Mostrando las entradas para la consulta aball ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta aball ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 11 de diciembre de 2021

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.


¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Lo prat (el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol, cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu, campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo césped.
Rosa, menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora, sels passabe escoltán los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben, les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta, inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures, sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta, com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona, plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes sossegades y doctrinals odes de Horacio.

Assistíe als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína (Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de ficá per la vía!

Pasturá de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe de cuan li habíe picat la mosca.

"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló parabe tan lluñ!"

Aquella pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió del

ferrocarril. La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un perill que passabe, una catástrofe que amenassabe sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo; mes abán no fée mes que mirál, sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa, acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes, forasteres.

Pero lo telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén passajero que se aufegabe al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se veíe cap vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá lo tren.

Matíns sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels insectes, la vaca y los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al mateix prat, hasta arribá la nit, en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los nugols allá dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá alguns estrels a lo mes oscur del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang tintineo de modorra esquella.

An este silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén, de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut, contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.

Ere poc expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo afecte del animal passífic y pensatiu.

Als tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars de un camí.

Als díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha nessessaria entre lo alimén y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín, an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre, girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:

- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.

Estos recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a tot aixó que la Cordera teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella, sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura, velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.

Antón de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí: antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich, dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de rames, siñalánla com a salvassió de la familia.
"Cuidéula, es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra moribunda, que 
se va morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo pare no pot reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al Somonte.

Tot aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta nessessaria no se teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de día, de mal humor, Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los cabíe datra conjetura.

Pinín y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé cóm ni cuán.

Al tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara, cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los fills van adiviná lo perill.

No la habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño. Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá - pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás, entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, 
bueys y vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen en mes o menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.

Al Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de Chinta a quedás sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot lo día oferinli pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat.. Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera, interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que, entre madreselvas que encara no floríen y romigueres o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe que pagá o quedás al carré.

Lo dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare. Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta, pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les carissies com al jou.

"¡Sen anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.

"¡Ella sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra yaya!"

Aquells díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet, va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat, y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou, forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ... Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos, y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat, cridabe desde casa:

- ¡Bah, bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ lo pare, en la veu enterbolida per les llágrimes.

Caíe la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos, formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los chirrits melancolics de infinites chicharres.

- ¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós, Cordera de la meua alma!

- ¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.

- Adiós - va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu lamén trist, ressignat, entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.

En son demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista; aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.

De repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que, pasmades, miraben per aquells tragallums.

- ¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga, a la yaya vaca.

- ¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli los puñs al tren, que volabe camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que san germana de les picardíes del món:

- La porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los indianos.

- ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!

Y Rosa y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
- ¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -

Van passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey pera luchá a la guerra carlista. Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un roble.

Y una tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas del tren correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta, als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un record de doló lluñá:

- ¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín de la meua alma! ...

Allá anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma, carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."

Entre confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén lo tren pedres allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés, les vegues y los roquissals...

¡Qué sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.

- ¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -

En quín odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la vía abán:

- ¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -


Auf Wiedersehen, Cordera!

lunes, 15 de enero de 2024

Lexique roman; Cas - Castanha

Cas, s. m., lat. casus, cas, événement.

Per semblant cas se deuria

Tot hom gardar.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Pour semblables cas tout homme se devrait garder.

Ignorancia no los escuza en aquest cas.

(chap. La ignoransia no los excuse en este cas.)

V. et Vert., fol. 76.

Ignorance ne les excuse pas en ce cas.

Conj. comp. Al cas que los ditz reys no los poiran acordar.

Tit. du XIVe sièc. DOAT, t. CLXXII, fol. 207.

Au cas que lesdits rois ne les pourront accorder.

Per cas que mort o perdement de membre s'en enseguis.

Tit. de 1263. DOAT, t. XCI, fol. 245.

Par cas que mort ou perte de membre s'en ensuivît.

- Cas, terme de grammaire.

Li cas son seis: nominatius, genitius, datius, accusatius, vocatius, ablatius. Gram. provenç.

(chap. Los casos (ne) son sis: nominatiu, genitiu, datiu, acusatiu, vocatiu, ablatiu.)

Les cas sont six: nominatif, génitif, datif, accusatif, vocatif, ablatif.

CAT. Cas. ESP. PORT. IT. Caso.

2. Cazensa, s. f., chute.

Ab rimas multiplicadas... aurian bela cazensa.

Leys d'amors, fol. 15.

Avec rimes multipliées... auraient belle chute.

3. Cazemen, s. m., chute.

Dels majors

El cazemen e dels menors.

Brev. d'amor, fol. 24.

La chute des majeurs et des mineurs.

Cazemens... so es disshendemens d'una dictio... e 'l disshendemens o

'l cazemens d'una dictio del nom ad autre es cazual.

Leys d'amors, fol. 56.

Chute... c'est abaissement d'un terme... et l'abaissement ou la chute d'un terme du nom à un autre est casuel.

IT. Cadimento.

4. Cazuta, s. f., chute.

Aitantost que fo levatz per la casuta que hac presa. Philomena.

Aussitôt qu'il fut levé à cause de la chute qu'il eut prise.

