Mostrando las entradas para la consulta sang ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta sang ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 23 de abril de 2024

Lexique roman; Lebre - Sacrilegi


Lebre, s. f., lat. leporem, lièvre.

Lebre bestia es pauruga, frevol, et aptament corrent.

Eluc. de las propr., fol. 253. 

Le lièvre est bête peureuse, faible, et habilement courant.

Aissi com cel qu' a la lebre cassada, 

E pois la pert, et autre la rete.

(chap. Així, aixina com aquell que ha cassat la llebre, y después la pert, y un atre la reté.)

Giraud de Salignac: Aissi cum.

Ainsi comme celui qui a chassé le lièvre, et puis le perd, et un autre le retient. 

Loc. En Proensa soi tornatz

Morir, cum lebres en jatz.

P. Vidal: Tant me. 

En Provence je suis retourné mourir, comme lièvre en gîte.

CAT. Llebra. ESP. Liebre. PORT. Lebre. IT. Lepre, levre. (chap. Llebre, llebres; liebre, liebres. Al Camí en chapurriau, ñan unes germanes que se diuen les llebres, perque teníen un tic y los labios com les llebres o conills. En rumano: lepure.)


2. Lebrier, s. m., lévrier.

Elh se fes cassar als pastors ab cas et ab mastis et ab lebriers.

V. de P. Vidal. 

Il se fit chasser par les pâtres avec chiens et avec mâtins et avec lévriers.

Fig. Car ieu vi que los lebres an contrast als lebriers. 

Guillaume de Tudela.

Car je vis que les lièvres ont contraste avec les lévriers.

CAT. Llebrer. ESP. Lebrel. PORT. Lebreo. IT. Levriere. (chap. Llebré, llebrés; llebrel, llebrels : gossos cassadós de llebres.)

CAT. Llebrer. ESP. Lebrel. PORT. Lebreo. IT. Levriere. (chap. Llebré, llebrés; llebrel, llebrels : gossos cassadós de llebres.)

3. Lebreira, s. f., levrette

Quom fai lebreir' ab guosso.

Marcabrus: L' iverns vai. 

Comme fait levrette avec roquet. 

ESP. Lebrela. IT. Levriera. (chap. Llebrela o llebrera, llebreles o llebreres; N. E. Ver: lebrela de Términos en Wikipedia.)


Lecar, Lechar, v., de l'allemand lechen, lécher, faire lippée.

(N. E. en alemán, lecken: lamer; chupar; lecker : delicioso, para lamerse los dedos.) 

Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. III, p. 45.

Bevo et leco lo sanc. Eluc. de las propr., fol. 253.

Boivent et lèchent le sang.

Lai, on no mort, ilh lecha 

Pus asprament no fai chatz.

Marcabrus: Dirai vos. 

Là, où elle ne mord pas, elle lèche plus âprement que ne fait chat. 

Fig. Non tem truan maligne,

Ni fals digz don malvatz lecha.

R. Vidal de Bezaudun: Entr' el taur. 

Je ne crains vaurien malin, ni faux propos dont le méchant fait lippée. 

IT. Leccare. (chap. Llepá: llepo, llepes, llepe, llepem o llepam, llepéu o llepáu, llepen; llepat, llepats, llepada, llepades.)

2. Lec, adj., lécheur, friand, goinfre, gourmand.

Ca es lec e golos. Eluc. de las propr., fol. 243. 

(chap. Lo gos es llépol y golut.)

Le chien est lécheur et goulu. 

Fig. Car en pensan sui de lieis lecs e glotz.

A. Daniel: Sols sui que.

Car en pensant je suis friand et glouton d'elle. 

IT. Leccone. (chap. llépol, llepols, llépola, llépoles.)

3. Licaytz, Licays, Licais, Lecays, Lecais, adj., friand, avide.

Aquist son propriamens licaytz e glotz. V. et Vert., fol. 22. 

Ceux-ci sont proprement friands et gloutons.

Fig. Quant uns motz li eys del cays, 

Et ieu l' au, si 'n sui licays 

Qu' ieu crey morir talentos.

P. Vidal: Per sos. Var.

Quand un mot lui sort de la bouche, et je l'entends, j'en suis si avide que je crois mourir désireux. 

Tant suy de lieys glotz e lecays.

Jordan de Confolen: Non estarai. 

Tant je suis glouton et friand d'elle.

4. Lechadier, Lechadeir, adj., friand, goinfre, gourmand.

Etz glotz e lechadiers.

Giraud de Borneil: Cardalhac. 

Vous êtes glouton et friand.

Una lechadeira 

Amors nais, 

Don mon cors es tan lecais.

Bertrand de Born: Domna puois. 

Une amour friande naît, dont mon coeur est si friand.

5. Lecaria, Licharia, s. f., lécherie, friandise, avidité, libertinage.

Quar soven, per lecaria 

De viandas delicadas, 

Se fenhon dessaboradas.

Brev. d'amor, fol. 130. 

Car souvent, par friandise d'aliments délicats, elles se feignent dégoûtées.

Fig. Chanso ni sirventes

Ni stribot ni arlotes, 

Non es, mas quan licharia.

B. Martin: D' entier vers. 

N'est chanson ni sirvente ni estribot ni arlote, mais seulement libertinage.

6. Licajaria, Licazaria, s. f., friandise, goinfrerie, gourmandise.

Non o fan tan solament per licajaria de gola, mays per bobans.

Per gran licazaria de glotonia, o per mala costuma.

V. et Vert., fol. 21 et 20.

Ne le font pas seulement par goinfrerie de gueule, mais par ostentation.

Par grande friandise de gloutonnerie, ou par mauvaise coutume.

7. Lechardetz, s. m., goinfrerie, gourmandise.

Sa fera escarsetat, sa fera desonransa... 

Ni son fer lechardetz ni sa fera semblansa. 

Guillaume de la Tour: Un sirventes farai. 

Sa sauvage avarice, sa sauvage effronterie... et sa sauvage goinfrerie et sa sauvage contenance.

8. Leconia, s. f., goinfrerie, gourmandise, débauche.

Raubadors que raubo 'ls camis 

Per lur leconia.

(chap. Robadós, assaltadós, bandolés: lladres que roben los camins per la seua llepolería, goludería, avarissia.)

Le Moine de Montaudon: Manens.

Voleurs qui volent les chemins pour leur débauche.

IT. Lecconia.


