Lo Decamerón, JORNADA QUINTA. NOVELA CUARTA.

JORNADA QUINTA. NOVELA CUARTA.

Ricciardo Manardi es enchampat per micer Lizio de Valbona en la seua filla, en la que se case, y aixina quede en pas en son pare.

Al callá Elisa, les seues compañes van fé moltes alabanses de la seua historia. Va maná la reina a Filostrato que parlare ell, que va escomensá dién:

hay sigut emprés tantes vegades per tantes de vatres perque tos vach imposá un assunto de narrassions cruels y que féen plorá, que me pareix que estic obligat a contá alguna cosa per a que ton pugáu enriure una mica; y per naixó, de un amor que no va tindre mes pena que algúns suspiros y una miqueta de temó mesclada en vergoña, y va arribá a bon port, tos contaré una historieta mol curta.

No ha passat mol tems desde que va ñabé a la Romania un caballé mol bo y cortés que se díe micer Lizio de Valbona, a qui, casi agüelo ya, li va naixe una filla de la seua dona que se díe doña Giacomina. Esta filla, mes que les demés de la comarca, al creixe se va fé mol guapa; y com ere la radera que los quedabe al pare y a la mare la volíen mol y la vigilaben en mol cuidado, esperán consertali un gran matrimoni.

Frecuentabe mol la casa de micer Lizio y mol se entreteníe en ell un jove pincho y guapo, que ere de los Manardi de Brettinoro, de nom Ricciardo, del que confiaben micer Lizio y la seua dona tan com si haguere sigut fill seu. Este, una vegada y un atra, habén vist a la jove majíssima y pita y de bones maneres y costums, y ya en edat de pendre home, de ella en ardó se va enamorá, y en gran cuidado teníe ben amagat lo seu amor. La jove sen va acatá, y tamé va escomensá a vóldrel an ell, de lo que Ricciardo estáe mol contén.

Y habén moltes vegades tingut dessichos de díli algunes paraules, y habén callat per temó, sin embargo una vegada, buscán la ocasió y valentía, li va di:

- Caterina, te rogo que no me faigues morí de amor.

La jove va contestá enseguida:

- ¡Vullguere Deu que me faigueres tú morí a mí!

Esta resposta mol plaé y valor li va doná a Ricciardo, y li va di:
- Per mí no quedará res per fé que te agrado, pero a tú te correspón trobá la manera de salvá la teua vida y la meua.

La jove entonses va di:

- Ricciardo, veus lo vigilada que estic, y per naixó no sé cóm podríes vindre a mí; pero si tú veus algo que puga fé sense que me deshonra, dísmu, y yo u faré. Ricciardo, habén pensat moltes coses, de repén va di:
- Dolsa Caterina meua, no vech datre camí per a arribá a tú mes que este: Has de aná a la galería que está a la vora del jardí de ton pare. Si yo sé que tú hi estarás, per la nit me les arreglaré per a arribáy, per mol alta que estigue.

Y Caterina li va contestá:

- Si te demane lo cor vindre allí crec que podré arreglámeles per a dormí allí. Y dit aixó, una sola vegada se van besá amagatóns, y se van separá.
En son demá, están ya prop lo final de mach, la jove va escomensá dabán de la mare a queixás de que la nit passada, per massa caló, no habíe pogut dormí be.
- Va di la mare:

- Filla, pero ¿quina calorina dius? Anit no va fé gens de caló.

Y Caterina li va di:

- Mare, hauríe de di «a mí me va pareixe» y potsé diríeu be, pero hau de pensá que les dones joves són mes fogoses que les dones mes grans.
La Siñora va di entonses:

- Filla, es verdat, pero yo no puc fé la caló o lo fret al meu gust, com tú pareix que voldríes; lo tems ña que patíl com lo donen les estassions; potsé esta nit faigue mes fresqueta y dórmigues milló.
- Vullgue Deu - va di Caterina- , pero no sol passá, que anán cap al estiu, les nits vaiguen refrescanse.

- Pos - va di la Siñora- , ¿qué li farem?

Va contestá Caterina:

- Si lo pare y vosté volen, yo manaría fé un llitet per a la galería que está a la vora de la seua alcoba, damún del chardí, y dormiría allí sentín cantá les cagarneres; y tenín un puesto mes fresquet, descansaría mol milló que a la alcoba.

La mare entonses va di:

- Filla, cálmat, lay diré a ton pare, y si ell vol aixina u farem.
Sentín micer Lizio a la seua dona, com ya ere agüelo y algo malhumorat, va di:
- ¿Quína cagarnera es eixa en la que vol adormís? La hauré de fé dormí en lo refregá de les chicharres.

Sabén aixó Caterina, mes per enfurruñada que per caló, no va dormí, y tampoc va dixá dormí a sa mare, queixanse seguit de la calorina, aixina que la mare va aná pel matí a parlá en micer Lizio y li va di:

- Micer, vos que voléu mol an esta jove; ¿quín mal tos pot fé que dórmigue an eixa galería? En tota la nit no ha pegat l´ull per la calina, y ademés, ¿tos assombréu de que li agrado lo can de la cagarnera sén com es una criatura? A los jovens los agraden les coses que se assemellen an ells.
Micer Lizio, al sentí aixó, va di:

- Vale, ¡que li faiguen un llitet per a que cápigue allí, y que dórmigue allí, y que séntigue cantá a les cardelines hasta que sen farto!

La jove, enterada de aixó, va fé prepará allí un llit; y com habíe de dormí allí la nit siguién, va esperá hasta que va vore a Ricciardo y li va fé una siñal convinguda entre ells, per la que va entendre lo que teníe que fé.

Micer Lizio, sentín que la jove se gitáe, va tancá una porta que donáe de la alcoba a la galería, y sen va aná a dormí. Ricciardo, cuan per tot arreu va sentí les coses tranquiles, ajudanse de una escala va pujá al muro, y después se va agarrá als eixidós de un atre muro. En molta faena (y perill si haguere caigut), va arribá a la galería, aon en silensio y gran goch va sé ressibit per la jove; y después de mol besás se van gitá juns y durán tota la nit van chalá, fen cantá moltes vegades a la cagarnera. Y sén les nits curtes y lo plaé gran, y ya arribán lo día (en lo que no pensaben), calentats tan per lo bon tems com per lo jugá, sense res damún se van quedá adormits com a socs. Caterina teníe abrassat a Ricciardo, en lo bras dret daball del seu coll y agarránlo en la ma esquerra de eixa cosa que vatres mol tos avergoñiu de nombrá cuan estéu entre homens. Y dormín de esta manera, sense despertás, va arribá lo día y se va eixecá micer Lizio; y enrecordansen de que la seua filla dormíe a la galería, va obrí la porteta sense fé soroll y se va di an ell mateix:

- Vach a vore cóm ha fet dormí la cagarnera esta nit a Caterina. Y eixín de la alcoba a poquetet, va eixecá la borrassa en la que se cubríe lo llit, y se va trobá a Ricciardo y an ella despullats y destapats dormín de la manera a dal dita. Va coneixe be a Ricciardo, en silensio sen va aná de allí cap a la alcoba de la seua dona y la va despertá dién:
- Venga, dona, rápit, eixécat, vine a vore com la teua filla, que estabe tan dessichosa de la cagarnera, tan la ha encorregut que la ha pessigat y la té a la ma.

Va di la Siñora:

- ¿Cóm pot sé aixó?

Va di micer Lizio:

- U vorás si vens a escape.

La Siñora, donanse pressa a vestís, en silensio va seguí a micer Lizio, y arribán los dos juns al llit y eixecada la borrassa claramen va pugué vore doña Giacomina cóm la seua filla habíe agarrat y apretabe la cardelina que tan dessichabe sentí cantá. Per lo que la Siñora, sentinse mol engañada per Ricciardo, va voldre cridali y díli grans insults, pero micer Francisco li va di:
- Dona, aguántat, no li digues res, perque en verdat, ya que la ha enchampada, seua sirá. Ricciardo es un jove noble y ric; no pot donamos mes que un bon linache; si vol separás de mí en bons modos tindrá que casás primé en ella, aixina se trobará que ha embutit la carderola a la gabia.

Per lo que la Siñora, consolada, veén que lo seu home no estabe enfadat per neste assunto, y considerán que la seua filla habíe passat una bona nit y habíe descansat be y habíe agarrat la cagarnera, va callá. Y poques paraules se van di después de éstes, hasta que Ricciardo se va despertá; y veén que ya ere de día cla se va tindre per mort, y va despertá a Caterina dién:

- ¡Ay de mí, alma meua! ¿Qué farem ara que ha vingut lo día y me ha pessigat aquí?
An estes paraules, micer Lizio, eixín de la alcoba y alsán la borrassa va contestá:
- Farem lo que pugam.

Cuan Ricciardo lo va vore, li va pareixe que li arrencáen lo cor del pit; y alsanse al llit va di:

- Siñó meu, tos demano mersé per Deu, sé que com home desleal y roín mereixco la mort, y per naixó féu de mí lo que vullgáu, pero tos rogo, si pot sé, que tingáu piedat de la meua vida y no me matéu.

Micer Lizio li va di:

- Ricciardo, aixó no su mereixíe l´amor que te tenía y la confiansa que ficaba en tú; pero ya que ha passat aixina, y que a tan gran falta te ha portat la juventut, per a salvát de la mort y a mí de la deshonra, antes de móuret pren a Caterina per la teua legítima dona, per a que, aixina com esta nit ha sigut teua, u sigue mentres vixque; y de esta guisa podrás conseguí lo meu perdó y la seua salvassió. Si no vols fé aixó, encomana a Deu la teua ánima.
Mentres estes paraules se díen, Caterina va soltá la cagarnera, y despertanse, va escomensá a plorá mol y a demanali a son pare que perdonare a Ricciardo; y li rogabe a Ricciardo que faiguere lo que micer Lizio volíe, per a que en tranquilidat y mol tems pugueren passá juns nits com aquella. Pero no van fé falta mols rogs, perque, per una part, la vergoña de la falta cometuda y lo dessich de arreglala y, per atra, la temó a morí y lo dessich de salvás, y ademés de aixó l´amor y les ganes de tindre a la dona volguda, de bona gana y sense tardá li van fé di que estabe disposat a fé lo que li habíe dit micer Lizio; per lo que demananli micer Lizio a la Siñora Giacomina un dels seus anells, allí mateix, sense moures, dabán dels pares de ella, Ricciardo va pendre per dona a Caterina.
Fet aixó, micer Lizio y la seua dona sen van aná, dién:
- Ara descanséu, que potsé u nessessitéu mes que eixecatos. Y una vegada sen habíen anat, los joves se van abrassá la un al atre, y no habén caminat mes que sis milles per la nit, ne van caminá unes atres dos antes de eixecás, y van acabá la seua primera jornada. Después Ricciardo va tindre una ordenada conversa en micer Lizio, y pocs díes después, com conveníe, en presensia dels seus amics y de los parens, va torná a desposá a la jove y en gran festa se la va emportá a casa seua, y se van selebrá unes honrades y hermoses bodes, y aixina en ell durán mol tems en pas y tranquilidat, tan cuan va volé va cassá la cardina, tan de día com de nit.

jornada-quinta-novela-sexta

/ Nota: Lo muixó original es lo rusignuolo, Ruiseñor, rossignol, rossinyol. 

La cardelina, cagarnera, es lo jilguero en castellá.

Che rusignuolo è questo a che ella vuol dormire? Io la farò ancora addormentare al canto delle cicale.

Jornada cuarta. Novela tersera.

Cuarta jornada. Novela tersera.

Tres joves volen a tres germanes y en elles se fuguen a Creta. La mes gran, per sels, mate al seu amán. La segona, entregánse al duque de Creta, salve de la mort a la primera, pero lo seu amán la mate y fuch en la primera. Culpen de aixó al tersé amán en la tersera germana y a la presó u confessen y per temó a morí sobornen (corrompíxen en dinés) a la guardia, y, pobres, fugen a Rodas y a la pobresa allí se moren.

Filostrato, sentit lo final del novelá de Pampínea, se va quedá un poc encantat y después va di giránse cap an ella:

- Algo bo y que me ha agradat ha tingut lo final de la vostra novela, pero massa chalera y cachondeo ha tingut la historia, que haguera preferit que no tinguere.

Después, giránse cap a Laureta, va di:

- Siñora, seguíu vos en una milló, si es que pot sé.

Laureta, enriénsen, va di:

- Massa cruel estéu contra los amáns, si sol un mal final los dessicháu; y per a obeítos tos contaré una história sobre tres que van acabá mal, habén disfrutat poc del seu amor. Y dit aixó, va escomensá:

Joves siñores, com claramen podéu vore, tots los vissis poden tornás, en grandíssim doló, contra qui los té y moltes vegades contra datres; y entre los que en mes fluixes riendes a los nostres perills mos porte, me pareix que la ira es la que mes. La ira no es datra cosa que un impuls rápit y sense pensá, y desterrada tota raó y tenín los ulls de la men ombriosos per les tiniebles, en ardentíssima fogonada ensén lo nostre ánimo. Y encara que en frecuénsia li sobrevé al home, y mes a uns que a datres, no menos ha sobrevingut a les dones, perque mes fássilmen se ensén en elles y allí creme en flama mes clara y en menos freno les sacse.

