Mostrando las entradas para la consulta tot tota ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta tot tota ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 12 de diciembre de 2023

Aysso es le libre de Senequa.

Aysso es le libre de Senequa.


Extrait d' un manuscrit conservé dans la Bibliothèque de l' Arsenal,

sous le n° 10.

Quoique le titre de ce petit poëme moral porte, Aisso es le libre

de Senequa (ceci est le livre de Sénèque), on reconnaîtra aisément,

dans le cours de l' ouvrage, que l' auteur a puisé à d' autres sources

que dans les écrits du philosophe romain.


Si cum del solel hieyss lo rais,

Tot en ayssi saviesa naiss

De Dieu e governa lo mon,

Tot cant es sa jos ni amon...

Pura es e neta e digna,

Humil, ben holent e benigna,

Per que non pot en cor malvatz,

Ples de vicis ni de peccatz,

Per neguna res, habitar,

Ni en l' arma d' ome avar;

E, car ela es celestials,

Vol que sia nedes sos hostals.

Els purs coratges fai son loc,

Quar de purtat nasquet e moc...

E qui vol esser sos amix,

Venga e s' auia sos castix,

Que al fol dona entendement

E fai be de paubre manent.

Comensamens de tot sen es

Qu'om am Dieu sobre totas res

E 'l dupte en tot cant fara,

Qu'el sieu poder viu e morra.

Doas causas ha home en se:

Voluntat e sen qui 'l rete.

En cascun home si combat

Lo sens contra la voluntat;

E, can lo sens estay sobratz,

Aquel savi est' acertatz;

E can la voluntat pot mays

Fay li, en derrier, gratar lo cays.

Fils, atempra tas voluntatz

Si vols estar el mon honratz;

E dona en ton cor poder

Al sen, qu' el te fara valer;

Ama lo sobre totz amix,

Car per luy endevenras rix.

Sen fay segre via segura,

Lo cors salva e 'ls bes milhura;

Cel que sen no a, non es als

Mais que am las bestias es engals.

Salomos al solel aderma

Lo savi que de sen no merma.

Al comensar de tota re,

Prega Dieu que sia ab te,

E que t garde de tot mescap,

E que tos faitz men' a bon cap,

Qu'el coratge soven devisa

So que Dieus adutz d' autra guisa.

Dieus a dat un jugament fort:

Que tota carn passe per mort.

Non duptas donchas a murir,

Mas veias so qu' es a venir.

No t venga res soptanament

Aias ho vist prumeyrament.

La peyra que hom ve venir,

Non te dan, qu' om s' en pot gandir.

Met en Dieu totz tos endevens,

No en sortz ni en autras gens,

Ni metas en autre ta cura,

Que als non es mas sens e mesura;

Car si tu fas ben ton afar,

Gran astre hy poyras trobar;

E si fas mal et hiest astruc,

Ades devenras malastruc,

Car si luns homs astrucs nasques

Astruc fora, tant quant visques.

No ti fises en aventura

Que trop es falsa et escura;

Cant home a levat en aut,

Pueis li fa far en jos gran saut.

De totz faitz cossira la fi

E de ta vida atressi.

Cossira en ton estamen,

E en aquo con te soven

Veias be que t pot avenir,

Qu'el temps no fina de fugir.

Tant cant poyras fai ben de sa

Que ja depueis no t lesera;

E pus c'om mor non ha raso

Mais de recebre gasardo.

La fi jugga los mals e 'ls bos,

Qu'el comensament es doptos.

Sant Paul ac mal comensament

E fenic mot gloriosament,

E 'l fals Judas comenset be

E pueis a la fi pendet se.

Lo juggament de Dieu del cel

No saben li angel ni 'l fizel;

Honrar lo deu hom e duptar,

No trop enquerre ni cerquar,

Car greu er, qui vol trop enquerre

Los faitz de Dieu, que no y erre.

Fug trop tos temps en tota re

Car ja de trop no t venra be.

En tot ton gienh, en tot ton port,

D' erguel mostrar te garda fort,

Car per natura ve l' hom mal...

Erguel es sofraita de sen

Que non conoyss son estamen.

Lo pus ric hom non a en se

De que s do erguel, si be s ve.

Si as fait tort ni desmesura,

No sufriras n' iesca rancura,

Si per tu o potz adobar:

Sens es qui sap foldatz desfar.

Tant cant hiest mais ric e gentils,

T' estara miels si hiest humils.

Noblesa, vols saber que es?

Coragge que es de bos aips ples.

Paubre, cant es be acostumat,

Val mais qu' el ric mal essenhat.

Ges no es defora trop nutz

Qui dedins es ples de vertutz.

Si vols esser pros ni certas,

Sias a tos vesis juvas;

De lor joy t' alegra am lor

E dol ti de la lor dolor.

Negus mals en ton cor no t plassa,

Cals qu' el prenda ni qui qu' el fassa.

Ja luns hom no vuelas dampnar

Ans lor vuelas ben dir e far;

En aychi tu seras amatz.

Can to vesi er trebalatz,

Tu 'l conforta e l' acossela,

Et ajuda li can loc se venha.

No siegas trop solas lun temps,

Que gaug et ira van essemps;

E garda en autrui miral

Que sobra en tu ni que y fal;

No es hom savis tro qu' en se

Sap veser so que autres ve.

Bona vida neta e pura

Fa 'star cossiensa segura;

Malvada vida lo cors usa

E 'l coragge dedins acusa.

Lagesas fug e malvestatz

E no doptaras pozestatz.

La vida d' ome, cant es bona,

Defendra tos temps la pressona.

Apren com si dema morias...

Et aparela t c'om en te

Trobe veritat e merce.

Tot cant faras, fai Dieu temen,

E membre t de la mort soven;

Que be sabs que Dieus t'a prestada

La vida e non ges donada.

Alcus cuia ins e son cor

Lonc temps viure, que ben tost mor.

El mon non esta longament

Neguna res d' un estament.

Tant ha el segle de regartz

Que, si hom no y ve vas totas partz,

Tost poira hom esser soptatz

E per estranhs e per privatz.

Ayssi t capdela e t guida

Cossi eras entro ta finida.

Garda ti, on pus aut seras,

Que maior colp cairas, si cas.

Garda ti, si as bos senhor,

Ho bon lac, ho autra honor

Non o perdas nesciament

Ni no cambjes ton estament;

Car per paubrieyra cambja hom

Sa manieyra e so nom.

Lo savis, abans que despenda,

Comta lo gazanh e la renda.

Am pauc metre e am trop gitar

Poiria tarir la gran mar,

Mais val lo tieu belamen tires

Que, cant er mes, l' autrui desires.

De ton aver ni de tos marcs

No sias avars ni trop larcs.

Tu potz, am savisa, larguesa (saviesa)

Conquistar, ben dir e proesa.

Sapjas com deuras tota re

Usar, qu' en tot a mal e be.

Ayssi com lo foc ha son usi

Qu'en ben usan fa son servisi,

E te gran dan qui l' usa mal,

De tota re te dic aytal.

Dieus det vi per aprofichar

Al corps, non ges per enebriar,

D'aquo que Dieus det per profieg,

Per sobrefar, ca hom el lieg.

Tota causa fe Dieus fort bona,

Mais manieyra d' usar li dona.

En las causas no a lun mal,

Mais en as que las usan mal.

Can lo fols home s' es castiatz,

Lo milor temps s' en es anatz...

Greu potz de messongier aver

Neguna re que sia ver;

Neguna re no vulhas tant

Que no puescas mudar ton talant.

Lo fols es turmentatz tot jorn

En aquo en que quier sojorn.

De malvada femna ti gara,

Quar greus es s' amors et amara;

Gasta lo cors, merma l' aver

E fa tos temps hom decazer...

Si vols bona moler aver,

Enquier lo sen ans que l' aver;

Car sapjas que val mais bo sen

De moler, que aur ni argen;

Car manta maiso ay ausida

Per fola femna decasuda;

Tos temps sera aparelhada

D'aquo que la fas selada.

Bona moler halonga vida

Al marit, e la maiso guida.

