Mostrando las entradas para la consulta baixá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta baixá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 27 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA SÉPTIMA.

Un escolá vol a una Siñora viuda, que, enamorada de un atre, una nit de ivern lo fa assentás damún de la neu esperánla, y ell, después, tot un día de mijáns de juliol la fa está despullada a una torre exposta a les mosques, als tabáns y al sol que bade les roques.

Mol sen habíen enrit les siñores del desgrassiat de Calandrino, y mes sen hagueren enrit encara, pero se van enfadá al vore que tamé li preníen los capóns los mateixos que li habíen furtat lo gorrino. La reina li va maná a Pampinea que contare la seua; y ella va escomensá aixina:
Caríssimes siñores, moltes vegades passe que les artimañes són vengades en atres artimañes. Natros mon ham enrit mol (en moltes historietes contades de les burles que han sigut fetes, de les que cap vengansa que se haigue pres se ha contat; pero yo enteng contátos lo que li va passá a una consiudadana nostra, que la seua burla, al sé burlada, casi va pagá en la mort; y escoltáu no tos dixará de sé útil perque aixina milló ton guardaréu de enfótreton dels atres y mostraréu bon juissi.
No han passat encara mols añs desde que va ñabé a Florencia una jove hermosa de cos y altanera de ánim y de linaje mol noble y en los bens de la fortuna convenienmen abundán, que se díe Elena. Esta, habénse quedat viuda may mes va volé casás, habénse enamorat de ella, a elecsió seua, un jove cortés y ben plantat. Olvidán datres preocupassións, en la ajuda de una criada seua de la que sen fiabe mol, moltes vegades en ell se donáen bona vida.
Va passá an este tems que un jove de nom Rinieri, home noble de la nostra siudat, habén estudiat mol tems a París no per a vendre después la seua siénsia a granel com fan mols, sino per a sabé la raó de les coses y los seus motius (lo que mol be li sente a un noble) va torná de París a Florencia. Allí, mol honrat tan per la seua noblesa com per la seua siénsia, vivíe com un siñó. Pero com passe moltes vegades que lo que mes entenimén de les coses profundes té, mes fássilmen se dixe enchampá per l´amor, aixó li va passá an este Rinieri. Habén anat ell un día a una festa, dabán dels seus ulls se li va ficá esta Elena, vestida de negre com van les nostres viudes, plena de tanta hermosura al seu juissi, y de tanta amabilidat com cap atra li habíe paregut vore; y va pensá que podríe dís felís lo qui puguere tíndrela despullada als seus brassos. Y una vegada y un atra miránla dissimuladamen, y sabén que les coses grans y pressioses no se poden conseguí sense traball, va dessidí ficá tot lo seu esfors y tota la seua solissitut en agradála, per a conseguí lo seu amor, y después pendre possesió de ella. La jove Siñora, que no teníe los ulls ficats al infern sino que, mol segura de ella y hasta mes de lo que ere, movén los ulls en arte mirabe al voltán y enseguida vee al que la mirabe, y acatánsen de les mirades de Rinieri, enriénsen per a sí mateixa, va di: - No hauré vingut avui aquí en vano, si no me equivoco, hay pessigat un pavo pel nas. Y escomensán a mirál alguna vegada en la coeta del ull, se les ingeniabe en demostráli que se ocupabe de ell, o pensán per atra part que cuan mes atraguere y prenguere en los seus encáns, la seua hermosura ere de mes alt preu. Lo sabut, dixán apart los pensaméns filosófics, va portá tot lo seu ánim cap an ella; y creén que li agradabe, preguntán quina ere la seua casa, va escomensá a passá per dabán de ella, excusán en diferentes raóns aquelles anades y vingudes. La Siñora, vanagloriánse de alló, fée vore que lo mirabe de bona gana, per lo que ell, trobán la manera, se va arrimá a la seua criada y li va descubrí lo seu amor, demanánli que en la seua Siñora obrare de tal manera que ell puguere obtíndre la seua grássia. La criada va prometre mol y lay va di a la seua Siñora, y ella, énriénsen mol va di:
- ¿Has vist aón ha vingut este a pédre lo servell que ha entrenat a París? Pos venga, donémli lo que va buscán. Li dirás, cuan te parlo un atra vegada, que yo lo vull mes an ell de lo que ell me vol a mí; pero que ting que guardá la meua honra per a portá lo cap ben alt; per naixó, si es tan sabut com diu, té que vóldrem mes.

¡Ay desgrassiada, desgrassiada! No sabíe ella, siñores meues, lo que es ficás a provocá als escolás. La criada, al trobál, va fé lo que la seua Siñora li habíe manat. Lo estudiós, contén, va passá a rogatives mes caluroses y a escriure cartes y a enviá regalos, y tot ere asseptat, pero en recompensa no veníen mes que vagues respostes; y de esta guisa lo va tindre mol tems donánli llargues. Al cap de un tems, habénli ella contat tot al seu amán y habénse ell enfadat en ella alguna vegada y sentit sels, per a féli vore que equivocadamen sospechabe de ella, solissitánla mol lo escolá, li va enviá a la seua criada, que li va di que ella no habíe tingut ocasió may de fé res que an ell li agradare, después de que lo habíe assegurat del seu amor, pero que, per a les festes de Nadal que se arrimaben, esperabe pugué está en ell; la nit siguién a la festa, si ell volíe, podíe acudí al seu pati, aon ella aniríe a buscál tan pronte com puguere.

Lo escolá, mes contén que un chiquet en sabates noves, a la hora ordenada sen va aná a casa de la Siñora, y portat per la criada a un pati, tancánlo a dins, allí va escomensá a esperá a la Siñora. La Siñora, habén aquella nit fet víndre al seu amán y habén sopat en ell, li va contá lo que volíe fé aquella nit, afegín: - Y podrás vore cuán y quin es l´amor que li ting y hay tingut an aquell del que has tingut sels.

Estes paraules les va escoltá lo amán en gran contén de ánim, dessichós de vore en obres lo que la Siñora en paraules li donabe a entendre. Lo día abáns habíe nevat mol, y tot estabe tapat de neu; lo escolá fee poc que estabe al pati cuan va escomensá a tremolá de fret, pero esperán calentás después, u soportabe en passiénsia.
La Siñora li va di al seu amán al cap de un rato:

- Anem a la alcoba y desde una finestra mirem lo que fa eixe de qui has tingut sels, y lo que li contestará a la criada, que la hay enviat a parlá en ell. Sen van aná, pos, cap a la habitassió y se van assomá a una finestreta, y veén sense sé vists, van escoltá a la criada parlá en lo escolá y di:

- Rinieri, la meua Siñora es la dona mes trista que may ha ñagut, perque esta nit ha vingut un dels seus germáns y ha estat mol rato parlán en ella, y después va voldre sopá en ella y encara no sen ha anat, pero crec que sen anirá pronte; y per naixó no ha pogut víndre ella encara, pero ya vindrá llugo; te demane que no te fastidio massa lo esperá.

Lo escolá, creén que ere verdat, va contestá:

- Dísli a la meua Siñora que no se preocupo de mí hasta que pugue víndre a buscám, pero que u faigue tan pronte com pugue.

La criada, tornán cap a dins, sen va aná a dormí.

La Siñora, entonses, li va di al seu amán:

- Be, ¿qué dius?, ¿creus que yo, si lo vullguera com tú te penses, lo dixaría allí baix carpidet?

Y dit aixó, en lo seu querido, que ya estabe mes contén, sen van aná cap al llit, y mol rato van está chalán, enriénsen del pobre escolá y enfoténsen dell. Lo escolá, donán voltes per lo pati, se movíe per a calentás y no teníe aón assentás ni aón amagás de la serena, y maleíe lo llarg entretenimén del germá de la Siñora, y tot lo que sentíe pensabe que ere una porta que la Siñora obríe, pero esperabe en vano.
Ésta, prop de la mija nit, están en lo seu amán, li va di:

- ¿Qué penses, alma meua, del nostre escolá? ¿Qué te pareix mes gran, la seua sabiduría o l´amor que yo li ting?, ¿fará lo fret que li estic fen passá eixísseli del pit lo que en les meues paraules li va entrá?

Lo querido va contestá:

- Cor meu, aixina com tú eres lo meu be y lo meu descáns y tota la meua esperansa, aixina soc yo les teues.

- Pos - díe la Siñora - bésam mil vegades per a vore si dius la verdat. Lo amán, abrassánla y apretán fort, no mil sino sen mil vegades la besabe. Después de un bon rato, va di la Siñora: - ¡Ah!, eixequémos y anem a vore si se ha apagat lo foc en lo que este amán meu cada día me escribíe que estabe ruén.

Y eixecánse, a la finestreta se van assomá, y mirán cap al pati van vore al escolá ballán una tarantela al so del castañolejá de dens, que per la gran gelada ere tan saltejada y rápida que may habíen vist cosa igual. Entonses va di la Siñora:

- ¿Qué dius, la meua dolsa esperansa?, ¿te pareix que sé fé ballá als hómens sense música de trompetes y cornamusses?

A lo que lo amán va contestá:

- Siñora meua, sí que ne saps.

Va di la Siñora:

- Vull que baixem hasta la porta, tú te estás callat y yo li parlaré y sentirem lo que diu, y pot sé que encara mos divertigam mes que de sol vórel.

Y obrín la alcoba en cuidadet van baixá a la porta. Allí, sense obríla, la Siñora en veu baixa, per la gatera, lo va cridá. Lo escolá, al sentís cridá, va alabá a Deu, creénse massa pronte que anabe a entrá a dins, y arrimánse a la gatera, va di:

- Aquí estic, Siñora; obríu per Deu, que me mórigo de fret. La Siñora va di:

- ¡Ah, sí, que ya sé que eres un geleres! y tamé que lo fret es mol gran perque ha caigut una mica de neu. Be sé yo que a París ne ñan de mol mes grans. No puc obrít encara perque este germá meu, que ahí per la nit va víndre a sopá en mí, no sen va encara; pero sen anirá pronte, y vindré en seguida a obrít. Acabo de separám dell en molta faena per a víndre a consolát y que la espera no te enfado.

Va di lo escolá: - ¡Ah, Siñora!, tos demano, per Deu, que me obrigáu, per a que puga está a dins abrigat, perque fa un ratet ha escomensat a caure la nevada mes espessa del món, y encara neve; y yo tos esperaré ahí tot lo que vullgáu.

