champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
viernes, 14 de abril de 2017
aufádega
ALFÀBEGA o ALFÀBREGA f. Dcvb
Ocimum basilicum Lin.; cast. albahaca. i
Var. form.: alfàbiga, alfábrica, aufàbrica, aufàdia, fàbrega, alfalga.
Etim.: de l'àrab al ḥabaqa
Basilikum o Basilicum en alemán
miércoles, 30 de mayo de 2018
Léxico aragonés , A
ABABOL, p. Amapola. (2) adj, n bobo, lelo, simplón / amapola, ruella, roella
ABADIA. p. Casa del cura en algunos pueblos: en las últimas ediciones de la Academia está como voz castellana.
ABADIADO. a. Territorio de la abadía.
ABARATAR. n. Se usa en la frase a abarata canciones para denotar a vil precio, a bajo precio.
ABASTAR, n. Abarcar.
ABASTO (dar), n. Bastar, ser bastante o suficiente a alguna cosa, por ejemplo, tres amanuenses no daban abasto a copiar lo que él escribía, no daba abasto a cortarle pan.
ABATOJAR, n. Agramar o machacar alubias u otras legumbres para que suelten el grano de la vaina; apalear las nueces para que caigan del árbol.
ABATOLLAR, n. La misma significación. / se usa una batolla, barra o vara de madera, rama larga de árbol, hoy en día hay de plástico.
ABDICAR. a. Revocar, voz forense.
ABEJERA, a. Colmenar, voz anticuada que la Academia consigna como castellana en su última edición: úsase también en Navarra. / abellá
ABEJERO. a. Abejaruco. / abellerol al dcvb , merops apiaster ,
ABLENTAR, p. Aventar: en Navarra ablendar. / aventá, de ven, o aviá
ABOLORIO. c. Abolengo o retracto gentilicio.
ABOLLON. a Botón de vides y plantas.
ABOLLONAR, a. Brotar de las vides el botón.
ABONICO, n. Bajito, con tiento.
ABORRECER. n. Molestar, cansar, importunar. y así se dice' «le aborreció con tantas preguntas:» también como reflexivo, p. ej. «ya me aborrezco con tanto limpiar la casa. / aburrí an algú, aburrí les sopes de all, yo me aburrixco, aburrixes, aburrix, aburrim, aburriu, aburrixen
ABORTIN. n. Abortón, feto de las reses.
ABRAHONAR, c. Ceñir por los brahones.
ABREVADOR. c Abrevadero.
ABRIGO. n. Abrigado, y así suele decirse estar abrigo por ir abrigado.
ABRIO. D. Bestia: la Academia escribe averio, y en autores aragoneses se lee avería como también en los ff. de Aragón.
ABROJOS. p. Planta, centaurea calcitrapa.
ABRUJARSE, n. Componerse, llevarse uno: se usa en la espresión abrújese V. como pueda.
ACACHARSE. d. Agacharse. / acachás, acachar-se , yo me acacho, acaches, acache, acachem o acacham, acacheu o acachau, acachen
ACALORO. n. Acaloramiento, sofocación. / sofoco, yo m'hay sofocat, yo me sofoco, sofoques, sofoque, sofoquem, sofoqueu o sofocau, sofoquen,
ACAMPO. c. Dehesa.
ACANTALEAR. c. Caer granizo grueso— n. Llover mucho, diluviar. Cantal, piedra.
ACAPIZARSE. d. Asirse por las greñas.
ACARRAZARSE. n. Echarse sobre uno asiéndole fuertemente: tiene conexión con el verbo anterior y con el castellano agarrafar aunque es de mas enérgica significación: se usa en el participio pasivo y se aplica a las personas y animales y sobre todo al gato.
ACEITERO. n. Se aplica como adjetivo a los molinos en que se estruja la oliva, mientras en Castilla es sustantivo que significa el que vende aceite y el cuerno en que lo guardan los pastores. / molí de oli, molí d'oli , almazara
ACERARSE. n. Dícese de los dientes cuando padecen la sensación llamada dentera.
ACERE. n. Planta, acer campestre. La academia incluyó esta palabra como castellana en su edición de 1822 en significación de árbol .
ACEROLA. p. Serba.
ACEROLO. p. Serbal.
ACEROLLA. n. Acerola.
ACITARA . n. Parece significar cama en la traducción que taco Briz del testamento de Ramiro I, como puede verse en nuestra Introducción.
ACLOCARSE. n. clocarse. Aclocás una cloca, lloca, gallina ponedora
ACOPLAR. a. Uncir bestias a carro o arado. / juñí
ACORTADIZOS, d. Cortaduras o desperdicios de papel, guantes, etc.
ACORZAR, c. Acortar. / acursá , fé curt
ACOTOLAR, d. Aniquilar, acabar con alguna cosa, especialmente con los animales o frutos de la tierra. / acotolá , yo acotolo, acotoles, acotole, acotolám o acotolém, acotoláu o acotoléu, acotólen, ya u ham acotolat tot.
ACTUAR. n. Llevar, seguir, tramitar o actuar en los procesos como notario o escribano.
ACTOS. n. Véase autos.
ACUBILAR, n. Cubilar.
ACURCULLARSE. n. Ponerse encogido como un ovillo. Acurrucás.
ADEMPRIBRIAR, n. Acotar o fijar los términos de pastos comunes. Úsalo, entre otros, Cuenca en sus Ricos hombres.
ADEMPRIO. d. Egido o término común de pastos.
ADIMPLEMENTO. n. Cumplimiento de la condición contenida en alguna escritura. sentencia etc.
ADINERAR. n. Reducir a dinero los efectos o créditos: hacer efectivos los valores.
ADOBA. n. Adobe.
ADOBAR. n. Preparar, ofrecer algún objeto en ciertos ceremoniales, como se ve en Blancas hablando de la coronación de Pedro IV, «al menos el arzobispo le adobase o adrezase la corona. " En castellano aderezaré guisar y aun reparar o componer. / adobá es ficá en adobo, carn en oli, per ejemple, actualmén llom embuchat, adobat.
ADOR, d. Turno en el riego.
ADOTE, n. Dote.
ADULA. c. Hato de ganado mayor.— c. Terreno que no tiene riego destinado. — n. Cada una de las siete suertes de tierra que riega la acequia de la Almotilla, término de Zaragoza, en cada día de la semana, y así se dice se vende un campo en la adula del miércoles: tiene significación análoga en algunos pueblos de Navarra, como puede verse en el curioso Diccionario de Antigüedades de Navarra.
ADVENTAJA. a. Mejora que el cónyuge sobreviviente saca de los bienes del consorcio antes de su división.
ADUSTO. n. Tieso, inflexible (antiguamente se decía tiesse y hoy dice la plebe lierco.)
AFANO. a. Afán o fatiga.
AFASCALAR, a. Formar hacinas o fascales de treinta Laces.
AFIGIR, a. Fijar, anticuado.
AFIRMAMENTO. a. Ajuste que se hacia a los criados: ant.
AFIRMAR. a. Habitar o residir: ant.
AFIRMARSE. d. Ajustarse o contratarse los criados.
AFRECHO. p. Salvado: se usa en Andalucía y Estremadura según la Academia.
AGRAMAR. c. Machacar lino, cáñamo u otra planta.
AGRAMIZA. n. Agramadera.
AGUA. n. Estar agua al cuello, hallarse en grande aprieto: equivale a la frase de la Academia estar agua a la garganta. — n. Echar el agua de S. Gregorio, reprender alguno con toda li sura y aun impertinencia. — n. Sacar polvo del agua, fr. equivalente a sacar agua de las piedras.
AGUACIBERA. a. Tierra sembrada en seco y regada después.
AGUACHINAR, a. Enguazar o llenar de agua las tierras.— n. Se dice del estómago cuando está descompuesto por sobra de líquidos no digeridos, de las patatas cuando no tienen carácter farináceo sino cristalino , y en general de varios comestibles cuando tienen propiedades análogas.
AGUAITAR. c. Acechar: la Academia coloca esta voz entre las que, ya anticuadas, son hoy de uso de la gente vulgar. En documentos antiguos de Navarra se ve usado el verbo goaitar y aun el sustantivo goai vigilante.
AGUA-LLEVADO. n. Limpia en los canales o acequias, que se practica removiendo la tierra que ha cargado al fondo y sollando el agua para que la arrastre en su corriente.
AGUATIELLO. d. Abertura practicada en la pared para des pedir el agua de los patios o calles.
AGÜERA, a. Zanja para encaminar el agua llevadiza a las heredades. — a. Acequia para dirigir el agua pluvial a los campos. / Aigüera, aigüeres, solen está als camíns per a traure l'aigua
AGUILON. n. Se dice del madero que pasa de 40 palmos.
AGUJA. d. Alfiler: también se llama al alfiler aguja de cabeza. — a. La púa tierna del árbol que sirve para injertar. / Agulla, agulla de cap.
AGUZAR,-a. Azuzar.
AHOJAR. a. Comer los ganados la hoja de los árboles.
AHORRADO. n. Aligerado de ropa. / aforrat es ahorrado en castellá, pero no se sol fe aná en roba, sino en dinés.
AHORRARSE. n. Aligerarse de ropa: se acompaña con este sustantivo. / aforrás, aforrar-se
AHUJERAR, n. Agujerear.— n. ahujerar los oídos, cansar a uno con la demasiada conversación o bulla.
AHUJERO. n. Agujero.
AJADA. n. Azada. / eixadella, cavegueta y variáns
AJOARRIERO. n. Guiso particular del bacalao que consiste en deshacerlo a menudas rajas y servirlo con ajo y especias y sin espinas.
AJO DE CULEBRA. n. Planta, allium roseum. / all de bruixa es un all bort, salvache
AJOLIO. a. Salsa de ajos y aceite, a que se pueden agregar yemas de huevo. / all y oli, allioli, all i oli,
AJORDAR, a. Esforzar la voz, gritar hasta enronquecer. / cridá, bramá,
AJUSTARSE. a. Arrimarse a alguna parte. / arrimás, ajustás es quedá just
ALACET. d. Fundamento de un edificio. Solamén, solamens, fundamens.
ALADRADA. a. Surco abierto en la tierra con el arado. / aladre
ALADRAR. n. Arar la tierra, como en las montañas de Burgos que es a donde lo refiere la Academia. / llaurá, en aladre, rella, etc, mantorná
ALADRO, c. Arado. / Aladre / apellido Aladrén ?
ALAICA. a. Hormiga aluda.
ALAMBRE. c. Hilo de hierro.
ALAMIN. n. Guarda de aguas: se usa en los pueblos limítrofes con Navarra, en donde es mas común esa voz, que la Academia incluye con otro significado.— n. Especie de aguacil entre los sarracenos, el cual podía terminar las causas mínimas que no escedían de dos sueldos.
ALARGADERA, n. Sarmiento amugronado o que deja de podarse para amugronarlo.
ALATÓN. a. Almez y su fruto. / Lledó, com lo poble, lladó, lladons, lledons, y variáns
ALATONERO. a. Almez / lladoné , lledoné
ALBADA, a Alborada o música de las aldeas.— a. Jabonera, planta.— n. Canto dela alborada, género de composición poética.
ALBAHACA DE MONTE n. Planta. / aufádega
ALBAR n. Tierra blanca o de sembradura. Albus, albis, latino.
ALBARAN. a. Papel de alquiler. — a. Cédula. — a. Papel de obligación privada.— d. Papeleta que acredita el cumplimiento de parroquia.— n. Factura del peso del carbón.
ALBARRANO. n. Gitano : en Castilla albarrán el que no tiene domicilio fijo. — n. Id est quod extraneus dice Miguel del Molino en su Repertorio.
ALBELLON. a. Arbellón o arbollón.— c. Albañal.— d. Conducto subterráneo de piedra para dar salida a las aguas de los campos sin perjuicio de la labor.
ALBERGE, a. Albaricoque. / abrecoc, albrecoc, aubrecoc
ALBERGERO. a. Albaricoquero. / abrecoqué
ALBOHOL DE CASTILLA, n. Planta salsugirosa y pulverulenta.
ALBOLGA. a. Alholba, planta.
ALBOROCERA, a. Madroño, arbusto. Alborsé, sirera de alborsé
ALCACER, n. Alfalfa o alfalfe, según Cuenca: en Castilla cebada verde en yerba.
ALCAHUETE n. Chismoso. / paregut a bachillé, bachillera
ALCAHUETEAR, n. Chismear denunciar.
ALCAIDADO. n. Alcaidía o alcaidiado: hemos visto esa palabra como cargo clerical.
ALCOBILLA, a. Chimenea para calentarse.— n. Sala en que está colocada.
ALCORZAR, d. Acortar. / acursá, yo hay acursat la batolla, acurso, acurses, acurse, acursem o acursam, acurséu o acursáu, acursen
ALCORCE, n. Atajo. / dressera, adressera, verbo adressás, adressar-se
ALDRAGUERO. n. Chismoso, enredador, desocupado, busca ruidos: úsase principalmente en los pueblos limítrofes con Navarra.
ALEGRARSE, a. Gozar: en este sentido y como forense antiguo lo condigna la Academia entre las voces provinciales de Aragón. / alegrás (lo cos)
ALERA, a. Llanura en que se hallan las eras.— d. alera foral, pastos comunes a dos o mas pueblos con exclusión de viñas, huertos y sembrados: llámanse también pastos forales y son para pastar los ganados de sol a sol.
ALFALCE, alfalz, alfalfa
ALFALFEZ. a. Alfalfa. Aufals, alfalz,
ALFARDA, a. Contribución por el derecho de aguas de algún término: la gente rústica dice a veces farda.-n. Tributo que pagaban algunos moros y judíos a los príncipes cristianos, según Ducange.
ALFARDERO. a. El que cobra el derecho de alfarda.
ALFARDILLA, a. Pago por la limpia de acequias menores.
ALFARDON. a. Anillo de hierro que va suelto en el eje del carro entre la clavija y la caja.— d. Arandela.
ALFARMA. a. Alhargama planta.
ALFARRAZAR. a. Ajustar por un tanto alzado el pago de diezmo de todo fruto en verde.
ALFENDOZ. n. Regaliz. / regalíssia, regalís
ALFERRAZ, n. Una de las variedades del halcón.
ALFETNA. n. Sedición, guerra intestina según Ducange apoyado en un documento de Sancho Ramírez de Pamplona, 1073, en donde se lee alfechna.
ALFONDEGERO. n. Encargado de la alfóndiga.
ALFONDIGA. c. Alhóndiga.
ALGARAZO. n. Lluvia corta (rujiazo).
