champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
viernes, 9 de marzo de 2018
Que ve lo llop
Les aventures del agüelo “Sebeta”: ¡Que ve lo llop!!!.
+Bon día, Yayo. ¿Qué pase? Lo vech cabrechat.
-Qué be me coneises, Luiset. No sé si estic cabrechat o acollonit y que me perdono si la palabra li moleste a alguna persona.
+¿Es algo que un crio pugue arregla?
-No chiquet, asó han arrivat a un pun en que no te arreglo. Farie falta que algún grapat de valens se eisecaren sense armes, sense espades, pero tenen que tindre molta forsa, molta unió, molta ilusio, chens de desánimo, chens de po, estem al terreno dels almogávars, encara que tamé los cataláns los volen fe sol dells. Pos no!, natres tamé sabem luchá o per lo menos mos sabem defendre, mos volem defendre y mos defendrem.
+Vech que la cosa es seria, mol seria, may li había vist aisina.
-Pos si Luiset, eise grapat de chen tindrá que se com la chen de don Pelayo, cuan la reconquista. Que se van fe forts, van escomensá per un troset de tiarra y después, poc a poc, van aná despertán a la demés chen dels terrenos dominats. U van sabe fe y los van pasá la seua forsa, perque sabíen que tots luchaben contra lo mateis enemic, lo que los habíe invadit, lo que se habíe aprofitat de la seua tiarra hasta disals casi sense res, a pun de desapareise.
+Hasta aquí li enteng, aisó u hay estudiat a la escola.
-Pos es lo mateis, la mateisa situasió que ara tenim natres y cuan dic natres me referisco a tots los que ham sufrit la invasió del “condat” catalá, en les seus garrames de dinés, política, llengua, y buscán a una chen nostra que se disare comprá, en una o en la atra cosa.
+Me u tindrá que esplicá un poc més, sap que soc un crio y algunes coses me coste entendreles.
-Nesesitem eise grapat de chen, chen de tots los colos, de tots los pobles, de totes les edats, de tots los trevalls, perque tot aisó mos fara falta, que tingue la forsa, la idea, la ilusio y la unió y ademés una bandera, una bandera que podríe se lo chapurriau.
+Yo vull se de eisa chen, achudom a fem un soldat més, yo vull luchá en ells. Yo confio en vuste, en lo que diu y cuan se ha posat tan serio, segur que te los seus motivos.
-Mira menut, es verdat que un gra no fa grané, pero achude al compañé; pero avui nesesitem molta més chen, no es cosa sol de un chiquet y un agüelo, avui nesesitem a tot lo mon, a totes les dones, a tots los homes y a tots los sagals, tota la chen, tots firmes als seus puestos y no rebla per res del mon y, encara aisina, no se lo que pasará. Y lo picho es que si no u fem natres, tot estará perdut. No ñaurá remei. Es lo momén; ña que saltá de un camí. Ña que di PRAU.
+”Sebeta” crec que lo enteng, pero no se si los demés lo entendrán.
-Mira pa que u entengues y sobre tot pa que me u entenguen, te vach a contá un cuento.
+Venga, venga que a mi me encanten los seus cuentos.
-A lo milló la chen se creurá que lo coneis, pero ya saps que lo agüelo es mol complicat; ña que llichili totes les palabres que escriu pa trovali lo sentit, tot lo sentit.
Ñabie un camí a la Aldea un pastoret que li dieben Javier que se creie que ere lo que més sabio, lo més presumit del poble, perque lo habíen triat, entre tots, com a pastó jefe per un añ.
+Home, yayo, quína casualidat com lo presidén de la…..
-Calla charraire, que igual es una casualidat.
A ver anaba contán: com bon jefe ell se va tría los pastisals més bons y més prop del poble, als seus amics los dels costats y als demés los de llun.
Un día lo pastoret M. que estáe als campos de la dreta del poble, va escomensá a cridá: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier no li va fe cas, estáe llun y encara que se li minchare alguna ovella, lo pobre llop teníe fam.
Va pasá una semana y cada día M. cridán: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Y Javier, chitat davall de un albre. Pensán que fáe be en disá que lo llop se alimentare, al fin y al cap, estáe mol llun encara.
Hasta que un día se va presentá lo ramadá (aprendis de pastó) de M. y li va contá que lo llop se habíe fet lo amo del bestiá y dels campos del seu amo. Que per allí ñabíe grapats de ovelles perdudes; que si podíe achudals.
Javier se va fe lo sort, alló estáe mol llun encara y qué més donáe uns campos més o menos.
Un poc més tart se va enterá que M. pa no morí se habíe fet amic del llop y ya no li diebe res perque anare buscán les ovelles per lo seu terreno, sempre que a ell li disare alguna cuisa pa alimentás.No va sabé entendre que aisí estáe perdén lo bestiá y lo terme.
Al poc un atre pastoret, V. li dieben, éste de un poc de davall dell, va escomensá a crida: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier ya estáe fart, sempre los mateisos crits, nol disáen dormí, nol disáen tartí. Per qué nols disáen unes ovelles pan eisos llops y tots viurien tranquils.
Un poc més tart atre camí: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier pensáe: qué chen no me disen tranquil, tindrem que conviure en eise animalet, si es tan manset, pareis un gos.
Entonses sen va enrecordá que allí a la seua dreta, tenie un pastoret CH. li dieben, que pasturáe un troset menut dels seus campos.
Se va entrevistá en los llops y van desidí quels disaríe eise troset a cambi de que lo disaren en pas, que no se ficaren en ell. Volíe seguí sen lo jefe dels pastós y volie la pau, no sen donáe cuenta que entre pastós y llops, es imposible la pau. Pero se va ficá una venda als ulls y no va voldre mirá més.
