Charrán al Sino-fos

Tamarit de Llitera a uno de Octubre del añ dos mil deu.

http://romancearagones.blogspot.com/2011/12/doc-0-la-historia-de-aragon-traves-de.html

Julián Naval de Tamarit.

Escrit según les normes Editadas p’el Achuntamén de Tamarit en colaborasió en la Diputasió provinsial ( Carpi, 1981 pág. 1 a la 194). Publicasió de P. Grúas y Benítez. 1995, Editades p’el Achuntamén en colaborasió de UdZ. .La Villa alegre y confiada. I. Comas y Colomina 1929. pág 279 .

2º. Charrán al Sino-fos.

La Pllaseta de Les Bruixes.

Entre’ls nubols que aquella tardada se divisaben a tot lo llarg del sel, se anaben fen entrecllaros, dixan pasá un respllandó cada vegada menos fort y brillant.

La negró de la nit se apodere per tot lo llarg de la esbandada del sel.

¡Cosa de bruixería!. Una bufada de aire misterios sen arrastre totes les boires pa dixá pasá unaltra respllandó, primé esmorteida, pa aná asomanse detrás de les montañes dibujades sobre la inmensidad del Sel. E la Lluna Pllena, brillán coma una Reina de la Nit en complleta soledat apagán la brillantó dels estrels que la rodeyen.

Tot e silensio, les fet-fets callen en los seus chillits, les gronetes, que en la tardada volaben a rasán de terra, en veus chirriants pa agafá tota cllase de mosquits sen an anat aquietán, posades en los arams del pals de llum.

La Campana dels Perduts seguís sonán en la seua veu ronca y potent, que arribe mes allá de la Cllamó Amarga, poc a poc se espasíe lo seu sonido, asta callá del tot. Los pachesos del tros de mes allun, ya an arribat al abric de les seues cases, a la calentó del fogaril que la dona li a preparat alrededó dels seus fills y’ls yayos amorosos.

Los silensiosos morisecs abandonen lo Cllot del Torrén, entre Sol y Lluna, volarán incansablles en busca del seu sustén…pero….aquella nit…

La chuta, lo musol y lo llantié, desperten del seu descans, volen silensiosos, lo seu pllumache suave coma la seda, coma la pell de un resién nascut, acarisie l’aire sense fe cap cllase de ruido, atens al menó movimén les seues orelles adaptadas al silensio mes absolut. detecten cualesquiere movimén de una rateta o de un escarbat… pero…aquella nit…

La fuína, desperte del seu letargo, mentres La Llum era La Reina de la Terra, ara de nit, silensiosa, buscará los caus dels conills, no li sirá fásil trobals entre lo laberinto de pasadisos, se pert la mayoría de les vegades, tornán en la tripa buida, se abrá de contentá en alguna rateta descuidada o potsé trobará un niu, poc amagat pa chupás tos los ous, a vegades cuan la gana aprete trencará un vallat, o entrará per la esquella de una porta y fará desastres en un galliné, chupánlis al pobres animals no mes que la sang…. pero… aquella nit….

Se palpe en l’ambién una calma tensa coma la que se apresie cuan arribe un temporal, encara no e la ora, La Lluna no a arribat encara al Sentro del Sel, la oscuridat encara ne e complleta.

Estem a Tamarit, e divendres, y Lluna Pllena, les ventanes de les cases tancades a cala y canto, los mes poregosos no lis val lo serrat de ferri, atrancarán la porta en un barró de olm, cremada la pela lo día de Navidad.

Un gat arribe pel camí de Fondols, unaltre apareix pel camí dels Alchupets, cinc mes puyen pel carré dels Espills, son negres com’al carbó en la coda tiesa, set en total.

Detrás de la Pllaseta de les Bruixes, se mouen unes sombres, entán caván al peu de un muro pa trobá La Pedra, “Que no se acabe may”. Tan forta que a plleno día cuatre omes picán no la an sabut trencá, tan forta que ni lo pic que a feit espesialmén lo Farré de Calladrons, pa nixa feña, se doblle coma si fos de figa. Los gats s’an feit sombres, que posen lo peu ademún de La Pedra, pa convertís en Bruixes. Ya puyen a la Pllaseta. Una fuguera sense lleña empese a cremá, en fllames royes y negres. Les Bruixes miren a tota reu. ¿Qué esperen?. En un gran bramit apareix un “bò” te los corns llargs y retorsuts, la pell negra, les garres roses y les uñes royes, torne a fe un gran bramit y les Bruixes que estaben discutín a qui donali “mal de ull” empesen a ballá sense escoltal.

Unaltre bramit y les Bruixes se queden quietes, -sirá per poc-, no se posen de acuerdo a qui doná “lo mal”, ballán, gritán que esgarrife se tiren per terra, se enganchen del pels un al altra. La chuta vole alrededó, fen soná lo chutttt…chutt… per la seua boca . Los musols en los ulls mol aubertes fan coro en les bruixes. Lo llantié en les seues pllumes bllanques coma unes boles de cotó resién cullit, formen un redol ademún de tot lo soroll. Les fuines se entrellasen en los brasos de les bruixes, baixán a les garres per la sintura.

Totes tenen los ulls bllancs casi ixinles de la cara. Tot e un arrebol, se sinten nous chillids esgarrifosos per demún de tot lo soroll. Son los morisecs, se agafen al coll de les bruixes chupanlis la sang, mentres griten en una emosió inconteniblle.

No paren, lo “bò” ue contemplle satisfeit, e lo Rey de la Nit y Les Bruixes les seues sirvientes. Tots ademún o deball seguísen durán tota la nit.

Pero…per demún dels Castellasos, apareix lo primé rayo de llum, Lo Sol espentee a totes les boires de la nit pa portamos lo día.

Un bramit llastimós, mes fort que los anterios, apague lo soroll de aquell puyal negre, que poc a poc se aquiete. La chuta lo llantié y lo musol, volén en busca dels seus amagatalls. La fuina borracha de emosió, se desllise silensiosa per les espones del Castell buscán lo seu cau. Los morisecs borrachos de sang, silensiosos tornen a la Cova del Torrén, de cap capa aball, no ixirán en mols díes a buscá lo seu sustento de sempre.

Les bruixes feites sombres pasarán per La pedra, detrás de la Pllaseta, “La que may se acabe”, pa torná la una pel camí de Fondols, laltra pel camí Dels Alchupets, les sinc de Tamarit, pel carré dels Espills. No son sombres ni gats, poc a poc se transformen en guapes chicotes……Tenen la pell bllanca, lo cabell negre, los ulls verts que cuan los mires, les seues ninetes de coló asul clla, pareixen la profundidad de una basa cristalina, que te atrau y te ensordomís, los labios cuan los probes se derretisen coma la mel resién sacada del arna, lo seu alent e coma lo perfum de la mareselva en lo despuntá de un maití de primavera, lo parlá, melodiós coma la de una merla tornasolada……

Continuará… o no…
- Vaya Juanet, por lo menos avuy no am parlat del Achuntamén.

- Toñet, un día e un día.

Traducido del romance aragonés, en la modalidad de La Litera al castellano.

En romance aragonés.

2º. Charlas en el banco del sinofuese por…..

La Plazuela de las Brujas.

Entre las nubes de aquel atardecer que se divisaban a lo largo del cielo, se iban haciendo entreclaros, dejando pasar un resplandor cada vez menos fuerte y brillante.

La negrura de la noche se va apoderando a todo lo largo del firmamento.

¡ Cosa de brujería !. Un soplo de aire misterioso arrastra a todas las nubes para dejar pasar otro resplandor, primero mortecino, para irse asomando detrás de las montañas dibujadas sobre la inmensidad del cielo. Es la Luna Llena brillando como una Reina de la Noche en completa soledad, apagando la brillantez de las estrellas que la rodean.

Todo es silencio, las cigarras callan en sus chillidos, las golondrinas, que en el atardecer volaban a ras de tierra, con voces chirriantes, para atrapar toda clase de mosquitos se han ido aquietando, posadas en los alambres de los postes de la luz.

