Mostrando entradas con la etiqueta valencià. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta valencià. Mostrar todas las entradas

martes, 11 de junio de 2019

Xaverio Ballester, llengua valensiana

Este catedrátic de Filología Latina de la Universidat de Valénsia u té cla. La tesis de que la llengua valensiana va sé originada por una colonisassió catalana es una falsedat, un dogma sense fundamén y cap basse.

Xaverio Ballester; Segarra, de l'ibéric i llatí al català i valencià, 2018.

Xaverio Ballester; Segarra, de l'ibéric i llatí al català i valencià, 2018

jueves, 6 de junio de 2019

Blanquerna, Ramón Lull, valencià, 1521

Valencià que tinga dignitat i cultura jamai li diria catalana a sa llengua valenciana.

Blanquerna de Ramón Lull, trad. al valencià. 1521.


Valencià que tinga dignitat i cultura jamai li diria catalana a sa llengua valenciana. Blanquerna de Ramón Llull, trad. al valencià. 1521

* feu a son fill. y aquest Blanquerna comu a tots los * ses traduit: corregit: y stampat en lengua valenciana a carrech conexent me affectat ala (a la) scia (sciencia, ciencia) de aqll: on que noy *

https://www.blanquerna.edu/es

https://www.url.edu/es

https://bivaldi.gva.es/es/consulta/registro.cmd?id=8246

http://www.cervantesvirtual.com/obra/blanquerna-texto-impreso--qui-tracta-de-sinch-estaments-de-persones/

https://valenciana.tv/bonlabi-tradui-el-blanquerna-de-ramon-llull-a-la-llengua-valenciana

Bonlabi traduí el Blanquerna de Ramon Lull a la Llengua Valenciana.


Josep Alminyana Vallés fon religiós, escritor i acadèmic de número de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Estudià Filosofia i Teologia i ha impartit classes com a professor de Teologia de la Llitúrgia en l’Institut “Sedes Sapientiae” agregat al Pontifici Institut “Regina Mundi” de Roma.
Transcrit del seu llibre 
El Crit de la llengua

BLANQUERNA.

Com ya es comprén, d’entres les edicions de les obres de Ramon Lull dutes a terme en els tallers tipogràfics valencians s’ha de destacar necessàriament la de Blanquerna. El volum de l’edició valenciana conté el 
Blanquerna i el Libre de oracions y contemplacions en les seues respectives portades i diferents dates d’acabament de l’obra: 30 de maig i 12 de juliol de 1521, les dos dutes a terme en els tallers tipogràfics de “Joan Joffre, prop lo moli de la Rovella”, a dos tintes, lletra gòtica i en uns bellíssims gravats. Si se vol fer un resum del contingut de Blanquerna és prou transcriure la portada:

“Tractat de cinc estaments de persones: de Matrimoni; de Religio; de Prelatura; de apostolical senyoria (la qual es en lo Pare Sanct y en los Cardenals) i del estat de Vida Hermitana contemplativam de bax de los quals tots con contiguts. Hordenat per lo Ylluminat doctor y martyr Mestre Ramon Lull”. En el dors de la portada hi ha un gravat al que seguix l’epístola-proemi en valencià dedicada al canonge Genovart; una atra carta en llatí dedicada al canonge Lluís Despont; la taula; un atre gravat; i el cos del seu text. Interpolat en el llibre V, entre els folis 106 al 119, es trova el 
Libre de Amich e Amat, al qual seguix la materia del susdit llibre quint que s’acaba en el foli 140, en el colofó. En el recte del full que correspon al foli 141 comença el text de l’atra obreta en esta portada: “Libre de oracions y contemplacions del enteniment en Deu, compost per lo Ylluminat doctor y mártir Mestre Ramon Lull”. Ad este frontis li seguix un atre gravat bellíssim, el text corresponent i el seu respectiu colofó.

DENOMINACIÓ DE LA LLENGUA.

D’esta obra famosa de Ramon Lull no se donen ara ya més detalls perque la finalitat proposta ací en est escrit no és una atra que la de fer resaltar este fet: que la seua traducció es va fer en Llengua Valenciana. Per lo manco en tres llocs del llibre ho diu clarament en la portada: “Traduit y corregit novament dels primers originals y estampat en Llengua Valenciana”; en l’epístola o proemi: “lo qual ara novament es fet, traduit, corregit y stampat en Llengua Valenciana”; i, finalment, en la portada del 
Libre de oracions y contemplacions, a on es llig: “y corregit novament dels primers originals en Llengua Valenciana”. Queda ben clar per tant, segons el mateix Bonlabi, que escrigué en Llengua Valenciana la traducció del Blanquerna lullià. Pero no ho és açó tot; també nos crida l’atenció poderosament un detall: que un home, català d’orige per ser tarraconí, diga que escriu o traduïx el llibre en Llengua Valenciana.
És més, hi ha una frase molt important en la “Epístola” o proemi que diu: “segons me pregua me prengues
yo lo carrech, coneixent-me affectat a la sciencia de aquell en que noy sia docte, ni menys llimat en dita lengua, com sia a mi pegri (peregrina) y strangera”. 
En conseqüència, un català diu que escriu en Llengua Valenciana y demana disculpes de no conéixer prou be el valencià per ser-li una llengua estranya i estrangera - L’idea en este context és lluminosa: Bonlabi català, que coneixia perfectament la seua Llengua Catalana, asegura que la Llengua Valenciana li és estrangera. Aquell mestre en Arts sabia prou be que una cosa és la Llengua Catalana i una atra la Valenciana, ya que personalment havia comprovat les seues diferències fonètiques, morfològiques i sintàctiques dels dos idiomes.

