Mostrando las entradas para la consulta deliberá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta deliberá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

miércoles, 8 de mayo de 2024

Lexique roman; Lista - Deslivransa, Desliuransa, Delivransa, Deliuransa

 

Lista, s. f., bande, bordure, liteau, bord.

Voyez Denina, t. III, p. 45 et 46.

L'ancien teutonique avait liste, dont l'allemand a fait Leiste.

Le poëme sur l'expédition de Charlemagne en Espagne offre ce mot dans l'inscription gravée autour du bouclier de Roland:

Mit Guldinem bohstaven

Was an there listen ergraven.

V. 1852 et 1853.

Schilter, Thes. antiq. teut., t. III, v° Liste.

Un mantelh 

D'un drap de seda bon e belh

Que hom apela sisclato, 

Vermelh ab lista d'argen fo.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Un manteau d'un drap de soie bon et beau qu'on appelle brocard, il fut vermeil avec bordure d'argent.

ANC. FR. Li rois fu en la sale bien painturée à liste. 

Roman de Berte, p. 125.

CAT. Llista. ESP. PORT. IT. Lista. (chap. Llistó, llistons; veta, vetes; faixa, faixes; a un escut : barra, barres; franja bordada, franges bordades.)

En la estrelleta de Cuba y les barres de Aragó

2. Listar, v., jasper, border, tracer des bandes, veiner.

Part. pas.

Vengut es a la cambra del fi marbre listat.

Roman de Fierabras, v. 2680.

Est venu à la chambre du pur marbre jaspé.

ANC. FR.

Ochirent le traytre ou hault palais listé.

Poëme de Hugues Capet, fol. 19. 

Le ban de Macidoine qui fu listé d' orfrois. 

Poëte anonyme. Du Cange, t. IV, col. 233. 

Li quatre fil Aymon sont el palais listé. 

Roman de Renaud de Montauban. 

ANC. CAT. Llistar. ANC. ESP. Listar. IT. Listare.

3. Listre, s. m., lisière, bordure.

Bons es per listre e per drap.

T. de G. Rainols d'Apt et de G. Magret: Maigret.

Il est bon par lisière et par drap.

Le PORT. et l' IT. ont listra.

4. Listrar, v., jasper, border, tracer des bandes.

Part. pas. A son col a pendut son bon escut listratz.

Roman de Fierabras, v. 1045.

A suspendu à son cou son bon écu bordé.

PORT. Listrar. (chap. Vetejá; bordá; fé barres; fé faixes; fé franges.)


Livell, s. m., lat. libella, niveau.

Tot o mena a plom et a livell et a drecha linha.

Fay tot a regla coma peyralier lo mur tot engal a livell.

V. et Vert., fol. 59.

Mène tout d'aplomb et de niveau et en droite ligne.

Fait tout à la règle comme le maçon le mur tout égal de niveau. 

ANC. CAT. Livell. PORT. Livel. IT. Livello.

2. Nivel, s. m., niveau.

Mesura tenent la corda a nivel de l'ayga. 

Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. Ire, c. 35. 

Mesure tenant la corde au niveau de l'eau. 

CAT. MOD. Nivell. ESP. PORT. Nivel. (chap. Nivell, nivells; v. anivellá, nivellá.)


Livor, s. f., lat. livor, couleur livide, lividité.

A blancor perteno... livor o flavor.

Las autras causas de livor.

Eluc. de las propr., fol. 265 et 266.

A blancheur appartiennent... lividité ou jaune-vert.

Les autres causes de lividité. 

ESP. PORT. Livor. IT. Livore.

2. Lividitat, s. f., lividité.

Lividitat o blaveza. Eluc. de las propr., fol. 88.

Lividité ou pâleur.

3. Livenc, adj., livide.

Quan, per operacio de natura, vert o negre torna livenc.

Eluc. de las propr., fol. 266.

Quand, par opération de nature, vert ou noir devient livide.

(chap. Lívit : pálit : blanc o blang com un papé; descolorit; livits, lívida, lívides; palits, pálida, pálides. Los “indios” de Nortamérica los díen “cara pálida” als blancs.)

Artur Quintana, Arturo Quintana Font


Livre, Liure, adj., lat. liber, libre, affranchi, détaché.

Sia sers, sia livres. Trad. de Bède, fol. 74.

Soit serf, soit libre.

Fig. Es livres de peril.

C' om sia livres de mal.

Trad. de Bède, fol. 49 et 13.

Est affranchi de péril.

Qu'on soit affranchi de mal. 

CAT. Llibre. ESP. Libre. PORT. Livre. IT. Libero. (chap. Libre, libres; solt, solts, solta, soltes; afranquit, afranquits, afranquida, afranquides.)

2. Livrar, Liurar, v., lat. liberare, délivrer, sauver, débarrasser.

Lo sanh bers on Dieus fon sebelhitz

Volon liurar aissilh que de lay so.

Guillaume de Mur: D'un sirventes.

Le saint tombeau où Dieu fut enseveli veulent délivrer ceux qui de là sont.

Qui livra lo colpable de torment. Trad. de Bède, fol. 78.

Qui délivre le coupable de tourment.

- Livrer, accorder, remettre entre les mains, adonner.

De sos pres pres esmenda

Del rey, qu'els i degra liurar.

Bertrand de Born: Quan vey pels.

Pour ses prisonniers il prit rançon du roi, c'est pourquoi il devrait les lui livrer.

Livri vos lo rial gant per seynhalh e per fermetat de possessio de la calh vos meti. Philomena.

Je vous livre le gant royal pour marque et pour assurance de la possession en laquelle je vous mets.

Mi rent a lieys e m liure.

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta.

Je me rends et me livre à elle.

Loc. Aquest hom liurar a mort. Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

Livrer cet homme à mort.

Los quals nos venen livrar batalha. Chronique des Albigeois, col. 97.

Lesquels nous viennent livrer bataille.

Part. pas. Qu'om sia livratz de mal. Trad. de Bède, fol. 13. 

Qu'on soit délivré de mal.

Ja non er per lui livratz cartiers.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 21.

Jamais ne sera par lui accordé quartier. 

Substantiv. Li liurat a maltraire.

G. Faidit: Fort chausa.

Les adonnés à mal agir.

CAT. Llibrar, lliurar. ESP. Librar. PORT. Livrar. ANC. IT. Livrare, liverare.

IT. MOD. Liberare. (chap. Liberá: libero, liberes, libere, liberem o liberam, liberéu o liberáu, liberen; liberat, liberats, liberada, liberades.)  

3. Livramen, Liuramen, s. m., délivrance.

Paors de Dieu es fons de vida e livramens de mort. 

Trad. de Bède, fol. 31.

La crainte de Dieu est fontaine de vie et délivrance de mort.

ANC. ESP. Libramiento. IT. Liberamento.

4. Livreza, Liureza, s. f., liberté, indépendance.

Aqui unt es l' esperiz de Deu, aqui es liureza.

Mellier es sosgeita cervituz que liureza ergolioza.

El persegra la grandeza dels peccatz per la livreza de virtut.

Trad. de Bède, fol. 74 et 50.

Là où est l'esprit de Dieu, là est liberté.

Meilleure est servitude soumise que liberté orgueilleuse.

Il poursuivra l' énormité des péchés par l' indépendance de la vertu.

5. Libert, s. m., lat. libertus, affranchi, libéré.

Lo libertz non pot clamar son patron en plait ses mandamen de la poestat. Trad. du Code de Justinien, fol. 3.

L' affranchi ne peut appeler son patron en justice sans permission de l'autorité.

CAT. Llibert. ESP. PORT. IT. Liberto. (chap. Libert : liberat; liberta : liberada; liberts : liberats : libertes : liberades. Lo pun 6 y 7 es lo mateix.)

6. Libertin, s. m., lat. libertinus, affranchi.

Lo patros non es tengutz per so libertin, ni lo libertins non es tengutz per son patron. Trad. du Code de Justinien, fol. 27.

Le patron n'est pas tenu pour son affranchi, ni l' affranchi n'est pas tenu pour son patron.

ANC. FR. C'est en vain qu'un libertin, qui a autrefois esté esclave, souhaitteroit d'estre ingénu; sa condition originelle et accidentelle y répugne. Camus de Bellay, Diversités, t. I, fol. 271.

ESP. PORT. IT. Libertino. (N. E. El término libertino, libertinos, libertina, libertinas ha sufrido un cambio importante respecto a liberto, libertos, liberta, libertas.)

7. Libertina, s. f., lat. libertina, affranchie.

Adjectiv. Sera franca, e sera libertina del vendedor.

Trad. du Code de Justinien, fol. 41. 

Sera libre, et sera affranchie du vendeur.

8. Libertat, s. f., lat. libertatem, liberté, indépendance, franchise, immunité.

Segon las libertatz sobre dichas. Charte de Gréalou, p. 114.

Selon les libertés susdites.

Recognoc l'amor que son poble li portava, et donet plusors dons e libertats. Genologia dels contes de Tholosa. 

Reconnut l'amour que son peuple lui portait, et donna plusieurs dons et libertés. 

CAT. Llibertat. ESP. Libertad. PORT. Liberdade. IT. Libertà, libertate, libertade. (chap. Libertat, llibertat; libertats, llibertats.)  

9. Liberacio, s. f., lat. liberatio, libération, délivrance.

Dels mals passatz querem perdo;

Dels presens, liberacio.

Brev. d'amor, fol. 104.

Des maux passés nous requérons pardon; des présents, délivrance.

Per razo de sa liberacio. Eluc. de las propr., fol. 128. 

Par raison de sa délivrance. 

ANC. FR. Louant la clémence dudit empereur en la libération de plusieurs prisonniers qu'il avoit prins.