Y no ña que maravillás de aixó: perque si volem mirá, vorem que lo seu foc per la seua naturalesa antes pren en les coses ligeres y suaves que en les dures y mes pesades; y natros som (no u tínguen a mal los homes) mes delicades del que u són ells, y mol mes volubles. Per lo que, veénmos naturalmén an aixó proclives, y mirán después cóm la nostra mansedumbre y benignidat són gran descáns per als homes en los que acostumbrem a tratá, y cóm la ira y la furia són de gran angustia y perill, per a que de ella en mes fort pit mos guardem, l´amor de tres joves y tres siñores, com hay dit abáns, convertit de felís que ere en mol infelís per la ira de una de elles, tos amostraré a la meua história.

Marsella está, com sabéu, a la Provença, es una nobilíssima y antiga siudat, situada a la vora del mar, y va sé abáns mes abundán en homes rics y en grans mercadés de lo que avui se veu; entre los que va ñabé un de nom N'Arnald Civada, home de naiximén lo mes baix possible pero de cla honor y leal viachán, sense mida ric en possesións y en dinés, y de la seua dona teníe mols fills entre los que ñabíen tres dones, y eren de mes edat que los atres que eren homes. De estes, dos, naixcudes de una bessonada, teníen quinse añs, la tersera ne teníe catorse; y los seus paréns sol esperaben per a casáles la tornada de N'Arnald, que en la seua mercansía sen habíe anat cap a España. Eren los noms de les dos primeres, Ninetta y Maddalena. La tersera se díe Bertella. De Ninetta estabe un jove, gentilhome encara que fore pobre, de nom Restagnone, enamorat tan com podíe, y la jove de ell; y de tal modo habíen sabut obrá que, sense que cap persona al món u sapiguere, disfrutaben del seu amor; y ya habíen chalat bastán tems cuan va passá que dos joves amics, Folco y Ughetto, morts sons pares y habén quedat riquíssims, la un de Maddalena y l´atre de Bertella se van enamorá. De lo que acatánsen Restagnone (habénli sigut mostrat per Ninetta) va pensá en ajudás en la seua falta de amor, y familiarissánse en ells, ara a un ara al atre, y a vegades als dos, los acompañabe a vore a les seues siñores y la de ell.

Y cuan li va pareixe sé prou familiar y amic seu, un día los va cridá a casa seua y los va di: - Mol volguts joves, lo nostre trate tos pot habé demostrat cuán es l´amor que tos ting y que per vatros faría lo mateix que per mí; y perque mol tos vull, tos mostraré lo que me ha vingut al ánimo, y vatros después en mí, juns, agarrarém lo partit que tos paregue milló. Vatros, si les vostres paraules no mentíxen, y per lo que en lo vostres comportamén de día y de nit me pareix habé entés, teníu un grandíssim amor per les dos joves que voléu, y yo per la tersera, san germana. Me demane lo cor trobá un dols y plassenté remei com es éste: vatros sou riquíssims, lo que no soc yo; si vullguéreu ajuntá les vostres riqueses y fém a mí lo tersé posseedó de elles jun en vatros y cavilá a quina part del món podríem aná a viure alegremen en elles, sense falta me diu lo cor que podré fé que les tres germanes, en gran part de lo que té son pare, vínguen en natros aon vullgám aná, y allí cada un en la seua com a germáns podrem viure com los homes mes felisos que ña en tot lo món. A vatros tos toque ara dessidí si voléu sé felisos fén aixó, o dixáu está.

Los dos joves, que anáen ensesos per les dos dones, al sentí que podríen tíndre a les dos dones, no van passá mol rato pensán, y van di que, si aixó passabe, estaben disposats a féu. Restagnone, en esta resposta de los joves, al cap de pocs díes se va trobá en Ninetta, a la que sol podíe vore en gran dificultat; y después de está en ella un tan, li va explicá lo que habíe parlat en los joves, y en moltes raóns la va intentá convénse de esta empresa. Pero poc difíssil li va sé, perque ella mol mes que ell dessichabe pugué está en ell sense sustos y ñirvis; per lo que de bona gana li va contestá que li pareixíe be y que les seues germanes, y sobre tot en aixó, faríen lo que ella vullguere.

Tornán Restagnone cap als dos joves, los va di que per part de les seues siñores lo assunto estabe dessidit; y entre ells van quedá anássen a Creta después de véndre algunes possesións que teníen, en la excusa de volé aná a comersiá en eixos dinés, y cambiades en dinés totes les demés coses que teníen, van comprá una saetíay la van armá en secreto, y van esperará la fecha pactada.

Per un atra part, Ninetta, que del dessich de les germanes massa sabíe, en dolses paraules les va inflamá que los va pareixíe que no viuríen prou per a arribá a fé alló. Per lo que, arribada la nit a la que teníen que embarcá a la saetía, les tres germanes, ubert un gran cofre de son pare, van traure de ell una gran cantidat de dinés y de joyes, y en elles, de casa les tres de amagatóns van eixí, segóns lo planejat, y van aná cap allí aon estaben los seus tres amáns que les esperaben. Van pujá a escape a la saetía, van "doná los reinos al aigua" y van marchá navegán, y sense parás un pun a cap puesto, en son demás de tarde van arribá a Génova, aon van pugué disfrutá los amáns del goch y plaé del seu amor per primera vegada. Y provínse de alló que nessessitaben van continuá lo viache, y de un port a un atre, antes de que arribare lo día vuit desde que van eixí, sense cap impedimén van arribá a Creta, aon van comprá grandíssimes y hermoses possesións, y mol prop de Candia van construí hermossíssimes mansións; y allí van escomensá a viure en mols criats, gossos, carn de ploma, caballs, y fen convits y festes y chalán tot lo que volíen, a guisa de baróns. Y vivín aixina, va passá que encara que les coses mol te agradon, si se tenen en massa cantidat cansen. Restagnone, que mol habíe vullgut a Ninetta, puguénla tíndre sense cap temó, va escomensá a cansás de ella, y a falláli l´amor per nella. A una festa li va agradá mol una jove del país, hermosa y noble Siñora, y la va escomensá a festejá, y a fé per nella mols gastos y festes, de lo que sen va acatá Ninetta, y li van entrá tans sels de ell que no podíe doná una passa sense que ella u sapiguere y sense que después lo renegare. Pero aixina com la abundánsia de les coses porte lo empach, se multiplique la gana cuan te neguen lo que dessiches: y aixina los renecs de Ninetta avivaben les flames del nou amor de Restagnone; y com passán lo tems la cosa va seguí pel mateix camí, Ninetta se va ficá mol triste, y li va assaltá la ira y a tan va víndre que, convertit l´amor que li teníe a Restagnone en odio amarg, segada per la ira, va pensá en matá a Restagnone y vengá la vergoña que li pareixíe habé patit. Va fé víndre a una agüela griega, gran mestra en escriure venenos, y en promeses y en regalos li va fé prepará un aigua venenosa, y sense aconsellás de dingú, una nit a ni va doná de beure a Restagnone que estabe acalorat y que no se barruntabe res. La forsa mortal de aquella aigua va sé tanta que abáns de arribá lo matí lo habíe matat. Esta mort la van sentí mol Folco, Ughetto y les seues dones, sense sabé que habíe mort envenenat. Van plorá juns en Ninetta y lo van enterrá. Pero va passá que no mols díes después, per un atra malvada acsió, va sé apresada la agüela que habíe preparat lo veneno, y entre atres maldats, al patí la tortura, va confesá, y va mostrá lo que habíe passat en Restagnone, per lo que lo duque de Creta, sense res di, de amagatóns una nit va aná pels voltáns de la vila de Folco, y sense cap abalot ni opossisió, se va emportá detinguda a Ninetta, de la que, sense cap tortura, ben pronte va sabé lo que volíe sentí sobre la mort de Restagnone.

Folco y Ughetto se van enterá per qué habíe sigut apresada Ninetta, lo que mol los va dóldre, y ficáen mol empeño en fé que Ninetta escapare al foc, al que creíen que siríe condenada, pero lo duque estabe firme en fé justíssia.
Maddalena, que ere una hermosa jove y habíe sigut festejada per lo duque sense habé fet may res del que ell volíe, creén que si li donabe lo gust podríe liberá a la germana del foc, lay va doná a enténdre per mich de un cauto embajadó, que ella estabe a les seus órdens si dos coses se seguíen de alló; la primera, que recuperare a san germana salva y libre; y l’atra, que alló fore cosa secreta. Lo duque, escoltada la embajada y agradánli, va considerá si teníe que féu y al final va está de acuerdo y va contestá que se faríe. Fen apresá, en consentimén de la Siñora, una nit a Folco y a Ughetto, va aná secretamen a albergás en Maddalena. Va ficá a Ninetta a dins de un sac y va di que aquella nit mateixa la aviaríe al aigua en una pedra lligada al coll. Lay va portá a san germana y per preu de aquella nit lay va doná, demanánli al anássen pel matí que aquella nit, que habíe sigut la primera del seu amor, no fore la radera. Pel matí, Folco y Ughetto, habíen sentit que Ninetta per la nit habíe sigut aviada al mar, y creénsu, una vegada liberats, van torná a casa per a consolá a les seues dones per la mort de la germana. Per mol que Maddalena se les va ingeniá en amagála, Folco sen va acatá de que estabe allí; de lo que se va extrañá mol y de repén va sospechá, perque habíe sentit que lo duque habíe festejat a Maddalena, y li va preguntá cóm podíe sé que Ninetta estiguere allí. Maddalena va cavilá una llarga fábula per a explicálay, pero ell (que ere malissiós) se la va creure ben poc, y la va apretá per a que diguere la verdat. Y ella, después de moltes paraules, lay va di.

Folco, vensut per lo doló, inflamat per la ira, va desenvainá una espasa, y la va matá, sense fé cas de los crits de mersé. Teménse la ira y la justíssia del duque, dixánla morta a la alcoba, sen va aná aon estabe Ninetta, y en la cara mol alegre, li va di:
- Anem allí aon tan germana ha determinat que te porta per a que no tornos a máns del duque.

Creénsu Ninetta, y com teníe temó del Duque, sen va aná en Folco, sense despedís de san germana. Sén ya de nit, se van ficá de camí, y en los dinés que Folco va pugué agarrá, que van sé pocs; sen van aná cap al port, van pujá a una barca y may mes se va sabé aón van arribá. Al día siguién se van trobá a Maddalena morta, y van ñabé algúns que per la enveja y odio que li teníen a Ughetto, rápidamen lay van fé sabé al duque, y ell, que mol volíe a Maddalena, corrén fogosamen cap a la casa, va detíndre a Ughetto y a la seua dona, que de estes coses encara no sabíen res, y los va fé confesá que ells y Folco habíen sigut los culpables de la mort de Maddalena. Per esta falsa confessió, ells, teménse la mort, en gran habilidat a qui los guardaben van soborná, donánlos una serta cantidat de dinés que teníen amagats a casa per a un cas mol nessessari: y jun en los guardies, sense tíndre tems de agarrá cap de les seues coses, van pujá a una barca, y de nit se van escapá a Rodas, aon van viure a la miseria no mol tems.
Pos an este estat los va portá a tots lo loco amor de Restagnone y la ira de Ninetta.

jornada cuarta novela cuarta

JORNADA CUARTA. NOVELA SEXTA.

Andreuola vol a Gabriotto, li conte un somni que ha tingut y ell an ella un atre. De repén, ell se mor als seus brassos. Mentres ella y una criada lo porten a casa seua són capturades per la señoría. Ella conte lo que ha passat, lo podestá la vol forsá, se entere son pare y, trobánla inossén, la fa liberá. Después ella se fique a monja.

La história que Filomena habíe contat va sé mol apressiada per les siñores perque moltes vegades habíen sentit cantá aquella cansó y may habíen pogut sabé cóm y per qué habíe sigut composta. Lo rey li va maná a Pánfilo que continuare lo orden, y ell va di:

Lo contat a la passada história me done peu a contáton una a la que se parle de dos que versaben sobre coses que habíen de passá com si ya hagueren passat, y apenes habíen acabat de contáles los que les habíen vist cuan van tíndre los dos efecte. Y aixina, amoroses siñores, hau de sabé que es impresió general de tots los que viuen vore varies coses als seus somnis, y, dormín, li pareixen totes verdaderes, y a vegades resulte que moltes de elles passen de verdat. Per naixó, mols li donen tanta fe a cada somni com li donaríen a les coses que veigueren están desperts, y en estos mateixos somnis se entristíxen o se alegren segóns lo que sels ha mostrat. Y per lo contrari, ña qui no creu en cap somni, mes que después de vóres caure al perill que los habíe sigut mostrat. Ni a uns ni als atres alabo, perque no sempre són verdadés ni totes les vegades falsos. Que no són tots verdadés, moltes vegades tots natres ham tingut ocasió de vóreu, y que no tots són falsos, abáns a la história de Filomena se ha escoltat, y a la meua, com ya hay dit, tos u mostraré. Per lo que jusgo que si se viu y se obre virtuosamen, a cap somni té que tíndres temó y no dixá per nell los bons propósits; en les coses roínes y malvades, encara que los somnis pareguen favorables an elles y en visións propíssies a qui los veuen animen, dingú té que creure; y aixina, al contrari, donáls a tots completa fe. Pero aném a la história (menos mal, Boccaccio, qué cansino que eres).

