Mostrando las entradas para la consulta presumí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta presumí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 21 de febrero de 2020

Lo agüelo Sebeta: contestán a Ignacio Monreal

Contestán a Ignacio Monreal.

Sé que no ting los coneisiméns nesesaris pa fé be este treball, pero com soc un atrevit y este home me ha fet unes preguntes, es de bona educasió, lo contestáli.
Hu intentaré fe, com sempre que escric, de la manera mes ampla y més clara posible, hasta lo pun de que a algú li paresca un pesat, pero preferisco pasám, abáns de no arribá. Tot dintre dels meus pocs coneisiméns.
Encara que lo treball va dedicat an ell, hu podeu llichí tos los que vullgau, aisí tos enteráu un poc de la manera de pensá del agüelo “Sebeta”. Algúns igual troveu alguna cosa bona de este vell y uns atres igual tos desengañeu de tota eisa considerasió que li teníu.
Los que no estéu al all del asunto, tos preguntareu a qué vé tot asó. Air vach penchá an esta paret una charrada titulada “MILACRES”, si algú no la ha vist y se vol aventurá a llichila, encara está per ahí bais.

Ignacio Monreal me va fé lo siguien comentari:
Preciosa historia, preciosa forma de contarla, preciosas palabras y precioso dibujo. Muchas gracias.
Por favor, ¿de dónde es?
Veo la forma "siat" para siete igual que en Valjunquera. Pero también la forma "guiarra". Esta manera de diptongar (en "ia") no la había visto nunca.
También me sorprende "milacro". Pasa como con otro sustantivo que leo a veces; "palaures".
Esto implica que es anterior al castellano (palabras y milagro) y al catalán (paraules y miracle).
Así en castellano
Parábolas- Palauras - Palavras - Palabras.
Miráculo - Miraglo - Milagro.
En catalán, algo parecido.
Yo no me mereisía tantas alabanses, pero bueno a dingú li amargue un pastel y agrait li vach dí que li contestaría si sabía y podía y en aisó estic.

