Mostrando las entradas para la consulta cadaú ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta cadaú ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 29 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA OCTAVA.

De dos amics que sempre están juns un se gite en la dona del atre; este atre, donánsen cuenta, compinchat en la seua dona lo tanque a un baúl damún del que, están aquell a dins, en la dona dell se entén.

Graves y dolorosos habíen sigut los patiméns de Elena als oíts de les siñores, pero perque en part estimaben que li habíen passat justamen, en mes moderada compassió los habíen sobreportat, encara que inflexible y fieramen constán, aixina com cruel, reputaren al escolá. Pero habén Pampínea arribat al final de la novela, la reina li va maná a Fiameta que continuare; ella, dessichosa de obeí, va di:
Amables siñores, com me pareix que tos ha causat alguna amargura la severidat del ofengut escolá, crec que es convenién ablaní en algo mes deleitable los exasperats espíritus; y per naixó vull contátos una historieta sobre un jove que en ánim mes manso va ressibí una injuria, y la va vengá en una acsió mes moderada; per la que podréu compendre que cadaú té que contentás, com un ase català, en ressibí lo que li ha futut a la paret, sense dessichá (sobrepassán les conveniénsies de la venjansa) injuriá cuan lo que pretén es vengá la injuria ressibida. Teníu que sabé, pos, que a Siena, com hay sentit di, van ñabé dos joves mol acomodats y de bones families plebeyas, de los que un se díe Spinefloccio de Távena y l´atre Zeppa de Mino, y los dos eren veíns de Cainollia.
Estos dos jovens sempre anaben juns y, per lo que pareixíe se volíen com si foren germáns o mes; y los dos teníen dones mol hermoses. Ara be, va passá que anán Spinefloccio mol assobín a casa de Zeppa, estáni allí Zeppa o sense estáy, de tal manera va intimá en la dona de Zeppa que va escomensá a gitás en ella; y aixina van continuá durán bastán tems sense que dingú sen acatare. Pero al remat, están un día Zeppa a casa sense sabéu la seua dona, Spinefloccio va víndre a buscál. La dona li va di que no estabe a casa; en lo que Spinefloccio, puján a escape y trobán a la dona a la sala, y veén que no ñabíe dingú mes, abrassánla, va escomensá a besála, y ella an ell.
Zeppa, que va vore aixó, no va di ni chut, se va quedá amagat per a vore aón arribabe aquell joc; y en seguida va vore a la seua dona y a Spinefloccio anássen abrassats cap a la alcoba y tancás allí; de lo que mol se va enfadá. Pero sabén que ni fén un abalot ni per atra cosa se aminoraríe la seua ofensa, sino que aumentaríe la seua deshonra, se va ficá a cavilá quína venjansa podríe féls, que, sense divulgás, tranquilisare lo seu ánim.
Y después de mol pensá, pareixénli habé trobat lo modo, se va está amagat tot lo rato que Spinefloccio va está en la seua dona; y en cuan sen va aná va entrá ell a la alcoba, aon va trobá a la seua dona colocánse al cap la toca, que jugán Spinefloccio li habíe desordenat; y li va di:

- Dona, ¿qué fas?

A lo que la dona li va contestá:

- ¿No u veus?

Va di Zeppa:

- Be que u vech, ¡y tamé hay vist un atra cosa que no haguera volgut!
Y en ella va escomensá a parlá de les coses passades; y ella, en molta temó, después de donáli moltes voltes, habénli confessat lo que claramen negá no podíe de la seua intimidat en Spinefloccio, plorán va escomensá a demanáli perdó. A lo que Zeppa va di:

- Mira, dona, has fet mal; y si vols que te u perdona pensa en fém cas de lo que te vach a maná, que es aixó: vull que li digues a Spinefloccio que demá pel matí cap a la hora de tersia trobo alguna raó per a separás de mí y acudí a tú; y cuan estigue aquí, yo tornaré, y al sentím, féslo amagás an este baúl y táncal a dins; después, cuan haigues fet aixó, te diré lo demés que tens que fé; y en fé aixó no tingues cap temó perque te prometixgo que no li faré cap mal. La dona, per a satisfél, va di que u faríe; y aixina u va fé. Arribat lo día siguién, están Zeppa y Spinefloccio juns, cap a la hora de tersia, Spinefloccio, que li habíe prometut a la dona aná a vórela an aquella hora, li va di a Zeppa:

- Este matí ting que aná a amorsá en un amic y no lo vull fé esperá, aixina que quédat en Deu.

Va di Zeppa:

- Encara no es hora de amorsá hasta daquí un rato.

Spinefloccio va di:

- No importe; tamé ting que parlá en ell de un assunto meu; de manera que me convé arribá pronte.

Separánse, pos, Spinefloccio de Zeppa, donán una volta per a despistál, sen va aná cap a casa seua en la seua dona; y sol habíe acabat de entrá a la alcoba cuan Zeppa va torná; lo que, al escoltáu la dona, mostránse en molta po, lo va fé amagás al baúl que lo seu home li habíe dit, y lo va tancá a dins y va eixí de la alcoba.
Zeppa, arribán a dal, va di: - Dona, ¿es hora de amorsá?

La dona va contestá: - Si, ya u es.

Va di entonses Zeppa: - Spinefloccio sen ha anat a amorsá en un amic seu y ha dixat sola a la seua dona; assómat a la finestra y crídala, y disli que vingue a amorsá en natros.

