Mostrando las entradas para la consulta tossut ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta tossut ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 25 de enero de 2024

Lexique roman; Conte - Copada

Conte, Cointe, Cuende, adj., lat. comptus, cultivé, gracieux, aimable.

Terras contas e non contas.

(chap. Terres cultivades, conreades, llaurades, traballades, y ermes. 

Als textos antics se trobe “cultos et eremos”, "cultas et eremas" y varians, declinassions.)

Tit. de 1253. Arch. du Roy., J, 323.

Terres cultivées et non cultivées.

Si m ten fin' amors coint' e gai.

B. de Ventadour: Era non vei.

Ainsi pur amour me tient aimable et gai.

Tals s'en fai conhtes e parliers.

B. de Ventadour: Pel dols chant.

Tel s'en fait gracieux et parleur.

En est sonet cuend' e leri.

A. Daniel: Ab guay.

En ce sonnet gracieux et léger.

Mout ai estat cuendes e gais.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

J'ai été moult gracieux et gai.

2. Conge, Conje, adj., poli, gracieux, aimable, gentil.

En un leu chantar conge.

Giraud de Borneil: Razon.

En un léger chant gracieux.

Qual pro y auretz, dompna conja?

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta.

Quel profit y aurez-vous, dame gentille?

Car de doussa terra conja

Me trays.

Pierre d'Auvergne: Al descebrar.

Car elle me tire de douce terre agréable.

ANC. FR. Cuintes de paroles et bels.

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 21.

Chescun fu de cunseil cointes e bien sené...

Esliz unt ne sai kels ne kanz

De plus cuint è des miex parlanz.

Roman de Rou, v. 819 et 6062.

3. Cointamen, Cueindamen, Conhdamens, adv., gracieusement, poliment, proprement.

Peirol, violatz e chantatz cointamen

De ma chanson los motz e 'l so leugier.

Albert de Sisteron: Bon chantar.

Peyrol, jouez et chantez gracieusement les mots et la musique légère de ma chanson.

Cueindamen vol manjar molt.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Il veut manger très proprement.

Conhdamens ai estat dezamoros.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

J'ai poliment cessé d'être amoureux.

ANC. FR. Li chamberlenc mult kuintement

Fist el duc sun cumandement.

Roman de Rou, v. 7085.

ANC. CAT. Coindament. ANC. IT. Contamente.

4. Coindet, Cuendet, Cunhdet, adj., gracieux, gentil, accort.

Vostre gen cors cuendet e gay.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Votre gentille personne gracieuse et gaie.

Perqu'ieu sui cuendeta e guaia.

La comtesse de Die: Ab joi.

C'est pourquoi je suis accorte et gaie.

S'ieu sabi' aver guizardo

De chanso, si la faria,

Ades la comensaria

Cunhdeta de motz e de so.

Berenger de Palasol: S'ieu sabi' aver.

Si je savais avoir récompense d'une chanson, si je la ferais, je la commencerais dès à présent gentille de mots et de musique.

5. Coindia, Cueindia, Cunhdia, Cunthia, s. f., grâce, politesse,

courtoisie, charme. (chap. Facundia. Fassilidat y desenvoltura al parlá, elocuensia, desparpajo, fluidés, grassia, cortesía o cortessía, etc.)

Al mieu semblan non seria

Lo paradis gent complitz de coindia

Senz leis.

B. Calvo: S'ieu ai perdut.

A mon avis le paradis ne serait pas agréablement accompli de charme sans elle.

E gens parlar et avinens cunhdia.

G. Faidit: Chant e deport.

Et gentil parler et avenante politesse.

Beutatz e valors e cueindia,

Dona, creis en vos quascun dia.

Pons de Capdueil: S'anc fis ni dis.

Beauté et mérite et grâce, dame, croît en vous chaque jour.

De gran beutat e de gran cunthia.

P. Vidal: Mai o.

De grande beauté et de grand charme.

6. Coindansa, Cuendansa, Cundansa, s. f., accointance, agrément, aménité.

E qu'om non aia coindansa

Ab paubra persona.

P. Cardinal: Falsedatz.

Et qu'on n'ait pas accointance avec pauvre personne.

Vuelh sa cuendans' e sa paria.

Pons de Capdueil: S'anc fis ni.

Je veux son accointance et sa compagnie.

Qu'apres ai sa cundansa.

E. Cairel: Can la freidors.

Que j'ai appris son aménité.

7. Cundezia, s. f., gracieuseté.

Com marqueza qu'es ses par de cundezia.

T. de Giraud Riquier et de Jordan: Senher Jorda.

Comme marquise qui est sans pareille de gracieuseté.

ANC. FR. Hons qui porchace druerie

Ne vaut noient sans cointerie.

Roman de la Rose, v. 2146.

8. Coindeiar, Condeiar, v., embellir, faire politesse, ajuster.

E 'l joven cors c' ades gensa e coindeia.

Rambaud de Vaqueiras: Eissamen ai.

Et le joli corps qui s'arrange et embellit toujours.

Aquella que miels parla e coindeya.

Aimeri de Peguilain: Destreitz cochatz.

Celle qui mieux parle et fait politesse.

E 'l joves cors que tan gen se condeia.

Raimond de Miraval: Dona.

Et l'agréable corps qui s'ajuste si gentiment.

ANC. FR. Et se remire et se demaine

Por soi parer et cointoier...

Et se cointoient et se fardent

Pour ceux bouler qui les regardent.

Roman de la Rose, v. 9055 et 9065.

IT. Conciare.

9. Coindar, v., cajoler, caresser, disposer.

Qu'ieu no sai dir ni coindar.

Bertrand de Born: Quant vei lo.

Que je ne sais dire ni cajoler.

Qu'il se tengron per paiat

Del pres; com an coindat,

Laisson morir tanta gen.

B. Zorgi: On hom plus.

Vu qu'ils se tinrent pour payés du prix; comme ils ont disposé, ils laissent mourir tant de gens.

10. Cueyntat, s. m., compagnon, affidé.

Venc bo mati Matran e son cueyntat. Philomena.

Matran et son compagnon vint bon matin.

11. Cundir, v., orner, embellir.

Et aiso don cundir

Volra et abelir

Sa test' en aquel jorn.

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Et cela dont elle voudra orner et embellir sa tête en ce jour.

ANC. FR. Si s'en affuble et si s'apreste

De soi cointir et faire feste.

Roman de la Rose, v. 18216.

Et volentiers se cointissoient

A leur pooir et s'acesmoient.

Fabl. et cont. anc., t. III, p. 447.