¿De aón soc? Aquí ñá que aclarí: yo vach naise a Vallchunquera, un poble de la Comarca del Matarraña, del que men vach aná cuan tenía onse añs y ya no hay tornat si no ha segut per vacasións y en los radés añs ni per aisó. Per ley de vida los meus familias més arrimats ya han pasat al atre costat, per no quedám no me quede ni la casa aón me vach criá.
Asó té la seua importansia: lo Chapurriau del que yo men enrecordo es lo dels añs sincuanta-sesanta. Desgrasiadamén en lo tems ha cambiat y penso que no pa bé. Algúns dels que ara están entre los coranta y los sincuanta añs, los ha influit mol lo castellá y ya no sen enrecorden del “dimecres”, diuen “miércoles” y aisí en més palabres. Los que son chovens han resibit la influansia del catalá que ya se enseñe a les escoles y se parle a TV3 y a algúns llibres y agendes que lo Gobiarn Aragonés per vagansia o per falta de interés mos ha disat en mans dels catalans y se va notán, en palabres y chiros.
De asó ñauríe que “donáli les grasies” a don Marselí Iglesias, presidén de la DGA un tems y que los va fé mols regalos als cataláns, per algo a ell li habíen donat lo premio “Estel” de “Estel y Boira” catalá, son premios que se donen als que creuen que defenen o insulten a eisa llengua. (Qui vullgue més informasió pot escarbá a Internet).
Entonses al meu cap lo poc que quede del Chapurriau ve de aquells tems. Al 2017 vach entrá a la paret “Yo Parlo Chapurriau”. Ting que agraí a Ramón Guimerá que me va animá a escriure. Y vach escomensa a feu. Com no ñabíe gramática yo escribía y escric, igual com hu pronunsio, aisí hu hay fet sempre y ya no cambiaré.
Vach fé moltes charrades y la chen me va seguí, animats per veure, per llichí la nostra llengua, com se llichíe lo castellá o lo catalá. La nostra manera de parlá se podíe escriure, se ESCRIBÍE y se escriu, com cualquier atra llengua y tots mos ham posat entusiasmats, damún ña chen maravillosa que va escribín y algúns hasta en poesía, sense cap vergoña, al ravés en lo cap mol alt y mol be.
No es per presumí pero escribín en Chapurriau, al que algúns tamé li diuen: aragonés oriental, romanse aragonés o referinse als noms dels pobles: maellá, fragatí, fabarol, etc. hay guañat tres premios de la FACAO.
Un amic meu, clavat al mon de les llengües, me va aconsella: vatres, si voleu que la vostra manera de parlá se mantingue, escribiu, escribiu, ESCRIBIU que aisó sempre quede y yo li hay fet cas, dec de portá un sentená de charrades y dos llibres, encara que éstos no se han publicat, deuen sé mol roins, pero están escrits en la meua llengua.
Ting que aclarí que me pase una cosa mol curiosa: desde menut sempre hay discurrit en Chapurriau y si me poso a escriure, les idees, los pensaméns me isen en Chapurriau, no hu sé fe de atra manera. Algúns camíns hu hay fet aisina y llugo hu traduisco al castellá, pero ya no es lo mateis.
Estic orgullós de la meua llengüa, estic convensut que es mol antigua, que ve de aquell aragonés que se va escomensá a parla cuan na naise lo reinat de Aragó. Una mescla del llatí que mos habíen disat los románs y del llemosí que mos habíen portat los fransesos que, convidats per los reis nostres, van vindre a repoblá lo terreno que sels anáe recuperán als moros que mos habíen invadit al siatsens, encara que ara ya la machoría habíen nascut aquí y se consideráen españols, pero eisa es un atra historia.
Cuan vach escomensá a escriure, ñabíe chen nostra catalanisada que sol faé que atacamos dien que escribíem mal, que no teníem gramática y unes atres tontades paregudes. Pero yo, que estic mol agrait a Vallchunquera per haberme disat naise allí, de cap manera volía que eisa chen se ficare en lo meu poble, per aisó me vach inventá un poble: l’Aldea que tamé estaríe a la meua comarca, la del Matarraña y allí pasaríen totes les histories que yo contara. No volía que dingú li fare mal a Vallchunquera, a la meua chen.
Al mateis tems pa doná piau a les histories y a la manera de parlá que yo tenía, me vach inventá tamé a dos persones: lo agüelo “Sebeta” (sería yo an esta edat que ting ara) y “Luiset” (sería yo lo tems que vach pasá al poble). Los dos eren la mateisa persona en dos tems diferéns. Pero la manera de parlá estáe chustificada.
No teníem gramática, ni falta que mos faé. Los cataláns van esta sentenás de añs sense tíndrela y no los va pasá res.
Natres tením una particularidat: estém mol estesos a un tros mol estret, pero que va desde Huesca, pasán per Saragosa, hasta Teruel a la bora de Castelló. Casi a cada poble se parle la mateisa llengüa pero a tots ñá palabres diferantes. O sigue que algunes coses tenen un nom diferén según al poble que estigues. Posíblemen aisó se degue a les influansies que cada lloc ha tingut. (Lo tems que van está los moros, los maestres que han tingut, los notaris, los veins que han vingut de fora, etc.)
Algunes persones de les nostres están empeñats en fé una gramática, yo estic en contra. La nostra riquesa es la diversidat de palabres y encara aisí al remat tots mos enteném. No podém fé lo mateis que Pompeyo (que damún no ere catalá, sino cubano) que va ficá la manera de parlá de Barselona, lo “barseloní”, per damún de tots los atres que, com pase a la nostra tiarra, se parláen als diferens pobles, acotolán als demés.
Ara ñá molta chen que a Cataluña, están intentán trová, recuperá les palabres que abáns parláen los seus agüelos, podéu rebuscá a internet y tos donareu cuenta.
Yo si ting que aplicá una regla en un momén donat, preferisco aplicá la gramática castellana me es més fásil y lo meu cap la té més prop que la catalana que damún, per rabia cap a tot lo que significare España, se van mirá en la fransesa.
No sé lo tems que me quede, pero no vull cap de gramática, los demés podéu fé lo que vullgau, no vull tindre res que veure en acotolá o piarde una sola palabra de cualquiere dels pobles que parlen la meua llengua, lo Chapurriau. Respeto mol a la chen que la parle: unes coranta mil persones, encara que algunes estiguen envenenades per lo catalá. Ting la milló gramática del mon, ting lo meu cap que me dicte les idees, los sentiméns que me isen del cor.

