Mostrando las entradas para la consulta pudén ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pudén ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

miércoles, 10 de abril de 2024

Lexique roman; Horror, Orror - Hume

 

Horror, Orror, s. f., lat. horror, horreur, effroi.

Gran horror deuria hom aver de solamens l' auzir.

V. et Vert., fol. 26.

Grande horreur on devrait avoir seulement de l'entendre. 

Orror d'esperansa es lo maier pechaz que sia. Trad. de Bède, fol. 58.

Horreur d'espérance est le plus grand péché qui soit. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Horror. IT. Orrore.

2. Horrible, Orrible, adj., lat. horribilem, horrible, affreux. 

Horrible redressament de pels. Eluc. de las propr., fol. 90. 

Horrible redressement de poils.

Enfern orrible e puden.

(chap. Infern horrible y pudén.)

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Enfer horrible et puant.

Peccat mortal et orrible. V. et Vert., fol. 16.

Péché mortel et horrible.

CAT. ESP. (chap.) Horrible. PORT. Horrivel. IT. Orribile.

3. Horriblamen, Orriblament, adv., horriblement, épouvantablement.  Jura horriblamens de Dieu et dels sieus sans. 

Mot orriblament punis Dieus peccat de claustra.

V. et Vert., fol. 2 et 99.

Jure horriblement de Dieu et des siens saints.

Dieu punit moult épouvantablement le péché de cloître.

CAT. Horriblement. ESP. Horriblemente. PORT. Horrivelmente. 

IT. Orribilmente. (chap. Horriblemen)

4. Aborrir, Aorrir, v., lat. abhorrere, abhorrer, détester.

Que negus pueis no l' aorris. Brev. d'amor, fol. 171. 

Vu que nul depuis ne l' abhorre.

- Effrayé.

Selh que vertatz aborris 

Ni ab dreitura s'irais.

P. Cardinal: Pus ma boca. 

Celui que vérité effraye et qui avec la droiture s'irrite.

ANC. FR. Détestoient e abhorrissoient encore néantmoins ce nom de roi. Amyot, Trad. de Plutarque, V. d'Antoine. 

CAT. Aborrir. ESP. PORT. Aborrecer. IT. Aborrire. (chap. Aburrí: yo aburrixco o aburrixgo, aburrixes, aburrix, aburrim, aburriu, aburrixen; aburrit, aburrits, aburrida, aburrides. Té diferens significats: no soportá; no sabé qué fé en lo tems, cansá, cansás, aixó aburrix a les ovelles.)

5. Horripilacio, s. f., lat. horripilatio, horripilation, frisson.

Horripilacio es horrible redressament de pels.

Ab horripilacio, so es a dire ab yrissament. 

Eluc. de las propr., fol. 90 et 91.

Horripilation c'est horrible redressement de poils.

Avec horripilation, c'est-à-dire avec hérissement. 

ESP. Horripilación. PORT. Horripilação. (chap. Horripilassió, horripilassions; v. horripilá, horripilás, paregut a estorrufásesturrufás lo pel per temó o po; horripilán, horripilans : que fa po o temó.)

6. Orretat, Orrezetat, s. f., souillure, saleté, infamie.

Si que l' ayga dels lavamens...

Plena de grans orrezetatz

Li gitavo per mieg son cap.

V. de S. Alexis.

De telle sorte que l'eau des ablutions... pleine de grandes saletés ils lui jetaient au milieu de sa tête.

Ab lur orretatz, 

En fan per totz sens 

Lurs drutz conoyssens.

Pierre de Bussignac: Sirventes. 

Avec leurs infamies, elles en font en tous sens leurs amants connaissants.

(chap. Gorrinada, brutissia, impuresa, merda.) 

7. Orezansa, s. f., souillure, impureté.

Nostra amonestansa non es d' error ni de orezansa, ni en bauzia.

Trad. de la Ire Ép. de S. Paul aux Thessaloniciens. 

Notre avertissement n'est d'erreur ni d'impureté, ni en tromperie.

8. Orres, adj., lat. horridus, horrible, impur, laid, dégoûtant, sale, souillé.

Hom ergolios es orres davant Deu. Trad. de Bède, fol. 36.

Homme orgueilleux est horrible devant Dieu.

Sa boca plena d' orre crai.

P. Vidal: Pus ubert ai. 

Sa bouche pleine de dégoûtant crachat. 

Cals es son commensamens, sinon fort vil et orreza semenssa?

V. et Vert., fol. 90. 

Quel est son commencement, sinon fort vile et impure semence ?

Fig. Son bel per la cara et orres de peccatz. 

P. Cardinal: Un estribot. 

Sont beaux par le visage et horribles de péché.

Cant los clergues e los prelatz de sancta Glieya sont tacatz e orres per luxuria.

Pueys que las paraulas son orrezas e vilanas e ribaudas.

V. et Vert., fol. 97 et 85.

Quand les clercs et les prélats de sainte Église sont tachés et souillés par la luxure.

Puisque les paroles sont impures et vilaines et ignobles.

9. Orre mal, s. m., mal-caduc, haut-mal, épilepsie.

Demanda per que cazo las gens del orre mal. Liv. de Sydrac, fol. 75.

Demande pourquoi les gens tombent du haut-mal.

10. Orrain, adj., impur, sale.

Obs t'es eschivar la via orraina. Trad. de Bède, fol. 5. 

T'est besoin d'esquiver la voie impure.

11. Horrejar, Orrezar, v., souiller, salir, pervertir.

Fig. Nuls preire no deuria

Ab sa putan orrejar aquel ser 

Que landeman deia 'l cors Dieu tener. 

G. Figueiras: No m laissarai. 

Nul prêtre ne devrait souiller avec sa concubine ce soir où le lendemain il doive tenir le corps de Dieu.

Fay sacrilegi que horreza lo S. sagramen de matremoni.

Folhas companhas aunisson et orrezon soven los efans.

V. et Vert., foi. 18 et 91. 

Fait sacrilége, vu qu'il souille le saint sacrement de mariage.

Folles compagnies avilissent et souillent souvent les enfants.

Lo fermamen de son coratge orrezet per amonestatio del serp.

Declaramens de motas demandas. 

Souilla la fermeté de son coeur par l'exhortation du serpent.

Meils es que hom s' arda que ss' orreje de luxuria. Trad. de Bède, fol. 41.

Il est mieux qu'on se brûle que si on se souille de luxure.

Part. pas. S' uns d' els ab femna jatz, 

Lendeman, tot orrejatz, 

Tenra 'l cors nostre Seignor. 

G. Figueiras: No m laissarai. 

Si un d'eux couche avec femme, le lendemain, tout souillé, il tiendra le corps de notre Seigneur.

Non orezada e non marcezibla.

Trad. de la Ire Épître de S. Pierre. 

Non souillée et non flétrissable.

Cuan cobro, en son demá


Hoste, Oste, Osde, s. m., lat. hospitem, hôte, celui qui reçoit. 

Uns nobles homs del luec lo recep volontier;

L' ostes avia un filh.

V. de S. Honorat. 

Un noble homme du lieu le reçut volontiers; l'hôte avait un fils.

Siatz lur bos osdes.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Soyez-leur bon hôte.

Fig. Pietatz

A d' hoste sofrachura.

P. Cardinal: Tals cuia. 

Piété a privation d'hôte.

- Celui qui est reçu.

Avia li revelat c' uns ostes li venria. V. de S. Honorat. 

Lui avait révélé qu'un hôte lui viendrait. 

Car anc, per ma fe, non aigui

Osde que tant m' abelis.

P. Vidal: Lai on cobra. 

Car oncques, par ma foi, je n'eus hôte qui tant me convint.

- Hôtelier, cabaretier, aubergiste.

Mout se fez grazir... als hostes et als taverniers. V. de G. Figueiras. 

Moult se fit agréer... des aubergistes et des taverniers.

Bailet dos deniers al oste. Brev. d'amor, fol. 134.

Donna deux deniers à l'hôtelier.

CAT. Hoste. ESP. Huésped. PORT. Hospede. IT. Oste. (chap. Invitat, invitats, invitada, invitades; convidat, convidats, convidada, convidades; huésped, huespeds; igual val per al que invite o convite o ressibix com per al que es invitat, convidat o ressibit; tamé per al possadéalberguistaamo de una fonda.)

