Mostrando las entradas para la consulta traure ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta traure ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 22 de septiembre de 2018

Algunes diferénsies entre catalá, valencià, chapurriau

Texto en valensiá (ñabíen algúns errors, encara ne ñan)
En la flexió verbal.
Son formidables traços pertinents les formes respectives de la flexió verbal, en la seua morfologia i en la sintaxis. En català hi ha un entrecreuament entre els verps "ser" i "estar" que no existix en valencià:
Els catalans usen "ser" per a expressar ubicació després de canvi: "ja hi som aquí" (v. ya estem ací); i "estar" per a una acció passiva "ha estat una relliscada" (v. ha segut un esvaro).
Un atre creuament entre els verps "ser" i "haver" que tampoc es valencià: català "no hi es" (v. no hi ha). Valencià verp + a + complement directe (v. he vist a mon pare), no aixina en català: "he vist mon pare".
Valencià: verps que indiquen companyia, relació d’instrument o mig del qual u se val, duen la preposició "en" (o "ab" arcaica), mentres el català porta "amb".
català: verps + de (decidir de, desijar de, oferir de, pregar de…) com "m’agradaria de veure el fill", no aixina en valencià (v. m’agradaria vore al fill).
català: reflexiu "hom", introduint una oració impersonal, no existix en valencià: "hom ha de fer-se correr la veu" (v. s’ha de fer correr la veu).
català: Tot i + participi de present o gerundi, no existix en valencià: "Tot content" (v. content)
Conjugació verbal.
Es tan diferent la conjugació valenciana de la catalana que hauriem de recorrer les conjugacions regulars i irregulars des del principi a la fi, i sería inacabable. Vejam alguns eixemples, sense explicació:
c. tenir, venir, veure
v. tindre, vindre, vore
ch. Tindre, vindre, vore. Ting, tens, té, tením, teníu, ténen. Ving, vens, ve, vením, veníu, vénen. Vech, veus, veu, veém, veéu, véuen.
c. prengui, prenguem
v. prenga, prengam
ch. Prenga, préngues, prengue, prengám, prengáu, prénguen
c. donés, sofrix
v. donara, sofrira
ch. donara, donares, donare, donárem, donáreu, donáren; patiguera , patiguéres, patiguére, patiguérem, patiguéreu, patiguéren
c. neixer, treure
v. naixer, traure
ch. Náixe, traure. Naixco, naixes, naix,
naixém, naixéu, náixen. Trac, traus, trau, traém, traéu, tráuen.

c. seure, ensopegar
v. assentarse, entropeçar
ch. Assentás. Yo me assento (yo m´assento), tú te assentes, assente, assentém, assentéu o assentáu, assénten. Entropesso, entropésses, entropésse, entropessém, entropesséu o entropessáu, entropéssen.
c. temo, perdo (1ª pers.)
v. tem, perc
ch. Yo ting temó o po, tens temó, té temó, tením temó, teníu temó, ténen temó. Yo pergo, perts, pert, perdém, perdéu, pérden.
c. visc, cresc
v. vixc, creixc
ch. Vic, vius, viu, vivím, vivíu, víuen. Créixco, créixes, creix, creixém, creixéu, créixen.
c. creiem, caieu
v. creem, caeu
ch. Natros creém, caém. Vatros o vatres creéu, caéu. Mingém, mingéu. Fem, féu. Soltém, soltéu. Pujém, pujéu.
c. perdi, creixis
v. perga, creixques
ch. Perga, pergues, pergue, pergám, pergáu, pérguen. Creixca, creixques, creixque, creixcám, creixcáu, créixquen.
c. veuré, veuries
v. voré, vories
ch. Vore, yo voría, voríes, voríe, voríem, voríeu, voríen. Yo vech, veus, veu, veém, veéu, véuen.
c. plangui, planguí
v. planyga, plangyuí
ch. Queixás, queixo, queixes, queixe, queixém o queixám, queixéu, quéixen.
c. vinguem, vingueu
v. vingam, vingau
ch. Que yo vinga, vingues, vingue, vinguém, vinguéu o vingáu, vínguen.
c. serveix, converteix
v. servix, convertix
ch. Servíx, convertíx. Servixco, servixes, servix, servím, servíu, servíxen. Convertixco, convertíxes, convertíx, convertím, convertíu, convertíxen.
c. obre, omple
v. obri, ompli
ch. Obri, ompli. Óbrigo, óbris, obri, obrím, obríu, óbren - obríxen.
Ómpligo, ómplis, omplix - umplix, omplím - umplím, omplíu - umplíu, omplíxen - umplíxen - ómplen. Pleno, plenes, plene, pleném, plenéu o plenáu, plénen.
c. sofert, omplert
v. sofrit, omplit
ch. Patit, omplit – umplit. Yo hay patit. Yo hay omplit – umplit (plenat).
c. amansir, espessir
v. amansar, espesar
ch. Amansá, espesá. Amanso, amánses, amánse, amansém, amanséu o amansáu, amánsen. Espesso, espésses, espésse, espessém, espesséu o espessáu, espéssen.


c. sapiga, sapigues
v. sapia, sapies
ch. Sápiga, sábiga, sápigues, sábigues, sápigue, sábigue, sapigám, sabigám, sapiguéu, sabiguéu, sápiguen, sábiguen. Sápia, sápies tamé se diu an algún poble.
Verbo sabé. Yo sé, saps o sas, sap, sabém, sabéu, sáben. Sabré, sabrás, sabrá, sabrém, sabréu, sabrán.
c. culli, cullis
v. cullga, cullgues
ch. Que yo cullga, que tú cullgues, cúllgue, cullgám, cullgáu, cúllguen. La cullita.
c. tusso, tussi
v. tusc, tusca
ch. Yo tusgo, tússes, tus, tussím, tussíu, tússen. Que yo túsga, túsgues, túsgue, tussigám, tussigáu, tússguen.
c. cuso, cusi, cusis
v. cusc, cusca, cusques
ch. Cusí. Yo cusgo, cuses, cus, cusím, cusíu, cúsen.
Preposicions.
El català usa preposicions pospostes en una construcció que no tenim en valencià ni en cap atre idioma: "arros cunill sense" (v. arros sense conill). Uns quants eixemples, sense explicacio, donaran idea de la diferenciació:
c. s’entesta que li donen
v. s’encabota en que li donen
ch. S´empeñe en que li dónon. Es mol tossut, es mol tossuda. Cabut, cabuda.
c. es queixaven que
v. es queixaven de que
ch. Se queixáben de, queixáen. Yo me queixaba, te queixabes, queixáes, se queixábe, queixáe, mos queixábem, queixáem, tos queixábeu, queixáeu, se queixáben, queixáen.
c. anarem en aquell lloc
v. anarem a aquell lloc
ch. Vam aná an aquell lloc o puesto. Yo vach aná, vas aná, va aná, vam aná, vau aná, van aná.
c. estic a Valencia
v. estic en Valencia
ch. Estic a Valénsia. Estás, está, estém o estám, estéu o estáu, están.
c. prometre de veure
v. prometre vore
ch. Yo vach prométre de vore, prométre que voría. Verbo prometí. Prometixgo, prometíxes, prometíx, prometím, prometíu, prometíxen.
c. Jaume veu (en) Pere
v. Jaume veu a Pere
ch. Jaume veu a Pere, veu a la María.
c. pensar a dir-ho
v. pensar en dir-ho
ch. Pensá en díu. Penso, penses, pense, pensém o pensám, penséu o pensáu, pénsen. Cóm collóns se pot pronunsiá U la paraula HO. Home, hort, hospedá, etc.
c. no m’era permés d’anar
v. no m’estaba permés anar
ch. No me estabe permetut (permitit) aná a casa de ma tía.
c. pis per llogar (causal)
v. pis per llogar
ch. Pis per a llogá, pis en llogué, se llogue este pis, (se alquile)
c. pis per llogar (final)
v. pis per a llogar
c. a la tarda
v. per la vesprada (vesprà)
ch. A la tarde, a la vesprá o vesprada, al tardet,
c. al dessota de
v. baix de
c. al davant de
v. davant de
ch. Dabán de casa meua han ficat la paradeta. Ting la paradeta (a) dabán de casa. En cambi, tira cap abán.
c. al defora de
v. fora de
c. malgrat
v. a pesar de
ch. A pesar de,
Substantius.
Diferencies de genero, encara que en totes les llengües romàniques es conserva el que tenim en llatí, com molts dels abstractes que acaben en -OR, i uns atres:
c. (el) fel
v. (la) fel
ch. La fel está al feche, es mol amarga, poques coses ñan mes amargues que la fel.
c. (el) aventatge
v. (la) ventaja
ch. La ventaja.
c. (el) escafandre
v. (la) escafandra
ch. La escafandra del buzo.
c. (la) aladre
v. (el) aladre
ch. LO aladre, l´aladre, los aladres, la rella, les relles.
També diferencies en el mateix genero
c. jueva
v. jueua
ch. Una judía, los judíos (se pronúnsie la j de judía diferén a la de JOTA)
c. princessa
v. princesa
ch. Lo príncipe, la prinsesa.
c. alcaldessa
v. alcaldesa
ch. Lo alcalde, la alcaldesa.
c. comtessa
v. comtesa
ch. Lo conde, la condesa.
c. el periodista (masc.)
v. el periodiste (masc.)
ch. Lo periodista, la periodista.
c. el maquinista (masc.)
v. el maquiniste (masc.)
ch. Lo maquiniste, la maquinista ?
Diferencies en número, els que passen al plural de diferent forma en català i en valencià:
c. [papés]
v. papers
ch. Papés, papé.
c. [carrés]
v. carrers
ch. Los carrés, lo carré. La carrera, les carreres (a La Codoñera per ejemple).
c. homes
v. hómens
ch. Homes y hómens.
c. joves
v. jovens
ch. Los joves, los jóvens. Les joves, les jóvens.
c. presupostos
v. presuposts
ch. Los presuposts, los presupostos. Lo presupost.
c. boscos
v. boscs
ch. Lo bosque, los bosques.
c. generes
v. generos
ch. Los géneros. Lo género. En cambi, ña mol (de) Género a la paradeta de la fruita. Esta G se pronúnsie diferén que la G de gat. Paregut a gepa, geput (chepa), jupa (chupa), junta, ajuntamén.