Deslogamen ve per cazuta, battement, etc.

Eluc. de las propr., fol. 49.

Dislocation vient par chute, frappement, etc.

CAT. Cagguda. ESP. Caída. PORT. Cahida. IT. Caduta. (chap. caiguda.)

5. Chaeguda, s. f., chute.

E sia ta chaeguda e mort.

Trad. de Bède, fol. 34.

Et soit ta chute et mort.

6. Chavon, s. m., décadence.

Mas poc val aquel honor que tost ven a chavon.

(chap. Pero poc val aquell honor que pronte ve a caiguda, decadensia.)

La nobla Leyczon.

Mais vaut peu cet honneur qui tôt vient à décadence.

7. Casual, adj., lat. casualis, casuel, accidentel.

Totas aquelas condicios que podon avenir en doas guisas, si cum es aquela de sobre, son apeladas casuals.

Trad. du Code de Justinien, fol. 62.

Toutes ces conditions qui peuvent survenir en deux façons, ainsi comme est celle ci-dessus, sont appelées casuelles.

Cas es variamen de dictios cazuals per habitutz o per votz, etc.

Leys d'amors, fol. 56.

Le cas est variation de dictions accidentelles par articles ou par désinences, etc.

Substantiv. - Régime, accident, mot auquel l'article est joint.

Habitutz am son cazual representa un mot ses plus...

De son cazual o d'alcus infinitius pauzatz en loc de son cazual.

Leys d'amors, fol. 111 et 4.

L'article avec son régime représente un mot sans plus...

De son régime ou d'aucuns infinitifs posés en place de son régime.

CAT. ESP. PORT. Casual. IT. Casuale. (chap. Casual, del cas – gramática.)

Cazer, v., lat. cadere, choir, tomber.

Lanquan vey la fuelha

Jos dels albres cazer.

(chap. literal: Cuan vech la fulla cap aball dels abres caure. Ha de caure cap aball, cap a dal no se pot caure.)

B. de Ventadour: Lanquan vey. 

Lorsque je vois la feuille tomber en bas des arbres.

Denan sos pes l' irai cazer.

P. Raimond de Toulouse: Us novels.

Je lui irai tomber devant ses pieds.

La sillaba on cay l'accens principals.

(chap. La sílaba aon cau lo acento prinsipal.)

Leys d'amors, fol. 8.

La syllabe où tombe l'accent principal.

Fig. Sept vegadas lo jorn cas lo drechurier en peccat.

(chap. literal: Set vegades al día cau lo just, dret, en pecat.)

V. et Vert., fol. 28.

Le juste tombe sept fois le jour en péché.

- Abaisser, baisser.

E leva sus so que degra chazer,

E baissa jos so que degra levar.

H. Brunet: Pus los dos.

Et lève en haut ce qu'il devrait abaisser, et baisse en bas ce qu'il devrait lever.

Part. pas. Cazutz soi en mala merce. 

(chap. literal: Caigut soc – hay - en mala mersé.)

B. de Ventadour: Quan vey la.

Je suis tombé en mauvaise merci.

ANC. FR. Avant que li jours chaïst.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 242.

Se ens le puet fere caoir.

Roman du Renart, t. III, p. 119.

Tiex pot tost venir haut ki tost est jus chaüz.

Roman de Rou, v. 3350.

CAT. Caurer. ANC. ESP. Cader. ESP. MOD. Caer. PORT. Cahir. IT. Cader. (chap. caure: caigo, caus, cau, caém, caéu, cauen; cauría, cauríes, cauríe, cauríem, cauríeu, cauríen; caiguera, caigueres, caiguere, caiguerem, caiguereu, caigueren.)

9. Escazenza, s. f., accident, chance, échéance.

Ieu n'ai vist, so sapchatz,

Venir mant' escazenza

De rics locs honratz.

G. Faidit: Lo gens cors. 

J'en ai vu, sachez cela, maint accident arriver de puissants lieux honorés.

Per X sols lo met... a l' eschazenza.

T. de Fabre et de Falconet: En Falconet.

Pour dix sous je le mets... à la chance.

ESP. Escaencia. IT. Scadenza.

10. Escazecha, s. f., chevance.

Endevenia neguna onors per do ni per escazecha.

Tit. de 1221. DOAT, t. CXVI, fol. 2.

Survenait quelque fief par don et par chevance.

11. Escarida, s. f., fortune, destinée.

On s'aventura

E s' escarida lo mena.

Lamberti de Bonanel: Pois vei.

Où sa fortune et sa destinée le mène.

Be m det Dieus bon' escarida

D'amor.

B. Martin: Bel m'es.

Dieu me donna bien bonne fortune d'amour.

12. Escazuta, s. f., chute, abaissement.

Qu'ieu lo thesaur del realme de Fransa

No vuelh per mieu, ni m'acor escazuta.

Leys d'amors, fol. 20.

Que je ne veux pour mien le trésor du royaume de France, et ne me convient abaissement.

13. Eschazer, v., échoir, arriver, convenir.

E quar tan vos am e dezir,

Grans bes m'en deuri' escazer.

B. Zorgi: Mout fai.

Et parce que je vous aime et désire tant, grand bien m'en devrait échoir.

