Mostrando las entradas para la consulta bolets ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta bolets ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 5 de junio de 2017

Karlos Arguiñano cuinará per al Hotel Fábrica Solfa

Karlos Arguiñano cuinará per al Hotel Fábrica Solfa



La coral de Beseit interpretará lo próxim dissapte a la ermita de Santa Ana la coneguda cansó "lo conill de la Loles", per a selebrá la incorporasió puntual a la plantilla del Hotel La Fábrica de Solfa del mediátic cuiné Karlos Arguiñano.

Alberto Moragrega , un dels germans Pascualet, amos del hotel, cante a la coral de Beseit.


LA experiénsia sirá FAntástica y ixirá RE-DÓ.

se FArá a LA terrassa SI FA SOL (aport de Enrique Segurana).

Por qué se diu la fábrica de solfa ?

Carmen Latorre mos u explique :
Mon rebisyayo de casa Solfa. Cuan eixíe al carré se veu que die: ¡Quin sol fa!
y hala pos casa solfa. No li sabíe mal perque va fé pintá un ángel al cap de les escales en un pergamino de solfa. Ñan dones que a Beseit me conten que entraben a la entrada de la casa per a vórel.

Mon rebisyayo de casa Solfa. Cuan eixíe al carré se veu que die: ¡Quin sol fa!  y hala pos casa solfa. No li sabíe mal perque va fé pintá un ángel al cap de les escales en un pergamino de solfa. Ñan dones que a Beseit me conten que entraben a la entrada de la casa per a vórel.



coral, Beceite, Alberto Moragrega

Lo cuiné y showman se ha dessidit per Beseit debut a la bellesa del paissache, los tolls de aigua cristalina, y la proximidat de Motorland, aon entrenará y competirá lo seu equip de automovilisme, AGR Team.

Toll de Rabosa.  Agua freda del Matarraña, lo toll está al mateix poble.



"Los plats disseñats y montats per Rubén Moragrega son exepsionals. Es un compañ de professió mol detallista y esmerat, ademés, m'ha contat una bona cantidat de chistes que faré aná al programa de Antena3, la antena del ñam ñam".

Rubén Moragrega Julián, Beseit, Beceite, Solfa

La única foto de Rubén a internet, a google no lo trobo, ha aparegut a un monedero al caixó de la mesita de la Teresa. Encara que pareixque serio, es un cachondo.

//7 de giné de 2018. Bon viache cap al sel, te trobarem a faltá, Rubén//

Rubén Moragrega Julián , fábrica de solfa , in memoriam, DEP





Flan de bolets. A partí de ara, lo julivert en rama apareixerá a mols plats, exeptuán algún postre; ha sigut condissió indispensable de Karlos.




Vista cap al hotel - restaurán desde lo pon de pedra, pon de Santa Ana.




Madrilla del toll de les madrilles, uns metros davall del hotel, al curs del Matarraña, en primentons de l'horta majó, olivada , paté de oliva de Vallets, Calaseit. Parachondrostoma miegii es lo nom sientífic. 
Es broma, son sardines de La Sénia, Tres Territoris.



La Margarita, ademés de dirigí la coral, está tamé presén a la taula. 
Tarta de formache Escresola, Penarroija de Tastavins.



Vista del hotel desde dins de la ermita
A Beseit plou poc, pero plou prou per a omplí lo pou, y tením lo mas de Lluvia.






fábrica, Solfa, Beceite, Beseit, Santa Ana, rehabilitación, fábrica de Solfa
Rehabilitassió del edifisi
fábrica, Solfa, Beceite, Beseit, Santa Ana

Estat anterió de la fábrica, lligí la historia del hotel y los empresaris a




unplugged, Javier Moragrega, Javi Solfa

Javi Solfa, unplugged, ya a la venta lo disco en vinilo, en algunes cansóns en chapurriau com "mon pare no te nas", "la manta al coll y lo cabasset, mon anirem cap a Beseit","les chiques de este poble s'han comprat una romana", etc...



Mousse de langostinos de la séquia del Bulldemó, peixcats "a sarpeta" al assut del toll de l'olla.

Llibres de Arguiñano a casa del llibre
Llibres de Arguiñano a Casa del Libro, click a la image

olivo,mandarina, injerto, olivos mandarinos

Als olivás de Tomás, prop de la granja de conills de Pascual, lo cartero, l' añ passat van aparéixe les primeres mandarines empeltades de olivé. 

Rubén y Karlos están ideán un plat fussió per a combiná estos dos aliméns, la assidés del sítric y la suavidat y untuosidat de la oliva o del oli.
Lo llansamén está previst per a Desembre, después del pon de la Puríssima y la Constitussió. 
Potsé se digue Citrus Borrassus. Sirá flambejat en aiguardén del Petro, que se ven just enfrente del hotel, Kilómetro 0, filosofía slow, #Conalma, #Quinsolfa




















