Vols dependre chapurriau ? , natros te l'amostrem, penya porc, peña porc

Vols dependre chapurriau ? , natros te l'amostrem, penya porc, peña porc

Penya porc, Fórnols, Fórnoles

Lo chapurriau an estes viles del baix aragó se parle lo chapurriau. Encara que ña mols que se disputen la seva propietat, la unica verdat es que así se parle la llengua que sa pasat d'aguelos a nets. No es ni catalá ni valenciá ni castellá, (sen poden aná tots a cascála) es lo chapurriau i punto i com que es una llengua que nomes se parle, pues se pot escriure com a cadaun li surti del pito i aván. Lo parlá entre les viles s'asemelle mol pero cada vila te lo seu chapurriau particular i son diferens los que se parlen a la codoñera, a Valljunquera o a Fornols pero tots mos entenem.

LO PRIMER ESCRIT EN CHAPURRIAU DE FORNOLS DE QUE SE TE CONSTANCIA DATA DEL 1993:

 ya vech que encara estas fora de orbita, pues no te enteres de la misa la mitat.bueno, comensare explican les coses.lo barrio disposae de un maravillos ritmo de colo vert, del cual ya no pot disfruta, ya que una tia bastan histerica li va esclafa, usease, una nit cuan ane de marcha, una tia acabae de isi de agon tenie aparcat lo coche, y al gira, li va pega a un bus, y sol pegasela, calsigue lo acelerado hasta ais, y li pegue al jordi sense ninguna rao, per lo cual, lo coche del jordi ha segut declarat siniestro total, lo que vol di, que ya no lo veurem pel poble. que consto que va se una cosa impresionan, segun la versio del jordi, ya que en mol poc tros va podre esclafali lo coche.en cuan a lo de les ties, vull di, que fa unes cuantes semanes, es di, no se cuanytes, van vindre les del poble, es di, (ana, laureta, sonia, mari, marisa, inma, isabel ola amiga de sonia, y una amiga de la ana)ademes va vindre lo barrio y mos va explica la terrible historia del ritmo.en relacio a lo del oscar, no tink explicacions, aunque se que ultimamen no mire mol lo correu, ya que escriu tan victor com ell, y ademes, no ha cambiat, ya que de cuan en cuan envie unes paranoies que no se si son normals.a proposit, he vist la pagina web de la penya, aunque tink una duda, ya que no se con grabam tota la pagina a un disket, per lo cual espero que me envios un mail pa dim com se fa. lo de la pagina esta bastan be.aunque no me ha donat tems de veureu tot, ya que ya molta lletra. venga, hasta la proxima, y ya pediras explicacions de les dudes.

PEÑA PORK: MUCHO MÁS ALLÁ DEL MITO

NUESTRA HISTORIA La historia de penyapork se remonta a finales del siglo pasado, cuando en el verano de 1990 se fundó lo que vendría a ser PEÑAPORK 0. Los inicios fueron duros (como siempre) ya que nadie tenia propiedades y no era facil encontrar un sitio donde fundar peñapork. Hasta que por suerte, el tio Laureano nos cedió el corral de debajo de la placeta. Era una mierda. Pero era todo lo que teniamos asi que siempre le estaremos profundamente agradecidos. El corral estava que se caía a trozos pero por lo menos no habia pulgas (algo que no pueden decir todas las peñas, ojo!). La edad media de los porkers se situaba entorno a los trece años. Todo era mucho más fácil y barato, nos comprabamos un paquete de marlboro, un tetrabrik de zumo de piña y una botela de Licor 43 y hacíamos unas alifaras terribles sin tener que discutir durante dos horas quien coño conducía esa noche. Ruinas de PenyaPork v1 Al año siguiente se continuó en el mismo sitio y con las mismas actividades. Tenia especial gracia entrar en la peña por arriba (es que no tenia tejado en un 80% de su superfície) bajando por la figuera. Bueno total, otro año sin pena ni gloria. Aqui unos versos extracto del libro del poeta del poble Santo acerca de aquella época: The beginins Entre las brumas del tiempo se encuentran los origines de este grupo. Nacimos al auspicio de la iglesia, nuestras primeras resacas se forjaron bajo los muros de la iglesia de nuestro pueblo. Compartiamos un 1/5 entre 2, si teniamos suerte una litrona o una botella de licor que habia sido “requisada” de dios sabra donde. Los primeros y clandestinos cigarrillos. Aquello era básicamente un club de gentelmens donde las mujeres no tenian cabida (no las dejaban venir sus padres). Alli decidimos nuestro nombre y nuestras mascotas: un cerdo de plastico y un Sergiet. Desde muy temprana edad educamos nuestros hígados para no rechistar fuese cual fuese la graduación del liquido ingerido. Calimocho, güisqui (de que tribu saldria), cerveza y martíni formaban nuestra dieta basica, rica en calorias y baja en grasas. Después vino un año decisivo que marco un punto de inflexión en la historia de peñapork: 1992. Presionados por las abuelas que decían que se nos iba a caer el techo encima ¿qué techo? tuvimos que abandonar el local. Aquel año, nos instalamos al lado de la ferreria de la tia Nieves jodíendole la plaza de aparcamiento al David. Nunca podremos expresar nuestro agradecimiento ya que si no fuera por ellos seríamos una peña sin local, o sea, un truño.  Gracias, de verdad. He rescatado una foto de la época: Ese año también destacó porque Pablito se sacó el carnet de conducir. Tampoco influyó mucho ya que a nadie le dejaban subir con el (injustícias de la vida). Solo el Barrio, el Edu i el Sergi. Tenia gracia recorrer las carreterillas con el Renault 12 de llantas naranjas y Sociedad Alcoholica a toda máquina. Qué martirio. Después ya vino lo que fué peñapork III en el 1993. Otro año significativo. Tuvímos la oportunidad de cambiar de nuevo de local. Un sitio céntrico, con techo y puerta, grande, de dos plantas y... hecho una puta mierda. Menudo nido de escombros. Para bien o para mal, estava al lado de la plaza, eso sí. La cosa pintó mal desde el primer momento... una cosa es barrer, la otra es desenrunar. La sala del fondo tenia el techo hundido (como váis viendo es una cosa bastante habitual) y habia que hacerlo practicable ya que se suponia que era la sala oscura para fomentar el roce y la promiscuidad. Roce? Promiscuidad? Ja ja ja teníamos unos 15 años de media y eramos más tontos que los de 10 años de ahora. Bueno, de echo por ahí se dice que seguímos síendolo. Tontos y desviáos. En fin, parece que aun vea el tractor de Eulogio ¿creo? aparcado en mitad de la cuesta del collado y, dentro, las motosierras del pablo y el barrio cortando las vigas. Sacamos dos tractoradas de enruna. Lo más destacable fue que encontramos un catálogo de cajas de muertos entre la mierda. Se conoce que habia sido una carpintería o algo asi. Al final quedó bonito: Parce mentira... martini, licor 43 y Dyc. Se puede ser más guarro? Yo diria que fue el primer año de tener caña de birra pero no estoy seguro. Ojo al sumidero. Parece mentira que con lo de la foto pasaramos las fiestas... igual que ahora. En fin, fue un año terrible: se bebió más en nuestra peña que en el bar (ahora, 2017, lo lleva Monse Ferreró)  y peñapork patrocinó la borrachera de lugareños y forasteros. Nunca más al lado de la plaza. Al finalizar las fiestas hubo una movida muy chunga entre la propiedad y los inquilinos que terminó con la clausura del local. Mejor no remover las aguas. El año siguiente, 1994 tuvímos que volver a buscar peña y acabamos en el garaje de la tia Nieves otra vez. Luego pasaron 1995,1996, 1997, 1998, 1999, 2000, 2001, 2002, 2003, 2004, 2005, 2006 y 2007. De los quales no se puede destacar nada en absoluto solo cada vez más en cantidad y más en calidad. La gente fue creciendo, algunos desaparecieron del mapa, otros se casaron integrando a sus parejas en la peña y incluso ha habido ya descendencia. El paso de los años pesa, pero penyapork sobrevive como LA PEÑA MÁS FLAMENCA CON DIFERENCIA de todas las del pueblo. Estos últimos años ya incluso hacemos las cenas sentados con sillas y mesa, cortamos jamón y bebemos cubalibre. NUESTRO MAYOR ÉXITO Desde luego que si por algo destaca penyapork es por su carácter vencedor como ha ido desmostrando los últimos seis años, adjudicándose de manera consecutiva seis primeros premios gracias a las representaciones de: "cazadores de pasión, las sirenas del amor, la revista, los machotes, conejitas, las falleras"... y asi seguimos hasta que nos incularon. Cabe destacar una copa intercontinental ganada en Ráfales. Catálogo disfraces Pork PATENTES Y DERECHOS Entre los muchos éxitos, destacaremos la Nevera con ruedas (la tiramos a la trinchera este año) y cibercabrón que escupe vino. Aparte del apoyo tecnológico a los transformistas: el jabalí de fuego (qué peste!). PEÑAPORK EN CIFRAS Segun las últimas escrituras del censo (lista de gente que paga) el último año hemos sido unos 25 miembros y acumulamos un superhábit de 150€. El consumo de cerveza ha caido en picado en los últimos años y ya solo somos capaces de cascarnos tres barriles de cerveza. Sin embargo el consumo de whisky se ha disparado alcanzando cotas de hasta seis botellas por noche, lo que nos da un total de una botella para cada cuatro personas y noche, Teniendo en cuenta que hay algunos que no beben whisky.... asusta. Por otro lado también se ha notado un incremento sustancial de la partida destinada a comer. Antes era impensable gastarse ni un céntimo, ahora compramos hasta cuixots. CRÍTICA CONSTRUCTIVA DE LA COMPETENCIA - La tribu: viejos y calvos. En período de extinción. Antes hacían chocolatadas, ahora hacen más bien pena. - Kataklok: originales. Han sabido innovar y ofrecen un producto diferenciador y elegante. Les gorrean aun más que a nosotros. Sin embargo, les falta coraje para los disfraces. - La gruta: Degenerados. Muy viciosos pero mal enfocados. Os acordáis del disfraz de cuadro? y del de futbolín? y del de pa pa pa pa ..... penoso. Son personas gratas y bastante majos en cualquier caso pero con escaso arte. - La verdura: tienen empuje pero les falta experiencia. Prometen, pero no es suficiente. muchas otras han caducado en el camino del tiempo: el bochinche, furia interior, los orígenes, la cobra... fin, ya me he rallado.