Com portaé la venda, ésta li tapáe les orelles y per aiso tampoc pa podre o no va voldre escoltá a V. que li demanáe achuda, que li estáe pasán lo mateis que a M.
Lo pastoret CH. ya habíe vist al llop, voltán per allí y tamé cridáe: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier se diebe: ¿per qué tots estos me venen a demaná a mí?.
Y ells li conestáen: enrecórdaten cuan tots erem un campo sol y un únic bestiá, lo be que estáem, hasta lo terreno del que ara baise lo llop ere nostre y allí tamé ñabíe bestiá. Pero en un tems va arribá lo llop y sen ha anat estenén, estenén, y si no mos achudes mos acotolará a tots, a tú lo radé, pero tamé caurás, vol fes en tot lo terreno que entonses ere teu.
Javier seguie a la seua, fense fotos en tot lo mon, sense importali la heransia, ni la historia, pero lo carrec sí, eise per damún de tot.
+Vaya cuento mes desastrós que me ha contat avui. Tot ha eisit mal.
-Mirá te vach a esplicá algo:
Ñabíe un camí un llop (Catalá) que estáe dormit al seu terreno, pero de momén se va despertá y li van entrá les ganes de creise, volie se lo més grán y sol u podíe se a costa de anás emportán als demés per daván.
Se vestíe en la pial del corde y se presentáe donán gra gratis a tot lo món a cambi de pasturá un poquet. Aisi va escomensá en M. (Isles Balears) cuan se van doná cuenta se habíe fet lo amo del bestiá y de tots los gosos. Encara que quedaren alguns pastorets menuts defenen los seus pastos y que los seus bestiás pugueren bialá com a ells los agradáe.
Va arriva, ha arribat un momén que pa podé pasturá an aquell terme te exigisen que sapies gruñi com un llop, pero no que u imitos en los sonidos dels llops vells del terreno, sino que tens que tindre lo carnet ofisial de “gruñidó” que te lo han de doná ells, que tel tens que traure en ells y lo exámen tame tel fan ells pa que gruñisques igual que al seu terreno, si no es aisí estás perdut. Inclus, según pa lo que vullgues trevallá, tens que conseguí lo carnet número dos, que es més difisil encara pos ademés de gruñí, tens que fe lo auuuuuu en una entonasió espesial.
A causa de aisó un mun de pastós y de gosos que estáen cuidan de les ovelles del terreno, sen han tingut que aná fora. Com es normal eisos carnets los tenen los llops del terreno C., més trevall pan ells, més paro pals atres terrenos.
Com la chugada los ha eisit be, casi al mateis tems han estirat les garres pa fe lo mateis als terrenos de V. (Valensia) ya están mol adelantats, los seus pastós a cambi de grá y alguna cuisa de cuan en cuan han sedit al invasó; més val seguí manán aisina que te tiron al carré y te quedos sense bestía y sense terreno.
Pero aquí han aparegut un mun de pastorets que defenen als seus bestiás y la seua forma de bialá. Han fet tot lo que poden fe, inclus demaná achuda als pastós dels atres termes, enseñán les garres que te lo llop. Hasta ara dingú los ha fet cas, ya están desesperats se veuen perduts, y no pasán mol tems acabarán tenín que gruñí com los de M.
La chen está asustada los llops han ficat los seus protocolos pancatalanistes, en una forma que asustaríe al més pintat.
Lo rade que han fet es fe un caldo envenenat a les escoles, amagat com si fore unes preguntes sense importansia. Pero no u son, en primé puesto los crios tenen que firmá lo papé de les preguntes. Y ara ve lo gort, les preguntes:
Si parle español o valensiá, que en realidat es catalá, ell, a seua casa, al carré y en los amics.
Si sons pares parlen en español o en lo valensiá-catalá, en ell, entre ells y en los veins.
De a on son sons pares, de a ón venen.
Después están les mentires históriques, lo valensiá no conte, tot lo que ña y ha ñagut es catalá.
Als menuts los fan parlá en catalá a tots los puestos y catalá es lo que los enseñen a la machoria de les escoles, instituts y universidats.
Tenen doblegats als mandamasos de tots los terrenos y estos, en lo cap acachat, apretat per lo chinoll del que los domine, diuen que si a tot.
Aiso es lo que li espere a Javier y al pobre pastoret CH. ¿U permitirem? ¿Podem fe algo, encara ara? O dintre de poc ¿bialarem tamé com los llops?. Ahí tos diso eises preguntes y les demés que tos vullgau fe. Y yo tos fach la radera: ¿Sabén asó, dormireu be esta nit?.
FIN.
martes, 5 de octubre de 2021
Glosario, Ramon Lull, U, V, X, Y
U.
Ú. Nombre numeral. Uno. - De ú en ú: De uno en uno.
UBLICH. v. Obligo.
UBLIDA. V. Olvida. - Quizás deba decir UBLIGA según el sentido de la frase en que el autor usa esta palabra, en cuyo caso su equivalencia castellana sería: obliga.
UBLIGAMEN. sust. c. Obligación, obligamiento. (obligament, ubligament)
UBLIT. sust. c. Olvido. (oblit)
UGAR. V. HUGAR.
UL ‘TA. Quizás ultra. Palabra latina admitida en castellano.
ULTRA. Ultra, más allá, más adelante. (non plus ultra)
ULTRAPASSAR. v. modo inf. Pasar más adelante o más allá.
ULLS. sust. c. pl. Ojos.
UMPL. v. Llena.