martes, 12 de marzo de 2024

Lexique roman; Folrar - Fonge

Folrar, v., fourrer, garnir.
Quant agues laissada la pel 
Don folretz la capa e 'l mantelh.
Elias Cairel: Pus chai la fuelha. 
Quand vous eûtes laissé la peau dont vous fourrâtes la cape et le manteau.
Part. pas. Dedins sion folrat
Ab pel de lebre o de cat.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Dedans qu'ils soient fourrés avec poil de lièvre ou de chat.
Be m'enueia capa folrada
Quan la pels es vielha et usada.
Le Moine de Montaudon: Be m' enueia.
Bien m'ennuie cape fourrée quand la peau est vieille et usée.
ANC. FR. De vair e de gris la forre.
Roman de la Rose, v. 9121.
CAT. Folrar. ESP. PORT. Forrar. IT. Foderare. (chap. Forrá: forro, forres, forre, forrem o forram, forréu o forráu, forren; forrat, forrats, forrada, forrades; forro, forros; v. forrás, guañá mols dinés. La milló manera es sé polític, o catalaniste subvensionat, o les dos coses a la vegada, com Jordi Pujol, Artur Mas, Oriol Junqueras, Cachol de La Portellada, etc.)
2. Folradura, s. f., fourrure.
Ni ja non auran pro botos...
Ni ja folraduras pro bellas
De vars, d' escurols, de sendatz.
Brev. d'amor, fol. 129.
Ni jamais n'auront assez de boutons... ni jamais fourrures assez belles de vair, d'écureuils, de taffetas.
Sendat puescon portar en folraduras de lurs vestirs.
Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.
Puissent porter taffetas en fourrures de leurs vêtements.
ANC. ESP. Forradura. (chap. Forradura, forradures; forro, forros; tela, pell, plástic, etc., consevol cosa en la que se forre un atra. Aquí dal podéu lligí escurols y en fransés écureuils, en chapurriau esquirols, esquirol, inglés squirrel (se pronunsie ben paregut al chapurriau: “eskuáirel”) castellá ardilla, alemán Eichhörnchen. La seua pell se fée aná per a forrá, com tos poden explicá be a Tendals i entapissats Francisco Also de Tortosa Juan Francisco y Arturo, En Joan Francesc i 
esquirol

Fomentar, v., lat. fomentare, fomenter, étuver.
Las mas e 'ls pes ab aytal tebeza fomentar e lavar.
Ab aperitius, cum es gra de mostarda, fomentar.
(chap. En aperitius, com es lo gra de mostassa, fomentá (la gana.))
Eluc. de las propr., fol. 80 et 81.
Fomenter et laver les mains et les pieds avec telle tiédeur.
Fomenter avec apéritifs, comme est graine de moutarde.
CAT. ESP. PORT. Fomentar. IT. Fomentare. (chap. Fomentá: fomento, fomentes, fomente, fomentem o fomentam, fomentéu o fomentáu, fomenten; fomentat, fomentats, fomentada, fomentades. Ministeri de fomén.)
2. Fomentacio, s. f., lat. fomentatio, fomentation.
Ab unguens et autras fomentacios.
De emplastre... ni d'autra fomentacio. 
Eluc. de las propr., fol. 80. 
Avec onguents et autres fomentations. 
D'emplâtre... et d'autre fomentation.
ESP. Fomentación (fomento). PORT. Fomentação. IT. Fomentazione.
(chap. Fomentassió, fomentassions; fomén, fomens; v. fomentá.
Yo fomentaría que la gen que té gossos que mingen poc, que están desganats com lo presidén de la Ascuma, los portaren a Formenta o mes amún, que allí se fomente la gana, com li va passá a un gos: cuan va torná al poble de Beseit mossegabe les sebes al vol. Llástima que no ñaguen ara gossos que mossegon algún sebollot que escriu a xarxes wordpress y lafranjadelmeucul.net)

Fonda, s. f., lat. funda, fronde.
La terza ten la fonda.
Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. Var.
La troisième tient la fronde.
Gran quantitat de peiras ponhals per lansar am fondas.
Tit. du XVe siècle. DOAT, t. CXLVII, fol. 283.
Grande quantité de pierres grosses comme le poing pour lancer avec frondes. 
ANC. FR. Od fondes et od arbalestes.
Roman de Brut, t. I, p. 147.
CAT. Fona. ANC. ESP. Fonda. ESP. MOD. Honda. PORT. Funda. IT. Fionda.
(chap. Fona, honda, fones, hondes; com la de David contra Goliat. Que los pregunton als que van aná a Mallorca a conquistá en Jaime I cóm se díe a ses illes este aparato. Y al tems de Goliat y David, cóm se li díe?)
2. Fronda, s. f., fronde.
La terza ten la fronda.
Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.
La troisième tient la fronde.
3. Frondeiador, s. m., frondeur, qui se sert de la fronde.
Que 'l sirven e l' arquier e li frondeiador.
Guillaume de Tudela.
Que les sergents et les archers et les frondeurs.
4. Fondeiar, v., fronder, lancer des pierres avec la fronde.
La marquesa far fondeiar e traire, 
Aissi com fatz a vostres archers.
Guillaume de Berguedan: Reis s'anc.

(N. E. Espero que a estas alturas de este libro – lexique roman - alguien vea que Guillem de Berguedà escribía en provenzal, occitano, la lengua de la cual el catalán fue siempre un dialecto. Y lo sigue siendo; la diferencia entre dialecto y lengua es solamente política, no lingüística.)
Faire fronder et tirer suc la marquise, ainsi comme vous faites par vos archers.

