Mostrando las entradas para la consulta tenim ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta tenim ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 16 de abril de 2024

Lexique roman; Jazer, Jacer - Sojornar, Sejornar


Jazer, Jacer, v., lat. jacere, gésir, coucher, reposer.

Mielhs mi fora jazer vestitz.

G. Rudel: Bel m' es l' estiu.

Il me serait mieux coucher vêtu.

Lainz en las carcers o el jaxia pres. Poëme sur Boèce. 

Là dedans en les prisons où il gisait pris. 

El vas en que Dieu jac baisar.

Deudes de Prades: Si per amar. 

Baiser le tombeau dans lequel Dieu reposa.

Que jagues ab vos un ser.

La Comtesse de Die: Estat ai. 

Que je couchasse avec vous un soir. 

Fig. El cor li jatz 

Escarsetatz.

Esperdut: Qui non. 

Au coeur lui gît avarice. 

Loc. Quar tan astruc non jac sotz cobertor. 

P. Vidal: Ben aia ieu. 

Car aussi heureux ne reposa sous couverture.

Substant. Mais am de vos sol un dezir, 

E l' esperanz' e 'l lonc esper, 

Que de nuilh' altra son jazer. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

J'aime plus de vous seulement un désir, et l'espérance et la longue attente, que de nulle autre son coucher.

Part. pas. L' erguelh que a tan longamen jagut 

En lieys.

G. Riquier: Aissi cum selh. 

L'orgueil qui a si longuement reposé en elle. 

ANC. FR. Gesir est ennuieuse chose,

Quant l'en ne dort ne ne repose. 

Roman de la Rose, v. 2407. 

Et la géut deux nuicts.

Monstrelet, t. II, fol. 188. 

Braz à braz jurent sur la couche. Fables et cont. anc., t. IV, p. 171.  

CAT. Jaurer. ESP. Yacer. PORT. Jazer. IT. Giacere. (chap. Gitá, gitás; descansá, reclinás, tombás.)

2. Jatz, s. m., gîte.

En Proensa soi tornatz

Morir, cum lebres en jatz.

P. Vidal: Tant me.

En Provence je suis retourné mourir, comme le lièvre en gîte.

CAT. Jas. (chap. Cachapera, cachaperes; cau, caus; llit, llits.)

3. Jasier, s. m., couche, lit.

La nuh, quant gens dormia en son jasier.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 111. 

La nuit, quand la gent dormait dans son lit.

4. Jassilhas, Jacillas, s. f. pl., couches.

Lo temps yssamens que las donas son en jassilhas, devon cessar de la obra de matrimoni. V. et Vert., fol. 93. 

Le temps pareillement que les dames sont en couches, elles doivent se priver de l'oeuvre de mariage. 

Hauras malas jacillas. Leys d'amors, fol. 29.

Tu auras mauvaises couches.

Loc. La femna quant leva de sas jassilhas.

Tit. de 1283. DOAT, t. XCI, fol. 212. 

La femme quand elle relève de ses couches.

5. Jassina, s. f., gésine.

Mays la donna non pot suffrir 

Lo greu mal, per que vay morir 

En la jassina del enfant.

V. de S. Honorat. 

Mais la dame ne peut souffrir le mal pénible, c'est pourquoi elle va mourir en la gésine de l'enfant.

6. Jazedor, s. m., coucheur, qui a le même lit, sodomiste.

Ni li jazedor de mascles. Trad. de la Ire Ép. de S. Paul aux Corinthiens. 

Ni les coucheurs avec mâles.

7. Ajazer, Ajayre, v., accoucher.

Al jorn on s' ajayra. V. de S. Honorat.

Au jour où elle s' accouchera. 

Subst. El temps que son prop de lur ajazer. V. et Vert., fol. 93. 

Au temps où elles sont près de leur accoucher.

CAT. Ajaurar.

8. Adjacent, adj., lat. adjacentem, adjacent.

Terras a ellas adjacents.

Los dichs contats de Provensa e de Folcalquier et las terras adjacens.

Statuts de Provence. BOMY, p. 47 et 213. 

Terres adjacentes à elles.

Lesdits comtés de Provence et de Forcalquier et les terres adjacentes.

CAT. Adjacent. ESP. Adyacente. PORT. IT. Adjacente. (chap. Adjassén, adjassens, adjassenta, adjassentes.)

9. Ajacencia, Ajhacencia, s. f., lat. adjacentia, adjacence, contiguité, environs, alentours.

Las davan dichas ajacencias.

Dins aquestas sobredichas ajhacencias.

Tit. de 1248 et de 1207. Arch. du Roy., J. 323.

Les devant dites adjacences.

Dans ces susdites adjacences.

(chap. Adjassensia, adjassensies.)

10. Ajacillar, v., coucher, renverser, tenir à terre.

D' on Engan estai em pes, 

E Leyautatz s' ajacilla.

Bernard de Venzenac: Lanquan. 

D'où Tromperie est en pied, et Loyauté se tient à terre.

11. Sosjazer, Sotzjazer, v., lat. subjacere, être soumis, être inférieur. 

Ni lor pessa sosjassa a neguna luxuria. Trad. de Bède, fol. 32. 

Ni que leur pensée soit soumise à aucune luxure. 

Part. prés. Quatre tons principals et quatre sotzjazens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Quatre tons principaux et quatre étant inférieurs. 

CAT. Sotsjaurer. IT. Soggiacere. (ESP. Subyacer.)

12. Subjacent, adj., lat. subjacentem, soumis, inférieur.

Subjacent ses oppressio. Eluc. de las propr., fol. 9. 

Soumis sans oppression.

(chap. Subjassén, subjassens, subjassenta, subjassentes; sumís, sumisos, sumisa, sumises; inferió, inferiós.)

13. Subjecio, Subjection, s. f., lat. subjectionem, sujétion, assujétissement, soumission.

Presec la dicta cieutat e mes a subjecion.

Genologia dels contes de Tholoza, p. 13.

Il prit et mit à sujétion ladite cité.

Fidelitat et subjectio de las gens dels treys estats.

Tit. de 1424. Hist. de Lang., t. IV, pr., col. 421.

Fidélité et soumission des gens des trois états.

CAT. Subjecció. ESP. Sujeción. PORT. Sujeição. IT. Suggezione.

(chap. Subjecsió o sujecsió, subjecsions, sujecsions.)

14. Subjet, Suget, Sosget, Soget, s. m., lat. subjectus, sujet, subordonné. 

Qu'el maistre s' aire ab sos sosgetz. Trad. de Bède, fol. 56. 

Que le maître s'irrite avec ses subordonnés. 

Aver... argent, outra rason et dever, dels subjetz.

Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 181. 

Avoir... outre raison et devoir, argent des sujets.

Que tolt los sugets. Titre de 1025.

Qui ôte les sujets.

Adjectif. Al pople soget. Doctrine des Vaudois.

Au peuple sujet.

CAT. Subjecte. ESP. Sujeto. PORT. Sujeito. IT. Soggetto.

(chap. Sujet, sujets, sujeta, sujetes; subordinat, subordinats, subordinada, subordinades; vassall, vassalls, vassalla, vassalles.)


Joc, Juec, Juoc, s. m., lat. jocus, jeu, amusement.

No m platz tan nulz autre jocx.

P. Raimond de Toulouse: Era pus.

Ne me plaît tant nul autre jeu.

Fes se joglar per ochaison qu' el perdet tot son aver a joc de datz.

V. de Gaucelm Faidit. 

Se fit jongleur par occasion qu'il perdit tout son avoir au jeu de dés. 

Fig. Vos farai lo dous joc sentir 

Qu'entre amigua et aman 

Si fai.

J. Esteve: L'autr' ier. 

Je vous ferai sentir le doux jeu qui se fait entre amie et amant.

- Au jeu des échecs, ce mot servait à désigner les différentes pièces du jeu.

Aissi cum dels escas lo rocs

Val mais que l' autre joc no fan.

G. Adhemar: Ben fora. 

Ainsi comme la tour des échecs vaut plus que les autres pièces ne font.

Loc. Aco es jocx onratz,

Que no s tanh jocx d' azar

Mas ad home avar.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

C'est un jeu honoré, vu que jeu de hasard ne convient qu'à homme avare.