Monstrelet, t. II, fol. 76. 

ESP. Liberación. IT. Liberazione. (chap. Liberassió, liberassions.)

10. Liberal, adj., lat. liberalis, libre.

An perdut liberal voluntat. L'Arbre de Batalhas, fol. 26. 

Ont perdu libre volonté. 

En leial et liberal... possessio.

Tit. de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 125. 

En loyale et libre... possession.

Las causas sosmezas a liberal arbitre. Eluc. de las propr., fol. 11.

Les choses soumises à libre arbitre.

- Libéral.

Era larx a donar e liberals. 

Exercitatz en las sciensas liberals.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 21 et 153. 

Était large et libéral à donner. 

Exercé dans les sciences libérales. 

ANC. FR. Les voluptés du boire et du manger ont un souvenir qui n'est point libéral ne digne de gens d'honneur. 

Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. 1, p. 265.

CAT. Lliberal. ESP. PORT. Liberal. IT. Liberale. (chap. Liberal, liberals; lliberal, lliberals.)

11. Liberalmen, Liberalmens, adv., librement, libéralement, généreusement.

Fos liberalmen laisada als crestias. Cat. dels apost. de Roma, fol. 16. 

Fût librement laissée aux chrétiens.

Sa gracia liberalmen 

Tramet aondosamen 

Tot jorn a cels que s vol e 'l platz. 

Brev. d'amor, fol. 2. 

Sa grâce libéralement il transmet avec abondance toujours à ceux qu'il veut et (qu'il) lui plaît.

Si tu as petit d'aquo, dona liberalmens segon ton poder.

V. et Vert., fol. 81. 

Si tu as peu de cela, donne libéralement selon ton pouvoir.

CAT. Lliberalment. ESP. PORT. IT. Liberalmente. (chap. Liberalmen.)

12. Deslivre, Desliure, Deslieure, Delivre, Deliure, adj., libre, indépendant.

Negus homs non es franc ni deslivres de mala servitut, sinon en gracia de Dieu. V. et Vert., fol. 33. 

Nul homme n'est affranchi ni libre de male servitude, sinon en grâce de Dieu.

Anar s'en pot delivres ab adreitz comjatz. Guillaume de Tudela. 

Peut s'en aller libre avec de justes congés. 

Ab delivra entrada e ab delivra eissida. Cout. de Condom. 

(chap. En libre entrada y en libre eissidaeixida, issida, ixida.)

Avec libre entrée et avec libre sortie.

El regne del cel, 

On son deslieures li fizel.

Brev. d'amor, fol. 108. 

Au royaume du ciel, où sont libres les fidèles.

- Délivré, débarrassé.

Procuret si vomit, et ayshi fo delivre.

Eluc. de las propr., fol. 243. 

Se procura vomissement, et fut ainsi délivré. 

Serem deslivre del diable. V. et Vert., fol. 45. 

Nous serons délivrés du diable.

Fon deslivra

De tota malanansa.

V. de S. Honorat. 

Fut délivrée de toute maladie.

ANC. FR. Se li passages fust délivres.

Roman de la Rose, v. 490.

Non, non, ton trépas m'a rendu 

D' espoir et de crainte délivre... 

Je ne crains plus rien que de vivre. 

Bertaut, p. 227. 

Sans les emmailloter ni lier de bandes ni de langes, de sorte qu'elles les rendoient plus délivres de leurs membres.

Amyot, Trad. de Plutarque. Vie de Lycurgue.

- En termes de jurisprudence, quitte, libéré, affranchi.

El es deslieures d'aquel dan que sos sers avia fait.

Trad. du Code de Justinien, fol. 22. 

Il est quitte de ce dommage que son serf avait fait.

- Prompt, expéditif, diligent, alerte. 

El mon no sai hom tan desliure

Pogues totz mos peccatz escrieure.

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Je ne sais au monde homme si expéditif qu'il pût écrire tous mes péchés. ANC. FR. Afin qu'ils allassent plus légers et plus délivres à ce voyage. Amyot, Trad. de Plutarque. Vie de Paul-Émile. 

Fig. Ben greu trob hom joi deslivre.

A. Daniel: Lancan. 

Bien difficilement on trouve joie prompte. 

Adv. comp. Quan foro totz garnitz, vengro s'en tot a deliure vais Marseli.

Philomena. 

Quand ils furent tous équipés, ils s'en vinrent tout promptement vers Marsile.

Vos est cela que a desliure 

Me podetz far morir o viure.

Roman de Jaufre, fol. 78. 

Vous êtes celle qui promptement me pouvez faire mourir ou vivre. 

ANC. FR. Miez voil estre leuz à délivre

Qu'en chaiene ricement vivre.

Marie de France, t. II, p. 177.

CAT. Deslliure, deliure.

13. Deslivramen, Desliuramen, Deslieuramen, Delivramen, Deliuramen, s. m., délivrance, absolution, liberté.

Deslieuramen de peccatz.

Aimeri de Bellinoy: Cossiros.

Absolution de péchés.

Tro Dieus e sos bos astres li det deliurament. Guillaume de Tudela.

Jusqu'à ce que Dieu et son bon astre lui donna délivrance.

ANC. CAT. Deslliurament, delivrament. ANC. ESP. Delibramiento.

14. Delivrazo, Deliurazo, s. f., délivrance.

Auzi s' ancmais dir de nulh preisonier 

Que non ames fort sa delivrazo? 

Gausseran de Saint-Leidier: Puois fin' amors. 

S' entendit-il oncques plus dire de nul prisonnier qu'il n'aimât pas fort sa délivrance?

ANC. FR. Ke il prenge conroi de lor delivraison.

Roman de Rou, v. 1631.

15. Delivratio, Deliuratio, s. f., délivrance, livraison, remise.

En la delivratio d'amont dita.

Tit. de 1419. DOAT, t. LIV, fol. 292. 

En la livraison dessus dite.

16. Deslivrar, Desliurar, Deslieurar, Delivrar, Deliurar, v., délivrer, affranchir, débarrasser, acquitter.

Rezemer e deslivrar los prezoniers. V. et Vert., fol. 80. 

Racheter et délivrer les prisonniers

Miels saup Lozoics desliurar 

Guillelme.

Bertrand de Born le fils: Quant vei lo. 

Mieux sut Louis délivrer Guillaume. 

De que si puescan deslivrar

Tanz deutes com as a pagar.

V. de S. Honorat. 

De quoi se puissent acquitter tant de dettes comme tu as à payer.

De pagans e d'avol gen 

Delivrar lo monimen.

Giraud de Borneil: Jois sia. Var. 

De païens et de méchante gent délivrer le tombeau.

Femna fai, al efantar,

Plus leugieiramen deslieurar.

Brev. d'amor, fol. 40. 

Femme, au moment d'enfanter, fait plus aisément délivrer.

ANC. FR. E nus delivret fumes.

Seient delivret li tuen ami. 

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 123 et 59. 

La roine Frédégonde se délivra d'un fil; bauptiziez fu à Paris.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 235.

- Hâter, presser.

Dis al abbat que no fes tan gran messa, e que s' en deliures. 

Que s deliuresso de far la batalla. Philomena.

Dit à l'abbé qu'il ne fît pas si longue messe, et qu'il s'en hâtât.

Qu'ils se hâtassent de livrer la bataille.

- Écarter, retirer.

C' om delivre la brasa a forza et a poder. V. de S. Honorat. 

Qu'on écarte la braise à force et à puissance. 

Subst. Qui al desliurar non cor

Greu sera per lui desliuratz.

Aimeri de Bellinoy: Cossiros. 

Qui ne court au délivrer sera difficilement délivré par lui.

Part. pas. Anc hom mais pres no fo 

No volgues esser deslivrat. 

Granet: Fin pretz.

Oncques plus homme ne fut prisonnier qui ne voulût être délivré.

Aura deslieurat Israel. Liv. de. Sydrac, fol. 119. 

Aura délivré Israël. 

CAT. Deslliurar. ANC. ESP. Delibrar. IT. Delivrare.

17. Deslivramen, Desliuramen, Delhivrament, adv., librement, indépendamment.

Obra plus apertamen 

Ades, e plus deslivramen.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Agit plus ouvertement toujours, et plus librement. 

Ausel fai mudar bel e gen 

En pauc de temps desliuramen.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Fait muer bien et gentiment un oiseau en peu de temps librement.

Puesca poiar et decendre delhivrament.

Tit. de 1219. DOAT, t. CXVIII, fol. 16.

Puisse monter et descendre librement.

18. Delivrier, Deliurier, Deslieurier, s. m., délivrance, absolution, débarras.

Se ieu mueir, er mi gran deliuriers.

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

Si je meurs, (ce) me sera grand débarras. 

Pueys ses argen no y trob om deslieurier.

B. Carbonel: Per espassar.

Puis sans argent on n'y trouve absolution.

Conquier 

Als encarceratz deslieurier.

Brev. d'amor, fol. 92. 

Conquiert délivrance aux incarcérés.

19. Allivrar, Alliurar, v., délivrer, débarrasser.

Part. pas. Allivrada jacia d'un precios enfan. V. de S. Honorat. 

Gisait délivrée d'un précieux enfant.

20. Deliberacio, s. f., lat. deliberatio, délibération, réflexion.

Saviament et ab deliberatio. V. et Vert., fol. 68.

Sagement et avec délibération.

Senes deliberacio.

Brev. d'amor, fol. 212.

Sans réflexion.

Am gran deliberatio.

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 218. 

Avec grande délibération.

CAT. Deliberació. ESP. Deliberación. PORT. Deliberação. IT. Deliberazione.