Va ñabé a la siudat de Brescia un gentilhome de nom micer Negre de Pontecarrato, que, entre atres mols fills, teníe una filla, de nom Andreuola, mol jove y hermosa y sense casá. Ella se va enamorá de un veí seu de nom Gabriotto, home de baixa condissió encara que ple de loables costums, hermós y amable; y en la intervensió y ajuda de la nodrissa de la casa Cabriotto no sol va sabé que Andreuola lo volíe, sino que lo van portá a subín a un hermós jardí del pare de ella, y moltes vegades van disfrutá del seu amor. Per a que cap raó mes que la mort puguere separá lo seu amor, home y dona se van fé en secreto. Y del mateix modo, furtivamén, confirmán los seus ajuntaméns, va passá que a la jove una nit, dormín, li va pareixe vore en somnis que estabe al seu jardí en Gabriotto y que lo teníe entre los seus brassos en grandíssim plaé, y mentres aixina estaben li va pareixe vore eixí del cos de ell una cosa oscura y terrible en una forma que ella no podíe reconéixe, y li pareixíe que esta cosa agarráe a Gabriotto y contra la seua voluntat en espantosa forsa la hi arrancáe dels brassos y en ell se amagáe a dins de la terra y no podíe vórel mes. Com mol gran doló sentíe, se va despertá, y una vegada desperta, encara que vee que no habíe passat res del que habíe ensomiat, no va dixá de tíndre po per culpa de este somni. Gabriotto volíe aná aon ella la nit siguién, pero ella no volíe, se va esforsá en que no vinguere per la nit allí. Pero veén la seua voluntat, per a que no sospechare algo raro, la siguién nit lo va ressibí al jardí. En moltes roses blanques y roiges, perque ere tems de roses, en ell a la voreta de una bellísima fon de aigua clara que al jardí ñabíe, se van gitá, y allí, después de una llarga festa que van disfrutá juns, Gabriotto li va preguntá quina ere la raó per la que li habíe prohibit víndre la nit abáns.

La jove, contánli lo somni de abansanit y la temó que li habíe agarrat, lay va explicá. Gabriotto, al sentíla, sen va enriure y va di que gran bobada ere creure en somnis perque tots veníen per massa minjá o per tíndre lo pap forro, y después va di:
- Si yo haguera vullgut fé cas de somnis no hauría vingut aquí, no tan per lo teu sino per un que tamé vach tíndre la nit passada. Me pareixíe está a una hermosa y deleitosa selva per la que anaba cassán, y había enchampat una cabreta tan maja com la milló que se haigue vist; y me pareixíe que ere mes blanca que la neu y en poc rato se va fé tan amiga meua que en cap momén se separabe de mí. Y me pareixíe que la volía tan que per a que no se separare de mí li había ficat al coll un collá de or y en una cadena tamé de or la sujetaba entre les mans. Y después de aixó me pareixíe que, descansán esta quirrina una vegada y tenín lo seu cap a la faldeta, va eixí de no sé aón una gossa negra com lo carbó, mol famolenca y espantosa en apariénsia, y va víndre cap a mí, contra la que cap resisténsia me pareixíe fé; per lo que me pareixíe que me ficáe lo morro a dins del costat esquerro, y tan lo rossegabe que arribabe al cor, pareixíe que me´l arrancabe per a emportássel. Sentía tal doló que me vach despertá, y despert, en la ma en seguida vach paupá a vore si tenía algo al costat; pero com no me vach trobá cap mal me vach burlá de mí mateix per habéu fet. Pero ¿qué vol di aixó? tals y mes espantosos ne hay tingut mes vegades y no per naixó me ha passat res mes ni res menos; y per naixó olvídat del somni y pensém en chalá. La jove, acollonida pel somni, al sentí aixó encara se va esglayá mol mes, pero per a no fé enfadá a Gabriotto, va ocultá la temó, pero lo abrassáe y besáe mol, y mentres ell la apretáe y besabe, temerosa y no sabén de qué, mes de lo normal moltes vegades lo mirabe a la cara y mirabe per lo jardí per si alguna cosa negra vinguere de alguna part.

Y están de esta manera, Cabriotto, en un gran suspiro, la va abrassá y li va di:
- ¡Ay de mí, alma meua, ajúdam que me mórigo!

Y dit aixó, va caure an terra com un taco damún de la herba del pradet. Veénlo la jove caigut com estabe, apoyánsel a la faldeta, casi plorán li va di:
- Oh, dols siñó meu, ¿qué te passe?

Gabriotto no va contestá, respirán fort y tot suat, después de no mol tems, sen va aná als atres, a la sombra allargada dels sipresos.

Aixó va sé mol du y dolorós per a la jove, que mes que an ella mateixa lo volíe, cada una té que imagináu. Ella lo va plorá mol, y moltes vegades lo va cridá en vano, pero después de que donássen cuenta de que estabe mort, habénlo tocat per totes les parts del cos y trobánles totes gelades, no sabén qué fé ni qué di, plorosa com estabe y plena de angustia, sen va aná a cridá a la seua nodrissa, que de este amor ere cómplice, y la seua miseria y doló li va amostrá. Y después de plorá juntes sobre lo mort Cabriotto, va di la jove a la nodrissa:
- Ya que Déu me´l ha tret, no vull seguí yo en vida, pero en ves de matám, voldría que buscárem una manera convenién de protegí lo meu honor y lo amor secreto que ha ñagut entre natros, y que se enterro lo cos com toque. A lo que la nodrissa va di:

- Filla meua, no parlos de vóldre matát, perque si lo has perdut, matánte tamé lo pedríes al atre món perque aniríes al infern, aon estic segura de que la seua alma no ha anat perque bo ha segut. Mol milló sirá que te consolos y pensos en ajudá en orassións o en atres bones obres a la seua alma, per si per algún pecat cometut té nessessidat de aixó. Sepultál es mol fássil, an este jardí mateix, dingú u sabrá may perque dingú sap que ell haigue vingut aquí, y si no u vols aixina, traémlo fora del jardí y dixémlo, demá pel matí lo trobarán y portánlo a casa seua sirá enterrat per los seus paréns.

La jove, encara que estiguere plena de amargura y plorare continuamén, escoltáe sin embargo los consells de la nodrissa, y no están de acuerdo en la primera part, va contestá a la segona, dién: - No vullgue Déu que un jove tan bo y tan volgut per mí y home meu patixgue lo sé enterrat com un gos o dixat an terra al carré. Ha ressibit les meues llágrimes y, tal com puga, ressibirá les dels seus paréns, y ya me ve al ánimo lo que ham de fé. Y rápidamen la va enviá a per una pessa de seda que teníe a la seua arca, y portada aquella y extenénla an terra, damún van ficá lo cos de Gabriotto, y ficánli lo cap a un cuixí y tancánli en moltes llágrimes los ulls y la boca, y fén una guirnalda de roses y escampán los pétalos de les roses que habíen agarrat juns, li va di a la nodrissa:
- De aquí a la porta de casa seua ña poc camí, y per naixó tú y yo, aixina com lo ham arreglat, lo portarém dabán de casa seua. No tardará mol en fés de día y lo arreplegarán, y encara que per als seus no sigue aixó cap consol, per a mí, ya que als meus brassos
s´ha mort, sirá un descans.

Y dit aixó, va torná a inclinás sobre ell y en abundantíssimes llágrimes lo va está plorán, pero mol requerida per la criada, perque veníe l´alba, se va ficá dreta, se va traure del dit
l´anell en lo que se habíe casat en Gabriotto, lay va ficá al seu dit, dién entre plos:
- Volgut siñó meu, si la teua alma veu les meues llágrimes y algún coneiximén o sentimén después de la seua partida quede als cossos, ressibix benignamen lo radé don de esta a qui vivín vas vóldre tan. Y dit aixó, desmayada, va caure damún de ell, y después de un tems se va reviscolá y se va ficá de peu, y en la criada van agarrá la tela aon estabe lo cos, y en ell van eixí del jardí cap a casa de ell.

Y anán aixina, va passá per casualidat los guardies del podestá, que anaben an aquella hora an algún assunto, les van topetá y les van arrestá. Andreuola, volén antes morí que viure, reconeguts los guardes de la señoría, francamen los va di:

- Sé quí sou y que vóldre fugí de res me valdríe; estic disposada a aná en vatros dabán la señoría, y contá lo que ha passat; pero que ningú se atrevixque a tocám, si tos fach cas, ni a robá res de lo que porte este cos si no vol que yo lo acusa.

Per lo que, sense que ningú la tocare, en lo cos de Gabriotto sen van aná tots cap al palau. Avisat lo podestá, se va eixecá, y fénla víndre a la alcoba, se va fé informá de lo que habíe passat, y habén fet mirá per algúns meches si en veneno o de un atra manera habíe sigut assessinat lo bon home, tots van afirmá que no, sino que li habíe petat lo cor y se habíe aufegat. Y ell, sentit aixó y que aquella en poca cosa ere culpable, se les va ingeniá en pareixe que li donabe lo que no podíe véndreli, y va di que si ella fée la seua voluntat, la liberaríe. Pero no servínli les paraules, va volé contra tota conveniénsia fé aná la forsa; pero Andreuola, ensesa pel desdén y traén forses de aon no les teníe, se va deféndre com un home, rechassánlo en injurioses y altives paraules. Pero arribat lo día cla y sénli contades estes coses a micer Negre, mortalmen dolgut sen va aná en mols dels seus amics al palau y allí, informat de tot per lo podestá, va demaná que li tornaren a la seua filla. Lo podestá se va acusá de habéla volgut forsá, antes de sé acusat per nella, va alabá a la jove y la seua constánsia. Veénla de tanta firmesa, li va di a son pare que si an ell li pareixíe be, y an ella, pesse habé tingut un home de baixa condissió, de bon grado la pendríe com a dona. Aixina com ells dos parlaben, Andreuola se li va tirá als peus de son pare y li va di:

- Pare meu, no crec que faigue falta que tos conta la história del meu atrevimén y de la meua desgrássia, que estic segura de que ya la hau sentit y la sabéu. Tos demano perdó per la meua falta, aixó es, de habé, sense vosté sabéu, pres per home al que mes me agradabe; y este perdó no tol demano per a que me sigue perdonada la vida sino per a morí com filla vostra y no com enemiga vostra.

Micer Negre, que ya ere vellet y home bo y amorós per naturalesa, al sentí estes paraules va escomensá a plorá, y plorán va alsá a la seua filla tendramen, y li va di:
- Filla meua, mol me haguere agradat que hagueres tingut tal home com segóns lo meu pareixe te conveníe; y si lo hagueres pres tal com a tú t´agradare tamé m´habíe de agradá; pero lo habéu amagat me fa dóldrem de la teua poca confiansa, y mes encara, veén que lo has perdut abáns de sábreu yo. Pero ya que aixina está fet, lo que per a contentát, vivín ell, hauría fet en gust, aixó es, honrál com a gendre se li fará ara que está mort.

Y giránse cap als seus fills y als seus paréns los va maná que prepararen per a Gabriotto exequies grans y honorables. Mentrestán habíen acudit los pares y datres paréns del jove, que se habíen enterat de la mala notíssia, y casi tantes dones y tans homes com ñabíe a la siudat. Colocat al mich del pati lo cadáver sobre la tela y en totes les roses, allí va sé plorat per tots, y públicamen per casi totes les dones de la siudat y per mols homes, y no com un plebeyo sino com un siñó tret de la plassa pública a muscles de los mes nobles siudadáns, en grandíssim honor va sé portat a la sepultura. Y al cap de uns díes, insistín lo podestá en lo que habíe demanat, preguntánlay micer Negre a la seua filla, ésta res de aixó va vóldre sentí, pero volén donáli una satisfacsió a son pare, a un monasteri mol famós per la seua santidat, ella y la nodrissa monges se van fé, y van viure allí honradamen durán mol tems.

jornada-cuarta-novela-séptima

https://quieroapuntes.com/el-decamero_giovanni-bocaccio.html (en catalá)

Cuarta jornada. Novela segona.

Cuarta Jornada. Novela segona.