I estes diferències són les que hem de conservar i remarcar els valencians de hui com al més ric tesor conseguit a força d’anys pel desplegament natural i espontàneu.

viernes, 26 de abril de 2019

Eugenio Coseriu, lexicografía

"La disponibilidad de diccionarios y gramáticas se puede tomar como un indicio seguro de que una variedad concreta es una lengua" (Eugenio Coseriu)
De lexicografia: actes del I Symposium Internacional de Lexicografia, Barcelona, 16-18 mayo 2002


"La disponibilidad de diccionarios y gramáticas se puede tomar como un indicio seguro de que una variedad concreta es una lengua" (Eugenio Coseriu) De lexicografia: actes del I Symposium Internacional de Lexicografia, Barcelona, 16-18 mayo 2002

lunes, 22 de abril de 2019

Ausiàs March, catalá ? No, valensiá

¿Tos diuen que son pare de Ausiás March ere catalá? Mentira, ell y son germá Jaume eren valensians y son yayo tamé.
J. Gulsoy; Estudis de Filología Valenciana, 2001


https://puv.uv.es/estudis-de-filologia-valenciana.html?___store=espanyol&___from_store=valencia


¿Tos diuen que son pare de Ausiás March ere catalá? Mentira, ell y son germá Jaume eren valensians y son yayo tamé.  J. Gulsoy; Estudis de Filología Valenciana, 2001

Valencià de Yago Heliketano:
¿Vos diuen que el pare de Ausiàs March era català? Mentira, ell i son germà Jaume eren valencians i el yayo també.

J. Gulsoy; Estudis de Filología Valenciana, 2001

martes, 12 de marzo de 2019

Villachoyosa

A mí em dona diarrera quan lligc en TV "Vila Joiosa" quan en idioma valencià pronunciem #Vilachoyosa./ Com ValCHunquera , puCHá, roCHechá, etc / 
Ordinacions tocants a la custodia, y guarda de la costa maritima del regne, 1673



A mí em dona diarrera quan lligc en TV "Vila Joiosa" quan en idioma valencià pronunciem #Vilachoyosa./ Com ValCHunquera , puCHá, roCHechá, etc /  Ordinacions tocants a la custodia, y guarda de la costa maritima del regne, 1673


LLENGUA VALENCIANA: LA LLENGUA DEL POBLE VALENCIÀ JUNT A LA ESPAÑOLA

La llengua valenciana te necessitat d'usar com a grafies propies les lletres «ch» (che) i «y» (i grega). Estes lletres corresponen a fonemes diferenciats i es convenient mantindre signes grafics distintius en correspondencia en el sistema fonologic per a preservar la peculiaritat fonetica i ortografica valenciana. L'ortografia es un subsistema depenent de la fonologia. De res mes. Qualsevol criteri diferent ad este no estara exent d'alguna classe de prejuï.

