Mostrando las entradas para la consulta plena ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta plena ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 13 de febrero de 2024

Lexique roman; Enap - Endros

 

Enap, s. m., vase, coupe.

Voyez Denina, t. III, p. 53, dissert. d'Abraham, p. 25.

Enaps e copas m'azauta 

Et orjols d'argent e payrols.

Bertrand de Born: Anc no s pot. 

Me convient vases et coupes et urnes d'argent et bacins.

D'enaps o d'escudelas II deniers.

Charte de Besse en Auvergne, de 1270. 

De coupes ou d'écuelles deux deniers. 

Beure m fai ab l' enaps Tristan

Amors.

Deudes de Prades: Sitot m'ai. 

L'amour me fait boire avec la coupe de Tristan. 

Par qu'embroc los vers e qu'els mescl' en enap. 

P. Bremond Ricas Novas: En la mar. 

Il paraît qu'il met les vers en broc et qu'il les mêle en une coupe.

ANC. FR. Grans vesseaux d'argent ne hanaps d'or... hennaps dorez à couvercles. Ord. des R. de Fr., 1332, t. II, p. 86. 

Cortois, versez vin en hanap 

Qui n'est de chaine ne de tremble.

Fables et cont. anc., t. I, p. 364. 

ANC. IT. In uno anappo fatto di legno di edera. 

Libro della cura delle malattie, Redi. Ann. al dit., p. 17.

IT. MOD. Nappo.


Enbolsar, v., lat. involvere, envelopper, engloutir.

Enbolset los... en mieg de las aigas.

Abr. de l'Ancien et du Nouv.-Test., fol. 11.

Les engloutit... au milieu des eaux.

CAT. Embolicar. ESP. (envolver) PORT. Embolsar. (chap. embolicá: embolico, emboliques, embolique, emboliquem o embolicam, emboliquéu o embolicáu, emboliquen; embolicat, embolicats, embolicada, embolicades.)

Encastonar, v., enchâsser.

Qui en anel d'aur fai veire encastonar...

Com peira preciosa

Qu'es de gran prez, tan que mielhs s'encastona

En anel d'aur qu'en anel de lato.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Qui en anneau d'or fait enchâsser du verre... 

Comme pierre précieuse qui est de grand prix, tellement que mieux elle s'enchâsse en anneau d'or qu'en anneau de laiton.

Part. pas. Fig. En pretz encastonada.

Serveri de Gironne: En mal. 

Enchâssée en mérite. 

ANC. FR. En or d'Arabie enquestonées.

Roman de Partonopeus, t. II, p. 191.

ESP. Engastonar (engastar). PORT. Encastoar. IT. Incastonare.

(chap. engastá una pedra pressiosa: engasto, engastes, engaste, engastem o engastam, engastéu o engastáu, engasten; engastat, engastats, engastada, engastades.)


Encadastar, v., enfoncer, enchâsser, enclaver. 

Part. pas. Una barra tornadissa... que era encadastada am la cadieyra.

Roman de la prise de Jérusalem, fol. 23. 

Une barre tournante... qui était enclavée avec la chaise.

2. Encastrar, v., enchâsser. 

Part. pas. De la virtut de jaspi en si encastrat confortatiu.

Eluc. de las propr., fol. 184.

Confortatif de la puissance du jaspe enchâssé en lui. 

CAT. Encastar. ESP. Engastar. PORT. Encaixar. IT. Incastrare.


Encaut, s. m., lat. encaustum, encre.

Aquel emplaut

Que er negre a lei d'encaut.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

Cet emplâtre qui sera noir à l'instar de l'encre. 

ESP. Encausto (tinta). IT. Inchiostro.


Encens, Ensens, Ences, Enses, Eces, Esses, s. m., lat. incensum, encens.

Facha l'uferta 

Del encens.

(chap. Feta la ofrenda del incienso.)

Trad. d'un évangile apocryphe. 

L'offrande de l'encens faite.

De suc d'ensens per drap colatz.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

Coulez par drap du suc d'encens. 

Tota la glieysa era plena de fum delhs esses. Philomena.

(chap. Tota la iglesia estabe plena de fum del incienso.)

Toute l'église était pleine de fumée des encens. 

Val eces blanc soven usat. Eluc. de las propr., fol. 85.

Encens blanc souvent employé est bon. 

Senher Dieus, ma orazo sia endressada davan vos ayssi coma enses.

V. et Vert., fol. 88. 

Seigneur Dieu, que ma prière soit élevée devant vous comme encens,

Fig. Orazos d'iraissable es abominaz ences.

Trad. de Bède, fol. 38. 

Oraison d'irascible est abominable encens.

ANC. ESP. Comie el bon ome encenso.

Poema de Alexandro, cop. 2316. 

CAT. Encens (N. E. Encens l'encens : enciendes el incienso). 

ESP. MOD. (chap.) Incienso. PORT. IT. Incenso.

ESP. MOD. (chap.) Incienso. PORT. IT. Incenso.

2. Encessar, Ensessar, Ecessar, v., encenser.

Adoncx feiro aportar ences e encessero lor Dieus.

Liv. de Sydrac, fol. 4. 

Alors firent apporter encens et encensèrent leurs Dieux.

Intret

Ins el temple per ensessar.

(chap. Va entrá adins del templo per a incensá.)

Brev. d'amor, fol. 145. 

Il entra dans le temple pour encenser. 

Zacarias... ecessava l'autar.

Sermons en prov., fol. 31. 

Zacharie... encensait l'autel.

CAT. Encensar. EST. PORT. Incensar. IT. Incensare. (chap. incensá.)

3. Encensier, Essessier, s. m., encensoir.

Crozes, toalhas, encensiers, 

An espessadas per cartiers.

V. de S. Honorat.

Ils ont brisé par morceaux croix, linges, encensoirs.

Lo receubron ab ira ab crotz et ab essessiers.

Guillaume de Tudela. 

Le reçurent avec tristesse avec croix et avec encensoirs.

ANC. FR. Print et vola ung encencier d'or.

Lett. de rém. de 1473. Carpentier, t. II, col. 222.

ANC. ESP.

Las brasas bien ardientes del sancto encensero. 

El Sacrificio de la misa, cop. 119. 

CAT. Encenser. ESP. MOD. PORT. Incensario. IT. Incensiere.


Encestuos, aj., lat. incestuosus, incestueux. 

Crim de nosas encestuosas.

(chap. Crim de bodes incestuoses.)

Coutume de Condom. 

Crime de noces incestueuses. 

CAT. Incestuos. ESP. PORT. IT. Incestuoso. (chap. incestuós, incestuosos, incestuosa, incestuoses, que cometixen o pequen de incesto.)


Enchoatiu, adj., lat. inchoativus, inchoatif, commençant.

La enchoativa es... ieu comensi legir.

Leys d'amors, fol. 73.

L'inchoative est... je commence à lire. 

CAT. Incoatiu. ESP. IT. Incoativo. (chap. incoatiu, incoatius, incoativa, incoatives, que escomense.)


Enclaus, s. m., navire, vaisseau.

Si cum l' enclaus que s'es lieuratz en l'aire 

En la gran mar, e 'l falh son governaire.

Arnaud P. d'Agange: Quan lo temps. 

Ainsi comme le navire qui s'est livré à l'air en la grande mer, et son pilote lui manque.


Enclutge, Encluget, s. f., lat. incus, enclume. 

Cum li martel can fero sus l'enclutge.

(chap. Com los martells cuan ferixen (peguen) damún de la enclusa.)

Leys d'amors, fol. 20. 

Comme les marteaux quand ils frappent sur l'enclume. 

Martel e tenalhas e enclugetz.

Era tan batutz d'u martel sobre una enclugetz.

Liv. de Sydrac, fol. 38 et 105. 

Marteau et tenailles et enclumes.

Était tellement battu d'un marteau sur une enclume. 

CAT. Enclusa. IT. Incudine. (chap. enclusa, es un ferro per a picá la dalla,; en italiá pareix que vullgue di cuña, ya que té esta forma.)


Encobolamen, s. m., du lat. copulatio, empêchement, obstacle.

Ses tot defendemen e ses tot encobolamen del senhor.

Dona aqui fermansa, e fa, ses autre encobolamen, son viatge.

Statuts de Montpellier de 1204.

Sans aucune défense ni sans aucun empêchement du seigneur.

Donne là caution, et fait, sans autre empêchement, son voyage.


Endiadis, s. f., endiadis, figure de grammaire. 

Le mot endiadis, composé des trois mots grecs *gr, ne se trouve pas dans les auteurs anciens. Les écrivains du moyen âge et les modernes s'en servent pour désigner la figure où l'on met deux substantifs au lieu d'un seul suivi d'un adjectif: pateris et auro, pour pateris aureis.

Endiadis es cant hom pauza dos sustantius, etc.

Leys d'amors, fol. 142. 

L'endiadis est quand on pose deux substantifs, etc.


Endivia, s. f., lat. intybum, endive.

Causas infrigidans, aissi cum... endivia am vi agre.

Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Refroidissant les choses, comme... endive avec vinaigre.

ANC. CAT. Endivia. ESP. (chap.) Endibia. PORT. Endivia, endibia. IT. Endivia.


Endros, s. f., des mots grecs *gr, endros, sorte de pierre précieuse.

Endros es pauca peyra totz temps distillant gottas.

Eluc. de las propr., fol. 187. 

Endros est une petite pierre distillant toujours des gouttes.

domingo, 23 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA CUARTA

Landolfo Rúfolo, empobrit, se fa corsario y, capturat per los genovesos, naufrague y se salve sobre una arqueta (cofreplena de joyes pressiosíssimes, y arreplegát a Corfú per una dona, ric torne a casa seua. 