Va di la Siñora: - ¡Ay, dols be meu, que no puc, que esta porta fa tan soroll cuan se obri que fássilmen la sentiríe mon germá si la obriguera!, pero vull aná a díli que sen vaigue per a que yo puga torná a obrít.
Va di lo escolá: - Pos anéuhi pronte, y tos rogo que faigáu ensendre una bona fogata per a que, en cuan entra, puga calentám, que hay agarrat tal geló que apenes me séntigo.
Va di la Siñora: - Assó no pot sé, si es verdat lo que me has escrit moltes vegades de que estás ensés per lo meu amor; pero estic segura de que ten enfots de mí. Ara ving; espéram y aguanta. Lo amán, que u sentíe tot, chaláe mol, y tornán al llit en ella, poc van dormí aquella nit, que casi tota la van passá en plaés y en burles al escolá.
Lo desgrassiat escolá, convertit en sigüeñaper lo fort castañolejá de dens que teníe, donánsen cuenta de que sen enfotíen de ell, moltes vegades va tratá de obrí la porta y va mirá a vore si per algún atre puesto podíe eixí; y no veén cóm, com un león engabiat maleíe lo mal tems, la maldat de la dona, la durassió de la nit y la seua propia simplesa; y mol cabrejat contra nella, l´amor que li teníe de repén se va cambiá en cruo y amarg odio, y pensáe moltes coses en les que vengás. Pero la nit, después de molta y llarga espera, va dixá pas al día y va escomensá a apareixe l´alba; la criada, avisada per la Siñora, baixán, va obrí lo pati, y mostrán sentí compassió dell li va di:
- ¡Malaventura tíndre lo que va víndre anit! Tota la nit te ha tingut velán y ha fet que te congelos: ¿pero saps?, préntu en calma, que lo que esta nit no ha pogut sé un atra vegada sirá. Lo escolá, com a sabio que sap que de res servixen les amenasses mes que per a armá al amenassat, va tancá al seu pit lo que la seua destemplada rabia tratabe de gitá fora o foragitá, y en veu tranquila, sense mostrás gens enfadat, va di:

- En verdat que hay passat la pijó nit que hay tingut may, pero be hay vist que de aixó la Siñora no ne té cap culpa, perque ella mateixa va baixá hasta la porta a excusás y a consolám; y com dius, lo que esta nit no ha sigut un atra nit sirá; encoméndam an ella y quédat en Deu.

Y del tot carpit, com va pugué sen va entorná a casa. Allí, cansat y mort de son, se va aviá al llit y se va despertá casi paralisat de brassos y cames; per lo que, envián a buscá un meche, li va contá lo fret que habíe passat, y ell va fé lo possible per a recuperáli la salut. Los meches, en grandíssimes y rápides cures lo van ajudá, poc tems después van pugué curáli los ñirvis y fé que se relajare; y si no haguere sigut jove y arribabe bon tems, mol haguere tingut que soportá; pero tornán a está sano y fresc, guardánse a dins lo seu odio, se mostrabe mol mes que may enamorat de la viuda.
Va passá después de sert tems, que la fortuna li va proporsioná la ocasió de satisfé lo seu dessich al escolá. Perque habénse enamorat de un atra dona lo amán de la viuda (sense tíndre cap considerassió al amor que ésta li teníe), ella en llágrimes y amargó se consumíe; pero la seua criada, que gran llástima teníe della, no trobán lo modo de apartála del doló per lo amán perdut, veén al escolá que de la manera acostumada passabe per lo barri, va tindre un pensamén, y va sé que se podríe obligá al amán de la seua Siñora a vóldrela com abáns fée en alguna operassió nigromántica y que en alló lo escolá habíe de sé un gran maestre; y lay va di a la Siñora. Ella, sense pensá en que, si lo escolá haguere sabut de nigrománsia la haguere fet aná en lo seu propi profit, va escoltá les paraules de la criada y en seguida li va di que li preguntare si volíe féu y en seguridat li prometiguere que, en recompensa, ella faríe tot lo que ell vullguere.
La criada va fé la embajada be y diligenmen, y sentínla lo escolá, tot contén va di:
- Alabat sigues, Deu meu; ha arribat lo momén en que en la teua ajuda podré castigá an eixa dona roína per la mala passada que me va fé en pago del gran amor que li tenía. Y li va di a la criada:

- Dirás a la meu Siñora que no patixgue per naixó, que si lo seu querido estiguere a la India lo faría yo víndre rápidamen a demanáli grássia de lo que contra lo seu gust haguere fet. Lo que té que fé lay diré an ella cuán y aón mes li vaigue be, y díslay aixina y confórtala de la meua part. La criada va doná la resposta y se quedá en vores los dos a Santa Lucía del Prado. Acudín allí la Siñora y lo escolá, y parlán ells dos sols, sense enrecordássen ella de que casi lo habíe portat an ell a la mort, li va contá ubertamen totes les seus coses y lo que dessichabe, y lay va rogá per la seua salvassió; y lo escolá li va di: - Siñora, es verdat que entre les demés coses que yo vach adependre a París conte la nigrománsia, y sé be de lo que es capás; pero com ofén mol a Deu, había jurat no ficála may en práctica ni per a mí ni per a datres. Pero es verdat que l´amor que tos ting es tan fort que no sé negám a res que vullgáu manám; y per naixó, encara que haiga de aná a la casa del diable, estic disposat a féu ya que u voléu. Pero tos hay de advertí de que es una cosa mes molesta de fé de lo que pensáu, y mes cuan una dona vol recuperá l´amor de un home o un home lo de una dona, perque aixó no pot féu mes que la mateixa persona a qui li interesse, y per a féu fa falta que qui u faigue sigue de ánim valén perque ña que féu de nit y a puestos solitaris y sense cap compañía, y estes coses no sé si estéu disposada a féles. A lo que la Siñora, mes enamorada que prudén, va contestá:

- Amor me espoleje de tal manera que no ña res que no faiguera per a recuperá an aquell que me ha abandonat; pero, si vols, dísme en qué ting que sé valenta. Lo escolá, que en mal pel teníe la coa marcada, va di: - Siñora, yo tindré que fé una imache de estañ en lo nom de aquell al que dessicháu recuperá, y cuan to la envía, cuan estigue la lluna menguán, tos hau de bañá en ella set vegades a un riu de aigüas clares y corréns, completamen despullada y sola a la hora del primé son, y después, están aixina despullada, teníu que pujá a un abre o a la punta de una casa deshabitada: y mirán cap a lo nort en la imache a la ma, set vegades diréu unes paraules que tos donaré escrites, y cuan les haigáu dit, vindrán cap a vos dos mossetes de les mes hermoses que may haigáu vist, y tos saludarán y tos preguntarán qué voléu que faiguen. An estes los hau de di be y plenamen los vostres dessichos; y guardáutos de di una cosa per un atra; y cuan u haigáu dit, elles sen anirán y vos podréu baixá al puesto aon haigáu dixat les vostres robes, vestítos y torná a casa. Y hau de tindre per sert que abáns de mija nit del día siguién lo vostre amán, plorán, vindrá a demanátos grássia y perdó; y sabéu que desde aquell momén no tos dixará may per cap atra. La Siñora, sentín estes coses y creénseles en completa fe, pareixénli que ya casi teníe en brassos al seu amán, ya mich contenta, va di: - No tos preocupéu, que estes coses aixina les faré; y per an aixó ting una terra cap a lo Valdarno de dal, que está bastán prop del riu, y com ya estam al juliol, sirá mol agradable bañás de nit. Y tamé men enrecordo que no mol lluñ del riu ña una torreta deshabitada a la que, per unes escales de fusta de castañé que ñan allí, pujen alguna vegada los pastós a un terrat, per a vore si descubrixen desde allí dal los seus animals perduts, un puestet mol solitari y a desmá al que yo pujaré, y allí espero fé lo que manéu. Lo escolá, que mol be coneixíe lo puesto de la Siñora y la torreta, contén de assegurás de la seua intensió, va di:

- Siñora, yo no hay estat may an eixes comarques, y per naixó no conec la terra ni la torreta; pero si es tal com diéu no pot ñabé res milló al món; y per naixó, cuan sigue oportú tos enviaré la imache y la orassió; pero mol tos rogo que, cuan haigáu satisfet lo vostre dessich y veigáu que tos hay servit be, que ton enrecordéu de cumplí la promesa que me hau fet. A lo que la Siñora li va contestá que u faríe sense falta; y despedínse de ell sen va entorná cap a casa. Lo escolá, alegre de que lo seu plan puguere portás a efecte, va fé una imache y va escriure un invento seu en ves de una orassió; y cuan li va pareixe la va enviá a la Siñora, y va maná díli que a la nit siguién sense mes tardá habíe de fé lo que li habíe dit; y después, en secreto, en un criat seu sen va aná a casa de un amic que vivíe mol prop de la torre, per a pugué fé lo seu proyecte.
La Siñora se va ficá en camí en la seua criada, y al arribá la nit, fen vore que sen anabe a dormí, va enviá a la criada al llit, y a la hora del primé son, eixín de casa en silensio, sen va aná cap a la torreta de la ribera del Arno, y mirán mol al seu voltán, no veén ni sentín a dingú, se va traure tota la roba y la va amagá a una malea, se va bañá en la imache set vegades y después, tota despullada, en la imache a la ma cap a la torreta que sen va aná. Lo escolá, que a la caiguda de la nit, en lo seu criat entre los saúcs y datres ábres prop de la torre se habíen amagat, habíe vist totes aquelles coses, pasán ella ben prop despullada, y veénla en la blancó del seu cos vénse la oscurina de la nit, y miránli les mamelles y datres parts del cos, y veénles hermoses y pensán cóm estaríen al cap de poc tems, va sentí una mica de llástima per nella; y per atra part, lo agulló de la carn lo va assaltá y va fé eixecás al que estabe acachat, y lo animabe a eixí del amagatall y aná cap an ella y fé lo seu gust; y va está a pun de sé vensut. Pero enrecordánsen de quí ere ell y quina va sé la ofensa ressibida, ensenénse pel odio, foragitán la compassió y la fam carnal, va mantindre firme lo seu propósit y la va dixá aná. La Siñora, puján a la torre y girada cap al nort, va escomensá a di les paraules que lo escolá li habíe escrit. Ell, después, va entrá a la torreta, silensiosamen y poc a poc va apartá la escala per la que se pujabe al terrat aon la Siñora estabe, y después va esperá a vore qué díe y fée ella.
La Siñora, set vegades dites les seues orassións, va escomensá a esperá a les dos mossetes y tan llarga va sé la espera que, sense contá en que sentíe molta mes fresca de la que haguere volgut, va vore apareixe la aurora; per lo que, trista de que no haguere passat lo que lo escolá li habíe dit, se va barruntá: «Temó ting de que éste haigue volgut donám una nit com la que yo li vach doná an ell; pero si per naixó me ha fet aixó mal ha sabut vengás perque no ha sigut ni la tersera part de llarga de lo que va sé la seua; sense contá en que lo fret va sé de un atra classe».

Y per a que lo día no la agarrare allí, va voldre baixá de la torreta, pero se va trobá en que la escala no estabe al seu puesto. Entonses, casi com si lo món fallare daball dels seus peus, se li va escapá tot lo valor; y, vensuda, va caure sobre la terra apissonada de la torre. Y cuan li van torná les forses, va escomensá a plorá y a queixás, y veén be que alló teníe que sé obra del escolá, va escomensá a arrepentís de habél ofengut, y después de habéssen fiat massa de aquell al que mereixcudamen habíe de tíndre per enemic: y en aixó va passá mol tems. Después, mirán si ñabíe alguna manera de baixá y no veénla, va torná a plorá y va tindre un amarg pensamén, diénse an ella mateixa:

«Oh, desgrassiada, ¿qué dirán tons germáns, los teus paréns y veíns y en general tots los florentíns cuan sápiguen que te han trobat despullada? La teua honestidat se vorá que ere falsa; y si an estes coses vullgueres trobá excuses mentiroses (que ne ñauríen), lo maleít escolá, que sap tots los teus assuntos, no te dixaré di mentires. ¡Ay, misserable, que a un tems haurás perdut al mal volgut jove y lo teu honor!»

