Vull un trosset de terra

Vull un trosset de terra

Desideri Lombarte Arrufat

Manen les ordenances i els més vells
costums del nostre territori, que tenim
cadascú un tros de terra per a viure,
cadascú un tros de terra quan morim.

Jo que he tingut la meua terra en vida,
que no me'n falto per a després de mort.
Guardeu-me-la davall d'una olivera
o bé davall del ribasset de l'hort.

Amb tres passes de llarg i tres pams d'ample,
tres vares de fondària, ja en tinc prou;
que sigue terra fina, sense pedres,
ben repartida damunt del meu cos.

Si tos convé de plantar-hi algun arbre,
que sigue presseguer, cirer o prunera.
I del meu cos colgat i consumit
voreu com faran flors per primavera.

I quins préssecs més grocs maduraran,
i que roges s'hi faran les cireres,
i les prunes, quines prunes hi hauran!
Que quan maduraran se faran negres.

No tingueu aprensió, que seran bones;
la terra purifique i tot ho escou.
I si n'hi vaig donar bons fruits en vida,
per què no els puc donar després de mort?

Y ara escrit en Chapurriau

Manen les ordenanses y los més vells
costums del nostre territori, que tenim
cadaú un tros de terra per a viure,
cadaú un tros de terra cuan morim.

Yo que hay tingut la meua terra en vida,
que no men falto per a después de mort.
Guardéumela davall de una olivera
o bé davall del ribasset del hort.

En tres passes de llarg y tres pams de ample,
tres vares de fondaria, ya ne ting prou; *yan
que sigue terra fina, sense pedres,
ben repartida damún del meu cos.

Si tos convé (de) plantay algún abre, *abre, arbre, segos cadaú
que sigue pressegué, siré o prunera.
Y del meu cos colgat y consumit
voreu com farán flos per primavera.

Y quins préssecs més grocs madurarán,
y qué roiges si farán les sireres,
y les prunes, quines prunes ñaurán!
Que cuan madurarán se farán negres.

No tingueu aprensió, que sirán bones;
la terra purifique y tot u escou.  * tot u paix
Y si ni vach doná bons fruits en vida,
per qué nols puc doná después de mort?  * no los

Emilia, Benicasim

Agüelo Sebeta chapurriau de Valjunquera, Valchunquera:

Benicasim (Castelló), coranta añs anán de vacasions, al prinsipi cada añ a un puesto. Pillaem un apartamén y cada día en lo coche a la playa, sempre a la mateisa playa.

Pasán los añs, te vas fen més cómodo y al remat troves un puesto al que tornes un añ y un atre. Y, com está prop de la playa, te acostumbres a aná caminán hasta l’arena y l’aigua, encara que tingues que portá a encostes la sombrilla y les hamaques.

Ña que tindre en cuenta que has tingut la sort o la vista de buscá un poble en kilómetros y kilómetros de playa, totes o la machoria mol bones.

Desde lo primé camí ham tingut la costum de que los díes de vacasions, cada día se compre lo Heraldo pa tindre notisies de la nostra tiarra y lo Marca, pa veure los fichajes dels equipos y cuáns añs més Saragosa seguirá en segunda.
Compraem los diaris al puesto que mos quedae més prop de a on montaem lo campamén.

Desde fa més de diau añs, anem a la playa de Heliopolis, en fron dels apartamens, al mateis puesto sempre, que está mol propet de “casa”, a uns dosens metros.

La playa está a un costat de la carretera, al atre está lo hotel Trinimar y “la Tasca del Pollo (pollastre)”, seguidamén cap a Castelló ña uns baisos, que deuen está casi al mateis nivell qu’el mar, allí ña una tendeta a on venen la prensa y lo nesesari pa la playa, hasta “chuches” p’als chiquets.
Desde que yo vach allí la porte una dona que li diuen Emilia, es baiseta, com si haguere pasat fam cuan ere lo tems de creise. Ademés es primeta, com si escomensá pronte a trevallá, o al está tan tems navegán en los papes no li haguere dixat engordís.

Deu de tindre uns setanta y pico añs. Cada temporada del estiu, al ravés que mols que als sincuanta o avans ya se prechubilen, ella renunsie a la pensió, se torné a doná de alta als autónomos y a la Seguridat Sosial y se pegue cuatre o sinc mesos trevallán al kiosco, en la idea de podé achudá al fill, que ya es gran com un mayo, a portá lo negosi.

No sé quina aigua van veure o qué bonansa va ñaure an aquelles añades dels coranta als sesanta, que van doná mares y pares com estos, en esta forsa que tenen, en los sentimens que sentisen.

Ya tos vach di a un atra charrada que, cuan vach vindre per primera volta, me va alegrá veure que a Benicasim parlaen igual que a la Aldea, exactamen igual; sin embargo a castelló, que está a vuit kilómetros, ya ere un atra cosa pues los infinitivos de los verbos los faen acabá en r.
O sigue algo paregut a lo que pase als nostres pobles que a cada un lo parlém un poc diferén, encara que mos entenem igual.
Ara, al cap dels añs, la cosa se ha “normalisat” més, se va notán la influansia del catalá “estándar”, que no del valensiá, per desgrasia.
U parlaba en un amic de allí, sensibilisat en este problema, y me die que de un tems, aquí no se aclarís. Te uns nevots als que algún camí los achude a fe los trevalls de la escola. Que se torne no sap si boch o tonto perque tots los llibres venen en catalá y ña algunes asignatures que no trove la manera de esplicalsu als menuts. Pel cambi de les palabres técniques que ell ya no enté. Que no se aclarís pos li pareis una animalá que a Cristobal Colón li tinguen que dí Cristobol o algo paregut, en lo fasil que ere avans. Que li pareis una barbaridat tindre que estudiá los llibres ténics tots sansés en catalá.

Que li agradáe més cuan a escola estudiaen en castellá que lo enteníen tots, encara que cuan arriváen al carré o a casa seua parláen valensiá. Y faen aná les dos llengües sense cap de problema.

Que al estudiá en castellá tenies la fasilidat de podé trevallá a cualquier part de España o de la part del mon que admitis lo castellá, mentres que lo catalá está reduit y no te la mateisa eixida ni mol menos.

Afechie ademés que, cuan ell estudiáe, deu de tindre uns sincuanta añs, la historia diebe que van sé los aragonesos los que los van furtá lo terreno als moros y van repoblá la machó part de este territori. Que ara los enseñen que los aragonesos sol van conquista un poco de tiarra de la part de dintre, la pobra; que la part de la costa, que ere la més rica, la va recuperá chen de Lérida y Cataluña.

Cuan me van doná lo premio lliterari de la Facao, va vindre la meua neta a veurem, segur que no se va enterá de res, pero a la eixida me va demaná que li enseñara Chapurriau.

Un día li vach enseñá lo del melic, la pulsa y lo cabrit. Un atre día, me enrecordo que ere estiu, están los dos chuns, a un racó plovíe y al atre costat ñabíe sol. Ella me va preguntá cóm podía se aisó. Entonses yo me vach enrecordá de una cansó que dieben a la escola, cuan ma chermana ere menuda, y li u vach enseñá.

Ton enrecordeu, fa més de sesanta añs:

Plau y fa sol,
les bruixes se pentinen,
plau y fa sol,
les bruixes van de dol.

No sé per qué eisa cansoneta se habíe quedat a la meua memoria y li u vach enseñá. Tamé a ella li va fe grasia y se la va dependre a la seua manera, en la pronunsiasió de Vallchunquera.

Ya sap dos coses en chapurriau. Ah! y cuan eixiem per de tarde a doná una volta la pulsera del chapurriau sempre estáe a la seua muñica.

Pero estáem parlán de Emilia. De sempre yo la había sentit parlá en valensiá en lo seu fill y tamé en algún compradó si li parláe en eisa llengua. Encara que a natres y a la demés chen, mol educada, sempre mos ha parlat en castellá.
Tots los díes cuan anaba a comprá los diaris, la meua neta, de nau añs, me acompañáe y un día, pot sé que fore lo primé camí pan ella, va sentí a Emilia com parláe en lo seu fill en valensiá. Se va quedá de pedra y al anamon me va di, en castellá claro.

Yayo, ¿per qué Emilia parle en Chapurriau?.

Vach intentá esplicali que ella parláe en valensiá que ere mol paregut al chapurriau, que los dos eren mescla de unes atres llengues y que, encara que pareisien iguals, eren diferents.

No sé si u va entendre o es que yo no li u vach sabé esplicá, perque cuan vam arrivá al apartamén, li va di a s’agüela.

Yaya: saps que Emilia parle lo Chapurriau com lo yayo.

