Mostrando las entradas para la consulta terres ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta terres ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 18 de febrero de 2020

Aragón, torre de Babel. La Comarca.

https://www.lacomarca.net/opinion/aragon-torre-babel/

Lenguas. Una y mil lenguas se hablaron en la bíblica Torre de Babel, mito que narra el Génesis para explicar por qué en el mundo se hablan tantas lenguas diferentes, cuando lo había creado un solo Dios. Todo el mundo sabe que la lengua une y separa, dependiendo de su utilización política, económica, o simplemente, social. Y éste es el caso actual de Aragón: una tierra trilingüe en donde ni siquiera existe un acuerdo sobre qué lenguas se hablan. Para cualquier persona ajena a lo aragonés seguro que le sorprenden sobremanera estas palabras, pero creo, sinceramente, que a ningún aragonés nos cogen por sorpresa. Somos, o mejor dicho, nos hemos convertido en una tierra diluida en sí misma, trasnochada y sin identidad propia, lo que nos avoca a un futuro que no existe: la despoblación. Sin embargo todavía existen héroes que luchan por ella. Gentes normales y corrientes que no entienden, y por ello no lo permiten, que les digan de fuera lo que son o tienen que ser, hecho que nos lleva sucediendo desde 1713, momento en el que la historia se tragó para siempre la Corona de Aragón, uno de los Estados más potentes de la Europa Medieval. Estas gentes viven menoscabados en su día a día, ya que hablan castellano, como todos, pero también una lengua que muchos se empeñan en decir que no existe: el Chapurreau o Aragonés Oriental. Ésta es la conclusión, un año más, del XII Encuentro de Entidades de la antigua Corona de Aragón (CEACA), que se celebró en Valderrobres en octubre de 2019, con representantes de Aragón y Valencia, ya que los de Baleares no pudieron acudir por un problema en los vuelos, y los de Cataluña hace tiempo que no admiten ninguna otra versión que no sea la suya, y que todos conocemos bien a estas alturas. Con un salón de actos lleno y expectante, se presentó la realidad actual de las lenguas en Aragón y en Valencia, donde el catalán avanza inexorablemente en contra del valenciano, Comunidad Autónoma donde se utiliza una gramática catalana para enseñarlo, y en Aragón, donde ciertos partidos políticos instrumentalizan la lengua para sus fines, intentando sustituir el Chapurreau por el Catalán, como si fueran lo mismo y no dos lenguas diferentes surgidas desde el lemosín del sur de Francia, ya en la Edad Media. De esta forma hemos llegado a un Aragón trilingüe, que por su coste y complejidad no termina de ser aceptado por los aragoneses: Castellano como lengua común; Fabla Aragonesa en la zona pirenaica, excepción hecha de los hablantes de Zaragoza ciudad, más numerosos si cabe; y por último el Chapurreau, que se habla todavía en el Aragón Oriental, y que determinados intereses, foráneos o internos, quieren eliminar a toda costa para sustituirlo por el Catalán, tanto por las deudas de la política estatal, como catalanistas, o incluso de algunos particulares, bien por haber trabajado y vivido en Barcelona o para que lo puedan hacer sus hijos, idea que ha ido fructificando, sin duda, desde la despoblación endémica que padecemos ya en los años 60 del siglo XX. Las conclusiones del encuentro nos dejaron dos ideas fundamentales: que es necesaria una gramática del Chapurreau, donde se demuestre, de una vez por todas, que se habla y construye diferente del Catalán; y la necesidad de una difusión de su existencia, como están haciendo la misma CEACA, la PNHC, FACAO o la Asociación Amics del Chapurriau, entre otros. Les dejo un caso concreto para demostrar mis argumentos: el otro día, buscando una información por internet, accedí de forma casual a una página web de la Comarca del Bajo Aragón, donde aparece una explicación somera de los atractivos de sus pueblos. En el caso de La Ginebrosa, uno de esos municipios con paisajes y edificios muy sugerentes, el origen de su nombre aparece asociado al término catalán “ginebre”, curiosamente, cuando en el Bajo Aragón, desde que alcanza la memoria, es decir, más de tres generaciones, se ha llamado “ginebro” al enebro, del cual, por cierto, tanto de La Ginebrosa como de Torrevelilla, se extraía el “aceite de ginebro”, muy conocido por su utilización como desinfectante del ganado. Así lo atestigua un ganadero de profesión como Manuel Cerezuela, el Juez de Paz de Castelserás

Buscando documentación al respecto y con la ayuda de Antonio Martín Costea, científico del CSIC, hemos encontrado en un documento de 1440 en que se traficaba en la zona con el “aceite de ginebro” que servía para “quitar la roña de las ovejas”. Si hacemos mención de que la reconquista y posterior repoblación es aragonesa, en concreto de D. Blasco de Alagón, con Carta de Población de 1260, sólo podemos deducir que La Ginebrosa viene del Chapurreau “ginebro” (“chinebro” en Fabla) y no del término equivalente en catalán, ya que se derivaría de un “lugar ginebroso”, es decir, con bosques de enebro, o una tierra ginebrosa, con abundancia de enebro.

https://visitbajoaragon.com/es/municipios/la-ginebrosa

Esperamos que, al menos, la citada Comarca del Bajo Aragón corrija este error tanto lingüístico como histórico, que entendemos puede ser fruto más del desconocimiento que de nuevas tergiversaciones como las que ya nos tienen acostumbrados desde el catalanismo, lo que demuestra, en cualquier caso, que todavía queda mucho por hacer.

Juan José Barragán – Profesor de Historia


https://es.wikipedia.org/wiki/Juniperus

Genièbre / GenièvreGenevrier : A Caixas, Glorianes, Tarerach. Genibre en écriture normalisée. En catalan Ginebre. Indistinctement le Juniperus oxycedrus dit cade et le Juniperus communis.

och-hoc-oc

Extracto de Diego Monfar y Sors, condes de Urgel:

Retrato imaginario de Martín I de Aragón, de Manuel Aguirre y Monsalbe. Ca. 1851-1854. (Diputación Provincial de Zaragoza).

Entonces pareció a la corte y a los concelleres de Barcelona, por quitar todos escrúpulos y dificultades, que en presencia de escribano y de los mismos testigos del día antes, le fuesen a visitar y preguntasen si quería que sus reinos fuesen de aquel a quien por justicia pertenecían, y si quería que de la respuesta que él daría se hiciese auto, y él dijo que  (HOC); y luego Pedro de Comes, (Ramón, Raymundum de Cumbis) su protonotario, se lo volvió a decir, y el rey le respondió lo mismo; y de todo esto, que pasó el sábado siguiente, a las tres de la tarde, se hizo auto auténtico, cuyo traslado es el que se sigue: 

Hoc est translatum fideliter sumptum a nota cujusdam instrumenti inferius inserti quod fuit per me Raymundum de Cumbis olim protonotarium et notarium subscriptum receptum die et anno in eo contentis scripta et continuata in protocollo sive capibrevio notularum mei dicti notarii et in fine cujus note major pars testium qui ad confectionem dicti instrumenti presentes fuerunt se eorum manibuas subscripserunt cujus tenor talis est.