Leg, Ley, Lei, s. f., lat. legem, loi, ordonnance. 

Dels X mandamens de la ley de Dieu. V. et Vert., fol. 6. 

(chap. Dels deu manamens de la ley de Deu.)

Des dix commandements de la loi de Dieu. 

Non amam lo rei, si non amam sa lei. Trad. de Bède, fol. 24.

Nous n'aimons pas le roi, si nous n'aimons sa loi. 

Els feyron leys per terras guazanhar. 

P. Cardinal: Un sirventes fas. 

Ils firent lois pour acquérir des terres.

- Foi, croyance religieuse.

Ieu non tenh ni crey 

Negun' autra ley.

Bertrand de Born: Ges de far. 

Je ne tiens ni crois nulle autre loi. 

Loc. Em d'un cor e d'una ley.

J. Esteve: Si m vai. 

Nous sommes d'un même coeur, et d'une même croyance.

- Habitude, manière.

Li auzellet en lor leis,

Cascus de cantar no s tric.

Rambaud d'Orange: Pos tals. 

Les oiselets à leur manière, chacun de chanter ne s'atarde.

- Procès, litige.

Lai o solien las altras leis jutjar. Poëme sur Boèce. 

Là où ils avaient coutume de juger les autres procès.

- Titre, qualité, aloi.

Els no son ni de ley ni de pes.

P. Cardinal: Tos temps. 

Ils ne sont ni de loi ni de poids. 

Dona de mal aire... 

Sitot s' es de malvada ley. 

Pierre de Bussignac: Sirventes e chansos. 

Dame de mauvaise façon... bien qu'elle soit de mauvaise qualité.

Prép. comp. Anar a pe, a ley de croy joglar. 

T. d'Albert Marquis et de B. de Vaqueiras: Ara m. 

Aller à pied à manière de vil jongleur.

Troberon Peire Vidal en aissi trist, dolen et en aissi apareillat a lei de fol.

V. de P. Vidal. 

Trouvèrent Pierre Vidal par ainsi triste, dolent et par ainsi agencé à manière de fou.

Viurai ses guerr' ab ley de mainadier. 

Rambaud de Vaqueiras: Sitot. 

Je vivrai sans guerre à manière de pillards. 

Amors mi met e mos fols cors en via 

Que us clam merce a lei de fin aman. 

Ralmenz Bistors: Aissi col fortz. 

Amour me met ainsi que mon fou coeur en voie que je vous crie merci à manière de tendre amant. 

ANC. FR. A loi de povre besongneus

Cui honte a si la bouche close

Que sa mesese dire n'ose.

Roman de la Rose, v. 8130.

ANC. ESP.

Comprando è vendiendo à lei de mercaderos. (mercaderes)

Manos atras atadas à ley de ladron. (atrás, ladrón; a ley de.)

Milagros de Nuestra Señora, cop. 683 et 899.

Loc. Anc non ateys

Domna de las doas leys 

En tant aut pretz. 

Folquet de Lunel: Si quon la. 

Oncques dame des deux lois n'atteignit en aussi haut mérite.

Car non es ni er ni fo 

Genser de neguna leg 

Ni tan pros.

Rambaud de Vaqueiras: Guerra ni (m) platz. 

Car il n'est ni sera ni fut plus gentille sous aucune loi ni si méritante.

ANC. CAT. Ley. CAT. MOD. Lley. ESP. Ley. PORT. Lei. IT. Legge. 

(chap. Ley, leys.)

2. Legista, s. m., légiste.

Aus, tu que te fas legista, 

E tols l'autruy dreg a vista.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Entends, toi qui te fais légiste, et enlèves publiquement le droit d'autrui.

Lo milher legista de la crestiandat. Guillaume de Tudela. 

Le meilleur légiste de la chrétienté.

ESP. PORT. IT. Legista. (chap. Legista, legistes.)

3. Legitima, s. f., légitime.

Per supliment de legitima. Fors de Béarn, p. 1088. 

Pour supplément de légitime.

CAT. Legitima, llegitima (legítima, llegítima). ESP. (legítima) 

PORT. Legitima. IT. Legittima. (chap. Legítima, legítimes. Pot sé que algú pronunsio “lejítima”, en jota, pero se pronunsie en la g de ginebre, ginebra, gitano, geput, girá, etc.)

4. Legitim, adj., lat. legitimus, légitime.

Successors de legitim matrimoni.

(chap. Sucessós de legítim matrimoni.)

Tit. de 1468. Hist. de Lang., t. V, pr., col. 37. 

Successeurs de légitime mariage. 

Filhas legitimas he naturals. (he : e : et : i : y)

(chap. Filles legítimes y naturals.)

Tit. de la maison d'Auvergne, de 1482. Justel, p. 227.

Filles légitimes et naturelles. 

CAT. Legitim, llegitim (legítim, llegítim). ESP. (legítimo) PORT. Legitimo. IT. Legittimo. (chap. Legítim, legitims; v. legitimá.)

5. Legitimamen, adv., légitimement. 

En demandan... o d'altra maniera legitimamen. Charte de Gréalou, p. 62.

En demandant... ou d'autre manière légitimement. 

CAT. Llegitimament. ESP. (legítimamente) PORT. Legitimamente. 

IT. Legittimamente. (chap. legítimamen o legitimamen.)

6. Legisme, adj., légitime.

Cantem tuh, aici cum filh legisme, 

Ab los angels: Gloria sus el Altisme. 

(chap. Cantem tots, aixina com a filla legitims, en los angels: Gloria al altíssim.)

Épître de Matfre Ermengaud à sa soeur. 

Chantons tous, ainsi comme fils légitimes, avec les anges: Gloire sus au Très-Haut.

7. Legismament, adv., légitimement. 

El non legismament intret el papat. Cat. dels apost. de Roma, fol. 206. 

Il n'entra pas légitimement à la papauté.

8. Leyaltat, Leialtat, Leiautat, Lialtat, Liautat, s. f., loyauté.

Si 'ls abastes en aissi leyaltatz

Quon se depert.

P. Cardinal: Tot lo mons. 

Si à eux abondait loyauté tout ainsi comme elle se dépérit. 

Cavallier pros e savi, e de grand lialtat. V. de S. Honorat.

Chevalier preux et sage, et de grande loyauté. 

Non deu esser amatz ni fort volgutz, 

Mas sol aitan cum leiautatz adutz. 