Per que m'a fag lo joc del fol,

Que so que dona pueissas tol.

Guillaume de Berguedan: Amicx. 

C'est pourquoi m'a fait le jeu du fou, qui reprend ensuite ce qu'il donne.

Juoc de mas engenra bregas. Liv. de Sydrac, fol. 10. 

Jeu de mains engendre querelles. 

Bastir 

Solatz de jocx partitz.

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Établir soulas de jeux-partis. 

ANC. FR. Fui en grant doutance d'un jeu-parti. 

Le Roi de Navarre, chanson XLIII.

Com cel qu' al jogar si cofon, 

Que joga e non pot joc aver.

G. Faidit: S' om pogues.

Comme celui qui se confond à jouer, qui joue et ne peut avoir jeu.

Quo 'l joguaire fai

Que sec juec perdut, e 'l te.

Elias de Barjols: Un atretal. 

Comme fait le joueur qui suit jeu perdu, et le tient. 

A cada joc metam un croy baron. 

T. de Faure et de Falconet: En Falconet. 

A chaque jeu mettons un lâche baron. 

Si 'ls enviatz en loc 

No 'n puesca hom far joc.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Si vous les envoyez en un lieu, qu'on n'en puisse faire jeu.

Meton nostras molhers en joc.

Marcabrus: A l' alena. 

Mettent nos femmes en jeu. 

Adv. comp. A joc maior jogatz.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Jouez à jeu majeur (gros jeu).

Que vai jogan a joc estes.

Guillaume de Berguedan: Ben ai. 

Qui va jouant à jeu étendu. 

CAT. Jog. ESP. Juego. PORT. Jogo. IT. Gioco, giuoco. (chap. Joc, jocs; v. jugá.)

2. Joguet, s. m. dim., petit jeu, minauderie.

Fornicatios de la concoeira es conoguda en la compositio de sos vestimens, e el ris e el joguet de sa bocha. Trad. de Bède, fol. 40.

La fornication de la concubine est connue en l'arrangement de ses vêtements, et au ris et au petit jeu de sa bouche.

(chap. Juguet, juguets.)

3. Joguaire, Joguador, s. m., joueur.

Atressi m pren com fai al joguador 

Qu'al comensar jogua maestrilmen.

Aimeri de Peguilain: Atressi m. 

Tout ainsi il me prend comme il fait au joueur qui au commencer joue habilement. 

Adj. Quar mantas vetz homs jogaires 

Per jogar esdeve laires.

Brev. d'amor, fol. 128. 

Car maintes fois homme joueur pour jouer devient larron.

CAT. ESP. Jugador. PORT. Jogador. IT. Giocatore, giucatore, giuocatore.

(chap. Jugadó, jugadós, jugadora, jugadores.)

4. Jogar, v., lat. jocare, jouer.

Mezura m fai soven laissar 

De manh rir' e de trop jogar.

Garins le Brun: Nueg e jorn. 

Raison me fait souvent cesser de maint rire et de fort jouer.

S'en joga, coma lo cat de la rata. V. et Vert., fol. 71.

S'en joue, comme le chat de la souris.

Que jogava un joc grossier.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh que. 

Qui jouait un jeu grossier. 

Fig. S'ieu sui traitz, temps mi don Dieus qu'ieu veia 

Que d'aital juec posca jogar a lor.

Lanfranc Cigala: Ges eu non sai. 

Si je suis trahi, que Dieu me donne le temps que je voie que de même jeu je puisse jouer avec eux.

- Folâtrer, s'amuser.

An belas donzelas ab que podon jogar. Roman de Fierabras, v. 3387. 

Ont belles donzelles avec qui ils peuvent jouer. 

Part. prés. A ley d'enfan, cui la candela platz, 

Que s' art jogan. 

R. Jordan Vicomte de S. Antonin: Abril. 

A manière d'enfant, à qui la chandelle plaît, lequel se brûle en jouant. Part. pas. Ai ab tal joguat e ris

Dont anc guaire no m' azautey. 

G. Adhemar: Ieu ai ja. 

J'ai joué et ri avec tel dont oncques guères je ne m' accommodai.

CAT. ESP. Jugar. PORT. Jogar. IT. Giocare, giucare, giuocare. (chap. Jugá, chugá: jugo, jugues, jugue, juguem o jugam, juguéu o jugáu, juguen; jugat, jugats, jugada, jugades.)

5. Joglar, Juglar, s. m., lat. joculator, jongleur.

Sui folhs chantaires cortes,

Tals qu'om m'en apela joglar.

Rambaud d'Orange: Escotatz. 

Je suis fou chanteur courtois, tel qu'on m'en appelle jongleur.

Unas novas vos vuelh contar 

Que auzi dir a un joglar.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Une nouvelle je veux vous conter que j'ouïs dire à un jongleur.

Juglar viel, nesi, badoc. 

T. de G. Rainols et G. Magret: Maigret. 

Jongleur vieux, niais, benêt.

ANC. FR. A jugleors oï en m' effance chanter. Roman de Rou, v. 2108. 

Sire, ge fot un bon juglere. Roman du Renart, t. II, p. 111.

ANC. ESP.

De la virgo Maria ovo muy grant taliento 

De seer so joglar, trovar por rima è cuento 

Los sos duelos et loores que foro mas de ciento.

Loor de Berceo, Cop. 23.

ANC. CAT. Joglar. CAT. MOD. ESP. MOD. Juglar. IT. Giocolare, giocolaro.

(chap. juglar, juglars.)

6. Joglaret, s, m. dim., petit jongleur, jongleret.

Vi per cortz anar 

De joglaretz petitz 

Gen caussatz e vestitz.

Giraud de Borneil: Per solatz. 

Je vis aller par cours de petits jonglerets gentiment chaussés et vêtus.

E 'l croy joglaret novelh, 

Enueyos e mal parlan.

Aimeri de Peguilain: Li fol e 'l put. 

Et les vils petits jongleurs nouveaux, ennuyeux et mal parlant.

(chap. Juglaret, com Tomás Bosque de La Codoñera, juglarets.)

El más membrillo de La Codoñera: Tomás Bosque Peñarroya.

7. Joglaressa, s. f., jongleresse.

Que neguns joglar ni neguna joglaressa non auze anar a novias de jorns ni de nueg. Cartulaire de Montpellier, fol. 138.

Que nul jongleur ni aucune jongleresse n'ose aller à noces de jours ni de nuit.

ANC. ESP.

La gulhara juglara dixo quel' llamaria. Arcipreste de Hita, cop. 870.

ESP. MOD. Juglaresa.

8. Joglaresc, adj., joglaresque, de jongleur, bouffon.

Fez bons descortz e fez sirventes joglaresc, que lauzava l' uns e blasmava los autres. V. d'Augier. 

Fit bons discords et fit sirventes joglaresques, vu qu'il louait les uns et blâmait les autres.

Fetz sirventes joglaresc de lauzar los pros e de blasmar los malvatz.

V. de Folquet de Romans. 

Fit sirventes joglaresques pour louer les preux et pour blâmer les mauvais. 

ANC. CAT. Joglaresch.

9. Joglaria, Juglaria, s. f., jonglerie, métier de jongleur. 

Selhs cuy desplay joglaria.

Bernard de tot lo mon: Be m'agrada. 

Ceux à qui déplaît jonglerie. 

Senher, ieu soy us homz aclis 

A joglaria de cantar.

P. Vidal: Abril issic. 

Seigneur, je suis un homme adonné à la jonglerie pour chanter.

- Tromperie.

Laus mensongiers es juglaria.

T. de Rodrigue et de R.: Ar chauses. 

Louange mensongère est jonglerie.

ANC. ESP.

Mester trago fremoso, non es de joglaria

Bien se è bien entiendo esta su joglaria.

Poema de Alexandro, cop. 2 et 655.

ANC. CAT. Joglaria, juglaria. (chap. Juglaría, com lo antic mester.)

10. Ajoglarir, v., faire jongleur, rendre jongleur. 

Con aquel sabers el s' ajoglari. V. de Hugues de S.-Cyr. 

Avec ce savoir il se fit jongleur.

(chap. Ajuglarí, ajuglarís, fés juglar.)