- Pateat universis quod die veneris que computabatur XXX madii anno a nativitate Domini MCCCCX circa undecimam horam noctis dicti diei existente coram serenissimo domino domino Martino Dei gratia rege Aragonum Sicilie Majoricarum Sardinie et Corsice comite Barchinone duce Athenarum et Neopatrie ac etiam comite Rossilionis et Ceritanie Ferrario de Gualbis conciliario hoc anno ac cive Barchinone ad subscripta ut dixit per curiam generalem quam dictus dominus rex de presenti catalanis celebrat in civitate predicta simul cum aliis de dicta curia ibidem cum eo presentibus electo in presentia mei Raymundi de Cumbis protonotarii dicti domini regis et notarii subscripti ac testium subscriptorum dixit coram dicto domino rege existente infirmo in suo tamen sensu cum loquela in quadam camera monasterii Vallis Domicelle vocata de la Abadesa hec verba vel similia in effectu:

Senyor nosaltres elets per la cort de Catalunya som assi devant la vostra Magestat humilment suplicantvos queus placia fer dues coses les quals son e redunden en sobirana utilitat de la cosa publica de tots vostres regnes e terres: la primera quels vullats exortar de haver entre si amor pau e concordia per ço que Deus los vulla en tot be conservar: la segona queus placia de present manar en tots los dits regnes e terres vostres que per tots lus poders e forces fassen per tal forma e manera que la successio dels dits vostres regnes e terres apres obte vostre pervinga a aquell que per justicia deurá pervenir como asso sia molt plasent á Deu e sobiranament profitos á tota la cosa publica *e molt honorable e pertinent a vostra real dignitat.

Et hiis dictis dictus Ferrarius de Gualbis repetens verba per eum jam prolata dixit hec verba vel similia in effectu: Senyor plauvos que la succesio dels dits vostres regnes e terres apres obte vostre pervinga á aquell que per justicia deura pervenir? et dictus dominus rex tunc respondens dixit: Hoc; de quibus omnibus petiit et requisivit dictus Ferrarius publicum fieri instrumentum per me protonotarium et notarium supradictum. Que fuerunt acta die hora loco et anno predictis presente me dicto protonotario et notario *ac pro testibus reverendo in Christo patre Ludovico episcopo Majoricensi nobilibus Geraldo Alemanni de Cervilione gubernatore Catalonie Rogerio de Monte Cateno gubernatore regni Majoricarum camarlengis Petro de Cervilione majordomo Raymundo de Santo Minato camarerio militibus Francisco de Aranda donato Porte-Coeli consiliariis dicti domini regis et Ludovico Aguilo domicello ac nobili Raymundo de Monte-Cateno coperio jam dicti domini regis. Postea die sabbati XXXI madii anno predicto circa horam tertie dicti diei Ferrarius de Gualbes predictus constitutus personaliter ante presentiam dicti domini regis in camera supradicta simul videlicet cum aliis de dicta curia cum eo electis reducens ad memoriam dicto domino regi verba per eum jam supra eidem domino regi prolata dixit presente me protonotario et notario ac testibus supradictis hec verba vel similia in effecti: Senyor: plauvos que la successio de vostres regnes e terres apres obte vostre pervinga a aquell que per justicia deura pervenir e quen sia feta una carta publica? et dictus dominus rex respondens, dixit: Hoc; et ego etiam dictus protonotarius et notarius interrogavi dictum dominum regem dicens ei hec verba: Plauvos donchs senyor que la successio de vostres regnes e terres apres obte vostre pervinga a aquell que per justicia deura pervenir e quen sia feta carta publica? qui quidem dominus rex respondens, dixit: Hoc; de quibus omnibus dictus Ferrarius presentibus aliis de curia supradicta cum eo electis petiit et requisivit 

publicum fieri instrumentum per me protonotarium et notarium supradictum. Que fuerunt acta die loco hora et anno predictis presente me dicto protonotario et notario ac testibus supradictis. 

Yo Guillem Ramon de Moncada qui fui present a les dites coses me sotscriu.
- Yo Guerau Alemany de Cervelló qui fui present a les dites coses me sotscriu. 
- Yo Pere de Cervelló qui present hi fui sotscriu.
- Yo Luis Aguiló qui present hi fui me sotscriu.
Francesch Daranda qui present hi fui me sotscriu. 
Sig+num Bernardi Mathei auctoritate regis notarii publici Barchinone testis. (Continuará en historia Aragón blogspot)