Savia femna fa la maiso;

La fola no y laissa tuso.

Si as molher de sen cabida,

Ama la cum la tua vida,

E si es mala, d' avol sen,

Sofre la, si potz, celadamen;

Mais tota via la castia

Cum entendas que milors sia;

E si ela per so s' iraiss,

No t'en cargues ges tu gran faiss,

Car am son rieyre e plorar

Te pot, si s vol, tost enganar;

Car, si s vol, aia gaug o dol,

Totas horas plora que s vol.

Si ela es de sen malvat,

Soven retraira parentat,

E soven te dira erguels,

Can veira que tu 'l n' acuels.

Lo jugge que servisi pren,

A greu fara lial juggamen.

Jugge qu' en dreit absol lo tort,

For dreit se lia a la mort.

Hom bo laissa per Dieu mal far,

E 'l mal per la pena sessar.

Soven, per las autrui foldatz,

Ve hom los bos mal trebalatz...

Lo maldisen ditz falssetatz

E 'l savi cobre las vertatz.

Savi s' aluenha d' autrui huis

E 'l fol agacha pel pertuis.

Greu esta savi ses fasenda,

Ades troba on se prenda.

Qui pert son temps de son pro far

Ges, can se vol, no 'l pot cobrar...

Tres causas malditz Salomos,

Hom viel, nesci, luxurios,

Et home manent, messongier,

E paubre ergulos, mal parlier.

Lo savi, am son gent parlar,

Se fa a tota gent amar,

E 'l fol conquista enemixs,

Can parla, e pert sos amixs.

Am lo fol no t' acompanhar

Si no t vols am lui degolar.

Fols es, qui vol esser privatz

D' ome que vol seguir foldatz.

Si fil de Dieu devenir vols,

Aias merces dels orfanols.

Cala t, si parlar no sabias,

Que per so soptatz no sias.

A covit en autrui maiso,

Sapjas grasir e 'l pauc e 'l pro.

Tot paubre que s te per saziatz

A may qu' el ric trop assedatz.

Lials hom salva son vezi,

E 'l fals tot en risen l' ausi.

Ton coragge e tas maisos

Garda d' ome qu' es bausios,

E garda be la tua causa...

Bon cossel, si fol lo t dona,

No 'l mespreses per la pressona.

So que a tos temps vols establir

De lonc temps deus veser causir.

A far amic fay lonc demor,

Mais pueys l' ama de tot ton cor.

L' amic c' auras lonc temps amat,

Ama 'l tan cant poyras a ton grat.

Re no pres pueiss aquel parel

C' an renhat lonc temps d' un cossel,

Can los veg pueissas sopartir.

Que l' us degra l' autre sufrir.

Fizels amic lun temps no fal,

Per paubrieyra ni per trebal.

Aquel amic tenc per estranh

Que a la gran cocha sofranh;

A la cocha conoicheras

Si val tos amix ni si l' as.

Als faitz conoicheras las gens

Que las paraulas van mentens.

Paraula dossa fai amix

Et asuavia enemix.

Aias amix mas no d' un for;

Un aias a qui digas ton cor.

Doas forsas a e sa ma

Qui pot aver amic certa.

Fizel amic la vida val,

E qui l' ama Dieus a l' aital.

L' amic castia esselan

E l' enemic en deffisan.

L' amic castia aspramen

E l' enemic en cossenten.

A tos amics sias lials

A la cocha, o seras fals.

El mon non a tan dossa causa

D' amic am cui hom parlar ausa...

Aquel es vertadiers amix

Que t' esenha cum te castix.

L' amic que t castia, t'ama,

Aquel creiss ton be e ta fama.

Aquel amic a cui non cal

Si tu fas be o si fas mal,

Te lausara tot quant faras

E ja de lui no t gausiras.

En ton amic te fizaras,

Que pus lial l' en trobaras;

E qui e sson amic no s fiza,

De far engan lo met en via.

De tot t' acossela am un,

Non ges am totz, ho am degun.

Non laisses ges l' amic privatz

Pel novel que no as vezatz.

Ja l' amic no er esproatz

En benenansa ni en patz,

Ni l' enemic no s selara

Tan tost com trebalat te veira.

Garda te de enemic cubert,

Que lo pus savis am lui pert;

En la boca porta lo mel

Et el coragge te lo fel,

E tot jorn eu son cors compassa

Co el la vida te desfassa;

E ja no lo trobaras franc,

Si t podia beure lo sanc.

Qui s fiza en amic malvat

Es a la cocha desarmat.

Vaichel trencant endeve

Cel que l' autruy secret no te;

Amic usa segon raso

En aquo en qu' el veias bo.

Pro auras amix si pro as;

Si hiest paubres, sol remanras.

Mais valon colps d' amic certa

No fan baizars d' ome trefa.

No es hom can tot jorn se gira,

Ni am son bon amic s' azira.

Esenha cascun jorn tos fils,

Tas filas garda de perils.

Causiss lo savi no l' aver,

Si vols ta fila bona aver.

Tos efans acostumaras

A totz bos faitz, tant cant poiras;

Aquo que usan de premier,

Volon seguir pueiss en derrier.

De ton afar sias sertas,

Que cuiar es coragge vas.

Lo desencuiar non es pros

Cant hom ditz: cugi que aissi fos.

Qui no tem, es outracuiatz;

E qui sap duptar, essenhatz.

Savis hom dupta enemic,

Veia 'l paubre o 'l veia ric.

A mal met sel que fa ad I


So que no deu far a negu.

Ges non es lo crim desfassatz

Can malvat plait es adobatz.

Garda que diras en tenso;

Del lag crim fa hom greu perdo.

Si vols aver perdo de Dieu,

Perdona so que t tenes greu.

Aquel fa de Dieu son deutor

Que fa be per la su' amor.

Per nient prega e conjura

Cel que sa vida no milura.

Sias, si vols esser entiers,

En paraula breus vertadiers,

E de be, non ges d' aul faula,

E sias ferm en ta paraula.

Qui s vuelha diga de tu mal,

Mais tu si fas be no t'en cal.

Als faitz conoiss hom be las gens,

Que las paraulas so nientz.

Savis hom esproa paraula,

No cre ges leu per vertat faula.

Paraula qu' en ton cor no proas

No cresas trop, mais entre doas.

Sapjas conoicher e triar

Lo fol del savi, al parlar,

Que mot ne seras miels cabens,

Sapjas reconoicher las gens.

En aquel home no t fizar

Cuy ausiras malvat plag far;

Malvestat de cor, am qu' o fes,

Li fara far mal d' autras vetz.

Garda t d' ome ses mesura,

No y aias tenso ni rancura,

Qu'el te la lenga amarvida,

Car foldat e nossen la guida.

Apren francament a sofrir

Ton pessar, quan no 'l potz gandir.

Qui de totz sos tortz quier venjansa,

Can cuia puiar, desbalansa.

Trop es pus leu vencutz lo mals

Am be c'am lunha re als.

Patz es be que sobre totz va:

Comprar la deu cel que no l' a.

Vers es, qui n' a bona defensa,

Fa pueiss remaner mota tensa.

Am ric home no t' azirar.

Si t fa mal, can no 'l poitz tornar,

Sapjas lo a te covertir

Am bels ditz et am gent servir,

E tornaras ton dan en pro,

E faras amic del felo.

Si vols alcun plait comensar

Sapjas enans si 'l potz menar,

Car messio e blasme adutz:

Playtz dechay hom de que es vencutz.

Coforta ti, tan can poyras,

Am las gens entre que estas.

Decembla to cen, can er locs,

E ton solas, e mostra jocs;

Car temps hi a en que hom pot rire,

E temps hi a en que hom cossire.

Can er locs, sapjas ton coragge

Cambjar segon autrui usagge.

Aquo que a totz veiras far

Tu sols no vuelhas mespresar;

No t' ans d' els autres destrian,

Si no er a foldatz ho dan.

D'aquo potz repenre segur

De que sentes ton cor pur.

Mas lag seria, si tu fasias

So de que los autres castias.

Mestiers es que s gar de pecar

Qui vol los autres castiar.