UMPLATS. v. Llenéis.
UNIMENT. sust. c. Unión.
UNITAT. sust. c. Unidad.
US. pron. Os.
ÚS. sust. c. Uso. (usos y costums)
UTILITAT. sust. c. Utilidad.
UYL. sust. c. Ojo. - Li uyl: los ojos. (Uyldechona, Uyldecona, Ulldecona)
UYLS. V. UYLLS.
UYLLS. sust. c. pl. Ojos.
V.
VACUITAT. sust. c. Vacuidad, vacío.
VAEREN. v. Vieron.
VAGEN. v. Vayan.
VAIG. v. Voy. (pronunciado vach)
VAJON. V. VAGEN.
VAL. sust. c. Valle, foso. (vall; valleta; uallem lacrimarum)
VAL. v. Vale. (valer; valdre)
VALA. v. Valga. (valgue)
VALAM. v. Válgame.
VALEM. v. Valemos.
VALENT. adj. Fuerte, valiente. (esta es valenta pero va lenta: valiente fem.)
VALENTEMENT. adv. Con valentía, valerosamente. (valentment : valenmén)
VALER. v. modo inf. Valer.
VALETS. v. Valéis. (valeu o valéu)
VALGRA. V. VALGRE.
VALGRE. v. Valiera. - Valgre ‘t: valiérate. (valguere; si aixó te valguere pera algo bo)
VALGREN. v. Valieran. (valgueren)
VALGUERA. V. VALGRE.
VALRÁ. v. Valdrá.
VALRÁ ‘L. Valdrá el.
VALRÁN. v. Valdrán.
VANA. v. Envanece.
VANAGLORIAR. v. modo inf. Vanagloriar.
VANITAT. sust. c. Vanidad.
VANYATS. part. pas. pl. de “vanyar”. Bañados, mojados. (banyats; mullats : remojados)
VAS. sust. c. Sepultura. (vaso)
VAS. adv. Hacia. - Vas vos: hacia vos. (de versus, VS, latín)
VASALL. sust. c. Vasallo. (vassall, vassalls)
VASSALATGE. sust. c. Vasallaje. (vassallatge)
VÁSSEN. v. Se va.
VAY. V. Voy y otras veces ve (imperativo). (yo vach; ves cap a casa!)
VAYLA. v. Valga.
VAYS. adv. hacia. (si el ay : é : vers : versus)
VÉ. v. Viene y otras veces ve (imperativo ves, ves t‘ en, vesten).
VE. sust. c. Verdad. (veritas : veritat : vertat : verdat : ver : vero : vera)
VEÇÍ. sust. c. Vecino. (vehí, veí)
VECILLAN. v. Vacilan.
VEDAR. v. modo inf. Vedar.
VEEM. v. Vimos.
VEÉN. V. VEENT.
VEENT. v. gerundio de "veer". Viendo.
VEER. v. modo inf. Ver. - Usado como sustantivo: verdad. Ausir veer: oír la verdad.
VEEREN. v. Vieron.
VEERLA. Verla.
VEGES. v. presente de imperativo de "veer". Ve, mira, observa.
VEGETAR. v. modo inf. Vegetar.
VEGETAT. part. pas. de "vegetar". Vegetado.
VEGETAT. sust. c. Vegetal.
VEGUER. sust. c. Veguer. (oficial del rey, vicario, encargado de la justicia y demás)
VEGUERIA. sust. c. El empleo del veguer, territorio o distrito o que se extiende la jurisdicción del veguer. (veguería de Lérida, por ejemplo, Leyda en textos de 146x)
VEHENT. v. gerundio de "veher”. Viendo.
VEHÍ. sust. c. Vecino. (veí; vehins, veins; vecinos)
VEHIA. v. Veía.
VEIG. v. Veo. (pronunciado vech)
VEIGME. v. Me veo. (me veig, em veig; me vech)
VEJAM. v. Veamos. (veigam)
VEJATS. v. Ved, veáis.
VEJATZ. V. VEJATS.
VEJES. V. Veges.
VEJETAT. V. VEGETAT.
VELLESA. sust. c. Vejez.
VELVOS. Mirad os lo.
VELVOS AÇÍ. Helo aquí. (voilà)
VEN. v. Viene.
VENÇ. v. Vence.
VENÇA. v. Venza.
VENÇÉ. v. Venció.
VENÇEDOR. sust. c. Vencedor.
VENÇERON. v. Vencieron.
VENCH. v. Vino.
VENCIMENT. sust. c. Victoria, el acto de vencer.
VENÇRA. V. VENÇRE.
VENÇRÁN. v. Vencerán.
VENÇRÁS. v. Vencerás.
VENÇRE. v. modo inf. Vencer.
VENÇUT. part. pas. de “vençre”. Vencido.
VENDRETS. v. Vendréis.
VENDRIATS. v. Vendríais.
VENGA ‘L. Venga al, venga el.
VENGON. v. Vengan.
VENGO ‘N. v. Venga en.
VENGRON. v. Vendrían.
VENGUESSON. v. Viniesen.
VENITS. v. Venid, venís.
VENJAMENT. V. VENJANÇA.
VENJATS. part. pas. pl. de "venjar”. Vengados.
VENS. V. VENÇ.
VENON. v. Vienen.
VENRÁ. v. Vendrá.
VENRÁN. v. Vendrán.
VENRÁ ‘T. Te vendrá.
VENRÁ T' EN. Te vendrá de ello.
VENRÁS. v. Vendrás.
VER. sust. c. Verdad. - Digats lo ver: Decid la verdad. - Per ço no diu ver: por esto no dice la verdad. - Mostr‘ el ver: demuestro la verdad.