Tot so que m'en eschaya,

Domna, penrai en patz.

Arnaud de Marueil: Ses joy non.

Dame, je prendrai en paix quelque chose qui m'en arrive.

Aquo qu'a pretz s'eschai.

Arnaud de Marueil: Rasos es.

Ce qui convient à mérite.

Impers. Es, quand s'eschai, pros e arditz.

Pistoleta: Manta gen.

Il est, quand il convient, preux et hardi.

ANC. ESP. Escaeció un dia no li s tenie que dar. 

V. de S. Millán, cop. 254.

IT. Scadere.

14. Dechazensa, Descazensa, s. f., décadence.

E selh que quier tos temps sa dechazensa

Trobar la deu, senes tota falhensa.

Giraud le Roux: A lei de bon.

Et celui qui cherche toujours sa chute doit, sans aucun doute, la trouver.

Que valors a preza gran dechazensa.

Paulet de Marseille: Ab marrimen.

Que valeur a pris grande décadence.

Per so tot ve a descazensa.

Eluc. de las propr., fol. 72.

Pour cela tout vient à décadence.

CAT. ESP. Decadencia. IT. Scadenza. (chap. decadensia, v. decaure, se conjugue com caure.)

15. Dechazemen, s. f., chute, ruine, revers.

Malamen renhatz,

Roma; Dieus vos abata

En dechazemen!

G. Figueiras: Sirventes.

Rome, vous régnez méchamment: que Dieu vous abatte en chute!

(chap. Roma, malamén reinéu; que Deu tos abatixgue en decaimén.)

Aquelhs fenhers es a dechazemen

De las armas.

P. Cardinal: Totz lo mons.

Ce feindre est à la ruine des âmes.

Mas se aunis pel mieu dechazemen.

Perdigon: Tot l'an.

Mais il se honnit par mon revers.

ANC. FR. Cil signe qui ainsi avenoient segnefioient mortalité et dechoiement du pople.

Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. I/J8.

ANC. CAT. Decaymen. ANC. ESP. Decaemento. (MOD. Decaimiento.)

IT. Decadimento. (chap. Decaimén)

16. Descazeig, s. m., chute, renversement.

A penas m'en tein

Que no us get fors en descazeig.

Roman de Flamenca, fol. 19.

A peine je me contiens que je ne vous jette dehors en renversement.

17. Dechaiable, adj., périssable.

Alegreza d'aquest segle es frevols e dechaiabla.

Trad. de Bède, fol. 82.

Allégresse de ce monde est frivole et périssable.

18. Dechazer, Descazer, v., déchoir, rabaisser.

Quar trop dechai

Tot quant vei sai.

P. Rogiers: Per far esbaudir.

Car tout ce que je vois ici déchoit beaucoup.

E s'a mi mal en pren

Ni ma domna m deschai.

Pons de Capdueil: Qui per nesci.

Et s'il m'en prend mal et ma dame me rabaisse.

Fals lauzengiers qu'en amor dechazer

Ponhon totz temps.

Perdigon: Ben aio 'l.

Faux médisants qui s'efforcent toujours à rabaisser l'amour.

Ses promettre, senes paya,

Se pot dona dechazer.

H. de S.-Cyr: Nulha res.

Sans promettre, sans paie, dame se peut déchoir.

Substantiv. Mos maltraitz ni mos descazers.

P. Vidal: En una.

Ma souffrance et mon déchoir.

Part. pas. substantiv.

Qu'ab totz esfortz vey las gens esforzar

De dechazer us autres dechazutz.

G. Riquier: Fortz guerra.

Que je vois les gens efforcer avec tous efforts d'abaisser autres déchus.

ESP. Decaer. PORT. Descahir. IT. Decadere. (chap. Decaure, se conjugue com caure.)

19. Meschasensa, Meschaenza, s. f., malheur, calamité, contre-temps,

méchéance.

Et er grans merces,

Si 'l ven meschasensa.

Le troubadour de Villarnaud: Un sirventes.

Et sera grande grâce, s'il lui vient malheur.

Mas ieu me vauc trop fort meravillan,

Com hai esfortz qu'en diga ill meschaenza.

B. Zorgi: Si 'l monz fondes.

Mais je vais m' émerveillant très fort, comme j'ai la force que j'en dise la calamité.

ANC. FR. Or en est vostre li damages

Et la peste et la meschéance.

Roman du Renart, t. III, p. 42.

Trois grans meschéances aviennent

A ceus qui tiex vies maintiennent.

Roman de la Rose, v. 5143.

20. Meschaia, s. f., méchéance, mésaventure.

Ja qu'era lur meschaia.

B. Zorgi: Mout fort.

Déjà qu' était leur mésaventure.

11. Mescazer, v., mésarriver, nuire.

E mostra quom hom li mescha.

Marcabrus: Belh m'es quan.

Et montre comment on lui nuit.

ANC. FR. Il pourroit bien t'en meschéoir.

Ysopet, liv. I, fab. 55.

22. Accident, s. m., lat. accidentem, accident.

Malautias e 'ls accidents de lor.

Trad. d'Albucasis, fol. 1.

Maladies et les accidents d'elles.