(chap. Deliberassió, deliberassions.)

21. Deliberar, v., lat. deliberare, délibérer, résoudre.

Van deliberar... de laissar et abandonnar la dita plassa.

Chronique des Albigeois, col. 18.

Vont délibérer... de laisser et abandonner ladite place.

Part. pas. Entendet que lo dit leguat venia deliberat.

Chronique des Albigeois, col. 8. 

Apprit que ledit légat venait résolu.

CAT. ESP. PORT. Deliberar. IT. Deliberare. (chap. Deliberá: delibero, deliberes, delibere, deliberem o deliberam, deliberéu o deliberáu, deliberen; deliberat, deliberats, deliberada, deliberades.)

22. Deliberadamen, adv., délibérément, résolument.

Deliberadamen et am bon conselh.

Tit. de 1389. DOAT, t. XXXIX, fol. 206.

Délibérément et avec bon conseil. 

CAT. Deliberadament. ESP. PORT. Deliberadamente. IT. Deliberatamente.

(chap. Deliberadamen, aposta, a propósit, en tota la intensió.)

23. Deslivransa, Desliuransa, Delivransa, Deliuransa, s. f., délivrance, action de livrer, livraison.

Tant que ad aquela desliuransa.

Tit. de 1270. DOAT, t. IX, fol. 67.

Tant qu'à cette livraison.

S' endevenia qu' en la deliuransa fos trobats meinhs un gras.

Tit. de 1282. DOAT, t. CXVIII, fol. 192.

S'il advenait qu'en la délivrance fût trouvé un grain de moins.

(chap. Liberassió, liberassions; entrega, entregues.)

jueves, 18 de agosto de 2022

Santa Vera Creu, 1540, Cervera

II

Statutum villae Cervariae super miraculo, quod in frustro ligni domini accidit anno MDXL. (V. pág. 30.) 

Ex lib. consil. eiusd. villae eod. anno. 

Die septima mensis Februarii an. a nat. Domini milesimo quingentesimo quadragesimo, intus aulam Patiarie (pahería) Ville Cervariae pro negotiis infra scriptis fuerunt convocati et congregati Patiarii (paheres; pahers) et consiliarii hi qui sequntur. 

Pahers:

Mosen Dalmau Çacirera.

Miser Ioan Pagés. 

Andreu Toldrá. 

Bernat Guiam. 


Concellers:

Bartomeu Ruisech. (no Riusech)

Pere Bonet. 

Geronim Romeu. 

Barthomeu Urgell. 

Franch Cervero. 

Llorens Mulnell. 

Jaume Robió. 

Jaume Goma. 

Pere Garriga. 

Pere Danis. 

Anton Sabater. 

Barthomeu Borras. 

Juan Porta. 

Franci Vidal. 


Al qual concell fonch proposat per los venerables mosen Graviel Salvador, prevere, vicari y procurador de la venerable comunitat de la present vila de Cervera, e per lo venerable mosen Pau Saylla, etiam prevere procurador insolidum ab lo dit mosen Graviel Salvador, deduhint, y explicant, com molt be sab lo honorable consell com ahir que ere divendres que contavam sis del present mes de Febre del corrent any mil sinchcents y quaranta, se subseguí en la sglesia parroquial de la dita sglesia maior, que una reliquia de la Santa Vera Creu que en dies pasats per lo venerable mosen Jaume Albesa verbo fonch donada a la comunitat de dita villa, e com dit mosen Albesa, segons se diu, lavie promes al venerable mosen Mongai, prevere rector de la parroquial sglesia del Tarrós, e per dita prometensa per dit rector fonch fet, e li ha fet fer un reliquiari de argent per posar la Santa Vera Creu, volent efectuar aquella ses subseguit que volent trencar dita Sancta Vera Creu en la capella de S. Nicolau, de sobre lo altar posada dita Sancta Vera Creu sobre los corporals desobre un paper blanch, e volent trencar eo tayllar ab un gavinet eo talanplomes del venerable mosen Matheu Vicent, prevere, e com lo venerable mosen Barthomeu Amoros prevere, mestre en sancta Theologia, volent tallar, lo venerable mosen Geronim Esteve ab dit taillantplomes, e no podent tayllar dita Sancta Vera Creu, lo dit venerable mosen Barthomeu Amoros prevere dix, “ho que gran cars e misteri que nos pugue tayllar, mostraulam;'' e prenen dita Sancta Vera Creu ab los dos dits de cada ma doblegant aquella sens ningunes forses, e essent trencada aquella caigue desobre dit paper una gota de sanch, e mirarem lo dit tallamplomes, y trobarem dit tayllanplomes ab lo tall un poch girat e sanch en lo dit tayllanplomes; estad un gran misteri e miracle de aquesta santa reliquia. E enpres fonch posada dita santa reliquia en lo reliquiari de argent, e aixi vuy en dia la te lo venerable mosen Jaume Junyent, dega del reverendisimo Sr. Bisbe. E com lo dit rector del Tarrós tingue intens, e vol que dita reliquia li sie donada; per ço supliquem á la present universitat vulle fer cara que dita reliquia reste a la comunitat e universitat de aquesta insigne vila, com encara de votar festivitat de un misteri tan aseñalat en lo dia que ses subseguit que sera quiscun any a sis de Febre, e solemnisar e fer solemnisar processio en reverencia e veneracio del misteri de la Santa Vera Creu.

Resolucio. Sobre lo misteri se es subseguit de la Santissima Vera Creu lo honorable consell deliberá y provehi que vist lo gran misteri e cosa tan alta esser subseguida en la sglesia parroquial de aquesta universitat, que en honor y reverencia del omnipotent Deu e de la Sacratissima Verge Maria, mare sua benaventurada, e de la Santa Vera Creu, sia celebrada y solemnizada ab processio solemnissima per aquell dia que als Señors de Pahers paria, e una e moltes per la present universitat proposantho a la venerable comunitat dels preveres, cometento a dits Señors de Pahers que ab tota aquella reverencia que poran, convocant totes las confraries, que se face fer crida per los lochs acostumats de la vila fent notori dita profeso als pobles, fent avansar las campanes del campanar major e a so o toch de completes, cometent lo mes avant a dits Señors de Pahers.

Mes deliberá y provehi e dona facultat y plen poder de escriure al Rmo. Bisbe de Vich, notificanli lo gran misteri ses subseguit en la sua parroquial sglesia de la Santissima Vera Creu, cometentho a dits Señors de Pahers, e que noy pugan trametre home suplicanli que per ninguna via no consente que se tragués de la sua esglesia. Mes deliberá y provehi dit honorable consell que los Señors de Pahers per ninguna via no permeten sia treta dita reliquia de la Santa Vera Creu de la present parroquial sglesia; ans la universitat se agermane ab lo clero de la present universitat, e se defense com aportarlasen volguesen ensemps ab lo clero defensant aquella; e quant votar festa en lo dia que dit misteri se es subseguit, que so lo predit consell pot ordenaro ab major spay cometent als Señors de Pahers tinguen a recort de proposaro. 

Die 28 mensis Februarii an. a nat. Dom. 1540 intus aulam patiarie Ville Cervarie pro consilio de Vintiquatrena celebrando, fuerunt convocati et congregati hi qui sequntur.

En lo cual consell fonch proposat per lo venerable mosen Jaume Junyent, prevere degua de la villa de Cervera per lo Rmo. Sr. Bisbe de Vich, dient que atengua del misteri de la Santa Vera Creu, e que com te tremes al Señor Bisbe acerca del dit misteri; e que lo Sr. Bisbe de Vich a trames a dir que prenguesen la informacio, e aixi la an presa e esta autenticada per en Joan Montaner notari, e que la comunitat a elegit un prevere, e que la Vila elegesca un home que vaje en compaia de dit prevere, o be que vaigia dit prevere a soles, que lo magnifich consell y vulle provehi. Sobre la proposicio feta per lo Ven. mosen Jaume Junyent, degua del Rmo. Sr. Bisbe de Vich, sobre la informacio se ha de tremetre al Sr. Bisbe sobre lo misteri de la Santa Vera Creu, sobre aços lo magnifich y honorable consell deliberá y acorda que ates lo misteri es tan gran de la Santa Vera Creu, que vaje un honorable Paher per part de la universitat al Sr. Bisbe ab letra de cresencia ensemps ab lo prevera, elet per la venerable comunitat, que aportie dita informacio rebuda del misteri de la Santa Vera Creu per informar al Rmo. Sr. Bisbe de Vich per part de la universitat, donanlos ple poder y facultat a dits Señors de Pahers y prohomens sobre dites coses e sobre los dependents, y lo que se despendra quel sia pres a comte (compte; de computo, cuenta) als Señors de Pahers, axi sobre las coses de la Santa Vera Creu, com de dit plet. 

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA OCTAVA.

Sofronia, creén sé la dona de Gisippo, u es de Tito Quinto Fulvio y en ell sen va a Roma; aon Gisippo arribe en pobre estat, y creén que Tito lo despressie, afirme, pera morí, que ha matat a un home. Tito, reconeixénlo, diu, pera salvál, quel ha matat ell, y veénu qui u habíe fet, se inculpe an ell mateix; per naixó son ficats en libertat per Octavio, y Tito a Gisippo li done a san germana per dona y se repartix en ell tots los seus bens.