Fray Alberto convéns a una dona de que lo arcángel Gabriel está enamorat de ella y, com si fore ell, moltes vegades se gite en ella, después, per temó als paréns de ella fugín de casa seua se refugie a casa de un home pobre, lo que, com a un home salvache, al día siguién a la plassa lo porte; aon, reconegut, los seus flares li fóten ma y lo fiquen a la presó.

pon Rialto de Venecia

La história contada per Fiameta habíe fet saltá les llágrimes a les seues compañeres moltes vegades, pero están ya completa, lo rey en inconmovible gesto va di:

- Poc preu me pareixeríe doná la meua vida per la mitat de la chaleraque en Guiscardo va gosá Ghismunda, y cap de vatres té que maravillás, que yo, vivín, a cada pas mil morts vech, y per totes elles no me es donada ni una part de esta chalera. Pero dixán está los meus assuntos de momén, vull que sobre casos dus, y en part als meus acsidéns semelláns, continúo parlán Pampínea, y si u fá com ha escomensat Fiameta, sense duda alguna rosada escomensaré a sentí caure damún de les meues flames.

Pampínea, sentín que aquella orden ere per an ella, va vore lo ánimo del rey mes per la emossió de les seues compañeres que les paraules del rey y per naixó, mes disposada a recreáles un poc que a tíndre que contentá al rey, se va ficá a contá una história que sense eixíssen de lo proposat, los faiguere riure, y va escomensá:

Acostumbre lo poble a di lo proverbio siguién: «Lo que es malvat y per bo tingut, pot fé lo mal y no es cregut», lo que done per a demostrá cuánta y quina es la hipocresía de los religiosos, los que en les robes llargues y amples y en les cares artifissialmén pálides y en les veus humildes y manses per a demaná a datres, y altaneríssims y áspres al empéndre als atres los seus mateixos vissis y en mostráls que ells per agarrá y los demés per a donáls an ells conseguíxen la salvassió, y ademés de aixó, no com homes que lo paraísso tinguen que guañás com natros sino casi com a siñós y posseedós de ell donán a cadaú que se mor, segóns la cantidat de dinés que los dixe, un puesto mes o menos exelén, en aixó primé a sí mateixos, si aixina u creuen, y después a qui a a les seues paraules donen fe se esforsen en engañá. Sobre los que, si cuan los convé me fore permitit demostrá, pronte los aclararía a mols simples lo que en les seues capes amplíssimes tenen amagat. Pero vullgue Déu que en totes les seues mentires a tots los passare lo que a un flare menor, de aquells que per mes grans santóns eren tinguts a Venecia; sobre lo que tos parlaré per a potsé aliviá una mica en risa y en plaé los vostres ánimos plens de compassió per la mort de Ghismunda.

Va ñabé, pos, valeroses siñores, a Imola, un home de malvada y corrupta vida de nom Berto de la Massa. Les seues vituperables acsións eren mol conegudes per los imolenses, y a tan lo van portá que ni les mentires ni les verdats se les creíen los de Imola. Per lo que, acatánsen de que allí ya les seues artimañes no li servíen, se va mudá a Venecia, resseptácul de tota la inmundíssia, y allí va aná cavilán en trobá la manera per a mal obrá com u habíe fet a un atra part. Y com si li rossegare la consiénsia per les malvades acsións cometudes per nell en lo tems passat, mostránse embargat per suma humildat y convertit en milló católico que cap atro home, va sé y se va fé flare menor y se va fé cridá fray Alberto de Imola; y en tal hábit va escomensá a fé en apariénsia una vida sacrificada y a alabá mol la peniténsia y la abstinénsia, y may minjáe carn ni bebíe vi cuan no ñabíe lo que li agradabe.

Y sense donássen cuenta casi dingú, de lladre, de rufián, de fals, de homissida, súbitamen se va convertí en un gran predicadó sense habé per naixó abandonat los vissis cuan de amagatóns puguere ficáls en obra. Y ademés de aixó, fénse móssen, sempre al altá, cuan selebrabe, si mols lo veíen, plorabe per la passió del Siñó com a qui poc li costaben les llágrimes cuan volíe. Y en poc tems, entre les seues predicassións y les seues llágrimes, va sabé de tal manera engatussá als venessiáns que casi de tot testamén que allí se fée ere fideicomissari y depositari, y guardadó de los dinés de mols, confessó y consellé casi de la mayoría de los homes y de les dones; y obrán aixina, de llop se habíe convertit en pastó, y ere la seua fama de santidat an aquelles parts mol mes gran que may habíe sigut la de San Francisco de Asís. Ara, va passá que una dona jove, badoca y sompa que se díe doña Lisetta de en cá Quirini casada en un ric mercadé que habíe anat en les seues galeres a Flandes, va aná en atres dones a confessás en este san flare; y están als seus peus, com venessiana que ere, que són tots unos vanidosos, habén dit una part de los seus assuntos, va sé preguntada per fray Alberto si teníe algún amán. Y en mal gesto li va contestá:

- Ay, siñó flare, ¿no teníu ulls a la cara? ¿Tos paréixen los meus encáns fets com los de eixes atres? Massa amáns tindría, si vullguera; pero no són los meus encáns per a dixá que los vullgue consevol. ¿A cuántes veéu que los seus encáns siguen com los meus, yo que siría hermosa hasta al paraísso? Y ademés de aixó va di tantes coses de esta hermosura seua que fastidiabe sentíla. Fray Alberto va vore que aquélla putíe a tonta, y pareixénli terra per al seu aladre, de ella enseguida y en desmesura se va enamorá; pero guardán les alabanses per a un momén mes cómodo, per a mostrás san aquella vegada, va escomensá a empéndrela y a díli que alló ere vanagloria, y atres de les seues históries; per lo que la dona li va di que ere un animal y que no sabíe que ñabíe hermosures mes grans que atres, per lo que fray Alberto, no volén enfadála massa, acabada la confessió, la va dixá anássen en les demés. Y unos díes después, agarrán un fiel compañ, sen va aná a casa de doña Lisetta y, retiránse apart a una sala en ella y sense pugué sé vist per atres, se li va aginollá dabán y va di:
- Siñora, tos rogo per Déu que me perdonéu de lo que lo domenge, parlánme vos de la vostra hermosura, tos vach di, per lo que tan fieramen vach sé castigat la nit siguién que no hay pogut eixecám del llit hasta avui.

Va di entonses doña Trulla:

-¿Y quí tos va castigá de esta manera?

Va di fray Alberto:

- Tos u diré: están en orassió durán la nit, com solgo está sempre, vach vore de repén a la meua selda una gran llumenária, y abáns de que puguera girám per a vore lo que ere, me vach vore damún un jove hermossíssim en una gayata grossa a la ma, que, agarránme per la capa y fénme eixecá, tan me va blandí que me va dixá cruixit. Li vach preguntá después per qué me habíe fet alló, y va contestá:
«Perque avui te has atrevit a repéndre los selestials encáns de doña Lisetta, a la que vull, Déu apart, sobre totes les coses». Y yo entonses li vach preguntá:
«¿Quí sou vos?». A lo que va contestá ell que ere lo arcángel Gabriel. «Oh, siñó meu, tos rogo que me perdonéu», vach di yo. Y ell va di entonses: «Te perdono en la condissió de que anirás a vórela en cuan pugues, y demánali perdó; y si no te perdone, yo tornaré aquí y te fotré tantes gayatades que u sentirás mentres visques». Lo que me va di después no me atrevixco a dítosu si no me perdonáu primé.

Doña Carbassa de ven, que ere un sí es no es dols de sal, se esponjabe sentín estes paraules y totes se les creíe com a mol verdaderes, y después de un rato va di:
- Be tos día yo, fray Alberto, que los meus encáns eren selestials; pero aixina Déu me ajudo, que ting llástima de vos, y ara, per a que no tos faiguen mes mal, tos perdono, si me diéu lo que lo ángel tos va di después.

Fray Alberto va di:

- Siñora, ya que me hau perdonat, tos u diré de bon grado, pero una cosa tos recordo, que lo que yo tos diga tos guardaréu de contáu a dingú del món, si no voléu fé malbé los vostres assuntos, que sou la mes afortunada dona que ña avui en tot lo món. Este ángel Gabriel me va di que tos diguera que li agradéu tan que moltes vegades hauríe vingut a está per la nit en vos si no haguere sigut per no assustatos. Ara, tos envíe di per mí que vol víndre una nit a vóretos y quedás en vos un bon rato; y perque com es un ángel y vinín en forma de ángel no lo podríeu tocá, diu que per a disfrute vostre vol víndre en figura de home, y per naixó diu que li diguéu cuán voléu que vingue y en quina fomra, y que u fará; per lo que vos, mes que cap dona viva, tos podréu tíndre per felís.

Doña Bachillera va di entonses que mol li agradabe que lo ángel Gabriel la amare, perque ella lo volíe be, y may passaríe que una vela de un matapán no li ensenguere dabán de aon lo veiguere pintat; y que cuan vullguere víndre an ella ere benvingut, que la trobaríe sola a la seua alcoba; pero en lo pacte de que no la dixaríe per la Virgen María, que li habíen dit que la volíe mol, y tamé lay pareixíe aixina perque a consevol puesto que lo vee estabe aginollat dabán de ella; y ademés de aixó, que ere cosa seua víndre en la forma que vullguere, sempre que no la assustare. Entonces va di fray Alberto:

- Siñora, parleu sabiamen, y yo arreglaré be en ell lo que me diéu. Pero podéu fem un gran favor, y no tos costará res y lo favor es éste: que vullgáu que víngue en este cos meu. Y escoltéu per qué me faréu un favor: me traurá l´alma del cos y la ficará al paraísso mentres ell estigue en vos.

Va di entonses doña Estirada:

- Be me pareix; vull que per les gayatades que tos va fótre per la meua culpa, que tingáu este consol. Entonces va di fray Alberto:

- Aixina, faréu que esta nit trobo ell la porta de casa vostra uberta, de manera que pugue entrá, perque venín en cos humano com vindrá, no podrá entrá mes que per la porta. La dona va contestá que u faríe. Fray Alberto sen va aná y ella se va quedá en tan gran alegría que no li entrabe la camisa al cos, mil añs pareixénli hasta que lo arcángel Gabriel vinguere a vórela. Fray Alberto, pensán que caballé y no ángel teníe que sé per la nit, en confits y atres bones coses va escomensá a agarrá forses, per a que no puguere sé aviát fássilmen del caball; y conseguit lo permís, en un compañ, al fes de nit, sen va aná cap a casa de una amiga seua de aon un atra vegada habíe arrancat cuan anabe corrén les yegües, y de allí, cuan li va pareixe be, disfrassat, sen va aná a casa de la dona y, entrán allí, en los perifollos que habíe portat, en ángel se va transfigurá, y puján a dal, va entrá a la cámara de la dona. Ella, cuan va vore aquella cosa tan blanca, se li va aginollá dabán, y lo ángel la va beneí y la va fé ficás dreta, y li va fé siñal de que sen aniguere al llit; lo que ella, dessichosa de féli cas, va fé rápidamen, y lo ángel después se va gitá en la seu devota. Ere fray Alberto majo de cos y fort, y mol ben plantat; per lo que trobánse en doña Lisetta, que ere fresca y cachonda, moltes vegades aquella nit va volá sense ales, de lo que ella mol contenta se va quedá; y ademés de alló, moltes coses li va di de la glória selestial. Después, arrimánse lo día, organisán la retirada, en los seus arnesos fora sen va eixí y va torná aon estabe lo compañ, al que, per a que no tinguere temó dormín sol, la bona dona de la casa li habíe fet amigable compañía. La dona, en cuan va amorsá, prenén als seus acompañáns, sen va aná a fray Alberto y li va doná notíssies del ángel Gabriel y de lo que li habíe contat de la glória y la vida eterna, y cóm ere ell, afegín ademés an aixó, maravilloses fábules.

A la que fray Alberto va di:

- Siñora, yo no sé cóm tos va aná en ell; lo que sé be es que esta nit, venín ell a mí y habénli yo donat la vostra embajada, me se va emportá de repén l´alma entre tantes flos y tantes roses que may se han vist tantes aquí, y vach está a un de los puestos mes agradables aon may hay estat hasta este matí a maitines: lo que va pasá del meu cos, no u sé.
-¿No tos u dic yo? - va di la Siñora -. Lo vostre cos va está tota la nit als meus brassos en lo ángel Gabriel, y si no me creéu miréutos daball de la mamella esquerra, aon li vach chupá al ángel, allí tindréu la siñal uns cuans díes.

Va di entonses fray Alberto:

- Avui faré algo que no hay fet en mol tems, me despullaré per a vore si me diéu la verdat.

Y después de mol charrá, la dona sen va entorná a casa, aon en figura de ángel fray Alberto va torná después moltes vegades sense trobá cap obstácul. Pero va passá un día que, están doña Lisetta en una comare seua y juntes parlán sobre la hermosura, per a ficá la seua dabán de cap atra, com qui poca sal teníe a la carbassa, va di:

- Si sapiguéreu a quí li agrade la meua hermosura, en verdat que no parlaríeu de les demés. La comare, dessichosa de sentíla, com be la coneixíe, va di:
- Siñora, podréu di verdat; pero no sabén quí es ell, no pot una desdís tan ligeramen.