Cadenet: S'ieu pogues. 

Ne doit être aimé ni fort désiré, mais seulement autant comme loyauté apporte. 

Fig. Tenc la balansa

De liautat.

B. Carbonel: Per espassar. 

Tint la balance de loyauté. 

ANC. FR. Tes fiz ne tiennent pas tes veies ne ta lealted.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 9.

CAT. Llealtat. ESP. Lealtad. PORT. Lealdade. IT. Lealtà, lealtate, lealtade.

(chap. Lealtat, lealtats.)

9. Leialeza, Lealeza, Lialeza, s. f., loyauté, fidélité.

Renha ab leialeza. 

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Agit avec loyauté.

Juro far lealeza. Brev. d'amor, fol. 126.

(chap. Juren fé (observá) lealtat.)

Jurent de tenir loyauté.

Fig. Deslialtatz si jura

Contra lialeza.

P. Cardinal: Falsedat.

Déloyauté se ligue contre loyauté.

10. Leyal, Leial, Leyau, Lial, Liau, adj., lat. legalis, loyal.

Vostre amicx fis e leials.

(chap. Vostre amic fiel y leal.)

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Votre ami fidèle et loyal.

Sirventes non es leyals, 

S'om no i ausa dir los mals 

Dels menors e dels comunals, 

E majorment dels majorals.

Pons Barba: Sirventes non. 

Sirvente n'est pas loyal, si on n'y ose dire les défauts des petits et des moyens, et principalement des principaux.

Franqu' e doussa, fin' e leyaus.

B. de Ventadour: Chantars no pot.

Franche et douce, sincère et loyale. 

La paraula fon doussa et humana, 

E 'l dir cortes e liau. 

Bertrand de Born: Ges de disnar. 

La parole fut douce et humaine, et le dire courtois et loyal.

Ieu non l' aus dir, per temensa, 

Cum li sui francs, fis e lials.

Elias de Barjols: Amors be. 

Je n'ose lui dire, par crainte, comme je lui suis franc, sincère et loyal. Subst. Aissi m pes qu' o fasso 'l leial.

Folquet de Marseille: Ab pauc ieu. 

Ainsi il me pèse que cela fassent les loyaux. 

ANC. FR. L'amor de sa loial moillier. 

Miex vaudroit du païs foïr

Que dire à famé chose à taire, 

Tant soit loial ne debonnaire. 

Roman de la Rose, v. 20248 et 16558.

CAT. Lleal. ESP. PORT. Leal. IT. Leale. (chap. Leal, leals.)

11. Leyalmen, Leialmen, Leiaument, Lialment, Liaument, adv., loyalement.

Cui serv de bon cor leyalmen.

Richard de Barbezieux: Be volria. 

A qui il sert de bon coeur loyalement. 

Pus aissi sui vostre serf leialmen.

Arnaud de Marueil: Aissi cum selh. 

Puisque ainsi je suis loyalement votre serf. 

An jurat de tenir lialmen

Dreg a quascun.

P. Cardinal: Tot atressi.

Ont juré de tenir loyalement droit à chacun.

Paguar peagges lialment et fizelment.

(chap. Pagá peaches lealmen y fielmen.)

Tit. de 1261. DOAT, t. LXXIX, fol. 2.

Payer péages loyalement et fidèlement.

ANC. FR. Car vous m'avez servi moult lealment.

Roman de Garin le Loherain, t. I, p. 122. 

CAT. Llealment. ESP. PORT. IT. Lealmente. (chap. lealmen.)

12. Beslei, s. m., injustice.

De Fransa fui gitatz a gran beslei. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 42. Je fus rejeté de France avec grande injustice.

ANC. FR.

Tu destruiz sainte Iglise à tort et à beslei. Roman de Rou, v. 5057.

E de genz de mauvese loi 

Qui nous metroient à besloi.

Fables et cont. anc., t. 1, p. 76.

13. Deslei, s. m., tort, injustice.

Del deslei 

Que m fei.

Marcabrus: Estornelh. 

De l'injustice qu'il me fit.

14. Desleyar, v., décrier, ôter la réputation.

Falh i tan que s desleya. 

Guillaume de Montagnagout: Ges per. 

Y faut tant qu'elle se décrie.

15. Desleialtat, Deslialtat, s. f., déloyauté. 

Ieu non vuelh jamais esser selaire 

De lurs crois faitz, on es desleialtatz. 

P. Cardinal: Un sirventes vuelh. 

Je ne veux jamais être céleur de leurs vils faits, où est déloyauté.

Qui son vilan non aerma,

En deslialtat lo ferma.

Bertrand de Born: Mout mi plai. 

Qui ne ruine pas son vilain, l'affermit en déloyauté. 

ANC. FR.

Ne deust, por nule aveir, fere desléalté. Roman de Rou, v. 3254. 

CAT. Desllealtat. ESP. Deslealtad. PORT. Deslealdade. IT. Dislealtà, dislealtate, dislealtade. (chap. Deslealtat, deslealtats.)

16. Deslialeza, s. f., déloyauté. 

Falsedat e deslialeza. V. et Vert. fol. 7.

(chap. Falsedat y deslealtat.)

Fausseté et déloyauté.

17. Desleial, Deslial, adj., déloyal.

En aquest segle venal, 

Desleial. 

Lanfranc Cigala: Oi! Maire. 

Dans ce siècle vénal, déloyal. 

Subst. Al lial hom donarai un bezan,

Si 'l deslials mi dona un clavel. 

P. Cardinal: Tos temps. 

A l'homme loyal je donnerai un besant, si le déloyal me donne un clou. CAT. Deslleal: ESP. PORT. Desleal. IT. Disleale.

18. Delialment, adv., déloyalement.

Que mal se sia governat, ni delialment y aia obrat. Libre de Tindal.

Qui se soit mal gouverné, et y ait travaillé déloyalement.

CAT. Desllealment. ESP. PORT. Deslealmente. IT. Dislealmente. 

(chap. Deslealmen.)

19. Desleialar, v., infamer, rendre infâme, diffamer, déshonorer.

Part. pas. Pot l'en om accusar aissi com s' era desleialat.

Si non es tals causa qu' el paire en sia desleialatz.

Trad. du Code de Justinien, fol. 2 et 3.

On peut l'en accuser ainsi comme s'il était déshonoré.

S'il n'est telle cause pour que le père en soit déshonoré.

Es desleialada

E puta privada.