Fonda, s. f., poche, fonte.
Tessel ni fonda ni peno.
Raimond de Miraval: Tug silh que. 
Agrafe ni poche ni collet.
IT. Fonda.

Fondre, v., lat. fundere, fondre, dissoudre.
Ab pauc de fuec fon l' aur e fran
L' obriers tro que es esmerat.
P. Vidal: Neu ni gel.
Avec peu de feu l'ouvrier fond et disjoint l'or jusqu'à ce qu'il est épuré.
Ses ardre la borsa, fondo l'aur e l' argent dins ela.
Eluc. de las propr., fol. 138.
Sans brûler la bourse, fondent l'or et l'argent dans elle.
En estieus, can la neus fon,
En chai temprada freidors.
G. Adhemar: L'aigua.
En été, quand la neige fond, en choit froideur tempérée.
La metzina que sertainamen
La peira ill fondra leumen.
Deudes de Prades, Auz. cass.
La médecine qui certainement lui dissoudra promptement la pierre.
- Détruire, ruiner.
Om me fond ma terra e la m' art.
Bertrand de Born: Un sirventes on. 
On me détruit ma terre et me la brûle. 
Los peiriers fondon las tors.
(chap. Los pedrés : les catapultes afonen les torres; assolen, enrunen, arruinen, tomben, etc.)
Giraud de Borneil: Quan lo fregz.
Les pierriers ruinent les tours.
- Crouler,
Si 'l monz fondes a meravilla gran.
B. Zorgi: Si 'l monz. 
Si le monde croulait par grande merveille. 
Fig. Si m feblezis e m fai tremblar e fondre. 
Izarn Rizols: Aylas tan. 
Tellement m'affaiblit et me fait trembler et fondre. 
De lieis don muer et art e fon.
G. Faidit: S'om pogues. 
D'elle dont je meurs et brûle et fonds. 
Coman vos a Dieu, m' amia, 
Per cui mos cors languis e fon. 
Folquet de Romans: Domna ieu pren. 
Je vous recommande à Dieu, mon amie, par qui mon coeur languit et fond. 
Loc. En lagremas tota fondia. Passio de Maria.
(chap. En llágrimes tots se fundíe o foníe.)
Elle fondait toute en larmes.
Part. pas. E 'l sepulcres fondutz e derocatz.
Lanfranc Cigala: Quan vei far.
Et le sépulcre détruit et renversé.
ANC. CAT. Fondir. CAT. MOD. Fondrer. ESP. PORT. Fundir. IT. Fondere.
Chap. Fondre, fundí; yo fonc o fong, fons, fon, fonem, fonéu, fonen; fundixco o fundixgo, fundixes, fundix, fundim, fundiu, fundixen; fos, fosos, fosa, foses; fundit, fundits, fundida, fundides.)
2. Fondemen, s. m., renversement, ruine.
Trastotas las lors tors e 'ls murs e 'ls bastiments 
Que sian derrocatz e mes en fondemens.
Guillaume de Tudela. 
Toutes leurs tours et les murs et les bâtiments qu'ils soient renversés et mis en ruines.
Fig. Casticx
Es fondemens de peccatz.
P. Cardinal: Al nom del.
Correction est renversement de péché.
3. Fuzio, Fusion, s. f., lat. fusionem, fusion, effusion. 
Que per fuzio si depure. Eluc. de las propr., fol. 183.
Qu'il se dépure par fusion. 
Senes sanc fusion. Cout. de Tarraube, de 1284.
(chap. Sense efussió de sang o sanc. ESP. Sin efusión de sangre.)
Sans effusion de sang.
ESP. Fusión (efusión). PORT. Fusão. IT. Fusione.
4. Foyson, s. f., foison, abondance.
Ieu non ai d'aur tan gran foyson. V. de S. Honorat.
Je n'ai pas si grande foison d'or. 
De nostres riches draps li darem gran foyzo. 
Roman de Fierabras, v. 4034. 
De nos riches habits nous lui donnerons grande abondance.
Adv. comp.
Meton desus de lenha a gran foyson. V. de S. Honorat. 
Mettent dessus du bois à grand foison. 
Vengro Sarrazi aychi per gran foyzo. 
Roman de Fierabras, v. 3300. 
Sarrasins vinrent ainsi à grand foison.
ANC. FR. Illuec fu grant foisons des contes et des croisiez. 
Villehardouin, p. 16.
Estoit déjà si foible pour la foison du sang qu'il avoit perdu.
Roman de Giron le Courtois, fol. 49.
Vous en aurez à grant foison.
Fables et cont. anc., t. III, p. 381.
Pain e vin e char e bon peisson 
Leur mit el nef à grant fuson.
G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 490.
5. Fusible, adj., du lat. fusilis, fusible. 
Autre es tan solament fusible.
Eluc. de las propr., fol. 187. 
Autre est tant seulement fusible.
ESP. Fusible. IT. Fusibile. (chap. Fussible, fussibles, que se pot fondre o fundí, com los electrics, los antics ploms; v. fundí, fondre.)
6. Confondre, Cofondre, v., lat. confundere, confondre, détruire, ruiner. Per los mals confondre et abaissar.
Aimeri de Bellinoi: Ailas! 
Pour confondre et abaisser les méchants.
Com cel qu' el jogar si confon.
G. Faidit: S'om pogues. 
Comme celui qui au jouer se ruine.
Cofondran lur aversari.
Brev. d'amor, fol. 123. 
Ruineront leur adversaire.
Fig. D' on proeza s bayssa e s cofon.
G. Anelier de Toulouse: Ara farai. 
D'où prouesse s'abaisse et se ruine. 
De l' enveya que m'auci e m cofon. 
Giraud de Calanson: Li miey dezir. 
De l'envie qui me tue et me détruit. 
Confonda us Deus!
A. Daniel: Si m fos amors. 
Que Dieu vous confonde!
Part. pas.
Mot lay aura dels nostres e mortz e cofondutz. 
Roman de Fierabras, v. 523. 
Moult y aura là des nôtres et morts et détruits. 
ANC. FR. Seient confundut.
Ne serrai confundut. 
Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 85 et 118. 
ANC. ESP.
Mal te desamparó pora nos confonder. 
(MOD. Mal te desamparó para confundirnos.)
Poema de Alexandro, cop. 2490. 
ANC. CAT. Confundir. CAT. MOD. Confundrer (¿De dónde cogió Raynouard este verbo inventado sólo para distanciarse de otras lenguas donde se decía confundir?. ESP. PORT. Confundir. IT. Confondere. (chap. Confundí, confondre.)