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL: ANTROPÒLEG I ESCRIPTOR

TEMPS DE LA FRANJA DEL MEUL CUL / n. 124 / gener 2015

ENTREVISTA A ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL: ANTROPÒLEG I ESCRIPTOR, catalanista com ell sol,

“Quan et fan dir xapurreao a la llengua que parles, et fan assumir el discurs del colonitzador” // per BERENGUER DE MUSSOTS

Origen del chapurriau

Albert Sánchez Piñol, nascut a Barcelona el 1965 és escriptor, africanista i antropòleg. Autor de l’assaig Pallassos i monstres: la història tragicò- mica de vuit dictadors africans (2000), dels reculls de relats Les edats d’or (2001) i Tretze tristos tràngols (2008) i de les novel·les La pell freda (2002), Pandora al Congo (2005) i –en castellà– Victus (2012). La pel·lícula El Bosc (2012), amb guió del propi Albert Sánchez Piñol a partir d’un relat aplegat a Les edats d’or, s’ambienta al Matarranya durant la Guerra Civil del passat segle i va estat rodada, a grans trets, en català del Matarranya. Hi conversem un agradable maití d’octubre en un local de l’emblemàtica plaça de la Virreina de Barcelona, a l’exvila de Gràcia. Pregunta). Fins ara éreu prou conegut com l’autor de La pell freda i ara ho sou encara més per ser l’autor de Victus. Com interpreteu l’excel·lent acollida que ha tingut aquesta darrera novel·la? Resposta). Era molt difícil superar l’è- xit de La pell freda, que continua sent la novel·la actual més traduïda de la llengua catalana, amb 37 traduccions. Quan vaig pel carrer ja noto que no sóc l’autor de La pell freda, sinó que sóc l’autor de Victus; però això no ho he fet jo, ho ha fet la gent. Suposo que és una novel·la històrica que empelta molt bé amb els temps que vivim. Fins i tot quan l’escrivia, tenia la impressió que aquesta novel·la era necessària. La sensació és que la gent s’apodera del llibre i ja no és teu; és d’ells. I això és el millor que li pot passar a un autor. Jo creia que el millor que et podia passar com a escriptor és que et felicitessin per un llibre, però és que la gent no et felicita, sinó que t’ho agraeix. No es pot demanar més, com autor. P). Com explica la gran repercussió internacional que ha tingut Victus? R). Vaig intentar escriure els elements universals d’aquella història, que són fàcils d’entendre fora de les nostres circumstàncies. Ha estat gràcies a això: plantejar el nucli del que va passar com una lluita dels sectors populars contra dues tiranies, les de Felipe V i Lluís XIV, a qui van arribar a declarar la guerra per escrit. //Només cal nomená a Felipe V o als borbons, y als catalanistes los bull la sang, no es odi, es justíssia// En última instància, va ser la història d’una ciutat assetjada per dos imperis. Aquesta essència la pots vendre a tot arreu, com demostren les traduccions que s’estan fent: l’11 de setembre passat va sortir als Estats Units, ara sortirà a Rússia i hi ha opcions per vendre-la a Alemanya, Fran- ça, Itàlia... Han comprat els drets a Croàcia i Hongria i a d’altres països. I això és perquè és una història universal. La història era allà, en la documentació històrica, i només calia escriure-la, i capta l’interès i és fàcil de vendre. P). És una història de la lluita del poble contra els poderosos. //Pos acabará be// R. El panorama social a 1713 a Catalunya estava molt a prop de la guerra civil, per dir-ho d’alguna manera. El 1714 la guerra externa deixa entre parèntesis la guerra interior; però els historiadors expliquen que són les classes populars qui posen la iniciativa en la defensa de Barcelona i del país quan es queda sense aliats. Ho sabem del cert: tenim els debats parlamentaris, nombre de vots... En contra del que diu un cert revisionisme, les classes dirigents catalanes es volien rendir, però el braç popular s’hi va negar, va decidir que calia tirar endavant, i les classes dirigents es van veure forçades a fer aquest seguidisme, però no va ser la seva iniciativa: tot al contrari. // Lo poble,la borregada catalanista sempre vol tirá aván, com u fan al 2017, y algunes classes dirigens catalanes tamé// En el mapa de l’antiga Corona d’Aragó, hi ha unes institucions de caire popular que estan vigents a 1713, quan hi ha més resistència. A Aragó havien estat molt laminades, aquestes llibertats. A València hi havia més resistència; fixeu-vos que els sectors austriacistes són els sectors populars. A Catalunya estaven tan vigents que van necessitar un any de setge. Però la defensa de l’austriacisme era la cobertura legal dels catalans, perquè en aquella època qui lluitava sota l’empara d’un rei il·legítim era un pirata. //Quin ere lo rey legítim? Cuan ñan reys legítims, no ñan guerres, se corone y prou, per naixó va rompre la guerra de sucessió, la de secessió no// Però veig que s’exagerava: lluitaven per un rei que estava a Viena! És com si estigues a Alfa Centauri! El seu discurs era el de les llibertats i les constitucions, que si les llegeixes són un edifici institucional admirable. //Exactamén com la constitussió de España, ñan drets, pero no los que tos pensau// Hi ha uns sectors historicistes que deien que allò eren fueros locales, però no és cert: tenien habeas corpus, una sèrie de drets i privilegis per als pagesos i per a la menestralia extraordinaris per l’època. I tot això, en el moment anterior a la Revolució Francesa. És això el que explica aquesta resistència tan desesperada i a ultrança. P. Com a antropòleg, com interpreteu la guerra? R. L’antropologia té una mirada distanciada que és molt astoradora per a la gent que no la practica. La primera cosa que has d’obviar és el dolor, perquè en la distància ho veus tot més ní- tid. El meu tema com a africanista eren els pigmeus, una excepció, una societat amb un nivell de conflicte social molt baix. Però per regla general, en els pobles primitius, l’excepcional no és l’estat de guerra, sinó l’estat de pau. //Los catalanistes son un poble primitiu, pero diuen que u son los atres//. Segons una interpretació, en l’estat de pau hi ha l’intercanvi de béns: un trà- fic de béns que la guerra talla. //La rebelió per la independensia tamé u fa// Una nova teoria diu que la guerra inverteix els béns i els converteix en mals: béns materials per destrucció, saqueig i assassinat; béns simbòlics per mals simbòlics, com a malediccions i conjurs. En ambdós casos hi ha una relació. No deixa d’haver-hi una relació. Aquí és molt clar: entre la catalanitat i la castellanitat sempre hi ha hagut relacions que han fluctuat. Ara mateix és evident que hi ha un estat de guerra a nivell simbòlic, per tot el que es diu. //Entrevista del 2015, al 2017 está mes cla encara// I actualment hi ha una dinàmica perversa: molta gent em vol obligar a renunciar a les meves idees, però ningú no està disposat a convèncer-me de les seves, argumentant les seves posicions, com seria el normal. //Ya tos poden doná argumens, que no ne fareu cas, ni a Borrell, ni al govern, ni a la gen. Discurs victimista, no ña democrassia, ya u díe Tarradellas// P). En què va consistir la vostra tasca d’antropòleg a l’Àfrica? R.) Vaig treballar a l’Àfrica supervisant les ONG subvencionades per institucions catalanes i espanyoles. També vaig fer treball de camp amb els pigmeus del Congo fins que va esclatar la devastadora guerra civil i vaig haver de fugir per potes, em va anar d’un pèl. //Y has adeprés algo de aixó?// A diferència del cooperant que és metge, de l’enginyer o del religiós, l’antropòleg practica el canvi de paradigma. Actualment és deplorable que una paraula típica de la dreta, ‘caritat’, ha suplantat la paraula de l’esquerra, ‘solidaritat’. ONG com Greenpeace o Amnistia Internacional s’adrecen als governs, assenyalen el problema i li diuen què han de canviar. Però ara hi ha un seguit d’ONG de dretes que decideixen resoldre els seus problemes: això és caritat i neocolonialisme. La millor manera d’ajudar l’altre és invertir en les seves escoles, en el seu sistema sanitari. // Les ONG de esquerres no roben?