Que li venc un gran accident, que era coma mort.

V. de Sancta Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 289.

Que lui survint un grand accident, de manière qu'il était comme mort.

Volem ayssi tractar dels accidens dels noms.

Lo noms a V accidens: especia, gendre, nombre, figura, cas.

(chap. Lo nom té sing acsidens: espessie, género, número, figura, cas.)

Leys d'amors, fol. 44.

Nous voulons traiter ici des accidents des noms.

Le nom a cinq accidents: espèce, genre, nombre, forme, cas.

CAT. Accident. ESP. PORT. IT. Accidente. (chap. acsidén, acsidens)

23. Accidental, adj., lat. accidentalis, accidentel.

Tota dictio ha doas formas: la una es essentials, et l'autra accidentals.

Las partidas essentials de la cauza et las partidas accidentals.

Leys d'amors, fol. 7 et 145.

Toute expression a deux formes: l'une est essentielle, et l'autre accidentelle.

Les parties essentielles et les parties accidentelles de la chose.

Mitigacion de calor accidental.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Adoucissement de chaleur accidentelle.

CAT. ESP. PORT. Accidental. IT. Accidentale. (chap. acsidental)

24. Accidentalmen, adv., accidentellement.

Es accidentalmen agreviativa.

Eluc. de las propr., fol. 24.

Elle est accidentellement grevante.

CAT. Accidentalmen (N. E. ya pierden la t que no se pronuncia). 

ESP. PORT. IT. Accidentalmente. (chap. acsidentalmen)

25. Accider, v., lat. accidere, arriver, échoir.

Si accideysso en la superficia del cors.

Trad. d'Albucasis, fol. 11.

S'ils arrivassent en la superficie du corps.

Part. prés. Flux de sanc accident per incisio de arteria.

Trad. d'Albucasis, fol. 12.

Flux de sang arrivant par incision d'artère.

ANC. CAT. Acaurer. IT. Accadere.

26. Occident, s. m., lat. occidentem, occident, ouest.

Lo solelh que corre a totz jorn d'orien en occident.

(chap. Lo sol que corre tots los díes d'orién a ocsidén, de lleván a ponén.)

V. et Vert., fol. 32.

Le soleil qui court toujours d'orient en occident.

- Nom relatif d'un pays.

Que tut li monestiers de trastot l'occident.

V. de S. Honorat.

Que tous les monastères de tout l'occident.

CAT. Occident. ESP. PORT. IT. Occidente. (chap. ocsidén, ponén.)

27. Occidental, adj., lat. occidentalis, occidental.

Renhava en las partidas occidentals.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 58.

Il régnait dans les parties occidentales.

CAT. ESP. PORT. Occidental. IT. Occidentale. (chap. ocsidental, de ponén, com la franja del meu cul cuan me fico mirán cap a lleván.)


Casa, s. f., lat. casa, demeure, case, maison, famille.

En la caza de mon payre son moltas cazas.

Frag. de trad. de la Passion.

En la demeure de mon père sont plusieurs demeures.

Don ieu dirai, Dieus m'o perdon,

Donei de mala casa.

Bertrand d'Allamanon: De l'arcivesque.

Dont je dirai, Dieu me le pardonne, courtoisie de mauvaise maison.

Abeilhas... lors cazas formo artificialmen.

Eluc. de las propr., fol. 141.

Abeilles... forment avec art leurs cases.

E de qinze cazas los qinze mudamentz.

P. de Corbiac: El nom de.

Et les quinze changements de quinze cases.

ANC. FR. En leur case se retraïrent

Voulans le chemin rebourser.

Vigiles de Charles VII, t. 1, p. 132.

Les villages flamber, les cases des bergers

Servir de corps-de-garde aux soldats étrangers.

R. Garnier, Antigone, act. II, sc. 2.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Casa.

2. Casal, Casau, s. m., métairie, casal.

Non tenra, de ma terra, mas ni casal.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 15.

(chap. No tindrá, de ma : la meua terra, ni mas ni casal.)

Ne tiendra, de ma terre, maison ni métairie.

Tota bestia grossa qui entre en casau, o en vinha, o en camps, o en pratz, den VI deners. Cout. de Condom de 1313.

(chap. Tota bestia grossa que entro a un casal, o a una viña, o a un campo, o a un prat, dono sis dinés.)

Toute grosse bête qui entre en casal, ou en vigne, ou en champs, ou en prés, doit six deniers.

ANC. FR. Un chasal qui fu Oudart Jouvenet.

Tit. de 1303. Carpentier, t. 1, col. 847.

Vint fauciller blez à un kasel à trois lieues de l'ost.

Joinville, p. 108.

CAT. ANC. ESP. PORT. (chap.) Casal. IT. Casale.

3. Cap-cazau, s. m., chef-casal.

Hi puscan far un cap-casau, cascuns de sos fieus et no plus.

Cout. de Condom de 1313.

Y puissent faire un chef-casal, chacun de ses fiefs et non plus.

4. Cazalet, s. m., petite métairie, petit casal.

Tro al cazalet d'En Bertran.

Tit. de 1244. Arch. du Roy., J., 325.

Jusqu'à la petite métairie du seigneur Bertrand.