Més tart, en un momén que estáem ella y yo sols, com a cría que es, me va preguntá:

Yayo: y si demá li canto una cansó en chapurriau a Emilia, ¿me entendrá?.
Yo li vach di: “U pots intentá, a ver qué pase”.

Al matí siguien, com tots los díes, lo agüelo y la neta a comprá los diaris; cuan vam arrivá Emilia estáe sola, ere pronte. Li vach preguntá, en castellá,:

Emilia: la meua neta li vol cantá una cansó, pot?

Ella, pensan que serie una cansó moderna, va contestá: 

Claro home, no faltaríe més.
La neta al costat de defora del mostradó, Emilia dintre, yo, entre les dos:
La cría se pose pita y escomense:

“Plau y fa sol…

Al sentila, la cara de Emilia se illumine, yo crec que es la sorpresa per sentila parlá en chapurriau. La sagala seguis:

les bruixes se pentinen…..
Ara la sorpresa es meua, los labios resecs, no sé si p’els añs o per la caló, de la dona escomensen a maures, a mi me pareis com si tremolaren. La neta no pare:

Plau y fa sol …

Aquells labios resecats no sol se mauen, a mi me pareis que de mol adintre d’ells is un ruido com si parlaren. SÍ, amics, parlen y no sol parlen, canten. Y les dos veus, chuntes, de una sagaleta de Aragó y de una dona gran de Castelló, en un coro sol de dos veus y una sola lletra, acaben chuntes la cansó:
les bruixes van de dol.

La dona acabe de cantá y als seus ulls ha puchat la marea del mar Mediterrani que está a uns metros, la congoja no li dise parlá.

Al remat, en la veu emosionada, is de detrás del mostrado, abrase a la menuda y li done un beset y mos esplique:

Eisa cansó, cuan yo era menudeta, mos la enseñáen a la escola, no soc de Benicasim, soc de Vila-Real. May més me había enrecordat d’ella, pero la chiqueta me la fet reviure, hay tornat a se sagala y la lletra ha tornat al meu cap. Grasies, per fem enrecorda de aquells momens tan bons pa mi.
Después li va regalá a la cria un reloche de juguete. Sel va posá a la muñica y va torná contenta a casa enseñanlu a s’agüela.

Eise matí va ñaure ademés, com si fore un sis de chiné, día dels Reys Magos, uns atres regalos, pa Emilia lo recuerdo y pa mi la gran pregunta:
¿Com pot sé que la mateisa cansó, fa sesanta o setanta añs, se enseñare, al mateis tems, a les escoles de la Aldea y voltans y a Vila-Real, sense cap relasió coneguda entre elles, a casi dosens kilómetros de distansia, cuan apenes ñabíe transports?

¿Serie esta una de les coses que, fa mols añs, los aragonesos o los almogávars de la nostra comarca van porta a la tiarra conquistada de Castelló?

Nem a raoná un poc, a la vora dels añs sincuanta del sigle pasat, en tems de la dictadura, a unes escoles de diferentes provinsies, separáes per un grapat de kilómetros, los maestres ENSEÑÁEN als chiquets cansons en chapurriau o en valensiá, cuan, segón diuen, tota la enseñansa ere en castellá y les atres llengües estáen PROHIBIDES. No u enteng. Eises enseñanses, eises cansons eren ofisials. ¿Ñabie llibertat pa les nostres formes de parlá? ¿encara que sol ne fore una poqueta?.

Chaics, lo Chapurriau no dise de donám sorpreses, y a camins, com este, grans alegries.

Les aventures del agüelo “Sebeta”, seguisen donan que pensá.
A mi esta charrada, me ha fet ensomiá. Y ¿a vatres?

Lo sol, que está a pun de chitás, encara te forsa pa donamos uns rades rayos de llum, de esperansa, mos diu que demá tornará, renaiserá. Com lo nostre Chapurriau que, encara que algún camí paregue que se li va fen de nit, lo día de demá tornará a reviure, a renaise a illuminá, en tota la seua forsa, a esta tiarra nostra; no tos desanimeu, los seus rayos encara tenen forsa, encara tenen llum.

FIN

ovella, sedella, medella

Una ovella sedella, medella, llana llanuda cap y cornuda ha tingut un sedell medell llana llanut cap y cornut, si la ovella no haguere sigut llana llanuda cap y cornuda no haguere tingut un sedell medell llana llanut cap y cornut pero com la ovella era sedella.....va tindre un sedell medell.....cornut

Mes traballéngües a https://parlochapurriau.blogspot.com/2018/10/una-endivinalla-curiosa.html

endevinalla, adivinansa castellanisat

http://lafabricadefimo.blogspot.com/2010/03/una-ovella-recuerdos-de-mi-infancia.html

Josep Espluga

Josep Espluga (sociòleg lliterà)  opina sobre l' estructura social de la Franja.

  ""La veritat és que no conec cap estudi rigoros sobre l'estructura social de la Franja, així que només  puc donar algunes d'impressions meues poc contrastades.

  Diria que hi ha algunes elits emigrades a Barcelona i a Saragossa que encara tenen molta influència local, sobretot a poblacions històriques i que han tingut poca immigració  (com Tamarit, Vall-de-roures o Benavarri). En termes lingüístics en general són poc catalanòfils  (o obertament anticatalanistes). Altres elits residents al territori serien pagesia que treballa molta terra, propietaris d'indústries agroalimentàries i certs funcionaris (de serveis educatius, notaris, etc.). Pel que fa al català procuren fer veure que no hi és, perquè saben que els pot portar problemes amb els poders fàctics d'Aragó  (dels que depenen o als que necessiten). Justament, el gran problema del català a la Franja és el no haver tingut suport de cap tipus d'elit autòctona.

  En llenguatge d'escacs, els moviments per la defensa del català a la Franja compta amb molts peons, algun alfil o cavall, però cap rei ni reina. I així es molt difícil guanyar. "".

JOSEP IGLÉSIES I FORT

LA FRANJA DE LLENGUA CATALANA DE L’ARAGÓ,
article històric de Josep Iglésies

https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=471288413240909&id=428198520883232

A part del comtat de Ribagorça, que fou objecte d’una incorporació més tardana a l’ Aragó, a partir de 1300, que Jaume II fixà la frontera entre el dit regne i Catalunya en la clamor d’ Almacelles, actualment fa 683 anys que queden políticament separades de Catalunya les comarques de llengua catalana d’ enllà de la Granja d’ Escarp i Massalcoreig. Pensem que els catalans del Principat ens sentim oprimits i malmenats, sobretot referent a la llengua autòctona, a partir del decret de Nova Planta de Felip V, és a dir, des de 1714 ençà, exactament 270 anys. En canvi podem atribuir, en sentit general, que la gent de les marques de ponent, o sigui la de les valls dels rius Cinca i Matarranya, en fa 700 que experimenten la interferència lingüística estranya.

Malgrat això, ells encara parlen català. I ho fan per propi impuls personal, sense cap ajuda de ningú i sense esperit col·lectiu. A part d’un acord ineficaç de les Corts Catalanes de 1305, protestant de la disposició de Jaume II, el Principat no ha fet res a favor de les comarques que li foren arrencades aleshores, les quals, a través dels segles, perderen el sentit de germanor entre elles i vers nosaltres, però -repetim-ho- mantingueren la llengua. Modernament, esgarriades entre les províncies d’Osca, Saragossa i Terol, acabaren de perdre la consciència de llur identitat originària. Cada localitat dóna avui al seu parlar un nom diferent, Uns diuen que parlen maellano, fragatí, altres lliterà, altres ribagorçà, uns benasquès, altres xapurreat, altres mestís, ratllano o esclat, sense tenir la percepció de la unitat de tot plegat.

Considerem qui mostra més mèrit en la voluntat de conservar la llengua pròpia, els de la Franja catalana de l’ Aragó amb els 700 anys d’ésser aïllats enllà del Cinca, deixats a la bona de Déu, desunits, desavinguts i desconeixedors del què era la parla que els floria a la boca, o bé els catalans d’encà del Cinca, amb el mutual caliu, la plena consciència que hem conservat del nostre ésser i la unitat col·lectiva, les pròpies institucions polítiques i culturals i el manteniment gairebé constant de l’impuls reivindicatiu.

Si haguéssim fet alguna cosa a favor d’aquells germans de llengua, hauríem tingut incontinent l’acusació fulminant de colonialisme o d’imperialisme i uns quants ismes més. En canvi Castella ha pogut imposar a les terres referides la llengua castellana a l’escola, als registres administratius, a la premsa, a tots els actes públics, sense que fos autoritzada als colonitzats la més petita manifestació de malestar. Malgrat que molts pobles pertanyien, i alguns encara pertanyen [ara ja no], a bisbats catalans, ni l’empar de l’església han tingut, puix també la llengua de la trona era la castellana.