Son lletres que trobem en quasi totes les llengües cultes i elaborades. Son lletres de llarga tradicio en el valencià i abundantment documentada en els nostres classics.
GRAFIA O LLETRA «CH»
El seu nom es «che». El so que representem per «ch» el tenien ya els mossaraps, existint en el valencià del segle XIII. Durant els segles XIV i XV, possiblement per influencia napolitana i siciliana, va aumentar la palatalisacio, seguint despres clarament diferenciat del palatal fricatiu sort que representem per «x».
FONOLOGIA
La lletra «ch» (junt a «ig», «g») es una de les grafies del so palatal africa sort (chic), que existix en valencià clarament diferenciat del so palatal fricatiu sort (caixa, Xixona).
La commutacio, es dir la substitucio d'un troç fonic o so per un atre de manera que el resultat fonic evoque una significacio diferent, permet saber si un so te valor distintiu, si es un fonema, i per tant si necessita un signe grafic diferenciat i diferenciador.
Es evident que en valencià tenim el fonema [^c]: chocolate, archiu... I que es diferent del fonema [^s]: coixo, Xeraco...
FONETICA
El so [^c] es palatal africat sort. Correspon a totes les CH ortografiques (chufa, Chirivella, clochina, archiu) excepte en posicio final de paraula en que sona [k] (March, Bosch, Alberich) i a on es manté per concessio a la tradicio; tambe al grup IG en final de paraula darrere de A, E, O, U o CONSONANT, sempre que la I siga atona i muda ( vaig, veig, goig, fuig, Puig, Elig) i a la G en posicio final de paraula darrere de I tonica (frig, desig). Com podem comprovar, no hi ha problema de confusio perque CH i -G/-IG apareixen en posicio complementaria.
Per tant, en valencià nos podem permetre la distincio clara en l'escritura dels fonemes [^c] representat per «ch», i [^s] representat per «x» (la qual cosa no es possible si adoptem el sistema ortografic catala: la X de xoriguer, Xixona, xocolata... ¿sonen [^c] o [^s]?). Per lo qual:
DIEM che chiquet chufa chiular chapar
NO DIEM xe xiquet xufa xiular xapar
per tant
ESCRIVIM che chiquet chufa chiular chapar
GRAFIA O LLETRA «Y»
El seu nom es «i grega» i el seu so es palatal friatiu sonor [y], que existix en valencià clarament diferenciat dels sons vocalics corresponents al fonema /i/. Ha segut usada profusament en els escrits valencians, tant classics com recents. De manera que es ocios i podria considerar-se pedantesc aportar testimonis.
Com la seua funcio es de consonant, apareix en posicio inicial i en interior de paraula, entre vocals o darrere de consonant (yo, ya, yogurt, apoyar, joyos). No apareix en posicio implosiva silabica ni en final de paraula, excepte en noms propis de pobles i llinages que la tenen per tradicio, encara que siguen semivocals en lloc de consonants (Alcoy, Montroy, Gay).
Les normes ortografiques solen ser molt respectuoses en els toponims, en els quals no sol haver variacio o evolucio durant segles, com tampoc la hi ha en els casos dels apelatius familiars o llinages. Com a eixemple, podem observar el nom ALCOY (i Roig, i Alberich...).
El nom d'ALCOY no es va canviar en l'epoca de l'implantacio del castella com a llengua oficial en força del Decret de 29 de juny de 1707, en el qual Felip V derogava els antics Furs de Valencia. Abans i despres del decret mencionat, Alcoy s'escrivia ALCOY. Des de temps de Jaume I el Conquistador, Rei de Valencia, s'ha escrit sempre, oficial i extraoficialment, ALCOY.
Una cosa pareguda, molt pareguda, passa en el nom de LA VILA JOYOSA. L'unica diferencia es que en l'implantacio del castella esta passà a nomenar-se VILLAJOYOSA. Pero resulta que degut a l'actual «NORMALITZACIO» el seu nom en catala passa a ser LA VILA JOIOSA. Lo que no s'ha fet casi mai, ara es fa i per caprig es canvien ya inclus els toponims. La pregunta es, encara que no tinga que vore en est apartat: ¿que passa en un llinage tan valencia com GINER o Ausias March?.
Per a acabar, el mensage es: una ortografia ha de ser lo mes coherent possible en el sistema, pot tindre determinades (les minimes) concessions a la tradicio i per damunt de tot ha de rebujar tot allo que entorpixca el seu us. La seua funcio es facilitar -no dificultar- l'escritura.

domingo, 6 de enero de 2019

martes, 25 de diciembre de 2018

Tete, has engordit un montó

Tete, has engordit un montó.
Ya saps, és per la medicació.
Clar, i per qué no proves a no envoldre les pastilles en cansalá?
Se m´atasquen.

Tete, has engordit un montó. Ya saps, és per la medicació. Clar, i per qué no proves a no envoldre les pastilles en cansalá? Se m´atasquen.

Chochim, quànt costen les serps pitó? (valencià)

Chochim, quànt costen les serps pitó? 200€, ne vols una? No. I les cobres? Veges, no vaig a regalar-les. No te fot.

Chochim, quànt costen les serps pitó?
200€, ne vols una?
No. I les cobres?
Veges, no vaig a regalar-les. No te fot.


A Tortosa se parle valensiá tortosí.

Alexandre Cirici VS Compromís de Casp, 1412

Alexandre Cirici VS Compromís de Casp, 1412, valensiá, desarrollo literario a partir del valenciano, documentos oficiales del pasado. 


A ma muller li agrada jugar als meges

A ma muller li agrada jugar als meges en mi, ya porte 1 any en llista d´espera

A ma muller li agrada jugar als meges en mi, ya porte 1 any en llista d´espera

https://twitter.com/joanribo/status/941239758843506688 lo malparit catalanista de Joan Ribó no fa aná en mi, sino lo AMB de Pompeyo Fabra.

#ambValentia (valentia y Valentia) treballant com alcalde de València per la ciutat que volem


Ribó ayudas entidades catalanistas

Biblia en valencià, 1478, de lengua latina en la nostra valenciana per lo molt reuerens micer bonifaci ferrer
Biblia en valencià, 1478, de lengua latina en la nostra valenciana per lo molt reuerens micer bonifaci ferrer



domingo, 23 de diciembre de 2018

valencià , 1291, rey d´Aragó

En valencià del 1291 fan constar que no existix sobirà de Catalunya, sino d'Aragó.
ACA, Cancillería, reg. 252, f.29 r-v.


valencià, 1291, rey d´Aragó, ítem, diga, rey, vench, e, óy, ben, aqueles, contengut, letres, sues, graciosament, dit, misatge, part, sua, li, dix, veurà, segons, que, és


valencià, 1291, rey d´Aragó, ítem, diga, rey, vench, e, óy, ben, aqueles, contengut, letres, sues, graciosament, dit, misatge, part, sua, li, dix, veurà, segons, que, és

domingo, 2 de diciembre de 2018

búsqueda origen valenciano, Noelia Camacho






El descubridor del texto rescata otro documento de 1271 que habla sobre la ciudad y está escrito íntegramente en el idioma de la Comunitat | El hallazgo de las primeras palabras escritas en la lengua vernácula marca el camino de nuevas indagaciones históricas.