Y después de aixó va sentí tanta doló que va está a pun de aventás desde la torre an terra; pero habén ya eixit lo sol y arrimánse ella un poc mes a una de les parts del muro, mirán a vore si algún pastoret per allí en lo seu ramat se atansabe al que puguere ella enviá a buscá la seua criada, va passá que lo escolá, habén dormit una mica a unes boches, al despertá la va vore, y ella an ell; y lo escolá va di: - bon día, Siñora, ¿han vingut ya les mossetes?
La Siñora, véenlo y escoltánlo, va torná a plorá fort y li va rogá que vinguere prop de la torre per a que ella puguere parláli. Lo escolá va sé en aixó mol cortés. La Siñora, tombánse de morros al terrat, sol assomabe lo cap al canto, y plorán li va di:
- Rinieri, si yo te vach fé passá una mala nit, pots está segú de habét vengat, perque encara que estem al juliol, están despullada y bañada me hay pensat que me congelaba esta nit; sense contá en que hay plorat tan lo engañ que te vach fé y la meua inossénsia en créuret que es maravilla que los ulls no me haiguen caigut de la cara. Y per naixó te rogo, no per amor a mí, a qui no tens que vóldre, sino per amor teu, que eres noble, que te contentos, en vengansa de la injuria que yo te vach fé, en lo que hasta este pun me has fet, y fes que me donon la roba y que puga baixá de aquí, y no vullgues tráurem lo que después, encara que vullgueres, no podríes tornám, es a di, la meua honra; que, si aquella nit te vach privá de está en mí, sempre que vullgues puc tornáten sen per una. Que aixó sigue prou, y com a home valerós ya te has pogut vengá y mu has fet vore; no vullgues probá les teues forses en les de una dona: cap glória es per a un águila habé vensut a un colom; aixina pos, per l'amor de Deu y per lo teu honor, tíngues compassió de mí.

Lo escolá, en lo ánim du, pensán en la injuria ressibida y veénla plorá y rogáli, sentíe plaé y al mateix tems cárrec de consiénsia. Va contestá:

- Doña Elena, si les meues plegaries, que en verdat no vach sabé bañá en llágrimes ni fé rogs melosos com tú saps fé los teus, me hagueren valgut, la nit que al teu pati ple de neu me moría de fret, si me hagueres resguardat una mica de la gelada, fássil me siríe ara escoltá los teus; pero si tan te ocupes ara del teu honor, y te es tan du lo está aixina despullada, eleva estes súpliques an aquell en lo que estáes despullada aquella nit que be recordes, sentín cóm yo caminaba pel teu pati castañolejánme les dens y poteján la neu, y féste ajudá per nell, féste per nell traure la roba, demánali an ell la escala per aon baixá, fica an ell lo cuidado del teu honor, aquell per lo que ara y atres mil vegades no has dudat en ficál en perill. ¿Cóm es que no lo crides per a que vingue a ajudát? ¿Y a quí li correspón mes que an ell? Eres seua: ¿y qué guardará o cuidará si no te guarde y te ajude a tú? Crídal, abatuda, y proba si l´amor que li tens y la teua sabiduría jun en la seua poden librat de la meua tontería; están en ell li vas preguntá qué li pareixíe mes gran, la meua simplesa o l´amor que li teníes. Y no me faigues ara cortessía de lo que no dessicho ni podríes negámu si u vullguera; guarda per al teu amán les teues nits, si es que ixes de aquí viva; són teues y seues: yo ne vach tindre prou en una y me baste habé sigut burlat una vegada. Y ara, fen aná la teua astússia al parlá, te les ingenies en alabám per a conquistá la meua benevolénsia y me crides noble y valén, y caviles per a que yo, com a magnánim, me abstinga de castigát la teua maldat; pero les teues paraules no me oscurixen ara los ulls del intelecto, com van fé abáns les teues desleals promeses; yo me coneixco, y sobre mí mateix no vach adependre tan mentres estaba a París de lo que tú me vas fé sabé en una nit de les teues. Pero presuposán que yo fora magnánim, no eres tú de aquelles en les que la magnanimidat tingue que mostrá los seus efectes: lo cástic en les fieres salvaches com eres tú té que sé la mort, mentres en los hómens té que bastá lo que tú has dit. Per lo que, encara que yo no siga cap esparvé, sabén que tú eres no colom sino escursó venenós, com a antic enemic, en tot lo odio y en tota la forsa te hay de perseguí; y aixó que te fach no pot dís vengansa sino mol milló cástic, perque la vengansa té que sobrepassá a la ofensa y aixó no arribe ni a igualála; per lo que, si yo vullguera vengám mirán en quín perill vas ficá la meua vida, no me bastaríe tráuret la vida ni atres sen iguals a la teua, perque sol mataría a una femella roína. ¿Y per qué dimonis, si traus la teua cara, a la que uns pocs añs espentolarán plenánla de arrugues, eres mes tú que consevol triste criada? ¡Y no va quedá per tú fé morí a un home valerós, com me has cridat poc antes, esta vida encara podrá en un día sé mes útil al món que sen mil iguals a la teua podrán mentres lo món duro! Adependrás ara en este doló que patixes qué es maltratá als hómens que tenen algún sentimén, y qué es maltratá als estudiosos, y te donará materia per a no caure may mes en tal locura, si ne ixes de esta. Pero si tens tan gran dessich de baixá, ¿per qué no te avíes de ahí dal? Y en un pun, en la ajuda de Deu, trencánte lo coll, ixirás del doló en lo que te pareix está y me donarás la alegría mes gran del món. No te diré res mes ara: tan vach pugué yo que hasta ahí te vach fé pujá; apáñateles ara per a baixá, tal com te vas enfotre de mí.

Mentres lo escolá díe aixó, la desgrassiada dona plorabe continuamen y lo tems passabe, puján mes alt lo sol. Pero cuan va vore que callabe, va di: - ¡Ah!, cruel, si tan dura te va sé aquella nit y te pareix lo meu pecat tan gran que no poden móuret a compassió ni la meua jove hermosura ni les amargues llágrimes ni los humils rogs, que te mogue al menos algo lo habém ressienmen confiat a tú y descubert tots los meus secretos, en los que hay donat lloc al teu dessich de pugué fém coneixedora de la meua culpa, com sigue que si no me haguera fiat yo de tú cap vía teníes per a pugué vengát, lo que mostres habé dessichat en tanta ardó. ¡Ah!, dixa la teu ira y perdónam ya: estic disposada, si me perdones y me dixes baixá de aquí, a abandoná del tot al desleal jove y tíndret a tú sol per amán y per siñó, per mol que aburrixques la meua bellesa, mostrán que es curta y poc valiosa: com la de les demés, digna es de estima, encara que sol fore perque la vanidat y lo joc y lo plaé són propis de la juventut dels hómens, y tú no eres vell. Y encara que cruelmen me estás tratán, no puc creure per naixó que vullgues vorem morí de mort tan deshonrosa com siríe aventám desde aquí dal com una desesperada dabán dels teus ulls, als que, si no eres entonses ya mentirós com u has sigut ara, tan los vach agradá. ¡Ah! Apiádat de mí, per Deu, lo sol escomense a calentá massa, y com la fresca de esta nit me va ofendre, aixina la calina escomense a molestám mol. A lo que lo escolá, que per divertís li donabe conversa, va contestá:
- Siñora, la teua confiansa no se ha ficat ara en les meues mans perque sentigueres amor per mí sino per a recuperá lo que habíes perdut, y per naixó sol mereix un mal mes gran; y mal creus que sol este camí me se oferíe per a la dessichada vengansa. Ne tenía datres mil, y mil trampes en fé vore que te volía te había parat daball dels peus, y poc tems ere pressís per a que per nessessidat (si aixó no haguere passat) hagueres caigut a una de elles y en mes doló y vergoña del que ara sens; y vach seguí este no per a donát cap ventaja, sino per a contentám mes pronte. Y si totes me hagueren fallat no me fallaríe la ploma, en la que tals y tantes coses haguera escrit de tú y de tal manera que, enteránte tú de elles (que ten enteraríes, segú), hauríes dessichat no habé naixcut mil vegades al día. La forsa de la pluma es mol mes gran de lo que creuen aquells que en lo seu coneiximén no la han experimentat. Juro dabán de Deu (y aixina ell me consedixque acabá esta vengansa com la hay escomensat) que hauría escrit de tú coses que no sol dabán de atres persones, sino tú mateixa te avergoñiríes, te hauríes tret los ulls per a no vóret mes; y per naixó, no li reprochos al mar habé creixcut a un riuet. En lo teu amor y en que sigues meua no ting, com ya te hay dit, cap interés; sé de quí has sigut, al que tan com lo odiaba abáns lo vull ara, pensán en lo que te ha fet. Vatres anéu enamorán y dessichán l´amor de los jóvens, perque los veéu en la carn un poc mes viva y en les barbes mes negres, y mol pinchos caminá, ballá y ajustá; estes coses les van tindre los que són de mes edat, y ademés saben ya lo que aquells tenen que adependre encara.
Y ademés de aixó, los jusguéu millós caballés y que fan jornades de mes milles que los hómens mes madús. Sértamen confesso yo que en mes forsa espolsen ells les pellisses; pero los de mes edat, com experimentats saben milló aón están les pusses, y en mol ha de triás abáns lo poc y gustós que lo mol desgustat; y lo trotá mol chafe y canse a consevol, encara que sigue jove, mentres lo caminá suavemen, encara que un poc mes tard faigue arribá an algúns a casa, per lo menos los conduíx en descáns. Vatres no ton acatéu, animals sense inteligénsia, cuán mal está amagat daball de aquella poca hermosura. No se contenten los joves en una sino que a cuantes veuen a tantes volen, de tantes los pareix sé dignes; per lo que lo seu amor no pot sé estable, y tú ara com a proba pots sé testigo de aixó. Y los pareix sé dignes de sé reverensiats y mimats per les dones y no tenen per mes glória que alabás de les que han gosat, fallo que ya ne ha portat a moltes daball dels flares, que no u conten. Y encara que digues tú que may van sabé los teus amors mes que la teua criada y yo, mal informada estás y mal penses. Al seu barri no se parle mes que de aixó, y al teu; pero la majoría de les vegades lo radé que escolte estes coses es aquell al que se referixen. Ells, ademés, tos roben, mentres que los de edat tos regalen. Tú, pos, que mal vas triá, has de sé de aquell al que te vas entregá, y a mí, al que vas maltratá, díxam sé de un atra, que hay trobat una dona de be, y tú no u eres, que milló me ha conegut de lo que tú vas fé. Y per a que del dessich dels meus ulls pugues emportát al atre món mes seguridat que la que pareix que te donen les meues paraules, avíat de ahí dal pronte, y la teua alma, com espero, ressibida als brassos del diable, podrá vore si los meus ulls de habét vist caure cap aball se turben o no. Pero com crec que en tan no voldrás alegrám, te dic que si lo sol escomense a cremát ten enrecordos del fret que me vas fé patí, y si lo mescles en esta calina, sense falta sentirás lo sol tibiet.