La dona, tenín temó per nella mateixa, y per naixó mol obedién, va fé lo que lo home li manabe. La dona de Spinefloccio, insistín la dona de Zeppa, va víndre allí al sentí que lo seu home no acudiríe a amorsá; y cuan ella va arribá, Zeppa, fénli grans afalagaméns y agarránla familiarmen de la ma, li va maná en veu baixa a la seua dona que sen anare a la cuina, y an ella se la va emportá a la alcoba; y cuan estáen allí, va tancá la alcoba per dins. Cuan la dona lo va vore tancá la alcoba per dins, va di:

- ¡Ay, Zeppa!, ¿qué vol di aixó? ¿Éste es l´amor que li tens a Spinefloccio y la leal compañía que me féu?

A lo que Zeppa, arrimánse al baúl aon estabe tancat lo seu home y agarránla be, va di:
- Siñora, antes de queixát, escolta lo que te hay de di: yo hay volgut y vull a Spinefloccio com a un germá; y ahir, sense sabéu ell, me vach trobá en que la confiansa que yo li tenía habíe arribat a que ell se gite en la meua dona com u fa en tú; ara be, com lo vull, no vull pendre atra venjansa contra nell mes que una que igualo a la ofensa:
ell ha tingut a la meua dona y yo vull tíndret a tú. Si tú no vols, tindré que vengá la ofensa de un atra manera, de lo que ni tú ni ell estaréu may conténs.

La dona, al sentí aixó, y después de moltes confirmassións que li va doná Zeppa, creénlo, va di: - Zeppa meu, ya que esta venjansa me té que caure damún, estic disposada an aixó, sempre que aixó que ham de fé no me faigue enemiga de la teua dona, perque yo espero seguí en pas en ella encara que lo que me ha fet sigue mol gros.

A lo que Zeppa va contestá:

- Aixó faré; y ademés de aixó te donaré una joya mes hermosa y pressiosa que consevol de les que tens.

Y dit aixó, abrassánla y escomensán a besála, la va ficá damún del baúl aon estabe tancat lo seu home, y allí damún, tot lo que van volé se van magrejá y van fé tremolá lo arcón. Spinefloccio, a dins del baúl cotet habíe sentit totes les paraules de Zeppa y la resposta de la seua dona, y después habíe escoltat la dansa trevisana que li ballaben damún del cap, durán mol rato va sentí tal doló que li pareixíe morís; y si no fore perque teníe temó de Zeppa, li haguere cridat a la seua dona un gran insulto, tancat com estabe. Después, pensánse milló que la injuria la habíe escomensat ell y que Zeppa teníe raó en féli lo que li fée y que se habíe comportat humanamen y com amic, se va di an ell mateix que habíe de sé mes amic que may de Zeppa, si este volíe.
Zeppa, después de está en la dona tot lo que va volé, va baixá del baúl, y demanánli la dona la joya prometuda, obrín la alcoba, va fé víndre a la seua dona, que sol va di:

- Siñora, me hau donat un pa per unes tortelles - y u va di enriénsen. A lo que Zeppa va di: - Obri este baúl - y ella u va fé; y a dins va trobá la Siñora al seu Spinefloccio.
Y llarg siríe de contá quin dels dos se va avergoñí mes, si Spinefloccio veén a Zeppa y sabén que sabíe lo que ell habíe fet, o la seua dona veén al seu home y sabén que ell habíe sentit y notat lo que li habíe fet damún del cap.

A lo que va di Zeppa:

- Aquí está la joya que te dono.

Spinefloccio, eixín del baúl, sense gastá moltes paraules, va di:
- Zeppa, estem igualats, y per naixó está be, com li díes abáns a la meua dona, que sigam sén amics com solíem, y sense tindre entre natros res que no sigue comú, ni les dones, que tamé les ham compartit.

Zeppa va asseptá, y en la armonía mes gran del món van amorsá los cuatre juns; y desde entonses cada una de aquelles dones va tindre dos hómens y cada un dells va tindre dos dones, sense que tingueren may cap discussió ni enfado per naixó.

sábado, 11 de diciembre de 2021

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.


¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Lo prat (el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol, cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu, campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo césped.
Rosa, menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora, sels passabe escoltán los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben, les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta, inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures, sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta, com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona, plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes sossegades y doctrinals odes de Horacio.

Assistíe als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína (Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de ficá per la vía!

Pasturá de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe de cuan li habíe picat la mosca.

"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló parabe tan lluñ!"

Aquella pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió del

ferrocarril. La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un perill que passabe, una catástrofe que amenassabe sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo; mes abán no fée mes que mirál, sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa, acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes, forasteres.

Pero lo telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén passajero que se aufegabe al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se veíe cap vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá lo tren.

Matíns sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels insectes, la vaca y los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al mateix prat, hasta arribá la nit, en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los nugols allá dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá alguns estrels a lo mes oscur del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang tintineo de modorra esquella.

An este silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén, de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut, contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.

Ere poc expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo afecte del animal passífic y pensatiu.

Als tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars de un camí.

Als díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha nessessaria entre lo alimén y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín, an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre, girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:

- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.

Estos recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a tot aixó que la Cordera teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella, sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura, velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.

Antón de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí: antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich, dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de rames, siñalánla com a salvassió de la familia.
"Cuidéula, es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra moribunda, que 
se va morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo pare no pot reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al Somonte.

