Mostrando las entradas para la consulta aixó es ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta aixó es ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 11 de marzo de 2018

Primavera

AGRAIMENS

Ya fa uns dos mesos que vach escomensá a escriure una poesía cada divendres, mai me podía imaginá les moltes mostres de cariño que ai resibit en este temps per part vostra, de la gen de este grupo, cada día ne sou mes los que me demostreu lo vostre cariño, es per aixó que avui vull donatos les grasies a tots, grasies de tot cor per los vostres comentaris, per la vostra comprensió,  per dedicá un poc del vostre tems a lligim, y grasies per lo cariño que me feu arribá, aixó es energía pera seguí. Tame vull doná les grasies a los creadós de este muro, pos sí, per que grasies a Ramón, Fernando... natros podem expresamos aquí en la nostra llengua, grasies per crea este espai del chapurriau que esta sen mol importan, y mes que u será encara en lo futuro pos cada día som mes gen los que partisipem, grasies a tota eixa gen que partisipe uns escribin, atres comentan, atres lligin, teniu que save que tots fem CHAPURRIAU. Tamé vull doná les grasies a lo primé valén que va escriure aquí Luis Arrufat, ell va perde la po y mos va marcá lo camí a datres que mos ham animat después, y espero que cada día ne ixquen mes com Enrique, o la Olga. Tenim que está mol orgullosos de lo que fem aquí, pos estem demostrán que lo chapurriau, la nostra llengua está viva, ben viva, pos no sol la parlem, sino que tamé la escribim y la lligim tal y com la parlem, sense tindre que adoptá cap paraula ni expresió de fora de les nostres fronteres, som autosufisiens, aixó es un primé pas pa demostrá a los nostres polítics que no nessesitem cap llengua de fora, que natros ya tenim la nostra llengua que está mol viva, y que sol nessesitem que al Aragó li faiguen lo reconeissimén que se mereix, doneuton cuenta si es importán este primé pas que estem donán aquí entre tots, ANIM Y A SEGUÍ.

Juan Carlos Abella.

Ya escomense a fe bon tems, ya escomense a fe tems de:

  "PRIMAVERA"

Esta ple de flo de amelé
una mica pronte, potsé
es lo anunsi de una primavera
que diuen que la sang "altera"

al racó del ribás
comense la vida a donás pás
poc a poc anira eixín
tot alló que está dormín

a la primavera brote la vida
espléndida, mol esclafida
es tems de procreá
animals y plantes si van aplicá

ya escomense lo perdigot a cantá
a una perdiu se vol camelá
y pel terme de Queretes
corren enamorades dos llebretes

cuan cante lo figotero
hai de escomensá a buscá lo sombrero
per un mas de Valchunquera
cantae mol galán per una era

han dit que a La Codoñera
han sentit cantá una cagarnera
es un can tan embelesedó
que per a mols es lo milló

una nutria al riu de Beseit 
ha fet lo niu a un raconet
a una madrilla vol peiscá
pos lo seu fill vol alimentá


Nutria al Ulldemó, Bulldemó, Beseit, Beceite, foto de Jaime Giner Guimerá



lo buitre vole per Valderrobres
y mostre orgullós les seues plomes
es un animal tan elegán
que brille mol si lo veus volán

Maella está plena de fló
de presegué, que fa bona auló
ña que aprofitá este momén
pos en uns díes anirán caen

tamé han dit que a Tamarit
lo aufals fa díes que ha eixit
y ara ya lo podrán segá
en ilusió u fan per primera vegá

a La Fresneda y Torre del Compte 
no se si es una mica pronte
espárrecs vull aná a buscá
ojalá ne puga trová

per les roques del Masmut
la cabra parle en lo seu menut
y Penarroija li enseñe orgullosa
mira quina vila tan maravillosa

Monroch está tan vert
que per lo horizonte se pert
a Fórnols la basas sa omplit
conténs están los patos, man dit

a Fondespala lo mussol vole pa amún
vole y vole hasta Bellmún
disfrute de un paissaje de coló
de tot lo añ es lo milló

a Calaseit florix la olivera
un atre símbol de la primavera
a Lledó no tenen cap pó
pos ara lo tems sirá milló

Olivo , mandarina, mandarino, injerto, empeltá, empelt, olivera


a la Vall a la vora del riu
la gen espere lo estiu
y en los de Massalió van quedá
que estos díes volen disfrutá

són postals de la primavera
de totes les estassións, la primera
es la que mes goch
pos tot torne a escomensá.

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inosséns, llibre tersé.

Llibre tersé.

La milana.

