Mostrando las entradas para la consulta convidá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta convidá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 25 de enero de 2024

Lexique roman; Conte - Copada

Conte, Cointe, Cuende, adj., lat. comptus, cultivé, gracieux, aimable.

Terras contas e non contas.

(chap. Terres cultivades, conreades, llaurades, traballades, y ermes. 

Als textos antics se trobe “cultos et eremos”, "cultas et eremas" y varians, declinassions.)

Tit. de 1253. Arch. du Roy., J, 323.

Terres cultivées et non cultivées.

Si m ten fin' amors coint' e gai.

B. de Ventadour: Era non vei.

Ainsi pur amour me tient aimable et gai.

Tals s'en fai conhtes e parliers.

B. de Ventadour: Pel dols chant.

Tel s'en fait gracieux et parleur.

En est sonet cuend' e leri.

A. Daniel: Ab guay.

En ce sonnet gracieux et léger.

Mout ai estat cuendes e gais.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

J'ai été moult gracieux et gai.

2. Conge, Conje, adj., poli, gracieux, aimable, gentil.

En un leu chantar conge.

Giraud de Borneil: Razon.

En un léger chant gracieux.

Qual pro y auretz, dompna conja?

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta.

Quel profit y aurez-vous, dame gentille?

Car de doussa terra conja

Me trays.

Pierre d'Auvergne: Al descebrar.

Car elle me tire de douce terre agréable.

ANC. FR. Cuintes de paroles et bels.

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 21.

Chescun fu de cunseil cointes e bien sené...

Esliz unt ne sai kels ne kanz

De plus cuint è des miex parlanz.

Roman de Rou, v. 819 et 6062.

3. Cointamen, Cueindamen, Conhdamens, adv., gracieusement, poliment, proprement.

Peirol, violatz e chantatz cointamen

De ma chanson los motz e 'l so leugier.

Albert de Sisteron: Bon chantar.

Peyrol, jouez et chantez gracieusement les mots et la musique légère de ma chanson.

Cueindamen vol manjar molt.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Il veut manger très proprement.

Conhdamens ai estat dezamoros.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

J'ai poliment cessé d'être amoureux.

ANC. FR. Li chamberlenc mult kuintement

Fist el duc sun cumandement.

Roman de Rou, v. 7085.

ANC. CAT. Coindament. ANC. IT. Contamente.

4. Coindet, Cuendet, Cunhdet, adj., gracieux, gentil, accort.

Vostre gen cors cuendet e gay.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Votre gentille personne gracieuse et gaie.

Perqu'ieu sui cuendeta e guaia.

La comtesse de Die: Ab joi.

C'est pourquoi je suis accorte et gaie.

S'ieu sabi' aver guizardo

De chanso, si la faria,

Ades la comensaria

Cunhdeta de motz e de so.

Berenger de Palasol: S'ieu sabi' aver.

Si je savais avoir récompense d'une chanson, si je la ferais, je la commencerais dès à présent gentille de mots et de musique.

5. Coindia, Cueindia, Cunhdia, Cunthia, s. f., grâce, politesse,

courtoisie, charme. (chap. Facundia. Fassilidat y desenvoltura al parlá, elocuensia, desparpajo, fluidés, grassia, cortesía o cortessía, etc.)

Al mieu semblan non seria

Lo paradis gent complitz de coindia

Senz leis.

B. Calvo: S'ieu ai perdut.

A mon avis le paradis ne serait pas agréablement accompli de charme sans elle.

E gens parlar et avinens cunhdia.

G. Faidit: Chant e deport.

Et gentil parler et avenante politesse.

Beutatz e valors e cueindia,

Dona, creis en vos quascun dia.

Pons de Capdueil: S'anc fis ni dis.

Beauté et mérite et grâce, dame, croît en vous chaque jour.

De gran beutat e de gran cunthia.

P. Vidal: Mai o.

De grande beauté et de grand charme.

6. Coindansa, Cuendansa, Cundansa, s. f., accointance, agrément, aménité.

E qu'om non aia coindansa

Ab paubra persona.

P. Cardinal: Falsedatz.

Et qu'on n'ait pas accointance avec pauvre personne.

Vuelh sa cuendans' e sa paria.

Pons de Capdueil: S'anc fis ni.

Je veux son accointance et sa compagnie.

Qu'apres ai sa cundansa.

E. Cairel: Can la freidors.

Que j'ai appris son aménité.

7. Cundezia, s. f., gracieuseté.

Com marqueza qu'es ses par de cundezia.

T. de Giraud Riquier et de Jordan: Senher Jorda.

Comme marquise qui est sans pareille de gracieuseté.

ANC. FR. Hons qui porchace druerie

Ne vaut noient sans cointerie.

Roman de la Rose, v. 2146.

8. Coindeiar, Condeiar, v., embellir, faire politesse, ajuster.

E 'l joven cors c' ades gensa e coindeia.

Rambaud de Vaqueiras: Eissamen ai.

Et le joli corps qui s'arrange et embellit toujours.

Aquella que miels parla e coindeya.

Aimeri de Peguilain: Destreitz cochatz.

Celle qui mieux parle et fait politesse.

E 'l joves cors que tan gen se condeia.

Raimond de Miraval: Dona.

Et l'agréable corps qui s'ajuste si gentiment.

ANC. FR. Et se remire et se demaine

Por soi parer et cointoier...

Et se cointoient et se fardent

Pour ceux bouler qui les regardent.

Roman de la Rose, v. 9055 et 9065.

IT. Conciare.

9. Coindar, v., cajoler, caresser, disposer.

Qu'ieu no sai dir ni coindar.

Bertrand de Born: Quant vei lo.

Que je ne sais dire ni cajoler.

Qu'il se tengron per paiat

Del pres; com an coindat,

Laisson morir tanta gen.

B. Zorgi: On hom plus.

Vu qu'ils se tinrent pour payés du prix; comme ils ont disposé, ils laissent mourir tant de gens.

10. Cueyntat, s. m., compagnon, affidé.

Venc bo mati Matran e son cueyntat. Philomena.

Matran et son compagnon vint bon matin.

11. Cundir, v., orner, embellir.

Et aiso don cundir

Volra et abelir

Sa test' en aquel jorn.

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Et cela dont elle voudra orner et embellir sa tête en ce jour.

ANC. FR. Si s'en affuble et si s'apreste

De soi cointir et faire feste.

Roman de la Rose, v. 18216.

Et volentiers se cointissoient

A leur pooir et s'acesmoient.

Fabl. et cont. anc., t. III, p. 447.

12. Acoindansa. s. f., accointance, accueil, société.

Tan me feses plazer vostr' acoindansa!

Giraud le Roux: Nulhs hom.

Tant me fît plaisir votre accointance!

Tant qu'aleuges mon afan

Ab douss' acoindansa.

P. Raimond de Toulouse: Pessamen.

Tant qu'elle allégeât mon chagrin avec un doux accueil.

ANC. FR. Miex aim morir recordans ses beautés

Et son grant sens et sa belle acointance.

Le Roi de Navarre, chanson 29.

13. Acundamen, Acointamen, s. m., accointement, rapport.

A selhs que an ab vos acundamen

Que amon joy e solatz e joven.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum.

A ceux qui ont accointement avec vous, qui aiment joie et soulas et grâce.

D'arismetica sai totz los acointamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Je sais tous les rapports d'arithmétique.

ANC. FR. Je ne sai quel acointement

Vous penssez.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 318.

IT. Acconciamento.

14. Acoindar, v., accointer, fréquenter, accueillir

E qui los acointa

Fai trop gran follor.

G. Figueiras: Sirventes.

Et qui les fréquente fait très grande folie.

Pus tan fai qu'ab si m'acuynda.

A. Daniel: Ans qu'els cim.

Puisqu'elle fait tant qu'elle m'accueille avec soi.

ANC. FR. As riches se voldra tot avant acointier.

Thibaud de Mailli, p. 11.

IT. Acconciare.

15. Aconjar, v., affectionner, accointer.

Qui s'aconja

De trop human joi jauzir.

Pierre d'Auvergne: Al descebrar.

Qui s'affectionne à trop goûter jouissance humaine.

16. Reconja, s. f., enjolivement.

Que may val que reconja.

Arnaud de Marsan: Qui comte vol.

Vu que vaut mieux qu'enjolivement.

17. Reconjar, v., rapprocher, rajuster.

Can se reconjan auzeus.

Thibaud de Blison: Can se.

Quand les oiseaux se rapprochent.

IT. Riconciare.


Conteiral, s. m., contemporain.