12. Acoindansa. s. f., accointance, accueil, société.

Tan me feses plazer vostr' acoindansa!

Giraud le Roux: Nulhs hom.

Tant me fît plaisir votre accointance!

Tant qu'aleuges mon afan

Ab douss' acoindansa.

P. Raimond de Toulouse: Pessamen.

Tant qu'elle allégeât mon chagrin avec un doux accueil.

ANC. FR. Miex aim morir recordans ses beautés

Et son grant sens et sa belle acointance.

Le Roi de Navarre, chanson 29.

13. Acundamen, Acointamen, s. m., accointement, rapport.

A selhs que an ab vos acundamen

Que amon joy e solatz e joven.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum.

A ceux qui ont accointement avec vous, qui aiment joie et soulas et grâce.

D'arismetica sai totz los acointamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Je sais tous les rapports d'arithmétique.

ANC. FR. Je ne sai quel acointement

Vous penssez.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 318.

IT. Acconciamento.

14. Acoindar, v., accointer, fréquenter, accueillir

E qui los acointa

Fai trop gran follor.

G. Figueiras: Sirventes.

Et qui les fréquente fait très grande folie.

Pus tan fai qu'ab si m'acuynda.

A. Daniel: Ans qu'els cim.

Puisqu'elle fait tant qu'elle m'accueille avec soi.

ANC. FR. As riches se voldra tot avant acointier.

Thibaud de Mailli, p. 11.

IT. Acconciare.

15. Aconjar, v., affectionner, accointer.

Qui s'aconja

De trop human joi jauzir.

Pierre d'Auvergne: Al descebrar.

Qui s'affectionne à trop goûter jouissance humaine.

16. Reconja, s. f., enjolivement.

Que may val que reconja.

Arnaud de Marsan: Qui comte vol.

Vu que vaut mieux qu'enjolivement.

17. Reconjar, v., rapprocher, rajuster.

Can se reconjan auzeus.

Thibaud de Blison: Can se.

Quand les oiseaux se rapprochent.

IT. Riconciare.


Conteiral, s. m., contemporain.

Mos conteirals de mon linage.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Galates.

Mes contemporains de mon lignage.


Contempner, v., lat. contemnere, mépriser.

Totz los heretges contempnet e reproet.

L'Arbre de Batalhas, fol. 14.

Il méprisa et réprouva tous les hérétiques.

ANC. FR. Son insolence de contemner ainsi les loix.

Amyot, trad. de Plutarque, Vie d'Alcibiade.

Alors pourriez en verité

Contemner leur autorité.

C. Marot, t. IV, p. 188.

IT. Contennere.

(ESP. Desestimar, menospreciar, se parece a condenar según el uso.

Chap. Menospressiá, contemnere en latín s'assemelle a condemnare, condená.)

 

Content, adj., lat. contentus, content.

El es fort mal content.

Chronique des Albigeois, col. 69.

Il est fort mal content.

CAT. Content. ESP. Contento. PORT. Contente. IT. Contento. (chap. contén, contens, contenta, contentes; v. contentá, acontentá, contentás, acontentás: yo me contento, contentes, contente, contentem o contentam, contentéu o contentáu, contenten; yo me acontento, acontentes, acontente, acontentem o acontentam, acontentéu o acontentáu, acontenten. Yo me acontentaría en un segón premio del gros de Nadal.)

2. Escontentar, v., réjouir.

Al dous nou termini blanc

Del pascor vei la elesta

Don lo nous temps s'escontenta.

Bertrand de Born: Al dous nou.

Au doux nouveau terme blanc du printemps je vois l'élue dont le nouveau temps se réjouit.


Contra, prép., lat. contra, contre, en comparaison, vers, envers.

Contra felnia son fait de gran bontat;

Contra perjuri, de bona feeltat.

Poëme sur Boèce.

Contre félonie ils sont faits de grande bonté; contre parjure, de bonne fidélité.

Sembleran tut leugier

Contra la mort del jove rei engles.

Bertrand de Born: Si tut li dol.

Sembleraient tous légers en comparaison de la mort du jeune roi anglais.

Com la flors c'om retrai

Que totas horas vai

Contra 'l soleill viran.

Peyrols: D'un sonet.

Comme la fleur qu'on cite qui va à toute heure se tournant vers le soleil.

Com lo sol es plus chauz contra 'l media.

Albertet: Atrestal vol faire.

Comme le soleil est plus chaud vers le midi.

Tant tem de far contra ley faillimen.

Albert de Sisteron: Ben chantar.

Craint tellement de faire manquement envers elle.

ANC. FR. Que trestout le païs contre li acouroit.

Roman de Berte, p. 181.

CAT. ESP. PORT. IT. Contra. 

(chap. contra; té diferens significats: contra mes súo, mes servesa me apetix. No es que estiga en contra del aigua, es per a ficá ejemplos.) 

2. Contrari, adj., lat. contrarius, contraire, opposant.

E greus ira de mar,

Mas lo temps fo contraris.

V. de S. Honorat.

Et forte agitation de mer, mais le temps fut contraire.

Adv. comp. Faire neguna causa al contrari.

(chap. Fé cap cosa al contrari.)

Tit. de 1461. DOAT, t. LX, fol. 223.

(N. E. Ahora que veo 1461, fíjense cómo escribían el sí en Cataluña en ese año (y posteriores):  

¿Les suena de algo el hoc, oc, och, òc? Si no saben que es propio de la lengua de Oc y sus dialectos como el catalán, miren aquí abajo:)

Faire aucune chose au contraire.

En contrari afferman.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXXXVII, fol. 236.

Au contraire ils affirment.

Per contrari puesc dir.

Serveri de Girone: Del mon volgra.

Je puis dire par contraire.

Substantiv. Hoc e no son duy contrari.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

(chap. Sí y no son dos contraris. Igual encara ña algún ase catalaniste o somera catalanista que no u sap. Se trobe escrit oc, òc, och, hoc, y potsé alguna varián mes. Los diputats o deputats del General de Cathalunya, al 1461 y encara después, escribíen - y seguramén díen - oc, òc, och, hoc : lo nostre sí actual. Y volen fé creure que lo catalá es una llengua diferenta al ocsitá, provensal, cuan sol es un dialectet en una mica de química de la probeta de Pompeyo Fabra. Dante ya explicabe algo de aixó (sì, sí, oui, oil, oc) al seu llibre escrit en latín “De vulgari eloquentia, liber primus”.)

De Vulgari Eloquentia, 1577

Oui et non sont deux contraires.