c. quadres
v. quadros
ch. Lo cuadro, los cuadros. La cuadra (de caballs), les cuadres, lo mosso de cuadra, los mossos de cuadra.
c. litres
v. litros
ch. Un litro, dos litros.
c. goigs
v. gojos/goigs
ch. Lo goch, los gochs. Gochet (cusigañes a La Fresneda). Aixó fa goch.
c. desigs
v. desijos/desigs
ch. Lo dessich, los dessichos, desseos.
c. assumpte
v. assunt
ch. Un assunto, dos assuntos.
c. culte
v. cult
ch. Culto, cultos.
Adjetius.
En quant al plural, lo mateix que els substantius. Possesius (adjetius i pronoms):
c. meva
v. meua
ch. Meua, meues, meus, meu.
c. teva
v. teua
ch. Teua, teues, teu, teus.
c. el meu (neutre)
v. lo meu (neutre)
ch. Lo meu, la meua, los meus, les meues.
c. el nostre (neutre)
v. lo nostre (neutre)
ch. Lo nostre, la nostra, los nostres, les nostres.
Demostratius:
c. aquest
v. est/este
ch. Este, esta, estos, estes
c. aqueix
v. eix/eixe
ch. Eixe, eixa, ixe, ixa, íxes, eixes,
numerals cardinals:
c. vuit
v. huit
ch. Vuit. A Valjunquera: Siat, nau, diau, dotche,

c. dinou
v. deneu
ch. denóu
c. seixanta
v. xixanta
ch. sixanta
c. dues-centes
v. doscentes
ch. Dosséntes, dosséns.
c. milió
v. milló
ch. Milló (1.000.000) un milló es milló que satséns mil.
Numerals ordinals:
c. cinqué
v. quint
ch. Quin, quinta. Lo quinto, la quinta, es lo-la que fa 18 añs aquell añ.
c. sisé
v. sext
ch. Sexto, sexta.
c. vinté
v. vigesim
ch. Vigéssim casi no se fa aná, lo número vin.
Partitius i colectius:
c. meitat
v. mitat
ch. Mitat, la mitat.
c. miler
v. miler/miller/millar (Fullana)
ch. Un milená, mil.
Quantitatius:
c. força
v. molt
ch. Mol
c. quant pa
v. quant de pa
ch. Cuán pa teníu al forn?
c. fa molt fret
v. fa molt de fret
ch. Fa mol fret. Fa molta fresca.
c. quanta de neu
v. quanta neu
ch. Cuanta. Cuánta neu ña al port? - Cuán sol nessessite esta florera?
Indefinits:
c. altre
v. atres
ch. Atre, altre. Atres, altres.
c. abdues
v. les dos
ch. Les dos, en les dos máns.
c. nombrós
v. numerós
ch. Numerós, numerosa.
Articul definit.
En català està proscrit l’articul masculí en les formes LO i LOS, que el valencià manté vius al costat de EL i ELS: lo bo del cas; lo meu; lo pronte que has vingut; va fer lo que li van manar.
En valencià sol ser incorrecte posar l’articul davant de noms propis: No direm "la Maria o el Jordi", com en català.
Pronom personal.
En valencià el pronom reflexiu HOM i la segona persona del plural US no existixen, aixina com JO en lloc de YO, usant-se molt poc el pronom adverbial HI:
c. hom diu per tot arreu
v. se diu per onsevol
ch. Se diu per tot arreu. Tot lo món u diu, s´ha escampat per tot arreu.
c. jo us mane
v. yo vos mane
ch. Yo tos mano. Tos U mano per radera vegada (lo que tos hay dit abáns dos vegades).
c. Que no hi es?
v. ¿ que no està ?
ch. Está Mariano o fulanito a casa? - No - No hi está? Pos si m´ha dit que hi estaríe an esta hora.
En valencià es pot dir A ELL o AD ELL, i D’ELL, referintse a persones o coses; en català s’ha de fer un rodeig quan es referix a coses:
c. en turnem a parlar
v. tornem a parlar
ch. Ne tornem a parlá, ne tornarém a parlá, sen parlará, ne parlarém un atre rato, etc.
Frases i tractaments:
c. davant meu
v. davant de mi
ch. Dabán de mí. Pássa dabán de mí, pássam !
c. darrere teu
v. darrere de tu
ch. Detrás de tú.
c. aquest és pintat per mi
v. este està pintat per mi
ch. Este está pintat per mí. Este lay (lo hay, l´hay) pintat yo.
Adverbis:
Hi ha un grapat d’adverbis de lloc, de temps, de modo, d’afirmació, negació i dubte. Uns eixemples significatius:
c. lluny
v. llunt
ch. lluñ
c. sota, dessota
v. baix, baix de
ch. Baix, a baix, daball (de), cap aball, cap a baix.
c. endavant
v. davant, cap davant
ch. Abán, cap abán
c. al damunt
v. damunt
ch. Damún
c. aleshores
v. llavors
ch. Entonses, allavonses, llavores, allacuanta (fa mol tems),
c. avui
v. hui
ch. Avui (de AB + HUY - HUI )
c. aviat
v. pronte
ch. Pronte (aviát es de aviá, aventá), prontet.
c. a entrada de fosc
v. a boqueta nit
ch. Al tardet, cuan oscurix, cuan se fa fosc, cuan pardeje,
c. demà passat
v. despusdemà
ch. Después demá
c. abans d’ahir
v. despusahir
ch. Antes ahí
c. dos quarts de nou
v. les huit i mija
ch. Les vuit y mija
c. de cop sopte
v. de repent
ch. De repén
c. s’un plegat
v. d’una volta
ch. De una vegada, de una tongada
c. no facis pas el meu
v. no faces lo meu
ch. No fáigues lo meu
c. mai no vindràs
v. no vindràs mai
ch. No vindrás may - mai

sábado, 28 de octubre de 2017

Cartó , cartró , vime

Se fee aná per a escampá fem, o traure fem de la soll, corral

Cartó, cartró, Se fee aná per a escampá fem, o traure fem de la soll, corral

Son pare de Carlos Ollés tamé lay díe a un cabás de goma en anses, aon pastae lo ges, alchez, algés, com una bássia pero cabás.

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inosséns, llibre cuart

Llibre cuart.

Lo secretari.