B. Martin: Bel m'es. 

Elle est rendue infâme et débauchée privée. 

ANC. FR. Vers li ne vous desloiautés.

Roman de la Rose, v. 7325.

Puis que le duc de Bourgongne s'estoit ainsi desloyauté devers luy.

Monstrelet, t. II, p. 121.

20. Aleyalar, v., justifier, préconiser. 

De cascuna vos darem ysshemple, non pas que per so las entendam aleyalar. Leys d'amors, fol. 20.

De chacune nous vous donnerons exemple, non pas que pour cela nous entendions les justifier.

21. Privilegi, Previlegi, s. m., lat. privilegium, privilége.

De las santas Gleisas e de lor privilegis.

(chap. De les santes iglesies y de los seus privilegis.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 1.

Des saintes Églises et de leurs priviléges.

Ha yssamen son previlegi e sas franquezas. V. et Vert., fol. 16. 

A également son privilége et ses franchises. 

CAT. Priviletge, privilegi. ESP. (privilegio) PORT. IT. Privileggio. 

(chap. Privilegi, privilegis.)

22. Privilegiar, Priviligiar, v., privilégier, accorder des priviléges. 

Cofermet et privilegiet l' abadia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 53. 

(chap. Va confirmá y privilegiá l' abadía.) 

Confirma et privilégia l'abbaye. 

Las gracias especials de que Dieus los priviligiet. V. et Vert., fol. 6.

Les grâces spéciales de quoi Dieu les privilégia.

Part. pas. Si'l deude era fiscal o privilegiat.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.

Si la dette était fiscale ou privilégiée.

Sian privilegiat per lo senher apostoli.

Tit. de 1283. DOAT, t. LXXIX, fol. 153. 

Soient privilégiés par le seigneur pape. 

CAT. ESP. PORT. Privilegiar. IT. Privileggiare. (chap. Privilegiá: privilejo o privilegio, privileges o privilegies, privilege o privilegie, privilegem o privilegiem o privilejam o privilegiam, privilegéu o privilegiéu o privilejáu o privilegiáu, privilegen o privilegien; privilegiat, privilegiats, privilegiada, privilegiades.) 

23. Anelei, Aneleh, s. m., injustice, iniquité.

Que m vol deseretar per anelei. 

Karles mi fai gran tort et aneleh. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 23 et 48.

Vu qu'il me veut déshériter par injustice.

Charles me fait grand tort et injustice.

24. Sacrilegi, s. m., lat. sacrilegium, sacrilége.

Qui rauba las gleizas... fai sacrilegi. Trad. de Bède, fol. 42.

(N. E. Esto supongo que lo entenderán los rojillos catalanistas.)

(chap. Qui robe les iglesies... fa sacrilegi.)

Qui vole les églises... fait sacrilége.

- Adj. Celui qui commet un sacrilége.

Qui lo trenca es... sacrilegis. V. et Vert, fol. 98.

Qui le rompt est... sacrilége.

CAT. Sacrilegi. ESP. PORT. IT. Sacrilegio. (chap. Sacrilegi, sacrilegis; la persona que comet sacrilegi es un sacrílego; sacrílegos, sacrílega, sacrílegues.)

lunes, 15 de abril de 2024

La Campana de Gracia, Barcelona, 16 Desembre de 1922


Any LIV. - Batallada 2791
Barcelona 16 Desembre de 1922

La Campana de Gracia

donará al menos una batallada cada senmana

La Campana de Gracia



__

Antoni López, editor

(Antiga casa I. López Bernagosi)

AQUEST NÚMERO 10 CÉNTIMS PER TOT ESPANYA.

NÚMEROS ATRASSATS: DOBLE PREU.

REDACCIÓ I ADMINISTRACIÓ: Llibreria EspanyolaRambla del Mig, núm 20, botiga

Català és qui vol ser-ho, jo sóc filla de colons però sóc catalana, no espanyola, i republicana

TELÈFON A. 4115. - BARCELONA.

Preus de subscripció

Fora de Barcelona cada trimestre: ESPANYA, pessetes 1,50. - ESTRANGER, 2,50.

Ab gran ditxa nostra haveu de regnar en los cors de Espanya

L'ESPASA DE DAMOCLES.

(N. E. “Responsabilitats”

Expedient Picasso.

En García Prieto. - Aquesta eina em dóna calfredfins la somnio a la nit.)

“Responsabilitats”  Expedient Picasso.  En García Prieto. - Aquesta eina em dóna calfred, fins la somnio a la nit.


(N. E. Página 2.)

La farsa de Madrid.

Les darreres escenes de la comèdia que està representant-se a la capital espanyola sota el títol de “Les Responsabilitats”, han fet algun efecte sobre el públic, especialment el dels pisos alts. Però l' espectador serè ha de reconèixer que aquesta obra, a despit d' haver estat molt assajada i d' haver-se pintat expressament algunes decoracions, acabaran xiulant d'una manera desesperada.

En obres d'aquesta mena, l'única cosa interessant és el desenllaç. I tot indica que el desenllaç de “Les Responsabilitats” serà d'una buidor intolerable. Acabarà, segurament, amb l'evaporació pràctica de les acusacions i amb la impunitat dels culpables. Per a arribar a aquest resultat estan d'acord els homes del règim i fins alguns que no són oficialment del règim. Fins sospitem que el terrible senyor Prieto, que pujant dalt d'un pupitre del Congrés va dir aquelles paraules contra la Fatalitat, ha acceptat el paper de fiscal en el repartiment de l'obra, sabent ja per endavant que tots els crits s'esbravarien i que devegades els que més criden són els que menys fan.

Ha caigut un Govern i n'ha pujat un altreHi ha certa gent que's creu que amb això ja n'hi ha prouEs veu d'una hora lluny que els lliberals tenen tan poques ganes, com els conservadors, d'exigir de debó les responsabilitats. Darrera d'aquesta paraula d'actualitat hi ha totes les ambicions, totes les travetes i totes les misèries de la política espanyola. L'actitud més noble i més digna és la que aquesta vegada ha adoptat Catalunya, quieta i silenciosa davant la bellugadissa i els crits efímers que a Espanya s'han produït. En aquesta gran farsaCatalunya no hi vol tenir cap paper. Ella prepara una altra obra de més força per a salvar el seu ideal i els seus interessos enmig de l'enfonsament vergonyós de l'empostissat espanyol.

Prat de la Riba

La violéncia.