La Campana de los Perdidos sigue sonando con su voz ronca y potente, que llega hasta más allá de la Clamor Amarga, poco a poco se espacia su sonido, hasta callar del todo. Los labriegos de los lugares más distantes, ya han llegado al abrigo de sus casas, al calor de sus crepitantes hogares, que su mujer les ha preparado alrededor de sus hijos y sus abuelos amorosos.

Los silenciosos murciélagos abandonan La Cueva del Torrente, entre Sol y Luna, volarán incansables en busca de su sustén…..pero…..aquella noche…..

El cárabo, el mochuelo y la lechuza, despiertan de su descanso, vuelan silenciosos, su plumaje suave como la seda, como la piel de un recién nacido, acaricia el viento sin hacer ninguna clase de ruido, atentos al menor movimiento sus orejas adaptadas al silencio más absoluto, detectan cualquier movimiento de un ratoncillo o de un escarabajo…..pero…..aquella noche….

La comadreja, despierta de su letargo, mientras la Luz era La Reina de la Tierra, ahora de noche, silenciosa, buscará las madrigueras de los conejos, no le será fácil encontrarlos entre el laberinto de pasadizos, donde se pierde la mayoría de las veces, si vuelve con el estómago vacío, se habrá de contentar con algún ratoncillo descuidado o quizás encontrará un nido poco escondido para absorber todos los huevos, a veces cuando el hambre le aprieta romperá un vallado, o entrará por el resquicio de una puerta y hará desastres dentro de un gallinero, chupándoles a los pobres animales nada más que su sangre…..pero…..aquella noche….

Se palpa en el ambiente una calma tensa como la que aprecia a la llegada de una tormenta, aún no es la hora, La Luna no ha llegado todavía al Centro del Cielo, la oscuridad todavía no es completa.

Estamos en Tamarite de Litera, es viernes, y Luna Llena, las ventanas cerradas a cal y canto, los más miedosos no les bastará el cerrojo de hierro. Atrancarán su puerta con un palo de olmo, quemada su piel el día de Navidad.

Un gato llega por el camino de Fuente Dulce, otro aparece por el camino de los Aljibes, cinco suben por la calle de los Espejos, son negros como el carbón llevando su cola tiesa, siete en total.

Detrás de la Plazuela de las Brujas, se mueven unas sombras, están cavando al pié de un muro para encontrar La Piedra, “Que no se acaba nunca”. Tan fuerte que a plena luz del día cuatro hombres picando no la han sabido romper, tan fuerte que ni el pico que ha hecho especialmente el Herrero de “La casa de los ladrones”, para ese menester, se dobla con la facilidad de un higo. Los gatos se han hecho sombras, que ponen el pié encima de La Piedra, para convertirse en Brujas. Ya suben a La Plazuela. Una hoguera sin leña empieza a arder, con llamas rojas y negras. Las Brujas miran a todos lados. ¿ Qué esperan ?. En un gran mugido aparece un Macho Cabrío, tiene los cuernos largos y retorcidos, la piel negra, las piernas rubias, las uñas rojas, vuelve ha hacer una gran mugido y las Brujas que están discutiendo a quien darle el “mal de ojo” empiezan a bailar sin escucharlo.

Otro gran mugido y las Brujas se quedan quietas -será por poco- , no se ponen de acuerdo a quien darle “el mal”, bailando, gritando que estremece se tiran por tierra, se enganchan por los pelos unas a otras. El cárabo vuela alrededor, haciendo sonar su chuttt….chuttt por su boca. Los mochuelos con los ojos muy abiertos hacen coro con las brujas, las lechuzas con sus plumas blancas como bolas de algodón recién cortadas. forman un coro encima de todo el algarabío. Las comadrejas se entrelazan en los brazos de las Brujas, bajando hacia las piernas por la cintura.

Todas tienen los ojos blancos casi saliéndoseles de sus órbitas. Es todo un remolino, se oyen unos chillidos espantosos por encima de todo el ruido. Son los murciélagos, se cogen al cuello de las Brujas chupándoles la sangre, mientras gritan en un éxtasis de placer.

No paran, el Macho Cabrio lo contempla satisfecho, es el Rey de la Noche y las Brujas sus sirvientas. Todos arremolinados, tanto encima como debajo continúan toda la noche.

Pero…. Por encima de los Castillejos, aparece el primer rayo de luz. El Sol empuja a todas las nubes de la noche para traernos el día.

Un mugido lastimoso, más fuerte que los anteriores, apaga el ruido de aquel montón negro, que poco a poco se aquieta. Los cárabos, los mochuelos, las lechuzas, vuelan en busca de sus escondrijos. Las comadrejas borrachas de placer, se deslizan silenciosamente por las márgenes del Castillo buscando su madriguera. Los murciélagos borrachos de sangre vuelven a la Cueva del Torrente de Alcampel, cabeza abajo, no saldrán en muchos días a buscar su sustento de siempre. Las Brujas hechas sombras pasarán por la Piedra, detrás de la Plazuela, “ la que nunca se termina”, para regresar una por el camino de Fuente Dulce, la otra por el camino de Los Aljibes, las cinco de Tamarite, por la calle de los Espejos. No son sombras ni gatos, poco a poco se transforman en guapas muchachuelas…..Tienen la piel blanca, el cabello negro, los ojos verdes que cuando los miras, sus pupilas de color azul, parecen la profundidad de un lago cristalino que te atrae y te adormece, sus labios al besarlos se derriten como la miel recién extraída del panal, su aliento es como el perfume de la madreselva en el amanecer de una mañana de primavera…..

Continuará…..o no…

-. Vaya Juanet, por lo menos esta vegada no am parlat del Achuntamén.

-. Toñet, un día e un día.

Tamarite de Litera a uno de Octubre del año dos mil diez.

Julián Naval de Tamarite.

Lo fosá de les moreres

Resulte que tota la patraña de “el fossar de les moreres” la va creá un chalat poeta de nom Frederic Soler Hubert (alias “Pitarra”) que va guañá los Jocs Florals de 1882 en una fantassía pseudo-patriótica mes falsa que Judas. Después, lo nazionalisme catalá va sacralisá lo poema y lo puesto y finalmen va fótre la culpa a la sossiedat de Cataluña per no recordá cada añ a los suposats “héroes”. Hasta lo pun de que tota la classe política catalana la ha assumit y ha acabat portán corones de flos un añ detrás del atre an aquell puesto fen periódicamen un ridícul espantós, com solen fé seguit los catalanistes. 

https://glamboy69.wordpress.com/2014/03/17/qui-hi-ha-enterrat-al-fossar-de-les-moreres-mite-vs-arqueologia/

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell els mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, la ge, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant els dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en el seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí el què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, el vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i es va vendre al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant el plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per aixo el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigues... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar a ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per eixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint just el llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Com t’estrenyen 
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
els d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
el lleial amb el traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res el llavi;
a tots dos los sembla agravi
el mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang del seu fill, al puny.
- No, no - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és el teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- El seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- On l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreresno s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Qui hi ha enterrat al Fossar de les Moreres? 