// P). Fa un temps vaig anar a veure una pel·lícula basada en una narració vostra, El Bosc, ambientada al Matarranya I em pregunto, en quina llengua parlen en aquesta pel·lícula? En lapao? En xapurriat?... Origen terme chapurriau de l'occità R). Això em va molt bé per empalmar amb el que acabo de dir sobre l’Àfrica. Ho sento molt per fer servir aquestes paraules que ara estan una mica desfasades, però és colonialisme lingüístic, //Los PPCC no// en el sentit més estricte del terme. El primer que fa el colonialista és que t’automenyspreïs. Que et facin dir “xapurreao” a la llengua que parles n’és una mostra: et fan assumir el discurs del colonitzador. Hi ha un poder que t’ha convençut del seu propi imaginari; tu no parles un idioma, tu xapurreges. I el xapurreao ha quedat. //Demostres que copies y pegues los argumens de tots los catalanistes, chapurrear no es chapurriau// Tu vés a l’Àfrica i et diuen: Nosotros hablamos en dialecto. Això és colonialisme lingüístic, és el mateix.//PPCC, colonialisme lingüístic, Valensiá, mallorquí, chapurriau son dialectes del catalá// El colonialisme no sempre és exterior; el principal colonialisme que van exercir els poders europeus fins a mitjan del segle XIX era l’interior. Hi ha grups socials, grups ètnics, que s’han d’assimilar d’alguna manera. S’ha de destruir la seva ànima, i això passa per la cultura; i una de les facetes més important de la cultura és l’idioma. Com pots negar que allò és català? Què vols que sigui? Xapurreau? //Exactamén, chapurriau, no cregues que ballarem la sardana a la plasa de Valderrobres al voltán dels castellés de Fórnols/ I ara s’han inventat, modernitzat, el mateix concepte i li diuen “lapao”. //Los chapurriaus may ham fet aná esta paraula, u han fet los polítics, igual que dili catalá al chapurriau, valensiá, balear o mallorquí, aranés// Jo sempre dic que la gran tragèdia d’Espanya és que en lloc de modernitzar-se ha estat espanyolitzant la modernitat. //No sé qué feu an este país, ñan datres, a Fransa mateix no ñan bous, ni rey, parlen un catalá raro, tos aniríe be viure allí, y ademés foten a la presó 7 añs als que cremen un coche de Polissía// La idea tirànica –castellanòfila i invasora– és de clara voluntat nacionalista. Apropiar-se ideològicament i culturalment i convèncer a la gent d’allà que no parlen el seu idioma, que xapurregen. I no et diuen el què. //Tornay, lo chapurriau, alguns que diuen que chapurregen o que no u fan son Carlos Rallo Badet, Juan Luis Camps, Chimo de Queretes, Tomás Bosque de La Codoñera ... // El procés colonial és això, que tu assumeixes el discurs del colonitzador. Jo em quedava flipat. // Natros flipem en los catalanistes tamé // Anar al Matarranya no és anar al passat, és viatjar al futur perquè aquest és el projecte que hi ha. A més no se l’amaguen, quan el mateix ministre de cultura diu que vol espanyolitzar els nens catalans, s’està referint a això, és que així. // Ne vull una mica de aixó que fumes //
Però és que no ens entenem parlant? // Sí, y en gallegos, portuguesos, fransesos, italians, algo de rumano, corsos, asturians, per ejemple //
I quan li ho dius, allà et consiren el seu enemic. //Deus tindre mols amics al Matarraña, no sirá per se catalá, mes be per se mol borinot catalanista// Esclar que hi ha variants, però què no veus que en última instància més enllà de qüestions d’ortografia hi ha una pugna de poders? Que hi ha un poder més omnipotent que l’altre, que t’està esclafant? // Espanya ens esclafa // P). El Bosc està ambientada al Matarranya, però rodada majoritàriament a la Terra Alta (Arnes) i Vila-rodona (Tarragonès). // Y parlen catalá del Matarraña a la Terra Alta y al Tarragonés? //
R). Però també a la Freixneda. //Només cal vore com escrius La Fresneda sen mich de La Torre pa vore quins actós vau buscá, no la penso vore, per si ix Paco Escudero y tota la brossada catalanista que viu an este poble // Quan vam fer la pel·lícula vaig dir que s’ha havia de procurar respectar la parla del lloc, el matarranyenc. // Un atre nom, tenen molta inventiva, sobre tot per a fe dialectes a tot arreu, així se volíen engullí al aragonés // Hi vam tenir assessorament lingüístic – allà tots els autòctons parlen català, català del Matarranya, esclar. Aquest havia de ser un dels encants de la pel·lícula. //Algú que parlo chapurriau al que li hayguen preguntat? Suposo que u van fe com Natxo Sorolla en la encuesta// P). Teniu vincles directes amb el Matarranya, oi? // Oi tamé es una paraula matarranyenca // R). Sí, la meva iaia era de la Torre del Comte – es deia Piquer – i de nen hi anava tots els estius. Encara hi tinc cosins –perquè allà tots érem parents–//Contra mes cusins, mes a dins // i conservo els amics de quan érem nens. També hi tenim una casa, un xaletet petitó entre l’església i la plaça Major. Hi vaig de tant en tant; per treballar està molt bé. P). Tot el Matarranya comença a estar molt valorat turísticament; hi ha qui en parla com de la Toscana aragonesa... // Una tosca y una caña, la Toscaña //
R). Home, tampoc és això. P. Evidentment. R. Però si ho volen vendre així ja m’està bé, jo els apoiaré. Hi ha algunes torres i restaurants de primera. La Torre del Visco a Fondespala, on jo no hi estat mai perquè és molt car, molt important. // Home, catalá habíes de se, venén tans llibres y no te donen perres per a gastat al Matarraña? // I Beseit, molt atractiva i amb una història al·lucinant, //Per favor, no te la inventos y no escrigues cap llibre sobre Beseit, ya ne tenim prou en los catalanistes que hi viuen o venen, apart de la de la ANC que teníe família allí// amb un paisatge molt verd; és la font del Matarranya. Et diria que el Matarranya m’ha influït tant com l’antropologia, i de la mateixa manera. // No te olvidos de Jordi Pujol, que tamé t'ha influít una mica massa // És a dir, l’antropologia m’ha influït, però no pel fet que jo parli de pobles primitius com a antropòleg, sinó per la mentalitat que et dóna. I a mi el Matarranya també m’ha donat una mentalitat, té una força tel·lúrica sorprenent. //Un atra paraula matarranyenca per al dicsionari// Jo començo a sospitar que no és casualitat que hi hagi tanta gent creativa que és d’allà o ha anat allà. //Coneixes lo cánem? No es cap casualidad.// Calaceit està ple de pintors i escultors. // Y escritós com Quimot Monclús, presidén de la Ascuma // Hi ha una cosa en el paisatge del Matarranya que és molt dura // Una branca de carrasca // i al mateix temps molt lliure, i això jo crec que són dos dels requisits que relaciono amb la creativitat. // Lo cánem, no te olvidos // Ho has de passar malament però has de tenir llibertat per fer-ho. // Has trillat mol a les eres de La Torre o embossán préssecs// P). Dins de la vostra obra, a part d’El Bosc, s’hi reflecteix d’alguna manera el Matarranya? R. No, no. Però a Victus hi ha un fragment que passa a Beseit. Històricament hi va haver una escaramussa i un guerriller d’allà, Ricard Ballester, hi va tenir un paper important. P. Coneixeu l’obra de Desideri Lombarte? R). Sí, sé que és poeta. Ha estat musicat per part de grups de músics d’allà. Però per parlar del Matarranya sempre hi he tingut una certa aprensió, perquè no els vull ofendre en el sentit que no vull que em vegin com un imperialista – per dir-ho d’alguna manera – català. A València passa igual. És tan delirant tot plegat! En fi... // A Ses Illes tamé tos passe, la subnormalització y la imposissió del catalá te algo que vore,sí que es delirán tot aixó//