5. Casalatge, s. m., habitation,

Fons, camis, cazalatges.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 176.

Fontaines, chemins, habitations.

6. Casalera, s. f., cassine.

Te una casalera que s te ab la honor d'En Ramon.

Tit. du XIIIe sièc. Arch. du Roy., J., 4.

Occupe une cassine qui se joint au patrimoine du seigneur Raimond.

7. Casamen, s. m., habitation, domaine, fief.

Als apostols dis Jhesus veramen

Qu'hom lo seguis, e laisses qui 'l segria,

Totz sos amicx et son ric cazamen.

Pons de Capdueil: Er nos sia.

Jésus dit véritablement à ses apôtres qu'on le suivît, et que, qui le suivrait, laissât tous ses amis et sa riche habitation.

Lhi donet molher e chasamen...

Un castel que ac de K... en casamen.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 6 et 50.

Lui donna femme et domaine...

Un château qu'il eut de Charles en fief.

D'el tenem nostra terra et nostre cazamen.

Roman de Fierabras, v. 4173.

Nous tenons de lui notre terre et notre fief.

ANC. FR.

Riche homme sont, chascun tint chasement.

Quant à Bues donnas son chasement,

La duchée de Gascongne la grant.

R. de Garin le Loherans. Du Cange, t. II, col. 377.

CAT. Casament. ESP. Casamiento. PORT. IT. Casamento.

8. Cazar, v., pourvoir, caser.

Mas cascus casar si volria

De l'autrui, mas ren no i metria.

P. Cardinal: A totas partz.

Mais chacun se voudrait pourvoir de l'autrui, mais n'y mettrait rien.

De mil amicx es casada

E de mil senhors amia.

Marcabrus: Estornel.

Elle est pourvue de mille amis, et amie de mille seigneurs.

Part. pas. subst. - Casé, vassal.

Per vos sui al dalfin casaz

E tenc totas mas eretaz.

Delfinet: Del mieh.

Par vous je suis vassal du dauphin et tiens tous mes héritages.

Et a un castel mult cortes,

On sun, cavalliers e borzes,

Plus de XX. millia casatz.

Roman de Jaufre, fol. 96.

Et a un château très courtois, où sont plus de vingt mille vassaux, chevaliers et bourgeois.

Aqui jongo Bergonh e Berrier

E chazat e estranh e soldadier.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 80,

Là joignent Bourguignons et Berruiers et casés et étrangers et soldats à gage.

ANC. FR. Dus, contes, princes et casés,

Bourgois, citoiiens et fievés.

Roman du Renart, t. IV, p. 266.

Si com vos estes mi home e mi chasé.

Roman de Gerard de Vienne. Bekker, v. 3991.

CAT. ESP. PORT. Casar. IT. Casare.

9. Acazar, v., établir, marier.

Mas C piusselas vos ai vist maridar...

C cavayers vos ai vist acazar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Je vous ai vu marier plus de cent demoiselles... je vous ai vu établir cent cavaliers.

ANC. FR.

Il y en eut quelques uns qui s'y acasèrent.

Brantôme, Duels, p. 3.

Acaser au milieu d'un peuple abominable.

Du Bartas, p. 441.

10. Accasat, s. m., casé, vassal.

11. Sotzaccasat, s. m., sous-vassal.

No devon ni no podon mettre accasat ni sotzaccasat.

Tit. de 1413, de sainte Eulalie, à Bordeaux.

Ne doivent ni ne peuvent mettre vassal ni sous-vassal.

Metre acasat ni sotzacasats ab meys cens.

Tit. de 1386. Bordeaux, bibl. de Monteil.

Mettre vassal et sous-vassal à demi-cens,

12. Descazernar, v., chasser, déposséder.

Si qu'enemics qu'ieu aia no pes que m descazern

De la mar on domnei, et no m part del estern.

P. Bremond Ricas Novas: En la mar.

Tellement que je ne pense pas que j'aie ennemi qui me chasse de la mer où je courtise, et je ne me sépare pas de la direction.

E non cre

Que de re

Negus me descazern.

E. Fonsalada: En abriu.

Et je ne crois pas que nul me dépossède de rien.

13. Decazar, Descazar, v., déloger, chasser, expulser.

Mas, sol car a lor platz, lo volon decazar.

Guillaume de Tudela.

Mais, seulement parce qu'il leur plaît, ils le veulent déloger.

Que decazavan voluntiers

Nostra sancta crezenza.

V. de S. Honorat.

Qui chassaient volontiers notre sainte croyance.

Part. pas. Per que pretz et jovens

E bels captenemens

En son mout descazatz.

Giraud de Borneil: Solatz e joy.

Par quoi mérite et grâce et belles manières en sont beaucoup expulsés.

IT. Scazare.


Cascavel, s. m., grelot.

Voyez le P. Menestrier, Origine des orn. des armoiries, p. 8.

Fai los cascavels ordir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Fais carillonner les grelots.

De senhals e de cascavels.

Roman de Flamenca, fol. 14.

D'enseignes et de grelots.

CAT. Cascavell. ESP. Cascabel. PORT. Cascavel. (chap. cascabell)


Cass, adj., lat. cassus, nul, vain.