Laureta estabe assentada a la vora de Pampínea; y veénla arribá al triunfal final de la seua história, sense esperá va escomensá a parlá aixina:
Mol grassioses dames, cap obra de la fortuna, segóns lo meu juissi, pot vóres mes gran que vore an algú desde la extrema miséria al estat real elevás, com la história de Pampínea mos ha amostrat que li va passá a Alessandro. Y per naixó, a consevol que sobre la proposta materia de ara en abán novelo, li sirá nessessari contá algo dins de estos límits y no me avergoñiré yo de contá una história que, encara que contingue mol grans miséries, no tingue tan espléndit desenllás. Be sé que, tenín aquella presén, sirá la meua escoltada en menos diligénsia; pero com no puc féu de un atre modo, siré disculpada per naixó.
Se creu que lo litoral desde Reggio a Caeta es la part mes amena de Italia. A la vora de Salerno ña un tall, un acantilat que abánse sobre lo mar al que los habitáns diuen la costa de Amalfi, plena de siudats minudetes, de jardíns plens de llimóns y de fons, y de homes rics y emprendedós en grans empreses mercantils. Entre les siudats ña una de nom Ravello a la que, si avui ñan homes rics, ne ñabíe fa tems un que va sé riquíssim, de nom Landolfo Rúfolo, que, no tenínne prou en la seua riquesa, dessichán doblála o duplicála, va está ell a pun de pédres en ella. Este, pos, aixina com sol sé la costum dels mercadés, fets los seus cálculs, va comprá un grandíssim barco y en los seus dinés lo va carregá tot de mercansíes y va navegá en ell cap a Chipre.
Allí va trobá que habíen arribat atres barcos en les mateixes mercansíes, per lo que no sol va tindre que véndre a baix preu alló que portabe, sino que, per a colocá les seues coses, va tindre casi que tirán algunes, aixina que casi se va arruiná. Y sentín per naixó grandíssima pena, no sabén qué fé y veénse de home riquíssim en poc tems convertit en casi pobre, va dessidí o morí o robán compensá este mal, per a que allí de aon ric habíe eixit no hi tornare pobre.
Y trobán un compradó per al seu barco inméns, en aquells dinés y en los atres que habíe tret de la seua mercansía, va comprá un barquet mes ligero per a piratejá, y en totes les coses nessessáries per an alló lo va armá y lo va carregá, y se va dedicá a apropiás de les coses dels demés, sobre tot dels turcos. En esta faena li va sé la fortuna mol mes benévola que li habíe sigut en comersiá. Potsé en sol un añ va assaltá y robá tans barcos de turcos que se va trobá en que no sol habíe tornat a guañá lo que habíe perdut en lo comérs, sino que u habíe doblat o duplicat. Pel que, enseñat pel doló de la primera pérdua, veén que ya ne teníe prou, se va di an ell mateix que en alló que teníe ya ere prou, y per naixó se va disposá a torná en alló a casa seua. Y en temó del comérs no se va molestá en invertí los seus dinés. En aquell barquet en lo que los habíe guañat, ficán los remos a la mar, va empéndre lo viache de tornada.
Y ya al Archipiélago arribat, se va eixecá per la nit un siroco que no sol ere contrari a la seua ruta, tamé ñabíe una mar mol grossa y lo seu barquet no haguere pogut soportáu, y a un entrán del mar que teníe una isleta se va refugiá, proposánse esperá un orache milló.
An aquella caleta, al poc rato, van arribá en prou faena dos grans naves de genovesos que veníen de Constantinopla, fugín del mateix que Landolfo habíe fugit; y esta gen, vist lo barquet y tallánli lo pas, sabén de quí ere per la fama y cuans dinés teníe, com eren afanosos de perres y avarissiosos, se van disposá a robáli. Y, fen baixá an terra una part de la gen, ben armats en ballestes, los van fé aná a un puesto desde lo que cap persona podríe baixá del barquet si no volíe que les fleches o saetes lo dixáren com un coladó; y ells fénse remolcá per les canoes (chalupes) y ajudats pel mar, se van arrimá al barquet de Landolfo, y en mol poca ressisténsia, en poc tems, en tota la seua chusma y sense pédre un sol home, se van apoderá de tot; y fen vindre a Landolfo a una de les dos naves y agarrán tot lo que ñabíe al barquet, lo van afoná, apresánlo an ell, cubert sol per una pobre jupeta (justillo). Al día siguién, habén cambiat lo ven, les naves van eixecá (izar) les veles, y tot aquell día van navegá; pero al caure la tarde va moure un ven de tronada, y les oles altíssimes van separá a una coca de l’atra. Y per la forsa de este ven va passá que aquella a la que anabe lo pobre Landolfo, en grandíssima forsa prop de la isla de Cefalonia va chocá contra un arrecife y com un vidre asclat contra un muro se va obrí tota y se va desfé en trossets. Los desdichats misserables que an ella estaben, están lo mar plenet de mercansíes que flotaben y de caixóns y taulóns, com en casos pareguts sol passá, encara que oscuríssima la nit estiguere y lo mar grossíssim y abalotat, nadán qui sabíe nadá, van escomensá a agarrás a les coses que sels paraben dabán.
Entre ells, lo pobret Landolfo, que encara que lo día anterió habíe cridat a la mort moltes vegades, preferín viure y torná a casa pobre com se veíe, al vórela tan prop va tindre temó de ella; y com los demés, al víndreli a les máns una fusta que flotabe se va agarrá an ella com una caparra, per si Déu, per a no aufegás, li enviare alguna ajuda. Y puján al tauló com va pugué, veénse arrastrat pel mar y lo ven ara aquí ara allá, se va aguantá hasta lo clarejá del día. Vinguda la llum, mirán al voltán, cap cosa mes que núgols y mar veíe, y un cofre que, flotán sobre les oles del mar, a vegades se li arrimabe. Tenín temó de que aquell cofre lo tombare de un cop y lo faiguere aufegás, sempre que prop de ell veníe, com podíe, en la má, encara que poques forses li quedaben, lo apartabe. Se va desencadená de repén una ráfaga de ven y habén entrat al mar, aquell cofre li va fotre una saxada tan forta que la taula a la que flotabe va volcá y la va tindre que soltá. Va caure daball de les oles y va pugué torná a dal buceján, ajudat mes per la temó que per les forses, y va vore mol alluñada de ell lo tauló. Tenín temó de no pódre arribá an ella, se va arrimá al cofre, que estabe bastán prop, y ficat lo pit a la tapa, com podíe en los brassos lo anabe conduín. Y de esta manera, aviát pel mar ara aquí ara allá, sense minjá, y bebén mes del que hauríe vullgut, sense sabé aón estabe ni vore datra cosa que oles, va aguantá tot aquell día y la nit siguién. Y en son demá, o per grássia de Déu o perque la forsa del ven aixina u va fé, Landolfo, convertit en una esponja, agarránse fort en les dos máns a les vores del cofre va arribá a la playa de la isla de Corfú, aon una pobre doneta rentabe y pulíe los seus cacharros. 


Landolfo, convertit en una esponja, agarránse fort en les dos máns a les vores del cofre va arribá a la playa de la isla de Corfú,
isla de Corfú (clic a la imache per a aná a la wiki - Corfú)

Esta, al vórel vindre, sense distinguí en ell cap forma, tenín temó de alló y cridán va reculá espantada. Ell no podíe parlá y poc veíe, y per naixó res li va di; pero portánlo cap a la terra lo mar, ella va vore la forma del cofre, y mirán después mes fixamen va vore primé los seus brassos damún del cofre, y después va reconéixe la cara y va vore que ere un home. Per compassió moguda, va entrá una mica al mar que estabe ya tranquil y, agarránlo per los pels, an ell y al cofre va arrastrá cap a terra firme, y allí li va desenganchá les máns del cofre, y lo va portá a casa, y al cuidado de ell va ficá a una filla seua. Li van prepará un bañ calén, lo van refregá y rentá en aigua calenta, y va torná an ell la caló y algunes de les forses perdudes; y cuan li va pareixe li va doná una miqueta de bon vi y confitura, y uns díes lo va tindre allí hasta que ell, recuperades les forses, sen va doná cuenta de aón estabe.
A la bona dona li va pareixe que teníe que tornáli lo cofre, que ella habíe salvat, y díli que se buscare la vida; y aixina u va fé. Ell, que del cofre no sen enrecordabe, lo va agarrá, pensán que debíe váldre tan poc que no li serviríe ni per als gastos de un día; y al sospesál, com ere mol ligero, encara va menguá la seua esperansa. Pero lo va obrí después de traure los claus, per a vore lo que ñabíe dins, y va trobá moltes pedres pressioses, encadenades y soltes, de les que algo enteníe. Y veén que teníen un gran valor, alabán a Déu que encara no habíe volgut abandonál, se va reconfortá; pero com en poc tems habíe sigut assaeteat per la fortuna dos vegades, tenín temó de la tersera, va pensá que li conveníe tindre molta cautela per a pugué portá aquelles coses a casa seua; pel que en uns draps, com milló va pugué, embolicánles, li va di a la bona dona que no nessessitabe lo cofre, y que, si li apetíe, li donare un sac y se quedare en ell.
La bona dona u va fé de bona gana; y ell, donánli tantes grássies com podíe pel benefissi ressibit de ella, guardánse lo saquet a la faldeta, de ella se va separá; y va pujá a una barca, va aná a Brindisi y desde allí, de costa a costa se va atansá a Trani, aon, trobán a uns siudadáns seus que eren sastres, per amor de Déu lo van vestí, y los va contá totes les seues aventures, menos la del cofre; y ademés li van dixá un caball y lo van acompañá hasta Ravello aon per a sempre diebe que volíe torná.
Aquí, pareixénli está segú, donánli grássies a Déu que lo habíe guiát hasta allí, va deslligá lo seu saquet, y va vore que teníe tantes pedres y tan valuoses que, venénles al seu preu y encara per menos, ere dos vegades mes ric que cuan sen habíe anat. Y trobán lo modo de despachá les pedres, hasta Corfú va enviá una bona cantidat de dinés, per a pagá lo servissi ressibit, a la bona dona que lo habíe tret del mar; y lo mateix va fé a Trani als que lo habíen vestit; y lo demés, sense voldre comersiá ya mes, su va guardá y va aná gastán hasta lo final dels seus díes.

jueves, 20 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA PRIMERA

Martellino, fen vore que estabe paralític, impedit, tullit, simule curás damún de la sepultura de San Arrigo y, vist lo seu engañ, lo esbatússen; y después de sé pessigat y apresat y en perill de sé penjat, conseguíx escapás.

Moltes vegades passe, mol volgudes Siñores, que aquell que cavile burlás de un atre, y de les coses que tenen que reverensiás, se ha trobat sol en les burles y a vegades per a mal d´ell mateix; per lo que, per a obeí a la Reina y escomensá en una história meua al assunto proposat, vull contátos lo que, primé y después (fora de tota la seua esperansa) mol felísmen, li va passá a un consiudadá nostre.