7. Confondement, s. m., confusion, ruine.
Confondemens del diable e de sa crezensa. Liv. de Sydrac, fol. 17.
Ruine du diable et de sa croyance.
ANC. CAT. Confondiment. ANC. ESP. Confundimiento. IT. Confondimento.
(chap. Confundimén : confussió, que ve aquí daball.)
8. Confusio, Confusion, s. f., lat. confusionem, confusion, désordre, mélange confus.
Fon plena la cioutat de confusio.
(chap. La siudat estabe (va está) plena de confussió.)
Trad. des Actes des apôtres, chap. 19.
La cité fut pleine de confusion.
Departi la confusio
Dels elemens am gran mesura.
Trad. de l'Évangile de Nicodème. 
Sépara la confusion des éléments avec grand discernement.
Fo la gran confusios 
Dels lengatges.
Brev. d'amor, fol. 48. 
Fut la grande confusion des langages.
- Honte, embarras.
Si no fos peccat de nostre primier payre per cobrir sa confusio e la nostra. V. et Vert., fol. 104.
Si ne fut le péché de notre premier père pour couvrir sa confusion et la nôtre. 
Tot plen de confusion.
Trad. d'un Évangile apocryphe. 
Tout plein de confusion.
CAT. Confusió. ESP. Confusión. PORT. Confusão. IT. Confusione. 
(chap. Confussió, confussions.)
9. Confus, adj., lat. confusus, confus, humilié.
Tan fon confus de gran paor. Trad. d'un Évangile apocryphe. 
Tant fut confus de grande peur. 
Diables s'en fui confus. Trad. de Bède, fol. 81.
Le diable s'enfuit confus. 
E 'ls rendet confus.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 149. 
Et les rendit confus. 
CAT. Confus. ESP. PORT. IT. Confuso. (chap. Confús, confós, confundit, confusos, confosos, confundits, confusa, confosa, confundida, confuses, confoses, confundides.)
10. Refondre, v., lat. refundere, refondre, fondre de nouveau.
Quar els no son ni de ley ni de pes, 
Ans foron fag a ley de fals poges, 
On par la cros e la flors en redon, 
E no y trob om argent, quan los refon. 
P. Cardinal: Tos temps. 
Car ils ne sont ni de loi ni de poids, mais furent faits à la façon de fausses pougeoises, où paraît la croix et la fleur en rond, et on n'y trouve argent, quand on les refond. 
Fig. Tot jorn ressoli e retalh 
Los baros e 'ls refon.
Bertrand de Born: Un sirventes on. 
Toujours je polis et retaille les barons et les refonds.
- Détruire.
Qui del altrui no i s castia,
Ben es c'om del sieu refonda.
Marcabrus: Lanquan cor. 
Qui du bien d'autrui ne s'y abstient, c'est bien qu'on détruise du sien.
Part. pas. Deven esser refondut, et deu esser la moneda blanca rasonablament. Tit. de 1282. DOAT, t. CXVIII, fol. 192. 
Doivent être refondus, et doit être la monnaie raisonnablement blanche.
Si era maihs a dire d'un gra, deven esser refondut.
Tit. de 1276 de Périgueux. 
S'il était à dire plus d'un grain, doivent être refondus.
CAT. Refondrer. ESP. PORT. Refundir. IT. Rifondere. (chap. Refondre, refundí. Se conjuguen com fondre, fundí.)
11. Enfundre, v., lat. infundere, infuser, tremper, verser.
Que tu enfundas... en vi et oli. Trad. d'Albucasis, fol. 24.
Que tu infuses... dans vin et huile.
Part. pas. Que sia enfundut en la aurelha. Trad. d'Albucasis, fol. 15.
Qu'il soit versé dans l'oreille.
CAT. ESP. PORT. Infundir. IT. Infondere. (chap. Infundí, abocá, ficá a dins de: yo infundixco o infundixgo, infundixes, infundix, infundim, infundiu, infundixen; infundit, infundits, infundida, infundides; infusió ve ara:)
12. Infuzio, Enfuzio, s. f., lat. infusio, infusion.
Gran enfuzio de aygua cauda.
(chap. Gran infusió de aigua calenta.)
Trad. d'Albucasis, fol. 14.
Grande infusion d'eau chaude.
Fig. Parlarem, ab la infuzio del S. Esperit, dels dons e de las vertutz.
V. et Vert., fol. 63.
(chap. Parlarem, en la infusió del Espíritu San, dels dons y de les virtuts.)
Nous parlerons, avec l'infusion du Saint-Esprit, des dons et des vertus.
CAT. Infusió. ESP. Infusión. PORT. Infusão. IT. Infusione. (chap. Infusió, infusions.)
13. Enfus, adj., lat. infusus, infus, infusé, trempé.
Pausa sobre aquel drap enfus en oli e vi.
Trad. d'Albucasis, fol. 31. 
Mets dessus ce linge trempé en huile et vin. 
CAT. Infus. ESP. PORT. IT. Infuso.
14. Diffuzio, s. f., lat. diffusio, diffusion.
Per sa diffuzio.
Per razo de sa diffuzio.
Eluc. de las propr., fol. 26.
Par sa diffusion.
En raison de sa diffusion. 
CAT. Difusió. ESP. Difusión. PORT. Diffusão. IT. Diffusione. (chap. Difusió, difusions.)
15. Diffusiu, adj., diffusif, expansif.
De so lum sobre terra diffuziva.
Tota bontat es de si naturalment difuziva.
Eluc. de las propr., fol. 108 et 2.
Expansive de sa lumière sur la terre.
Toute bonté est de soi naturellement expansive.
CAT. Difusiu. ESP. Difusivo. PORT. IT. Diffusivo. (chap. Difusiu, difusius, difusiva, difusives.)
16. Effusio, Effusion, s. f., lat. effusionem, effusion.
Una sopdana effuzio de sanc lo pres.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 46.
Une soudaine effusion de sang le prit.
Effusion de sanc, mutilation de membre.
Statuts de Provence, BOMY, p. 199.
Effusion de sang, mutilation de membre.
CAT. Efusió. ESP. Efusión. PORT. Effusão. IT. Effusione. (chap. Efusió, efusions. La efusió de sang de la próxima guerra sivil a España abonará les malves de les cunetes, aon encara ñan roijos y blaus.)