Qui en castic no met mesura,

Abans nafra que no milura.

Segon que home a valor,

Val la honor del vensedor.

Si tu vols aquel sufertar

Cuy poirias apoderar,

Adoncas tu en a vencut

E demostrada ta vertut.

Luna forsa no es tan grans

Co es de venser sos talans.

Forsa ses cen no pot durar,

E cen ses forsa pot passar.

Si Dieus t'a puiat en haut gra,

Membre te d' el que sotz t' esta;

Que a manieyra d' aiga s' en van

Ses sejornar e 'l jorn e l' an.

Poble, ses govern, maritz vay,

E foldat en loc de sen fay.

Si 'l pastre maritz se desvia,

Qui mostrara al paroc la via?

Qui segra los pobles ni cal,

Si 'l prelat, qu' es primiers, va mal?

Qui laissa dreit per far gran tort,

Ges no a fe de gran conort.

Potestat qu' el seu non castia

Es noyrissa de la folia.

Qui no castia la folor

Ades la atendra maior;

Tensos e las mescladas col

Que fan estar savi lo fol.

Ans que jugges, esproa fort;

Ges tug li acusat no an tort.

Sel que respon ses escotar

No met raso e son parlar.

Si tu vols selar malvat plag,

Contra dreg, be t' estara lag,

Car el te fara parsonier

De la pena e del loguier.

Amics potz trobar de tal vizi

Que tot jorn penran to servisi;

De ta taula seran compans,

E dels trebals seran estrans;

E tot jorn en lor cor compassan

Co en gastan te desfassan.

Lo pauc do del paubre amic

Grases col gran de lo ric.

Pros om no te ges a gasanh

Lo servisi que pren estranh.

L' amic ama a tot son pro,

Mais a perdre ton bo nom no.

Savis hom ri pauc e suau,

E 'l fol ri tot jorn e s' esgau.

Aver ses sen es leu gastat;

Paubre am sen es tost levat;

Cocha dona entendement,

E trop benenansa tol sen.

Paubrieyra gen menada dura;

Ricor degastairitz endura.

Savis de saviesas es dueytz,

E 'l fol no i ve pus que de nueytz.

Lo savis hom vai cossiratz,

E 'l nessis es tot jorn soptatz.

Savis, que a pro vist e provat,

Sap pro cossirar can li 'scat;

E 'l fol, que ha pauc vist e apres,

Cossira pauc en totas res.

Cen fai segre via segura,

Lo cors salva e 'l bes milura,

E fay hom honrat estar

E Dieu en derrier gazanhar.

Ben es fols qui per glotonia

Si delivra de manentia.

Fols hom torna lo be en mal,

E met crim en home lial.

Totz temps dona lo fol fasenda

A tot home c' a lui s' atenda.

De fol home fai enemic

Qu' el castia de son destric;

Si t vols delivrar de tenso,

Gieta lo fol de ta maizo.

Fols home siec tos temps foldatz,

Per que no i deu esser privatz

Qui am fol ni am ibre s pren...

No prestes ges cotel a fol,

Enantz, si potz, tu lo li tol...

Qui las autrui foldatz plaideya,

Fols es sitot no s folega.

So ditz Salomos, que l' efan

Vol mal a sel qu' el va castian.

El savi pessa, qui 'l castia,

Que a grat d' aquel pros hom seria;

E 'l fol ditz a 'quel qu' el repren

Que castic si primieyrament.

Am paraulas tu castiras

Lo savi, e 'l fol cassaras...

Qui siec cossel del fol, s' en dol,

No sap dar mais aquo que vol...

Tos temps sera lo fol sirvens

Del savi, car es pus manens...

De Dieu mov tot poder e 'l sentz,

Et es fis e comensamentz...

Qui 'l derrier jorn de far agacha,

A la maior cocha s' enpacha.

La Escriptura crida e corna

Que sobre totz bes val almoyna...

L' arma e 'l sen d' ome avar

Es venals en tot son affar...

Garda te que per malanansa

No desampares esperansa...

Miels pregas Dieu am bona vida

No fai aquel que tot jorn crida.

Am trastotz homes aiatz patz,

E guerreia am tos pecatz.

Greu met autra vetz razitz

Viels homs, pus qu' es empaubrezitz.

Aquel que re non pot aver,

No pot re dar ni retener.

Pa et ayga no es paubrieyra:

So fo la vida primieyra.

S'es encaussat, fug leu colpable

E 'l bos esta ferms e durable;

Miels aten hom en atenden

Motas vetz no fa en corren.

Tant cant poiras ti dona suenh;

Veias aquo que ven de luenh.

Tot can faras, fai cosselatz,

E no seras greument soptatz...

Usa ton temps que a greu venra

A tos obs tan bo co s' en va.

Entr' els gauzens no sias iratz,

Ni 'ntr' els maritz no t dar solatz.

Ad home viel a gran mestier

Tres causas qu' el fassa 'n entier:

Que sia be acosselatz,

Cremia Dieu et ame patz.

En be aman, en gen serven,

Potz far del estranh ton paren.

Escarnitz es qui son argen

Non usa, et autr' el despen;

Escarnitz qui sas tenesos

Laissa ad home non curos...

... Dieus ti fara parsonier

De la pena e del logier.

No t contendas am l' ome 'sqiu

Que d' autra pastura no viu.

Am ric hom no t companhar

Per soven beure ni manjar;

Cofondra ti en despenden,

E pueys com de fol rieyra s' en.

D'aquo que no ve per forfait

No fassas ad home retrait...

Mais val mort que vida amara.

Totz homs es natz a trebalar,

Per que trebals no sohanar;

Car qui trebalar no s volrra

Paubrieyra 'l trebalara.

Non es digne de manentia

Qui a son grat no s trebalaria;

En la vinha del noalos

Creisso espinas e cardos.

Lo noncalent es nualos

Tramet le savis Salomos.

La formiga vezar que fay,

Com si percassa sai ni lay.

Fams met en vianda sabor,

E trebal fay lo lieyt milor.

Al sadol es bresca amara,

E 'l famolent de re no s gara.

Las aygas que no son movens

Son corompablas et olens...

Si potz esser senhors de te,

No far autre senhor per re;

Car mais val paubre afranquit

No fa 'l sirvent trop enrequit.

L' estieus paiss yvern e 'l socor,

E jovent deu paicher vilor.

L' ivern, co ti capdelaras,

Si l' estiu amassat no as?

Con auras aquo, can viels hiest,

Que en ton joven no percassiest?

So que doptas que no potz far,

Potz am lonc trebal aquabar.

La gota, sitot s' es pauca,

Can cay soven, la peyra trauca.

Garda cals costumas penras

Segon que acostumar volras;

Non uses doncs los us malvatz;

Que lay on son acostumatz,

Er a laichar greu causa e dura,

Car costuma torna a natura.

No dar al estranh ta honor

Ni 'l fassas sobre tu senhor.

Trop vuelas mais donar que querre

E servir que merces rendre.

Liutatz delivra totz mal pas,

E mala fe torna l' atras.

Aver vengut cochadament

Sol vias tornar a nient.

Qui laycha l' efant a son vol,

Can el es grans vay a son dol.

Ergulosir fay lo servent

Qui 'l te trop sojornadament.

Lo nualos vay leu casen

Et en sa raso plou soven...

Ama to sirvent si es bos

E no l' ampares sofraytos.

En la cara de maldisent

No mostraras ton escient.

Si 'l ric home ditz calque foldatz,

Cascu dira: Ben a parlatz;

Si 'l paubres ditz be, non ha votz,

Ans er escarnitz per trastotz.

Motz homes trobaras lials

Que, si pogessen, feran als.

Mais val veser los autrui cases

Que passar per totz los mals passes.

Qui dorm l' estiu, l' ivern no mol.

Joves, qui col viels, vay a dol.

Toset que atroba maiso facha,

De mermar e de gastar tracha;

Toset que no i troba nient,

Ades ha d' amassar talent.

Si Dieus t'a fait dels autres senhor

Sias entr'els coma un de lor...

Cel que es ergulos de no re

Que fara si agues de que!