Mos conteirals de mon linage.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Galates.

Mes contemporains de mon lignage.


Contempner, v., lat. contemnere, mépriser.

Totz los heretges contempnet e reproet.

L'Arbre de Batalhas, fol. 14.

Il méprisa et réprouva tous les hérétiques.

ANC. FR. Son insolence de contemner ainsi les loix.

Amyot, trad. de Plutarque, Vie d'Alcibiade.

Alors pourriez en verité

Contemner leur autorité.

C. Marot, t. IV, p. 188.

IT. Contennere.

(ESP. Desestimar, menospreciar, se parece a condenar según el uso.

Chap. Menospressiá, contemnere en latín s'assemelle a condemnare, condená.)

 

Content, adj., lat. contentus, content.

El es fort mal content.

Chronique des Albigeois, col. 69.

Il est fort mal content.

CAT. Content. ESP. Contento. PORT. Contente. IT. Contento. (chap. contén, contens, contenta, contentes; v. contentá, acontentá, contentás, acontentás: yo me contento, contentes, contente, contentem o contentam, contentéu o contentáu, contenten; yo me acontento, acontentes, acontente, acontentem o acontentam, acontentéu o acontentáu, acontenten. Yo me acontentaría en un segón premio del gros de Nadal.)

2. Escontentar, v., réjouir.

Al dous nou termini blanc

Del pascor vei la elesta

Don lo nous temps s'escontenta.

Bertrand de Born: Al dous nou.

Au doux nouveau terme blanc du printemps je vois l'élue dont le nouveau temps se réjouit.


Contra, prép., lat. contra, contre, en comparaison, vers, envers.

Contra felnia son fait de gran bontat;

Contra perjuri, de bona feeltat.

Poëme sur Boèce.

Contre félonie ils sont faits de grande bonté; contre parjure, de bonne fidélité.

Sembleran tut leugier

Contra la mort del jove rei engles.

Bertrand de Born: Si tut li dol.

Sembleraient tous légers en comparaison de la mort du jeune roi anglais.

Com la flors c'om retrai

Que totas horas vai

Contra 'l soleill viran.

Peyrols: D'un sonet.

Comme la fleur qu'on cite qui va à toute heure se tournant vers le soleil.

Com lo sol es plus chauz contra 'l media.

Albertet: Atrestal vol faire.

Comme le soleil est plus chaud vers le midi.

Tant tem de far contra ley faillimen.

Albert de Sisteron: Ben chantar.

Craint tellement de faire manquement envers elle.

ANC. FR. Que trestout le païs contre li acouroit.

Roman de Berte, p. 181.

CAT. ESP. PORT. IT. Contra. 

(chap. contra; té diferens significats: contra mes súo, mes servesa me apetix. No es que estiga en contra del aigua, es per a ficá ejemplos.) 

2. Contrari, adj., lat. contrarius, contraire, opposant.

E greus ira de mar,

Mas lo temps fo contraris.

V. de S. Honorat.

Et forte agitation de mer, mais le temps fut contraire.

Adv. comp. Faire neguna causa al contrari.

(chap. Fé cap cosa al contrari.)

Tit. de 1461. DOAT, t. LX, fol. 223.

(N. E. Ahora que veo 1461, fíjense cómo escribían el sí en Cataluña en ese año (y posteriores):  

¿Les suena de algo el hoc, oc, och, òc? Si no saben que es propio de la lengua de Oc y sus dialectos como el catalán, miren aquí abajo:)

Faire aucune chose au contraire.

En contrari afferman.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXXXVII, fol. 236.

Au contraire ils affirment.

Per contrari puesc dir.

Serveri de Girone: Del mon volgra.

Je puis dire par contraire.

Substantiv. Hoc e no son duy contrari.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

(chap. Sí y no son dos contraris. Igual encara ña algún ase catalaniste o somera catalanista que no u sap. Se trobe escrit oc, òc, och, hoc, y potsé alguna varián mes. Los diputats o deputats del General de Cathalunya, al 1461 y encara después, escribíen - y seguramén díen - oc, òc, och, hoc : lo nostre sí actual. Y volen fé creure que lo catalá es una llengua diferenta al ocsitá, provensal, cuan sol es un dialectet en una mica de química de la probeta de Pompeyo Fabra. Dante ya explicabe algo de aixó (sì, sí, oui, oil, oc) al seu llibre escrit en latín “De vulgari eloquentia, liber primus”.)

De Vulgari Eloquentia, 1577

Oui et non sont deux contraires.

Ans a de contraris tan.

T. de G. de Mur et de G. Riquier: Guiraut Riquier.

Mais il a tant de contrariétés.

CAT. (chap.) Contrari. ESP. PORT. IT. Contrario.

3. Contrariament, adv., contrairement, d'une façon contraire.

Deves procezir contrariament.

Eluc. de las propr., fol. 93.

Devez procéder d'une façon contraire.

4. Contrarios, adj., lat. contrarius, contraire, contrariant, adversaire.

Que sol esser fis e bos,

Mas er m'es contrarios.

Aimeri de Peguilain: Eissamens.

Qu'il a coutume d'être fidèle et bon, mais maintenant il m'est contraire.

E us yverns braus e contrarios.

P. Cardinal: Non es cortes.

Et un hiver rude et contrariant.

Quar mala molher es contrarioza.

Eluc. de las propr., fol. 71.

Car méchante femme est contrariante.

Substantiv. Ni blandis sos contrarios.

G. Riquier: Kalenda.

Ni flatte ses adversaires.

ANC. FR. Iriéement parla li luz

Qui moult esteit contraliuz...

Un vileins prist feme à espuse

Qui moult esteit contraliuse.

Marie de France, t. II, p. 64 et 379.

ANC. CAT. Contrarios. ESP. Contrarioso. (chap. contrariós, contrariosos, contrariosa, contrarioses. v. contrariá, contradí, portá la contraria.)

5. Contrariosamen, adv., contrairement.

Senton diversamen o contrariosamen.

Trad. de la Regle de S. Benoît, fol. 76.

Ils sentent diversement ou contrairement.

6. Contrariaire, s. m., contradicteur.

Quan poirai, lhi serai contrariaire.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 93.

Quand je pourrai, je lui serai contradicteur.

ANC. ESP. (contradictor) PORT. Contrariador.

7. Contrarietat, s. f., lat. contrarietatem, contrariété.

Per gran contrarietat de vens.

(chap. Per gran contrariedat de vens; lo ven, los vens bufaben en contra, o be no bufaben.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 211.

Par grande contrariété de vents.

Se a tu fai contrarietat.

(chap. Si a tú (te) fa (alguna) contrariedat.)

Trad. d'Albucasis, fol. 29.

S'il te fait contrariété.

Adv. comp. Per bona fe e ses mal engien e ses contrarietat.

Statuts de Montpellier de 1204.

Par bonne foi, et sans mauvais artifice, et sans contrariété.

CAT. Contrarietat. ESP. Contrariedad. PORT. Contrariedade. IT. Contrarietà. (chap. contrariedat, contrariedats.)

8. Contraria, s. f., contradiction, résistance.

Cant au K. Martels la contraria.

(chap. Cuan Carlos Martel va sentí, escoltá la contraria, contradicsió.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 2.

Quand Charles Martel entend la résistance.

ANC. ESP. Contraria.

9. Contrariamen, s. m., contrariété, opposition.

Aquelas acordansas ni 'ls contrariamentz.

(chap. Aquelles acordanses ni los contrariamens.)

Ab las autras estellas.

P. de Corbiac: El nom de.

Ces concordances et les oppositions avec les autres étoiles.

10. Contrariar, v., contrarier.

E 'l tieu filhs non contraria

Ton voler neguna ves.

(chap. Y ton fill (lo teu fill: Jesús) no contrarie lo teu (ton) volé cap vegada. - Vaya fill que teníe la vera, verdadera, virgen: María.)

P. Cardinal: Vera vergena.

Et ton fils ne contrarie ta volonté aucune fois.

Qu'aissi sui fis qu'on plus mi contraria,

Siec son coman e 'l fas tot a sa guia. (guia: guisa)

G. Pierre de Cazals: Ja no cugey.

Que je suis ainsi fidèle qu'où elle me contrarie plus, je suis son commandement et je fais tout a sa guise.

Part. prés. Qu'ie us fos contrarians

Ab digz mals dizedors.

Gaubert Moine de Puicibot: S'ieu anc jorn.

Vu que je vous fus contrariant avec mots méchants parleurs.

CAT. ESP. PORT. Contrariar. IT. Contrariare.