Hi han hagut noves temptatives de violència i nous atemptats, i els conservadors s'han apressat a dir: Ja ho dèiem nosaltres. Nosaltres, lliberals, hem respost: Doncs s'ha d'estrangular aquest retorn a la violència personal i estèril.

No creiem en el retorn de les passades violències, perquè fou trencat l'ambient de violència. Els nostres obrers no reaccionaren contra les insistents agressions que feien víctimes als patrons. No s'aprovava, però no's condemnava. Eren patrons els que queien, i què tenien ells que veure amb els patrons? Arribada la repressió, foren obrers els caiguts, sindicalistes notoris o perillosos i, aleshores, els patrons i els acomodatius, respongueren: Què tenim nosaltres que veure amb els sindicalistes? Tots, obrers i patrons, no pensaven que tots hi tenien que veure amb aquelles transgressions de les normes jurídiques i humanes, perquè a l'acció succeiria la reacció, i an aquesta l'acció altra volta, sense que cap ideal, ni el de l'ordre, ni el de la justícia, obtingués cap guany.

Però, al retornar a la vida pública i legal els sindicats, declararen la seva decisió d'esmenar vells errors. Els patrons i els conservadors, al seu torn, comprovaren que les reaccions més implacables no solucionen res. Es la frase d'En Delescluze, al caure en les barricades de la Comunne: “Mateu-nos a tots perquè sinó, tornarem a recomençar”. Ne mataren vint mil. Ne deportaren i exiliaren altres vint mil. Als pocs anys, el poble tornava a anar al mur dels federats, a glorificar an els fusellats. Però lo que no aconseguí el Gallifet, lo que no lograren els tribunals militars de Versalles, ho lograren els doctrinaris de l'ordre democràtic i els teoritzadors de la tradició. El comunisme no ha arrelat a França, però la república burgesa pot mostrar les mans netes de sang.

La lliçó d'aquests dos darrers anys pot ésser doble lliçó per als manuals i per als possessors, perquè per a tots dos ha estat estèril la violència. Hem de suposar que els que pretenen tornar a la tragèdia són voluntats escaduceres, però així i tot, les organitzacions obreres, totes les organitzacions deuen eliminar-les, com deuen tots sostenir l'actual ambient de serenitat.

No deuen retornar aquells dies horribles, se sang quotidiana. Tots hem sofert massa per no aixecar-nos, amb unanimitat ciutadana, imposant el respecte a la vida i a la llibertat d'associació. Tots hem de cridar que la vulneració d'aquest respecte, pot conduir-nos a una nova vulneració de totes les lleis. No's dilucida una preponderància obrera. Es la mateixa llibertat la que està en plet.

PARADOX.

¿Deben los obreros intervenir en la política?

Tal es el problema que se ha planteado y debatido en el diario El Diluvio de días pasados.

Las circunstancias de haber estado ausente de Barcelona casi todo este tiempo, el que se ha empleado en debatir el problema, me ha impedido seguir, como hubiera sido mi deseo, las incidencias de la discusión, lo que me daría margen a que ahora pudiera terciar en ella, rebatiendo o ratificando el criterio sustentado por los camaradas y amigos que han terciado y expuesto lo que pensaban en tan interesante cuestión.

Pero si no podemos opinar ni discutir acerca de lo manifestado por los camaradas que han intervenido, podremos, al menos, exponer nuestra modesta opinión, por lo que ella valga y por lo que pueda esclarecer el asunto que se debate.

Creemos que el problema ha sido mal planteado, es decir, enfocado torcidamente.

¿Deben los obreros intervenir en la política? Pueden hacerlo, si quieren; si tal es su voluntad, aunque personalmente creamos que no, por lo infecunda que resultaría su actuación.

¿Debe la Confederación Nacional del Trabajo y correlativamente todas las organizaciones que la integran intervenir en la lucha política? De ningún modo. Ni la Confederación, ni los organismos que la integran pueden ni deben intervenir en la política. ¿Por qué?

Por muchísimas razones, por variadísimas razones; pero la que más interesa, la razón que emerge y se destaca sobre todas las demás es la de que, desde el momento que la Confederación interviniera en las luchas políticas, perdería una de sus más preciadas características, a más de contribuir a su propia desorganización, a quebrantar sus fuerzas, a dividirlas. No escapa a la consideración de todos, que las organizaciones de la Confederación están integradas por elementos heterogéneos, muchos de ellos militantes en partidos políticos que actúan en la vida política. Resultaría, pues, que en el momento en que la Confederación interviniera en la lucha política, estos obreros se desintegrarían de ella para ayudar al partido de que forman parte, ya que la Confederación al pedirles que votaran por los candidatos de la organización, los pondría en la disyuntiva de ponerse enfrente del partido político que integran, y al que es seguro no abandonarían desoyendo, en cambio, las peticiones que la organización obrera les dirigiese, de lo que resultaría un dualismo peligroso para la acción común de las clases trabajadoras frente a la explotación de que se les hace víctimas.

Esto y el que consideremos infecunda la acción parlamentaria de los trabajadores, es lo que nos lleva a considerar también perniciosa la intervención de las organizaciones de los trabajadores en la política.

Ahora bien; el que los trabajadores como tales, como ciudadanos y como individuos intervengan en la lucha política, lo repetimos, nos parece obra infecunda, estéril, sin resultados prácticos ni positivos, pero son libres de intervenir o no intervenir.

Más que otra cosa es cuestión de educación, de confianza y de convicción; y como nosotros la convicción y la confianza en la lucha la hemos perdido, y como la educación social recibida es otra, y la historia y los hechos están en concordancia con esa educación, es por lo que no aceptamos la intervención de las organizaciones sindicales en la lucha política.

A. PESTAÑA.


L' A B C parla molt bé.

Ben segur que l'autor de l'article que diumenge passat publicà el diari de més circulació a Espanya, A B C, es creia que les seves afirmacions cantelludes i punxagudes causarien a Catalunya un efecte terrible. L'òrgan del senyor Luca de Tena amenaçava els catalans amb treure'ls la protecció dels Aranzels espanyols. “Voleu la llibertat de Catalunya? venia a dir l'al·ludit article, doncs l'haureu de pendre tota i la vostra independència implicarà l'existència de Duanes a la futura frontera catalano-espanyola; i així perdrà l'indústria del vostre país el gran mercat d'Espanya”.