Que la leyssa sia nulla et cassa.

Tit. de 13O6. DOAT, t. XLII, fol. 48.

Que le legs soit nul et vain.

Que tota gabella... sia cassa et nulla.

Regist. des États de Provence de 1401.

Que toute gabelle... soit vaine et nulle.

2. Cassar, Caissar, Cachar, v., lat. quassare, casser, briser.

Quar lo rauzel quassat non deu hom plus cassar.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 34.

Car on ne doit plus briser le roseau cassé.

Qu'el bos cavals, quan s'eslaissa,

Tira be 'l fre e lo caissa.

G. Adhemar: Pois ja vei.

Que le bon cheval, quand il s'élance, tire bien le frein et le casse.

Fig. Quar mals bes cass' e emberca.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps.

Car le mal casse et ébrèche les biens.

- Casser, annuler.

Part. prés. Cassan et annulan.

(chap. Cassán y anulán; cassá als textos antics : anulá, rayá, trencá)

Fors de Bearn, p. 1097.

Cassant et annulant.

Part. pas. E Jaufre remas totz cassatz, 

Que tan fo feritz e macatz.

Roman de Jaufre, fol. 34.

Et Jaufre resta tout brisé, vu qu'il fut tant frappé et blessé.

Es redonda e dura; cachada, no s plega.

Eluc. de las propr., fol. 203.

Elle est ronde et dure; cassée, elle ne se plie pas.

ANC. FR. Il se cacha très grandement, et dist qu'il cuidoit bien que, par celle cacheure, il mourroit.

Lett. de rém., 1377. Carpentier, t. 1, col. 706.

CAT. Cassar. ESP. Casar. PORT. Cassar. IT. Cassare.

3. Cassadura, Cachadura, s. f., brisure, cassure.

Mays non ac nulla cassadura. V. de S. Honorat.

Mais il n'eut aucune brisure.

Cachadura, ruptura, arsura. Eluc. de las propr., fol. 62.

Cassure, rupture, brûlure.

ANC. FR. Peu après celle cacheure, il chut au lit, dont il morut.

Lett. de rém., 1377. Carpentier, t. 1, col. 706.

IT. Cassatura.

4. Cachament, s. m., cassure, brisure.

Per lor cachament et blessament... Laqual l'emperador getet en terra et pres cachament.

Aloes... entre dens pren cachament.

Eluc. de las propr., fol. 162, 194 et 199.

Par leur cassure et blessure... Laquelle l'empereur jeta à terre et elle prit cassure.

Aloès... prend brisure entre dents.

IT. Cassamento.


Cassa, s. f., chasse, poursuite.

Tot' ora cant en cassa iretz.

(chap. Tot' hora cuan de cassera aniréu; cassá: casso, casses, casse, cassem o cassam, casséu o cassáu, cassen.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

A toute heure quand vous irez en chasse.

Per paor d'auzel de cassa.

Naturas d'alcuns auzels.

Par peur d'oiseau de chasse.

- Ce qu'on a pris à la chasse.

E 'l mangera pro de sa cassa.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Et il mangera suffisamment de sa chasse.

CAT. Cassa (actualmente usa el portugués caça, caçar). ESP. Caza.
PORT. Caça. IT. Caccia. (chap. cassa, cassera)

2. Cassayre, Cassador, s. m., chasseur.

Ayssi com I cassayre a pus gran gaug, cant pren I ser que cant pren I conilh. V. et Vert., fol. 98.

(chap. Aixina com un cassadó té mes gran goch, cuan pren 1 ciervo que cuan pren un conill – o cachap.)

Ainsi comme un chasseur a plus grande joie, quand il prend un cerf que quand il prend un lapin.

Aissi col cers que, quant a faich son cors,

Torna morir al crit dels cassadors.

Richard de Barbezieux: Atressi cum.

Ainsi comme le cerf qui, après qu'il a fait sa course, revient mourir au cri des chasseurs.

Adjectiv. E li ric hom cassador

M'enueion e 'l buzacador,

Parlan de volada et d'austor.

Bertrand de Born: Rassa.

Et les riches hommes chasseurs et les amateurs de buses, parlant de volée et d'autour, m'ennuient.

CAT. Cassador (actualmente usa el portugués caçador). ESP. Cazador. PORT. Caçador. IT. Cacciatore. (chap. cassadó, cassadora, cassá)

3. Cascieu, s. m., chasse, lieux de chasse.

Boscs et bartas et cascieus... arbres dometgues et salvatgues et cascieus.

Tit. de 1256. DOAT, L. CXIII, fol. 46.

Bois et bocages et lieux de chasse, arbres domestiques et sauvages et lieux de chasse.

4. Cassar, v., chasser, poursuivre.

Et ieu cas so qu'aissel prenga.

Raimond d'Orange: Pos tals.

Et je chasse ce que celui-ci prenne.

Qu'anc cynglar no vim plus irat,

Quan l'an brocat ni l'an cassat.

Bertrand de Born: Ieu chan.

Que jamais nous ne vîmes sanglier plus irrité, quand on l'a poursuivi et on l'a chassé.

Cum selh que cassa e non pren.

Elias de Barjols: En atretal.