11. Contrastius, adj., contrariant.

Mas ben suy contrastius

En tot quan puesc.

P. Cardinal: Non es cortes.

Mais je suis bien contrariant en tout ce que je puis.

12. Contrastaire, s. m., contrediseur, contrariant.

Car d'aisso m'es contrastaire.

(chap. Ya que de aixó, aissó, açó, me es contrastadó, contradién: me porte la contraria en aixó.) 

T. de G. de S. Gregori et de Blacas: Seingner.

Car de cela il m'est contrediseur.

ANC. ESP. Contrasto. IT. Contrastatore.

13. Contrast, s. m., débat, querelle, contraste.

Que las lebres an contrast als lebriers.

Guillaume de Tudela.

Que les lièvres ont querelle avec les lévriers.

Angel non ha contrast en sa virginitat, car non ha cors ni carn; angels es purs esperitz. V. et Vert. fol. 94.

Ange n'a point de débat en sa virginité, car il n'a corps ni chair; ange est pur esprit.

ANC. CAT. Contrast. ESP. PORT. Contraste. IT. Contrasto. (chap. contrast, contrasts; v. contrastá: contrasto, contrastes, contraste, contrastem o contrastam, contrastéu o contrastáu, contrasten.)

14. Contrastar, v., lat. contrastare, contredire, opposer.

Doncx ben es fols qui ab Turcx mov conteza,

Pus Jesus Crist no lor contrasta res.

Le chevalier du Temple: Ira e dolor.

Donc est bien fou qui avec Turcs meut querelle, puisque Jésus-Christ ne leur contredit rien.

Lai on amor vol renhar,

Razos no pot contrastar.

Aimar de Rochaficha: Si amors fos.

Là où amour veut régner, raison ne peut contredire.

ANC. FR.

N'i a ne fort ne fièble ki à Rou contrestace.

Roman de Rou, v. 1441.

CAT. ESP. PORT. Contrastar. IT. Contrastare.

15. Contestar, v., lat. contestare, contester, disputer.

Avian contestada la leit (sic)... Pois que la leis es contestada.

Trad. du Code de Justinien, fol. 5.

Ils avaient contesté la cause... Après que la cause est contestée.

CAT. ESP. PORT. Contestar. IT. Contestare.

16. Encontra, prép., contre, vis-à-vis, vers, en comparaison de.

Ni no conselh a cels del Caupiduelh

Qu' encontra 'l rey passon tost en Campanha.

P. Vidal: Quor qu'om.

Ni je ne conseille à ceux du Capitole que contre le roi ils passent promptement en Campanie.

Encontra 'l prim rai del solelh.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia.

Vis-à-vis le premier rayon du soleil.

Ja mos chantars no m'er honors

Encontra 'l ric joy qu'ai conques.

B. de Ventadour: Ja mos.

Jamais mon chant ne me sera honneur en comparaison du bonheur que j'ai conquis.

Adverb. Nul temps no venran encontra.

Titre du Périgord de 1271.

En aucun temps ils ne viendront contre.

Adv. comp. Il venc a l'encontra, et il dis: Senher, ben sias vos vengutz.

V. de Guillaume de Cabestaing.

(chap. Ella va vindre al encuentro, y ell va dí: Siñó, ben siguéu vos vengut: sigáu benvingut.)

Elle vint à l'encontre, et elle dit: Seigneur, vous soyez bien venu.

ANC. FR. Nous leur devions aidier encontre le Soudanc de Damas.

Joinville, p. 108.

Sunt asemblet encuntre mei.

Anc. trad. du Ps. Ms. n° I, ps. 58.

Li empereur ala encontre lui et le reçut moult honorablement.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 179.

Encontre la pasche est venuz.

Marie de France, t. II, p. 420.

ANC. CAT. ESP. Encontra. IT. Incontra. (chap. en contra, contra, al encuentro.)

17. Encontre, s. m., encontre, rencontre.

E pus alhors vau mudar mon estatge,

Bon encontre m don Dieus e bon intratge.

G. Faidit: Tant ai sufert.

Et puisque je vais changer ailleurs ma demeure, Dieu me donne bon encontre et bonne entrée.

Al encontre dels brans foc e flama salis.

Roman de Fierabras, v. 2132.

A la rencontre des glaives feu et flamme jaillit.

Lor salon al encontre dereire e denant.

Guillaume de Tudela.

Ils leur saillissent à l'encontre derrière et devant.

ANC. FR. Et allèrent à son encontre tous les plus grans de l'hostel du duc.

Monstrelet, t. II, fol. 100.

Si d'aventure... elles en rencontroient en la rue... c'est mal encontre.

Arrêts d'amour, p. 766.

Mais aux petits va tousjours à l'encontre.

Desmasures, trad. de l'Énéide, p. 271.

CAT. Encontre. ESP. Encuentro. PORT. Encontro.

IT. Incontro.

18. Encontrada, s. f., rencontre, occurrence.

Lo somi s'averet; mala fos l'encontrada.

Roman de Fierabras, v. 5080.

Le songe s'avéra; la rencontre fut mauvaise.

19. Encontramens, s. m., rencontre, choc.

Que Mars, que tan es fels, cant l'es encontramens,

S' apaza tot per ela.

P. de Corbiac: El nom de.

Que Mars, qui est si cruel, s'apaise entièrement par elle, quand il lui est rencontre.

Elh encontramens dels vens. Liv. de Sydrac, fol. 46.

Le choc des vents.

ANC. FR.

Si m'en pusse venger en nul encuntrement.

Roman de Horn, fol. 19.

ANC. CAT. Encontrament. IT. Incontramento.

20. Encontrar, v., rencontrer.

N' Uget, et ieu vauc si nuz,

Que si laire m'encontraria,

No m tolria, si no m daria.

(chap. Huguet, y yo vach tan despullat, que si un lladre me trobare, no me robaríe, toldríe, sino que me donaríe, daríe.)

T. de Hugues et de Regulaire: Cometre us.

Seigneur Hugues, et je vais si nu, que si voleur me rencontrerait, il ne m'ôterait, s'il ne me donnerait.

Encontrey pastora ses par.

(chap. Yo me vach trobá, topetá en, una pastora sense parella. Tamé pot sé sense par, que no ña datra com ella.)

J. Estève: L'autr'ier.

Je rencontrai bergère sans pareille.

S'ieu m'encontre un jorn ab sos bailos,

Que m guerreyo, ieu los farai dolens.

Boniface de Castellane: Sitot no m'es.

Si je me rencontre un jour avec ses baillis qui me font la guerre, je les ferai dolents.

Car si s'encontron d'un voler

Dui fin amic e d'un talan.

Giraud de Borneil: Nuilla res. (nuilla : nulha : nula; res : cosa, algo; res acabará significán “nada”. No tinc res; no me fa mal res, etc.) 

Car si deux purs amants se rencontrent de même vouloir et de même désir.

Substantiv.

Mas li baro de Fransa lor son al encontrar.

Roman de Fierabras, v. 3423.

Mais les barons de France leur sont au rencontrer.

ANC. FR. Encor se crient d'estre encontrez.

Roman du Renart, t. I, p. 205.

Si dous chars i éust venuz,

Bien se poïssent encontrer

E largement outre passer.

Marie de France, t. II, p. 464.

Trois lieues outre encontrèrent le roi d'Angleterre.

Monstrelet, t. 1, fol. 15.

CAT. ESP. PORT. Encontrar. IT. Incontrare.


Contrabillar, v., chanceler, trébucher.

Engans estai en pes

E lials fes contrabilla.

Marcabrus: Lanquan.

Tromperie est en pied et foi loyale chancelle.


Contrada, s. f., contrée, pays.

Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. II, p. 268.

Am tan foron en la contrada.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Alors ils furent dans la contrée.

ANC. ESP.

Contra tierras de Lara faza una contrada.

V. de S. Domingo de Silos, cob. 265.

IT. Contrada.

2. Encontrada, s. f., contrée.

Tota Basconn' e Aragos (N. E. Basconna, Vasconia, Basconia, país vasco, basco, Euskadi.)

E l'encontrada dels Gascos,

Saben quals es aquist canczos.

V. de Sainte Foy d'Agen.

Tout le pays basque et l'Aragon et la contrée des Gascons, savent quelle est cette chanson. (N. E. Aquí dice el poeta que en Euskadi conocían esta canción escrita en romance occitano, provenzal, plana lengua romana.)

De dos cavalliers qu'ieu sai

Qu'estan en un' encontrada.

(chap. De dos caballés que yo sé

que están a una encontrada.)