La desconsolada dona, veén que a pesá de tot a un fin cruel anáen a pará les paraules del escolá, va torná a plorá y va di:

- Mira, com res de lo meu te mou a piedat, que te mogue l´amor que li tens an eixa dona mes discreta que yo que dius que has trobat y de la que dius que eres volgut, y perdónam per lo seu amor y pórtam la roba per a que puga tapám, y fes que me baixon de aquí.
Lo escolá entonses va arrencá a riure, y veén que ya la hora de tersia habíe passat fée rato, va contestá: - Mira, ara no sé di que no, pos per tal dona me u has rogat: dísme aón están y yo aniré a per nelles y te faré baixá de ahí.

La dona, creénlo, se va consolá una mica y li va enseñá lo puesto aon habíe amagat la roba. Lo escolá, eixín de la torre, li va maná a son criat que no sen anare de allí, que se quedare prop y tan com puguere vigilare per a que dingú entrare hasta que ell no haguere tornat; y dit aixó, sen va aná a casa del seu amic y allí va diná en gran calma y después, cuan li va pareixe oportú, sen va aná a dormí la michdiada. La dona, a la terrassa de la torre, encara que estiguere algo consolada per una esperansa, mol dolorida se va eixecá y se va assentá apoyánse a la part del muro aon ñabíe una mica de sombra, y se va ficá a esperá acompañada de amargs pensaméns; y ara pensán ara plorán, y ara desesperán de la tornada del escolá en la roba, y saltán de un pensamén a un atre, com per lo doló estabe baldada y no habíe dormit la nit anterió, se va quedá adormida. Lo sol, que ere ruén, habén ya pujat al michdía, feríe de ple y a la descuberta la tendra y delicada blanca pell, y tamé lo seu cap, que estabe descubert, en tanta forsa que no sol li va sucarrá tot lo que se veíe de la carn, sino que li va fé llagues; y va sé tan grossa la cremada que encara que dormíe com un soc, la va fé despertás. Y sentín que se cremabe, movéense, li va pareixe que tota la pell sucarrada se li obríe y esclafíe, tal com veém que li passe a un pergamino cremat si algú estire de ell; y ademés de aixó, li fee tan mal lo cap que pareixíe que se li trencare, lo que no ere cap maravilla. Y lo terrat de la torre estabe bullín, ni en lo peu ni en atra cosa podíe apoyás; per lo que, sense estás quieta, de aquí cap allá anabe cambián de puesto plorán. Y ademés de aixó, com no corríe ni una mica de aire, ñabíen allí mosques y tabáns pa aburrí a una desmemoriada mula vella, y estos, embutínse per la carn nafrada y acribassada, tan fieramen la mossegaben que li pareixíe que la puncharen a un espeto, per lo que no parabe de moure les mans de un costat al atre, maleínse an ella y a la seua vida, al seu amán y al escolá. Y están aixina angustiada y espolejada y atravessada per la caló que badáe les roques, per lo sol, per les mosques cagadores, per los tabáns y tamé per la fam, pero mol mes per la sed, y per mil desagradables pensaméns, ficánse de peu, va mirá per a vore si veíe prop o sentíe an algú, completamen disposada a, passare lo que passare, cridála y demanáli ajuda. Pero tamé aixó li habíe tret la seua enemiga fortuna. Los llauradós sen habíen anat del campo per la calorina y ademés aquell día ningú habíe anat allí prop a treballá perque a les eres de les cases estaben trillán y batén; per lo que sol se sentíen les chicharres, y veíe lo Arno, que, despertánli encara mes lo dessich de les seues aigües, li aumentabe la sed. Veíe, tamé, a mols puestos bosquets, umbríes y cases, y dessichánles per igual, la angustiaben. ¿Qué direm mes de la desventurada viuda? Lo sol per damún y la griella del terrat per deball, y les mossegades de les mosques y los tabáns per los costats, de tal manera la habíen dixat que ella, que la nit passada en la seua blancura vensíe a les tiniebles, entonses, roija com lo fang, la argila, l´almagre y tota tacada de sang, li hauríe paregut a qui la haguere vist la cosa mes fea del món. Y están aixina, mes esperán la mort que atra cosa, sén ya passada la mitat de nona, lo escolá, eixecánse de dormí y enrecordánsen de la Siñora, per a vore lo que ere de ella sen va aná cap a la torreta, y al seu criat, que estabe encara en dijú, lo va enviá a minjá. Sentín la dona que arribabe, débil y angustiada per lo serio doló, se va assomá al muro y, assentánse, va escomensá a di plorán:

- Rinieri, be y fora de tota mida te has vengat, si yo te vach fé congelat de nit al meu pati, tú me has fet rostí de día damún de esta torre, y ademés de aixó, morím de fam y de sed; per lo que te rogo per lo únic Deu que pujos aquí, y ya que no puc suissidám, dónam tú la mort, que la dessicho mes que consevol atra cosa, perque tan gran es lo tormén que séntigo. Y si esta grássia no me la vols fé, al menos fésme portá una tassa de aigua, per a que puga bañám la boca, perque les meues llágrimes no son prou per a bañála.

Be va coneixe lo escolá en la veu la seua debilidat, y tamé va vore lo seu cos tot sucarrat al sol de juliol, y per naixó una mica de compassió va sentí per nella; pero, sin embargo, va contestá: - Dona roína, no te morirás a les meues mans, te morirás per les teues si ganes te entren; y tanta aigua ressibirás de mí per a aliviá la teua caló com foc yo vach tindre que fé per a escofám de tan fret. Y mol lamento que la enfermedat que me va portá a mí lo fret en la caldoreta del eixérrit fermentán va tindre que curás, mentres que la teua calorina se curará en la frescó de la perfumada aigua de roses; y mentres yo vach está a pun de pédre los nervis y la vida, tú, despellotada en esta calina, te quedarás tan hermosa com la serp cuan mude la vella pell.
- ¡Oh, pobreta de mí! - va di la dona -, esta hermosura conseguida de esta manera otorgue Deu a les persones que mal me volen; pero tú, mes cruel que consevol fiera, ¿cóm has pogut vore esgarrám de esta manera? ¿Qué debía esperá yo de tú ni de cap atre si en cruels tortures haguera matat a tots los teus paréns? Sértamen no sé quina crueldat mes gran podríe habés fet aná en un traidó que tota una siudat haguere passat a gaviñet, que la que tú has fet en mí al fém rostí al sol y sé mossegada y minjada per les mosques y tabáns; y ademés de aixó, no voldre donám una tassa de aigua, pos als assessinos condenats per los tribunals cuan van a la mort sels done de beure vi moltes vegades si ells u demanen. Ara be, ya que te vech firme en la teua crueldat y que lo meu patimén no te conmou, en passiénsia me prepararé a ressibí la mort per a que Deu tingue misericordia de la meua alma, al que li demano que en ulls de justíssia esta acsió teua contemplo.

Y dites estes paraules, se va arrossegá com va pugué hasta lo mich del terrat, desesperán de pugué escapás de tanta calina; y no sol una vegada sino mil, ademés de los atres dolós, se va pensá que se moríe de sed, plorán sempre fort y de la seua desgrássia dolénse. Pero cuan va arribá la posta de sol y pareixénli al escolá habé fet prou, fen arreplegá les robes de ella y embolicánles en la capa del criat, sen va aná a la casa de la dona y allí, desconsolada y triste y sense sabé qué fé va trobá a la seua criada assentada a la porta, y li va di: - Bona dona, ¿qué es de la teua Siñora?

A lo que la criada va contestá:

- Siñó, no u sé. Este matí me vach pensá que la trobaría al llit, aon ahí de nit me habíe pareixcut vórela anássen, pero no la hay trobat ni allí ni a cap puesto y no sé qué li haurá passat, per lo que vic en grandíssim doló; pero vos, siñó, ¿sabríeu dím algo de ella?
A lo que lo escolá va contestá:

- ¡Aixina te haguera tingut a tú jun en ella aon la hay tingut, per a habét castigat de la teua culpa com la hay castigat an ella de la seua! Pero seguramen no te escaparás sense que te paga les teues obres y que may mes ten burlos de cap home bo sense enrecordáten de mí. Y dit aixó, li va di al seu criat:

- Dónali esta roba y disli que vaigue a buscála si vol.

Lo criat va fé lo que li manabe; per lo que la dona, prenénles y reconeixénles, sentín lo que li habíen dit, molta temó va tindre de que la haguere matat, y ben just se va aguantá de quirdá; y ficánse a plorá, habénsen ya anat lo escolá, en la roba sen va aná corrén cap a la torreta. Habíe, per mala sort, aquell día, un llauradó de esta Siñora perdut dos marranos, y caminán buscánlos, poc después de que ixquere lo escolá va arribá an aquella torreta, y mirán per tot arreu a vore si veíe los seus gorrinos, va sentí los misserables plos de la desgrassiada dona; per lo que, puján allí com va pugué, va cridá:
- ¿Quí está plorán ahí dal?

La Siñora va coneixe la veu del seu llauradó, y cridánlo pel nom, va di: - ¡Ah, vésten a buscá a la meua criada y fes que ella vingue aquí dal a buscám!
Lo llauradó, coneixénla, va di:

- ¡Ay, Siñora!, ¿y quí tos va pujá ahí dal? La vostra criada ha estat tot lo día buscántos; ¿pero quí se habíe de pensá que estiguéreu ahí dal?

Y agarrán la escala, la va colocá aon solíe está, y la va assegurá lligán travessés de un costat al atre; y en estes, la criada va apareixe, y, entrán a la torre, no podén ya aguantá la veu, pegánse cops a les palmes de les mans, va escomensá a quirdá:
- ¡Ay, dolsa Siñora meua!, ¿aón estéu?