Davant d'aquesta amenaça, A B C devia suposar que els catalans, posats a triar entre la llibertat i l'Aranzel, es decantarien per aquest i que am grans plors i de genolls en terra demanarien al senyor Luca de Tena, per l'amor de Déu, que no els expulsi d'Espanya, que no els tregui la protecció aranzelària que els concedeix l'Estat espanyol. Això representa l'adaptació castellana de la famosa frase dels vells catalanisteso tot o res. Si els catalans volen llibertat, no han d'aturar-se a l'autonomia. Han de arribar fins a l'independència. Si no accepten el Govern d'Espanya i dels espanyols, tampoc han d'acceptar el (els) seus diners.

Heu's aquí, doncs, que l'A B C ens amenaça amb expulsar Catalunya de l'Estat espanyol. Diu que els explotem, que els deshonrem, que els xuclem la sang i els robem els diners. I, és clar, si damunt d'això encara demanem l'autonomia, els castellans troben que fan un pèssim negoci. Més val que ens separem, sense anar a una guerra civil, i que cadascú s'apanyi a casa seva.

Nosaltres trobem que l'A B C quan parla així, parla molt bé. Llàstima que no parlin de la mateixa manera tots els polítics i en general tots els castellans. Si el diari del senyor Luca de Tena ha cregut que amb la seva tesi ens esporuguia, s'ha equivocat de mig a mig. Una vegada més queda comprovat que la gent de Madrid desconeix l'estat d'ànim del poble català. Avui l'amenaça de l'A B C fa a Catalunya, fins a gran part dels elements econòmics catalans, el mateix efecte que si els amenacesin amb adjudicar-los la grossa de Nadal. Ells s'ho han cregut de debó que ens protegeixen i ens mantenen. Doncs poden tenir per cert que si el dilema de A B C se'l fessin seu oficialment els castellans, tindria a Catalunya un èxit immediat i esplèndid. Si renunciessin a oposar-se per la força, com anúncia el diari madrileny, a la llibertat de Catalunya, els estimaríem més que mai, els diríem germans i els convidaríem de bon cor a les festes solemnials que organitzaríem per a celebrar la proclamació de la República catalana.

FULMEN.

Possibilitats.

En Sánchez Anido (governador civil), desembarca a la família.


En Sánchez Anido (governador civil), desembarca a la família.

El Pelele d'En Romanones.

El Pelele d'En Romanones.


La pilota tràgica.

Té unes entranyes tan dures la política, que ni als pobres deu mil fills de mare morts al Marroc deixa reposar en pau. Després d'haver-los tret per força de ses llars i d'haver-los abandonat a l'Africa per a fer-los víctimes del salvatgisme dels moros, ara se'ls passen dels uns als altres a puntades de peu, com una pilota de futbol, fent-los servir per a les escandaloses i repugnants combinacions que la política ampra per a enganyar al poble.
Pobres deu mil morts! Els xerraires els invoquen a les Corts per a fer lluir la seva oratòria i llencen els seus òssos al cap dels contraris com un macàbric argument; en les manifestacions s'enlairen com una bandera tràgica les despulles d'aquells innocents; els diaris els fan servir com a llampants cartells de ses campanyes partidistes. Aquells pobres minyons, víctimes de les torpeses espanyoles, ni en la mort troben la pau pietosa de que són mereixedors.
Han servit de catapulta per a enderrocar als conservadors; han sigut l'escambell que han utilitzat els lliberals per a enfilar-se al poder. Tothom els utilitza per a les seves conveniències, però ningú sent per ells una gota de pietat en son cor. Si als pobres soldats no els ploressin les seves mares no caldria que esperessin una llàgrima en ses tombes, perquè la Espanya dels polítics no té entranyes.
I no és arribada encara l'hora de que reposin en pau els deu mil morts. Ara vindran les eleccions i tothom farà plataforma electoral de ses ossamentes. Tots els pescadors d'actes voldran venjar la desfeta de Mont-Arruit. Tots prometran exigir formalment, fermament, enèrgicament les més estretes responsabilitats als causants indirectes i directes de l'enfonsament d'Annual. I al parlar de la nostra desgraciada acció a l'Africa, i dels desfalcs de Larraix, i de l'imprevisió dels uns i la covardia dels altres, sortiran els deu mil morts passejats impiament en totes les xerrameques electorals de tots els districtes d'Espanya.
Pau a les víctimes i càstic als botxins. Això caldria i això no hi haurà. Després d'utilitzar la pilota tràgica en aquest repugnant futbol polític, tot restarà en la major impunitat. Llops amb llops no's mosseguen. No hi ha cap home polític que pugui tirar la primera pedra contra els culpables. El poble és l'únic que, amb raó i dret, podria i deuria portar a la forca a tots plegats, però a Espanya no hi ha poble. Les terres espanyoles són habitades per remats de xais.
JEPH DE JESPUS.


- Ha pujat la Conjunció?...
I què és la Conjunció, pare?
que temps fa que dejunaven
i s'havien avingut
per veure si conjuntant-se
podien entrâ al rebost,
cosa que, sols, no lograven.
- I a l'últim ho han conseguit?
- L'altre dia.
- I que hi fan ara
allà dins els conjuntats?
- Què et dirè?... El que fan les rates
quan es fiquen en un lloc
----
Trobo que En Garcia Prieto
ha tingut molt mala mà.
Portà En Pedregal a Hisenda!...
Quin erro més garrafal!
que figuren en el camp
conjuncionista, aquest era
potsé el menos indicat.
Fins avui el nostre dèficit
es podia trampejar,
però ara?... Es clar que l'Hisenda

Lo carro vuit (buit, forro)
---
L'Alvarez ha quedat fora
del Govern. Per quina causa? 
Perquè pugui, en les Corts noves
que en breu deuran convocar-se,
ocupar la presidència
del Congrés. Ai, pobret Alvarez!
La perspectiva és bonica,
però, el temps té unes jugades
tan perverses... I si el carro
de la Conjunció s'encalla?
I si d'aquí a les Corts noves
passa alguna cosa estranya?
I si ens sorprèn un diluvi
i tot això se'n va al diable?...
___
Prenent el tren que els du a casa,
els diputats van pensant:
- El taller tanca les portes,
hem quedat sense treball.
Aquest lock-out que comença,
durarà poc? Serà llarg?
Veurem!... Sort que, de tots modos,
---
Compteu: l'Alba, l'Alhucemas,
En Romanones... Pot ser
que en tres caps tan disconformes
visquin units gaire temps?
O, dit en termes avícols:
Un pagès intel·ligent
posaria a casa seva
---
- Perquè, si hem de fer Corts noves,
no es convoquen tot seguit? -
preguntava a un home pràctic
un que peca de senzill.
- Tan depressa, és impossible.
No veu que el Govern, a f. (fins)
de que tot es faci amb ordre,
primê ha d'arreglâ els tupins?
C. GUMÁ.
Batallades de tot arreu.