Ñabíe, no fa encara mol tems, un tudesco a Treviso de nom Arrigo que, sén home pobre, servíe com portejadó a sueldo a qui lay solissitabe y ere tingut per tots com home de Santíssima y bona vida. Per lo que, fore verdat o no, va passá que, al anássen ell als atres, segóns afirmen los trevissanos, que a la hora de la seua mort, totes les campanes de la iglesia mes gran de Treviso van escomensá a soná sense que dingú les tocare. Lo que, tingut per milagre, tots díen que este Arrigo ere san ; y corrén tota la gen de la siudat a la casa aon descansabe lo seu cos, lo van portá com a san a la iglesia majó, portán allí coixos, tullits y segos y demés impedits de consevol enfermedat o defecte, com si tots hagueren de saná al tocá aquell cos. En tanta gentada y tráfec de gen va passá que a Treviso van arribá tres de los nostres consiudadáns, de los que un se díe Stecchi, l´atre Martellino y lo tersé Marchese, homes que, anán per les corts de los Siñós, divertíen a la concurrénsia distorsionánse, parodián, burlánse, imitán a consevol en momos. Estos, no habén estat may allí, se van maravillá de vore pédre lo cul a tots y, sentit lo motiu de alló, van sentí dessichos de aná a vórel y, dixades les seues coses a un albergue, va di Marchese:
- Volém aná a vore an este san, pero per lo que a mí respecte, no vech cóm podrém arribá hasta nell, perque hay sentit que la plassa está plena de tudescos y de atra gen armada que lo siñó de esta terra, per a que no ñague abalot, fa está allí, y ademés de aixó, la iglesia, per lo que se diu, está plena de gom a gom y ya dingú mes pot entráy.
Martellino, entonses, que dessichabe vore alló, va di:

- Que no sigue per ixo, que de arribá hasta lo cos san ya trobaré la manera.
Va di Marchese:

- ¿Cóm?

Va contestá Martellino:

- Te u diré: yo me contorsionaré com un tullit y tú per un costat y Stecchi per l´atre, com si no puguera caminá, me aniréu aguantán, fen com si me voléu portá allí per a que lo san me curo: no ñaurá dingú que, al vóremos, no mos faigue puesto y mos dixo passá. A Marchese y a Stecchi los va agradá lo truco y, sense tardá, eixín del albergue, arribats los tres a un puesto solitari, Martellino se va retórse les máns de tal manera, los dits y los brassos y les cames, y ademés de alló la boca y los ulls y tota la cara, que ere cosa horrible de vore; no haguere ñabut dingú que lo haguere vist que no haguere pensat que estabe paralític y tullit. Y aguantát de esta manera, entre Marchese y Stecchi, se van adressá cap a la iglesia, en aspecte ple de Piedat, demanán humildemen y per amor de Déu a tots los que estaben dabán de ells que los faiguéren puesto, lo que fássilmen obteníen; y respetats per tots y tot lo món cridán: «¡féu puesto, dixéu lloc!», van arribá allí aon estabe lo cos de San Arrigo y, per algúns gentilhomes que estaben al seu voltán, va sé Martellino alsat y colocat damún del cos per a que puguere alcansá la grássia de la salut.
Martellino, com tota la gen estabe mirán lo que passabe en ell, va escomensá, com qui u sabíe fé mol be, a fingí que un de los seus dits se estirabe, y después la má, y después lo bras, y aixina tot sansé va arribá a estirás. Lo que, veénu la gen, tan gran sorollina en alabansa de San Arrigo féen que un tro no hauríe pogut sentís. Ñabíe per casualidat un florentino prop que coneixíe mol be a Martellino, pero que per está aixina contorsionat cuan va sé portat allí no lo habíe reconegut. Éste, veénlo adressat, lo va reconéixe y va escomensá a riure y a di:

- ¡Siñó, fes que li dólgue! ¿Quí no haguere cregut al vórel vindre que de verdat fore un lissiat?

Van sentí estes paraules uns trevissanos que li van preguntá:

- ¡Cóm! ¿No ere éste impedit?
A lo que lo florentino va contestá:
- ¡No u vullgue Déu! Sempre ha sigut tan dret com natros, pero sap milló que dingú, com hau pogut vore, fé estes burles de contorsionás y ficá les postures que vol.

Tal com van sentí aixó, no los va fé falta datra cosa: per la forsa se van obrí pas y van escomensá a cridá:

- ¡Agarréu presso an eisse traidó que se burle de Déu y de los sans, que no sén tullit ha vingut aquí per a insultá al nostre san y a natros fénse lo tullit! Y, dién aixó, li van fótre les máns a damún y lo van fé baixá de aon estabe, y agarránlo per los pels y esgarránli tots los vestits van escomensá a fótreli puñades y puntapéus a mansalva, y no se considerabe home qui no corríe a fé lo mateix.

Martellino cridabe: - ¡Piedat, per Déu!
Y se defeníe cuan podíe, pero no li servíe de res: les potades y cósses que li arreáben se multiplicaben per moméns. Veén aixó, Stecchi y Marchese van escomensá a dis que la cosa pintabe mal; y tenín temó de ells mateixos, no se atrevíen a ajudál, cridán jun en los atres que lo mataren, encara que pensán sin embargo cóm podríen arrancál de les máns del poble cabrejat, que lo haguere estronchinat en tota sertesa si no haguere ñabut un expedién que Marchese va agarrá de repén:

Están allí fora tota la guardia de la señoría, Marchese, lo mes pronte que va pugué sen va aná al que estabe en representassió del corregidó y li va di:

- ¡Piedat, per Déu! ña aquí algú mol roín que me ha furtat la bossa en uns bons sen floríns de or; tos rogo que lo prengáu per a que puga recuperá lo meu. Enseguida, al sentí aixó, una dotsena de soldats van córre cap aon lo miserable Martellino ere esquilat y trasquilat sense estisores y, obrínse pas entre la chusma en lo esfors mes gran del món, tot esbatussat y espentolat lo van traure de entre les máns y lo van portá al palau del corregidó, aon lo van seguí mols que se sentíen ofesos (ofenguts) per nell, y habén sentit que habíe sigut detengut per lladre, van escomensá a di tots que los habíe futut lo estiró tamé a les seues bosses. Sentín aixó lo juez del corregidó, que ere un home áspre, emportánsel apart lo va escomensá a interrogá.
Pero Martellino contestabe fen bromes, com si no fore res está an aquella presó; per lo que lo juez, alterat, fénlo lligá en una maroma li va fé fótre uns bons bots, en ánimo de féli confessá lo que díen per a después penjál. Pero después de vóres en los peus a enterra, preguntánli lo juez si ere verdat lo que contra ell díen, no valénli di que no, va di:

- Siñó meu, estic preparat per a confessátos la verdat, pero féu que cadaú de los que me acusen digue aón y cuán ni hay tret la bossa, y tos diré lo que yo hay fet y lo que no. -
Lo juez ne va fé cridá a uns cuans, la un diebe que lay habíe robat fa vuit díes, l´atre que sis, l´atre que cuatre, y algúns díen que aquell mateix día. Sentín aixó, Martellino va di:

- Siñó meu, tots estos mentíxen en tota la seua boca: y de que yo dic la verdat tos puc doná esta proba, que may había estat an esta siudat y que no estic an ella mes que desde fa poc; y al arribá, per la meua desventura, vach aná a vore al cos san, aon me han trasquilat tan com veéu; y que aixó que dic es sert tos u pot aclarí lo ofissial del siñó que va registrá la meua entrada, y lo seu llibre y tamé lo meu possadero. Per lo que, si trobáu sert lo que tos dic, no vullgáu com éixos homes malvats destrossám y matám.
Mentres les coses estaben en estos termes, Marchese y Stecchi, que habíen sentit que lo juez del corregidó prossedíe contra nell en inquina, saña y rabia, y que ya lo habíe torturat, van tindre molta temó, diénse:

- Mal ham cavilat; lo ham tret de la paella per a fótrel al foc, l´ham tret del foc per a aviál als calius, a les brases. Per lo que, movénse en tota pressa, buscán al amo de la fonda, li van contá tot lo que los habíe passat; de lo que, enriénsen éste, los va portá a vore a un tal Sandro Agolanti que vivíe a Treviso y teníe gran influénsia en lo siñó, y contánlay tot, li van rogá que en ells intervinguere en les hassañes de Martellino, y aixina se va fé. Y los que van aná a buscál lo van trobá encara en camisa dabán del juez y tot desmayat y tremolós perque lo juez no volíe sentí res en lo seu descárrec, y com odiabe als florentinos, estabe completamen disposat a fel ahorcá y no volíe tornál al siñó, hasta que va sé obligat a féu contra la seua voluntat. Y cuan va está dabán d´ell, y li habíe dit totes les coses pel seu orden, va demaná que com suma grássia lo dixare anássen perque, hasta que a Florencia no estiguere, sempre li pareixeríe tindre la maroma al coll. Lo siñó sen va enriure de tal aventura y, donánlos un traje per home, sobrepassán la esperansa que los tres teníen de eixíssen be de tal perill, sanos y salvos sen van entorná a casa seua.