Greu baichara en ricor l' uel

Qui en paubrieyra ha erguel.

Si autrui foldatz quiers ni sabes,

A greu sera que no y mescabes.

Trop saber fay home truant

Bausios, e no vay avant...

En totz tos faitz am gienh t' esforsa,

Car val may gienh que no fa forssa.

Qui de tot cant ve ha eveia,

Tot cant es el mon li guerreia.

Si tot jorn vols dire ufana,

Ta paraula tenran per vana.

No quieyras a ton escient

Lunha cauza descovinent;

Car per dreyt leument se fadia

Qui quier aquo que non deuria.

Qui l' autrui huel volra meggar,

Veia si aura lo sieu clar,

Qui s percassa, et esta 'l via

Leu pot intrar en manentia;

Lo nualos langueiss en pausan,

E 'l pros sojorna en trebalan.

Qui tota malvestat leu cre,

De malvestat ha lo cors ple.

Tals ha el cors signe de patz

Que vay el coragge armatz.

Home cubert, sabent e moiss

A penas luns homs lo conoiss.

El pessa e cossira may

Que no parla e no retray...

La meitat del fait tenc per faita

Qui de be comensa sa traita.

Si hiest trop larcs, gastaire seras;

Si hiest trop amesuratz, escas;

E trop dreytura es malesa,

E trop esser francs es molesa.

Si 'l frug que semenas es bos,

Tu venras a bonas meissos.

De las autrui orezetatz,

Si potz, no sias encolpatz.

No laysses la tua valor

En recontan autrui folor...

No mespreses petita res,

Que de petit ve tot cant es.

Qui de petit amassa pro,

Ades a pro que prenga e do.

Fils, de jurar garda ta boca,

Am que pregas Dieu a la cocha.

Lenga que jura ni ditz mal,

A Dieu pregar fort petit val.

Pels pratz Seneca e Catos,

E pel vergier de Salomos

Passiey, e culi de las flors,

Non ges totas, mais las milors,

Et ay ne fait aquest jardi,

On las plantiey totas a tri.

Le fruit que d' aquestas flors nayss

Salva l' arma e lo cors payss,

E totas malas dichas tol,

E fay estar savi lo fol;

A fol dona entendement,

E lo plus paubre fa manent;

Home te tos temps ad honor

E gara 'l de mal e de desonor

E per via plana lo mena...

Detriar fa lo mal del be...

Aisso es frut de paradis,

Non ges aquel que Adam aucis.

Per aquel fo la mort complida,

E per aquest ve hom a vida.

E tu que passas pel vergier,

Cuel ne, si t'en a mestier,

E fay d' aquelas flors lo faiss,

Que per tos temps ne valras maiss.

Aquest libre a nom lo savi

On li bon clergue e li gramasi

E cascus hom maier e menre

Si pro sap, mais i pot apenre;

Que ayssi ha regla establida

Cum hom deu endressar sa vida,

E cum hom viva en bona patz,

E que sia sempre ben amatz

De Dieus e de las bonas gens;

Per que hom ne deu esser sabens.

Dieus am cuy nasquem, et am cuy em,

Et am cui vivem, et am cui morem,

El fo nostre comensamens,

Et el sia nostre finimens,

Amen.

viernes, 29 de octubre de 2021

POESÍAS FANTÁSTICAS EN MALLORQUÍ, TOMÁS AGUILÓ, 1852

POESÍAS FANTÁSTICAS 

EN MALLORQUÍ 
PER 
D. TOMÁS AGUILÓ.
PALMA. IMPRENTA DE D. JUAN GUASP.
1852.

Y era s' únic que tenia!  L'estimava amb un etcls,  Que cent añs de purgatori  Per ell haguera sufrid.

I. 

Recolsada á sa finestra, 
Que dóna enfront des camí, 
Tota sola guaita y plòra 
Sa Contessa de Vallric. 