Ans a de contraris tan.

T. de G. de Mur et de G. Riquier: Guiraut Riquier.

Mais il a tant de contrariétés.

CAT. (chap.) Contrari. ESP. PORT. IT. Contrario.

3. Contrariament, adv., contrairement, d'une façon contraire.

Deves procezir contrariament.

Eluc. de las propr., fol. 93.

Devez procéder d'une façon contraire.

4. Contrarios, adj., lat. contrarius, contraire, contrariant, adversaire.

Que sol esser fis e bos,

Mas er m'es contrarios.

Aimeri de Peguilain: Eissamens.

Qu'il a coutume d'être fidèle et bon, mais maintenant il m'est contraire.

E us yverns braus e contrarios.

P. Cardinal: Non es cortes.

Et un hiver rude et contrariant.

Quar mala molher es contrarioza.

Eluc. de las propr., fol. 71.

Car méchante femme est contrariante.

Substantiv. Ni blandis sos contrarios.

G. Riquier: Kalenda.

Ni flatte ses adversaires.

ANC. FR. Iriéement parla li luz

Qui moult esteit contraliuz...

Un vileins prist feme à espuse

Qui moult esteit contraliuse.

Marie de France, t. II, p. 64 et 379.

ANC. CAT. Contrarios. ESP. Contrarioso. (chap. contrariós, contrariosos, contrariosa, contrarioses. v. contrariá, contradí, portá la contraria.)

5. Contrariosamen, adv., contrairement.

Senton diversamen o contrariosamen.

Trad. de la Regle de S. Benoît, fol. 76.

Ils sentent diversement ou contrairement.

6. Contrariaire, s. m., contradicteur.

Quan poirai, lhi serai contrariaire.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 93.

Quand je pourrai, je lui serai contradicteur.

ANC. ESP. (contradictor) PORT. Contrariador.

7. Contrarietat, s. f., lat. contrarietatem, contrariété.

Per gran contrarietat de vens.

(chap. Per gran contrariedat de vens; lo ven, los vens bufaben en contra, o be no bufaben.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 211.

Par grande contrariété de vents.

Se a tu fai contrarietat.

(chap. Si a tú (te) fa (alguna) contrariedat.)

Trad. d'Albucasis, fol. 29.

S'il te fait contrariété.

Adv. comp. Per bona fe e ses mal engien e ses contrarietat.

Statuts de Montpellier de 1204.

Par bonne foi, et sans mauvais artifice, et sans contrariété.

CAT. Contrarietat. ESP. Contrariedad. PORT. Contrariedade. IT. Contrarietà. (chap. contrariedat, contrariedats.)

8. Contraria, s. f., contradiction, résistance.

Cant au K. Martels la contraria.

(chap. Cuan Carlos Martel va sentí, escoltá la contraria, contradicsió.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 2.

Quand Charles Martel entend la résistance.

ANC. ESP. Contraria.

9. Contrariamen, s. m., contrariété, opposition.

Aquelas acordansas ni 'ls contrariamentz.

(chap. Aquelles acordanses ni los contrariamens.)

Ab las autras estellas.

P. de Corbiac: El nom de.

Ces concordances et les oppositions avec les autres étoiles.

10. Contrariar, v., contrarier.

E 'l tieu filhs non contraria

Ton voler neguna ves.

(chap. Y ton fill (lo teu fill: Jesús) no contrarie lo teu (ton) volé cap vegada. - Vaya fill que teníe la vera, verdadera, virgen: María.)

P. Cardinal: Vera vergena.

Et ton fils ne contrarie ta volonté aucune fois.

Qu'aissi sui fis qu'on plus mi contraria,

Siec son coman e 'l fas tot a sa guia. (guia: guisa)

G. Pierre de Cazals: Ja no cugey.

Que je suis ainsi fidèle qu'où elle me contrarie plus, je suis son commandement et je fais tout a sa guise.

Part. prés. Qu'ie us fos contrarians

Ab digz mals dizedors.

Gaubert Moine de Puicibot: S'ieu anc jorn.

Vu que je vous fus contrariant avec mots méchants parleurs.

CAT. ESP. PORT. Contrariar. IT. Contrariare.

11. Contrastius, adj., contrariant.

Mas ben suy contrastius

En tot quan puesc.

P. Cardinal: Non es cortes.

Mais je suis bien contrariant en tout ce que je puis.

12. Contrastaire, s. m., contrediseur, contrariant.

Car d'aisso m'es contrastaire.

(chap. Ya que de aixó, aissó, açó, me es contrastadó, contradién: me porte la contraria en aixó.) 

T. de G. de S. Gregori et de Blacas: Seingner.

Car de cela il m'est contrediseur.

ANC. ESP. Contrasto. IT. Contrastatore.

13. Contrast, s. m., débat, querelle, contraste.

Que las lebres an contrast als lebriers.

Guillaume de Tudela.

Que les lièvres ont querelle avec les lévriers.

Angel non ha contrast en sa virginitat, car non ha cors ni carn; angels es purs esperitz. V. et Vert. fol. 94.

Ange n'a point de débat en sa virginité, car il n'a corps ni chair; ange est pur esprit.

ANC. CAT. Contrast. ESP. PORT. Contraste. IT. Contrasto. (chap. contrast, contrasts; v. contrastá: contrasto, contrastes, contraste, contrastem o contrastam, contrastéu o contrastáu, contrasten.)

14. Contrastar, v., lat. contrastare, contredire, opposer.

Doncx ben es fols qui ab Turcx mov conteza,

Pus Jesus Crist no lor contrasta res.

Le chevalier du Temple: Ira e dolor.

Donc est bien fou qui avec Turcs meut querelle, puisque Jésus-Christ ne leur contredit rien.

Lai on amor vol renhar,

Razos no pot contrastar.

Aimar de Rochaficha: Si amors fos.

Là où amour veut régner, raison ne peut contredire.

ANC. FR.

N'i a ne fort ne fièble ki à Rou contrestace.

Roman de Rou, v. 1441.

CAT. ESP. PORT. Contrastar. IT. Contrastare.

15. Contestar, v., lat. contestare, contester, disputer.

Avian contestada la leit (sic)... Pois que la leis es contestada.

Trad. du Code de Justinien, fol. 5.

Ils avaient contesté la cause... Après que la cause est contestée.

CAT. ESP. PORT. Contestar. IT. Contestare.

16. Encontra, prép., contre, vis-à-vis, vers, en comparaison de.

Ni no conselh a cels del Caupiduelh

Qu' encontra 'l rey passon tost en Campanha.