SEGONA

lunes, 10 de junio de 2019

Tomo I, texto XXX, Sperante in Deo Cardona, Alphonsus elnensis episcopus


XXX.
Arch. de la ant. Diput. Cortes de 1405 a 10 parte 2.a fol. 480. 7 de agosto de 1409.

Item die mercurii vesperis dicta septima augusti proxime dicti honorabili et multum prudenti viro Sperante in Deo Cardona consiliario et vicecancellario jamdicti domini regis personaliter constituto in eadem domo capituli monasterii antedicti pro dicta celebranda curia ad quam intervenerunt personaliter congregati. - Reverendus et venerabiles in Christo patres Alphonsus elnensis episcopus etc. etc.
- A la proposicio per part del senyor rey per vos mossen lo vicecanceller feta a la cort ir que fou diluns a V del present mes dagost demanan consell a la dita cort per lo dit senyor posat en gran tristor per la dolorosa nova del senyor rey de Sicilia molt car fill seu sobre la provisio fahedora en los afers e conservacio de Cerdenya e de Sicilia respon la dita cort: que atteses la arduhitat de la materia proposada gran pes perills e dans dels negocis qui subseguir se poden per la mort de dit senyor axi en les dites parts com en lo principat de Cathalunya e en los altres regnes e terres del dit senyor per molts casos ja iminents appar a la dita cort parlant ab humil reverencia del dit senyor que ella sola no dege dar consell en la prossecucio e merits dels dits affers mas quel dit senyor promptament e sens tarda degues per les dites rahons convocar tots sos regnes e terres per via de cort o de parlament general e lavors la dita cort ensemps ab los altres donara son consell esperant en la divinal gracia que sen seguira exalçament a la sua reyal corona e profit a sos regnes e terres. - E suplica la dita cort al dit senyor que placía a la sua reyal magestat de voler estretament e prompta entendre e donar loch en la justicia universal e defensio general e bona reparacio dels greuges del dit principat com en aquestes virtuoses e loables provisions stiga fundamentalment e penys tota la utilitat publica del dit principat: significant la dita cort al dit senyor que per reverencia e honor de la sua alta senyoria e benefici del dit principat ella es presta entendren viceralment e ab cor entes.
- Et predictis sic gestis atque secutis prefatus honorabilis vicecancellarius iterum eadem verba que in scriptis reducere se dixit nunch pro tunch expresse requisivit continuari in processu jam dicto et in fine proxime inserte cedule dicte responsionis necnon et in pede instrumentorum dicta die erina fieri de oblatione preinserte cedule requisitorum per dictum reverendum episcopum elnensem nomine dicte curie in posse discretorum Petri de Ponte et Francisci Fonolledareceptorum: qui reverendus episcopus elnensis eodem nomine post predicta requisivit eadem verba in scriptis reduci et de eisdem dicte curie fieri atque tradi copiam que fuit illico dicte curie concessa per dictum honorabilem vicecancellarium qui nomine et in personam dicti domini regis dictam continuavit curiam ut sequitur.
- Lo senyor rey vos continua la present cort a dema per lo mati en aquest loc mateix.
- Tenor autem cedule dictorum verborum per dictum honorabilem vicecancellarium prolatorum ut superius mencionatur et postea in scriptis redactorum est seriei sequentis.
- Lo senyor rey lo qual los del consell del dit senyor que açi son e yo havem trovat indispost de sa persona per lo cas tribulacio e tristor en que es posat e segons relacio dels metges no es ne sta menys de febre e mestre P. Soler per la dita raho li ha levat lo vi ha vista la resposta que vosaltres en nom de la cort donas anit passada a nosaltres del dit consell e a mi en scrits e es stat fort maravellat daquella com jatssia la dita resposta puxa esser congrua e covinent per medicina cura e plena provisio dels negocis de Serdenya e de Sicilia empero no proveheix ne satisfa al cas e al perill e a la cuyta gran que es necessaria entretant es mostra al present als dits negocis a sostenir: ans seria axi com qui preparaba mediçina e cura al malalt perillos et en article de mort constituhit e no provehia a sostenir lo malalt entretant que la dita medicina se apparellaria de que lo malalt morria e la medicina no poriaapprofitar: perque lo dit senyor vos prega que havent sguart a la sua persona e compassio a la tribulacio en que es posat e a vostra propia naturalesa e a la gran necessitat e cuyta dels affers et al interes gran queus hi va e a les altres rahons quius foren dites a la primera proposicio la qual vos fon feta de paraula en die que noy havia cort vullats entendre diligentment e cuytosa en tractar e consellar al dit senyor quina provisio deu esser feyta entretant e prestament en los dits negocis de Cerdenya e de Sicilia e bestraure al interim qui es molt cuytos e perillos mentres que la plena provisio se tractara es ordenara: com satisfet al dit interim lo dit senyor pus vosaltres li ho conssellets e li donets loch que puga sos regnes e terres ajustar seguira vostre consell. Aço diu per tal com segons hun dels capitols que novellament vos ha atorgats en la cort dins spay de un any qui ara corre no deu lo dit senyor licenciar la present cort ne continuar aquella a mes spay de XV dies sens consentiment de la dita cort. - Mes avant diu lo dit senyor que ell ha entes que alguns se complanyen com lo dit senyor no met primer en lo sosteniment dels dits negocis alcunes monedes les quals se diu quel rey de Sicilia de memoria recordable havia en Serdenya ara en temps de la sua mort e joyes aximateix hoc encara alguns moros catius dels quals se spera bon rescat e axi mateix alcuns presoners jenoveses e altres los quals havian apresonats les sues galeas dels quals semblantment se spera bona finanza et vexella dargent e altres coses quel dit rey son fill que Deus haja havia. E com lo dit senyor entena que es rahonable cosa que ell de si mateix hi meta les dites coses e encara castells e lochs seus ey faça tota cosa factible mana queus sia dit e offer lo dit senyor que vosaltres prenents carrech del sosteniment dels dits negocis a aço quey sia necessari per al present e interim totes les dites coses vinguen en ma de vosaltres per peu e seguretat que ço ques haura e exira de les dites coses se convertesca en ço que despendrets. E com la necessitat sia gran lo dit senyor vos fara liurar les dites coses encontinent no contrastant qualsevol particular disposicio feta per lo dit rey son fill de les dites coses o dalcunes daquelles: com lo dit senyor fara raho aquella que sia tengut a qualsevol persones qui dret se donen en aquelles o alcunes daquelles on tengut hi sia per disposicio o gracia feta a ells per lo dit son fill: e aço es aparellat lo dit senyor de metra en execucio realment e de feyt encontinent en la primera tramesa e metra les dites coses en ma daquelles persones que vosaltres hi volrets diputar. - Mes avant diu lo dit senyor sobre lo capitol de la dita vostra resposta ab la qual li supplicats que vulla entendre e provehir al feyt de la justicia e de la defensio universal e a la provisio dels greuges: que be sabets com ell diverses vegades vos ha ofert segons apar en lo proces de la cort que jatsia pertangues a ell provehir a la justicia e a les altres coses dessus dites que a ell plahiadespullarsen e donar poder a certes persones per ell e per la cort elegidores les quals sens consultar e referir provehissena la justicia e aximateix als greuges e aço ha continuat e instat e request diverses vegades segons apar en lo dit proces e de present vos en requerex. E tro vuy no ha stat ne sta ne stara daci avant per ell ne per la sua part que en los dits feyts no sia procehit enantat e concluit complidament: ans ha stat en lo passat per la cort qui la dita justicia no li ha encara offerta ne poguda offerir perque de aquestes coses nol calia nel cal solicitar ne instar com sia stat e sia prest de present de donar fi e conclusio a aquelles.

jueves, 9 de mayo de 2024

Lexique roman; Lum - Sobreluminos


Lum, s. m., lat. lumen, lumière, luminaire.

Entre lum et lutz no a autra diferensia, sino que lutz es plus general que lum, quar tot lum es lutz, mas tota lutz no es lum. 

Eluc. de las propr., fol. 120.

Entre lumière et clarté il n'y a autre différence, sinon que clarté est plus générale que lumière, car toute lumière est clarté, mais toute clarté n'est pas lumière.

Plus son ardens non es lums en lanterna. 

Alb. Caille: Aras quan. 

Plus sont ardentes que n'est lumière en lanterne. 

N' art lums de cer' e d' oli.

A. Daniel: Ab guai. 

J'en brûle lumières de cire et d'huile. 

De toutas e de rezendas 

Fai sos dos e sas esmendas, 

Sos lums e sas oferendas.

P. Cardinal: Qui ve gran. 

De toltes et d'exactions il fait ses dons et ses réparations, ses luminaires et ses offrandes. 

Fig. Lo cars miralhs, qu' es lums de salvamen. 

Guillaume de S. Didier: El temps quan. 

Le cher miroir, qui est lumière de salut.

Rei glorios, verais lums e clardatz.

Giraud de Borneil: Rei glorios. 

Roi glorieux, vraie lumière et clarté.

- On a dit des chrétiens: 

Siatz filh de lum. Fragment de trad. de la Passion. 

Soyez fils de lumière.

CAT. Llum. ANC. ESP. Lumbre (luz y derivados). PORT. IT. Lume. 

(chap. Llum, llums; claridat, claridats.)

2. Lumeira, Lumera, Lumneira, Lumneyra, Lhumnieyra, s. f., lumière, flambeau.

A la lumeira,

Es plus temsutz que laire.

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seign' En.

A la lumière, vous êtes plus craint que larron.

La nueg donet lumneyras, las estelas luzens;

Et al jorn, lo solelh.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

A la nuit il donna (pour) flambeaux, les étoiles luisantes; et au jour, le soleil. 

Fig. Darz d' acer voill que ill pertus la pansa,

E brocas voill que il tragan la lumera.

Lanza: Emperador avem.

Je veux que dard d'acier lui perce la panse, et je veux que broches lui arrachent la lumière. 

La veraya lhumnieyra que Dieus es. Livre de Sydrac, fol. 98.

La véritable lumière qui est Dieu.

ANC. ESP.

Luego que el sol yex a la ora primera, 

Luego las estrellas pierden toda lumnera. 

(N. E. yex : sale : ix.)

Poema de Alexandro, cop. 1166. 

ANC. CAT. Lumera, lumiera. ESP. MOD. Lumbrera. PORT. Lumieira. IT. Lumiera. (chap. Flama, flames; lumbrera, lumbreres : iluminat, iluminats, iluminada, iluminades; inteligén, inteligens, inteligén o inteligenta, inteligentes.)

3. Luminaria, Lumenaria, s. f., luminaire.

Foron fachas luminarias, so es lo solelh e la luna.

Hist. abr. de la Bibl., fol. 1.

Furent faits les luminaires, c'est-à-dire le soleil et la lune.

- Terme collectif, spécialement usité dans les églises.

A la obra e a la lumenaria. Cartulaire de Montpellier, fol. 175.

(chap. A l'obra y a la lluminaria : iluminassió de la iglesia.) 

A l'oeuvre et au luminaire.

Un quartayron de cera per la lumenaria mantenir.

(chap. Un cuarteró de sera per a mantindre la lluminaria.)

Statuts de la Confr. du S. Esprit. 

Un quarteron de cire pour le luminaire entretenir.

La mitat al rey nostre senhor, e l'autra a la luminaria per servir Dieu.

(chap. La mitat al rey nostre siñó, y l'atra a la lluminaria per a serví a Deu.) 

Tit. de 1394. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 126.

La moitié au roi notre seigneur, et l'autre au luminaire pour servir Dieu.

CAT. Lluminaria. ESP. Luminaria. PORT. Luminarias. ANC. IT. Luminaria, luminara. (chap. Lluminaria, lluminaries.)

3. Luminos, adj., lat. luminosus, lumineux.

Dels cors lusens e luminos. L'Arbre de Batalhas, fol. 250.

Des corps luisants et lumineux. 

Ea loc be luminos. Eluc. de las propr., fol. 81. 

En lieu bien lumineux. 

CAT. Lluminos. ESP. PORT. IT. Luminoso. (chap. Lluminós, lluminosos, lluminosa, lluminoses.)

5. Luminozitat, s. f., luminosité, qualité de ce qui est lumineux.

Rach a en si luminozitat. Eluc. de las propr., fol. 120.

Le rayon a en soi luminosité.

IT. Luminosità, luminositate, luminositade. (ESP. Luminosidad. Chap. Lluminosidat, lluminosidats, com la del rellámpec, pero no la de Carlos Rallo Badet, que té mol poques llums, com tots los iluminats catalanistes, sobre tot los aragonesos.)

Lluminosidat, lluminosidats, com la del rellámpec, pero no la de Carlos Rallo Badet, que té mol poques llums, com tots los iluminats catalanistes, sobre tot los aragonesos

6. Alumnamen, s. m., éclairage, illumination.

Si quo 'l solelhs sobr' autr' alumnamen

Nos ren clardat.

Cadenet: Ab leyal.

Ainsi comme le soleil par-dessus autre éclairage nous rend clarté.

Fig. Compunctios es alumnamen d'arma. Trad. de Bède, fol. 23. Componction est illumination d'âme.

7. Alumenatge, s. m., éclat, lumière.

Ilh es clardatz, e rent alumenatge.

Cadenet: Ab leial. 

Elle est clarté, et rend lumière.