lunes, 10 de junio de 2019

Tomo I, texto XXX, Sperante in Deo Cardona, Alphonsus elnensis episcopus


XXX.
Arch. de la ant. Diput. Cortes de 1405 a 10 parte 2.a fol. 480. 7 de agosto de 1409.

Item die mercurii vesperis dicta septima augusti proxime dicti honorabili et multum prudenti viro Sperante in Deo Cardona consiliario et vicecancellario jamdicti domini regis personaliter constituto in eadem domo capituli monasterii antedicti pro dicta celebranda curia ad quam intervenerunt personaliter congregati. - Reverendus et venerabiles in Christo patres Alphonsus elnensis episcopus etc. etc.
- A la proposicio per part del senyor rey per vos mossen lo vicecanceller feta a la cort ir que fou diluns a V del present mes dagost demanan consell a la dita cort per lo dit senyor posat en gran tristor per la dolorosa nova del senyor rey de Sicilia molt car fill seu sobre la provisio fahedora en los afers e conservacio de Cerdenya e de Sicilia respon la dita cort: que atteses la arduhitat de la materia proposada gran pes perills e dans dels negocis qui subseguir se poden per la mort de dit senyor axi en les dites parts com en lo principat de Cathalunya e en los altres regnes e terres del dit senyor per molts casos ja iminents appar a la dita cort parlant ab humil reverencia del dit senyor que ella sola no dege dar consell en la prossecucio e merits dels dits affers mas quel dit senyor promptament e sens tarda degues per les dites rahons convocar tots sos regnes e terres per via de cort o de parlament general e lavors la dita cort ensemps ab los altres donara son consell esperant en la divinal gracia que sen seguira exalçament a la sua reyal corona e profit a sos regnes e terres. - E suplica la dita cort al dit senyor que placía a la sua reyal magestat de voler estretament e prompta entendre e donar loch en la justicia universal e defensio general e bona reparacio dels greuges del dit principat com en aquestes virtuoses e loables provisions stiga fundamentalment e penys tota la utilitat publica del dit principat: significant la dita cort al dit senyor que per reverencia e honor de la sua alta senyoria e benefici del dit principat ella es presta entendren viceralment e ab cor entes.
- Et predictis sic gestis atque secutis prefatus honorabilis vicecancellarius iterum eadem verba que in scriptis reducere se dixit nunch pro tunch expresse requisivit continuari in processu jam dicto et in fine proxime inserte cedule dicte responsionis necnon et in pede instrumentorum dicta die erina fieri de oblatione preinserte cedule requisitorum per dictum reverendum episcopum elnensem nomine dicte curie in posse discretorum Petri de Ponte et Francisci Fonolledareceptorum: qui reverendus episcopus elnensis eodem nomine post predicta requisivit eadem verba in scriptis reduci et de eisdem dicte curie fieri atque tradi copiam que fuit illico dicte curie concessa per dictum honorabilem vicecancellarium qui nomine et in personam dicti domini regis dictam continuavit curiam ut sequitur.
- Lo senyor rey vos continua la present cort a dema per lo mati en aquest loc mateix.
- Tenor autem cedule dictorum verborum per dictum honorabilem vicecancellarium prolatorum ut superius mencionatur et postea in scriptis redactorum est seriei sequentis.
- Lo senyor rey lo qual los del consell del dit senyor que açi son e yo havem trovat indispost de sa persona per lo cas tribulacio e tristor en que es posat e segons relacio dels metges no es ne sta menys de febre e mestre P. Soler per la dita raho li ha levat lo vi ha vista la resposta que vosaltres en nom de la cort donas anit passada a nosaltres del dit consell e a mi en scrits e es stat fort maravellat daquella com jatssia la dita resposta puxa esser congrua e covinent per medicina cura e plena provisio dels negocis de Serdenya e de Sicilia empero no proveheix ne satisfa al cas e al perill e a la cuyta gran que es necessaria entretant es mostra al present als dits negocis a sostenir: ans seria axi com qui preparaba mediçina e cura al malalt perillos et en article de mort constituhit e no provehia a sostenir lo malalt entretant que la dita medicina se apparellaria de que lo malalt morria e la medicina no poriaapprofitar: perque lo dit senyor vos prega que havent sguart a la sua persona e compassio a la tribulacio en que es posat e a vostra propia naturalesa e a la gran necessitat e cuyta dels affers et al interes gran queus hi va e a les altres rahons quius foren dites a la primera proposicio la qual vos fon feta de paraula en die que noy havia cort vullats entendre diligentment e cuytosa en tractar e consellar al dit senyor quina provisio deu esser feyta entretant e prestament en los dits negocis de Cerdenya e de Sicilia e bestraure al interim qui es molt cuytos e perillos mentres que la plena provisio se tractara es ordenara: com satisfet al dit interim lo dit senyor pus vosaltres li ho conssellets e li donets loch que puga sos regnes e terres ajustar seguira vostre consell. Aço diu per tal com segons hun dels capitols que novellament vos ha atorgats en la cort dins spay de un any qui ara corre no deu lo dit senyor licenciar la present cort ne continuar aquella a mes spay de XV dies sens consentiment de la dita cort. - Mes avant diu lo dit senyor que ell ha entes que alguns se complanyen com lo dit senyor no met primer en lo sosteniment dels dits negocis alcunes monedes les quals se diu quel rey de Sicilia de memoria recordable havia en Serdenya ara en temps de la sua mort e joyes aximateix hoc encara alguns moros catius dels quals se spera bon rescat e axi mateix alcuns presoners jenoveses e altres los quals havian apresonats les sues galeas dels quals semblantment se spera bona finanza et vexella dargent e altres coses quel dit rey son fill que Deus haja havia. E com lo dit senyor entena que es rahonable cosa que ell de si mateix hi meta les dites coses e encara castells e lochs seus ey faça tota cosa factible mana queus sia dit e offer lo dit senyor que vosaltres prenents carrech del sosteniment dels dits negocis a aço quey sia necessari per al present e interim totes les dites coses vinguen en ma de vosaltres per peu e seguretat que ço ques haura e exira de les dites coses se convertesca en ço que despendrets. E com la necessitat sia gran lo dit senyor vos fara liurar les dites coses encontinent no contrastant qualsevol particular disposicio feta per lo dit rey son fill de les dites coses o dalcunes daquelles: com lo dit senyor fara raho aquella que sia tengut a qualsevol persones qui dret se donen en aquelles o alcunes daquelles on tengut hi sia per disposicio o gracia feta a ells per lo dit son fill: e aço es aparellat lo dit senyor de metra en execucio realment e de feyt encontinent en la primera tramesa e metra les dites coses en ma daquelles persones que vosaltres hi volrets diputar. - Mes avant diu lo dit senyor sobre lo capitol de la dita vostra resposta ab la qual li supplicats que vulla entendre e provehir al feyt de la justicia e de la defensio universal e a la provisio dels greuges: que be sabets com ell diverses vegades vos ha ofert segons apar en lo proces de la cort que jatsia pertangues a ell provehir a la justicia e a les altres coses dessus dites que a ell plahiadespullarsen e donar poder a certes persones per ell e per la cort elegidores les quals sens consultar e referir provehissena la justicia e aximateix als greuges e aço ha continuat e instat e request diverses vegades segons apar en lo dit proces e de present vos en requerex. E tro vuy no ha stat ne sta ne stara daci avant per ell ne per la sua part que en los dits feyts no sia procehit enantat e concluit complidament: ans ha stat en lo passat per la cort qui la dita justicia no li ha encara offerta ne poguda offerir perque de aquestes coses nol calia nel cal solicitar ne instar com sia stat e sia prest de present de donar fi e conclusio a aquelles.

domingo, 16 de agosto de 2020

Guillermo Tomás Faci, aragonés, catalán, castellano

https://historiamedieval.unizar.es/personal/guillermo-tomas-faci

https://dialnet.unirioja.es/servlet/extaut?codigo=2037285

https://janovas.unizar.es/sideral/CV/guillermo-tomas-faci

https://unizar.academia.edu/GuillermoTom%C3%A1sFaci

https://www.researchgate.net/profile/Guillermo_Tomas_Faci

https://www.ehu.eus/eu/web/sociedad-poder-cultura/guillermo-tomas-faci

http://opac.regesta-imperii.de/lang_en/autoren.php?name=Tom%C3%A1s+Faci%2C+Guillermo

https://journals.openedition.org/mcv/9577?lang=es

https://www.elperiodicodearagon.com/noticias/aragon/guillermo-tomas-faci-el-aragones-ayudo-construir-identidad-politica_1431878.html

Guillermo Tomás Faci, aragonés, catalán, castellano

- Termina mal desde el momento en que la lengua que se analiza entró en decadencia en la última etapa que se trata en el libro. En todo caso, la pérdida del aragonés no era algo intrínsecamente malo para la sociedad. Las lenguas aparecen y desaparecen constantemente en la historia. No pretendo presentar una visión derrotista de la historia de Aragón.

- ¿Una mirada documentada al pasado permite «dignificar» la situación actual de la lengua?

- Creo que sí. El aragonés es una lengua carente de referentes cultos que muchas veces se ha considerado una forma vulgar de hablar. Analizando la historia se demuestra constantemente que, muchas de esas formas que actualmente se consideran vulgares, en tiempos antiguos eran cultas y dignas de ser usadas por los reyes, los obispos o por quien fuese.

- Asegura que en ocasiones se han confundido los registros escritos calificando de castellano textos que se encuentran en aragonés...

- Es muy frecuente. Desde la filología hispánica es habitual que se trate al aragonés como un dialecto del castellano, y eso lleva a que mucha gente que se encuentra con documentos en aragonés medieval considere que están escritos en castellano antiguo. A veces se dan situaciones paradójicas, como lo es que, a la hora de clasificar los fondos de algunos archivos aragoneses, se describan documentos en castellano, documentos en catalán y documentos en romance sin más. Es decir, algunas personas no se atreven a dar nombre a esa tercera lengua porque desconocen sus características, o incluso ignoran su existencia.