Entonces la dona, que poc magín teníe, va di:

- Comare, no pot dís, pero en qui me enteng es en lo ángel Gabriel, que mes que an ell mateix me vol com a la dona mes hermosa, per lo que ell me diu, que ñague al món o a la marisma.

A la comare li van entrá ganes de enríuressen, pero se va aguantá per a féla parlá mes, y va di: - A fe, Siñora, que si lo ángel Gabriel se entén en vos y tos diu aixó té que sé aixina, pero no creía yo que los ángels féen estes coses.

Va di la dona:

- Comare, estéu equivocada, per les llagues de Déu: u fa milló que lo meu home, y me diu que tamé se fa allá dal; pero perque li pareixco mes hermosa que cap de les que ñan al sel se ha enamorat de mí y ve a está en mí moltes vegades; ¿Está cla? La comare, en cuan sen va aná doña Lisetta, se li van fé mil añs hasta que va está a un puesto aon pugué contá estes coses; y reunínse en una gran compañía de dones, ordenadamen los contá la história. Estes dones los u van di als seus homes y a datres dones, y éstes a datres, y aixina en menos de dos díes tota Venecia anabe plena de aixó. Pero entre aquells als que los va arribá, estaben los cuñats de ella, que, sense di res, se van proposá trobá aquell arcángel y vore si sabíe volá: y moltes nits van está apostats esperánlo.

Va passá que de este anunsi alguna notissiota va arribá a oíts de fray Alberto, que, per a empéndre a la dona anán una nit, apenes se habíe despullat cuan los cuñats de ella, que lo habíen vist víndre, ya estáen a la porta de la alcoba per a obríla. Sentínu fray Alberto, y entenén lo que ere, eixecánse y no veén datre refugi, va obrí una finestra que donabe al gran canal y desde allí se va aviá al aigua. La fondária ere gran y ell sabíe nadá aixina que cap mal se va fé; y nadán hasta l’atra vora del canal, a una casa que ñabíe uberta se va embutí a escape, rogán a un bon home que ñabíe a dins que per amor de Déu li salvare la vida, contán fábules de per qué estabe allí an aquella hora y despullat. Lo bon home, compadeixcut, com teníe que eixí a fé los seus assuntos, lo va ficá al seu llit y li va di que se estiguere allí hasta que tornare; y tancánlo a dins, sen va aná a les seues coses. Los cuñats de la dona, entrán a la alcoba, se van trobá que lo ángel Gabriel, habén dixat allí les alas, habíe volat, y van renegá mol a la dona, y per fin desconsoladíssima la van dixá en pas y sen van entorná a casa seua en los arnesos del arcángel. Mentrestán, clareján lo día, están lo bon home a Rialto, va sentí contá cóm lo ángel Gabriel habíe anat per la nit a gitás en doña Lisetta, y, trobat per los cuñats, se habíe aviát al canal per temó y no se sabíe qué habíe sigut de ell; per lo que rápidamen va pensá que aquell que teníe a casa teníe que sé ell; y tornán allí y reconeixénlo, después de moltes históries, va arribá en ell al acuerdo de que si no volíe que lo entregare als cuñats, li donare sincuanta ducados; y aixina u va fé. Y después de aixó, dessichán fray Alberto eixí de allí, li va di lo bon home: - No vech datra manera de que ixque sense sé reconegut. Avui fem natros una festa a la que un porte un disfrás de oso y un atre va a guisa de home salvache y aixina un disfrassat de una cosa y un atre de un atra, y a la plassa de San Marcos se fa una cassería, y acabada se acabe la festa; y después cadaú sen va en qui ha portat aon mes li agrado; si voléu, antes de que pugue descubrís que estéu aquí, yo tos portaré disfrassat de alguna de estes maneres, y tos podré portá aon vullgáu; de un atre modo, no vech cóm podréu ixí sense sé reconegut; y los cuñats de la Siñora, pensán que an algún puesto de aquí dins estéu, han ficat per tot arreu guardies per a enchampátos.

Encara que mal li pareguere a fray Alberto aná de tal guisa, u va tíndre que fé per la temó que teníe als paréns de la dona, y li va di an aquell aón teníe que portál. Este, habénlo embadurnat tot en mel y recubert de plomes minudetes, en una cadena al coll y una máscara a la cara, y una gran gayata a una ma y a l’atra dos grans gossos que habíe portat del matadero, va maná a un a Rialto a que pregonare que si algú volíe vore al ángel Gabriel pujare a la plassa de San Marcos. Y va sé lealtat venessiana ésta.

Y fet aixó, después de un rato, lo va traure fora y lo va ficá dabán de ell, y caminán detrás aguantánlo per la cadena, no sense gran abalot de mols, que díen tots: «¿Qué es aixó? ¿Qué es aixó?», lo va portá hasta la plassa aon, entre los que habíen vingut detrás y tamé los que, al sentí lo pregó, se habíen arrimat desde Rialto, ñabíe una caterva de gen. Este, arribat allí, a un puesto destacat y alt, va lligá al seu home salvache a una columna, fen vore que esperabe la cassa, al que les mosques y los tabáns, perque estabe enviscat de mel, lo molestaben mol.

Pero después de vore la plassa a cormull de gen, fen com que volíe deslligá al seu salvache, li va traure la máscara a fray Alberto, dién:

- Siñós, com lo jabalí no ve a la cassera, y no pot fes, per a que no haigáu vingut en vano vull que veigáu al arcángel Gabriel, que del sel baixe a la terra per les nits per a consolá a les dones venessianes.

Al tráureli la máscara fray Alberto va sé reconegut per tots enseguida y contra nell se van eixecá los crits de tots, diénli tots los insultos que sabíen y la infamia mes gran que may se va di a cap bribón, y, ademés de aixó, aventánli a la cara los uns una gorrinada y los atres un atra, aixina lo van tíndre durán mol tems, hasta que va arribá la notíssia als seus flares, y sis de ells se van ficá en camí y van arribá allí, y, tiránli una capa damún y desencadenánlo, no sense grandíssim abalot detrás hasta casa lo van portá, aon lo van empresoná, y después de viure a la miséria se creu que va morí. Aixina éste, tingut per bo y obrán mal, sense sé cregut, se va atreví a fé de arcángel Gabriel; y de ell convertit en home salvache, en lo tems, com u habíe mereixcut, sense profit va plorá los pecats cometuts. Vullgue Déu que a tots los demés los passo lo mateix.

jornada cuarta novela tersera

JORNADA QUINTA. NOVELA TERSERA.

JORNADA QUINTA. NOVELA TERSERA.

Pietro Boccamazza se escape en Agnolella; se trobe en uns lladres, la jove fuch per un bosque y es portada a un castell, Pietro es apresat y se escape de mans dels lladres, y después de algúns acsidéns arribe al castell aon estabe Agnolella, se case en ella y tornen a Roma.

No va ñabé dingú que no alabare la história de Emilia. La reina se va girá cap a Elisa y li va maná que continuare; y ella, dessichosa de obeí, va escomensá:
A mí me se fique dabán, encantadores siñores, una roína nit que van passá dos jovenets poc prudéns; pero com se van seguí mols díes felisos, com pegue en lo nostre argumén, to la contaré.

A Roma, que avui es la coa pero abáns va sé lo cap del món, va ñabé un jove de nom Pietro Boccamazza, de familia mol honrada entre les romanes, que se va enamorá de una majíssima y atractiva jove de nom Agnolella, filla de un que se díe Gigliuozzo Saullo, home plebeyo pero mol volgut dels romanos. Y volénla, tan va fé, que la jove va escomensá a vóldrel no menos que ell la volíe. Pietro, espentat per la fiebre del amor, y pareixénli que no habíe de patí mes la dura pena que lo dessich de ella li donabe, la va demaná per dona; aixó, al sabéu sons paréns, van aná aon ell vivíe y li van reprochá mol lo que volíe fé; y per un atra part li van fé di a Gigliuozzo Saullo que de cap manera faiguere cas a les paraules de Pietro perque, si u fée, may mes lo tindríen com amic.

Pietro, veénse lo camí tancat, volíe morís de doló, y si Gigliuozzo u haguere consentit, contra lo gust de tots los paréns que teníe haguere pres per dona a la seua filla; pero com no va sé aixina, se li va ficá al cap que, si a la jove li apetíe, faríe que alló se portare abán, y en cuan va sabé que ella estáe de acuerdo en ell, van probá de fugí de Roma. Y planejat alló, Pietro, un matí, eixecánse mol pronte, jun en ella van montá a un caball y se van atansá cap a Anagni, aon Pietro teníe algúns amics en los que confiabe mol; y cabalgán aixina, no tenín tems de fé les bodes perque se temíen que los perseguiríen, parlán sobre lo seu amor, alguna vegada la un besabe al atre. Va passá que, no coneixén Pietro mol be lo camí, cuan estáen a unes vuit milles de Roma, debén tórse a la dreta, van girá cap a un camí a la zurda; y apenes habíen cabalgat dos milles cuan se van vore prop de un castell desde aon los habíen vist y habíen eixit prop de dotse hómens de armes; y cuan ya estáen bastán prop, la jove los va vore, y quirdán va di:

- ¡Pietro, salvémos, que mos assalten!

Y com va pugué, cap a un bosque grandíssim va girá lo caball, y apretánli les espoles, van aná al galop per aquella espesura. Pietro, que anáe mirán mes la cara de ella que al camí, no sen habíe acatat, com ella, de lo prop que estáen los hómens darmes, y va sé alcansat, aturat y obligat a baixá del caball; y preguntánli quí ere, van escomensá a charrá entre ells y a di:

- Éste es dels amics dels nostres enemics; ¿qué ham de fé mes que tráureli estes robes y péndreli este caball y, per a desagradá als Orsini, penjál de una de estes carrasques? Y están tots de acuerdo en esta dessisió, li habíen manat a Pietro que se despullare; y están ell despullánse, ya adivinán tot lo seu mal, va passá que una cuadrilla de uns vintissing hómens de armes que estaben esperánlos sels van tirá damún cridán:
- ¡Moriréu, hau de morí!

Ells, sorprenguts per alló, van dixá a Pietro y se van ficá a defensás, pero veén que eren mols menos que los assaltáns, van colá, y éstos los van acassá. Veén aixó Pietro, se va di esta es la meua, y rápidamen va arreplegá les seues coses, va saltá al caball y va arreá fugín tan a escape com va pugué per lo camí per aon habíe vist que la jove habíe escapat.

Pero no s´hi vee per aquella espesura, ni trobáe camí ni senda, ni atináe potades de caball. Cuan li va paréixe que se trobáe fora de les mans de aquells que lo habíen apresat y tamé de los atres que habíen atacat als seus assaltadós, com no trobabe a la seua jove, mes triste que cap home, va escomensá a plorá y a cridála per aquí y per allá; pero dingú li contestáe, y ell no se atrevíe a torná cap atrás, y va aná caminán cap abán sense sabé aón pararíe. Per un atra part, teníe temó de les fieres que solen habitá als bosques y de lo que li podíen fé a la seua jove, y se la imagináe estrangulada o escañada per un onso, o degollada per un llop.

Va aná, pos, este desventurat Pietro tot lo día per aquell bosque cridán y donán veus, a vegades anán cap atrás cuan creíe que avansáe; y ya entre lo quirdá y lo plorá y per la temó y per lo llarg dijú, estabe tan rendit, baldat, que no podíe mes. Y veén arribá la nit, no sabén qué fé, va trobá una grandíssima carrasca, va baixá del caball, lo va gigá an ella, y después, per a no sé devorat per les fieres per la nit, va pujá an ella, y poc después va eixí la lluna y se véen tots los estels. Com no se atrevíe a dormí per a no caure, encara que haguere tingut la ocasió, lo doló y los pensaméns que teníe de la jove no li hagueren dixat; per lo que, suspirán y plorán y maleín la seua desventura, velabe. La jove, fuchín com díem abáns, no sabén aón aná mes que aon lo seu caball volíe, se va adentrá tan al bosque que no podíe vore lo puesto per aon habíe entrat; per lo que va fé com Pietro, tot lo día (ara esperán y ara caminán), y plorán y bramán, y dolénse de la seua desgrássia, va aná voltán per aquella selva. Al final, veén que Pietro no veníe, sén ya fosc, va seguí una sendeta, y después de mes de dos milles, desde lluñ se va vore dabán de una caseta. Allí va trobá un bon home agüelet en la seua dona agüeleta, que, cuan la van vore sola, van di:
- Filla, ¿qué fas tú sola an estes hores per este puesto? La jove, plorán, va contestá que habíe perdut la seua compañía al bosque y va preguntá a quina distánsia estabe Anagni.