Dos joves se alberguen a casa de un. En la seua filla sen va un a gitás, y la seua dona se gite en l´atre. Lo que estabe en la filla se gite en son pare y lay conte tot, creén que parláe en lo seu compañ. Se arme un gran abalot, la dona, donánsen cuenta, se embutix al llit de la filla y después en algunes paraules los passifique a tots.

2. Hosta, Osta, s. f., lat. hospita, hôtesse.

M' avenc l' autr' er a combatre

Ab m' osta tota una nuich.

Guillaume de la Tour: Una doas.

M' advint l'autre jour de combattre avec mon hôtesse toute une nuit.

Gualbortz, filha de l' osta. V. de S. Honorat. 

Gualbort, fille de l'hôtesse.

CAT. Hostessa. ESP. Huéspeda. PORT. Hospeda. IT. Ostessa. (chap. Invitada, convidada, invitades, convidades; ama de la fonda; possadera, possaderes.)

3. Hostalier, Ostalier, s. m., hôte, hôtelier, aubergiste.

En ostal truep irat ostalier.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc. 

En hôtel que je trouve triste hôtelier. 

Hostalier voluntieiramen

Traisson.

Brev. d'amor, fol. 127. 

Les hôteliers volontairement trahissent.

(chap. Los hostalés voluntariamen traissionen.)

Fig. Mon cor, qu'es lai vostr' ostaliers.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Mon coeur, qui est là votre hôte.

ANC. FR.

L' hostelier Jupiter qu'offendre il a osé. 

R. Garnier, La Troade, act. IV, sc. 2.

CAT. Hostaler. ANC. ESP. Hostalero (MOD. Hotelero, alberguista. Chap. Hostalé, possadé, alberguista, amo del hotel.)

4. Ostaleira, s. f., hôtesse, hôtelière.

Vengui l' autre dia,

De plueia tot mullatz,

En poder d' ostaleiras 

Qu' ieu no conoissia.

(chap. Vach vindre l'atre día tot bañat perque plovíe, en poder de hostaleres que yo no coneixía.) 

G. Riquier: A sant Pol.

Je vins l'autre jour, de pluie tout mouillé, au pouvoir d' hôtelières que je ne connaissais pas.

5. Ostalaria, s. f., hôtellerie, auberge.

On agues ostalaria.

Tenc via 

Dreg ad un' ostalaria.

Brev. d'amor, fol. 68 et 134.

Où il y eût hôtellerie. 

Tint voie directement vers une hôtellerie. 

ANC. CAT. Hostaleria. ESP. Hostería (albergue, hotel). IT. Osteria. 

(chap. Hotel, hostal, albergue, fonda, possada; per ejemple la antiga possada de Roda, Fonda Cinta Roda Gil, a Beseit.)

6. Hostal, Ostal, Ostau, s. m., hôtel, maison, logis, demeure. 

Si col paubres que jay el ric ostal, (N. E. Hostalric)

P. Vidal: Si col. 

Ainsi comme le pauvre qui gît dans le riche hôtel.

Joglar que non demora gayre en son ostal, car non troba peior ostal del sieu. V. et Vert., fol. 68.

Jongleur qui ne demeure guère en son logis, car il ne trouve pire logis que le sien.

E 'lh done l' ostal desiron, 

On so 'ls apostol pres de se.

J. Estève: Planhen ploran. 

Et lui donne la demeure désirable, où sont les apôtres près de lui. 

Fig. S' amor natural,

Que dins mon cor a pres ostal. 

Folquet de Marseille: Ab pauc ieu. 

Son amour naturel, qui dans mon coeur a pris demeure.

- Famille.

Joseph del ostal de Davi. Brev. d'amor, fol. 82. 

Joseph de la maison de David.

Loc. Ges de disnar no for' oimais matis 

Qui agues fort bon ostau.

Bertrand de Born: Ges de disnar. 

Point ne serait jamais matin pour dîner qui aurait fort bon hôtel.

Gent aculhir e servir de bon aire... 

E gran ostal paguat e gen tengut. 

Bertrand de Born: Mon chan finisc. 

Bien accueillir et servir de bonne manière... et grand hôtel payé et bien tenu.

Cascun cap d'hostal pagara, per cascun an, al dit legat.

Hist. des Albigeois. Cat. hist. des comtes de Tolose, p. 262. 

Chaque chef de maison paiera, pour chaque année, audit légat.

ANC. FR. La dame les fist à s' ostel séjorner. 

Roman de Rou, v. 1958. 

ANC. CAT. ESP. (chap.) Hostal. IT. Ostello.

7. Hostalet, s. m. dim., petit hôtel, hôtelet, maisonnette.

Ver diminitiu son: Hostals, hostaletz. Leys d'amors, fol. 69.

(chap. Vers (verdadés) diminutius són: Hostal, hostalet.)

Vrais diminutifs sont: Hôtel, hôtelet.

8. Ostalar, v., loger, héberger.

Deu hom aver maior cura

E d' aculhir e d' ostalar.

Brev. d'amor, fol. 68.

On doit avoir plus grand soin et d'accueillir et d' héberger.

ANC. FR. Quant saint Pieres le vit venir,

Se li corut la porte ouvrir,

Richement le fist osteler.

Fables et cont. anc., t. III, p. 295. 

Qui en la Vierge s' ostela. Roman de la Rose, v. 19339. 

Sor la rive d' Andele une noit s' ostelerent. Roman de Rou, v. 3914. 

En ort leu m' orent ostelé. Roman du Renart, t. II, p. 177. 

Diex en paradis l' ostela. Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 409.

(chap. Hospedá, hospedás: yo m' hospedo, hospedes, hospede, hospedem u hospedam, hospedéu u hospedáu, hospeden; hospedat, hospedats, hospedada, hospedades.)  

9. Ostatjar, v., loger, établir.

Er grans tortz de me cui l' afans es, 

Si pert mon joy, et autre s' i ostatje. 

G. Faidit: Pel messatgier. 

Sera grand tort pour moi à qui est la peine, si je perds ma joie, et qu'un autre s'y établisse. 

ANC. FR. Que cil que il ostagera

Moult mielx de li le conoistra... 

Bien sai, se me conissiez, 

Que meintenant m' ostagissiez. 

Roman du Renart, t. III, p. 156.

10. Ostage, s. m., demeure.

Tenc son ostage en Jerusalem. Hist. abr. de la Bibl., fol. 43.

Tint sa demeure en Jérusalem.

11. Hospital, Ospital, Espital, s. m., lat. hospitalis, hôpital.

A gleisas et a hospitals. Trad. du Code de Justinien, fol. 1.

(chap. A iglesies y a hospitals.)

A églises et à hôpitaux.

Mes se en lo ospital per servir los malautes. V. et Vert., fol. 78. 

Se mit en l'hôpital pour servir les malades. 

Espital y feron per ver,

On albergavan cascun ser

Los paures e 'ls orfes enfanz.

V. de S. Honorat. 

Hôpital y firent véritablement, où ils hébergeaient chaque soir les pauvres et les enfants orphelins.

- Ordre religieux.

Be us tenc per sobre plus leyal 

Que no son silh del Espital.

T. de la Comtesse de Die et de Rambaud d'Orange: Amicx ab gran. 

Bien je vous tiens pour beaucoup plus loyal que ne sont ceux de l' Hôpital. 

Cavallairia, 

Hospitals ni Maizos,

Ordes que sia, 

No m' es plazens ni bos.

B. Sicard de Marjevols: Ab greu. 

Chevalerie, Hôpital ni Maison, ordre qui soit, ne m'est agréable ni bon.

ANC. CAT. Espital. CAT. MOD. Hospital. ESP. PORT. Hospital. IT. Ospedale.

(chap. Hospital, hospitals; aon van los dolens y una orden religiosa, Hospital o San Juan de Jerussalén.) 

12. Hospitalitat, Ospitalitat, s. f., lat. hospitalitatem, hospitalité. 

So es gran hospitalitat. Brev. d'amor, fol. 61. 

C'est grande hospitalité. 

Religion et ospitalitat. Cartulaire de Montpellier, fol. 173. 

Religion et hospitalité. 

Loc. Recebia volontiers los paures, e tenia ospitalitat.

V. et Vert., fol. 79.

Recevait volontiers les pauvres, et tenait hospitalité.