Mite vs Arqueologia Març 17, 2014 Cada 11 de Setembre diversos grups nacionalistes fan ofrenes i actes polítics al Fossar de les Moreres, seguint la creença llegendària de que allí hi han enterrats tots els defensors de la ciutat del setge de 1714, durant el conflicte dinàstic i de classes socials conegut com Guerra de Successió.
Però es realment així?
Quines evidències empíriques tenim?
Sabem que en aquest indret hi ha un cementiri ja des d’època tardoantiga, relacionat amb la Basílica on llegendariament varen aparèixer les restes de Santa Eulalia. Posteriorment en època medieval s’empra com a fosa comuna de l’Església de Santa Maria de les Arenes. De fet, era el “fossat menor” ja que el principal (o major) estava a la porta principal de l’esglesia. Aquest cementiri es deixa d’utilitzar per motius de salut pública i pressions veïnals, definitivament el 1806. Segons el cronista de la època Francesc de Castellví durant el setge hi van haver 5.458 baixes, xifra que pujaria fins a 7.069 si fem cas a les fonts franceses. Es a dir, estaríem parlant d’uns 200 cadàvers per metre quadrat, atenent a les dimensions del fossar. I quin sentit tindria posar-los tots en un mateix indret, amb la quantitat de foses parroquials que hi havien? El mateix Albert Balcells (catedràtic d’història de la UAB), en la seva obra “Llocs de memòria dels catalans” (2008) reconeix que no hi ha cap font documental que apunti a que tal fet va ocórrer, més enllà de “la tradició oral”.
Invenció del Mite Romàntic A finals del s.XIX el dramaturg Frederic Soler i Hubert (conegut com “Pitarra”), d’ideologia catalanista conservadora (era partidari de la restauració de la monarquia) va guanyar els Jocs Florals de 1882 amb una bonica poesia on inventa una preciosa i fantasiosa història (llegiu-la aquí) sobre com un fosser i el seu net son els encarregats d’enterrar a totes les víctimes de 1714 al Fossar de les Moreres i es neguen a donar sepultura a un soldat borbònic, ja que allí no hi volien a cap traïdor. Quan es va publicar ningú va creure que la ficció fos certa, òbviament. #fosar2Anys més tard, el 1913, un grup juvenil nacionalista anomenat “Els Nets dels Almogàvers“, va col·locar una placa a l’indret amb els primers versos de la poesia de Pitarra i van decidir celebrar allí actes en conmemoració del 11 de Setembre creient que la poesia feia referencia a fets verídics i que allí hi havia una gran fosa amb tots els morts d’aquella guerra. La placa es torna a col·locar el 1977; poc després, el 1983, l’Ajuntament de Barcelona pretén remodelar l’indret, entrant en conflicte amb grups nacionalistes que ho consideren “terra sagrada“. Finalment l’any 1989 l’arquitecta Carme Fiol remodela la plaça amb totxana vermella, representant la sang dels soldats morts. Posteriorment s’hi afegeix un peveter amb una flama el 2001. La realitat arqueològica Segons un document de 1938 a començaments de segle XX es van fer excavacions a la Plaça on varen aparèixer tan sols tombes d’època romana i tardoantiga, segurament relacionades amb la basílica paleocristiana. Als anys 60’s, arrel d’obres a l’església, es fan noves excavacions on es troben tombes dels segles IV-V. Ni rastre de la fosa de 1714. La primera (i única) excavació amb metodologia i publicació científica realitzada al Fossar fins a dia d’avui, la va realitzar l’arqueòloga Daria Calpena, l’any 2005, de l’empresa Atics SL, arran del seguiment arqueològic de les obres realitzades en el subsòl de la Plaça. En aquesta intervenció, es varen realitzar diversos sondejos i rases on es van trobar 24 enterraments d’època tardoantiga (s.IV-VI) i quatre tombes d’època alt medieval (s.IX-X). També va localitzar un estrat amb un conjunt d’ossos humans sense connexió anatòmica que l’arqueòloga va creure que formaven part de la mítica fossa de 1714. Tot i això ella en cap moment cita cap font bibliogràfica per demostrar l’existència de la fossa, simplement dona per fet que aquesta existeix i que allí es troba. La memòria, per cert, no inclou planimetria dels enterraments a la fossa, ni fotografies de detall de com es van trobar els ossos, ni tampoc cap estudi antropològic sobre les restes humanes. #fosar perfil Imatge del perfil de la suposada fossa.
Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) A partir de la lectura i anàlisis de la memòria científica i de la comparació empírica amb el registre d’altres foses de guerres modernes trobades a la ciutat, com la localitzada a la Rambla Prim de Sant Andreu, corresponent a la Guerra dels Segadors, a mi em sorgeixen molts dubtes respecte a que aquest estrat es correspongui realment a 1714:
 1) Connexió Anatòmica: Si els cadàvers es van dipositar de cop en un mateix moment com pot ser que els ossos estiguin remenats? Segons l’autora, podria ser que els cadàvers s’haguessin recollit en avançat estat de descomposició. Igualment hi hauria algún nivell de connexió anatòmica entre els ossos, això no quadra per enlloc. 2) Nombre d’Individus: L’estudi ha calculat el Nombre Mínim d’individus (NMI) a partir del recompte de les epífisis proximals dels fèmurs i l’ha determinat en 13 persones en 4 metres quadrats. Com ja he dit, si realment hi fossin tots els defensors de la ciutat la densitat de cadàvers hauria de ser d’uns 200 per cada metre quadrat, 57 vegades més. 3) Datació Relativa: Segons explica l’autora, en la fossa es va trobar ceràmica amb decoracions de blava catalana, verd i manganès i reflexos metàl·lics, això apunta a un marc cronològic força ampli que cobriria des de finals de la baixa edat mitjana fins al s.XVIII, en cap cas te pinta d’un context històric puntual i tancat. 4) Estratigrafia: Com l’excavació s’ha fet per sondejos i rases i no en extensió, dificulta enormement diferenciar si realment hi ha un retall negatiu corresponent  a una fosa excavada, o bé es tracta d’un estrat remenat d’una ossera, caldria doncs ampliar la superfície d’excavació en planta. #fosar estudi Restes antropològiques de la fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) 5) Tafonomia: Tal com es va veure a les diferents fosses excavades a la Rambla Prim, quan hi ha una inhumació massiva simultània els ossos no estan fracturats i no hi ha pràcticament sediment entre ells. Aquí passa just el contrari, els ossos llargs presenten fracturacions a les diàfisis medials, inexplicables si no hi han processos postdeposicionals de remoció, fet que apunta a diversos enterraments successius i no un de simultani. 6) Sexe i Edat: Al jaciment de Rambla Prim es veu clarament com pràcticament tots els esquelets corresponents a un context de conflicte bèl·lic en època moderna presenten una edat adulta i un sexe masculí. Aquí directament aquestes dues variables ni es van determinar. Seria un detall força esclaridor. Conclusions Les proves que disposem a dia d’avui em fan pensar en una ossera formada per enterraments successius al llarg del temps, provocant una desarticulació i remoció dels esquelets anteriors, amb unes característiques antropològiques similars a les que vaig poder documentar al excavar la ossera de l’Església de Sant Just i Sant Pastor. De fet, que al Fossar de les Moreres s’hi enterra gent des d’època medieval es l’únic que sabem del cert pels documents. Si simplement es volia retre un homenatge simbòlic als morts em sembla perfecte però, com explico a Patrimonicidi, l’arqueologia no pot renunciar a la seva base científica en funció d’interessos romàntics o polítics. Per altre banda, tan sols recordar que al llarg de la geografia catalana encara hi han centenars de fosses comunes amb morts reals de la Guerra Civil que van morir a mans del feixisme donant la seva vida per la defensa de la democràcia, la lluita de classes i l’autogovern de Catalunya, sense que ningú els hi posi una trista flor.
Potser que ens ho féssim mirar, no?

POESÍAS FANTÁSTICAS EN MALLORQUÍ, TOMÁS AGUILÓ, 1852

POESÍAS FANTÁSTICAS 

EN MALLORQUÍ 
PER 
D. TOMÁS AGUILÓ.

PALMA. 
IMPRENTA DE D. JUAN GUASP. 
1852.

I. 

Recolsada á sa finestra, 
Que dóna enfront des camí, 
Tota sola guaita y plòra 
Sa Contessa de Vallric. 

Bé té que plorar cuant pensa 
Qu' encesa guerra civil 
De dòl vesteix sas personas, 
Y de sang réga 's pals. 

Cada dia heyà batallas, 
Heyà incendls cada nit, 
Y es Conte es homo que sempre 
Cerca es lloc de mes perill. 

Pero encara major pena 
Està covant dins son pit: 
Un mes fa que ni noticias 
Ha rebudas des seu fill. 

Y era s' únic que tenia! 
L'estimava amb un etcls, 
Que cent añs de purgatori 
Per ell haguera sufrid. 

Un dia sabé son pare 
Que á pesar de s' odi antig 
Festetjava sa jermana 
D'un cap de s'altre partid; 

Y ple de rabia paraulas 
Molt amargas li va dir, 
L'enjegà des seu castell, 
Fins y tot el malehí. 

Sa Contessa en và plorava, 
Ell en và's mostrà summls: 
De bronzo era's còr des Conte, 
De bronzo era y no cedí. 

Es fill abrassà sa mara, 
Desesperad va partir: 
Ningú d' ell n'ha duitas novas, 
Ningú diu que l'haja vlst. 