P. Vidal: Quor qu'om.

Ni je ne conseille à ceux du Capitole que contre le roi ils passent promptement en Campanie.

Encontra 'l prim rai del solelh.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia.

Vis-à-vis le premier rayon du soleil.

Ja mos chantars no m'er honors

Encontra 'l ric joy qu'ai conques.

B. de Ventadour: Ja mos.

Jamais mon chant ne me sera honneur en comparaison du bonheur que j'ai conquis.

Adverb. Nul temps no venran encontra.

Titre du Périgord de 1271.

En aucun temps ils ne viendront contre.

Adv. comp. Il venc a l'encontra, et il dis: Senher, ben sias vos vengutz.

V. de Guillaume de Cabestaing.

(chap. Ella va vindre al encuentro, y ell va dí: Siñó, ben siguéu vos vengut: sigáu benvingut.)

Elle vint à l'encontre, et elle dit: Seigneur, vous soyez bien venu.

ANC. FR. Nous leur devions aidier encontre le Soudanc de Damas.

Joinville, p. 108.

Sunt asemblet encuntre mei.

Anc. trad. du Ps. Ms. n° I, ps. 58.

Li empereur ala encontre lui et le reçut moult honorablement.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 179.

Encontre la pasche est venuz.

Marie de France, t. II, p. 420.

ANC. CAT. ESP. Encontra. IT. Incontra. (chap. en contra, contra, al encuentro.)

17. Encontre, s. m., encontre, rencontre.

E pus alhors vau mudar mon estatge,

Bon encontre m don Dieus e bon intratge.

G. Faidit: Tant ai sufert.

Et puisque je vais changer ailleurs ma demeure, Dieu me donne bon encontre et bonne entrée.

Al encontre dels brans foc e flama salis.

Roman de Fierabras, v. 2132.

A la rencontre des glaives feu et flamme jaillit.

Lor salon al encontre dereire e denant.

Guillaume de Tudela.

Ils leur saillissent à l'encontre derrière et devant.

ANC. FR. Et allèrent à son encontre tous les plus grans de l'hostel du duc.

Monstrelet, t. II, fol. 100.

Si d'aventure... elles en rencontroient en la rue... c'est mal encontre.

Arrêts d'amour, p. 766.

Mais aux petits va tousjours à l'encontre.

Desmasures, trad. de l'Énéide, p. 271.

CAT. Encontre. ESP. Encuentro. PORT. Encontro.

IT. Incontro.

18. Encontrada, s. f., rencontre, occurrence.

Lo somi s'averet; mala fos l'encontrada.

Roman de Fierabras, v. 5080.

Le songe s'avéra; la rencontre fut mauvaise.

19. Encontramens, s. m., rencontre, choc.

Que Mars, que tan es fels, cant l'es encontramens,

S' apaza tot per ela.

P. de Corbiac: El nom de.

Que Mars, qui est si cruel, s'apaise entièrement par elle, quand il lui est rencontre.

Elh encontramens dels vens. Liv. de Sydrac, fol. 46.

Le choc des vents.

ANC. FR.

Si m'en pusse venger en nul encuntrement.

Roman de Horn, fol. 19.

ANC. CAT. Encontrament. IT. Incontramento.

20. Encontrar, v., rencontrer.

N' Uget, et ieu vauc si nuz,

Que si laire m'encontraria,

No m tolria, si no m daria.

(chap. Huguet, y yo vach tan despullat, que si un lladre me trobare, no me robaríe, toldríe, sino que me donaríe, daríe.)

T. de Hugues et de Regulaire: Cometre us.

Seigneur Hugues, et je vais si nu, que si voleur me rencontrerait, il ne m'ôterait, s'il ne me donnerait.

Encontrey pastora ses par.

(chap. Yo me vach trobá, topetá en, una pastora sense parella. Tamé pot sé sense par, que no ña datra com ella.)

J. Estève: L'autr'ier.

Je rencontrai bergère sans pareille.

S'ieu m'encontre un jorn ab sos bailos,

Que m guerreyo, ieu los farai dolens.

Boniface de Castellane: Sitot no m'es.

Si je me rencontre un jour avec ses baillis qui me font la guerre, je les ferai dolents.

Car si s'encontron d'un voler

Dui fin amic e d'un talan.

Giraud de Borneil: Nuilla res. (nuilla : nulha : nula; res : cosa, algo; res acabará significán “nada”. No tinc res; no me fa mal res, etc.) 

Car si deux purs amants se rencontrent de même vouloir et de même désir.

Substantiv.

Mas li baro de Fransa lor son al encontrar.

Roman de Fierabras, v. 3423.

Mais les barons de France leur sont au rencontrer.

ANC. FR. Encor se crient d'estre encontrez.

Roman du Renart, t. I, p. 205.

Si dous chars i éust venuz,

Bien se poïssent encontrer

E largement outre passer.

Marie de France, t. II, p. 464.

Trois lieues outre encontrèrent le roi d'Angleterre.

Monstrelet, t. 1, fol. 15.

CAT. ESP. PORT. Encontrar. IT. Incontrare.


Contrabillar, v., chanceler, trébucher.

Engans estai en pes

E lials fes contrabilla.

Marcabrus: Lanquan.

Tromperie est en pied et foi loyale chancelle.


Contrada, s. f., contrée, pays.

Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. II, p. 268.

Am tan foron en la contrada.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Alors ils furent dans la contrée.

ANC. ESP.

Contra tierras de Lara faza una contrada.

V. de S. Domingo de Silos, cob. 265.

IT. Contrada.

2. Encontrada, s. f., contrée.

Tota Basconn' e Aragos (N. E. Basconna, Vasconia, Basconia, país vasco, basco, Euskadi.)

E l'encontrada dels Gascos,

Saben quals es aquist canczos.

V. de Sainte Foy d'Agen.

Tout le pays basque et l'Aragon et la contrée des Gascons, savent quelle est cette chanson. (N. E. Aquí dice el poeta que en Euskadi conocían esta canción escrita en romance occitano, provenzal, plana lengua romana.)

De dos cavalliers qu'ieu sai

Qu'estan en un' encontrada.

(chap. De dos caballés que yo sé

que están a una encontrada.)

T. de l'Oste et de Guillaume: Guillem razon.

De deux cavaliers que je sais qui sont en une contrée.

De totas encontradas

Estranhas e privadas.

Arnaud de Mareuil: Rasos es.

De toutes les contrées étrangères et connues.

ANC. ESP.

Que por esta encontrada que yo tengo guardada.