Y en éstes, se presente al cortijo lo Azarías, y la Régula li va doná los bons díes y li va estendre un sac de palla jun a la cuina com acostumáe, pero lo Azarías ni la mirabe, se unflabe y fée com si mastegare algo sense tindre res a la boca y san germana, ¿te passe algo, Azarías, no estarás dolén? y lo Azarías, la buida mirada al foc, gruñíe y ajuntabe les genives desdentegades, y la Régula, ae, no te se haurá mort l´atra milana que tú dius, ¿verdat, Azarías? y después de mol insistí, lo Azarías, lo siñoret me ha despedit, y la Régula, ¿lo siñoret? y lo Azarías, diu que ya soc vell, y la Régula, ae aixó no pot dítu lo siñoret, si te has fet vell, al seu costat ha sigut, y lo Azarías, yo ting un añ mes que lo siñoret, y mastegáe lo no res, assentat al taburet, en los colses a les garres, lo cap entre les mans, la mirada perduda, fixa al fogaril, pero, de repé, se va sentí lo alarit de la chiqueta Menuda y los ulls del Azarías se van iluminá, y los seus labios se van estirá en una sonrissa babeján, y li va di a san germana, arrímam a la chiqueta Menuda veus, y la Régula, ae, estará bruta y lo Azarías, alcánsam a la chiqueta Menuda, y, dabán la seua insisténsia, la Régula se va incorporá y va torná en la Charito y lo seu cos no abultabe mes que lo de una llebre y les seues cametes se doblegáen com les de una nina de drap, com si estigueren desossades, pero lo Azarías la va agarrá en los dits tremolosos, la va acomodá a la seua faldeta, li va aguantá delicadamen lo seu cabet desarticulat contra lo seu bras fort, per deball del sobaco, y va escomensá a rascála suaumen entre les selles mentres musitabe, milana bonica, milana bonica... y aixina que va torná Paco, lo Baixet, de la volta de la tarde, la Régula va eixí a trobál, ae, tenim visita, Paco, ¿a que no saps quí ha vingut? y Paco, lo Baixet, va ensumá un momén y va di, ton germá ha vingut, y ella has ensertat, pero esta vegada no per una nit, ni per dos, sino pera quedás, ell diu que lo siñoret lo ha despedit, veus a sabé, haurem de informámos, y al matí siguién, conforme se va alsá Deu, Paco, lo Baixet, va ensillá la yegua y, al galop, va franquejá la valleta, lo collet ple de carrascots y lo jaral y se va presentá, escoltat per los aullits dels mastíns, al cortijo del siñoret del Azarías, pero lo siñoret descansabe y Paco, lo Baixet, se va apeá y se va quedá un rato de charrada en la Lupe, la de Dacio, lo Gorriné, un pledepolls, aixó es lo que es, tot lo cuchitril ple de merda y, per si fore poc, se pixe a les mans, sirá desahogat, y Paco, lo Baixet, assentíe, pero, aixó no es nou, Lupe y la Lupe, nou no es, pero, a la llarga, canse, en la seua inacabable letanía de lamentassións, y aixina hasta que va apareixe lo siñoret y Paco, lo Baixet, entonses, se va ficá de peu, com ere de ley, bones, bones mos les dono Deu, siñoret, se va traure la gorra y va escomensá a donáli voltes y voltes entre les mans, com si li estorbare, y, al remat, siñoret, lo Azarías diu que vosté l´ha despedit, ya veu quínes coses, después de tans añs, que lo siñoret, a vore si mos entenem, ¿quí eres tú?, ¿quí te ha donat vela an este enterro? y Paco, lo Baixet, acobardat, perdono, lo germá polític del Azarías, lo del Piló, aon la Siñora Marquesa, un treballadó de Crespo, lo Guarda Majó, pera que me entengue, y lo siñoret del Azarías ¡ah, ya! y movíe lentamen lo cap, afirmán, los ulls tancats, com si cavilare, y al final, va admití, pos lo Azarías no diu cap mentira, que es sert que l´hay despedit, tú me dirás, un payo que se pixe a les mans, yo no puc minjám una surita que ell haigue desplomat, ¿ten dones cuenta?, ¡en les mans pixades!, aixó es una gorrinada y dísme tú, si no me pele les surites y atres muixóns ¿quín servissi me fa al cortijo un carcamal com ell que no té res aquí?, y se siñalabe lo fron, se apretabe en forsa un dit a la pulsera, lo pols, y Paco, lo Baixet, los ulls a les puntes de les seues botes, continuabe voltán la gorra entre les mans, aixina, y al remat, va ajuntá valor y raó, ben mirat, no li falte, siñoret, pero fáigues cuenta, lo meu - mon - cuñat va traure la primera den aquí, que pera San Eutiquio sixanta un añs, que se diu pronte, de chiquet, com qui diu... pero lo siñoret va moure una ma y lo va interrompre, tot lo que vullgues, tú, menos eixecám la veu, sol faltaríe, que si al teu cuñat l´ham aguantat sixanta un añs lo que mereixco es un premio, ¿sens?, que bons están los tems pera arreplegá de caridat a un anormal que se u fa tot per los racóns, y per si fore poc, se pixe les mans abáns de pelám les turcassos, una repugnansia, aixó es lo que es, y Paco, lo Baixet, sense dixá de donáli voltes a la gorra, assentíe, cada vegada mes tenuemen, si men fach cárrec, siñoret, pero ya veu, allí, a casa, dos pesses, en cuatre sagals...y lo siñoret, tot lo que vullgues, tú, pero lo meu no es un assilo y pera estes situasións está la familia, ¿o no? y Paco, lo Baixet si vosté u diu, y, passet a passet, reculabe cap a la yegua, pero cuan va ficá lo peu al estribo y va montá, al siñoret del Azarías se li van amontoná a la boca noves raóns, que ademés de lo que te porto dit, tú, lo Azarías blasfeme y los trau los taps a les rodes dels coches dels meus amics, dónaten cuenta, aixina fore lo mismíssim ministre, compendrás que yo no puc invitá a dingú pera que eixe anormal... y anáe alsán gradualmen la veu mentres Paco, lo Baixet, se alluñabe al trote de la yegua, ...li dixo los neumátics forros... ¡compendrás...! pero, ben mirat, lo Azarías ere un engorro, un atra criatura, igual que la chiqueta Menuda, ya u díe la Régula, inosséns, dos sans inosséns, aixó es lo que són, pero ni la Charito se estáe coteta, y lo Azarías ni a sol ni a sombra y, a la nit, ni pegá ull, en los seus passeos y carraspeján, y voltáe com un gos, y aixina hasta la matinada que se assomabe a la corralada, mastegán saliveta, los pantalóns caiguts, y los gorrinés y los guardes y los gañáns, sempre la mateixa copla, Azarías, ¿vas a peixcá? y ell sonreíe a lo no res, mentres rascabe los barróns del galliné, y ronronejabe ajuntán les genives, y, al acabá, agarráe dos cartóns de vime o esportes una a cada ma y díe, men vach a fé fem pera les flos, y, franquejabe la tanca, y se perdíe per la lloma, entre les jares y les carrasques, buscán a Antonio Abad, lo pastó, que per la hora que ere no podíe está mol llun, y, tal com sel topetáe, se ficáe a caminá parsimoniosamen detrás del bestiá, acachánse y arreplegán cagallóns ressién eixits hasta que omplíe los cartróns y, una vegada plens, tornáe al cortijo rossegán paraules que no se escoltáen, la blanca saliveta empastada a les comissures y tal com entrabe a la corralada, ya estabe la Pepa, o lo Abundio, o la Remedios, la del Crespo, o qui fore, ya ha vingut lo Azarías en lo abono dels geranios, y lo Azarías, sonreíe, y anabe bordeján les eretes de les flos escampán equitativamen los cagallóns entre ells, y la Pepa, o lo Abundio, o la Remedios, o lo mateix Crespo, embutix mes merda al cortijo que la que trau, y la Régula, en passiénsia, ae, no moleste a dingú y per lo menos está entretengut, pero lo Facundo, o la Remedios, o la Pepa, o lo mateix Crespo, ficaen mala cara, tú vorás cuan vingue la Siñora, pero lo Azarías ere templat y aplicat y, matí tras matí, tornáe dels carrascals en dos cartóns carregats de conguitos, de tal forma que, al cap de unes semanes, les flos de les eres apenes eixíen per damún de los muntets de cagallóns redóns, negres com volcáns menuts, y la Régula va tindre que imposás, ae, mes fem, no, Azarías, ara passéjam un rato a la chiqueta Menuda, li va di, y, a la nit, li va demaná a Paco, lo Baixet, que buscare algo que fé pera lo Azarías, pos los jardíns teníen massa abono y si sel dixáe gossejá, en seguida li entrabe la manta y li donabe per gitás entre los alborsés y dingú podíe traure res de ell, pero, per aquells díes, lo Rogelio, lo mosset, ya se apañabe sol, y anáe de aquí cap allá en lo tractó, un tractor roch, ressién importat, y sabíe armál y desarmál y cada vegada que veíe a la Régula preocupada per lo Azarías, li díe, yo me emporto al tío, mare, perque lo Rogelio ere efusiu y charradó, tot lo contrari que lo Quirce, cada día mes furo y callat, que la Régula, ¿qué li deu passá al Quirce desde fa un tems? se preguntabe, pero lo Quirce no donabe explicassións y, cada vegada que teníe dos hores libres, desapareixíe del cortijo y tornáe a la nit, una mica engatat y serio, que may sonreíe, may, menos cuan son germá Rogelio li preguntáe al Azarías, tío ¿per qué no mos conte vosté les panolles? y lo Azarías, dóssilmen, convensut per la fiebre de sé útil, se arrimabe al enorme mun de panolles, prop del silo y una, dos, tres, cuatre, sing... contabe, y, sempre, al arribá a onse, díe, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, y, entonses, sí, entonses lo Quirce sonreíe, en una sonrissa una mica forsada, pero pera una vegada que sonreíe, sa mare, la Régula, se ficáe pita y lo renegáe, les cames ubertes, los brassos de engerra, assuriacánlo en los ulls, ae, aixó sí que es majo, enríuressen de un agüelo inossén es ofendre a Deu, y, enfadada, sen anabe a buscá a la chiqueta Menuda, la preníe als seus brassos y lay dixáe al Azarías, tin, adormixla, ella es la única que te comprén, y lo Azarías preníe amorosamen a la chiqueta Menuda y, assentat al pedrís de la porta, la gronsáe y li díe a cada pas, en veu brumosa, ablanida per la falta de dens, milana bonica, milana bonica, hasta que los dos, casi a un mateix tems, se quedaben adormits a la solissombra de la parra de moscatell, sonrién com dos ángels, pero un matí, la Régula, mentres pentináe a la chiqueta Menuda, va trobá un poll entre les púes de la pinta y se va mosquejá y va aná aon lo Azarías, Azarías, ¿cuán tems fa que no te rentes? y lo Azarías, aixó los señoritos, y ella, la Régula, ae, los señoritos, l´aigua no coste perres, tros de marrano, y lo Azarías, sense di ni chut, va amostrá les seues mans de un costat y del atre, en la roña acumulada a les arrugues, y, finalmen va di humilmen, a modo de explicassió, me les pixo cada matí pera que no me se faiguen cribasses, y la Régula, fora de sí, ae, sirás asquerós, ¿no veus que estás crián miseria y lay apegues a la criatura? pero lo Azarías la mirabe confós o confundit, en les seues grogues nines dels ulls imploráns, lo cap cacho, gruñín cadensiosamen, com un cachorret, mastegán saliveta en les genives pelades, y la seua inossénsia y sumisió van desarmá a san germana, haragán, mes que dropo, tindré que ocupám de tú com si fores un atra criatura, y, a la tarde siguién, va pujá al remolque, jun al Rogelio y sen van aná cap a Cordovilla, aon lo Hachemita, y va comprá tres camisetes y, tornán a casa, se va encará en lo Azarías, ten fiques una cada semana, ¿me has entés? y lo Azarías assentíe y fée momos, pero passat un mes, la Régula va torná a buscál, daball del oró, ae, ¿se pot sabé aón has ficat les camisetes que te vach comprá?, va pera cuatre semanes y encara no ten hay rentat cap, y lo Azarías va baixá los ulls grocs y sangosos, hasta que san germana va pedre la passiénsia y lo va sacsá y tal com lo sacsáe per les solapes eixecades, va vore les camisetes, una damún del atra, sobreficades, les tres, y cochino, mes que marrano, que eres encara pijó que los gorrinos, tráute aixó, ¿sens?, llévat aixó, y lo Azarías, sumisamen, se va traure la parchejada jaqueta de pana parda y, después, les camisetes, una detrás del atra, les tres, y va dixá al descubert un pit de Hércules, cubert de una pelusa canosa, y la Régula, ae, cuan ten tragues una te fiques l´atra, la llimpia, trau y fica, eixa es tota la siénsia, y lo Rogelio a riure, que se tapáe la boca en la seua ma gran y morena pera sofocá la rissa y no enfadá a sa mare y Paco, lo Baixet, assentat al pedrís, contemplabe la essena apoquit y baixabe lo cap, abatut, es encara pijó que la chiqueta Menuda, rossegáe, y aixina va aná corrén lo tems y, cuan va arribá la primavera, al Azarías li van vindre alusinassións, y a totes hores se li representabe son germá, lo Ireneo, de nit en blang y negre, com enmarcat a un escapulari, y de día, si se gitáe entre la torvisca, policromat, gran y totpoderós, damún del fondo blau del sel, com va vore un día a Deu-pare a un grabat y, en estos casos, lo Azarías, se eixecáe y sen anáe aon la Régula, avui ha tornat lo Ireneo, Régula, díe, y ella ae, un atra vegada, díxa al pobre Ireneo en pas y lo Azarías al sel está y ella, a vore ¿quín mal li va fé a dingú? pero les coses del Azarías en seguida trassendíen al cortijo y los gorrinés, y los pastós y los gañáns féen vore que sel trobáen y li preguntaben, ¿qué va sé del Ireneo, Azarías? y lo Azarías alsáe los muscles, se va morí, Franco lo va enviá al sel, y ells, com si fore la primera vegada que lay preguntaben y ¿cuán va sé aixó, Azarías, cuán va sé aixó? y lo Azarías movíe repetidamen los labios antes de contestá, fa mol tems, cuan los moros, y ells se pegáen en los colses y reprimíen la rissa y tornáen a di, ¿y estás segú de que Franco lo va enviá al sel, no lo enviaríe al infern? y lo Azarías negabe fort en lo cap, sonreíe, babejabe y señalabe cap amún, al blau, yo lo vech ahí dal cada vegada que me tombo entre la torvisca, aclaríe, pero lo mes grave pera Paco, lo Baixet, eren los desahogos del Azarías, ya que a consevol hora del día o de la nit, son cuñat abandonabe la casa, buscabe un racó, ben prop de la tapia, o a les eretes, o del sopadó o prop del oró, se baixabe los calsonsillos, se ajupíe y u fée, aixina que Paco, lo Baixet, cada matí, antes de la volta, ixíe al pati com un enterradó, lo cávec al muscle y tratabe de borrá les seues patades y llugo, tornaé a la Régula y se queixáe, este home té que tindre les canilles fluixes, de un atre modo no se explique, y cada dilluns y cada dimats, apareixíe al cortijo una nova pasterada y Paco, lo Baixet, venga, fóli, en la cavegueta, cávec o chapo, a tapáu, pero pesse als seus esforsos, cada vegada que ixíe de casa y obríe los forats del nas - per aon segóns díe lo siñoret Iván, los díes que estabe de bones, se li veíe lo servell - li veníe la peste o corrompina y se desesperabe, ¡ya torne a putí, Régula, ton germá no té arreglo!, y la Régula, desolada, ae, y ¿qué vols que yo li faiga? no es mala creu la que nos ha caigut damún, pero, per aquells díes, lo Azarías va escomensá a trobá en falta les carreres del caro y cada vegada que vée a son cuñat quieto, parat, se arimáe an ell, zalamero, arrímam a la serra a corre lo caro, Paco, li díe, y Paco, lo Baixet, mut, com si no fore pan ell, y lo Azarías, arrímam a la serra a corre lo caro, Paco, y Paco, lo Baixet, mut, com si no lay diguere an ell, hasta que una tarde, sense sabé cóm ni per qué, li va vindre la idea, que se va obrí pas al seu menut serebre com una llum, y entonses, sen va aná cap a son cuñat, y si te arrimo a la serra a corre lo caro, ¿u farás al monte?,¿no tornarás a fé de ventre a la corralada? y lo Azarías, si tú u dius, y, a partí de aquella fecha, Paco, lo Baixet, cada tardet, aupabe al Azarías a la grupa de la yegua y lo portáe en ell y, ya nit tancada, se apeaben a la falda de la serra, y, mentres Paco, lo Baixet, se acomodabe al roquissal, aguardán, prop del alcornoque mocho, lo Azarías se perdíe pel brosquill, entre les jares y la montera, belcat, acechán com una alimaña, obrínse pas entre la greñura y, al cap de una llarga paussa, Paco, lo Baixet, sentíe lo seu reclam, ¡eh, eh!, y acte seguit, lo silénsio, y al remat, la veu levemen nassal del Azarías, ¡eh, eh! y después de fé lo reclam tres o cuatre vegades en vano, lo caro contestáe, ¡jujujujú, jujujujú! y, entonses, lo Azarías arrencabe a corre, com un macareno, y lo caro aullabe detrás y de cuan en cuan, soltabe la seua lúgubre carcañada y Paco, lo Baixet, desde lo Canchal del Alcornoque, sentíe los cruixits de la malea al trencás y, poc después, lo aullit del caro, y, después, la seua carcañada que geláe la sang y mes después, res y, passat un cuart de hora, apareixíe lo Azarías, en la cara y les mans cubertes de ñafres, en la seua sonrissa babeján, felís, bona carrera li hay donat, Paco, y Paco, lo Baixet, a lo seu, ¿has fet de ventre? y lo Azarías, encara no, Paco, no hay tingut tems, y Paco, lo Baixet, pos, venga, dónat pressa, y lo Azarías, sense dixá de sonriure, chupánse los esgarraps de les mans, se alluñáe uns metros, se ajupíe contra alguna matissa y descarregabe, y aixina día tras día, hasta que una tarde, al acabá mach, se va presentá lo Rogelio en una gralleta ressién naixcuda entre les mans, ¡tío, miro lo que li porto! y tots van eixí de la casa y al Azarías, al vore lo muixonet tendret, se li van bañá los ulls, lo va pendre en cuidadet a les seues manotes y va musitá, milana bonica, milana bonica, y, sense pará de adulála, va entrá a la casa, la va dixá a una sistella y va eixí a buscá materials pera féli un niuet y, a la nit, li va demaná al Quirce un sac de pienso y, a una llanda rovellada, lo va mesclá en aigua y li va arrimá una pella al pic del animalet y va di, afelpán la veu, quiá, quiá, quiá y la gralleta se movíe a la palla, ¡quiá, quiá, quiá!, y ell, lo Azarías, cada vegada que la gralleta obríe lo pic, li embutíe a la boca inmensa, en lo seu brut dit del mich, un grumo de prenso compost y lo muixonet su tragabe, y, después, un atra pella y un atra, hasta que la muixoneta se fartáe, se quedabe quieta, farta, pero a la mija hora, una vegada passat lo empach sircunstansial, tornáe a reclamá y lo Azarías repetíe la operassió mentres murmurabe tendramen, milana bonica, milana bonica, en un murmullo que casi no se enteníe, pero la Régula lo vee fé y li díe confidensialmen al Rogelio, ae, mes val aixina, bona idea has tingut, y lo Azarías no se olvidabe del muixó ni de día ni de nit y en cuan li van apuntá los primés cañóns, va corre felís per la corralada, de porta en porta, una sonrissa bobalicona ballánli entre los labios, les grogues nines dilatades, la milana ya está emplomán, repetíe, y tots li donáen los parabéns o li preguntaben per lo Ireneo, menos son nebot, lo Quirce, que lo va enfocá en la seua mirada y li va di, y ¿pera qué vol a casa esta peste, tío? y lo Azarías va girá cap an ell los seus ulls atónits, assombrats, no es cap peste, es la milana, pero lo Quirce va moure obstinadamen lo cap y, después, va escupiñá, ¡qué collóns!, es un muixó negre y res bo pot portá a casa un muixó negre, y lo Azarías lo va mirá un momén desorientat y, finalmen, va posá los seus tendres ulls damún del caixó y se va olvidá del Quirce, demá li buscaré una papaterra, va di, y, al matí siguién, va escomensá a cavá afanosamen al massís sentral hasta que va trobá una papatiarra, la va agarrá en dos dits y lay va doná a la gralla y la gralleta se la va empassá en tan gust que lo Azarías babejáe de satisfacsió, ¿la has vist, Charito? ya es una mosseta, demá li buscaré un atra papaterra y cuquets, li va di a la chiqueta Menuda, y, pas a pas, la gralleta anáe creixén y emplomán dins del niu, en lo que, ara, cada vegada que Paco, lo Baixet, traíe al Azarías a corre lo caro, éste se moríe de impassiénsia, a escape, Paco, la milana me está aguardán, y Paco, lo Baixet, ¿has fet de ventre? y lo Azarías, la milana me está aguardán, Paco, y Paco, lo Baixet, inconmovible, si no fas de ventre, te ting aquí hasta que se faigue de día y la milana se mórigue de fam, y lo Azarías se afluixáe los calsonsillos, no tens que fé aixó, díe, al tems que se ajupie a la soca de un carrascot y soltáe la cárrega, pero antes de acabá, ya se alsáe, venga, Paco, rápit, se pujáe de pressa los pantalóns, la milana me está aguardán, y estiráe los labios en una humida, extraviada, sonrissa y mastegáe saliveta en mol gust y este epissodio se repetíe cada día hasta que un matí, tres semanes mes tard, tal com passejabe a la gralleta per la corralada damún del seu bras, ésta va escomensá un tímit aleteo y va escomensá a volá, en un vol curt, blanet y primerís, hasta alcansá la copa del oró, aon se va posá, y, al vórela allí, per primera vegada lluñ del seu alcáns, lo Azarías ploriquejáe, la milana me se ha escapat, Régula, y se va assomá la Régula, ae, díxala que volo, Deu li va doná ales pera volá, ¿no u compréns? pero lo Azarías, yo no vull que me se escapo la milana, Régula, y mirabe ansiosa, angustiadamen, cap a la copa del oró y la gralleta giráe los seus ulls cap a totes bandes, descubrín noves perspectives, y, después, girabe lo cap y se picotejabe lo llom, despollánse y lo Azarías, ficán a les seues paraules tota la unsió, tot lo amor de que ere capás, díe, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó com si res, y tan pronte la Régula va arrimá al abre la escala de ma en intensió de agarrála y va pujá los dos primés escalóns, la gralleta va ficá tobes les ales, les va moure un rato al buit, y, finalmen, se va soltá de la rama, y, en un vol torpe y sense dessisió, va coroná la teulada de la capelleta y va pujá a la veleta de la torre, allá dal, y lo Azarías la mirabe en los llagrimots penjats dels ulls, com renegánla per la seua actitut, no estabe a gust en mí, díe, y, en éstes, se va presentá lo Críspulo y, después, lo Rogelio, y la Pepa, y lo Facundo, y lo Crespo, y tota la tropa, los ulls cap amún, a la veleta de la torre y la gralleta, dudán, fee balansades, y lo Rogelio sen enríe, cría corvs, tío, y lo Facundo, a vore, li agrren gust a la libertat, y porfiabe la Régula, ae, Deu los va doná ales als muixóns pera volá, y al Azarías li rellissáen los llagrimots per les galtes y ell tratabe de tráuressels a manotades y tornabe a la seua cantinela, milana bonica, milana bonica, y, tal com parlabe, se anabe apartán del grupet, arrimánse a la sombra calén del oró, los ulls a la veleta, hasta que se va quedá sol, al mich de la ampla corralada, daball del sol despiadat de juliol, la seua propia sombra com una pilota negra, als peus, fén momos y brassillades, hasta que va alsá lo cap, va afelpá la veu y va cridá, ¡quiá! y, a dal, a la veleta, la gralleta va assentuá les seues balansejades, va ataullá la corralada, se va moure ñirviosa, y se va torná a quedá parada y lo Azarías, que la observabe, va repetí entonses, ¡quiá! y la gralleta va estirá lo coll miránlo, lo va torná a plegá, torne a estirál y, en eixe momén, lo Azarías, va repetí, ¡quiá! y, de repén, va passá lo imprevist, y com si entre lo Azarías y la gralleta se haguere establit un fluit, lo muixó desde la flecha de la veleta va escomensá a grasná, ¡quiá, quiá, quiá! y a la sombra del oró se va fé un silénsio expectán y de improvís, lo muixó se va llansá cap a abán, va baixá en picat, y dabán de la mirada atónita del grupet, va fé tres amples sírculs damún de la corralada, prop de les tapies y, finalmen, se va posá damún del muscle dret del Azarías y va escomensá a picotejál insistenmen lo clatell blang com si li traguere los polls y Azarías sonreíe, sense moures, girán una mica lo cap cap an ella y musitán com una plegaria, milana bonica, milana bonica.