11. Enjoglarir, v., rendre jongleur, faire jongleur. 

Anc pois nos enjoglarim, 

Vos ni eu non sai auzim 

Tan bos motz far ab nulh rim. 

T. de G. Rainols et de G. Magret: Maigret. Var. 

Oncques depuis que nous nous fîmes jongleurs, vous ni moi ici n' ouïmes faire si bons mots avec nulle rime.

Dreitz es q'ieu t' enjoglarisca.

Le Dauphin d'Auvergne: Joglaretz. 

Il est juste que je te fasse jongleur. 

Part. pas. Enjoglaritz s'en son ja cen. 

Pierre d'Auvergne: Chantarai. 

S'en sont faits jongleurs déjà cent.

(chap. Enjuglarí, enjuglarís.)

 

Jocunditat, s. f., lat. jucunditatem, plaisir, joie, agrément. 

Mont d' alegre et jocunditat.

Mont de... jocunditat.

Eluc. de las propr., fol. 160 et 161.

Montagne d' allégresse et de plaisir.

Montagne de... plaisir.

CAT. Jocunditat. ESP. Jocundidad. PORT. Jucundidade. IT. Giocondità, gioconditate, gioconditade (N. E. La Gioconda).

(chap. Chalera, jocundidat, alegría, plaé, cachondeo.)

JORNADA NOVENA. NOVELA DÉSSIMA.

Joli, adj., joli, coquet, agréable.

Voyez Denina, t. III, p. 137.

En ayssi es del fol vielh que s fai jolis e alegres. Liv. de Sydrac, fol. 42.

Par ainsi est du vieillard fou qui se fait coquet et joyeux.

Tant era bella e jollia. Roman de Blandin de Cornouailles.

Tant elle était belle et jolie.

ANC. FR. Que n'avoie encor esté onques

Si jolif cum je fui adonques.

Roman de la Rose, v. 684.  

ANC. CAT. Joliu.

Los catalans tenim mes proximidat genética en los fransesos

2. Joliament, adv., joliment, agréablement, coquettement.

Cantava joliamen 

Un cant d'amors.

Roman de Blandin de Cornouailles. 

Chantait joliment un chant d'amour.

3. Jolivetat, s. f., joliveté, agrément, coquetterie.

La jolivetatz es molt perilhoza, quar sy un savis hom era jolis, el seria mesprezatz entre la gen, et encolpatz de fulhia.

Cossi alcuna vetz s' esmov jolivetatz el cor d'ome, e esdeve jolis e alegres.

Am sos afaitamens de sa jolivetat. Liv. de Sydrac, fol. 76 et 42.

La coquetterie est fort dangereuse, car si un homme sage était coquet, il serait méprisé parmi la gent, et accusé de folie.

Comme quelquefois coquetterie s'émeut au coeur de l'homme, et il devient coquet et joyeux.

Avec ses ajustements de sa joliveté.

ANC. FR. La conduisant en grand joliveté jusques au monstier.

Contes d'Eutrapel, fol. 89.

Adviser où il pourra trouver manière d'avoir ses plaisirs et trouver ses jolivetez selon l' estat dont il est. Les Quinze Joyes de Mariage, p. 15. Facent en lor priveté 

Tretoute lor joliveté.

Roman de la Rose, v. 14538.


Jorn, Jor, s. m., du lat. diurnus, jour, clarté, lumière. 

Estatz sus e levatz,... 

Qu' el jorns es aprochatz 

E la nueg ten sa via.

Folquet de Marseille: Vers Dieus el. 

Soyez debout et levez-vous,... car le jour est approché et la nuit tient sa voie.

Tantost com lo clar jorn si fai. V. de S. Honorat. 

Aussitôt comme le clair jour se fait.

- Division du temps dont la durée est de vingt-quatre heures.

Los VI jorns de la semana.

Gavaudan le Vieux: L'autr'ier. 

Les sis jours de la semaine. 

ANC. FR. Seient numbré li nostre jurn. 

Kar mil an en tes oilz si cume jurn d'ier. 

Anc. trad. du Psautier, Ms. n° I, ps. 89.

- Espace du matin au soir. 

Lanquan li jorn son lonc en mai.

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Lorsque les jours sont longs en mai.

Cen vetz prec Dieu la nueg e 'l jor. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Cent fois je prie Dieu la nuit et le jour. 

ANC. IT. E le travagli c' abbo notte e jorno. 

Dialetto napolet. (napoletano, napulitano), p. 72.

Tassoni, Redi, Ménage, font observer que tous les anciens auteurs italiens se sont servis de jorno. 

ANC. CAT. Jorn. IT. MOD. Giorno. 

Loc. Livra huous e formatge

A jorn carnal.

Bertrand de Born: Bel m'es quan. 

Livre oeufs et fromage à jour gras. 

Jorns obraris de la setmana. V. et Vert., fol. 2. 

Jours ouvrables de la semaine.

Jorns escur, jorns de tenebras, 

Jorns de sobeyrana tristor.

Contricio e penas ifernals.

Jour obscur, jour de ténèbres, jour de souveraine tristesse.

Trag nueg et jorn greu martire.

Augier: Per vos belha. 

Je traîne nuit et jour pénible martyre.

Per que m'en deg esforsar jorn e ser. 

G. Riquier: Ieu cuiava. 

C'est pourquoi je dois m'en efforcer jour et soir.

Que ja pueis viva jorn ni mes.

B. de Ventadour: Non es meravelha. 

Que jamais ensuite je vive jour ni mois.

Al cel s'en es poiada, on sera jornz et ans... 

Que no pausa ni fina jorn que Dieu aia fag.

V. de S. Honorat. 

Au ciel s'en est montée, où elle sera jours et ans... 

Qui ne repose ni finit jour que Dieu ait fait. 

Adverbial. Una vetz lo jorn. 

Sept vegadas lo jorn.

V. et Vert., fol. 28. 

Une fois le jour. 

Sept fois le jour. 

Cen vetz muer lo jorn de dolor.

B. de Ventadour: Non es meravelha. 

Cent fois le jour je meurs de douleur.

Adv. comp. S'ieu anc jorn fui gays ni amoros. 

Folquet de Marseille: S'al cor plagues. 

Si jamais je fus gai et amoureux. 

ANC. FR. Oncques jour de sa vie le desloyal traïteur ne fut plus courroucé. Hist. de Gérard de Nevers, 2e part., p. 21. 

A cui deman tot jorn secors.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

A qui je demande toujours secours.

A totz jorns m'etz plus bel' e plus plazens. 

Folquet de Marseille: Tan m'abellis. 

A chaque jour vous m'êtes plus belle et plus agréable.

ANC. FR.

Tot asséur porras toz jors par France aler. Roman de Rou, v. 4494.

Mas quascun jorn m'en vengues maus.

B. de Ventadour: Chantars no pot. 

Mais que chaque jour m'en vînt mal. 

E s vai m' amors doblan 

A quascun jorn del an.

B. de Ventadour: Lo gens temps. 

Et se va mon amour doublant à chaque jour de l'année.

de jorn en jorn melluyran. 

P. Raimond de Toulouse: No m puesc sufrir. 

De jour en jour améliorant.

ANC. FR. De jurn en jurn.

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° I, ps. 95. 

Nég. expl. No m pogui jorn de leys partir. 

Richard de Barbezieux ou Deudes de Prades: Be m cuiava. 

Je ne me pus un (seul) jour séparer d'elle. 

ANC. FR. Mais ne la tint jour sans guerre. 

Fables et cont. anc., t. II, p. 228.

(chap. Día, díes.)

2. Mieg jorn, miey jorn, s. m., midi, milieu du jour. 

Er pus negres entor mieg jorn 

Que ges non es boca de forn.

Los XV signes de la fi del Mon. 

Sera plus noir vers midi que n'est point bouche de four.

Tant clar fon inz e tot entorn, 

Com es lo soleill a miey jorn.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Fut aussi clair dedans et tout à l'entour, comme est le soleil à midi.

Loc. Pus clar mil tans ve Dieus los pessamens del cor continuyamens, que non fan los huelhs dels homes la taca del vestir a bel mieg jorn.

V. et Vert., fol. 94. 

Plus clair mille fois Dieu voit continuellement les pensées du coeur, que ne font les yeux des hommes la tache du vêtement au beau milieu du jour.