La Siñora, sentínla, tan fort com va pugué, va di:

- ¡Oh, germana meua, estic aquí dal! No ploros y pórtam pronte la roba. Cuan la criada la va sentí parlá, casi consolada del tot, va pujá per la escala reforsada per lo llauradó, y ajudada per nell, va arribá al terrat; y veén a la seua Siñora que no pareixíe una dona sino un sep de viña achicharrat per lo foc, tota vensuda, tota inerte, tombada despullada an terra, esgarrapánse la cara va escomensá a plorá damún della com si estiguere morta. Pero la Siñora li va demaná per Deu que callare y li ajudare a vestís; y habén sabut per ella que dingú sabíe aón habíe estat mes que los que li habíen portat la roba y lo llauradó que estabe allí, una mica consolada per naixó, los va rogá per Deu que may a dingú li digueren res de alló. Lo llauradó, después de mol charrá, portán a la Siñora en brassos, perque no podíe caminá, la va traure de la torre. La desgrassiada criada, que detrás se habíe quedat, baixán sense pará cuenta, se va retortigá un peu y va caure de la escala an terra, trencánse la cadera, y en lo mal que li fee, va escomensá a bramá tan fort com un león. Lo llauradó, dixán a la Siñora a un prat, va aná a vore qué li passabe a la criada, y trobánsela en la cadera chafada, la va portá al prat y la va dixá a la vora de la Siñora. Esta, veén que aixó se afegíe a les seues desgrássies, y habénse chafat la cadera aquella de la que esperabe sé ajudada mes que per dingú atre, mol triste va escomensá a plorá tan miserablemen que no sol lo llauradó no va pugué consolála sino que tamé ell va escomensá a plorá. Pero están ya baix lo sol, per a que aquí no los agarrare la nit, tal com va volé la desconsolada Siñora, va aná a casa seua y llamando a dos de sons germáns y a la dona, y tornán allí en un tauló, sobre aquella van colocá a la criada y a la Siñora y les van portá a casa; y reconfortada la Siñora en una mica de aigua fresca y en bones paraules, agarránla lo llauradó en brassos, la va portá a la seua alcoba. La dona del llauradó, habénli donat de minjá sopes de pa y despullánla después, la va ficá al llit, y van organisá les coses de manera que ella y la seua criada foren de nit portades a Florencia; y aixina se va fé. Allí, la Siñora, que gran acopio de embustes teníe, inventánse una fábula mol diferenta de lo que habíe passat, los u va fé creure a sons germáns, y a les seues cuñades y a totes les demés persones, que per art de los demonis aixó los habíe passat. Los meches van acudí rápidamen y no sense grandíssim doló y patimén de la Siñora, que tota la pell se va dixá moltes vegades apegada als sábanas, de una seria fiebre y de atres acsidéns la van curá, y tamé a la criada de la cadera trencada; per lo que la Siñora, olvidat ya lo seu amán, desde entonses se va guardá de fé burles y de vóldre a dingú mes; y lo escolá, sentín que a la criada se li habíe chafat la cama y pareixénli prou en esta vengansa, contén, va dixá les coses aixina. Aixó va sé lo que li va passá a la néssia jove per les seues burles, per creure que podíe divertís en un escolá com hauríe pogut féu en atres, no sabén que éstos (no dic tots pero sí la majoría) saben aón té la coa lo dimoni, y no me referixco al de Queretes. Y, per naixó, siñores, guardéutos de les burles, y espessialmén dels que estudien mol.

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inosséns, llibre sexto. Lo crimen.

Llibre sexto.

Lo crimen.