Mentras tant que sa Contessa 
Llamenta sucés tan trlst, 
De sas tropas victoriosas 
Sent sa bulla y es trapitj. 

Ets uls plorosos s'axuga, 
Qu'ha de rebre son marit, 
Y, més qu'esserbó, temia 
Mostrarli qu'era infells. 
Cuant tots dos plegads estavan, 
Y éll anava á referir 
Sa batalla qu'ha guañada, 
Entra un page que li diu: 

- Señor Conte, qu'hem de fer (en el original, los guiones son =)
Des prlsioners que tenim? 
- Cap de Deu! quina pregunta! 
Sabeu cuants son?- Trenta cinc. 

- Cercau trenta cinc ausinas, 
Cercaulas ran des camí, 
Anau allà'ont venen còrdas, 
Y compraune trenta cinc. - 

Y mentras tant qu'axò deya 
Tira en terra uns cuants florins: 
No 's es page qui 'ls aplega, 
Qui ‘ls aplega 's es bochí. 

Sa Contessa tremolava, 
Y girantse molt humil 
Digué: Perdonaulos, Conte, 
Per amor des nostro fill. 

- Sabeu, señora, qu' á Júdas 
No'l perdonà Jesucrist? 
Sa sort de Júdas espera 
A tots es meus inimigs. - 
Des cap d' unas cuantas horas, 
Y un pòc entrada sa nit, 
Amb so Conte y sa Contessa 
Sopavan es seus amigs. 

Un dells estorad esclama: 
Gust de sang deixa aquest vi! 
Ets altres d'axò s'espantan, 
Es Conte d'axò s'en riu. 

Pero axuxí veu q' un jove 
Se'n entra sensa permis, 
Davés sa taula s'acòsta, 
Y señas li fa amb so dit. 

Amb sa cara tota blava, 
Escabeyad, mal vestid, 
No creg que'l pogués coneixe 
Ni sa mara qu'el parí. 

Callava com una estatua, 
Amb sa ma duya un vencis, 
Y per tot es còll mostrava 
Señals de que ja ha servid. 

Devant aquella figura 
Ja totom s' estremordí: 
Ningú tastar res gosava, 
Ningú tenia apetit. 
Esglayada sa Contessa 
Totduna perdé es sentids, 
Y tremolant també es Conte 
Crida: Qué cercas aquí? 

- Qu'em compreu aquest dogal, 
Que ja mes no'l necessit, 
Y en tendreu si altra vegada 
Feis penjar un altre fill. 


II. 

Com s'argelaga florida 
Que s'estufa á s'uy des sòl, 
Y pareix qu'entre sas matas 
Ressalta vestida d'òr; 

Axí n'era s'hermosura 
D'un ninet que dava goig, 
D'un ninet que de sa mara 
Alegría era y consol. 

Sa mara un dia el va pèrdre 
A sa vorera d'un bosc, 
Cuant per demunt sas muntañas 
Comensava á guaytà 's sòl. 


Es ninet totduna plòra; 
Pero prest axuga 's plors, 
Y camina, y may s'atura 
P'es camí que veu mes prop. 

Y mentras tant que fa via, 
Sensa may pendre repòs, 
Sent es bèl de sas auveyas, 
Sent es cant des rossiñols. 

Mira es camp que tot verdetja, 
Y el veu brufat á radols 
De floretas molt garridas 
Que li roban es seu còr. 

Ja 'n el mon res li fa falta: 
Cuant allà té tantas flors 
No es estrañy qu' olvid sa mara 
Ni qu' olvid sa seua sort. 

Tant sòls floretas desitja, 
Amb ellas pensa tan sòls, 
Y mentras passa en replega, 
En replega sas que pòd. 

Veu despues lloir en terra, 
Com crestay ferid d'es sol, 
Una cosa que l'encanta 
Y un florí li assembla d'or.
El cuy tot ple d'alegría, 
Dins sa ma l'estreñy ben fòrt, 
Y camina, y may s'atura, 
Y un torrent troba llevò. 

Goijós se mira dins s'aygo, 
Y tan prest com passa es pont 
Aquells camps ja no verdetjan, 
Ja noy cantan rossiñols. 

Mes amunt tres veyas troba, 
Tres veyas que li fan pò, 
Que li surtan al encuantra 
Y si acostan á poc poc. 

Una va de peus descalsa, 
Y d'enagos non du tròs; 
A s'altra qu'es contrafeta 
Li tremola tot es còs. 

S'altra que va mes enrera, 
Abrigada amb un llansòl, 
Té's dits que d'aubóns pareixen 
Y se cara assembla d'òs. 

Amb ell se n'aplegan duas, 
El saludan, y amb vòl 
Una li prén sas floretas, 
S'altra li roba 's tresor. 
Es ninet á plorà 's pòsa, 
Sen devalla per un ròst, 
Y camina, y may s'atura, 
Y sas alas sent d'un còrp. 

Un monastir descubreixen 
Y ell pregunta: qu'es allò? 
Y sas veyas li responen: 
- Mira, nin, es sòl qu'es pòn. 

- No sentiu uns còps d'axada? 
Qué son, jermana, aquests còps? 
Respon se veya: - Es un monjo 
Que per tomba cava un clòt. 

- No sentiu unas esquéllas 
Que tenen molt trist es sò? 
Respon s'altra: - Son campanas 
Qu'allà baix tòcan de mort. - (Qu allà al original)

Y s'altra que sempre calla 
Y derrera anava un pòc, 
S'acosta 'n es nin, el besa, 
Y li diu: - Es sòl ja 's pòst. 



III. 

Com se mostían y cauen, 
Esfuyadas baix des brots, 
Sas flors qu' eran s' alegría 
D' aquest jardí tan hermos!
Floretas blancas y blavas 
Floretas de cent colors, 
Ramells no faré de voltros 
Ni vendré ja á regarvos: 
Adios, floretas, adios. 

De lluñy s'en vénen sas ónas, 
De lluñy las du sa maró, 
Y cap n' arriba á sa plaja 
Que totduna no s'en torn. 
¿Es que cercan altra terra, 
O 's qu'es pèrden dins es fons? 
Si sabeu, mara, d'ont vénen, 
¿Ahont van eu sabeu vos? 
Ay! onas, adios, adios. 

Ja s'en van sas oronellas, 
Que de prest vendrán es tords, 
Y aquests dias tan alegres 
Serán dias de tristor! 
Es peñals de neu blanquetjan, 
Es mestral despuya es tronchs, 
Y an es còr també l' despuyan, 
També 'l gèlan sas fredós. 
Adios, alegría, adios. 

Aquells qui tastan sa vida 
Li troban un gust tan dols, 
Y cuant menos eu esperan, 
Qu'es d'amarg es derrér glop! 
Si d'entre ses mans mos fujen 
Sas esperansas del mon, 
¿Per qué es cor d'un plé qui'l mata 
N' está sempre desitjos? 
Adios, esperansa, adios. 


¿Per qué heyá flors que matsinan 
Cuant tenen tan bon olor? 
¿Per qué en so blau de sas onas 
Es blau del cel se confon? 
Per qué tot crestay s'entela? 
Per qué tot miray se romp? 
¿Per qu' han de venir sas ditxas 
Si vénen per deixarmos? 
Adios, ditxa meua, adios. 

Des seu cavall que s'alluña 
Es trapitg qu'es ja de sord! 
Y encara derrera ets abres 
Axeca un nigul de pols. 
Es nigul s'escampa al ayre, 
Es trapitg es perd del tot: 
Ja may mes sobre la terra 
Tornarem á veuremos. 
Adios, per á sempre adios. 

Sentiu, mara? sentiu mara? 
Aquests aglapits, que son? 
Es meu còs tot s'escarrufa; 
Ay mara, quin tremoló! 
¿Será ver axó que diuen, 
Qu'es ca d'es nostro pastor, 
Cada pich qu'es fosser passa, 
Es pòsa á lladrar furiós? 
Adios, vida meua, adios. 