La forma ia:
Cuan yo era menut lo parlá del meu poble ere mol amorós, mol dols; a eisa manera ñá algúns filólogos que li diuen apichat y se deu de pareise mol a com ha evolusionat lo valensiá a algúns pobles de Valensia. Yo intento escriure en aquell parlá, no hu se fe de un atra manera. Encara més, intento ficá, als meus treballs, les palabres de aquells añs que me venen al cap; cuan més estrañes o espesials milló. Hu fach pa que no se olvidon, pa la chen de esta paret, pa que la gran sen enrecordo y la chen chove les deprengue.
Esta corren, lo apichat, al pareis ve desde un tros de Valensia, pase per Castelló, algún poble de Teruel, a la bora de Castelló, Vallchunquera, Maella (encara que aquí se complique un poc, perque tenen siat o vuit vocals), y algún poble més que se me escape.
Vull que la meua llengua no se mórigue, es la historia de la meua tiarra, es la sang de la meua chen, de la que sen ha anat, de la que ñá y de la que vindrá. Los fills ham de se agraíts a la nostra mare, a la nostra tiarra, a la nostra llengua, crec que tot lo mon hu entendrá.
Per la influansia del castellá, ñá moltes palabres derivades de eisa llengua; les castellanes se han empleat com a Chapurriau, a voltes cambián lletres la e, en a; la e en i; la e en ia; la u en o; la c en s; la h en f; la t en d, la g en c, etc., unes atres se ha fet com en lo vascuence, simplemén se empleen les mateises palabres castellanes en forma de Chapurriau.
Ara te pots esplicá lo del ia, posiblemén sigue a causa del apichat, perque a uns atres pobles se seguís empleán la e y natres la convertím en ia.
Es natural que lo valensiá, lo catalá, lo mallorquí y natres (lo aragonés oriental, romanse aragonés o chapurriau) tingám algunes palabres iguals y unes atres que se pareisen, es que som chermáns, tením los mateisos pares, lo llatí y lo llemosí, lo que pase es que més tart cada u ha evolusionat de una manera, en influansies diferantes y mos ham separat, fén cuatre formes de parlá.
Degut a la diversidat ña palabres que a uns pobles se diuen de una manera y a uns atres de un atra, hasta al mateis poble pot pasá aisó, sol sé per la influánsia o contaminasió del castellá o del catalá; aisí tens:
-palaures, palabres, paraules,
-milacre, milagre y hasta miracle, y
-moltes més que anirás veen si mos seguises y hasta pot pasá que a un treball hu escrigám de una manera y lo mateis escritó a un atra charrada hu fico diferén.
Bueno Ignacio, no sé si en tan mun de lletres te has pogut aclarí, ya te hay dit al prinsipi que no sabía si te hu faría fásil, pero si en algo ha vallgut, me alegro y si en algo més te puc achudá, aquí me tens.
Lo que vull que te quedo mol cla es que tot lo que fa este agüelo es per la seua llengüa y fico tot lo interés del mon pa que la chen la entengue y pugue seguí mols añs més parlanse a esta part de Aragó; lo puesto aón está l’Aldea, la meua tiarra y tamé lo meu COR.
Grasies per llichím.

martes, 23 de enero de 2018

Azanuy , poesía

http://www.azanuy.com/taxonomy/term/13

http://www.azanuy.com/content/cena-de-la-chen-dazanuy-barcelona-paco-mosemportella


