de Pétrarque tiré de la canzone 6: Spirto gentil,
Sì, che la neghittosa esca del fango,
cite le vers de Pierre Vidal:
Neus ni gel ni plueia ni fang,
(chap. Ni neu ni gel ni aigua ni fang. En chapurriau no se diu pluja, se diu aigua, v. ploure, plou.)
Neige ni gelée ni pluie ni boue;
et ajoute:
Fango è voce della lingua provenzale.
CAT. Fang. ESP. (también barro) IT. Fango. (chap. Fang, fanc.)
2. Fangats, s. m., bourbier.
Del sanc que cor per terra es mot grans le fangatz.
(chap. De la sang que corre per enterra es mol gran lo fangá, fangucheral.)
Roman de Fierabras, v. 4651.
Du sang qui court par terre est très grand le bourbier.
Dins un grans fangas los gitet.
Trad. de l'Évangile de l'Enfance.
Les jeta dans un grand bourbier.
ANC. FR.
Une mare, un fangeas qui n'a rive ny fond.
Remi Belleau, t. II, fol. 87.
Il l'abati en un fangart.
Roman du Renart, t. IV, p. 370.
CAT. Fangar. ESP. Fangal (barrizal). IT. Fangaccio. (chap. Fangá, fangucheral, fangás, fangucherals.)
3. Fanha, Faigna, Fangua, s. f., fange, boue.
Prezi 'l mon atrestan com fanha.
Mathieu de Quercy: Tant suy.
Je prise le monde autant comme boue.
Fig. De la fangua que fes... me mes en mos huels.
Trad. du N.-T., S. Jean, ch. 9.
De la fange qu'il fit... il me mit dans mes yeux.
Loc. El te levet de la fanha.
Le Moine de Montaudon: L'autr'ier.
Il te leva de la boue.
4. Fangos, adj., fangeux, boueux.
S'en fug a sa maizo de sautz
Fangos e batutz e mieg mortz.
P. Cardinal: Una cieutat.
Il s'enfuit rapidement à sa maison fangeux et battu et demi-mort.
Trobey la via mot fangoza.
Leys d'amors, fol. 119.
Je trouvai la voie moult boueuse.
Fig. L'arma d'un home fangos.
Brev. d'amor, fol. 147.
L'âme d'un homme fangeux.
CAT. Fangos. ESP. IT. Fangoso. (chap. Fangós, fangosos, fangosa, fangoses. v. fangejá: fanguejo, fangueges, fanguege, fanguegem o fanguejam, fanguegéu o fanguejáu, fanguegen; fanguejat, fanguejats, fanguejada, fanguejades.)
5. Afangar, v., embourber.
Que lo puescan afangar en l' abis. V. et Vert., fol. 19.
Qu'ils le puissent embourber en l'abîme.
Part. pas. Quan vos veiran ben afangat.
(chap. Cuan lo vorán (a vosté) ben enfangat.)
Brev. d'amor, fol. 123.
Quand ils vous verront bien embourbé.
ANC. FR. S'en erreur de foy ne t'enfanges.
Jehan de Meung, Trésor, v. 144.
Le chien se pert, le faulconnier s'enfange.
Alain Chartier, p. 565.
ANC. CAT. Afangar. IT. Affangare. (chap. enfangá, enfangás; yo m' enfango, enfangues, enfangue, enfanguem o enfangam, enfanguéu o enfangáu, enfanguen; enfanguejá, enfanguejás: enfanguejo, enfanguejes, enfangueje, enfanguejem o enfanguejam, enfanguejéu o enfanguejáu, enfanguejen; enfangat, enfangats, enfangada, enfangades; enfanguejat, enfanguejats, enfanguejada, enfanguejades.)
Fangua, s. f., bêche, houe.
Saumada de palas e de fanguas, de cascuna una pala o una fangua.
Cartulaire de Montpellier, fol. 106.
Charge de pelles et de bêches, de chacune une pelle ou une bêche.