- ¿Eran conscientes los reyes de Aragón de la necesidad de marcar una identidad nacional propia diferenciada con otros reinos a través de la lengua?

- No solo eran los reyes. Toda la estructura del Estado usaba la lengua como elemento de construcción de identidad. En nuestro caso, el aragonés sirvió para generar la adhesión de los súbditos en torno a un proyecto político determinado, como es la Corona de Aragón, pero también para lo contrario, pues las élites del reino usaron ocasionalmente el idioma como elemento para reafirmarse frente a la monarquía.

- ¿La existencia de tres lenguas diferenciadas en el periodo medieval -aragonés, castellano y catalán- complicaba las cosas?
(Aunque la imagen de abajo no te parezca aragonés, al menos, llámalo OCCITANO, el catalán solo es uno de los dialectos de esa lengua, que se llamaba normalmente provenzal, lemosín).

Guillermo Tomás Faci, aragonés, catalán, castellano, OCCITANO

dialèctes occitans, catalan comprés


- No podemos olvidar que son tres lenguas románicas muy próximas entre sí, así que no había problemas de comprensión. Las cosas se complicaban cuando las lenguas se asociaban a esas identidades políticas, y comenzaban a utilizarse para oponer los diferentes territorios. La lengua aragonesa se convirtió en un símbolo político del reino, y el uso de otro romance podía entenderse como un elemento de alteridad. De ahí que te encuentres que localidades como Fraga o Tamarite de Litera, donde siempre se escribía en catalán, cuando se dirigían a las Cortes de Aragón abandonaban su lengua propia y se pasaban al aragonés. Debían de creer que el hecho de hablar en catalán podía ser interpretado por el resto como un signo de exclusión.

- ¿La llegada de la dinastía de los Trastámara en el siglo XV marca el inicio de la decadencia?

- Ese hecho marca el inicio del cambio. Del mismo modo que la consolidación del aragonés estaba ligada a la construcción de la Corona de Aragón, desde que empezó a gestarse un nuevo proyecto político, como era una España que tenía su centro en Castilla, la lengua castellana se asentó como nuevo referente lingüístico. Por ejemplo, no es casual que los Reyes Católicos siempre usaran el castellano en sus actos públicos. Ese cambio condujo a las élites políticas de Aragón a adoptar la nueva lengua del poder para medrar, y tras ellas lo hizo progresivamente el resto de la sociedad.

- Señala que el aragonés no se consolidó nunca como lengua literaria.

- Puede que fuese uno de los handicaps de la lengua. En determinados registros formales, las élites del reino se decantaban por lenguas forasteras. A la luz de los manuscritos conservados, en el Aragón medieval se consumía más literatura en catalán u occitano que en aragonés. Eso no quiere decir que el romance propio se considerase vulgar, pues se usó masivamente en las crónicas, la prosa didáctica o los documentos oficiales, pero no cuajó a la hora de escribir poesía o ficción.

- Ha visitado multitud de archivos recabando evidencias de uso, ¿aún quedan aspectos sobre el uso político y social de aragonés por descubrir?

- Sorpresas, siempre puede haber. En este libro presento algunas que he tenido durante años de trabajo en los archivos. Pero grandes descubrimientos que alteren sustancialmente nuestros conocimientos, no lo creo. En cualquier caso, en una lengua que ha estado excluida de los registros formales durante siglos el margen de que aparezcan documentos inesperados es grande: las bibliotecas han transmitido pocos libros escritos en aragonés en la Edad Media, pero a veces te encuentras una hoja reaprovechada en una encuadernación o un poema inédito anotado en los márgenes de algún protocolo notarial que dan pistas de todo lo que se ha perdido.

-Es muy poco optimista sobre el futuro del idioma…

https://www.elperiodicodearagon.com/noticias/aragon/guillermo-tomas-faci-el-aragones-ayudo-construir-identidad-politica_1431878.html

- No es por comenzar con un spoiler de la obra, pero podemos adelantar que su recorrido por la historia del aragonés medieval termina mal...

-No puedo ser optimista: la desaparición de la lengua es inminente. En todas las zonas donde ha seguido siendo la lengua corriente de la población hasta hoy, está siendo sistemáticamente abandonada y apenas se transmite a los hijos. A menos que las autoridades aragonesas apliquen una política lingüística decidida para revertir este proceso, la lengua se extinguirá en unas pocas décadas. Y ninguna política lingüística servirá de nada si no cuenta con el apoyo de los hablantes, y tampoco si ellos no tienen interés y voluntad de conservar la lengua de sus padres.

- ¿Qué le parecen los procesos de unificación que se intentan poner en marcha desde el Gobierno de Aragón? ¿Ve necesaria la creación de una academia oficial?

- Una lengua, para que se pueda usar en determinados registros a los que el aragonés debe acceder para sobrevivir en el siglo XXI, necesita una cierta dosis de codificación. Tanto a nivel ortográfico como a nivel de neología. Si eso no se consigue, no creo que haya un futuro viable para los dialectos que han pervivido hasta nuestros días. No me corresponde a mí juzgar cuál de las propuestas existentes es más adecuada. En cualquier caso, si no se alcanza un consenso entre las diferentes corrientes que existen actualmente no creo que sea posible avanzar hacia una posible salvación de la lengua.

https://www.europapress.es/aragon/noticia-grupo-cema-universidad-zaragoza-halla-pergamino-cortes-aragon-celebradas-almudevar-1227-20190314192257.html

/

Martín I de Aragó parlán en OCcitan, langue d´Òc. 1410. 31 de mach. /

Extracto de Diego Monfar y sors, condes de Urgel:

Entonces pareció a la corte y a los concelleres de Barcelona, por quitar todos escrúpulos y dificultades, que en presencia de escribano y de los mismos testigos del día antes, le fuesen a visitar y preguntasen si quería que sus reinos fuesen de aquel a quien por justicia pertenecían, y si quería que de la respuesta que él daría se hiciese auto, y él dijo que sí (HOC); y luego Pedro de Comes, (Ramón, Raymundum de Cumbis) su protonotario, se lo volvió a decir, y el rey le respondió lo mismo; y de todo esto, que pasó el sábado siguiente, a las tres de la tarde, se hizo auto auténtico, cuyo traslado es el que se sigue:
Hoc est translatum fideliter sumptum a nota cujusdam instrumenti inferius inserti quod fuit per me Raymundum de Cumbis olim protonotarium et notarium subscriptum receptum die et anno in eo contentis scripta et continuata in protocollo sive capibrevio notularum mei dicti notarii et in fine cujus note major pars testium qui ad confectionem dicti instrumenti presentes fuerunt se eorum manibus subscripserunt cujus tenor talis est.
- Pateat universis quod die veneris que computabatur XXX madii anno a nativitate Domini MCCCCX circa undecimam horam noctis dicti diei existente coram serenissimo domino domino Martino Dei gratia rege Aragonum Sicilie Majoricarum Sardinie et Corsice comite Barchinone duce Athenarum et Neopatrie ac etiam comite Rossilionis et Ceritanie Ferrario de Gualbis conciliario hoc anno ac cive Barchinone ad subscripta ut dixit per curiam generalem quam dictus dominus rex de presenti catalanis celebrat in civitate predicta simul cum aliis de dicta curia ibidem cum eo presentibus electo in presentia mei Raymundi de Cumbis protonotarii dicti domini regis et notarii subscripti ac testium subscriptorum dixit coram dicto domino rege existente infirmo in suo tamen sensu cum loquela in quadam camera monasterii Vallis Domicelle vocata de la Abadesa hec verba vel similia in effectu: Senyor nosaltres elets per la cort de Catalunya som assi devant la vostra Magestat humilment suplicantvos queus placia fer dues coses les quals son e redunden en sobirana utilitat de la cosa publica de tots vostres regnes e terres: la primera quels vullats exortar de haver entre si amor pau e concordia per ço que Deus los vulla en tot be conservar: la segona queus placia de present manar en tots los dits regnes e terres vostres que per tots lus poders e forces fassen per tal forma e manera que la successio dels dits vostres regnes e terres apres obte vostre pervinga a aquell que per justicia deurá pervenir como asso sia molt plasent á Deu e sobiranament profitos á tota la cosa publica *e molt honorable e pertinent a vostra real dignitat. Et hiis dictis dictus Ferrarius de Gualbis repetens verba per eum jam prolata dixit hec verba vel similia in effectu: Senyor plauvos que la succesio dels dits vostres regnes e terres apres obte vostre pervinga á aquell que per justicia deura pervenir? et dictus dominus rex tunc respondens dixit: Hoc; de quibus omnibus petiit et requisivit dictus Ferrarius publicum fieri instrumentum per me protonotarium et notarium supradictum. Que fuerunt acta die hora loco et anno predictis presente me dicto protonotario et notario *ac pro testibus reverendo in Christo patre Ludovico episcopo Majoricensi nobilibus Geraldo Alemanni de Cervilione gubernatore Catalonie Rogerio de Monte Cateno gubernatore regni Majoricarum camarlengis Petro de Cervilione majordomo Raymundo de Santo Minato camarerio militibus Francisco de Aranda donato Porte-Coeli consiliariis dicti domini regis et Ludovico Aguilo domicello ac nobili Raymundo de Monte-Cateno coperio jam dicti domini regis. Postea die sabbati XXXI madii anno predicto circa horam tertie dicti diei Ferrarius de Gualbes predictus constitutus personaliter ante presentiam dicti domini regis in camera supradicta simul videlicet cum aliis de dicta curia cum eo electis reducens ad memoriam dicto domino regi verba per eum jam supra eidem domino regi prolata dixit presente me protonotario et notario ac testibus supradictis hec verba vel similia in effecti: Senyor: plauvos que la successio de vostres regnes e terres apres obte vostre pervinga a aquell que per justicia deura pervenir e quen sia feta una carta publica? et dictus dominus rex respondens, dixit: Hoc; et ego etiam dictus protonotarius et notarius interrogavi dictum dominum regem dicens ei hec verba: Plauvos donchs senyor que la successio de vostres regnes e terres apres obte vostre pervinga a aquell que per justicia deura pervenir e quen sia feta carta publica? qui quidem dominus rex respondens, dixit: Hoc; de quibus omnibus dictus Ferrarius presentibus aliis de curia supradicta cum eo electis petiit et requisivit publicum fieri instrumentum per me protonotarium et notarium supradictum. Que fuerunt acta die loco hora et anno predictis presente me dicto protonotario et notario ac testibus supradictis.
- Yo Guillem Ramon de Moncada qui fui present a les dites coses me sotscriu.
- Yo Guerau Alemany de Cervelló qui fui present a les dites coses me sotscriu.
- Yo Pere de Cervelló qui present hi fui sotscriu.
- Yo Luis Aguiló qui present hi fui me sotscriu.
- Francesch Daranda qui present hi fui me sotscriu.
Sig+num Bernardi Mathei auctoritate regis notarii publici Barchinone testis. (Continúa en historia aragón blogspot)

https://tempsdefranja.org/columnes/lo-cresol/un-llibre-que-cal-llegir/

domingo, 11 de noviembre de 2018

Lo regne de Mallorca

Vull sé colaboradó de Iker Jiménez, es un fet paranormal vore un llibre sobre un reino catalá que may va sé catalá. Lo regne de Mallorca.

A mediterranean emporium
The catalan kingdom of Majorca

Y esta bassura no es de ara, sino de 1994. De autós a sueldo del catalanisme, despistats y algún que atre pocavergoña enseñán algo mes que Historia, histeria y siensia ficsió, com Ignacio Sorolla Amela, la Ascuma, AVL, IEC, etc.

David Abulafia

David Abulafia



Vull sé colaboradó de Iker Jiménez, es un fet paranormal vore un llibre sobre un reino catalá que may va sé catalá.