A mijáns de juñ, lo Quirce va escomensá a soltá lo bestiá de merines o palomes cada tarde, y, al póndres lo sol, sel sentíe tocá la armónica delicadamen de la part de la serra, mentres son germá Rogelio, no parabe, lo home, en lo jeep cap a dal, en lo tractó cap aball, sempre navegán de aquí cap allá, este carburadó pert, se enganche lo pedal del embrague, estes coses, y lo siñoret Iván, sense donáli importánsia, cada vegada que visitabe lo cortijo, observabe als dos, al Quirce y al Rogelio, cridáe al Crespo a un apart y li díe confidensialmen, Crespo, no me dixos de la ma an estos sagals, Paco, lo Baixet, ya va pera agüelo y yo no puc quedám sense secretari, pero ni lo Quirce ni lo Rogelio teníen lo prodigiós flat de son pare, que son pare, lo Paco, ere un cas de estudi, ¡Deu meu!, desde chiquet, que no es un di, li soltaben una perdiu en un ala trencada al monte y ell se ficáe a cuatre potes y seguíe lo rastre en lo seu nas chato pegat an terra sense vassilá, y passán lo tems, va arribá a distinguí les pistes velles de les ressiéns, lo rastre del mascle del de la femella, que lo siñoret Iván se fée creus, ajuntáe los seus ulls verds y li preguntabe, pero ¿a qué dimonis fa auló la cassa, Paco, maricón? y Paco, lo Baixet, ¿de verdat que no la sén vosté, siñoret? y lo siñoret Iván, si la aulorara no te u preguntaría, y Paco, lo Baixet, ¡quínes coses que té lo siñoret Iván! y a la época en que lo siñoret Iván ere lo Ivanet, que, de chiquet, Paco li díe lo Ivanet al siñoret Iván, la mateixa copla, ¿a qué fa auló la cassa, Paco? y Paco, lo Baixet, solíssit, 
¿es sert que tú no la aulores, majo? y lo Ivanet, pos no, te u juro per los meus morts, a mí la cassa no me fa auló de res, y Paco, ya te acostumarás, majo, ya vorás cuan tingues mes añs, perque lo Paco, lo Baixet, no va apressiá les seues cualidats hasta que va comprobá que los demés no eren capassos de fé lo que ell fée y de ahí les seues converses en lo Ivanet, que lo chiquet va escomensá ben tendre en la cassera, una chaladura, gangues al juliol, a la bassa o los revolcadós, codorniu al agost, al rostoll, tórdoles al setembre, de retirada, als passos dels carrascals, perdius al octubre als sembrats y al monte baix, blavets al febré, al Lucio del Teatino y, entre mich, la cassa majó, lo cabirol y lo venado, sempre en lo rifle o la escopeta a la ma, sempre, pimpam, pam-pim, pim-pam que está grillat este sagal, díe la Siñora, y de día y de nit, al ivern o al estiu, a esbarrá, al salt o en batuda, pim-pam, pam-pim, pum-pom, lo Ivanet en lo rifle o la escopeta, al monte o per los sembrats y lo añ 43, al ojeo inaugural del Día de la Raza, dabán del pasmo general en tretse añs mal cumplits, lo Ivanet entre los tres primés, a vuit muixóns de Teba, lo may vist, que ñabíe moméns en que teníe cuatre muixóns morts al aire, algo increíble, que ere cosa de vóres, un mosset de chupeta colsejánse en les millós escopetes de Madrit y ya desde eixe día, lo Ivanet se va acostumbrá a la compañía de Paco, lo Baixet, y a traure partit del seu olfato o flat y la seua afissió y va pensá en pulíl, pos Paco, lo Baixet, flaquejabe carregán y lo Ivanet li va doná un día dos cartuchos y una escopeta vella y li va di, cada nit, abáns de gitát, embutíx y trau los cartuchos dels cañóns hasta sen vegades, Paco, hasta que te cansos, y va afegí después de una paussa, si conseguixes sé lo mes rápit de tots, entre aixó y los vens que Deu te ha donat y la teua retentiva, no ñaurá al món qui te potejo com a secretari, te u dic yo, y Paco, lo Baixet, que ere servissial per naturalesa, cada nit, abáns de gitás, ris-ras, obrí y tancá la escopeta, ris-ras, embutí y traure los cartuchos als cañóns, que la Régula ae, ¿estás tonto, Paco? y Paco, lo Baixet, lo Ivanet diu que puc sé lo milló, y, al cap de un mes, Ivanet, majo, en un amén te fico y te trac los cartuchos de la escopeta, y lo Ivanet, aixó ña que vóreu, Paco, no sigues farolero, y Paco va exhibí la seua destresa dabán del mosso y, aixó marche, Paco, no u dixos, seguix aixina, va di lo Ivanet después de la demostrassió y de este modo, Ivanet per aquí, Ivanet per allá, ni advertíe Paco que passabe lo tems, hasta que un matí va passá lo que teníe que passá, o sigue Paco, lo Baixet, li va di en la milló voluntat, Ivanet, ojo, la barra per la dreta, y lo Ivanet se va armá en silénsio, va pendre los puns y, en un di Jesús, va despenjá dos perdius per dabán y dos per detrás, y no habíe arribat la primera an terra, cuan va girá los ulls cap a Paco y li va di en gesto arrogán, de avui en abán, Paco, de vosté y siñoret Iván, ya no soc un mosset, que pera entonses ya habíe cumplit lo Ivanet setse añs y Paco, lo Baixet, li va demaná perdó y de entonses abán siñoret Iván per aquí, siñoret Iván per allá, perque ben mirat, ya anáe pera mosso y ere de raó, pero, en lo tems, les ansies cinegétiques li van aná creixén al pit al siñoret Iván y ere cosa sabuda que a cada batuda, no sol ere lo que mes matabe, sino tamé, qui tombáe la perdiu mes alta, la mes llarga y la mes forta, que en eixe terreno no admitíe competénsia, y ficáe a Paco per testigo, llarga diu lo Ministre, Paco, escolta ¿a quína distánsia hay tirat yo, per aproximassió, al muixó aquell de la primera batuda, lo del roquissal, lo que se va repujá cap als núgols, aquell que va aná a pará a la Charca dels Galápagos, ten enrecordes? y Paco, lo Baixet, obríe uns ulls mol grans, eixecáe la barbilla y sentensiabe, no lay hay de recordá, lo muixó perdiu aquell no volabe a menos de noranta metros, o, si se tratabe de perdius ressies, la mateixa copla, no me dixos de farol, Paco, parla, ¿cóm veníe la perdiu aquella, la de la valleta, la que me va pessigá bebén un trago de la bota...? y Paco belcabe lo cap, lo índice a la galta, reflexionán, sí, home, insistíe lo siñoret Iván, la que portáe lo ven de cul, la del alborsé, home, que tú vas di, que tú vas di... y Paco ajuntáe los ulls, ficáe los labios com pera chulá encara que no chuláe, y tamé pero ressia com un aeroplano, concluíe, y, encara que en rigor, lo siñoret Iván no sabíe la distánsia a la que l´atre li habíe tirat a la seua perdiu, y com veníe de ressia la que va tirá lo de mes allá, sempre les seues eren mes llargues y ressies y, pera demostáu, apelabe al testimoni de Paco, lo Baixet, y aixó, a Paco, lo Baixet, lo esponjáe, se jactabe del pes del seu juissi, y se vanagloriabe tamé de que lo que mes envejaren al siñoret Iván los amics del siñoret Iván, foren les seues facultats y la seua disposissió pera cobrá les pesses, ni lo gos mes fi te faríe lo servissi de este home, Iván, fíxaten en lo que te dic que no saps lo que tens li díen, y, assobín, los amics del siñoret Iván requeríen a Paco, lo Baixet, pera cobrá algún muixó perdiu de ales curtes y, en tals casos, se desenteníen de les tertulies postbatuda y de les disputes en los secretaris veíns y sen anaben detrás dell, pera vórel navegá ensumán, y, una vegada que Paco se veíe rodejat de la flo y nata de les escopetes, díe, ufanánse del seu papé, ¿aón va pegá la pilotada, anem a vore? y ells, lo Subsecretari, o lo Embaixadó, o lo Ministre, aquí tens les plomes, Paco y Paco, lo Baixet ¿quína direcsió portabe, anem a vore? y lo que fore, la del jaral, Paco, sirgada contra lo jaral, y Paco, ¿veníe sola, aparellada o en barra, anem a vore? y lo que fore, dos ne entraben, Paco, ara que u dius, la parella, y lo siñoret Iván mirabe als seus invitats en sorna y siñalabe en la barbilla a Paco, lo Baixet, com dién, ¿qué tos día yo?, y, acte seguit, Paco, lo Baixet, se ajupíe, ensumabe en insisténsia lo terreno, dos metros al voltán de la pilotada y murmurabe, per aquí se va arrancá, y, seguíe lo rastre durán bastáns metros y, al remat, se incorporabe, esta direcsió portáe, llugo estará an aquell carrascot y, si no, amagada an aquelles motes, prop del alcornoque, no pot habé anat mes lluñ, y cap allá sen anabe lo grupet detrás de Paco y, si lo muixó no estáe al carrascot, amagat que estabe a les motes, a la voreta del alcornoque, no fallabe, y lo Subsecretari, o lo Embaixadó o lo