- Vent du midi.

Mieg jorn, segon l'escriptura, 

Es caut, humit per natura.

Brev. d'amor, fol. 41. 

Le midi, selon l'écriture, est chaud, humide par nature.

- L'un des quatre points cardinaux.

Ves miey jorn es l'isla...

Daves miey jorn 

Corsari sarazin...

L' enfant an assautat.

V. de S. Honorat. 

Vers le midi est l'île...

Devers le midi corsaires sarrasins... ont assailli l'enfant.

Tempransa garnis lo castell de vas mieg jorn contra calors destempradas.

V. et Vert., fol. 47.

Tempérance garnit le château devers le midi contre chaleurs immodérées.

ANC. FR. L'heure de mi-jour est passée.

Rabelais, liv. IV, chap. 49.

Laquelle trouvoit beau dormir jusque à mi-jour.

Trad. des Épîtres d'Horace, liv. I, p. 283. 

ANC. CAT. Mitjorn. IT. Mezzo giorno. (chap. Michdía, michdíes; michdiada, michdiades. ESP. Mediodía.)

3. Jornada, s. f., journée, l'espace du matin au soir.

Loc. El l' apela de batalha, e es tengut de luy respondre e de luy tenir la jornada. L'Arbre de Batalhas, fol. 228. 

Il l'appelle en bataille, et il est tenu de lui répondre et de lui tenir la journée.

- Espace de chemin parcouru dans un jour. 

Sela montanha dura IIII jornadas del lonc e IIII d' ample.

Liv. de Sydrac, fol. 3.

Cette montagne dure quatre journées de long et quatre de large. 

Loc. Cavalca sas jornadas tro que fom en Ongria. V. de S. Honorat.

Il chevauche ses journées jusqu'à ce qu'il fût en Hongrie. 

Tan van per lor jornadas tro foro a Paris. 

Roman de Fierabras, v. 5060. 

Tant vont par leurs journées jusqu'à ce qu'ils furent à Paris.

ANC. FR. Ce pays de Normandie contient six journées de long, de quarre et de large. Monstrelet, t. III, fol. 32. (N. E. quarre, en alemán: quer.)

Tant chevaucha l' emperères Baudoins par ses jornées, qu'il encontra les messages. Villehardouin, p. 100. 

Vint par ses journées jusques en la ville de Liborne.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 235.

Richart é sa gent par jurnées 

Repairèrent à lur cuntrées.

Roman de Rou, v. 7367.

CAT. ESP. PORT. Jornada. IT. Giornata. (chap. Jornada, jornades, com les deu del Decamerón en chapurriau.)

4. Jornal, Jornau, s. m., journée.

Com son fag trist mei jornal, 

Pos no us vi com far solia.

B. Zorgi: Mout fai. 

Comme sont devenus tristes mes journées, depuis que je ne vous vis comme j'avais coutume de faire. 

Totz hom qu' en folla s' enten, 

En fol despen sos jornals.

Hugues de S.-Cyr: Estai ai.

Tout homme qui s'affectionne à folle, dépense en fou ses journées.

- Occupation, travail de la journée.

Et jornals novem ad ipsas vineas, et jornals duos ad messes colligendas, et jornals duos ad ipsa era. Marca Hisp., app., titre de 964. 

Et neuf journées pour les vignes, et deux journées pour recueillir les moissons, et deux journées pour l'aire.

Aus, tu que tos jornals loias, 

E pueis del obrar t' enuoias!

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Entends, toi qui loues tes journées, et puis t'ennuies du travailler!

De jornals de buous o de carretas. V. et Vert., fol. 13. 

De journées de boeufs ou de charrettes. 

Pus no m fauc autre jornal, 

Farai una decretal.

P. Cardinal: Un decret. 

Puisque je ne fais autre journée, je ferai une décrétale. 

Loc. fig. Fenitz es santz Macrobis, complit a son jornal.

V. de S. Honorat. 

Mort est saint Macrobe, il a accompli sa journée. 

Fols es qui s' estaca 

Ab viella tira jornal. 

T. de Bernard et de Jausbert: Jausbert. 

Est fou qui s'attache avec vieille traîne journée.

Adv. comp. D' autra causa no m sove

Mas de lieys servir a jornal. 

Folquet de Marseille: Ab pauc ieu. 

Il ne me souvient d'autre chose excepté de la servir sans cesse.

ANC. FR. Qu' oisillons à chanter s' essaient

Qui n'ont cure d'autre journel.

G. Guiart, t. II, p. 248. 

CAT. ESP. PORT. Jornal. IT. Giornale. (chap. Jornal, jornals; jornalé, jornalés, jornalera, jornaleres.)

5. Jornal, Jornau, adj., du jour, du matin.

N' es tals re l' estela jornals. V. de S. Honorat. 

L'étoile du jour n'est telle chose. 

Si cum l' estella jornaus.

Richard de Barbezieux: Atressi com.

Ainsi comme l'étoile du jour.

ANC. FR. Moult desirroie à vooir l' estoile jornal, pour la nuit qui trop me duroit. Rec. des hist. de Fr., t. VI, p. 157.

C' estoit au point que la nuict hyvernale

Approche plus de l' estoile journale.

Œuvres de Du Bellay, fol. 441.

CAT. Jornal. IT. Giornale.

6. Jornalmen, adv., en un jour.

No us poiria mentaure, ni dire jornalmens,

Los caps de las estorias, ni los aterramens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Je ne vous pourrais rappeler, ni dire en un jour, les commencements des histoires ni les achèvements. 

CAT. Jornalment. IT. Giornalmente. (chap. Diariamen. ESP. Diariamente.)

7. Ajornament, s. m., ajournement, citation, terme de jurisprudence.

D' ajornament que seria faits per lo baile o per so comandament,... l' om de la vila deu esser creuts per son sagrament, si es ajornat o no.

Charte de Montferrand, de 1240.

Touchant la citation qui serait faite par le bailli ou par son commandement,... l'homme de la ville doit être cru par son serment, s'il est cité ou non.

(chap. Ajornamén, ajornamens; sitassió, sitassions; terme de jurisprudensia.)

8. Ajornar, v., faire jour, luire, briller, éclairer.

Quan lo sol clau ni s' ajorna.

A. Daniel: Anc ieu non l' ac. 

Quand le soleil se cache et brille. 

D' on par soleils duesc' al jorn que ajorna.

A. Daniel: Lanquan. 

D'où paraît le soleil jusqu'au jour qu'il éclaire.

- Citer, ajourner, terme de jurisprudence.

Part. pas. Esser ajornat per plait. Charte de Montferrand, de 1240.

Être ajourné pour plaid. 

ANC. FR. Tote noit se gaitièrent de si k' à l' ajorner. 

Roman de Rou, v. 4263. 

Au matin qant il ajorna.

Roman du Renart, t. II, p. 292. 

Ço fu à l' ajorner, à l'aube apareissant. Roman de Rou, v. 4816. 

Jusqu'à demain qu'il ajorna. Fables et cont. anc., t. IV, p. 96. 

ANC. CAT. Ajornar. IT. Aggiornare. (chap. ajorná.)

9. Sojorn, Sejorn, s. m., séjour.

Del sojorn d' Anglaterra 

L' an ahoras dos ans lunhat.

Bertrand de Born: Ieu chan. 

Du séjour d'Angleterre ils l'ont maintenant éloigné deux ans.

- Repos, délassement.

Mais volon la guerra qu' el sojorn ni la patz.

Guillaume de Tudela.

Veulent plus la guerre que le repos et la paix. 

Fig. Galop e trot e saut e cors... 

Seran mei sejorn derenan.

Rambaud d'Orange: Ges sitot. 

Galop et trot et saut et course... seront mes délassements désormais.

- Soulagement.

El dans n' es pros, e'l mals n' es bes 

E sojorns cui plus mal en trai.

P. Rogiers: Tant ai mon. 

Le dommage en est profit, et le mal en est bien et soulagement à qui plus en souffre de mal. 

M' amenon gaug e sejorn.

G. Raimond de Gironella: La clara. 

M' amènent joie et délassement. 

Loc. Ar ai conquist sojorn en banh; 

Ben autamens soi albergatz.