8. Alumenar, Alumnar, Alhumnar, v., allumer, enflammer, éclairer.

Aissi co lums es melhs emplegatz cant alumena una sala plena de gens, que si servia ad 1 sol. V. et Vert., fol. 39.

(chap. Aixina com la llum es milló empleada cuan ilumine una sala plena de gen, que si servíe a un sol.)

Ainsi comme lumière est mieux employée quand elle éclaire une salle pleine de gens, que si elle servait à un seul.

Aissi coma lo fuocx que alhumna et art. Liv. de Sydrac, fol. 74. 

Ainsi comme le feu qui allume et brûle.

Fig. Lor alumna tot lo cors e lor menbres (membres). 

Livre de Sydrac, fol. 97.

Leur enflamme tout le corps et leurs membres.

- Donner, rendre la vue, la clarté.

Segner, c' alumnar volguist 

Lo paure que non avia vist.

V. de S. Honorat. 

Seigneur, qui voulus donner la clarté au pauvre qui n'avait pas vu.

Part. pas. Ja no es obs fox i ssia alumnaz. Poëme sur Boèce. 

Jamais n'est besoin que feu y soit allumé. 

Lo duc Rollan cavalga totz d'ira alumnatz.

Roman de Fierabras, v. 465.

Le duc Roland chevauche tout enflammé de colère. 

ANC. ESP.

Los ciegos alumnaron, los desnudos vistieron. 

Martirio de S. Lorenzo, cop. 49.

Ovieron grant feuza de seer allumnados. V. de S. Millán, cop. 323.

ANC. CAT. Alumar. ESP. MOD. Alumbrar. PORT. Alumear, allumiar. 

IT. Alluminare. (chap. Iluminá: ilumino, ilumines, ilumine, iluminem o iluminam, iluminéu o ilumináu, iluminen; iluminat, iluminats, iluminada, iluminades. Alumbrá seríe lo mateix que parí. En lo cas dels segos, iluminá vol di doná o torná la vista.)

9. Enluminatio, s. f., illumination, lumière.

Per enluminatio

Nos a dada cognitio.

Brev. d'amor, fol. 2.

Par illumination il nous a donné connaissance. 

ANC. CAT. Enlluminació. ESP. Iluminación. PORT. Illuminação. 

IT. Illuminazione. (chap. Iluminassió, iluminassions: señ, señs; entenimén, entenimens; sabiduría, sabiduríes; congnissió, cognissions.)

10. Enlumenament, s. m., illumination, éclairage, splendeur, éclat.

Donc, pos luna l' apellatz, ven d' aillors

En lieis beutatz et enluminamens.

Blacasset: Amics Guillem.

Donc, puisque lune vous l'appelez, vient d'ailleurs en elle beauté et splendeur. 

Fig. Per so qu' enlumenament del Avangeli... non resplendisca en els. Trad. de la 2e Épître de S. Paul aux Corinthiens.

Pour cela que l' illumination de l'Évangile... ne resplendisse pas en eux. ANC. CAT. Enlluminament. IT. Illuminamento. (chap. Iluminamén, iluminamens : iluminassió, iluminassions.)

11. Elluminayre, Illuminador, s. m., lat. illuminator, illuminateur, qui donne la lumière.

Us Dieus e us senher nostre creayre e nostre elluminayre. La Confessio.

(chap. Un Deu y un siñó nostre creadó y nostre iluminadó.)

Un Dieu et un seigneur notre créateur et notre illuminateur.

Ad aquel que era salvador e illuminador. Hist. abr. de la Bible, fol. 78.

A celui qui était sauveur et illuminateur.

ANC. CAT. Enlluminador. ESP. Iluminador. PORT. Illuminador. 

IT. Illuminatore. (chap. Iluminadó, iluminadós, iluminadora, iluminadores.)

12. Illuminatiu, adj., illuminatif, qui est propre à illuminer, à éclairer. 

De nuech illuminativas. Eluc. de las propr., fol. 118. 

Illuminatives de la nuit.

CAT. Illuminatiu. ESP. (iluminativo) PORT. IT. Illuminativo. 

(chap. Iluminatiu, iluminadó, iluminatius, iluminadós, iluminativa, iluminadora, iluminatives, iluminadores.)

13. Enlumenar, Enlhumenar, v., illuminer, éclairer, enluminer.

Clardat del solelh que l' enlhumena. Liv. de Sydrac, fol. 35. 

(chap. Claridat del sol que l' ilumine.) 

Clarté du soleil qui l' éclaire.

Fig. No 'ls vol enlumenar,

Ni donar gracia de far be.

Brev. d'amor, fol. 35. 

Ne les veut éclairer, ni (leur) donner grâce de bien faire.

Part. pas. Ay! fin' amors, fons de bontatz, 

Qu' avetz lo mon enlumenatz, 

Merce vos clam!

Marcabrus: Pus mos coratge. 

Ah! pur amour, fontaine de bonté, qui avez illuminé le monde, merci je vous crie!

Lo calh libre era tot enlumenat de letras d' aur. Philomena. 

Lequel livre était tout enluminé de lettres d'or. 

ANC. FR. Ainsi comme l'escrivain (N. E. leo escriváin) qui a fait son livre, qui l' enlumine d'or et d' azur, enlumina ledit roy son royaume de belles abbaïes que il y fist. Joinville, p. 243.

ANC. CAT. Enlluminar.

14. Illuminar, Illumenar, Ellumenar, v., lat. illuminare, illuminer, éclairer l'esprit, instruire en matière de religion.

Los lebros illumenar. V. et Vert., fol. 22. 

Éclairer les lépreux.

Aisso es la veraya savieza que illumena lo sens d'ome.

V. et Vert., fol. 31. 

Ceci est la vraie sagesse qui illumine l'esprit de l'homme.

Part. pas. Tut li monestier de trastot occident 

Foron illuminat de la sia (sua) sanctetat. 

V. de S. Honorat.

Tous les monastères de l'occident entier furent illuminés de sa sainteté.

D' on issira tan grans clardatz,

Qu' el mon er tot elluminatz.

Contricio e Penas ifernals. 

D'où sortira si grande clarté, que le monde sera tout illuminé.

Lo solelh...

Que tant es ben ellumenatz.

Les XV Signes de la fi del mon. 

Le soleil... qui est si bien illuminé. 

CAT. Illuminar. ESP. Iluminar. PORT. Illuminar. IT. Illuminare. 

(chap. Iluminá.)

15. Sobreluminos, adj., très lumineux. 

Fig. La sobreluminoza savieza. Eluc. de las propr., fol. 105. 

La très lumineuse sagesse.

(chap. Sobreluminós, mol luminós, mol luminosos, mol luminosa, com la sabiduría de Pedro Saputo, mol luminoses.)

Pedro Saputo en chapurriau (tot lo texto)

miércoles, 19 de septiembre de 2018

Lo Decamerón en chapurriau

Proemio

Escomense la primera jornada del Decamerón, a la que, después de la explicassió donada per lo autó sobre la raó per la que va passá que se reunigueren les persones que se móstren enraonán entre elles, se enraóne, gobernán Pampínea sobre lo que mes agrade a cadaú. 