Allá demunt sa muntaña 
S'axeca una vermeyó: 
Si 's es sòl que ja 's vol pondre, 
Com axí 's pòn tan dejorn? 
Es niguls vermeis s'apagan: 
Quin nigul s'en vé tan fosch! 
Tot el cel es ja tan negre 
Com si mitja nit ja fos! 
Adios, llum del cel, adios. 

Ay mara, es meus uis s'aclucan! 
Ay mara, preniume es pols; 
¿No 's un ángel d'alas negras 
Aquest qu' ara em besa es front? 
Veig una paloma blanca, 
Darrera ey vola un falcó; 
Y s'en pujan, y s'en pujan, 
Ja no veig á cap des dos. 
Adios, mara meua, adios. 

IV. 

Ey havia un gran señor 
Qu' habitava es seu castell, 
Y á la vila no lluñy d'ell 
Ey vivia un llaurador. 

Una filla aquest tenia 
Blanca y róssa, jova y bella: 
Es señor perdud per ella 
S'abrasava nit y dia; 

Pues per tot aquell contorn 
No se tròba cap fadrina 
Que tenga cara mes fina, 
Ni qu' amb mes graci s'adorn. 

Cada volta que ell la veya 
Son amor li ponderava, 
Y ella totduna es tornava 
Com la grana de vermeya. 


Y si li diu que l'adora, 
Y davés ella s'acosta, 
No reb may altra resposta: 
- Vos sou Conte y jo pastora. 

- Pues per tú pastó 'm faré, 
De grandesas ja 'stig fart. 
- Ay Conte, qu'eu vengud tard, 
Un altre es meu còr ja té. - 

Es Conte fòra de sí 
S'amaga dins un torrent, 
Y cuant ja no passa gent 
Se planta es mitg des camí. 

Poc despues veu compareixe 
Un jove que s' en venia; 
Era es jove qu'ell volia, 
Es rencor ley féu coneixe. 

- Mira, li diu, tu 'm fas nosa, 
O tú 'm matas ó jo 't mat: 
Un des dos d'aquest combat 
En jeurá devall sa llosa. - 

Y s' espasa li ofereix 
Qu' ell no vòl de cap manera; 
Pero 's Conte es desespera 
Y amb sa daga l' envesteix. 
Es combat acaba pronte, 
Aquell jove dóna un crit, 
Perqu' es tem que dins es pit 
Li afica sa daga es Conte: 

Y antes de caure en es fang, 
Sa sang que li ratja empara, 
Y an es Conte per sa cara 
Tira un glop d' aquella sang. 

Es Conte la se fa neta 
En sas aygos d'es torrent, 
Y an es mort el du rebent 
A 'nterrar dins una pleta. 

Tres ò cuatre nits despues 
S' en entra á ca sa pastora, 
Qu' es seu estimad añora, 
Y res sap de aquell sucés; 

Y com la veu tota sòla, 
Y com la veu tan hermosa, 
Y com la veu desdeñosa, 
S' enardeix, es céga, es vòla, 

L' agafa per sa ma blanca, 
Dins un cuarto la se'n du, 
Y amb còr tan ardent com du' 
Sa porta des cuarto tanca. 
- Estimad meu, ajudem, - 
Sa pobre pastora crida, 
Y cau totduna 'smortida, 
Y de cuant passa no 's tem. 

No 's tem qu' un fantasma blanc 
Sen entra y as Conte mira, 
Y amb ma tota d' òs li tira 
Per sa cara un glop de sang. 

No 's tem que storad y fred 
Es Conte fuig al moment, 
Y corre an aquell torrent 
Com un céro mort de sed. 

Pero 'n va 's rentá sa cara, 
En va fonc es seu trabay; 
Londemá dins un miray 
Tacada la 's véu encara. 

Dins un cuarto se tancá, 
Y á las foscas, y tot sol, 
Ni una finestra obrir vol, 
Ni un des páges deixa entrá. 

Y cuant es ja bé de nit 
An es torrent s' en devalla, 
Y es rénta, y es rénta, y calla, 
Y s'en torna an es seu llit. 
Y cuand ja qu' es auba creu 
Sols obri una retxilléra, 
Devant un miray espera, 
Y sa sang encara veu. 

Y axò passa cada dia, 
Y tots diuen que s'amor 
Ha causad an es señor 
Una 'straña malaltía. 

Y de sèt añys per espay 
Cada nit se cara es rénta, 
Y cad' auba li presenta 
Aquella taca 's miray . 

V.

Ahónt va sa pajeseta? 
Ahont va tan dematí? 
- Jo m'en vaig á cohir rosas, 
Qu' un ramell ne de cohir. 
- Qué mes rosas que sas teuas? 
Quin ramell vòls mes garrid? 
- Sas rosas qu' á mi m'agradan 
Son sas rosas d'es jardi. 

- Oh! no y vajas, pajeseta, 
Qu' encara es molt dematí. 
- Fan mes bò plens de roada 
Es rosérs qu' están florids. 
- No sabs tú que sas ponsellas 
Fins mes tard no s' han d' obrir? 
- Sas rosas mes acopadas 
Es colors ténen mes vius. 

- Oh! no y vajas, pajeseta, 
Si es per tu qu' han de servir. 
- Ó serán per mi sas rosas, 
Ó serán per qui jo 'stim. 
- Deu t'en guard que succeyesca, 
Deu t'en guard d'aquest perill. 
- S'estimad allá m'espéra 
Y éll ne cuy devora mí. 

- Oh! no y vajas, pajeseta, 
Conversem un rato aquí. 
- S'estimad em reñaria 
Si fés falta en es jardi. 
- Qu' has de fer d'aquestas rosas 
De que mòstras tal desitg? 
- En teng d' anar carregada 
En es ball d'aquesta nit. 

- Oh! no y vajas, pajeseta, 
Per la Verge t'ho suplic. - 
Pero res ella s'escolta 
Y segueix es seu camí. 

- Per qui tocan sas campanas 
Amb un sò tan llarg y trist? 
- Tocan tréts per una jova 
Que flors anava á cohir. 
- Per qui ploran sas fadrinas? 
Per qui ploran es fadrins? 
- Ploran tots sa pajeseta 
Que ha picada un escorpí. 

- Si es axí, per quina causa 
No van tots de dòl vestids? 
- Es que tots aquí venian 
En es ball d'aquesta nit. 
- Y com es que es seu baúl 
Vermeyetja vist d' aquí? 
- Es que el tapan tot sas rosas 
qu' ha cohid vuy dematí. 

VI. 

Magnífica es sa colcada 
Qu' acompaña se novía 
Des castell de Roca-freda 
A s' iglesia de la vila; 

Cavallers, y hermosas damas 
Cubèrtas de joyas ricas, 
Pages amb ricas llibrèas, 
Cambréras tot enllestidas. 
Es juglars que cantan glòsas 
Van devant, y entr' ells s'afican 
Ets atlòts amb cañas verdes 
Y amb ramells de flors sas ninas. 

Cent atxas de vent encesas 
Fan llum á sa comitiva, 
Perqu' abans de trencar s' auba 
Des castell era sortida; 

Y passant per boscs espessos 
Assemblan de lluñy espiras, 
Que s'encénen y s'apagan 
Per entre matas y ausinas. 

Es noví n'está tot gloria 
A 's costad de sa qu' estima 
Mes qu' es còr que li batega, 
Mes qu'ets uys amb que la mira: 

Perqu' es pura com un ángel, 
Segons sa fama eu publíca, 
Y es nobble com una reina, 
Y es com un sòl de garrida. 

Ben cert li tendria enveja, 
Si tengués encara vida, 
Un cosí d' aquesta dama 
Qu' en es seu castell vivia. 
Amb uys ardents la mirava, 
Y per mala sòrt un dia 
S'en ana axuxí á la guerra, 
Y caygué ple de feridas. 

De tal desgraci al pereixe 
Poc s'en dolgué sa cosina, 
Si bé des cap d' alguns mésos 
Tirá llarga malaltía. 

Bona ja, sovint la veyan 
Tota sola, pensativa, 
Com si dugués aficada 
Es mitg des còr un' espina. 

D' un torrent á sa vorera 
Es capvespre anar solia, 
Y allá s'asseya, y s'estava 
Com si 's quedás adormida. 