Lo bon home va contestá:

- Filla meua, este no es camí per a aná cap a Anagni, ñan mes de dotse milles desde aquí.
Va di entonses la jove: - ¿Y aón ñan habitassións aon puguera albergám?

Lo bon home li va contestá:

- Habitassións no ñan a cap puesto aon pugueres arribá abáns de la matinada.
Va di entonses la jove:

- ¿Los aniríe be, ya que a datre puesto no puc aná, tíndrem aquí per l´amor de Deu esta nit?
Lo bon home va contestá:
- Joveneta, que te quedos en natros esta nit mos va be, pero sin embargo volém recordát que per estes comarques de día y de nit van moltes males brigades de amics y enemics que moltes vegades mos fan maleses y gran disgust; y si per desgrássia están tú aquí ne vinguere alguna, y veénte hermosa y jove com eres te molestaren y deshonraren, natros no podríem ajudát, volém díteu per a que después, si aixó passare, no pugues queixát de natros.
La jove, veén que la hora estáe abansada, encara que les paraules la assustaren, va di:
- Si Deu vol, mos guardará a vostés y a mí, y si algo roín me passare, preferixco sé desgarrada per los hómens que despedassada al bosque per les fieres. Y dit aixó, baixán del seu caball, va entrá a la casa dels agüelets, y allí en ells va sopá de lo poquet que teníen, y después se va gitá damún de una márfega; y en tota la nit no va pará de suspirá ni de plorá la seua desventura y la de Pietro, de qui no sabíe qué se podíe esperá.

Cuan va sé casi de día, va sentí un gran soroll de passes de gen; se va alsá y sen va aná a un gran pati que ñabíe detrás de la caseta, y veén allí molta palla, se va amagá entre los feixos, per si aquella gen veníe cap allí, no la trobare tan pronte. Y apenes acababe de amagás del tot cuan aquells, que eren una gran brigada de maleáns, van arribá a la porta de la caseta; y fen obrí y entrán a dins, com habíen trobat lo caball de la jove encara en la cadira ficada, van preguntá quí ñabíe allí.

Lo bon home, no veén a la jove, va contestá:

- No ña dingú mes que natros, pero este caball, que se li ha escapat an algú, va arribá ahí per la tarde y lo vam embutí a casa per a que los llops no sel minjaren.
- Pos - va di lo comandán de la compañía - bo sirá per a natros, ya que no té amo.

Se van escampá tots los rufiáns per la caseta, uns cap al pati, y van dixá an terra les llanses y los escuts de fusta. Va passá que un de ells, no sabén qué fé, va aviá la llansa cap al mun de palla, y va está a pun de matá a la jove amagada. La llansa la va tocá a la vora de la mamella esquerra, lo ferro li va esgarrá lo vestit y va está a pun de bramá de temó, pero enrecordánsen de aón estabe, se va quedá callada y coteta. La brigada habíe anat agarrán los cabridets y la carn, van minjá y beure, sen van aná a lo seu y se van emportá lo caball de la jove. Y cuan estáen ya bastán lluñ, lo bon home li va preguntá a la dona:
- ¿Qué ha sigut de la jove que ahí de nit va arribá aquí, que no la hay vist desde que mos ham eixecat?

La bona dona va contestá que no u sabíe, y van está buscánla. La jove, sentín que aquells sen habíen anat, va eixí de la palla, y lo bon home, mol contén, veén que no habíe caigut a les mans de aquells bandidos, cuan se fée de día, li va di:

- Ara que ve lo día, si vols te acompañarém hasta un castell que está a cinch milles de aquí, y estarás a un llochsegú; pero tindrás que víndre a peu, perque aquella gen roína
s´ha emportat lo teu caball.

La jove, sense preocupás per naixó, li va rogá que la portaren al castell; allí van arribá cap a la mitat de tercia. Ere lo castell de un dels Orsini que se díe Liello de Campodiflore, y estabe allí la seua dona, que ere una siñora boníssima y santa; y veén a la jove, rápidamen la va reconéixe y la va ressibí en festes, y va vóldre sabé cóm habíe arribat allí. La jove lay va contá tot.

La siñora, que coneixíe tamé a Pietro, com amic del seu home que ere, se va apená del cas, y sentín aón habíe sigut aturat, va pensá que lo hauríen matat allí. Li va di entonses a la jove.

- Ya que no saps res de Pietro, te quedarás aquí en mí hasta que puga enviát a Roma en seguridat.

Pietro, están damún de la carrasca, lo mes triste que pot estás, va vore víndre uns vin llops, y estos en cuan van vore lo caball lo van voltá. Sentínlos lo caball, eixecán lo cap, va trencá les riendes y va volé escapás, pero com estáe rodejat no podíe, y un bon rato en les dens y en les potes se va defensá. Al final va sé abatut, destripat y destrossat, y minján tots, no van dixá mes que los ossos, y sen van aná. Pietro, a qui li pareixíe tíndre en lo caball una compañía y un apoyo de les seues penes, mol se va acoquiná y se va imaginá que may mes podríe eixí de aquell bosque; y sén ya casi de día, carpidet, morínse de fret a la carrasca, com tot lo rato mirabe pels voltáns, va vore prop lo que pareixíe una gran foguera; per lo que, al fés de día cla, baixán no sense temó de la carrasca, se va adressá cap a allí, y al voltán del foc va trobá uns pastós que minjáen y se divertíen, per los que per compassió va sé arreplegat. Y después de habé minjat be y habés escofat, los va contá la seua desventura y cóm habíe arribat sol allí. Los va preguntá si an aquell puesto ñabíe alguna vila o castell aon puguere aná. Los pastós li van di que a unes tres milles de allí podríe trobá lo castell de Liello de Campodiflore, aon al presén estabe la seua dona. Pietro se va ficá mol contén, y los va demaná que algún de ells lo acompañare hasta lo castell, y dos de ells u van fé de bon grado. Arribat an ell Pietro, va trobá allí a un conegut seu, y com tratáe de buscá a la jove pel bosque, lo va maná cridá la siñora. Ell va aná enseguida cap an ella, y al vórela en Agnolella, se va ficá tan contén que may datre u ha estat tan com ell.

Volíe aná a abrassála, pero la vergoña per está allí la siñora no lo dixabe. Si ell se va alegrá mol, la alegría de la jove al vórel no va sé menos. La noble siñora, ressibínlo y escoltán lo que li habíe passat, lo va renegá mol per lo que volíe fé en contra del gust dels seus paréns; pero veén que estabe determinat an alló y que li agradabe a la jove, se va di:
- ¿De qué me preocupo yo? Éstos se volen, éstos se coneixen; cada un de ells es amic del meu home, y lo seu dessich es honrat, y crec que tamé u vol Deu, ya que un s´ha escapat de la forca y l´atre de la llansa, y los dos de les fieres salvaches; que se faigue aixina com volen.
Y giránse cap an ells los va di:

- Si aixó teníu al ánim, sé dona y home, que se faigue, y que les bodes aquí se preparon a expenses de Liello: la pas, después, entre vatros y los vostres paréns be sabré féla yo. Contentíssim Pietro, y mes Agnolella, se van casá allí, y tan be com se pot fé a la montaña, la noble Siñora va prepará les seues honrades bodes, y allí van tastá los primés fruits del seu amor. Al cap de uns díes, montán a caball, y ben acompañats, van torná cap a Roma, aon van trobá mol enfadats als paréns de Pietro per lo que habíe fet, pero se va fé la pas, y van viure mol descansats hasta que van sé agüelets.

jornada-quinta-novela-cuarta

POESÍAS FANTÁSTICAS EN MALLORQUÍ, TOMÁS AGUILÓ, 1852

POESÍAS FANTÁSTICAS 

EN MALLORQUÍ 
PER 
D. TOMÁS AGUILÓ.

PALMA. 
IMPRENTA DE D. JUAN GUASP. 
1852.

I. 

Recolsada á sa finestra, 
Que dóna enfront des camí, 
Tota sola guaita y plòra 
Sa Contessa de Vallric. 

Bé té que plorar cuant pensa 
Qu' encesa guerra civil 
De dòl vesteix sas personas, 
Y de sang réga 's pals. 

Cada dia heyà batallas, 
Heyà incendls cada nit, 
Y es Conte es homo que sempre 
Cerca es lloc de mes perill. 

Pero encara major pena 
Està covant dins son pit: 
Un mes fa que ni noticias 
Ha rebudas des seu fill. 

Y era s' únic que tenia! 
L'estimava amb un etcls, 
Que cent añs de purgatori 
Per ell haguera sufrid. 

Un dia sabé son pare 
Que á pesar de s' odi antig 
Festetjava sa jermana 
D'un cap de s'altre partid; 

Y ple de rabia paraulas 
Molt amargas li va dir, 
L'enjegà des seu castell, 
Fins y tot el malehí. 

Sa Contessa en và plorava, 
Ell en và's mostrà summls: 
De bronzo era's còr des Conte, 
De bronzo era y no cedí. 

Es fill abrassà sa mara, 
Desesperad va partir: 
Ningú d' ell n'ha duitas novas, 
Ningú diu que l'haja vlst. 

Mentras tant que sa Contessa 
Llamenta sucés tan trlst, 
De sas tropas victoriosas 
Sent sa bulla y es trapitj. 

Ets uls plorosos s'axuga, 
Qu'ha de rebre son marit, 
Y, més qu'esserbó, temia 
Mostrarli qu'era infells. 
Cuant tots dos plegads estavan, 
Y éll anava á referir 
Sa batalla qu'ha guañada, 
Entra un page que li diu: 

- Señor Conte, qu'hem de fer (en el original, los guiones son =)
Des prlsioners que tenim? 
- Cap de Deu! quina pregunta! 
Sabeu cuants son?- Trenta cinc. 

- Cercau trenta cinc ausinas, 
Cercaulas ran des camí, 
Anau allà'ont venen còrdas, 
Y compraune trenta cinc. - 

Y mentras tant qu'axò deya 
Tira en terra uns cuants florins: 
No 's es page qui 'ls aplega, 
Qui ‘ls aplega 's es bochí. 

Sa Contessa tremolava, 
Y girantse molt humil 
Digué: Perdonaulos, Conte, 
Per amor des nostro fill. 

- Sabeu, señora, qu' á Júdas 
No'l perdonà Jesucrist? 
Sa sort de Júdas espera 
A tots es meus inimigs. - 
Des cap d' unas cuantas horas, 
Y un pòc entrada sa nit, 
Amb so Conte y sa Contessa 
Sopavan es seus amigs. 

Un dells estorad esclama: 
Gust de sang deixa aquest vi! 
Ets altres d'axò s'espantan, 
Es Conte d'axò s'en riu. 

Pero axuxí veu q' un jove 
Se'n entra sensa permis, 
Davés sa taula s'acòsta, 
Y señas li fa amb so dit. 

Amb sa cara tota blava, 
Escabeyad, mal vestid, 
No creg que'l pogués coneixe 
Ni sa mara qu'el parí. 

Callava com una estatua, 
Amb sa ma duya un vencis, 
Y per tot es còll mostrava 
Señals de que ja ha servid. 

Devant aquella figura 
Ja totom s' estremordí: 
Ningú tastar res gosava, 
Ningú tenia apetit. 
Esglayada sa Contessa 
Totduna perdé es sentids, 
Y tremolant també es Conte 
Crida: Qué cercas aquí? 

- Qu'em compreu aquest dogal, 
Que ja mes no'l necessit, 
Y en tendreu si altra vegada 
Feis penjar un altre fill. 


II. 

Com s'argelaga florida 
Que s'estufa á s'uy des sòl, 
Y pareix qu'entre sas matas 
Ressalta vestida d'òr; 

Axí n'era s'hermosura 
D'un ninet que dava goig, 
D'un ninet que de sa mara 
Alegría era y consol. 

Sa mara un dia el va pèrdre 
A sa vorera d'un bosc, 
Cuant per demunt sas muntañas 
Comensava á guaytà 's sòl. 


Es ninet totduna plòra; 
Pero prest axuga 's plors, 
Y camina, y may s'atura 
P'es camí que veu mes prop. 

Y mentras tant que fa via, 
Sensa may pendre repòs, 
Sent es bèl de sas auveyas, 
Sent es cant des rossiñols. 

Mira es camp que tot verdetja, 
Y el veu brufat á radols 
De floretas molt garridas 
Que li roban es seu còr. 

Ja 'n el mon res li fa falta: 
Cuant allà té tantas flors 
No es estrañy qu' olvid sa mara 
Ni qu' olvid sa seua sort. 

Tant sòls floretas desitja, 
Amb ellas pensa tan sòls, 
Y mentras passa en replega, 
En replega sas que pòd. 

Veu despues lloir en terra, 
Com crestay ferid d'es sol, 
Una cosa que l'encanta 
Y un florí li assembla d'or.
El cuy tot ple d'alegría, 
Dins sa ma l'estreñy ben fòrt, 
Y camina, y may s'atura, 
Y un torrent troba llevò. 