Filomena, per orde del rey, habén callat Pampínea y habén ya totes elles alabat al rey Pedro, y mes gibelina que los atres, va escomensá:

Magnífiques siñores, ¿quí no sap que los reys poden, cuan volen, fé les mes altes coses y que ademés an ells los cumplix espessialíssimamen lo sé magnífics? Quí fa lo que té que fé, fa be; pero no ña que maravillás tan ni alsáu tan alt en alabanses com convendríe a datre que u faiguere, que, tenín menos possibles de ell menos se esperare. Y per naixó, si en tantes paraules les obres del rey exaltéu y tos pareixen bones, mol mes tos han de agradá les dels nostres iguals cuan se assemellen a les del rey o són encara millós; per lo que una admirable y magnífica obra feta per dos siudadáns amics me hay proposat contátos en una historia.
Al tems de Octavio César, no encara com Augusto, sino desde lo triunvirato, regíe lo imperi de Roma, va ñabé a Roma un home noble de nom Publio Quinto Fulvio que teníe un fill de nom Tito Quinto Fulvio, de maravellós ingenio, lo va maná a Atenas a adependre filossofía, y lo va recomaná a un home noble de la siudat de nom Cremetes, un antic amic seu. Per lo que Tito va viure a la seua propia casa, en compañía de un fill seu de nom Gisippo; y los dos van estudiá en un filósofo de nom Aristippo. Y frecuentánse mol los dos joves, tan van arribá a assemellás en les costums que una fraternidat y amistat tan gran va naixe entre ells que may después va sé destruida mes que per la mort; y cap dells se trobabe be si no estáen juns. Habíen escomensat los estudis, y los dos dotats de altissim ingenio, pujaben a la gloriosa altura de la filossofía en passes iguals y en maravillosa alabansa; y en esta vida (en grandíssim plaé de Cremetes, que casi consideraba als dos com a fills seus) van está al menos tres añs. Después, com passe en totes les coses, va passá que Cremetes, ya agüelo, va tancá los ulls an esta vida, de lo que los dos van sentí igual doló, y ni los amics ni los paréns de Cremetes veíen a quín dels dos se habíe de consolá mes. Va passá, después de uns cuans mesos, que los amics de Gisippo y los paréns van está en ell y jun en Tito lo van animá a pendre dona, y li van trobá una jove de maravillosa hermosura y de nobilíssims paréns y siudadana de Atenas, de nom Sofronia, de uns quinse añs de edat. Y arrimánse lo momén de les futures bodes, Gisippo li va demaná a Tito un día que anare en ell a vórela, que encara no la habíe vist; y arribats a casa della, y están ella entre los dos, Tito, veén la hermosura de la novia del seu amic la va escomensá a remirá en molta atensió, y agradánli per tot arreu, sense donáu a coneixe, se va inflamá per nella. Pero después de está allí un tems, despedínse, sen van entorná a casa. Allí, Tito, entrán sol a la seu alcoba, en la jove que li habíe agradat va escomensá a pensá, y se va aná enamorán mes contra mes pensabe en ella, y va escomensá a dís: - ¡Ay! ¡Miserable vida la teua, Tito! ¿aón fiques lo teu ánim y lo teu amor y la teua esperansa? ¿Pos no saps de quí sirá esta dona? Pensa en los honors de Cremetes y la seua familia, y en la verdadera amistat que ña entre tú y Gisippo; an esta jove te convé tíndreli la reverensia que se li té a una germana. ¿Cóm es que la vols? ¿aón te dixes portá per lo engañós amor?, ¿aón per la lissonjera esperansa? Obri los ulls del intelecto y conéixte a tú mateix; díxali pas a la raó, refrena la gana, calma lo dessich y adressa a un atra part los teus pensaméns; fésli frente an este escomensamén de la lujuria, y vensíxte a tú mateix cuan encara estás a tems. Lo que vols no te convé, no es honesto; lo que te disposes a seguí, encara que fore segú que u alcansares, que no u es, hauríes de evitáu si mirares alló que la verdadera amistat te demane. ¿Qué farás, pos, Tito? Abandonarás lo amor indegut, si vols fé lo que es degut.

Y después, enrecordánsen de Sofronia, tornán cap atrás, tot lo dit u condenabe, diénse: - les leys del Amor són mes poderoses que cap atra; trenquen no sol les de la amistat sino les divines. ¿cuántes vegades ha volgut lo pare a la filla, lo germá a la germana, la padrina al fillol? Coses mes monstruoses que un amic vullgue a la dona del atre han passat mil vegades. Ademés de aixó, yo soc jove, y la juventut está sometuda a les leys del amor. La hermosura della mereix sé volguda per tots; y si yo la vull, que soc jove, ¿quí podrá empéndrem en raó? No la vull perque sigue de Gisippo, la vull tan com la voldría fore de qui fore; peque aquí la fortuna que lay ha consedit al meu amic Gisippo en ves de a un atre. Y si té que sé volguda per la seua hermosura mereixcudamen, mes contén té que está Gisippo, al sabéu, de que la vullga que un atre.

Y en este raonamén, burlánse an ell mateix, tornán al contrari, y de este an aquell y de aquell an este, no sol aquell día y la nit siguién, sino moltes atres, hastal pun de que, perduts la gana y la son, per debilidat va tindre que gitás. Gisippo, que mols díes lo habíe vist cavilán y ara lo veíe dolén, mol se dolíe, y se esforsabe en consolál, y en moltes instansies li preguntabe la raó dels seus pensaméns y de la enfermedat. Pero habénli moltes vegades Tito contestat en mentires y habénsen donat cuenta Gisippo, sentínse, sin embargo, Tito obligat, en ploreres y en suspiros li va contestá de esta guisa:

- Gisippo, si los deus hagueren volgut, a mí me siríe mol mes grata la mort que seguí vivín, pensán que la fortuna me ha portat a un puesto al que me ha convingut probá la meua virtut, y en grandíssima vergoña meua la trobo vensuda; pero per sert que espero pronte la recompensa que mereixco, es a di, la mort, la preferixco a viure en lo record de la meua vilesa; com a tú no puc ni ting que amagát res, en gran vergoña te la manifestaré. Y li va descubrí la raó dels seus pensaméns y la batalla de estos, y al remat de quí ere la victoria y que se moríe per l´amor de Sofronia, afirmán que, coneixén cuán li conveníe an ell alló, com a penitencia se habíe imposat lo morí, y creíe que pronte u conseguiríe. Gisippo, al sentí aixó y vore les seues ploreres, va reflexioná, com si de la bellesa de la jove estare mes tibiamen prendat; pero enseguida va deliberá que la vida del seu amic teníe que séli mes volguda que Sofronia, y aixina, apegánseli les llágrimes dell, li va contestá plorán: - Tito, si no estigueres tan nessessitat de consol com u estás, me queixaría de que haigues violat la nostra amistat tenínme tan tems amagada la teua gravíssima passió. Y encara que no paregue honesta, no ña per naixó que seláli al amic les coses deshonestes, perque lo qui es un bon amic, aixina com en les honestes coses sen alegre en lo amic, en les deshonestes se esforse per apartá de elles lo ánimo del amic. Pero abstenínme al presén, vindré a lo que vech que mes nessessites. Si en ardó vols a Sofronia, prometuda en mí, no me extraño, me extrañaríe que no fore aixina, veén la seua hermosura y la noblesa del teu ánim. Y com vols a Sofronia, tan te queixes injustamen de la fortuna, encara que no u digues, que a mí me la ha consedit, pareixénte que vóldrela tú siríe honesto si haguere sigut de un atre que no fora yo. Pero si eres discret com sols, ¿a quí podíe consedíla la fortuna, de qui mes grassies pugueres donáli, si no me la haguere consedit a mí? Consevol atre que la haguere tingut, per mol honesto que siguere lo teu amor, la hauríe volgut an ella mes que a tú, lo que de mí, si per tan amic me tens com soc, no tens que esperáu, y la raó es esta:
no men enrecordo, desde que som amics, de que yo tinguera res que no fore tan teu com meu; lo que, si tan lluñ hagueren anat les coses que no puguere sé de un atra manera, aixina faría en esta com en les atres; pero encara estam a tems de fé que sigue sol teua, y assó faré. Es verdat que a Sofronia la vull mol y en gran alegría esperaba les bodes en ella, pero com tú la vols en mes ardó, pots viure segú que sirá la teua dona a la meua alcoba. Y per naixó, aparta la melancolía, recupera la salut perduda y lo consol y la alegría, y espera contén lo premio del teu amor.
Tito, al sentí parlá aixina a Gisippo, encara que mol plaé li donare la esperansa de tíndrela, se avegoñíe y li pareixíe mal asseptála. Plorán, li va contestá:
- Gisippo, la teua liberal y verdadera amistat mol cla me amostre lo que a la meua amistat li convé fé. No vullgue Deu que aquella que te han donat a tú la ressibixca yo per meua. Pren, pos, contén, lo que has triat y te han donat, y a mí díxam consumím en llágrimes.