miércoles, 13 de abril de 2022

Carabasa m'han donát. José María Juan García

GALERÍA DE OBRES VALENCIANES


Carabasa m'han donát...


COMEDIA VALENSIANA

ORICHINAL DE 

JOSÉ M.a JUAN GARCÍA

Carabasa m'han donát... JOSÉ M.a JUAN GARCÍA

(Nota del editor, Ramón Guimerá Lorente: intento dejar el original tal como lo leo en pdf. Tildes, comas, etc, sin cambios. En las mayúsculas también. En el caso de hacer comentarios, irán entre paréntesis. Intentaré que no interfieran con el texto “orichinal” de José María Juan García. Los signos << y >> se sustituyen por “”, aunque no estudié en la universidad de Comillas. El pdf que tengo es: 
http://archive.org/details/carabasamhandona21317juan ).     

(1 : es el primer libro de esta colección, galería de obres valencianes

Voreta de l'Albufera, de Mariano Serrano, la he editado, está disponible online en varios blogs y a la venta en Amazon)


Editorial "ARTE y LETRAS” 

AVENIDA DE VICTORIA EUGENIA, LETRA V. 

VALENCIA


José M.a Juan García

Carabasa m'han donát...

Estrená en éxit grandiós en el Saló de Novetats de Valensia, el día 6 de Febrer de 1925


COMEDIA

de l'horta valensiana

en un acte y en vers.


IMPRENTA

Editorial "ARTE Y LETRAS" Avenida de Victoria Eugenia, letra V. - VALENCIA


DEDICATORIA


A ma volguda muller

ELVIRA CHIRONA PERIS

que no em doná carabasa

el día que li parlí. 

L'AUTOR


ES PROPIETAT


Ningú podrá reproduirla ni representarla sense autorisasió del autor 

"La Sociedad de Autores Españoles”, es la encarregá de consedir o negar el permis pera representarla y cobrar els drets.