Si toz me donaz permiso
tos querria saludá
y di que estigo contento
con tanta chen del lluga
y pa empezá als primeros
que yo queriba nombrá
son Antonio y Tereseta
deIs que han veniu a cená
Que son els mes veteranos
y el queriba resaltá
y a su filla Conchita
que no podeva faltá
José María de Colls
que no podeba fallamos
que chunto con la señora
tamé son deIs veteranos
y Miguel el de polita
ixe que sabe cantá
a yo me va di Pepita
que ella el va criá
y yo te digo Pepita
que el podrias destetá
que Miguel Angel y César
se tos podrian casá
y tien en cuenta chiqueta
que tindrás a qui criá
Pepita y Raul Augusto
sabez qui tos quiero dí
han veniu con la familia
son de casa Mallotí
Rosendo tampoco mos falla
su chermana Josefina
pa que estiga tot completo
tomé su filla Virginia
y Montserrat de Constante
que tamé sabe cantá
con Rafael que es su marido
no mos podeba fallá
y Luis de Carpintero
con la señora aqui está
y con la chen de Azanuy
sen han veniu a cená
Pepita y Eugenio son
de Pallarol del rincó
Que han veniu con els fillos
chuntos a esta reunió
De casa Mosenportella
no mos han fei fuineta
José María ixe gordo
ni tampoco Esperanceta
y Ana que es mi cuñada
y la Montse y Eduardo
y otra pareja me queda
que son la Pili y Juanjo
el de la Franchovaquera
y de la Mateixa rama
son tomé Angela y Carlos
su mare se diu Pepita
y yo que me digo Paco
y la dona de Roberto
que es filla de Petra y Cayo
y Mari Carmen y el novio
tomé estan entre nusatros
Manolo y María Teresa
ya sabez toz qui son ells
María teresa de Merlli
Manolo de Campurrells
Valentín y María Luisa
que son de casa Manuela
y Marisa con el novio
tomé han Veniu a la cena
Viuen al carré Marracos
a casa Pepi han naxiu
Herminia el fillo y la filla
con nusatros han veniu
José María y la dona
no me acordo com se diu
Pedro y Mercedes tamé
mos acompañan avui
Poquito Faure y la dona
el fillo de Francisquet
y son de casa Faure
del carré del Pilaret
Mariano y Manolita
son bailarins de primera
de casa Ignacia son
no mos fallan a lo cena
Juan y Mari son mol majos
els dos son una hermosura
y cuan vienen al estiu
se están a casa del Cura
Pilar y Armendo que majos
el segundo o el primero
direm de casa Colás
á direm de casa Soguero
Juan Antonio y la señora
de agon es este chiquet
un troz de casa Cordona
y un atro de Manolet
Una pareja mol maja
y tamé mol simpaticas
Pepe y María se diuen
y son de Pedro Benito
son de la Franchovaquera
Fermin tamé Joseret
de una familia mol llarga
eban els mes chovenez
y els dos se van casá
con un parell de chermanas
Fermín se va llevá a Flora
y Joseret a la Juana
Asun y el novio tamé
han veniu aquí a cená
si el an pasat ya van vindre
no mos podeban fallá
Els de casa Colaset
que son bona rafollada
que familia mes unida
y que familia mes maja
José María y la Seni
pa que tos quiero contá
entre els fillos y els choves
deu que sen van apuntá
Miguel de Paulo y la dona
no mos han queriu fallá
y aquí els tenim con nusatros
lo mateix que el on pasat
Violeta y su marido
de Teixidó o de Felip
la mitad de cada casa
y els tenim aquí esta nit
No toz poden presumí
tindre amigos de verdat
yo puedo di que presumo
me teniz que perdoná
queu parlle tanto de yo
y que tol quiera explicá
ells son José y Teresina
als que quiero de verdat
y que aqui mos acompañan
perque han veniu a cená
y tamé han veniu con ells
CarIos y José María
con las donas que se diuen
Ana Rosa y Elvira
Un troz de casa Calistro
y otro de Pepet de Andrés
que vien con dos Valentinas
y que toz saben qui es
Paco solo tos deseo
que tol pasez ben els tres
Dos que tampoco mos fallan
de Palosum Trinidad
Antonio que es de Bayona
tos aprecio de verdat
Mari la del Almuniero
con el marido no fallan
perque quieren a Azanuy
a cená mos acompañan
De serrana Rosalía
de Godoy es el marido
que el an pasat me va di
que ixo teniva que dilo
María Cllusa y marido
tamé han veniu a cená
que el an pasat ya van vindre
y mol ben sel van pasá
Josefina y el marido
que no mel quiero olvidá
es de casa Palosum
que está pel suelo el llugá
Carmencita de la Sierra
Carmencita de Portella
y su marido Francisco
tamé han veniu a la cena
Enrique Cozme y señora
mos han veniu mol cargaz
coma cuan llegan els reys
que han veniu adelantaz
te quiero doná las gracias
per la colaboració
ya se que per Azanuy
es capáz de felo tot
Andres Obis y señora
si no sabez qui es ell
no mes tos tingo que di
fillo de casa Rafel
lo mateix que su chermana
mos acompaña tamé
que esta cena de Azanuy
no se lan queriu perdé
Vienen chuntas a la cena
que per ixo son chermanas
son Montserrat y Julieta
y fillas de casa Juana
La Tere y Gloria de Faure
que tamé dim del chalet
a esta cena de Azanuy
han queriu vindré tamé
y Mercedes la chermana
y Pepita y el marido
que tamé mos acompañan
a esta cena de amigos
José Luis el de Roles
con la señora ha veniu
que igual que toz nusatros
sen acordan de Azanuy
Tamé viene con el marido
Elvireta Patatá
que a esta cena de Azanuy
tamé yan queriu está
De una manera especial
yo queriba saludá
als que han veniu de Azanuy
con nusatros a cená
Joaquin de faro y Paquita
ya van vindre el an pasat
enguan han tornau a vindre
y Joaquin mos cantará
Enrique de Chafandin
y Anita que tal estaz
mos en feito mol contentos
perque mos acompañaz
Aurora y Alberto son
ixes del cabo llugá
que son de casa Lorenza
tamé vienen a cená
con su filla Margarita
que no ya queriu faltá
María Dolores repite
que va vindre el an pasat
y Teresita Portella
que no se dixa escapá
y ben contestos estam
de que vingas a cená
Ramón de Roles tamé
con Pilarin no mos fallan
y toz estam mol contentos
que tamé mos acompañan
José María y Hortensia
tamé ez veniu del llugá
y els que vivim aqui
ixo el sabem apreciá
y toz estam mol contentos
per que ez veniu a cená
Yo tos demano perdón
si me queriz perdoná
perque estes versos que he escrito
man salliu tan mal farchaz
pero ya tos puedo di
que ye posau voluntad
y que no el faré may mes
¿verda que me perdonaz?


FIN


domingo, 14 de abril de 2024

Lexique roman; J, Ja - Jaune

J

J, s. m., dixième lettre de l'alphabet, j. La lettre J n'existait pas expressément dans l'alphabet roman: néanmoins comme la lettre I avait la double valeur d'une consonne et d'une voyelle, j'ai cru devoir, pour plus de clarté, séparer les mots qui commencent par l' I voyelle de ceux qui commencent par l' I consonne, et employer pour l'impression de ces derniers le signe adopté dans tous les dictionnaires modernes. 

Le passage suivant des Leys d'amors autorise à faire cette division: Aquestas letras I et U tenon loc de consonans, can en lo comensamen de motz son ajustadas am las autras vocals, o am lors meteyshas; aquo meteysh fan el mieg de dictio. Leys d'amors, fol. 3. 

Ces lettres i et u tiennent lieu de consonnes, quand au commencement des mots elles sont ajoutées avec les autres voyelles, ou avec elles-mêmes; elles font de même au milieu d'un mot.