A lo que Gisippo va di:

- Tito, la nostra amistat me done llissensia pera forsát a seguí esta dessisió meua, y si tú no fas cas als meus rogs, en la forsa que té que fés en be del amic faré que Sofronia sigue teua. Sé cuánta forsa té l´Amor y que moltes vegades ha portat a una infelís mort als amáns; y te vech tan prop de aixó que no podrás vense les llágrimes y caurás a la dalla; y yo, sense cap duda, pronte te seguiría. Sirá, pos, teua Sofronia, perque fássilmen no trobaríes a datra que tan te agradare, y yo en fassilidat podré contentámos a tú y a mí. Potsé no siría tan liberal si les dones se trobaren en la mateixa dificultat que se troben los bons amics; per naixó, podén yo mol fássilmen trobá un atra dona pero no un atre amic com tú, vull per naixó (no vull di pédrela, que no la pedré donántela a tú) de be a milló transferíla, antes que pédret. Y per naixó te demano que ixques de esta aflicsió, y mos consolos als dos, y en esperansa del be, vivín te dispongues a la alegría quel teu amor dessiche de la dona volguda.
Encara que Tito se avergoñíre de consentí que Sofronia siguere la seua dona, espentánlo per una part l´amor y per latra insitánlo los ánimos que li donabe Gisippo, va di:

- Prou, Gisippo, faré lo que tú me dius, ya que la teua generosidat es tanta que li guañe a la meua vergoña. Pero u fach perque no sol ressibixco de tú la dona volguda, sino en ella la meua vida. Ojalá Deu puga alguna vegada mostrát cuán apressio lo que fas per mí. Después de estes paraules, va di Gisippo:

- Tito, en aixó, pera que tingue efecte, me pareix que ham de fé aixó: com saps, después de llargues negossiassións entre los meus paréns y los de Sofronia, ella se ha convertit en la meua prometuda; y per naixó, si yo ara dic que no la vull per dona, se montaríe un gran avalot y escándol, y se enfadaríen los meus paréns y los seus; potsé que si la abandono, los seus paréns la donon enseguida a un atre, y alomilló no sirás tú. Y per naixó me pareix, si te pareix be, que continúa lo que hay escomensat, y com dona meua la portaré a casa y selebraré les bodes; y después tú, de amagatóns, com u prepararém, en ella te gitarás com a dona teua; después, al seu puesto y al seu tems manifestarém lo assunto, y si los agrade, be estará, y si no los agrade, de totes formes ya estará fet y no podén tirá cap atrás, tindrán que contentás en alló per forsa.
Tito va está de acord, y Gisippo la va ressibí com a dona seua a casa. Están ya Tito curat y en bona salut; y fen una gran festa, al arribá la nit, les dones van dixá a la nova dona a la alcoba del seu home y sen van aná.
Estabe la alcoba de Tito apegada a la de Gisippo, y desde una se podíe entrá al atra. Están Gisippo a la seua alcoba, una vegada apagades totes les llums, sen va aná en cuidadet cap aon estabe Tito y li va di que ya podíe aná a gitás en la seua dona.
Tito, al sentí aixó, mort de vergoña, va voldre fés atrás y no hi volíe aná; pero Gisippo, lo va fé entrá allí. Al arrimás al llit, agarrán a la jove, com fen broma, en veu baixa li va preguntá si volíe sé la seua dona. Ella, creénse que ere Gisippo, li va contestá que sí, y ell, ficánli un anell al dit, li va di: - Y yo vull sé lo teu home.