P. Vidal: Neu ni gel. 

Maintenant j'ai conquis repos en délices; je suis hébergé bien hautement. 

ANC. FR. Qui si t'a pris et asservi 

Et te tormente sans sejor.

Roman de la Rose, v. 4253.

O moi coucheroiz à sejor.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 201. 

Se tint à Bresse en tous plaisantz séjours.

J. Marot, t. V, p. 151.

Vous, mes bons disciples et quelques autres folz de séjour, lisant les joyeulx titres. Rabelais, Prologue du Ier liv.

ANC. ESP. De palos è de pedradas ovo un mal sojorno. 

Arcipreste de Hita, cop. 747.

ANC. CAT. Sojorn. IT. Soggiorno.

10. Sojornadit, Sejornadit, adj., oisif, indolent, paresseux.

Flacx e vans e sojornaditz.

Bertrand de Born: Pus lo gens. 

Flasque et vain et paresseux.

Los reys deschauzitz 

E 'ls croys baros sejornaditz. 

Bernard de tot lo mon: Be m' agrada. 

Les rois déconsidérés et les lâches barons indolents.

11. Sejornadament, adv., en repos. 

Ergulosir fay lo servent,

Qui 'l te trop sejornadament.

Libre de Senequa.

Fait enorgueillir l'esclave, celui qui le tient trop en repos.

12. Sojornar, Sejornar, v., séjourner, reposer, délasser.

Sojorna a la Tor.

Bertrand de la Tour: Mauret. 

Séjourne à la Tour. 

Cant lo castel fo pres, no i volgran sojornar. Guillaume de Tudela.

Quand le château fut pris, ils n'y voulurent pas séjourner.

Astrucs sojorn' e jai, 

E malastrucs s' afana.

B. de Ventadour: Quan la. 

L'heureux repose et gît, et le malheureux se fatigue. 

Nuls hom no i sojorna ni no i dorm despulhatz. Guillaume de Tudela. 

Nul homme n'y repose ni n'y dort dépouillé.

Cant lo pros cavalier ha vencut lo torney, ell s'en torna repausar a son ostal, e recrear e s sojornar per I lonc temps. V. et Vert., fol. 102.

Quand le preux chevalier a vaincu le tournoi, il s'en retourne reposer en son hôtel, et récréer et se délasser pour un long temps.

Delieyt me e m sojorn e m repaus. 

Berenger de Palasol: Tan m' abelis. 

Je me délecte et me délasse et me repose.

- Faire reposer, soulager.

Tot l'ivern lo deu sojornar, 

Que non prenda pic ni agassa.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Tout l'hiver doit le faire reposer, qu'il ne prenne pic ni agasse.

Si pensa que luecs es 

De 'ls enfantz sojornar, 

Car per lo cavalcar 

Podian esser lassat.

V. de S. Honorat. 

S'il pense qu'il y a lieu de faire reposer les enfants, car par le chevaucher ils pouvaient être fatigués.

- Se complaire.

Quar en s'amor me delieit e me sojorn.

B. de Ventadour: Be m'an perdut.

Car en son amour je me délecte et me complais.

Quar en donar se sojorna e s banha. 

P. Vidal: Ma volontatz. 

Car à donner il se complaît et se délecte. 

Substantiv. 

De totz clergues m' es grieus lur sojornars. 

R. de Tors de Marseille: Ar es ben. 

De tous les clercs m'est pénible leur reposer.

Part. pas. Montan en las selas dels destriers sojornatz.

Roman de Fierabras, v. 2244. 

Montent sur les selles des destriers reposés. 

ANC. FR. Ne séjournent jamais leurs terres. Comines, liv. I, p. 513. 

Vingt et six jours en plaisir et lyesse 

Le roi Louys séjourna sa noblesse 

Dedans Millan.

J. Marot, t. V, p. 183. 

De chapons cras et séjornez. Roman du Renart, t. III, p. 294. 

Frère Thibaut, séjourné, gros et gras. Clément Marot, t. III, p. 65. 

Cent pallefrois en bon point et séjornez. 

Roman français de Fierabras, l. II, p. II, ch. 7. 

ANC. CAT. D'aquest pensar me sojorn e m delit.

Ausias March: Axi com cell.

L'ANC. CAT. employait aussi sejornar.

IT. Soggiornare. (chap. Descansá, relajás; sojorná.)

lunes, 15 de abril de 2024

La Campana de Gracia, Barcelona, 16 Desembre de 1922


Any LIV. - Batallada 2791
Barcelona 16 Desembre de 1922

La Campana de Gracia

donará al menos una batallada cada senmana

La Campana de Gracia



__

Antoni López, editor

(Antiga casa I. López Bernagosi)

AQUEST NÚMERO 10 CÉNTIMS PER TOT ESPANYA.

NÚMEROS ATRASSATS: DOBLE PREU.

REDACCIÓ I ADMINISTRACIÓ: Llibreria EspanyolaRambla del Mig, núm 20, botiga

Català és qui vol ser-ho, jo sóc filla de colons però sóc catalana, no espanyola, i republicana

TELÈFON A. 4115. - BARCELONA.

Preus de subscripció

Fora de Barcelona cada trimestre: ESPANYA, pessetes 1,50. - ESTRANGER, 2,50.

Ab gran ditxa nostra haveu de regnar en los cors de Espanya

L'ESPASA DE DAMOCLES.

(N. E. “Responsabilitats”

Expedient Picasso.

En García Prieto. - Aquesta eina em dóna calfredfins la somnio a la nit.)

“Responsabilitats”  Expedient Picasso.  En García Prieto. - Aquesta eina em dóna calfred, fins la somnio a la nit.


(N. E. Página 2.)

La farsa de Madrid.

Les darreres escenes de la comèdia que està representant-se a la capital espanyola sota el títol de “Les Responsabilitats”, han fet algun efecte sobre el públic, especialment el dels pisos alts. Però l' espectador serè ha de reconèixer que aquesta obra, a despit d' haver estat molt assajada i d' haver-se pintat expressament algunes decoracions, acabaran xiulant d'una manera desesperada.

En obres d'aquesta mena, l'única cosa interessant és el desenllaç. I tot indica que el desenllaç de “Les Responsabilitats” serà d'una buidor intolerable. Acabarà, segurament, amb l'evaporació pràctica de les acusacions i amb la impunitat dels culpables. Per a arribar a aquest resultat estan d'acord els homes del règim i fins alguns que no són oficialment del règim. Fins sospitem que el terrible senyor Prieto, que pujant dalt d'un pupitre del Congrés va dir aquelles paraules contra la Fatalitat, ha acceptat el paper de fiscal en el repartiment de l'obra, sabent ja per endavant que tots els crits s'esbravarien i que devegades els que més criden són els que menys fan.

Ha caigut un Govern i n'ha pujat un altreHi ha certa gent que's creu que amb això ja n'hi ha prouEs veu d'una hora lluny que els lliberals tenen tan poques ganes, com els conservadors, d'exigir de debó les responsabilitats. Darrera d'aquesta paraula d'actualitat hi ha totes les ambicions, totes les travetes i totes les misèries de la política espanyola. L'actitud més noble i més digna és la que aquesta vegada ha adoptat Catalunya, quieta i silenciosa davant la bellugadissa i els crits efímers que a Espanya s'han produït. En aquesta gran farsaCatalunya no hi vol tenir cap paper. Ella prepara una altra obra de més força per a salvar el seu ideal i els seus interessos enmig de l'enfonsament vergonyós de l'empostissat espanyol.

Prat de la Riba

La violéncia.

Hi han hagut noves temptatives de violència i nous atemptats, i els conservadors s'han apressat a dir: Ja ho dèiem nosaltres. Nosaltres, lliberals, hem respost: Doncs s'ha d'estrangular aquest retorn a la violència personal i estèril.

No creiem en el retorn de les passades violències, perquè fou trencat l'ambient de violència. Els nostres obrers no reaccionaren contra les insistents agressions que feien víctimes als patrons. No s'aprovava, però no's condemnava. Eren patrons els que queien, i què tenien ells que veure amb els patrons? Arribada la repressió, foren obrers els caiguts, sindicalistes notoris o perillosos i, aleshores, els patrons i els acomodatius, respongueren: Què tenim nosaltres que veure amb els sindicalistes? Tots, obrers i patrons, no pensaven que tots hi tenien que veure amb aquelles transgressions de les normes jurídiques i humanes, perquè a l'acció succeiria la reacció, i an aquesta l'acció altra volta, sense que cap ideal, ni el de l'ordre, ni el de la justícia, obtingués cap guany.