Ja, adv., lat. jam, déjà, désormais, incessamment.

Ja m vai revenen

D' un dol e d' un' ira 

Mos cors.

Giraud de Borneil: Ja m vai.

Déjà mon coeur me va revenant d'une douleur et d'une tristesse.

Aisi ja l' en penra merces. 

Hameus de la Broquerie: Quan reverdeion. 

Ainsi désormais lui en prendra merci. 

ANC. FR. La nouvelle estoit jà tout partout espandue. 

Adam de la Halle, Chron. métr., v. 137.


- Jamais.

Ja non er, ni anc no fo 

Bona dona senes merce.

Giraud le Roux: Auiatz la.

Jamais ne sera, ni oncques ne fut bonne dame sans merci.

Ja no serai 

Jauzens ses vos, ni benanans. 

P. Raimond de Toulouse: Pus vey.

Jamais je ne serai joyeux sans vous, ni heureux. 

Partirai m' en donc ieu? Non, ja. 

Peyrols: Manta gens. 

M'en séparerai-je donc moi? Non, jamais. 

ANC. FR. Ne jà si grant dun ne dunast 

K' asez petit ne li semblast.

Roman de Rou, v. 7587. 

Lequel traicté n'a esté par moi enfraint ne jà ne sera.

Monstrelet, t. II, fol. 19. 

Ils viennent pour jouer, mais ils ne joueront jà. 

Poisson, Comédie des Femmes coquettes. 

CAT. Ja. ESP. Ya. PORT. Ja. IT. Già. (chap. Ya.)

- Conj. Jà soit que, jà soit ce que, bien que, quoique.

Ja no m' ametz, totz temps vos amarai.

Arnaud de Marueil: Aissi cum li. 

Bien que vous ne m'aimiez, toujours je vous aimerai.

- Conj. comp. Ja zia que non pogues anar mas per la voluntat de Dieu.

Liv. de Sydrac, fol. 49. 

Bien qu'il ne pût aller que par la volonté de Dieu. 

Ja sia so que uchaisos de persecutio cesse, paz a ades so martyri.

Trad. de Bède, fol. 81. 

Jà soit ce que occasion de persécution cesse, la paix a incessamment son martyre.

Ja sia aisso que elhs no se pessavo ges que elh agues entendut. Philomena.

Jà soit ce qu'ils ne s' imaginaient point qu'il eût entendu.

Jacia aisso que no lho diguo. Liv. de Sydrac, fol. 40. 

Jà soit ce qu'ils ne le disent. 

ANC. FR. Jaçoit ço ke li dus laidement li forfist. 

Roman de Rou, v. 2951.

Jà soit ce que pas ne desserve 

Vostre grâce par mon servir.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 508. 

ANC. CAT. Jatsia. IT. Già sia ciò che.

Senyora Reyna final resposta de hoc o de no e ab aquella expedirnos de continent los dits consellers digueren hirien fer de tot aço a la dita Senyora Reyna relacio.

- Adv. comp.

Que d' aras e de ja els abandonen totz lors bens. 

Chronique des Albigeois, col. 91. 

Que d'ores et déjà ils abandonnent tous leurs Biens. 

IT. Di già.

2. Jasse, Jace, adv., toujours.

Cal que m fassatz, o mal o be, 

Vos am e us amarai jasse.

Arnaud de Marueil: Totas bonas. 

Quoi que vous me fassiez, ou mal ou bien, je vous aime et vous aimerai toujours.

Sieus sui e sieus serai jasse.

Peyrols: Atressi col. 

Sien je suis et sien je serai toujours. 

- Adv. comp.

Car qui un jorn pert de joi ni de be, 

Ja recobrar no'l poira en jasse.

Palais: A dreit fora. 

Car qui perd un jour de joie et de bien, jamais ne le pourra recouvrer à toujours.

De lieys prenc comjat per jasse.

P. Cardinal: Ben tenh per. 

D' elle je prends congé pour toujours.

3. Jadis, adv., jadis, autrefois.

La vida s' atrobet en un temple jadis. V. de S. Honorat. 

La vie se trouva en un temple jadis.

4. Jamais, adv., lat. jam magis, jamais.

Auiatz la derreira chanso

Que jamais auziretz de me.

Giraud le Roux: Auiatz.

Écoutez la dernière chanson que jamais vous entendrez de moi.

Perdud' ai la bellazor

Dona qu' anc fos ni er jamais.

Gavaudan le Vieux: Crezens, fis.

J'ai perdu la plus belle dame qui oncques fut ni sera jamais.

CAT. Jamay, jamès. ESP. Jamás. PORT. Jámais. IT. Giammai.
(chap. May, may mes.)


Jacenti, s. m., lat. hyacinthus, hyacinthe, pierre précieuse. 

Lo XI, jacentis, lo XII, amatistz. Trad. de l'Apocalypse, c. 21. 

Le onzième, hyacinthe, le douzième, améthyste.