Don Pedro, lo Périt, se va presentá a casa de Paco, lo Baixet, dudán, insegú, pero en estudiada prossopopeya, encara que la comisura de la boca estirabe la galta cap a la orella dreta, demostrán la seua inestabilidat, aixina que no vas vore eixí a la siñora, a doña Purita, dic, Régula y la Régula, ae, no siñó, don Pedro, per la tanca no va eixí, ya lay dic, anit no vam escorre la tanca mes que pera que passare lo coche del siñoret Iván, y don Pedro, lo Périt, ¿estás segura de lo que dius, Régula? y la Régula, ae, com que a estos ulls sels ha de minjá la terra, don Pedro, y, al seu costat, Paco, lo Baixet, apoyat a dos gallates de sabina, corroborabe les paraules de la Régula y Azarías sonreíe bobamen en la gralleta damún del muscle, y, en vista de que no traíe res en cla, don Pedro, lo Périt, va desistí, se va separá del grupet y se va alluñá corralada abán, cap a la Casa Gran, lo cap caigut, replegats los muscles, tocanse les burchaques del tabardo com si, en ves de la dona, haguere perdut la cartera, y, cuan va desapareixe de la seua vista, la Nieves va eixí a la porta en la Charito als brassos y va di de sopetón, pare, doña Purita estáe anit abrassánse y morrejánse al sopadó en lo siñoret Iván, ¡mare quíns morreos! Va baixá lo cap com excusánse y Paco, lo Baixet, va adelantá les gayates y, apoyánse en elles, se va arrimá a la Nieves, tú calla la boca, chiqueta, alarmat, ¿sap algú que los vas vore juns? y la Nieves, ¿quí u ha de sabé? eren ya mes de les dotse y a la Casa Gran no quedabe dingú, y a Paco, lo Baixet, la inquietut se li desbordabe per los ulls, per los sensitius forats del seu nas chato, va baixá encara mes la veu, de aixó ni una paraula, ¿sens?, en estos assuntos dels señoritos, tú, sentí, vore y callá, pero no habíen acabat la conversa, cuan va torná don Pedro, lo Périt, la jaquetota desabotonada, sense corbata, blang, les grans mans peludes caigudes a lo llarg del cos y en la mandíbula inferior o barra de baix com desarticulada, dessididamen doña Purita no está a la Casa, va di, después de dudá una mica, no está a cap puesto doña Purita, donon raó al personal del cortijo, a lo milló han raptat a doña Purita y estam aquí, crusats de brassos, perdén lo tems, pero ell no estabe crusat de brassos, sino que se fregabe una ma en l´atra y mirabe cap an ells en un ulls enloquits y Paco, lo Baixet, va aná donán raóns, casa per casa, al voltán de la corralada, y una vegada que tots van está ajuntats, don Pedro, lo Périt, se va encaramá al abeuradó y los va comunicá la desaparissió de doña Purita, se va quedá a la Casa Gran dirigín lo servissi cuan yo me vach gitá, después no la hay tornat a vore, ¿algú de vatros ha vist a doña Purita passada la mija nit? y los hómens se miraben entre ells, en expresió indescifrable, y algún montabe lo labio de baix damún del de dal pera fé mes ostensible la seua ignoránsia, o negaben categóricamen en lo cap, y Paco, lo Baixet, mirabe fito fito a la Nieves, pero la Nieves se dixabe mirá y gronsabe acompassadamen a la Charito, sense di que sí ni que no, impassible, pero, de pronte, don Pedro, lo Périt, se va encará en ella y la Nieves se va ficá tota roija, sobressaltada, chiqueta, va di, tú estabes a la Casa Gran cuan mos vam retirá y doña Purita estáe per allí, trasteján, ¿es que no la vas vore después?, y la Nieves, com estamordida, negabe, acompassabe en lo cap lo gronsá dels seus brassos acunán a la chiqueta Menuda, y, dabán de la seua negativa, don Pedro, lo Périt, va torná a paupás repetidamen, desoladamen, les grans burchaques de la seua jaquetota y a moure nerviosamen la comisura dreta de la boca, mossegánse la galta per dins, está be, va di, podéu anáton, se va girá cap a la Régula, tú, Régula, aguarda un momén, y, al quedá ma a ma en la Régula, lo home se va desarmá que doña Purita ha tingut que eixí en ell, en lo siñoret Iván, dic, Régula, simplemen pera gastám una mala broma, no te pensos datra cosa, que aixó no, pero per forsa ha tingut que eixí per la tanca, no cap datra explicassió, y la Régula, ae, pos en lo siñoret Iván ben segú que no hi anabe, don Pedro, que lo siñoret Iván anabe sol, y sol me va di, Régula, cúidam an este home, per lo Paco, ¿sap?, que, abáns de final de mes hay de torná per al colom y me fa falta, aixó me va di, y yo li vach escorre la tanca y ell va marchá, pero don Pedro, lo Périt, se impassientabe, lo siñoret Iván portabe lo Mercedes, ¿no es sert Régula? y a la Régula se li va aplaní la mirada, ae, don Pedro, ya sap que yo de aixó no ne enteng, lo coche blau portabe, ¿li val? lo Mercedes, va ratificá don Pedro, y va fé uns momos en cadena tan rápits y pronunsiats que la Régula va pensá que may mes se li tornaríe a ficá dreta la cara, una cosa, Régula, ¿ten vas fixá... ten vas acatá si al assiento de detrás portabe, per casualidat, lo siñoret Iván la gabardina, alguna roba, o la maleta? y la Régula, ae, no vach repará en aixó, don Pedro, si vol que li diga la verdat, y don Pedro va tratá de sonriure pera restáli importánsia al assunto, pero li va eixí una carota gelada y en eixe gesto de doló de estómec als labios, se va incliná confidensialmen damún del oít de la Régula y va puntualisá, Régula, pénsatu dos vegades antes de contestá, ¿no aniríe... no aniríe doña Purita dins del coche, gitada, fico per cas, al assiento de detrás, tapada en un abrigo o datra roba consevol?, enténme, yo no es que desconfía, tú ya me compréns, sino que potsé anabe de broma y sen ha anat a Madrid pera fém patí, y la Régula, a la que la mirada se li afilabe per moméns, va insistí en la seua negativa, ae, yo sol vach vore al siñoret Iván, don Pedro, que lo siñoret Iván, cuan yo me vach arrimá, me va di, Régula, cuídam an eixe home, per lo Paco, ¿sap?... ya, ya, ya... va interrompre don Pedro, coléric, eixe cuento ya me l´has contat, Régula, y bruscamen va pegá mija volta y se va alluñá, y, a partí de eixe momén, sel va vore per lo cortijo vagán de un puesto a un atre, sense meta determinada, la barbilla al pit, la esquena belcada, los muscles arrupits, com si vullguere fés invissible, batén, de cuan en cuan, en les palmes de les mans les burchaques de la jaquetota, desalentat, y aixina va passá una semana, y lo dissabte siguién, cuan va soná dabán de la tanca del cortijo lo claxon del Mercedes, don Pedro, lo Périt, se va ficá tremolós y se aguantabe una ma en l´atra pera que no se li notare, pero va acudí a escape a la porta y, mentres la Régula escorríe la tanca, ell, don Pedro, tratabe de serenás y una vegada que lo coche se va ficá en marcha y se va desllisá suaumen hasta les eretes de geranios, tots van pugué comprobá que lo siñoret Iván veníe sol, en la seua cazadora de ante plena de cremalleres, y lo seu foulard al coll y la visera de pana fina sombrejánli lo ull dret, y, mes aball, resaltán damún de la pell dorada, la seua ampla sonrissa blanquíssima y don Pedro, lo Périt, no va pugué contindre la seua ansiedat y allí mateix, al pati, dabán de la Régula y Paco, lo Baixet, que habíe eixit hasta la porta, li va preguntá, una cosa, Iván, ¿no vas vore per casualidat a la Purita la atra nit después del sopá? No sé qué ha pogut passáli, al cortijo no hi está y... y, tal com parlabe, la sonrissa del siñoret Iván se fée mes ampla y la seua dentadura relluíe y, en estudiada frivolidat va pegá un cop a la gorra en un dit y ésta se va eixecá dixán al descubert lo fron y lo naiximén del seu pel negríssim y no me digues que has perdut a la teua dona, Pedro, estaríe bo aixó, ¿no habreu reñit com de costum y sen ha anat a casa de sa mare esperán lo teu san advenimén?, y don Pedro movíe amún y aball los seus muscles ossuts, que en una semana habíe perdut este home lo que atres en vin añs, virgen, que teníe les galtes estirades y blaves de tan pálides y fée constáns aspavéns en la boca y, finalmen, va reconeixe, reñí, sí que reñim, Iván, les coses com son, com tantes nits, pero dísme, ¿per aón va eixí del cortijo esta dona, si la Régula jure y perjure que no va escorre la tanca mes que pera tú, eh?, féste cuenta que de habé escapat a campo través, per los carrascals, los mastíns la hagueren destrossat, tú saps cóm se les gasten eixos gossots, Iván, que son pijós que les fieres, y lo siñoret Iván se enroscabe un mechó de pel al seu índice dret y pareixíe reflexioná y, al cap de un rato, va di, si habíeu reñit, ella va pugué embutís al maletero del meu coche, Pedro, o al forat del assiento de detrás, lo Mercedes es mol capás, ¿compréns?, embutís a consevol raconet, dic, Pedro, sense que yo men enterara y después apeás a Cordovilla, o al Fresno, aon vach repostá gasolina, o, si me apures, al mateix Madrid, ¿no?, yo soc mol despistat, ni men haguera donat cuenta... y los ulls de don Pedro, lo Périt, se anaben omplín de llum y de llágrimes, claro, Iván, naturalmen que va pugué sé aixina, va di, y lo siñoret Iván se va ajustá la visera, va torná a mostrá la seua generosa sonrissa y li va pegá un amistós copet al muscle a don Pedro, lo Périt, a través de la ventanilla, datra cosa no te pensos, Pedro, que eres mol afissionat al melodrama, la Purita te vol, tú u saps, y ademés, va riure, lo teu fron está llis com la palma de la ma, pots dormí tranquil, y va torná a riure, inclinat damún del parabrises, va ficá lo coche en marcha y se va dirigí a la Casa Gran, pero, antes de la hora de sopá, tornáe a está a casa de Paco, lo Baixet, ¿cóm va eixa cama, Paco? que abáns en lo dichós sofoco de don Pedro, ni te hay preguntat, y Paco, lo Baixet, ya veu, siñoret Iván, poquet a poc, y lo siñoret Iván se va acachá, lo va mirá fíxamen als ulls y li va di pera retál, a que no tens collóns, Paco, de eixí demá en lo reclam, y Paco, lo Baixet, va escrutá la cara del siñoret Iván, tratán de adiviná si parlabe en serio o bromejabe, pero dabán de la impossibilidat de resóldreu, va preguntá, ¿u diu en serio o en broma, siñoret Iván? y lo siñoret Iván va crusá lo dit gros damún del índice, lo va besá, y va ficá cara de sircunstánsies, parlo en serio, Paco, te u juro, tú me coneixes y saps que en estes coses de la cassera yo no fach bromes y en lo teu chic lo Quirce, no me agrade, vaiga, te hay de sé franco, Paco, que pareix que li estigue fen a un un favor, ¿compréns? y no es aixó, Paco, tú me coneixes, que de no está a gust al monte preferixgo quedám a casa, pero Paco, lo Baixet, va siñalá en un dit la garra escayolada, pero, siñoret Iván, ¿aón vol que vaiga en este engorro de alchés? y lo siñoret Iván va baixá lo cap, verdaderamen, va admití, pero, después de uns segóns de cavilá, va eixecá los ulls de golpe, ¿y qué me dius de ton cuñat, Paco, eixe retrasad, lo de la gralla? tú me vas di una vegada que en lo reclam podíe valé, y Paco, lo Baixet, va tombá lo cap, lo Azarías es inossén, pero probo, miro, per probá no se perd res, va girá los ulls cap a la fila de casetes molineres, totes bessones, en lo emparrat damún de cada una de les portes, y va cridá, ¡Azarías! y, al cap de un rato, se va personá lo Azarías, los pantalóns caiguts, la sonrissa babeján, mastegán lo no res, Azarías, va di Paco, lo Baixet, lo siñoret Iván te vol portá demá al monte en lo reclam... ¿en la milana?, va di Azarías, transfigurat, y Paco, lo Baixet, aguarda, Azarías, no se trate de la milana ara, sino del reclam, dels coloms segos, ¿enténs?, ña que amarráls a lo mes alt de una carrasca, móurels en un cordell y aguardá... lo Azarías assentíe, ¿com a la Jara, en lo siñoret? va preguntá, lo mateix que a la Jara, Azarías, va contestá Paco, lo Baixet, y, al día siguién, a les sat del matí, ya estabe lo siñoret Iván a la porta en lo Land Rover marrón, ¡Azarías!, ¡siñoret! se movíen silensiosamen a la penumbra, com a sombres, que sol se escoltáe lo humit castañejá de les genives pelades del Azarías, mentres a la línia mes fonda de la serra apuntabe ya la aurora, fíca ahí detrás los aparells y la gábia en los coloms, ¿portes la maroma pera escalá?, ¿pujarás descals als abres? ¿no te nafrarás los peus pero lo Azarías ateníe los preparatius sense escoltál y, abáns de arrancá, sense demaná permís al siñoret Iván, se va arrimá al cobertís, va pendre lo pot de prenso compost, va eixí a la corralada, va alsá lo cap, va entreobrí los labios y ¡quiá! va reclamá en la veu afelpada, acusadamen nassal, y, desde la punta de la veleta, la gralleta va contestá a la seua cridada, ¡quiá! y lo muixó va mirá cap a aball, cap a les sombres que se movíen al voltán del coche, y encara que la corralada estabe entre dos llums, se va incliná cap a abán y se va llansá al buit, describín sírculs y, finalmen, se va posá damún del muscle dret del Azarías, entreobrín les ales pera equilibrás y, después, va saltá al antebrás y va obrí lo pic, y lo Azarías, en la ma esquerra, li anabe embutín pelles de prenso humit, mentres babejabe y musitabe en ternura, milana bonica, milana bonica, y lo siñoret Iván, es collonut, minje mes del que val lo muixó eixe, ¿es que encara no sap minjá sol? y lo Azarías sonreíe malissiosamen mostrán les genives, ¿qué hi farem si no ne sap? y una vegada que se va fartá, com lo siñoret Iván se va arrimá, la gralleta va arrancá a volá y, al topá en la portalada de la capella, va pujá airosamen, la va sobrevolá y se va posá al alero, mirán cap a aball, y, entonses, lo Azarías li va sonriure y va fé un gesto de despedida en la ma y, ya dins del coche, va repetí lo gesto per la finestra de detrás, mentres lo siñoret Iván enfilabe lo camí de la serra y pujabe cap al carrascal del Moro y, una vegada allí, se van apeá, lo Azarías se va pixá les mans al amparo de un carrascot y, al acabá, va pujá a pols a la carrasca mes grossa, engarfián les mans a un simal y passán les cames flexionades per la forcacha entre dos ramals, com si fore un mono, y lo siñoret Iván, ¿pera qué tens la maroma, Azarías? y lo Azarías, ¿quína falta fa, siñoret? me allargue lo chisme eixe, y lo siñoret Iván va alsá lo balansí en lo reclam sego amarrat y li va preguntá, ¿cuáns añs tens tú, Azarías? y lo Azarías, allá dal, en lo balansí a la ma esquerra, paupán lo ven, un añ mes que lo siñoret, va contestá, y lo siñoret Iván, tot parat, ¿de quín siñoret me estás parlán, Azarías? y lo Azarías, mentres lligabe lo balansí, del siñoret, y lo siñoret Iván, ¿lo de la Jara?, y lo Azarías, assentat al simal, apoyat al trong, sonreíe bobamen al blau sense contestá, mentres lo siñoret Iván arreplegabe unes rames seques pera fé lo parapeto, daball de la carrasca, y, una vegada fet, va mirá lo sel, cap al sur un sel blau tenue, levemen entaragañat per la calima, y va arronsá lo fron, no se veu ni rastre de vida, ¿no estarem passats de fecha? pero lo Azarías anáe enredán en lo balansí, un-dos, un-dos, un-dos, com si fore un juguet, y lo reclam sego, lligat al eje, aletejabe frenéticamen pera no caure, y lo Azarías sonreíe en les genives rosades y lo siñoret Iván, para quieto, Azarías, no mel marejos, mentres no ñaguen muixóns a dal es bobería reclamá, pero lo Azarías continuabe estirán, un-dos, un-dos, un-dos, a vore, per pura chiquería, per enredá, y lo siñoret Iván, entre que no se veíe cap muixó al sel y se barruntabe un matí de porra, se li anabe agreján lo carácter, ¡quieto hay dit, Azarías, collóns! ¿es que no me sens? y, per este arrebato, lo Azarías se va acobardá y se va quedá parat, aculat al camal, sonrién als ángels, en la seua sonrissa desdentegada, com un chiquet que mame, hasta que, passats uns minuts, van apareixe sing surites, com sing puns negres al blau fluixet del firmamén y lo siñoret Iván, dins del parapeto, va prepará la escopeta y va musitá en mija boca, ahí venen, templa ara, Azarías, y lo Azarías va agarrá lo cap del cordell y va templá, aixina, fóli, fóli, pero les surites van ignorá lo reclam, van torse a la dreta y se van pedre al horizonte tal com habíen passat, pero, un cuart de hora después, va assomá al suroeste un bando mes atapit y la essena se va repetí, los coloms no van caure al reclam y van doblá cap als carrascals del Alcorque, en la consiguién desesperassió del siñoret Iván, no lo volen, ¡les filles de la gran puta!, tira pera aball, Azarías, anémon al Alisón, les poques que ñan pareix que se tiren avui cap allí, y lo Azarías va baixá en lo balansí a costes, van agarrá lo Land Rover, y, bordeján roquissals, se van atansá cap al Alisón, y una vegada al mogote, lo Azarías se va oriná a les mans, va pujá a escape a un alcornoque tremendo, va amarrá lo reclam y a esperá, pero tampoc pareixíe que allí ñaguere movimén, encara que ere pronte pera determináu, pero lo siñoret Iván en seguida perdíe la passiénsia, aball, Azarías, aixó pareix un sementeri o fossá, no me agrade, ¿saps?, la cosa se está ficán fea, y van torná a cambiá de puesto, pero los coloms, mol poquets y desperdigolats, se mostraben furos, no doblaben al engañ y ya, a mich matí, lo siñoret Iván, aburrit de tanta espera inútil, va escomensá a dispará a dreta y a zurda, als muixóns negres, als pardals, a les cagarneres, a les garses, que pareixíe lloco, y entre tiro y tiro, cridáe com un grillat, ¡si les raboses estes diuen que no, es que no! y cuan se va cansá de fé barrabassades y de di incoherensies, va torná al abre y li va di al Azarías, desarma lo balansí y baixa, Azarías, este matí no ña res a fé, vorem si a la tarde cambie la sort, y lo Azarías va arreplegá los bártuls y va baixá y, conforme franquejaben la falda de la solana, camí del Land Rover, va apareixe mol alt, per damún dels seus caps, un bando carregat de gralletes y lo Azarías va alsá los ulls, va fé visera en la ma, va sonriure, va mascullá unes paraules ininteligibles, y, finalmen, va doná un copet al antebrás del siñoret Iván, atento, va di, y lo siñoret Iván, malhumorat ¿qué es lo que vols que mira, carnús? y lo Azarías, babejabe y siñalabe a lo alt, cap als quiás de les gralletes, dolsificats per la distánsia, dels muixóns, moltes milanes, ¿no les veu? y, sense aguardá resposta, va alsá al sel la seua cara transfigurada y va cridá fén bocina en les mans, ¡quiá! y, de repén, dabán del assombro del siñoret Iván, una gralleta se va desgallá del enorme bando y va picá a plom, damún dells, en vol tan vertiginós y tentadó, que lo siñoret Iván se va armá, va aculatá la escopeta y va agarrá los puns, de dal aball com ere lo prossedén, y al Azarías al vórel se li va deformá la sonrissa, se li va crispá la cara, lo pánic va assomá als seus ulls y va bramá fora de sí, ¡no tiro, siñoret, es la milana! pero lo siñoret Iván notabe a la galta dreta la dura carissia de la culata, y notabe, agullonánli, la represió del martí y notabe, estimulánlo, la dificultat del tiro de dal abaix, en vertical y, encara que va sentí claramen la veu implorán del Azarías, ¡siñoret, per los seus morts, no tiro! no va pugué aguantás, va apuntá al muixó en lo pun de mira, lo va adelantá y va apretá lo gatillo y simultáneamen a la detonassió, la gralleta va dixá al aire una estela de plomes negres y blaves, va plegá les potes sobre sí mateixa, va doblegá lo cap, se va fé una piloteta, y se va desplomá, donán volteretes, y, antes de arribá a enterra, ya corríe lo Azarías solana aball, los ulls desorbitats, regateján entre les jares y archilagues, la gábia dels coloms segos bambolejánse en soroll al seu costat, chillán, ¡es la milana, me ha matat a la milana! y lo siñoret Iván detrás dell, a llargues galarchades o sancades, la escopeta uberta, fumeján, sen enríe per an ell, sirá imbéssil, lo pobre, y, después puján lo to de veu, ¡no te preocupos, Azarías, yo ten regalaré un atra! pero lo Azarías, assentat a la vora de una bocha, aguantabe la gralleta agonisán entre les seues manotes, la sang calenta y espessa escorrénse entre los ditots, sentín, al fondo de aquell cosset chafat, los radés batecs del seu cor, y, inclinat damún dell, gañoláe mansamen, milana bonica, milana bonica, y, lo siñoret Iván, al seu costat, tens que perdonám, Azarías, no hay pogut aguantám ¡te u juro!, estaba cremat per la abstinénsia de este matí, comprénu, pero lo Azarías no lo escoltáe, va estretí encara mes la aumosta de les seues mans damún de la gralleta que se moríe, com si intentare retindre la seua caló, y va alsá cap al siñoret Iván una mirada buida ¡se ha mort! ¡la milana se ha mort, siñoret! va di, y de esta guisa, en la gralleta entre les mans se va apeá minuts después a la corralada y va eixí Paco, lo Baixet, apoyat a les seues gayates, y lo siñoret Iván, a vore si assertes a consolá a ton cuñat, Paco, li hay matat lo muixó negre y está fet un ploradols, sen enríe, y a rengló seguit, tratabe de justificás. Tú, Paco, que me coneixes, saps lo que es un matí de espera sense vore cap muixó, ¿no? bueno, pos aixó, sing hores de plantón, y, en éstes, eixa gralla pique de dal abaix, ¿ten dones cuenta?, ¿quí es lo guapo que aguante lo dit en estes sircunstánsies, Paco? explícalay a ton cuñat y que no se disgusto, collóns, que no sigue maricón, que yo li regalaré un atra gralleta, de carroña de eixa ne sobre al cortijo, y Paco, lo Baixet, mirabe, alternativamen, al siñoret Iván y al Azarías, aquell en los dits grossos o pulgars a les axiles del chaleco-canana, sonrién en la seua sonrissa lluminosa, éste, plegat an ell mateix, abrigán encara al muixó mort en les seues mans achatades, hasta que lo siñoret Iván va torná a pujá al Land Rover, lo va ficá en marcha y va di desde la ventanilla, no te u prengues aixina, Azarías, carroña de eixa ne sobre, a les cuatre tornaré a per tú, a vore si pinte milló a la tarde, pero al Azarías li rellissáen los llagrimots per les galtes, milana bonica, milana bonica, repetíe, mentres lo muixó se li anabe quedán sec entre los dits y, cuan va notá que alló ya no ere un cos sino un objecte inanimat, lo Azarías se va eixecá del pedrís y se va arrimá al caixonet bressol de la chiqueta Menuda y, en eixe momén, la Charito va soltá un dels seus gemecs y lo Azarías li va di a la Régula, fregánse mecánicamen lo nas en la mánega, ¿sens, Régula? la chiqueta Menuda plore perque lo siñoret me ha matat la milana, pero, a la tarde, cuan lo siñoret Iván va passá a replegál, lo Azarías pareixíe un atre, mes sansé, que ni moquejabe ni res, y va carregá la gábia en los coloms segos, una destral, lo balansí y una maroma lo doble de grossa que la del matí a la trassera del Land Rover, tranquil, com si res haguere passat, que lo siñoret Iván, sen enríe, ¿no sirá eixa maroma pera moure lo balansí, verdat Azarías? Y lo Azarías, pera pujá a la atalaya es, y lo siñoret Iván, anem, a vore si vol cambiá la sort y va ficé lo coche en marcha, les rodes per les roderes fondes, y va asselerá mentres chuláe alegremen, lo Ceferino assegure per los seus morts que a la fita de lo del Pollo se movíen abansahir uns bandos sense forma, pero lo Azarías pareixíe encantat, la mirada perduda mes allá del parabrises, les chates mans inmóvils damún de la bragueta sense cap botó y lo siñoret Iván, en vista de la seua passividat, va escomensá a chulá una tonadeta mes viva, pero aixina que se van apeá y va vore lo bando, se va ficá com a loco, de pressa, Azarías, collóns, ¿es que no les veus? ña allí una junta de mes de tres mil surites, ¡la mare que les va parí!, ¿no veus cóm negreje lo sel damún del carrascal? y portáe atropelladamen les escopetes, y lo morral dels cartuchos, y se señíe a la sintura les bosses de cuero, a escape, Azarías, collóns, repetíe, pero lo Azarías tranquil, va apilá los trastes a la vora del Land Rover, va dixá la gábia dels coloms segos al peu del abre y va pujá trong amún, en la destraleta y la maroma a la sintura, y una vegada al primé camal, se va incliná cap a aball, cap al siñoret Iván, ¿me allargue la gábia, siñoret? y lo siñoret Iván va alsá lo bras, en la gábia dels coloms a la ma, y, simultáneamen, va eixecá lo cap y, al féu, lo Azarías li va tirá al coll la maroma en un nugo corredís, a manera de corbata, y va estirá, ajustánla, y lo siñoret Iván, pera evitá soltá la gábia y fé mal als coloms, va tratá de soltás de la corda en la ma esquerra, perque encara no compreníe, ¿pero qué dimonis preténs, Azarías? ¿es que no has vist lo núgol de surites damún dels carrascals del Pollo, tros de maricón? y aixina que lo Azarías va passá la punta de la maroma per lo simal de damún del seu cap y va estirá dell en tota la seua gran forsa, gruñín y babeján, lo siñoret Iván va pedre peu, se va sentí de repén alsat, va soltá la gábia dels coloms y ¡Deu!... estás loco... tú, va di en veu ronca, entretallada, que casi no sel va sentí, y en cambi, va sé claramen perseptible lo aspre estertó que va seguí com un allargat ronquit y, casi inmediatamen, lo siñoret Iván va traure la llengua, una llengua llarga, grossa y morada, pero Azarías ni lo mirabe, sol aguantáe la corda, y la va lligá ara al simal aon estáe assentat, y se va fregá una ma en l´atra y los seus labios van formá una bobalicona sonrissa, pero encara lo siñoret Iván, o les cames del siñoret Iván, van experimentá unes convulsións rares, uns espasmos electrisats, com si se arrancaren a ballá per la seua cuenta y lo seu cos va pendulejá un rato al buit hasta que, al final, va quedá inmóvil, la barbilla contra lo pit, los ulls fora de les cassoletes, los brassos desmayats a lo llarg del cos, mentres Azarías, a dal, mastegáe saliveta y sen enríe bobamen mirán al sel, al no res, milana bonica, milana bonica, repetíe mecánicamen, y, an aquell momén, una atapida bandada de surites va batre l´aire rasán la copa de la carrasca a la que se amagabe.