CAT. Hospitalitat. ESP. Hospitalidad. PORT. Hospitalidade. IT. Ospitalità, ospitalitate, ospitalitade. (chap. Hospitalidat, hospitalidats.)

13. Hospitaleir, Espitaler, adj., hospitalier.

Il hermitan e 'l genz hospitaleira

Sabon ades vostra maior paubreira.

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seing' En. 

Les ermites et la gent hospitalière savent maintenant votre plus grande pauvreté.

- Subst. Frère de l' ordre de l' Hôpital. 

Espitaler del Espital. Tit. de 1244. DOAT, t. CXXIX, fol. 286. 

Hospitalier de l'Hôpital. 

ESP. Hospitalero. PORT. Hospitaleiro. (chap. Hospitalé, hospitalés : de la orden del Hospital; igual que Templari: de la orden del Temple.)


Hostia, s. f., lat. hostia, hostie, victime. 

Feron vedel en aquels jorns, et ufriron li hostias.

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 7. 

Firent veau en ces jours, et lui offrirent victimes.

- Pain que le prêtre consacre à la messe.

L' ostia es el calice e 'l vi pauzat dejos. 

Izarn: Diguas me tu. 

L' hostie est au calice et le vin posé dessous.

De l' ostia, cum si deu sagrar. V. de S. Honorat.

(chap. De l' hostia, com se deu consagrá (sagrá).)  

De l'hostie, comment elle se doit consacrer.

CAT. ESP. PORT. Hostia. IT. Ostia. (chap. Hostia, hosties, la neula que lo mossen beneíx y mos mingem a la comunió - eucaristía; s'apegue mol al paladá; está feta de pa ássim, sense llevat o llevadura. Tamé signifique: galtada, galtades, trompada, trompades, bufetada, bufetades, etc.)

2. Host, Ost, s. f., du lat. hostis, armée.

Host et cavalcada. Petit Thalamus de Montpellier, p. 43.

Armée et chevauchée.

Elhs viron las tendas de la ost. Philomena.

Ils virent les tentes de l' armée.

Loc. Il valen rey d'Espanha

Fassan gran ost sobre Maurs conquerer, 

Qu'el marques vai ost e setges tener 

Sobr' el Soudan.

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom.

Que les vaillants rois d'Espagne forment grande armée pour conquérir sur les Maures, vu que le marquis va tenir armée et siéges contre le Soudan.

Fig. Horguelhs es lo principals cavaliers en la ost del diable.

V. et Vert., fol. 7. 

Orgueil est le principal cavalier en l'armée du diable.

ANC. FR. Esmut son ost pour ostoier en Gascoigne.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 286.

Li dus oï dire asez tost

Ke Heraut assemblout grant ost. Roman de Rou, v. 11892.

Un y alla et porta un sauf-conduict du roy, et m'en rapporta un pour parlementer à my-chemin des deux osts.

Philippe de Comines, liv. I, p. 529.

ANC. CAT. Host, ost. ANC. ESP. Hoste. ESP. MOD. Hueste. PORT. Hoste. IT. Oste. (chap. Host: ejérsit que se anabe cridán per cada puesto. Teníen que anáy segons la costum, fuero, ley de host, exsepte los que foren francs, o massa jovens, o massa vells, dones, religiosos, etc.)

3. Hostilitat, s. f., lat. hostilitatem, hostilité.

Era guerra et hostilitats... Aichela guerra e hostilitats avia estat e durat per long temps.

Duran la dicha guerra et hostilitat.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 91.

Était guerre et hostilité... Cette guerre et hostilité avait été et duré pendant long-temps.

Durant ladite guerre et hostilité. 

CAT. Hostilitat. ESP. Hostilidad. PORT. Hostilidade. IT. Ostilità. 

(chap. Hostilidat, hostilidats : guerra, ataques, cavalgades, etc.)

4. Ostatge, Ostage, s. m., otage.

Per so donatz ostatges mi e mo fraire.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 51. 

Pour cela donnez pour otages moi et mon frère. 

Loc. De sa preison jamas issir non quier, 

Car l' ai plevitz l' ostage. 

Aimeri de Peguilain: Lanquant chanton. 

De sa prison jamais à sortir je ne cherche, car je lui ai juré l' otage.

Loc. fig. Domna, mon coratge, 

Melhor amic qu'ieu ai, 

Vos man en ostatge 

Entro qu'ieu torn de sai. 

B. de Ventadour: Lanquan vei. 

Dame, mon coeur, le meilleur ami que j'ai, je vous envoie en otage jusqu'à ce que je retourne ici. 

ANC. CAT. Hostatge. ANC. ESP. Hostage (MOD. Rehén). IT. Ostaggio.

(chap. Hostache, hostaches, rehén, rehens.)

5. Osteiar, v., guerroyer, combattre.

Quan venc sai per nos osteiar.

Bertrand de Born: Quan vei pels.

Quand il vint ici pour nous guerroyer.

Non puesc luenh osteiar ses aver.

Bertrand de Born: Non estarai. 

Je ne puis guerroyer loin sans argent. 

ANC. FR. Ensi fu bien un an entier 

Tant que li reis dut ostoier.

Marie de France, t. 1, p. 516. 

Son ost appareilla li rois pour ostoier.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 175. 

IT. Osteggiare. (chap. Hostejá: guerrejá, combatre.)


Houssa, s. f., housse.

Portans houssas de drap.

Tit. de 1535. DOAT, t. CIV, fol. 321.

Portant housses de drap.

(N. E. (c. 1200) Du vieux-francique *hulftia (“couverture”), vite réduit à *hultia, attesté au XIIe siècle sous la forme hulce. Me suena al alemán Hose, pantalón, pantalones. Chap. feltre.)


Hume, s. m., lat. humerus, épaule.

So... humes compostz de trops osses... et aquestz osses so necessaris per defendre... pieytz contra tota lezio de part dareyre.

Eluc. de las propr., fol. 47.

Sont... les épaules composées de beaucoup d'os... et ces os sont nécessaires pour défendre... la poitrine contre toute lésion du côté de derrière.

ESP. PORT. Hombro. IT. Omero. (chap. Muscle, muscles; Segons lo texto, se referix a les costelles que formen la esquena. Espala, espales; espaleta, espaletes.)

Daniel Vives Albesa, Fuentespalda

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inossens. Llibre primé.




Llibre primé.

Azarías.

Los sans inosséns. Llibre primé.