Pedro J. Bel Caldú, amics del chapurriau

Hoy nuestra asociación se ha reunido con D. Pedro J. Bel Caldú, importante escritor de nuestra tierra y un gran enamorado del Matarraña y en especial de su pueblo Fórnoles. No era la primera ocasión en que hablábamos y nos reuníamos por lo que una vez más ha sido un placer estar con el, una persona con su experiencia siempre aporta ideas dignas de ser escuchadas y consideradas, nuestro diálogo continuo hace que cada vez estemos en mejor sintonía por lo que hoy hemos abierto un abanico nuevo de posibilidades muy interesantes, nuevas ideas, nuevas aportaciones, quizás nuevas personas para conseguir culminar este gran proyecto como es el reconocimiento de las variantes lingüísticas de nuestra tierra llamadas Chapurriau, estamos tratando de construir algo muy grande y para ello estamos trabajando en diferentes campos todos muy necesarios, esta asociación esta abierta a recibir vuestras ideas siempre que vengan motivadas por el amor, nosotros decimos SI al amor por nuestra tierra, por nuestras tradiciones, por nuestra lengua lo Chapurriau, por Aragón y lo aragonés, y decimos NO al odio, a cualquier tipo de odio, el AMOR mueve montañas, el odio no conduce a ninguna parte.

https://historiasdelbajoaragon.wordpress.com/author/pedrojbelcaldu/

https://pedro2013dotcom.wordpress.com/about/

tú no eres de Fórnols si ...

documén , antic, Fórnols

Pedro mos fique este texto al grupo de facebook :

http://www.lafranja.net/?p=22930&cpage=1  "catalán de Aragón"

L'any 1337 los Calatravos d'Alcanyis otorgaven a Penarroja, Ráfels, Bellmunt i Fórnols lo "Privilegi de Vila". Los donave autonomía propia i els lliurave del domini de la vila de Montroig, de la que havíen segut "llocs" (aldeas) des de 1197. Los cuatre documents idéntics estaven redactats en castellá. Pero els poders otorgats, per cada vila nova a favor de l'apoderat que la representave, per a firmar lo document de separació, estave escrit en "chapurriau" de la época. Tos poso un enllaç al document original complet de Fórnols i la transcripció dels poders escrits en lo nostre parlar.

  https://iiif.lib.harvard.edu/manifests/view/drs:19768131$1i

Et yo Don Pedro Pocullul, procurador, sindico et actor del concellio et vniuersidat de Fornos, con carta de procuración scripta por mano de Berenguer Ferrer, notario publico de Fornos, el tenor de la qual es aytal.

"Sie manifiesta cosa a tots com yo, en Guillem Puguert, jurat de Fornos et yo, en Pere Carbonell, et en Berenguer Ferrer, et en Simon de Vilanoua, et en Pere Gil (Juli Vert), et en Guillem Pucullul, notari, et en Pere Bosch, et nos lo Consel et Vniuersitat del dit lloch, consell cridat p(er) Domingo Ferrer, publich corredor. Et apleguat lo dit consell a la Esglessia de Santa Maria del dit lloch, hon es acostumat de apleguar, fem et, establim, et hordenam, com especial et general procurador nostre, sindich et actor, a vos en Pere Pocullul, notari et vehí de dit lloch present, et la dita procuracio rebent.
Et a saber, en totes e cadahunes cosses e afers, que nos, dit Consell et Vniuersitat de aquell ajam a fer et a trangiguir, a tractar et fermar, ab lo molt honorat et religios, lo senyor don frey Alfonso Perez, per la gracia de Deus, Maestre de la hondrata caualleria de Calatraua, et ab sos frares, et orde et, conuent de Alcañiz.
Et en reber, atorgar, aprouar et lloar, en nom nostre et de la dita Vniuersitat, totes et cada hunes graties, franqueses et llibertats, que el dit señor Maestre, frares, et orde, a nos daran et atorgaran. Aixi sobre jurisdictio, et exactio, et vnic imperi, et de tota jurisdictio, al Justitia del dit lloch atorgadora.
Com sobre apartament, que nos fem, et entenem a fer, separant nos del loguar de Montrroig, en aquelles cosses que ab ell ensemble, entro aci soliem vssar.
Et enfermar, et assegurar, que nos, dit Consell et Vniuersitat, al dit señor Maestre, frares, orde, et conuent de aquells. Tota la part, a nos contingent e pertanyent, de aquells mil sous de Jaca de sens, que nos, de tems, fayem ab los homens de Montrroig, et de Penarroja, Raffels et Belmunt, al dit señor Maestre, frares, et orde, et a sos predecessors.
Segons en lo priuilege de la composicio, feit p(e)r la señoria et p(er) sos predecessors, et p(er) los predecessors de nos dit Concell, et de les altres villes de Muntrrog, Penarroja, Raffels, Bellmunt, aixi com en aquell pus largament es contengut, no contrastant lo dit priuilege. Et nos, podent esser exemptats dels dits mil sous de aquell, et reseruar, et guardar a nos, tot altre dret que ajam, en aquell dit priuilege.
Et encara, generalment, en fermar et transiguir ab lo dit señor Maestre, frares, et orde, et conuent, tota carta o cartes, priuilege o preuileges, la qual o les quals, lo dit señor Maestre, frares, e orde, et convent, han a fer ab nos, o volam, o entenam a fer, de gracia et de merce, a profit de la dita hondrada senyoria, et a profit de nos, dit Consell et Vniuersitat.
En totes aquelles coses que als dits negotis e affers compliran, et de sa merce si merexerian fer, donar et transigir, et atorgar. Et aixi matex aquelles cosses que a nos y p(er)uindran de atorgar, et de fermar.
Dants et atorgants, a vos dit procurador, n(ost)re sindic et actor, ample et lliure poder et general administratio, de tractar, transiguir, comprometre, Ordenar, fermar, loar, atorgar, corroborar totes, et cadahunes cosses, que a vos, dit procurador, ben vistes seran et als dits negotis, o a qualsequier de aq(ue)lls, conuindran, et merexeran de fer, ab lo dit señor Maestre, frares, e orde, et conuent.
Et qualque cossa o cosses que p(er) vos dit p(ro)curador nostre, sindic et actor en los dits negotis, o en qualsequier de aquell(e)s feytes, dites, tractades, transiguides, comprometudes, fermades, atorgades p(ro)curades siran. Nos dit Consell et Vniuersitat, o atorga hauer p(er) ferm et p(er) segur, et p(er) tots tems. Be, aixi com si p(er) nos, dit consell et universtat fossen feytes, dites, tractades, trasiguides, fermades, atorgades, procurades, volents relleuar a vos, dit procurador, de tota carregua de satis dar.
Et p(ro)metem paguar tota cossa judgada, am totes ses clausules de nos obligatio, de tots los bens del dit Consell. Feyt fo en Fornos xiiii chalendes de febrer. Anno domini, milessimo, tricentessimo, tricessimo, septimo.
Testimonis foren p(rese)nts en Pere Ferrer, notari, et en Domingo Dinga, vehins de Fornos e yo, Berenguer Ferrer, notari publich de Fornos. Qui esta carta escriui, ab lletres sobre escrites el cinque renglo, allí hon diu lo senyor et mon senyal y possis".