Poesías del Arcipreste de Hita, cop. 934.

ANC. CAT. Encontrada.


Contrit, adj., lat. contritus, contrit, repentant.

Peccador non contrit veramen.

Doctrine des Vaudois.

Pécheurs non contrits véritablement.

CAT. Contrit. ESP. PORT. IT. Contrito.

2. Contricio, Contrixio, s. f., lat. contritio, contrition.

Contricios aver.

Brev. d'amor, fol. 109.

Avoir contritions.

Lo santz vi la contrixion.

V. de S. Honorat.

Le saint vit la contrition.

CAT. Contrició. ESP. Contrición. PORT. Contrição. IT. Contrizione. (chap. contrissió, arrepentimén, repentimén)

3. Contrimen, s. m., contrition.

Repentimen requier grand dolor e contrimen de cor.

V. et Vert., fol. 67.

Repentance requiert grande douleur et contrition de coeur.

Contumax, adj., lat. contumax, contumace, opiniâtre.

Sera desobediens o contumax.

(chap. Sirá desobedién o tossut, caborsut.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 39.

Sera désobéissant ou opiniâtre.

- Qui refuse de comparaître en justice.

E sia estat contumax per I an.

Cout. de Condom de 1313.

Et ait été contumace pendant un an.

Substantiv.

Garda que l' endurzitz contumax no ti vensa.

V. de S. Honorat.

Prends garde que l'opiniâtre endurci ne te vainque.

ANC. FR. Les chevaulx mignots et rebelles sont modérés par le frein, et les chiens contumaces sont liés et retenus au collier.

Anc. trad. des Politiques d'Aristote, fol. 55.

CAT. ESP. PORT. Contumaz. IT. Contumace.

2. Contumacia, s. f., lat. contumacia, contumace, opiniâtreté.

La contumacia de Frederic contra la Glyeia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 187.

L' opiniâtreté de Frédéric contre l'Église.

Mas si el vol perseverar en aquela contumacia.

Trad. du Code de Justinien, fol. 14.

Mais s'il veut persévérer en cette contumace.

Racine a dit:

L'esprit de contumace est dans cette famille.

Racine, les Plaideurs, act. II, sc. 5.

- Défaut de comparution de l'accusé.

Los fetz citar, mas els no comparegro pas, perque foro mes en contumacia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 205.

Il les fit citer, mais ils ne comparurent pas, c'est pourquoi ils furent mis en contumace.

CAT. ESP. PORT. IT. Contumacia.


Contumelia, s. f., lat. contumelia, affront, injure.

(chap. afrenta, injuria, honta.)

O si el li fei grant contumelia, so es, gran anta.

Trad. du Code de Justinien, fol. 16.

Ou s'il lui fit grand affront, c'est-à-dire, grande honte.

ANC. FR. Remplis de sales injures et contumélies.

F. P. Crespet, Trad. de Tertullien, aux mart.

L'aspreté des plus atroces contumélies.

Camus de Belley, Diversités, t. I, fol. 283.

Et que nesung autheur

Extraire sçeust telle contumelie.

Cretin, p. 120. 

Antonius commencea à dire et à faire plusieurs choses en contumelie et au desadvantage de luy.

Lesquels ne pouvoient plus souffrir ne endurer les injures et contumelies qu'on leur faisoit.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie d'Antoine.

CAT. ESP. PORT. IT. Contumelia.

2. Contumeliosament, adv., injurieusement.

Contumeliosament blasfemavo sancta Magdalena.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 168.

Ils blasphémaient injurieusement sainte Madeleine.

ANC. FR. Ils veirent qu'on le trainnoit ainsi contumelieusement lié et garoté.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie de Philopoemen.

Aulcune chose dire et prononcer medisamment et contumelieusement.

Anc. trad. du tr. des Off. de Cicéron, p. 60.

CAT. Contumeliosament. ESP. PORT. IT. Contumeliosamente.

3. Contumeliar, v., honnir, couvrir d'opprobre.

Part. pas. Flagellatz e contumeliatz.

V. et Vert., fol. 64.

Flagellé et couvert d'opprobres.

(chap. Afuetat, flagelat, y cubert d' oprobis, honta, ahontat, insults, insultat, escupiñat a la cara, com li van fé los Judíos a Nostre Siñó Jesús.)


Convit, Covit, s. m., lat. convivium (N. E. como la obra de Dante),

festin, repas, invitation.

(chap. Convit, convits; v. aconvidá, convidá: yo te aconvido, convido, convides, convide, convidem o convidam, convidéu o convidáu, conviden.)

An tolt dons e convitz.

Giraud de Borneil: Lo doutz.

Ont supprimé dons et festins.

Podetz ben en Peitau o en Fransa

Morir de fam, s'en convit vos fiatz.

T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges.

Vous pouvez bien en Poitou ou en France mourir de faim, si vous vous fiez en invitation.

Fetz I gran covit de mot nobles homes.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 109.

Il fit une grande invitation de très nobles hommes.

Ieu vi, ans que fos faiditz,

Si fos per amor donatz

Us cordos, qu'adreg solatz

N'issia e ricx covitz.

Aimeri de Peguilain: Mantas vetz.

Je vis, avant qu'il fût exilé, que si un cordon fût donné par amour, il en sortait adroit entretien et noble invitation.

ANC. FR. En un convif où il y avoit plusieurs assis à la table.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie d'Antoine.

A Abbeville où ledit duc de Bourgogne feit, pour sa bienvenue, un honnorable convi.

Monstrelet, t. I, fol. 6.

La maison où ils tenoient leurs grans convis.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 444.

Les convis et banquets plus grands et plus prodigues qu'en nul autre lieu.

Comines, t. 1, p. 14.

CAT. Convit. ESP. PORT. Convite. IT. Convito.

2. Convidar, Covidar, v., lat. convivare, convier, inviter.

E car tan jen m'en convidatz,

E per vostr' amor, manjarai.

Roman de Jaufre, fol. 48.

Et parce que vous m'en conviez si bien, et pour votre amour, je mangerai.

Mas la Gleiza esta tan endurmida

Que de passar negus hom non covida.

R. Gaucelm de Beziers: Ab grans trebals.

Mais l'Église demeure si endormie qu'elle ne convie personne de passer.

Gent aculhir, gent covidar.

B. d'Auriac: En Guillem.

Gentiment accueillir, gentiment inviter.

Qu'els en puesc ben servir, quan los ai covidatz.

Izarn: Diguas me tu.

Que je puis bien les en servir, quand je les ai conviés.