T. de l'Oste et de Guillaume: Guillem razon.

De deux cavaliers que je sais qui sont en une contrée.

De totas encontradas

Estranhas e privadas.

Arnaud de Mareuil: Rasos es.

De toutes les contrées étrangères et connues.

ANC. ESP.

Que por esta encontrada que yo tengo guardada.

Poesías del Arcipreste de Hita, cop. 934.

ANC. CAT. Encontrada.


Contrit, adj., lat. contritus, contrit, repentant.

Peccador non contrit veramen.

Doctrine des Vaudois.

Pécheurs non contrits véritablement.

CAT. Contrit. ESP. PORT. IT. Contrito.

2. Contricio, Contrixio, s. f., lat. contritio, contrition.

Contricios aver.

Brev. d'amor, fol. 109.

Avoir contritions.

Lo santz vi la contrixion.

V. de S. Honorat.

Le saint vit la contrition.

CAT. Contrició. ESP. Contrición. PORT. Contrição. IT. Contrizione. (chap. contrissió, arrepentimén, repentimén)

3. Contrimen, s. m., contrition.

Repentimen requier grand dolor e contrimen de cor.

V. et Vert., fol. 67.

Repentance requiert grande douleur et contrition de coeur.

Contumax, adj., lat. contumax, contumace, opiniâtre.

Sera desobediens o contumax.

(chap. Sirá desobedién o tossut, caborsut.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 39.

Sera désobéissant ou opiniâtre.

- Qui refuse de comparaître en justice.

E sia estat contumax per I an.

Cout. de Condom de 1313.

Et ait été contumace pendant un an.

Substantiv.

Garda que l' endurzitz contumax no ti vensa.

V. de S. Honorat.

Prends garde que l'opiniâtre endurci ne te vainque.

ANC. FR. Les chevaulx mignots et rebelles sont modérés par le frein, et les chiens contumaces sont liés et retenus au collier.

Anc. trad. des Politiques d'Aristote, fol. 55.

CAT. ESP. PORT. Contumaz. IT. Contumace.

2. Contumacia, s. f., lat. contumacia, contumace, opiniâtreté.

La contumacia de Frederic contra la Glyeia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 187.

L' opiniâtreté de Frédéric contre l'Église.

Mas si el vol perseverar en aquela contumacia.

Trad. du Code de Justinien, fol. 14.

Mais s'il veut persévérer en cette contumace.

Racine a dit:

L'esprit de contumace est dans cette famille.

Racine, les Plaideurs, act. II, sc. 5.

- Défaut de comparution de l'accusé.

Los fetz citar, mas els no comparegro pas, perque foro mes en contumacia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 205.

Il les fit citer, mais ils ne comparurent pas, c'est pourquoi ils furent mis en contumace.

CAT. ESP. PORT. IT. Contumacia.


Contumelia, s. f., lat. contumelia, affront, injure.

(chap. afrenta, injuria, honta.)

O si el li fei grant contumelia, so es, gran anta.

Trad. du Code de Justinien, fol. 16.

Ou s'il lui fit grand affront, c'est-à-dire, grande honte.

ANC. FR. Remplis de sales injures et contumélies.

F. P. Crespet, Trad. de Tertullien, aux mart.

L'aspreté des plus atroces contumélies.

Camus de Belley, Diversités, t. I, fol. 283.

Et que nesung autheur

Extraire sçeust telle contumelie.

Cretin, p. 120. 

Antonius commencea à dire et à faire plusieurs choses en contumelie et au desadvantage de luy.

Lesquels ne pouvoient plus souffrir ne endurer les injures et contumelies qu'on leur faisoit.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie d'Antoine.

CAT. ESP. PORT. IT. Contumelia.

2. Contumeliosament, adv., injurieusement.

Contumeliosament blasfemavo sancta Magdalena.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 168.

Ils blasphémaient injurieusement sainte Madeleine.

ANC. FR. Ils veirent qu'on le trainnoit ainsi contumelieusement lié et garoté.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie de Philopoemen.

Aulcune chose dire et prononcer medisamment et contumelieusement.

Anc. trad. du tr. des Off. de Cicéron, p. 60.

CAT. Contumeliosament. ESP. PORT. IT. Contumeliosamente.

3. Contumeliar, v., honnir, couvrir d'opprobre.

Part. pas. Flagellatz e contumeliatz.

V. et Vert., fol. 64.

Flagellé et couvert d'opprobres.

(chap. Afuetat, flagelat, y cubert d' oprobis, honta, ahontat, insults, insultat, escupiñat a la cara, com li van fé los Judíos a Nostre Siñó Jesús.)


Convit, Covit, s. m., lat. convivium (N. E. como la obra de Dante),

festin, repas, invitation.

(chap. Convit, convits; v. aconvidá, convidá: yo te aconvido, convido, convides, convide, convidem o convidam, convidéu o convidáu, conviden.)

An tolt dons e convitz.

Giraud de Borneil: Lo doutz.

Ont supprimé dons et festins.

Podetz ben en Peitau o en Fransa

Morir de fam, s'en convit vos fiatz.

T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges.

Vous pouvez bien en Poitou ou en France mourir de faim, si vous vous fiez en invitation.

Fetz I gran covit de mot nobles homes.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 109.

Il fit une grande invitation de très nobles hommes.

Ieu vi, ans que fos faiditz,

Si fos per amor donatz

Us cordos, qu'adreg solatz

N'issia e ricx covitz.

Aimeri de Peguilain: Mantas vetz.

Je vis, avant qu'il fût exilé, que si un cordon fût donné par amour, il en sortait adroit entretien et noble invitation.

ANC. FR. En un convif où il y avoit plusieurs assis à la table.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie d'Antoine.

A Abbeville où ledit duc de Bourgogne feit, pour sa bienvenue, un honnorable convi.

Monstrelet, t. I, fol. 6.

La maison où ils tenoient leurs grans convis.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 444.

Les convis et banquets plus grands et plus prodigues qu'en nul autre lieu.

Comines, t. 1, p. 14.

CAT. Convit. ESP. PORT. Convite. IT. Convito.

2. Convidar, Covidar, v., lat. convivare, convier, inviter.

E car tan jen m'en convidatz,

E per vostr' amor, manjarai.

Roman de Jaufre, fol. 48.

Et parce que vous m'en conviez si bien, et pour votre amour, je mangerai.

Mas la Gleiza esta tan endurmida

Que de passar negus hom non covida.

R. Gaucelm de Beziers: Ab grans trebals.

Mais l'Église demeure si endormie qu'elle ne convie personne de passer.

Gent aculhir, gent covidar.

B. d'Auriac: En Guillem.

Gentiment accueillir, gentiment inviter.

Qu'els en puesc ben servir, quan los ai covidatz.

Izarn: Diguas me tu.

Que je puis bien les en servir, quand je les ai conviés.

Part. pas. Trastug y foro convidat.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Tous y furent conviés.

CAT. ESP. PORT. Convidar. IT. Convitare.

3. Descovidar, v., non convier, ne pas inviter.

Part. pas.

N Augier, tost auretz trobat so que sercatz,

Que ab cascun intras manjar descovidatz.

T. d'Augier et de Bertrand: Bertran vos.

Seigneur Augier, bientôt vous aurez trouvé ce que vous cherchez, vu que vous entrez manger avec chacun sans être invité.

CAT. ESP. Desconvidar.

4. Envidar, v., lat. invitare, inviter, convier.

E venc un jorn en aquesta encontrada per servir lo e per envidar lo al sieu castel.

(chap. Y va vindre un día an esta encontrada per a servíl y per a invitál al seu castell.)

V. de Bertrand de Born.

Et il vint un jour en cette contrée pour le servir et pour l'inviter au sien château.

Et a envidat sos amicx.

V. de S. Honorat.

Et a invité ses amis.

Part. pas.

A las nossas on fon envidat ab sas gens.

(chap. A les bodes, nosses, aon va sé invitat, convidat, en les seues gens.)

P. de Corbiac: El nom de.

Aux noces où il fut invité avec ses gens.

CAT. Envidar. ANC. ESP. PORT. Invitar. IT. Invitare. (chap. invitá: invito, invites, invite, invitem o invitam, invitéu o invitáu, inviten.)

5. Envit, s. m., invitation, défi.

E can vos seretz reculhitz

Ab els, e seran sermadas

Las viandas, er faitz l'envitz.

Folquet de Lunel: E nom del.

Et quand vous serez rassemblé avec eux, et que les viandes seront disposées, sera faite l'invitation.

Quar de beutat me fai envit.

Deudes de Prades: Pus merces.