Y consumán aixina lo matrimoni, mol rato y en mol plaé va chalá en ella, sense que ni ella ni dingú sen acataren de que no ere Gisippo lo que se gitabe en ella. Están, pos, en estos termes lo matrimoni de Sofronia y de Tito, Publio, son pare va tancá los ulls an esta vida, per lo que li van escriure que sense tardá tornare a Roma a velá pels seus assuntos. Y per naixó, va parlá en Gisippo de anássen y emportássen a Sofronia, lo que no se podíe fé sense manifiestá cóm estaben les coses; un día, cridánla a la alcoba, li van explicá tot lo assunto, y Tito li va doná probes. Ella, después de mirássels als dos ben enfadada, va escomensá a desfés en llágrimes, queixánse del engañ de Gisippo; y abans de que a casa de Gisippo ni una paraula se diguere de alló, sen va aná a casa de son pare, y allí an ell y a sa mare los va contá lo engañ de Gisippo, afirmán que ere la dona de Tito y no de Gisippo com ells creíen. Aixó va sé mol du pera son pare de Sofronia y en los seus paréns y en los de Gisippo van ñabé llargues y grans lamentassións, y van sé los comadreos y los enfados mols y grans. Gisippo va despertá lo odio dels seus y dels de Sofronia, y tots díen que no sol ere digne de reprobassió, sino de un aspre cástic. Pero ell afirmabe que habíe fet una cosa honesta, y que sons pares de Sofronia teníen que donáli les grassies perque la habíe casat en algú milló que ell mateix. Tito, per un atra part, de tot sen enterabe y en gran traball u soportabe; y coneixén que ere costum dels griegos exitás en los renecs y les amenasses hasta que trobaben algú que los responguere, y que entonses no sol humildes, sino mol cobarts se tornáen, va pensá que los seus discursos no se podíen aguantá mes sense contestáls; y tenín ell ánimo romano y pensamén ateniense, de una manera mol oportuna va ajuntá als paréns de Gisippo y los de Sofronia a un templo, y entrán allí acompañat sol per Gisippo, aixina los va parlá als que esperaben:
- Creuen mols filóssofos que lo que los passe als mortals es dispossisió y providensia dels deus inmortals; y per naixó creuen algúns que es inevitable tot lo que mos passe o mos passará alguna vegada, encara que ñan algúns que esta inevitabilidat atribuixen sol a lo que ya ha passat. Estes opinións, si en perspicassia són mirades, se vorá mol ubertamen que lo rependre algo que no pot cambiás no es mes que voldre demostrás mes sabut que los deus, dels que ham de creure que en eterna ley y sense cap error gobernen y disposen de natros y de les demés coses; per lo que, cuán loca y bestial presunsió siríe voldre corregí la seua obra, mol fássilmen u podéu vore, y encara cuántes y quínes cadenes mereixen aquells que se dixen aná a tal atrevimén. Entre los que, segóns lo meu juissi, tos trobau tots, si es verdat lo que hau dit y dieu continuamen, que Sofronia es la meua dona, cuan lay hau entregat a Gisippo, sense vore que estabe disposat que no fore la dona de Gisippo, sino la meua, com podeu vore al presén.
Pero com lo parlá de la secreta providensia y la intensió dels deus los pareix a mols du y difíssil de compendre, presuposán que ells de cap de les nostres acsións sen ocupen, baixaré als raonaméns dels homens, parlán dels que me convindrá fé dos coses mol contraries a les meues costums: la una, alabám a mí mateix y latra parlá mal de atres o humilláls; pero com no me apartaré de la verdat ni en una cosa ni en latra, y la presén materia u demane, u faré. Les vostres queixes, mes insitades per la rabia que per la raó, en continues protestes, aixina com abalots, ofenen, reprenen y condenen a Gisippo perque me ha donat per dona, per dessisió seua, a qui vatros an ell per la vostra habíeu donat, en lo que yo crec que té que sé mol de alabá; y les raóns són estes: la primera, perque ha fet lo que té que fé un amic; la segona perque ha obrat mes en coneiximén de lo que u habíeu fet vatros. Lo que les santes leys de la amistat volen que un amic faigue per un atre, no es la meua intensió explicátos al presén, contentánme sol en habétos recordat delles que los llassos de la amistat mol mes ajunten que los de la sang o la parentela; tenim los amics que triem y los paréns que mos done la fortuna. Y per naixó, si Gisippo va voldre mes la meua vida que la vostra benevolensia, sén yo amic seu com me ting, dingú té que maravillás. Pero anem a la segona raó (a la que en mes insistensia mos convé aturámos): lo habé sigut ell mes sabut que vatros u sou, com me pareix que de la providencia dels deus poc ne entenéu, y mol menos que sapigáu los efectes de la amistat. Dic que lo vostre escomensamén, lo vostre consell y la vostra deliberassió li habíen donat Sofronia a Gisippo, jove y filósofo; Gisippo lay ha donat a un atre jove y filósofo; lo vostre consell la va doná a un ateniense, Gisippo a un romano; lo vostre a un jove noble, Gisippo a un encara mes noble; lo vostre a un jove ric, Gisippo a un mol ric; lo vostre a un jove que no sol no la volíe, sino que apenes la coneixíe, Gisippo a un jove que per damún de la seua felissidat y mes que a la propia vida la volíe. Y que lo que dic es verdat, y mes de alabá que lo que habíeu fet vatros, miréu pun per pun. Que yo jove y filósofo soc, com Gisippo, la meua cara y los meus estudis, sense cap discurs mes llarg poden explicáu. La mateixa edat es la seua y la meua, y en les mateixes passes sempre ham estudiat avansán. Es verdat que ell es ateniense y yo romano. Si de la gloria de la siudat disputem, diré que yo soc de una siudat libre y ell de una tributaria; diré que yo soc de una siudat Siñora de tot lo món y ell de una siudat obedienta a la meua; diré que soc de siudat florida en armes, imperi y estudis, mentres ell no podrá alabá a la seua mes que en los estudis. Ademés de aixó, encara que me veigáu com un escolá humilde aquí entre vatros, no hay naixcut dels fems del populacho de Roma; los meus palaus y los puestos públics de Roma están plens de antigues imaches dels meus antepassats, y los anals romanos se troben plens de mols triunfos lograts per los Quinto sobre lo Capitolio romano; y no está per la vellesa semada, sino que avui mes que may florix la gloria del nostre nom. Callo, per vergoña, les meues riqueses, tenín a la memoria que la pobresa honrada es lo antic y copiós patrimoni dels nobles siudadáns romanos; la que, si per la opinió del vulgo es condenada, y són alabats los tessoros, soc en ells, no com avarissiós, sino com amat de la fortuna, abundán. Y mol be sé que tos ere mol apressiat tindre per parén a Gisippo; pero yo no tos ting que sé, per cap raó, menos apressiat a Roma, considerán que allí tindréu en mí a un óptim huésped; y un útil y solíssit y poderós protectó tan en les oportunidats públiques com en les nessessidats privades.
¿Quí, pos, dixán apart la passió, y mirán en justissia, alabará mes les vostres dessisións que los del meu amic Gisippo? Sertamen, dingú. Está, pos, Sofronia ben casada en Tito Quinto Fulvio, noble, antic y ric siudadá de Roma y amic de Gisippo; per lo que qui de aixó se dol o se queixe no fa lo que té que fé ni sap lo que fa. Ñaurán potsé algúns que diguen no doldres de que Sofronia sigue la dona de Tito, pero se doldrán del modo en que se ha convertit en la seua dona: a amagatontes, engañánla, sense que cap amic ni parén sapiguere res. Y aixó no es cap milagre ni cosa que passo per primera vegada. Dixo de bona gana a una vora an aquelles que contra la voluntat del pare han pres home y an aquelles que han fugit en los seus amáns y primé han sigut amigues que esposes, y an aquelles que abans han descubert en embarassos y partos los seus matrimonis que en la llengua, y la nessessidat ha fet consentíu, cosa que no li ha passat a Sofronia; sino que ordenada, discreta y honestamen ha sigut donada per Gisippo a Tito. Y dirán atres que la ha casat aquell a qui casála no incumbíe. ¡Nessies lamentassións són estes y típiques de dones, y prossedéns de la poca considerassió! No fa aná ara la fortuna per primera vegada diferéns camíns y instruméns nous pera induí les coses a determinats efectes. ¿Qué pot importám a mí que lo sabaté al puesto del filósofo haigue expresat lo seu juissi sobre un fet meu (amagat o públic) si lo fin es bo? Ting que cuidám, si lo sabaté no es discret, de no dixáli prosseguí, y agraíli lo fet. Si Gisippo ha casat be a Sofronia, aná queixánse de la manera y dell es una bobada superflua; si no confiéu en lo seu juissi, cuidéutos de que no pugue casá a dingú mes y agraíuli aixó. Tamé hau de sabé que yo no vach buscá ni en astussia ni en fraude tacá la honestidat y la claridat de la vostra sang en la persona de Sofronia; y encara que de amagatontes la haiga pres per dona no vach vindre com un raptó a tráureli la seua virginidat ni com a enemic vach vullgué tíndrela deshonestamen, rechassán emparentá en vatros; sino que en ardó enchisat per la seua cautivadora hermosura y de la seua virtut, veía que si en lo orden que potsé voléu di que tenía que habéla procurat, sén mol amada per vos, per temó a que a Roma me la emportara, no la haguera obtingut. Vach empleá, pos, la manera oculta que ara to se pot manifestá, y vach fé que Gisippo consentiguere en lo meu nom en alló que ell no estabe disposat; y después, encara que yo en ardó la vullguera, no com amán, sino com home, vach buscá lo ajuntamén en ella (com pot ella mateixa en verdat testimoniá), diénli les degudes paraules y ficánli lo anell de desposada, preguntánli si me volíe per home; a lo que ella va contestá que sí. Si li pareix que ha sigut engañada, no mu hau de espetá a mí, sino an ella, que no me va preguntá quí ere. Este es, pos, lo gran mal, lo gran pecat, la gran falta cometuda per lo Gisippo, amic, y per mí, amán; que Sofronia se haigue de amagatóns convertit en dona de Tito Quinto; per naixó, lo feríu, lo amenasséu y lo insidiéu. ¿Y qué mes faríeu si lay haguere donat a un villano, a un vagabundo, a un criat? ¿Quínes cadenes, quína presó, quínes creus tos bastaríen? Pero dixem ara aixó; ha arribat lo tems que yo encara no esperaba de que mon pare se ha mort y me vech obligat torná a Roma. Per lo que, volén emportám a Sofronia en mí, tos hay descubert lo que pot sé encara tos seguiría amagán; lo que, si foreu sabuts, alegremen u soportaríeu, perque si engañátos o insultátos haguera volgut, podía dixátola; pero no vullgue Deu que en a espíritu romano se pugue albergá tanta vilesa. Ella, pos, es a di, Sofronia, per consentimén dels deus y per vigor de les leys humanes y per lo loable juissi del meu amic Gisippo y per la meua astussia, es meua, aixina que vatros (teníntos en mes que los deus y los demés homens sabuts) bestialmen, en dos maneres mol odioses pera mí, mostréu que tos equivoquéu: una es tenín a Sofronia, sobre la que no teníu cap dret; y latra es tratá a Gisippo, al que estáu obligats justamen, com a enemic. Y no tos explicaré lo mal que feu, sino com amic tos aconsellaré que apartéu la rabia y que Sofronia me sigue restituida pera que yo alegremen men vaiga com a parén vostre: segús de aixó, que, tos agrado o no, lo que está fet, si voleu obrá de un atre modo, tos pendré a Gisippo y sense faltá, si arribo a Roma, recuperaré a la que es mereixcudamen meua, per mol que tos disgusto; y tos faré vore lo que pot la rabia dels romanos, hostigántos sempre.
Después de que Tito va dí aixó, ficánse de peu en la cara tota enfadada, prenén a Gisippo de la ma, mostrán que tan li fotíe que ñaguere gen al templo, movén lo cap y amenassánlos, va eixí. Los que se van quedá a dins, en part induits per les paraules de Tito de amistat y parentela, y en part assustats per les seues raderes paraules, de comú acuerdo van deliberá que milló siríe tindre a Tito com a parén, ya que Gisippo no habíe volgut séu, que pedre a Gisippo y tindre a Tito com enemic; per naixó, ixín, van aná a buscá a Tito y li van di que los pareixíe be que Sofronia fore seua, tindrel an ell com a parén y a Gisippo com a bon amic; y fen juns una festa en familia, sen van aná y li van enviá a Sofronia, la que, com a discreta, fen de la nessessidat virtut, l´amor que teníe per Gisippo rápidamen lay va entregá a Tito y en ell sen va aná cap a Roma, aon en gran honor van sé ressibits. Gisippo, quedánse a Atenes, después de no mol tems, per unes cuestións sivils, en tots los de casa seua, pobre y mesquí va sé aviát de Atenas y condenat a perpetuo exili. Están aixina Gisippo, habén arribat a sé no sol pobre sino pidolán, com va pugué va arribá a Roma a probá si Tito sen enrecordabe dell; y enterat de que estabe viu y volgut per tots los romanos, preguntán quína ere casa seua, dabán della se va colocá hasta que Tito va arribá. Per la miseria en la que estabe no se va atreví a dirigíli la paraula. Per lo que, passán Tito abán y pareixénli a Gisippo que lo habíe vist y esquivat, enrecordánsen de lo que ell habíe fet per nell, enfadat y desesperat sen va aná; y sén ya de nit y están ell en dijú y sense cap perra, sense sabé aón aná, mes dessichós de morí que dingú, va arribá a un puesto mol salvache de la siudat, aon, veén una gran cova, a dins va entrá pera arrasserás aquella nit, y damún de la terra despullat y mal vestit, vensut per les llágrimes, se va adormí. An esta cova, dos que habíen estat robán aquella nit, en lo furt fet van apareixe a la matinada, y reñín los dos, la un, que ere mes fort, va matá al atre y va colá. Habénu vist y sentit Gisippo tot, li va pareixe que habíe trobat lo camí a la mort que dessichabe, sense matás ell mateix; y per naixó, sense anássen, se va quedá allí hasta que los esbirros del tribunal, que ya sen habíen enterat del cas, van acudí y se van emportá a Gisippo detengut. Y ell, interrogat, va confesá que lo habíe matat y que no habíe pogut anássen de la cova, per lo que lo pretor, que se díe Marco Varrón, lo va condená a mort crussificat, tal com allacuanta ere costum. Habíe Tito, per casualidat, arribat al pretori en aquell momén y, mirán al pobre condenat y habén escoltat lo perqué, de repén va reconeixe a Gisippo, y se va extrañá de la seua miserable fortuna y de cóm habíe caigut tan baix, y volén ajudál y no veén cap atra vía pera la seua salvassió, mes que acusás an ell mateix y excusál an ell, rápidamen se va adelantá y va cridá: - Marco Varrón, fes cridá al pobre home al que has condenat perque es inossén; bastán hay ofés yo als deus en una culpa matán an aquell al que los teus esbirros van trobá este matí mort com pera ara encara oféndrels en la mort de un atre inossén.
Varrón se va extrañá y li va doldre que tot lo pretori lo haguere sentit, y no podén retraures de fé lo que li manaben les leys, va fé torná a Gisippo, y en presensia de Tito li va di:

- ¿Cóm has sigut tan loco de confessá lo que no has fet, jugánte la vida? Me has dit que tú habíes matat esta nit an aquell home, y este ve ara y diu que ha sigut ell.

Gisippo va mirá y va vore que aquell ere Tito y va vore que fée alló pera salvál, com agrait per lo servissi que antes li habíe fet; per lo que, plorán de piedat, va di:
- Varrón, verdaderamen lo hay matat yo, y la piedat de Tito pera salvám arribe ya massa tard. Tito, per un atra part, díe:

- Pretor, com veus, este es extrangé y desarmat lan trobat jun al mort, y ya veus que la seua miseria li done motiu pera voldre está mort; y per naixó, fícal en libertat y a mí, que u hay mereixcut, castígam.