EL COMITE.

Comitè Revolucionari d'Atenes

Això dels comitès està de moda. Fins a Grècia en van anomenar un. Es clar que a Grècia tenen el perfectíssim dret d'anomenar tants comitès com vulguin, com qualsevol altre poble, mentre no s'hi oposi Anglaterra.
Abans d'esdevindre la tragèdia greca, lo dels comitès semblava reservat a Rússia. La Rússia roja era la terra dels comitès, dels comissaris i dels afusellaments, perquè es coneix que allí on hi ha comitès i comissaris, mentre no siguin d'Exposició, hi han escarments.
Com una mena d'estrella amb cua, d'aquelles que encara avui deixen corpresos a molts, pel món han passat les enèrgiques decisions del Comitè Revolucionari d'Atenes.
A nosaltres, sobretot, tant ens sorprengué, que ens creiem veure els trets grecs dirigits a casa nostra i venir-hi tan justos com a la mateixa Grècia.
Una altra de les sorpreses va ésser l'actitud d'Anglaterra. Es a dir, tant com sorpresa no, direm mal efecte. Només va ésser un moment per això. Després vàrem reflexionar i el trobàrem escaient. Així ha donat ocasió perquè un senzill Comité Revolucionari es posés enfront de la mestressa del mar. I que consti que ha vençut el Comitè.
I és que quan es té raó, no hi valen forces, ni potències. Lo millor és pendre exemple i tindre'l present per quan arribi el cas.


ELS ACUSATS.

Primer de tot, un pietós record per aquells homes que una sotmissió exagerada a la reialesa els ha fet víctimes de les ires populars.
La sort d'aquests homes, que no fa gaire tenien a les seves mans els destins del poble hel·lènic, és trágica. Són culpables del crim més atrós que's pugui cometre, el de portar al desastre an el poble que els hi ha sigut confiat. Però la seva culpa és, en bona veritat, més aparent que altra cosa. Volem dir que existeix l'inductor. I l'inductor, la testa coronada, rublerta d'or per fora i plena de serps verinoses per dins, no ha sigut castigat com es mereixia.
Encara potser trobaríem un altre apel·latiu pels ministres executats a Atenes. Els governants grecs es trobaren davant d'un exèrcit perfectament disciplinat de faisó que malgrat la derrota soferta sigui causada per les més gran (grans) impremeditacions sempre hi haurà el fet d'haver sigut vençuts per un exèrcit. Ben al revés d'aquí, que un exèrcit que si no està degudament disciplinat i organitzat s'hi esmercen milions perquè ho estigui, és vençut, derrocat i desfet per una colla d'homes que fins després de la victòria no pensaren en organitzar-se, cosa que del tot encara segurament no han fet perquè no havem tingut el desastre definitiu.
Dissortats governants grecs. Tot el vostre pecat consisteix en haver nascut a Grècia. Quan es vol ésser gos d'una monarquialacai d'un rei, es naix a qualsevol altre poble i no a Grècia.
Què més voldríem sinó que els culpables de- (del) desastre d'Annual els poguessim portar a Atenes.

EL METROPOLITÁ.

Dissabte passat a la Societat Anònima Gran Metropolità de Barcelona, convidà a les autoritats barcelonines, diversos enginyers, entitats i premsa a visitar les obres realitzades del Metropolità.
A les quatre de la tarda els convidats es reuniren al pou núm. 10 a la Plaça d'En Trilla.
Tots baixaren al pou susdit, lloc on començava la visita, per mitjà de l'ascensor que utilitzen els obrers.
D'allí es dirigiren cap a la Plaça dels Josepets que és on acaba el primer traçat del Metropolità. Les obres estan tan avançades que solament hi manquen 42 metres per a arribar a aquella estació.
Cap a l'altre costat, en direcció al mar, la volta ja està ben acabada fins al pou núm. 9 de la Rambla del Prat. L'estació d'aquest lloc ja està gairebé llesta, faltant només construir els molls.
A la Rambla del Prat tothom sortí de la foradada per a dirigir-se en autos al pou de l'entrada del carrer de Salmeron. A aquest tros la foradada i la volta ja estan acabades, de tal manera que aviat ja es començarà a col·locar les línies.
En arribar a l'encreuament del Passeig de Gràcia, amb el carrer d'Aragó, lloc on es troba el Metropolità amb el tren de M. S. A. els invitats hagueren de sortir altra vegada, ja que l'encreuament de les dues línies està encara en construcció.
Els invitats sortiren altra vegada de les obres, per a baixar-hi pel pou del carrer de Diputació i seguir fins a la Plaça de Catalunya, davant de la Rambla de Canaletes.
Des del pou del carrer de la Diputació es veu ja ben acabada la foradada que va fins al carrer d'Aragó. En aquest tros hi haurà un pas subterrani que comunicarà amb el Baixador del Passeig de Gràcia, permetent que els viatgers de la Companyia M. S. A. puguin continuar el seu camí amb rapidesa fins el Pla de la Boqueria o bé al port.
A la Plaça de Catalunya, al costat de la Ronda de Sant Pere, hi ha la bifurcació de les línies I i II.
L'estació de la Plaça de Catalunya, final de les obres realitzades, té tota la magnificència de les estacions de les grans urbs modernes. Els molls que ja estan completament acabats, tenen una amplada de quatre metres.
Aquesta estació, a més de les comoditats que tenen les altres, és a dir, vestíbuls, llocs de venda de llibres i periòdics i el bar, tindrà un pas subterrani que conduirà amb els Ferrocarrils de Catalunya i un altre que portarà al carrer de Rivadeneyra, per a posar al viatger més segur del trànsit.
A aquesta estació s'hi veu el començament de les obres que es realitzaran a les Rambles.
La construcció d'aquesta secció seguramen s'acabarà a finits del proper any.
La línia que visitàrem es dirà “Línia número I”, la qual enllaça al carrer d'Aragó amb la 2, que es dirigirà al port per la Plaça d'Urquinaona i Via Laietana. De la línia núm. 2 ja està construït el tros que anys enrera feu l'Ajuntament, el qual ha estat comprat per la Companyia del Gran Metropolità de Barcelona, i aviat es començaran les obres de la foradada del carrer de Bilbao i de la Ronda de Sant Pere.
La línia núm. I tindrà una llargada de 3.400 metres, amb les sis següents estacions: Josepets, La Fontana, Diagonal, Aragó, Plaça de Catalunya i Pla de la Boqueria. La línia núm. 2 tindrà 4.200 metres, i demés de les quatre estacions de la número I tindrà les de la Plaça d'Urquinaona, Jaume I i Portal de Mar.
Els tècnics que ens acompanyaren ens asseguraren que els trens serien ràpids, còmodes i segurs i les tarifes econòmiques.
L'esforç realitzat per la Companyia portant a cap les obres en tan poc temps, posat que's començaren a l'agost de 1921 i sembla que abans d'un any estaran acabades, mereix un just elogi de tota la ciutat. Tots els invitats quedaren agradablement impressionats de l'excel·lent construcció de les obres, planyent-se que els ciutadans ignorin la tasca realitzada.
El Metropolità resoldrà el problema de la circulació a la nostra ciutat.