Bé té que plorar cuant pensa
Qu' encesa guerra civil De dòl vesteix sas personas, Y de sang réga 's pals.
Cada dia heyà batallas, Heyà incendls cada nit, Y es Conte es homo que sempre Cerca es lloc de mes perill.
Pero encara major pena Està covant dins son pit: Un mes fa que ni noticias Ha rebudas des seu fill. Y era s' únic que tenia! L'estimava amb un etcls, Que cent añs de purgatori Per ell haguera sufrid. Un dia sabé son pare Que á pesar de s' odi antig Festetjava sa jermana D'un cap de s'altre partid; Y ple de rabia paraulas Molt amargas li va dir, L'enjegà des seu castell, Fins y tot el malehí. Sa Contessa en và plorava, Ell en và's mostrà summls: De bronzo era's còr des Conte, De bronzo era y no cedí. Es fill abrassà sa mara, Desesperad va partir: Ningú d' ell n'ha duitas novas, Ningú diu que l'haja vlst. Mentras tant que sa Contessa Llamenta sucés tan trlst, De sas tropas victoriosas Sent sa bulla y es trapitj. Ets uls plorosos s'axuga, Qu'ha de rebre son marit, Y, més qu'esserbó, temia Mostrarli qu'era infells. Cuant tots dos plegads estavan, Y éll anava á referir Sa batalla qu'ha guañada, Entra un page que li diu: - Señor Conte, qu'hem de fer (en el original, los guiones son =) Des prlsioners que tenim? - Cap de Deu! quina pregunta! Sabeu cuants son?- Trenta cinc. - Cercau trenta cinc ausinas, Cercaulas ran des camí, Anau allà'ont venen còrdas, Y compraune trenta cinc. - Y mentras tant qu'axò deya Tira en terra uns cuants florins: No 's es page qui 'ls aplega, Qui ‘ls aplega 's es bochí. Sa Contessa tremolava, Y girantse molt humil Digué: Perdonaulos, Conte, Per amor des nostro fill. - Sabeu, señora, qu' á Júdas No'l perdonà Jesucrist? Sa sort de Júdas espera A tots es meus inimigs. - Des cap d' unas cuantas horas, Y un pòc entrada sa nit, Amb so Conte y sa Contessa Sopavan es seus amigs. Un dells estorad esclama: Gust de sang deixa aquest vi! Ets altres d'axò s'espantan, Es Conte d'axò s'en riu. Pero axuxí veu q' un jove Se'n entra sensa permis, Davés sa taula s'acòsta, Y señas li fa amb so dit. Amb sa cara tota blava, Escabeyad, mal vestid, No creg que'l pogués coneixe Ni sa mara qu'el parí. Callava com una estatua, Amb sa ma duya un vencis, Y per tot es còll mostrava Señals de que ja ha servid. Devant aquella figura Ja totom s' estremordí: Ningú tastar res gosava, Ningú tenia apetit. Esglayada sa Contessa Totduna perdé es sentids, Y tremolant també es Conte Crida: Qué cercas aquí? - Qu'em compreu aquest dogal, Que ja mes no'l necessit, Y en tendreu si altra vegada Feis penjar un altre fill. II. Com s'argelaga florida Que s'estufa á s'uy des sòl, Y pareix qu'entre sas matas Ressalta vestida d'òr; Axí n'era s'hermosura D'un ninet que dava goig, D'un ninet que de sa mara Alegría era y consol. Sa mara un dia el va pèrdre A sa vorera d'un bosc, Cuant per demunt sas muntañas Comensava á guaytà 's sòl. Es ninet totduna plòra; Pero prest axuga 's plors, Y camina, y may s'atura P'es camí que veu mes prop. Y mentras tant que fa via, Sensa may pendre repòs, Sent es bèl de sas auveyas, Sent es cant des rossiñols. Mira es camp que tot verdetja, Y el veu brufat á radols De floretas molt garridas Que li roban es seu còr. Ja 'n el mon res li fa falta: Cuant allà té tantas flors No es estrañy qu' olvid sa mara Ni qu' olvid sa seua sort. Tant sòls floretas desitja, Amb ellas pensa tan sòls, Y mentras passa en replega, En replega sas que pòd. Veu despues lloir en terra, Com crestay ferid d'es sol, Una cosa que l'encanta Y un florí li assembla d'or. El cuy tot ple d'alegría, Dins sa ma l'estreñy ben fòrt, Y camina, y may s'atura, Y un torrent troba llevò. Goijós se mira dins s'aygo, Y tan prest com passa es pont Aquells camps ja no verdetjan, Ja noy cantan rossiñols. Mes amunt tres veyas troba, Tres veyas que li fan pò, Que li surtan al encuantra Y si acostan á poc poc. Una va de peus descalsa, Y d'enagos non du tròs; A s'altra qu'es contrafeta Li tremola tot es còs. S'altra que va mes enrera, Abrigada amb un llansòl, Té's dits que d'aubóns pareixen Y se cara assembla d'òs. Amb ell se n'aplegan duas, El saludan, y amb vòl Una li prén sas floretas, S'altra li roba 's tresor. Es ninet á plorà 's pòsa, Sen devalla per un ròst, Y camina, y may s'atura, Y sas alas sent d'un còrp. Un monastir descubreixen Y ell pregunta: qu'es allò? Y sas veyas li responen: - Mira, nin, es sòl qu'es pòn. - No sentiu uns còps d'axada? Qué son, jermana, aquests còps? Respon se veya: - Es un monjo Que per tomba cava un clòt. - No sentiu unas esquéllas Que tenen molt trist es sò? Respon s'altra: - Son campanas Qu'allà baix tòcan de mort. - (Qu allà al original) Y s'altra que sempre calla Y derrera anava un pòc, S'acosta 'n es nin, el besa, Y li diu: - Es sòl ja 's pòst. III. Com se mostían y cauen, Esfuyadas baix des brots, Sas flors qu' eran s' alegría D' aquest jardí tan hermos! Floretas blancas y blavas Floretas de cent colors, Ramells no faré de voltros Ni vendré ja á regarvos: Adios, floretas, adios. De lluñy s'en vénen sas ónas, De lluñy las du sa maró, Y cap n' arriba á sa plaja Que totduna no s'en torn. ¿Es que cercan altra terra, O 's qu'es pèrden dins es fons? Si sabeu, mara, d'ont vénen, ¿Ahont van eu sabeu vos? Ay! onas, adios, adios. Ja s'en van sas oronellas, Que de prest vendrán es tords, Y aquests dias tan alegres Serán dias de tristor! Es peñals de neu blanquetjan, Es mestral despuya es tronchs, Y an es còr també l' despuyan, També 'l gèlan sas fredós. Adios, alegría, adios. Aquells qui tastan sa vida Li troban un gust tan dols, Y cuant menos eu esperan, Qu'es d'amarg es derrér glop! Si d'entre ses mans mos fujen Sas esperansas del mon, ¿Per qué es cor d'un plé qui'l mata N' está sempre desitjos? Adios, esperansa, adios. ¿Per qué heyá flors que matsinan Cuant tenen tan bon olor? ¿Per qué en so blau de sas onas Es blau del cel se confon? Per qué tot crestay s'entela? Per qué tot miray se romp? ¿Per qu' han de venir sas ditxas Si vénen per deixarmos? Adios, ditxa meua, adios. Des seu cavall que s'alluña Es trapitg qu'es ja de sord! Y encara derrera ets abres Axeca un nigul de pols. Es nigul s'escampa al ayre, Es trapitg es perd del tot: Ja may mes sobre la terra Tornarem á veuremos. Adios, per á sempre adios. Sentiu, mara? sentiu mara? Aquests aglapits, que son? Es meu còs tot s'escarrufa; Ay mara, quin tremoló! ¿Será ver axó que diuen, Qu'es ca d'es nostro pastor, Cada pich qu'es fosser passa, Es pòsa á lladrar furiós? Adios, vida meua, adios. Allá demunt sa muntaña S'axeca una vermeyó: Si 's es sòl que ja 's vol pondre, Com axí 's pòn tan dejorn? Es niguls vermeis s'apagan: Quin nigul s'en vé tan fosch! Tot el cel es ja tan negre Com si mitja nit ja fos! Adios, llum del cel, adios. Ay mara, es meus uis s'aclucan! Ay mara, preniume es pols; ¿No 's un ángel d'alas negras Aquest qu' ara em besa es front? Veig una paloma blanca, Darrera ey vola un falcó; Y s'en pujan, y s'en pujan, Ja no veig á cap des dos. Adios, mara meua, adios. IV. Ey havia un gran señor Qu' habitava es seu castell, Y á la vila no lluñy d'ell Ey vivia un llaurador. Una filla aquest tenia Blanca y róssa, jova y bella: Es señor perdud per ella S'abrasava nit y dia; Pues per tot aquell contorn No se tròba cap fadrina Que tenga cara mes fina, Ni qu' amb mes graci s'adorn. Cada volta que ell la veya Son amor li ponderava, Y ella totduna es tornava Com la grana de vermeya.
Y si li diu que l'adora, Y davés ella s'acosta, No reb may altra resposta: - Vos sou Conte y jo pastora. - Pues per tú pastó 'm faré, De grandesas ja 'stig fart. - Ay Conte, qu'eu vengud tard, Un altre es meu còr ja té. - Es Conte fòra de sí S'amaga dins un torrent, Y cuant ja no passa gent Se planta es mitg des camí. Poc despues veu compareixe Un jove que s' en venia; Era es jove qu'ell volia, Es rencor ley féu coneixe. - Mira, li diu, tu 'm fas nosa, O tú 'm matas ó jo 't mat: Un des dos d'aquest combat En jeurá devall sa llosa. - Y s' espasa li ofereix Qu' ell no vòl de cap manera; Pero 's Conte es desespera Y amb sa daga l' envesteix. Es combat acaba pronte, Aquell jove dóna un crit, Perqu' es tem que dins es pit Li afica sa daga es Conte: Y antes de caure en es fang, Sa sang que li ratja empara, Y an es Conte per sa cara Tira un glop d' aquella sang. Es Conte la se fa neta En sas aygos d'es torrent, Y an es mort el du rebent A 'nterrar dins una pleta. Tres ò cuatre nits despues S' en entra á ca sa pastora, Qu' es seu estimad añora, Y res sap de aquell sucés; Y com la veu tota sòla, Y com la veu tan hermosa, Y com la veu desdeñosa, S' enardeix, es céga, es vòla, L' agafa per sa ma blanca, Dins un cuarto la se'n du, Y amb còr tan ardent com du' Sa porta des cuarto tanca. - Estimad meu, ajudem, - Sa pobre pastora crida, Y cau totduna 'smortida, Y de cuant passa no 's tem. No 's tem qu' un fantasma blanc Sen entra y as Conte mira, Y amb ma tota d' òs li tira Per sa cara un glop de sang. No 's tem que storad y fred Es Conte fuig al moment, Y corre an aquell torrent Com un céro mort de sed. Pero 'n va 's rentá sa cara, En va fonc es seu trabay; Londemá dins un miray Tacada la 's véu encara. Dins un cuarto se tancá, Y á las foscas, y tot sol, Ni una finestra obrir vol, Ni un des páges deixa entrá. Y cuant es ja bé de nit An es torrent s' en devalla, Y es rénta, y es rénta, y calla, Y s'en torna an es seu llit. Y cuand ja qu' es auba creu Sols obri una retxilléra, Devant un miray espera, Y sa sang encara veu. Y axò passa cada dia, Y tots diuen que s'amor Ha causad an es señor Una 'straña malaltía. Y de sèt añys per espay Cada nit se cara es rénta, Y cad' auba li presenta Aquella taca 's miray .