Part. pas. Trastug y foro convidat.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Tous y furent conviés.

CAT. ESP. PORT. Convidar. IT. Convitare.

3. Descovidar, v., non convier, ne pas inviter.

Part. pas.

N Augier, tost auretz trobat so que sercatz,

Que ab cascun intras manjar descovidatz.

T. d'Augier et de Bertrand: Bertran vos.

Seigneur Augier, bientôt vous aurez trouvé ce que vous cherchez, vu que vous entrez manger avec chacun sans être invité.

CAT. ESP. Desconvidar.

4. Envidar, v., lat. invitare, inviter, convier.

E venc un jorn en aquesta encontrada per servir lo e per envidar lo al sieu castel.

(chap. Y va vindre un día an esta encontrada per a servíl y per a invitál al seu castell.)

V. de Bertrand de Born.

Et il vint un jour en cette contrée pour le servir et pour l'inviter au sien château.

Et a envidat sos amicx.

V. de S. Honorat.

Et a invité ses amis.

Part. pas.

A las nossas on fon envidat ab sas gens.

(chap. A les bodes, nosses, aon va sé invitat, convidat, en les seues gens.)

P. de Corbiac: El nom de.

Aux noces où il fut invité avec ses gens.

CAT. Envidar. ANC. ESP. PORT. Invitar. IT. Invitare. (chap. invitá: invito, invites, invite, invitem o invitam, invitéu o invitáu, inviten.)

5. Envit, s. m., invitation, défi.

E can vos seretz reculhitz

Ab els, e seran sermadas

Las viandas, er faitz l'envitz.

Folquet de Lunel: E nom del.

Et quand vous serez rassemblé avec eux, et que les viandes seront disposées, sera faite l'invitation.

Quar de beutat me fai envit.

Deudes de Prades: Pus merces.

Car me fait défi de beauté.

CAT. Envit. ESP. Envite (desafío; convite). PORT. Invite. IT. Invito. (chap. Convit, invitassió)


Copada, s. f., cochevis, alouette huppée.

Chant de la copada.

P. Cardinal: Sel que fes.

Chant du cochevis.

ESP. Copada (cogujada común). (chap. cogullada, cogullades, galerida cristata, que té cresta, tupé, o be porte cogulla.)

cogullada, cogullades, galerida cristata, que té cresta o be porte cogulla


domingo, 5 de diciembre de 2021

DVA, Borao, T

TABANQUE. n. Poyo o macizo levantado a la altura de una vara en las puertas de algunas tiendas, sobre todo en las abacerías.

TABARDA. n. Tunda.

TABELARIO. n. Atabalero, timpanista, voz anticuada: léese también tabelerio, tabularlo y taburario.

TABLA. n. Fondos públicos, sobre todo municipales.

TABLAJERO. a. Cortador público de la carne. - a. Practicante del Hospital. - n. Caballero de los que tiraban al tablado, juego que consistía en arrojar la lanza contra unas tablas atravesadas en palos derechos o cuairones, ganando premio el que hincaba la lanza en el tablado o el que lo pasaba de claro en claro, como puede verse en las Coronaciones de Blancas, el cual cita las reglas dadas para este juego por el fuero de Huesca de 1247.

TABLERO. c. Mostrador.

TABULLO. n. Se dice del que es rechoncho, fornido y torpe en sus movimientos: otros dicen tabollo.

TACA. p. Mancha.

TAFARRA. d. Atarre.

TAFURIA. n. Género de tributo: escribíase también tafurería.

TAJADERA. a. Compuerta para detener o desviar el agua.

TAJO. n. Tarea o trabajo abundante. - n. Sitio donde se ha de trabajar, y así se dice acudir al tajo. - a. Tajada, de ahí tome V., ese es buen tajo. (ña mol tall y poca tallada)

TAGÁN. n. El resto de tronco o vástago que queda en la vid cuando se le ha arrancado una parte: es voz local.

TALA. d. Tara.

TALA-CEBOLLAS. n. Insecto de los hemípteros.

TALAR. n. Ensuciar la ropa y aun cualquiera otra cosa. (tacar, tacá)

TALEGAZO. d. Costalada. (talecada, talegada)

TALEGUERA. n. Cereza de carne más dura que la ordinaria.

TALLA. a. Tara o tarja.

TALLADOR. n. En una carta-puebla concedida por los monjes de Beruela interviene el que desempeñaba ese cargo u oficio en el monasterio, año 1238.

TAMBORINAZO. n. Tamborilazo, tamborilada, caída, golpe. (tamborinada)

TANDA. n. El arriendo de finca urbana correspondiente a seis meses desde S. Juan a Natividad o viceversa. (El orden de riego con las chapas; demaná tanda pera comprá)

TANERÍAS, TAÑERÍAS. Tenerías.

TANGO. p. Tanganillo, tángano.

TANO d. Nudo en la madera.

TAÑADO. n. Boto sin pez, de que usan los pastores. (bota)

TAÑEDERO. n. Zanja que se hace de árbol a árbol cuando se quiere regar estos y no todo el campo en que están plantados.
TAÑERSE. n. Afeitarse; en algunas localidades.
TAPARA. a. Alcaparra, alcaparrón.

TAPIA. n. Se usa en la frase sordo como una tapia, para ponderar la extremada sordera de alguien.

TAPICES DE TIERRA. n. Alfombras, según Blancas en su Índice de vocablos aragoneses.
TAQUINERO. a. Jugador de taba.

TARDANO. c. Tardío. (préssec tardá vs primereng o primerenc)

TARDADA. n. El fin de la tarde, el anochecer. (al tardet)

TARDE. a. Las primeras horas de la noche.

TAREA. n. La de chocolate es generalmente la cantidad de cuarenta y ocho libras, si bien puede ser mayor o menor. En Castilla tarea es la obra que ha de hacerse en tiempo dado.

TARQUÍN. c. Cieno en el fondo de las aguas estancadas. (tarquí)

TARRANCAZO. TARRANCO. TARRANCHO. d. Garrancho.

TARTIR. n. Chistar, respirar: se usa siempre con negación, p.ej “cayó al suelo sin tartir” “le reprendió de manera, que le dejó sin tartir”. / (No tartí : no pará quieto)

TARUMBA. n. Se usa en las expresiones volverse uno tarumba etc., para manifestar que se le ha confundido, anonadado, mareado o aturdido.
TASTAR. d. Probar, gastar, catar.
TÁSTARA. a. Hoja gruesa del salvado.

TASTE. n. Acción de probar una cosa para conocer si gusta o está en sazón.