Car me fait défi de beauté.

CAT. Envit. ESP. Envite (desafío; convite). PORT. Invite. IT. Invito. (chap. Convit, invitassió)


Copada, s. f., cochevis, alouette huppée.

Chant de la copada.

P. Cardinal: Sel que fes.

Chant du cochevis.

ESP. Copada (cogujada común). (chap. cogullada, cogullades, galerida cristata, que té cresta, tupé, o be porte cogulla.)

cogullada, cogullades, galerida cristata, que té cresta o be porte cogulla


viernes, 14 de diciembre de 2018

JORNADA TERSERA. NOVELA SÉPTIMA

Tedaldo, enfadat en una amán seua, sen va de Florencia; torne allí después de algún tems disfrassat de peregrino; parle en la dama y li fa reconéixe lo seu error y libre de la mort al seu home, a qui sel habíe acusat de habéli donat mort an ell, y lo reconsilie en los germáns; y después, discretamen, en la seua amán gose.

Ya alabada per tots calle Fiameta, cuan la Reina, per a no pédre tems, rápidamen a Emilia li encomane la narrassió; y ella escomense:
A mí m´agrade torná a la nostra siudat, de aon los dos anteriós narradós s´han apartat. Vull contátos cóm un ressidén nostre va reconquistá a la seua perduda Siñora. 

Ñabíe, pos, a Florencia, un noble jove de nom Tedaldo dels Elisei, que enamorat sobremanera de una Siñora, doña Ermelina, dona de AldobrandinoPalermini, per les seues loables costums va mereixe disfrutá del seu dessich; plaé al que la Fortuna, enemiga dels dichosos, se va oposá. Fore com fore, la Siñora, habén complaít a Tedaldo durán un tems, del tot se va apartá de vóldre embriagál, y no volíe escoltá cap embajada seua, ni tampoc vórel de cap manera. Per naixó ell se va dixá caure a una tristesa fiera, pero teníe de tal manera selat lo seu amor que dingú creíe que ésta fore la raó de la seua melancolía; y después de que de diferentes maneres se habíe ingeniat mol en reconquistá l´amor que sense culpa seua li pareixíe habé perdut, y trobán en vano tota molestia, se va disposá a alluñás del món (per a no alegrá an aquella que lo vée consumís).
Y agarrán tots los dinés que va pugué amprá, secretamen, sense di cap paraula ni a amics ni a paréns, mes que sol a un compañ seu que tot u sabíe, sen va aná y va arribá hasta Ancona, fénse cridá Filippo de San Lodeccio, y trabán allí coneiximén en un ric mercadé, va entrá al seu servissi y en un barco jun en ell sen va aná cap a Chipre. Les seues costums y maneres van agradá tan al mercadé que no sol li va assigná un bon jornal, sino que lo va fé lo seu sossio en part y ademés gran part dels seus negossis los hi va ficá entre les máns, y los va portá tan be y en tanta solissitut que en pocs añs se va fé un ric mercadé y ben famós. En estos negossis, encara que moltes vegades sen enrecordare de la cruel Siñora y encara siguere traspassat per l´amor y mol dessichare torná a vórela, va tíndre tanta constansia que durán sat añs va vénse aquella batalla. Pero va passá que, sentín un día a Chipre cantá una cansó que fée tems ell habíe compost, aon se contabe l´amor que li teníe a la seua Siñora y lo plaé que de ella gosabe, pensán que no podíe sé que ella lo haguere olvidat, en tan dessich de torná a vórela se va inflamá que, no podén patíu mes, se va disposá a torná a Florencia.
Y ficats en orden tots los seus assuntos, va vindre sol en un criat seu a Ancona, aon habén arribat les seues coses, les va enviá a Florencia un amic del anconés sossio seu, y ell, de amagatóns, com un peregrino que vinguére del san Sepulcro, en lo seu criat va arribá; y una vegada a Florencia, sen va aná a una fondeta que dos germáns teníen prop de la casa de la seua Siñora. Y aon primé va aná va sé a la porta de la casa de ella per a vórela si podíe; pero va vore les finestres y les portes tancades, pel que se va pensá que habíe mort o que se habíe mudat de allí. Mol pensatiu, sen va aná a casa de sons germáns, als que va vore tots vestits de negre, de lo que se va extrañá mol. Sabénse tan cambiat pel disfrás y lo tems que fée que no estabe allí, com no podríe sé reconegut fássilmen, se va arrimá a un sabaté y li va preguntá per qué aquells anaben vestits de dol. A lo que lo sabaté va contestá:
- Van vestits de dol perque no fa ni quinse díes que un germá seu que fée mol tems que no estabe aquí, que teníe per nom Tedaldo, va morí; y me pareix enténdre que han probat a la justíssia que un que té per nom Aldobrandino Palermini, que está a la presó, lo va matá perque estabe enamorat de la seua dona y habíe tornat disfrassat per a está en ella. Se va extrañá mol Tedaldo de que tan se li assemellare algú que fore pres per nell y li va doldre la desgrássia de Aldobrandin, y habén sentit que la Siñora estabe sana y salva, sén ya de nit, ple de diferéns pensaméns, sen va entorná cap a la fonda, y después de sopá a lo mes amún de la casa va aná a dormí en lo seu criat. Allí, tan per los mols pensaméns que li assaltaben com per la duresa del llit y potsé per la sena, que habíe sigut justeta, ya ere mijanit y encara Tedaldo no habíe pogut adormís, pel que, están despert, li va paréixe cap a la mijanit sentí que desde la teulada o tellat de la casa baixabe gen a la casa, y después per les bades de la porta de la cámara va vore cap vindre una llum cap allí. Pel que, arrimánse a les reixetes, va escomensá a mirá qué ere alló y va vore a una jove mol hermosa en un cresol a la ma vinín cap allí en uns atres tres homes, que habíen baixat de la teulada, y después de fes algunes festes los uns als atres, va di un de ells a la jove: 
- Ya podem, Déu sigue loat, está segús, perque sabém sert que la mort de Tedaldo Elisei ha sigut achacada per sons germáns a Aldobrandino Palermini, y ell ha confessat y ya está escrita la senténsia, pero debém seguí callán perque si alguna vegada se sap que ham sigut natros estarém en lo mateix perill que está ara Aldobrandino.
Y dit aixó, en la dona, que mol contenta se va mostrá en aixó, van baixá y sen van aná a dormí. Tedaldo, sentit aixó, va escomensá a considerá cuáns y quins eren los errors en que podíe caure la men dels homes, pensán primé en sons germáns, que a un extrañ habíen plorat y sepultat al seu nincho, y después acusat a un inossén per falses sospeches, y en testigos no verdadés habél portat cap a la mort, y ademés de alló en la severidat sega de les leys y dels seus rectós, que moltes vegades, com solíssits investigadós de la verdat, en crueldats fan probá lo fals y se diuen ministres de la justíssia y de Déu cuan són ejecutós de la iniquidat y del dimoni. Después de aixó, a la salvassió de Aldobrandino va atansá los seus pensaméns y va considerá lo que debíe fé. Y en cuan se va alsá pel matí, dixán al criat, cuan li va paréixe adecuat sen va aná ell sol a la casa de la seua Siñora y, trobán per cassualidat uberta la porta, va entrá a dins y va vore a la seua Siñora assentada per enterra a una saleta que ñabíe a la planta baixa; y estabe plena de plos y de amargura; y casi se va ficá a plorá de compassió; y arrimánse li va di:
- Siñora, no tos atribuléu; la vostra pas está prop.
La Siñora, al sentíl, va eixecá la cara y, plorán, va di:
- Bon home, paréixes un peregrino forasté; ¿qué saps tú de la pas ni de la meua aflicsió? 
Va contestá entonses lo peregrino:
- Siñora, yo soc de Constantinopla y fa poc que hay arribat aquí enviat per Déu a convertí les vostres llágrimes en rissa y a librá de la mort al vostre home. 
- ¿Cóm - va di la Siñora - si eres de Constantinopla y ressién arribat aquí saps quí som lo meu home y yo?
Lo peregrino, escomensán desde lo prinsipi, li va contá tota la história de la angustia de Aldobrandino y li va di quí ere ella, cuán tems fée que estabe casada y atres moltes coses que ell mol be sabíe dels seus assuntos, pel que la Siñora se va maravillá mol y tenínlo per un profeta se va aginollá als seus peus, rogánli per Déu que, si habíe vingut a salvá a Aldobrandino que se donare pressa perque quedabe poc tems. Lo peregrino, mostránse com un san, va di: 

- Siñora, eixequéutos y no ploréu, y escoltéu be lo que vach a dítos, y guardéutos de contálay may a dingú. Déu me ha revelat que la tribulassió en la que estéu tos ha sobrevingut per un gran pecat que vau cometre fa tems, que Déu ha volgut que purguéu en part en esta angustia y del que vol que tos enmendéu: si no, per naixó recauréu en una pena mol mes gran.