Cuan mes, mol grassioses dames, penso lo piadoses que sou per naturalesa, mes vech que la presén obra tindrá al vostre juissi un prinsipi penós y triste, com es lo dolorós recuerdo de aquella pestífera mortandat passada, universalmen funesta y digna de plos per tots aquells que la van viure o van sabé de ella. Pero no vull que per naixó tos arredro seguí lligín com si entre singlots y llágrimes haguéreu de passá la lectura. Este horrorós escomensamén tos sirá com als camináns una montaña áspra y empinada después de la que se trobe amagat un planet hermossíssim y deleitós com la Belenguera de Beseit, que es mes plassenté contra mes gran ha sigut la duresa de la pujada y después u sirá la baixada. Y aixina com lo final de la alegría sol sé lo doló, les miséries se acaben en la alegría que les seguix. An este curtet disgust (y dic curtet perque se explique en poques paraules) seguirá pronte la dolsó y lo plaé que tos hay prometut y que potsé no siríe esperat de tal escomensamén. Y en verdat si yo haguera pogut decorosamen portátos per un atra part en ves de per una senda tan regallada y empinada com esta, u hauría fet de bona gana; pero ya que la raó per la que van passá les coses que después se lligirán no se podíe manifestá sense este recuerdo, com espentat per la nessessidat me disposo a escríureu.
Dic, pos, que ya habíen los añs de la fructífera Encarnassió del Fill de Déu arribat al número de mil tresséns coranta y vuit (1348) cuan a la ilustre siudat de Florencia, nobilíssima entre totes les atres siudats de Italia, va arribá la mortífera peste que o per obra de los cóssos superiós o per les nostres acsións infames va sé enviada sobre los mortals per la justa ira de Déu per a la nostra correcsió. Habíe escomensat algúns añs abáns al paísos de Orién, privánlos de gran cantidat de habitáns, y, continuán sense descans de un puesto a un atre, se habíe anat escampán misserablemen per Ocsidén. Y no valén contra nella cap sabé ni providénsia humana (com la llimpiesa de la siudat de inmundíssies ordenada per los encarregats de alló y la prohibissió de entrá an ella a tots los doléns y los mols consells donáts per a conservá la higiene) ni valén tampoc les humildes súpliques dirigides a Déu per les persones devotes, no una vegada sino moltes, ordenades en prossesóns o de atres maneres, casi al prinsipi de la primavera del añ abáns dit va escomensá horriblemen y de assombrosa manera a mostrá los seus dolorosos efectes. Y no ere com a Orién, aon a qui li eixíe sang del nas li ere manifest signo de mort inevitable, sino que al seu escomensamén los eixíen als mascles y a les femelles tan a les íngles o entrecuix o daball de les axiles o sobaco, sertes unflós, que algunes creixíen hasta la mida de una poma, y atres se feen com un ou, que eren anomenades bubas per la gen. Y de les dites parts del cos, en poc tems va escomensá la pestífera buba a exténdres a consevol part, inmediatamen va escomensá la calidat de la enfermedat a cambiás en taques negres o pardotes que apareixíen a mols als brassos y per les cuixes y a consevol part del cos, a uns grans y rares y a datres minudes y abundáns. Y aixina com la buba habíe sigut y seguíe sén indissi mol sert de mort futura, lo mateix passabe en estes. Y per a curá tal enfermedat no pareixíe que valguere ni aprofitare cap consell de meche o virtut de medissina; aixina, o per la naturalesa del mal o la ignoránsia de los que medicaben (de los que habíe aumentat mol lo número tan de homes com de dones que may habíen tingut cap coneiximén de medissina) no sabiguéren cóm veníe y no sabíen lo remei. Eren mol pocs los que se curaben abáns del tersé día de la aparissió de les siñals abáns dites, y la mayoría sense cap fiebre ni síntoma, se moríen. Y esta pestilénsia va tindre mes gran forsa perque algúns de los que estaben doléns se abalansáben damún dels sanos en los que se comunicaben, com fa lo foc sobre les coses seques o engrassades cuan se li arrimen mol. Y mes allá va arribá lo mal: que no sol lo parlá y lo tratá en los doléns apegabe als sanos la enfermedat, sino que tamé lo tocá la roba o consevol atra cosa que haguere sigut tocada o empleada per aquells doléns. Y assombrós es escoltá lo que ting que di, que si per los ulls de mols y per los meus propis no haguere sigut vist, no me atrevería a créureu, y mol menos a escríureu per mol digna de fe que fore la persona a qui lay haguera sentit. Dic que de tanta virulénsia ere la calidat de la pestilénsia narrada que no sol passabe del home al home, sino que les coses que habíen sigut del home tamé se contamináben en la enfermedat. Los meus ulls van sé testigos un día de aixó: están les despulles de un pobre home mort de tal enfermedat aviáts a la vía pública, y entropessán en ells dos gorrinos, y com segóns la seua costum tot u furgaben, lo estiraben de les galtes primé en lo morro y después en les dens, un momén mes tart, después de unes contorsións y com si hagueren pres veneno, los dos van caure morts an terra damún de les maltratades despulles del home mort. De estes coses, y de bastantes mes paregudes an estes y encara de mes grosses, van náixe temós y superstissións als que quedaben vius, y casi tots se inclinaben a un reméi mol cruel com ere esquivá y fugí dels doléns y de les seues coses; y, fénu, cadaú creíe que conseguíe la salut per an ell mateix. Y ñabíen algúns que pensaben que viure moderadamen y guardás de tot lo innessessari podríe oferí gran ressisténsia a la enfermedat y, reunida la seua compañía, vivíen separats de tots los demés apartánse y tancánse an aquelles cases aon no ñaguere cap dolén y se puguere viure milló, minján en gran prudénsia minjás fins y mol bons vins y fugín de tot exés, sense dixás parlá per ningú ni sentí cap notíssia de fora, ni de morts ni de doléns, tocán instruméns y en los plaés que podíen tindre se entreteníen. Uns atres, de la opinió contraria, afirmaben que la medissina sertíssima per an este mal ere lo beure mol y lo gosá y aná cantán de passeo, divertínse, y satisfé la gana en tot alló que se puguere, y riure y burlás de tot lo roín que passare; y tal com u díen, u féen, anán de día y de nit ara an esta taberna ara a l’atra, bebén tan com sed tingueren y sense pará cap cuenta, y fen sol les coses que los donáben gust o plaé. Tot aixó u podíen fé fássilmen perque tot lo món habíe abandonat les seues coses y cases, per lo que moltes se habíen fet comunes y les feen aná los extrañs, ocupes, igual que les haguere empleat lo propi amo. Y en tot este comportamén de fieres, fugíen de los doléns. Y en tan gran aflicsió y miséria de la nostra siudat, estabe la reverenda autoridat de les leys, tan de les divines com de les humanes, tota caiguda y apocada per los seus ministres y ejecutós que, com los atres homes, estaben doléns o morts o se habíen quedat sense criats y no podíen fé cap ofissi; aixina li ere líssit a tot lo món fé lo que li donare la gana. Mols atres observaben una vía intermija: ni aforrán les viandes com los primés ni allargánse en lo beure y en los atres libertinajes tan com los segóns, segóns la gana, y sense tancás, eixín a rondá portán a les máns flos, herbes que féen bona auló com romé, timó, fonoll y espígol, o algunes espéssies, que se portaben al nas assobín contra lo aire impregnat de la pudina y corrompina de los cóssos morts y carregat y pudén per la enfermedat y les medissines. Algúns eren de sentiméns mes cruels (com si fore mes segú) dién que cap medissina ere milló ni tan bona contra la peste que fugí de ella; y no cuidánse de res mes que de ells mateixos, mols homes y dones van abandoná la propia siudat, les propies cases, les seues possesións y als seus paréns y totes les seues coses, y van buscá atres terres, com si la ira de Déu no haguere de seguíls per a castigá la maldat de los homes en aquella peste y sol haguere de oprimí an aquells que se trobaren dins de los muros de la seua siudat com avisán de que cap persona teníe que quedá allí viva. Y encara que de estos que opinaben de diferentes maneres no van morí tots, no per naixó tots se salvaben. Sen ficaben doléns mols a tot arreu, y habén donat ells mateixos ejemplo cuan estaben sanos als que sanos quedaben, ara se quedaben abandonats per tots. Y no diguém ya que un ressidén esquivare al atre y que casi cap veí cuidare del atre, y que los paréns poques vegades o may se visitaren, y en tal cas, de lluñ. En tan espán habíe entrat esta amargura al pit de los homes y de les dones, que un germá abandonabe al atre y lo tío al nebot y la germana al germá, y moltes vegades la dona al seu home, y lo que mes gros es y casi increíble, los pares y les mares als fills, com si no foren seus, evitaben visitáls y aténdrels. Per lo que als que se ficaben doléns, que eren una multitut incontable, tan homes com dones, cap atre auxilio los quedabe que o la caridat de los amics, de los que ne ñabíen pocs, o la avaríssia de los criats que per unflats salaris y abusius contrates servíen, encara que en tot alló no sen trobaren mols y los que se trobaben eren homes y dones de poc suc, y ademés gens acostumbrats a serví, que casi no valíen per a res mes que per a portá als doléns algunes coses que demanáren o miráls cuan se moríen; y servín en tal mal servissi, se perdíen ells moltes vegades en lo guañat. Y com los doléns eren abandonats per los veíns, los paréns y los amics, y ñabíe falta de criats se va seguí una costum may vista hasta entonses:
que a cap dona per bella o garbosa o noble que fore, si se ficabe dolenta, no li importabe tindre al seu servissi a un home, com fore, jove o no, ni mostráli sense cap vergoña totes les parts del seu cos com haguere fet a un atra dona, si u demanabe la nessessidat de la seua enfermedat. Aixina que aquelles que se van curá van tindre después menos honestidat.
Y ademés, va vindre de alló la mort de mols que si hagueren sigut ajudats se hauríen salvat. Faltaben servíssis que los doléns no podíen tindre y per la forsa de la peste ere tanta a la siudat la multitut de los que de día y de nit se moríen, que fée fredó sentíu di, y mes vóreu. Casi per nessessidat, coses contráries a les costums de los siudadáns van náixe entre los que quedaben vius. Ere costum, aixina com ara encara u veém, que les dones paréns y veínes se ajuntaren a la casa del mort, y allí, en aquelles que mes lo tocaben, ploraben; y per un atra part dabán de la casa del mort en los seus paréns se reuníen los seus veíns y mols atres siudadáns, y segóns la calidat del mort allí veníe lo clero, y lo difún, a muscles dels seus iguals, en un funeral de pompa de sera y cántics, a la iglesia triada per nell abáns de la mort ere portat. Estes coses, después de escomensá a aumentá la ferossidat de la peste, casi del tot o en gran part van pará, y unes atres noves van vindre al seu puesto. Per lo que no sol sense tindre moltes dones al voltán se moríe la gen sino que eren mols los que de esta vida passaben a l’atra sense testigos; y mol poquets ñabíe de aquells que ressibíen les piadoses ploreres y les amargues llágrimes dels seus paréns. Al revés, en ves de llágrimes van sé mes normals les risses y los chistes y lo festejá en compañía. Esta costum, les dones, la habíen adeprés mol be. Y ere mol raro vore cadávers que foren acompañats per mes de deu o dotse dels seus veíns a la iglesia; als que ya no portaben a muscles los honrats y amats siudadáns, sino una espéssie de enterradós eixits de la gen baixa que se féen cridá faquines y féen este servissi cobrán be, ficánse daball del ataúd y portánlo en pressuroses passes, no an aquella iglesia que s´haguere abáns de la mort disposat, sino a la que estabe mes prop lo portaben, detrás de cuatre o sis móssens, en poques llums, y a vegades sense cap. En la ajuda de los faquines, sense cansás en un ofissi massa llarg o solemne, a consevol sepultura desocupada, la que primé trobaben, de terra lo colgaben. De la gen baixa, y potsé de la mijana, lo espectácul encara estabe ple de mes miséria, perque éstos, o per la esperansa o la pobresa retinguts la mayoría a les seues cases, quedánse als seus barris, sen ficaen doléns per milenás cada día, y no sén ni servits ni ajudats per dingú, sense cap redensió se moríen tots. Y mols acababen a la vía pública, de día o de nit; y si se moríen a les seues cases, en la corrompina dels seus cóssos féen sentí als veíns que estaben morts; y entre éstos y los atres que per tot arreu se moríen, una aglomerassió. Ere sobre tot observada una costum per los veíns, moguts mes per la temó de que la corrupsió de los morts no los ofenguere que per l´amor que tingueren als finats. Ells, o sols o en ajuda de algúns portadós cuan ne podíen tíndre, traíen de les cases los cóssos de los morts y los ficaben dabán de les portes (aon, espessialmen pel matí, haguere pogut vore un sensenúmero de ells qui se haguere passejat per allí) y allí féen vindre los ataúds, y va ñabé mols als que per no ñabén los van ficá damún de consevol tauló. Tampoc va sé un sol ataúd lo que se va emportá juntes a dos o tres persones; ni va passá una vegada sol, sen hagueren pogut contá bastantes, que la dona y lo home, dos o tres germáns, o lo pare y lo fill, anigueren juns a la caixa. Y moltes vegades va passá que, anán dos móssens en una creu a per algú, se van ficá tres o cuatre ataúds, portats per portadós, detrás de ella; y aon los retós creíen tindre un mort per a sepultá, sen ajuntaben sis o vuit, o potsé mes. Tampoc eren éstos en llágrimes o llums o compañía honrats, la cosa habíe arribat a tan que igual se cuidabe de los homes que moríen com de les cabres; per lo que va apareixe manifestamen que alló que lo curs natural de les coses no habíe pogut en los seus minuts y raros mals mostrá als sabios que se debíe soportá en passiénsia, u fée la grandesa de los mals hasta en los simples, aprofitats y despreocupats. Per a la gran caterva de morts que a totes les iglesies, tots los díes y casi totes les hores, ere conduída, no ñabíe prou terra sagrada als fossás (y máxime volén doná a cadaú un puesto propi segóns la antiga costum), se féen per los sementeris de les iglesies, después de está tot ple, fósses grandíssimes a les que se ficaben per sentenás los que arribaben, y com se fiquen les mercansíes als barcos en capes apissonades, en poca terra se colgaben hasta que arribabe a ran de terra. Y per a no aná buscán per la siudat tots los detalls de les nostres passades miséries, dic que no tampoc sen va salvá lo campo dels voltáns. Dixán los burgos, que eren pareguts, per poblassió, a la siudat, per les aldees escampades per nell y los campos, los llauradós pobres y les seues famílies, sense meches ni ajuda de criats, per los carrés y per los collets y per les cases, de día o de nit, no com a homes sino com a bésties se moríen. Estos, dixades les costums com a les siudats, no se ocupaben de cap de les seues coses o faenes; y tots, com si esperaren a la mort, se esforsaben en tot lo seu talento no en ajudá als fruits de los animals y de la terra y de los seus passats traballs, sino en gastá tot los que teníen a má. Per lo que los bueys, los burros, les ovelles, les cabres, los gorrinos, los pollastres y hasta los mateixos gossos fiels al home, van sé expulsats de les cases y aventáts per los campos, aon les cullites estaben abandonades, sense sé ni arreplegades ni segades, y los animals campaben per aon los apetíe y se acampaben com podíen; y mols, com si foren rassionals, después de habé pasturat be durán lo día, per la nit sen entornaben fartets a les seues cases sense cap guía de pastó. ¿Qué mes pot dis, dixán lo campo y tornán a la siudat, tanta va sé la crueldat del sel, y potsé en part la de los homes, que entre la forsa de la pestífera enfermedat y per sé mols doléns mal servits o abandonats per la temó que teníen los sanos, a mes de sen mil criatures humanes, entre mars y juliol, se té per sert que dins de los muros de Florencia los va sé arrebatada la vida, que potsé abáns de la enfermedat no se hauríe estimat que ñaguere a dins tanta gen? ¡Oh qué grans palaus, cuántes cases tan majes, cuántes nobles morades plenes per dins de gen, de Siñós y de dames, se van quedá forres hasta de chiquets! ¡Oh cuáns memorables linajes, cuántes amplíssimes herénsies, cuántes famoses riqueses se van vore quedá sense hereu! ¡cuáns valerosos homes, cuántes hermoses dones, cuáns joves ben pitos als que Galeno, Hipócrates o Esculapio hagueren jusgat saníssims, van amorsá en los seus paréns, compañs y amics, y arribat lo tardet van sopá en los seus antepassats a l´atre món!
A mí mateix no m´agrade aná revolcánme entre tantes miséries; per lo que, dixán les que puc evitá, dic que, están la nostra siudat de habitáns casi forra, va passá, aixina com yo u vach sentí a una persona digna de fe, que a la venerable iglesia de Santa María la Nova, un dimats de matí, no ñabén casi cap atra persona, sentits los divinos ofissis en hábits de dol, com demanáben éixos tems, se van trobá sat dones joves, unides o per amistat o per vessindat o per sé familia, de les que cap habíe passat los vin añs ni ne teníen menos de devuit, discretes totes y de sang noble y hermoses de figura, adornades en robes, y honestes. Los seus noms diría yo com cal si una justa raó no me impediguere féu, no vull que per les coses contades de elles que vénen ara, y per lo escoltat, cap pugue avergoñís mes abán, están avui una mica mes restringides les leys del plaé que allacuanta, per les raóns abáns dites. Ni tampoc vull doná materia als envejosos (disposats a deshonrá tota vida loable), de disminuí de cap manera la honestidat de les valeroses dones en converses desconsiderades. Pero, sin embargo, per a que alló que cada una va di se pugue compéndre sense confusió, en noms conveniéns a la calidat de cada una, les nombraré: La primera, y la de mes edat, se dirá Pampínea, la segona Fiameta, Filomena la tersera, la cuarta Emilia, Laureta la quinta, la sexta Neifile, y la radera, la séptima, Elisa.