CAT. Fanga. IT. Vanga. (ESP. chap. Pala.)
Fanhar, v., faner, flétrir.
El mes quan la fuelha fana.
Marcabrus: El mes.
Au mois quand la feuille se fane.
ANC. FR.
Mais que vous servira ceste fleur de beauté...
Si, sans estre cueillie, elle devient fennée?
Premières œuvres de Desportes, p. 50.
Comme arbre qui se va fenant et séchant à faulte de prendre nourriture.
Amyot, Trad. de Plutarque. V. de Romulus.
Pareils aux champs qui fanissent.
Ronsard, t. 1, p. 330.
(ESP. Mustiar; chap. mustiá, mustiás, secá, secás, agostejá, agostejás.)
Fantasma, Fantauma, s. m. et f., lat. phantasma, fantôme.
Cuieron se que fos fantasma.
Trad. du N.-T., S. Marc, ch. 6.
Ils s'imaginèrent que ce fût fantôme.
Cugiey mi fantauma fos.
Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Je m'imaginai que ce fût fantôme.
- Illusion, chimère.
Totas fantasmas de sa cogitacio.
Trad. de Bède, fol. 18.
Toutes illusions de sa pensée.
ANC. FR. Pensant que c'estoit un fantasme ou aucune diablerie.
Hist. de Gérard de Nevers, part. 2, p. 43.
CAT. ESP. PORT. IT. Fantasma. (chap. Fantasma, fantasmes – ne conec mols y moltes.)
2. Fantaumia, s. f., illusion, chimère, imposture.
Ni m fai nulha fantaumia.
Bertrand de Born: Cazutz sui.
Ni me fait nulle illusion.
Loc. Pus malvestat ama hom e ten car,
E lialtat ten hom a fantaumia.
P. Cardinal: Un sirventes.
Puisqu'on aime et tient cher méchanceté, el l'on tient loyauté à chimère.
(N. E. Els països catalans són una fantaumia, una quimera.)
3. Fantaumaria, s. f., fascination.
Jaspis... tol fantaumarias.
Trad. du lapidaire de Marbode.
Le jaspe... ôte fascinations.
Nostradamus rapporte que le troubadour Raimond Jordan, vicomte de
S. Antonin, avait fait un ouvrage intitulé Fantaumary de las domnas.
4. Fantisa, s. f., fantaisie, chimère.
No vos plasa mais d'entrar en tal fantisa.
T. d'Albert et de Simon: N Albert.
Ne vous plaise plus d'entrer en telle fantaisie.
5. Fantazia, s. f., fantaisie, figure de rhétorique.
Prozopopeya, fantazia... fan se aquestas figuras cant hom fenh que una cauza inanimada o muda parla.
(chap. Prossopopeya, fantassía... se fan estes figures cuan hom fa vore que una cosa inanimada o muda parle.)
Leys d'amors, fol. 143.
La prosopopée, la fantaisie... ces figures se font quand on feint qu'une chose inanimée ou muette parle.
- Chimère.
Diversas fantazias et illusios.
(chap. Diverses fantassíes y (e) ilusions. Com los paísos cagalans.)
Eluc. de las propr., fol. 12.
Diverses chimères et illusions.
CAT. ESP. (fantasía) PORT. IT. Fantasia. (chap. Fantassía, fantassíes; v. fantassejá: fantassejo, fantasseges, fantassege, fantassegem o fantassejam, fantassegéu o fantassejáu, fantassegen; fantassejat, fantassejats, fantassejada, fantassejades.)
6. Fantastic, adj., fantastique.
Val contra illusios fantasticas.
(chap. Val contra ilusions fantástiques – com la republiqueta catalana.)
Eluc. de las propr., fol. 186.
Vaut contre illusions fantastiques.
CAT. Fantastic. ESP. (fantástico) PORT. IT. Fantastico. (chap. fantástic, fantastics, fantástica, fantástiques.)