Tot aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta nessessaria no se teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de día, de mal humor, Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los cabíe datra conjetura.

Pinín y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé cóm ni cuán.

Al tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara, cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los fills van adiviná lo perill.

No la habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño. Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá - pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás, entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, 
bueys y vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen en mes o menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.

Al Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de Chinta a quedás sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot lo día oferinli pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat.. Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera, interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que, entre madreselvas que encara no floríen y romigueres o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe que pagá o quedás al carré.

Lo dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare. Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta, pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les carissies com al jou.

"¡Sen anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.

"¡Ella sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra yaya!"

Aquells díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet, va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat, y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou, forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ... Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos, y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat, cridabe desde casa:

- ¡Bah, bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ lo pare, en la veu enterbolida per les llágrimes.

Caíe la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos, formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los chirrits melancolics de infinites chicharres.

- ¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós, Cordera de la meua alma!

- ¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.

- Adiós - va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu lamén trist, ressignat, entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.

En son demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista; aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.

De repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que, pasmades, miraben per aquells tragallums.

- ¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga, a la yaya vaca.

- ¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli los puñs al tren, que volabe camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que san germana de les picardíes del món:

- La porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los indianos.

- ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!

Y Rosa y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
- ¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -

Van passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey pera luchá a la guerra carlista. Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un roble.

Y una tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas del tren correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta, als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un record de doló lluñá:

- ¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín de la meua alma! ...

Allá anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma, carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."

Entre confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén lo tren pedres allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés, les vegues y los roquissals...

¡Qué sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.

- ¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -

En quín odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la vía abán:

- ¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -


Auf Wiedersehen, Cordera!

martes, 15 de agosto de 2017

catalá real , com se escriu a les reds

catalá real , com se escriu a les reds

Aquí ficaré comentaris o texto que trobo a les reds, son de gen que escriu lo catalá mal, no es chapurriau, es catalá mal escrit. Se está veén massa gen culta, en ortografía perfecta del catalá, cosa rara en un idioma real.
Ejemple, en español, se veu bastán ola k ase, en catalá encara no veem ola k fas.

Es una entrada mes que res per a mí, copio y pego, per a pugué doná ejemplos después als culturetes catalanistes, tamé tos pot valé a vatros.
Está cla que dirán que u hay escrit yo mal aposta (Amposta no), pero cadaú que penso lo que vullgue, de momén los catalanistes pensen mol perque es de franc (de Franco no), gratis. No puc fe captura de pantalla en lo tablet, de momén.

Arturo Quintana Font, llengua, català, Codonyera, onso, xumenera, barretina, boina
No li enseñeu esta entrada an este home, Arturo Quintana, no sigue que li fótegue un salt al cor, ya está mol vellet y no li aniríe be. Este home porte boina perque es funda-mental per a tapá la calva.


///////

Y tan que hues i lo be que se esta en tanta aigua!!!

Sempre anaba a la novena de San Roc i a la misa vam viere mols añys a San Roc hara cuant hi paso me fa pena perque casi no quede ningu .Grasies,  un beset!!!!

viernes, 26 de enero de 2024

Lexique roman; Copia - Coral

Copia, s. f., lat. copia, abondance.

Estomach sec es assedat e desira granda copia d'ayga.

El suc de las ditas herbas lor dona copia de lac.

(chap. Lo suc de les dites herbes los done copia, abundansia, de lleit.)

Eluc. de las propr., fol. 34 et 245.

Estomac sec est altéré et désire grande abondance d'eau.

Le suc desdites herbes leur donne abondance de lait.

E gran copia d'autra cavalaria.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 58.

Et grande abondance d'autre chevalerie.

2. Copios, adj., lat. copiosus, abondant. (chap. copiós, abundán)

En boscagges copiosas... Que es copios en aygas... Es copios en tota bontat.

Eluc. de las propr., fol. 160, 131 et 8.

Abondantes en forêts... Qui est abondant en eaux... Est abondant en toute bonté.

3. Copiozament, adv., abondamment.

Cavals et autras bestias copiozament han pastencs et engraishs.

Eluc. de las propr., fol. 129.

Les chevaux et autres bêtes ont abondamment pâturages et engrais.


Copia, s. f., copie.

Copia del denunciamen.

Ord. des Rois de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.

Copie de la dénonciation.

La copia dels presens statuts... Que dels presens articles se fassa una copia.

Tit. de 1460. DOAT, t. LXXX, fol. 390 et 395.

La copie des présents statuts... Qu'il se fasse une copie des présents articles.

CAT. ESP. PORT. IT. Copia. (chap. copia, copies; v. copiá: copio, copies, copie, copiem o copiam, copiéu o copiáu, copien; copiat, copiats, copiada, copiades.)


Copula, s. f., lat. copula, copule.

Si aytal nominatiu singular no s'ajustavo am copula, adonc no requero verb plural. Leys d'amors, fol. 53.

Si de tels nominatifs singuliers ne s'ajustaient avec copule, alors ils ne requièrent pas un verbe pluriel.

CAT. ESP. (cópula) PORT. IT. Copula. (chap. cópula, cópules; v. copulá, ajuntá, acoplá, follá, uní, etc: copulo, copules, copule, copulem o copulam, copuléu o copuláu, copulen; copulat, copulats, copulada, copulades.) 