VER, VERA. adj. Verdadero, verdadera; cierto, cierta. (Vera crux, Veracruz)
VER. v. modo inf. Ver. (veure; vore)
VERAMÉN. V. VERAMENT.
VERAMENT. adv. Verdaderamente, con verdad.
VERAY, VERAYA. adj. Verdadero, verdadera; veraz, sincero, sincera.
VERGERS. sust. c. pl. Huertos, jardines.
VERGONYA. sust. c. Vergüenza.
VERGONYÓS. adj. Vergonzoso.
VERIFICABLE. adj. Lo que puede verificarse.
VERIFICAR. v. modo inf. Verificar.
VERIFICAT. part. pas. de "verificar”. Verificado.
VERMENS. sust. c. Gusanos. (cuc, cucs)
VERITAT. sust. c. Verdad.
VERTADER, VERTADERA. adj. Verdadero, verdadera, veraz.
VERTAT. sust. c. Verdad. - No es vertats: no es verdad. (veritat, verdat)
VERTUT. sust. c. Virtud, cualidad, facultad, fuerza, vigor, eficacia.
VES. adv. Cerca de, junto a, hacia.
VESABA. v. Veía. (E cant en Jacq tots sos navyls vesaba,) (verbo veser y variantes)
VESADA. part. pas. de "veser”. term. fem. Vista.
VESENTVOS. v. Viéndoos.
VESER. v. modo inf. Ver. - Úsase también como sustantivo.
VESÉS. v. Viese.
VESIA. v. veía.
VESPRE. sust. c. La tarde, el principio de la noche. - Equivale a la palabra francesa soir y a la provenzal SER. (hora de vísperas; víspera; vespertino; vesprada, vesprá etc..)
VESSABA. V. VESABA.
VESSADA. V. VESADA.
VEST. v. Viste, (del verbo vestir).
VESTA. v. Vista, (del verbo vestir).
VESTIDURA. sust. c. Vestidura, traje.
VESTIMENT. sust. c. Vestido, el acto de vestir.
VESTIRS. sust. c. pl. Vestidos.
VESTRÁ. v. Vestirá.
VET. v. Vete, ve, y también he aquí. - Vet te: hete aquí. (vet aquí)
VÉ ‘T. Te viene.
VETLANT. v. gerundio de "vetlar". Velando.
VETLAR. v. modo inf. Velar.
VETS. sust. c. Vez. - Altre vets: otra vez. - Tota vets: toda vez.
VETS. v. Veis.
VETZ. V. VETS.
VEURÁ. v. Verá.
VEURAY. v. Veré.
VEUS. v. Ves.
VEY. v. Veo.
VE ‘Y. Viene (aquí).
VEYG. V. VEY.
VEYLENTAMENT. Variante. El texto dice VE ‘Y LENTAMENT. Viene (aquí) lentamente.
VEYLS. sust. c. pl. Viejos, ancianos. (agüelos)
VEYRÁ. v. Verá.
VEYREM. v. Veremos.
VÍ. sust. c. Vino.
VI. v. Vi y alguna vez vio.
VIA. sust. c. Camino, vía, ruta y también medio, manera, modo.
VIANDAS. sust. c. pl. Manjares, viandas, alimentos. (viande fr. carne)
VIANDES. V. VIANDAS.
VIATS. part. pas. de "viar". Encaminados, dirigidos, dispuestos, preparados.
VIATS. adv. De prisa, prontamente. (anar aviats pera arribar aviat)
VIATZ. V. VIATS.
VIDAL. adj. Vital. (Apellido Vital, Vidal, como el segundo de Ignacico, Vitalis, … Vita, vida)
VIGOR. sust. c. Vigor.
VIJARÉS. adj. Regular, fácil. - Só que era vijarés qu' es faes en dampnatje de la host: lo que era fácil que fuese o lo que parecía que había de ser en daño de la hueste.
VILA. sust. c. Villa, ciudad. (Casa de la vila : ajuntament : ayuntamiento : ajustament)
VILÁ. adj. Villano.
VILANÍA, sust. c. Villanía.
VILLANÍA. V. VILANÍA.
VILMENT. adv. Vilmente.
VILTAT. sust. c. Vileza.
VINENT. v. gerundio de "venir”. Viniendo.
VINENTEA, sust. c. Ocasión, proporción.
VINGA, V. Venga.
VINYA. sust. c. Viña.
VIR. v. Doy vuelta, viro. - No ‘m vir: no viro, no doy la vuelta.
VIRADA. part. pas. de "virar”, term. fem. Virada, dada la vuelta.
VIRADOR. sust. c. El que vira o da la vuelta.
VIRANT. v. gerundio de "virar". Virando, dando la vuelta.
VIRANTE. v. Volviéndote, dando tú la vuelta.
VIRAR. v. modo. inf. Virar, volver, volver atrás, dar la vuelta. - Virar lo camí: volver atrás en el camino o desandar el camino.
VIRATS. v. Viráis, dais la vuelta.
VIREN. v. Viran, dan la vuelta y otras veces vieron (veren, veeren).
VIRET. v. Vira, da la vuelta, vuélvete. (vírate : pírate)
VIRGINITAT. sust. c. Virginidad.
VIRME. Vuélvome, doy la vuelta. (me vir; em vir)
VIRON. adv. Rededor. - En viron: en torno, al rededor.
VIRS. v. Vuelvas, des la vuelta.
VISCATS. v. Viváis.
VISCH. v. Vivo y otras veces vivió. (visc; vic; vixc; vixqué, va viure: vivió)
VISIBILITAT. sust. c. Visibilidad.