Este es lo document mes antic, referit a Fórnols que jo conec, escrit en "chapurriau". Los anteriors están escrits en llatí.

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

https://pedro2013dotcom.wordpress.com/2017/05/31/la-desmemoriada-mula-vella-de-desideri-lombarte/

Primé párrafo adaptat a la ortografía del chapurriau. A la entrada está en ortografía  standard catalana y paraules de Fórnols. Al final en castellá.

Desideri Lombarte va escriure un llibre de ficsió mol interesán, que va titulá: 

Memòries d’una desmemoriada mula vella. 

Cuan vach lligí l’exemplar que m’havie regalat la Rosalía, la seua viuda, me va cridá l’atensió que la mula no li haguere explicat a Desideri les sensasions que va tindre la primera volta que la van ferrá. 

Sense cap pretensió de sustituí la incomparable narrativa del escritó de Penarroja, y intentán feli un homenache, m’hai atrevit a contá eixa experiensia de la mula. Per a elaborá la contalla m’hai basat en la meua recordansa de com los ferrés faen eixa operasió cuan yo era minut.

Mes a la entrada original.

Mónica Naudín, ferrera de Fórnols :

Entrada http://chapurriau.blogspot.com/2017/10/desmemoriada-mula-vella-desideri-lombarte-ferre-ferra.html

Primavera

AGRAIMENS

Ya fa uns dos mesos que vach escomensá a escriure una poesía cada divendres, mai me podía imaginá les moltes mostres de cariño que ai resibit en este temps per part vostra, de la gen de este grupo, cada día ne sou mes los que me demostreu lo vostre cariño, es per aixó que avui vull donatos les grasies a tots, grasies de tot cor per los vostres comentaris, per la vostra comprensió,  per dedicá un poc del vostre tems a lligim, y grasies per lo cariño que me feu arribá, aixó es energía pera seguí. Tame vull doná les grasies a los creadós de este muro, pos sí, per que grasies a Ramón, Fernando... natros podem expresamos aquí en la nostra llengua, grasies per crea este espai del chapurriau que esta sen mol importan, y mes que u será encara en lo futuro pos cada día som mes gen los que partisipem, grasies a tota eixa gen que partisipe uns escribin, atres comentan, atres lligin, teniu que save que tots fem CHAPURRIAU. Tamé vull doná les grasies a lo primé valén que va escriure aquí Luis Arrufat, ell va perde la po y mos va marcá lo camí a datres que mos ham animat después, y espero que cada día ne ixquen mes com Enrique, o la Olga. Tenim que está mol orgullosos de lo que fem aquí, pos estem demostrán que lo chapurriau, la nostra llengua está viva, ben viva, pos no sol la parlem, sino que tamé la escribim y la lligim tal y com la parlem, sense tindre que adoptá cap paraula ni expresió de fora de les nostres fronteres, som autosufisiens, aixó es un primé pas pa demostrá a los nostres polítics que no nessesitem cap llengua de fora, que natros ya tenim la nostra llengua que está mol viva, y que sol nessesitem que al Aragó li faiguen lo reconeissimén que se mereix, doneuton cuenta si es importán este primé pas que estem donán aquí entre tots, ANIM Y A SEGUÍ.

Juan Carlos Abella.

Ya escomense a fe bon tems, ya escomense a fe tems de:

  "PRIMAVERA"

Esta ple de flo de amelé
una mica pronte, potsé
es lo anunsi de una primavera
que diuen que la sang "altera"

al racó del ribás
comense la vida a donás pás
poc a poc anira eixín
tot alló que está dormín

a la primavera brote la vida
espléndida, mol esclafida
es tems de procreá
animals y plantes si van aplicá

ya escomense lo perdigot a cantá
a una perdiu se vol camelá
y pel terme de Queretes
corren enamorades dos llebretes

cuan cante lo figotero
hai de escomensá a buscá lo sombrero
per un mas de Valchunquera
cantae mol galán per una era

han dit que a La Codoñera
han sentit cantá una cagarnera
es un can tan embelesedó
que per a mols es lo milló

una nutria al riu de Beseit 
ha fet lo niu a un raconet
a una madrilla vol peiscá
pos lo seu fill vol alimentá

Nutria al Ulldemó, Bulldemó, Beseit, Beceite, foto de Jaime Giner Guimerá

lo buitre vole per Valderrobres
y mostre orgullós les seues plomes
es un animal tan elegán
que brille mol si lo veus volán

Maella está plena de fló
de presegué, que fa bona auló
ña que aprofitá este momén
pos en uns díes anirán caen

tamé han dit que a Tamarit
lo aufals fa díes que ha eixit
y ara ya lo podrán segá
en ilusió u fan per primera vegá

a La Fresneda y Torre del Compte 
no se si es una mica pronte
espárrecs vull aná a buscá
ojalá ne puga trová

per les roques del Masmut
la cabra parle en lo seu menut
y Penarroija li enseñe orgullosa
mira quina vila tan maravillosa

Monroch está tan vert
que per lo horizonte se pert
a Fórnols la basas sa omplit
conténs están los patos, man dit

a Fondespala lo mussol vole pa amún
vole y vole hasta Bellmún
disfrute de un paissaje de coló
de tot lo añ es lo milló

a Calaseit florix la olivera
un atre símbol de la primavera
a Lledó no tenen cap pó
pos ara lo tems sirá milló

a la Vall a la vora del riu
la gen espere lo estiu
y en los de Massalió van quedá
que estos díes volen disfrutá

són postals de la primavera
de totes les estassións, la primera
es la que mes goch fá
pos tot torne a escomensá.

heliotropo Beseit

- Versió de la tersera novela de Lo Decamerón, de Giovanni Boccaccio, que estic traduín al chapurriau. 

La vida de Pedro Saputo en chapurriau a Amazon ES, en papé y Kindle.

A la vila de Beseit, que sempre ha sigut abundán en maneres y gens extraordináries, va ñabé, no fa mol tems, un pintó de nom Calandrio, home simplón y de costums rares, que la mayoría del tems en dos atres pintós tratabe, Bruno y Bufalmacho, hómens mol de la broma pero per un atra part ben espabilats, que trataben en Calandrio perque de les seues maneres y de la seua simplesa assobín gran festa féen. Ñabíe tamé a Valdarrores entonses un jove de maravillosa grássia y en totes les coses que fée hábil y afortunat, Maso, qui, sentín algunes coses sobre la simplesa de Calandrio, se va proposá divertís fénli alguna burla o fénli creure alguna cosa extraordinária; y trobánlo un día a la iglesia de San Bartolomé y veénlo atento retocán les pintures y lo altá de la iglesia, ficat no fee mol tems, va pensá que habíe arribat lo puesto y lo tems per a la seua intensió. Informán a un compañ seu de alló que caviláe fé, juns se van arrimá aon Calandrio estabe assentat sol, y fen vore que no lo véen, van escomensá a enraoná sobre les virtuts de algunes pedres, de les que Maso parlabe en tanta autoridat com si haguere sigut un famós y gran marmoliste; an estos raonaméns va pará la orella Calandrio y después de un rato, ficánse de peu, veén que no ere cap secreto, se va ajuntá en ells, lo que mol va agradá a Maso. Éste, seguín en les seues paraules, va sé preguntat per Calandrio que aón se trobaen estes pedres tan plenes de virtut. Maso va contestá que la mayoría se trobaen a Berlinzonia, terra de los vascos, a una comarca que se díe Bengodi a la que les viñes se lliguen en llenguañisses y se compre una oca per un dinero y un pato de regalo, y ñabíe allí una montaña tota de formache parmessano rallat a la punta de la que ñabíe gen que no fée datra cosa que aná fen macarróns y raviolis y cóurels en caldo de capóns, y después los aventáben costa aball, y qui mes ne agarrabe mes ne teníe; y allí a la voreta corríe un riuet de garnacha del milló que pot béures, sense una gota de aigua mesclada.