2. Copulatiu, adj., lat. copulativus, copulatif.

Dictios... las quals apelam claus o copulativa o disjunctiva.

Leys d'amors, fol. 76.

Expressions... lesquelles nous appelons clef ou copulative ou disjonctive.

Substantiv. Cant aquil dui nominatiu singular son ajustat ab copulativa.

Leys d'amors, fol. 53.

Quand ces deux nominatifs singuliers sont ajustés avec copulative.

CAT. Copulatiu. ESP. IT. Copulativo. (chap. copulatiu, copulatius, copulativa, copulatives.)

3. Copular, v., lat. copulare, copuler, assembler.

Copulativa can copula, so es can ajusta.

Leys d'amors, fol. 101.

Copulative quand elle copule, c'est-à-dire quand elle ajuste.

- Accoupler.

Copulet o ajustet la sua filha matrimonialment.

Priv. concile par les rois d'Angleterre, p. 28.

Il accoupla ou ajusta sa fille matrimonialement.

IT. Copulare. (chap. acoplá: acoplo, acoples, acople, acoplem o acoplam, acopléu o acopláu, acoplen. Acoplat, acoplats, acoplada, acoplades.)

4. Encoblar, v., accoupler.

Part. pas.

O te menara ab si cum mausti encoblat.

Roman de Fierabras, v. 2454.

Ou te mènera avec soi comme mâtin accouplé.

5. Descoblar, v., découpler, désaccoupler.

Part. pas. Que pus tost pren la terra que lebrier descoblatz.

Roman de Fierabras, v. 1705.

Qui prend plus vite la terre que lévrier désaccouplé.

(chap. desacoplá)


Coqua, s. f., sorte de navire, nef.

Am sas naus et am sas coquas arribet en Cypre.

(chap. En les seues naus y en les seues coques va arribá a Chipre.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 164.

Avec ses navires et avec ses nefs il arriva en Chypre.

ANC. FR. En la nef ou coque, nommée S. Esprit.

Tit. de 1371. Carpentier, t. 1, col. 1004.

ESP. Coca. IT. Cocca. (chap. Coca, coques, tipo de embarcassió, de barco, nau o nave.)


Cor, s. m., lat. cor, coeur, volonté, courage.

Trais li lo cor del ventre.

(chap. Li trau lo cor del ventre: ara diém del pit.)

V. de Guillaume de Cabestaing.

Lui arracha le coeur du ventre.

(N. E. Le saca el corazón del vientre. Ahí se consideraba que estaba.)

Par ext. Un cor de tros cozetz el fuec.

(chap. Un cor de poma, (o de pera) coéu al foc.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Cuisez au feu un coeur de trognon.

Fig. Lo cor n'ac tendre.

(chap. Teníe lo cor tendre.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 73.

Il en eut le coeur attendri.

Orar devem de cor, non pas de lavras.

(chap. Orá debem de cor, no de labios. Resá.)

Trad. de Bède, fol. 27.

Nous devons prier de coeur, non pas de lèvres.

Loc. Flacx, avars, cors de ven.

P. Vidal: Dieus en sia.

Flasques, avares, coeurs de vent.

Mas a cor de dragon.

P. Vidal: Ajustar.

Mais a coeur de dragon.

E non avia cor de plom,

Sec et malvat, mas fi e bo.

(chap. Y no teníe cor de plom, sec y malvat, sino fi y bo.)

R. Vidal de Bezaudun: En aquelh.

Et n'avait pas coeur de plomb, sec et mauvais, mais pur et bon.

Qui sabon tot lo sauteri

De cor.

Raimond de la Tour: Ar es dretz.

Qui savent tout le psautier par coeur.

Au de cor mos precs e 'ls acuelh.

B. de Ventadour: Quan par la.

Elle écoute du coeur mes prières et les accueille.

Un sirventes ai en cor que comens.

P. Cardinal: Un sirventes.

J'ai en volonté que je commence un sirvente.

Leys de natura que naturalmen es escricha el cor de cascun.

(chap. Ley de naturalesa que naturalmén está escrita al cor de cadaú.)

V. et Vert., fol. 57.

Loi de nature qui est écrite naturellement au coeur de chacun.

E l'emperaire ab lo cor al talo

Esperonet.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Et l'empereur éperonna avec le coeur au talon.

Tant com a cor de donar.

G. Riquier: Qui m disses.

Autant comme il a coeur de donner.

Ades vol de l'aondansa

Del cor la boca parlar.

Aimeri de Peguilain: Ades.

La bouche veut maintenant parler de l'abondance du coeur.

Impers. Er no y a cor de far nulh fag valen.

G. de Saint-Didier: El temps quan.

Maintenant il n'y a pas coeur de faire nul vaillant fait.

Adv. comp. … Que vas vos no fassam falhimen

Ans vos amem de bon cor leyalmen.

B. de Venzenac: Lo pair' e 'l filh.

Que nous ne fassions pas faute vers vous, mais que nous vous aimions de bon coeur, loyalement.

Era de cor per Jhesu Crist issit

Del sieu pays contra 'ls fals Turcx aunitz.

R. Gaucelm: Ab grans.

Il était volontairement sorti de son pays pour Jésus-Christ contre les faux Turcs honnis.

ANC. FR. As-tu ce que tes cuers voloit?

Roman du Renart, v. 2767.

Il se fu conseillez à ceus qui plus estoient de son cuer.

Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 159.