Se va extrañá Varrón de la insistensia de aquells dos y ya se pensabe que cap dels dos ere lo culpable; y, pensán en la manera de absóldrels, en aixó que ve un jove de nom Publio Ambusto, de perdudes costums y lladre mol conegut entre tots los romanos, qui verdaderamen habíe cometut lo homissidi; y sabén que cap dels dos eren culpables de lo que se acusaben, tanta va sé la ternura o tendresa que va omplí lo seu cor per la inossensia de estos dos, que mogut per compassió va acudí dabán de Varrón y li va di:

- Pretor, los meus fets me porten a resoldre la dura discusió de estos dos, y no sé quín Deu me espoleje y me espente a manifestát lo meu pecat. Cap de estos dos es culpable de lo que se acusen. Yo soc lo que ha matat an aquell home esta matinada al apuntá lo día; y an este desgrassiat que está aquí lo vach vore que dormíe mentres yo me repartía les coses robades en aquell al que hay pelat. Tito no nessessite que yo lo excusa; la seua fama es clara per tot arreu, y ya se sap que no es home de tal condissió; aixina que libéral y castígam a mí en la pena que les leys me imposon. Habíe ya Octavio sentit estes coses y, fen vindre als tres, va voldre sentí quína raó habíe mogut a cadaú pera condenás; y ells lay van contá.
Octavio, als dos amics perque eren inosséns y al tersé per amor seu los va ficá en libertat. Tito, renegán primé a Gisippo per lo seu desapego y desconfiansa, li va fé molta festa y lo va portá a casa seua, aon Sofronia, en piadoses llágrimes lo va ressibí com amic. Y allí, confortánlo y vestínlo en la roba apropiada a la seua virtut y noblesa, va compartí en ell tots los seus tessoros y possessións, y después, a una germana joveneta que teníe Sofronia, de nom Fulvia, lay van doná per dona; y después li va di: - Gisippo, de tú depén ara, o quedát aquí en natros o entornáten a Atenas en tot lo que te hay donat.

Gisippo, obligat per lo desterro al que estabe condenat per la seua siudat y per
l´amor que li teníe a Tito, va dessidí fés romano. Y ell en la seua Fulvia, y Tito en la seua Sofronia, van viure a una gran casa, fénse mes amics cada día, si es que podíe sé.

Santíssima cosa es, pos, la amistat, y no sol digna de reverensia, sino de sé alabada perpetuamen com a mare de la magnifissensia y de la honestidat, germana de la gratitut y de la caridat, y enemiga del odio y de la avarissia; sempre, sense esperá cap rogativa, preparada per a fé per los atres lo que voldríe que per nella mateixa se faiguere; los seus sagradissims efectes raríssimes vegades se veuen avui, per culpa de la enveja y egoisme dels mortals que sol miren per nells.
¿Quín amor, quína riquesa, quína parentela li haguere fet sentí a Gisippo lo ardó, les llágrimes y los suspiros de Tito, en tanta eficassia que per nells a la hermosa dona noble y volguda la haguere fet casá en lo seu amic? ¿Quínes leys, quínes amenasses, quína temó li haguere fet abstindres a Tito dels abrassos de la hermosa jove als puestets solitaris, apartats, o al llit? ¿Quíns estats, quíns mérits, quínes ganansies li hauríen fet a Gisippo no preocupás de pedre als seus paréns y als de Sofronia, no preocupás de les deshonestes murmurassións del populacho, no preocupás de les burles per a satisfacer al seu amic? ¿Quí haguere procurat la seua mort per a salvá a un atre, podén dissimulá, y arrencál de la creu que ell mateix se procurabe?, ¿Quí haguere compartit lo seu gran patrimoni en aquell al que la fortuna lay habíe tret? ¿Quí li haguere donat per dona a la seua germana, veénlo pobrissim y en extrema miseria?
Vullguen, pos, los homens moltes consortes, caterves de germáns y gran cantidat de fills, y en los seus dinés se aumento lo número dels seus criats; y no reparon en que consevol de ells te temó de un perill propi, y no se preocupen del pare, germá o siñó, mentres que tot lo contrari veém que fa lo bon amic.

miércoles, 27 de enero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA PRIMERA.

DÉSSIMA JORNADA.

Escomense la déssima y radera jornada del decamerón, a la que daball del gobern de Pánfilo, se parle sobre los que liberalmen o en verdadera magnifissensia van fé algo, ya en assuntos de amor, ya en atres.

Encara estaben rochechán alguns nugolets del ponén, habén ya los del lleván, assemellats al or, arribat a sé esplendorosos per los rayos del sol que, arrimánse, mol los feríen, cuan Pánfilo, eixecánse, a les siñores y als seus compañs va fé cridá. Y vinguts tots, en ells habén deliberat aón podríen aná pera esparsís, a pas lento se va ficá dabán, acompañat per Filomena y Fiameta, y en tots los atres seguinlo; y parlán de moltes coses sobre la seua futura vida, y dién y contestán, un bon rato van aná passeján; y habén donat una volta bastán llarga, escomensán lo sol a calentá ya massa, sen van entorná cap a la villa. Y allí, al voltán de la clara fon, habén fet rentá les tasses, lo que va voldre va beure, y después entre les plassenteres sombres del chardí, hasta la hora de minjá se van aná divertín; y después de minjá y dormí, com solíen fé, cuan va voldre lo rey se van achuntá, y allí lo primé discurs lay va maná lo rey a Neifile, que alegremen va escomensá aixina:

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA PRIMERA.

Un caballé servix al rey de España; li pareix que está mal recompensat, per lo que lo rey, en una proba evidentíssima, li amostre que no es culpa seua, sino de la seua mala fortuna, recompensánlo después generosamen.

Grandíssima grassia, honorables siñores, es que lo nostre rey me haigue encarregat sé la primera en parlá. Tos contaré, pos, una noveleta al meu pareixe mol donosa, y tos sirá útil recordála.

Hau de sabé, que entre los demés valerosos caballés que desde fa mol tems hasta ara han ñagut a la nostra siudat, ne va ñabé un, potsé lo milló, micer Ruggeri de los Figiovanni; sén ric y de gran ánimo, y veén que, considerada la cualidat del viure y de les costums de la Toscana, ell, quedánse allí, poc o gens podíe demostrá lo seu valor, aixina que va pensá en anássen un tems en Alfonso, rey de España, perque la fama de este rey sobrepassabe a la de consevol atre siñó de aquells tems; y mol honradamen equipat de armes y de caballs y de compañía sen va aná cap a España y grassiosamen va sé ressibit per lo rey. Allí, pos, vivín micer Ruggeri y vivín espléndidamen y en fets de armes fen coses maravilloses, mol pronte se va fé coneixe com a valén caballé.
Y habén estat allí ya algún tems observán mol les maneres del rey, li va pareixe que este, ara a un, ara a un atre donabe castells y siudats y baroníes mol poc discretamen, com donánles al que no ere digne; y com an ell no li habíe donat res, va pensá que mol disminuíe alló la seua fama; per lo que va deliberá anássen de allí y li va demaná llissensia al rey. Lo rey lay va consedí y li va doná una de les millós mules que may hagueren cabalgat, y la mes hermosa, y va sé mol estimada per micer Ruggeri, ya que teníe que fé un gran camí. Después de aixó, li va maná lo rey a un discret criat seu que, de la manera que milló li pareguere, cabalgare la primera jornada en micer Ruggeri de guisa que no pareguere que u habíe manat lo rey, y tot lo que diguere dell u conservare a la memoria pera dílay después, y al matí siguién sen entornaríe cap aon estabe lo rey.
Lo criat, están al loro, al eixí micer Ruggeri de la siudat, mol hábilmen sen va aná acompañánlo, diénli que anáe cap a Italia. Cabalgán, pos, micer Ruggeri en la mula que li habíe donat lo rey, y en aquell de una cosa y de un atra parlán, arrimánse la hora de tersia, va di: - Crec que estaríe be que portarem an estes besties al corral, y entrán al establo, totes menos la mula van cagá; per lo que, seguín cap abán, están sempre lo servidó atento a les paraules del caballé, van arribá a un riu, y abeurán allí a les besties, la mula va cagá al riu. Veénu micer Ruggeri, va di: - ¡Bah!, desgrassiat te faigue Deu, animal, que eres com lo siñó que te ha regalat. Lo criat sen va fixá en estes paraules, y com en atres moltes sen habíe fixat caminán tot lo día en ell, cap atra que no fore en molta alabansa del rey li va sentí di. Al matí siguién, montán a caball y cabalgán cap a la Toscana, micer Ruggeri sen va torná atrás. Y habén ya sabut lo rey lo que habíe dit de la mula, fénlo cridá li va preguntá per qué lo habíe comparat en la seua mula, o milló a la mula en ell.
Micer Ruggeri, en bon gesto li va di: - Siñó meu, tos assemelléu an ella perque, aixina com vos donéu coses als que no convé y als que convé no los donéu res, aixina ella aon conveníe no va fé fem y aon no conveníe, sí.
Entonses va di lo rey: - Micer Ruggeri, lo no habétos fet donassións com ne hay fet a mols que en comparassió de vos no són res, no ha passat perque yo no tos haiga tingut per valerosíssim caballé y digne de tot gran don, sino per la vostra fortuna, que no me u ha permitit, en lo que ella ha pecat y no yo. Y que dic la verdat tos u mostraré manifestamen.

A lo que Ruggeri va contestá: - Siñó meu, yo no me enfado per no habé ressibit dons de vos, perque no los dessichaba pera sé mes ric, sino perque vos no hau testimoniat gens la estima del meu valor, sin embargo, ting la vostra per bona excusa y per honrada, tos crec sense cap proba.

Lo va portá entonses lo rey a una gran sala, aon, com habíe manat abáns, ñabíen dos grans cofres tancats, y en presensia de mols li va di: - Micer Ruggeri, a un de estos cofres está la meua corona, lo cetro real y lo orbe y mol bones correches meues, broches, anells y atres joyes pressioses que ting; l´atre está ple de terra. Agarréune un, y lo que triéu sirá vostre y podréu vore quí ha sigut desagraít, si yo o la vostra sort.