Queda fet el depósit que la lley mana. 


ACTE ÚNIC


DECORASIÓ. - Alquería de llauradors acomodats. Porta gran al foro, que dona al camp, y practicables a dreta y esquerra. Al foro esquerra, una cómoda, y sobre ella una imache de la Patrona del poble, en flors y siris. Taula, cadires de brasos, cuadros. ets. ets. 


TERESA, TÓNI Y CARPANTA


TERESA (En gran enerchía.) 

¡Bueno, bé!... ¡Ya s'acabat! 

¡Así no vullc més desplantes!

El que no estiga contént 

que prenga pronte el montante

y no vinga en eixos cuentos

de condisións y amenases...


TÓNI (Molt solemne.)

Es que les noves tendensies 

del treball... Vosté repare

que les idees modernes

obliguen a tots y manen...

que...


TERESA ¡D'ouirte estíc ensesa

y estás la sanc socarrantme! 

Así no mana ningú

mes que yo... ¡per aixó pague!

¡Vivo!... ¿Qué feu en la porta?

¡Serán vagos!... ¡Serán!...


CARPANTA ¡Calmes!

¡Vosté cuant se posa aixina

pareix un dimoni en faldes!...

El chornal es algo curt

y pa tantes fanecaes 

som pocs els treballaors...


TERESA Lo que vos falten son ganes

de treballar...


TÓNI ¡Ma quin atra!

¡Per eixe insult ya no pase!


TERESA El remey está en San Blay...

¡Así sobren les paraules!

Yo pague com paguen tots,

igual vos pague qu'els atres,

lo que pasa es que soc dona

y voleu aprofitarse... 

¡Sapiau, pues, que no m'apure

y que me sobren agalles

pa treballarme la terra

si no tinc qui la treballe!...


(A CARPANTA, molt cariñosa.)

¿El teu chiquet com está?


CARPANTA Segons el meche... ¡prou grave?

¡Ni pa comprar medisines 

tinc en casa!


TERESA (En furia) ¡So... salvache

¡Tindre al chic d'eixa manera 

y no vindre a demanarme 

lo que val la medisina! 

¿Y tú te tens per bon pare?...

(Donantli uns dinés que trau de la cómoda.)

Tin cuatre duros y compra

tot cuant al chiquet li falte...

¡Andando!... ¡Ché, a la botica!


CARPANTA (Besant els dinés y fent mutis per el foro.)

¡Nostre Siñor que li ho pague!

 

TÓNI (Apart per TERESA.)

¡Es confitura de sucre!...


TERESA ¡Consentir que m'amenasen!... 

¡Aváns venc tota l'hasienda!

¡De rabia m'ensenc! 

(A TÒNI.) ¡Tú! 


TÓNI ¡Mane!


TERESA Dili a ta filla que vinga,

a boqueta nit l'aguarde 

pera donarli unes botes,

un trache nou y unes calses... 

Es un regal pa les festes... 

(Transisió) Lo que dic; primer me maten

qu'aumente a ningú el chornal...

(A TÓNI.) ¡Enrecordat!... ¡Que no falte!


TÓNI Descuide, a boqueta nit...

¡Lo alegre que va a posarse!...

¡Crega que la tinc nueta!... 

Dels chornals que res se parle...

Lo que vullga y tal com vullga...

(Apart.) ¡Es una santa en corache!

Mescla d'homenót y dona...

Algo d'arrop y vinagre...

TERESA ¿En cá estás ahí?...


TÓNI Men vaig...

Tot lo dit prengau per chanses... 

per cóses sense importansia...

¡Trache nou, botes y calses!...

¡Vosté es una santa, cregam! (Vosté sense tilde)

¡Perqué serém tan salvaches!... 

(Fa mutis per el foro.)

____


TERESA Y LA SÓ PERANSA


TERESA (Cridant a la primera porta de l'esquerra.) 


¡SÓ PERANSA!... ¡Si una en tót

no estiguera!... ¡SÓ PERANSA!

¿Está sorda?.... ¡Vinga pronte!

(Ixint per la porta indicá)


SÓ PERANSA ¡Así estíc!... ¿Qu'es lo que mana?


TERESA Huí s'ha de fer chocolate

pa chent de fora de casa.

Espere al señor RETOR...


SÓ PERANSA ¿Y a manarmeu cuant aguarda?...

¡Tot de presa y correguda! 


TERESA ¿Ya está marmolant? ¿Qué pasa?


SÓ PERANSA No res. ¿Pera cuantes quíqueres? 


TERESA Pa cuatre o sinc, y prepara

panquemaos o ensaimaes 

y un gót de sibá per barba...


SÓ PERANSA El siñor RETOR no 'n porta...


TERESA ¡Reventa si no se calla!

¡A la cuina!... ¡Mes apresa!


SÓ PERANSA ¡En eixos crits m'acobarda!... 

Después vindra (vindrá) el só BATISTE...


TERESA ¡Que no vinga a donar llanda

perque tindrem un disgust!..,


SÓ PERANSA Ve a vore lo de la casa... 

Vól que li venga ésta finca...

Com ella forma mansana 

en les dos d'ell, y este puesto

es talment tota una alaixa 

p'alsar así un almasén...


TERESA Sí, li cauría la baba

de que yo li la venguera... 

¡Que no m'ho diga ni en chansa! 

¡No te encara próu pesetes 

pera comprarme ésta casa!


SÓ PERANSA ¡El puesto ni fet d'encarrec! 

Els horts a poca distansia... 

Enfront, l'estasió del tren...

Es lo que diu: la teu ama (teua)

podría viure en la finca

que té en la mateixa plasa... 

El home no pensa mal...

TERESA Si vol viure en mí, Peransa, 

no siga capa torera

y mire be lo que parla

que yo no vullc fer negosi 

perque no es presís qu'el fasa.

Sis cases tinc en lo poble

y si el pensament no 'm cambia

en ésta tinc que morir,

pues baix de son techo guarda

els recorts mes venturosos

de ma vida.


SÓ PERANSA ¡Si qu' els tanca!


TERESA Conque... ¡a fer el chocolate

y después pose la taula! 

Els chornalers per un puesto,

BATISTE per l'atra vanda...

¡Si una no tinguera chenit! 

¡Quina lucha, Verche Santa!

(Fa mutis per la primera esquerra.)


SÓ PERANSA ¡Qué 't compre qui no 't conega!

La pobra está fentse ransia 

y te un humór dels dimonis... 

¡Ya es un castíc aguantarla!... 

(Fa mutis per la primera dreta.) 

____


AMPARITO Y CHUANET per el foro.


CHUANET (Per una flor que dú en la má.)

¡Tín ésta flor, AMPARITO!

¡Si no la préns enseguida

vaig a plorar com un roro!


AMPARITO ¡Chuanét, no sigues cría!

Eixa flor pa la meu ama... (meua)


CHUANET ¿Pero es que tu creus?... ¡Por vida!

Aixó es desig de mon pare 

qu'a festecharla m'obliga 

perque té dinés... Mes yo

a qui vullc es a una chica

que te per nom Amparito

y per sa grasia divina

y sa cara qu'es un cromo

si es presis done la vida.

El fill del señor Alcalde

no diu ninguna mentira,

conque prén esta roseta

que pa tú yo tinc cullida

y ríute de la teu ama

y de tota sa familia.


AMPARITO (Agarrant la flor y posántsela en lo pit.)

Ya que t'empeñes... 


CHUANET ¡Recatso!

En quín puesto se la fica!

¡Qu'envecha tinc a la rósa!

¡Tan a gust que dormiría

en eixe llit ahón descansa

y hasta pareix més bonica!


AMPARITO ¡Qué cóses díus Chuanét!...


CHUANET ¡Es el cór qui me les dicta!

Mon pare diu que soc tonto 

y diénto em mortifica...

¡Qué póc sap que sols mirante

el mes tonto s'espavila!

Demá escomensen les festes 

y de nit la chent fadrina 

ixirá de serenata

com es costum d'eixe día. 

Yo, sens qu'el pare s'entere, 

tinc prepará chent amiga

pa vindre a cantarte "albaes” 

pues vullc demostrarte aixina, 

que pa mí no hiá atra dona 

en lo món.


AMPARITO ¡Ma com s'esplica! 

¡Ell, tan timit


CHUANET ¡Conveniensies!


AMPARITO ¡Tan vergoños!


CHUANET ¡Pantomina!

Es pa engañar a món pare... 

Teresa, qu'ho creu aixina

en cuant li parle d'amor

sol baquecharse de risa...

¡Qué mes prenguera que tindre

un marit d'ésta medida!

AMPARITO ¡Bueno, vaig a la faena...


CHUANET ¡No m' olvides, regalisia!

¿Vindrás a la font?... 


AMPARITO Vorém... 


CHUANET Vindrás; a les sinc y micha...

Hasta después... ¡chitanasa! 

¡Recatso, si es tan bonica!

(Amparito fa mutis per l'esquerra primer terme.

Chuanet queda mirantla com un bobo.)

_____


L'ALCALDE per el foro.


L'ALCALDE (Pegant en la esquena a Chuanét.) 


L'ALCALDE ¿Qué fas así? M'interesa 

la teua contestasió. 


CHUANET Pues... esperant a Teresa 

qu'es coneix que no te presa 

sabént que la espere yo. 

Yo crec que no está per mí 

y si de nou me descare 

no tinc que lograr el sí... 

(Plorant) ¡Ay, que desgrasiat naixquí! 

¿No es de veres, siñor pare? 


L'ALCALDE A parlar molt clar y net 

he vingút, pues vullc cuant ans 

posar les coses a tret. 

Huí deixe el negosi fet 

y d'así poc, novensans. 


CHUANET ¡Si no hem vól! 


L'ALCALDE ¡Quina manía! 

¡A palos crec que te balde! 

¡Teresa qué més voldría! 

¡Poquét que disfrutaría 

sent la nóra del alcalde! 


CHUANET ¿Qué s'achua a que mos planta 

als dos en mig del carrer? 


L'ALCALDE ¡No la cregues tan chaganta! 

Eixa en seguida s'achanta... 

Es sols el impuls primer... 

Qu'a tu t'agrá Tereseta 

no pots negaro, fill meu; 

es arriscá, boniqueta, 

te la seua fortuneta, 

y te uns ulls... 


CHUAENE ¡Pare per Deu! (Chuanet)

Al fi fará que m' afronte 

y no 'n dispare ni una... 


L'ALCALDE Lo que tinga que ser pronte; 

yo la cride. Tin en conte 

qu'está en choc una fortuna... 