CREACIÓ DEL REGNE DE MALLORCA. DEL REGNE PRIVATIU AL REGNE FEDERAT 


La conquesta catalana és un dels episodis més importants de la història de l'arxipèlag per les enormes repercussions que tingué, essent el punt de partida de l'actual poble de les Balears. La conquesta va representar la destrucció de la societat musulmana de les Illes i la seva substitució per una nova societat que s'integrava en el món occidental cristià mitjançant la seva incorporació a la Corona d'Aragó i l'entrada al món feudal. 1. Causes de la conquesta: Al començament del segle XIII els regnes cristians de la Península havien derrotat els almohades a la batalla de les Navas de Tolosa i el poder musulmà es trobava molt afeblit. Aquesta situació la va aprofitar Jaume I, rei de la Corona d'Aragó, per conquerir les Balears. D'altra banda, la conquesta va servir per satisfer el desig de terres de la noblesa catalana, per expulsar pirates de les Illes i per obtenir, a més, una base comercial que facilitàs la navegació cap a Orient i cap al nord d'Àfrica, on els interessos comercials de Catalunya eren cada vegada més importats. Segons la forma de govern pactista de la monarquia catalana, la conquesta va ser acordada a les corts de Barcelona del 1228. Allà el rei Jaume I va rebre el suport militar i econòmic dels tres braços: la noblesa, el clero i els representants de les ciutats catalanes. 2. La conquesta de les Illes Balears L'expedició, formada per unes 150 naus de tota mena es va fer a la mar a l'estiu de l'any 1229. El mes de setembre varen desembarcar a Santa Ponsa. Després d'una sèrie d'enfrontaments, posaren setge a Madina Mayurqa. Al cap de tres mesos de setge, el 31 de desembre de 1229, les tropes de Jaume I conqueriren la ciutat. Pocs anys desprès, el 1235,va ser conquerida l'illa d'Eivissa i Menorca ho va ser el 1287. La conquesta va comportar la desaparició gairebé total dels musulmans de les Illes. La repoblació fou majoritàriament amb catalans i la llengua que es parlava era el català. Per tant, a mijans segle XIII les Illes formaven part de forma federal de la Corona catalanoaragonesa junt amb Catalunya, Aragó i el País Valencià i aviat s'unirien altres territoris com Nàpols, Sicília i Sardenya. 3. La fundació del regne de Mallorca i la seva base econòmica.  Jaume I atorgà al nou regne un ordenament jurídic especial, amb unes llibertats molt superiors a les altres terres catalanes. La Carta de Franquesa feia als repobladors lliures, no serfs i havien de pagar menys imposts; atenuava el feudalisme amb la intenció d'afavorir el repoblament de Mallorca. Després de la conquesta, els conreus més importants varen ser el blat, la vinya i la olivera que substituïren els musulmans, cotó, arrós i lli, a la vegada que augmentava la ramaderia. Hom importava blat, llana, pells, etc. i s'exportava oli, vi, formatge, sal i productes artesanals com teixits i calçat. Els comerciants mallorquins compraven productes de luxe al nord d'Àfrica i a Constantinoble que després distribuïen per diversos ports del llevant peninsular. A l'Edat Mitjana, les terres balears van esdevenir un gran centre comercial del Meditarrani amb una important escola de cartògrafs. Aquesta prosperitat es va reflectir en la construcció de nombrosos edificis religiosos i civils d'estil gòtic, com llotges, drassanes i consolats. Com passava en altres regnes de la Corona d'Aragó, també hi havia a Mallorca, el Consolat de Mar, i hi regia el Llibre del Consolat de Mar. 4. Institucions polítiques i canvis de sobirania Els períodes que el regne de Mallorca va ser independent tingué llur propi rei i quan es va incorporar a la monarquia confederal catalana tingué un lloctinent o virrei que representava l'autoritat reial, s'encarregava de la direcció militar i tenia el poder judicial i legislatiu. La monarquia era pactista i no absolutista, per la qual cosa quan el nou rei era coronat devia jurar que respectaria les lleis i llibertats dels seus súbdits. A diferència d'altres regnes, el de Mallorca no tenia corts pròpies, sinó que enviava representants a les Corts Catalanes. Una altra institució de govern era el Gran i General Consell que tenia la representació del regne, s'encarregava de la hisenda pública i proposava noves lleis al rei. A Mallorca també formava part del govern la Universitat del Regne formada per sis Jurats que es repartien entre els estaments (cavallers, ciutadans, mercaders i artesans). L'organisme representatiu de Menorca era la Universitat i Consell General de Menorca. Eivissa tenia també la seva Universitat com a organisme de govern. 5. Regne privatiu i retorn a la Corona d'Aragó A l'Edat Mitjana els reis consideraven el seu regne com un patrimoni personal i per això era freqüent que el repartissin entre els fills. Jaume I va disposar que el seu fill gran Pere rebés en herència el regne d'Aragó, el Principat de Catalunya i el regne de València. Jaume, el fill petit, va heretar el regne de Mallorca, amb Menorca com a territori vassall, Eivissa i les possessions de la Corona d'Aragó al Migdia francès. El 1276, a la mort del seu pare, Jaume II va ser coronat rei del Regne de Mallorca. Els monarques que el varen succeir foren Sanç I i Jaume III que donaren una llarga etapa de prosperitat al regne. Però, la manca d'homogeneïtat geogràfica i les dificultats econòmiques del regne, que havia de pagar forts aranzels comercials i no tenia una moneda pròpia, feien difícil que pogués seguir sent independent. Però el conflicte polític començà quan Jaume III encunyà moneda a Perpinyà, trencant així els pactes feudals que l'unien al rei d'Aragó, la qual cosa aprofità Pere el Cerimoniós per a declarar-li la guerra. El rei d'Aragó el 1343 ocupà Mallorca sense que la població mallorquina defensàs Jaume III; la qual cosa s'explicaria per la complicitat dels comerciants mallorquins i la major part de la població de l'illa als qui Pere d'Aragó els havia promès conservar i ampliar les lleis autonòmiques i avantatges comercials. Mort Jaume III a la batalla de Llucmajor, el regne de Mallorca es reincorporà a la Corona d'Aragó de forma confederal i mantingué i amplià les seves lleis autonòmiques. 