NOELIA CAMACHO

https://www.lasprovincias.es/culturas/busqueda-origen-valenciano-20171118011119-ntvo.html

jueves, 29 de noviembre de 2018

La denominació de Llengua Valenciana ya es constata en l’any 1335

La denominació de Llengua Valenciana ya es constata en l’any 1335

La denominació de Llengua Valenciana ya es constata en l’any 1335

l´agüelo Quintaneta no tos u contará

La Academia Administrativa de la Lengua, “la AVL” se planteó hace unos años el tema de la denominación que correspondía asignarse a la lengua vernácula de los valencianos. Unos apostaban por la que ellos consideran la académica “lengua catalana”; otros, optaron por la formula híbrida “catalán-valenciano”; una minoría prefería nombrarla “valenciana”.
Hemos de tener presente que consumada la fragmentación lingüística de la Romanía, al diluirse los elementos lingüísticos que constreñían el latín culto, asistimos al nacimiento de lenguas propias y a la aparición de conciencias idiomáticas diferenciadas. En el ámbito de la Romanía observamos que el latín culto se contrapone a los romances o lenguas vulgares.
A partir del siglo XIII la documentación valenciana refleja la gradual substitución del uso del latín por el del romance vernáculo valenciano. Numerosos textos plasman la conciencia idiomática propia, en virtud de la fragmentación lingüística latina que se irá produciéndose en la Baja Edad Media.
El proceso histórico de la fidelidad lingüística se plasma en la identificación onomástica que a lo largo de la historia bajo-medieval se le otorgó a nuestra lengua genuina. Primeramente se le denominó, en un período de transición onomástica, “romanç valencià” y posteriormente, en el período de consolidación, se generalizó el nombre de “lengua valenciana”. Son numerosos los documentos que demuestran el testimonio de una incontrovertible conciencia idiomática valenciana a partir del siglo XIV. Los escritores valencianos se expresan, y así lo hacen constar, en múltiples ocasiones en “lengua valenciana” particularizada y singularizada.
Los primeros textos documentados, que conocíamos, que reflejaban específicamente el gentilicio “valenciana” para identificar a nuestra lengua autóctona eran: El testimonio de Antoni Canals “vulgada lenga materna valenciana” (1395). El Acta Notarial de 28 de junio de 1408, de un pleito entre la villa de Onda y la Orden de Montesa, “vulgar lengua valenciana”. El Acta de 6 de junio de 1412 de los diputados y notarios asistentes al Compromiso de Caspe“in ydiomate valentino”. Y entre los documentos pontificios, uno correspondiente al pontificado del Papa valenciano, Alejandro VI, datado en 1504, donde se lee lingua vulgari valentini expeditarum”.
Hasta no hace mucho tiempo el primer testimonio, donde aparecía la expresión “llengua valenciana” sin ningún calificativo, y que además une los conceptos de conciencia idiomática con el de conciencia nacional, es en el “Prólogo” de la obra “Libre de Tresor” de Guillem de Copons, correspondiente a 1418. Este sentimiento nacionalista valenciano le indujo, asimismo a Joanot Martorell, en el “Prólogo-dedicatoria” del “Tirant lo Blanch” (1490) a unir el binomio “lengua” y “nación valenciana”.
Estas fechas debemos retrotraerlas a raíz de la aparición de nuevos testimonios.
La investigación nos depara sorpresas. Un artículo publicado el 27 de noviembre de 2005 en un diario valenciano señalaba que la primera referencia al habla propia de los valencianos se había descubierto en un documento menorquín que recoge un proceso jurídico contra un tal Gil de Lozano, en el que se hace constar que la madre de éste -Sibila- hablaba en “valencianesch”, porque era de Orihuela, sin entrar en consideraciones lingüísticas. El documento está datado entre los años 1343 y 1346.
El desaparecido diario Valéncia Hui publicaba, el 10 de julio de 2007, un artículo de Agustín Galbis que recogía el comentario expositivo del “Liber amici et amati”, de Ramón Llull, redactado por un discípulo, en latín. El texto se encuentra en el folio 34vº del manuscrito “N-250, sup” de la Biblioteca Ambrosiana de Milán y afirma:
“Ista expositio excepta fuit ex magno volumine in lingua valentina composito per quemdam discipulum Raymundi. Inceptum Valentie mense decembris et finito mense Martii anni 1335. Laus Deo”.
Consecuentemente, la denominación de “Lengua Valenciana” ya se constata, en un texto latino, en el año 1335, es decir, 60 años antes del documento “Prólogo-Dedicatoria” del manuscrito de Valerio Máximo, donde Antoni Canals constata la especificidad del gentilicio “valenciana” en contraposición a “catalana” para designar nuestra lengua autóctona.
Y no será el último documento que demuestre la conciencia idiomática de los valencianos desde la Baja Edad Media.