Ministre, lo que fore, díe assombrat, y ¿per quína regla de tres no podíe está a un atre puesto, Paco, me u vols explicá? y Paco, lo Baixet, fee que pensáe uns segóns en arrogánsia y, finalmen, díe en mal reprimit despréssio, la perdiu no abandone lo solc cuan trate de amagás, y ells, se miraben entre ells y assentíen y lo siñoret Iván, los dits grossos als sobacos de la seua chaleco-canana, sonreíe ubertamen, ¿eh qué tos día yo? mol unflat, lo mateix que cuan mostrabe la repetidora americana o la Cuita, la cachorra grifona, y, de tornada als llochs, a soles en Paco, comentabe, ¿ten fixes? lo maricón del fransés no distinguix una griba de una perdiu, o be, lo maricón del Embaixadó no corre la ma esquerra ¿ten acates?, grave defecte pera un diplomátic, perque, fatalmen, pera lo siñoret Iván, tot lo qui agarrabe una escopeta ere un maricón, que la paraula eixa no se li caíe dels labios, quína manía, y, en ocasións, al ardó de la batuda, cuan les veus dels ojeadores se confoníen a la distánsia y les cornetes sonáen a les puntes, esbarrán als muixóns, y les perdius se arrancaben desorientades brrrr, brrrr, brrrr, per tot arreu, y la barra entrabe rápidamen a la línia de escopetes, y lo siñoret Iván ne tombabe dos juntes aquí y atres dos allá, be de doblete, be de carambola, y sonaben estampits a esquerra y dreta, que pareixíe la guiarra, y Paco, lo Baixet, anabe contán pera adins, trenta dos, trenta cuatre, trenta sing y cambián la escopeta forra per un atra gemela carregada, hasta sing, que los cañóns se ficáen al roch viu, y anotán al cap lo puesto aon cada pessa caíe, bueno, en eixos casos, Paco, lo Baixet, se ficáe calén com un perdigué, que no podíe estás coto, que ere superió a les seues forses, se assomabe ajupit al canto de la pantalla y díe, mastegán les paraules pera no espantá lo campo, ¡sóltom, siñoret, sóltom! y lo siñoret Iván, secamen, ¡para quieto, Paco! y ell, Paco, lo Baixet, ¡sóltom, per la seua mare lay demano, siñoret! cada vegada mes exitat, y lo siñoret Iván, sense pará de dispará, mira, Paco, no me faigues agarrá un cabreo, aguarda a que acabo la batuda, pero a Paco, lo Baixet, lo vore desplomás les perdius mortes dabán dels seus chatos nassos, lo descomponíe, ¡sóltom, siñoret, per Deu beneít lay demano! hasta que lo siñoret Iván se enfadabe, li fotíe un puntapéu al cul y li díe, si ixes del puesto abáns de tems, te pego un tiro, Paco, tú ya saps cóm les gasto, pero ere lo seu un enfado de passada, puramen artifissial, perque cuan, minuts después, Paco, lo Baixet, escomensáe a portáli lo botín y se presentabe en sixanta cuatre dels sixanta sing muixóns derribats y li díe nerviosamen, la perdiu que falte, siñoret Iván, la que va baixá vosté prop de la archilaga, me la ha afanat lo Facundo, diu que es del seu siñoret, la furia del siñoret Iván se movíe cap a Facundo, ¡Facundo! bramáe en veu poderosa, y acudíe Facundo, ¡eh, tú, listo, tingam la festa en pau!, lo muixó perdiu eixe de la argilaga es meu y mol meu, de modo que venga, esteníe la ma uberta, pero lo Facundo plegáe los muscles y ficabe los ulls plans, inexpresius, un atre ne va tombá lo meu siñoret prop de la archilaga, aixó no es ley, pero lo siñoret Iván allargabe encara mes la ma y escomensabe a notá la cremó a les puntes o yemes dels dits, mira, no me calentos la sang, Facundo, no me la calentos, ya saps que no ña cap cosa que mes me fótegue que me birlon los muixóns que yo mato, aixina que venga eixa perdiu, y, arribats an este extrem, Facundo li allargáe la perdiu, sense rechistá, la historia de sempre, que René, lo fransés, que ere un assiduo de les batudes hasta que va passá lo que va passá, se fée creus la primera vegada, ¿cóm c´est possible matá sixanta sing perdius l´Iván y arreplegá sixanta sing perdius le Paco?, mua no compro pa, díe, y Paco, lo Baixet, orgullós, se sonreíe com una rabosa de Ráfels o Valderrobres y se señalabe lo cap, les apunto ací, díe, y lo fransés obríe los ulls com un mussol de Fórnols, ¡ah, ah, les apunte a la tetaexclamabe, y Paco, lo Baixet, están al puesto, jun al siñoret Iván, la teta va di, siñoret Iván, lay juro per los meus morts, dic yo que sirá cosa del parlá del seu país, y lo siñoret Iván, mira, per una vegada has assertat, y a partí de aquell día, entre bromes y veres, lo siñoret Iván y los seus invitats cada vegada que se reuníen sense les siñores per als sorteos dels puestos o al taco, a la solana, a michdía, díen teta per cap, este cartucho es mol fort, me ha fet vindre mal de teta, o ben, lo Subse es mol tossut, si se li fique una cosa a la teta no ña qui lay trague, y, invariablemen, aixina u digueren vuitanta vegades, tots a riure, pero a riure fort, a carcañada solta, que hasta los faie mal la pancha de tanta rissa, y aixina hasta que reempreníen la cassera, y, al acabá lo quinto ojeo, ya entre dos llums, lo siñoret Iván ficáe dos dits a la burchaqueta alta del chaleco-canana y li soltáe ostentosamen a Paco un billet de vin duros, tí, Paco, y que no valgue pera vissis, que me estás eixín mol gastadó tú, y la vida está mol achuchada y Paco, lo Baixet, agarrabe furtivamen lo billet y a la faldriquera, pos, per moltes vegades, siñoret Iván, y, en son demá de matí, la Régula, marchabe en Rogelio, en lo remolque, a Cordovilla, aon lo Hachemita, a comprás un percal o unes albarques pera los sagals, que may faltabe a casa una nessessidat, y aixina sempre, cada vegada que ñabíe batuda, y tot anabe be hasta que la radera vegada que va assistí lo fransés, se va armá una trifulca a la Casa Gran, durán lo almorsá, al di de la Nieves, per lo aquell de la cultura, que lo siñoret René va di que a Sentroeuropa teníen un atre nivell, una inconveniénsia, a vore, que lo siñoret Iván, aixó te penses tú, René, pero aquí ya no ñan analfabetos, que tú te creus que estam al añ trenta sis, y de unes coses van passá a datres y van escomensá a cridás la un al atre, hasta que van perdre los modals y se van faltá al respete y com a radé recurs, lo siñoret Iván, mol atabalat, va maná cridá a Paco, lo Baixet, a la Régula y al Ceferino y, es tontería discutí, René, u vorás en los teus propis ulls, cridabe, y al personás Paco en los demés, lo siñoret Iván va adoptá lo to didáctic del siñoret Lucas pera díli al fransés, mira, René, per a di la verdat, esta gen ere analfabeta fa tems, pero ara vorás, tú, Paco, agarra lo bolígrafo y escriu lo teu nom, fes lo favor, pero ben escrit, esmérat, se obríe als seus labios una sonrissa tirán, que está en joc la dignidat nassional, y tota la taula pendrén de Paco, lo home, y don Pedro lo Périt, se va mossegá la galta y va colocá la seua ma damún del antebrás de René, tu cregues o no, René, desde fa añs an este país se está fén tot lo humanamen possible pera redimí an esta gen, y lo siñoret Iván, ¡chitón!, no lo distragáu ara y Paco, lo Baixet, coacsionat per lo silénsio expectán, va trassá un garabato a la part de detrás, lo reverso, de una factura groga que lo siñoret Iván li habíe estés damún del mantel, comprometén los seus sing sentits, obrín les aletes del seu nas chato, una firma tremolosa, illigible y, cuan va acabá, se va adressá y va torná lo bolígrafo al siñoret Iván y lo siñoret Iván lay va doná al Ceferino y ara tú, Ceferino, va maná, y va lo Ceferino, mol ñirviós, se va belcá damún dels mantels y va estampá la seua firma y per a acabá, lo siñoret Iván se va dirigí a la Régula, ara te toque a tú, Régula, y giránse cap al fransés, aquí no fem distinsións, René, aquí no ña discriminassió entre mascles y femelles com podrás comprobá, y la Régula, tremolánli lo pols, perque lo boli li rellissáe pel dit gros achatat, pla, sense huelles dactilars, va dibuixá penosamen lo seu nom, pero lo siñoret Iván, que estabe parlán en lo fransés, no va repará en les dificultats de la Régula y tal com ella va acabá, li va pendre la ma dreta y la va sacsá ventejánla com una bandera, assó, va di, pera que u contos a Paris, René, que los fransesos tos gasteu mol mal yogur al jusgámos, que esta dona, per si u vols sabé, hasta fa cuatre díes firmabe en lo dit