VISITA. v. Visita.
VISITADOR. sust. c. Visitador.
VISITÁS. v. Visitase.
VISITENS. v. Visítanos.
VISQUET. v. Vivió.
VISQUÍ. v. Viví.
VIST. sust. c. Vista.
VIST. part. pas. de “veser". Visto.
VISTENT. v. gerundio de "vestir". Vistiendo.
VIU. v. Vi, vio y alguna vez visto. - Prest haurets viu: pronto habréis visto.
VIVEM. v. Vivimos. (vivim)
VIVENS. part. a. de "viure". pl. Vivientes,
VIVENT. part. a. de "viure". El que vive, viviente.
VIVIATS. v. Vivieseis, viváis.
VIVIFICA. v. Vivifica.
VIVIFICANT. v. gerundio de "vivificar". Vivificando.
VIVIR. v. modo inf. Vivir. (viure)
VOCABLE. sust. c. Vocablo.
VOLC. V. VOLCH.
VOLCH. v. Quiso.
VOLENTAT. sust. c. Voluntad.
VOLENTER, VOLENTERA. adj. Voluntario, voluntaria, de buena voluntad, dispuesto, dispuesta.
VOLENTERÓS. V. VOLENTER.
VOLENTEROSAMENT. adv. Voluntariamente, de buen grado.
VOLENTSE. Queriéndose.
VOLETS. v. Queréis.
VOLETZ. V. VOLETS.
VOLGRA. v. Quisiera. (vulguera, vullguera)
VOLGREN. v. Quisieron.
VOLGUEM. v. Quisimos.
VOLGUERA. V. VOLGRA.
VOLGUESSON. v. Quisiesen.
VOLGUÉUS. Os quiso.
VOLGUIST. v. Quisiste.
VOLIETS. v. Quisieseis.
VOLON. v. Quieren.
VOLP. sust. c. Zorra. (vulpes)
VOLPELL. adj. Cobarde, poltrón, tímido, artificioso, astuto. (vulpes : zorro : rainard)
VOLRÁ. v. Querrá.
VOLRÁS. v. Querrás.
VOLRÁSNE. Querrás (de ello). - Volrásne encara menjar: querrás aún comer de ello.
VOLRÁ T. Te querrá.
VOLRAY. v. Querré. (volré, voldré)
VOLRETS. v. Querréis.
VOLREN. Nos parece equivocación del texto, según el sentido de la frase en que está usado el vocablo. Quizás el copista escribió VOLREN por VOS REN: os rinde, os entrega.
VOLRIA. V. Quisiera.
VOLRIETZ. v. Quisierais.
VOLRIAUS. v. Os quisiera.
VOLTE. v. Te quiere.
VOLVENT. v. gerundio de "volver". Volviendo, revolviendo.
VOS. pron. Os, vos.
VOSALTRES. pron. Vosotros.
VOSÉ. Os he. (vos he)
VOSTRʻ. pron. Vuestro, vuestra. - Vostr‘ amor: vuestro amor.
VOSTRA. pron. term. fem. Vuestra.
VOSTRE. pron. term. mas. Vuestro. - Del vostre: de lo vuestro.
VOSTRES. pron. Vuestros. (vuestras)
VOSTR' ES. Vuestro es, vuestra es.
VOSTRON. pron. Vuestro.
VOTS. V. VOTZ.
VOTZ, sust. c. pl. Voces.
VUILA. V. VUYLA.
VULL. v. Quiero.
VULLA. v. Quiera.
VULLAM. v. Queramos.
VULLAS. v. Quieras.
VULLATS. V. VUYLATS.
VULLE. V. VUYLA.
VULLES. V. VUYLAS.
VUYL. v. Quiero.
VUYLA. v. Quiera.
VUYLAN. v. Quieran.
VUYLAS. v. Quieras.
VUYLATS. v. Quered, queráis.
VUYLATZ. V. VUYLATS.
VUYLE. v. Quiera. - Vuyle ‘t: te quiera.
VUYLES. V. VUYLAS.
VUYLI. Quiérole. (le quiero; lo vuyl, lo vull)
VUYLL. V. VUYL.
VUYLLA. V. VUYLA.
VUYLLATS. V. VUYLATS.
VUYLME. Me quiero.
VUYLTE. v. Te quiero. (te vull; t‘ am; t‘ estimo)
VUYLVOS. v. Quiéroos. (os quiero)
VUYTENA. Nombre numeral. Octava. (huytena; vuitena)
X.
XANT. sust. c. Canto.
XANT. v. Canto.
XANTAN, V. XANTANT.
XANTANT. v. gerundio de "xantar". Cantando.
XANTAR. v. modo inf. Cantar.
XANTATS. part. pas. pl. de "xantar". Cantados.
XECH. sust. c. Jeque.
XÍ. adv. Así.
Y.
Y'. adv. Allí, allá, en aquel lugar. Tiene la misma significación que la Y francesa.
YÇO. V. AYÇO.
Y 'L. Y el. (Y lo)
YLA. sust. c. Isla. (illa, illes)
YLLA. V. YLA.
YO. pron. Yo. (se usa también jo : Jo' n romanch dolorosa: e tu n' est abatut!)
FIN.
miércoles, 19 de septiembre de 2018
Lo Decamerón en chapurriau
que a cap dona per bella o garbosa o noble que fore, si se ficabe dolenta, no li importabe tindre al seu servissi a un home, com fore, jove o no, ni mostráli sense cap vergoña totes les parts del seu cos com haguere fet a un atra dona, si u demanabe la nessessidat de la seua enfermedat. Aixina que aquelles que se van curá van tindre después menos honestidat.