Perquè la pressió contra la llengua catalana a la Franja de Ponent ha estat tan aferrissada o més que a Catalunya, i més sorda, més persistent i duradora, obligant a recloure-la a la intimitat de la família, sense poder mostrar-se en actes públics de cap mena. I precisament perquè hi ha ara símptomes de reconscienciació, s’ha tornat en alguns casos més pèrfida. Mireu el cas que ens reporta el llibre dedicat a la Franja de Ponent per Joaquim Monclús.(1) L’any 1983, a Areny de Noguera, la senyora mestra multava els nens i nenes amb 50 pessetes, cada vegada que els atrapava enraonant entre ells en català dins de l’escola. Això ho publicava el periòdic “El Ribagorça”.

Hi ha un altre fet a remarcar: la llengua vernacle de l’Aragó no és pas la castellana. Hi ha una llengua autòctona aragonesa, per la qual mostren un gran interès els filòlegs i per la qual ara també es pugna per a recobrar-la i lliurar-la de la condemna de la desaparició. Doncs bé, l’onada castellanitzant ha fet recular molt més aquesta “fabla” originària de l’ Aragó que no la parla catalana en les comarques de l’Aragó que la fan servir. És més viu el català en la nostra franja irredempta quant al verb nadiu, que l’ aragonès en la seva pròpia.

S’era molt pessimista sobre la sort de la nostra parla en la Franja de Ponent. La veu pública deia que el nostre idioma hi era en franca davallada i que semblava inútil tot esforç per a reviscolar-la. El llibre al·ludit de Joaquim Monclús ens ve a demostrar que hi ha, en les comarques que ens ocupen, un moviment precisament de joventut, que està disposada a impulsar la revifalla i que ja ha aconseguit èxits valuosos. Tots hem pogut llegir als diaris que un grup d’ ajuntaments d’aquelles terres han sol·licitat l’ensenyament primari en català. L’estatut de l’ Aragó, aprovat per les Corts estatals l’any 1982, en el seu article setè, proclama que les “diversas modalidades lingüísticas de Aragón gozarán de protección como elementos integrantes de su patrimonio cultural històrico”. Cal vetllar perquè això no sigui lletra morta.

De moment s’han despertat iniciatives en diverses poblacions de parla catalana sotmeses a l’administració política aragonesa. El llibre de Joaquim Monclús pot contribuir a impulsar-ne d’altres de ben fruitoses, i també ha difós entre nosaltres la certesa que, a les valls del Cinca i Matarranya, el català no és difunt, sinó que es manté viu i es disposa a esdevenir operant a l’escola, al temple i al carrer. L’autor sosté que la població de parla castellana -la majoria immigrada- no arriba al 10% del total, i aporta enquestes estadístiques i comprovacions convincents. No ens sembla imaginable que, precisament ara que es beslluma una albada de justícia, llibertat i el reconeixement de les col·lectives singularitats, els germans del Matarranya, el Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça, que generació darrera generació, durant segles, s’han mantingut fidels al seu parlar nadiu, puguin avenir-se a renunciar i deixar apagar la sagrada llàntia del verb original.

Somniem a veure sorgir escoles de llengua catalana a la Franja de Ponent, on es manté el nostre mitjà d’expressió; en el triomf del verb pairal, en aquelles contrades avui administrativament aragoneses que li han servat centúria darrera centúria, una fidelitat abnegada; a veure-hi florir i granar poetes, novel·listes, crítics, historiadors, autors nadius d’aquelles terres que sàpiguen que, sense utilitzar la llengua materna, l’obra de l’esperit sorgeix mancada i morta.


JOSEP IGLÉSIES I FORT

(publicat a la revista EL LLAMP, lo rellámpec en chapurriau, nº 10, 26/07/1984.

(1)  Joaquinico Monclús, La Franja del meu cul avui, El Llamp, 1983.

José Antonio Carrégalo Sancho

José Antonio Carrégalo Sancho, de Monroch, alguna vegada voréu que li diuen Josep Antoni, per a que paregue catalá, encara que se ha mort sén aragonés y español.

https://www.facebook.com/joseantonio.carregalosancho (R. I. P. y D. E. P.)

Esteve Betrià sobre José Antonio, Josep Antoni fique, com Durán y Lérida JA JA.

http://www.ceddar.org/mases-masoveros_publicacion_en_255.html

Mases y masoveros:

https://vilesigents.wordpress.com/2015/10/02/jose-antonio-carregalo/

(Publicat a La Comarca lo 2 de octubre del añ 2015)

Des d’abril del 1995 hem tingut la satisfacció de col·laborar a la columna de Viles i gents amb José Antonio Carrégalo de manera ininterrompudament durant més de vint anys.

Un projecte, el nostre, innovador i engrescador a La Comarca, únic en aquells anys a la premsa aragonesa de col·laborar per fer possible la publicació cada setmana d’una columna en català, la llengua d’una part molt important de la població del Baix Aragó. Però José Antonio ja publicava en este mitjà escrit molt abans d’iniciar-nos en Viles i gents, principalment, històries i contalles de la seua vila d’origen, Monroch i, a la vegada, col·laborava en aquells anys com un dels més actius informadors en el projecte de recollida de materials per al “Molinar”(1996), recopilació de la qual es van publicar tres volums. I també escrivia, i encara hi escriu, en la revista local “Plana Rasa” promoguda per l’Associació Cultural Sucarrats de la que va ser un dels seus impulsors, entre altres publicacions en què col·laborava. Moltes de les narracions de tradició popular per ell recreades que aportava en els seus articles, les va recollir, seleccionar i publicar en dos volums: “Espurnes”(2002) i “A soca d’orella”(2002). També va ser l’autor de dos obres d’investigació interessantíssimes sobre la seua vila: “Monroyo. El hàbitat disperso (las masías)”(2003) i “Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral)”(2007). A més, és un dels socis més actius de l’Associació catalanista del Matarranya, entitat que ha estat col·laborant en les quatre publicacions de l’escriptor mont-rogí.

Implicat en la defensa de la nostra llengua y cultura, que intensificà a partir de l’inici de la dècada dels noranta del segle passat, José Antonio Carrégalo és un dels escriptors més reconeguts i valorats del nostre territori i un gran apassionat del Matarraña i de les seues gents. I un extraordinari amic i company.

https://www.rutasconhistoria.es/loc/monroyo

Espurnes Amazon España  alguns llibres a Casa del Llibre

Asociación cultural sucarrats, en U, no socarrats

MONROCH. LO PATRIMONI IMMATERIAL , LA LITERATURA ORAL, En papé

Des del punt de vista musical ens interessa, sobretot, la part de l'obra que dedica José Antonio Carrégalo al cançoner de Monroch, concretament de la pàgina 135 a la 236. En la classificació que fa l'autor de estes composicions tenim: albades, folies, jota dels segadors, cançons, la cercavila de Monroch, cançonetes, moixaines i jocs per a canalla, altres jocs, tirallongues toponímiques, jaculatòries i oracions, dites populars, la festa de carnestoltes i els balls populars. 

Carrégalo va ser un dels principals informadors que va participar també en el projecte d'investigació del Molinar aportant els materials recollits a la seua vila. En el seu cançoner de Monroch hi trobem 43 transcripcions musicals de temàtica diversa a càrrec de José Miguel Roig i Cristina Saura. Especialment interessant és l'apartat que dedica l'autor a les albades i el dels balls populars per la gran quantitat de composicions recollides en aquesta vila en comparació a altres poblacions del Matarraña. A diferència del Molinar Carrégalo recull tots els textos, també els transmesos en castellà. Ha tingut com a informadors i comunicadors més d'una vuitantena de veïns, alguns ja morts. En una vila de només 364 habitants, segons el cens del 2014, el percentatge d'enquestats és molt significatiu.

http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/monroyo.htm

En las primeras partes del libro se explican conceptos antropológicos, topológicos, etnológicos geográficos y etnográficos de una vida dispersa, pero que, en aquellos días, y a su manera estaba más que integrada en todo y por todo…

Amigo, ¿de dónde salió la idea de realizar un libro sobre las Masadas de Monroyo?

Como puede verse la editora del libro fue la Asociación Cultural Sucarrats de Monroyo; ya en el momento de su constitución, en marzo del 1993, se puso sobre la mesa la necesidad de preservar la cultura masovera. En aquel momento, yo tenía hecha una parte del trabajo que había de coordinar yo y que había de ir impulsando y desarrollando desde diferentes tareas.