gros, ¡mira! y, al di aixó, va separá lo dit aplanat de la Régula, chato com una espátula, y la Régula, la dona, confundida, se va sofocá tota com si lo siñoret Iván la mostrare en pilotes damún de la taula, pero René, no ateníe a les paraules del siñoret Iván sino que sol mirabe lo dit aplanat de la Régula, y lo siñoret Iván, al advertí lo seu assombro, va aclarí, ah, be!, ésta es un atra história, los dits grossos o pulgars de les esparteres son aixina, René, gajes del ofissi, los dits se deformen de trensá espart y cánem, ¿compréns?, es inevitable, y sonreíe y carraspejabe o se aclaríe la gola y pera acabá en la tensa situassió, se va encará en los tres y los va di au, ya podéu llargátos, u hau fet be, y, conforme desfilaben cap a la porta, la Régula rossegáe desconsertada, ae, tamé lo siñoret Iván té cada cacho cosa, y, a la taula, tots a riure indulgenmen, paternalmen, menos René, a qui se li habíe aborrascat la mirada y no va di ni esta boca es meua, un silénsio mineral, hostil, pero, en verdat, fets de esta naturalesa eren raros al cortijo pos, de ordinari, la vida discurríe plássidamen, en la única novedat de les visites periódiques de la Siñora que obligaben a la Régula a está ben atenta pera que lo coche no aguardare, que si li tocáe esperá uns minuts, ya estabe lo Maxi refunfuñán, ¿aón collóns te fiques?, portem mija hora de plantón, de males maneres, aixina que ella, encara que la sorprengueren cambiánli les bragues a la chiqueta Menuda, acudíe a escape al moqui moqui del claxon, a descorre lo forrallat de la tanca, sense rentás les mans sisquera y, en estos casos, la Siñora Marquesa, tan pronte baixabe del coche, arrugáe lo nas, que ere casi tan sensible de flat com Paco, lo Baixet, y díe, eixa gallinassa, Régula, fica mes cuidado, es mol desagradable esta pudina, o algo per l´estil, pero de bones maneres, sense faltá, y ella la Régula, avergoñida, amagáe les mans daball del mandil o devantal y, sí, Siñora, a maná, pera naixó estem, y la Siñora recorríe lentamen lo jardinet, los racóns de la corralada en mirada inquisitiva y, al acabá, pujáe a la Casa Gran, y anabe cridán a tots a la Sala del Espill, un per un, escomensán per don Pedro, lo Périt, y acaban per Ceferino, lo Gorriné, tots, y a cadaú li preguntabe per la seua faena y per la familia y per los seus problemes y, al despedís los sonreíe en una sonrissa groga, distán, y los entregabe en ma una relluenta moneda de deu duros, tin, pera que selebréu a casa la meua visita, menos a don Pedro, lo Périt, naturalmen, que don Pedro, lo Périt, ere com de la familia, y ells eixíen mes conténs que unes pascues, la Siñora es bona pera los pobres, díen contemplán la moneda a la palma de la ma, y, al tardet, ajuntaben los cresols a la corralada y rostíen un cabridet y lo regaben en vi y en seguida cundíe la exitassió, y lo entusiasmo y que ¡viva la Siñora Marquesa! y ¡que vixque per mols añs! y, com es de rigor, tots acababen una mica templats, pero conténs y la Siñora, desde la finestra iluminada de la seua habitassió, a contrallum, eixecabe los dos brassos, los donáe les bones nits y a dormí, y aixó ere aixina desde sempre, pero, a la seua radera visita, la Siñora, al apeás del automóvil acompañada per la siñoreta Miriam, se va topetá en lo Azarías jun a la fon y va arronsá les selles y va tirá lo cap cap a atrás, a tú no te conec, ¿de quí eres tú?, va preguntá, y la Régula, que estabe al quite, mon germá es, Siñora, acobardada, a vore, y la Siñora, ¿de aón lo has tret? va descals, y la Régula, estáe per la Jara, ya veu sixanta un añs y lo han despedit, y la Siñora, edat ya té pera dixá de treballá, ¿no estaríe milló a un sentro benéfic? y la Régula va humillá lo cap pero va di en resolusió, ae, mentres yo vixca, un fill de ma mare no se morirá a un assilo, y, en éstes, va tersiá la siñoreta Miriam, después de tot, mama, ¿quín mal fa aquí? al cortijo ña puesto pera tots, y lo Azarías, los pantalóns apedassats caén, se va mirá atentamen les ungles de la seua ma dreta, va sonriure a la siñoreta Miriam y a lo no res, y va mastegá dos vegades en les genives abáns de parlá y, li abono los geranios tots los matíns, va di brumosamen, justificánse, y la Siñora, aixó está be, y lo Azarías que, pas a pas, se anabe creixén, y al tardet ixco a la serra a corre lo caro pera que no se embutixgue al Cortijo, y la Siñora va arronsá lo fron, alt y despejat, en un suprem esfors de consentrassió, y se va incliná cap a la Régula, ¿corre lo caro? ¿pots dim de qué está parlán ton germá? y la Régula, arrupideta, ae, les seues coses, lo Azarías no es roín, Siñora, sol una miqueta inossén, pero lo Azarías continuabe, y ara estic crián una milana, va sonriure, babeján, y la siñoreta Miriam, yo crec que fa bastantes coses, mama, ¿no te pareix? y la Siñora no li traíe los ulls de damún, pero lo Azarías, de repén, en un impuls amistós, va agarrá a la siñoreta Miriam de la ma, va amostrá les genives desdentegades en un gesto de reconeiximén y va murmurá, vingue a vore la milana, siñoreta, y la siñoreta Miriam, arrastrada per la forsa hercúlea del home, lo seguíe entropessán, y va girá un momén lo cap pera di, vach a vore la milana, mama, no me esperos, pujo en seguida, y lo Azarías la va portá per daball del oró y, una vegada allí, se va pará, va sonriure, va alsá lo cap y va cridá firme pero dolsamen, ¡quiá! y, de improvís, dabán dels ulls atónits de la siñoreta Miriam, un muixó negre y blanet se va despenjá desde les rames mes altes y se va posá suaumen al muscle del Azarías, que va torná a agarrála de la ma y la va portá al pedrís de la finestra, y detrás de la maceta, va agarrá una pella del pot de prenso y lay va oferí al muixó y la muixoneta engullíe les pelles, una detrás del atra, y may pareixíe fartás y, mentrestán minjáe, lo Azarías ablaníe la veu, li rascabe entre los ulls y repetíe, milana bonica, milana bonica, y lo muixó, ¡quiá, quiá, quiá! demanáe mes y la siñoreta Miriam, resselosa, ¡quína gana que té! y lo Azarías embutíe una y atra vegada los grumos al seu garganchó y espentáe después en la yema del dit y cuan estáe mes entretengut en lo muixó se va sentí lo esgarrifán berrit de la chiqueta Menuda, dins de casa, y la siñoreta Miriam impressionada, y aixó, ¿qué es? va preguntá, y lo Azarías, nerviós, la chiqueta Menuda es, y va dixá lo potet damún del pedrís y lo va torná a pendre y lo va torná a dixá y anabe de un costat a un atre, desassossegat, la gralleta damún del muscle, movén amún y aball les barres, rossegán, yo no puc atendre totes les coses al mateix tems, pero, al cap de pocs segóns, va torná a soná lo bram de la chiqueta Menuda y la siñoreta Míriam, esgarrifada, ¿es sert que es una chiqueta la que fa aixó? y ell, Azarías, cada vegada mes exitat, en la gralleta mirán inquieta al voltán, se va girá cap an ella, la va torná a agarrá de la ma y vingue, va di, y van entrá juns a la casa y la siñoreta Miriam, avansabe desconfiada, com atemorida per un negre presentimén, y al descubrí a la chiqueta a la penumbra, en les seues cametes de filferro y lo gran cap desplomat damún del cuixí, va sentí que se li ablaníen los ulls y se va portá les dos mans a la boca, ¡Deu meu! va exclamá, y lo Azarías la mirabe, sonriénli en les seues genives rosades, pero la siñoreta Miriam no podíe apartá los ulls del caixonet, que pareixíe que se haguere convertit en una estatua de sal la siñoreta Miriam, tan rígida estabe, tan blanca, y espantada, ¡Deu meu! va repetí, movén rápidamen lo cap de un costat al atre com pera esbarrá un mal pensamén, pero lo Azarías, ya habíe agarrat entre los seus brassos a la criatura y, dién paraules ininteligibles, se va assentá al taburet, va aguantá lo cabet de la chiqueta a la seua axila y agarrán la gralleta en la ma esquerra y lo dit índice de la chiqueta Menuda en la dreta, lo va aná aproximán lentamen a la entressella del animal, y una vegada que la va rosá, va apartá lo dit de repén, va riure, va apretá a la chiqueta contra lo pit y va di suaumen, en la seua veu assentuadamen nassal, ¿a que es bonica la milana, chiqueta?