2. Jacint, s. m., hyacinthe, pierre précieuse.

Jacint es peyra precioza. Eluc. de las propr., fol. 188. 

Hyacinthe est pierre précieuse.

- Hyacinthe ou jacinthe, plante.

Jacint es herba ab flor de color celesta. Eluc. de las propr., fol. 211.

Jacinthe est herbe avec fleur de couleur céleste. 

CAT. Jacint, jacinto. ESP. PORT. (chap.) Jacinto. IT. Giacinto, iacento.


Jactar, v., lat. jactare, vanter.

Jacto se e se bobanso de lur paratge. 

Lo Farizieus que se jactava de sos bes. V. et Vert., fol. 34 et 87. 

Se vantent et s' enorgueillissent de leur noblesse. 

Le Pharisien qui se vantait de ses biens. 

ANC. FR.

O mines, jactez-vous de renverser par terre 

Les bastions, les tours, et les murs plus espais. 

Du Bartas, p. 471.

CAT. ESP. PORT. Jactar. (chap. jactá, jactás: yo me jacto, jactes, jacte, jactem o jactam, jactéu o jactáu, jacten; jactat, jactats, jactada, jactades. Significat paregut a presumí, vanagloriás, chulejá, pressiás, alabás, ufanás, alardejá, pavonejá, fanfarronejá, farolejá, gallardejá.)

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

1. Jactancia, Jactansia, s. f., lat. jactantia, jactance.

Jactancia, cant hom se jacta e gaba se meteys. V. et Vert., fol. 8.

Jactance, quand on se vante et prône soi-même. 

Mostra sos faiz ab jactansia. Trad. de Bède, fol. 28. 

Montre ses actions avec jactance.

CAT. ESP. PORT. Jactancia. IT. Iattanzia, giattanzia. (chap. Jactansia, jactansies.)

3. Jactansa, s. f., jactance.

Jactansa, es cant hom si meteysh lauza e gaba. Leys d'amors, fol. 119. Jactance, c'est quand on se loue et prône soi-même.

IT. Iattanza.

4. Jactacio, s. f., lat. jactatio, jactance, parade, présomption.

Poestaz del diable non es pas en sa jactacio, mas en la toa voluntat.

Trad. de Bède, fol. 60.

La puissance du diable n'est pas en sa présomption, mais en la tienne volonté.


Jafar, v., plaisanter.

Qui l' autrui jafa e gabeya.

Arnaud de Cotignac: Mout dezir. 

Qui autrui plaisante et raille.


Jangar, s. m., marécage, lieu où croît le jonc.

De bosc et de jangar qui es en la deita parropia (parroqia, parroquia).

Tit. de 1422. Bordeaux, bibl. Monteil. 

De bois et de marécage qui est dans ladite paroisse.

(chap. Junquera, com Valjunquera, Valljunquera, Valchunquera, Vallchunquera. ESP. Juncal, juncar, juncada. Jonquera, Junquera, en Gerona.)

Si no hi ha referéndum em declaro en vaga de fam

Jangla, s. f., médisance, babil, caquet, facétie.

Dison las chuflas et los gaps e truphas e janglas per mays far de offenda. V. et Vert., fol. 22.

Disent les moqueries et les railleries et dérisions et facéties pour faire plus d'offense.

2. Janglaria, s. f., médisance, moquerie, bavardage, coquetterie.

Per que lurs vils janglaria 

No m deuria tener dan.

B. Zorgi: L' autr' ier. 

C'est pourquoi leur vile médisance ne me devrait causer dommage.

ANC. FR. Tous jors les avoit diffamés

Vers jalousie et tous traïs... 

Cele aimoit trop sa janglerie.

Roman de la Rose, v. 14772. 

Se tu veux sçavoir dont est source telle janglerie mensongère.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 317.

3. Janglosia, s. f., moquerie, raillerie, médisance, bavardage, coquetterie.

Ill vostra janglosia, 

Don vos faiz escarnir, 

Me desplaz chascun dia.

Garin d'Apchier: Veillz Comunal. 

Le votre bavardage, pour lequel vous vous faites railler, me déplaît chaque jour.

4. Janglaire, Janglador, s. m., moqueur, railleur, médisant, bavard, babillard.

Si hom janglaire te demanda alcun ben, tu ti taz. Trad. de Bède, fol. 80.

Si homme médisant le demande aucun bien, tu te tais.

Rescon e cel mon joy als jangladors.

Pons de Capdueil: Per joy d'amor. 

Je cache et cèle mon bonheur aux bavards. 

Amors! janglador 

Solon virar joi en plor.

B. Zorgi: L'autr'ier. 

Amour! les médisants ont coutume de changer la joie en pleur. 

ANC. FR. Si jangleur u si losengier

Le me volent à mal turner. Marie de France, t. 1, p. 48.

Tant refraignit alors sa parolle que icelluy jangleur se taisa. 

G. Tory, Trad. des Politiques de Plutarque, fol. 29.

5. Janglos, Ganglos, adj., moqueur; railleur, médisant, bavard, babillard.

Bona dompna, si mal parlier janglos 

Nuill destorbier volon metre entre nos.