ELS BORBONS. EL CANVI DE DINASTIA I LA PÈRDUA D'AUTONOMIA DEL REGNE DE MALLORCA 6. La Guerra de Successió (1701-1715) i l'absolutisme borbònic El 1700 morí sense successió Carles II, el darrer rei dels Àustries i fou proclamat rei el candidat francès Felip V, enfront del candidat austríac l'arxiduc Carles. Gran Bretanya, Portugal, Holanda i l'Imperi austríac, contraris al borbó, declararen la guerra a França i a Espanya. Així es desencadenà la Guerra de Successió que també va ser un conflicte entre els dos regnes d'Espanya. Castella es va mostrar fidel a Felip V. En canvi, la Corona d'Aragó va donar suport al candidat austríac davant el temor a què el model absolutista i centralista francès que volia imposar acabàs amb el seu règim autonòmic. A l'interior, la guerra va ser favorable a les tropes filipistes que varen obtenir la victòria d'Almansa (1707) que suposà la rendició de València i Aragó. El 1713, l'arxiduc Carles va heretar la Corona d'Àustria quan va morir el seu germà. Temerosos ara de l'excessiu poder dels Habsburg, la Gran Bretanya i Holanda varen retirar el seu suport a l'arxiduc Carles i varen firmar el Tractat d'Utrecht (1713), que va posar fi al conflicte internacional i va reconèixer Felip V com a rei d'Espanya. Arran d'aquest tractat els territoris europeus de la monarquia espanyola es varen repartir entre les potències del bàndol austriacista i Gibraltar i Menorca foren ocupades per Gran Bretanya. El Principat de Catalunya i Eivissa i Mallorca continuaren la guerra totes soles contra Felip V i Barcelona s'acabà rendint l'11 de setembre de 1714, desprès d'una aferrissada resistència i de la important ajut en queviures i en tropes artilleres que arribaven des de Mallorca. Com a càstig pel suport al candidat austríac, Felip V va anul·lar tots els furs i llibertats de la Corona d'Aragó i amb els Decrets de Nova Planta es va imposar el sistema administratiu castellà a totes les terres de la Corona. Els Borbó varen implantar el model d'absolutisme centralista francès. Tots els poders residien en el monarca i les Corts varen quedar quasi anul·lades. 7. Les conseqüències de la Guerra de Successió per al Regne de Mallorca. L'anul·lació de l'autonomia política. Tot i que les Illes romanien inicialment fidels a Felip V, ja es constatava la importància dels partidaris de l'Arxiduc que eren durament reprimits pels virreis, especialment a Eivissa i a Mallorca. Les causes per les quals hi havia dos bàndols enfrontats eren econòmiques, però també tenia molt de pes el temor a la pèrdua de la seva autonomia política, com els respectius jurats reclamaven cada vegada que un virrei intentava minvar la independència fiscal o intervenir en la lliure elecció dels càrrecs polítics illencs, entrebancant el sistema representatiu de “sac i sort”. Les autoritats borbòniques, encapçalades pel virrei, el comte d'Alcúdia i el bisbe Laportilla, eren conscients de l'oposició de bona part de la població; el perill d'insurrecció era evident, però la causa de Felip V no va perillar fins que l'armada angloholandesa de l'almirall Leake va forçar la insurrecció carlina (24 de setembre de 1706). Quan Barcelona es rendí (1714) les úniques terres que s'oposaven a Felip V eren Mallorca i les Pitiüses. Dia 16 de març de 1715, mentre uns 500 treballadors hi feien feina, el Cronicón Mayoricense explica que va comparèixer una companyia de dones amb tambor i bandera per tal d'ajudar en els treballs de fortificació, creant una zona d'aîllament entre la murada i les cases de Santa Catalina. A les primeres dones es sumaren d'altres fins a 400 i Impediren així que hom enderrocàs aquell barri i aplanant i omplint amb terra, crearen l'explanada de sa Feixina. Fins a l'11 de juliol de 1715 no es rendiren les darreres forces lleials a l'Arxiduc a la Ciutat de Palma al general d'Asfeld. Poc després les tropes borbòniques prenien possessió d'Eivissa. Amb els Decrets de Nova Planta (1715-1718) desapareixia el Regne de Mallorca i a les illes de Mallorca, Menorca i Formentera foren liquidades les institucions d'autogovern. El capità general passà a ser l'autoritat suprema política i militar en substitució del virrei. Les atribucions del Gran i General Consell foren assumides per la Reial Audiència, des d'ara formada exclusivament per castellans. Els ajuntaments seguiren el model castellà i els regidors ja no eren electius sinó nomenats per l'Audiència o pel rei. També es va suprimir l'autonomia financera del Regne de Mallorca, imposant-se una allau de nous imposts. El català fou bandejat de les institucions oficials, i, si bé es va mantenir viu dins l'àmbit privat, no era ben tolerat pel nou poder. Així i tot es varen mantenir algunes institucions com el Consolat de Mar i el dret privat que ha arribat en bona part fins avui. D'altra banda, es varen militaritzar les Illes amb l'establiment d'un exèrcit permanent. En general tots aquests canvis causaren malestar fins i tot entre els illencs que havien estat partidaris de Felip V. ACTIVITATS Decreto de Nueva Planta dado en San Lorenzo el Real a 16 de Marzo de 1716 por el Rey Don Felipe V "…aunque por diferentes Pragmáticas de los Reyes mis Antecesores, se haya reglado el Gobierno de esta Isla y Reino de Mallorca, he considerado, que las turbaciones de la última guerra le han dexado en estado, que necessita de algunas nuevas providencias para su mayor seguridad, paz y quietud de sus Naturales; por lo cual. He resuelto, que la Audiencia compuesta de un Regente, cinco Ministros y un Fiscal, presida el Comandante General de mis Armas… (…) Y necessitándose en el presente estado de esta Isla, y Reyno, de atender con el mayor cuydado, y vigilancia a su mejor Gobierno, y siendo para lograrle, de la mayor importancia, elegir las personas más hábiles, y no exponerlas a la contingencia del Sorteo; He resuelto que por ahora, y durante mi voluntad, se nombren veinte Iurados que rijan, y goviernen lo Económico, y Político de la Ciudad de Palma; y doze para que goviernen la de Alcudia, también en lo Económico, y Político; y en los demás lugares del Reyno los que fueren necessarios, según el número de la población de cada uno, reservandome yo la nominación de los que huvieren de elegirse para las dos Ciudades de Palma y Alcudia, y haziéndola la Audiencia por lo que mira a los otros Lugares, de los que me dará cuenta. (…) Siendo mi intención honrar, y premiar indistintamente todos mis vassallos, según el mérito de cada uno, y emplearlos como juzgare más conveniente: Declaro, y mando, que en adelante cessen en este Reino las costumbres, y leyes que hablan de Extrangería. (…) Quedando por ahora también reservadas a mi disposición la Regalia de fabricar moneda, y las demás, assí en esta Isla, como en la Iviza. (…) Dado en San Lorenzo el Real a diez y seis de Marzo de mil setecientos y diez y seis. YO EL REY" INSTITUCIONS POLÍTIQUES ABANS I DESPRÉS DEL DECRET DE NOVA PLANTA A LES ILLES ABANS DESPRÉS 1.GRAN I GENERAL CONSELL…………….......REIAL AUDIÈNCIA 2.JURAT………………………………………....... REGIDORS 3.PROCURADOR REIAL…………………….......INTENDENT 4.VEGUER…………………………………….......CORREGIDOR 5.VIRREI……………………………………......... CAPITÀ GENERAL. ACTIVITATS 1.Cerca al dossier o per internet el significat i les competències que tenien les institucions o càrrecs que estan subratllats. 2.Quines són les dues concepcions d'Estat que s'enfrontaren a la Guerra de Successió? Què significava cada una d'elles?. Quina seguia cada una de les corones dins del regne d'Espanya? 3.Per què el Decret està dirigit a les illes de Mallorca i d'Eivissa? Investiga en quina situació va quedar Menorca després de la Guerra de Successió. 4.Quins són els canvis més importants introduïts pel Decret de Nova Planta, en el terreny econòmic, en el terreny polític i cultural? 5.A quins altres territoris de la Monarquia Hispànica es varen fer decrets similars?. Per què?

https://en.wikipedia.org/wiki/Kingdom_of_Majorca WIKILIES :



The Kingdom of Majorca (Catalan: /mallorquí/ Regne de Mallorca, IPA: [ˈreŋnə ðə məˈʎɔɾkə]; Spanish: Reino de Mallorca; Latin: Regnum Maioricae) was founded by James I of Aragon, also known as James The Conqueror. After the death of his firstborn son Alfonso, a will was written in 1262 and created the kingdom to cede it to his son James. The disposition was maintained during successive versions of his will and so when James I died in 1276, the Crown of Aragon passed to his eldest son Peter, known as Peter III of Aragon or Peter the Great. The Kingdom of Majorca passed to James, who reigned under the name of James II of Majorca. After 1279, Peter III of Aragon established that the king of Majorca was a vassal to the king of Aragon. The title continued to be employed by the Aragonese and Spanish monarchs until its dissolution by the 1715 Nueva Planta decrees.



http://www.arxiuregnedemallorca.com/

miércoles, 12 de junio de 2019

Tomo I, texto XLIX, Dirigitur regine Sicilie


XLIX.
Reg. 2252, fol. 141. 12 de abril de 1410.

Reyna molt cara filla. Nos havem delliberat de passar personalment en aqueix regne per posar aquell en bon stament e axi ho farem de fet ab la ajuda de nostre Senyor Deus en fort breu temps: e ja hagrem mesa en presta exequcio la nostra partida daçi sino que speram les missatgeries que tots nostres regnes e terres nos trameten per manament e ordinacio nostra per esser presents a la examinacio e declaracio que volem fer sobre la successio dels dits regnes e terres nostres en cas que a nostre Senyor Deus plagues que morissem sens fills mascles la qual se fara fort prestament pus ells hic sien: e feta aquella la qual es fort necessaria al benefici de tots los dits nostres regnes e terres e posats aquells en bon stament partirem daci tantost per passar en aqueix regne. Perqueus pregam affectuosament reyna molt cara filla que en lendemig tro que nos siam aqui ensemps ab los de vostre consell hajats diligent cura en ben regir e governar aqueix regne axi com tro açi havets be e notablement fet. Nos reyna molt cara filla vos havem ordenat cert consell de sicilians e de cathalans fort bons homens qui ensemps ab los dessus dits vos consellaran tro que nos siam aqui los quals vos trametrem dins breus dies Deu volent. E sia la sancta Trinitat reyna molt cara filla vostra continua proteccio. Dada en Bellesguard sots nostre segell secret a XII dabril del any MCCCCX. - REX MARTINUS. - Dominus rex mandavit michi. - Bernardus Medici. - Dirigitur regine Sicilie.