ALGORIN. a. Atajadizo para colocar la aceituna, con separación de clase o dueño, hasta prensarla. — d. Sitio para tener a mano la harina, cebada etc.
ALGUARIN. a. Cuarto bajo.— a. Pilón donde cae la harina que sale de la muela.
ALGUAZA, a. Bisagra o gozne.
ALGUINIO. a. Cesto o cesta. No se halla en las últimas ediciones de la Academia.
ALICÁNCANO. n. Piojo aludo, voz familiar: en Castilla cáncano piojo.— n. Alguna cosa incómoda de que uno se liberta.
ALICORTADO. n. El que por algún contratiempo ya no se halla ni en la disposición ni con el ánimo que antes tenia.
ALIFARA, a. Convite o merienda.
ALIRON. p. Alón desplumado. Solo se halla en las últimas ediciones de la Academia.
ALJECERIA, c. Yesería.
ALJECERO. a. Yesero.
ALJEZ, a. Yeso: en Castilla yeso en piedra. / aljez, algés, ges
ALJEZAR, c. Yesar.
ALJEZON. c. Yesón.
ALMADIA, a. Armadía o balsa de maderos.— d. Conjunto de ellos para trasportarlos por el rio.— Nombre de canoa india.
ALMARREGA. n. La manta o piel de ínfima clase con que se cubre a las bestias de carga.
ALMASTEC. a. Almaciga o almástiga, especie de resi- /falta texto/
ALMAZAQUE, i na: ant.
ALMENARA, a. Zanja que conduce al rio el agua sobrante de las acequias.
ALMENDRERA (florecer la), a. — Encanecer prematuramente, pues ese árbol echa pronto la flor que es blanca. / florí lo amelé
ALMOGAVARES, c. Tropa irregular muy famosa en Aragón.
ALMUD, p. Medida que consiste en la dozava parte de la fanega aragonesa.
ALMUDÍ. p. Alhóndiga.— a. Medida de 6 cahíces.
ALMUDÍN. a. Almudí en Aragón y Murcia.
ALMUERTAS, a. Impuesto sobre los granos vendidos en la Alhóndiga.
ALMUDAINA. n. Zalmedina, o zavalmedina,*) o pretor urbano, o el mismo pretorio, según Ducange.
ALMUDATAFE, n. Fiel de pesos y medidas: también almodazafe y almudaxafe y en latín bárbaro molasafus y su oficio mos tasa fia.
ALMUNIA. n. Torre con su heredamiento. La Almunia de Doña Godina, La Almunia en Huesca, etc .
ALMUTACAS, n. Cargo u oficio público, que, tal vez por hallarse escrito con cedilla y s larga, venga a ser el de almu- tazaf: hallase como una de las firmas en la escritura pública testificada a principios del siglo XVII por el escribano Yagüe y relativa al suceso trágico de los Amantes de Teruel.
ALMUTAFAT. / a. Almotacén o fiel de pesos y medidas y ÁLMUTAZAF. (añadimos) perseguidor de las cosas hurtadas.
ALMUZA. n. Capillo, esclavina, o muceta que también se designaba con el diminutivo almuzella: en catalan almussa y armussa tienen la misma significación.
ALOTON. a. Almeza, fruto del almez. / lledó, lladó
ALQUEZ. c. Medida de doce cántaros de vino.
ALUD. a. Caída de la nieve de los montes a los valles en gran cantidad y con estrépito.
ALUFRAR, a. Columbrar, ver con prontitud, prever.
ALUM. a. Alumbre. / llum (luz)
ALZADO. n. Robo, hurto y en general toda sustracción maliciosa.
AMALVEZARSE. d. Aficionarse, cebarse.
AMALLADAR, n. Malladar.
AMANTA, c. Mucho: la Academia escribe a manta . Yo tengo novios a manta.
AMELGADO. a. La obra de amojonar la tierra.
AMELGADURA ¿??
AMELGAMIENTO. acción y efecto de amelgar.
AMELGAR, a. Amojonar en señal de derecho o posesión: en Castilla abrir surcos para sembrar.
AMERAR, a. Merar, mezclar agua con vino u otro líquido: dícese amerar la olla cuando se echa nuevamente agua. / amerá, amerat, bañat, bañá
AMORGONAR, a. Amugronar o tender los sarmientos bajo de tierra para que arraiguen.
AMOSTA, d. Adverbio que denota lo que puede cogerse o apararse con las dos manos juntas. / Aumosta.
AMPARA, a. Embargo de bienes muebles. Usase también en Navarra.
AMPARAR, a. Embargar bienes muebles.
AMPARO. n. Brizna, pizca; dícese ano hay ni un amparo de cosecha, no ha quedado ni amparo de aceite.»
AMPRADO. n. Lo que se tiene o lleva de prestado.
AMPRAR, a. Tomar prestado: la Academia y el Diccionario aragonés de Peralta añaden que significa también pedir prestado.
AMPRICIA, n. Sumaria, voz anticuada que, tomada de los fueros de Aragón, incluyó la Academia en la edición príncipe de su Diccionario.
AMPUTAR, n. Suprimir, quitar. La Academia en su Diccionario primitivo de 1726 incluye esta voz como aragonesa en sentido figurado y cita aquellas palabras de nuestros fueros «amputando los tiempos supérfluos.»
ANA. n. Se dice en algunas localidades a Ana que llegue te escribiré» que es como decir «así que llegue, o al punto que llegue, te escribiré.» Nada más llegar en castellano. Tal com arriba, te escriuré
ANCHARIA, a. Anchura: en Castilla la de las telas entre los comerciantes o mercaderes.
ANCHEZ.Y. a. Anchura, voz anticuada.
ANDADA, n. El terreno en que suele pastar un ganado, o en que pastó algún día determinado.
ANDADERAS, d. Seca, sequilla o hinchazón en las glándulas.
ANDADOR, c. Anden, calle o paseo en los jardines.
ANDALOCIO. d. Lluvia de corta duración.
ANDARÍO. n. Ave.
ANGANILLAS, n. Angarillas o aguaderas.— n. Angarillas o jamugas, en cuyo sentido emplean aquella voz los ff. de Aragón.
ANIEBLADO. n. Entontecido, alelado, asustado, suspenso. / está enterbolit, anugolat es cuan ñan núgols, se pot refería a atontat, alelat, asustat, despistat, una cosa destronada me díe mon pare de minut, perque sempre estaba pensán algo.
ANIEBLARSE. n. Hallarse en cierto estado de distracción, lelez o aturdimiento. / anugolás
AMEECOGER, a. Coger las frutas antes de su madurez. / cullí la fruita verda
ANTIBO. n. Remolino de agua a causa de detenerse en un canal para encaminarse a otro.
ANTIPOCA. a. Escritura de reconocimiento de un censo y aun de cualquiera crédito.
ANTIPOCAR, a. Reconocer un censo en instrumento público. -a. Volver a hacer una cosa obligatoria que estuvo en suspenso.
ANTOR. a. Vendedor al cual se compró de buena fé una cosa hurtada.
ANTORCHERA. d. Velón de cobre: en Castilla candelero o araña en que se ponían las antorchas.
ANTORIA. a. Hecho de descubrir al antor o primer vendedor de una cosa hurtada.
ANTOSTA. a. Tabique: otros dicen entosta.--v\. Estiércol endurecido del ganado.
ANZOLERO. a. El que fabrica o vende anzuelos.
AÑERO. n. El artesano que se ajusta para un año: es voz generalmente usada entre los sastres, quienes denotan con ella a uno que ni es mancebo ni aprendiz.
APABILADO. n. Decaído, desmerecido, alicaído.
APABILARBE, n. Experimentar cierta congoja al sufrir la impresión de miasmas pútidos o deletéreos.
APANDAR. n. Procurar y conseguir la posición de algo: tiene significación algún tanto parecida con el accaparer (acaparar) francés que algunos han españolizado indebidamente.
APAÑA-CUENCOS. n. El que se dedica a componer vasijas de barro, para lo cual pasea las calles anunciándose a grandes gritos, de donde nace que al cantante de mucha voz , pero de mal gusto, suela designársele con ese nombre.
APAÑAR. a. Remendar o componer lo que está roto: se usa también en Murcia como la voz siguiente. / apañá, arreglá , recompondre
APAÑO. a. Remiendo, reparo o composición.
APARADOR. a. Vasar: algunos dicen parador.
APARATARSE. n. Se dice del horizonte o de la atmósfera cuando anuncian inminentemente la lluvia medra, nieve o granizo; en el mismo sentido se dice que el cielo está aparatado, vocablo que no incluimos, ya por ser un derivado, de los cuales solemos prescindir por demasiado notorios, ya por incluirlo la Academia aunque con la definición general de preparado, dispuesto.
APARATERO. n. El que pondera con exceso la importancia de una cosa: en ocasiones es sinónimo de aparatoso, voz castellana anticuada.
APARATOS, n. Grandes extremos en cosa que no merece tanta importancia: úsase generalmente en plural.
APARTE, a. El espacio o hueco que se deja entre dos palabras.
APATUSCA, n. Juego que consiste en tomar número de or den arrojando cada cual una moneda hacia un quijarro o canto, y, apiladas aquellas, golpearlas cada uno a su turno con una piedra (cualquiera que sea la posición en que hayan quedado a cada tiro o suerte), y hacer suyas las que al golpe presenten el anverso: algunos dan ese nombre a otros juegos igualmente sencillos. —En la Faetonciada, breve poema de principios del siglo XVII, se lee: Piensas que es gobernar el carro hermoso jugar a la patusca o a la chueca?
APATUSCO, n. Voz familiar de desprecio, principalmente contra los muchachos.
APELLIDANTE, n. El que presente pedimento para incoar el juicio de Aprehensión o Inventario.
APELLIDO. a. Causa o proceso en que, por la conveniencia de su publicidad, pueden intervenir como testigos o declarantes cuantos quieran.— n. Pedimento en que se solicitan los juicios llamados de Aprehensión e Inventario.
APENAR, a. Intimar una pena ya señalada de antemano: úsase principalmente contra los que entran o hacen entrar anima les de pasto en heredad ajena.
APEÑORADO. n. Preso, ocupado, detenido: se aplica también a los ganados,
APERCAZAR, d. Coger con alguna dificultad.
APERO. n. Se dice ¡buen apero! por el que no sirve para el objeto a que se le llama o destina.
APESTAÑADO. n. Se aplica en lenguaje de carpintería a lo que monta o acaballa para asegurar mas el encaje o la defensa, como sucede en las puertas o en las maderas de los balcones.
APESTAÑAR, n. Vocablo derivado o sacado del anterior.
APETENCIA. c. Apetito, voz que el Diccionario de Peralta incluye como aragonesa anticuada.
APEZONAR. n. Chocar dos carruajes por el pezón.
APLASTARSE, n. Fijarse o detenerse demasiado en algún punto: es, como se ve, acepción metafórica, pero muy general.
APLEGAR, a. Arrimar o llegar una cosa a otra: en castilla es voz anticuada que significa allegar o recoger. La plega dels quintos.
APOCA, a. Recibo o carta de pago.-d. Testimonio que dan los sacerdotes por las misas de encargo que han celebrado.
APOTICARIO. a. Boticario: en Castilla se decía antes apotecario. Apotheke en alemán, farmacia, botica, rebotica. Boticari, farmássia, farmasséutic, farmasséutica,
APREHENSION. a. Juicio de los cuatro privilegiados, que consistía en poner bajo la jurisdicción real la cosa aprehendida mientras se justificaba la verdadera pertenencia.
APUÑADAR. a. Apuñear, dar de puñadas. / fotre puñades, puñada
APURADAMENTE, n. Cabalmente, puntualmente, casual mente.
APURAR, n. Poner a alguno en apuro cualquiera dificultad o hacienda.
AQUEBRAZARSE, d. Formarse herpes o quiebras en pies o manos.
ARADRO. a. Arado o aladro. Aladre , aladres
ARAÑADA, n. Araño, arañazo.
ARAÑON. a. Endrino el árbol y endrina fruto: ciruelo silvestre.
ARBEJA, n. Planta, lathyrus aphaca.
ARBELLON. a Arbollón o desaguadero de los estanques, patios, etc.
ARCADA, n Arco u ojo de puente: el mismo nombre tenia en Navarra, como se puede ver en el Diccionario de sus antigüedades, art. Caparroso. / arcada, arcades, portal, portals
ARCAZ. a. Andas o caja en que se lleva a enterrar a los difuntos.
ARCEN. a. Brocal de pozo.
ARCIPRESTADO. ti. Arciprestazgo o Arciprestadgo.
ARGADILLO. a. Cestón de mimbres: dícese también argadijo.
ARGENT. a. Plata, voz antic. En francés aún se usa como dinero. Símbolo químico de la plata AR.
ARGENTARIO. n. Ayudante de cocina.
ARGUELLADO, c. Desmedrado físicamente. Arguellat, arguellada.
ARGUELLARSE, a. Quedar arguellado, desmejorado y enfermizo. -d. No blanquear la ropa lo que debiera, n. Desmerecer la ropa por «trema suciedad o descuido. -n. Estar cargada de censos alguna hacienda: esta acepción se halla en la primera edición del Diccionario de la Academia.
ARGUELLO. c. Desmedro. -d. Suciedad. -n. Muchedumbre y carga de censos sobre una hacienda.
ARGUELLUZ. n. Despectivo de arguellado.
ARGUIÑO. n. Espuerta de mimbres mayor que el corvillo.
ARIBAR. n. Aspar.
ARIBOL. d. Aspa.
ARIENZO. a. adarme o décima sesta parte de una onza.
ARMADIA, c. Almadia.
ARNA. a. Vaso de colmena. Arnes , da el nombre a un pueblo de Tarragona.
ARO. (echar por el), n. Comer, engullir, embaular.
ARQUIMESA, a. Papelera o escritorio: armario pequeño que se coloca sobre la mesa y tiene varias divisiones, todo bajo llave adornándole comúnmente mucha labor de embutidos etc.
ARRACLAN. n. Alacrán: en Castilla árbol. / arreclau, arraclau
ARRAMBLAR, c. Llenar de arena los arroyos o torrentes la tierra que ha cubierto en una avenida. Llevarse uno con codicia muchas cosas o todas las de una especie.
ARRANCADERO. a. La parte mas gruesa del cañón de la escopeta.
ARRANCASIEGA, a. Riña o quimera de palabras injuriosas.
ARRANCURA. n. Queja, pleito, litigio: es voz anticuada y tomada de documentos latinos.
ARRE, n. Caballería de monta o de tiro.
ARREAR. n. Andar, marchar, partir, p. ej. arrea a la escuela: es de uso vulgar. Arre al animal, yo arreo, arrees, arree, arreem o arream, arreeu o arreau, arreen.