Però, al retornar a la vida pública i legal els sindicats, declararen la seva decisió d'esmenar vells errors. Els patrons i els conservadors, al seu torn, comprovaren que les reaccions més implacables no solucionen res. Es la frase d'En Delescluze, al caure en les barricades de la Comunne: “Mateu-nos a tots perquè sinó, tornarem a recomençar”. Ne mataren vint mil. Ne deportaren i exiliaren altres vint mil. Als pocs anys, el poble tornava a anar al mur dels federats, a glorificar an els fusellats. Però lo que no aconseguí el Gallifet, lo que no lograren els tribunals militars de Versalles, ho lograren els doctrinaris de l'ordre democràtic i els teoritzadors de la tradició. El comunisme no ha arrelat a França, però la república burgesa pot mostrar les mans netes de sang.

La lliçó d'aquests dos darrers anys pot ésser doble lliçó per als manuals i per als possessors, perquè per a tots dos ha estat estèril la violència. Hem de suposar que els que pretenen tornar a la tragèdia són voluntats escaduceres, però així i tot, les organitzacions obreres, totes les organitzacions deuen eliminar-les, com deuen tots sostenir l'actual ambient de serenitat.

No deuen retornar aquells dies horribles, se sang quotidiana. Tots hem sofert massa per no aixecar-nos, amb unanimitat ciutadana, imposant el respecte a la vida i a la llibertat d'associació. Tots hem de cridar que la vulneració d'aquest respecte, pot conduir-nos a una nova vulneració de totes les lleis. No's dilucida una preponderància obrera. Es la mateixa llibertat la que està en plet.

PARADOX.

¿Deben los obreros intervenir en la política?

Tal es el problema que se ha planteado y debatido en el diario El Diluvio de días pasados.

Las circunstancias de haber estado ausente de Barcelona casi todo este tiempo, el que se ha empleado en debatir el problema, me ha impedido seguir, como hubiera sido mi deseo, las incidencias de la discusión, lo que me daría margen a que ahora pudiera terciar en ella, rebatiendo o ratificando el criterio sustentado por los camaradas y amigos que han terciado y expuesto lo que pensaban en tan interesante cuestión.

Pero si no podemos opinar ni discutir acerca de lo manifestado por los camaradas que han intervenido, podremos, al menos, exponer nuestra modesta opinión, por lo que ella valga y por lo que pueda esclarecer el asunto que se debate.

Creemos que el problema ha sido mal planteado, es decir, enfocado torcidamente.

¿Deben los obreros intervenir en la política? Pueden hacerlo, si quieren; si tal es su voluntad, aunque personalmente creamos que no, por lo infecunda que resultaría su actuación.

¿Debe la Confederación Nacional del Trabajo y correlativamente todas las organizaciones que la integran intervenir en la lucha política? De ningún modo. Ni la Confederación, ni los organismos que la integran pueden ni deben intervenir en la política. ¿Por qué?

Por muchísimas razones, por variadísimas razones; pero la que más interesa, la razón que emerge y se destaca sobre todas las demás es la de que, desde el momento que la Confederación interviniera en las luchas políticas, perdería una de sus más preciadas características, a más de contribuir a su propia desorganización, a quebrantar sus fuerzas, a dividirlas. No escapa a la consideración de todos, que las organizaciones de la Confederación están integradas por elementos heterogéneos, muchos de ellos militantes en partidos políticos que actúan en la vida política. Resultaría, pues, que en el momento en que la Confederación interviniera en la lucha política, estos obreros se desintegrarían de ella para ayudar al partido de que forman parte, ya que la Confederación al pedirles que votaran por los candidatos de la organización, los pondría en la disyuntiva de ponerse enfrente del partido político que integran, y al que es seguro no abandonarían desoyendo, en cambio, las peticiones que la organización obrera les dirigiese, de lo que resultaría un dualismo peligroso para la acción común de las clases trabajadoras frente a la explotación de que se les hace víctimas.

Esto y el que consideremos infecunda la acción parlamentaria de los trabajadores, es lo que nos lleva a considerar también perniciosa la intervención de las organizaciones de los trabajadores en la política.

Ahora bien; el que los trabajadores como tales, como ciudadanos y como individuos intervengan en la lucha política, lo repetimos, nos parece obra infecunda, estéril, sin resultados prácticos ni positivos, pero son libres de intervenir o no intervenir.

Más que otra cosa es cuestión de educación, de confianza y de convicción; y como nosotros la convicción y la confianza en la lucha la hemos perdido, y como la educación social recibida es otra, y la historia y los hechos están en concordancia con esa educación, es por lo que no aceptamos la intervención de las organizaciones sindicales en la lucha política.

A. PESTAÑA.


L' A B C parla molt bé.

Ben segur que l'autor de l'article que diumenge passat publicà el diari de més circulació a Espanya, A B C, es creia que les seves afirmacions cantelludes i punxagudes causarien a Catalunya un efecte terrible. L'òrgan del senyor Luca de Tena amenaçava els catalans amb treure'ls la protecció dels Aranzels espanyols. “Voleu la llibertat de Catalunya? venia a dir l'al·ludit article, doncs l'haureu de pendre tota i la vostra independència implicarà l'existència de Duanes a la futura frontera catalano-espanyola; i així perdrà l'indústria del vostre país el gran mercat d'Espanya”.

Davant d'aquesta amenaça, A B C devia suposar que els catalans, posats a triar entre la llibertat i l'Aranzel, es decantarien per aquest i que am grans plors i de genolls en terra demanarien al senyor Luca de Tena, per l'amor de Déu, que no els expulsi d'Espanya, que no els tregui la protecció aranzelària que els concedeix l'Estat espanyol. Això representa l'adaptació castellana de la famosa frase dels vells catalanisteso tot o res. Si els catalans volen llibertat, no han d'aturar-se a l'autonomia. Han de arribar fins a l'independència. Si no accepten el Govern d'Espanya i dels espanyols, tampoc han d'acceptar el (els) seus diners.

Heu's aquí, doncs, que l'A B C ens amenaça amb expulsar Catalunya de l'Estat espanyol. Diu que els explotem, que els deshonrem, que els xuclem la sang i els robem els diners. I, és clar, si damunt d'això encara demanem l'autonomia, els castellans troben que fan un pèssim negoci. Més val que ens separem, sense anar a una guerra civil, i que cadascú s'apanyi a casa seva.

Nosaltres trobem que l'A B C quan parla així, parla molt bé. Llàstima que no parlin de la mateixa manera tots els polítics i en general tots els castellans. Si el diari del senyor Luca de Tena ha cregut que amb la seva tesi ens esporuguia, s'ha equivocat de mig a mig. Una vegada més queda comprovat que la gent de Madrid desconeix l'estat d'ànim del poble català. Avui l'amenaça de l'A B C fa a Catalunya, fins a gran part dels elements econòmics catalans, el mateix efecte que si els amenacesin amb adjudicar-los la grossa de Nadal. Ells s'ho han cregut de debó que ens protegeixen i ens mantenen. Doncs poden tenir per cert que si el dilema de A B C se'l fessin seu oficialment els castellans, tindria a Catalunya un èxit immediat i esplèndid. Si renunciessin a oposar-se per la força, com anúncia el diari madrileny, a la llibertat de Catalunya, els estimaríem més que mai, els diríem germans i els convidaríem de bon cor a les festes solemnials que organitzaríem per a celebrar la proclamació de la República catalana.

FULMEN.

Possibilitats.

En Sánchez Anido (governador civil), desembarca a la família.


En Sánchez Anido (governador civil), desembarca a la família.

El Pelele d'En Romanones.

El Pelele d'En Romanones.


La pilota tràgica.