Leer toda la entrevista en la web de Cazabaret


//


http://etno.patrimoniocultural.aragon.es/masias/colaboradores.htm

Colaboradores
Textos y coordinación José Antonio Carrégalo Sancho Fotografías y trabajo de campo Antonio Abad García Federico Albesa Ruiz Juan Artigas Antolín Tomás Benito Pombal Familia Bosque-Riba Rubén Carrégalo Gil Sergi Carrégalo Gil Dori Carrégalo Sancho María Pilar Carrégalo Sancho José Antonio Carrégalo Sancho Emeterio Cros Andreu Andrés Cros Gil Luis Cros Gil David Guarc Mestres José Ramón Guarc Milián Pedro Guarc Milián José Lombarte Cardona Maite Lombarte Omella Alfonso Lombarte Senli Carlos Marzo Conesa José Manuel Padilla Bustos Gonzalo Sanz Antolín Raquel Saura Albesa Corrección de textos Carlos Marzo Conesa Detalles sobre técnica constructiva y planos José Manuel Padilla Bustos Apuntes sobre geología Mari Carmen Arrufat Maraver Ilustraciones Nuria Angosto Celma Teresa María Ballester Bielsa José Ramón Guarc Milián Bibliografía y documentación José Antonio Carrégalo Sancho Encuestadores María José Agud Latorre Susana Agud Pallarés Tere Albesa Bel Nuria Angosto Celma (era digital) Gema Andreu Blanc María José Andreu Blanc Nacho Andreu Blanc Amadeo Antolín Rallo María Jesús Arrufat Barberán Teresa Maria Ballester Bielsa César Blanc Ciprés Gloria Blanc Ciprés María Pilar Blanc Latorre María Pilar Carrégalo Sancho José Antonio Carrégalo Sancho Juan Manuel Estopiñán Prats Rebeca Gil Blasco Pedro Guarc Milián María Luz Riva Andreu	Encuestados José Agud Agud Ramón Agud Bellés Luís Agud Siurana Emilio Albesa José Albesa Gil Federico Albesa Ruiz Celestino Andreu Arrufat Agustín Andreu Belles Joaquina Andreu Gargallo Alfredo Andreu Gil Julia Andreu Riva Juan José Andreu Segarra José Antonio Andreu Segurana Alejandro Antolín Andreu Francisco Antolín Cros Ramón Antolín Lombarte Amadeo Antolín Rallo Antonio Artigas Portolés. Emilio Arrufat Pallarés Leoncio Barberán Latorre Eduardo Blanc Blasco Julia Blanc Estopiñán José Blanc Gil María Pilar Blanc Latorre Familia Bosque-Riba Luís Centelles Antolín Montserrat Centelles Arrufat Emilio Centelles Estopiñán Manuel Centelles Gil Honoria Celma Andreu José Ferrás Siurana Pura Ferrer Peris José Luis Gascón Mora Pedro Gil Albesa Emilio Gil Barberán Joaquín Gil Esteve Pilar Gil Gasulla María Jesús Gil Mir José Gil Pitarch Emilio Gil Ruiz Ramiro Guarc Lombarte Enrique Latorre Molinos Emilio Lombarte Antolín José Lombarte Cardona Juan Antonio Martín Manuela Mora Riva Ramón Morera Blasco Joaquín Pallarés Gasulla José Pallarés Villoro Juan Prats Lombarte Manuel Prats Lombarte Juan Ignacio Prats Manuela Prats Peris Manuel Peris Gil Elías Rallo Ramón Rallo Barberán Pilar Riba Vicente Elías Sanz Consolación Saura Meseguer José Segura Lombarte María Segura Andreu María Siurana Gracia
Lamentamos no haber podido incluir en la lista de encuestadores el nombre de las personas que realizaron las de las masías de Bernardino, Caldú, Cartagena, Cros, Gavarnera y Lelo debido a que no lo dejaron anotado en los cuestionarios. Agradecimientos Siendo imposible nombrarlos a todos, queremos mostrar nuestro agradecimiento a quienes de alguna manera, en diferentes medios y circunstancias, han hecho posible con su desinteresada ayuda la elaboración de esta obra. Solicitud Esperamos de la amabilidad de los lectores que sepan disculpar los más que posibles errores en que habremos incurrido.

///

https://books.google.es/books?id=0ejkGPdxLcQC&pg=PA42&lpg=PA42&dq=josep+antoni+carregalo&source=bl&ots=lSlQrxt30-&sig=bK78Z6ZOkHNwU2Os-Ac6DAQc2CE&hl=es&sa=X&ved=2ahUKEwj8oo_k3fbZAhUmhaYKHdJ3BN4Q6AEwB3oECAMQAQ#v=onepage&q&f=false

http://www.lletrescatalanes.cat/ca/index-d-autors/item/carregalo-sancho-josep-anton

http://www.enciclopedia.cat/EC-DLC-500815.xml

http://www.ascuma.org/wordpress/wp-content/uploads/2009/02/cat%25C3%25A0leg-dexist%25C3%25A8ncies-2015.doc

http://www.serretllibres.com/autorsebrencs/articles/jose-antonio-carregalo-sancho-al-setmanari-la-comarca-dimarts-8-de-gener

http://www.dipta.cat/RBIV/actes-del-xxxiii-col·loqui-de-la-societat-donomàstica-montblanc-21-i-22-doctubre-de-2006

SEGONA JORNADA. NOVELA PRIMERA

Martellino, fen vore que estabe paralític, impedit, tullit, simule curás damún de la sepultura de San Arrigo y, vist lo seu engañ, lo esbatússen; y después de sé pessigat y apresat y en perill de sé penjat, conseguíx escapás.

Moltes vegades passe, mol volgudes Siñores, que aquell que cavile burlás de un atre, y de les coses que tenen que reverensiás, se ha trobat sol en les burles y a vegades per a mal d´ell mateix; per lo que, per a obeí a la Reina y escomensá en una história meua al assunto proposat, vull contátos lo que, primé y después (fora de tota la seua esperansa) mol felísmen, li va passá a un consiudadá nostre.

Ñabíe, no fa encara mol tems, un tudesco a Treviso de nom Arrigo que, sén home pobre, servíe com portejadó a sueldo a qui lay solissitabe y ere tingut per tots com home de Santíssima y bona vida. Per lo que, fore verdat o no, va passá que, al anássen ell als atres, segóns afirmen los trevissanos, que a la hora de la seua mort, totes les campanes de la iglesia mes gran de Treviso van escomensá a soná sense que dingú les tocare. Lo que, tingut per milagre, tots díen que este Arrigo ere san ; y corrén tota la gen de la siudat a la casa aon descansabe lo seu cos, lo van portá com a san a la iglesia majó, portán allí coixos, tullits y segos y demés impedits de consevol enfermedat o defecte, com si tots hagueren de saná al tocá aquell cos. En tanta gentada y tráfec de gen va passá que a Treviso van arribá tres de los nostres consiudadáns, de los que un se díe Stecchi, l´atre Martellino y lo tersé Marchese, homes que, anán per les corts de los Siñós, divertíen a la concurrénsia distorsionánse, parodián, burlánse, imitán a consevol en momos. Estos, no habén estat may allí, se van maravillá de vore pédre lo cul a tots y, sentit lo motiu de alló, van sentí dessichos de aná a vórel y, dixades les seues coses a un albergue, va di Marchese:

- Volém aná a vore an este san, pero per lo que a mí respecte, no vech cóm podrém arribá hasta nell, perque hay sentit que la plassa está plena de tudescos y de atra gen armada que lo siñó de esta terra, per a que no ñague abalot, fa está allí, y ademés de aixó, la iglesia, per lo que se diu, está plena de gom a gom y ya dingú mes pot entráy.

Martellino, entonses, que dessichabe vore alló, va di:

- Que no sigue per ixo, que de arribá hasta lo cos san ya trobaré la manera.
Va di Marchese:

- ¿Cóm?

Va contestá Martellino:

- Te u diré: yo me contorsionaré com un tullit y tú per un costat y Stecchi per l´atre, com si no puguera caminá, me aniréu aguantán, fen com si me voléu portá allí per a que lo san me curo: no ñaurá dingú que, al vóremos, no mos faigue puesto y mos dixo passá. A Marchese y a Stecchi los va agradá lo truco y, sense tardá, eixín del albergue, arribats los tres a un puesto solitari, Martellino se va retórse les máns de tal manera, los dits y los brassos y les cames, y ademés de alló la boca y los ulls y tota la cara, que ere cosa horrible de vore; no haguere ñabut dingú que lo haguere vist que no haguere pensat que estabe paralític y tullit. Y aguantát de esta manera, entre Marchese y Stecchi, se van adressá cap a la iglesia, en aspecte ple de Piedat, demanán humildemen y per amor de Déu a tots los que estaben dabán de ells que los faiguéren puesto, lo que fássilmen obteníen; y respetats per tots y tot lo món cridán: «¡féu puesto, dixéu lloc!», van arribá allí aon estabe lo cos de San Arrigo y, per algúns gentilhomes que estaben al seu voltán, va sé Martellino alsat y colocat damún del cos per a que puguere alcansá la grássia de la salut.