Goijós se mira dins s'aygo, 
Y tan prest com passa es pont 
Aquells camps ja no verdetjan, 
Ja noy cantan rossiñols. 

Mes amunt tres veyas troba, 
Tres veyas que li fan pò, 
Que li surtan al encuantra 
Y si acostan á poc poc. 

Una va de peus descalsa, 
Y d'enagos non du tròs; 
A s'altra qu'es contrafeta 
Li tremola tot es còs. 

S'altra que va mes enrera, 
Abrigada amb un llansòl, 
Té's dits que d'aubóns pareixen 
Y se cara assembla d'òs. 

Amb ell se n'aplegan duas, 
El saludan, y amb vòl 
Una li prén sas floretas, 
S'altra li roba 's tresor. 
Es ninet á plorà 's pòsa, 
Sen devalla per un ròst, 
Y camina, y may s'atura, 
Y sas alas sent d'un còrp. 

Un monastir descubreixen 
Y ell pregunta: qu'es allò? 
Y sas veyas li responen: 
- Mira, nin, es sòl qu'es pòn. 

- No sentiu uns còps d'axada? 
Qué son, jermana, aquests còps? 
Respon se veya: - Es un monjo 
Que per tomba cava un clòt. 

- No sentiu unas esquéllas 
Que tenen molt trist es sò? 
Respon s'altra: - Son campanas 
Qu'allà baix tòcan de mort. - (Qu allà al original)

Y s'altra que sempre calla 
Y derrera anava un pòc, 
S'acosta 'n es nin, el besa, 
Y li diu: - Es sòl ja 's pòst. 



III. 

Com se mostían y cauen, 
Esfuyadas baix des brots, 
Sas flors qu' eran s' alegría 
D' aquest jardí tan hermos!
Floretas blancas y blavas 
Floretas de cent colors, 
Ramells no faré de voltros 
Ni vendré ja á regarvos: 
Adios, floretas, adios. 

De lluñy s'en vénen sas ónas, 
De lluñy las du sa maró, 
Y cap n' arriba á sa plaja 
Que totduna no s'en torn. 
¿Es que cercan altra terra, 
O 's qu'es pèrden dins es fons? 
Si sabeu, mara, d'ont vénen, 
¿Ahont van eu sabeu vos? 
Ay! onas, adios, adios. 

Ja s'en van sas oronellas, 
Que de prest vendrán es tords, 
Y aquests dias tan alegres 
Serán dias de tristor! 
Es peñals de neu blanquetjan, 
Es mestral despuya es tronchs, 
Y an es còr també l' despuyan, 
També 'l gèlan sas fredós. 
Adios, alegría, adios. 

Aquells qui tastan sa vida 
Li troban un gust tan dols, 
Y cuant menos eu esperan, 
Qu'es d'amarg es derrér glop! 
Si d'entre ses mans mos fujen 
Sas esperansas del mon, 
¿Per qué es cor d'un plé qui'l mata 
N' está sempre desitjos? 
Adios, esperansa, adios. 


¿Per qué heyá flors que matsinan 
Cuant tenen tan bon olor? 
¿Per qué en so blau de sas onas 
Es blau del cel se confon? 
Per qué tot crestay s'entela? 
Per qué tot miray se romp? 
¿Per qu' han de venir sas ditxas 
Si vénen per deixarmos? 
Adios, ditxa meua, adios. 

Des seu cavall que s'alluña 
Es trapitg qu'es ja de sord! 
Y encara derrera ets abres 
Axeca un nigul de pols. 
Es nigul s'escampa al ayre, 
Es trapitg es perd del tot: 
Ja may mes sobre la terra 
Tornarem á veuremos. 
Adios, per á sempre adios. 

Sentiu, mara? sentiu mara? 
Aquests aglapits, que son? 
Es meu còs tot s'escarrufa; 
Ay mara, quin tremoló! 
¿Será ver axó que diuen, 
Qu'es ca d'es nostro pastor, 
Cada pich qu'es fosser passa, 
Es pòsa á lladrar furiós? 
Adios, vida meua, adios. 

Allá demunt sa muntaña 
S'axeca una vermeyó: 
Si 's es sòl que ja 's vol pondre, 
Com axí 's pòn tan dejorn? 
Es niguls vermeis s'apagan: 
Quin nigul s'en vé tan fosch! 
Tot el cel es ja tan negre 
Com si mitja nit ja fos! 
Adios, llum del cel, adios. 

Ay mara, es meus uis s'aclucan! 
Ay mara, preniume es pols; 
¿No 's un ángel d'alas negras 
Aquest qu' ara em besa es front? 
Veig una paloma blanca, 
Darrera ey vola un falcó; 
Y s'en pujan, y s'en pujan, 
Ja no veig á cap des dos. 
Adios, mara meua, adios. 

IV. 

Ey havia un gran señor 
Qu' habitava es seu castell, 
Y á la vila no lluñy d'ell 
Ey vivia un llaurador. 

Una filla aquest tenia 
Blanca y róssa, jova y bella: 
Es señor perdud per ella 
S'abrasava nit y dia; 

Pues per tot aquell contorn 
No se tròba cap fadrina 
Que tenga cara mes fina, 
Ni qu' amb mes graci s'adorn. 

Cada volta que ell la veya 
Son amor li ponderava, 
Y ella totduna es tornava 
Com la grana de vermeya. 


Y si li diu que l'adora, 
Y davés ella s'acosta, 
No reb may altra resposta: 
- Vos sou Conte y jo pastora. 

- Pues per tú pastó 'm faré, 
De grandesas ja 'stig fart. 
- Ay Conte, qu'eu vengud tard, 
Un altre es meu còr ja té. - 

Es Conte fòra de sí 
S'amaga dins un torrent, 
Y cuant ja no passa gent 
Se planta es mitg des camí. 

Poc despues veu compareixe 
Un jove que s' en venia; 
Era es jove qu'ell volia, 
Es rencor ley féu coneixe. 

- Mira, li diu, tu 'm fas nosa, 
O tú 'm matas ó jo 't mat: 
Un des dos d'aquest combat 
En jeurá devall sa llosa. - 

Y s' espasa li ofereix 
Qu' ell no vòl de cap manera; 
Pero 's Conte es desespera 
Y amb sa daga l' envesteix. 
Es combat acaba pronte, 
Aquell jove dóna un crit, 
Perqu' es tem que dins es pit 
Li afica sa daga es Conte: 

Y antes de caure en es fang, 
Sa sang que li ratja empara, 
Y an es Conte per sa cara 
Tira un glop d' aquella sang. 

Es Conte la se fa neta 
En sas aygos d'es torrent, 
Y an es mort el du rebent 
A 'nterrar dins una pleta. 

Tres ò cuatre nits despues 
S' en entra á ca sa pastora, 
Qu' es seu estimad añora, 
Y res sap de aquell sucés; 

Y com la veu tota sòla, 
Y com la veu tan hermosa, 
Y com la veu desdeñosa, 
S' enardeix, es céga, es vòla, 

L' agafa per sa ma blanca, 
Dins un cuarto la se'n du, 
Y amb còr tan ardent com du' 
Sa porta des cuarto tanca. 
- Estimad meu, ajudem, - 
Sa pobre pastora crida, 
Y cau totduna 'smortida, 
Y de cuant passa no 's tem. 

No 's tem qu' un fantasma blanc 
Sen entra y as Conte mira, 
Y amb ma tota d' òs li tira 
Per sa cara un glop de sang. 

No 's tem que storad y fred 
Es Conte fuig al moment, 
Y corre an aquell torrent 
Com un céro mort de sed. 

Pero 'n va 's rentá sa cara, 
En va fonc es seu trabay; 
Londemá dins un miray 
Tacada la 's véu encara. 

Dins un cuarto se tancá, 
Y á las foscas, y tot sol, 
Ni una finestra obrir vol, 
Ni un des páges deixa entrá. 

Y cuant es ja bé de nit 
An es torrent s' en devalla, 
Y es rénta, y es rénta, y calla, 
Y s'en torna an es seu llit. 
Y cuand ja qu' es auba creu 
Sols obri una retxilléra, 
Devant un miray espera, 
Y sa sang encara veu. 

Y axò passa cada dia, 
Y tots diuen que s'amor 
Ha causad an es señor 
Una 'straña malaltía. 

Y de sèt añys per espay 
Cada nit se cara es rénta, 
Y cad' auba li presenta 
Aquella taca 's miray . 

V.

Ahónt va sa pajeseta? 
Ahont va tan dematí? 
- Jo m'en vaig á cohir rosas, 
Qu' un ramell ne de cohir. 
- Qué mes rosas que sas teuas? 
Quin ramell vòls mes garrid? 
- Sas rosas qu' á mi m'agradan 
Son sas rosas d'es jardi. 

- Oh! no y vajas, pajeseta, 
Qu' encara es molt dematí. 
- Fan mes bò plens de roada 
Es rosérs qu' están florids. 
- No sabs tú que sas ponsellas 
Fins mes tard no s' han d' obrir? 
- Sas rosas mes acopadas 
Es colors ténen mes vius. 

- Oh! no y vajas, pajeseta, 
Si es per tu qu' han de servir. 
- Ó serán per mi sas rosas, 
Ó serán per qui jo 'stim. 
- Deu t'en guard que succeyesca, 
Deu t'en guard d'aquest perill. 
- S'estimad allá m'espéra 
Y éll ne cuy devora mí. 

- Oh! no y vajas, pajeseta, 
Conversem un rato aquí. 
- S'estimad em reñaria 
Si fés falta en es jardi. 
- Qu' has de fer d'aquestas rosas 
De que mòstras tal desitg? 
- En teng d' anar carregada 
En es ball d'aquesta nit. 

- Oh! no y vajas, pajeseta, 
Per la Verge t'ho suplic. - 
Pero res ella s'escolta 
Y segueix es seu camí. 

- Per qui tocan sas campanas 
Amb un sò tan llarg y trist? 
- Tocan tréts per una jova 
Que flors anava á cohir. 
- Per qui ploran sas fadrinas? 
Per qui ploran es fadrins? 
- Ploran tots sa pajeseta 
Que ha picada un escorpí. 

- Si es axí, per quina causa 
No van tots de dòl vestids? 
- Es que tots aquí venian 
En es ball d'aquesta nit. 
- Y com es que es seu baúl 
Vermeyetja vist d' aquí? 
- Es que el tapan tot sas rosas 
qu' ha cohid vuy dematí. 

VI. 

Magnífica es sa colcada 
Qu' acompaña se novía 
Des castell de Roca-freda 
A s' iglesia de la vila; 

Cavallers, y hermosas damas 
Cubèrtas de joyas ricas, 
Pages amb ricas llibrèas, 
Cambréras tot enllestidas. 
Es juglars que cantan glòsas 
Van devant, y entr' ells s'afican 
Ets atlòts amb cañas verdes 
Y amb ramells de flors sas ninas. 

Cent atxas de vent encesas 
Fan llum á sa comitiva, 
Perqu' abans de trencar s' auba 
Des castell era sortida; 

Y passant per boscs espessos 
Assemblan de lluñy espiras, 
Que s'encénen y s'apagan 
Per entre matas y ausinas. 

Es noví n'está tot gloria 
A 's costad de sa qu' estima 
Mes qu' es còr que li batega, 
Mes qu'ets uys amb que la mira: 

Perqu' es pura com un ángel, 
Segons sa fama eu publíca, 
Y es nobble com una reina, 
Y es com un sòl de garrida. 

Ben cert li tendria enveja, 
Si tengués encara vida, 
Un cosí d' aquesta dama 
Qu' en es seu castell vivia. 
Amb uys ardents la mirava, 
Y per mala sòrt un dia 
S'en ana axuxí á la guerra, 
Y caygué ple de feridas. 

De tal desgraci al pereixe 
Poc s'en dolgué sa cosina, 
Si bé des cap d' alguns mésos 
Tirá llarga malaltía. 

Bona ja, sovint la veyan 
Tota sola, pensativa, 
Com si dugués aficada 
Es mitg des còr un' espina. 

D' un torrent á sa vorera 
Es capvespre anar solia, 
Y allá s'asseya, y s'estava 
Com si 's quedás adormida. 

Molts de Contes y Marquesos 
Sa ma seua pretenian, 
Y ella sempre á tots los deya, 
Qu' es seu còr á cap s' inclina. 

Pero tant pregá son para, 
Tant rallaran sas amigas, 
Qu' á la fi doná esperansas 
A Don Juan de Tornamira. 
Per cumplirli sa promesa 
A l' iglesia s' encamina, 
Amb so vel tirad derrera, 
De vellut y d' or vestida. 

Ets seus uys no resplandexen 
Tant com antes resplandian; 
Pero encara es tan hermosa 
Qu' á Don Juan bé l'encativa. 

- ¿Per qué, li diu, prenda meua, 
T' he de veure tan alisa, 
Cuant tot lo que mos rodetja 
Es perfums des goig respira? 