Té unes entranyes tan dures la política, que ni als pobres deu mil fills de mare morts al Marroc deixa reposar en pau. Després d'haver-los tret per força de ses llars i d'haver-los abandonat a l'Africa per a fer-los víctimes del salvatgisme dels moros, ara se'ls passen dels uns als altres a puntades de peu, com una pilota de futbol, fent-los servir per a les escandaloses i repugnants combinacions que la política ampra per a enganyar al poble.
Pobres deu mil morts! Els xerraires els invoquen a les Corts per a fer lluir la seva oratòria i llencen els seus òssos al cap dels contraris com un macàbric argument; en les manifestacions s'enlairen com una bandera tràgica les despulles d'aquells innocents; els diaris els fan servir com a llampants cartells de ses campanyes partidistes. Aquells pobres minyons, víctimes de les torpeses espanyoles, ni en la mort troben la pau pietosa de que són mereixedors.
Han servit de catapulta per a enderrocar als conservadors; han sigut l'escambell que han utilitzat els lliberals per a enfilar-se al poder. Tothom els utilitza per a les seves conveniències, però ningú sent per ells una gota de pietat en son cor. Si als pobres soldats no els ploressin les seves mares no caldria que esperessin una llàgrima en ses tombes, perquè la Espanya dels polítics no té entranyes.
I no és arribada encara l'hora de que reposin en pau els deu mil morts. Ara vindran les eleccions i tothom farà plataforma electoral de ses ossamentes. Tots els pescadors d'actes voldran venjar la desfeta de Mont-Arruit. Tots prometran exigir formalment, fermament, enèrgicament les més estretes responsabilitats als causants indirectes i directes de l'enfonsament d'Annual. I al parlar de la nostra desgraciada acció a l'Africa, i dels desfalcs de Larraix, i de l'imprevisió dels uns i la covardia dels altres, sortiran els deu mil morts passejats impiament en totes les xerrameques electorals de tots els districtes d'Espanya.
Pau a les víctimes i càstic als botxins. Això caldria i això no hi haurà. Després d'utilitzar la pilota tràgica en aquest repugnant futbol polític, tot restarà en la major impunitat. Llops amb llops no's mosseguen. No hi ha cap home polític que pugui tirar la primera pedra contra els culpables. El poble és l'únic que, amb raó i dret, podria i deuria portar a la forca a tots plegats, però a Espanya no hi ha poble. Les terres espanyoles són habitades per remats de xais.
JEPH DE JESPUS.


- Ha pujat la Conjunció?...
I què és la Conjunció, pare?
que temps fa que dejunaven
i s'havien avingut
per veure si conjuntant-se
podien entrâ al rebost,
cosa que, sols, no lograven.
- I a l'últim ho han conseguit?
- L'altre dia.
- I que hi fan ara
allà dins els conjuntats?
- Què et dirè?... El que fan les rates
quan es fiquen en un lloc
----
Trobo que En Garcia Prieto
ha tingut molt mala mà.
Portà En Pedregal a Hisenda!...
Quin erro més garrafal!
que figuren en el camp
conjuncionista, aquest era
potsé el menos indicat.
Fins avui el nostre dèficit
es podia trampejar,
però ara?... Es clar que l'Hisenda

Lo carro vuit (buit, forro)
---
L'Alvarez ha quedat fora
del Govern. Per quina causa? 
Perquè pugui, en les Corts noves
que en breu deuran convocar-se,
ocupar la presidència
del Congrés. Ai, pobret Alvarez!
La perspectiva és bonica,
però, el temps té unes jugades
tan perverses... I si el carro
de la Conjunció s'encalla?
I si d'aquí a les Corts noves
passa alguna cosa estranya?
I si ens sorprèn un diluvi
i tot això se'n va al diable?...
___
Prenent el tren que els du a casa,
els diputats van pensant:
- El taller tanca les portes,
hem quedat sense treball.
Aquest lock-out que comença,
durarà poc? Serà llarg?
Veurem!... Sort que, de tots modos,
---
Compteu: l'Alba, l'Alhucemas,
En Romanones... Pot ser
que en tres caps tan disconformes
visquin units gaire temps?
O, dit en termes avícols:
Un pagès intel·ligent
posaria a casa seva
---
- Perquè, si hem de fer Corts noves,
no es convoquen tot seguit? -
preguntava a un home pràctic
un que peca de senzill.
- Tan depressa, és impossible.
No veu que el Govern, a f. (fins)
de que tot es faci amb ordre,
primê ha d'arreglâ els tupins?
C. GUMÁ.
Batallades de tot arreu.

EL COMITE.

Comitè Revolucionari d'Atenes

Això dels comitès està de moda. Fins a Grècia en van anomenar un. Es clar que a Grècia tenen el perfectíssim dret d'anomenar tants comitès com vulguin, com qualsevol altre poble, mentre no s'hi oposi Anglaterra.
Abans d'esdevindre la tragèdia greca, lo dels comitès semblava reservat a Rússia. La Rússia roja era la terra dels comitès, dels comissaris i dels afusellaments, perquè es coneix que allí on hi ha comitès i comissaris, mentre no siguin d'Exposició, hi han escarments.
Com una mena d'estrella amb cua, d'aquelles que encara avui deixen corpresos a molts, pel món han passat les enèrgiques decisions del Comitè Revolucionari d'Atenes.
A nosaltres, sobretot, tant ens sorprengué, que ens creiem veure els trets grecs dirigits a casa nostra i venir-hi tan justos com a la mateixa Grècia.
Una altra de les sorpreses va ésser l'actitud d'Anglaterra. Es a dir, tant com sorpresa no, direm mal efecte. Només va ésser un moment per això. Després vàrem reflexionar i el trobàrem escaient. Així ha donat ocasió perquè un senzill Comité Revolucionari es posés enfront de la mestressa del mar. I que consti que ha vençut el Comitè.
I és que quan es té raó, no hi valen forces, ni potències. Lo millor és pendre exemple i tindre'l present per quan arribi el cas.


ELS ACUSATS.

Primer de tot, un pietós record per aquells homes que una sotmissió exagerada a la reialesa els ha fet víctimes de les ires populars.
La sort d'aquests homes, que no fa gaire tenien a les seves mans els destins del poble hel·lènic, és trágica. Són culpables del crim més atrós que's pugui cometre, el de portar al desastre an el poble que els hi ha sigut confiat. Però la seva culpa és, en bona veritat, més aparent que altra cosa. Volem dir que existeix l'inductor. I l'inductor, la testa coronada, rublerta d'or per fora i plena de serps verinoses per dins, no ha sigut castigat com es mereixia.
Encara potser trobaríem un altre apel·latiu pels ministres executats a Atenes. Els governants grecs es trobaren davant d'un exèrcit perfectament disciplinat de faisó que malgrat la derrota soferta sigui causada per les més gran (grans) impremeditacions sempre hi haurà el fet d'haver sigut vençuts per un exèrcit. Ben al revés d'aquí, que un exèrcit que si no està degudament disciplinat i organitzat s'hi esmercen milions perquè ho estigui, és vençut, derrocat i desfet per una colla d'homes que fins després de la victòria no pensaren en organitzar-se, cosa que del tot encara segurament no han fet perquè no havem tingut el desastre definitiu.
Dissortats governants grecs. Tot el vostre pecat consisteix en haver nascut a Grècia. Quan es vol ésser gos d'una monarquialacai d'un rei, es naix a qualsevol altre poble i no a Grècia.
Què més voldríem sinó que els culpables de- (del) desastre d'Annual els poguessim portar a Atenes.

EL METROPOLITÁ.