lunes, 8 de enero de 2018

Desclofadora

La desclofadora es la máquina que se fa aná per a desclofá, traure lo clofo, de les ameles, armeles. Vore tamé clofa.

La desclofadora es la máquina que se fa aná per a desclofá, traure lo clofo, de les ameles, armeles.


Les ameles molles y semimolles se desclofáen a ma. 

A casa, Beseit, mos ajudáe sempre la tía Pilar del Catalí, pero no ere tía nostra. Ere mol charradora, vivíe al carré La Paz, mol prop de casa.
Ere analfabeta en castellá, no sabíe ni parlal, parláe sempre chapurriau. Per a ventá les olives tamé mos ajudáe. Me sone que cuan sen enríe se pegabe en les mans a les cuixes.

Una vegada, de chiquet, me vach dixá les ulleres a la desclofadora y no les trobáem. Van apareixe a dins, pero no se van estronchiná.

Amela, ameles en clofo

Amela, ameles en clofo.



Verbo desclofá:

Yo desclofo, desclofes, desclofe, desclofem o desclofam, descloféu o desclofáu, desclofen.

Si yo tinguera una desclofadora cuantes ameles desclofaría.

Desclofat, desclofada.

Yo desclofaré, desclofarás, desclofará, desclofarem, desclofaréu, desclofarán.

Si yo desclofara, desclofares, desclofare, desclofarem, desclofareu, desclofaren.

sábado, 17 de febrero de 2024

Lexique roman; Esmeutir - Espadelar

  

Esmeutir, v., fienter, rejeter les humeurs, les excréments.

(chap. merda; v. cagá, excretá, mocás, traure los mocs; FR. merde.)

Si vostr' auzel sanc esmeutis...

S' es tan serrat que esmeutir

Non puesc, e 'l voletz garir.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau fiente du sang...

S'il est si resserré qu'il ne puisse fienter, et vous le voulez guérir.

ANC. FR. Se lève, crache, esmeutit et se mouche.

Henri Estienne, Apol. pour Hérodote, t. III, p. 532.

Journellement vous falloir... ung clystère aultrement ne poviez-vous esmeutir.

Rabelais, liv. IV, ch. 67.

IT. Smuguere.

2. Esmeutidura, s. f., fiente.

Si vostr' auzel ha poiridura,

E par be a l' esmeutidura

Que fera es e corrompuda.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau a pourriture, et cela paraît bien à la fiente qui est mauvaise et corrompue.

ANC. FR. Comme une arondelle eust jeté de son esmeut sur lui.

Amyot. Tr. de Plutarque, oeuvres mêl., t. 1, p. 405.


Esmofidar, v., se moucher, chasser les humeurs par les narines.

(chap. mocá, mocás (traure lo moc, los mocs): yo me moco, moques, moque, moquem o mocam, moquéu o mocáu, moquen; mocat, mocats, mocada, mocades; mocadó, mocadós.)

Totz auzels pueis que a pepida,

Mal manja e mal esmofida.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Tout oiseau lorsqu'il a la pépie, mange mal et chasse mal les humeurs par les narines.


Esmondegar, v., rompre.

Ella... esmondega si lo col.

V. de Guillaume de Cabestaing.

Elle... se rompt le cou.

(chap. Ella... se “esmondegue” lo coll; trenque. Voldría que se recuperare este verbo. Diém esnucá, desnucá: “esmondegá”. 

Si fore que se talle lo coll, tindríe paregut en lo mondongo; pero si es per una caiguda, entonses es que se va esnucá, desnucá – tampoc diém esclatellá o desclatellá encara que diém clatell.)

Luiset, Chum, gorrino, Valjunquera, mondongo, matansa

Espalege, s. m., traversée.

Arriviey en Irlanda al cap de alcuns jorns de espalege.

(chap. Vach arribá a Irlanda al cap de alguns díes de travessía.)

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.

J'arrivai en Irlande au bout de quelques jours de traversée.


Espandre, Expandre, v., lat. expandere, épandre, répandre.

Guerra vol c' om sanc espanda.

Bertrand de Born: Gent fai.

Guerre veut qu'on répande le sang. 

En un moment si expan d'orien entro occiden.

Eluc. de las propr., fol. 119.

En un moment elle se répand d'orient jusqu'en occident.

Merces vol, e Dieus o manda, 

Que hom son aver espanda.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Merci veut, et Dieu le commande, qu'on répande son avoir.

Com la nivol que s' espan

Q' el solels en pert sa raia.

La Comtesse de Die: Fin joi.

Comme la nuée qui s'épand de manière que le soleil en perd son rayon.

S' espando per los membres et per las venas.

Liv. de Sydrac, fol. 35. 

Se répandent par les membres et par les veines.

Fig. Ans que 'l freidura s'espanda.

(chap. Abans que la fredó s' escampo; se expandixque o expandixgue.)

B. de Ventadour: Lanquan vey per.

Avant que la froidure se répande.

Pus la cogossia s' espan.

Marcabrus: Pus s'enfulleysson. 

Puisque le cocuage se répand.

- Divulguer.

Tal talent ai qu' el digua e que l' espanda.

Bertrand de Born: D'un sirventes. 

Tel désir j'ai que je le dise et le divulgue. 

Substantiv. Per que m play mout lo lauzars e l' espandres. 

Giraud de Calanson: Los grieus. 

C'est pourquoi le louer et le divulguer me plaît beaucoup.

ANC. FR. Et li vins par terre espanduz.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 263. 

Cil que on apèle Alexandre

Recuilli por partot espandre: 

Tot ot, tot prist et tot dona.

Fables et cont. anc., t. III, p. 99.

Cume Ewe sui espanduz.

Anc. trad. du Psaut., ms. n° I, ps. 21.

ANC. CAT. Espandre. IT. Spandere.

2. Espandemens, Expandiment, s. m., épanchement, expansion, effusion.

L' espandemens del sanc non es pas comdaz solament a martire.

Trad. de Bède, fol. 81.

L' effusion du sang n'est pas comptée seulement à martyre. 

Loc. prov. Lengua d'ergoliosespandemens de sanc.

Trad. de Bède, fol. 35.

Langue d'orgueilleux, épanchement de sang.

Expandiment d' esperit pels membres.

Eluc. de las propr., fol. 77.

Expansion d'esprit par les membres.

3. Espandir, Expandir, v., étendre, développer.

La mayre de Dieu pres I toalha que Veronica portava en sa testa, et espandis la davan la cara del sieu filh... et aytantost demostret s' i la emagena de la cara.

Roman de la prise de Jérusalem, fol. 2.

(chap. La mare de Deu va pendre una toalla que Verónica portabe al seu cap, y la va estendre dabán de la cara del seu fill... y al momén se hi va mostrá la imache de la cara.

Camille Chabaneau - Prise de Jérusalem

La prise de Jérusalem ou La vengeance du Sauveur, texte provençal publié en entier pour la première fois, d'après le manuscrit de la Bibliothèque nationale par Camille Chabaneau.)

La mère de Dieu prit un linge que Véronique portait sur sa tête, et l'étendit devant la figure de son fils... et aussitôt s'y démontra l'image de la figure.

Ve vos la ora venguda que seretz espandits... en las terras.

Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 16.

Voici l'heure venue que vous serez répandus... sur les terres.

L'oriflan sia 'spandis.

(chap. Que la or y flama, oriflama, sigue desplegada, estesa.

Or: groc, flama: roch; conec algunes banderes en estos colós.)

Roman de Fierabras, v. 4601.

Que l'oriflamme soit déployé.

Part. pas. Gran sanc espandit. V. et Vert., fol. 98.

Grand sang répandu.

- Épanouir.

Vey espandir la bruelha.

B. de Venzenac: Hueymais.

Je vois épanouir la feuillée.

Que fai la flor espandir per la planha.

Pons de Capdueil: Leials amicx.

Qui fait épanouir la fleur par la plaine.

S' espandis la folha e la flors dels botos.

Guillaume de Tudela.

S'épanouit la feuille et la fleur des boutons.

Del rozier la roza s' espandis.

Serveri de Gironne: Del mon.

Du rosier la rose s'épanouit.

Part. pas. Que las fuelhas de tot sio expandidas.

Eluc. de las propr., fol. 220.

Que les feuilles entièrement soient épanouies.

Fig. Etz roz' espandia.

Perdigon: Verges.

Vous êtes rose épanouie.

ANC. FR. Et que la rose espanisoit.

Roman du Renart, t. II, p. I.

Croissez ainsi qu'un liz dans un pré fleurissant,

Alors qu'au poinct du jour tout blanc s'espanissant.

Ronsard, t. II, p. 1292.

Leurs doux regards font espanir les roses.

Premières œuvres de Desportes, fol. 299.

ANC. ESP. Espandir. (chap. expandí, obrís les flos, 

4. Expansiu, adj., épanouissant, qui fait épanouir, expansif.

Lutz... es... de flors expansiva. Eluc. de las propr., fol. 120.