A san germana, la Régula, li contrariabe la actitut de Azarías, y lo renegáe; y ell, entonses, tornáe a la Jara, aon lo siñoret. Ella aspirabe a que los jovens se ilustraren, cosa que a son germá li pareixíe un error, que después no te valen ni pera fins ni pera bastos, pontificabe en lo seu to de veu brumós, una mica nassal, y, per contra, a la Jara, aon lo siñoret, dingú se preocupabe de si éste o l´atre sabíen lligí o escriure, de si eren alfabetos o analfabetos, o de si lo Azarías voltáe de un costat a l´atre, los pantalóns de pana apedassats caénli, la bragueta sense botons, en los peus descalsos y, inclús, si, de repén, marchabe aon san germana y lo siñoret preguntabe per nell y li responíen, está aon san germana, siñoret, lo siñoret tan tranquil, no se alterabe, si acás eixecáe imperseptiblemen un muscle, lo esquerro, pero no indagabe mes, ni comentabe la nova, y, cuan tornáe, lo Azarías ya torne a está aquí, siñoret, y lo siñoret ficáe una mija sonrissa y en pas, que al siñoret sol li exasperabe que lo Azarías afirmare que teníe un añ mes que lo siñoret, perque, en realidat, lo Azarías ya ere mosso cuan lo siñoret va naixe, pero lo Azarías ni sen enrecordabe de aixó y si, en ocasions, afirmabe que teníe un añ mes que lo siñoret, ere perque Dacio, lo Gorriné, lay va di aixina un cap d´añ que anáe una mica gat y an ell, al Azarías, se li va quedá grabat a la sessera, y tantes vegades li preguntaben, ¿cuáns añs tens, Azarías? tantes contestáe, un añ mes que lo siñoret, pero no ere per mala voluntat, ni per lo gust de di mentires, sino per pura santa inossensia y simplería, que lo siñoret fée mal en renegál per naixó y díli zascandil, ni ere just tampoc, ya que lo Azarías, a cambi de caminá per lo cortijo tot lo día de Deu com mastegán lo no res miranse atentamen les ungles de la ma dreta, llustrabe lo automóvil del siñoret en una bayeta groga, y desenroscabe los taps de les válvules als coches dels amics del siñoret pera que al siñoret no ni faltaren lo día que les coses vingueren mal dades y escassejaren y, per si aixó no fore prou, lo Azarías sen cuidabe dels gossos, del perdigué y del setter, y dels tres rabosés y si, ben de nit, lladráen al carrascal los mastins del pastó y los gossos del cortijo se abalotáen, ell, Azarías, los aplacabe en bones paraules, los rascabe insistenmen entre los ulls hasta que se apassiguaben y a dormí y, en la primera llum, ixíe al pati estiranse, despereánse, obríe la tanca y soltabe als pavos pel carrascal, detrás de les bardisses, protegits per la valla de tela metálica y, llugo, rascabe la gallinassa del galliné y, al acabá, pos a regá los geranios y l´oró y a adessentá lo cuchitril del duc y a acarissiál entre les orelles y, conforme caíe la nit, ya se sabíe, Azarías, assentat a un pilonet, prop del foc, a la desolada entrada, desplomabe les perdius, o les turcassos, o les tórdoles, o datres bichos de ploma, cobrades per lo siñoret durán la jornada y, assobín, si les pesses abundaben, lo Azarías ne resservabe una pera la milana, de forma que lo duc, cada vegada que lo veíe apareixe, lo voltáe en la seua redona mirada groga, y castañejáe en lo pic o bec, com si retossare, tot per espontani afecte, que als demés, lo siñoret incluít, los bufabe com un gat y los enseñáe les ungles, mentres que an ell, lo distinguíe, pos rara ere la nit que no lo obsequiare, a falta de un mosset mes bo, en una garsa negra y blanca, o una merla, o mija dotsena de vileros o pardals enganchats en visc a la bassa, aon les carpes, o vaigue vosté a sabé, pero, en consevol cas, Azarías li díe al Gran Duc, cada vegada que se arrimabe an ell, en veu envellutada, milana bonica, milana bonica, y li rascabe entre les selles y li sonreíe en les genives desdentegades y, si ere lo cas de amarrál pera que lo siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la siñoreta se entretingueren, disparán a les águiles o áligues o als muixons negres per la tronera, amagats, Azarías li enrollabe a la pota dreta un drapet de franela roija pera que la cadena no lo nafrare y, mentrestán lo siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la siñoreta estáen amagats y escopeteján, ell aguardabe, ajupit, daball de la atalaya, vigilánlo, tremolán com un brot vert, y, encara que estabe una mica du de orella, escoltáe los estampits secs de les detonassions y, a cada una, se esgarrifáe y tancabe los ulls y, al torná a obríls, mirabe cap al duc y al vórel indemne, alsat y desafián, fén lo escut, damún la pedra, se sentíe orgullós de ell y se díe an ell mateix, milana bonica, milana bonica, y experimentabe dessichos de rascáli entre les orelles y, aixina que lo siñoret o la siñoreta, o les amigues del siñoret, o los amics de la siñoreta, se cansaben de matá muixons y eixíen de la barraca estiránse y despereánse com si abandonaren la bocamina, ell se arrimabe movén les barres amún y aball, com si mastegare algo, al Gran Duc, y lo duc, entonses, se unflabe de satisfacsió, se esponjabe com un pavo real y lo Azarías li sonreíe, no sigues cobart, milana, li díe, y li rascabe la entressella pera premiál y al final, arreplegáe den terra, una detrás del atra, les águiles abatudes, les penjáe a la percha, desencadenabe al duc en cuidadet, lo embutíe a la gran gabia de barrots de fusta, que se tiráe al muscle, y pin, pianet, se encaminabe cap al cortijo sense esperá al siñoret, ni a la siñoreta, ni als amics del siñoret, ni a les amigues de la siñoreta que caminaben, lenta, cansinamen, per la senda, detrás d´ell, charrán de les seus coses y rién sense ton ni son y aixina que arribabe a la casa, lo Azarías penjáe la percha al barró del zaguán y en cuan se fee de nit, assentat o ajupit a la grava del pati, a la blanca llum del cresol, desplomáe un muixó consevol y sen anáe en ell a la finestra del cuchitril, y uuuuuh, fée, modulán la veu, buscán lo registre que mes temó donare, y al minut, lo duc se alsabe hasta la reixa sense fé soroll, en un revol tranquil y blanet, com de cotó, y tamé díe uuuuuh, com un eco del uuuuuh de Azarías, un eco del atre món, y enseguida, li ficáe lo muixó a les seues enormes garres y lo duc lo devorabe silensiosamen en un santiamén y lo Azarías lo mirabe minjá en la seua sonrissa babeján y musitabe, milana bonica, milana bonica, y una vegada que lo Gran Duc acabáe lo seu festín, lo Azarías se encaminabe al cobertís, aon les amigues del siñoret y los amics de la siñoreta aparcáen los seus coches, y, en passiensia, anáe desenroscán los taps de les válvules de les rodes, en torpes movimens dels seus dits grossos, y al acabá, los ajuntabe en los que guardabe a la caixa de sabates, a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a contáls, un, dos, tres, cuatre, sing... y al arribá a onse, díe invariablemen, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing..., después ixíe al corral, ya sen fosc, y a un racó se pixáe a les mans pera que no se li badaren o faigueren cribasses, y abanicabe un rato l´aire pera que se orejaren y aixina un día y un atre, un mes y un atre, un añ y un atre, tota una vida, pero a pesá de este régim metódic, algunes matinades, lo Azarías se despertabe fluix y com desfilagarchat, com si durán la nit algú li haguere tret lo esqueleto, y eixos díes, no rascabe la gallinassa, ni donáe de minjá als gossos, ni asseabe lo cuchitril del duc, sino que ixíe al monte y se gitáe al abrigo de algunes herbes altes, zahurdones, torvisca y si picabe lo sol, pos a la sombra del alborsé, lo madroño, y cuan Dacio li preguntabe, ¿qué es lo que te passe, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, ting perea, y de esta forma, dixáe passá les hores mortes, y si lo siñoret se topetáe en ell y li preguntabe, ¿qué te passe, home de Deu?, Azarías lo mateix, porto la manta, que yo dic, siñoret, sense inmutás, tombat a la torvisca o al amparo del alborsé, inmóvil, replegat en les cuixes cap al ventre, los colses al pit, mastegán saliveta, com si remugare, com un cachorro o cadell en ganes de mamá, mirán fíxamen la línia blau-verdosa de la serra retallada contra lo sel, y les barraques redones dels pastós y lo coll de les corses, Cerro de las Corzas, (al atre costat ya estabe Portugal), y los roquissals en forma de tortugues jagans, y lo vol chillón y estirat de les grulles camí del pantano o laguna, y les merines, ovelles palomes, voltán en los seus corderets, y si auncás se presentabe Dámaso, lo pastó, y li díe ¿passe algo, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, y de esta manera transcurríe lo tems hasta que sobreveníe lo apretó y fée de ventre prop del alborsé o a la fosca bada de algún roquissal y tal com se desahogabe, anáen tornánli paulatinamen les energíes y una vegada recuperat, la seua primera reacsió ere arrimás aon estáe lo duc y díli dolsamen a través de la reixa, milana bonica, y lo duc venga a esponjás y castañejá en lo pic curvat o belcat, hasta que Azarías li obsequiabe en un aguilucho o una cría de garsa desplomats y mentres lo devorabe, lo Azarías, pera guañá tems, se arrimáe a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a contá los taps de les válvules de la caixa, un, dos, tres, cuatre, sing... hasta arribá a onse, y, entonses díe, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, y al acabá, tapáe la caixa en la tapa, se quedabe un llarg rato observán les ungles ratades de la seua ma dreta, movén amún y aball les mandíbules o barres y rossegán paraules ininteligibles y de repén, dessidíe, men vach aon man germana, y al porche, se encarabe en lo siñoret, tot espatarrat a la hamaca, mich adormit, men vach aon man germana, siñoret, y lo siñoret eixecáe imperseptiblemen lo muscle esquerro, vésten en Deu, Azarías, y ell marchabe cap al atre cortijo, aon san germana, y ella, la Régula, només obríli la tanca, ¿qué te s´ha perdut per aquí, si pot sabés? y Azarías ¿y los sagalets? y ella ae, a escola están, ¿aón vols que estiguen? y ell, lo Azarías, amostrabe un momén la punta de la llengua, grossa y rosada, tornáe a amagála, la paladejabe un rato y díe al final, lo mal es pera tú, llugo no te servirán ni pera fins ni pera bastos, y la Régula, ae, ¿te hay demanat yo la teua opinió? pero, tan pronte com caíe lo sol, lo Azarías se encantáe mirán les brases, mastegán lo no res y al cap de un rato, alsáe lo cap y súbitamen, díe, demá men entornaré aon lo siñoret, y antes de fes de día, tal com ixíe una raya