martes, 6 de noviembre de 2018

Alexandre Cirici

https://culturavalencianasite.wordpress.com/2017/02/08/alexandre-cirici-los-catalanes-escribimos-en-valenciano-o-en-leridano/




Los catalanes escribimos en valenciano o en leridano”


En un artículo sobre la ponencia que realizó en el Consejo de Europa sobre lenguas minoritarias, dijo en el ABC (05/08/1980):
“En cuanto al valenciano, aquí la cosa es muy pintoresca. Verá: los catalanes escribimos en valenciano o leridano. La diferencia estriba en que nosotros pronunciamos de una forma, mientras que los valencianos lo hacen tal como escriben. Es una cosa curiosa el hecho de que nuestra lengua ha tenido su desarrollo literario a partir del valenciano, porque era el que se utilizaba en los documentos oficiales del pasado.
De todas formas, los valencianos, por tradición, consideran que hablan otra lengua diferente del catalán.
En cuanto al “barcelonés”…es lógico que influya el más fuerte, el que tiene más medios de difusión, y que se tienda a la unificación. Pasa en todas las lenguas”.
Alexandre Cirici i Pellicer (Barcelona, 22 de junio de 1914 – Barcelona, 10 de enero de 1983) fue un historiador, escritor, político y crítico de arte español.
Inició estudios de Arquitectura en la Universidad Autónoma de Barcelona en 1935. Se exilió al final de la Guerra Civil (1939) a Montpellier (donde estudió historia del arte) y París en Francia. Regresó a Barcelona en 1941, y se doctoró en Historia en 1971. Fue profesor de diseño, y de Sociología en la Universidad de Barcelona, obteniendo la Cátedra de Historia General del Arte en 1981. También se dedicó a la ilustración de libros y a la pintura, fue crítico de arte de las revistas Ariel Serra d’Or, y colaboró como técnico artístico en agencias de publicidad.
De 1978-1981 fue Presidente de la AICA, (UNESCO) Asociación Internacional de Críticos de Arte en París.
Más allá de la reflexión erudita sobre la obra de arte, va a destacar en otros campos, como la publicidad, la docencia y la política. Entre sus méritos destacó el prestigió que proyecto del modernismo catalán y haber contribuido a la difusión de grandes maestros como Picasso, Miró o Tàpies. Gran parte de esta labor de difusión la realizó a través de la revista Serra d’Or, con la cual va a colaborar, primero con una sección fija y, después, también como miembro del consejo de redacción. Sus estudios sobre arte han sido traducidos a diversos idiomas y constituyen obras de referencia.
En el terreno de la política, fue parte activa en la creación de la Asamblea de Cataluña y del PSC. Con este partido llegó a ser elegido senador en las elecciones generales de 1977, de 1979, y de 1982, siendo substituido tras su fallecimiento por Jesús Felipe Armendáriz Ormaechea.
Fue padre del arquitecto Cristian Cirici.
Alexandre Cirici, valenciano, Compromís de Casp

Alexandre Cirici, valenciano, Compromís de Casp, ydiomate valentino


domingo, 23 de septiembre de 2018

Què se xerra a Mallorca? El català de Mallorca.

Què se xerra a Mallorca? El català de Mallorca.

Què se xerra a Mallorca? El català de Mallorca.

Qué se parle a Beseit?  El català d´Aragó.

Qué se parle a Beseit?
El català d´Aragó.

Què ES parla a Catalunya?
Valencià, però necessiten la unitat de LA llengua per els PPCC

Texto en ocsitá, Pedro II, Osca, Huesca, 1196, NO existíe Cathalunya. Lo aragonés medieval siríe ben paregut.

Texto en ocsitá, Pedro II, Osca, Huesca, 1196, NO existíe Cathalunya :


sábado, 22 de septiembre de 2018

Carlos Ros, Diccionario valenciano-castellano, 1764

Per mol que mentixguen los catalanistes, al idioma valensiá no sel pot borrá de la história.
Carlos Ros, Diccionario valenciano-castellano, 1764

Carlos Ros, Diccionario valenciano-castellano, 1764

Imprenta Benito Monfort, junto al Hospital de los Estudiantes



http://www.ub.edu/lexdialgram/obtenir_arxiu.jsp?nom_arxiu=Intro_Ros_1764.pdf

https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/918730.pdf

https://books.google.com/books/about/Diccionario_valenciano_castellano_escrit.html?id=wzGKgw56gKwC