Y ademés, va vindre de alló la mort de mols que si hagueren sigut ajudats se hauríen salvat. Faltaben servíssis que los doléns no podíen tindre y per la forsa de la peste ere tanta a la siudat la multitut de los que de día y de nit se moríen, que fée fredó sentíu di, y mes vóreu. Casi per nessessidat, coses contráries a les costums de los siudadáns van náixe entre los que quedaben vius. Ere costum, aixina com ara encara u veém, que les dones paréns y veínes se ajuntaren a la casa del mort, y allí, en aquelles que mes lo tocaben, ploraben; y per un atra part dabán de la casa del mort en los seus paréns se reuníen los seus veíns y mols atres siudadáns, y segóns la calidat del mort allí veníe lo clero, y lo difún, a muscles dels seus iguals, en un funeral de pompa de sera y cántics, a la iglesia triada per nell abáns de la mort ere portat. Estes coses, después de escomensá a aumentá la ferossidat de la peste, casi del tot o en gran part van pará, y unes atres noves van vindre al seu puesto. Per lo que no sol sense tindre moltes dones al voltán se moríe la gen sino que eren mols los que de esta vida passaben a l’atra sense testigos; y mol poquets ñabíe de aquells que ressibíen les piadoses ploreres y les amargues llágrimes dels seus paréns. Al revés, en ves de llágrimes van sé mes normals les risses y los chistes y lo festejá en compañía. Esta costum, les dones, la habíen adeprés mol be. Y ere mol raro vore cadávers que foren acompañats per mes de deu o dotse dels seus veíns a la iglesia; als que ya no portaben a muscles los honrats y amats siudadáns, sino una espéssie de enterradós eixits de la gen baixa que se féen cridá faquines y féen este servissi cobrán be, ficánse daball del ataúd y portánlo en pressuroses passes, no an aquella iglesia que s´haguere abáns de la mort disposat, sino a la que estabe mes prop lo portaben, detrás de cuatre o sis móssens, en poques llums, y a vegades sense cap. En la ajuda de los faquines, sense cansás en un ofissi massa llarg o solemne, a consevol sepultura desocupada, la que primé trobaben, de terra lo colgaben. De la gen baixa, y potsé de la mijana, lo espectácul encara estabe ple de mes miséria, perque éstos, o per la esperansa o la pobresa retinguts la mayoría a les seues cases, quedánse als seus barris, sen ficaen doléns per milenás cada día, y no sén ni servits ni ajudats per dingú, sense cap redensió se moríen tots. Y mols acababen a la vía pública, de día o de nit; y si se moríen a les seues cases, en la corrompina dels seus cóssos féen sentí als veíns que estaben morts; y entre éstos y los atres que per tot arreu se moríen, una aglomerassió. Ere sobre tot observada una costum per los veíns, moguts mes per la temó de que la corrupsió de los morts no los ofenguere que per l´amor que tingueren als finats. Ells, o sols o en ajuda de algúns portadós cuan ne podíen tíndre, traíen de les cases los cóssos de los morts y los ficaben dabán de les portes (aon, espessialmen pel matí, haguere pogut vore un sensenúmero de ells qui se haguere passejat per allí) y allí féen vindre los ataúds, y va ñabé mols als que per no ñabén los van ficá damún de consevol tauló. Tampoc va sé un sol ataúd lo que se va emportá juntes a dos o tres persones; ni va passá una vegada sol, sen hagueren pogut contá bastantes, que la dona y lo home, dos o tres germáns, o lo pare y lo fill, anigueren juns a la caixa. Y moltes vegades va passá que, anán dos móssens en una creu a per algú, se van ficá tres o cuatre ataúds, portats per portadós, detrás de ella; y aon los retós creíen tindre un mort per a sepultá, sen ajuntaben sis o vuit, o potsé mes. Tampoc eren éstos en llágrimes o llums o compañía honrats, la cosa habíe arribat a tan que igual se cuidabe de los homes que moríen com de les cabres; per lo que va apareixe manifestamen que alló que lo curs natural de les coses no habíe pogut en los seus minuts y raros mals mostrá als sabios que se debíe soportá en passiénsia, u fée la grandesa de los mals hasta en los simples, aprofitats y despreocupats. Per a la gran caterva de morts que a totes les iglesies, tots los díes y casi totes les hores, ere conduída, no ñabíe prou terra sagrada als fossás (y máxime volén doná a cadaú un puesto propi segóns la antiga costum), se féen per los sementeris de les iglesies, después de está tot ple, fósses grandíssimes a les que se ficaben per sentenás los que arribaben, y com se fiquen les mercansíes als barcos en capes apissonades, en poca terra se colgaben hasta que arribabe a ran de terra. Y per a no aná buscán per la siudat tots los detalls de les nostres passades miséries, dic que no tampoc sen va salvá lo campo dels voltáns. Dixán los burgos, que eren pareguts, per poblassió, a la siudat, per les aldees escampades per nell y los campos, los llauradós pobres y les seues famílies, sense meches ni ajuda de criats, per los carrés y per los collets y per les cases, de día o de nit, no com a homes sino com a bésties se moríen. Estos, dixades les costums com a les siudats, no se ocupaben de cap de les seues coses o faenes; y tots, com si esperaren a la mort, se esforsaben en tot lo seu talento no en ajudá als fruits de los animals y de la terra y de los seus passats traballs, sino en gastá tot los que teníen a má. Per lo que los bueys, los burros, les ovelles, les cabres, los gorrinos, los pollastres y hasta los mateixos gossos fiels al home, van sé expulsats de les cases y aventáts per los campos, aon les cullites estaben abandonades, sense sé ni arreplegades ni segades, y los animals campaben per aon los apetíe y se acampaben com podíen; y mols, com si foren rassionals, después de habé pasturat be durán lo día, per la nit sen entornaben fartets a les seues cases sense cap guía de pastó. ¿Qué mes pot dis, dixán lo campo y tornán a la siudat, tanta va sé la crueldat del sel, y potsé en part la de los homes, que entre la forsa de la pestífera enfermedat y per sé mols doléns mal servits o abandonats per la temó que teníen los sanos, a mes de sen mil criatures humanes, entre mars y juliol, se té per sert que dins de los muros de Florencia los va sé arrebatada la vida, que potsé abáns de la enfermedat no se hauríe estimat que ñaguere a dins tanta gen? ¡Oh qué grans palaus, cuántes cases tan majes, cuántes nobles morades plenes per dins de gen, de Siñós y de dames, se van quedá forres hasta de chiquets! ¡Oh cuáns memorables linajes, cuántes amplíssimes herénsies, cuántes famoses riqueses se van vore quedá sense hereu! ¡cuáns valerosos homes, cuántes hermoses dones, cuáns joves ben pitos als que Galeno, Hipócrates o Esculapio hagueren jusgat saníssims, van amorsá en los seus paréns, compañs y amics, y arribat lo tardet van sopá en los seus antepassats a l´atre món!