ataronjada al firmamén delimitán lo contorno de la serra, lo Azarías ya navegáe, cuatre hores mes tard, suat y famoleng, en cuan sentíe a la Lupe descorre lo gran forrollat de la tanca, ya escomensáe, milana bonica, milana bonica, una y atra vegada, la seua retahíla, y a la Lupe, la Gorrinera, ni los bons díes y lo siñoret igual estáe al llit, descansán, pero aixina que apareixíe a michdía a la entrada de la casa, la Lupe li donáe lo part, lo Azarías mos ha entrat de matinet, siñoret, y lo siñoret ajuntáe los ulls legañosos, de acuerdo, díe, y alsáe lo muscle esquerro, com a resignat, o sorprengut, encara que ya se sentíe al Azarías rascán la gallinassa dels aseladeros, los barronets aon se fiquen les gallines, o llimpián lo cuchitril del Gran Duc y arrossegán la lechera de fusta, herrada, ferrata, per lo pati engravat, y de esta manera, anáen passán les semanes hasta que un bon día, al apuntá la primavera, lo Azarías se transformabe, li pujáe als labios com una sonrissa indescriptible, y, al pondres lo sol, en veus de contá los taps de les válvules, agarrabe al duc y ixíe en ell al carrascal y lo enorme muixonot, parat, erguit damún del seu antebrás, ataulláe los voltáns y conforme oscuríe, eixecáe un vol blan y silensiós y tornáe, al poc rato, en un ratolí entre les ungles, o un pinsanet, y allí mateix, jun a Azarías, devorabe la seua presa, mentres ell li rascabe entre les orelles, y escoltáe los batecs de la serra, los lladrits aspres y tristos de la rabosa moguda (en sel) o lo bram dels venados del Coto de Santa Ángela, aparellánse tamé, y de cuan en cuan, li díe, la rabosa va moguda, milana, ¿sens?, y lo duc lo enfocabe en les seues redones pupiles (o nines) grogues que iluminaben la oscurina, ficáe pites les orelles y tornabe a minjá y, ara ya no, pero fa tems se sentíe tamé los fúnebres aullits dels llops al Piornal, a 1175 metros de altura, les nits de primavera pero desde que van arribá los homens de la llum y van instalá los postes de la red eléctrica al llarg de la ladera, no se van torná a escoltá, y en cambi, se sentíe cridá al caro, jujujujú, en pauses periódiques, y lo Gran Duc, en estos casos, eixecáe lo seu enorme cap y empinabe les orelles y lo Azarías venga a riure sordamen, sense fé soroll, sol en les genives, y musitabe en veu empañada, ¿te acobardes, milana?, demá ixiré a corre lo caro, y dit y fet, en son demá, al tardet, ixíe sol serra abán, obrínse pas entre la jara florida y les boches, perque lo caro li fascináe a Azarías com un abismo, una espessie de atracsió ñirviosa per la temó, de tal manera que al parás al mich del monte, escoltabe claramen los cops del seu cor y entonses esperabe un rato pera pendre alé y serená lo seu espíritu y después, cridáe ¡eh!, ¡eh!, al caro, y seguidamen, paráe la orella esperán la resposta, mentres la lluna assomabe detrás de uns nugolets y inundabe lo paissache de una irreal fosforessensia poblada de sombres, y ell, una mica amilanat, fée una bocina en les seues mans y repetíe desafián, ¡eh!, ¡eh!, hasta que, de repén, vin metros mes aball, desde una carrasca reforsuda, li arribáe lo anhelat aullit que geláe la sang, ¡jujujujú!, y, al sentíl, lo Azarías perdíe la nossió del tems, la consiensia de ell mateix, y arrencáe a corre com un loco, gruñín com un jabalí, pateján les herbes, esgarrapánse la cara en les rames mes baixes dels alborsés y los carrascots y detrás de ell, implacable, saltán blanamen de abre en abre, lo caro, aullán y carcañeján y, cada vegada que sen enríe, al Azarías se li dilataben les nines y se li ficáe la pell de gallina y sen enrecordabe de la milana a la cuadra, y apretáe encara mes lo pas y lo caro a la seua esquena tornabe a aullá y a riure y lo Azarías corríe y corríe, entropessabe, caíe y se alsabe, sense girá may lo cap y al arribá, bufán, a la dehesa, la Lupe, la Gorrinera, se santiguabe, ¿de aón vens, dísme?, y lo Azarías sonreíe una mica, com un chiquet pessigat fen alguna malesa, y díe, de corre lo caro, que yo dic, y ella comentabe, ¡Jesús quíns joguets!, te has ficat la cara com un Santo Cristo, pero ell ya camináe cap al corral, llimpiánse la sang dels esgarraps en la bayeta, cotet, escoltán los batecs del seu cor, la boca entreuberta, sonrién al buit, babeján, y al cap de un rato, ya mes sereno, se arrimáe al cuchitril de la milana, acachat, sense fé soroll, y de repén, se assomabe al finestró y faie, ¡uuuuuh!, y lo duc revolotejabe hasta la peana y lo mirabe als ulls, torsén lo cap, y entonses lo Azarías li díe mol satisfet, hay estat corrén lo caro, y lo animal adressáe les orelles y matraquejáe en lo pic, com si u selebrare, y ell, bona carrera li hay donat, y escomensáe a enríuressen en veu baixa, sisseján, sentínse protegit per les bardes o tapies del cortijo, y aixina una vegada detrás de un atra, una primavera detrás de l´atra, hasta que una nit, acabánse mach, se va arrimá als barrots del cuchitril y va di com de costum, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí al crit, y entonses, lo Azarías se va extrañá, y va torná a di, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí a la cridada del Azarías, ¡uuuuuh!, tossut, per tersera vegada, pero, dins del cuchitril, ni un soroll, aixina que lo Azarías va espentá la porta, va pendre lo cresol y se va trobá al duc apretat contra un racó y, al enseñáli la garsa desplomada, lo duc ni se va sorollá, y entonses, lo Azarías va dixá la pessa an terra y se va assentá a la voreta dell, lo va agarrá en cuidadet per les ales y lo va arrimá a la seua caló, rascánlo insistenmen a les entresselles y diénli en ternura, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó no reacsionabe als habituals estimuls, en lo que lo Azarías lo va dixá damún de la palla, va eixí y va preguntá per lo siñoret, la milana está dolenteta, siñoret, té calentura, li va informá, y lo siñoret, ¡qué li ham de fé, Azarías! ya está mol agüeleta, ñaurá que buscá un mussolet nou, y lo Azarías, desolat, pero es la milana, siñoret, y lo siñoret, los ulls entaragañats, ¿y dísme tú, que mes te done un muixó que un atre? y lo Azarías, implorán, ¿autorise lo siñoret que li dona raó al Mago del Almendral? y lo siñoret va abansá lo seu muscle esquerro, ¿al Mago?, mol gastadó estás tú, Azarías, si per un muixó tinguerem que cridá al Mago, ¿aón aniríem a pará?, y después del seu reproche, una carcañada, com lo caro, que al Azarías se li va ficá la carn de gallina y, siñoret, no sen enrigue aixina, per los seus morts lay demano, y lo siñoret, ¿es que tampoc men puc enriure a casa meua? y un atra carcañada, com lo caro, cada vegada mes fortes, y a les seues risses tan fortes van acudí la siñoreta, la Lupe, Dacio, lo Gorriné Dámaso y les mossetes dels pastós, y tots a la entrada sen enríen a coro, com los caros, y la Lupe, pos no está plorán lo carnús de ell per eixe muixó apestós, pudén, y lo Azarías, la milana té calentura y lo siñoret no autorise a que li dona raó al Mago del Almendreral, (o ameleral) y, venga un atra carcañada, y un atra, hasta que, al final, lo Azarías, atabalat, va arrencá a corre, va eixí al pati y se va pixá a les mans y después, va entrá al corral, se va assentá an terra y se va ficá a contá en veu alta los taps de les válvules tratán de serenás, un, dos, tres, cuatre, sing, sis, sat, vuit, nou, deu, onse, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, hasta que se va trobá mes relajat, se va ficá un sac per cuixí y va dormí una michdiada y después se va arrimá en cuidadet a la reixa del cuchitril y va fé, ¡uuuuuh! pero dingú va contestá, y, entonses, lo Azarías va espentá la porta y va entrevore al duc al racó aon lo va dixá la vespra, pero tombat y sec, y lo Azarías se va arrimá an ell en passes curtes, lo va agarrá per la punta de un ala, se va obrí la jaqueta, la va crusá per damún del muixó y va di en veu esbadocada, milana bonica, milana bonica, pero lo Gran Duc ni obríe los ulls, ni castañejabe en lo pic, ni res, aixina que lo Azarías va atravessá lo pati, se va arrimá a la tanca y va descorre lo forrollat, y als seus chirrits, va eixí la Lupe, la de Dacio, ¿qué te s´ha ficat ara al cap, Azarías? y lo Azarías, men vach aon man germana, y sense mes, va eixí y a bon pas, sense notá les punchades de la pedriñera ni dels carts a les plantes dels peus, va passá lo carrascal, lo piornal y la valleta, apretán dolsamen lo cadáver del muixó contra lo seu pit y tal com li va ficá la vista damún, la Régula, ¿un atra vegada per aquí? y lo Azarías ¿y los sagals? y ella, a costura están, y lo Azarías, ¿es que no ña dingú mes a casa? y ella, ae, la chiqueta Menuda está, y en eixe momén, la Régula va repará en lo duc que portáe lo Azarías contra lo pit li va obrí les puntes de la jaqueta y lo cadáver del muixonot va caure damún de les reijoles roijes de argila de Peñarroija-Poblenou y ella, la Régula, va pegá un crit histéric y, ya estás traén de casa eixa carroña, ¿me sens? va di, y lo Azarías, sumisamen, va arreplegá lo muixó y lo va dixá afora, al pedrís, va torná a entrá a casa y va eixí en la chiqueta Menuda, acunánla al bras dret, y la chiqueta Menuda giráe los seus ulls extraviats sense fixáls en res, y ell, lo Azarías, va agarrá a la milana per una pota y una cavegueta a la ma esquerra, y la Régula, ¿aón vas en estes trasses? y lo Azarías, a fé lo enterro, que yo dic, al trayecte, la chiqueta Menuda va soltá un de aquells inacabables crits que donáen llástima, que geláen la sang de consevol, pero lo Azarías no se va inmutá, se va atansá hasta lo rodapeu de la ladera, va dixá a la criatura a la fresca, entre unes herbes, se va traure la jaqueta y en un ratet va cavá un forat ben fondo a la soca de un carrascot, va colocá en cuidado al muixó y, espentán la terra en la cavegueta, va tapá la fossa y se va quedá mirán lo túmulo, en los peus descalsos, los pantalóns apedassats cap aball, la boca entreuberta, y, al cap de un rato, les seues pupiles o nines se van fixá en la chiqueta Menuda, que teníe lo cap caigut cap a un costat, com desarticulat, y los seus ulls se crusáen, y miraben al buit sense fixás en res y lo Azarías se va acachá, la va pendre als seus brassos, se va assentá a la vora del talús, jun a la terra remoguda, la va apretá contra nell y va musitá, milana bonica, milana bonica, y va escomensá a rascáli insistenmen en lo índice de la ma dreta los pels del clatell, mentres la chiqueta Menuda, indiferén, se dixáe fé.