Fonge, s. m., lat. fungus, fongus, excroissance, tumeur, loupe.
Per trop raumatz solon venir
Li fonge, et ai auzit dir
C'uns n' i a mols et autres secs.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Par beaucoup de rhumes ont coutume de venir les tumeurs, et j'ai ouï dire qu'il y en a les unes molles et les autres sèches. 
ESP. Hungo (hongo). PORT. IT. Fungo. (N. E. ¿Quién sabe cómo le llaman en catalán? Fong) (chap. hongo, hongos; bolet, bolets lo que en castellá es seta, setas.)
2. Fungual, adj., du lat. fungosus, fongueux, spongieux, poreux.
De aquels theils... apelatz funguals. Trad. d'Albucasis, fol. 28.
De ces tumeurs... appelées fongueuses.
(chap. De aquells tumors o tumós, gaburros... dits esponjosos, porosos, en forma de bolet com lo mataparén.)

Shakira y Piqué cogiendo setas en Beceite

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XII.

XII.

Tío Aurelio, Traballabe de mulero a una gran dehesa


Lo tío Aurelio, germá de sa mare, los va escriure desde Extremadura. Lo tío Aurelio sen va aná a Extremadura perque teníe asma y li anabe mal lo clima de la vall, humit y prop del mar. A Extremadura lo clima ere mes sec y lo tío Aurelio vivíe milló. Traballabe de mulero a una gran dehesa, y si lo salari no donabe pera mol, en cambi teníe techo gratis y fruites de la terra a baix preu. "An estos tems no se pot demaná mes", los habíe dit a la seua primera carta. De son tío sol li quedabe a Daniel, lo Mussol, lo vago record de una respirassió aufegada, com si ressollaren a la vora los bufits de una acollonida locomotora costa amún. Lo tío se ficabe compreses a la part alta del pit y respirabe sempre a la seua habitassió braf de eucalipto. Pero, a pesá de les compreses y los vapors de eucalipto, lo tío Aurelio sol parabe de fé soroll al alená al estiu, durán la quinsena mes seca. A la radera carta, lo tío Aurelio díe que li enviabe al menut un Gran duc que habíe enchampat viu a un olivá. Al lligí la carta, Daniel, lo Mussol, va sentí una tremoló. Se va figurá que son tío li enviabe, facturat, una espessie de don Antonino, lo marqués, en lo pit cubert de insignies, medalles y condecorassións. Ell no sabíe que los grans ducs anaren solts per los olivás y, mol menos, que los muleros pugueren enchampáls impunemen com qui enchampe una llebre. Son pare sen va enriure cuan li va exposá la seua temó. Daniel, lo Mussol, se va alegrá íntimamen de habé fet riure a son pare, que als radés añs anabe sempre en cara de vinagre y no sen enríe ni cuan los húngaros representaben comedies y féen títeres o titelles a la plassa. Al acabá de enríuressen, son pare li va aclarí:

Lo Gran duc es un búho gigán, real.