FIN.

martes, 27 de noviembre de 2018

Parará papa ? - Parará Pachín




La música se va inventá anán Pachín y son pare a damún del carro. Costa aball, li va preguntá lo sagal : - Parará, papa? - Parará Pachín – parará, papa? - Parará Pachín, y aixina se va fé la primera música.

//

L´invento de la música lo sé d´un atra manera:
Eren dos valensiáns llimpián una granja de gorrinos.
- Ché, Vicent, Fa Sol.
Y l´atre conteste:
Sol Fa.
Y los gorrinos féyen Dorremi. Dorremi. Dorremi ...


//

A Beseit, anaben José y son pare en lo carro carregat y teníen que baixá la costa del barrang dels predicadós per a arribá hasta lo prat.
Joseret anabe detrás y teníe que aná frenán en la barra de freno, pero com ere mol furigaña sen va aná a follá nius, y va dixá a son pare sol al carro carregat.
Una vegada a la costa, son pare díe :

- Frena, Cosé (José), que aixó platine (patine), Frena, Cosé, que aixó platine, Frena, Cosé, que aixó platine !!! -

Pero lo sagal no frenabe perque estabe enjugassat follán nius per aquells chops de la vora del Matarraña. Aixina que van baixá lo carro a cormull de lleña y lo macho tan a escape que pareixíe que li hagueren fregat un bicho al cul al pobre animal. 

//

Follá nius es agarrá ous dels nius y desfé (follá) la pollada, y al que u fa se li diu follanius.




domingo, 5 de marzo de 2023

San Pere, baturro, Zirigoza, rana

Un día, San Pere, aburrit perque no teníe que obrili les portes del sel a dingú, jugán en les claus, va cavilá demanali a Deu baixá a la Terra pera vore qué passabe per allá baix.

En lo beneplássit del Pare, San Pere va baixá a la Terra de un bot.
Tal com va aterrissá, camí de Saragossa, (Longitud: -0.7232900; Latitud: 41.5691300) se va topetá en un baturro al que li va preguntá cap aón anabe.

Este li va contestá "Cap a Zirigoza".

A lo que San Pere va replicá "Si Deu vol".

Lo aragonés va insistí sense corregís: "Vullgue o no, yo vach cap a Zirigoza".

Atufat, San Pere va convertí al aragonés en una rana granota, no minuda, y lo va aviá en furia a una bassa plena que ñabíe a la vorera (lo que me fa pensá que no va sé al juliol). Allí lo va tindre uns cuans añs, obliganlo a patí les inclemensies del tems, les codolades de los sagals y datres mil calamidats com la eterna broma, paora, boira o dorondón de aquells plans a la vora del Ebro.

Cuan San Pere va acabá la seua missió y se preparabe pera pujá als sels, va torná al camí de Saragossa pera tornali al baturro lo seu cos humanal.
Li va torná a preguntá cap aón anabe.