Estes mosses se van ajuntá a una de les parts de la iglesia com preparades a sentás en corro, y después de mols suspiros, dixán de resá padrenuestros, van escomensá a cavilá sobre la condissió de los tems moltes y variadas coses; y después de un rato, callán les demés, aixina va escomensá a parlá Pampínea:

- Vatres podéu, volgudes Siñores, tan com yo habé sentit moltes vegades que a dingú ofén qui honestamen fa ús del seu dret. Natural dret es de tots los que náixen ajudá a conservá y deféndre la seua propia vida tan com poden, y consedíume aixó, ya que alguna vegada ya ha passat que, per conservála, se hayguen matat homes sense cap culpa. Y si aixó consedixen les leys, que regulen lo bon viure de tots los mortals, honesto es que, sense oféndre a dingú, natros y consevol atre, faiguém aná los micháns que pugám per a la conservassió de la nostra vida. Sempre que me fico a considerá les nostres acsións de este matí y les ya passades y penso cuáns y quins són los nostres pensaméns, compreng, y vatres igual u podéu compéndre, que cada una de natros tingue temó per nella mateixa; y no me maravillo per naixó, me admiro de que passánmos a totes lo tindre sentimén de dona, no agarrém alguna compensasió de alló que en raó temém. Estém vivín aquí, al meu paréixe, com si vullguérem y tinguérem que sé testigues de cuans cóssos morts se porten a la sepultura, o escoltá si los flares de aquí dins (lo número de ells ya casi ha arribat a cero) cánten los seus ofissis a les hores que toque, o mostrá a consevol que aparégue, per los nostres hábits, la calidat y la cantidat de les nostres miséries. Y, si eixím de aquí, o veém cóssos morts o doléns portats per los carrés, o veém aquells a qui per los seus crímens o maleses la autoridat de les públiques leys ha condenat al exili, burlánse de elles perque van sentí que los seus ejecutós estaben morts o doléns, y en violénsia y fogosidat recórren la siudat, o als merdes y brossa de la nostra siudat sentí que los diuen faquines, y sentí cansonetes deshonestes que mos insulten. Y no sentím mes que «estos están morts», y «tals atres están morínse»; y si ñaguere qui puguere féu, per tot arreu sentiríem doloroses ploreres. Y si a les nostres cases torném, no sé si a vatres com a mí tos passe: yo, de familia numerosa, no vach trobá datra persona an ella mes que a la meua criada, me esglayo y séntigo que me se esturrufen los pels, y me pareix, aon sigue que vach o me quedo, vore la sombra de los que han mort, y no en les cares que solíen tindre, sino en un aspecte horrible, monstruós, no sé aón adquirit, y me espanto. Tan aquí com fora de aquí, y a casa, me trobo mal, y mes ara que me pareix que no ña cap persona que encara tingue pols al señ y puesto aon aná, com tením natros, dingú que se haygue quedat aquí mes que natres. Y hay sentit y vist moltes vegades que si algúns ne queden, aquells, sense fé cap distinsió entre les coses honestes y les que no u són, sol en que les ganes lay demánon, y sols o acompañats, de día o de nit, fan lo que milló sels oferix; y no sol les persones libres sino tamé les tancades als monasteris o convéns, convensudes de que los convé alló, trencades les leys de la obediénsia, se donen a delíssies carnáls, de esta manera pénsen salvás, y se han fet lujurioses, cachondes y depravades. Y si aixina es, com se veu, ¿qué fem aquí natros?, ¿qué esperám?, ¿qué ensomiám? ¿Per qué tením mes perea y som mes lentes per a la nostra salvassió que tots los demés siudadáns? ¿mos reputém de menos valor que tots los demés?, ¿o creém que la nostra vida está lligada en cadenes mes fortes al nostre cos que les de los atres? Estém equivocades, mos engañám, qué tontes som si u creém aixina. Tan com vullguém recordá cuáns y quins han sigut los joves y les dones vensuts y vensudes per esta cruel pestilénsia, tindrém una demostrassió claríssima. Y per naixó, no sé si tos pareixerá a vatres lo que a mí me pareix: yo penso que, aixina com mols u han fet abáns que natros y fan, ixquém de esta terra y anigám a les nostres viles del campo (totes ne tením) y allí tingám festa, alegría y plaé sense traspassá lo límit de lo raonable. Allí se sénten cantá los muixonets, se veuen verdejá los collets y los plans, y les finques plenes de blat, sivada y avena fan oles com lo mar y ñan moltes classes de ábres, y lo sel es mes cla y blau y ubert. Lo sel, per mol enfadat que estigue, no mos negue les seues belleses eternes, que mol mes majes són que los muros de la nostra siudat. Y es allí, ademés, lo aire mes fresquet y puro, y de les coses que són nessessáries a la vida ña allí mes abundánsia, y ñan menos de les que estorben: perque allí, encara que tamé se móriguen los llauradós com aquí los siudadáns, ofén menos, perque ñan menos cases y habitáns que a la siudat. Y aquí, per un atra part, si u vech be, no abandoném a dingú, abáns podém en verdat di que ham sigut abandonades: perque los nostres, o morínse o fugín de la mort, com si no siguérem seues mos han dixat en tanta pena. Cap reproche pot fes a seguí este consell, mentres que lo doló y lo disgust, y potsé la mort, podríen víndremos si no lo seguim. Y per naixó, si tos pareix, en les nostres criades y fénmos seguí de les coses oportunes, avui an este puesto y demá an aquell, la alegría y la festa que an estos tems se pugue crec que estará be que les disfrutém; y que mos estiguém allí hasta que veigam (si primé la mort no mos alcanse) quin final reserve lo sel an estes coses. Y enrecordéuton que no es res roín anámon honestamen cuan gran part de los atres deshonestamen se queden.
Habén escoltat a Pampínea les atres dones, no sol van alabá lo seu raonamén y consell sino que, en dessich de seguíl, habíen ya entre elles escomensat a considerá lo modo de féu, com si al eixecás de aon estaben assentades inmediatamen hagueren de ficás en camí. Pero Filomena, que ere discretíssima, va di:
- Siñores, per mol ben dit que haigue estat lo raonamén de Pampínea, no ham de córre a féu aixina com pareix que voléu. Tos recordo que som totes dones y no ña cap tan chiqueta com per a no sabé cóm se gobernen les dones juntes sense la providénsia de cap home. Som caprichoses, abalotadores y abalotades, desconfiades, temoriques y apocades, coses per les que mol dudo que, si no agarrém un atra guía mes que la nostra, se desfará esta compañía mol pronte y en menos honor per a natros del que siríe menesté: y per naixó bo es péndre providénsies abáns de escomensá.
Va di entonses Elisa:
- En verdat los homes són lo cap de la dona y sense la seua direcsió poques vegades arribe alguna de les nostres obres a un fin loable: pero ¿cóm podém trobá estos homes? Totes sabém que de los nostres están la mayoría morts, y los atres que viuen s´han quedat un aquí y un atre allá, sense que sapigám aón, fugín de alló de lo que natros tamé volém fugí, y lo admití a extrañs no siríe convenién; per lo que, si volém córre detrás de la salut, mos convé trobá lo modo de organisámos de tal manera que allí aon volém trobá gust y repós no trobém disgust y escándol. Mentres les dones estaben en estos raonaméns, entren a la iglesia tres joves, que no u eren tan per a que no tinguere lo menos vintising añs lo mes jove: ni la calidat y perversidat de los tems, ni la pérdua de amics y de paréns, ni la temó habíe pogut extinguí l´amor en ells, ni siquiera arrefredál. A un li díen PánfiloFilostrato lo segón y lo radé Dioneo, tots amables y cortesos; y estaen buscán a les seues dames, que estaben entre les sat nomenades, y les atres eren paréns de algún de ells. Pero primé van arribá ells als ulls de éstes que éstes van sé vistes per nells; per lo que Pampínea, entonses, sonrién va escomensá:

- La fortuna mos es favorable y mos ha ficat dabán an estos joves valerosos que mos farán en gust de guíes y criats.
Neifile, entonses, que se habíe ficat tota roija de vergoña perque ere una de les amades per los joves, va di:
- Pampínea, per Déu, mira lo que dius. Reconeixco que només coses bones poden dis de consevol de ells, y crec que poden oferí bona y honesta compañía no sol a natros sino a datres mol mes hermoses y estimades del que natros som; pero com es cosa manifesta que están enamorats de algunes de les que aquí están, ting temó de que mos seguixquen difamassións y reproches, sense tindre cap culpa ni natros ni ells, si mols emportém en natros.
Va di entonses Filomena:
- Ixo rai; allá aon yo honestamen viga y no me rossego la consiénsia, que parlo qui vullgue en contra: Déu y la verdat agarrarán per mí les armes. Pos, si estigueren disposats a vindre podríem di en verdat, com Pampínea va di, que la fortuna mos es favorable.

Les demés, sentín an estes parlá aixina, de acuerdo van di totes que foren cridats y sels diguere la seua intensió; y los rogaren que vullgueren tíndreles per compañía al viache. Per lo que, sense mes paraules, ficánse de peu Pampínea, que per consanguinidat ere parenta de un de ells, se va atansá cap an ells, que estaben parats com estaquirots miránles y, saludánlos en alegre gesto, los va fé manifesta la seua intensió y los va rogá en nom de totes que en puro y fraternal ánimo vullgueren tíndreles com a compañía. Los joves van creure primé que los fee la burla, pero después van vore que la dama parlabe en serio y van declará alegremen que estaben preparats, y sense mes tardansa, van doná órdens del que s´habíe de fé per a prepará la partida. Y ordenadamen fen prepará totes les coses oportunes y enviades aon ells volíen aná, en son demá de matí, aixó es, en dimecres, al clarejá lo día, les dones en algunes de les seues criades y los tres joves en tres dels seus criats, eixín de la siudat, se van ficá en camí, y no mes de dos milles se habíen alluñat de ella cuan van arribá al puesto primé dessidit. Estabe tal puesto a lo alt de una montañeta, per tot arreu una mica separat dels camíns, ñabíen diferéns arbustos, abrets, ábres y plantes, tots y totes verts y verdes, frondosos y frondoses y agradables de mirá; a la punta del puch ñabíe una masada en un gran y hermós pati al mich, y en galeríes y en sales y en alcobes totes elles bellíssimes y adornades en alegres pintures dignes de sé mirades, en pradets al voltán y en jardíns maravillosos y en pous de aigua fresquíssima y en bodegues plenes de pressiats vins: coses mes apropiades per als bons bebedós que per a les sobries pero no abstémies y honrades dones. La masada, ben agranada y en les alcobes y los llits fets, y plena de cuantes flos se podíen trobá a la estassió, y alfombrada en rames de jungs escampadetes, va ressibí la compañía que arribabe. Y al reunís per primera vegada, va di Dioneo, que mes que cap atre jove ere agradable y ple de ingenio:

- Siñores, la vostra discressió mes que la nostra previssió mos ha guiát aquí; yo no sé qué es lo que intentéu fé als vostres pensaméns: los meus los hay dixát yo a dins de les portes de la siudat cuan en vatres hay eixit de ella, y per naixó o vatres tos disposéu a entretíndretos y a riure y a cantá en mí (tan, dic, com convé a la vostra dignidat) o me donéu llissensia per a que a per los meus pensamens men entorna y me queda an aquella siudat desolada.
A lo que Pampínea, com si s´haguere desfet de tots los seus pensamens, va contestá alegre:
- Dioneo, mol be parles: ham de viure en alegría, pos les tristeses mos han fet fugí. Pero com les coses que no tenen orden no poden durá mol tems, yo que vach sé la inissiadora de los contactes per los que se ha format esta bona compañía, pensán en la continuassió de la nostra alegría, estimo que es de nessessidat triá entre natros an algún com a prinsipal a qui honrém y faigám cas com a superió, pero que tots los seus pensaméns se dirigíxquen a fémos viure alegremen. Y per a que tots próbon lo pes de les preocupassións jun en lo plaé de la autoridat, dic que a cadaú per un día se li dono lo pes y en ell lo honor, y quí sirá lo primé de natros se faigue per elecsió de tots. Los que continuarán, al arrimás la nit, sirán aquell o aquella que vullgue lo Siñó o Siñora del día, y los Siñós, segóns lo seu arbitri, durán lo día del seu señorío, ordenarán lo modo en que ham de viure. 

Estes paraules van agradá y a una veu la van triá com a Reina del primé día, y Filomena, corrén mol depressa cap a un lloré, perque moltes vegades habíe sentit parlá de cuán honor donáe a qui ere en lloré coronat, agarrán algunes rames, va fé una guirnalda o corona ben arreglada y lay va ficá damún de la coroneta. Va sé alló, mentres va durá aquella compañía, manifest signo a tots los demés del Real Señorío y privilegio. Pampínea, feta Reina, va maná que tots callaren, y habén fet ya cridá allí als criats de los tres joves y a les seues criades; y callán tots, va di:

- Per a doná lo primé ejemplo a tots vatros, per a que la nostra compañía en orden y en plaé y sense cap deshonor vixque y duro tan com pugám, nombro primé a Pármeno, criat de Dioneo, lo meu senescal, y an ell encomano lo cuidado y la solissitut per a tota la nostra familia y lo que perteneix al servissi de la sala. Sirisco, criat de Pánfilo, vull que sigue administradó y tessorero y que seguixque les órdens de Pármeno. Tíndaro, al servissi de Filostrato y de los atres dos, que se ocupo de les seues alcobes cuan los atres, ocupats en los seus ofissis, no puguen ocupás. Misia, la meua criada, y Licisca, de Filomena, estarán seguit a la cuina y prepararán les viandes que digue Pármeno. Quimera, de Laureta, y Estratilia, de Fiameta, volém que estiguen pendentes del gobern de les alcobes de les dames y de la llimpiesa de los puestos aon estiguém. Y a tots en general, volém y los ordenám que se guardon, aon sigue que vaiguen, de consevol puesto del que tornon, consevol cosa que séntiguen o veiguen, y de portá de fora cap notíssia que no sigue alegre. -

Y donades estes órdens, eixecánse de peu, va di:
Aquí ñan jardíns, aquí ñan prats, aquí ñan atres puestos mol bons, per los que vaigue cadaú al seu gust a esparsís; y al sentí lo toque de tersia, tots estiguen aquí per a minjá a la fresca.
Despedida, pos, per la ressién Reina, la alegre compañía, los joves y les belles dones, parlán de coses agradables, en pas lento, sen van aná per un jardí fénse hermoses guirnaldes de flos y fulles y cantán amorosamen. Y después de habé passat aixina lo rato que los habíe sigut consedit per la Reina, tornán a la masada, van vore que Pármeno habíe escomensat lo seu ofissi, per lo que, al entrá a una sala de la planta baixa, allí van vore les taules parades en mantels blanquíssims y en tasses que pareixíen de plata, y totes les coses cubertes de flos y de rames de ginesta; per lo que, rentánse tot les máns, com li va apetí a la Reina, segóns lo juissi de Pármeno, tots van aná a assentás. Les viandes delicadamen fetes van arribá y van sé escansiats vins finíssims, y en silénsio los tres criats van serví les taules. Alegrats tots per estes coses, que eren hermoses y ordenades, en plassenté ingenio y en festa van minjá; y eixecades les taules, com totes les dames sabíen ballá los danzes de carola, y tamé los joves, y part de ells tocá y cantá mol be, va maná la Reina que vinguéren los instruméns: y per orden seua, Dioneo va agarrá un laúd y Fiameta una viola, y van escomensá a tocá una dansa suave. Per lo que la Reina, en les atres dames, agarránse de la má en corro en los joves, com si fore una sardana o un ball sardo, en pas lento, enviáts a minjá los criats o sirviéns, van escomensá una carola: y cuan la van acabá, van cantá cansóns amables y alegres. Y aixina van passá tan tems com a la Reina li va pareixe, antes de maná que sen teníen que aná a dormí; donán a tots llisénsia, los tres joves a les seus alcobes, separades de les de les mosses, sen van aná. En los llits ben fets y tot ple de flos com la sala se van trobá. Igualmén les seues les dames, per lo que, despullánse, se van gitá a dormí.
No fée mol que habíe sonat nona cuan la Reina, eixecánse, va fé eixecás a tots los demés, afirmán que ere roín dormí massa de día. Van amorsá be y van passá lo rato, y después sen van aná a un prat aon la herba ere verda y alta y lo sol no podíe entrá ni per cap regata; y allí, aon se sentíe un suave airet, tots se van assentá en corro sobre la verda herba tal com la Reina va volé. Y ella los va di:
- Com veéu, lo sol está alt y la caló ya aprete, y res se sen mes que les chicharres als olivés o les oliveres, per lo que aná ara a consevol puesto siríe sense duda tontería. Aquí estem be y fresquets, y ñan, com veéu, tableros y pésses de ajedrez, y cadaú pot, segóns lo que al seu ánimo li dono mes plaé, chalá. Pero si tos vinguere en gana, podríem contámos cuentos y aixina passaríem esta calenta part del día. Cuan haigáu acabat tots de contá una história cadaú, lo sol ya haurá baixat y haurá menguat la caló, y podríem aná a entretíndemos aon mes gust mos dono; y per naixó, si aixó que hay dit tos agrade (ya que estic disposada a seguí lo vostre gust), fému; y si no tos apetiguere, que faigue cadaú lo que mes li agrado hasta la hora de véspres. Les dones y tots los homes van alabá lo novelá.

- Entonses - va di la Reina - , si tos apetix, an esta primera jornada vull que cadaú parlo del que mes li chauche.
Y girada cap a Pánfilo, que estabe assentat a la seua dreta, amablemen li va di que en una de les seues históries escomensare; y Pánfilo, sentit lo mandato, rápidamen, y sén escoltat per tots, va escomensá aixina:

primera-jornada-novela-primera


Lo Decamerón en chapurriau