ARREMATAR. n. Rematar, dar término o fin a alguna cosa: en la Crónica rimada del Cid v. 575 se lee «Cuantas cosas coraensares. arrematarlas con tu mano.» / rematá
ARREQUIVES. p. Adornos o atavíos.
ARRIMADILLO. n. Friso pintado en la pared, que comúnmente es veteado y alzado como una vara desde el piso: en algunas partes es la esterilla o friso arrimado o clavado a la pared.
ARROBADERA. n. robadera.
ARROBAR, n. Se usa en la frase arrobar la tierra, que significa trasladarla de un punto a otro dentro de la obra en que se trabaja.
ARROBERO. n. Cargador o mozo de cordel, principalmente para conducir aceite.
ARROBETA. n. Medida de aceite de 24 libras, a diferencia de la arroba que es de 36.
ARTAR, a. Precisar, obligar.
ARTATIVO. n. Obligatorio : se lee en los aa. aragoneses ardativo.
ARTICULATA. n. El conjunto de artículos o proposiciones que se asientan en la
demanda como objeto de prueba en la tramitación del proceso.
ARTIGA. c. Tierra recién roturada.
ARTO. e. Espino.
ARTOS. p. Cambronera.
ARZOLLA. a. Planta, pero distinta de otra conocida con ese nombre en Castilla.
ASESTADERO. a. Sesteadero o lugar donde sestea el ganado.
ASESTAR. n. Sestear el ganado.
ASIN. a. Así. Així, assí
ASINA. n. Así: en Castilla antic. Assina, aixina
ASISIA. a. Clánsula de proceso, y principalmente la que con tiene deposición de testigos. -a. Pedimento sobre algún incidente.
ASNADA. n. Borricada, barrada. En unas décimas contra el P. Isla con motivo de la cuaresma que predicó en el Hospital de Zaragoza, año 1757, se lee
ASOLARSE. d. Aclararse los licores, bajando al fondo las partículas mas gruesas.
ASQUILLOS. n. Este diminutivo, que no incluye la Academia, se halla usado en la
frase hacer asquillos , que significa des deñar, no dar importancia a alguna cosa.
ASUMIR. a. Traer a sí, avocar: en Castilla tomar en sí o para sí, voz antic— n. Insacular.
ASUMPTO. n. Insaculado.
ATABLADERA. p. Tabla que, tirada por caballerías y puesta de plano, sirve para allanar la tierra ya sembrada. / taula de ataulá
ATAJO. n. Rezago del ganado mas endeble, a quien se con duce a pasto mas cercano y abundo . Liar o asegurar el contenido de un fardo o paquete: la Academia dice unir, juntar o enlazar una cosa con otra.
ATARUGADO. ~n. Encogido, falto de soltura en sus modales.
ATARUGARSE. n. Cortarse , perder la serenidad y el desembarazo. Tarugo
ATOQUE. n. Adorno, aliño, y así en un Memorial dirigido al rey por la ciudad de Zaragoza se lee «en quien se halló la verdad sencilla sin franjas ni aloques.»
ATRAZAR, Trazar. disponer el éxito de alguna cosa.
ATRAZNALAR. a. Atresnalar, que en algunas partes es ordenar las haces en tresnales o pirámides, hasta poder llevarlas a la era.
ATRAZO. d. Persona desaseada o despreciable.
ATREUDAR, n. Dar en enfiteusis.
ATULARIOS, n. Conjunto de cosas muebles, ajuar de una persona, colección de útiles de algún oficio o profesión; y así se dice: venció la tanda y tuvo que cargar con todos los atularios, fugóse el pintor y dejó en desorden lodos sus atularios. Frecuentemente se pronuncia artularios.
ATURAR, d. Hacer parar o detener las bestias. -n. Hacer asiento en algún punto.-n. Fijarse, y por eso se dice «el que a cuarenta años no atura, a cincuenta no adivina y a sesenta desatina. -n. Durar, en cuyo sentido, que es el aceptado por Rosal, leemos en un documento navarro «et este paramiento que ature a tanto tiempo cuanto fuere la voluntad del sennor rey .-En Castilla sufrir el trabajo, tapar. Aturá , aturás , yo me aturo, atures, ature, aturem o aturam, atureu o aturau, aturen
AUGETAS. d. Albricias o gratificación que se da a los criados o a los que traen algún presente. -d. Pastel. -d. Escarola cocida, -c. Con el nombre de augetas es voz castellana y significa la propina que da al postillón el que corre la posta.
AUTOS, n. Actos: se dice entierro de uno, dos o tres autos (o actos), según se celebra la sola misa de entierro o una o dos más de honras.
AVENTADO. n. «Así los auiamos jurado el día de nuestro bien amulado coronamiento» dice Pedro IV en el códice de las Uniones. ¿???
AVENTAJA. a. Porción que puede sacar el cónyuge super viviente antes de partir los bienes muebles.
AVERIO, a Bestia, voz usada hoy en Aragón según la Academia.
AVEZAR, c. Aficionarse, cebarse.
AVISPADO, c. Agudo, vivo, entendido, activo.
AVUGO. n. Voz conque, por el contrario', se designa en el lenguaje familiar a una persona torpe y obtusa, como con las palabras ababol, mimbrilio, y otras.
AVUTARDAS. n. Pensar en las equivale a estar distraído, o estar en babia.
AXOBAR, n. La heredad que, además de su dote, recibía la esposa por parte de su padre o marido y era perpetuamente para ella y los suyos: llamábase antiguamente excrex.
AZANORIATE, a. Zanahoria confitada. -a. Cumplimientos y expresiones afectadas.
AZAROLLA. a. Serba o acerola, antic.
AZAROLL0. a. Serbal, árbol : voz incluida en las últimas ediciones.
AZOFRA. n. Correa ancha que sostiene sobre el sillín de la caballería de varas las del carro.- n. Zofra en los dos sentidos de esta palabra. -n. Parece ser turno de aguas según hemos deducido de algunos documentos, uno que recordamos de 1238.
AZOFRAR, n. Concurrir con su trabajo a las obras públicas que se llevan a vecinal.
AZOLLE. n. Pocilga, en las dos acepciones de la Academia: es sustantivo masculino y solo usado en algunas localidades.
AZOTA-PERROS. n. Perrero, o persona destinada en las iglesias a ahuyentar los perros.
AZUD. c. Presa para sacar agua de un rio. Árabe assad o similar. Assut , l'assut , la sut
AZUDA. c. Noria.
AZULEJO. n. Lápida o losa en que se pinta o imprime el nombre de las calles o plazas y el número de las casas: en Castilla ladrillo vidriado para frisos y otros objetos. / reijola, reijoleta,
AZUT. a. Azud.
AZUTERO. a. El que cuida de la azuda.
https://an.m.wiktionary.org/wiki/Aragonés-Español_a
A, a n (letra) A, a
a art la
á, a prep a
a!, aa! interch ah
ababol (1) nm amapola | (2) adj, n bobo, lelo, simplón
abadía nf (1) abadía | (2) rectoría, casa parroquial
abella nf abeja
abiento nm diciembre
abril n abril
abríos np conjunto de aparejos de un tiro de carro
acomandar v encomendar
adoba nf adobe
afogar n ahogar
agosto n agosto
agulla n aguja
alfalz nm alfalfa
amillorar berbo mejorar
andurrial n Zona alejada poco poblada y generalmente yerma
Antón nm Antonio
añada nf año
archila nf arcilla
asperina nf aspirina
astral nf hacha
(a)tajador nm Sacapuntas
augua tuerta n meandro
jueves, 4 de enero de 2024
Lexique roman; Ba; Babau - Bazilica
B.
B, s. m., consonne, seconde lettre de l'alphabet, b.
E cant lo maystre ausi
Com declinet, e devesi
Perque fom a enans que b,
Ni perque b enans que c.
Trad. d'un Évangile apocryphe.
Et quand le maître ouït comment il déclina, et définit pourquoi A fut avant B, et pourquoi B avant C.
ANC. FR. Que ençois A devenra B.
Fabl. et cont. anc, t. I, p. 339.
2. Beph, s. m., mot hébreu, romanisé, b.
Mon effant, ar digas aleph,
Et en apres tu diras beph.
Trad. de l' Évangile de l'Enfance.
Mon enfant, maintenant dis A, et après tu diras B.
Babau, adj., lat. babulus, sot, niais, nigaud.
Qui s fay trop simple ni suau
Sembla foyl, e ditz l'om babau.
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Qui se fait trop simple et paisible semble un fou, et on l'appelle nigaud.
CAT. ESP. Babieca. IT. Babaccio.
Baca, Baga, s. f., lat. bacca, baie, graine.
Cypres aybres es ramos qui, en loc de frug, leva bacas.
De sa fuelha et bagas si fa oli.
Eluc. de las propr., fol. 202 et 214.
Le cyprès est un arbre rameux qui, au lieu de fruit, porte des baies.
De sa feuille et de ses graines se fait huile.
Prendetz las bagas del laurel.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Prenez les baies du laurier.
- Fig., crotin.
Bagas de cabra.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Crotins de chèvre.
ANC. ESP. Baca. ESP. MOD. Baya. PORT. Baga. IT. Bacca.
Bacalar, Bachallier, s. m., lat. baccalaureus, bachelier.
Il s'est dit du jeune étudiant, du jeune militaire, et du jeune homme en âge d'être marié.
Aras t'er a responre, heretic bacalar.
Izarn: Diguas me tu.
Maintenant il te sera à répondre, hérétique bachelier.
Vos e mi 'n fesetz per totz lauzar,
Vos com senher, e mi com bacalar.
Rambaud de Vaqueiras: Honrat.
Vous en fîtes louer vous et moi par tous, vous comme seigneur, et moi comme bachelier.
Aytan can dura batalha,
Nos fay gran dan sirventalha;
Panan van man bacalar.
Leys d'amors, fol. 113.
Autant que dure la bataille, la valetaille nous fait grand dommage; maints bacheliers vont dérobant.
… Bachallier
Pres moyller.
V. de S. Honorat.
Un bachelier prit femme.
L'ancien français a employé ce mot dans les trois acceptions.
ANC. FR. Sont grant clers, bacheler, doctour,
Et maître ce dient à court.
Eustache Deschamps, Ms., fol. 526.
Johan Guarret, bachelier en leys.
Tit. 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226.
Maint baceler, maint chevalier,
Bien armés con por iaus aidier.
Roman du Renart, t. IV, p. 163.
Jeunes compaignons, que on appelle bachelliers à marier.
Lett. de rém. 1478. Carpentier, t. 1, col. 411.
ANC. CAT. Batxeller. ESP. Bachiller. PORT. Bacharel. IT. Baccelliere.
Bacin, s. m., bassin, vase, coupe, plat à barbe.
Ce mot a été en usage dans la langue vulgaire, parlée dans les Gaules, avant le perfectionnement de la langue romane.
Cum duabus pateris ligneis quas vulgo bacchinon vocant.
Gregor. Turon., lib. IX. (Gregoire de Tours)
Voyez Mayans, t. II, p. 244; Muratori, Diss. 33; Denina, t. III, p. 8.
Bacins d'argent e copas d'aur. Roman de Jaufre, fol. 111.
Bassins d'argent et coupes d'or.
(chap. bassins de plata, argén, y copes de or, d'or)
Barbier fon que porta bacin,
Perque vai penre mantenent
Son bacin e son garniment,
E mes el bacin l'aigua neta.
V. de S. Honorat.
Il fut barbier qui porte bassin, c'est pourquoi il va prendre maintenant son bassin et son assortiment, et il mit au bassin l'eau nette.
- Bassinet, armure de tête.
E trenca elmes e bacins.
(ESP. baciyelmo de don Quijote, bacín - yelmo.)
V. de S. Honorat.
Et il fend heaumes et bassinets.
ANC. FR. Vous cracherez dans le bacin.
Contes d'Eutrapel, fol. 5.
Ne puet le cop tenir qu'il ne soit entrés
En la coiffe et li bacins faussés.
Roman de Kanor, Du Cange, t. I, col. 915.
CAT. Bací. ESP. Bacín. PORT. Bacio. IT. Bacino.
2. Bacinet, s. m., bassinet, armure de tête.
E tan gran colp lo va ferir
D'una destral sul basinet...
E det li tal sul bacinet,
Che entro el menton lo fendet.
Roman de Blandin de Cornouailles, etc.
Et un si grand coup de hache va le frapper sur le bassinet... et le lui donna tel sur le bassinet, qu'il le fendit jusqu'au menton.
CAT. Bacinet. ESP. Bacinejo. PORT. Bacinete. IT. Bacinetto.
Baclar, v., du lat. baculus, fermer.
Que la carrieyra fos barrada e baclada a las sors de Fargas.
Tit. de 1535. DOAT, t. CIV, fol. 325.
Que la rue fût barrée et fermée aux soeurs de Farges.
On fermait avec une barre ou avec un bâton qu'on plaçait derrière la porte; de cet usage sont venus les mots barrar, barrer, et baclar,
bâcler. (de baculus)
Bacon, s. m., bacon, morceau de porc salé, flèche de lard, salaison.
Voyez Leibnitz, p. 101.
Vianda an assatz, carn fresca e bacon.
Guillaume de Tudela.
Ils ont assez de nourriture, chair fraîche et bacon.
E li sobra blatz e vis e bacos.
Bertrand de Born: Belh m'es.
Et il lui reste blé et vin et porc salé.
ANC. FR. Et de bacons et de sel avoient poi.
Ville-Hardouin, p. 62.
Deux flèches de lard, lors appelez bacons, dont vient le mot baconer pour saler.
Fauchet, Lang. et Poésie française, liv. II.
CAT. Baco (bacó). PORT. Bacoro. (English bacon. ESP. panceta, tocino. Chap. pancheta, cansalada, carn salada; IT. Pancetta.)
Gent son l'empeut e 'ls frugz bacutz.
Marcabrus: Al departir.
Belles sont les greffes et les fruits charnus.
3. Enbaconat, adj., coupé par quartiers.
E tug eran enbaconatz, coma qui los volgues salar.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 20.
Et ils étaient tous coupés par quartiers, comme qui voulût les saler.
Bada, s. f., guette, sentinelle.
E 'l reis fes cridar mantenent
A la bada qu'es en la tor,
Que corn ades lo corn maior,
E la bada fes son coman.
Roman de Jaufre, fol. 110.
Et le roi fit aussitôt crier à la sentinelle qui est au haut de la tour, qu'elle sonne le plus grand cor, et la sentinelle fit son commandement.