Estes mosses se van ajuntá a una de les parts de la iglesia com preparades a sentás en corro, y después de mols suspiros, dixán de resá padrenuestros, van escomensá a cavilá sobre la condissió de los tems moltes y variadas coses; y después de un rato, callán les demés, aixina va escomensá a parlá Pampínea:
- Vatres podéu, volgudes Siñores, tan com yo habé sentit moltes vegades que a dingú ofén qui honestamen fa ús del seu dret. Natural dret es de tots los que náixen ajudá a conservá y deféndre la seua propia vida tan com poden, y consedíume aixó, ya que alguna vegada ya ha passat que, per conservála, se hayguen matat homes sense cap culpa. Y si aixó consedixen les leys, que regulen lo bon viure de tots los mortals, honesto es que, sense oféndre a dingú, natros y consevol atre, faiguém aná los micháns que pugám per a la conservassió de la nostra vida. Sempre que me fico a considerá les nostres acsións de este matí y les ya passades y penso cuáns y quins són los nostres pensaméns, compreng, y vatres igual u podéu compéndre, que cada una de natros tingue temó per nella mateixa; y no me maravillo per naixó, me admiro de que passánmos a totes lo tindre sentimén de dona, no agarrém alguna compensasió de alló que en raó temém. Estém vivín aquí, al meu paréixe, com si vullguérem y tinguérem que sé testigues de cuans cóssos morts se porten a la sepultura, o escoltá si los flares de aquí dins (lo número de ells ya casi ha arribat a cero) cánten los seus ofissis a les hores que toque, o mostrá a consevol que aparégue, per los nostres hábits, la calidat y la cantidat de les nostres miséries. Y, si eixím de aquí, o veém cóssos morts o doléns portats per los carrés, o veém aquells a qui per los seus crímens o maleses la autoridat de les públiques leys ha condenat al exili, burlánse de elles perque van sentí que los seus ejecutós estaben morts o doléns, y en violénsia y fogosidat recórren la siudat, o als merdes y brossa de la nostra siudat sentí que los diuen faquines, y sentí cansonetes deshonestes que mos insulten. Y no sentím mes que «estos están morts», y «tals atres están morínse»; y si ñaguere qui puguere féu, per tot arreu sentiríem doloroses ploreres. Y si a les nostres cases torném, no sé si a vatres com a mí tos passe: yo, de familia numerosa, no vach trobá datra persona an ella mes que a la meua criada, me esglayo y séntigo que me se esturrufen los pels, y me pareix, aon sigue que vach o me quedo, vore la sombra de los que han mort, y no en les cares que solíen tindre, sino en un aspecte horrible, monstruós, no sé aón adquirit, y me espanto. Tan aquí com fora de aquí, y a casa, me trobo mal, y mes ara que me pareix que no ña cap persona que encara tingue pols al señ y puesto aon aná, com tením natros, dingú que se haygue quedat aquí mes que natres. Y hay sentit y vist moltes vegades que si algúns ne queden, aquells, sense fé cap distinsió entre les coses honestes y les que no u són, sol en que les ganes lay demánon, y sols o acompañats, de día o de nit, fan lo que milló sels oferix; y no sol les persones libres sino tamé les tancades als monasteris o convéns, convensudes de que los convé alló, trencades les leys de la obediénsia, se donen a delíssies carnáls, de esta manera pénsen salvás, y se han fet lujurioses, cachondes y depravades. Y si aixina es, com se veu, ¿qué fem aquí natros?, ¿qué esperám?, ¿qué ensomiám? ¿Per qué tením mes perea y som mes lentes per a la nostra salvassió que tots los demés siudadáns? ¿mos reputém de menos valor que tots los demés?, ¿o creém que la nostra vida está lligada en cadenes mes fortes al nostre cos que les de los atres? Estém equivocades, mos engañám, qué tontes som si u creém aixina. Tan com vullguém recordá cuáns y quins han sigut los joves y les dones vensuts y vensudes per esta cruel pestilénsia, tindrém una demostrassió claríssima. Y per naixó, no sé si tos pareixerá a vatres lo que a mí me pareix: yo penso que, aixina com mols u han fet abáns que natros y fan, ixquém de esta terra y anigám a les nostres viles del campo (totes ne tením) y allí tingám festa, alegría y plaé sense traspassá lo límit de lo raonable. Allí se sénten cantá los muixonets, se veuen verdejá los collets y los plans, y les finques plenes de blat, sivada y avena fan oles com lo mar y ñan moltes classes de ábres, y lo sel es mes cla y blau y ubert. Lo sel, per mol enfadat que estigue, no mos negue les seues belleses eternes, que mol mes majes són que los muros de la nostra siudat. Y es allí, ademés, lo aire mes fresquet y puro, y de les coses que són nessessáries a la vida ña allí mes abundánsia, y ñan menos de les que estorben: perque allí, encara que tamé se móriguen los llauradós com aquí los siudadáns, ofén menos, perque ñan menos cases y habitáns que a la siudat. Y aquí, per un atra part, si u vech be, no abandoném a dingú, abáns podém en verdat di que ham sigut abandonades: perque los nostres, o morínse o fugín de la mort, com si no siguérem seues mos han dixat en tanta pena. Cap reproche pot fes a seguí este consell, mentres que lo doló y lo disgust, y potsé la mort, podríen víndremos si no lo seguim. Y per naixó, si tos pareix, en les nostres criades y fénmos seguí de les coses oportunes, avui an este puesto y demá an aquell, la alegría y la festa que an estos tems se pugue crec que estará be que les disfrutém; y que mos estiguém allí hasta que veigam (si primé la mort no mos alcanse) quin final reserve lo sel an estes coses. Y enrecordéuton que no es res roín anámon honestamen cuan gran part de los atres deshonestamen se queden.