(Cridant a totes les portes.) 

¡Teresa! ¡TERESA! ¡Ché, 

alegra un poc mes la cara! 

¡Qué póca sangueta té! 

¡Preparat tú, que ya vé! 

(Mirant a la primera esquerra) 

Per Teresa: ¡Está qu'els rellonches para!... 

_____


Els mateixos y TERESA, per la primera porta de l'esquerra. 


TERESA ¿Qué vol de tan bon matí 

l'alcalde, si es pot saber?... 


L'ALCALDE  Parlar en tú.


TERESA ¿Vosté en mí? 


L'ALCALDE Y Chuanet...


TERESA ¿També?

 

CHUANET ¡Sí!

 

L'ALCALDE ¡Pero yo parle primer! (se llix però, pero la tilde es mes fina que les atres)

(A TERESA) Séntat, que estás en ta casa. 

y pues que no tenim presa 

seré yo qui fique basa. 

Tratemo tot en cachasa 

y no t'alteres, Teresa. 

Ya saps que desde menuda 

t'he tratat com tú mereixes; 

com á una filla volguda, 

y tú qu'eres testaruda 

lo qu'he fet no reconeixes. 


TERESA ¡Vacha, bonica manera 

de dirme desagraida! 

¡Si una mal chenit tinguera! 

CHUANET (Per l'alcalde) ¡Sempre ofén á la primera!...  


L'ALCALDE No la ofendré més, descuida... 

Pués... bé com á clavariesa 

considere nesesari 

qu'hem fases una promesa; 

¿Podrá elechirme Teresa, 

al meu fill pera clavari? 

Segons es costúm antiga 

á nomenar compañero 

la clavariesa s'obliga 

y vullc que Teresa diga 

si el meu fill será festero... 


TERESA Encara n' ho tinc pensát 

pero no's fasa ilusions 

que yo ya 'l tinc mig triát... 


CHUANET  ¡Carabasa m'han donát 

después de tantes raons! 

¡Aixina chuen en mí 

y hem porten de boca en boca!

¡Hiá, pera pédre el chuí! 

¡Señor!... ¿Pera que naixquí? 


L'ALCALDE ¡Pa casarte en esta loca! 

¡Ho mane yo, sí, señor! 

¡Per algo tinc l'alcaldía! 


TERESA ¿Qué te que vóre l'amor 

en ser vosté rechidor? 

¡Vacha una manomanía!



L'ALCALDE ¡El meu chicón te combé 

pa marit... ¡consell de pare! 


TERESA ¡Consell de pare, ya ho sé!... 


L'ALCALDE Yo sols desiche el teu bé... 


TERESA (Apunt.) ¡No sé com ya no m'esbare!...


L'ALCALDE Seguint instrucsions donaes 

sis voltes ya t'ha parlat 

y les sis foren debaes 

pues digué les sis vegaes; 

¡Carabasa m'han donát! 

¡Tu carabasa al meu fill! 

¿D'ahon y com tal desacato? 

Este qu'es el meu espill 

no es pa posarse en perill 

de qu'el despresien... 


CHUANET ¡Quin pato!

¡Teresa no hem vol y en pau!  


L'ALCALDE ¡Pues t'ha de voler, Teresa! 


TERESA ¡Mira, la baba li cau! 

¡No siga vosté bambau 

y no vacha tan apresa! 

Ara vaig á parlar yo 

els meus nervis ocultant, 

y com crec que tinc raó 

no li demane perdo 

per lo qu'el vacha insultant. 

Vosté que te l'alcaldía 

perque... ¡tots sabem per qué! 

creu que l'amor es hui en día 

una pura tontería 

que trellát y cap no té. 

Sinse casarme, fadrina, 

á una edat sería ambí 

y estic tan á gust aixina 

que si vól que trague quina 

digam de casarme al fí. 

Yo no sé si hem casaré, 

perque parlar del demá 

ni es chust ni tampoc combé... 

pero si hem case ho faré

en el que diga... ¡m'agrá! 

Será aixina (.) com li ho dic, 

no posaré condisións

de que si es pobre o es ric, 

o si es vell o encara es chic 

pera tindre relasións. 

Per dirli la veritat 

no espere qu'em pose multa 

la suprema autoritat. 

dir lo qu'es sent no es pecat: 

el seu fill no me resulta. 


L'ALCALDE ¿Com que no?... Si no mirara! 


CHUANET ¡Ma que fás un paperet! 


L'ALCALDE ¡La broma resulta cara!... 

¡Pensa que huí tinc la vara! 


TERESA ¡Pues yo tinc el metro fet! 


L'ALCALDE ¡Chuano, nemsen d'así! 

A TERESA ¡Pagarás el teu pecát! 


TERESA Bueno... ¡amenases a mí! 


L'ALCALDE ¡T'enrecordarás de huí! 


CHUANET ¡Carabasa m'han donát!... 

(Fan mutis L'ALCALDE y CHUANET per el foro.) 


TERESA ¡Quina parella, Señor! 

¡Ni a quinsét y mig la saldes! 

¡Y m'han posat d'un humor; 

¡Ca vegá tinc mes horror 

al castic de portar faldes! 

(Fa mutis per la primera dreta.) 

______



TONI Y CARPANTA, per el foro. 


TONI ¡Estic loco d'alegría! 

Creuteu ¡estíc mes content! 

Nostr'ama val mes pesetes 

que tot el poble sanser 

y les collites d'enguañ 

chunt en les del añ que vé. 

Pera la meua chicona 

un trache nou m'ha promés 

y unes botes y unes calses... 

¡Tot un equipo sanser! 


CARPANTA P'al meu fill... ¡tu ya ho has vist! 

La medisina el pobret 

se l'ha presa, beneint 

el nom de l'ama... 


TONI ¡Reché! 

¡Y qu'aném en tonteríes 

de hores lliures y d'auments! 

!Si Rusia vinguera así 

no trauría res en net! 


CARPANTA Yo ya saps que no me fique 

en la cuestió dels dines, 

a mí lo que no me chóca 

es treballar com aquells 

negres de no se quin puesto... 

¡Treballar, lo presiset! 

Lo que no se fasa huí 

se deixa p'al mes que ve 

y si en un mes no s'acaba 

pues s'acaba l'atre mes... 


TONI ¡Será gós!... ¡Que tonteries 

diu el que te poc servéll! 

____


BATISTE per el foro 


BATISTE ¿Está l'ama? 


TONI ¡So, BATISTE! 

¡Grasies a Deu qu'el veém! 

¿Qué tal vá?

 

BATISTE ¡No estíc pa cuentos! 

¿Y Teresa...? 

TONI ¡Yo que sé!... 

Nosatros vením de fóra 

y a l'andana sen aném... 

(oferintli cadira.) Sentes, si vól asentarse... 


BATISTE Grasies. 


TONI (Apart per BATISTE) ¡Don Pedro el Cruel!... 


BATISTE ¡Avisa que estíc así! 


TONI Lo que mane... Avisaré.... 

(En la primera dreta.) 


¡SO Peransa! ¡SO Peransa! 

¡lxca si pót un moment 

que ya visita! (A Carpanta per BATISTE.) 

¡Que cara! 

de bruto este tío té!

 

CARPANTA Mira, San Visent ya ho día 

el que te la cara ho es... 

TONI (A BATISTE.) Nosatros, vosté dispense... 

¡en l'andana falta chent! 

(Fan mutis per la segón esquerra.) 

______


BATISTE y SÓ PERANSA, per la primera dreta 


SÓ PERANSA Perdó qu'esperar el fasa...   

BATISTE (Impasient.) La casa... 

SÓ PERANSA Crec que tot s'arreglará... 

BATISTE Será... 

SÓ PERANSA Ella ya sap el seu fí... 

BATISTE Pa mí... 

SÓ PERANSA Yo he fet tot cuant he pogút 

pa fer que diguera sí, 

pera (pero) ¡no la he convensút! 

BATISTE ¡La casa será pa mí! 

SÓ PERANSA De rabia la te que vull... 

BATISTE ¡Orgull! 

SÓ PERANSA No deu anarli en cansóns... 

BATISTE ¡Raóns! 

SÓ PERANSA Que pot enfadarse més... 

BATISTE ¡Dinés! 

SÓ PERANSA Crec que pot equivocarse... 

BATISTE Pórte paraules de pés

propies pera no enfadarse... 

Orgúll, raóns y dinés...  

SÓ PERANSA ¿Y es que vol vosté lograr?... 

BATISTE Guañar... 

SÓ PERANSA ¡Una ilusió es en conchunt!... 

BATISTE ¡El asunt! 

SÓ PERANSA ¡Hasta que no es rechenere!.. 

BATISTE Espere... 

SO PERANSA Espere vosté sentát 

y, mire, no es desespere... 

BATISTE ¡PERANSA asó s'acabát!... 

Guañar el asunt espere... 

Y el guañaré, si señor, 

perque si ella es altanera 

yo sóc encara pichor. 

¡Dili que Batiste espera!... 


TERESA (Ixint per la primera dreta.) 

¡Pa mí si es poma, millor! 

Tú, Peransa, al teu que fer... 


SO PERANSA (Fent mutis per la primera dreta) 

Enseguida.... 


TERESA ¡Vinga, apresa! 


BATISTE ¡Que cheniót gastes, Teresa! 

Parla... 


TERESA Parla tú primer. 


BATISTE Pues el asunt que me pórta... 


TERESA Es vore si en tonteríes 

en poques paraules lies 

a la més tonta del hórta... 

que sent com eres llepasa 

que tot vól atropellaro 

vens com sempre en gran descaro... 


BATISTE ¡A que me vengues la casa! 

Tinc dinés pera comprarla 

en cá que vullgues millóns... 

Yo crec qu'en estes raóns 

farás molt mal en negarla... 


TERESA ¡Te falten moltes pesetes 

y dispensa si m'encone! 

Per els teus dinés no done 

ni una de les racholetes... 


BATISTE ¡Molt alta estás de polsera 

y senc que 't póses aixina! 

¡No está be que una fadrina 

se póse tan gallinera!... 

TERESA ¡Com no está bé que un fadrí 

vinga de males maneres 

a acreditar lo que eres!... 

¡Un nesio que no te fí!... 

Si es que vols que yo t'atenga, 

atendret no val ni un sou, 

mes no me digues de nou 

que yo la casa te venga. 


BATISTE Me la vendrás y tres más 


TERESA ¡No te la vendré, no y nó! 


BATISTE ¡Será perque ho mane yó!... 


TERESA ¡En cá riure me farás!... 


BATISTE ¿Me plantes cara?... 


TERESA ¡Es presís! 