Loc. L'autr'ier mi fetz far la bada
Tota nueg, entro qu'al dia.
Marcabrus: Estornel.
L'autre jour me fit faire sentinelle toute la nuit, jusqu'au jour.
Adv. comp. E dix: Abiatar, de bada
As esta verga estuiada.
Trad. d'un Évangile apocryphe.
Et dit: Abiatar, en vain tu as caché cette verge.
De badas se confessaria ni o descobriria, pueys que lo peccat no vol layssar. V. et Vert., fol. 71.
En vain il se confesserait et le découvrirait, puisqu'il ne veut abandonner le péché.
Que non en bada s'armaria.
P. Cardinal: Un sirventes.
Qu'il ne s'armerait pas en vain.
ANC. FR. Chis mos ne fu pas dis en bades.
Trad. de Caton. Carpentier, t. 1, col. 416.
ANC. CAT. En bada, debades. CAT. MOD. Endebades.
Badar, v., ouvrir, bâiller.
Badan, la boca recuelh ayre.
Eluc. de las propr., fol. 248.
Ouvrant, la bouche recueille l'air.
Cant er caudet, vos faitz badar
Lo bec de l'auzelh.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Quand il sera chaud, vous faites ouvrir le bec de l'oiseau.
Aissi cum selh que bada al veirial.
P. Vidal: Si col paubres.
Ainsi que celui qui bâille au vitrage.
- Huer.
Haias honestz captenemens si no vols que t bado las gens.
Leys d'amors, fol. 138.
Aye des formes honnêtes si tu ne veux pas que les gens te huent.
- Languir.
Be 'l laus que m fassa pro badar,
Qu'ieu n'aurai so que m n'a promes.
Marcabrus: Cortezamens.
Bien je la loue qu'elle me fasse assez languir, vu que j'en aurai ce qu'elle m'en a promis.
Part. pas. En la gola badada.
Roman de Blandin de Cornouailles, etc.
En la gueule ouverte.
ANC. FR. Quant voit le serpent qui baaille,
Corant seus lui, geule baée.
Roman du comte de Poitiers, v. 729.
CAT. Badar. IT. Badare.
2. Badaillar, Badalholar, v., bâiller, soupirer.
Cant auzel trop soven badailla.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Quand oiseau bâille très souvent.
Er ai fam d' amor, don badaill.
A. Daniel: Chanson d'un.
Maintenant j'ai faim d'amour, dont je bâille.
Ges del tot non badalhola
Marcabrus, per pro 'n saber.
Marcabrus: Quan la.
Marcabrus ne soupire point du tout pour en savoir beaucoup.
Substantiv. Conosc lo al badaillar.
Bertrand de Born: Quan vei.
Je le connais au bâiller.
ANC. FR. Mes renart, qui de fain baaille,
N'a cure de fere bataille.
Roman du Renart, t. I, p. 81.
J'enrage de soif et de faim,
Mes boyaux ronflent de colère;
Ils contrefont la gibecière
De mon maître, ils bâillent toujours.
Remi Belleau, t. II, fol. 124.
CAT. Badallar. IT. Sbadigliare. (ESP. Bostezar.)
3. Badeiar, v., niaiser, perdre son temps.
Si no s'en part, en fol atur badeia.
B. Zorgi: Atressi.
S'il ne s'en sépare, il perd son temps en folle tentative.
ANC. CAT. Badeyar.
4. Badalh, s. m., bâillement, soupir.
Can venra al derrier badaill.
Marcabrus: Emperaire.
Quand il viendra au dernier bâillement.
E son d'engan siei badalh.
Gavaudan le Vieux: Lo vers deg.
Et ses soupirs sont de tromperie.
ANC. FR. Maint baal fait et maint suspir.
Roman de Protheslaus, Ms. de la Bibl. roy.
CAT. Badall. (N. E. Badalh y badall son la misma palabra.)
5. Badatge, s. m., folle attente, musardise.
E soi m'en tart apercebutz
Que trop ai fach lonc badatge.
B. de Ventadour: Estat ai.
Et je m'en suis tard aperçu que j'ai fait trop longue attente.
L'ancien italien a employé le mot badaggio dans le sens d'attente amoureuse.
6. Badau, s. m., niaiserie, bêtise, ridicule.
Me tornon mon chant en badau.
Marcabrus: Lo vers comens.
Ils me tournent mon chant en ridicule.
Adjectiv. E vos tenh ben per badau.
T. de Bertrand et de Gausbert: Gausbert.
Et je vous tiens bien pour niais.
7. Baet, s. m., embarras, incertitude.
Altressi m'a amors en tal baet mes,
Don no m val res n'ill aus clamar merces.
Rambaud d'Orange: Aissi com cel.
Ainsi amour m'a mis en tel embarras, où rien ne me vaut et je n'ose lui crier merci.
8. Badahec, s. m., bâillon.
Lhi meiron I badahec en la boca.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 128.
Lui mirent un bâillon en la bouche.
9. Badarel, s. m., badauderie, badaudage.
E gelos bada et musa
E fai badiu badarel.
Marcabrus: Cant l'aura.
Et le jaloux bâille et muse et fait niaise badauderie.
10. Badoc, adj., niais, sot, benêt, fou.
Al rei engles que hom ten per badoc,
Quar suefr' aunitz qu'om del sieu lo descoc.
Durand Tailleur de Paernes: En talent ai.
Au roi anglais qu'on tient pour benêt, parce qu'il souffre honni qu'on le chasse du sien.
- Fou, pièce de jeu des échecs.
Substantiv.
Mas En Sordel joguet adoncs ab lo badoc...
Per que fon del tot matz.
P. Bremon Ricas Novas: En la mar.
Mais le seigneur Sordel joua alors avec le fou... c'est pourquoi il fut entièrement mat.
ANC. CAT. Badoc.
11. Badiu, adj., sot, niais, badaud.
Quar de gent badiva
E de la senada
Conquer benvolensa.
G. Riquier: Voluntiers.
Car je conquiers la bienveillance de la gent sotte et de la sensée.
Subst. E 'ls savis e 'ls fols e 'ls badius
De la franca regio.
Raimond de Miraval: Entre dos.
Les sages et les fous et les sots de la région française.
12. Badaul, adj., niais, badaud, dupe.
Substantiv. Perdet tres cavals e un mul...
Qu'els perdet com badaul.
Guillaume de Berguedan: Mal o fe.
Il perdit trois chevaux et un mulet... qu'il les perdit comme un niais.
13. Baduel, adj., niais, indécis.
N'ay triat, ses dig baduel,
La gensor e la pus bona.
P. Raimond de Toulouse: Pos lo prims.
J'en ai choisi, sans parole niaise, la plus belle et la meilleure.
14. Badaluc, adj., musard, niais.
… El segles es badalucx,
Don mal aven e destorbier.
Marcabrus: Al departir.
Le siècle est musard, d'où advient mal et trouble.
IT. Badaluceatore.
15. Esbadar, v., bâiller, s'ouvrir.
Apres s'esbadara mout fort.
Quatrains moraux en provençal.
Après s'ouvrira très fort.
Bafa, s. f., bourde, moquerie.
… Aquestas paraulas,
Que no son ges bafa ni faulas.
Trad. de l' Évangile de Nicodème.
Ces paroles, qui ne sont point moquerie ni fables.
Il est vraisemblable que de bafa est venu le mot français bafouer.
ANC. FR. Ils ne servirent pas de beffe.
Roman du Renart, t. II, p. 18.
ANC. ESP. (MOD. Befa, burla)
La bafa, dixó Dario, en vero es tornado.
Poema de Alexandro, cop. 777.
CAT. ESP. MOD. Befa. IT. Beffa.
Bafomet, s. m., nom propre, Mahomet. (ESP. Mahoma)
E Dieus er honratz et servitz
On Bafometz era grazitz.
Gavaudan le Vieux: Senhors per.
Et Dieu sera honoré et servi où Mahomet était honoré.
2. Bafomairia, Baffumaria, s. f., mosquée, temple de Mahomet.
Raimundus de Agiles dit des Mahométans: “In ecclesiis autem magnis bafumarias faciebant... Habebant et monticulum... ubi duae erant bafumariae.”
Enans fara bafomairia
Del moster de Sancta Maria.
Le chevalier du Temple: Ira e dolor.
Il fera auparavant mosquée du couvent de Sainte-Marie.
On a dit bafomeria, pays des Mahométans, comme on a dit chrétienté.
Lo rei de payania
Ostz fes miravillosas, grantz,
Am sa baffumaria.
V. de S. Honorat.
Le roi de païennie fit des armées merveilleuses, grandes, avec son mahométisme.
Bagua, s. f., bagage, équipage.
Dans la langue anglo-saxonne, bage signifie sac.
(N. E. English bag, Deutsch Sack)
Voyez Denina, t. III, p. 9.
Vidas e baguas salvas.
Chronique des Albigeois, col. 37.
Vies et bagages saufs.
ANC. FR. Des haubers, heaulmes et bons écus...
Et plusieurs aultres bagues nobles et riches.
Roman français de Fierabras.
Il eut perdu toute son artillerie, sa vaisselle et toutes ses bagues, etc.
Chronique scandaleuse, p. 251.
2. Bagatge, s. m., bagage, équipage.
Carretas et autres bagatges.
Chronique des Albigeois, col. 45.
Charrettes et autres bagages.
ANC. FR.
Après nous vient nostre bagage et harnois.
Roman français de Fierabras.
CAT. Bagatge. ESP. Bagage (bagaje). PORT. Bagagem. IT. Bagaglio.
Baguassa, s. f., prostituée, catin.
Vilis persona, ut sunt publicae meretrices vel bagaseae.
Titre de 1208. Du Cange, t. 1, col. 926.
Alcunas publicas bagassas.
Statuts de Montpellier du XIIe sièc.
Quelques prostituées publiques.
Adjectiv. Ta moler es falsa, baguassa e delial.
Philomena.
Ta femme est fausse, prostituée et déloyale.
ANC. FR. Lors s'est la bagasse parée
E de ses dras bien acesmée.
Fabl. et cont. anc., t. III, p. 59.
Tant qu'elle estimeroit que l'on voulût donner l'honneur dont elle se verroit privée, à cette bagasse de Gabrielle.
Mémoires de Sully, t. 1, p. 536.
CAT. Bagassa. ANC. ESP. Bagasa (prostituta, puta). IT. Bagascia.
2. Bagassier, adj., libertin, débauché.
L'autr' es molheratz bagassiers.
Folquet de Lunel: El nom del.
L'autre est un mari libertin.
CAT. Bagasser. (ESP. Libertino, putero.)
3. Embaguassar, v., livrer aux prostituées.
Part. pas. Quar el ges enamoratz
Non es, mas embaguassatz.
Raimond de Tors de Marseille: Bel erguelhos.
Car il n'est point amouraché, mais livré aux prostituées.
ANC. CAT. Embagassir.
Bai, Bay, adj., bai.
Faitz m'aduir' un bel caval bay.
T. de Richard et de Gui: Cabrit.
Fais-moi amener un beau cheval bai.
Loc. Bay e bru e blanc e ros.
P. Cardinal: De sirventes.
Bai et brun et blanc et rouge.
ANC. FR.
Orent Berte montée sur un palefroi bai.
Roman de Berte, p. 12.
ESP. PORT. Bayo. IT. Baio.
2. Baiart, s. m., cheval bai.
Venrai armat sobr' el baiart.
Bertrand de Born: Un sirventes.
Je viendrai armé sur le cheval bai.
Baian, adj., trompeur, menteur.
Peger es que gualiana
Amors que guespilla
Cruzels, cozens e baiana.
Marcabrus: Belh m'es quan.
Est pire que tromperie amour cruel, cuisant et trompeur qui taquine.
Bailar, v., livrer, donner.
Mas aquel es honratz ses failla
Que promet lor deniers e 'ls bailla.
Un troubadour anonyme: Senior vos que.
Mais celui-là est certainement honoré qui leur promet deniers et les livre.
Baylon lurs deniers als mercadiers, e son parsoniers el gazanh e non en la perda. V. et Vert., fol. 14.
Ils livrent leurs deniers aux marchands, et sont associés au profit et non pas dans la perte.
ANC. FR. Puis li a quinze solz bailliet.
Roman du Chastelain de Couci, v. 3132.
Vez ci la règle qu'il en baille. Roman de la Rose, v. 8343.
On parle de l'enfer et des maux éternels baillez pour châtimens à ces grands criminels. Malherbe, liv. V.
2. Balhansa, s. f., don, action de livrer, concession.
Aquesta balhansa et infeudacion.
Tit. de 1402 de Bordeaux. Bibl. Monteil.
Cette concession et inféodation.
ANC. FR. Par la baillance de ces presentes lettres.
Tit. de 1288. Carpentier, t. 1, col. 424.
3. Rebailar, v., redonner, rendre.
Lhi dig cossol seran tengut bailar las claus, mas tantost als cossols seran rebailadas. Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXVIII, fol. 36.
Les dits consuls seront tenus de livrer les clés, mais aussitôt elles seront rendues aux consuls.
ANC. FR. Rebailler aux muets la parole perdue.
Malherbe, liv. I.
Baile, Bailon, Bailidor, Bailieus, s. m., lat. bajulus, bailli, gouverneur, intendant.
E 'l vescoms lo fetz baile de tuta la sua terra.
V. de Pierre Pelissier.
Le vicomte le fit bailli de toute sa terre.
Bailles et maestre de la maio del Temple.
Tit. de 1175. DOAT, t. CXXIV, fol. 288.
Bailli et maître de la maison du Temple.
E aussi cuocx e bivers e bailos.
P. Cardinal: Un sirventes.
Et il occit cuisiniers et sommeliers et intendants.
Clamar m'en deu com de mals bailidors.
G. Faidit: Tant ai.
Je m'en dois plaindre comme de mauvais gouverneurs.
Fig. La servela es castels e bailieus que tot o a en garda.
Liv. de Sydrac, fol. 34.
La cervelle est le château et le gouverneur qui a tout cela en garde.
ANC. FR. Henris le balz de l'empire.
Ville-Hardouin, p. 161.
ANC. CAT. Baile. ESP. Bayle. PORT. Bailio. IT. Bailo.
2. Sobrebaile, s. m., bailli supérieur.
Sobrebaile en Albeges.
Tit. de 1275. Arch. du Roy., J, 323.
Bailli supérieur dans l'Albigeois.
3. Sotz-baile, s. m., sous-bailli.
Bailes, sotz-bailes, jutges et viguiers.
Statuts de Montpellier de 1204.
Baillis, sous-baillis, juges et viguiers.