- Lo Gran duc es un búho gigán, real. Es un reclam mol bo pera matá miláns.
Cuan arribo te portaré en mí de cassera al Pic Rando. Ere la primera vegada que son pare li prometíe portál de cassa en ell. Son pare sabíe de la seua avidés cinegética.
Totes les temporades, al obrís la veda, lo formaché agarrabe lo mixto al poble, lo primé día, y sen anabe cap a Castilla. Tornabe dos díes después en alguna llebre y un bon carroll de perdius que penjabe de la finestreta del seu compartimén. A les codornius o les menudes gualles nols disparabe, pos díe que no valíen lo cartucho y que als muixóns o sels mate en la massecha o sels dixe viure. Ell los dixáe viure. Daniel, lo Mussol, los matabe en la massecha. Cuan son pare tornabe de la cassera, prop del tems dels bolets, Daniel, lo Mussol, eixíe a ressibíl a la estassió. Cuco, lo factó, li anunsiabe si lo tren veníe en pun o si portabe algún retrás. De totes les maneres, Daniel, lo Mussol, aguardabe a vore apareixe la locomotora fumeján per la curva en lo cor abalotat y la respirassió anhelán. Sempre reconeixíe de lluñ a son pare per lo carroll de perdius. Ya al seu costat, al andenet, son pare li allargabe la escopeta y les pesses mortes. Pera Daniel, lo Mussol, significabe mol esta proba de confiansa, y encara quel arma pesabe lo seu y los gatillos tentaben la seua curiossidat, ell la portáe en una ejemplar seriedat cinegética. Después no se apartabe de son pare mentres llimpiabe y engrassabe la escopeta. Li preguntabe coses y mes coses y son pare satisfée o no la seua curiossidat segóns lo estat del seu humor. Pero sempre que imitabe lo vol de les perdius son pare fée "Prrrr", en lo que Daniel, lo Mussol, va acabá convensínse de que les perdius, al volá, teníen que fé "Prrrr" y no podíen fé datre soroll. Lay va contá al seu amic, lo Tiñós, y van discutí fort perque Germán afirmabe que ere sert que les perdius féen soroll al volá, sobre tot al ivern y los díes de ventolina, pero que féen "Brrrr" y no "Prrrr" com lo Mussol y son pare díen.
No ressultabe viable convénses mutuamen del soroll exacte del vol de les perdius y aquella tarde van acabá casi reñín. Tanta ilusió com per vore arribá a son pare triunfadó, en un penjoll de llebres y mija dotsena de perdius penjades a la finestreta, li produíe a Daniel, lo Mussol, la primera trobada en la Tula, la gosseta "cocker", al cap de dos o tres díes de aussensia. Tula baixabe del tren de un brinco y, al vórel, li ficabe les potes al pit y, en la llengua, lo afalagabe llepánli la cara. Ell la acarissiabe tamé, y li díe coses tendres en veu tremolosa. Al arribá a casa, Daniel, lo Mussol, traíe al corral un pot de llanda rovellat en les sobres del minjá y un poval de aigua y assistíe, en ternura, al festín del animalet.

A Daniel, lo Mussol, li preocupabe la raó per la que a la vall no ñabíen perdius. An ell se li antojabe que de habé sigut perdiu no haguere eixit de la vall. Li entussiasmaríe remontás damún del prat y recreás en la contemplassió dels montes, los espessos boscos de castañés y eucaliptos, los pobles de pedra y les blanques masades escampades, desde la altura. Pero a les perdius no los agradabe assó, per lo vist, y ficáen per dabán a les demés satisfacsións la de podé minjá, fássil y en abundansia. Son pare li contabe que una vegada, mols añs atrás, se li va escapá una parella de perdius a Andrés, lo sabaté, y van criá al monte. Mesos después, los cassadós de la vall van acordá donáls una batuda. Se van ajuntá trentadós escopetes y quinse gossos. No se va olvidá cap detall. Van eixí del poble de matinada y hasta lo tardet no van trobá les perdius. Pero sol quedabe la femella en tres pollets arguellats y famolengs. Se van dixá matá sense ficá cap ressistensia. Después, se van disputá los trentadós cassadós la possessió de les cuatre pesses cobrades y van acabá a tiros entre los roquissals. Casi van ñabé aquell día mes víctimes entre los homens que entre les perdius. Cuan lo Mussol li va contá aixó a Germán, lo Tiñós, este li va di que lo de que les perdius se li van escapá a son pare y van criá a la montaña ere ben sert, pero que tot lo demés ere una inacabable serie de embustes.