Martellino, com tota la gen estabe mirán lo que passabe en ell, va escomensá, com qui u sabíe fé mol be, a fingí que un de los seus dits se estirabe, y después la má, y después lo bras, y aixina tot sansé va arribá a estirás. Lo que, veénu la gen, tan gran sorollina en alabansa de San Arrigo féen que un tro no hauríe pogut sentís. Ñabíe per casualidat un florentino prop que coneixíe mol be a Martellino, pero que per está aixina contorsionat cuan va sé portat allí no lo habíe reconegut. Éste, veénlo adressat, lo va reconéixe y va escomensá a riure y a di:

- ¡Siñó, fes que li dólgue! ¿Quí no haguere cregut al vórel vindre que de verdat fore un lissiat?

Van sentí estes paraules uns trevissanos que li van preguntá:

- ¡Cóm! ¿No ere éste impedit?

A lo que lo florentino va contestá:

- ¡No u vullgue Déu! Sempre ha sigut tan dret com natros, pero sap milló que dingú, com hau pogut vore, fé estes burles de contorsionás y ficá les postures que vol.

Tal com van sentí aixó, no los va fé falta datra cosa: per la forsa se van obrí pas y van escomensá a cridá:

- ¡Agarréu presso an eisse traidó que se burle de Déu y de los sans, que no sén tullit ha vingut aquí per a insultá al nostre san y a natros fénse lo tullit! Y, dién aixó, li van fótre les máns a damún y lo van fé baixá de aon estabe, y agarránlo per los pels y esgarránli tots los vestits van escomensá a fótreli puñades y puntapéus a mansalva, y no se considerabe home qui no corríe a fé lo mateix.

Martellino cridabe: - ¡Piedat, per Déu!

Y se defeníe cuan podíe, pero no li servíe de res: les potades y cósses que li arreáben se multiplicaben per moméns. Veén aixó, Stecchi y Marchese van escomensá a dis que la cosa pintabe mal; y tenín temó de ells mateixos, no se atrevíen a ajudál, cridán jun en los atres que lo mataren, encara que pensán sin embargo cóm podríen arrancál de les máns del poble cabrejat, que lo haguere estronchinat en tota sertesa si no haguere ñabut un expedién que Marchese va agarrá de repén:

Están allí fora tota la guardia de la señoría, Marchese, lo mes pronte que va pugué sen va aná al que estabe en representassió del corregidó y li va di:

- ¡Piedat, per Déu! ña aquí algú mol roín que me ha furtat la bossa en uns bons sen floríns de or; tos rogo que lo prengáu per a que puga recuperá lo meu. Enseguida, al sentí aixó, una dotsena de soldats van córre cap aon lo miserable Martellino ere esquilat y trasquilat sense estisores y, obrínse pas entre la chusma en lo esfors mes gran del món, tot esbatussat y espentolat lo van traure de entre les máns y lo van portá al palau del corregidó, aon lo van seguí mols que se sentíen ofesos (ofenguts) per nell, y habén sentit que habíe sigut detengut per lladre, van escomensá a di tots que los habíe futut lo estiró tamé a les seues bosses. Sentín aixó lo juez del corregidó, que ere un home áspre, emportánsel apart lo va escomensá a interrogá.

Pero Martellino contestabe fen bromes, com si no fore res está an aquella presó; per lo que lo juez, alterat, fénlo lligá en una maroma li va fé fótre uns bons bots, en ánimo de féli confessá lo que díen per a después penjál. Pero después de vóres en los peus a enterra, preguntánli lo juez si ere verdat lo que contra ell díen, no valénli di que no, va di:

- Siñó meu, estic preparat per a confessátos la verdat, pero féu que cadaú de los que me acusen digue aón y cuán ni hay tret la bossa, y tos diré lo que yo hay fet y lo que no. -

Lo juez ne va fé cridá a uns cuans, la un diebe que lay habíe robat fa vuit díes, l´atre que sis, l´atre que cuatre, y algúns díen que aquell mateix día. Sentín aixó, Martellino va di:

- Siñó meu, tots estos mentíxen en tota la seua boca: y de que yo dic la verdat tos puc doná esta proba, que may había estat an esta siudat y que no estic an ella mes que desde fa poc; y al arribá, per la meua desventura, vach aná a vore al cos san, aon me han trasquilat tan com veéu; y que aixó que dic es sert tos u pot aclarí lo ofissial del siñó que va registrá la meua entrada, y lo seu llibre y tamé lo meu possadero. Per lo que, si trobáu sert lo que tos dic, no vullgáu com éixos homes malvats destrossám y matám.

Mentres les coses estaben en estos termes, Marchese y Stecchi, que habíen sentit que lo juez del corregidó prossedíe contra nell en inquina, saña y rabia, y que ya lo habíe torturat, van tindre molta temó, diénse:

- Mal ham cavilat; lo ham tret de la paella per a fótrel al foc, l´ham tret del foc per a aviál als calius, a les brases. Per lo que, movénse en tota pressa, buscán al amo de la fonda, li van contá tot lo que los habíe passat; de lo que, enriénsen éste, los va portá a vore a un tal Sandro Agolanti que vivíe a Treviso y teníe gran influénsia en lo siñó, y contánlay tot, li van rogá que en ells intervinguere en les hassañes de Martellino, y aixina se va fé. Y los que van aná a buscál lo van trobá encara en camisa dabán del juez y tot desmayat y tremolós perque lo juez no volíe sentí res en lo seu descárrec, y com odiabe als florentinos, estabe completamen disposat a fel ahorcá y no volíe tornál al siñó, hasta que va sé obligat a féu contra la seua voluntat. Y cuan va está dabán d´ell, y li habíe dit totes les coses pel seu orden, va demaná que com suma grássia lo dixare anássen perque, hasta que a Florencia no estiguere, sempre li pareixeríe tindre la maroma al coll. Lo siñó sen va enriure de tal aventura y, donánlos un traje per home, sobrepassán la esperansa que los tres teníen de eixíssen be de tal perill, sanos y salvos sen van entorná a casa seua.

SEGONA

Los sans inosséns, llibre sexto. Lo crimen.

Llibre sexto.

Lo crimen.