Molts de Contes y Marquesos 
Sa ma seua pretenian, 
Y ella sempre á tots los deya, 
Qu' es seu còr á cap s' inclina. 

Pero tant pregá son para, 
Tant rallaran sas amigas, 
Qu' á la fi doná esperansas 
A Don Juan de Tornamira. 
Per cumplirli sa promesa 
A l' iglesia s' encamina, 
Amb so vel tirad derrera, 
De vellut y d' or vestida. 

Ets seus uys no resplandexen 
Tant com antes resplandian; 
Pero encara es tan hermosa 
Qu' á Don Juan bé l'encativa. 

- ¿Per qué, li diu, prenda meua, 
T' he de veure tan alisa, 
Cuant tot lo que mos rodetja 
Es perfums des goig respira? 

- No sents un infant que plòra? 
- Son aucells qu' alegres piulan. 
Mira, mira com claretja 
S' auba de sa nostra ditxa! - 

Cuant mes s' acosta á l' iglesia 
Sa dama 's pòsa mes trista, 
Ets seus uys li llagrimetjan, 
Y de tant en tant suspira. 

- Ara si qu' estig segura: 
No sents un infant que gisca? 
¿Per qué, si no 'l vòl sa mara, 
No l'entregan á una dida? 
- Cap infant per aquí plòra. 
Serà es bèl d' una cabrida. 
¿No las veus qu' están d' alegres 
Pasturant per sa garriga? - (Çagarriga : apellit, cognom)

Mes anvant d' aygo que corre 
Sent sa remor per desditxa, 
Y es torna axuxí mes blanca 
Qu' es seu vel de mossolina. (muselina)

Ets seus uys en plòrs esclatan, 
Y cuant an es pònt arriba, 
Els-a clava demunt s'aygo 
Qu' es sòl ixent illumina, 

Y amb un crit de mort esclama 
«Salvaulo!.. per Deu!... feis via..., 
Aquest pobre infant se néga, 
Y encara no tres dias! (Y encara no té tres dias?)

No 'l veis qu' alsa sas manetas? 
Qu' es seu cossét tot s'avincla? 
Treislo...; donaré á qui 'l trèga 
Mon collar de pèrlas finas. » 

Sustads d' aquestas paraulas 
Tots van cercant amb sa vista, 
Y sols prop d' una jonquera 
Veuen s' aygo qu' es movia. 
Ella p' es front sa ma 's passa, 
Y entre dénts y empagäida, 
«Teng pò, diu, de tornar loca, 
M' engana sa fantasía.» 

Y es qui cualcan devòr' ella 
La segueixen y caminan, 
Tots amb sa boca tancada, 
Tots amb sa cara mostia. 

Cuant arriba n á l' iglesia 
Tot saluda sa novía; 
Ets òrgas amb veus solemnes, 
Sas campanas que repican, 

Es ciris á mils encesos, 
Es domassos, sas catifas, 
Y sa gent de tot es pobble 
Que davés s' altar s' apiña. 

Poc despues, cuant es prevere, 
Revestid per dir se missa, 
Li pregunta, si sé' esposa 
De Don Juan ella volia; 

Com si tocás una brasa 
Sa ma totduna enretira: 
Un nó sec allá retròna, 
Y en redó 'sglayada gira. 
Surt, pren es cavall, s' en munta 
Li dona tota sa brilla, (brida)
Y corrent corrent s' en torna 
An es seu castell fadrina. 

Pero un altre pich s'atura 
Demunt es pònt, s' aygo mira, 
Y á 'n es qui vénen derréra 
«Salvaulo! Salvaulo! crida. 

No 'l veis qu' está demunt s' aygo? 
No 'l veis qu' em demana vida? 
Fill meu!....» Y estenént es brassos 
An es riu de cap se tira. 

VII. 

Cuant es mitja nit en punto, 
Y ses buscas d' es rellotje, 
Com á jermanas parugas
S'arramban lo mes que pòden; 

Tocan dotze campanadas 
Que dins sas tombas retrònan, 
Y a'n es morts els-a despertan 
Mentras tant qu' es vius s'adormen. 


Heyá llòsas que tremólan, 
Heyá llósas que no 's mouen, 
Heyá sombras que s' axecan 
Y es cementeri revoltan, 

Com a processó de monjos 
Qu' en contemplació devota 
S'hora baixa fan els passos, 
Y es claustro en silenci rodan. 

Una mara desdichada 
Cada vespre en aquest' hora 
Anava á plorar sa filla 
Y á seura demunt sa fossa. 

S' amor qu' en son pit conserva 
Li dona coratje y forsa, 
Y no té pò de sa fósca 
Ni de quedar tota sola; 

Perque á mitja nit en punto 
Dotse campanadas tocan, 
Y un suspir sent com un eco 
Des suspirs que ella renova. 

Y encara que res mes sénta 
D' aquell poquet s' aconhorta, 
Y antes que s' en vaja dóna 
Cent besadas á sa llòsa. 
Una nit, però, molt fosca, 
Aquella mara allá 's troba 
Mes que ses altras vegadas 
Plorosa, afligida y groga. 

Aquell suspir no li basta, 
No li basta estar defòra 
Parlant amb sa seua filla 
Sensa qu' ella li responga. 

Y li diu: - Filleta meua, 
Per què no 'm dius cualque cosa? 
¿Per què 'm plañs una paraula 
Y aquest trist consòl em robas? 

Respònme, que som ta mara, 
Qu'un añ just fa vuy que 't plòra,
Y densá que tu li faltas 
Sa vida que té li sobra. - 

Axò plorant repetia, 
Y una veu sentí llevònses, 
Com per derrera sa grasa 
Es sént sa veu d' una monja. 

- Ay mara, mara estimada, 
Per què veniu tota sola? 
¿Què s'ha fet es qui m'havia 
Donat d' amor tantas pròvas? 
Per què s' última no'm dóna? 
¿Per què cada nit no posa 
Un ramell de flors y murta 
D'es meu sepulcre á sas portas?  

Per què no vos acompaña? 
¿Per què aquí ja may s' acosta, 
Y aloménos sentiria 
Es suspir qu' eus aconsola? 

- Filleta, filleta dolsa, 
D' éll no' n vulgas sebre novas: 
Si aquí tens ta pobra mara, 
Tots ets altres qué t' importan? 

- ¿Què m' importan, deis? ay trista! 
¿Es posibble que tan pronta 
M'olvid s' ingrat, y qu' un altra 
D' un còr qu' era meu disponga? 

- No penses amb éll filleta; 
En aquest moment tal volta, 
Per sa primera vegada, 
Abrássa á sa seua esposa. 

- Anau, no torneu ma mara, 
No m' estigueu pus devora; 
Es meu suspir vuy acaba, 
Ara ja del tot som morta. 
VIII. 

- Per una Contessa em deixas? 
Per ser Conte m' abandonas? 
¿Y no tens pò d' una ditxa 
Qu' et còsta sa meua afronta? 

¿No 't recorda ja com deyas 
Qu' era jo sa mes hermosa, 
Y ara em deixas per qu' un altra 
Es mes rica y mes señora? 

¿Còm havia jo de creure 
Qu' unas paraulas tan dolsas, 
Poguessen, per durme á pèrdre, 
Sortir de boca traidora? 

Tu qui 'm pots mirar no 'm miras 
Y si 'm mira cap persona, 
M' hauré de tapar sa cara 
Tota plena de vergoña. 

Jo 'stig plorant y tu frissas? 
Véten, ingrat, y no tornes, 
Que si t' en dus s' esperansa 
No vuy res mes que una tomba. - 

Ets àbres mudan sas fuyas, 
Ets aucells mudan sas plomas, 
Y devant amors que vénen 
Ets amors passads s' esborran. 

Don Jordi parteix, y deixa 
Plorant á Dona Ramona, 
Que te es còr de pedra mabre 
Y aquells plòrs no 'l poden rompre. 

Era ja lluñy de la vila, 
Y passant per una cóma, 
Troba un pobre véy que resa 
Y li demana llimosna. 