Algunes diferénsies entre catalá, valencià, chapurriau

Texto en valensiá (ñabíen algúns errors, encara ne ñan)
En la flexió verbal.
Son formidables traços pertinents les formes respectives de la flexió verbal, en la seua morfologia i en la sintaxis. En català hi ha un entrecreuament entre els verps "ser" i "estar" que no existix en valencià:
Els catalans usen "ser" per a expressar ubicació després de canvi: "ja hi som aquí" (v. ya estem ací); i "estar" per a una acció passiva "ha estat una relliscada" (v. ha segut un esvaro).
Un atre creuament entre els verps "ser" i "haver" que tampoc es valencià: català "no hi es" (v. no hi ha). Valencià verp + a + complement directe (v. he vist a mon pare), no aixina en català: "he vist mon pare".
Valencià: verps que indiquen companyia, relació d’instrument o mig del qual u se val, duen la preposició "en" (o "ab" arcaica), mentres el català porta "amb".
català: verps + de (decidir de, desijar de, oferir de, pregar de…) com "m’agradaria de veure el fill", no aixina en valencià (v. m’agradaria vore al fill).
català: reflexiu "hom", introduint una oració impersonal, no existix en valencià: "hom ha de fer-se correr la veu" (v. s’ha de fer correr la veu).
català: Tot i + participi de present o gerundi, no existix en valencià: "Tot content" (v. content)
Conjugació verbal.
Es tan diferent la conjugació valenciana de la catalana que hauriem de recorrer les conjugacions regulars i irregulars des del principi a la fi, i sería inacabable. Vejam alguns eixemples, sense explicació:
c. tenir, venir, veure
v. tindre, vindre, vore
ch. Tindre, vindre, vore. Ting, tens, té, tením, teníu, ténen. Ving, vens, ve, vením, veníu, vénen. Vech, veus, veu, veém, veéu, véuen.
c. prengui, prenguem
v. prenga, prengam
ch. Prenga, préngues, prengue, prengám, prengáu, prénguen
c. donés, sofrix
v. donara, sofrira
ch. donara, donares, donare, donárem, donáreu, donáren; patiguera , patiguéres, patiguére, patiguérem, patiguéreu, patiguéren
c. neixer, treure
v. naixer, traure
ch. Náixe, traure. Naixco, naixes, naix,
naixém, naixéu, náixen. Trac, traus, trau, traém, traéu, tráuen.

c. seure, ensopegar
v. assentarse, entropeçar
ch. Assentás. Yo me assento (yo m´assento), tú te assentes, assente, assentém, assentéu o assentáu, assénten. Entropesso, entropésses, entropésse, entropessém, entropesséu o entropessáu, entropéssen.
c. temo, perdo (1ª pers.)
v. tem, perc
ch. Yo ting temó o po, tens temó, té temó, tením temó, teníu temó, ténen temó. Yo pergo, perts, pert, perdém, perdéu, pérden.
c. visc, cresc
v. vixc, creixc
ch. Vic, vius, viu, vivím, vivíu, víuen. Créixco, créixes, creix, creixém, creixéu, créixen.
c. creiem, caieu
v. creem, caeu
ch. Natros creém, caém. Vatros o vatres creéu, caéu. Mingém, mingéu. Fem, féu. Soltém, soltéu. Pujém, pujéu.
c. perdi, creixis
v. perga, creixques
ch. Perga, pergues, pergue, pergám, pergáu, pérguen. Creixca, creixques, creixque, creixcám, creixcáu, créixquen.
c. veuré, veuries
v. voré, vories
ch. Vore, yo voría, voríes, voríe, voríem, voríeu, voríen. Yo vech, veus, veu, veém, veéu, véuen.
c. plangui, planguí
v. planyga, plangyuí
ch. Queixás, queixo, queixes, queixe, queixém o queixám, queixéu, quéixen.
c. vinguem, vingueu
v. vingam, vingau
ch. Que yo vinga, vingues, vingue, vinguém, vinguéu o vingáu, vínguen.
c. serveix, converteix
v. servix, convertix
ch. Servíx, convertíx. Servixco, servixes, servix, servím, servíu, servíxen. Convertixco, convertíxes, convertíx, convertím, convertíu, convertíxen.
c. obre, omple
v. obri, ompli
ch. Obri, ompli. Óbrigo, óbris, obri, obrím, obríu, óbren - obríxen.
Ómpligo, ómplis, omplix - umplix, omplím - umplím, omplíu - umplíu, omplíxen - umplíxen - ómplen. Pleno, plenes, plene, pleném, plenéu o plenáu, plénen.
c. sofert, omplert
v. sofrit, omplit
ch. Patit, omplit – umplit. Yo hay patit. Yo hay omplit – umplit (plenat).
c. amansir, espessir
v. amansar, espesar
ch. Amansá, espesá. Amanso, amánses, amánse, amansém, amanséu o amansáu, amánsen. Espesso, espésses, espésse, espessém, espesséu o espessáu, espéssen.