4. Baylla, s. f., gouvernante, nourrice.
Bayllas fes mantenen venir
Que deguesson l'enfan noirir.
V. de S. Honorat.
Il fit sur-le-champ venir des nourrices qui dussent nourrir l'enfant.
Fig. Lauzengiers son las baylas del diable, que li alachon sos efans.
V. et Vert., fol. 28.
Les flatteurs sont les nourrices du diable, qui lui allaitent ses enfants.
ANC. FR. Et quant fu nés, sachiés sans falle,
Encor n'i avoit eu balle.
Mirac. de N.-D. Carpentier, t. 1, col. 421.
IT. Balia.
5. Baillessa, s. f., gouvernante, intendante.
La baillessa d'Amor a presa
Honor, dejost' Amor l'a mesa.
Un troubadour anonyme: Senior vos que.
L'intendante d'Amour a pris Honneur, elle l'a mis auprès d'Amour.
6. Baileyar, v., gouverner.
Si ab enjan baileyas,
Ab erguelh et ab enveyas.
P. Cardinal: Jhesum-Crist.
Si tu gouvernes avec tromperie, avec orgueil et avec envie.
7. Baillir, v., gouverner, traiter.
Mas ab los sieus, qui los sap gen baillir,
Pot hom lo sieu gardar, e conquerir.
B. Arnaud de Montcuc: Anc mais.
Mais avec les siens, qui les sait bien gouverner, on peut garder le sien, et conquérir.
Part. pas. Joven es mal bailitz.
P. Vidal: Dieus.
La gaîté est maltraitée.
ANC. FR. Crestienté ont malement bailli.
Roman de Garin le Loherain, p. 1.
Ge cuit que cuer vous est faillis,
Mès vous en serés malbaillis.
Roman de la Rose, v. 3737.
ANC. CAT. Baillir.
8. Bailia, s. f., puissance, gouvernement, administration.
Conquis lo mon e l'ac en sa bailia.
Perdigon: Aissi cum selh.
Il conquit le monde et l'eut en sa puissance.
En cui BAILIA me laisset mos paire.
Tit. de 1231. DOAT, t. CXIV, fol. 168.
Sous la puissance de qui mon père me laissa.
Que aia bailia de las soas causas.
Trad. du Code de Justinien, fol. 4.
Qu'il ait l'administration de ses choses.
E giet de sa bailia totz los Juzieus.
Guillaume de Tudela.
Et chasse de son gouvernement tous les Juifs.
Fig. Per qu'ieu me suy mes en vostra bailia.
Pons de la Garde: D'un sirventes.
C'est pourquoi je me suis mis en votre puissance.
ANC. FR. Jetés estes de le baillie
La bele fée vostre amie.
Partonopeus, t. I, p. 138.
Touz li miens cuers remaint en sa baillie.
Le Châtelain de Couci, chans. 22.
Li tens, qui toute a la baillie
Des gens viellir, l'avoit viellie.
Roman de la Rose, v. 387.
CAT. Baillia. ESP. Baylia (bailía).
- Bailliage.
En los caps de vigarias et baylias.
Reg. des États de Provence de 1401.
Dans les chefs de vigueries et bailliages.
9. Bailliment, s. m., gouvernement.
Senes tota administration ni bailliment de persona.
Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 188.
Sans aucune administration ni gouvernement de personne.
10. Biele, s. f., bailliage, gouvernement.
Nul hom d'esta biele.
For de Morlac de 1088.
Nul homme de ce bailliage.
11. Bailiatge, d. m., bailliage, administration.
Lo qual bailes aia e prenga per son trebalh e per son bailiatge tota la doczena part, etc. Cout. de Fumel. DOAT, t. VIII, fol. 132.
Lequel bailli ait et prenne pour son travail et pour son administration toute la douzième partie, etc.
- Circonscription administrative.
Per los cossols et communa et baillatge.
Tit. de 1373. DOAT, t. CXXV, fol. 83.
Par les consuls et commune et bailliage.
ANC. FR. Bailliage ne doit nul avoir, si le fié ne li peut escheir... Celui emporte le bailliage devant tous, etc.
Ass. de Jérusalem. Du Cange, t. I, col. 934.
ESP. Bailiage (bailiaje).
Bais, s. m., lat. basium, baiser.
Le grammairien Donat a dit: Tria sunt osculandi genera, osculum scilicet, basium et suavium: oscula, officiorum sunt; basia, pudicorum affectuum; suavia, libidinum vel amorum. DONAT, in Eun. Terent.
On lit dans Papias: Basia conjugibus, sed et osculadantur amicis;
Suavia lascivia miscentur grata labellis.
Sinner, Cat. des Ms. de Berne, t. I, p. 394.
Si 'l bais emblatz
Mi fos datz
O neys autreyatz.
P. Vidal: Tant me platz.
Si le baiser volé me fût donné ou seulement concédé.
Que m don un bais en guizardon.
Arnaud de Marueil: Lo gens temps.
Qu'elle me donne un baiser en récompense.
CAT. Bes. ESP. Beso. PORT. Beijo. IT. Bacio.
2. Baisat, s. m., baiser.
Quar autre baisatz
No m'es delietz ni sabor.
Alphonse II, Roi D'Aragon: Per mantas.
Car autre baiser ne m'est délice ni saveur.
3. Baizament, s. m., baiser, baisement.
Homenatge, mans junchas e dat baizamens.
Cartulaire de Montpellier, fol. 57.
Hommage, mains jointes et baiser donné.
ANC. CAT. Besament. IT. Baciamento. (ESP. Besamiento)
4. Baisada, s .f., baiser.
Lengua entrebescada (: entremesclada)
Es en la baisada.
B. Martin: Bel m'es.
La langue est entremêlée dans le baiser.
5. Baysaire, s. m., lat. basiatorem, baiseur.
E seria jauzious e baysaire.
De la gensor que hom puesca vezer.
Arnaud de Marueil: En mon cor.
Et je serais jouissant et baiseur de la plus belle qu'on puisse voir.
ANC. FR.
Mais les baiseurs de bois qui lechent la peinture
Des cailloux safranés de force pourriture,
Périront à bon droit.
H. Estienne, Apol. pour Herod., t. I, p. 22.
ESP. Besador. PORT. Beijador. IT. Baciatore.
6. Baisar, v., baiser, embrasser.
El vas en que Dieus jac baisar.
Deudes de Prades: Si per amar.
Baiser le tombeau où Dieu reposa.
Quan li baisiei dousamen
Son bel col blanc, covinen.
G. Faidit: Gen fora.
Quand je lui baisai doucement son beau cou blanc, avenant.
Il se disait aussi de l'action de baiser lors de la prestation de l'hommage.
S'eu fos seigner, ja no m feir' homenatge
Adrechamen, car sai qu'el no 'l tenria;
Ni m baisera mais de boch' el visatge,
Car autra vetz la m baiset a Pavia,
Pois en baiset lo papa eissamen.
Lanfranc Cigala: Estiers mon grat.
Si j'étais seigneur, jamais il ne me ferait hommage sincèrement, car je sais qu'il ne le tiendrait pas; ni il ne me baiserait plus sur la bouche au visage, car une autre fois il me la baisa à Pavie, puis il en baisa également le pape.
Loc. Merce, mi dons, a cui baisiei las mas.
Pons de la Garde: Farai chanso.
Merci, ma dame, à qui je baisai les mains.
Prov. Qui dereir' autrui
Cavalgua, non baisa qui vol.
Amanieu des Escas: Dona per cui.
Qui chevauche derrière autrui, ne baise qui veut.
Substantiv. Mas ab un dous baizar m'aucis.
B. de Ventadour: Ab joi mou.
Mais elle me tue avec un doux baiser.
ANC. FR. Elas! il a no huis baisiet.
Roman du Chastelain (Châtelain, castlá, castlan, castellán, castellano, catalán) de Couci, v. 2654.
CAT. Besar. ESP. Bezar. PORT. Beijar. IT. Baciare.
7. Rebayzar, v., rebaiser, baiser de nouveau.
Las sanctas reliquias...
… Li ten, e las rebaysa.
Roman de Fierabras, v. 4352.
Lui tient les saintes reliques, et il les rebaise.
IT. Ribaciare. (ESP. Rebesar, besuquear)
Bala, s. f., anc. allem. Ballen, balle, ballot, paquet.
Voyez Muratori, Diss., 33; Boxhorn, p. 9.
Treis balas d'acier.
Char. Du péage de Valence. Hist. de Val., p. 299.
Trois balles d'acier.
De cada bala de draps.
Tit. de 1248. DOAT, t. CXVI, fol. 16.
De chaque balle de drap.
CAT. ESP. PORT. Bala. IT. Balla.
Balach, Balays, s. m., balais, diamant.
Voyez Leibnitz, p. 102.
Balach ha color de carbuncle.
Eluc. de las propr., fol. 185.
Balais a couleur d'escarboucle.
Cum a mais de valor
D'un veir' un ric balays.
G. Faidit: Ges no m tuelh.
Comme un riche balais a plus de valeur qu'un verre.
ANC. FR. Belle espée garnie de pierres, de dyamans, rubis et balays.
Monstrelet, t. III, p. 22.
ANC. CAT. Balay. ESP. PORT. Balax.
Balansa, s. f., lat. bilanx, balance.
Unas balansas e lor pes per pezar las carns.
Tit. de 1422. DOAT, t. LXXIII, fol. 145.
Unes balances et leurs poids pour peser les chairs.
Ans tenc drech la balansa
De liautat.
B. Carbonel: Per espassar.
Mais il tint droit la balance de loyauté.
- Balancier.
Una corda prima per la balansa del reloge.
Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 229.
Une corde fine pour le balancier de l'horloge.
- Fig., agitation, doute, perplexité.
Lo jorn qu'en aital balansa
Volgui mon fin cor assire.
G. Faidit: Coras que.
Le jour où je voulus placer mon fidèle coeur en telle perplexité.
- Balance, signe du zodiaque. (ESP. Libra)
Et intra senes duptansa
Lo solelh en la balansa
En lo dezesete dia
De setembre tota via.
Brev. d'amor, fol. 30.
Le soleil entre toujours sans faute dans la balance au dix-septième jour de septembre.
CAT. Balansa. ESP. Balanza. PORT. Balança, IT. Bilancia.
2. Balans, s. m., perplexité, incertitude, inquiétude.
E m ten en aquest balans.
Marcabrus: Contra.
Et me tient dans cette perplexité.
CAT. Balans. (ESP. Balanceo)
3. Balansar, v., peser, balancer.
Cel que fai pan per revendre
No 'l sap tan prim balanzar.
Giraud de Borneil: Honraz es hom.
Celui qui fait du pain pour revendre ne le sait si finement peser.
E regarda be
Ta vida, e balansa
On vai ni don ve.
P. Cardinal: Non cre que.
Et regarde bien ta vie, et pèse où elle va et d'où elle vient.
Qu'en la onda
Que m fai balansar
Ins en la mar preonda.
Un troubadour anonyme: Flors de paradis.
Qu'en l'onde qui me fait balancer dans la mer profonde.
Sabetz per que no m vir ni no m balans
De vos amar, ma bella douss' amia.
Berenger de Palasol: Tan m'abelis.
Vous savez pourquoi je ne me détourne ni balance de vous aimer, ma belle douce amie.
Part. pas. Las paraulas del sabi balansadas en balansa.
Trad. de Bède, fol. 43.
Les paroles du sage pesées en balance.
ANC. CAT. Balanceyar. ANC. ESP. Balanzar. PORT. Balancear. IT. Bilanciare.
4. Desbalansar, v., renverser, ébranler, trébucher.
Quan veillesa lo rom ni desbalansa.
H. de S.-Cyr: Antan fes.
Quand la vieillesse le casse et l'ébranle.
Can cuia montar, desbalansa.
Libre de Senequa.
Quand il croit monter, il trébuche.
Balaustra, Balaustia, s. f., du lat. balaustrum, balustium, balauste,
grenadier sauvage.
Es assemblada a roza de balaustra.
Trad. d'Albucasis, fol. 18.
Elle ressemble à rose de balauste.
D'escorsa de milgrana et de balaustia.
Eluc. de las propr., fol. 85.
D'écorce de grenadier et de balauste.
ESP. Balaustia. (granado silvestre) IT. Balaustra. (Chap. Mangrané bort)
Balay, s. m., verge, balai.
Si'l coms es d'avol balay soffrens.
Boniface de Castellane: Sitot m'es fort.
Si le comte est souffrant de méchante verge.
- Balle, capsule qui enveloppe le grain.
Que part lo gran e 'l balay.
Marcabrus: L'iverns vai.
Qui sépare le grain et la balle.
ANC. FR. Mesloient laditte avaine avec paille, appelée balais, pour donner aux chevaus. Lett. de rém., 1379. Carpentier, t. 1, col. 436.
2. Balaiar, v., balancer, s'agiter.
Pos que l' espig' es issida,
Balaya lonc temps lo gras.
B. de Ventadour: Lo temps.
Depuis que l'épi est sorti, le grain balance long-temps.
- Frapper.
Proverbe. Om cuoil mantas ves los balays
Ab que mezeis se balaya.
La comtesse de Die: Ab joi.
On cueille maintes fois les verges avec lesquelles on se frappe soi-même.
ANC. FR. Porte l'enseigne
Qui baloie contre le vent.
Roman du Renart, t. III, p. 239.
Lors aux penons qu'on véoit balloyer.
Déposition de Richard II.
Balbt, adj., lat. balbus, bègue.
L'aur' amara...
E 'ls lecx
Becx
Dels auzels ramencx
Te balbtz e mutz.
A. Daniel: L'aur' amara.
Le vent âpre... et tient bègues et muets les friands becs des oiseaux branchiers.
Am Lois lo balb.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 120.
Avec Louis le bègue.
ANC. FR. A Looys le fil Challe le Chauf, qui Loys li baubes fu apelez.
Rec. des Hist. de Fr., t. VIII, p. 326.
PORT. IT. Balbo.
2. Balbucient, adj. v., lat. balbutientem, balbutiant.
Cum vezem els ybres qui so balbuciens.
Eluc. de las propr., fol. 44.
Comme nous voyons aux ivres qui sont balbutiants.
CAT. Balbucient. ESP. PORT. Balbuciente. IT. Balbettante.
Balc, adj., humide.
Una terra trop balca, arenosa, ichi del fondament perfon e se levet en aut.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 99.
Une terre très humide, sablonneuse, sortit du fondement profond et se leva en haut.
Balcon, s. m., goth. Balck, balcon. (all. Balke, Balkon)
Voyez Mayans, t. II, p. 224; Denina, t. III, p. 10; Pougens, p. 132.