La estela de la crisi.
Aquesta ens costa 22.500 pessetes a l'any.

Un que's retira de la política.

Entre els comentaris que ha inspirat la decisió del senyor Sala, de Terrassa, de retirar-se de la política, ens ha semblat molt just, molt fi i molt irònic - amb aquella ironia graciosa que diu tantes coses – el que ha escrit el penetrant Carles Soldevila en el nostre estimat confrare La Publicitat i que amb gust reproduim aquí:

Al voltant del determini d'En Sala.

Ho he sospitat sempre. L'Alfons Sala, de Terrassa, en el fons del fons, és un sentimental. Per sentimentalisme va abandonar fa anys la Direcció General de Comerç que li havia ofert el comte de Romanones. Per sentimentalisme va convertir-se, sense a quant va ni a quant costa, en cap visible de la Unión Monárquica Nacional. I ara, per sentimentalisme, renuncia a l'acta i diu que se'n va a casa ple d'un fàstic sagrat.
Em direu: I com és que aquest senyor ha esperat tant de temps a fastiguejar-se? No tenia al seu voltant, entre els seus correligionaris, suficients exemples de irresponsabilitat descoratjadora?
Es possible. Però jo crec que el senyor Sala, en la política, ha fet un paper semblant al que solen fer els marits enganyats. Tothom sabia que la Unión Monárquica Nacional feia mans i mànegues en diversos ordres i era terriblement infidel a la bonhomia del patriarca de Terrassa. Però ell, el patriarca, no en tenia esment.
Em direu: El sentimentalisme d'En Sala és sospitós. Ha sentit el que vos anomeneu un fàstic sagrat en el moment precís que el Govern acabava de convocar, contra el seu voler, eleccions municipals a Castellbisbal; en el moment precís que el Govern acaba ne negar-se a nomenar-lo senador vitalici per a posar-lo per damunt de les fluctuacions del sufragi...
Aleshores, amics meus, jo us respondré que tot sovint és una petita cosa, una minúcia gairebé ridícula, la que pot determinar els rampells sentimentals d'un home com el senyor Sala. I que, tanmateix, això no vol dir que el senyor Sala no sigui un pur sentimental.

REPICS.

El senyor Sala de Terrassa, pilar mestre de la Unión Monárquica Nacional s'ha retirat de la política. Mireu com una mateixa cosa, un mateix acte poden ésser dramàtics o còmics segons qui els fa. Un Macià es retirà de la política o del Congrés més ben dit, i el seu gest pren un aire dramàtic, shakesperià. Ho fa un senyor Sala i el seu gest pren un aire còmic, també shakesperià, però shakesperià del Falstaff com quan aquest personatge, sortint del cove de la roba bruta, renuncia als galanteigs que han omplert de befa i de ridícul la seva testa.
---
Amb motiu de complir cent anys de la seva naixença, França prepara un homenatge a Pasteur, el savi que feu recular els límits de la mortalitat humana, l'home del qual s'ha dit que fou el més gran benefactor de la humanitat. Les teories de Pasteur es funden totalment en els microbis. Vencem als microbis, es digué, i la salut dels homes estarà ben defensada. Barcelona, on tots els microbis tenen el seu reialme, no es recordarà probablement de Pasteur, el soberà de l'higiene. I el tifus seguirà essent el rei macabre del poble barceloní.
---
S'ha anomenat una comissió per a que activi la inauguració del monument an En Pi i Margall.
Pobre Pi i Margall, ja pots esperar assegut! 
No és que dubtem dels bons intents de la Comissió i creiem que és molt lloable aquesta iniciativa, però s'han de vèncer tantes inèrcies, que un no pot menys que pensar: I bé, ja tenim deu anys més de coll.
---
El Govern vol activar la tramitació de les causes militars derivades de l'expedient Picasso. El Govern vol reorganitzar l'exèrcit, el Govern vol moltes coses. Com es coneix que és un Govern que comença.
---
Sembla que vulguin tornar a rebrotar els atemptats. No ens precipitem en els judicis i menys en els actes. Seny, seny i seny! Que no ens vulguin fer creure ara que Barcelona no pot viure tranquila sense un Arlegui ni sense un Martínez Anido.
---
Els nacionalistes de Reus han fet una edició especial de la conferència que el nostre company l'eminent publicista N'Antoni Rovira i Virgili donà a aquella ciutat, desenrotllant el tema El problema de les nacions ibériques.
L'activitat d'En Rovira i Virgili és esfereidora. Ultimament ha donat una conferència a l'Ateneu Empordanés sobre aquest tema: L'imposició de la llengua en la ensenyança. En Rovira i Virgili és, avui, el més gran defensor d'una Catalunya forta, lliberal i lliberada. Es un campió plé de força, de saviesa i de sava popular. Es – perquè no dir-ho? - l'home de demà.

Vista de l'última sessió del Congrés.
Ni agafant les campanes el president va restablir-se l'ordre.


Aviat sortirà
ALMANAC de LA CAMPANA DE GRACIA.
Impremta La Campana i L'Esquella, Olm. 8. - Barcelona.