V.
Ahónt va sa pajeseta? Ahont va tan dematí? - Jo m'en vaig á cohir rosas, Qu' un ramell ne de cohir. - Qué mes rosas que sas teuas? Quin ramell vòls mes garrid? - Sas rosas qu' á mi m'agradan Son sas rosas d'es jardi. - Oh! no y vajas, pajeseta, Qu' encara es molt dematí. - Fan mes bò plens de roada Es rosérs qu' están florids. - No sabs tú que sas ponsellas Fins mes tard no s' han d' obrir? - Sas rosas mes acopadas Es colors ténen mes vius. - Oh! no y vajas, pajeseta, Si es per tu qu' han de servir. - Ó serán per mi sas rosas, Ó serán per qui jo 'stim. - Deu t'en guard que succeyesca, Deu t'en guard d'aquest perill. - S'estimad allá m'espéra Y éll ne cuy devora mí. - Oh! no y vajas, pajeseta, Conversem un rato aquí. - S'estimad em reñaria Si fés falta en es jardi. - Qu' has de fer d'aquestas rosas De que mòstras tal desitg? - En teng d' anar carregada En es ball d'aquesta nit. - Oh! no y vajas, pajeseta, Per la Verge t'ho suplic. - Pero res ella s'escolta Y segueix es seu camí. - Per qui tocan sas campanas Amb un sò tan llarg y trist? - Tocan tréts per una jova Que flors anava á cohir. - Per qui ploran sas fadrinas? Per qui ploran es fadrins? - Ploran tots sa pajeseta Que ha picada un escorpí. - Si es axí, per quina causa No van tots de dòl vestids? - Es que tots aquí venian En es ball d'aquesta nit. - Y com es que es seu baúl Vermeyetja vist d' aquí? - Es que el tapan tot sas rosas qu' ha cohid vuy dematí. VI. Magnífica es sa colcada Qu' acompaña se novía Des castell de Roca-freda A s' iglesia de la vila; Cavallers, y hermosas damas Cubèrtas de joyas ricas, Pages amb ricas llibrèas, Cambréras tot enllestidas. Es juglars que cantan glòsas Van devant, y entr' ells s'afican Ets atlòts amb cañas verdes Y amb ramells de flors sas ninas. Cent atxas de vent encesas Fan llum á sa comitiva, Perqu' abans de trencar s' auba Des castell era sortida; Y passant per boscs espessos Assemblan de lluñy espiras, Que s'encénen y s'apagan Per entre matas y ausinas. Es noví n'está tot gloria A 's costad de sa qu' estima Mes qu' es còr que li batega, Mes qu'ets uys amb que la mira: Perqu' es pura com un ángel, Segons sa fama eu publíca, Y es nobble com una reina, Y es com un sòl de garrida. Ben cert li tendria enveja, Si tengués encara vida, Un cosí d' aquesta dama Qu' en es seu castell vivia. Amb uys ardents la mirava, Y per mala sòrt un dia S'en ana axuxí á la guerra, Y caygué ple de feridas. De tal desgraci al pereixe Poc s'en dolgué sa cosina, Si bé des cap d' alguns mésos Tirá llarga malaltía. Bona ja, sovint la veyan Tota sola, pensativa, Com si dugués aficada Es mitg des còr un' espina. D' un torrent á sa vorera Es capvespre anar solia, Y allá s'asseya, y s'estava Com si 's quedás adormida. Molts de Contes y Marquesos Sa ma seua pretenian, Y ella sempre á tots los deya, Qu' es seu còr á cap s' inclina. Pero tant pregá son para, Tant rallaran sas amigas, Qu' á la fi doná esperansas A Don Juan de Tornamira. Per cumplirli sa promesa A l' iglesia s' encamina, Amb so vel tirad derrera, De vellut y d' or vestida. Ets seus uys no resplandexen Tant com antes resplandian; Pero encara es tan hermosa Qu' á Don Juan bé l'encativa. - ¿Per qué, li diu, prenda meua, T' he de veure tan alisa, Cuant tot lo que mos rodetja Es perfums des goig respira? - No sents un infant que plòra? - Son aucells qu' alegres piulan. Mira, mira com claretja S' auba de sa nostra ditxa! - Cuant mes s' acosta á l' iglesia Sa dama 's pòsa mes trista, Ets seus uys li llagrimetjan, Y de tant en tant suspira. - Ara si qu' estig segura: No sents un infant que gisca? ¿Per qué, si no 'l vòl sa mara, No l'entregan á una dida? - Cap infant per aquí plòra. Serà es bèl d' una cabrida. ¿No las veus qu' están d' alegres Pasturant per sa garriga? - (Çagarriga : apellit, cognom) Mes anvant d' aygo que corre Sent sa remor per desditxa, Y es torna axuxí mes blanca Qu' es seu vel de mossolina. (muselina) Ets seus uys en plòrs esclatan, Y cuant an es pònt arriba, Els-a clava demunt s'aygo Qu' es sòl ixent illumina, Y amb un crit de mort esclama «Salvaulo!.. per Deu!... feis via..., Aquest pobre infant se néga, Y encara no tres dias! (Y encara no té tres dias?) No 'l veis qu' alsa sas manetas? Qu' es seu cossét tot s'avincla? Treislo...; donaré á qui 'l trèga Mon collar de pèrlas finas. » Sustads d' aquestas paraulas Tots van cercant amb sa vista, Y sols prop d' una jonquera Veuen s' aygo qu' es movia. Ella p' es front sa ma 's passa, Y entre dénts y empagäida, «Teng pò, diu, de tornar loca, M' engana sa fantasía.» Y es qui cualcan devòr' ella La segueixen y caminan, Tots amb sa boca tancada, Tots amb sa cara mostia. Cuant arriba n á l' iglesia Tot saluda sa novía; Ets òrgas amb veus solemnes, Sas campanas que repican, Es ciris á mils encesos, Es domassos, sas catifas, Y sa gent de tot es pobble Que davés s' altar s' apiña. Poc despues, cuant es prevere, Revestid per dir se missa, Li pregunta, si sé' esposa De Don Juan ella volia; Com si tocás una brasa Sa ma totduna enretira: Un nó sec allá retròna, Y en redó 'sglayada gira. Surt, pren es cavall, s' en munta Li dona tota sa brilla, (brida) Y corrent corrent s' en torna An es seu castell fadrina. Pero un altre pich s'atura Demunt es pònt, s' aygo mira, Y á 'n es qui vénen derréra «Salvaulo! Salvaulo! crida. No 'l veis qu' está demunt s' aygo? No 'l veis qu' em demana vida? Fill meu!....» Y estenént es brassos An es riu de cap se tira. VII. Cuant es mitja nit en punto, Y ses buscas d' es rellotje, Com á jermanas parugas S'arramban lo mes que pòden; Tocan dotze campanadas Que dins sas tombas retrònan, Y a'n es morts els-a despertan Mentras tant qu' es vius s'adormen. Heyá llòsas que tremólan, Heyá llósas que no 's mouen, Heyá sombras que s' axecan Y es cementeri revoltan, Com a processó de monjos Qu' en contemplació devota S'hora baixa fan els passos, Y es claustro en silenci rodan. Una mara desdichada Cada vespre en aquest' hora Anava á plorar sa filla Y á seura demunt sa fossa. S' amor qu' en son pit conserva Li dona coratje y forsa, Y no té pò de sa fósca Ni de quedar tota sola; Perque á mitja nit en punto Dotse campanadas tocan, Y un suspir sent com un eco Des suspirs que ella renova. Y encara que res mes sénta D' aquell poquet s' aconhorta, Y antes que s' en vaja dóna Cent besadas á sa llòsa. Una nit, però, molt fosca, Aquella mara allá 's troba Mes que ses altras vegadas Plorosa, afligida y groga. Aquell suspir no li basta, No li basta estar defòra Parlant amb sa seua filla Sensa qu' ella li responga. Y li diu: - Filleta meua, Per què no 'm dius cualque cosa? ¿Per què 'm plañs una paraula Y aquest trist consòl em robas? Respònme, que som ta mara, Qu'un añ just fa vuy que 't plòra, Y densá que tu li faltas Sa vida que té li sobra. - Axò plorant repetia, Y una veu sentí