Habén escoltat a Pampínea les atres dones, no sol van alabá lo seu raonamén y consell sino que, en dessich de seguíl, habíen ya entre elles escomensat a considerá lo modo de féu, com si al eixecás de aon estaben assentades inmediatamen hagueren de ficás en camí. Pero Filomena, que ere discretíssima, va di:
- La fortuna mos es favorable y mos ha ficat dabán an estos joves valerosos que mos farán en gust de guíes y criats.
Les demés, sentín an estes parlá aixina, de acuerdo van di totes que foren cridats y sels diguere la seua intensió; y los rogaren que vullgueren tíndreles per compañía al viache. Per lo que, sense mes paraules, ficánse de peu Pampínea, que per consanguinidat ere parenta de un de ells, se va atansá cap an ells, que estaben parats com estaquirots miránles y, saludánlos en alegre gesto, los va fé manifesta la seua intensió y los va rogá en nom de totes que en puro y fraternal ánimo vullgueren tíndreles com a compañía. Los joves van creure primé que los fee la burla, pero después van vore que la dama parlabe en serio y van declará alegremen que estaben preparats, y sense mes tardansa, van doná órdens del que s´habíe de fé per a prepará la partida. Y ordenadamen fen prepará totes les coses oportunes y enviades aon ells volíen aná, en son demá de matí, aixó es, en dimecres, al clarejá lo día, les dones en algunes de les seues criades y los tres joves en tres dels seus criats, eixín de la siudat, se van ficá en camí, y no mes de dos milles se habíen alluñat de ella cuan van arribá al puesto primé dessidit. Estabe tal puesto a lo alt de una montañeta, per tot arreu una mica separat dels camíns, ñabíen diferéns arbustos, abrets, ábres y plantes, tots y totes verts y verdes, frondosos y frondoses y agradables de mirá; a la punta del puch ñabíe una masada en un gran y hermós pati al mich, y en galeríes y en sales y en alcobes totes elles bellíssimes y adornades en alegres pintures dignes de sé mirades, en pradets al voltán y en jardíns maravillosos y en pous de aigua fresquíssima y en bodegues plenes de pressiats vins: coses mes apropiades per als bons bebedós que per a les sobries pero no abstémies y honrades dones. La masada, ben agranada y en les alcobes y los llits fets, y plena de cuantes flos se podíen trobá a la estassió, y alfombrada en rames de jungs escampadetes, va ressibí la compañía que arribabe. Y al reunís per primera vegada, va di Dioneo, que mes que cap atre jove ere agradable y ple de ingenio:
- Siñores, la vostra discressió mes que la nostra previssió mos ha guiát aquí; yo no sé qué es lo que intentéu fé als vostres pensaméns: los meus los hay dixát yo a dins de les portes de la siudat cuan en vatres hay eixit de ella, y per naixó o vatres tos disposéu a entretíndretos y a riure y a cantá en mí (tan, dic, com convé a la vostra dignidat) o me donéu llissensia per a que a per los meus pensamens men entorna y me queda an aquella siudat desolada.
Estes paraules van agradá y a una veu la van triá com a Reina del primé día, y Filomena, corrén mol depressa cap a un lloré, perque moltes vegades habíe sentit parlá de cuán honor donáe a qui ere en lloré coronat, agarrán algunes rames, va fé una guirnalda o corona ben arreglada y lay va ficá damún de la coroneta. Va sé alló, mentres va durá aquella compañía, manifest signo a tots los demés del Real Señorío y privilegio. Pampínea, feta Reina, va maná que tots callaren, y habén fet ya cridá allí als criats de los tres joves y a les seues criades; y callán tots, va di:
Y donades estes órdens, eixecánse de peu, va di:
Aquí ñan jardíns, aquí ñan prats, aquí ñan atres puestos mol bons, per los que vaigue cadaú al seu gust a esparsís; y al sentí lo toque de tersia, tots estiguen aquí per a minjá a la fresca.
- Entonses - va di la Reina - , si tos apetix, an esta primera jornada vull que cadaú parlo del que mes li chauche.
primera-jornada-novela-primera