La dona ac paor, e fugi al balcon, e se laisset cazer jos, e fo morta.
V. de Guillaume de Cabestaing.
La dame eut peur, et fuit au balcon, et se laissa cheoir en bas, et elle fut morte.
CAT. Balcó. ESP. Balcón. PORT. Balcão. IT. Balcone.
Balena, s. f,. lat. balena, baleine.
Balena porta mais d'amor
Que negus peisos que sia
A sos cadels. (Chap. cadell, cadells: cría, críes de gos o datres mamíferos com la ballena. ESP. literal: “La ballena trae más amor a sus crías, ballenatos, que ningún pez que sea.)
Brev. d'amor, fol. 52.
La baleine porte plus d'amour à ses petits que nul poisson qui soit.
E Jonas del ventre de la balena. Liv. de Sydrac, fol. 118.
Et Jonas du ventre de la baleine.
CAT. Balena. ESP. Ballena. PORT. Balea. IT. Balena.
2. Balenat, s. m., baleineau, petit de la baleine.
Meravelhosament aima balenatz, e 'ls mena ayzeian per mar...
Balenatz fuio ves sa coa.
Eluc. de las propr., fol. 156.
Elle aime merveilleusement ses baleineaux, et les mène en errant par mer... Les baleineaux fuient vers sa queue.
ESP. Balenato (ballenato). PORT. Baleato. IT. Balenetto.
Balesta, s. f., lat. balista, baliste, arbalète.
A presa una balesta, et ung cop a trach al dit conte.
Chronique des Albigeois, col. 90.
Il a pris une baliste, et a tiré un coup audit comte.
Bona balesta ab bon croc.
Tit. de 1302. DOAT, t. XLIX, fol. 311.
Bonne arbalète avec bon croc.
CAT. ESP. Ballesta. PORT. Besta. IT. Balestra.
2. Balestier, s. m., arbalétrier.
Menet ab si X M cavayers e M balestriers.
Philomena.
Il mena avec lui dix mille cavaliers et mille arbalétriers.
Us braus balestiers enicx
Que traisses als enemicx.
H. de S.-Cyr: Messonget.
Un cruel arbalétrier méchant qui tirât aux ennemis.
CAT. Ballester. ESP. Ballestero. PORT. Besteiro. IT. Balestrajo.
3. Balestrada, Balestada, s. f., portée d'arbalète.
Luein d'aqui una balestrada.
Roman de Jaufre, fol. 113.
Une portée d'arbalète loin de là.
Pus d'una balestada an payas reculatz.
Roman de Fierabras, v. 434.
Les païens ont reculé plus d'une portée d'arbalète.
ESP. Ballestada (tiro de ballesta). IT. Balestrata.
4. Arbalesta, Albaresta, s. f., arbalète.
Car Dieus lo reis sap s'arbalesta tendre.
G. Faidit: Cascus hom.
Car Dieu le roi sait tendre son arbalète.
Albarestas et arcs eysserrar e destendre.
V. de S. Honorat.
Desserrer et détendre arbalètes et arcs.
Trazon ab arbalestas los cairels empenats.
(N. E. pena : pluma; empenats: con pluma.)
Guillaume de Tudela.
Ils tirent avec les arbalètes les flèches empennées.
5. Arbalestada, s. f., portée d'arbalète.
Luin una gran arbalestada.
Roman de Jaufre, fol. 100, var. du n° 7988.
Loin une grande portée d'arbalète.
ANC. FR. L'ost au roi Challes tant s'aproche
Qu'il n'a pas une arbalestée
Jusques ceux qui les contratendent.
G. Guiart, an 1264. Carpentier, t. 1, col. 272.
6. Arcbalestrier, s. m., arbalétrier.
E sabran arcbalestrier
Qu'es la patz en la contrada.
Bertrand de Born: Rassa m'es.
Et les arbalétriers sauront que la paix est dans la contrée.
Ballar, v., danser, sauter.
Si quis balationes ante ecclesias sanctorum fecerit.
Conc. Bracar. De 572 (N. E. Segundo concilio de Braga). Aldrete, p. 272. Voyez Mayans, t. II, p. 244; Denina, t. III, p. 10.
El vi lo vedel que li cantavan e li balavan.
Hist. abr. de la Bible, fol. 33.
Il vit le veau devant lequel ils chantaient et dansaient.
(ESP. Él vio el becerro – de oro - al cual le cantaban y bailaban.)
Al son de flaviol
Balar.
T. de B. Gaucelm et de J. de Miralhas: Joan.
Danser au son du flageolet.
(Chap. Ballá o dansá al so del fabriol.)
ANC. FR. Sire, empres le chanter
Déussiez bien baler.
Ysopet, II, fab. 28. (N. E. Libro francés sobre fábulas, ej. de Esopo)
- Élancer.
Aquels aussels...
Los fes trastotz del fanc volar,
Et pueis los fes en haut balar.
Trad. de l'Évangile de l'Enfance.
Ces oiseaux... il les fit tous voler de la fange, et puis les fit s'élancer en haut.
CAT. ANC. ESP. Ballar. (ESP. MOD. Bailar.) PORT. Bailar. IT. Ballare.
2. Bal, s. m., bal, danse.
M en trobet a trechas... gran bal.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 92.
Il en trouva mille aux danses... grand bal.
- Sorte de poésie.
Bals es divers de dansa... Bals a X coplas o mays.
Leys d'amors, fol. 41.
Le bal est différent de la danse... Le bal a dix couplets ou plus.
CAT. Ball. ESP. Bayle (baile). PORT. Baile. IT. Ballo.
3. Ballada, s. f., ballade.
Dona N' Auda, balladas ni chansons
No vuelh faire que no y parle de vos.
Pons de Capdueil: Per joi d'amor.
Dame Aude, je ne veux faire ballades ni chansons que je n'y parle de vous.
CAT. Ballada. ANC. ESP. Balada, balata. IT. Ballata.
4. Baladeta, s. f., petite ballade.
Va, baladeta, tost de cors ten via,
E saluda me ma douss' amia.
Un troubadour anonyme: Lo fin cor.
Va, petite ballade, tiens ton chemin vite en courant, et salue-moi ma douce amie.
IT. Ballatetta.
5. Balaresc, s. m., ballade.
Ni sirventesc,
Ni balaresc,
Non t'aug dir nuilla fazon.
Giraud de Cabrieras: Cabra joglar.
Je ne t'entends dire en nulle façon, ni sirvente, ni ballade.
6. Entrebalhar, v., bondir autour, sauter autour.
Son semblans a jove lebrier que vol corre apres totas las bestias que ve, e neguna non pren, e laissa se tot entrebalhar, e res no profiecha.
V. et Vert., fol. 61.
Ils sont semblables au jeune lévrier qui veut courir après toutes les bêtes qu'il voit, et n'en prend aucune, et se laisse tout bondir autour, et il ne profite rien.
Balloar, s. m., boulevard.
Grands balloars per se defendre.
Chronique des Albigeois, col. 86.
De grands boulevards pour se défendre.
ANC. FR. Flanquée de bons boulevars de pierre.
Joyeusetez, Facéties, etc., p. 31.
CAT. Baluart. ESP. PORT. Baluarte. IT. Baluardo.
Balma, s. f., grotte, caverne.
Sabran ben las estradas e'l camis traversiers,
Los cluzels e las balmas.
Izarn: Diguas me tu.
Ils sauront bien les estrades et les chemins de traverse, les creux et les grottes.
Fig. La taverna es balma de layros.
V. et Vert., fol. 22.
La taverne est caverne de voleurs.
ANC. FR. Après s'en ala en Bethléem, et en la balme dou Sauveour entra.
(Chap. Después sen va aná a Belén, y a la balma del Salvadó va entrá. Yo les que conec són: la Balma de Zurita, Castelló, la cova de la dona, a Asturies, Covadonga, y la Balma de Peñarroija.)
V. des Saints. Carpentier, t. 1, col. 438.
CAT. Balma.
- Réservoir d'eau.
De la vostra balma de que adagatz los vostres orts.
Tit. de 1276. DOAT, t. CVI, fol. 253.
De votre réservoir duquel vous arrosez vos jardins.
2. Balmeta, s. f., petite grotte.
Aras viron una balmeta
Pres del sentier.
Trad. d'un Évangile apocryphe.
Soudain ils virent une petite grotte près du sentier.
Balme, Basme, s. m., lat. balsamum, baume.
Metez de pur balme un pauc.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Mettez un peu de baume pur.
On appelle du même nom l'arbre et la liqueur qu'il fournit.
Basme es aybre no plus naut de dos coydatz...
Basme, las partidas del qual totas so redolens.
Eluc. de las propr., fol. 201 et 196.
Baume est arbre non plus haut que deux coudées...
Baume, les parties duquel sont toutes odoriférantes.
Un basme don ton Dieu fo uncatz...
Ar vay, si beu del basme, fay ne tas volontatz,
E seras de tas plaguas mantenen totz sanatz.
Roman de Fierabras, v. 955 et 958.
Un baume dont ton Dieu fut oint... Maintenant, va, et bois du baume, fais-en tes volontés, et tu seras sur-le-champ tout guéri de tes plaies.
ANC. FR. Qui olent plus soef que basme.
Roman de la Rose, v. 10610.
CAT. Balsam (bàlsam). ESP. (Bálsamo) PORT. IT. Balsamo.
2. Enbasmar, Embaymar, v., oindre, embaumer.
D'aquest oli son onchat et enbasmatz aquels que Dieus fay reys.
V. et Vert., fol. 35.
Ceux que Dieu fait rois sont oints et embaumés de cette huile.
E li fazien tug los ricz embaymar.
V. de S. Trophime.
Et y faisaient embaumer tous les riches.
ANC. FR. Qui sans basme s' enbasme.
Cretin, p. 218.
De femmes une troupe
Portoient du baume cher
Et une boete ou coupe
Pour embasmer sa chair.
La Boderie, Hymnes eccl.
CAT. ESP. PORT. Embalsamar. IT. Imbalsamare.
Baltemo, s. m., lat. balteum, baudrier.
De Anastazi l'emperador... tunica e baltemo.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 65.
D'Anastase l'empereur... tunique et baudrier.
Baluc, adj., stupide, malade.
E pus lo caps es balucs,
Dolens son li membre estremier.
Marcabrus: Al departir.
Et lorsque le chef est malade, les membres extrêmes sont souffrants.
IT. Balosco.
2. Esbalauzir, v., abasourdir, ébahir.
Part. pas. Ni sap on s'an ni on se sia,
Ans es totz esbalauzit.
Roman de Jaufre, fol. 46.
Il ne sait où il aille ni où il soit, mais il est tout abasourdi.
Qui es esbalauzitz en sos oils, pessa mal.
Trad. de Bède, fol. 34.
Qui est ébahi dans ses yeux, pense mal.
ANC. CAT. Esbalair.
Ban, s. m., lat. bannum, ban, convocation, ordonnance, autorité.
E meton bans e malas costumas per ocayzon d'aver emendas.
V. et Vert., fol. 15.
Et ils mettent bans et mauvaises coutumes pour occasion d'avoir des amendes.
Mas des que siguem tuit un ban.
Giraud de Borneil: A l'honor de.
Mais puisque nous suivons tous une même ordonnance.
Loc. Yeu m pens de cortesia tan
Que res non es, ni eu no sai
On ja la truep, pus non es lai
On tug m'autreiavon lo ban.
G. de S.-Didier : Companhon ab joy.
Je pense tellement de courtoisie qu'elle n'est rien, et je ne sais où je la trouve jamais, puisqu'elle n'est pas là où tous m'accordaient l'autorité.
CAT. Ban. ESP. PORT. IT. Bando.
2. Bandier, Bannier, s. m., sergent, bannier.
E l'autr' es corrieus o bandiers
Que tot l'an en mal despensa
Per gatjar pastors o boyers.
Folquet de Lunel: El nom del.
Et l'autre est coureur ou sergent qui dépense toute l'année en mal pour gager pâtres (N. E. bergers) ou bouviers.
Que aia forestiers et baniers qu'els gardo.
Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 97.
Qu'il ait gardes champêtres et banniers qui les gardent.
ANC. FR. Bandiers jurés ou messiers jurés de la ville de Narbonne... Survint un messier ou bandier qui gaga le suppliant d'une brebis.
Lett. de rém., 1404. Carpentier, t. 1, col. 446.
ANC. CAT. Banderer. IT. Banditore. (ESP. Pregonero, que pregona los bandos. Chap. Pregoné, qui pregone los pregons, bandos.)
3. Bandir, v., lat. bannire, proclamer.
Quan l'ac facha, dis aitans:
Vuelh que la serf e la banda
Totz temps.
G. Adhemar: Quan la.
Quand il l'eut faite, il dit telles choses: Je veux qu'il la serve et la proclame en tout temps.
- Déployer, agiter.
E tanta bela ensenha e tant peno bandir.
Guillaume de Tudela.
Et déployer tant de belles enseignes et tant de guidons.
Part. pas.
Senheiras desplegadas e 'ls gonfanons banditz.
Guillaume de Tudela.
Enseignes déployées et les étendards flottants.
- Exiler, bannir.
Li senhors, ab la cort, lo podon bandir.
Cout. de Condom de 1313.
Les seigneurs, avec la cour, le peuvent bannir.
Part. pas. substantiv. Las terras dels banditz.
Tit. du XIVe sièc. DOAT, t. VIII, fol. 219.
Les terres des bannis.
ESP. (Exiliar, prohibir) PORT. Bandir. IT. Bandire.
4. Bandimen, s. m., ban, ordonnance, bannissement.
E can d'aquel rey fo cridatz lo bandimens.
P. de Corbiac: El nom de.
Et lorsque le ban de ce roi fut crié.
Et aprob lo bandiment.
Cout. de Condom de 1313.
Et après le bannissement.
ANC. FR. Aler metre bandiment en une vigne, etc.
Lett. de rém., 1459. Carpentier, t. I, col. 451.
CAT. Bandejament.
5. Baneiament, s. m., saisie, mise au ban.
Baneiament et gatjament de bestials que darian dampnatge.
Tit. de 1394. DOAT, t. CXLII, fol. 54.
Mise au ban et saisie des bestiaux qui donneraient dommage.
6. Banda, s. f., troupe, bande.
Avia faita tres bandas de sas gens.
Chronique des Albigeois, col. 53.
Il avait fait trois bandes de ses gens.
CAT. ESP. PORT. IT. Banda.
7. Auriban, s. m., arrière-ban.
Mas lai de vas Montfort
Volgra vezer hueimais son auriban
Contra totz selhs qui 'l van d'onor baissan.