llevònses, Com per derrera sa grasa Es sént sa veu d' una monja. - Ay mara, mara estimada, Per què veniu tota sola? ¿Què s'ha fet es qui m'havia Donat d' amor tantas pròvas? Per què s' última no'm dóna? ¿Per què cada nit no posa Un ramell de flors y murta D'es meu sepulcre á sas portas? Per què no vos acompaña? ¿Per què aquí ja may s' acosta, Y aloménos sentiria Es suspir qu' eus aconsola? - Filleta, filleta dolsa, D' éll no' n vulgas sebre novas: Si aquí tens ta pobra mara, Tots ets altres qué t' importan? - ¿Què m' importan, deis? ay trista! ¿Es posibble que tan pronta M'olvid s' ingrat, y qu' un altra D' un còr qu' era meu disponga? - No penses amb éll filleta; En aquest moment tal volta, Per sa primera vegada, Abrássa á sa seua esposa. - Anau, no torneu ma mara, No m' estigueu pus devora; Es meu suspir vuy acaba, Ara ja del tot som morta. VIII. - Per una Contessa em deixas? Per ser Conte m' abandonas? ¿Y no tens pò d' una ditxa Qu' et còsta sa meua afronta? ¿No 't recorda ja com deyas Qu' era jo sa mes hermosa, Y ara em deixas per qu' un altra Es mes rica y mes señora? ¿Còm havia jo de creure Qu' unas paraulas tan dolsas, Poguessen, per durme á pèrdre, Sortir de boca traidora? Tu qui 'm pots mirar no 'm miras Y si 'm mira cap persona, M' hauré de tapar sa cara Tota plena de vergoña. Jo 'stig plorant y tu frissas? Véten, ingrat, y no tornes, Que si t' en dus s' esperansa No vuy res mes que una tomba. - Ets àbres mudan sas fuyas, Ets aucells mudan sas plomas, Y devant amors que vénen Ets amors passads s' esborran. Don Jordi parteix, y deixa Plorant á Dona Ramona, Que te es còr de pedra mabre Y aquells plòrs no 'l poden rompre. Era ja lluñy de la vila, Y passant per una cóma, Troba un pobre véy que resa Y li demana llimosna. Per no aturarse sisquéra Es temps de trèure sa bossa, Li passa de llarg, y es pobre Esclama ab veu llastimosa: - Que sia aquest Pare nostro Per s' ánima d' una jova, Qu' es morta vuy de sa péna Que li dava sa deshonra. - Don Jordi qu' eu sént, es gira, Una volta fa radona, Y tan sols veu que s' alluña Una cosa com un' ombra. Poc dura demunt sa plaja Sa blancor que fan sas onas, Y devant amors que vénen Ets amors passads s' esborran. Molt de préssa va Don Jordi, Y cuant comènsa á fer fosca Descubreix iluminadas D' un castell antig sas torres. Sa Contessa á sa finestra Plena d' ansi 's minuts conta, Y troba que poc l' stima Cavaller que tant se torba. El veu á la fi qu' arriba, Y com el veu que tant corre Tot es seu disgust s' espassa, Es seu còr tot ley perdona. Mentras tant qu' es dos se parlan Y parlant mes s' enamoran, Un suspir de part derrera Sa conversa vé 'interrompre. Don Jordi qu' el sént, es gira, Aquell suspir el trastorna; Ja no escolta sa Contessa, Es silenci sols escolta. Y encara qu' á ningú veja No es possibble qu' el confonga, Perque bé sap qu' es aquella Sa veu de Dona Ramona. Sa roada es camps platetja, Es sòl axuga sas gotas, Y devant amors que vénen Ets amors passads s' esborran. Es vespre mateix Don Jordi Dins sa capélla en gran pompa, A sa Contessa qu' estima Sa ma com espòs li dona. Ja mes content no 'staria Si alcansás una corona, Ni ella si reina la féssan N' estaria mes goixosa. Despues d' un sarau magnífic, E' una gran sala qu' adornan Dràp de ràsos y catifas, Es novís alegres sopan. Molts de señors, molts de pàges, Sas damas qu' heyá son moltas; Pero en graci y hermosura Sa Contessa guaña á totas. Acabada ja sa festa, Esgotadas ja sas copas, Es novís sa despedeixen Dets amigs que tant els honran. Just com entran dins es cuarto Toca es rellotje las dotze, Y enb una friseta negra Es cobrillit se transforma. Cuatre atxas de cera groga Estan cremant dins s' alcova, Y demunt es llit estesa Una jova blanca y rossa. Inmòbil Don Jordi es quéda, Axò que veu l' aborrona, Péga un crit, y mes paraulas, No li surtan de sa boca. Sa Contessa crida auxili, Es criäds, es pàges corren; Per tot miran, y sols veuen A Don Jordi qui tremola. Mentras tant un altre pàge Entra y diu á sa señora: Are han vengud á fér sebre Qu' es morta Dona Ramona. IX. Espòs meu, tu qui m' estimas En s' ardor que jo t' estim, Per què ets uys te llagrimetjan? Per què vas tan pensatiu? Per esser tots dos ditxosos Lluñ del mon tots dos vivim: Si som jo sa teua gloria, Per què 't veitg tan afligid? - Si es ver qu' ets sa meua gloria Per què te alluñas de mí? ¿Per què t' en vas tota sola A plorar devòra es riu? - M'has vista tu que plorava? No 'n fassas cas, no: jo 'stig Devòra tu tan contenta! Jo som en tu tan felis! - Em dius tú qu' ets venturosa Y plòras mentras m' ho dius? - ¡Espòs meu, si tu sabéssas Lo que tant me fa patí! - ¡Si sabéssas quina péna Té es meu cor tan oprimid! - Un añy fa que mos casárem. - El fará demá matí. - Cuant sortiam de l' iglesia Ple de goig sentia es pit, Y topárem una veya Asseguda en es camí. Totom diu qu' es una bruxa Que te pacte en s' inimig, Y s' acostá y á s' oreya Axó no més em va dir: «Abans de qu' es sòl se pònga Conta sas flòrs des jardí. » - Y cuantas flors ey trobares? - Trescentas xexanta cinc. Cada dia els he contadas Y em tremolavan es dits, Y una flor, se mes hermosa. Em faltava cada pic. - ¿No sabs tu qu' heyá un astròleg, Que fa molt de temps que viu Dins una torre esfondrada D' aquell castell tan antig? Cuant sortiam de l' iglesia S' acostá devora mí, Y amb una veu molt profunda Em doná aquest sòl avis. «Contarás bé sas estrellas En punto de mitja nit.» - Y cuántas estrellas véres? - Trescentas xexanta cinc. Cada vespre els he contadas, Plorant casi com un nin, Y s' estrella mes hermosa Em mancava cada pic. Mira el cèl, qu' está de negre, Mira 'l que demá matí No tendrá ja cap estrella. - Ni cap flòr tendrá 's jardí.
X. ¿Veus aquella polsaguéra Qu' alsa corrent un cavall? Sents que tròta? Sents que tròta? Qui li cualca no s' Don Juan? - Ay mara, la meua mara, Prest á sa torre pujau, Y mirau si 's cavallér Demunt sa terra ombra fa. - ¿Qué me dius, filleta meua, Qu' em vols di' amb aquest esglày? Ton marid es el qui vé. - Mon marid qui 'm vé á matar. - Qué me dius, filleta meua? Si es éll qui t' estima tant! - Ay mara, la meua mara, Tot vos ho hauré de contar. Ja sabeu qu' un més havia, Sols un més qu' eram casads, Cuant per desgraci á la guèrra Don Juan s' en hagué d' anar. Per recordansa una prenda Jo li deya qu' em deixás; Que fos gelós no sabia, Y éll s'ombra seua em deixá. Cuant s' en anava, en es pàti Sols feya ombra es seu cavall, Y á sa pared d' es meu cuarto Sa seua ombra es va quedar. Sèt semmanas se passaren, Y un capvespre p' es meu mal An es page qui 'm lletgia Fito fito el vaig mirar. S' ombra qu' era molt obscura, Que llevónses era igual A sa qu' en punt de mitg dia Ets abres en terra fan, Poc á poc, ay mara meua! Ménos fosca es va tornar, Com si una boyrina clara Baix d' es sòl s'hagués