Don Pedro, lo Périt, se va presentá a casa de Paco, lo Baixet, dudán, insegú, pero en estudiada prossopopeya, encara que la comisura de la boca estirabe la galta cap a la orella dreta, demostrán la seua inestabilidat, aixina que no vas vore eixí a la siñora, a doña Purita, dic, Régula y la Régula, ae, no siñó, don Pedro, per la tanca no va eixí, ya lay dic, anit no vam escorre la tanca mes que pera que passare lo coche del siñoret Iván, y don Pedro, lo Périt, ¿estás segura de lo que dius, Régula? y la Régula, ae, com que a estos ulls sels ha de minjá la terra, don Pedro, y, al seu costat, Paco, lo Baixet, apoyat a dos gallates de sabina, corroborabe les paraules de la Régula y Azarías sonreíe bobamen en la gralleta damún del muscle, y, en vista de que no traíe res en cla, don Pedro, lo Périt, va desistí, se va separá del grupet y se va alluñá corralada abán, cap a la Casa Gran, lo cap caigut, replegats los muscles, tocanse les burchaques del tabardo com si, en ves de la dona, haguere perdut la cartera, y, cuan va desapareixe de la seua vista, la Nieves va eixí a la porta en la Charito als brassos y va di de sopetón, pare, doña Purita estáe anit abrassánse y morrejánse al sopadó en lo siñoret Iván, ¡mare quíns morreos! Va baixá lo cap com excusánse y Paco, lo Baixet, va adelantá les gayates y, apoyánse en elles, se va arrimá a la Nieves, tú calla la boca, chiqueta, alarmat, ¿sap algú que los vas vore juns? y la Nieves, ¿quí u ha de sabé? eren ya mes de les dotse y a la Casa Gran no quedabe dingú, y a Paco, lo Baixet, la inquietut se li desbordabe per los ulls, per los sensitius forats del seu nas chato, va baixá encara mes la veu, de aixó ni una paraula, ¿sens?, en estos assuntos dels señoritos, tú, sentí, vore y callá, pero no habíen acabat la conversa, cuan va torná don Pedro, lo Périt, la jaquetota desabotonada, sense corbata, blang, les grans mans peludes caigudes a lo llarg del cos y en la mandíbula inferior o barra de baix com desarticulada, dessididamen doña Purita no está a la Casa, va di, después de dudá una mica, no está a cap puesto doña Purita, donon raó al personal del cortijo, a lo milló han raptat a doña Purita y estam aquí, crusats de brassos, perdén lo tems, pero ell no estabe crusat de brassos, sino que se fregabe una ma en l´atra y mirabe cap an ells en un ulls enloquits y Paco, lo Baixet, va aná donán raóns, casa per casa, al voltán de la corralada, y una vegada que tots van está ajuntats, don Pedro, lo Périt, se va encaramá al abeuradó y los va comunicá la desaparissió de doña Purita, se va quedá a la Casa Gran dirigín lo servissi cuan yo me vach gitá, después no la hay tornat a vore, ¿algú de vatros ha vist a doña Purita passada la mija nit? y los hómens se miraben entre ells, en expresió indescifrable, y algún montabe lo labio de baix damún del de dal pera fé mes ostensible la seua ignoránsia, o negaben categóricamen en lo cap, y Paco, lo Baixet, mirabe fito fito a la Nieves, pero la Nieves se dixabe mirá y gronsabe acompassadamen a la Charito, sense di que sí ni que no, impassible, pero, de pronte, don Pedro, lo Périt, se va encará en ella y la Nieves se va ficá tota roija, sobressaltada, chiqueta, va di, tú estabes a la Casa Gran cuan mos vam retirá y doña Purita estáe per allí, trasteján, ¿es que no la vas vore después?, y la Nieves, com estamordida, negabe, acompassabe en lo cap lo gronsá dels seus brassos acunán a la chiqueta Menuda, y, dabán de la seua negativa, don Pedro, lo Périt, va torná a paupás repetidamen, desoladamen, les grans burchaques de la seua jaquetota y a moure nerviosamen la comisura dreta de la boca, mossegánse la galta per dins, está be, va di, podéu anáton, se va girá cap a la Régula, tú, Régula, aguarda un momén, y, al quedá ma a ma en la Régula, lo home se va desarmá que doña Purita ha tingut que eixí en ell, en lo siñoret Iván, dic, Régula, simplemen pera gastám una mala broma, no te pensos datra cosa, que aixó no, pero per forsa ha tingut que eixí per la tanca, no cap datra explicassió, y la Régula, ae, pos en lo siñoret Iván ben segú que no hi anabe, don Pedro, que lo siñoret Iván anabe sol, y sol me va di, Régula, cúidam an este home, per lo Paco, ¿sap?, que, abáns de final de mes hay de torná per al colom y me fa falta, aixó me va di, y yo li vach escorre la tanca y ell va marchá, pero don Pedro, lo Périt, se impassientabe, lo siñoret Iván portabe lo Mercedes, ¿no es sert Régula? y a la Régula se li va aplaní la mirada, ae, don Pedro, ya sap que yo de aixó no ne enteng, lo coche blau portabe, ¿li val? lo Mercedes, va ratificá don Pedro, y va fé uns momos en cadena tan rápits y pronunsiats que la Régula va pensá que may mes se li tornaríe a ficá dreta la cara, una cosa, Régula, ¿ten vas fixá... ten vas acatá si al assiento de detrás portabe, per casualidat, lo siñoret Iván la gabardina, alguna roba, o la maleta? y la Régula, ae, no vach repará en aixó, don Pedro, si vol que li diga la verdat, y don Pedro va tratá de sonriure pera restáli importánsia al assunto, pero li va eixí una carota gelada y en eixe gesto de doló de estómec als labios, se va incliná confidensialmen damún del oít de la Régula y va puntualisá, Régula, pénsatu dos vegades antes de contestá, ¿no aniríe... no aniríe doña Purita dins del coche, gitada, fico per cas, al assiento de detrás, tapada en un abrigo o datra roba consevol?, enténme, yo no es que desconfía, tú ya me compréns, sino que potsé anabe de broma y sen ha anat a Madrid pera fém patí, y la Régula, a la que la mirada se li afilabe per moméns, va insistí en la seua negativa, ae, yo sol vach vore al siñoret Iván, don Pedro, que lo siñoret Iván, cuan yo me vach arrimá, me va di, Régula, cuídam an eixe home, per lo Paco, ¿sap?... ya, ya, ya... va interrompre don Pedro, coléric, eixe cuento ya me l´has contat, Régula, y bruscamen va pegá mija volta y se va alluñá, y, a partí de eixe momén, sel va vore per lo cortijo vagán de un puesto a un atre, sense meta determinada, la barbilla al pit, la esquena belcada, los muscles arrupits, com si vullguere fés invissible, batén, de cuan en cuan, en les palmes de les mans les burchaques de la jaquetota, desalentat, y aixina va passá una semana, y lo dissabte siguién, cuan va soná dabán de la tanca del cortijo lo claxon del Mercedes, don Pedro, lo Périt, se va ficá tremolós y se aguantabe una ma en l´atra pera que no se li notare, pero va acudí a escape a la porta y, mentres la Régula escorríe la tanca, ell, don Pedro, tratabe de serenás y una vegada que lo coche se va ficá en marcha y se va desllisá suaumen hasta les eretes de geranios, tots van pugué comprobá que lo siñoret Iván veníe sol, en la seua cazadora de ante plena de cremalleres, y lo seu foulard al coll y la visera de pana fina sombrejánli lo ull dret, y, mes aball, resaltán damún de la pell dorada, la seua ampla sonrissa blanquíssima y don Pedro, lo Périt, no va pugué contindre la seua ansiedat y allí mateix, al pati, dabán de la Régula y Paco, lo Baixet, que habíe eixit hasta la porta, li va preguntá, una cosa, Iván, ¿no vas vore per casualidat a la Purita la atra nit después del sopá? No sé qué ha pogut passáli, al cortijo no hi está y... y, tal com parlabe, la sonrissa del siñoret Iván se fée mes ampla y la seua dentadura relluíe y, en estudiada frivolidat va pegá un cop a la gorra en un dit y ésta se va eixecá dixán al descubert lo fron y lo naiximén del seu pel negríssim y no me digues que has perdut a la teua dona, Pedro, estaríe bo aixó, ¿no habreu reñit com de costum y sen ha anat a casa de sa mare esperán lo teu san advenimén?, y don Pedro movíe amún y aball los seus muscles ossuts, que en una semana habíe perdut este home lo que atres en vin añs, virgen, que teníe les galtes estirades y blaves de tan pálides y fée constáns aspavéns en la boca y, finalmen, va reconeixe, reñí, sí que reñim, Iván, les coses com son, com tantes nits, pero dísme, ¿per aón va eixí del cortijo esta dona, si la Régula jure y perjure que no va escorre la tanca mes que pera tú, eh?, féste cuenta que de habé escapat a campo través, per los carrascals, los mastíns la hagueren destrossat, tú saps cóm se les gasten eixos gossots, Iván, que son pijós que les fieres, y lo siñoret Iván se enroscabe un mechó de pel al seu índice dret y pareixíe reflexioná y, al cap de un rato, va di, si habíeu reñit, ella va pugué embutís al maletero del meu coche, Pedro, o al forat del assiento de detrás, lo Mercedes es mol capás, ¿compréns?, embutís