Va di entonses la Siñora:

- Siñó, hay pecat mol y no sé de quin pecat vol Déu que me enmenda, y per naixó, si u sabéu, diguéumel y faré tot lo que puga per a enmendám. 

- Siñora - va di entonses lo peregrino - , be sé quin es y no tol preguntaré per a sabéu milló, sino que diénlo vos mateixa tindréu mes remordimén. 

Diguéume, ¿ton enrecordáu de habé tingut algún amán?

La Siñora, al sentí aixó, va dixá eixí un gran suspiro y se va maravillá mol, pensán que dingú u sabíe, a no sé que desde que habíen matat an aquell que va sé enterrat com Tedaldo se haguere propalat o escampat algo per algunes paraules indiscretamen dites per un amic de Tedaldo, que sabíe de alló; y va contestá:

- Vech que Déu tos amostre tots los secretos dels homes, y per naixó estic disposada a no ocultátos los meus. Es verdat que a la meua juventut vach amá mol al desventurat jove que han matat y han donat la culpa al meu home. La seua mort hay plorat perque me dol, pel que, per mol rígida y fura que me mostrara en ell abáns de la seua partida, ni la seua partida ni la seua llarga aussénsia ni la seua desventurada mort han pogut may arrancámel del cor.
A lo que va di lo peregrino:

- Al desventurat jove que han matat no lo vau vóldre vos, sino a Tedaldo Elisei. Pero diguéume, ¿quina va sé la raó per la que tos vau enfadá en ell? ¿tos va ofendre en algo? Y la Siñora li va contestá:

- No, may me va oféndre, pero la raó del enfado van sé les paraules de un malparit flare en lo que me vach confessá una vegada, perque cuan li vach parlá del amor que an aquell li tenía y de la intimidat que tenía en ell, me va fótre lo cap tan calén que encara me espante, diénme que si no me abstenía de alló aniría a la boca del dimoni a lo mes fondo dels inferns y siría condenada al foc etern. De aixó me va entrá tanta temó que del tot me vach disposá a no vóldre gens mes la seua intimidat; y per a apartá consevol ocasió, ni la seu carta ni la seua embajada vach volé ressibí; encara que crec que si haguere perseverat mes (perque sen va aná desesperat y lo vach vore consumís com fa la neu al sol), la meua dura dessisió se haguere doblegat o belcat perque datre dessich mes gran no tenía al món. 
Va di entonses lo peregrino:
- Siñora, éste es lo únic pecat que ara tos atribule o apene. Sé firmemen que Tedaldo no tos va forsá en res; cuan tos vau enamorá de ell per la vostra propia voluntat u vau fé, agradántos ell, y cuan vos mateixa vau volé va vindre a vos y va gosá de la vostra intimidat, en la que en paraules y en obres tan agrado li vau mostrá que, si primé tos amabe, mes de mil vegades vau fé redoblá lo seu amor. Y si aixina va sé, com sé que va sé, ¿quina raó podíe móuretos a apartál tan rígidamen? 
Eixes coses s´han de pensá abáns de fes, y si creguéreu que debíeu arrepentítos com de algo mal fet, no féles. Tal com ell se va fé vostre, vos tos vau fé seua. Si ell no haguere sigut vostre, podríeu habé fet tot lo que haguéreu vullgut, com ama, pero vóldre arrebatáli a vos que éreu seua ere un robo y cosa reprobable si aquella no ere la voluntat de ell. Pos hau de sabé que yo soc flare y per naixó coneixco totes les seues costums; y si parlo de elles una mica libremen per al vostre profit no estará mal en mí com estaríe en uns atres; y tos parlaré de estos usaches per a que de ara en abán milló los conegáu del que pareix que hau fet hasta ara. 
Ñabíe abáns flares santíssims y homes de valor, pero los que avui se diuen flares, y per naixó volen sé tinguts, no tenen res de flare, mes que la capa, y ni siquiera ésta es de flare perque si per los fundadós dels flares van sé triades primes y míseres y de teles bastes y manifestadores del espíritu que habíe desapressiat les coses temporals cuan se embolicáe lo cos en tan vil vestit, avui se les fan amples y forrades y satinades y de teles finíssimes y los han donat forma cortessana y pontifical per a no avergoñís de pavonejás en ells a les iglesies y a les plasses com en los seus vestits fan los seglás; y com en lo esparavel lo peixcadó se ingenie en agarrá als rius mols peixos de una tongada, aixina estos, en les amplíssimes guirnaldes embolicánse, a moltes santurrones, moltes viudes, a moltes atres dones néssies y homes se ingenien en agarrá deball, y de alló se ocupen en mes gran solissitut que de cap atre ejercicio. Y mentres los antics dessichaben la salvassió dels homes, estos dessichen a les dones y les riqueses, y tot lo seu empeño han ficat y posen en assustá o esbarrá en palabrería y en pintures les mens dels sabocs y en enseñáls que en les limosnes se purguen los pecats y en misses, per a que an aquells que per cobardía (no per devossió) se han fet flares, y per a no passá penúries ni fam, éste los envíe lo pá, aquell los envíe lo vi, aquell atre los done la pitansa per l'alma dels seus morts. Y sertamen es verdat que les almoines y les orassións purguen los pecats, pero si los que los fan veiguéren a quí los fan o los coneguéren, abáns los guardaríen per an ells o los aventaríen als gorrinos. Y com saben que contra menos gen sigue posseedora de una gran riquesa, a mes toquen, tots en charrades y en espáns se ingenien en tráurels als demés alló que dessichen per an ells sols. Reproben als homes la lujuria per a que, apartánse de ella los reprobats, per als que reproben se quedon les dones; condenen la ussura y les ganansies injustes per a que, sén restituídes an ells, puguen fes les capes mes amples, comprá obispos y atres prelatures mes grans en alló que han enseñat que portaríe a la condenassió a qui u tinguere. Y cuan de estes coses y de atres moltes que caussen escándol sels reprén, en contestá «féu lo que diém y no lo que fem» creuen que tenen digna descárrega de tan pes, com si los fore mes possible a les ovelles sé constáns y de ferro que als pastós. Y cuáns ne ñan de aquells a qui donen tal resposta que no la entenen de la manera en que la diuen, mols u saben. Volen los flares de avui que faiguéu lo que diuen, aixó es, que ompligáu les seues bosses de dinés, los confiéu los vostres secretos, observéu castidat, perdonéu les afrentes, tos guardéu de parlá mal de dingú: coses totes bones, totes honestes, totes santes; ¿pero per a qué? Per a podé fé ells lo que, si los seglás u fan, no podrán fé. ¿Quí no sap que sense dinés la dropina, gossina o vagansia no pot durá? Si en los teus gustos te gastes los dinés, lo flare no podrá haraganejá o gossejá; si ten vas en les dones de la roglada los traurás lo puesto als flares; si no eres passién y perdones les afrentes, lo flare no se atrevirá a vindre a casa teua y contaminá a la teua família. ¿Per qué seguíxco? Se acusen ells mateixos tantes vegades com abáns los oyéns se excusen de aquella manera. ¿Per qué no se queden a casa si no creuen podé sé abstinéns y sans? O si volen dedicás an aixó, ¿per qué no seguíxen aquelles santes paraules del Evangelio

Fáiguen aixó primé y enseñon después als demés. 