miércoles, 16 de agosto de 2017

JOSEP IGLÉSIES I FORT

LA FRANJA DE LLENGUA CATALANA DE L’ARAGÓ,
article històric de Josep Iglésies

https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=471288413240909&id=428198520883232



JOSEP IGLÉSIES I FORT



A part del comtat de Ribagorça, que fou objecte d’una incorporació més tardana a l’ Aragó, a partir de 1300, que Jaume II fixà la frontera entre el dit regne i Catalunya en la clamor d’ Almacelles, actualment fa 683 anys que queden políticament separades de Catalunya les comarques de llengua catalana d’ enllà de la Granja d’ Escarp i Massalcoreig. Pensem que els catalans del Principat ens sentim oprimits i malmenats, sobretot referent a la llengua autòctona, a partir del decret de Nova Planta de Felip V, és a dir, des de 1714 ençà, exactament 270 anys. En canvi podem atribuir, en sentit general, que la gent de les marques de ponent, o sigui la de les valls dels rius Cinca i Matarranya, en fa 700 que experimenten la interferència lingüística estranya.

Malgrat això, ells encara parlen català. I ho fan per propi impuls personal, sense cap ajuda de ningú i sense esperit col·lectiu. A part d’un acord ineficaç de les Corts Catalanes de 1305, protestant de la disposició de Jaume II, el Principat no ha fet res a favor de les comarques que li foren arrencades aleshores, les quals, a través dels segles, perderen el sentit de germanor entre elles i vers nosaltres, però -repetim-ho- mantingueren la llengua. Modernament, esgarriades entre les províncies d’Osca, Saragossa i Terol, acabaren de perdre la consciència de llur identitat originària. Cada localitat dóna avui al seu parlar un nom diferent, Uns diuen que parlen maellano, fragatí, altres lliterà, altres ribagorçà, uns benasquès, altres xapurreat, altres mestís, ratllano o esclat, sense tenir la percepció de la unitat de tot plegat.

Considerem qui mostra més mèrit en la voluntat de conservar la llengua pròpia, els de la Franja catalana de l’ Aragó amb els 700 anys d’ésser aïllats enllà del Cinca, deixats a la bona de Déu, desunits, desavinguts i desconeixedors del què era la parla que els floria a la boca, o bé els catalans d’encà del Cinca, amb el mutual caliu, la plena consciència que hem conservat del nostre ésser i la unitat col·lectiva, les pròpies institucions polítiques i culturals i el manteniment gairebé constant de l’impuls reivindicatiu.

Si haguéssim fet alguna cosa a favor d’aquells germans de llengua, hauríem tingut incontinent l’acusació fulminant de colonialisme o d’imperialisme i uns quants ismes més. En canvi Castella ha pogut imposar a les terres referides la llengua castellana a l’escola, als registres administratius, a la premsa, a tots els actes públics, sense que fos autoritzada als colonitzats la més petita manifestació de malestar. Malgrat que molts pobles pertanyien, i alguns encara pertanyen [ara ja no], a bisbats catalans, ni l’empar de l’església han tingut, puix també la llengua de la trona era la castellana.

Perquè la pressió contra la llengua catalana a la Franja de Ponent ha estat tan aferrissada o més que a Catalunya, i més sorda, més persistent i duradora, obligant a recloure-la a la intimitat de la família, sense poder mostrar-se en actes públics de cap mena. I precisament perquè hi ha ara símptomes de reconscienciació, s’ha tornat en alguns casos més pèrfida. Mireu el cas que ens reporta el llibre dedicat a la Franja de Ponent per Joaquim Monclús.(1) L’any 1983, a Areny de Noguera, la senyora mestra multava els nens i nenes amb 50 pessetes, cada vegada que els atrapava enraonant entre ells en català dins de l’escola. Això ho publicava el periòdic “El Ribagorça”.

Hi ha un altre fet a remarcar: la llengua vernacle de l’Aragó no és pas la castellana. Hi ha una llengua autòctona aragonesa, per la qual mostren un gran interès els filòlegs i per la qual ara també es pugna per a recobrar-la i lliurar-la de la condemna de la desaparició. Doncs bé, l’onada castellanitzant ha fet recular molt més aquesta “fabla” originària de l’ Aragó que no la parla catalana en les comarques de l’Aragó que la fan servir. És més viu el català en la nostra franja irredempta quant al verb nadiu, que l’ aragonès en la seva pròpia.

S’era molt pessimista sobre la sort de la nostra parla en la Franja de Ponent. La veu pública deia que el nostre idioma hi era en franca davallada i que semblava inútil tot esforç per a reviscolar-la. El llibre al·ludit de Joaquim Monclús ens ve a demostrar que hi ha, en les comarques que ens ocupen, un moviment precisament de joventut, que està disposada a impulsar la revifalla i que ja ha aconseguit èxits valuosos. Tots hem pogut llegir als diaris que un grup d’ ajuntaments d’aquelles terres han sol·licitat l’ensenyament primari en català. L’estatut de l’ Aragó, aprovat per les Corts estatals l’any 1982, en el seu article setè, proclama que les “diversas modalidades lingüísticas de Aragón gozarán de protección como elementos integrantes de su patrimonio cultural històrico”. Cal vetllar perquè això no sigui lletra morta.

De moment s’han despertat iniciatives en diverses poblacions de parla catalana sotmeses a l’administració política aragonesa. El llibre de Joaquim Monclús pot contribuir a impulsar-ne d’altres de ben fruitoses, i també ha difós entre nosaltres la certesa que, a les valls del Cinca i Matarranya, el català no és difunt, sinó que es manté viu i es disposa a esdevenir operant a l’escola, al temple i al carrer. L’autor sosté que la població de parla castellana -la majoria immigrada- no arriba al 10% del total, i aporta enquestes estadístiques i comprovacions convincents. No ens sembla imaginable que, precisament ara que es beslluma una albada de justícia, llibertat i el reconeixement de les col·lectives singularitats, els germans del Matarranya, el Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça, que generació darrera generació, durant segles, s’han mantingut fidels al seu parlar nadiu, puguin avenir-se a renunciar i deixar apagar la sagrada llàntia del verb original.

Somniem a veure sorgir escoles de llengua catalana a la Franja de Ponent, on es manté el nostre mitjà d’expressió; en el triomf del verb pairal, en aquelles contrades avui administrativament aragoneses que li han servat centúria darrera centúria, una fidelitat abnegada; a veure-hi florir i granar poetes, novel·listes, crítics, historiadors, autors nadius d’aquelles terres que sàpiguen que, sense utilitzar la llengua materna, l’obra de l’esperit sorgeix mancada i morta.


JOSEP IGLÉSIES I FORT

(publicat a la revista EL LLAMP, lo rellámpec en chapurriau, nº 10, 26/07/1984.

(1)  Joaquinico Monclús, La Franja del meu cul avui, El Llamp, 1983.