a consevol raconet, dic, Pedro, sense que yo men enterara y después apeás a Cordovilla, o al Fresno, aon vach repostá gasolina, o, si me apures, al mateix Madrid, ¿no?, yo soc mol despistat, ni men haguera donat cuenta... y los ulls de don Pedro, lo Périt, se anaben omplín de llum y de llágrimes, claro, Iván, naturalmen que va pugué sé aixina, va di, y lo siñoret Iván se va ajustá la visera, va torná a mostrá la seua generosa sonrissa y li va pegá un amistós copet al muscle a don Pedro, lo Périt, a través de la ventanilla, datra cosa no te pensos, Pedro, que eres mol afissionat al melodrama, la Purita te vol, tú u saps, y ademés, va riure, lo teu fron está llis com la palma de la ma, pots dormí tranquil, y va torná a riure, inclinat damún del parabrises, va ficá lo coche en marcha y se va dirigí a la Casa Gran, pero, antes de la hora de sopá, tornáe a está a casa de Paco, lo Baixet, ¿cóm va eixa cama, Paco? que abáns en lo dichós sofoco de don Pedro, ni te hay preguntat, y Paco, lo Baixet, ya veu, siñoret Iván, poquet a poc, y lo siñoret Iván se va acachá, lo va mirá fíxamen als ulls y li va di pera retál, a que no tens collóns, Paco, de eixí demá en lo reclam, y Paco, lo Baixet, va escrutá la cara del siñoret Iván, tratán de adiviná si parlabe en serio o bromejabe, pero dabán de la impossibilidat de resóldreu, va preguntá, ¿u diu en serio o en broma, siñoret Iván? y lo siñoret Iván va crusá lo dit gros damún del índice, lo va besá, y va ficá cara de sircunstánsies, parlo en serio, Paco, te u juro, tú me coneixes y saps que en estes coses de la cassera yo no fach bromes y en lo teu chic lo Quirce, no me agrade, vaiga, te hay de sé franco, Paco, que pareix que li estigue fen a un un favor, ¿compréns? y no es aixó, Paco, tú me coneixes, que de no está a gust al monte preferixgo quedám a casa, pero Paco, lo Baixet, va siñalá en un dit la garra escayolada, pero, siñoret Iván, ¿aón vol que vaiga en este engorro de alchés? y lo siñoret Iván va baixá lo cap, verdaderamen, va admití, pero, después de uns segóns de cavilá, va eixecá los ulls de golpe, ¿y qué me dius de ton cuñat, Paco, eixe retrasad, lo de la gralla? tú me vas di una vegada que en lo reclam podíe valé, y Paco, lo Baixet, va tombá lo cap, lo Azarías es inossén, pero probo, miro, per probá no se perd res, va girá los ulls cap a la fila de casetes molineres, totes bessones, en lo emparrat damún de cada una de les portes, y va cridá, ¡Azarías! y, al cap de un rato, se va personá lo Azarías, los pantalóns caiguts, la sonrissa babeján, mastegán lo no res, Azarías, va di Paco, lo Baixet, lo siñoret Iván te vol portá demá al monte en lo reclam... ¿en la milana?, va di Azarías, transfigurat, y Paco, lo Baixet, aguarda, Azarías, no se trate de la milana ara, sino del reclam, dels coloms segos, ¿enténs?, ña que amarráls a lo mes alt de una carrasca, móurels en un cordell y aguardá... lo Azarías assentíe, ¿com a la Jara, en lo siñoret? va preguntá, lo mateix que a la Jara, Azarías, va contestá Paco, lo Baixet, y, al día siguién, a les sat del matí, ya estabe lo siñoret Iván a la porta en lo Land Rover marrón, ¡Azarías!, ¡siñoret! se movíen silensiosamen a la penumbra, com a sombres, que sol se escoltáe lo humit castañejá de les genives pelades del Azarías, mentres a la línia mes fonda de la serra apuntabe ya la aurora, fíca ahí detrás los aparells y la gábia en los coloms, ¿portes la maroma pera escalá?, ¿pujarás descals als abres? ¿no te nafrarás los peus pero lo Azarías ateníe los preparatius sense escoltál y, abáns de arrancá, sense demaná permís al siñoret Iván, se va arrimá al cobertís, va pendre lo pot de prenso compost, va eixí a la corralada, va alsá lo cap, va entreobrí los labios y ¡quiá! va reclamá en la veu afelpada, acusadamen nassal, y, desde la punta de la veleta, la gralleta va contestá a la seua cridada, ¡quiá! y lo muixó va mirá cap a aball, cap a les sombres que se movíen al voltán del coche, y encara que la corralada estabe entre dos llums, se va incliná cap a abán y se va llansá al buit, describín sírculs y, finalmen, se va posá damún del muscle dret del Azarías, entreobrín les ales pera equilibrás y, después, va saltá al antebrás y va obrí lo pic, y lo Azarías, en la ma esquerra, li anabe embutín pelles de prenso humit, mentres babejabe y musitabe en ternura, milana bonica, milana bonica, y lo siñoret Iván, es collonut, minje mes del que val lo muixó eixe, ¿es que encara no sap minjá sol? y lo Azarías sonreíe malissiosamen mostrán les genives, ¿qué hi farem si no ne sap? y una vegada que se va fartá, com lo siñoret Iván se va arrimá, la gralleta va arrancá a volá y, al topá en la portalada de la capella, va pujá airosamen, la va sobrevolá y se va posá al alero, mirán cap a aball, y, entonses, lo Azarías li va sonriure y va fé un gesto de despedida en la ma y, ya dins del coche, va repetí lo gesto per la finestra de detrás, mentres lo siñoret Iván enfilabe lo camí de la serra y pujabe cap al carrascal del Moro y, una vegada allí, se van apeá, lo Azarías se va pixá les mans al amparo de un carrascot y, al acabá, va pujá a pols a la carrasca mes grossa, engarfián les mans a un simal y passán les cames flexionades per la forcacha entre dos ramals, com si fore un mono, y lo siñoret Iván, ¿pera qué tens la maroma, Azarías? y lo Azarías, ¿quína falta fa, siñoret? me allargue lo chisme eixe, y lo siñoret Iván va alsá lo balansí en lo reclam sego amarrat y li va preguntá, ¿cuáns añs tens tú, Azarías? y lo Azarías, allá dal, en lo balansí a la ma esquerra, paupán lo ven, un añ mes que lo siñoret, va contestá, y lo siñoret Iván, tot parat, ¿de quín siñoret me estás parlán, Azarías? y lo Azarías, mentres lligabe lo balansí, del siñoret, y lo siñoret Iván, ¿lo de la Jara?, y lo Azarías, assentat al simal, apoyat al trong, sonreíe bobamen al blau sense contestá, mentres lo siñoret Iván arreplegabe unes rames seques pera fé lo parapeto, daball de la carrasca, y, una vegada fet, va mirá lo sel, cap al sur un sel blau tenue, levemen entaragañat per la calima, y va arronsá lo fron, no se veu ni rastre de vida, ¿no estarem passats de fecha? pero lo Azarías anáe enredán en lo balansí, un-dos, un-dos, un-dos, com si fore un juguet, y lo reclam sego, lligat al eje, aletejabe frenéticamen pera no caure, y lo Azarías sonreíe en les genives rosades y lo siñoret Iván, para quieto, Azarías, no mel marejos, mentres no ñaguen muixóns a dal es bobería reclamá, pero lo Azarías continuabe estirán, un-dos, un-dos, un-dos, a vore, per pura chiquería, per enredá, y lo siñoret Iván, entre que no se veíe cap muixó al sel y se barruntabe un matí de porra, se li anabe agreján lo carácter, ¡quieto hay dit, Azarías, collóns! ¿es que no me sens? y, per este arrebato, lo Azarías se va acobardá y se va quedá parat, aculat al camal, sonrién als ángels, en la seua sonrissa desdentegada, com un chiquet que mame, hasta que, passats uns minuts, van apareixe sing surites, com sing puns negres al blau fluixet del firmamén y lo siñoret Iván, dins del parapeto, va prepará la escopeta y va musitá en mija boca, ahí venen, templa ara, Azarías, y lo Azarías va agarrá lo cap del cordell y va templá, aixina, fóli, fóli, pero les surites van ignorá lo reclam, van torse a la dreta y se van pedre al horizonte tal com habíen passat, pero, un cuart de hora después, va assomá al suroeste un bando mes atapit y la essena se va repetí, los coloms no van caure al reclam y van doblá cap als carrascals del Alcorque, en la consiguién desesperassió del siñoret Iván, no lo volen, ¡les filles de la gran puta!, tira pera aball, Azarías, anémon al Alisón, les poques que ñan pareix que se tiren avui cap allí, y lo Azarías va baixá en lo balansí a costes, van agarrá lo Land Rover, y, bordeján roquissals, se van atansá cap al Alisón, y una vegada al mogote, lo Azarías se va oriná a les mans, va pujá a escape a un alcornoque tremendo, va amarrá lo reclam y a esperá, pero tampoc pareixíe que allí ñaguere movimén, encara que ere pronte pera determináu, pero lo siñoret Iván en seguida perdíe la passiénsia, aball, Azarías, aixó pareix un sementeri o fossá, no me agrade, ¿saps?, la cosa se está ficán fea, y van torná a cambiá de puesto, pero los coloms, mol poquets y desperdigolats, se mostraben furos, no doblaben al engañ y ya, a mich matí, lo siñoret Iván, aburrit de tanta espera inútil, va escomensá a dispará a dreta y a zurda, als muixóns negres, als pardals, a les cagarneres, a les garses, que