- ¡Oh! - va di Calandrio- , éisse es un bon país; pero dísme, ¿qué fan de los capóns que cóuen? Va contestá Maso:

- Tots sels fóten los vascos.

Va di entonses Calandrio:

- ¿Has anat allí alguna vegada?

Maso va contestá:

- ¿Dius que si hi hay estat? ¡Sí, igual hi hay estat una vegada com mil! Va di entonses Calandrio:

- ¿Y cuáns kilómetros cuadrats té?

- Ne té mes de un milló, pam dal pam baix.

Va di Calandrio:

- Pos té que sé mes allá de los Ports.

- Ah, sí - va di Maso- , una mica mes allá.

Lo simple de Calandrio, veén a Maso di estes paraules en cara seria y sense enfótressen, su creíe com la verdat mes manifesta; va di:

- Massa lluñ está dels meus assuntos; pero si mes prop estiguere, sí que hi aniría una vegada en tú per a vore rodá éixos macarróns y fartám. Pero dísme;
¿An esta comarca nostra del Matarraña no sen trobe cap de estes pedres maravilloses? A lo que Maso va contestá:

- Sí, dos classes de pedres se troben de grandíssima virtut. La una són los barróculs de Monserrate de Fórnols, de los que se fan moles per a la farina, y per naixó se diu als paísos de mes allá que de Déu venen les grássies y de Fórnols les pedres de molí; ñan de estes pedres de moldre tantes, que entre natros són poc apressiades, com a Cataluña les esmeraldes, de les que ña allí una montaña mes gran que Monte Caro que relluíxen a mijanit. Qui pulixque les moles de Ulldecona y les faigue engastá en anells abáns de fé los forats, y les porto al molt honorable president, tindrá tot lo que vullgue.
L’atra es una pedra que natros los marmolistes diém heliotropo, pedra de molta mes gran virtut, perque qui la porte damún no pot sé vist per cap persona.

Entonses Calandrio va di:

- Grans virtuts són éstes; ¿pero eissa segona aón se trobe?
A lo que Maso va contestá que als Comellassos o Les Escales sen podíen trobá.
Va di Calandrio:

- ¿De quina mida es eissa pedra y de quin coló?

Va contestá Maso:

- Es de unes cuantes mides, alguna es mes gran, alguna mes minuda; pero totes són de coló casi negre. Calandrio, habén totes estes coses advertit per an ell, fingín tindre un atra cosa que fé, se va separá de Maso, y se va proposá buscá eixa pedra; va pensá féu sense que u sapigueren Bruno y Bufalmacho, als que en espessial volíe. Se va ficá, pos, en marcha a buscála, y sense esperá y abáns de que cap atre puguere trobála, tot lo que quedabe del matí va empleá buscán a Bruno y Bufalmacho. Al final, sén ya passat michdía, enrecordánse de que traballaben a una fábrica que se va cremá uns añs después, encara que la caló fore grandíssima, dixán tota ocupassió, casi corrén sen va aná aon ells estaben, y cridánlos los va di:

- Compañs, si voléu créurem podém convertímos en los homes mes rics de Beseit, perque li hay sentit a un home digne de fe que als Comellassos ña una pedra que qui la porte damún no pot sé vist per dingú; per lo que me pareix que sense tardá, antes de que un atra persona hi vaigue, hauríem de aná a buscála. Es sert que la trobarém, perque la coneixco; y cuan la haiguém trobat, ¿qué tindrém que fé mes que ficála al morral y aná a les taules de los cambistes a Valdarrores, que sabéu que están sempre carregades de monedes de plata y de dinés, y agarrán les que vullgám? Dingú mos vorá: y aixina podrém fémos rics enseguida sense tindre tot lo san día que embadurná los muros del modo que u fa lo caragol.

Bruno y Bufalmacho, al sentíl, van escomensá a enríuressen per dins; y miránse la un al atre van ficá cara de maravillás mol y van alabá la idea de Calandrio; pero va preguntá Bufalmacho quin nom teníe eixa pedra. A Calandrio, que ere de mollera dura, ya se ni habíe anat lo nom del cap; per lo que va contestá:

- ¿Qué mos importe lo nom, ya que sabém la virtut? Anémon a buscála sense esperá mes.

- Pero be - va di Bruno- , ¿cóm es?

Calandrio va di:

- Ne ñan de diferentes formes, pero totes són casi negres; per lo que me pareix que ham de agarrá totes aquelles que veigám negres, hasta que arribém an ella; aixina que no pergám tems, aném. 

A lo que Bruno va di:

- Pero espera.

Y li va di a Bufalmacho:

- A mí me pareix que Calandrio diu be; pero no me pareix que sigue hora de féu perque lo sol está alt y pegue dins del Comellassos y ha secat totes les pedres; per lo que algunes de elles pareixen ara blanques, algunes que ñan allí, y per lo matí, abáns de que lo sol les haygue secat, paréixen negres; y ademés de aixó, molta gen navegue avui, que es día de faená, prop dels Comellassos, als Freginals y al camí de Les Escales, que, al vóremos, podríen adiviná lo que estém fen y potsé féu ells tamé; y podríe vindre a les seues máns y natros hauríem perdut lo san per la limosna. A mí me pareix, si tos pareix a vatros, que éste es assunto de fé pel matí prontet, que se diferénsien milló les negres de les blanques, y en día de festa, perque no ñaurá allí dingú que mos véigue.

Bufalmacho va alabá la opinió de Bruno, y Calandrio va está de acuerdo en ells, y van dessidí que lo domenge siguién pel matí aniríen los tres juns a buscá aquella pedra; pero sobre totes les coses los va rogá Calandrio que en dingú al món parláren de alló, perque an ell lay habíen dit en secreto. Y dién aixó, los va contá lo que habíe sentit de la comarca de Bengodi, en juraméns afirmán que ere aixina. Cuan Calandrio se va separá de ells, lo que sobre este assunto faríen u van arreglá entre ells. Calandrio va esperá sense tartí lo domenge per lo matí; se va eixecá al moure lo día y, cridán als seus compañs, eixín per les eres y la nevera y puján als Comellassos, van escomensá a caminá barrang cap aball, buscán pedres. Calandrio estabe ñirviós y afanós, caminabe dabán y rápidamen saltae ara aquí ara allá, aon alguna pedra negra veíe se aviábe y la plegabe. Los seus compañs caminaen detrás, y alguna ne plegáen; pero Calandrio no habíe caminat mol camí cuan ya teníe la falda plena; per lo que, eixecánse les faldes del sayo, que no seguíe la moda de Hainaut, y fen en elles una ampla halda, habénu aguantat be en la correcha per tot arreu, no mol después la va omplí y, después de un ratet, fen halda de la capa, la va carregá tamé de códuls. Veén Bufalmacho y Bruno que Calandrio anabe carregat y la hora de minjá se arrimabe, segóns lo parlat entre ells, li va preguntá Bruno a Bufalmacho:

- ¿Aón está Calandrio?

Bufalmacho, que lo veíe allí a la vora de ells, aná girán y voltán, y mirán aquí y allá, va contestá:

- No u sé, pero hasta fa un momén estabe aquí dabán de natres.
Va di Bruno:

- ¡Que fa poc? Me pareix está segú de que ara está a casa dinán y mos ha dixat a natros en la faenada de aná buscán les pedres negres per nestos Comellassos aball.