Dissabte passat a la Societat Anònima Gran Metropolità de Barcelona, convidà a les autoritats barcelonines, diversos enginyers, entitats i premsa a visitar les obres realitzades del Metropolità.
A les quatre de la tarda els convidats es reuniren al pou núm. 10 a la Plaça d'En Trilla.
Tots baixaren al pou susdit, lloc on començava la visita, per mitjà de l'ascensor que utilitzen els obrers.
D'allí es dirigiren cap a la Plaça dels Josepets que és on acaba el primer traçat del Metropolità. Les obres estan tan avançades que solament hi manquen 42 metres per a arribar a aquella estació.
Cap a l'altre costat, en direcció al mar, la volta ja està ben acabada fins al pou núm. 9 de la Rambla del Prat. L'estació d'aquest lloc ja està gairebé llesta, faltant només construir els molls.
A la Rambla del Prat tothom sortí de la foradada per a dirigir-se en autos al pou de l'entrada del carrer de Salmeron. A aquest tros la foradada i la volta ja estan acabades, de tal manera que aviat ja es començarà a col·locar les línies.
En arribar a l'encreuament del Passeig de Gràcia, amb el carrer d'Aragó, lloc on es troba el Metropolità amb el tren de M. S. A. els invitats hagueren de sortir altra vegada, ja que l'encreuament de les dues línies està encara en construcció.
Els invitats sortiren altra vegada de les obres, per a baixar-hi pel pou del carrer de Diputació i seguir fins a la Plaça de Catalunya, davant de la Rambla de Canaletes.
Des del pou del carrer de la Diputació es veu ja ben acabada la foradada que va fins al carrer d'Aragó. En aquest tros hi haurà un pas subterrani que comunicarà amb el Baixador del Passeig de Gràcia, permetent que els viatgers de la Companyia M. S. A. puguin continuar el seu camí amb rapidesa fins el Pla de la Boqueria o bé al port.
A la Plaça de Catalunya, al costat de la Ronda de Sant Pere, hi ha la bifurcació de les línies I i II.
L'estació de la Plaça de Catalunya, final de les obres realitzades, té tota la magnificència de les estacions de les grans urbs modernes. Els molls que ja estan completament acabats, tenen una amplada de quatre metres.
Aquesta estació, a més de les comoditats que tenen les altres, és a dir, vestíbuls, llocs de venda de llibres i periòdics i el bar, tindrà un pas subterrani que conduirà amb els Ferrocarrils de Catalunya i un altre que portarà al carrer de Rivadeneyra, per a posar al viatger més segur del trànsit.
A aquesta estació s'hi veu el començament de les obres que es realitzaran a les Rambles.
La construcció d'aquesta secció seguramen s'acabarà a finits del proper any.
La línia que visitàrem es dirà “Línia número I”, la qual enllaça al carrer d'Aragó amb la 2, que es dirigirà al port per la Plaça d'Urquinaona i Via Laietana. De la línia núm. 2 ja està construït el tros que anys enrera feu l'Ajuntament, el qual ha estat comprat per la Companyia del Gran Metropolità de Barcelona, i aviat es començaran les obres de la foradada del carrer de Bilbao i de la Ronda de Sant Pere.
La línia núm. I tindrà una llargada de 3.400 metres, amb les sis següents estacions: Josepets, La Fontana, Diagonal, Aragó, Plaça de Catalunya i Pla de la Boqueria. La línia núm. 2 tindrà 4.200 metres, i demés de les quatre estacions de la número I tindrà les de la Plaça d'Urquinaona, Jaume I i Portal de Mar.
Els tècnics que ens acompanyaren ens asseguraren que els trens serien ràpids, còmodes i segurs i les tarifes econòmiques.
L'esforç realitzat per la Companyia portant a cap les obres en tan poc temps, posat que's començaren a l'agost de 1921 i sembla que abans d'un any estaran acabades, mereix un just elogi de tota la ciutat. Tots els invitats quedaren agradablement impressionats de l'excel·lent construcció de les obres, planyent-se que els ciutadans ignorin la tasca realitzada.
El Metropolità resoldrà el problema de la circulació a la nostra ciutat.

La estela de la crisi.
Aquesta ens costa 22.500 pessetes a l'any.

Un que's retira de la política.

Entre els comentaris que ha inspirat la decisió del senyor Sala, de Terrassa, de retirar-se de la política, ens ha semblat molt just, molt fi i molt irònic - amb aquella ironia graciosa que diu tantes coses – el que ha escrit el penetrant Carles Soldevila en el nostre estimat confrare La Publicitat i que amb gust reproduim aquí:

Al voltant del determini d'En Sala.

Ho he sospitat sempre. L'Alfons Sala, de Terrassa, en el fons del fons, és un sentimental. Per sentimentalisme va abandonar fa anys la Direcció General de Comerç que li havia ofert el comte de Romanones. Per sentimentalisme va convertir-se, sense a quant va ni a quant costa, en cap visible de la Unión Monárquica Nacional. I ara, per sentimentalisme, renuncia a l'acta i diu que se'n va a casa ple d'un fàstic sagrat.
Em direu: I com és que aquest senyor ha esperat tant de temps a fastiguejar-se? No tenia al seu voltant, entre els seus correligionaris, suficients exemples de irresponsabilitat descoratjadora?
Es possible. Però jo crec que el senyor Sala, en la política, ha fet un paper semblant al que solen fer els marits enganyats. Tothom sabia que la Unión Monárquica Nacional feia mans i mànegues en diversos ordres i era terriblement infidel a la bonhomia del patriarca de Terrassa. Però ell, el patriarca, no en tenia esment.
Em direu: El sentimentalisme d'En Sala és sospitós. Ha sentit el que vos anomeneu un fàstic sagrat en el moment precís que el Govern acabava de convocar, contra el seu voler, eleccions municipals a Castellbisbal; en el moment precís que el Govern acaba ne negar-se a nomenar-lo senador vitalici per a posar-lo per damunt de les fluctuacions del sufragi...
Aleshores, amics meus, jo us respondré que tot sovint és una petita cosa, una minúcia gairebé ridícula, la que pot determinar els rampells sentimentals d'un home com el senyor Sala. I que, tanmateix, això no vol dir que el senyor Sala no sigui un pur sentimental.

REPICS.

El senyor Sala de Terrassa, pilar mestre de la Unión Monárquica Nacional s'ha retirat de la política. Mireu com una mateixa cosa, un mateix acte poden ésser dramàtics o còmics segons qui els fa. Un Macià es retirà de la política o del Congrés més ben dit, i el seu gest pren un aire dramàtic, shakesperià. Ho fa un senyor Sala i el seu gest pren un aire còmic, també shakesperià, però shakesperià del Falstaff com quan aquest personatge, sortint del cove de la roba bruta, renuncia als galanteigs que han omplert de befa i de ridícul la seva testa.
---
Amb motiu de complir cent anys de la seva naixença, França prepara un homenatge a Pasteur, el savi que feu recular els límits de la mortalitat humana, l'home del qual s'ha dit que fou el més gran benefactor de la humanitat. Les teories de Pasteur es funden totalment en els microbis. Vencem als microbis, es digué, i la salut dels homes estarà ben defensada. Barcelona, on tots els microbis tenen el seu reialme, no es recordarà probablement de Pasteur, el soberà de l'higiene. I el tifus seguirà essent el rei macabre del poble barceloní.
---
S'ha anomenat una comissió per a que activi la inauguració del monument an En Pi i Margall.
Pobre Pi i Margall, ja pots esperar assegut! 
No és que dubtem dels bons intents de la Comissió i creiem que és molt lloable aquesta iniciativa, però s'han de vèncer tantes inèrcies, que un no pot menys que pensar: I bé, ja tenim deu anys més de coll.
---
El Govern vol activar la tramitació de les causes militars derivades de l'expedient Picasso. El Govern vol reorganitzar l'exèrcit, el Govern vol moltes coses. Com es coneix que és un Govern que comença.
---
Sembla que vulguin tornar a rebrotar els atemptats. No ens precipitem en els judicis i menys en els actes. Seny, seny i seny! Que no ens vulguin fer creure ara que Barcelona no pot viure tranquila sense un Arlegui ni sense un Martínez Anido.
---
Els nacionalistes de Reus han fet una edició especial de la conferència que el nostre company l'eminent publicista N'Antoni Rovira i Virgili donà a aquella ciutat, desenrotllant el tema El problema de les nacions ibériques.
L'activitat d'En Rovira i Virgili és esfereidora. Ultimament ha donat una conferència a l'Ateneu Empordanés sobre aquest tema: L'imposició de la llengua en la ensenyança. En Rovira i Virgili és, avui, el més gran defensor d'una Catalunya forta, lliberal i lliberada. Es un campió plé de força, de saviesa i de sava popular. Es – perquè no dir-ho? - l'home de demà.

Vista de l'última sessió del Congrés.
Ni agafant les campanes el president va restablir-se l'ordre.


Aviat sortirà
ALMANAC de LA CAMPANA DE GRACIA.
Impremta La Campana i L'Esquella, Olm. 8. - Barcelona.