Bertrand de Born: Un sirventes.
Mais là devers Montfort je voudrais voir son arrière-ban contre tous ceux qui vont le rabaissant d'honneur.
Ab aquestas paraulas, es l'auriban cornatz.
Roman de Fierabras, v. 602.
A ces mots, l'arrière-ban est sonné.
8. Reiban, s. m., arrière-ban.
E Karles a mandat son reiban.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 78.
Et Charles a mandé son arrière-ban.
9. Bandiera, Baneira, s. f., bannière, étendard.
Am la baniera de la ciotat de Roma.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 101.
Avec la bannière de la ville de Rome.
Ten la bandiera de saint Jordi.
Anc. tarif des monnaies en provençal.
Tient la bannière de S. George.
Cant viron las baneiras desplegadas.
Guillaume de Tudela.
Quand ils virent les bannières déployées.
Loc. Venguet a baniera desplegada.
Chronique des Albigeois, col. 11 (ou II).
Il vint à bannière déployée.
Et enueia m de fort maneira
Hom volpilh que porta baneyra.
Le moine de Montaudon: Be m'enueia.
Et m'ennuie de forte manière homme lâche qui porte bannière.
Fig. Per far sos mandamens,
Segrai sa banera.
Giraud de Borneil: Sol qu'amors.
Pour faire ses commandements, je suivrai sa bannière.
CAT. ESP. Bandera. PORT. Bandeira. IT. Bandiera.
10. Banaire, s. m., qui porte la bannière, banneret.
Aquist banaires
Qu'an castels I o II o tres.
Brev. d'amor, fol. 122.
Ces bannerets qui ont châteaux un ou deux ou trois.
CAT. Banderado (senyaler). IT. Banderaio. (ESP. Abanderado.)
11. Bandeiar, Baneyar, v., flotter, s'agiter.
Tan golfayno contra 'l ven baneyar.
Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.
Tant de drapeaux flotter contre le vent.
Mas eu faz com fe 'l cers... can vi
L'ombra dels banz en la fon bandeiar.
G. de Montagnagout: Non estarai.
Mais je fais comme fit le cerf... quand il vit l'ombre des cornes s'agiter dans la fontaine.
Part. prés.
Los estendards dressatz contra 'l vent banoians.
Guillaume de Tudela.
Les étendards levés s'agitant contre le vent.
- S'amuser, se récréer.
E can ven en apres que levo del dinnar,
Cascus pres son caval per anar baneyar.
Roman de Fierabras, v. 5007.
Et quand il arrive ensuite qu'ils se lèvent de dîner, chacun prit son cheval pour aller se récréer.
ANC. FR. Li quens esteit alé chacier,
El bois s'alout esbanoier.
Roman de Rou, v. 6183.
ESP. Bandear.
12. Desbandir, v., rappeler du bannissement.
Part. pas. Devon esser desbandit.
Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 255.
Doivent être rappelés du bannissement.
IT. Sbandire.
Bandon, s. m., permission.
Que m des bando
Que chantes.
G. Riquier: Ar non agui.
Qu'elle me donnât permission que je chantasse.
El rei si 'l det bandon d'anar e met lo en arnes de totas res.
V. d'Aimeri de Peguilain.
Le roi ainsi lui donna la permission d'aller, et le mit en équipage de toutes choses.
ANC. FR. Onques pucele de parage
N'ot d'amer tel bandon cum gié,
Car j'ai de mon père congié
De faire ami e d'estre amée.
Roman de la Rose, v. 5845.
Adv. comp.
No truep selhuy ni selha que mout gen,
Quan la mentau, no la laus a bando.
G. Riquier: Razos m'aduy.
Quand je la mentionne, je ne trouve celui ni celle qui ne la loue sans réserve.
S'amon de bon cor a bandon.
G. Faidit: Dalfins, respondetz.
Ils s'aiment de bon coeur sans réserve.
ANC. FR. Vá, si li di qu'il vigne à mei,
M'amor li metrai à bandun.
Marie de France, t. 1, p. 488.
2. Abandon, s. m., penchant, volonté.
Qui layssa anar l'ayga a son abandon.
V. et Vert., fol. 103.
Qui laisse aller l'eau à son penchant.
ANC. FR. Comme le vent souffle à son abandon
Le duvet blanc du vieux chenu chardon.
Amyot, trad. de Plutarque. Morales, t. IV, p. 444.
ESP. PORT. Abandono. IT. Abbandono.
Adv. comp.
E totz los mandamentz farai ad abandon.
V. de S. Honorat.
Et tous les commandements je ferai sans réserve.
ANC. FR. Mais tost s' en parte à habandon.
Fabl. et cont. anc, t. 1, p. 70.
3. Abandonar, v., abandonner, quitter, délaisser, livrer.
Drutz qui pros don' abandona.
P. Raimond de Toulouse: Pos lo prims.
Amant qui abandonne noble dame.
Com so folas femnas que se abandonon per un pauc de gazanh.
V. et Vert., fol. 17.
Comme sont folles femmes qui se livrent pour un peu de profit.
Part. pas. adv. comp:
E Frances esperonan lor fres abandonatz.
Roman de Fierabras, v. 410.
Et les Français éperonnent à bride abattue.
CAT. ESP. PORT. Abandonar. IT. Abbandonare.
5. Abandonadamen, adv., en toute hâte, sans réserve.
C'anesson vers lo corn abandonadamens.
P. de Corbiac: El nom de.
Qu'ils allassent vers l'angle en toute hâte.
… Eu non voil abandonadamen
Ome lauzar, s'enan vist no l'avia.
Rambaud de Beaujeu: En Peire.
Je ne veux louer un homme sans réserve, si je ne l'avais vu auparavant.
ANC. FR. De ses hauts dons qu'il a entièrement
En elle mis abandonéément.
Charles d' Orléans, p. 40.
IT. Troppo abbandonatamente t'ho amato.
Volg. delle Pistole d'Ovidio.
Banc, s. m., banc, siége, place.
Voyez Aldrete, p. 363; Denina, t. III, p. 10; Mayans, t. II, p. 227;
Muratori, Diss. 33.
Anero se asetjar en un bel banc.
V. de S. Honorat.
Ils allèrent s'asseoir en un beau banc.
Dorm sobre archa e sobre banc.
Giraud de Borneil: Quant la bruna.
Dort sur coffre et sur banc.
Fig. Cosi us torn en vostre banc.
Gavaudan le Vieux: A la pus longa.
Comment il vous remet en votre place.
Fig. Per que Adams lo pom trazit...
Elh era assis en tal banc, etc.
Gavaudan le Vieux: Patz passien.
C'est pourquoi Adam prit la pomme... il était assis en tel banc, etc.
CAT. Banc. ESP. PORT. IT. Banco.
2. Banca, s. f., siège, banquette.
Ad ops de portar corona
Sus en l'emperial banca.
P. Vidal: Car' amiga.
Afin de porter la couronne sur le siége impérial.
Fig. Baissaretz d'aut banc en banca.
Gavaudan le Vieux: A la pus longa.
Vous baisserez de haut rang en banquette.
ANC. FR. Banque de chesne ou de haistre.
Tit. de 1379. Carpentier, t. I, col. 454.
CAT. ESP. PORT. IT. Banca.
3. Bancal, s. m., banc, siége.
E trais m'a part
Sezer sus un bancal.
Amanieu des Escas: En aquel mes.
Et m'amène asseoir à part sur un banc.
CAT. ESP. PORT. Bancal.
Bandisos, s. f., apprêt, étalage de mets.
Qu'a lui no dol ni s'irais
Si 'l datz faisols ab uignos
Senes autra bandisos.
B. de Miraval, Gloss. occit.
Qu'il ne lui fait peine ni se fâche si vous lui donnez haricots avec oignons sans autre apprêt.
Banh, Bain, s. m., lat. balneae, bain.
Ieu muer si cum fetz el banh
Serena, lo vielh auctor. (Senequa)
Giraud le Roux: A lei de bon.
Je meurs comme fit au bain Sénèque, le vieil auteur.
- Fig., purification, délices.
Apres l'anar c'avem empres
En lai on es comunals bainz.
Giraud de Borneil: En un chantar.
Après le voyage que nous avons entrepris devers là où est la commune purification.
Loc. Ar ai conquist sojorn en banh.
P. Vidal: Neu ni gel.
J'ai maintenant conquis repos en délices.
ANC. CAT. Bayn. EST. Baño. PORT. Banho. IT. Bagno.
2. Balneacio, s. f., balnéation, action de se baigner.
Per balneacio. Eluc. de las propr., fol. 22.
Par balnéation.
3. Banhar, v., baigner, mouiller.
Alcuna vetz lo banharetz.
Si vostr' auzel a trop gran set,
E volontiers en aiga s met,
Per sol beure, non per banhar.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Quelquefois vous le baignerez.
Si votre oiseau a trop grande soif, et se met volontiers dans l'eau, seulement pour boire, non pour baigner.
Ieu sui aisselh qu'e mieg de l'aiga s bagna (qu'e : qu'en)
E mor de set.
Perdigon: Estat aurai.
Je suis celui qui se baigne au milieu de l'eau et meurt de soif.
- Fig., baigner, délecter.
Quar en valor se banha.
B. de Rovenhac: Belh m'es.
Car il se délecte en valeur.
Tot en aissi quo s banha doussamen
Salamandra en fuec et en ardura.
P. de Cos d' Aorlac: Si quo 'l solelhs.
Tout ainsi que la salamandre se baigne doucement en feu et en brûlure.
Part. pas.
Els li viron tan bellz e los huellz e la cara
Com si se fos banhada.
V. de S. Honorat.
Ils lui virent les yeux et la face aussi beaux comme si elle se fût baignée.
ANC. FR.
De ce que tu es mors mon cuer en duel se bainge.
Poëme d'Hugues Capet, fol. 17.
Il se baigne en liesse et en félicité.
Desportes, premières oeuvres, p. 46.
Berger Thenot, je suis esmerveillé
De tes chansons, et plus fort je m'y baigne
Qu'à escouter le linot esveillé.
C. Marot, t. III, p. 294.
ANC. CAT. Banyar. ESP. Bañar. PORT. Banhar. IT. Bagnare.
Banz, s. m., corne, bois de cerf.
Mas eu faz com fe 'l cerf... can vi
L'ombra dels banz en la fon bandeiar.
G. de Montagnagout: Non estarai.
Mais je fais comme fit le cerf... quand il vit l'ombre des cornes s'agiter dans la fontaine.
2. Bana, Banda, s. f., corne.
Las banas d'un moton que paissia.
Hist. abr. de la Bible, fol. 7.
Les cornes d'un mouton qui paissait.
II buous e II sonalhs e IIII banas que tenon els caps.
Declaramen de motas demandas.
Deux boeufs et deux sonnettes et quatre cornes qui tiennent aux têtes.
Natura a provezit a cascuna bestia d'alcunas armas, cum a cervis de bandas.
Eluc. de las propr., fol. 230.
La nature a pourvu chaque bête de quelques armes, comme aux cerfs de cornes.
CAT. Banya. (ESP. Cuerno)
3. Enbanamen, s. m., ouvrage à cornes, partie de fortification.
Los enbanamens de la vila.
Tit. de 1382. Ville de Bergerac.
Les ouvrages à cornes de la ville.
Baptisme, s. m., lat. baptismus, baptême.
Los autres que no volgran penre baptisme. Philomena.
Les autres qui ne voudraient prendre le baptême.
E pueys ab totz los reys que baptism' an
Anet venjar Jhesu-Crist en Suria.
Folquet de Lunel: Al bon rey.
Et puis avec tous les rois qui ont baptême, il alla venger Jésus-Christ en Syrie.
CAT. Baptisme. ESP. Bautisme (bautismo). PORT. Babtismo.
IT. Battesimo.
2. Batejamen, s. m., baptême.
Lay el soudan del Cayre, sol pren batejamen.
P. Bremon Ricas Novas: Pus partit.
Là au soudan du Caire, pourvu qu'il prenne baptême.
ANC. FR. Quant li rois fu bauptisiez et li offices du bauptiszement fait, il issi de l'église.
Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 171.
IT. Battezzamento.
3. Baptistili, s. m., baptême.
Que diguas to veiaire: per cal razo descies
Lo nostre baptistili?
Izarn: Diguas me tu.
Que tu dises ton avis: pour quelle raison ignores-tu notre baptême?
4. Babtismal, adj., lat. baptismalis, baptismal.
Han perduda innoscencia babtismal.
Eluc. de las propr., fol. 59.
Ils ont perdu l'innocence baptismale.
CAT. Babtismal. ESP. Bautismal. PORT. Baptismal. IT. Battesimale.
5. Batejar, Bathegar, v., lat. baptizare, baptiser, donner un nom.
E tals es nus
Que non a plus
Qu'aquel c'om porta batejar.
P. Cardinal: Predicator.
Et tel est nu qui n'a pas plus que celui qu'on porte baptiser.
K. magnes mandec a l'arssevesque Turpi que totz los bapteges.
Philomena.
Charlemagne manda à l'archevêque Turpin qu'il les baptisât tous.
Er finisc mon no sai que s'es,
Qu'aissi l'ai volgut batejar.
Rambaud d'Orange: Escotatz.
Maintenant je finis mon je ne sais ce que c'est, car j'ai voulu le baptiser ainsi.
Prov. Car sa cresma pert qu'ilh met e 'l lezer,
Qui filh d'ase bateja.
Aimeri de Peguilain: A lei de fol.
Car il perd son chrême et le loisir qu'il y met, qui baptise un fils d'âne.
Part. pas. Vuelh esser batejatz.
Izarn: Diguas me tu.
Je veux être baptisé.
Substantiv. K. vestic totz los bategatz, e lor donec blat a manjar. Philomena.
Charles vêtit tous les baptisés, et leur donna blé à manger.
ANC. FR. Ne baptise pourtant de plainte déguisée
Les vers que je soupire au bord ausonien.
Du Bellay, p. 402.
CAT. Batejar. ESP. Bautizar. PORT. Babtizar. IT. Battezzare. (chap. batejá o batechá.)
6. Desbatejat, adj., non baptisé.
Sobr'els fals Turcx desbatejatz.
Aimeri de Bellinoi: Cossiros.
Sur les faux Turcs non baptisés.
7. Rebateiar, Rebatizar, v., rebaptiser.
Que s fezes rebateiar... loqual era rebatizatz o doas vetz bateiatz.
Cat. dels. apost. de Roma, fol. 38 et 44.
Qu'il se fît rebaptiser... lequel était rebaptisé ou deux fois baptisé.
ESP. Rebautizar. IT. Ribattezzare. (Chap. rebatejá o rebatechá)
Bar, s. m., rempart.