- ¡Ah!, qué be ha fet - va di entonses Bufalmacho- , burlánse de natros y dixánmos aquí, ya que ham sigut tan tontos com per a créurel. ¿Creus que ñaurá datre tan ruc com natros que s´haguere cregut que als Comellassos o allá baix a La Cometa se podíe trobá una pedra tan milagrosa? Calandrio, al sentí estes paraules, va imaginá que aquella pedra habíe arribat a les seues máns y que, per la virtut de ella, encara que estiguere ell presén no lo véen. Contén, pos, sobremanera de tal sort, sense dils res, va pensá en torná a casa seua; y tornán sobre les seues passes, va escomensá a entornássen.

Veén aixó, Bufalmacho va di a Bruno:

- ¿Qué fem natros? ¿Per qué no mon anem?

A lo que Bruno va contestá:

- Anémon; pero juro a Déu que Calandrio no men fará ni una mes; y si ara estiguera prop de ell com u hay estat tot lo matí, li aventaría este códul al taló y sen enrecordaríe un mes de esta broma.

Y dites estes paraules, va estirá lo bras y li va fotre a Calandrio en lo códul just al calcañá (taló). Calandrio, sentín lo doló, va eixecá lo peu y va escomensá a bufá, sense cridá, y después sen va aná. Bufalmacho, agarrán un dels códuls que habíe plegat, li va di a Bruno:

- ¡Ah, mira este codolet: aixina li foteguere ara mateix a la riñonada a Calandrio! Y, aviánlo en tota la forsa que teníe, li va assertá als riñóns; y en ressumen, de esta manera, ara en una paraula y ara en un atra, per los Comellassos aball hasta la selva de la cometa lo van aná codoleján y lapidán.

Allí, avián an terra les pedres que habíen arreplegat, una mica se van aturá a parlá en los guardes, que, abáns informats per nells, fingín no vórel, van dixá passá a Calandrio aguantánse la rissa mes gran del món. Calandrio, sense pará ni descansá va arribá a casa seua, que estabe a la vora del cantó del castellá ; y tan favorable li va sé la fortuna a la burla que mentres ell per lo barrang baixabe y después per los carrés del poble, dingú li va dirigí la paraula, ya que ne va trobá pocs perque tots estaben dinán. Va entrá carregat a casa seua. Estabe la seua dona (que teníe per nom Tresa), dona hermosa y valenta, a dal de la escala, y una mica cabrejada per la llarga tardansa, y veénlo vindre va escomensá a díli renegán en los brassos com una engerra:

- ¡Ya te porte lo dimoni! Tot lo món ya ha dinat cuan tú vens a diná. Lo que sentín Calandrio y veén que lo vee, ple de amargura y de doló va escomensá a cridá:

- ¡Ay!, dona roína, tú m´has arruinat; pero per Déu que me les pagarás. Y puján a una saleta y descarregades allí les moltes pedres que habíe arreplegat, ensés de rabia va corre cap an ella y, agarránla per les coetes del pel, la va tirá an terra, y allí, tan com va pugué moure brassos y cames tantes puñades y patades li va fotre per tot lo cos, sense dixáli pels al cap ni ós que machacat no estiguere, y de res li va valé demaná mersé a la dona en los brassos en creu.
Bufalmacho y Bruno, después de que en los guardes sen habíen enrit un ratet, a poquetet van escomensá una mica de lluñ a seguí a Calandrio; y arribán a la seua porta, van sentí lo palissón que a la seua dona li fotíe, y fingín que arribaben entonses, lo van cridá. Calandrio, tot suát, roch y baldat, se va assomá a la finestra y los va demaná que pujaren aon estabe ell. Ells, mostránse una mica enfadats, van pujá cap a dal y van vore la sala plena de pedres escampades. A un dels racóns la dona espelussada, tota blanca y esbatussada, plorae en tanta pena que casi se encanáe. A l´atra part Calandrio, fluix y sofocat, assentat. Y después de habé mirat un rato van di:

- ¿Qué es aixó, Calandrio? ¿Vols fé un muro, que te veém en tantes pedres? Y ademés de aixó, van afegí:

- ¿Y la Tresa qué té? Pareix que li has pegat; ¿qué locures són éstes? Calandrio, cansat per lo pes de les pedres y per la rabia en que li habíe pegat a la seua dona, y en lo doló de la fortuna que li pareixíe habé perdut, no podíe recuperá l´esma per a pronunsiá sanseres les paraules de la seua contesta; per lo que, donánli tems, Bufalmacho va tornáy:

- Calandrio, si estabes enfadat per algo, no teníes per naixó que oféndremos a natros; que, después de que mos vas convense de buscá en tú la pedra pressiosa, sense dílay ni a Déu ni al dimoni de Queretes mos has dixát com a dos cabróns als Comellassos y has vingut a casa teua, lo que es una maldat mol grossa; pero per sert que ésta sirá la radera que mos farás.

An estes paraules, Calandrio, esforsánse, va contestá:

- Compañs, no tos enfadéu: les coses han sigut de un atra manera de la que pensáu. Yo, desventurat, hay trobat aquella pedra; ¿y voléu sabé si dic la verdat? Cuan primé tos preguntábeu per mí la un al atre, yo estaba a menos de deu passes de vatros, y veén que tos arrimábeu y no me veíeu, hay tirat per abán, y seguín una mica per abán hay arribat a casa.

Y escomensán per una punta, hasta lo final los va contá lo que habíen fet y dit ells, y los va enseñá la esquena y les cames, cóm los hi habíen dixat los códuls, y después va seguí:

- Y tos dic que, entrán per la cometa en totes estes pedres damún que aquí veéu, res me van di (y ya sabéu lo desagradables y molestos que són) los guardes que u volen mirá y sabé tot, y ademés de aixó, hay trobat pel carré an algúns dels meus compares y amics, que sempre solen dirigím algún saludo y hasta invitám a beure, y no ne ha ñagut ni un que me diguere ni mija paraula, com si no me veiguéren. Al final, arribán aquí a casa, este dimoni de dona me se ha ficat dabán y me ha vist, perque, com sabéu, les dones fan pédre la virtut a totes les coses. Yo, que podía dim lo home en mes sort de Beseit, hay quedat lo mes desventurat: y per naixó li hay pegat tan com hay pogut moure les máns y cames y no sé qué me ha frenat de talláli les venes, ¡me cago en la hora en que la vach vore cuan vach vindre an esta casa!

Y ensenénse de rabia, volíe eixecás per a torná a fótreli. Bufalmacho y Bruno, sentín estes coses, ficaben cara de maravillás mol y en frecuénsia confirmaben lo que Calandrio diebe, y sentíen tantes ganes de riure que casi petaben; pero veénlo exitat eixecás per a pegá un atra vegada a la seua dona, eixín a trobál lo van retindre diénli que de estes coses cap culpa teníe la seua dona, mes que ell, que sabén que les dones féen pédre la virtut de les coses no li habíe dit que se guardare de ficás dabán aquell día; de esta precaussió Déu lo habíe privat o la sort no debíe está en ell, o teníe al ánimo engañá als seus compañs, als que, cuan sen va doná cuenta de habé trobat la pedra los u haguere tingut que avisá. Y después de moltes paraules, no sense gran faena reconsiliánlos an ell y a la dona, y dixánlo melancólic a la casa plena de códuls, sen van aná.

Lexique roman; Loqusta - Paralogisme

 
Loqusta, s. f., lat. locusta, langouste, sorte de sauterelle.

Ero tans Sarrazis que semblavo loqustas sobre terra.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 115.

Étaient si nombreux les Sarrasins qu'ils ressemblaient à sauterelles sur terre. 

ANC. FR. Jeo mesneroi demain locustes en tes entrées.

Trad. de la Bible, Exode, c. 10.

PORT. IT. Locusta. (chap. Llangosto, llangostos; saltamontes.)

2. Langosta, Lengosta, Lingosta, s. f., langouste, sorte d'écrevisse.

Semlant a la lengosta de la mar.

Let. de Preste Jean à Frédéric, fol. 10. 

Ressemblant à la langouste de la mer.

- Sorte de sauterelle.

Si us mena pescar al lac,

Greu metretz langosta en clavel.

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sai. 

S'il vous mène pêcher au lac, difficilement vous mettrez langouste en hameçon.

Langostas que manjaran las herbas e 'ls arbres.

Hist. abr. de la Bible, fol. 26.

Langoustes qui mangeront les herbes et les arbres.