(chap. La llum fa expandí les flos; fa obrí, que se óbriguen.)

La lumière... est... expansive des fleurs.

ESP. Expansivo. (chap. expansiu; onda expansiva, la de una bomba, un masclet de Valensia, una traca del Forcall, un cohet, un petardo, los pets de Juaquín Monclús.)

5. Esparger, Esparser, v., lat. spargere, répandre, épandre.

(chap. escampá, escampás; esparsí, esparsís.)

La pel del peitz li romperetz,

E sus el sanc l'esparseretz.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

Vous lui romprez la peau de la poitrine, et vous lui répandrez le sang dessus.

Fig. Vas motas partz mo sen esparc.

Gavaudan le Vieux: Lo mes.

Je répands mon sens vers plusieurs parts.

Pus tan val, cuiatz vos qui s' esparga 

Mos ferms volers?

Arnaud Daniel: Si m fos amors.

Puisqu'il vaut tant, vous imaginez-vous que mon ferme vouloir s'épande?

Part. pas. El fuecs d'amor s'es tant espars.

Raimond de Miraval: Selh que de. 

Le feu d'amour s'est tellement répandu. 

Aissi col boissos no fon ars, 

Sitot lo foc y fon espars.

Gui Folquet: Escrig trop. 

Ainsi comme le buisson ne fut brûlé, quoique le feu y fût répandu.

Aytal bordo son pauzat en cobla solitaria et esparsa.

Leys d'amors, fol. 19. 

De tels vers sont posés en couplet solitaire et épars.

ANC. FR. Et d'esparjer le sien contre sa nécessité.

Trad. de S. Bernard. Montfaucon, bibl. ms., p. 1389.

CAT. Espargir. ESP. Esparcir. PORT. Espargir. IT. Spargere.

6. Esparsio, Exparcio, s. f., lat. sparsio, dispersion, effusion.

Taur... escampa... las harenas, et per aytal esparsio entre autres animans es ardent.

Far sobre la cara exparcio d'ayga ab vinagre.

Eluc. de las propr., fol. 259 et 85.

Le taureau... disperse... les sables, et par cette dispersion est ardent entre les autres animaux.

Faire sur le visage effusion d'eau avec vinaigre. 

ESP. Esparsión. IT. Sparsione. (chap. escampamén, dispersió, efussió.)


7. Esparsiu, adj., dispersant, disséminant, dispersif.

Vens... es... de polvera esparsiu. Eluc. de las propr., fol. 134.

Le vent... est... dispersif de la poussière.

(chap. Lo ven escampe lo pols, la polseguina o polseguera.)

8. Dispersio, Dispercio, s. f., lat. dispersio, dispersion, dissipation.

Per la dispersio de la apostema. Trad. d'Albucasis, fol. 33.

Par la dissipation de l'apostème.

Als elegitz estrantz de la dispercio de Pons.

Trad. de la Ire épître de S. Pierre. 

Aux élus étrangers de la dispersion de Pont.

CAT. Dispersió. ESP. Dispersión. PORT. Dispersão. IT. Dispersione.

9. Disperger, v., lat. dispergere, disperser, dissiper.

Part. pas. Non es dispergut. Trad. d'Albucasis, fol. 33. 

Il n'est pas dissipé.

CAT. Dispergir. IT. Dispergere. (chap. dispersá, dissipá, escampá.)

10. Dispers, adj., lat. dispersus, dispersé, épars.

Ajustar tot so que denan era escampatz e dispers.

Leys d'amors, fol. 1.

Réunir tout ce qui auparavant était répandu et épars.

CAT. Dispers. ESP. PORT. IT. Disperso. (chap. dispers, dispersat, escampat, dissipat.)

11. Esparpalhar, v., éparpiller, étendre, propager.

Fig. Pus tan s' esparpalha

Lo plegz.

Giraud de Borneil: Qui chantar.

Puisque la dispute se propage autant.

CAT. Esparpillar. ESP. Desparpajar. IT. Sparpagliare.

(chap. esparpillá, propagá, escampá: esparpillo, esparpilles, esparpille, esparpillem o esparpillam, esparpilléu o esparpilláu, esparpillen; lo foc se ha esparpillat, esparpillats, esparpillada, esparpillades.)

12. Esparpalh, s. m., éparpillement, dispersion.

Vuelh fassam d'els tal esparpalh...

Dieus sos enemicx abas,

E fassa d' els talh esparpalh, 

On totz los vensa e 'ls trebalh.

B. de Venzenac: Iverns.

Je veux que nous fassions d'eux telle dispersion... Dieu abat ses ennemis, et qu'il fasse d'eux telle dispersion, qu'il les vaînque et les tourmente tous.

(chap. Escampall, escampamenta, esparpall.)


Espaneis, Espanes, adj., espagnol.

Bos cavals e corsiers et espaneis...

Sus fortz muls embladors e espanes.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 50 et 51.

Bons chevaux et coursiers et espagnols...

Sur forts mulets allant à l'amble et espagnols.

ANC. FR. Li bouton sont d'or espanois.

Roman du comte de Poitiers, v. 1337.

ANC. CAT. Espanes.


Espargnar, v., épargner.

Sens espargnar creatura alcuna.

Car aqui no se espargnhava home ni fema.

Chronique des Albigeois, col. 13 et 93.

Sans épargner aucune créature.

Car là ne s'épargnait homme ni femme.

- Favoriser.

Espargnar... avantatjar alcun.

Petit Thalamus de Montpellier. Martin, p. 154.

Épargner... avantager quelqu'un.

IT. Risparmiare.

2. Esparniable, adj., parcimonieux, économe.

Paoros s'apela sabi, avars, esparniable.

(chap. Lo temorico se diu sabi, lo agarrat, aforradó, estauviadó, estalviadó.)

Trad. de Bède, fol. 8.

Le peureux s'appelle sage, l'avare, économe.

(N. E. Alemán sparen: ahorrar, como la tienda Spar : ahorro; sparsam : ahorrador.)


Esparvier, s. m., épervier. 

Voyez Leibnitz, p. 57 et 65. 

Aissi m pogratz tener col fols rete 

L'esparvier fer, quan tem que se desli. 

Folquet de Marseille: Aitan gen. 

Ainsi vous me pourriez tenir comme le fou retient l' épervier sauvage, quand il craint qu'il se délie.

D' esparviers e d' austors.

(chap. D' esparvés y d' azors.)

T. de R. de Vaqueiras et de Coine: Seingner.

D' éperviers et d' autours.

Loc. Par allusion au prix d'une joûte où l'on donnait un épervier.

Non si trobet sa par d'Aragon ni d'Espanha; 

On plus de quatre centz n' avia dins lo vergier, 

La bella Herenborcz enlevet l' esparvier.

V. de S. Honorat. 

Ne se trouva sa pareille d'Aragon ni d'Espagne; où plus de quatre cents y en avait dans le verger, la belle Heremborc enleva l' épervier.

Fo faich seigner de la cort del Puoi Sainta Maria e de dar l' esparvier.

V. du Moine de Montaudon.

Fut fait seigneur de la cour du Puy-Sainte-Marie et de donner l'épervier.

Prov. Me temon plus que callas esparvier.

P. Vidal: Drogoman.

Me craignent plus que cailles épervier.

Ans vol guerra mais que cailla esparviers.

Bertrand de Born: Miez sirventes.

Mais veut la guerre plus qu' épervier la caille.

CAT. Esparver. IT. Sparviere. (chap. Esparvéesparvés; alemán SperberAccipiter nisus. Mes amún ham trobat “esmerillo”, que es paregut.)


Espasme, s. m., lat. spasmus, spasme.

Per siccacio e per espasme de nervi. Trad. d'Albucasis, fol. 3.

Par desséchement et par spasme de nerf.

CAT. Espasm. ESP. PORT. Espasmo. IT. Spasmo, spasimo. 

(chap. espasme, espasmes.)


Espaci, Espassi, Espasi, Espazi, s. m., lat. spatium, espace, intervalle.

Anem aissi a Miralhas, hon ha grant espassi. Philomena.

(chap. Anem així a Mirallas (Miralles), aon ña gran espassi.)

Allons ainsi à Mirallas, où il y a grand espace. 

Fig. Els non avian mas X jorns d'espazi. 

V. d'Arnaud Daniel. 

Ils n'avaient que dix jours d'intervalle. 

Vaquet anant, estant et retornant, per lo espaci de IIII jorns.

(chap. Va vacá, está vacán, están y retornán, per lo espassi de cuatre díes.)

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226. 

Il vaqua allant, restant et retournant, pendant l' espace de quatre jours.

Espazi de XX dias. Statuts de Montpellier, de 1204. 

Espace de vingt jours. 

L' espasi del temps. Trad. d'Albucasis, fol. 1. 

L'espace du temps. 