BATISTE ¡Si fóres hóme, Teresa! 


TERESA ¿Que faries...? ¡Parla! ¡Apresa! 

¡Si eres un tros d'infelis! 

¡Si no tens sanc!... 


BATISTE ¿Desafíes? 


TERESA ¡Si eres un pobre indefens!... 


BATISTE ¡Si la casa no me vens 

así vindré tots els díes!...

 

TERESA La finca estará tancá... 


BATISTE Pero com se que la porta 

per desgrasia no es molt fórta

podré obrirla en una má. 

(Algo cariñós y amansantse.) 

Sí, la obriré, flor bledana, 

y no haurá quí ho impedixca 

mentres qu'en la casa vixca 

una rosa valensiana. 

La rósa eres tú, Teresa, 

la reina de les fadrines... 

¡No m'asusten les espines 

de una rosa tan ensesa!... 

Desde chiquét tinc costúm... 

¡hábit que tenen les cóses! 

de venerar a les roses 

asoles per son perfúm... 

Es el teu embriagador, 

d'un aroma tan extrañ 

que tan pronte díu “engañ” 

com díu: "veritat d'amor” 

May en la vida parlí 

com estíc ara parlante 

y crec qu'estíc demostrante 

algo qu'es impropi en mí. 

¡Rebaixarme yo a una dóna! 

¡Yo que un gran ódi els profese! 

Pero en mig de tot... confese 

que ¡me pareixes tan bona! 

Eres mala en el parlar 

pero tens de cór adins 

la esensia dels serafins 

que cautiven al mirar... 

¿Me vendrás la casa o no? 

¿Podrás el favor negarme 

cuant vinc así a rebaixarme? 

¡Dónam la contestasió! 


TERESA ¡No puc en este moment! 

Torna a la nit... 


BATISTE ¡La esperansa 

señala temps de bonansa! 

Pensa qu'estíc impasient... 

Pósa el preu més elevat... 

¡Cuant més demanes, millor! 

Tinc dinés y ... ¡tinc amor! 

Demanes, pague y saldát... 

(Fa mutis per el foro.)

 

TERESA (Achenollantse als peus de la Verche.) 

¡Verche y Mare Subirana! 

No sé que senc en lo pit 

qu'el men cór, ans amortít, 

el teu consól me demana. 

¿Sera qu'el vullc?... ¡No pot ser! 

¡Amparam, Verche divina! 

¡Primer mil voltes fadrina 

que ser la seua muller! 

(Alsantse.) ¡Ea, l'ensomit pasá 

y hiá que donarse conte 

de qu'eixes coses de pronte 

deixen a una embobá!... 

(Fa mutis per la primera porta de l'esquerra.) 

_____



CHUANET, per el foro, en una guitarra en les mans. 


CHUANET Bueno, mon pare está en Babia. 

Mentres que me veu plorant 

yo estíc rientme per dins 

y ¡amolle cá carcallá! 

Qu' Amparito hem vól a mí 

es la pura veritat 

y que Teresa no hem vól 

no hiá qui ho puga ductar... (dubtar, dubte; dudar) 

¡Animo pues y al avío! 

Esta nit de ronda vaig 

y así porte la guitarra 

pera lluirme tocánt... 

______



IX AMPARITO, per la esquerra, primer terme. 


AMPARITO ¿Que fás así Chuanét? 


CHUANET Que te volía enseñar 

pera ferte serenata 

la guitarra qu'he comprat... 


AMPARITO ¡Que guitarra mes bonica! 


CHUANET ¡Catorse pesetes val 

en cordes y tot!... ¡Figurat! 

¡L'envecha que me tindrán 

els demés fadrins del póble 

cuant me la vechen tocar! 

Esta guitarra es chitana... 

¡Si veres tú lo que sap!... 

Venint anaba tocantla, 

aixina, com qui n'ho fá, 

y les cordes me parlaben 

d'un amor loco y extrañ... 

- ¡La vols! - me dia el bordó 

en lo sonít apagat... 

- ¡Te vol! - contestaba el quinto 

en un timbre més humá. 

- ¡Pa tú será! - diu la cuarta 

com a churament sagrát. 

- ¡Pa tú asóles! - la tersera 

añadix entusiasmá 

y la segón enseguida 

diu en notes de cristal: 

- ¡Sempre teua! ¡Sempre teua! 

y com amorós remát 

salta la prima gochosa 

y en sa veu anchelical

repetíx tornantse loca: 

- ¡Pa tú! ¡Pera tú será! 

Y com no engañen les córdes 

pues no poden engañar 

he tret una consecuensia: 

que tú pera mí serás.

____ 



TERESA ix per la primera porta de l'esquerra y queda mirant el grupo que formen 

AMPARITO y CHUANET 


AMPARITO ¡Ay, si ton pare te ouira! 

CHUANET Ho sé, me trencaba el cap, 

pero sinse cap ni res 

te tinc que voler igual. 

¿Y tú a mí?... ¡Vamos, contesta! 

¡No sigues tan apocá! 

Si Teresa mos guipara 

anaba a morir rabiant... 

¡Digues que me vols, Amparo! 

AMPARITO ¡Chec, esta nit ho sabrás! 

Si al vindre de serenata 

en cá me encontres alsá 

y obric la finestra... proba 

de que te vullc... 

CHUANET ¡No está mal! 

AMPARITO Contestam: ¿y qué faríes

si la trovares tancá?  

TERESA ¡Se menchaba la guitarra! 

¡Qué preguntes que li fás! 

AMPARITO (Asustá.) ¡Mos ha vist! ¡Quina vergoña!

CHUANET (Apart.) ¡Recatso, mos ha pillat! 

(A TERESA.) Teresa... yo... 

TERESA ¿Qué t'asusta? 

En franquea es pot parlar... 

Tú vols a Amparo, n'ho negues... 

CHUANET ¡Clar que la vullc! ¡Clar está! 

TERESA Y a mí m'odies... ¿no es de veres? 

CHUANET ¡Teresa, tant com odiar!... 

Lo que pasa es que mon pare... 

¡Pa qué dirliu!... ¡Vosté ho sap! 

TERESA Yo apadrine vostra boda... 

AMPARITO ¡D' así que' s pugám casar!...  

CHUANET Si yo m'empeñe, enseguida. 

¿Vols vóreu? 

TERESA ¡Te falta sanc! 

¡Ya vories cuant tardaba 

si yo estiguera en ton cás! 

Les coses cuant més se pensen 

més tarden...

CHUANET Opine igual... 

esta nit trenque el silensi, 

s'entera tot el poblát 

de que vullc a Ampariteta 

y apenes m'alse demá 

li ho manifeste a mon pare 

y als dos minunts (minuts)... ¡Soterrát! 

TERESA ¡Anchelét, llástima dones! 

¡Mira y está tremolant! 

CHUANET ¡Yo no tremole, Teresa!

Qui soc yo ya se sabrá 

Pa qu' Amparo siga meua 

no hiá sacrifisi gran. 

¡Pregunteu a esta guitarra 

qu' ella li contestará 

TERESA ¡Aixina parlen els homens! 

CHUANET Ara en permís seu men vaig. 

En casa del Secretari 

als meus amic (amics) tinc sitats 

pera posarse d' acuerdo.

¡Porte un sambori més gran!  

TERESA ¡La chuventut es terrible! 

CHUANET ¡Esta nit tots a cantar! 

Miren la copla primera

que del meu pit ixirá: 

“Al qu'em róbe la fortuna 

perdó li tinc que donar, 

al que me róbe la novia 

el mate sinse pietat.” 

TERESA ¡Vacha una copla valenta! 

AMPARITO ¡Reconill, mira que sap! 

CHUANET ¡Perque llixc en eixe llibre 

que tens en los ulls, carám! 

¡Quietes les dos! ¡Pas a un hóme!

¡Saluden com els soldats! 

¡El meu pendó es la guitarra! 

Hasta después... ¡Marchen! ¡Mar! 

(Fa mutis per el foro.) 

TERESA ¡Estarás molt satisfeta! 

AMPARITO Cregam... ¡estíc molt pagá! 

¡Volér y ser correspósta 

es una felisitat! 

TERESA Bueno... ¡a preparar la taula! 

(cridant.) ¡PERANSA! 

SÓ PERANSA (Desde dins) ¿Que mana? ¡Vaig! 

TERESA Achuda tú, qu'el RETOR 

ara mateixa así está. 

¡Les festes! ¡Cuant de jaleo 

y cuant de dolor de cap! 

El ser una clavariesa 

es un lío dels més grans. 

____


La SO PERANSA, per la primera dreta. 


SÓ PERANSA Ya está fet el chocolate. 

¿Ara que vól? 

TERESA Lo del cas: 

que pares taula. 

SÓ PERANSA Enseguida. 

D' así dos minuts pará... 

Escolte: ¿el siñor retór 

no mos fará fil trencát...? 

Después de tanta faena 

aixó faltaba... 

TERESA Es igual; 

el gasto del chocolate 

no es ningún gasto elevát. 

SÓ PERANSA Pero la faena si... 

TERESA ¡Cuánt vos mata el treballar! 

¡Poseu la taula enseguida! 

SÓ PERANSA Lo que mane... ¡aném allá! 

AMPARITO y la SÓ PERANSA paren la taula al mig de l'esena, entránt e ixínt per la primera pórta de la dreta pera traure tot el servisi. Mentres dura ésta faena, diu TERESA el siguient monólec. 


TERESA Este matí em despertaba 

cuant tocaben les campanes 

que pareixíen en ganes

del vól que les impulsaba; 

de goig y de fé ploraba 

en lo regás del meu llit 

y el seu tóc en lo meu pit 

se notaba tan apresa 

com diéntme: ¡Clavariesa 

ya tens el teu goig cumplít! 

---

De un repent, eixa alegría 

se sepultaba en lo cór 

y dels ulls naixía el plór 

per la pena que sentía. 

Ganes d'alsarme tenía 

e ixír al hórta ploránt, 

pero una veu arrogant 

me chillaba fórt: - ¡Teresa, (fique Tesesa) 

mira qu'eres clavariesa 

y tens que viure gochant! 

----

Asóles en el meu llit, 

miránt les tontes visións 

que veníen a millóns 

en les sombres de la nit 

volguí avisar en un crit 

pera demanar cónsól 

y vaig vore ixir el sol 

qu' en la seua llum ensesa 

me fea vore a Teresa 

chunt al hóme que la vól. 

----


SÓ PERANSA ¡Ya está la taula pará! 

Desde Adán hasta la fecha 

no s'ha vist dóna com yo 

pa fer les cóses apresa. 