Casegro tantas langostas.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 9. 

Tombèrent si nombreuses langoustes. 

Lingostas e rosilh 

Que tornavan los blats.

V. de S. Honorat. 

Langoustes et rouille qui détruisaient les blés. 

ANC. FR. Et laoustes et miel sauvage.

Roman du Renart, t. IV, p. 442. 

ANC. CAT. Lagosta, llangosta. CAT. MOD. Llagosta. ESP. Langosta (y también saltamontes). PORT. Lagosta. (chap. Llangosto, llangostos; la del mar langosta o llangosta, langostes o llangostes; pareguts són: bogaván, bogavans; escamarlán, escamarlans; cangrejos de riu.)

Loqucio, Locutio, s. f., lat. locutio, langage, parole, élocution.

Els parlo per loqucio mental. Eluc. de las propr., fol. 11. 

Ils parlent par langage mental.

- Locution, expression.

En autra maniera appar fada la locutios.

Leys d'amors, fol. 33.

En autre manière paraît folle la locution.

CAT. Locució. ESP. Locución. PORT. Locução. IT. Locuzione. 

(chap. Locussió, locussions.)

2. Loquacio, s. f., langage, parole, élocution. 

Boca... es necessaria a parlar et loquacio. Eluc. de las propr., fol. 42.

La bouche... est nécessaire pour parler et (pour) l'élocution.

3. Circumlocutio, s. f., lat. circumlocutio, circonlocution.

Vol dire circumlocutios circunstancia de paraulas quaysh semblans ad aquelas qu' om enten. Leys d'amors, fol. 132.

Circonlocution veut dire circonstance de paroles quasi semblables à celles qu'on entend.

CAT. Circumlocució. ESP. Circumlocución (circunlocución). PORT. Circumlocução. IT. Circonlocuzione. (chap. Circunlocussió, circunlocussions.)

4. Loquela, s. f., lat. loquela, loquèle, parole, langage.

Liament... ve en la lengua e prohibeys loquela.

Trad. d'Albucasis, fol. 32. 

Ligament... vient en la langue et paralyse la parole. 

PORT. IT. Loquela.

5. Eloquentia, Eloquencia, s. f., lat. eloquentia, éloquence.

Per nobla eloquencia.

De savieza et de eloquentia.

Eluc. las propr., fol. 23 et 15. 

Par noble éloquence. 

De sagesse et d'éloquence. 

CAT. ESP. (elocuencia) PORT. Eloquencia. IT. Eloquenzia. 

(chap. Elocuensia, elocuensies.)

6. Eloquensa, s. f., éloquence. 

Era be parlans e de bona eloquensa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 27. 

Était bien parlant et de bonne éloquence. 

IT. Eloquenza.

7. Eloquen, adj., lat. eloquentem, éloquent.

Aquest papa era ben eloquens. 

Gran clerc e ben eloquen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 175. 

Ce pape était bien éloquent. 

Grand clerc et bien éloquent.

CAT. Eloquent. ESP. (elocuente) PORT. IT. Eloquente. (chap. Elocuén, elocuens, elocuén o elocuenta, elocuentes.)

8. Logica, Loica, s. f., lat. logica, logique, raisonnement.

Voyez Denina, t. III, p. 36.

Gramatica, logica, rethorica.

(chap. Gramática, lógica, retórica.)

Leys d'amors, fol. 13. 

Grammaire, logique, rhétorique. 

Un conseill hi a que es bos, 

E be i a hom sa loica salva.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Il y a un conseil qui est bon, et on y a bien sa logique sauve.

CAT. ESP. (lógica) PORT. IT. Logica. (chap. Lógica, lógiques; lógic, logics, lógica, lógiques.)

9. Logician, s. m., logicien.

E 'l lengua de logicia.

P. Cardinal: Tan son valen. 

Et la langue de logicien.

Li logicia prendo gendre coma plus general que especia.

Leys d'amors, fol. 139.

Les logiciens prennent genre comme plus général qu'espèce.

(chap. Lógic, qui practique la lógica, com Andrés Piquer de Fórnols.)

10. Logical, adj., logique, conforme à la logique.

De intencios logicals cum so noms et verbi.

Eluc. de las propr., fol. 18.

D' intentions logiques comme sont noms et verbes. 

ESP. Logical (lógico). IT. Logicale.

11. Prolec, s. m., lat. prolegomena, prolégomène, prologue.

Ayssi comensa lo prolec de la tersa partida. Trad. d'Albucasis, fol. 56.

Ici commence le prologue de la troisième partie.

CAT. Proleg. (chap. Prólogo, prólogos; próleg, prolegs; proemio, com lo del Decamerón en chapurriau, proemios. ESP. Prólogo, proemio.)

12. Prologue, Prologre, s. m., lat. prologus, prologue, exorde.

Aiso es lo prologues de la regla... E sona aytan prologues com comensamen de paraulas. Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 1. 

(chap. Aixó es lo prólogo de la regla... y sone tan prólogo com escomensamén de paraules: pro + logo.)

Ceci est le prologue de la règle... Et prologue signifie autant comme commencement de paroles. 

Non ausavan far prologue ni sermon. V. de S. Honorat. 

N'osaient faire exorde ni sermon. 

Lo prologre es finitz, 

Comensa lo romans. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Le prologue est fini, le roman commence.

ESP. (prólogo) PORT. IT. Prologo. (chap. Prólogo, prólogos; próleg, prolegs; proemio, proemios.)

13. Cathalogue, s. m., lat. catalogus, catalogue, liste. 

Cathalogue dels apostolis de Roma. Cat. dels apost. de Roma, fol. 2. Catalogue des évêques de Rome. 

CAT. Catalog. EST. (catálogo) PORT. IT. Catalogo. (chap. Catáleg, catalegs.)

14. Epilogus, s. m., lat. epilogus, épilogue.

Epilogus es una figura que, en breus motz, compren generalmen, recita e replica tot aquo de que ha parlat e tractat en especial. 

Leys d'amors, fol. 142.

L' épilogue est une figure qui, en peu de mots, comprend généralement, rapporte et rappelle tout cela de quoi il a parlé et traité spécialement.

CAT. ESP. (epílogo) PORT. IT. Epilogo. (chap. Epílogo, epílogos.)

15. Interlocutori, Interloqutori, adj., interlocutoire.

Sentensa interlocutoria... que non diffinesca la materia.

Fors de Béarn, p. 1073.

Sentence interlocutoire... qui ne définisse pas la matière.

Subst. Dona tal interloqutoria. Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 251. Donne tel interlocutoire.

Donar interloqutoria ni definitiva. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 125. Donner interlocutoire et décision.

CAT. Interlocutori. ESP. PORT. IT. Interlocutorio. (chap. Interlocutori, interlocutoris, interlocutoria, interlocutories. Sentensia, sentensies no definitives.)

16. Emologuar, Amologuar, v., du lat. homologus, homologuer.

Conferma et emologua. Tit. de 1318. DOAT, t. XLII, fol. 217. 

Confirme et homologue. 

Aproo et confirmo et emologo. Tit. de 1319. DOAT, t. CXXXII, fol. 344. Approuvent et confirment et homologuent. 

Part. pas. Approbat, ratifiat, confermat et amologuat.

(chap. Aprobat, ratificat, confirmat y homologat.)

Tit. de 1318. DOAT, t. XLII, fol. 218. 

Approuvé, ratifié, confirmé et homologué. 

PORT. Homologuar. (ESP. Homologar. Chap. Homologá: homologo, homologues, homologue, homologuem u homologam, homologuéu u homologáu, homologuen; homologat, homologats, homologada, homologades.)

17. Sillogisme, s. m., lat. syllogismus, syllogisme.

En sillogismes e paralogismes. Leys d'amors, fol. 113. 

En syllogismes et paralogismes. 

CAT. Sillogisme. ESP. Silogismo. PORT. Sillogismo, syllogismo. 

IT. Sillogismo, silogismo. (chap. Silogisme, silogismes.)

18. Paralogisme, s. m., lat. paralogismus, paralogisme.

En sillogismes e paralogismes. Leys d'amors, fol. 113. 

En syllogismes et paralogismes.

CAT. Paralogisme. ESP. PORT. IT. Paralogismo.