Per no aturarse sisquéra 
Es temps de trèure sa bossa, 
Li passa de llarg, y es pobre 
Esclama ab veu llastimosa: 

- Que sia aquest Pare nostro 
Per s' ánima d' una jova, 
Qu' es morta vuy de sa péna 
Que li dava sa deshonra. - 

Don Jordi qu' eu sént, es gira, 
Una volta fa radona, 
Y tan sols veu que s' alluña 
Una cosa com un' ombra. 
Poc dura demunt sa plaja 
Sa blancor que fan sas onas, 
Y devant amors que vénen 
Ets amors passads s' esborran. 

Molt de préssa va Don Jordi, 
Y cuant comènsa á fer fosca 
Descubreix iluminadas 
D' un castell antig sas torres. 

Sa Contessa á sa finestra 
Plena d' ansi 's minuts conta, 
Y troba que poc l' stima 
Cavaller que tant se torba. 

El veu á la fi qu' arriba, 
Y com el veu que tant corre 
Tot es seu disgust s' espassa, 
Es seu còr tot ley perdona.

Mentras tant qu' es dos se parlan 
Y parlant mes s' enamoran, 
Un suspir de part derrera 
Sa conversa vé 'interrompre. 

Don Jordi qu' el sént, es gira, 
Aquell suspir el trastorna; 
Ja no escolta sa Contessa, 
Es silenci sols escolta. 
Y encara qu' á ningú veja 
No es possibble qu' el confonga, 
Perque bé sap qu' es aquella 
Sa veu de Dona Ramona. 

Sa roada es camps platetja, 
Es sòl axuga sas gotas, 
Y devant amors que vénen 
Ets amors passads s' esborran. 

Es vespre mateix Don Jordi 
Dins sa capélla en gran pompa, 
A sa Contessa qu' estima 
Sa ma com espòs li dona. 

Ja mes content no 'staria 
Si alcansás una corona, 
Ni ella si reina la féssan 
N' estaria mes goixosa. 

Despues d' un sarau magnífic, 
E' una gran sala qu' adornan 
Dràp de ràsos y catifas, 
Es novís alegres sopan. 

Molts de señors, molts de pàges, 
Sas damas qu' heyá son moltas; 
Pero en graci y hermosura 
Sa Contessa guaña á totas. 
Acabada ja sa festa, 
Esgotadas ja sas copas, 
Es novís sa despedeixen 
Dets amigs que tant els honran. 

Just com entran dins es cuarto 
Toca es rellotje las dotze, 
Y enb una friseta negra 
Es cobrillit se transforma. 

Cuatre atxas de cera groga 
Estan cremant dins s' alcova, 
Y demunt es llit estesa 
Una jova blanca y rossa. 

Inmòbil Don Jordi es quéda, 
Axò que veu l' aborrona, 
Péga un crit, y mes paraulas, 
No li surtan de sa boca. 

Sa Contessa crida auxili, 
Es criäds, es pàges corren; 
Per tot miran, y sols veuen 
A Don Jordi qui tremola. 

Mentras tant un altre pàge 
Entra y diu á sa señora: 
Are han vengud á fér sebre 
Qu' es morta Dona Ramona. 
IX. 

Espòs meu, tu qui m' estimas 
En s' ardor que jo t' estim, 
Per què ets uys te llagrimetjan? 
Per què vas tan pensatiu? 

Per esser tots dos ditxosos 
Lluñ del mon tots dos vivim: 
Si som jo sa teua gloria, 
Per què 't veitg tan afligid? 

- Si es ver qu' ets sa meua gloria 
Per què te alluñas de mí? 
¿Per què t' en vas tota sola 
A plorar devòra es riu? 

- M'has vista tu que plorava? 
No 'n fassas cas, no: jo 'stig 
Devòra tu tan contenta! 
Jo som en tu tan felis! 

- Em dius tú qu' ets venturosa 
Y plòras mentras m' ho dius? 
- ¡Espòs meu, si tu sabéssas 
Lo que tant me fa patí! 


- ¡Si sabéssas quina péna 
Té es meu cor tan oprimid! 
- Un añy fa que mos casárem. 
- El fará demá matí. 

- Cuant sortiam de l' iglesia 
Ple de goig sentia es pit, 
Y topárem una veya 
Asseguda en es camí. 

Totom diu qu' es una bruxa 
Que te pacte en s' inimig, 
Y s' acostá y á s' oreya 
Axó no més em va dir: 

«Abans de qu' es sòl se pònga 
Conta sas flòrs des jardí. » 
- Y cuantas flors ey trobares? 
- Trescentas xexanta cinc. 

Cada dia els he contadas 
Y em tremolavan es dits, 
Y una flor, se mes hermosa. 
Em faltava cada pic. 

- ¿No sabs tu qu' heyá un astròleg, 
Que fa molt de temps que viu 
Dins una torre esfondrada 
D' aquell castell tan antig? 
Cuant sortiam de l' iglesia 
S' acostá devora mí, 
Y amb una veu molt profunda 
Em doná aquest sòl avis. 

«Contarás bé sas estrellas 
En punto de mitja nit.» 
- Y cuántas estrellas véres? 
- Trescentas xexanta cinc. 

Cada vespre els he contadas, 
Plorant casi com un nin, 
Y s' estrella mes hermosa 
Em mancava cada pic. 

Mira el cèl, qu' está de negre, 
Mira 'l que demá matí 
No tendrá ja cap estrella. 
- Ni cap flòr tendrá 's jardí. 


X.

¿Veus aquella polsaguéra 
Qu' alsa corrent un cavall? 
Sents que tròta? Sents que tròta? 
Qui li cualca no s' Don Juan? 

- Ay mara, la meua mara, 
Prest á sa torre pujau, 
Y mirau si 's cavallér 
Demunt sa terra ombra fa. 

- ¿Qué me dius, filleta meua, 
Qu' em vols di' amb aquest esglày? 
Ton marid es el qui vé. 
- Mon marid qui 'm vé á matar. 

- Qué me dius, filleta meua? 
Si es éll qui t' estima tant! 
- Ay mara, la meua mara, 
Tot vos ho hauré de contar. 

Ja sabeu qu' un més havia, 
Sols un més qu' eram casads, 
Cuant per desgraci á la guèrra 
Don Juan s' en hagué d' anar. 


Per recordansa una prenda 
Jo li deya qu' em deixás; 
Que fos gelós no sabia, 
Y éll s'ombra seua em deixá. 

Cuant s' en anava, en es pàti 
Sols feya ombra es seu cavall, 
Y á sa pared d' es meu cuarto 
Sa seua ombra es va quedar. 

Sèt semmanas se passaren, 
Y un capvespre p' es meu mal 
An es page qui 'm lletgia 
Fito fito el vaig mirar. 

S' ombra qu' era molt obscura, 
Que llevónses era igual 
A sa qu' en punt de mitg dia 
Ets abres en terra fan, 

Poc á poc, ay mara meua! 
Ménos fosca es va tornar, 
Com si una boyrina clara 
Baix d' es sòl s'hagués posad. 

Sols tres dias se passaren 
Y es page em besá sas mans; 
S' ombra era com sa d' ets abres 
Cuant sa lluna está en es cuart. 
Sols tres dias se passaren 
Y es page s' ajonoyá; 
S' ombra era com sa d' ets abres 
Cuant el cèl está 'strellat. 

Ay mara, la meua mara! 
Qué mes vos teng de contar? 
No havian passad tres dias... 
S' ombra del tot s' apagá. 

- Sents, sents el cavall que tròta? 
El cavallér entra ja, 
Y antes qu' el mirás s' esposa 
Totduna en tèrra mirá. 

Y tan prest com mirá en terra 
Un crit doná molt amarg, 
Y entre es brassos de sa mara 
Desmayada va tombar. 

- Correu pàges, correu pàges 
Veniu prest aquí Don Juan, 
Qu' ha causad á vostr' esposa 
Tanta alegría un desmay. 

- Mara, mara descuidada, 
D' alegría no será: 
Será qu' ha vist sa meu' ombra 
Y li ha féta faredad. 
Jo m' en vaig aná á la guèrra 
Com un cavallér honrad, 
Es meu còs ombra no feya, 
Sols ne feya 's meu cavall. 

Sèt semmanas se passaren 
Y un poc d'ombra 'm va sustar: 
S' ombra era com sa d' ets abres 
Cuant el cèl está 'strellat. 