Ore est sis quors en grant prisun.

Marie de France, t. 1, p. 432.

Donne de bon cuer.

Everard, Trad. des Dist. de Caton.

ANC. ESP. Dixo entro su cor: esto es librado...

De cuer sey los actores, de libro non he cura.

Poema de Alexandro, cop. 662 et 38.

ANC. IT. L'anima esce del cor per seguir voi.

Petrarca, Son.: Piovommi.

CAT. Cor. ESP. MOD. Corazón. PORT. Coração. IT. MOD. Cuore. (chap. cor, cors)

2. Coratge, s. m., courage, coeur, volonté.

Tant es avols e de menut coratge

Qu'anc jorn no 'l plac pretz de cavalaria.

Lanfranc Cigala: Estiers mon.

Tant il est lâche et de menu courage que jamais le mérite de chevalerie ne lui plut.

Per so t'en prec, tu que o as en poder,

Qu'un pauc vas mi lo sieu coratge vires.

Arnaud de Marueil: Belh m'es lo.

C'est pourquoi je t'en prie, toi qui as cela en pouvoir, que tu tournes un peu vers moi sa volonté.

ANC. FR. Qu'el mont n'a voir si cruel traïson

Com biau semblant a corage felon.

Le châtelain de Couci, chanson 9.

Et lui dirent tant d'unes et d'autres qu'il amodera son courage et son ire.

Monstrelet, t. II, fol. 106.

Punissez vos beautez plutost que mon courage,

Si trop haut s'élevant, il adore un visage

Adorable par force à quiconque a des yeux.

Malherbe: Poésies, liv. 5.

CAT. Coratge. ESP. Corage (coraje). PORT. Coragem. IT. Coraggio. (chap. corache, valentía, collons, etc.)

3. Coratjos, Coratgos, adj., courageux, hardi.

Us cavayers mot coratjos.

P. Vidal: Abril issic.

Un cavalier très courageux.

Las fai esser irozas,

Movens leu, et coratgozas

De mesclar tota baralha.

Brev. d'amor, fol. 37.

Elle les fait être irritées, s'emportant facilement, et hardies à mêler toute querelle.

ANC. FR. Il sunt felon et outrageux,

De tous maus faire corageux.

Roman de la Rose, v. 9214.

CAT. Coratjos. ANC. ESP. Corajoso. PORT. Coraçudo. IT. Coraggioso. (chap. valén, valens, valenta, valentes; collonut, collonuts;)

4. Coratjosamens, adv., courageusement.

Ab joi de lieys, pus coratjosamens

Servi, qu'ieu am.

Sordel: Aitan ses pus.

Avec la joie de celle que j'aime, je sers plus courageusement.

ANC. CAT. Coratjosament. ANC. ESP. Corajosamente. IT. Coraggiosamente. (chap. valerosamén)

5. Coral, Corau, adj., cordial, du coeur, intime, sincère.

Sabetz per que 'l port amor tan coral?

P. Vidal: Si col paubres.

Savez-vous pourquoi je lui porte amour si cordial?

Penedenza doncs re no val

Senes contrixio coral.

Contricio e penas infernals.

Pénitence ne vaut donc rien sans la contrition du coeur.

No sembla sia corals amics.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

Il ne semble pas qu'il soit ami sincère.

… Lo cor partitz

D'un dol corau.

(chap. Lo cor partit de un dol de cor – coral sol u diém de un grupo de música y de aquella animalets del mar que pareixen flos.) 

Le comte de Poitiers: Farai un vers.

Le coeur brisé d'une douleur intime.

ANC. FR. Et si aime d'amour coral.

Fabl. et cont. anc, t. 1, p. 108.

CAT. Coral. IT. Corale.

6. Coralmen, adv., cordialement, par coeur.

Quar qui non tem, non ama coralmen.

R. Jordan vic. de Saint-Antonin: Ves vos.

Car qui ne craint, n'aime pas cordialement.

Ses libre, coralmentz.

P. de Corbiac: El nom de.

Sans livre, par coeur.

ANC. CAT. Coralment. IT. Coralmente.

7. Cordial, adj., cordial, du coeur.

Per mitigar la calor cordial... Per accidens cordials.

Eluc. de las propr., fol. 19 et 87.

Pour mitiger la chaleur cordiale... Par accidents du coeur.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Cordial. IT. Cordiale.

8. Cardiac, adj., lat. cardiacus, cardiaque.

Tremor dita cardiaca es passio del cor, talment nomnada quar soven ve per defalhimen de cor.

Eluc. de las propr., fol. 87.

La faiblesse dite cardiaque est souffrance du coeur, ainsi nommée parce que souvent elle vient par défaillance de coeur.

CAT. Cardiac. ESP. (cardíaco) PORT. IT. Cardiaco.

9. Corada, Corana, Corailha, s. f., poitrine, entrailles, ventre.

… El fege de dins la corada

Vos trayrem mantenent tot fresc.

V. de S. Honorat.

Nous vous arracherons maintenant tout frais le foie de dedans la poitrine.

Li mes tota sa lansa per la corana.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 32.

Il lui mit toute sa lance par le ventre.

Fig. Pas semblan qu'aias corailha,

Mas lai on lebres es leos.

Bertrand de Born: Maitolin.

Tu fais semblant que tu aies des entrailles, mais là où le lièvre est lion.

ANC. FR. Li embat jusqu'en la corée.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 24.