Al ressibí la carta del tío Aurelio li va entrá un nerviossisme a Daniel, lo Mussol, impossible de acallá. No veíe lo momén de que lo Gran duc arribare y pugué eixí en son pare a la cassera de milanes boniques. Si teníe algún ressel, lay procurabe la temó de que los seus amics, en la novedat, dixaren de cridál Mussol y lo apodaren, de ahí abán, lo Gran duc. Un cambi de mote li fée tan mal, an estes altures, com podríe dóldreli un cambi de apellit o linache. Pero lo Gran duc va arribá y los seus amics, tan exitats com ell mateix, no van tindre tems ni de advertí que lo impressionán muixonot ere un mussol gigán. Lo formaché va lligá al Gran duc per una pota a un racó del corral y si algú entrabe a vórel, lo animal bufabe com si fore un gat enrabiat (com la milana bonica de Azarías a la novela los sans inosséns). Diariamen se minjabe mes de dos kilos de retalls de carn, y sa mare de Daniel, lo Mussol, va apuntá tímidamen una nit que lo Gran duc gastabe en minjá mes que la vaca y que la vaca donabe lleit y lo Gran duc no donabe res.
Com lo formaché callabe, la seua dona li va preguntá si teníen al Gran duc com a huésped de lujo o si se esperabe dell un rendimén. Daniel, lo Mussol, va tremolá pensán que son pare chafaríe algún plat o una enjerreta de fang com sempre que se cabrejabe. Pero esta vegada lo formaché se va aguantá y se va limitá a di en gesto furo:

- Espero dell un rendimén.

Al assentás lo tems, son pare li va di una nit, de repén, al Mussol:

- Prepárat. Demá anirém als miláns. Te despertaré al alba. Li va entrá una tremoló per la esquena a Daniel, lo Mussol. De improvís, y sense cap motiu, lo seu nas persibíe ya lo aroma de timó que exhalaben los pantalóns de cassera del formaché, la seca auló a pólvora dels cartuchos disparats y que son pare recarregabe en passiensia y parsimonia, una y atra vegada, hasta que se inutilisaben del tot. Lo chiquet pressentíe ya lo vol dels miláns, espabilats y rápits, y, mentalmen, matisabe la proyectada excursió. Al alba van eixí. Les falagueres, a les vores de la senda, brillaben per la rosada y a la punta de les herbes se formaben gotetes microscópiques que pareixíen de mercurio. Al arrencá la pendén del Pic Rando, lo sol se assomabe detrás de la montaña y una boira pesada y blanca se apegabe ávidamen al fondo de la vall. Vist, este, desde la altura, pareixíe un lago ple de un líquit ingrávit y extrañ. Daniel, lo Mussol, mirabe a tot arreu fascinat.
A la esquena, tancat a una gabia de fusta, portáe al Gran duc, que bufabe rabiós si algún gos los lladrabe pel camí.
Al eixí de casa, Daniel li va di a son pare, lo formaché: - ¿Y a la Tula no mo la emportem?

- La Tula no pinte res avui - va di son pare.

Y lo mosso va lamentá al alma que la gossa, que al vore la escopeta y aulorá les botes y los pantalóns del formaché se habíe impassientat mol, haguere de quedás a casa gañín.
Al pujá per la vertén sur del Pic Rando y sentís impregnat de la llumenaria del día y los aromes del monte, Daniel, lo Mussol, va torná a enrecordássen de la gossa. Después, se va olvidá de la gosseta y de tot. No veíe mes que la cara de son pare, ajupit entre unes peñes grises, y al Gran duc movénse y bufán sing metros mes allá, en la pota dreta encadenada. Ell estabe amagat entre la malea, enfrente de son pare.

- No te mogues ni faigues cap soroll; los miláns saben latín - li va advertí lo formaché.

Y ell se va acurrucá al seu amagatall, mentres se preguntabe si tindríe alguna relassió que los miláns sapigueren latín, com díe son pare, en que vestiren de marrón, un pardo du y escueto, igual que les sotanes dels flares. O a lo milló son pare u habíe dit de broma; per di algo. Daniel, lo Mussol, va creure entrevore que son pare li siñalabe lo sel en lo dit. Sense moures va mirá cap a dal y va divisá tres miláns describín paussats sírculs conséntrics per damún del seu cap. Lo Mussol va experimentá una ansiedat desconeguda. Va torná a observá a son pare y lo va vore ficás algo blang y prepará la escopeta en cuidadet. Lo Gran duc se habíe abalotat mes y bufabe. Daniel, lo Mussol, se va aplaná contra la terra y va aguantá l´alé al vore que los miláns baixaben damún dells. Casi ere capás ya de distinguíls en tots los detalls. Un dells ere de una mida exepsional. Va sentí lo Mussol una picassó intempestiva a una cama, pero se va abstindre de rascás pera evitá consevol soroll y movimén. De repén, un dels miláns se va despenjá verticalmen del sel y va crusá depressa, rasán lo cap del Gran duc. Inmediatamen se van desplomá los atres dos. Lo cor de Daniel, lo Mussol, bategabe descontrolat. 