Lo maño li va espetá: "Be que u saps, vach cap a Saragossa".

San Pere va insistí en suavidat: "Si Deu vol, home, si Deu vol".
Lo baturro li va replicá: "¡Quín Deu ni quína carbassa! ¡A Zirigoza o a la bassa!"

Veén lo Prínsep dels Apostols que ere inútil intentá dominá aquell carácter, li va dixá al baturro continuá tranquilamén lo seu camí, passa a passa, hasta Saragossa.

San Pere, baturro, Zirigoza, rana

domingo, 23 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA CUARTA

Landolfo Rúfolo, empobrit, se fa corsario y, capturat per los genovesos, naufrague y se salve sobre una arqueta (cofreplena de joyes pressiosíssimes, y arreplegát a Corfú per una dona, ric torne a casa seua. 

Laureta estabe assentada a la vora de Pampínea; y veénla arribá al triunfal final de la seua história, sense esperá va escomensá a parlá aixina:
Mol grassioses dames, cap obra de la fortuna, segóns lo meu juissi, pot vóres mes gran que vore an algú desde la extrema miséria al estat real elevás, com la história de Pampínea mos ha amostrat que li va passá a Alessandro. Y per naixó, a consevol que sobre la proposta materia de ara en abán novelo, li sirá nessessari contá algo dins de estos límits y no me avergoñiré yo de contá una história que, encara que contingue mol grans miséries, no tingue tan espléndit desenllás. Be sé que, tenín aquella presén, sirá la meua escoltada en menos diligénsia; pero com no puc féu de un atre modo, siré disculpada per naixó.
Se creu que lo litoral desde Reggio a Caeta es la part mes amena de Italia. A la vora de Salerno ña un tall, un acantilat que abánse sobre lo mar al que los habitáns diuen la costa de Amalfi, plena de siudats minudetes, de jardíns plens de llimóns y de fons, y de homes rics y emprendedós en grans empreses mercantils. Entre les siudats ña una de nom Ravello a la que, si avui ñan homes rics, ne ñabíe fa tems un que va sé riquíssim, de nom Landolfo Rúfolo, que, no tenínne prou en la seua riquesa, dessichán doblála o duplicála, va está ell a pun de pédres en ella. Este, pos, aixina com sol sé la costum dels mercadés, fets los seus cálculs, va comprá un grandíssim barco y en los seus dinés lo va carregá tot de mercansíes y va navegá en ell cap a Chipre.
Allí va trobá que habíen arribat atres barcos en les mateixes mercansíes, per lo que no sol va tindre que véndre a baix preu alló que portabe, sino que, per a colocá les seues coses, va tindre casi que tirán algunes, aixina que casi se va arruiná. Y sentín per naixó grandíssima pena, no sabén qué fé y veénse de home riquíssim en poc tems convertit en casi pobre, va dessidí o morí o robán compensá este mal, per a que allí de aon ric habíe eixit no hi tornare pobre.
Y trobán un compradó per al seu barco inméns, en aquells dinés y en los atres que habíe tret de la seua mercansía, va comprá un barquet mes ligero per a piratejá, y en totes les coses nessessáries per an alló lo va armá y lo va carregá, y se va dedicá a apropiás de les coses dels demés, sobre tot dels turcos. En esta faena li va sé la fortuna mol mes benévola que li habíe sigut en comersiá. Potsé en sol un añ va assaltá y robá tans barcos de turcos que se va trobá en que no sol habíe tornat a guañá lo que habíe perdut en lo comérs, sino que u habíe doblat o duplicat. Pel que, enseñat pel doló de la primera pérdua, veén que ya ne teníe prou, se va di an ell mateix que en alló que teníe ya ere prou, y per naixó se va disposá a torná en alló a casa seua. Y en temó del comérs no se va molestá en invertí los seus dinés. En aquell barquet en lo que los habíe guañat, ficán los remos a la mar, va empéndre lo viache de tornada.
Y ya al Archipiélago arribat, se va eixecá per la nit un siroco que no sol ere contrari a la seua ruta, tamé ñabíe una mar mol grossa y lo seu barquet no haguere pogut soportáu, y a un entrán del mar que teníe una isleta se va refugiá, proposánse esperá un orache milló.
An aquella caleta, al poc rato, van arribá en prou faena dos grans naves de genovesos que veníen de Constantinopla, fugín del mateix que Landolfo habíe fugit; y esta gen, vist lo barquet y tallánli lo pas, sabén de quí ere per la fama y cuans dinés teníe, com eren afanosos de perres y avarissiosos, se van disposá a robáli. Y, fen baixá an terra una part de la gen, ben armats en ballestes, los van fé aná a un puesto desde lo que cap persona podríe baixá del barquet si no volíe que les fleches o saetes lo dixáren com un coladó; y ells fénse remolcá per les canoes (chalupes) y ajudats pel mar, se van arrimá al barquet de Landolfo, y en mol poca ressisténsia, en poc tems, en tota la seua chusma y sense pédre un sol home, se van apoderá de tot; y fen vindre a Landolfo a una de les dos naves y agarrán tot lo que ñabíe al barquet, lo van afoná, apresánlo an ell, cubert sol per una pobre jupeta (justillo). Al día siguién, habén cambiat lo ven, les naves van eixecá (izar) les veles, y tot aquell día van navegá; pero al caure la tarde va moure un ven de tronada, y les oles altíssimes van separá a una coca de l’atra. Y per la forsa de este ven va passá que aquella a la que anabe lo pobre Landolfo, en grandíssima forsa prop de la isla de Cefalonia va chocá contra un arrecife y com un vidre asclat contra un muro se va obrí tota y se va desfé en trossets. Los desdichats misserables que an ella estaben, están lo mar plenet de mercansíes que flotaben y de caixóns y taulóns, com en casos pareguts sol passá, encara que oscuríssima la nit estiguere y lo mar grossíssim y abalotat, nadán qui sabíe nadá, van escomensá a agarrás a les coses que sels paraben dabán.
Entre ells, lo pobret Landolfo, que encara que lo día anterió habíe cridat a la mort moltes vegades, preferín viure y torná a casa pobre com se veíe, al vórela tan prop va tindre temó de ella; y com los demés, al víndreli a les máns una fusta que flotabe se va agarrá an ella com una caparra, per si Déu, per a no aufegás, li enviare alguna ajuda. Y puján al tauló com va pugué, veénse arrastrat pel mar y lo ven ara aquí ara allá, se va aguantá hasta lo clarejá del día. Vinguda la llum, mirán al voltán, cap cosa mes que núgols y mar veíe, y un cofre que, flotán sobre les oles del mar, a vegades se li arrimabe. Tenín temó de que aquell cofre lo tombare de un cop y lo faiguere aufegás, sempre que prop de ell veníe, com podíe, en la má, encara que poques forses li quedaben, lo apartabe. Se va desencadená de repén una ráfaga de ven y habén entrat al mar, aquell cofre li va fotre una saxada tan forta que la taula a la que flotabe va volcá y la va tindre que soltá. Va caure daball de les oles y va pugué torná a dal buceján, ajudat mes per la temó que per les forses, y va vore mol alluñada de ell lo tauló. Tenín temó de no pódre arribá an ella, se va arrimá al cofre, que estabe bastán prop, y ficat lo pit a la tapa, com podíe en los brassos lo anabe conduín. Y de esta manera, aviát pel mar ara aquí ara allá, sense minjá, y bebén mes del que hauríe vullgut, sense sabé aón estabe ni vore datra cosa que oles, va aguantá tot aquell día y la nit siguién. Y en son demá, o per grássia de Déu o perque la forsa del ven aixina u va fé, Landolfo, convertit en una esponja, agarránse fort en les dos máns a les vores del cofre va arribá a la playa de la isla de Corfú, aon una pobre doneta rentabe y pulíe los seus cacharros. 


Landolfo, convertit en una esponja, agarránse fort en les dos máns a les vores del cofre va arribá a la playa de la isla de Corfú,
isla de Corfú (clic a la imache per a aná a la wiki - Corfú)

Esta, al vórel vindre, sense distinguí en ell cap forma, tenín temó de alló y cridán va reculá espantada. Ell no podíe parlá y poc veíe, y per naixó res li va di; pero portánlo cap a la terra lo mar, ella va vore la forma del cofre, y mirán después mes fixamen va vore primé los seus brassos damún del cofre, y después va reconéixe la cara y va vore que ere un home. Per compassió moguda, va entrá una mica al mar que estabe ya tranquil y, agarránlo per los pels, an ell y al cofre va arrastrá cap a terra firme, y allí li va desenganchá les máns del cofre, y lo va portá a casa, y al cuidado de ell va ficá a una filla seua. Li van prepará un bañ calén, lo van refregá y rentá en aigua calenta, y va torná an ell la caló y algunes de les forses perdudes; y cuan li va pareixe li va doná una miqueta de bon vi y confitura, y uns díes lo va tindre allí hasta que ell, recuperades les forses, sen va doná cuenta de aón estabe.
A la bona dona li va pareixe que teníe que tornáli lo cofre, que ella habíe salvat, y díli que se buscare la vida; y aixina u va fé. Ell, que del cofre no sen enrecordabe, lo va agarrá, pensán que debíe váldre tan poc que no li serviríe ni per als gastos de un día; y al sospesál, com ere mol ligero, encara va menguá la seua esperansa. Pero lo va obrí después de traure los claus, per a vore lo que ñabíe dins, y va trobá moltes pedres pressioses, encadenades y soltes, de les que algo enteníe. Y veén que teníen un gran valor, alabán a Déu que encara no habíe volgut abandonál, se va reconfortá; pero com en poc tems habíe sigut assaeteat per la fortuna dos vegades, tenín temó de la tersera, va pensá que li conveníe tindre molta cautela per a pugué portá aquelles coses a casa seua; pel que en uns draps, com milló va pugué, embolicánles, li va di a la bona dona que no nessessitabe lo cofre, y que, si li apetíe, li donare un sac y se quedare en ell.
La bona dona u va fé de bona gana; y ell, donánli tantes grássies com podíe pel benefissi ressibit de ella, guardánse lo saquet a la faldeta, de ella se va separá; y va pujá a una barca, va aná a Brindisi y desde allí, de costa a costa se va atansá a Trani, aon, trobán a uns siudadáns seus que eren sastres, per amor de Déu lo van vestí, y los va contá totes les seues aventures, menos la del cofre; y ademés li van dixá un caball y lo van acompañá hasta Ravello aon per a sempre diebe que volíe torná.
Aquí, pareixénli está segú, donánli grássies a Déu que lo habíe guiát hasta allí, va deslligá lo seu saquet, y va vore que teníe tantes pedres y tan valuoses que, venénles al seu preu y encara per menos, ere dos vegades mes ric que cuan sen habíe anat. Y trobán lo modo de despachá les pedres, hasta Corfú va enviá una bona cantidat de dinés, per a pagá lo servissi ressibit, a la bona dona que lo habíe tret del mar; y lo mateix va fé a Trani als que lo habíen vestit; y lo demés, sense voldre comersiá ya mes, su va guardá y va aná gastán hasta lo final dels seus díes.