Hay vist a la meua vida galantejadós, amadós, visitáns no sol de les dones seglás sino de les monges y de aquells que mes escándol armen desde los seus púlpitos. ¿Y an estos ham de seguí? Qui aixina fa, fa lo que vol pero Déu sap si u fa prudenmen. Pero si haguérem de consedí lo que lo flare que tos va empendre va di, aixó es, que gravíssim pecat es chafá la fe matrimonial, ¿no u es mol mes gran robáli a un home?, ¿no u es mol mes gran matál o enviál al exili rodán o redolán pel món com un bolo de riu? Aixó u consedirá consevol. Lo tíndre intimidat un home en una dona es un pecat natural; robáli o matál o expulsál ve de la maldat del espíritu. Que li vau robá a Tedaldo ya abáns tos u hay demostrat, arrebatántos vos mateixa de ell cuan tos habíeu fet seua per la vostra espontánea voluntat. Ademés, tos dic que, pel que a vos respecte, lo vau matá per habé fet tot lo nessessari (mostrántos cada vegada mes cruel) per a que se matare en les seues propies máns. Vos sou la culpable del seu exili y de que haygue caminat rodán pel món sat añs, no se pot negá. Aixina que mol mes gran pecat hau cometut en consevol de estes tres coses dites que cometíeu consedínli la vostra intimidat. Pero veigám, ¿es que Tedaldo se va meréixe estes coses? Sertamen que no: vos mateixa u hau confessat; sé que mes que an ell mateix tos vol. Res va sé tan honrat, tan exaltat, tan magnificat per nell com éreu vos sobre consevol atra dona, si se trobabe en part aon honestamen y sense engendrá sospeches sobre vos podíe de vos parlá. Tot lo seu be, tot lo seu honor, tota la seua libertat a les vostres máns ficabe. ¿No ere un noble jove?, ¿no ere mes pincho que tots los seus consiudadáns?, ¿no ere valén en les coses que són propies dels joves?, ¿no ere vullgut, apressiat, ben vist per tots? A res de aixó diréu que no. Entonses ¿cóm, pel que diguere un flaret maniátic, brutal y envejós, vau pugué pendre contra nell una ressolusió cruel? Vos, moguda per les paraules de un flare, que en sertesa debíe de sé algún tragassopes manducadó de cocs, ya u sabéu, y potsé lo que ell dessichabe ere ocupá lo puesto de aon se esforsabe en traure a un atre. Este pecat es aquell que la divina justíssia que en justa balansa porte a efecte totes les seues operassións, no ha volgut dixá sense cástic; y aixina com vos sense cap raó tos vau ingeniá en apartátos vos mateixa de Tedaldo, aixina lo vostre home sense raó ha estat y encara está en perill, y vos en esta angústia. 

De esta pena, si voléu sé liberada, lo que tos convé prometí y, sobre tot fé, es aixó: si passe alguna vegada que Tedaldo del seu llarg desterro torno, la vostra grássia, lo vostre amor y la vostra benevolénsia y intimidat li tornaréu y li donaréu aquell estat al que estabe abáns de que vos tontamen creguéreu al lloco flare.

Habíe acabat lo peregrino les seues paraules cuan la Siñora, que atentíssimamen lo escoltabe perque mol verdaderes li pareixíen les seues raóns, y se vée en seguridat castigada per aquell pecat, al sentílay an ell, va di:

- Amic de Déu, bastán be sé que són sertes les coses que diéu y en gran part conec per la vostra enseñansa quí són los flares, que hasta ara han sigut tinguts per mí com a sans; y sense duda coneixco que la meua culpa ha sigut gran en lo que vach fé contra Tedaldo, y si puguera en gust la enmendaría de la manera que me hau dit: pero ¿cóm pot sé? Tedaldo no podrá torná may: está mort, y per naixó lo que no pot fes no sé per a qué u hay de prometre.
Lo peregrino li va di:

- Siñora, Tedaldo no está mort, segóns Déu me revele, está viu y sano y en bon estat si tinguere la vostra grássia.

Va di entonses la Siñora.

- Miréu lo que diéu; que yo lo vach vore mort dabán de casa meua en moltes gaviñetades, y lo vach tíndre an estos brassos y en moltes llágrimes vach bañá la seua carta inerte, lo que van doná peu a que se diguere lo que deshonestamen se ha dit.

Entonses va di lo peregrino:

- Siñora, diguéu lo que digáu tos asseguro que Tedaldo está viu; y si voléu prometí alló en la intensió de cumplíu, espero que lo veigáu pronte.
La Siñora va di entonses:

- U fach y u faré de bona gana; y res podríe passá que me donare tanta alegría que vore al meu home libre y sense mal y a Tedaldo viu.

Li va paréixe entonses a Tedaldo tems de descubrís y de consolá a la Siñora en mes serta esperansa del seu home, y va di:

- Siñora, per a que puga consolátos en relassió al vostre home, un gran secreto nessessito dítos, que cuidaréu de que may mentres viscáu lay manifestéu a dingú. Estaben a un puesto apartat y sols, habénse pres gran confiansa la Siñora en la santidat que li pareixíe tíndre lo peregrino; pel que Tedaldo, traén un anell guardat per nell en sumo cuidado, que la Siñora li habíe donat la radera nit que habíe estat en ella, mostránlay, va di: 

- Siñora, ¿reconeixéu aixó?

En cuan la Siñora lo va vore lo va reconéixe y va di:

- Siñó, sí, yo lay vach doná a Tedaldo fa tems.

Lo peregrino, entonses, ficánse de peu y rápidamen traénse de damún la esclavina y del cap la cogulla, y parlán en florentino, va di:

- ¿Y a mí, me coneixéu?

Cuan lo va vore la Siñora, veén que ere Tedaldo, se va esglayá, en tanta temó com si als morts haguere vist caminá com als vius. 

Tedaldo li va di:

- Siñora, no tingáu temó, soc lo vostre Tedaldo viu y sano y no me hay mort ni me van matá, cregáu lo que cregáu los meus germáns y vos.

La Siñora, tranquilisada una mica, y baixán la veu, y miránlo mes y asseguránse de que aquell ere Tedaldo, plorán se li va aviá al coll y lo va besá, dién: 

- Dols Tedaldo meu, ¡sígues benvingut!
Tedaldo, besánla y abrassánla, va di:

- Siñora, no es ara tems de fémos mes estrets saludos; vull aná a fé que Aldobrandino tos sígue tornat sano y salvo, y espero que abáns de demá per la nit tinguéu noves que tos agradon; si ting sort, com espero, sobre la seua salvassió vull podé víndre esta nit a donátoles en mes tems del que ara ting.
Y giránse se va ficá la esclavina y la capucha, besán un atra vegada a la Siñora y reconfortánla en bona esperansa, se va separá de ella y allá sen va aná aon Aldobrandino estabe empresonat, mes embegut en pensaméns de temó de la inminén mort que de esperansa de futura salut; y com consoladó, en la venia dels carselés, va entrá aon ell estabe y assentánse a la vora de ell, li va di: 

- Aldobrandino, soc un amic teu que Déu te envíe per a salvát y demostrá la teua inossénsia; y per naixó, si vols consedím un don minudet que vull demanát, sense falta abáns de demá de nit, en ves de la senténsia de mort que esperes, sentirás la absolusió. A lo que Aldobrandin va contestá:

- Bon home, ya que de la meua salvassió te preocupes, encara que no te conec ni men enrecordo de habét vist may, tens que sé amic, com dius. Y en verdat lo pecat pel que se diu que ting que sé condenat a mort, may lo hay cometut; mols atres hay fet, que potsé an aixó me han portat. Pero te dic per la temó de Déu aixó: si ell ara té misericórdia de mí, grans coses, no una minuda, faría de bona gana, encara que no u prometiguera; aixina que demana lo que te paregue, que sense falta, si me escapo de ésta, u cumpliré.

Lo peregrino entonses va di:

- Lo que vull no es datra cosa mes que perdonos als cuatre germáns de Tedaldo lo habét conduít an este pun, creénte culpable de la mort de son germá, y que los tingues per germáns y per amics si te demanen perdó.
A lo que Aldobrandín va contestá:

- No saps qué dolsa es la vengansa ni en cuánta forsa se dessiche, pero encara aixina, per a que Déu de la meua salvassió se ocupo, de bona gana los perdonaré y ara ya los perdono, y si de aquí ixco viu y me salvo, per a féu seguiré lo modo que me dígues. Aixó li va agradá al peregrino, y sense vóldre díli res mes, li va rogá que tinguére bon ánimo, que en seguridat abáns de que acabare lo siguién día tindríe notíssia sertíssima de la seua salut. Y separánse de ell sen va aná a la señoría y en secreto a un caballé que la gobernabe li va di aixina: 

- Siñó meu, tots sabém de bona gana empeñámos en fé que la verdat de les coses se conegue, y mes aquells que tenen lo que vos teníu, per a que no patíxguen los cástics los que no han cometut lo pecat y síguen castigats los pecadós. Y per a que alló passo en honor vostre y per a mal de qui u mereix, hay vingut a vos. Com sabéu, hau prossedit severamen contra Aldobrandín Palermini y pareix que hau tingut per sert que ell va sé qui va matá a Tedaldo Elisei, y anéu a condenál, lo que seguríssimamen es fals, com crec que abáns de la mijanit, portán a les vostres máns an aquell jove, tos hauré demostrat.
Lo valén home, que teníe llástima de Aldobrandino, va fé oít a les paraules del peregrino, y explicánli moltes coses sobre aixó, sén lo seu guía, cuan estaben al primé son, als dos germáns de la fonda y al seu criat va apresá a mansalva, y volénlos torturá per a descubrí cóm habíe sigut la cosa, cadaú per separat y después tots juns van confessá habé matat a Tedaldo Elisei. Preguntats per la raó, van di que perque éste a la dona de un de ells, no están ells a la fonda, habíe molestat mol y volgut forsá a que faiguere la seua voluntat.
Lo peregrino, enterat de aixó, en llisensia del gentilhome sen va aná y secretamen va aná a casa de la Siñora Ermelina, y an ella sola (habénsen anat a dormí tots los demés de la casa) la va trobá esperánlo, igualmén en dessich de tíndre bones notíssies del home y de reconsiliás del tot en Tedaldo.
Arrimánse an ella, en alegre gesto, li va di:

- Siñora meua, alégrat, que per sert recuperarás demá aquí sano y salvo al teu Aldobrandino.