Lamberti de Bonanel: Al cor.

Bonne dame, si mauvais parleurs médisants veulent mettre entre nous quelque trouble.

Homes janglos e de solatz, 

Per donar gaug et alegrier.

Nat de Mons: Al bon rei.

Hommes railleurs et de soulas, pour donner joie et allégresse.

Te deu meins offendre ganglos enemics que tazens. Trad. de Bède, fol. 2. Te doit moins offenser ennemi bavard que se taisant. 

Substantiv. Li lauzengier e li enoios

M' enoian molt e li janglos. 

Le Moine de Montaudon: Amicx Robert. 

Les médisants et les ennuyeux et les moqueurs m'ennuient beaucoup. ANC. FR. Plus les en voi jenglos venir 

Que n'est estorniax en jaiole. 

Fables et cont. anc., t. II, p. 385.

6. Janglar, v., railler, se moquer, médire, bavarder, babiller.

Per so que us puescan janglar, 

Volran auzir vostre cantar.

P. Vidal: Abril issic. 

Afin qu'ils vous puissent railler, ils voudront ouïr votre chanter.

Aquilh que l' auzo l'en janglo, e lhi bufon en la barba

Liv. de Sydrac, fol. 103. 

Ceux qui l' entendent l'en raillent, et lui soufflent dans la barbe.

ANC. FR. Ne mie jangler à la gent

Qu'il trovera par les cemins.

Roman du Renart, t. III, p. 31. 

Si janglast là quanqu' il vosist...

Ains jangle tout quanqu' ele pense. 

Roman de la Rose, v. 7419 et 13660.

7. Jangluelh, Janguel, Janguoil, Janguoilh, s. m., médisance, moquerie, caquetage, bavardage.

Ab ensenhamen, ses jangluelh,

L' es dada beutat ab valor. 

Guillaume de Cabestaing: Aissi cum selh. 

Avec science, sans caquetage, lui est donnée beauté avec mérite.

Ben laus que s gart de janguelh. 

P. Raimond de Toulouse: Pos lo prims. 

J'approuve bien qu'il se garde de médisance.

8. Janguelhar, Jangloillar, Jangolar, v., médire, railler, caqueter. 

Totz temps la vuelh onrar et obezir 

E car tener, qui s vuelha s' en janguelh. 

Deudes de Prades, Ben ay' amors.

Toujours je veux l'honorer et lui obéir et la tenir chère, qui se veuille en médise.

- Grogner.

Cas non pot layrar ni japar ni jangolar. V. et Vert., fol. 71.

Chien ne peut aboyer ni japper ni grogner.


Januer, Januier, s. m., lat. januarius, janvier.

Januers es prumiers de totz, 

E sapchas que om figura 

Januer en la penchura 

Ab doas caras.

Brev. d'amor, fol. 46. 

Janvier est le premier de tous, et sachez qu'on représente janvier en la peinture avec deux faces.

El mes de januier. Cat. dels apost. de Roma, fol. 150.

Au mois de janvier. 

CAT. Janer. ESP. Enero. PORT. Janeiro. (chap. Giné.)

2. Genovier, Genoyer, Jenovier, Jenier, s. m., janvier. 

La XVIII canso d' En Giraud Riquier, facha en l'an MCCLXXVI, en genovier. Titre de la pièce de G. Riquier: Ogan no. 

La dix-huitième chanson du seigneur Giraud Riquier, faite en l'an 1276, en janvier.

L' octan vers d' En Giraud Riquier, l' an MCCLXXVI, en jenier.

Titre de la pièce de G. Riquier: Karitatz.

Le huitième vers du seigneur Giraud Riquier, l'an 1276, en janvier.

El mes de genoyer.

G. Riquier: Als subtils.

Au mois de janvier.

IT. Gennaio, gennaro.


Jap, Jaup, s. m., jappement, aboi, cri.

Lur feron far Turc mant crit e mant jap.

Durand, tailleur de Paernes: En talent.

Leur firent faire les Turcs maint cri et maint aboi.

Non tem glat ni crit ni jaup de gossa.

Guillaume de Berguedan: Amicx. 

Je ne crains glapissement ni cri ni jappement de chienne.

(chap. Clapit, clapits.)

2. Japar, v., japper, aboyer.

Negus cas non pot layrar ni japar. V. et Vert., fol. 71.

Nul chien ne peut aboyer ni japper.

(chap. Clapí: cuan lladre un gosset, o un gos se fa mal.)


Jaques, s. m., jaques, sorte de monnaie des rois d'Aragon.

Los mieus jaques

Si mesclaran ab lor tornes.

Pierre, Roi d'Aragon: Peyre.

Les miens jaques se mêleront avec leurs tournois.

ANTÓN EITO MATEO, aragonés, catalán, luengas d´Aragón

(chap. Sou, sueldo, solido jaqués, de Jaca, moneda jaquesa. 