(Paco Rabal al papé de Azarías)

Azarías, Duc, duque, búho real

Azarías, Paco Rabal, duc, duque, búho real, los sans inosséns

domingo, 2 de agosto de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA.

Pietro de Vinciolo va a sopá fora; la seua dona mane que vingue un jovenet, torne Pietro; ella lo amague daball de una sistella de pollastres; Pietro diu que a casa de Hercolano, en lo que sopabe, han trobat a un jove que allí habíe embutit la dona, la seua dona censure a la dona de Hercolano; un burro fique la pota, per desgrássia, damún dels dits del que estabe daball de la sistella; éste cride; Pietro corre cap allí, lo veu, descubrix lo engañ de la dona, en la que al final fa les paus a causa del seu vissi.

Habíe acabat lo discurrí de la reina, sén per tots alabat que Deu dígnamen haguere galardonat a Federigo, cuan Dioneo, que may se esperabe a que lay manaren, va escomensá:
No sé si es un vissi acsidental y adquirit per los mortals per la maldat de les seues costums, o si, per lo contrari, es un defecte de la naturalesa lo enríuressen per les coses roínes mes que per les bones obres, y espessialmén cuan aquelles no mos toquen a natros. Y perque lo treball que datres vegades me hay pres, y ara estic per péndrem, per a tráuretos la tristesa y portátos la rissa y alegría, encara que la materia de la história meua que ara ve, enamorades joves, sigue en algunes coses menos que honesta, com tos agradará to la contaré; y vatres, al sentíla, féu lo que soléu fé al entrá als jardíns, que estenén la delicada ma, agarréu les roses y dixéu les espines; lo que faréu dixán al mal home quedás en lo seu vissi y enriénsen alegremen de los amorosos engañs de la seua dona, tenín compassió de les desgrássies dels atres si es nessessari.

Ñabíe a Perusa, encara no fa mol tems, un home ric de nom Pietro de Vinciolo, que, potsé mes per engañá als demés y disminuí la general opinió que de ell teníen tots los perusinos que per dessich que tinguere de aixó, va péndre dona; y va está la fortuna tan conforme en lo seu volé, que la dona que va péndre ere una jove ben plena, de pel roch y ensesa, que dos hómens milló que un haguere vullgut y va tíndre que quedás en un que mol mes a datra cosa que an ella teníe lo ánim disposat. Aixina que ella, en lo pas del tems, veénse hermosa y maja y sentínse pita y poderosa, primé va escomensá a enfadás mol y a tíndre en lo seu home paraules de despréssio alguna vegada y casi seguit mala vida; después, veén que lo home no cambiabe, se va di:

«Este desgrassiat me abandone per a, en la seua deshonestidat aná en socs per lo sec; y yo me les apañaré per a portá a un atre en barco per aon plou. Lo vach péndre per home y li vach doná gran y bona dote sabén que ere un home y creén que dessichabe alló que dessichen y tenen que dessichá los hómens; si no haguera cregut que ere un home, no lo haguera asseptat may. Ell, que sabíe que yo era una dona, ¿per qué me va péndre per dona si les dones li desagradaben? Aixó no se pot aguantá. Si no vullguera viure be, me haguera ficat a monja; pero com espero de este plaé y vull chalá potsé me faré vella esperán en vano; y cuan siga vella, arrepentínme, en vano me doldré per habé perdut la meua juventut. Bon mestre es ell en los seus ejemplos per a fé que yo prenga gust en lo que an ell li agrade, lo que me honrará a mí mentres que per an ell es mol reprobable; yo ofendré sol les leys, mentres ell ofén les leys y a la naturalesa». Habén, pos, la bona dona, tingut tal pensamén, y potsé mes de una vegada, per a donáli secretamen cumplimén va fé amistat en una agüela que pareixíe santa Viridiana, que done de minjá a les serps, sempre en lo rosari a la ma anabe a guañá totes les indulgénsies y sol parlabe de la vida de los sans pares y de les llagues de san Francisco, y per tots ere tinguda per santa; y cuan li va pareixe be li va explicá la seua intensió. La vella va di:
- Filla meua, sap Deu (que u sap tot) que fas mol be; y encara que no u faigueres per datra cosa, hauríes de féu tú y totes les demés joves per a no pédre lo tems de la vostra juventut, perque cap doló es paregut an aquell, per a qui té coneiximén, que es habé perdut lo tems. ¿Y de qué servím natros después, cuan som agüeles, mes que per a vigilá la sendra del foc? Si alguna u sap y pot doná testimoni, soc yo; que ara que soc vella no sense grandíssimes y amargues punchades de ánim coneixco (y sense profit) lo tems que vach dixá pédre: y encara que no lo vach pédre tot, que no voldría que cregueres que hay sigut una pazguata, no vach fé, sin embargo, lo que hauría pogut fé, de lo que, cuan men enrecordo, veénme tal com me vech, que no trobaré qui me dono una mica de foguet, Deu sap lo doló que séntigo. A los hómens no los passe aixina, naixen bons per a mil coses, no sol per an ésta, y la majó part són mes honrats de vells que de joves; pero les dones per a cap atra cosa mes que per a donáls fills naixen, y per naixó són volgudes. Y si tú no ten has donat cuenta, tens que vore: que natros sempre estem disposades, lo que no passe en los hómens; y ademés de aixó, una dona cansaríe a mols hómens, mentres mols hómens no poden cansá a una dona: y perque per a naixó ham naixcut, te torno a dí que fas mol be en donáli al teu home un pa per una barra, per a que la teua alma no tingue a la seua vellesa que repéndreli a la carn. De esta manera cadaú té lo que arreplegue, y espessialmén les dones, que tenen que aprofitá mol mes lo tems cuan lo tenen que los hómens, perque vorás que cuan mos fem velles, ni lo home ni dingú mos vol mirá, sol mos avíen a la cuina a contáli históries al gat y a contá les olles y les escudelles; y pijó, que mos fiquen en cansóns y diuen: «A los joves los bons mossos, y a les velles, los bossinets despressiats», y atres moltes coses diuen. Y per a no entretíndret mes, te dic que no podríes a dingú descubríli la teua intensió que mes útil te siguere que a mí, perque no ña dingú tan encumbrat a qui yo no me atrevixca a díli lo que faigue falta, ni tan du o furo que no lo ablanixca be y lo porta an alló que vullga. Fes, pos, de manera que me amostros quí te agrade, y díxam después fé a mí; pero una cosa te recordo, filla meua: que cuidos de mí, perque soc una persona pobre y vull que partissipos de totes les meues indulgénsies y de cuans rosaris resa, per a que Deu los dono llum y candela als teus morts.

Y va acabá. Van quedá de acord en la agüela que buscare a un mosset que per aquell barri mol assobín passabe, y li va doná totes les señes, que ya sabíe lo que teníe que fé; li va doná un tros de cansalada y la va enviá en Deu. La velleta, sense passá mols díes, de amagatóns li va portá a la alcoba an aquell del que ella li habíe parlat, y después de poc tems un atre, segóns los que li anáen agradán a la jove Siñora; encara que teníe temó del home, no dixabe lo negossi.

Va passá que, anán una nit a sopá lo seu home en un amic seu de nom Hercolano, la jove li va maná a la agüela que faiguere víndre allí a un mosso que ere de los mes guapos de Perusa. Y habénse la Siñora assentat en lo jove a la taula a minjá, Pietro va cridá a la porta per a que li obrigueren. La dona, sentín aixó, se va doná per morta; pero volén amagá al jove, sense ocurrísseli enviál fora o fel amagá a un atra part, ñabén una galería prop de la cámara aon senaben, daball de un sistell de pollastres que ñabíe allí lo va fé refugiás y li va ficá damún un llansol, y fet aixó, rápidamen va fé obrí al seu home.
An este, cuan va entrá a casa, li va di: - Mol pronte to la hau engullit eixa sopa.

Pietro va contestá:

- No la ham probat.

- ¿Y cóm ha sigut aixó? - va di la dona. Pietro entonses va di: - Te u diré. Están ya a la taula Hercolano, la dona y yo, vam sentí estornudá prop de natros, de lo que ni la primera vegada ni la segona mos vam preocupá, pero lo que habíe estornudat cuan va estornudá la tersera vegada y la cuarta y la quinta y moltes atres, a tots mos va fé maravillá; de lo que Hercolano, que una mica picat en la dona estabe perque un bon rato mos habíe fet está a la porta sense obrímos, enfurruñat, va di: «¿Qué vol di aixó? ¿Quí es eixe que tan estornude?». Y eixecánse de la taula cap a una escala que ñabíe prop, va eixecá una trampilla de fusta, aon se podíe amagá consevol cosa qui u haguere volgut, com veém que manen fé los que fan obra a les seues cases, y pareixénli que de allí veníe lo soroll dels estornuts, va obrí una porteta que ñabíe allí y cuan la habíe ubert, de repén va eixí lo mes pudén tuf de sofre del món. Abans ya habén notat la auló y queixánse habíe dit la Siñora: «Es que fa un rato hay ensofrat unes teles, y después lo estenedó que había fet aná per a que se fumejaren lo hay ficat daball de aquella escala, aixina que ara ve la pudó de allí». Después de obrí la porteta Hercolano, y cuan ya se habíe escampat una mica lo braf, mirán a dins, va vore al que habíe estornudat y seguíe estornudán, obligánlo la fortó del sofre, y mentres estornudáe li habíe ya oprimit tan lo pit lo sofre que poc faltabe per a que no haguere estornudat may mes. Hercolano, veénlo, va cridá: «ara vech, dona, per qué cuan ham vingut tan rato vam está a la porta sense que mos obrigueren; pero aixina no tinga yo may res que me agrado, que me les pagarás».
Sentín aixó la dona, y veén que lo seu pecat estabe descubert, sense di cap excusa, eixecánse de la taula, va fugí y no sé aón sen va aná. Hercolano, sense acatássen de que la dona se escapabe, moltes vegades li va di al que estornudabe que ixquere, pero ell, que ya no podíe mes, no se movíe per res que diguere Hercolano; per lo que Hercolano, agarránlo de un peu lo va arrastrá afora, y corríe a per un gaviñet per a matál, pero yo me vach eixecá y no li vach dixá matá ni féli res, vach cridá y lo vach defendre, mentres corríen cap allí los veíns, que, agarrán al ya vensut jove, lo van portá fora de la casa no sé aón; aixina que de la sopa, ni la hay engullit ni la hay tastat, com te hay dit.

Sentín la Siñora estes coses, va vore que ñabíen datres tan listes com ella, encara que a vegades la desgrássia li tocare an alguna, y en gust haguere defengut en paraules a la dona de Hercolano; pero com reprobán la falta de l´atra li va pareixe obrí milló camí a les seues, va escomensá a di: - ¡Vaya cosa! ¡Qué bona y santa dona té que sé eixa! ¡Quina promesa de dona honrada, que me hauría confessat en ella, tan devota me pareixíe! Y pijó que, sén ya vella, mol bon ejemple done a les joves. Maldita sigue la hora en que va víndre al món y la tal que viu aquí, que té que sé dona roína, universal vergoña de totes les dones de esta terra, que olvidán la seua honestidat y la promesa feta al home y lo honor de este món, an ell, que es tal home y tan honrat siudadá y que tan be la tratabe, per un atre home no se ha avergoñit de injuriál, y an ella en ell. Per la meua salvassió que de estes dones no hauría de tíndre misericordia: ñauríe que matáles, se les tindríe que ficá vives a una foguera y féles sendra.

Después, enrecordánsen del seu amán que estabe daball de la sistella, va escomensá a animá a Pietro a que sen aniguere al llit, perque ya ere hora. Pietro, que mes ganes teníe de minjá que de dormí, preguntabe si no ñabíe res de sopá, a lo que la dona li responíe:
- ¡Si, sopá ha de ñabé! Acostumbrem a fé sopá cuan tú no estás. ¡Sí que soc yo la dona de Hercolano! ¡Bah! ¿Per qué no ten vas a dormí? ¡Es lo milló que podríes fé!
Va passá que habén vingut per la nit algúns llauradós de Pietro en algunes coses del poble, y habén dixat los seus burros, sense donáls de beure, a una cuadreta que ñabíe prop de la galería, un dels rucs, que teníe molta sed, va traure lo cap del cabestre, va eixí de lo corralet y anáe ensumánu tot per a trobá aigua; y anán aixina va arribá aon la sistella aon se amagabe lo mosso. Este, com teníe que está a marramiaus, habíe estirat los dits de una de les mans an terra fora de la sistella, y tanta va sé la seua sort, o la seua desgrássia si volém, que este rucio li va ficá damún la pota, lo va calsigá o palsigá, per lo que, sentín un grandíssim doló, va fotre un gran bram.