posad. Sols tres dias se passaren Y es page em besá sas mans; S' ombra era com sa d' ets abres Cuant sa lluna está en es cuart. Sols tres dias se passaren Y es page s' ajonoyá; S' ombra era com sa d' ets abres Cuant el cèl está 'strellat. Ay mara, la meua mara! Qué mes vos teng de contar? No havian passad tres dias... S' ombra del tot s' apagá. - Sents, sents el cavall que tròta? El cavallér entra ja, Y antes qu' el mirás s' esposa Totduna en tèrra mirá. Y tan prest com mirá en terra Un crit doná molt amarg, Y entre es brassos de sa mara Desmayada va tombar. - Correu pàges, correu pàges Veniu prest aquí Don Juan, Qu' ha causad á vostr' esposa Tanta alegría un desmay. - Mara, mara descuidada, D' alegría no será: Será qu' ha vist sa meu' ombra Y li ha féta faredad. Jo m' en vaig aná á la guèrra Com un cavallér honrad, Es meu còs ombra no feya, Sols ne feya 's meu cavall. Sèt semmanas se passaren Y un poc d'ombra 'm va sustar: S' ombra era com sa d' ets abres Cuant el cèl está 'strellat. Sols tres dias se passaren Y em vaig teme qu' en es camp, Feya ombra com sa d' ets abres Cuant se lluna está en es cuart. Sols tres dias se passaren, Y jo m'en venia aviat, Qu' aquella ombra 'm perseguia Com s' inimig mes fatal; Poc á poc s' enfosquí s' ombra Just com sa qu' ets abres fan, Cuant una boyrina clara An es sol li está devant. No havian passad tres dias, Tota s' ombra feya ja, Y es precis qu' an aquest' ombra La cubresca jo de sang. - XI. Què 's de llàrg aquest camí! Aquest sòl què 's de calent! Jo 'm múir de sed, y no sent Remor d' aygo per aquí! Pastoret, bon pastoret, Axí Deu te beneyesca, ¿No 'm darias aygo fresca, Que m' estig morint de sed? - Seguiu, jermà, per amunt, Entrareu dins una plèta, Y si preniu per la dreta Un torrent veureu al punt. - De polls gròssos un apleg Desd' aqui comèns á veure, Allá si que podré beure... Ay, qu' es torrent está sec! Traginér, bon traginér, Qu' á ciutad anau cap dret, Jo m' estig qu' em múir de sed, No 'm direu que teng de fer? - Seguiu per amunt, jermà, Passareu per prop d' un hort, Y veureu per bona sort Qu' una síni han féta allà. (sínia, sénia: La Cénia, Tarragona) - Ja 'm pareix veure es cintéll... Ay quin clòt! qu' es de farest! Qu' es de fondo! y no heyá rest Per tréure un poc d' aygo amb éll. Jo m' estig morint de sed: Llauradó, bon llauradó, Daum' aygo, axí Deu vos do
Aquest añ un bon esplet.
- Entrau dins es bosc, veureu Com un pont formad de peñas, Y no lluñ d' aquestas señas Una fònt ey trobareu. - Es cap derrér veig es pont, Jesus! quin bosc tan espès... Cerc y cerc y no trob res, P' en lloc pug trobar sa font. Ja comèns á sentí 's fred: Ay qu' es dia, es sòl s'en va! Ermitá, bon ermitá, Jo m' estig morint de sed. - Fill meu, d' aquest bosc sortiu Caminau, feivós avall, Trobareu molt prest un vall, Per sus mitg ey passa un riu. - Per un caminoi estret S' en debaixa es pelegrí, Y abans qu' arrib á la fi Prop des riu cau mort de sed. Y l' entèrran dins uns fòssos, Y s' aygo qu' en vé á la plena Trascolant per dins s' arena Li remuya tots ets òssos. XII. Per una cóma desèrta S'en venia un pelegrí, Cantant una cansó alegre Amb un tò de veu molt trist. De cada passa que dóna Faredad li fa 's trapitg; Y tots es abres que tròba Están ò secs ò mostís. Una iglesia á sa vorera Va trobar de son camí: Sas pareds té molt oscuras, Es portal té molt antig. Dalt una torre esfondrada Va sentir gemecs seguids, Com es d' una mara jova Qu' ha perdud son primer fill. Y era un mussòl qu' ey venia, Qu' ey venia cada nit, Y no sáben d' hont venia Que ja may ningú l' ha vist. Feya fosca, fosca negra, Cuant entrar ey va dedins: No y havia altar ni ciris, Sols una tómba allá 's mitg, Y demunt ey resplandia, Amb un resplandor molt trist, Un llantonér qu' aguantava Llantons encesos á mils. Alguns axuxí s' apagan Perque s' òli han consumid, D' altres que claror no davan Se n' encénen axuxí. Un mònjo heyá qui 's pasetja D' un hábit negre vestid, Y riu si un llantó s' apaga, Si un s' encén dóna un suspir. - O fraret, lo bon fraret, Quín es aquest monastir? ¿Voldriau darme posada Per aquesta santa nit? - Aquesta nit será llarga, En tèrra heurás de dormir, Y no tèmas qu' et despèrtan Fins qu' el mon fassa un croxid. Jo som la mòrt: tots ets hòmos Un llantó ténen aquí: Cuant se seua llum s' apaga Es señal qu' han de morir. - Com tremola, com tremola Concirós el pelegrí! Té 'ts uys que li llagrimetjan, Es seu còr fa s' esclafit. Un llantó que s' òli acaba, Li señalava amb so dit, Y la mort li responia: Es el teu, bon pelegrí. - Possaumí un poquet d' òli, Que som jove per morir... Aloménos cuatre gotas, Sols que bast per una nit. - Pero sord éra aquel mònjo Y es seus gemecs no sentí, Ni li haguera dad consòl Per mes qu' els hagués sentids.
A UNA FALGUERA. Tot son flòrs á sa voréra D' es màrges y d' es camins: Es desèrt que mes trist éra Floreix en sa primavéra Com floreixen es jardins. No falta, si bé s' obsérva, Cuant vé son témps una flòr Qu' adorna es brot de cad' herba, Y s' hermosura consérva Fins qu' es mostía y se mòr. Una es blanca com s' estrella Qu' es vel de sa nit esmàlta, Un' altra per maravella Es vermeya com se gàlta De ruborosa donsella. Una imita es grog de s' òr, S' altra es blau del cèl mes fi, Y també heyá cualque flòr Que de colors un tresòr Té com s' àrc de sant Martí. Però may he vist que fés Flòrs un' herba molt estraña Qu' abunda p' es sementés, Per sas comas y muntaña De sa vila qu' estim més. Es planta de forma rara, Y per cèrt no merexia, Qu' amb élla fos tan avara Naturalesa qu' es mara De tot cuant sa tèrra cria. De molt esquisit trebay Té sas fuyas sempre verdas, Y es mitg de s' incult espày Las òbri com un ventay D' entreteyàdas esquerdas. Y com es tan falaguéra Que pareix de filigrana, Encara que flòr no 'spéra Li basta es nom de Falguéra (helecho) Per mostrarse tan ufana. Planta hermosa, ¿qui t' ha dad Un nom que sòna tan dols? Téns es nom mes agraciad Qu' he sentid may entre 's molts Qu' á sas hérbas han posad. Que mo diguéssas voldria, Si se meua veu enténs, Perque té tanta armonía, Que no 'l sént sens alegría, Y t' estim sòls perqu' el téns. Còsa es trista que no surta Es mitg de sa teua pàuma Ni una flòr de vida curta, Cuant ne té se verda murta, Cuant ne té se pòbre vàuma. Cuant cad' añy de flòrs se vest Tota planta hermosa ò lletja, Sia qu' algun temps mes prest La sembrasen dins un test O nasqués dins una esquetja. Emperó si ara 't recòrd Aquesta desdicha teua, Sols es per darte conhòrt, Perqu' axí sa teua sòrt S' asembla mes á sa meua. Tú ets verda com s' esperansa, Y mòrs antes de florí, Per axò éts una semblansa De s' esperansa qu' em cansa Y may se cumpleix en mí. Y molt mes que p' es paratje Aquí hon te sòlc veure jò, Molt mes que p' es téu fuyatje T' estim perqu' ets un imatje... Un' imatje d' es méu cò.