TASTINADO. n. Requemado, socarrado: la Academia admite la palabra tasto en sentido de mal sabor de las viandas pasadas o revenidas.

TASTURRO. n. Tostón, en la acepción quinta de la Academia.

TATO. a. El hermano menor.

TEJA DE AGUA. n. La cuarta parte de una fila, como en Navarra.

TEJEDERA. n. Insecto del orden de los hemípteros.

TEJUGO. n. Tejón. (teixó)

TELADA. n. Se dice de varias personas que son de una telada, para denotar que pertenecen a una misma banda, círculo o pandilla, o que conforman en gustos y opiniones.

TELERO. a. Cada palo en las barandas de los carros o galeras.

TEMA. n. Cuartilla de papel: es en este sentido femenino.

TEMPRANILLO. n. Fruto temprano; tempranilla uva temprana.

TENAJA. n. Tinaja: vemos usada aquella voz en Castillejo, edición de D. Ramón Fernández (que se supone ser Estala).

TENDERO. n. El que tiene tienda de aceite y vinagre y de algunos efectos comestibles y combustibles.

TENENCIA. n. Seguridad ante el juez o señor por enemigos o partes contendientes: voz anticuada.

TENTÓN (A). n. A tientas. (A paupóns, paupontes)

TERCENAL. a. Fascal de treinta haces.

TERCEROL. n. El que se distingue en la procesión de viernes santo por su túnica negra y su antifaz, que también usan los hermanos de la sangre de Cristo, y sobre todo los de la Orden tercera, de donde procede aquella palabra.
TERCIAR. c. Dar la tercera reja a la tierra. (después de mantornar, mantorná)

TERNA. n. El ancho de la tela; y así se dice "una sábana de dos ternas, un vestido de seis ternas."

TERNASCO. d. Recental.

TERNICES. d. Gusanillos que produce la carne cuando empieza a podrirse.
TERNO. n. Terna.

TERRETA. n. El país o la patria, a que uno se refiere cuando está ausente.
TERRETIEMBLO. n. Terremoto. - En Murcia terretremo, cuya palabra también se ve usada en las Ordinaciones de Pedro IV. (terratrèmol : terra + tremolar)

TERRIZO. n. Lebrillo: la Academia admite ese como adjetivo equivalente a térreo. TERUELO. a. Bolita en cuyo hueco va el nombre o número de los que entran en suerte. (Como el redolino, rodolí, redolí)
TERZÓN, TERZONA. a. Novillo de tres años.
TESTARRAZO. n. Trompazo, golpe: en Castilla testarada golpe con la cabeza.
TESTARRO. n. Mueble u objeto que, por estar viejo o incompleto, no tiene utilidad alguna. - n. Persona enfermiza o inútil que no está para ninguna empresa.
TESTIFICATA. a. Testimonio legalizado por escribano en que se da fé de alguna cosa.
TETAR. n. Mamar: en Castilla significa, al contrario, dar el pecho, lo mismo que atetar. - Raynouard cita estos versos tomados de un poema a la Magdalena:
Vi l' enfant estar
á la costa de sa maire,
e las tetinas tetar.
TETI-CIEGA. n. Se dice de la oveja u otra res inútil de una teta. (mamia)

TIBERIO. n. Bulla, escándalo, confusión, desorden.
TIEMBLO. n. Rama de cierto árbol, a propósito para los aros de los cuévanos.
TIERRA-BLANCA. n. La de sembradura, de cereales y toda la que no es de arbolado.
TIERRA-MORIEGA. a. La que perteneció a los moros.
TIMBA. n. Juguesca, comilona o cualquiera diversión tumultuosa: hemos leído esa voz en algún autor castellano contemporáneo.
TINTAR. n. Tomar tinta, mojar la pluma en tinta.
TINGLADO. d. Tablado que se arma alto y a la ligera.
TIÑA. n. Buena suerte, principalmente en el juego: voz familiar como su derivado tiñoso.
TIORBA. n. Vasija para recibir las aguas mayores y menores de los enfermos que no pueden incorporarse en la cama.
TIPITEAR. n. Andarse en dimes y diretes, barajarse de palabras: poco usado.
TIRETA. a. Tira de piel sobada que sirve para ajustar algunas prendas del traje. TITADA. d. Monería, acción afeminada, remedo impertinente.
TITO. n. Sillico.
TOBA. n. Cueva rasgada entre peñascos: viene a significar lo que la voz soba del Diccionario de Peralta.
TOBO. d. Hueco, mullido. (tou, tous, tova, toves)
TOCAPARTE. n. La porción que corresponde a cada uno de varios perceptores o habientes-derecho. - n. a la toca parte, modo adverbial que significa a prorrata o a partes iguales, según los casos.
TOCAR. n. Empezar a rastrear el galgo.
TOCATA. n. Sonata. -n. Tunda.
TOCINO. n. Cerdo, puerco.
TOCHAR. a. Cerrar la puerta con un palo redondo. (tocho : palo)
TOCHO. a. Cachiporra.
TOLLAGA. n. Planta, erizo: llámase también toyaga.

TONGADA. c. Capa de tierra. - d. Paja alternada con fruto. - n. en una tongada, de una vez.
TONI. n. Estúpido, tonto, insustancial.
TONTÍN-TONTEANDO. n. Haciendo la desecha, afectando bonhomía, obrando a lo simple. - Hay maneras parecidas en otros verbos, como cogín-cogeando, malín-maleando, a cuyo aire hemos leído en francés, “clopin clopant, cahin caha, etc."
TONTÓN. n. Aumentativo de tonto, que no incluye la Academia y que leemos en las décimas contra el P. Isla (Véase asnada), en donde se dice
que no es lo mismo tontón,
que no es lo mismo panarra,
satirizar a Navarra,
que predicar a Aragón.
TONTUSCO. n. Despectivo de tonto.
TOÑA. d. Pan grande.
TOÑINA. n. Paliza, zurra, tunda.
TOQUITEAR. n. Diminutivo o atenuante de tocar, aunque a veces tiene carácter de frecuentativo. (Dejad de toquitiar o toquitear a la moza)
TORMO. d. Terrón de tierra o azúcar. (Piedra muy grande, Valdeltormo)
TORNIZO. n. Castrón, mardano o padre mal castrado.
TORNO. n. El que sirve en los carruajes para dificultar su movimiento en las bajadas.
TORRE. p. Quinta, granja, carmen, casa de recreo en el campo.