Quan enpugiei sus el bar merlat.
G. Rainols d'Apt: Auzir cugei.
Quand je montai sur le rempart crénelé.
2. Barri, s. m., rempart.
Sarrazi asautero la tor a gran rando;
Tot an conquist lo barri tro a l'ausor dromo.
Roman de Fierabras, v. 3316.
Les Sarrasins assaillirent la tour avec grande impétuosité; ils ont conquis tout le rempart jusqu'à la plus haute approche.
Quan vei fortz castels assetjatz
E 'ls barris rotz e effondratz.
Bertrand de Born: Be m play.
Quand je vois forts châteaux assiégés et les remparts détruits et effondrés.
- Faubourg.
Que negun blat iesca de Monpeslier ni dels barris.
Cartulaire de Montpellier, fol. 140.
Q'aucun blé sorte de Montpellier ni des faubourgs.
Baris es veramen
Ditz so que fora vila
Es bastit senes guiza,
Entorn, e pres del mur.
G. Riquier: A lieis cui.
Faubourg est vraiment dit ce qui hors ville est bâti sans forme, à l'entour,
et près du mur.
ANC. FR. Ladicte ville et les barriz d'icelle ont besoing de reparation et fortification.
Ord. des R. de Fr., 1368, t. V, p. 396.
CAT. Barri. ESP. Barrio.
3. Barrian, s. m., habitant du faubourg, bourgeois.
Ab coisseil et ab voluntat dels barrias del castel de Lautrec.
Tit. de 1209. Hist. De Languedoc, t. III, pr., col. 219.
Avec le conseil et la volonté des bourgeois du château de Lautrec.
Bar, Baron, s. m., lat. vir, virum, homme, mari.
En général, bar est sujet au singulier, et baron régime.
C'est l'acception primitive et restreinte de vir, mari.
Non est creatus vir propter mulierem, sed mulier propter virum.
Lo bar non es creat per la femna, mas la femna per lo baro.
Trad. de l' Épître de S. Paul aux Corinthiens.
L'homme n'est pas créé pour la femme, mais la femme pour l'homme.
ANC. FR. Moult ot lo cuer triste et irié,
De son baro se trest arrière.
Marie de France, t. II, p. 384.
Et à baron prengne son frere
Qu'ele a geté de tel misere...
La sainte fame lor respont
Qu'ele n'aura jamès baron,
Ami, n'espous, se celui non
Qui sires est de tot lou monde.
Nouv. rec. de fables et cont. anc, t. II, p. 88.
On l'a employé pour désigner l'âge viril.
Las set estatz, lasquals so: enfantia, puericia, adolescentia, juventutz, baro, vilheza, decrepitutz. La Cofessio.
Les sept âges, lesquels sont: enfance, puérilité, adolescence, jeunesse, âge viril, vieillesse, décrépitude.
Il a aussi signifié grand, seigneur, et même roi, et spécialement baron.
En Blacatz si fo de Proensa gentils bars e autz e rics.
V. de Blacas.
Le seigneur Blacas fut de Provence gentilhomme et distingué et puissant.
Qu'om li traga lo cor, e qu'en manjo 'l baro;
Premier mange... l'emperaire de Roma.
Sordel: Planher vuelh.
Qu'on lui tire le coeur, et que les princes en mangent; que l'empereur de Rome en mange le premier.
E ill baron e il vavassor.
P. Vidal: Tant ai.
Et les barons et les vavasseurs.
ANC. FR. Moult ere halt ber et honorez.
Ville-Hardouin, p. 18.
CAT. (Baró) ESP. Baro (barón). PORT. Barão. IT. Barone.
2. Baronessa, s. f., baronne.
Contessas e baronessas sobre las autras senhoreyans.
Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 18.
Comtesses et baronnes dominant sur les autres.
CAT. Baronessa. EST. Baronesa. PORT. Baroneza. IT. Baronessa.
3. Barnat, s. m., noblesse, baronnage.
De lai es proeza e barnatz
Mantengut, larguesa e covitz.
T. de B. de Miraval et de Bertrand: Bertran.
De l'autre côté prouesse et noblesse, largesse et régal sont maintenus.
Merma pretz e barnatz,
E pus las poestatz.
Giraud de Borneil: Si per mon.
Le mérite et la noblesse dégénèrent, et plus les puissances.
- Concours, émulation de galanterie.
Qu'ieu vi que per un gan,
Si lor fos enviatz,
Si mesclav' us barnatz
Que durava tot l'an.
Giraud de Borneil: Lo doutz chans.
Que je vis que pour un gant, s'il leur fût envoyé, il s'établissait une émulation de galanterie qui durait tout 'l'an.
ANC. FR. Tant qu'il fu en la sale amunt,
Où asanblez iert li barnez.
Roman du Renart, t. II, p. 348.
ANC. CAT. Barnatz.
4. Barnage, s. m., baronnage, noblesse.
No tan a rey que a tan ric coratge
Quo 'l reys N'Anfos, e tan noble barnatge,
Lays estar pres home de son linhatge.
Paulet de Marseille: Ab marrimen.
Il ne convient pas à un roi qui, comme le roi Alphonse, a si puissant courage et si noble baronnage, qu'il laisse être prisonnier homme de son lignage.
- Exploit d'armes.
Senhors, so dis Rollan, mot nos deu enugar
Que l'amiran Balan si meta al sopar;
So sera gran barnatge qui lo 'n fara laychar.
Roman de Fierabras, v. 3393.
Seigneurs, ce dit Roland, il doit beaucoup nous fâcher que l'émir Balan se mette à souper; ce sera un grand exploit d'armes qui l'en fera désister.
ANC. FR. Le feu roi oudit siége lors
Faisoit conduire grant barnaige,
Et avoit autour de son corps
Plusieurs de son sang et lignaige.
Vigiles de Charles VII, t. I, p. 181.
IT. Barnaggio, baronaggio.
5. Barnatjos, adj., noble, valeureux.
Als nobles cors barnatjos.
P. Vidal: Abril issic.
Aux nobles coeurs valeureux.
6. Barnil, adj., noble, distingué.
Ieu, que vi son gai cors barnil,
Saludei la.
G. d'Autpoul: L'autr'ier.
Moi, qui vis son agréable personne distinguée, je la saluai.
ANC. FR. Barnilment t'estuet contenir.
Marie de France, t. II, p. 439.
7. Baronia, s. f., baronnie, noblesse.
Tolon cieutatz e castels, terras, fieus e baronias.
V. et Vert., fol. 15.
Ils enlèvent cités et châteaux, terres, fiefs et baronnies.
Anero penre conjat de K. e de tota la baronia que era a la ost.
Philomena.
Us allèrent prendre congé de Charles et de toute la noblesse qui était à l'armée.
ANC. FR. Entour eus ot grant baronie
Ki leur tenoient conpaignie.
Roman du Renart, t. IV, p. 128.
CAT. ESP. (baronía) PORT. IT. Baronia.
Baralh, s. m., trouble, dispute, bruit.
Ab fellona desiransa
Et estranhatg' e baralh
Pays amors los desirans.
Marcabrus: Contra.
Amour nourrit les désirants avec félon désir et étrangeté et trouble.
E guerra e baraill.
Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz.
Et guerre et dispute.
2. Baralha, s. f., trouble, dispute, bruit.
Bregas e baralhas e d'autras fulhias assatz. (N. E. folhias, no se lee bien)
Liv. de Sydrac, fol. 101.
Querelles et disputes, et assez, d'autres folies.
ANC. FR. Tant que l'en maintint les bereles
Des serjans aus noires gonneles.
G. Guiart, an 1304. Carpentier, t. 1, col. 522.
CAT. Baralla. PORT. Baralha. IT. Baraja. (ESP. En Aragón, León, baraylla, barallar y barajar. Pelea, riña.)
3. Barrei, s. m., querelle, tumulte, dévastation.
E de Mauzac lo barei
Ai ben auzit cossi fo.
P. Cardinal: L'afar del.
Et j'ai bien ouï comment fut le tumulte de Mauzac.
Adv. comp. E tema meyns mort
Qu'el coms de Montfort,
Qui vol qu'a barrey
Lo mons li sopley.
P. Cardinal: Per folhs ten.
Et qu'il craigne moins la mort que le comte de Montfort, qui veut que le monde se soumette à lui par dévastation.
Loc. Menan a fuec e a barrey.
Avian tot effugat e menat a barrey.
V. de S. Honorat.
Ils mènent à feu et à dévastation.
Ils avaient tout incendié et mené à dévastation.
ANC. CAT. Barreig.
4. Guaralha, s. f., dispute.
Que jes de dona que vos valha
No s tanh, c'ab lor aia guaralha
Ni ab pegua gent ufanieira.
Amanieu des Escas: A vos qu'ieu.
Qu'il ne convient point de dame qui vous vaille, qu'elle ait dispute avec eux ni avec sotte gent orgueilleuse.
5. Barreiament, s. m., enlèvement, pillage.
Del barreiament de las fedas et de la occisio que feiro li mieu.
Tit. de 1243. DOAT, t. CXL, fol. 144.
De l'enlèvement des brebis et de la tuerie que les miens firent.
6. Baralhar, v., contester, disputer, attaquer.
C'ab son amic non baralha.
Marcabrus: Cant l'aura.
Qu'elle ne dispute pas avec son ami.
Tot jorn contendi e m baralh,
M'escrim e m defen e m coralh,
C'om me fond la terra e la m'art.
Bertrand de Born: Un sirventes.
Toujours je conteste et me dispute, je m'escrime et me défends et me courrouce, parce qu'on me détruit la terre et qu'on me la brûle.
CAT. Barallar. PORT. Baralhar. (N. E. Baralhar, tanto romance, como portugués, es la misma palabra que barallar, sólo cambia la ortografía.)
7. Bareiar, v., confondre, troubler.
Dieu prec que trachors barrey,
E los degol e los abays.
P. Cardinal: Rasos es.
Je prie Dieu qu'il confonde les traîtres, et les précipite et les abaisse.
- Attaquer, détruire.
Barreiar iran Tudella,
E 'l Puey e Monferran.
P. Cardinal: Un sirventes trametray.
Ils iront attaquer Tudela, et le Puy et Montferrant.
ANC. FR. Et pour ce souvent on y trouve avantage à fort barroyer la matière... Si rien ne trouve à barroyer au libelle... Si rien n'y peut estre barroyé, peut encore le defendeur demander garand.
Somme rurale. De Laurière, Gloss. du droit fr., t. I, p. 146.
CAT. Barrejar. ANC. ESP. Barajar.
8. Esbaralla, s. f., querelle, tourment.
E mantenent li moc amor esbaralla.
V. de Guillaume de Cabestaing.
Et maintenant amour lui meut querelle.
Baranda, s. f., barricade, bastion.
Non vuelh esser reis d'Irlanda,
Per tal qu'ieu emble ni tuelha
Castel ni tor ni baranda.
P. Cardinal: A tot farai.
Je ne veux pas être roi d'Irlande, pour tel que je vole et emporte château et tour et bastion.
CAT. Barana. ESP. Baranda.
Barat, s. m., tromperie, fraude, supercherie, ribauderie.
Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. III, p. 13.
Peccatz cassa sanctor
E baratz simplessa.
P. Cardinal: Falsedatz.
Le péché chasse sainteté, et la tromperie simplesse.
Et ai ab vos fait maint cortes barat.
Rambaud de Vaqueiras: Valen marques.
Et j'ai fait avec vous mainte courtoise supercherie.
ANC. FR. Qui barat quiert, baraz li vient.
Fabl. et cont. anc, t. III, p. 91.
ANC. CAT. Barat. ESP. PORT. Barato. IT. Baratto.
2. Baran, s. m., tromperie, supercherie.
Ben pot chausir domn' un sol fin aman,
Ses malestan,
Son par o pauc major;
Pero no falh si chauzis en menor,
Si 'l ve valor;
Sol no pes lo baran.
G. de Montagnagout: No sap per.
Une dame peut bien, sans inconvénient, choisir un seul amant chéri, son égal ou un peu au-dessus d'elle; pourtant elle ne commet point de faute si elle choisit en moindre, si elle lui voit du mérite; seulement qu'elle ne pense pas la supercherie.
3. Barata, s. f., tromperie, fraude.
Roma, be sapchatz
Que vostr' avols barata
E vostra foldatz
Fetz perdre Damiata.
G. Figuieras: Sirventes vuelh.
Rome, sachez bien que votre méchante perfidie et votre folie fit perdre Damiette.
- Marché.
Fan baratas ad espera. Brev. d'amor, fol. 12.
Ils font marchés à terme.
- Dette.
Entro que sio pagadas las baratas de la maio.
Tit. de 1226. DOAT, t. XXXVIII, fol. 14.
Jusqu'à ce que les dettes de la maison soient payées.
ANC. PORT. Vender ou empenorar ou outra barata far.
Eluc. doc. de 1270.
CAT. ESP. IT. Barata.
4. Barataria, s. f., marché, intérêts.
Son vedadas usuras et autras baratarias.
Les dix Commandements de Dieu.
Sont prohibées usures et autres marchés.
CAT. Barateria. ANC. ESP. Barataria (también la ínsula Barataria, Quijote).
IT. Baratteria.
5. Baratar, v., trafiquer, friponner, gagner, houspiller.
Subtils en autres engannar o decebre o baratar.
V. et Vert., fol. 31.
Subtils à tromper ou décevoir ou friponner les autres.
S'ieu per juguar m'aseti al taulier,
Ja no i puesca baratar un denier.
Bertrand de Born: Ieu m'escondisc.
Si pour jouer je m'asseois à la table, que je n'y puisse jamais gagner un denier.
Els pastors ab los cas lo cassero e 'l baratero si malamen qu'el en fo portat per mort.
V. de Pierre Vidal.
Les bergers avec les chiens le chassèrent et le houspillèrent si rudement, qu'il en fut porté pour mort.
Ailas! tan mal si barata
Ogiers: Era quan l'ivern.
Hélas! si mal se trafique galant qui avec vieille s'associe.
Nostre cardinals
Sojorna e barata,
E prent bels ostals.
Tomiers et Palazis: De chantar.
Notre cardinal se divertit et trafique, et prend de beaux hôtels.
Compraran ni barataran negu aver.
Tit. de 1221. DOAT, t. CXVI, fol. 2.
Achèteront et trafiqueront aucun avoir.
ANC. FR. Baratent le siècle et engignent.
Fabl. et cont. anc, t. II, p. 388.
C'est cele qui fait l'autrui prendre
Rober, tolir et bareter.
Roman de la Rose, v. 181.