Micer Ruggeri, com va vore que aixina u volíe lo rey, ne va triá un, lo rey va maná que lo obrigueren, y se va trobá que estabe ple de terra; en lo que lo rey, enriénsen, va di: - be podéu vore, micer Ruggeri, que es verdat lo que tos dic de la vostra fortuna; pero en verdat lo vostre valor mereix que me enfrenta a les seues forses. Yo sé que no teníu la intensió de fétos español, y per naixó no vull donátos aquí ni castell ni vila ni siudat, pero lo cofre que la fortuna tos ha tret, vull que sigue vostre, pera que a la vostra terra pugáu emportátol y del vostre valor en lo testimoni dels meues dons pugáu gloriátos en los vostres consiudadáns.

Micer Ruggeri, prenénlo, y donades al rey tantes grassies com a tan gran don corresponden, ben contén, sen va entorná cap a la Toscana.

viernes, 8 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA TERSERA.

JORNADA NOVENA. NOVELA TERSERA.

Lo mestre Simón, a instansia de Bruno y de Buffalmacco y de Nello, li fa creure a Calandrino que está preñat, y los done capóns y dinés pera medissines, y se cure del embarás sense parí.

Después de acabá Elisa la seua historia, habén donat tots grassies a Deu per habé tret a la jove monja de les fauces de les seues envejoses compañes, la reina li va maná a Filostrato que continuare, y este va escomensá:
Hermossíssimes siñores, lo poc pulit juez de los Marcas sobre lo que tos vach contá una historia, me va traure de la boca una historia de Calandrino que estaba per dítos; y perque lo que dell se conte no pot mes que multiplicá la diversió, encara que sobre ell y los seus compañs ya se haigue parlat bastán, tos contaré, sin embargo, la que ahir tenía a la punta de la llengua.

Ya antes se ha mostrat mol cla quí ere Calandrino y los atres dels que ting que parlá an esta historia; y per naixó, sense di mes, dic que va passá que una tía de Calandrino se va morí y li va dixá dossentes lires de calderilla contán y sonán; per lo que Calandrino va escomensá a di que volíe comprá una possessió, y en tots los corredós de terres que ñabíe a Florencia, com si tinguere pera gastá deu mil floríns de or, anabe en trates, que sempre se desfeen cuan se arribabe al preu de la possessió dessichada.
Bruno y Buffalmacco, que estes coses sabíen, li habíen dit moltes vegades que faríe milló en gastássels en ells que aná comprán terres com si tinguere que fé de destripatarrossos, pero ni los va invitá a minjá. Per lo que, queixánse un día de aixó y arribán un compañ seu que teníe per nom Nello, tamé pintó, van deliberá entre los tres trobá la manera de bañás lo morro a costa de Calandrino; y sense tardá, habén dessidit entre ells lo que teníen que fé, al día siguién, esperán a vore cuán eixíe de casa Calandrino, y no habén caminat este casi gens, li va eixí a trobál Nello y li va di: - Bon día, Calandrino.

Calandrino li va contestá que Deu li donare bon día y bon añ. Después de aixó, Nello, paránse un poc, va escomensá a mirál a la cara; a lo que Calandrino va di:- ¿Qué mires?

Y Nello li va di:

- ¿No te ha passat res esta nit? No me pareixes lo mateix.
Calandrino, en seguida va escomensá a inquietás y va di:

- ¡Ay!, ¿qué te pareix que ting?

Va di Nello:

- ¡Ah!, no u dic per aixó; pero me pareixes mol transformat; sirá un atra cosa - y lo va dixá aná en la mosca detrás de la orella. Calandrino, tot assustat, pero sense notás res, va seguí caminán. Pero Buffalmacco, que no estabe lluñ, veénlo ya alluñás de Nello, li va eixí al camí y, saludánlo, li va preguntá si li fée mal algo.
Calandrino va contestá: - No u sé, fa un momén me díe Nello que li pareixía tot transformat; ¿podríe sé que me passare algo?

Va di Buffalmacco: - Si, no sol te passe algo, pareixes mich mort.

A Calandrino ya li pareixíe tindre calentura; y entonses apareix Bruno, y li va di:
- Calandrino, ¿quína cara es eixa? pareixes un mort; ¿qué te passe?
Calandrino, al sentíls als tres parlá aixina, va tindre per mol sert que estabe dolén, y tot espantat li va preguntá: - ¿Qué fach?

Va di Bruno: - A mí me pareix que ten hauríes de entorná a casa, ficát al llit y que te tapon be, y que li envíos una mostra al mestre Simón, que es mol íntim nostre, com ya saps.
Ell te dirá en seguida lo que tens que fé, y natros vindrem a vóret; y si nessessites algo u farem natros. Sen van aná tots en Calandrino cap a casa seua, y ell, entrán tot fatigat a la alcoba, li va di a la dona:

- Vine y tápam be, que me trobo mol mal.

Y habénse gitat, va enviá una mostra al mestre Simón per una criadeta; entonses estabe a la botica del Mercat vell que té la enseña del meló. Y Bruno li va di als seus compañs:
- Vatros quedéutos aquí en ell, yo vull aná a sabé qué diu lo meche, y si es nessessari a portál.
Calandrino entonses va di: - ¡Ah, si, amic meu, vésten y vine a dím cóm está la cosa, que yo no sé qué me noto per aquí dins!
Bruno, anán a buscá al mestre Simón, allí va arribá antes que la criadeta que portabe la mostra, y li va informá del cas al mestre Simón; per lo que, arribada la criadeta y habén vist lo mestre la mostra, li va di a la criadeta:

- Ves y disli a Calandrino que no agarro fret, que aniré en seguida a vórel y li diré lo que té y lo que té que fé.

La criadeta aixina lay va di; y no habíe passat mol tems cuan lo meche y Bruno van acudí, y assentánseli a la vora lo meche, li va escomensá a pendre lo pols, y, después de un poc, están allí presén la seua dona, va di:

- Mira, Calandrino, parlánte com a amic, no tens datre mal mes que lo está preñat. Cuan Calandrino va sentí aixó, va escomensá a quirdá y a di:
- ¡Ay! Tessa, aixó es culpa teua, que sol vols pujám a damún; ¡ya te u día yo!
La dona, que ere mol honesta, sentínli di aixó al home, se va ficá tota roija de vergoña, y baixán lo fron sense contestá res va eixí de la alcoba.
Calandrino, continuán queixánse, díe:

- ¡Ay, desgrassiat de mí, ¿qué faré?, ¿cóm pariré este fill? ¿per aón eixirá?
Me vech mort per culpa de la lujuria de esta dona meua, que tan desgrassiada la faigue Deu com yo vull sé felís; pero si estiguera sano, me eixecaría y li fotría tans cops que la faría a trossos, encara que mol be me se está, que may li haguera tingut que dixá pujám a damún; pero per sert que si ne ixco de esta antes se morirá de les ganes.

Bruno y Buffalmacco y Nello teníen tantes ganes de riure que petaben al sentí les paraules de Calandrino, pero se aguantaben; pero lo mestre Simón sen enríe en la boca tan uberta que se li hageren pogut traure totes les dens. Pero, per fin, ficánse Calandrino en mans del meche y demanánli que en aixó li donare consell y ajuda, li va di lo mestre:

- Calandrino, no vull que te acollonos, que, alabat sigue Deu, mon ham donat cuenta del cas tan pronte que en poca faena y en pocs díes te curaré; pero tindrás que gastá una mica.
Va di Calandrino: - ¡Ay!, mestre meu, sí, per l´amor de Deu; ting aquí prop de dossentes lires en les que volía comprá una bona possessió: si se nessessiten totes, prenéules totes, con tal de que no tinga que parí, que no sé qué siríe de mí, que séntigo a les dones armá tan abalot cuan están parín, encara que tinguen un tal ben gran pera féu, que crec que si yo sentiguera eixe doló me moriría abans de parí.
Va di lo meche: - No pensos en assó: te faré prepará serta beguda destilada mol bona y mol agradable de beure que, en tres matíns, resoldrá totes les coses y te quedarás mes fresc que un peix; pero después tindrás que sé prudén y no te obstinos en estes nessedats mes. Ara se nessessiten per an eixa aigua tres parells de bons y gorts capóns, y pera datres coses que fan falta li donarás a un de estos sing lires de calderilla pera que les compro, y farás que tot mu porton a la botica; y yo, en nom de Deu, demá te enviaré eixa beguda destilada, y escomensarás a béureten una tassa gran cada vegada. Calandrino, sentit aixó, va di:

- Mestre meu, lo que digáu.

Y donánli sing lires a Bruno y dinés pera tres parells de capóns li va rogá que per al seu servissi se prenguere la molestia de fé estes coses. Lo meche, anánsen, li va fé prepará un poc de jarabe y lay va enviá. Bruno, comprats los capóns y atres coses nessessaries pera passássu be, en lo meche y los seus compañs sels van minjá.
Calandrino va beure jarabe tres matíns; lo meche va vindre a vórel y los seus compañs y, prenénli lo pols, li va di:

- Calandrino, estás curat sense cap duda, aixina que en tranquilidat vésten ya als teus assuntos, no cal que te quedos mes a casa.

Calandrino, contén, se va eixecá y sen va aná als seus assuntos, alabán mol, a consevol puesto que se aturabe a parlá en algú, la bona cura que li habíe fet lo mestre Simón, fénlo abortá en tres díes sense gens de doló; y Bruno y Buffalmacco y Nello se van quedá conténs per habé sabut, en ingenio, burlá la avarissia de Calandrino, encara que doña Tessa, donánsen cuenta, mol en lo seu home renegare.

Lo mestre Simón, a instansia de Bruno y de Buffalmacco y de Nello, li fa creure a Calandrino que está preñat, y los done capóns y dinés pera medissines, y se cure del embarás sense parí.