Tote poet l'en véir l'entraille,

E li pomon è la coraille.

Roman de Rou, v. 13541.

CAT. Coradella. ESP. Corada (pecho, entrañas, vientre ). ANC. IT. Corata.

10. Corduelh, s. m., lat. cordolium, chagrin, deuil de coeur.

Greu vieurai mais ses corduelh.

P. Raimond de Toulouse: Pos lo.

Difficilement je vivrai davantage sans chagrin.

ANC. ESP. Cordojo. IT. Cordoglio.

11. Baticor, s. m., battement de coeur, émotion.

En gran baticor estai ara.

Roman de Flamenca, fol. 42.

Il est alors en grande émotion.

ANC. ESP. Baticor. IT. Batticuore. (chap. batec, batecs de cor: latidos; me bategue lo cor mol depressa, pareix que me sen vullgue eixí del pit. v. bategá.)

12. Crebacor, s. m., crèvecoeur.

Escarnimens pot esser apelatz crebacor.

Per escarnimen e per crebacor.

Leys d'amors, fol. 138 et 139.

Moquerie peut être appelée crèvecoeur.

Par moquerie et par crèvecoeur.

IT. Crepacuore.

13. Coreilla, Corilla, Coralha, s. f., plainte, dispute, querelle.

Ieu fatz de lor ma coreilla.

Augier: Era quan.

Je fais ma plainte d'eux.

Las rancuras et las corillas ero aitals.

Tit. de 1192. DOAT, t. CXXIV, fol. 292.

Les plaintes et les querelles étaient telles.

Mas ar n'auran tal baralha

Que lor enfan, si 'l reys no 'ls part,

Auran part en la coralha.

Bertrand de Born: Un sirventes.

Mais maintenant ils en auront une telle dispute que leurs enfants, si le roi ne les sépare, auront part à la querelle.

14. Coregliaire, adj., querelleur, grondeur.

Aiso don sui coregliaire.

Marcabrus: Diray vos en.

Ce dont je suis querelleur.

15. Coralhar, Corelhar, Coreilhar, Corillar, v., inquiéter, fâcher, quereller, courroucer.

Apres meta l'om al soleill,

On neguna res no ill coreill.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Après qu'on le mette au soleil, où nulle chose ne l'inquiète.

M'escrim e m defen e m coralh,

C'om me fond ma terra e la m'art.

Bertrand de Born: Un sirventes.

Je m'escrime et me défends et me querelle, parce qu'on me détruit et me brûle ma terre.

D'aquel flagel

Marcabrus si coreilla.

Marcabrus: Lo vers.

Marcabrus se courrouce de ce fléau.

E pus quascus si corelha

De l'autrui joy e s'esmaia.

B. de Ventadour: Eras non vey.

Et puisque chacun se fâche et s'attriste de la joie d'autrui.

Part. prés. S'il est coreillans.

Giraud de Borneil: Si sotils.

Si elle est inquiétante.

Non sia corillans.

Giraud de Borneil: De chantar.

Ne soit pas querellant.

16. Corrotz, s. m., chagrin, courroux.

Totz mos gaugz maiers mi par corrotz.

Mathieu de Querci: Tant suy.

Toute ma plus grande joie me paraît chagrin.

Quar per un gaug n'a 'l pus rics mil corrotz.

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom.

Car pour un plaisir le plus puissant en a mille chagrins.

Quar de janglar s'engenra corrotz e ira.

Liv. de Sydrac, fol. 106.

Car de plaisanter s'engendre courroux et colère.

17. Corrosansa, s. f., chagrin, inquiétude, amertume.

Ieu am mai...

Benanansa ab un denier

Que 'l souda ab corrossansa.

Deudes de Prades: Belha m'es.

J'aime mieux... le bonheur avec un denier que la solde avec amertume.

18. Corrossos, adj., courroucé, irascible, colère.

Ans soy corrossos e marritz.

Giraud de Borneil: En honor.

Mais je suis courroucé et marri.

S'om es felz e corrossos, en qual manieira o pot hom esquivar?

Liv. de Sydrac, fol. 33.

Si un homme est méchant et irascible, de quelle manière peut-on esquiver cela?

Substantiv. Ins en ifern lo corrossos.

(chap. A dins del infern lo coléric, cabrejat, enfadat, etc.)

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Dedans l'enfer le colère.

ANC. FR.

Si leur pri qu'il ne soient envers moi correceus.

Jehan de Meung, Test., v. 724.

Et correceuse et tencerresse.

Roman de la Rose, v. 142.

ANC. CAT. Corrosos.

19. Corrossar, v., attrister, courroucer, irriter, mettre en colère.

Quar si tu lhi mostras malvatz semblan, tu lo corrossaras, et aura ti mala voluntat, auras corrossat te e lhuy.

Liv. de Sydrac, fol. 102.

Car si tu lui montres mauvais semblant, tu le courrouceras, et il t'aura mauvaise volonté, et tu auras attristé toi et lui.

Quan Peire Vidals se corrossava ab ela, En Barral fasia ades la patz.

V. de Pierre Vidal.

(chap. Cuan Pere Vidal se cabrejabe en ella, Barral fée entonses les paus.)

Lorsque Pierre Vidal se courrouçait avec elle, le seigneur Barral faisait alors la paix.

Part. pas. Cum Rollans l'entendet, el n'es mot corrossatz...