Sols tres dias se passaren 
Y em vaig teme qu' en es camp, 
Feya ombra com sa d' ets abres 
Cuant se lluna está en es cuart. 

Sols tres dias se passaren, 
Y jo m'en venia aviat, 
Qu' aquella ombra 'm perseguia 
Com s' inimig mes fatal; 

Poc á poc s' enfosquí s' ombra 
Just com sa qu' ets abres fan, 
Cuant una boyrina clara 
An es sol li está devant. 

No havian passad tres dias, 
Tota s' ombra feya ja, 
Y es precis qu' an aquest' ombra 
La cubresca jo de sang. - 
XI. 

Què 's de llàrg aquest camí! 
Aquest sòl què 's de calent! 
Jo 'm múir de sed, y no sent 
Remor d' aygo per aquí! 

Pastoret, bon pastoret, 
Axí Deu te beneyesca, 
¿No 'm darias aygo fresca, 
Que m' estig morint de sed? 

- Seguiu, jermà, per amunt, 
Entrareu dins una plèta,
Y si preniu per la dreta 
Un torrent veureu al punt. 

- De polls gròssos un apleg 
Desd' aqui comèns á veure, 
Allá si que podré beure... 
Ay, qu' es torrent está sec! 

Traginér, bon traginér, 
Qu' á ciutad anau cap dret, 
Jo m' estig qu' em múir de sed, 
No 'm direu que teng de fer? 


- Seguiu per amunt, jermà, 
Passareu per prop d' un hort, 
Y veureu per bona sort 
Qu' una síni han féta allà. (sínia, sénia: La Cénia, Tarragona) 

- Ja 'm pareix veure es cintéll... 
Ay quin clòt! qu' es de farest! 
Qu' es de fondo! y no heyá rest 
Per tréure un poc d' aygo amb éll. 

Jo m' estig morint de sed: 
Llauradó, bon llauradó, 
Daum' aygo, axí Deu vos do 
Aquest añ un bon esplet. 

- Entrau dins es bosc, veureu 
Com un pont formad de peñas, 
Y no lluñ d' aquestas señas 
Una fònt ey trobareu. 

- Es cap derrér veig es pont, 
Jesus! quin bosc tan espès... 
Cerc y cerc y no trob res, 
P' en lloc pug trobar sa font. 

Ja comèns á sentí 's fred: 
Ay qu' es dia, es sòl s'en va! 
Ermitá, bon ermitá, 
Jo m' estig morint de sed. 
- Fill meu, d' aquest bosc sortiu 
Caminau, feivós avall, 
Trobareu molt prest un vall, 
Per sus mitg ey passa un riu. - 

Per un caminoi estret 
S' en debaixa es pelegrí, 
Y abans qu' arrib á la fi 
Prop des riu cau mort de sed. 

Y l' entèrran dins uns fòssos, 
Y s' aygo qu' en vé á la plena 
Trascolant per dins s' arena 
Li remuya tots ets òssos. 


XII. 

Per una cóma desèrta 
S'en venia un pelegrí, 
Cantant una cansó alegre 
Amb un tò de veu molt trist. 

De cada passa que dóna 
Faredad li fa 's trapitg; 
Y tots es abres que tròba 
Están ò secs ò mostís. 

Una iglesia á sa vorera 
Va trobar de son camí:
Sas pareds té molt oscuras, 
Es portal té molt antig. 

Dalt una torre esfondrada 
Va sentir gemecs seguids, 
Com es d' una mara jova 
Qu' ha perdud son primer fill. 

Y era un mussòl qu' ey venia, 
Qu' ey venia cada nit, 
Y no sáben d' hont venia 
Que ja may ningú l' ha vist. 


Feya fosca, fosca negra, 
Cuant entrar ey va dedins: 
No y havia altar ni ciris, 
Sols una tómba allá 's mitg, 

Y demunt ey resplandia, 
Amb un resplandor molt trist, 
Un llantonér qu' aguantava 
Llantons encesos á mils. 

Alguns axuxí s' apagan 
Perque s' òli han consumid, 
D' altres que claror no davan 
Se n' encénen axuxí. 

Un mònjo heyá qui 's pasetja 
D' un hábit negre vestid, 
Y riu si un llantó s' apaga, 
Si un s' encén dóna un suspir. 

- O fraret, lo bon fraret, 
Quín es aquest monastir? 
¿Voldriau darme posada 
Per aquesta santa nit? 

- Aquesta nit será llarga, 
En tèrra heurás de dormir, 
Y no tèmas qu' et despèrtan 
Fins qu' el mon fassa un croxid. 
Jo som la mòrt: tots ets hòmos 
Un llantó ténen aquí: 
Cuant se seua llum s' apaga 
Es señal qu' han de morir. - 

Com tremola, com tremola 
Concirós el pelegrí! 
Té 'ts uys que li llagrimetjan, 
Es seu còr fa s' esclafit. 

Un llantó que s' òli acaba, 
Li señalava amb so dit, 
Y la mort li responia: 
Es el teu, bon pelegrí. 

- Possaumí un poquet d' òli, 
Que som jove per morir... 
Aloménos cuatre gotas, 
Sols que bast per una nit. - 

Pero sord éra aquel mònjo 
Y es seus gemecs no sentí, 
Ni li haguera dad consòl 
Per mes qu' els hagués sentids. 


A UNA FALGUERA.

Tot son flòrs á sa voréra 
D' es màrges y d' es camins: 
Es desèrt que mes trist éra 
Floreix en sa primavéra 
Com floreixen es jardins. 

No falta, si bé s' obsérva, 
Cuant vé son témps una flòr 
Qu' adorna es brot de cad' herba, 
Y s' hermosura consérva 
Fins qu' es mostía y se mòr. 

Una es blanca com s' estrella 
Qu' es vel de sa nit esmàlta, 
Un' altra per maravella 
Es vermeya com se gàlta 
De ruborosa donsella. 

Una imita es grog de s' òr, 
S' altra es blau del cèl mes fi, 
Y també heyá cualque flòr 
Que de colors un tresòr 
Té com s' àrc de sant Martí. 


Però may he vist que fés 
Flòrs un' herba molt estraña 
Qu' abunda p' es sementés, 
Per sas comas y muntaña 
De sa vila qu' estim més. 

Es planta de forma rara, 
Y per cèrt no merexia, 
Qu' amb élla fos tan avara 
Naturalesa qu' es mara 
De tot cuant sa tèrra cria. 

De molt esquisit trebay 
Té sas fuyas sempre verdas, 
Y es mitg de s' incult espày 
Las òbri com un ventay
D' entreteyàdas esquerdas. 
 
Y com es tan falaguéra 
Que pareix de filigrana, 
Encara que flòr no 'spéra 
Li basta es nom de Falguéra (helecho)
Per mostrarse tan ufana. 

Planta hermosa, ¿qui t' ha dad 
Un nom que sòna tan dols? 
Téns es nom mes agraciad 
Qu' he sentid may entre 's molts 
Qu' á sas hérbas han posad. 
Que mo diguéssas voldria, 
Si se meua veu enténs, 
Perque té tanta armonía, 
Que no 'l sént sens alegría, 
Y t' estim sòls perqu' el téns. 

Còsa es trista que no surta 
Es mitg de sa teua pàuma 
Ni una flòr de vida curta, 
Cuant ne té se verda murta, 
Cuant ne té se pòbre vàuma. 

Cuant cad' añy de flòrs se vest 
Tota planta hermosa ò lletja, 
Sia qu' algun temps mes prest 
La sembrasen dins un test 
O nasqués dins una esquetja. 

Emperó si ara 't recòrd 
Aquesta desdicha teua, 
Sols es per darte conhòrt, 
Perqu' axí sa teua sòrt 
S' asembla mes á sa meua. 

Tú ets verda com s' esperansa, 
Y mòrs antes de florí, 
Per axò éts una semblansa 
De s' esperansa qu' em cansa 
Y may se cumpleix en mí. 
Y molt mes que p' es paratje 
Aquí hon te sòlc veure jò, 
Molt mes que p' es téu fuyatje 
T' estim perqu' ets un imatje... 
Un' imatje d' es méu cò.