Va esperá lo estampit del tiro, arrugán la cara, pero lo estampit no se va produí.
Va mirá a son pare. Este seguíe al milá gran, que tornabe a remontá, per los puns de la escopeta, pero no va dispará tampoc. Va pensá Daniel, lo Mussol, que a son pare li passabe algo grave. May habíe vist ell un milá tan prop de un home y, sin embargo, son pare no disparabe. Los miláns van torná a la cárrega al poc rato. La exitassió de Daniel va aumentá. Va passá lo primé milá, tan prop, que lo Mussol va pugué vore lo seu ull brillán y redó enclavat fixamen al Gran duc, les seues ungles esmolades com una fals per a tallá aufals. Va crusá lo segón. Pareixíen una escuadrilla de avións picán en cadena. Ara baixabe lo gran, en les ales desplegades, destacánse al sel blau. Sense duda ere este lo momén que aguardabe lo formaché. Daniel va observá a son pare. Seguíe al muixó per los puns de la escopeta. Lo milá va sobrevolá al Gran duc sense aletejá.
En este instán va retumbá lo tiro, y les seues ressonansies se van multiplicá per la vall aball. Lo muixó va dixá flotán al aire una estela de plomes y les seues enormes ales van brassejá frenétiques, impoténs, en un desesperat esfors per a alluñás de la sona de perill. Pero, entonses, lo formaché va torná a dispará, y lo milá va caure a plom, grasnán lúgubremen, en un revoloteo de plomes.

Lo crit de jubileu de son pare no va trobá eco en Daniel, lo Mussol. Este se habíe portat la ma a la galta al escoltá lo segón estampit. Simultáneamen a la detonassió, va sentí com si li atravessaren la carn en un filferro ruén, com una surriacada instantánea. Al apartá la ma va vore que teníe sang an ella. Se va assustá una mica. Al momén va compendre que son pare li habíe futut un tiro.

- Me has tocat - va di tímidamen.

Lo formaché se va quedá parat en sec; lo seu entussiasmo se va gelá al momén.
Al arrimás an ell casi plorabe de rabia.

- ¿Ha sigut mol, fill? ¿Ha sigut mol? - va preguntá, exitat.

Per uns segóns, lo formaché u va vore tot negre, lo sel, la terra, tot negre. Los seus ahorros consiensuts y la seua vida sórdida van dixá, per un instán, de tindre dimensió y sentit. ¿Qué faríe ell si haguere matat a son fill, si son fill ya no puguere progressá?
Pero, al arrimás, sen van aná los seus oscurs pressentiméns. Ya al seu costat, va soltá una aspra carcañada ñirviosa y se va ficá a fé cómiques brassillades.

- Ah, aixó no es res, un esgarrap - va di -. Me hay pensat que ere un atra cosa. Un rebot. ¿Te fa mal, pique? Ja, ja, ja. Es sol un perdigó perdut. No li va agradá a Daniel, lo Mussol, este menospressio de la seua ferida. Menut o gran, alló ere un tiro. Y en la llengua notabe un bultet per dins de la galta. Ere lo perdigó y lo perdigó ere de cuarta. Casi una bala, una bala menudeta. - Ara me fa poc mal. U ting com abaubat.
Antes sí que me ha fet mal - va di. Sanguejabe. Lo cap de son pare se va desplassá cap al milá abatut. Lo del chic no teníe importansia.

- ¿L´has vist caure, Daniel? ¿Has vist lo mol ladino cóm ha volgut refés después del primé tiro? - va preguntá.

Se va contagiá Daniel, lo Mussol, del expansiu entussiasmo de son pare.

- Claro que lay vist, pare. Ha caigut ahí - va di lo Mussol.

Y van corre los dos juns, pegán bots, cap al puesto siñalat. Lo milá encara se retortigabe en los radés espasmos de la mort. Y teníe mes de dos metros de envergadura.
De tornada a casa, Daniel, lo Mussol, li va di a son pare:

- Pare, ¿creus que me quedará siñal?

Apenes li va fé cas lo formaché:

- Res, assó se tanque be.

Daniel, lo Mussol, casi teníe llágrimes als ulls.

- Pero... pero, ¿no me quedará cap sicatrís?

- Pos claro que no, assó no es res - va repetí, desganat, son pare.

Daniel, lo Mussol, va tindre que pensá en atres coses pera no ficás a plorá.
De repén, lo formaché lo va aturá agarránlo del coll:

- Escolta, a ta mare ni una paraula, ¿enténs? No parlos de assó si vols torná de cassera en mí, ¿de acuerdo?

Al Mussol li va agradá ara sentís cómplice de son pare.

- De acord - va di.

Al día siguién, lo formaché va marchá a la siudat en lo milá mort y va torná per la tarde. Sense cambiás de roba va agarrá al Gran duc, lo va tancá a la gabia y sen va aná a La Cullera, una aldea próxima. Per la nit, después de sopá, va ficá sing billets de sen damún de la taula. - Escolta - li va di a la seua dona -. Ahí tens lo rendimén del Gran duc. No ere un huésped de lujo com pots vore. Cuatressentes men ha donat lo mossen de La Cullera per nell y sen a la siudat la Junta per tombá al milá.

Sa mare de Daniel no va di res. Lo seu home sempre habíe sigut tossut pera defendre la seua postura. Y ell no u amagabe tampoc:
"Desde lo día de la meua boda, sempre me ha agradat quedá per damún de la meua dona". Y después sen enríe, en grosses carcañades, ell sabríe per qué.

//

A Fala de Xálima