pareixíe lloco, y entre tiro y tiro, cridáe com un grillat, ¡si les raboses estes diuen que no, es que no! y cuan se va cansá de fé barrabassades y de di incoherensies, va torná al abre y li va di al Azarías, desarma lo balansí y baixa, Azarías, este matí no ña res a fé, vorem si a la tarde cambie la sort, y lo Azarías va arreplegá los bártuls y va baixá y, conforme franquejaben la falda de la solana, camí del Land Rover, va apareixe mol alt, per damún dels seus caps, un bando carregat de gralletes y lo Azarías va alsá los ulls, va fé visera en la ma, va sonriure, va mascullá unes paraules ininteligibles, y, finalmen, va doná un copet al antebrás del siñoret Iván, atento, va di, y lo siñoret Iván, malhumorat ¿qué es lo que vols que mira, carnús? y lo Azarías, babejabe y siñalabe a lo alt, cap als quiás de les gralletes, dolsificats per la distánsia, dels muixóns, moltes milanes, ¿no les veu? y, sense aguardá resposta, va alsá al sel la seua cara transfigurada y va cridá fén bocina en les mans, ¡quiá! y, de repén, dabán del assombro del siñoret Iván, una gralleta se va desgallá del enorme bando y va picá a plom, damún dells, en vol tan vertiginós y tentadó, que lo siñoret Iván se va armá, va aculatá la escopeta y va agarrá los puns, de dal aball com ere lo prossedén, y al Azarías al vórel se li va deformá la sonrissa, se li va crispá la cara, lo pánic va assomá als seus ulls y va bramá fora de sí, ¡no tiro, siñoret, es la milana! pero lo siñoret Iván notabe a la galta dreta la dura carissia de la culata, y notabe, agullonánli, la represió del martí y notabe, estimulánlo, la dificultat del tiro de dal abaix, en vertical y, encara que va sentí claramen la veu implorán del Azarías, ¡siñoret, per los seus morts, no tiro! no va pugué aguantás, va apuntá al muixó en lo pun de mira, lo va adelantá y va apretá lo gatillo y simultáneamen a la detonassió, la gralleta va dixá al aire una estela de plomes negres y blaves, va plegá les potes sobre sí mateixa, va doblegá lo cap, se va fé una piloteta, y se va desplomá, donán volteretes, y, antes de arribá a enterra, ya corríe lo Azarías solana aball, los ulls desorbitats, regateján entre les jares y archilagues, la gábia dels coloms segos bambolejánse en soroll al seu costat, chillán, ¡es la milana, me ha matat a la milana! y lo siñoret Iván detrás dell, a llargues galarchades o sancades, la escopeta uberta, fumeján, sen enríe per an ell, sirá imbéssil, lo pobre, y, después puján lo to de veu, ¡no te preocupos, Azarías, yo ten regalaré un atra! pero lo Azarías, assentat a la vora de una bocha, aguantabe la gralleta agonisán entre les seues manotes, la sang calenta y espessa escorrénse entre los ditots, sentín, al fondo de aquell cosset chafat, los radés batecs del seu cor, y, inclinat damún dell, gañoláe mansamen, milana bonica, milana bonica, y, lo siñoret Iván, al seu costat, tens que perdonám, Azarías, no hay pogut aguantám ¡te u juro!, estaba cremat per la abstinénsia de este matí, comprénu, pero lo Azarías no lo escoltáe, va estretí encara mes la aumosta de les seues mans damún de la gralleta que se moríe, com si intentare retindre la seua caló, y va alsá cap al siñoret Iván una mirada buida ¡se ha mort! ¡la milana se ha mort, siñoret! va di, y de esta guisa, en la gralleta entre les mans se va apeá minuts después a la corralada y va eixí Paco, lo Baixet, apoyat a les seues gayates, y lo siñoret Iván, a vore si assertes a consolá a ton cuñat, Paco, li hay matat lo muixó negre y está fet un ploradols, sen enríe, y a rengló seguit, tratabe de justificás. Tú, Paco, que me coneixes, saps lo que es un matí de espera sense vore cap muixó, ¿no? bueno, pos aixó, sing hores de plantón, y, en éstes, eixa gralla pique de dal abaix, ¿ten dones cuenta?, ¿quí es lo guapo que aguante lo dit en estes sircunstánsies, Paco? explícalay a ton cuñat y que no se disgusto, collóns, que no sigue maricón, que yo li regalaré un atra gralleta, de carroña de eixa ne sobre al cortijo, y Paco, lo Baixet, mirabe, alternativamen, al siñoret Iván y al Azarías, aquell en los dits grossos o pulgars a les axiles del chaleco-canana, sonrién en la seua sonrissa lluminosa, éste, plegat an ell mateix, abrigán encara al muixó mort en les seues mans achatades, hasta que lo siñoret Iván va torná a pujá al Land Rover, lo va ficá en marcha y va di desde la ventanilla, no te u prengues aixina, Azarías, carroña de eixa ne sobre, a les cuatre tornaré a per tú, a vore si pinte milló a la tarde, pero al Azarías li rellissáen los llagrimots per les galtes, milana bonica, milana bonica, repetíe, mentres lo muixó se li anabe quedán sec entre los dits y, cuan va notá que alló ya no ere un cos sino un objecte inanimat, lo Azarías se va eixecá del pedrís y se va arrimá al caixonet bressol de la chiqueta Menuda y, en eixe momén, la Charito va soltá un dels seus gemecs y lo Azarías li va di a la Régula, fregánse mecánicamen lo nas en la mánega, ¿sens, Régula? la chiqueta Menuda plore perque lo siñoret me ha matat la milana, pero, a la tarde, cuan lo siñoret Iván va passá a replegál, lo Azarías pareixíe un atre, mes sansé, que ni moquejabe ni res, y va carregá la gábia en los coloms segos, una destral, lo balansí y una maroma lo doble de grossa que la del matí a la trassera del Land Rover, tranquil, com si res haguere passat, que lo siñoret Iván, sen enríe, ¿no sirá eixa maroma pera moure lo balansí, verdat Azarías? Y lo Azarías, pera pujá a la atalaya es, y lo siñoret Iván, anem, a vore si vol cambiá la sort y va ficé lo coche en marcha, les rodes per les roderes fondes, y va asselerá mentres chuláe alegremen, lo Ceferino assegure per los seus morts que a la fita de lo del Pollo se movíen abansahir uns bandos sense forma, pero lo Azarías pareixíe encantat, la mirada perduda mes allá del parabrises, les chates mans inmóvils damún de la bragueta sense cap botó y lo siñoret Iván, en vista de la seua passividat, va escomensá a chulá una tonadeta mes viva, pero aixina que se van apeá y va vore lo bando, se va ficá com a loco, de pressa, Azarías, collóns, ¿es que no les veus? ña allí una junta de mes de tres mil surites, ¡la mare que les va parí!, ¿no veus cóm negreje lo sel damún del carrascal? y portáe atropelladamen les escopetes, y lo morral dels cartuchos, y se señíe a la sintura les bosses de cuero, a escape, Azarías, collóns, repetíe, pero lo Azarías tranquil, va apilá los trastes a la vora del Land Rover, va dixá la gábia dels coloms segos al peu del abre y va pujá trong amún, en la destraleta y la maroma a la sintura, y una vegada al primé camal, se va incliná cap a aball, cap al siñoret Iván, ¿me allargue la gábia, siñoret? y lo siñoret Iván va alsá lo bras, en la gábia dels coloms a la ma, y, simultáneamen, va eixecá lo cap y, al féu, lo Azarías li va tirá al coll la maroma en un nugo corredís, a manera de corbata, y va estirá, ajustánla, y lo siñoret Iván, pera evitá soltá la gábia y fé mal als coloms, va tratá de soltás de la corda en la ma esquerra, perque encara no compreníe, ¿pero qué dimonis preténs, Azarías? ¿es que no has vist lo núgol de surites damún dels carrascals del Pollo, tros de maricón? y aixina que lo Azarías va passá la punta de la maroma per lo simal de damún del seu cap y va estirá dell en tota la seua gran forsa, gruñín y babeján, lo siñoret Iván va pedre peu, se va sentí de repén alsat, va soltá la gábia dels coloms y ¡Deu!... estás loco... tú, va di en veu ronca, entretallada, que casi no sel va sentí, y en cambi, va sé claramen perseptible lo aspre estertó que va seguí com un allargat ronquit y, casi inmediatamen, lo siñoret Iván va traure la llengua, una llengua llarga, grossa y morada, pero Azarías ni lo mirabe, sol aguantáe la corda, y la va lligá ara al simal aon estáe assentat, y se va fregá una ma en l´atra y los seus labios van formá una bobalicona sonrissa, pero encara lo siñoret Iván, o les cames del siñoret Iván, van experimentá unes convulsións rares, uns espasmos electrisats, com si se arrancaren a ballá per la seua cuenta y lo seu cos va pendulejá un rato al buit hasta que, al final, va quedá inmóvil, la barbilla contra lo pit, los ulls fora de les cassoletes, los brassos desmayats a lo llarg del cos, mentres Azarías, a dal, mastegáe saliveta y sen enríe bobamen mirán al sel, al no res, milana bonica, milana bonica, repetíe mecánicamen, y, an aquell momén, una atapida bandada de surites va batre l´aire rasán la copa de la carrasca a la que se amagabe.

FIN.