Comme celui qui chasse et ne prend pas.

Lo lebrier corre e la lebre, l'us per pahor, l'autre per dezirier; l'us s'en fug; l'autre cassa. et Vert., fol. 29.

(chap. Lo llebrel corre y la llebre, la un per paó o temó, l'atre per dessich; la un fuch; l'atre acasse.)

Le lévrier court et le lièvre, l'un par peur, l'autre par désir; l'un s'enfuit, l'autre chasse.

- Expulser.

Casset Constanti e sos fils de la terra.

V. de Bertrand de Born.

Il chassa de la terre Constantin et ses fils.

Fig. E peccatz cassa sanctor.

P. Cardinal: Falsedatz.

Et péché chasse sainteté.

CAT. Cassar. ESP. Cazar. PORT. Caçar, IT. Cacciare. (chap. Cassá; acassá: acasso, acasses, acasse, acassem o acassam, acasséu o acassáu, acassen. Perseguí: perseguixco, perseguixes, perseguix, perseguim, persegui, perseguixen.)

5. Causar, v., chasser, expulser.

Que causan los eretges de mest l'autra gent bona.

Guillaume de Tudela.

Qui chassent les hérétiques du milieu de l'autre bonne gent.

6. Decassar, v., chasser, poursuivre.

Per lasquals errors decassar. Brev. d'amor, fol. 144.

Pour lesquelles erreurs chasser.

Lo reys l'a decassat,

Car en tota Equitania non ac borc ni ciptat.

V. de S. Honorat.

Lo roi l'a chassé, car en toute Aquitaine il n'eut bourg ni cité.

Els anavan fort descasan.

Brev. d'amor, fol. 176.

Ils les allaient poursuivant fort.

ANC. FR. Scipion fut envoyé en Espagne, dont il déchassa les Carthaginois.

Amyot, Tr. de Plutarque. V. de Fab. Maximus.

Mais je vois peu à peu que l'aube qui s'avance 

Déchasse en s'approchant l'ombrage et le silence.

Desportes, Premières oeuvres, p. 203.

IT. Scacciare.

7. Encaus, s. f., poursuite, chasse.

Grans fo l'encaus.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

La poursuite fut grande.

Metre la devetz en encaus.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous devez la mettre en chasse.

ANC. FR. E lo cers s'enfoï les sauz

Qui n'est pas bel de lor enchauz.

Roman du Renart, t. III, p. 95.

Ebrouinz le enchauça et fist d'eulz en cel enchauz si grant occision.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 360.

ANC. ESP.

Con sabor del encalzo arramarien Troyanos.

Poema de Alexandro, cop. 695.

8. Encaussament, s. m., poursuite.

Comensero 'ls ad encaussar, e mentre fassian l'encaussament, Augier Daynes venc. Philomena.

Ils commencèrent à les poursuivre, et tandis qu'ils faisaient la poursuite, Ogier le Danois vint.

Ad abaissament et encaussament de Vaudesia.

Tit. de 1243. DOAT, t. XXXI, fol. 47.

A abaissement et à poursuite de l'erreur des Vaudois.

IT. Scacciamento. (chap. Acassamén, de acassá.)

5. Entrecaussamen, s. m., entre-pourchas.

De Cesar, de Pompeiu say yeu perfiechamens

Las vidas e las morts e 'ls entrecaussamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Je sais parfaitement les vies et les morts et les entre-pourchas de César, de Pompée.

10. Encaussador, s. m., poursuivant.

Aissi cum fan volpill encaussador,

Encaus soven so qu'ieu non aus attendre.

G. Magret: En aissi m.

Ainsi comme font les timides chasseurs, je poursuis souvent ce que je n'ose atteindre.

11. Encaussar, Encassar, v., poursuivre, pourchasser.

Que no s'auza tornar ni s pot gandir,

Quan l' encausson siei enemic mortal.

P. Vidal: Anc no mori.

Qui n'ose se tourner ni se peut garantir, quand ses ennemis mortels le poursuivent.

L'us m'encaussa, l'autre m fai remaner.

Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz.

L'un me chasse, l'autre me fait rester.

Fig. Aissi 'ls encaussa avers.

P. Cardinal: L'afar.

Ainsi l'argent les poursuit.

En Proensa cant encaus ni cant fau

Crit: Monferrat.

Rambaud de Vaqueiras: Non puesc.

En Provence quand je poursuis et quand je fais le cri: Montferrat.

Vos encassavan feren ad espero.

Rambaud de Vaquieras (Vaqueiras): Senher marques, var.

Vous chassaient frappant de l'éperon.

ANC. FR. Et ke nus n'en fuie lor prie,

Ne n'encauce trop folement.

Roman du Renart, t. III, v. 371.

Moult en ocist en fuiant; il les enchausa jusques à un fleuve qui est apelez Hester.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 164.

ANC. ESP.

Et fueron encalzados Dario con su mesnada.

Poema de Alexandro, cop. 1032.

IT. Incalzare.

12. Percat, s. m., quête, profit, poursuite.

Et anava motas sasons

En percaz ab autres glotons.

V. de S. Honorat.

Et il allait maintes fois en quête avec d'autres pillards.