Sentínu Pietro, se va maravillá y sen va doná cuenta de que alló passabe a dins de casa; per lo que, eixín de la alcoba y sentín encara queixás an aquell, no habén encara lo burro eixecat la pota de los dits, va di:

- ¿Quí ña per aquí?

Y corrén aon la sistella, y eixecánla, va vore al jove, lo que, ademés del doló que sentíe perque lo burro li empanabe los dits, tremoláe de temó de que Pietro li faiguere mal. Y sén reconegut per Pietro, com que Pietro per lo seu vissi habíe anat detrás de ell mol tems, li va preguntá:

- ¿Qué fas tú aquí?

No li va contestá, pero li va demaná que per amor de Deu no li faiguere mal.
Pietro li va di:

- Eixécat y no tingues temó de que te faiga cap mal: pero dísme cóm has vingut aquí y per qué. Lo jove lay va di tot; no menos contén Pietro de habél trobat que dolguda la seua dona, agarránlo de la ma sel va emportá en ell a la alcoba, aon la dona en molta temó lo esperabe.

Y sentánse Pietro enfrente de ella li va di:

- Si tan censurabes fa un momén a la dona de Hercolano y díes que la teníen que cremá y que ere la vergoña de totes vatres, ¿cóm no u díes de tú mateixa? O si no volíes díu de tú, ¿cóm teníes lo valor de díu de ella sabén que habíes fet lo mateix que ella? Segú que res te portáe an alló mes que totes sou iguals, y culpán a les atres voleu tapá les vostres faltes: ¡que baixo foc del sel y tos cremo a totes, rassa malvada que sou! La dona, veén que per sol li habíe fet mal de paraula, y pareixénli que se derretíe perque portáe de la ma a un mosset tan guapo, se va envalentoná y va di: - Segura estic de que voldríes que baixare foc del sel que mos cremare a totes, perque te agradam tan com a un gos les palísses; pero per la creu de Deu que no sirá aixina. En gust parlaré una mica en tú per a sabé de qué te queixes; y sértamen que eixiríe be si me compares en la dona de Hercolano, que es una vella santurrona y ell li done tot lo que vol y la vol com se té que voldre a la dona, lo que a mí no me passe. Que, encara que me vestixgues y me calsos be, be saps cóm vach de lo demés y cuán tems fa que no te gites en mí; y mes voldría aná vestida en draps y descalsa y que me tratares be al llit que tíndre totes estes coses tratánme com me trates. Y entén be, Pietro, que soc una dona com les demés, y me agrade lo que a les atres, aixina que perque me u busca yo si tú no mu dones no es per a insultám, per lo menos te respeto tan que no men vach en criats ni en tiñosos.

Pietro sen va doná cuenta de que les paraules no pararíen en tota la nit, per lo que, com poc se preocupabe de ella, va di:

- Calla ya, dona: que te donaré gust en aixó; be faríes en donámos algo de sopá, que me pareix que este sagal, igual que yo, no haurá senat encara.

- Claro que no - va di la dona- , que no ha sopat, que cuan tú vas arribá en mala hora, mos assentáem a la taula per a sopá.

- Pos ves - va di Pietro- , dónamos de sopá y después yo arreglaré les coses de manera que no tingues que queixát.

La dona, eixecánse al sentí al home contén, rápidamen va fé ficá la taula, va fé víndre lo sopá que estabe preparat y los tres van sená. Después del sopá, lo que Pietro se proposáe per a satisfacsió de los tres me se ha olvidat; pero be sé que de matí a la plassa se va vore al jove no mol segú de a quí habíe acompañat mes per la nit, si a la dona o al home. Per lo que ting que dítos, siñores meues, que a qui te la fa féslay; y si no pots, que no te sen vaigue del cap hasta que u conseguixques, per a que lo que lo burro done contra la paret lo mateix ressibixque.

Acabada, pos, la história de Dioneo, en poques risses per la vergoña, y veén la reina que habíe arribat lo final del seu gobern, se va ficá de peu y se va traure la corona de lloré y lay va ficá al cap a Elisa, diénli: - A vosté, Siñora, tos correspón ara maná.

Elisa, ressibín lo honor, com antes habíe sigut fet va fé: que, preparán en lo senescal lo que ere pressís per al período del seu señorío, va di: - Ya ham sentit moltes vegades que en paraules ingenioses o en respostes rápides mols han sapigut en la reprimenda mereixcuda llimá les dens dels atres o evitá los perills que los veníen; y perque la materia es bona y pot sé útil, vull que demá, en la ajuda de Deu, se parlo dins de estos límits: es di, sobre alguns que en paraules ingenioses se van vengá al sé molestat, o en una rápida contesta o algún invento se van escapá a la perdissió o al perill o al despréssio. Aixó va sé mol alabat per tots, per lo que la reina, alsánse de peu los va doná llissénsia a tots hasta la hora del sopá.

La honrada compañía, veén a la reina eixecada, se va alsá y segóns la costum, cadaú va fé lo que mes li agradabe. Pero al callá les chicharres, los va cridá a tots y van sopá, y después se van ficá a cantá y a tocá. Y habén ya, per dessich de la reina, escomensat Emilia una dansa, a Dioneo li van maná que cantare una cansó, y ella va escomensá: «Doña Aldruda, eixequéutos la coa, que bones noves tos porto». De lo que totes les siñores van escomensá a enríuressen, y mol mes la reina, que li va maná que dixare aquella y ne cantare un atra. Va di Dioneo:

- Siñora, si tinguera un címbalo diría: «Alséutos les robes, doña Lapa» o «Daball del olivé ña herba». ¿O voldríeu que cantara: «les oles del mar me fan tan mal»? Pero no ting cap címbalo, y per naixó diéume quina voleu de estes atres: ¿tos agradaríe: «Ix a fora que está podat com un mach a la campiña»? Va di la reina:

- No, un atra.

- Pos - va di Dioneo- ; diré: «Doña Simona embotelle embotelle; y no es lo mes de octubre». La reina, rién, va di:

- ¡Ah, en mala hora!, Cántan una de bona, si vols, que no volem eixa. Va di Dioneo:

- No, Siñora, no tos enfadéu, pero ¿quina tos agráe? Men sé mes de mil. ¿O voleu: «Este lo meu nincho, si no lo pic» o «¡Ah, desplay, home meu!» o «Me compraré un gall de sen lires»? La reina entonses, una mica enfurruñada, encara que los demés rigueren, va di: - Dioneo, díxa les bromes y dísne una de bona; y si no, sabrás cóm me enfado. Dioneo, sentín aixó, dixán les bromes, rápidamen de esta guisa va escomensá a cantá:

Amor, la hermosa llum

en que los seus bells ulls me han ferit

an ella y a tú me té ya rendit.

De los seus ulls se mou lo esplendó

en que lo meu cor a cremá se ha ficat

per los meus passán,

y cuán gran fore lo teu valor

lo seu bell rostro me va fé manifest,

lo que, imaginán,

vach sentí que me anabe gigán

tot poder, y que an ella ere oferit,

y esta es la causa de los meus plos ha sigut.

aixina pos, en lo teu criat transformat

estic, siñó, y aixina obedién espero

que me sigues clemén;

pero no sé si del tot ha adivinat

la meua fe sansera y fervén

aquella que la meua men

posseíx, que la pas, si no ha vingut

de ella no vull, y may la hay volgut.

Per naixó, siñó meu, yo te rogo

que, al mostrálay, la faigues tú sentí

lo teu foc al seu costat

per a servím, perque yo en lo teu foc

amán me consumixco, y de patí

me séntigo ya postrat;

y, cuan tú u cregues assertat,

dónali raó de mí com es degut;

que me voré, si u fas, complagut.


Después de que Dioneo, callán, va mostrá que la seua cansó habíe acabat, va fé la reina din moltes atres, sense dixá de alabá mol la de Dioneo. Pero después que part de la nit va passá, la reina, sentín que la caloreta del día habíe vensut a la frescura de la nit, va maná que tots, hasta la jornada siguién, sen anigueren a descansá.

ACABE LA QUINTA JORNADA.