TORTA CAÑADA. n. Panecillo. (cañada : guitarra a Beseit, pa en oli de oliva)

TORTERA. n. Vasija de barro en que se sirve la sopa, los asados y aun las verduras y otras viandas: en Castilla tiene significación mucho más concreta. (hortera, ortera)

TORZALILLO. n. Torzal delgado, torzadillo.

TOZA. a. Chueca o trozo que queda a la raíz del tronco.

TOZAL. a. Monte, collado, lugar algo eminente. (tossal del rey, dels tres reys)

TOZAR. a. Topar, o dar el carnero con la cabeza. - a. Porfiar neciamente. (tossá; tosso, tosses, tosse, tossem o tossam, tosséu o tossáu, tossen)

TOZOLADA, c. Tozolón, golpe en la cabeza. (tossolada; estossolás, tossoló)

TOZUDO. c. Testarudo, terco, obstinado, tenaz. (tossut, tossuda)

TRAGACANTOS. n. Alquitira, tragacanta.

TRALLO. d. Cuartón.

TRANCADA. a. Trancazo.

TRANCO. n. Se usa en la frase a trancos o barrancos, que significa lentamente, con trabajo, con dificultad, echando mano de todo arbitrio. (a trancas y barrancas)
TRANZA. a. Trance o remate en lo vendido a pública licitación.

TRANZAR. a. Rematar.

TRAPAL. d. Paño tendido al pie del olivo para recoger en él la aceituna que se arranca. (borrassa, borrasses)

TRAPALETA. n. Diminutivo de trápala. - n. Persona que charla demasiado.
TRAPERA. n. Herida de más anchura que peligro.

TRASCA. d. Pellejo grande de buey.

TRASCOLAR. d. Trasegar. (trascolá, trassegá; beure vi)

TRASCÓN. d. Pescuño, o cuña para apretar la reja, la esteva y el dental. TRASMUDAR. a. Trasegar. (trasbalsá)

TRASPONTINES, a. Colchones: usa entre otros esta palabra Fabio Climente en sus Escarmientos de Jacinto.

TRATADORES. n. Los Diputados nombrados por cada brazo para conferenciar entre sí y con el rey sobre los puntos allí tratados y que habían de recibir su aprobación y sanción definitiva.

TRASMUDADOR. n. El que se dedica al oficio de trasegar.

TRASMUDAR. a. Trasegar.

TRASNOCHAR. n. Hurtar.

TRAVIESA. n. Paradero de tablas, estacas, cañas etc. para contener o desviar el agua.

TRAZAS. n. Sustantivo aplicado, siempre en plural, al hazañero que es todo apariencias: úsase también en sus diminutivos trazillas y tracetas.

TRAZO. n. Despojo de res perdida.

TRECÉN. n. Se dice del madero que tiene 26 palmos o poco más de longitud. (13+13)
TREMEDAL. d. Páramo, montes despoblados. (Orihuela del Tremedal, Teruel)

TREMONCILLO. d. Tomillo. (timó)

TRENA. d. Trenza. - a. Bollo o pan de esa figura. - n. meter en trena, sujetar a uno, reducirle a razón. (trena de Almudévar; trena, trenes de pel)

TRENCHA. d. Pretina.

TRENQUE. n. Postigo: así hemos visto explicada la etimología de la calle que conserva aquel nombre en Zaragoza.

TRENZADERA. a. Cinta de hilo.

TREUDERO. n. Lo que está sujeto al pago de algún treudo o canon.

TREUDO. n. Pensión anual, de suyo irredimible, en reconocimiento directo de una cosa dada en tributación o enfiteusis. La Academia, que en 1822 le daba equivocadamente la significación de catastro, en las últimas ediciones define mejor, aunque no del todo bien, tributo o canon enfitéutico. (treuda)

TREZNAR, a. Atresnalar.

TRÍA. n. Huella o carril que abren en los caminos las ruedas de los carruajes.
TRIADO. n. El camino que tiene trías. - n. Camino muy frecuentado. - n. Asunto o materia que se han desenvuelto muchas veces, y en este sentido es sinónimo de trillado. (camí mol trillat)

TRIAR. n. Formar carril o tría. - n. triarse, torcerse o agriarse algún plato de leche.

TRIBUNAL. n. El de los diez y siete, formado del seno de los cuatro brazos, juzgaba a los lugartenientes y curiales.

TRIBUTACIÓN. a. Enajenación de bienes raíces que transfiere el dominio útil, pagándose por el directo cierto treudo. - d. Reconocimiento de los límites concedidos a la mesta.

TRIBUTAR. a. Poner mojones en los límites señalados a la mesta.

TRIBUTO. a. Catastro.

TRIFULCA. n. Gran bulla, diversión, contienda, inquietud o movimiento.

TRINCAR. a. Saltar, correr, dar muestras de contento.

TRÍNGOLA. d. Campanilla de cabestro.

TRÍPLICA. a. Réplica a la segunda contradicción de la parte contraria.

TRIPLICAR. a. Responder en juicio a la dúplica o segunda contradicción. TROMPICHÓN. d. Perinola. (trompina)

TRONADOR. n. Juguete de los muchachos, que consiste en un pliego de papel cuyos pliegues se sueltan de pronto y producen una detonación. (troná : tronar)

TRONZADO. Cansado, tullido, a consecuencia de una marcha penosa. (tronsat)
TRONZARSE. n. Resentirse, fatigarse por el demasiado ejercicio. (tronsás)

TRUCAR. d. Golpear a la puerta. (En catalán también se usa para llamar  por teléfono)

TRUCO. n. Úsase en la frase como si dijeras truco y en sus equivalentes, para indicar que una persona no consigue nada de otra. - n. Esquilón quo se pone al macho cabrío de mejor apariencia, para que sirva, con los que llevan los cañones, como guía del rebaño.

TRUJAL. a. Lagar. (Lo trull, los trulls)

TRUJALETA. a. Vasija para recibir el vino del lagar o las cubas.

TRUQUETA. n. Esquila o truco de menor volumen, que suele ponerse a algunas ovejas.

TÚBERAS, TÚFERAS. d. Especie de criadillas de tierra. (trunfa, trunfes; trufa, trufas)

TULLINA. n. Tunda, Tollina.

TUMBARRO. n. En unas apasionadas octavas contra las Conclusiones de Economía política, sostenidas en 1785 bajo los auspicios de la Sociedad aragonesa, se lee "Genovesi el tumbarro y otros tales" en significación de mandria u otra parecida.

TURRA. n. Ave que frecuenta la laguna de Gallocanta y que Asso llama desconocida.