c. sapiga, sapigues
v. sapia, sapies
ch. Sápiga, sábiga, sápigues, sábigues, sápigue, sábigue, sapigám, sabigám, sapiguéu, sabiguéu, sápiguen, sábiguen. Sápia, sápies tamé se diu an algún poble.
Verbo sabé. Yo sé, saps o sas, sap, sabém, sabéu, sáben. Sabré, sabrás, sabrá, sabrém, sabréu, sabrán.
c. culli, cullis
v. cullga, cullgues
ch. Que yo cullga, que tú cullgues, cúllgue, cullgám, cullgáu, cúllguen. La cullita.
c. tusso, tussi
v. tusc, tusca
ch. Yo tusgo, tússes, tus, tussím, tussíu, tússen. Que yo túsga, túsgues, túsgue, tussigám, tussigáu, tússguen.
c. cuso, cusi, cusis
v. cusc, cusca, cusques
ch. Cusí. Yo cusgo, cuses, cus, cusím, cusíu, cúsen.
Preposicions.
El català usa preposicions pospostes en una construcció que no tenim en valencià ni en cap atre idioma: "arros cunill sense" (v. arros sense conill). Uns quants eixemples, sense explicacio, donaran idea de la diferenciació:
c. s’entesta que li donen
v. s’encabota en que li donen
ch. S´empeñe en que li dónon. Es mol tossut, es mol tossuda. Cabut, cabuda.
c. es queixaven que
v. es queixaven de que
ch. Se queixáben de, queixáen. Yo me queixaba, te queixabes, queixáes, se queixábe, queixáe, mos queixábem, queixáem, tos queixábeu, queixáeu, se queixáben, queixáen.
c. anarem en aquell lloc
v. anarem a aquell lloc
ch. Vam aná an aquell lloc o puesto. Yo vach aná, vas aná, va aná, vam aná, vau aná, van aná.
c. estic a Valencia
v. estic en Valencia
ch. Estic a Valénsia. Estás, está, estém o estám, estéu o estáu, están.
c. prometre de veure
v. prometre vore
ch. Yo vach prométre de vore, prométre que voría. Verbo prometí. Prometixgo, prometíxes, prometíx, prometím, prometíu, prometíxen.
c. Jaume veu (en) Pere
v. Jaume veu a Pere
ch. Jaume veu a Pere, veu a la María.
c. pensar a dir-ho
v. pensar en dir-ho
ch. Pensá en díu. Penso, penses, pense, pensém o pensám, penséu o pensáu, pénsen. Cóm collóns se pot pronunsiá U la paraula HO. Home, hort, hospedá, etc.
c. no m’era permés d’anar
v. no m’estaba permés anar
ch. No me estabe permetut (permitit) aná a casa de ma tía.
c. pis per llogar (causal)
v. pis per llogar
ch. Pis per a llogá, pis en llogué, se llogue este pis, (se alquile)
c. pis per llogar (final)
v. pis per a llogar
c. a la tarda
v. per la vesprada (vesprà)
ch. A la tarde, a la vesprá o vesprada, al tardet,
c. al dessota de
v. baix de
c. al davant de
v. davant de
ch. Dabán de casa meua han ficat la paradeta. Ting la paradeta (a) dabán de casa. En cambi, tira cap abán.
c. al defora de
v. fora de
c. malgrat
v. a pesar de
ch. A pesar de,
Substantius.
Diferencies de genero, encara que en totes les llengües romàniques es conserva el que tenim en llatí, com molts dels abstractes que acaben en -OR, i uns atres:
c. (el) fel
v. (la) fel
ch. La fel está al feche, es mol amarga, poques coses ñan mes amargues que la fel.
c. (el) aventatge
v. (la) ventaja
ch. La ventaja.
c. (el) escafandre
v. (la) escafandra
ch. La escafandra del buzo.
c. (la) aladre
v. (el) aladre
ch. LO aladre, l´aladre, los aladres, la rella, les relles.
També diferencies en el mateix genero
c. jueva
v. jueua
ch. Una judía, los judíos (se pronúnsie la j de judía diferén a la de JOTA)
c. princessa
v. princesa
ch. Lo príncipe, la prinsesa.
c. alcaldessa
v. alcaldesa
ch. Lo alcalde, la alcaldesa.
c. comtessa
v. comtesa
ch. Lo conde, la condesa.
c. el periodista (masc.)
v. el periodiste (masc.)
ch. Lo periodista, la periodista.
c. el maquinista (masc.)
v. el maquiniste (masc.)
ch. Lo maquiniste, la maquinista ?
Diferencies en número, els que passen al plural de diferent forma en català i en valencià:
c. [papés]
v. papers
ch. Papés, papé.
c. [carrés]
v. carrers
ch. Los carrés, lo carré. La carrera, les carreres (a La Codoñera per ejemple).
c. homes
v. hómens
ch. Homes y hómens.
c. joves
v. jovens
ch. Los joves, los jóvens. Les joves, les jóvens.
c. presupostos
v. presuposts
ch. Los presuposts, los presupostos. Lo presupost.
c. boscos
v. boscs
ch. Lo bosque, los bosques.
c. generes
v. generos
ch. Los géneros. Lo género. En cambi, ña mol (de) Género a la paradeta de la fruita. Esta G se pronúnsie diferén que la G de gat. Paregut a gepa, geput (chepa), jupa (chupa), junta, ajuntamén.