AMPARITO ¡Mentres hiaxca qui t' achude!.. 


SÓ PERANSA ¿Qué tú qu' has fet, bachillera? (lo apóstrofe es una coma)


____



EL RETOR Y CAMPANETA, per el foro. 


RETOR ¡Ave María Purísima! 

¿Que tal vá la clavariesa? 

CAMPANETA ¡Salút y bón chocolate! 


TERESA Buenos días, CAMPANETA, 

TERESA, Ia SÓ PERANSA y AMPARITO besen la má al retór. 


RETOR ¡El señor vos fasa santes! 


SÓ PERANSA Grasies, y vosté qu' ho vecha. 


CAMPANETA. (Apart per AMPARITO) 

¡Cada vegá está més guapa! 

¡Vá camí de ferramenta!. 


TERESA (Fentlos sentar a la taula.) 

Primer a desdichunarse... 


RETOR Vamos, si vosté s' asenta 

y mos acompaña...

 

TERESA Es clar... 

(A la SÓ PERANSA.) 

Ya pót servirmos... ¡Apresa! 


CAMPANETA ¡Que no córrega!... Estes coses 

en tranquilitát y etsétera... 

(S'asenten els tres a la taula y AMPARITO y la SÓ PERANSA fan de camareres.) 

(Al RETOR, per AMPARITO.) 

¿S'ha fiját, siñor retor, 

lo que val la camarera? 


EL RETOR Yo no em fije en eixes cóses... 

¡Es un escolá més pelma! 


TERESA ¡Si que li agraen les chiques, 


CAMPANETA No totes, que la qu'es llecha 

pá mí que li agarre el tifus 

o el cólera... 


RETOR ¡Campaneta! 

Bueno les festes d'enguañ 

resultaran de primera. 

Tinc avís que ve l'obispo

exprofés desde Valensia,

y el Capitá Cheneral

si es qu'el seu que fer el deixa. 


TERESA ¡Tót s'ho mereix la Patrona! 


RETOR El programa de la festa 

es en conchunt, un alarde 

de bón gust. 


CAMPANETA (Cremantse a la primera sucá.) 

¡Redéll, com crema!

 

RETOR Prosesó com may s' ha vist, 

misa gran a tota orquesta, 

bous, castells y serenates, 

verbenes en la glorieta, 

traques, batalla de flors, 

y concursos de bellesa. 

Aixó es sóls pa la chent chove... 


CAMPANETA ¿Amparito se presenta? 


AMPARITO Sería fer el ridicul 

¿Presentarme yo tan llecha...? 


CAMPANETA ¡Ma quin atra! Si tu vas 

te l'emportes... 


RETOR ¡Campaneta! 

Ara, lo que sóls fá falta 

y lo que més interesa 

es saber qui es el clavari... 

Vosté sap qu'el temps apremia 

y tinc que donar el nóm 

a la Comisió de festa 

ans que se fasa de nit... 


TERESA El donará... 


CAMPANETA ¡Que se sapia! 

TERESA Tinc en cá que consultaro... 


RETOR ¡Mire que la cósa es serial 


TERESA A mig día se sabrá... 


RETOR Vindré a sabero, Teresa, 

es l' únic ya que falta 

y crec que no es un problema 

de difisil solusió 

pera una dóna tan llesta... 


CAMPANETA A propósit. Crec un deure 

el agrair a Teresa 

el regal que m'ha enviát... 

¡Una sotana soberbia! 

¡Masa sotana pa mí! 

¡De raso tota! ¡Qué prenda! 


TERESA ¡Segóns es el escolá 

te que ser la vestimenta! 

¿T'han fet atres regaléts...? 


CAMPANETA ¡Moltisims! La siñá mestra 

un roquét qu'es un primor, 

unes sabates la mecha, (la mechesa; la médico)

la filla del boticari 

cuatre calsetins de seda, 

un bonét la del alcalde 

y ara m'han dit que se pensa 

entre totes les esclaves 

que hián en la Bóna Prensa 

y las Hijas de María 

ferme un terno de chaqueta. 

(Tót asó ho diu sinse parar de menchar.) 

¡Desichos de les pobretes!

¡Son obsequiaores, cregam! 

Algunes hián de cuidao... 

Instigaes per la envecha 

en la Hermandad del Rosari 

m'han fet anar de pateta. 


TERESA ¡No tenen perdó de Deu! 


AMPARITO Com a totes les bromecha 

no li tenen el respete

que se li deu. 


RETOR (a Amparito) Vosté pensa 

igual que yo. Es un payaso

que per lo vist no escarmenta, 

y aixó es algo incompatible 

en les cóses de l' iglesia. 


CAMPANETA ¡Calle, m' han fet entre dos!. 


TERESA ¿Entredós y encara es queixa...? 


CAMPANETA Vullc dir qu' entre dos m' han fet 

una pasá molt mal feta. 

Li han fet creure a la Pelona 

que yo estíc mig mort per ella 

y ve darrere de mí 

lo mateixet que una fiera. 

¡Ya veu si la broma es cara! 

Una tía tan rellecha 

y que no fará els sincuanta 

seguintme d' eixa manera! 


RETOR ¡Ni son todos los qu' están 

ni te trellát Campaneta! 

(Alsantse. A TERESA.) 

Dins d' un rato tornarém. 

Repetixc que m' interesa 

saber el nóm del clavari 

qu'en son dret vosté nomena. 


TERESA Promét la contestasió... 


RETOR Y moltes grasies, Teresa, 

per l' obsequi. 


TERESA ¡Vosté mana! 


CAMPANETA Tot estaba de primera; 

Vosté te unes mans divines... 


SÓ PERANSA Qui les té soc yo, só pelma! 


CAMPANETA ¿Perqué, señora Peransa? 


SÓ PERANSA Perque yo soc la cuinera... 


CAMPANETA Perdone, que n' ho sabía... 


RETOR Hasta después, clavariesa. 


CAMPANETA 

(Fent mutis y mirant a Amparo.) 

¡Te uns ulls que me tornen loco! 

¡En cuant me mira, me crema!... 

Qu' a gust me socarraría 

en lo foc d' eixa morena. 

¡Nostre Siñor qu'hem perdone! 

¡Ay, amor, (Tropesant en la pórta del foro.) 


TERESA ¡Ay! 

¡Que tropesa! 

Fan mutis per el foro El RETOR y CAMPANETA.. 


AMPARITO ¡Esta que li en falten sinc! 


SÓ PERANSA ¡A mi me dona una febra! 

¡No he vist tipo mes inútil!



TERESA Arregléu la taula apresa 

y espavileuse, que yá 

es hora de fer faena... 


SÓ PERANSA Hast' ara ham estát ballant... 


TERESA ¡No vullc ferli cas, aguela! 


SÓ PERANSA De bón humor, dos minuts,

sis hóres de rabia ensesa, 

cuatre més de chillar molt, 

tres que se la endú pateta 

y lo restant de reñir 

en el primer qu' es presenta. 

Tres culleraes al día 

y el meche de cabesera 

que no torne per así (.) 

hasta después de la festa... 

Durant este últim parlament y acompaná de Amparito lleva tot el servisi de la taula. 

¡Anemsem, dius, Amparito! 

¡No t' entretingues!... ¡Apresa! 

Carácter de la meu ama.,. 

¡Tot lo mon a fer faena! 

(La SÓ PERANSA y AMPARITO fan mutis per la primera dreta.) 


TERESA ¡Se burlen del meu caracter! 

¡Eixa burla me molesta! 

¡Pero, Señor! ¿Soc yo mala? 

¡Es trist que n'ho reconega! 

Yo volguera reprimirme 

y ser un atra volguera... 

El cór no está en el caracter 

ni es el chenit la parella 

dels sentiments... ¿Soc yo bona? 

(A la Verche.) 

¡Contestam tú, Mare meua! 

(Después de una pausa)

Yo crec que m' ha dit que sí... 

¡Aixina estic satisfeta! 

(Fa mutis per la primera esquerra.) 

_____


TONI y CARPANTA, per la segón esquerra 


TONI (Apuntant en un paper). 

Trenta dos sacs de forment, 

vint y cuatre y huít... 


CARPANTA ¡Cabáls! 


TONI De fesóls cuaranta tres... 

Y catorse de escandall... 

Quinse de garrofes... 


CARPANTA ¡Ché.

que ten menches dos! 


TONI ¡Ya está! 

Yo no me menche garrofes..., 


CARPANTA Quinse y dos que tínc yo baix.... 


TONI ¡Habero dit, borinót


CARPANTA ¿Pa qué fas contes, carám? 

Sinse saber yo de números 

no m' equivoque d' un sac. 

¿En cá queda més faena...? 

TONI Hasta l' hóra de dinar 

pegarém un netechó 

a l' andana y a l' esprá 

sen anirem a la finca 

del Molí de San Pascual 

pera remoure la terra 

y vore ele (els) hórts com están 


CARPANTA ¡Masa faena pá huí! 


TONI Pues dispón tú que se fá... 


CARPANTA No anar al trót y més calma... 

trau tabaco y a fumar... 


TONI (Donantli tabaco.)

¿Qué tú no en tens, gorromino


CARPANTA Yo no 'n compre casi may...

Com l' estanc está en lo póble 

y yo vixc en l' arrabal... 

(Per lo sigarro.) 

¡Primét, pá que no murmures!... 


TONI ¡Vacha una viga, chermá

En pócs sigarros aixina 

¡adiós caixeta!... 


CARPANTA (Donantli el sigarro) Tín, yás 

eixe l' he fet pera tú... 

¡Tens més ganes de parlar! 

(Fense el seu sigarro mes grós encara.) 

Ara el meu, sinse avarisia... 

Requític, com mórt de fam... 

(Enseñantlil.) ¿Qué te pareix? 


TONI ¡Un petardo! 


CARPANTA ¡Trau mistos que va a esclatar! 


TONI ¿Tampóc tens mistos, Carpanta? 


CARPANTA ¡Mira, me s'han acabat!... 

Coinsidensies y cóses 

d'este mon. 

(Ensenént.) ¡Ajajajajá! 

¡Qué ve (be) se fuma de gorra! 

Cuant el fum en espirals

ix del sigarro y s'esponcha 

buscant el techo ¿no saps 

qu' es lo que díu? 


TONI No, señor. 


CARPANTA ¡Que sigues primo molts añs 

y que la teua petaca

siga de negres y blancs! 

_____


BATISTE per la pórta del foro 


TONI (Per BATISTE.) 


¡Atra vegá el só Batiste! 

¡Ché, Carpanta, cap a dalt! 

¡Toca, a netechar l' andana! 



CARPANTA ¡El désimo no estorbar! 