Jaques, Jacques, Jaume, Jacme, Jacobus, Iacobus, Jaime, Xacobo, Jacobo, Iaymes, Iavmes, Jaymes, Iaumes, Santiago, Thiago, va sé lo fill de Pedro II. Tornes ere la moneda tornesa.)

Nos Don Iavmes por la gta (gratia, gracia) de dius, (dios) rey daragon "et" (símbolo que parece un 7) de mauiorgas (no leo exacto lo que pone, Mallorcas) et de ualentia (parece ualen+letra pi+a), conte de barçalona et de urgel et seynnor de montperler, Montpellier....  (Montis Pesulani)


Jardin, s. m., goth. garten, jardin.

Voyez Aldrete, p. 361, et Mayans, t. I, p. 223.

Quant estei en aquels bels jardis, 

Lai m' aparec la bella flors de lis.

Giraud de Borneil: Ar ai gran. 

Quand je fus dans ces beaux jardins, là m' apparut la belle fleur de lis. Prov. Bon frug eys de bon jardin.

Marcabrus: Dirai vos. 

Bon fruit sort de bon jardin.

- Pelouse, gazon.

Del caval lo trabuca, e chay sus los jardis. Roman de Fierabras, v. 344. Le renverse du cheval, et il tombe sur les gazons. 

CAT. Jardí. ESP. Jardín. PORT. Jardim. IT. Giardino. (chap. Jardí, jardins; vergé, vergés.)

2. Giardina, s. f., jardin.

La retindida 

Que fai per mieg la giardina. 

P. Raimond de Toulouse: Pos lo prims. 

Le retentissement qu'il fait parmi le jardin.


Jarlet, s. m., jarlet, sorte de poisson. 

Les Statuts de Marseille, p. 587, portent: Sardini, jarreti, sercleti, boguae, etc.

Tireron la ret contra lor;

Non troban buga ni jarllet.

V. de S. Honorat.

Tirèrent le filet vers eux; ne trouvent bogue ni jarlet.

Lo agüelo y lo Mar.


Jarra, Guarra, s. f., jarre, vase. 

Voyez Muratori, Diss. 33.

Jarra ni bacin 

No fos plen d' oli bon e fin.

V. de S. Honorat.

Jarre ni bassin qui ne fût plein d'huile bonne et fine.

Aissi com sel c' atrob' en son labor

Una guarra, don se cre certamen 

Sia plena d' aur.

B. Carbonel: Aissi com sel.

Ainsi comme celui qui trouve en son labeur une jarre, dont il croit certainement qu'elle soit pleine d'or.

CAT. Gerra. ESP. PORT. Jarra. IT. Giara. (chap. Jarra, jarres; engerra, engerres són mes grans.)

2. Jarreta, s. f. dim., petite jarre.

Que l' oli crec de la jarreta. V. de S. Honorat. 

Que l'huile de la petite jarre augmenta.

(chap. Jarreta, jarretes. Se pronunsie en la j de jota, jarabe, jirafa, etc.)


Jaseran, s. m., jaseran, cotte de maille, sorte de cuirasse.

L' ausbercs fon jazerans, l' elms de cartiers.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 54.

Le haubert fut un jaseran, le heaume de quartiers.

ANC. FR. Lui Xe sans plus, sans vestir jazeranz.

Vie de Bertrand Du Guesclin, t. I, p. 71. 

Ocire le quida parmi sun jacerant. Roman de Horn, fol. 19. 

ESP. Jacerina. IT. Ghiazzerino.

Au sujet de ce mot, il est à remarquer que l'adjectif espagnol jacerino signifie dur comme l'acier.


Jaspi, s. m., lat. jaspis, jaspe. 

Jaspis porta am castetat... 

Jaspis a vertut essamen

Que femna fai al efantar 

Plus leugieiramen deslieurar.

Brev. d'amor, fol. 40. 

Porte jaspe avec chasteté... Jaspe a aussi la vertu qu'il fait plus facilement délivrer la femme pour enfanter.

De la virtut de jaspi en si encastrat confortatiu. 

Eluc. de las propr., fol. 184.

Confortatif de la qualité du jaspe enchâssé en lui.

ANC. ESP.

Y son las buenas piedras jaspis, è diantes (diamantes).

Poema de Alexandro, cop. 261.

CAT. Jaspi, jaspe. ESP. MOD. PORT. (chap.) Jaspe. IT. Iaspide.

CAT. Jaspi, jaspe. ESP. MOD. PORT. (chap.) Jaspe. IT. Iaspide.


Jaune, adj., jaune.

Qui a la cara... magra e jauna. Liv. de Sydrac, fol. 127.

(chap. Qui té la cara... magra (prima) y groga.)

Qui a le visage... maigre et jaune.

Substantiv. Lo blanxs e 'l jaunes del uov. Liv. de Sydrac, fol. 45.

(chap. Lo blanc y lo groc del ou; clara, yema.)

Le blanc et le jaune de l'oeuf.