Del comte Olivier soy forment corrossatz,

Car ier fo en l'engarda mot malament plagatz.

Roman de Fierabras, v. 558 et 597.

Comme Roland l'entendit, il en est beaucoup courroucé...

Je suis fort attristé au sujet du comte Olivier, car hier il fut grièvement blessé en l'avant-garde.

ANC. FR. Merlin respond que de sa maladie estoit-il moult courroucé et moult lui en desplait. Prophéties de Merlin, fol. 48.

Pensis d'amours, dolens et courrouciés,

M'estuet chanter que ma dame m'en prie.

Romancero français, p. 141.

ANC. CAT. Corrosar.

20. Corrossadamens, adv., furieusement, rudement.

Se partic d'aqui mot corrossadamens.

Roman de la prise de Jérusalem, fol. 3.

Il se retira de là très furieusement.

21. Acorar, v., encourager, consoler.

Quar ben ai reconegut

Qu'amors no m vol ni m'acor.

Giraud de Borneil: Las! com ave.

Car j'ai bien reconnu qu'amour ne me veut ni m'encourage.

Aisso sai eu, qu'es danz e dezonors,

Qui non acor los dezapoderatz.

Pons de Capdueil: Aissi com cel.

Je sais cela, que c'est dommage et déshonneur, qui ne console pas les affligés.

Dans l'ancien français, acorer signifia ôter le courage, la vie.

Male mort le puisse acorer.

Roman du Renart, t. III, p. 87.

Maint povre ont mort et acoré.

Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 283.

ANC. IT. Se mala signoria

Che sempre accuora i popoli suggetti.

Dante, Paradiso, c. 8.

ANC. CAT. Acorar. (chap. Acorá, acorás lo foc, pedre forsa o corache, apagás.)

22. Decorar, v., apprendre, réciter par coeur.

Om lo puesca plus leu reportar e decorar.

Leys d'amors, fol. 1.

Qu'on le puisse plutôt rapporter et réciter.

Oblides so que deu oblidar,

E decores de cor so qu'es salutz.

G. Riquier: Fortz guerra.

Qu'il oubliât ce qu'il doit oublier, et apprît par coeur ce qui est salut.

Part. pas. Legen tot jorn e recordan

E retrazen e decoran.

Leys d'amors, fol. 141.

Lisant chaque jour et rappelant et rapportant et récitant par coeur.

CAT. ESP. PORT. Decorar.

23. Dezacorar, Descorar, v., décourager, manquer de courage, être sans coeur.

Per qu'ieu de vos amar no m dezacori. Leys d'amors, fol. 23.

C'est pourquoi je ne me décourage pas de vous aimer.

Part. pas.

Qu'om li traga lo cor e qu'en manjo 'l baro

Que vivon descorat, pueis auran de cor pro.

Sordel: Planher vuelh.

Qu'on lui tire le coeur et que les barons qui vivent sans coeur, en mangent, puis ils auront assez de coeur.

24. Descorallar, v., décourager, perdre courage.

Mas si s part, descoralla.

Giraud de Borneil: Qui chantar.

Mais s'il se sépare, il perd courage.

Quelques Mss. portent escorailla.

25. Encorillar, Encoreillar, v., affliger, fâcher.

Tort n'aura s'ill m'encorilla

Marcabrus: Lanquan.

Elle en aura tort si elle me fâche.

Pesa lor del joi q'ieu ai,

E pois chascus s'encoreilla

De l'autrui joi ni s'esmaia.

B. de Ventadour: Ara non vei. Var.

Il leur pèse de la joie que j'ai, et puis chacun s'afflige et se fâche de la joie d'autrui.

26. Encorar, v., exciter, affliger.

Quar gaug m'encoratz

On plus mos cor s'es iratz.

B. Zorgi: Atressi com lo.

Car vous m'excitez la joie où mon coeur s'est plus attristé.

… Ieu l'am e l'amei de bon cor,

E l'amarai, sitot m'encora

E no m fassa be ni demor.

Un troubadour anonyme: Si la bella que.

Je l'aime et l'aimai de bon coeur, et l'aimerai, quoiqu'elle m'afflige, et qu'elle ne me fasse bien ni agrément.

Part. pas. Cavalliers encoratz de contendre.

Aicart del Fossat: Entre dos reys.

Cavaliers excités à combattre.

27. Recordatio, s. f., lat. recordatio, souvenir.

Reminiscencia o recordatio.

Eluc. de las propr., fol. 18.

Réminiscence ou souvenir.

ANC. CAT. Recordació. ESP. Recordación. PORT. Racordação. IT. Ricordazione. (chap. recordassió, recuerdo o record, recort, recuerdos o records, recorts, v. recordá, enrecordá, enrecordassen.)

28. Recort, s. m., souveuir, souvenance.

Sol vos prezes d'omilitat recortz.

B. Zorgi: Aissi col.

Seulement que le souvenir d'indulgence vous prît.

ANC. FR. Car ce seroit trop lais recors

C'on poroit de moi recorder.

Roman du châtelain de Couci, v. 654.

Me font recors des ténébreuses chartres,

Du grand chagrin et recueil ord et laid

Que je trouvay dedans le Chastelet.

C. Marot, t. 1, p. 245.

CAT. Record. ESP. Recuerdo. IT. Ricordo.

29. Recordansa, s. f., commémoraison, commémoration.

Que en la messa se aya recordansa de li mort.