Y per a assegurálay mes, li va contá lo que habíe fet. La Siñora no se creíe pugué recuperá a Tedaldo viu, al que creíe habé plorat mort, y vore libre de perill a Aldobrandino, a qui se creíe tíndre que plorá per mort uns pocs díes después, tan alegre com may u va está dingú, afectuosamen va abrassá y besá al seu Tedaldo; y anánsen juns al llit de bona gana van firmá grassioses y alegres paus, prenén la un del atre deleitable alegría. Y al arrimás lo día, Tedaldo, eixecánse, habén ya explicat a la Siñora lo que enteníe fé y rogánli que mol secret u tinguere, un atra vegada en hábit de peregrino va eixí de casa de la Siñora per a podé, cuan fore lo momén, ocupás dels assuntos de Aldobrandino. La señoría, arribat lo día y pareixénli tíndre completa informassió del assunto, rápidamen va liberá a Aldobrandino y pocs díes después als malhechós va fé tallá lo cap aon habíen cometut lo assessinat. Están, pos, libre Aldobrandino, en gran alifara seua y de la seua dona y de tots los seus amics y paréns, y sabén que alló habíe sigut obra del peregrino, lo van portá a casa seua durán tan tems com li apetiguére está a la siudat; y allí, de féli honors y festes que no se acabáen, y espessialmén la dona, que sabíe a quí los hi fée. Pero pareixénli, después de algúns díes, tems de reconsiliá a sons germáns en Aldobrandino, a qui sabíe no sol desacreditats per la seua absolusió, sino tamé armats per la temó, va demaná a Aldobrandino que cumpliguére la seua promesa. Aldobrandino va contestá que estabe disposat. Lo peregrino li va fé prepará un hermós convit per al día siguién, al que va di que volíe que ell en los seus paréns y en les seues dones invitare als cuatre germáns y a les seues dones, afegín que ell mateix aniríe a invitáls de part seua. Lo peregrino enseguida sen va aná a casa dels cuatre germáns, y dirigínlos les paraules que per a tal assunto se requeríen, al final, en raóns irrebatibles fássilmen los va portá a vóldre reconquistá, solisitán lo perdó, la amistat de Aldobrandino, y fet aixó, an ells y a les seues dones a diná en Aldobrandino lo día siguién los va convidá, y ells, de bona gana, creén la seua paraula, van asseptá lo convit.
Aixina, pos, en son demá, a la hora de diná, primé los cuatre germáns de Tedaldo, vestits de negre com anaben, en algúns amics seus van arribá a casa de Aldobrandino, que los esperabe; y allí, dabán de tots aquells que per a acompañáls habíen sigut invitats per Aldobrandino, aviádes les armes an terra, se van ficá en máns de Aldobrandino, demanánli perdó pel que contra ell habíen fet. Aldobrandino, plorán compassivamen, los va ressibí y besán a tots a la boca, gastán poques paraules, totes les afrentes ressibides va perdoná. Después de ells, les germanes y les dones totes vestides de dol van vindre, y van sé ressibides per la Siñora Ermelina y les atres grans Siñores. Van sé magníficamen servits al convit tan los homes com les dones, pero flotabe al aire la melancolía pel ressién doló que estabe repressentat en los vestits oscurs dels paréns de Tedaldo. La invensió y la invitassió del peregrino habíe sigut censurada per mols, y ell sen habíe percatat. Tal com u habíe dessidit, vingut lo tems, se va ficá de peu, y encara minján los demés la fruita, va di: 

- Res ha faltat an este convit per a que fore alegre mes que Tedaldo, a qui hau tingut continuamen en vatros pero no lo hau conegut. Tol mostraré. Y traénse de damún la esclavina y tota la roba de peregrino se va quedá en jubón de tafetán verd, y tots maravillats lo van mirá y examiná mol tems abáns de que algú se atreviguere a creure que ere ell. Tedaldo los va parlá dels seus paréns, de les coses passades entre ells, de los seus acsidéns; pel que son germáns y los demés homes, tots plens de llágrimes de alegría, van corre a abrassál, y lo mateix después van fé les dones, tan los paréns com los no paréns, menos doña Ermelina. 

Veén aixó Aldobrandin, va di:

- ¿Qué es aixó, Ermelina? ¿cóm es que no u selebres com les atres dones? 

Y, sentínla tots, la Siñora li va contestá:

- No ne ña cap que en mes agrado li haygue fet festes o les hi faigue que les que li faré yo, perque mes que cap atra li está obligada, considerán que per nell te hay recuperat; pero les deshonestes parladuríes de cuan plorabem al que creíem que ere Tedaldo, fan que me retínga.
Aldobrandino li va di:

- ¡Aném, aném!, ¿creus que yo crec als que lladren? Procurán la meua salvassió ya ha demostrat que alló eren falsedats, sense contá en que may u vach creure: eixécat enseguida, ves a abrassál.

La Siñora, que datra cosa no dessichabe, no va tardá en obeí en alló al home; pel que, eixecánse com habíen fet los demés, abrassánlo ella, li va fé alegres festes. Esta liberalidat de Aldobrandino mol los va agradá als germáns de Tedaldo y a tots los homes y dones que allí estaben, y consevol barrunto que hagueren tingut per los cotilleos que habíen sentit, en aixó va desapareixe. Habén, pos, selebrat tots a Tedaldo, ell mateix va esgarrá los vestits negres que portaben sons germáns y les de les germanes y cuñades, y va volé que se portaren atres robes y después de vestís, mols cans y balls se van fé y atres passatems; per estes coses, lo convit, que habíe tingut un escomensamén algo silensiós, va tíndre un final sonat. Y en grandíssima alegría, aixina com estaben, sen van aná a casa de Tedaldo y allí van sopá per la nit, y mols díes después, seguín del mateix modo, van continuá la festa. Los florentinos durán mols díes com a ressussitat y assombrosa cosa van mirá a Tedaldo; y mols, y hasta los germáns, encara dudaben sobre si ere ell o no, y no su creíen del tot ni potsé su hagueren cregut durán mol tems si un cas que va passá no haguere arribat a aclaríls quí habíe sigut lo mort; que va sé este: 

Passaben un día uns soldats de Lunigiana dabán de casa de Tebaldo, y veénlo, van aná a trobál, diénli:

- ¡Bons los tingue Faziuolo!

A lo que Tedaldo, en presénsia de sons germáns, va contestá: 

- Me hau pres per un atre.

Ells, al sentíl parlá, se van avergoñí y li van demaná perdó, dién: 

- En verdat que tos assemelléu, mes que may ham vist assemellás dingú a un atre, a un camarada nostre que se diu Faziuolo de Pontriémoli, que va vindre aquí fa uns quinse díes o poc mes y may ham pogut sabé qué va sé de ell. Be es verdat que mos maravillabem del vestit perque ell ere, com u som natros, mersenari.

Lo germá gran de Tedaldo, al sentí aixó, va aná cap an ells y los va preguntá quin vestit portabe aquell Faziuolo. Ells lay van di y se va trobá que lo assessinat anabe pressisamen vestit com díen ells; pel que, entre aixó y atres siñals, se va aclarí que lo mort habíe sigut Faziuolo pres per Tedaldo, pel que se van dissipá les sospeches de sons germáns y de consevol atre. Tedaldo, que habíe tornat riquíssim, va perseverá en lo seu amor y sense que la Siñora se enfadare mes en ell, discretamen obrán, mol tems van disfrutá del seu amor. Déu mos dixo chalá del nostre.

tersera jornada novela octava