ANC. FR. Qui avoit esté longue espace malade. 

Monstrelet, t. I, fol. 84. 

Car cil à qui Dieu donne espace 

De vivre tant qu'il ait sa grâce. 

Jehan de La Fontaine, la Fontaine des Amoureux, v. 181. 

Par l'espace de six ans que je fu en sa compaignie. Joinville, p. 2.

CAT. Espaci. ESP. Espacio. PORT. Espaço. IT. Spazio. (chap. espassi.)

2. Espacios, adj., lat. spatiosus, spacieux.

En loc... be espacios. 

Terra es mot espacioza.

(chap. A un puesto... ben espassiósEs una terra mol espassiosa.)

Eluc. de las propr., fol. 76 et 178.

En lieu... bien spacieux. 

Est une terre très spacieuse. 

CAT. Espacios. ESP. Espacioso. PORT. Espaçoso. IT. Spazioso.

(chap. espassiós, espassiosos, espassiosa, espassioses.)

3. Espassar, lat. spatiari, promener, dissiper, disperser.

Per espassar l'ira e la dolor

C' ai dins mon cor.

(chap. Per a dissipá, dispersá, tráurem la tristesa y la doló que tinc adins del meu (mon) cor. Al ocsitá antic, ira volíe di casi sempre tristesa, pero alguna vegada es ira : rabia. Spatiari signifique tamé caminá, passejá, en alemán spazieren.)

B. Carbonel: Per espassar.

Pour dissiper la tristesse et la douleur que j'ai dans mon coeur. 

ANC. CAT. ESP. Espaciar. PORT. Espaçar, IT. Spazzare.


EspatlaEspalla, s. f., épaule.

Voyez Denina, t. III, p. 73.

Sas espatlas semblon trasdossa.

P. Cardinal: D'Esteve de Belh Mon. 

Ses épaules semblent endosse.

Qui a l'esquina largua e las espallas.

(chap. Que té la esquena llarga y les espales.)

Liv. de Sydrac, fol. 127. 

Qui a l'échine large et les épaules.

El portet en la crotz a sas espatlas los nostres pecatz.

(chap. Ell va portá a la creu a les seues espales, a la seua esquena, los nostres pecats. Jesús.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 15. 

Il porta en la croix sur ses épaules les nôtres péchés. 

CAT. Espatlla. ESP. Espalda. PORT. Espaldoa, espalda. IT. Spalla.

(chap. EspalaespalesFondespalaesquenaesquenesesquinás.)

2. Espallieyra, s. f., épaulière, partie de l'armure qui défendait les épaules.

Arbalesta e croc e carrels et espallieyras.

Ord. des Rois de Fr., t. IX, p. 610.

Arbalète et croc et carreaux et épaulières. 

IT. Spalliera. (chap. Espalera o esquenera, part de l' armadura que protegíe les espales, la esquena.)

3. Espalus, adj., large d'épaules.

Dos homes...

Espalus, grans et poderos,

De mantenent fes apelar.

V. de S. Georges.

Deux hommes... larges d'épaules, grands et vigoureux, il fit appeler incontinent.

CAT. Espatllut (N. E. com N' Artur Quintana). (chap. Ignacio Sorolla Vidal es ample d' espales o d' esquena; Marcel Pena pareix un armari, y al cap té bastán serrínMario Sasot pareix un gorila esquena platejada.)

Lo reguer, lo pena de Marcel, Markel Bringuè


Espatum, s. m., lat. spatham, spatule. 

Aquesta es la forma del espatum. 

(chap. Esta es la forma de la espátula.)

Am espatum subtil del qual aquesta es la forma. 

Trad. d'Albucasis, fol. 12 et 15.

Telle est la forme de la spatule.

Avec une spatule fine de laquelle la forme est celle-ci.


Espaut, s. m., défaut, faiblesse.

Mas trahitz sui si cum fo Ferragutz,

Qu' a Rotlan dis tot so maior espaut,

Per on l'aucis.

(chap. Pero yo estic traissionat com va sé Ferragut, que a Roldán li va di tots los seus puns debils, les seues debilidats, per aon lo va matá.)

Rambaud de Vaqueiras: D'amor no m.

Mais je suis trahi comme fut Ferragus, qui dit à Roland tout son plus grand défaut, par où il le tua.

2. Espautar, v., troubler, agiter, tourmenter. 

Comenset ad espautar et ad enueiar.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 14.

Il commença à se troubler et à se chagriner. 

Part. pas. Batutz, feritz e mal menatz, 

E diversament espautatz.

(chap. Batut, ferit y maltratat, y diversamen tormentat.)

V. de S. Honorat.

Battu, frappé et mal mené et diversement tourmenté.

Non siatz espautatz en neguna causa dels aversaris.

Trad. de l'épître de S. Paul aux Philippiens. 

Ne soyez découragés en aucune manière par les adversaires.


Espaza, Espada, s. f., épée, espadon.

Ab espaza ni ab lansa.

(chap. En espasa ni en llansa.)

B. de Ventadour: Tuit sels que. 

Avec épée et avec lance.

Soven ferez d'espada e de coutel.

P. Bremond Ricas Novas: Tant fort.

Frappez souvent d'épée et de couteau.

Correc li dessus ab l'espaza.

V. de Guillaume de Cabestaing.

Lui courut dessus avec l'épée.

L'abbat, que vic que hac trayta la 'spassa, anec abrassar l'autar de gran paor que ac. Philomena. 

(chap. L'abat, que va vore que habíe treta la espasa, va aná a abrassá l'altar de gran paor : po, temó, que teníe.)

L'abbé, qui vit qu'il eut tiré l'épée, alla embrasser l'autel de la grande peur qu'il eut. 

A l'en las ancas donat

De l'espaza un colp de plat.

Roman de Jaufre, p. 2. 

Lui a donné sur les hanches un coup de plat d'épée. 

Fig. Car ilh seran lh' espaza e 'l campios de la fe.

Liv. de Sydrac, fol. 23. 

Car ils seront l' épée et le champion de la foi.

Loc. E 'l marques que l' espaza m ceis.

(chap. Y lo marqués que l'espasa me va señí; ensintá : ficá al sinto.)

Rambaud de Vaqueiras: No m' agrad.

Et le marquis qui me ceignit l'épée.

No fezes colp d' espaza ni de lansa.

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m digatz. 

Vous ne fîtes coup d'épée ni de lance.

ANC. FR. Touz les avons mis à l'espée. Joinville, p. 103.

CAT. Espasa. ESP. PORT. Espada. IT. Spada. (chap. Espasa, espases; espaseta, espasetes. Espadá se diu a tallá herba en un chapo.)

2. Espa, s. m., épée.

Saber podetz qu' ab los espas 

Romprem la preyss' e 'l cap e 'l mas.

Gavaudan le Vieux: Senhors, per los. 

Vous pouvez savoir qu'avec les épées nous romprons la presse et la tête et les mains.

ANC. CAT. Espaa.

3. Espazeta, s. f., petite épée, espazette.

- Fig. en terme de fauconnerie.

Las tres penetas

Que nos apelam espazetas.

(chap. Les tres plometes que natros diém espasetes.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Les trois petites plumes que nous appelons espazettes.

CAT. Espaseta. ESP. Espadilla, espadita.

4. Espazada, s. f., coup d'épée.

Anc tan bella espazada 

Non cuit que hom vis.

T. d'Aimeri de Peguilain, de B. d'Aurel et d'Auzers Figera: Anc tan. Oncques je ne pense qu'on vit si beau coup d'épée. 

ESP. Espadada. IT. Spadacciata. (chap. Espasada, espasades, cop d'espasa.) 

5. Espazier, s. m., homme d'épée, garde.

El azordenet que sos espaziers l'aucizes.

(chap. Ell va maná que sons “espasés”, espadachins, homens d'espasa lo mataren.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 85. 

Il ordonna que son garde le tuât.

6. Espazar, v., armer de l'épée.

Part. pas. S'ieu no soy el segle garnitz ni espazatz, 

Vuelh o esser de Dieu.

Izarn: Diguas me tu. 

Si je ne suis au siècle équipé ni armé de l'épée, je veux l'être de Dieu.

7. Espadar, v., tuer avec l'épée, enfiler.

Donas ardre e barons pendre 

E pucelas espadar.

Hugues de S.-Cyr: Canson que. 

Brûler les dames et pendre les barons et tuer avec l'épée les pucelles.

Part. pas. Jac el sol, totz estendutz 

Et espadat coma grapaut.

Roman de Jaufre, fol. 63.

Gît sur le sol, tout étendu et enfilé comme crapaud.

8. Espadelar, v., brandir l'épée.

Qu' el cel espadella 

E que se met a cella.

P. Cardinal: Un sirventes trametrai. 

Qui brandit l'épée vers le ciel et qui se met en selle.