(chap. Que a la missa se tingue “recordansa” dels morts. Se faigue memoria.)

Doctrine des Vaudois.

Qu'à la messe on ait commémoraison des morts.

ANC. FR. Dont tu ne faces recordance.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 108.

ANC. CAT. Recordança. ANC. ESP. Recordanza.

IT. Ricordanza.

30. Recordamen, s. m., souvenir.

Ni per recordamen de tort ni d'aunimen que ill fos ditz ni faitz.

V. de Bertrand de Born.

Ni par souvenir de tort ni d'outrage qui lui fut dit ni fait.

Donas, ben dic certanament

Que ieu non ai recordamen

Que per hom est nom fos ditz.

V. de S. Alexis.

Dames, je vous dis bien certainement que je n'ai pas souvenir que ce nom fût dit par homme.

Lo recordament de cauzas oblidadas.

(chap. Lo recordamén de coses olvidades, oblidades.)

Eluc. de las propr., fol. 229.

Le souvenir de choses oubliées.

ANC. ESP. Recordamiento. IT. Ricordamento.

31. Recordatiu, adj., recordatif, remémoratif.

Cobla retrogradada per dictios, en autra maniera es dicha recordativa.

Son... recordativas. Leys d'amors, fol. 33 et 26.

Couplet retrogradé par les mots, en autre manière est dit recordatif.

Elles sont... recordatives.

Per sa virtut recordativa. Eluc. de las propr., fol. 13.

Par sa vertu remémorative.

32. Recordar, v., lat. recordari, se rappeler, se souvenir.

Mos cossiriers

Que m recorda sos belhs semblans.

B. de Ventadour: Pel dols chant.

Ma pensée qui me rappelle ses belles manières.

Soven record lo grand honor e 'l bes

E 'l dolz plazer qu'en sospiran me dis.

(chap. literal: Assobín men enrecordo del gran honor y lo be y lo dols plaé que suspirán ella me va di.)

G. Faidit: Molt mi.

Souvent je me rappelle le grand honneur et le bien et le doux plaisir qu'elle me dit en soupirant.

E Peyre se recordet de la paraula.

Trad. du Nouv. Test., S. Jean, ch. 18.

Et Pierre se ressouvint de la parole.

Non vos recordatz, quant ieu frais los V pas?

(chap. ¿No ton enrecordéu de cuan yo vach partí los sing pans?)

Trad. du Nouv. Test., S. Marc, ch. 8.

Ne vous souvenez-vous, quand je rompis les cinq pains?

Aisso fai ben a recordar.

Deudes de Prades, AUZ. cass.

Ceci fait bien à rappeler.

Trobaire fo dels premiers qu'om se recort.

V. de Marcabrus.

Il fut troubadour des premiers qu'on se rappelle.

Substantiv. La gloria que s'en donon el recordar.

V. et Vert., fol. 22.

La gloire qu'ils s'en donnent au ressouvenir.

ANC. FR. Jeo recordowe mes salmes en nuit.

Trad. des Ps., Ms. n° 1, ps. 76.

Pour ce que je recors l'ancienne amour.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 191.

Quar quant recors les biaux ex de son front.

J. de Chison, Ess. sur la Mus., t. II, p. 181.

CAT. ESP. PORT. Recordar. IT. Ricordare. (recordá: recordo, recordes, recorde, recordem o recordam, recordéu o recordáu, recorden; enrecordá se conjugue igual; enrecordassen: yo men enrecordo, tú ten enrecordes, etc.)


Cor, s. m., lat. chorus, choeur, partie de l'église où sont les chantres.

X arx alh cor, V de quada part, e puis fay ne XIIII per tota l'autra gleysa.

Philomena.

Dix arches au choeur, cinq de chaque côté, et puis fais-en quatorze pour toute l'autre église.

Doze enfants moynes ac el cor. V. de S. Honorat.

Il y eut douze enfants moines au choeur.

- Réunion de voix chantantes.

E regia lo cor am lo chantre.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 135.

Et il gouvernait le choeur avec le chantre.

Sobr' els cors des angels.

Sermons en provençal, fol. 33.

Au-dessus des choeurs des anges.

ANC. FR. Beaus fu li quers, bele la nef.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 160.

CAT. Cor. ESP. PORT. IT. (chap) Coro.

2. Chorus, s. m., lat. chorus, chorus, choeur.

Que symphonia generalment sia accort de totz sos, cum chorus es acort de totas votz.

Eluc. de las propr., fol. 282.

Que symphonie soit généralement accord de tous sons, comme choeur est accord de toutes voix.

3. Chorist, s. m., lat. chorista, choriste.

… Choristz, mas d'autres, no.

Eluc. de las propr., fol. 224.

… Les choristes, mais d'autres, non.

CAT. ESP. PORT. IT. Corista. (chap. la corista, les coristes, lo coriste, los coristes.)


Coral, s. m., chêne.

Corals... royres.

(chap. robre, roure, rore; Valderrobles en castellá, roble; Valderrobres, a Beseit los antics díen Valdarrores, Val da rores. Los atontats catalanistes com Luisico Rajadell, catarro o catarret, o los Celma Tafalla, Margarita y Francisco, escriuen Vall-de-roures, en guionet nada menos. Dingú del poble u diu aixina, y menos u escriu.)

Leys d'amors, fol. 7.

Chênes... rouvres.

Luis Rajadell, wc, tassa del wc, assentat, cagán, merda, merdós,