c. quadres
v. quadros
ch. Lo cuadro, los cuadros. La cuadra (de caballs), les cuadres, lo mosso de cuadra, los mossos de cuadra.
c. litres
v. litros
ch. Un litro, dos litros.
c. goigs
v. gojos/goigs
ch. Lo goch, los gochs. Gochet (cusigañes a La Fresneda). Aixó fa goch.
c. desigs
v. desijos/desigs
ch. Lo dessich, los dessichos, desseos.
c. assumpte
v. assunt
ch. Un assunto, dos assuntos.
c. culte
v. cult
ch. Culto, cultos.
Adjetius.
En quant al plural, lo mateix que els substantius. Possesius (adjetius i pronoms):
c. meva
v. meua
ch. Meua, meues, meus, meu.
c. teva
v. teua
ch. Teua, teues, teu, teus.
c. el meu (neutre)
v. lo meu (neutre)
ch. Lo meu, la meua, los meus, les meues.
c. el nostre (neutre)
v. lo nostre (neutre)
ch. Lo nostre, la nostra, los nostres, les nostres.
Demostratius:
c. aquest
v. est/este
ch. Este, esta, estos, estes
c. aqueix
v. eix/eixe
ch. Eixe, eixa, ixe, ixa, íxes, eixes,
numerals cardinals:
c. vuit
v. huit
ch. Vuit. A Valjunquera: Siat, nau, diau, dotche,

c. dinou
v. deneu
ch. denóu
c. seixanta
v. xixanta
ch. sixanta
c. dues-centes
v. doscentes
ch. Dosséntes, dosséns.
c. milió
v. milló
ch. Milló (1.000.000) un milló es milló que satséns mil.
Numerals ordinals:
c. cinqué
v. quint
ch. Quin, quinta. Lo quinto, la quinta, es lo-la que fa 18 añs aquell añ.
c. sisé
v. sext
ch. Sexto, sexta.
c. vinté
v. vigesim
ch. Vigéssim casi no se fa aná, lo número vin.
Partitius i colectius:
c. meitat
v. mitat
ch. Mitat, la mitat.
c. miler
v. miler/miller/millar (Fullana)
ch. Un milená, mil.
Quantitatius:
c. força
v. molt
ch. Mol
c. quant pa
v. quant de pa
ch. Cuán pa teníu al forn?
c. fa molt fret
v. fa molt de fret
ch. Fa mol fret. Fa molta fresca.
c. quanta de neu
v. quanta neu
ch. Cuanta. Cuánta neu ña al port? - Cuán sol nessessite esta florera?
Indefinits:
c. altre
v. atres
ch. Atre, altre. Atres, altres.
c. abdues
v. les dos
ch. Les dos, en les dos máns.
c. nombrós
v. numerós
ch. Numerós, numerosa.
Articul definit.
En català està proscrit l’articul masculí en les formes LO i LOS, que el valencià manté vius al costat de EL i ELS: lo bo del cas; lo meu; lo pronte que has vingut; va fer lo que li van manar.
En valencià sol ser incorrecte posar l’articul davant de noms propis: No direm "la Maria o el Jordi", com en català.
Pronom personal.
En valencià el pronom reflexiu HOM i la segona persona del plural US no existixen, aixina com JO en lloc de YO, usant-se molt poc el pronom adverbial HI:
c. hom diu per tot arreu
v. se diu per onsevol
ch. Se diu per tot arreu. Tot lo món u diu, s´ha escampat per tot arreu.
c. jo us mane
v. yo vos mane
ch. Yo tos mano. Tos U mano per radera vegada (lo que tos hay dit abáns dos vegades).
c. Que no hi es?
v. ¿ que no està ?
ch. Está Mariano o fulanito a casa? - No - No hi está? Pos si m´ha dit que hi estaríe an esta hora.
En valencià es pot dir A ELL o AD ELL, i D’ELL, referintse a persones o coses; en català s’ha de fer un rodeig quan es referix a coses:
c. en turnem a parlar
v. tornem a parlar
ch. Ne tornem a parlá, ne tornarém a parlá, sen parlará, ne parlarém un atre rato, etc.
Frases i tractaments:
c. davant meu
v. davant de mi
ch. Dabán de mí. Pássa dabán de mí, pássam !
c. darrere teu
v. darrere de tu
ch. Detrás de tú.
c. aquest és pintat per mi
v. este està pintat per mi
ch. Este está pintat per mí. Este lay (lo hay, l´hay) pintat yo.
Adverbis:
Hi ha un grapat d’adverbis de lloc, de temps, de modo, d’afirmació, negació i dubte. Uns eixemples significatius:
c. lluny
v. llunt
ch. lluñ
c. sota, dessota
v. baix, baix de
ch. Baix, a baix, daball (de), cap aball, cap a baix.
c. endavant
v. davant, cap davant
ch. Abán, cap abán
c. al damunt
v. damunt
ch. Damún
c. aleshores
v. llavors
ch. Entonses, allavonses, llavores, allacuanta (fa mol tems),
c. avui
v. hui
ch. Avui (de AB + HUY - HUI )
c. aviat
v. pronte
ch. Pronte (aviát es de aviá, aventá), prontet.
c. a entrada de fosc
v. a boqueta nit
ch. Al tardet, cuan oscurix, cuan se fa fosc, cuan pardeje,
c. demà passat
v. despusdemà
ch. Después demá
c. abans d’ahir
v. despusahir
ch. Antes ahí
c. dos quarts de nou
v. les huit i mija
ch. Les vuit y mija
c. de cop sopte
v. de repent
ch. De repén
c. s’un plegat
v. d’una volta
ch. De una vegada, de una tongada
c. no facis pas el meu
v. no faces lo meu
ch. No fáigues lo meu
c. mai no vindràs
v. no vindràs mai
ch. No vindrás may - mai