Quar enueitz es, qui tot l'an vai querer

Menutz percatz, paupre ni vergonhos.

Pistoleta: Ar agues ieu.

Car c'est un ennui, qui, pauvre et honteux, va tout l'an chercher de menus profits.

Et en dompnei ai mes tans bels percatz

Et tant cortes usatge.

Raimond de Miraval: Sirventes.

Et en galanterie j'ai mis si belles poursuites et si courtois usage.

El vostre paubr' ostal

Viu hom d'avols percatz.

T. de Falcon et de Gui: Falco.

A votre pauvre hôtel on vit de méchants profits.

ANC. FR. Car maint beau gibier est perdu

Par fautes de faire pourchas.

Coquillart, p. 33.

Par le pourchas des envieux.

Charles d'Orléans, p. 80.

Vus mustrerai d'une suriz

Ki, par purchaz e par engin,

Aveit menaige en un mulin.

Marie de France, t. II, p. 68.

IT. Procaccio.

13. Percassar, v., pourchasser, tracasser.

S'ieu percasses mon ben alhor.

Gaubert Moine de Puicibot: Amor.

Si je poursuivisse mon bien ailleurs.

E van percassan e queren

Vianda per lur noiremen.

Brev. d'amor, fol. 51.

Et vont pourchassant et cherchant vivre pour leur nourriture.

Cove que s percas sai e lai.

P. Rogiers: Senher.

Il convient qu'il se tracasse çà et là.

ANC. FR. A aimer et pourchasser ceste saincte sapience, discipline des roys.

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. 1, p. 17.

IT. Procacciare.


Casser, s. m., chêne.

Casser es arbre glandier... Gentils querion respostas els cassers.

Eluc. de las propr., fol. 219.

Chêne est arbre à glands... Les gentils demandaient des réponses aux chênes.


Cassia, s. f., casse.

Cassia es especia aromatica.

Erba ayssi cum cassia lignea.

Mollifican cum cassia fistola.

Eluc. de las propr., fol. 202, 38, 104.

La casse est une espèce aromatique.

Herbe ainsi comme casse ligneuse.

Mollifiant comme la casse fistole.


Cassidos, adj., chassieux.

Si tos huelhs es lag ni cassidos.

V. et Vert., fol. 62.

Si ton oeil est souillé et chassieux.


Cast, adj., lat. castus, chaste.

Tortretz auzel simple es cum colomba, et trop plus cast que ela.

Eluc. de las propr., fol. 148.

(chap. La tórdola es un muixó simple com lo colom, y mol mes casto que ella.)

La tourterelle est un oiseau simple comme la colombe, et beaucoup plus chaste qu'elle.

Cove que sia cast e amesuratz.

Regla de S. Benezeg, fol. 74.

Il convient qu'il soit chaste et prudent.

Qui recep en son cor mals pessamens... non es castz davan Dieu.

V. et Vert., fol. 84.

Qui reçoit en son coeur mauvaises pensées... n'est pas chaste devant Dieu.

Fig. De mi dons, qu'es bel' e blonda

E de totz mals aibs cast' e monda.

Folquet de Lunel: Can beutatz.

De ma dame, qui est belle et blonde et chaste et pure de toutes mauvaises qualités.

ANC. FR. Cent pucelles castes et de bonnes meurs.

Roman français de Fierabras.

CAT. Cast. ESP. PORT. IT. (chap.) Casto.

2. Castament, adv., chastement.

Qu'ieu cre, si vis vostre cors grail' e gen

Ypolite, que visquet castamen, etc.

G. d'Anduse. Be m ditz.

Que je crois que si Hippolyte, qui vécut chastement, avait vu votre corps gracieux et gentil, etc.

Garda non solament los oils chastament mas la lenga.

Trad. de Bède, fol. 32.

Garde chastement non seulement les yeux mais la langue.

CAT. Castament. ESP. PORT. IT. Castamente. (chap. castamen)

3. Castitat, Castedat, Castetat, s. f., lat. castitatem, chasteté.

Contra lucxuria sun fait de castitat. Poëme sur Boèce.

Contre luxure ils sont faits de chasteté.

Obra valra mai ses castedat, que castedatz ses obra.

Liv. de Sydrac, fol. 51.

Oeuvre vaudra plus sans chasteté, que chasteté sans oeuvre.

An fag vot de gardar castetat.

V. et Vert., fol. 18.

Ont fait voeu de garder chasteté.

CAT. Castedat. ESP. Castidad. PORT. Castidade. IT. Castità. (chap. Castidat.)


Castanha, Castagna, Castanhia, s. f., lat. castanea, châtaigne.

Mais am freidura e montagna

No fas figa ni castagha.

P. Rogiers: Dousa amiga. (douss' amia)

J'aime plus froidure et montagne que je ne fais figue ni châtaigne.

Nég. expl. Totz sos afars no val una castanha.

P. Vidal: Ges pel temps.

Toute son affaire ne vaut une châtaigne.

Castanhia pelada paga del sestier un dener.

Cartulaire de Montpellier, fol. 106.

Châtaigne pelée paie du setier un denier.

CAT. Castanya. ESP. (chap.) Castaña. PORT. Castanha. IT. Castagna.