Dos visites tan seguides 

son d'algún significat... 

(Fan mutis per la segón esquerra.) 


BATISTE (Vestit en el millor trache; de chaqueta y en pretensións de donar el colp.)

Desde qu'avans men aní 

qu' el cap el tinc trastornát 

y pareix qu'haixca trovát 

la incógnita del destí. 

Ara torne convensút 

de qu'he de guañar l' empresa...

¡No es tan temible Teresa 

com sempre m'ha paregút! 

Son chenit es comprensiu 

y cuant se posa altanera 

es una plucha llauchera... 

¡Algo con (com) plucha d'estiu! 

Abordarém la cuestió 

anant sempre per les bones 

qu' es com se guañen les dones... 

¡Pa persona lista, yo! 

___


TERESA, per la primera esquerra. 


TERESA Molt pronte has tornát, Batiste 


BATISTE Es qu' esperant no vivía... 


TERESA ¿Vas de soterrar? 


BATISTE ¡Qué guasa! 

Vaig á cosa molt distinta... 

TERESA De casament á estes hores

crec que no... 


BATISTE Vaig de visita 

a casa la clavariesa

del meu poble; una fadrina 

que te uns ulls que tornen loco 

a tot aquell que la mira. 

¿La coneixes? ¡Es molt guapa! 

Yo crec qu'es la mes bonica 

qu'ha naixcut en la Ribera. 

¡Es tota una pelailla! 


TERESA Si es tal com tu la dibuixes

¡ya estará pagá la chica! 


BATISTE Ara, que no' s podem vore... 

Ella es arrogant, altiva... 

Yo soc també un orgullós 

y no s'enteném aixina


TERESA Li anirás en pretensions... 


BATISTE Vullc que me venga una f inca 

que te lindant en dos meues 

y ella no vol... ¡Qué manía! 

El cas es que yo la pague 

a preu d'or per conseguirla


TERESA ¡Tens interés en comprarla!... 



BATISTE Ne tinc més de día en día, 

Ca vegá que me la nega 

mes ganes tinc de fer fira. 

tinc qu' alsar un almasén 

ahón áixa casa radica 

aprofitant les que tinc 

formant la mateixa línea. 

No haurá pera la taroncha 

ni en Carcaixent ni en Alcira 

almasén com el que pense 

construir yo... ¡creuteu, chica! 

Les taronches qu'en el abre 

son pérles d'un roig qu'enchisa 

al entrar en el palasio 

qu' al comersiant els dedica 

desicharán ser l' alfombra 

de una reina llevantina, 

y la reina será l' ama 

d'una mansió tan bonica. 

Treball y amor será el lema 

qu' al almasén presidixca, 

dels horts vindran els perfums 

del asahar, y la cuadrilla 

cuant entre els carros de fruta 

cantará gochosa aixina: 

"Les taronches y les dones 

son chermanes en la vida: 

p'aguantar les que son agres 

y tú eres agra chiquilla". 


TERESA ¡Aixó son cansóns, Batiste! 


BATISTE Cansóns, sí, qu'el vent envía 

pera que tú me contestes 

á esta pregunta enseguida; 

Per última volta digues: 

¿Me vens ó no vens la finca? 

_______



L'ALCALDE, CHUANET, El RETOR y CAMPANETA per el foro; La SÓ PERANSA y AMPARITO per la primera de la dreta, TONI y CARPANTA per la segón de la esquerra. 


RETOR La contestasió es urchent... 

CAMPANETA (Apart.) ¡Ave María Purísima! 

¡Chunts Batiste y Tereseta! 

¡Se maten els dos! 

L'ALCALDE ¡Cristina! 

Si yo sé qu'está ell así 

no vínc... ¡Me dona una tirria! 

BATISTE S'han quedát tots fets de pedra! 

RETOR Aquell que de pedra siga 

s'haurá quedát, que yo no... 

L'ALCALDE ¡Aixó está ben dit, reguitsa! 

CAMPANETA El señor retor cuant parla 

convéns a tots enseguida... 

RETOR Vením a vore de nou 

qui es la persona elechida 

pera clavari... 

L'ALCALDE ¡Mon fill! 

CHUANET ¡Carabasa en perspectiva! 

L'ALCALDE ¡Tú serás, pese a qui pese! 

TERESA ¿Tinc que ser yo la qu' ho diga? 

RETOR Es el dret de clavariesa, 

ho saps de sobra... 

L'ALCALDE ¡Per vida! 

(A CHUANET) ¡Si no te nomena a tú 

abuse de l'alcaldía 

y suspénc enguañ les festes!...  

TERESA Traga un paperet y escriga... 

RETOR (a CAMPANETA) Prepara la llapisera...

CAMPANETA ¡Espectasió chamay vista! 

L'ALCALDE (Apuntant) Chuano Peres y Gomes. 

TERESA ¡Soc yo asóles la que dicta! 

¡Es el dret de clavariesa! 

(Apuntant.) Batiste Chiner Garsía. 

BATISTE ¿Yo clavari? 

L'ALCALDE ¡No hián festes! 

BATISTE ¿Qué no hián festes? ¡Ché, rigas! 

Sent yo clavari n'haurán

per damúnt de l'alcaldía. 

SÓ PERANSA ¡Asó se veía vindre! 

TONI ¡Refóll, si pareix mentira! 

CARPANTA Este mon es un fandango... 

CHUANET Apart. ¡Pit al aigua y valentía!

Señor pare... 

L' ALCALDE ¿Qué vóls tú?

CHUANET Apart. Estíc que no tinc saliva! 

Resólt. Que yo me case en Amparo!.... 

L'ALCALDE ¡Te pegue la gran palisa!

¡Aixo es burlarse de mí!

¡Tú casarte en una chica

que no te rés!... 

CHUANET ¿Com qué no?

¡Te de tot! 

RETOR Parlar m' obliga

la situasió present

y vaig a fero enseguida:

Chuanét es pera Amparo, 

el amor els unifica

y no deu voste oposarse 

perqu'es el amor qui els guía. 

(A TERESA y BATISTE.) 

Y referent a vostés 

ya l' argument s' adivina: 

sent com son els dos clavaris 

no te ya interés la finca... 

Les dos hasiendes son una... 

¿Es aixina o no es aixina?

BATISTE ¡Aixina es!

L'ALCALDE Apart. ¡Quin descaro! 

CHUANET A Amparito. ¡Vine así!

AMPARITO ¡Ton pare hem mira! 

CHUANET Es que te ganes de dirte: 

¡Vine así a mons brasos, filla!" 

RETOR Li ho dirá... 

L'ALCALDE ¡Si no mirara! 

Abrasánt a AMPARITO. 

¡S'ha derrumbát l'alcaldía! 

CAMPANETA ¡Quin cuadro pera un museo! 

RETOR ¡El Señor qu'els beneixca! 


TERESA Al públic. 

El chenit no val pa rés 

y de riure tínc ya gana. 

Una cósa vullc no més: 

que m'aplaudixquen vostés... 

Ho vól una valensiana. 


TELÓ



REPARTO 

PERSONACHES ACTORS


TERESA SRA. MILLET 

30 añs cumplits y sinse casarse, perque no li ha donát la gana, les coses clares. No te ningún parent y ella asóles se goberna la casa y l'hasienda. Te la més gran fortuna del póble, tant es aixina que de mal nóm li han posát LA RICA. No té por a ningú, a tots planta cara y sap més que un notari. El seu carácter es mescla d'adust y cariñós, els dos extrems. Tan pronte pareix qu'acarisie com pareix que mosegue. 


AMPARITO SRA. DELAS 

18 primaveres y més bonica que un cromo. Algo presiá y algo presumida, pero... 

¡molt valensiana! Més que criá de Teresa paréix una espesie de secretaria particular. 


LA SÓ PERANSA SRA. FERRER 

60 añs. Es criá també de Teresa y cuinera al matéix temps, per lo que se creu en dret de ficarse en tots els guisaos. Es marmolona com ningún atra y dotora com la més dotora de les dotores. 


BATISTE SR. BROSETA 

40 añs e incasable. Después de la fortuna de Teresa, seguix la seua en lo póble. 

Es dominant y orgullós, pero no antipátic. 


CHUANET SR. ANDREU 

25 añs. Vergoñós y tímit. Com a fill del alcalde es disputat per les chicones del póble, pero ell no 'n dispara una. 


L'ALCALDE SR. MARTI 

60 añs. Docte, vanitós y dominaor de la voluntát dels atres. Se té per hóme de talent y es mes burro que ni fet d'encárrec. 


EL RETOR SR. TABERNER 

65 añs. Capellá de misa y olla... Per la seua bondat es volgút de tots els seus feligresos. 

TONI SR. HARO 

40 añs. Chornaler de Teresa. Induit per sertes lectures se te per sindicaliste pero es un manso borrego cuant veu els sigróns en perill 


CAMPANETA SR. FABRA 


20 añs. Escolá y mes pillo que bonico. Desde las Hijas de María a les del Pá de Sant Antoni no hiá chicona que se li resistixca. 


CARPANTA SR. CABRERA 

35 añs. Chunt en Tóni treballa les terres de Teresa. Es poc afisionat a la faena pero... ¡treballa! 

_____


L'acsió en un póble de la Ribera. - Epoca present. - Dreta y esquerra les del actor. 



OBRAS DE ESTA EDITORIAL 


LA CUADRILLA DEL GATICO NEGRO 


Un tomo en rústica, 3 pts. En pasta, 4'50 


Es la ultima producción de Aznar Pellicer de la que toda la prensa ha hablado 

encomiásticamente. 

Novela de costumbres baturras, copia exacta de la realidad. Se felicitará V. de 

haberla adquirido. 


- BIBLIOTECA STELLA -


Se compone de tomitos de bolsillo. a 1 Pta. tomo 


Van publicados: 


1.° Tardes de provincia (Poesías) por J. Lacomba 


2.° Aventura de viaje (Novela) por J. Aznar Pellicer 


3.° El Buey mudo “ por “ “ “ 


4.° Sendas de Luz (Poesías) por M. Bertolín Peña 


5.° El Safraner - Emigrantes (Novelas) por J. Aznar Pellicer 


GALERIA DE OBRES VALENCIANES - Cada ejemplar, 30 cts. 


ARTE VALENCIANO 


FOLCHI: SU OBRA :-: Por Juan Lacomba 

Un voluminoso tomo profusamente ilustrado 

En rústica, SEIS ptas. 

PRÓXIMAMENTE 

Los envenenadores de Londres. Cuaderno 20 cts. 

EN PRENSA 

EL MILLOR CASTIC DE ENRIQUE BELTRAN