- No sents un infant que plòra? 
- Son aucells qu' alegres piulan. 
Mira, mira com claretja 
S' auba de sa nostra ditxa! - 

Cuant mes s' acosta á l' iglesia 
Sa dama 's pòsa mes trista, 
Ets seus uys li llagrimetjan, 
Y de tant en tant suspira. 

- Ara si qu' estig segura: 
No sents un infant que gisca? 
¿Per qué, si no 'l vòl sa mara, 
No l'entregan á una dida? 
- Cap infant per aquí plòra. 
Serà es bèl d' una cabrida. 
¿No las veus qu' están d' alegres 
Pasturant per sa garriga? - (Çagarriga : apellit, cognom)

Mes anvant d' aygo que corre 
Sent sa remor per desditxa, 
Y es torna axuxí mes blanca 
Qu' es seu vel de mossolina. (muselina)

Ets seus uys en plòrs esclatan, 
Y cuant an es pònt arriba, 
Els-a clava demunt s'aygo 
Qu' es sòl ixent illumina, 

Y amb un crit de mort esclama 
«Salvaulo!.. per Deu!... feis via..., 
Aquest pobre infant se néga, 
Y encara no tres dias! (Y encara no té tres dias?)

No 'l veis qu' alsa sas manetas? 
Qu' es seu cossét tot s'avincla? 
Treislo...; donaré á qui 'l trèga 
Mon collar de pèrlas finas. » 

Sustads d' aquestas paraulas 
Tots van cercant amb sa vista, 
Y sols prop d' una jonquera 
Veuen s' aygo qu' es movia. 
Ella p' es front sa ma 's passa, 
Y entre dénts y empagäida, 
«Teng pò, diu, de tornar loca, 
M' engana sa fantasía.» 

Y es qui cualcan devòr' ella 
La segueixen y caminan, 
Tots amb sa boca tancada, 
Tots amb sa cara mostia. 

Cuant arriba n á l' iglesia 
Tot saluda sa novía; 
Ets òrgas amb veus solemnes, 
Sas campanas que repican, 

Es ciris á mils encesos, 
Es domassos, sas catifas, 
Y sa gent de tot es pobble 
Que davés s' altar s' apiña. 

Poc despues, cuant es prevere, 
Revestid per dir se missa, 
Li pregunta, si sé' esposa 
De Don Juan ella volia; 

Com si tocás una brasa 
Sa ma totduna enretira: 
Un nó sec allá retròna, 
Y en redó 'sglayada gira. 
Surt, pren es cavall, s' en munta 
Li dona tota sa brilla, (brida)
Y corrent corrent s' en torna 
An es seu castell fadrina. 

Pero un altre pich s'atura 
Demunt es pònt, s' aygo mira, 
Y á 'n es qui vénen derréra 
«Salvaulo! Salvaulo! crida. 

No 'l veis qu' está demunt s' aygo? 
No 'l veis qu' em demana vida? 
Fill meu!....» Y estenént es brassos 
An es riu de cap se tira. 

VII. 

Cuant es mitja nit en punto, 
Y ses buscas d' es rellotje, 
Com á jermanas parugas
S'arramban lo mes que pòden; 

Tocan dotze campanadas 
Que dins sas tombas retrònan, 
Y a'n es morts els-a despertan 
Mentras tant qu' es vius s'adormen. 


Heyá llòsas que tremólan, 
Heyá llósas que no 's mouen, 
Heyá sombras que s' axecan 
Y es cementeri revoltan, 

Com a processó de monjos 
Qu' en contemplació devota 
S'hora baixa fan els passos, 
Y es claustro en silenci rodan. 

Una mara desdichada 
Cada vespre en aquest' hora 
Anava á plorar sa filla 
Y á seura demunt sa fossa. 

S' amor qu' en son pit conserva 
Li dona coratje y forsa, 
Y no té pò de sa fósca 
Ni de quedar tota sola; 

Perque á mitja nit en punto 
Dotse campanadas tocan, 
Y un suspir sent com un eco 
Des suspirs que ella renova. 

Y encara que res mes sénta 
D' aquell poquet s' aconhorta, 
Y antes que s' en vaja dóna 
Cent besadas á sa llòsa. 
Una nit, però, molt fosca, 
Aquella mara allá 's troba 
Mes que ses altras vegadas 
Plorosa, afligida y groga. 

Aquell suspir no li basta, 
No li basta estar defòra 
Parlant amb sa seua filla 
Sensa qu' ella li responga. 

Y li diu: - Filleta meua, 
Per què no 'm dius cualque cosa? 
¿Per què 'm plañs una paraula 
Y aquest trist consòl em robas? 

Respònme, que som ta mara, 
Qu'un añ just fa vuy que 't plòra,
Y densá que tu li faltas 
Sa vida que té li sobra. - 

Axò plorant repetia, 
Y una veu sentí llevònses, 
Com per derrera sa grasa 
Es sént sa veu d' una monja. 

- Ay mara, mara estimada, 
Per què veniu tota sola? 
¿Què s'ha fet es qui m'havia 
Donat d' amor tantas pròvas? 
Per què s' última no'm dóna? 
¿Per què cada nit no posa 
Un ramell de flors y murta 
D'es meu sepulcre á sas portas?  

Per què no vos acompaña? 
¿Per què aquí ja may s' acosta, 
Y aloménos sentiria 
Es suspir qu' eus aconsola? 

- Filleta, filleta dolsa, 
D' éll no' n vulgas sebre novas: 
Si aquí tens ta pobra mara, 
Tots ets altres qué t' importan? 

- ¿Què m' importan, deis? ay trista! 
¿Es posibble que tan pronta 
M'olvid s' ingrat, y qu' un altra 
D' un còr qu' era meu disponga? 

- No penses amb éll filleta; 
En aquest moment tal volta, 
Per sa primera vegada, 
Abrássa á sa seua esposa. 

- Anau, no torneu ma mara, 
No m' estigueu pus devora; 
Es meu suspir vuy acaba, 
Ara ja del tot som morta. 
VIII. 

- Per una Contessa em deixas? 
Per ser Conte m' abandonas? 
¿Y no tens pò d' una ditxa 
Qu' et còsta sa meua afronta? 

¿No 't recorda ja com deyas 
Qu' era jo sa mes hermosa, 
Y ara em deixas per qu' un altra 
Es mes rica y mes señora? 

¿Còm havia jo de creure 
Qu' unas paraulas tan dolsas, 
Poguessen, per durme á pèrdre, 
Sortir de boca traidora? 

Tu qui 'm pots mirar no 'm miras 
Y si 'm mira cap persona, 
M' hauré de tapar sa cara 
Tota plena de vergoña. 

Jo 'stig plorant y tu frissas? 
Véten, ingrat, y no tornes, 
Que si t' en dus s' esperansa 
No vuy res mes que una tomba. - 

Ets àbres mudan sas fuyas, 
Ets aucells mudan sas plomas, 
Y devant amors que vénen 
Ets amors passads s' esborran. 

Don Jordi parteix, y deixa 
Plorant á Dona Ramona, 
Que te es còr de pedra mabre 
Y aquells plòrs no 'l poden rompre. 

Era ja lluñy de la vila, 
Y passant per una cóma, 
Troba un pobre véy que resa 
Y li demana llimosna. 

Per no aturarse sisquéra 
Es temps de trèure sa bossa, 
Li passa de llarg, y es pobre 
Esclama ab veu llastimosa: 

- Que sia aquest Pare nostro 
Per s' ánima d' una jova, 
Qu' es morta vuy de sa péna 
Que li dava sa deshonra. - 

Don Jordi qu' eu sént, es gira, 
Una volta fa radona, 
Y tan sols veu que s' alluña 
Una cosa com un' ombra. 
Poc dura demunt sa plaja 
Sa blancor que fan sas onas, 
Y devant amors que vénen 
Ets amors passads s' esborran. 

Molt de préssa va Don Jordi, 
Y cuant comènsa á fer fosca 
Descubreix iluminadas 
D' un castell antig sas torres. 

Sa Contessa á sa finestra 
Plena d' ansi 's minuts conta, 
Y troba que poc l' stima 
Cavaller que tant se torba. 

El veu á la fi qu' arriba, 
Y com el veu que tant corre 
Tot es seu disgust s' espassa, 
Es seu còr tot ley perdona.

Mentras tant qu' es dos se parlan 
Y parlant mes s' enamoran, 
Un suspir de part derrera 
Sa conversa vé 'interrompre. 

Don Jordi qu' el sént, es gira, 
Aquell suspir el trastorna; 
Ja no escolta sa Contessa, 
Es silenci sols escolta. 
Y encara qu' á ningú veja 
No es possibble qu' el confonga, 
Perque bé sap qu' es aquella 
Sa veu de Dona Ramona. 

Sa roada es camps platetja, 
Es sòl axuga sas gotas, 
Y devant amors que vénen 
Ets amors passads s' esborran. 

Es vespre mateix Don Jordi 
Dins sa capélla en gran pompa, 
A sa Contessa qu' estima 
Sa ma com espòs li dona. 

Ja mes content no 'staria 
Si alcansás una corona, 
Ni ella si reina la féssan 
N' estaria mes goixosa. 

Despues d' un sarau magnífic, 
E' una gran sala qu' adornan 
Dràp de ràsos y catifas, 
Es novís alegres sopan. 

Molts de señors, molts de pàges, 
Sas damas qu' heyá son moltas; 
Pero en graci y hermosura 
Sa Contessa guaña á totas. 
Acabada ja sa festa, 
Esgotadas ja sas copas, 
Es novís sa despedeixen 
Dets amigs que tant els honran. 

Just com entran dins es cuarto 
Toca es rellotje las dotze, 
Y enb una friseta negra 
Es cobrillit se transforma. 

Cuatre atxas de cera groga 
Estan cremant dins s' alcova, 
Y demunt es llit estesa 
Una jova blanca y rossa. 

Inmòbil Don Jordi es quéda, 
Axò que veu l' aborrona, 
Péga un crit, y mes paraulas, 
No li surtan de sa boca. 

Sa Contessa crida auxili, 
Es criäds, es pàges corren; 
Per tot miran, y sols veuen 
A Don Jordi qui tremola. 

Mentras tant un altre pàge 
Entra y diu á sa señora: 
Are han vengud á fér sebre 
Qu' es morta Dona Ramona. 
IX. 

Espòs meu, tu qui m' estimas 
En s' ardor que jo t' estim, 
Per què ets uys te llagrimetjan? 
Per què vas tan pensatiu? 

Per esser tots dos ditxosos 
Lluñ del mon tots dos vivim: 
Si som jo sa teua gloria, 
Per què 't veitg tan afligid? 

- Si es ver qu' ets sa meua gloria 
Per què te alluñas de mí? 
¿Per què t' en vas tota sola 
A plorar devòra es riu? 

- M'has vista tu que plorava? 
No 'n fassas cas, no: jo 'stig 
Devòra tu tan contenta! 
Jo som en tu tan felis! 

- Em dius tú qu' ets venturosa 
Y plòras mentras m' ho dius? 
- ¡Espòs meu, si tu sabéssas 
Lo que tant me fa patí! 


- ¡Si sabéssas quina péna 
Té es meu cor tan oprimid! 
- Un añy fa que mos casárem. 
- El fará demá matí. 

- Cuant sortiam de l' iglesia 
Ple de goig sentia es pit, 
Y topárem una veya 
Asseguda en es camí. 

Totom diu qu' es una bruxa 
Que te pacte en s' inimig, 
Y s' acostá y á s' oreya 
Axó no més em va dir: 

«Abans de qu' es sòl se pònga 
Conta sas flòrs des jardí. » 
- Y cuantas flors ey trobares? 
- Trescentas xexanta cinc. 

Cada dia els he contadas 
Y em tremolavan es dits, 
Y una flor, se mes hermosa. 
Em faltava cada pic. 

- ¿No sabs tu qu' heyá un astròleg, 
Que fa molt de temps que viu 
Dins una torre esfondrada 
D' aquell castell tan antig? 
Cuant sortiam de l' iglesia 
S' acostá devora mí, 
Y amb una veu molt profunda 
Em doná aquest sòl avis. 

«Contarás bé sas estrellas 
En punto de mitja nit.» 
- Y cuántas estrellas véres? 
- Trescentas xexanta cinc. 

Cada vespre els he contadas, 
Plorant casi com un nin, 
Y s' estrella mes hermosa 
Em mancava cada pic. 

Mira el cèl, qu' está de negre, 
Mira 'l que demá matí 
No tendrá ja cap estrella. 
- Ni cap flòr tendrá 's jardí. 


X.

¿Veus aquella polsaguéra 
Qu' alsa corrent un cavall? 
Sents que tròta? Sents que tròta? 
Qui li cualca no s' Don Juan? 

- Ay mara, la meua mara, 
Prest á sa torre pujau, 
Y mirau si 's cavallér 
Demunt sa terra ombra fa. 

- ¿Qué me dius, filleta meua, 
Qu' em vols di' amb aquest esglày? 
Ton marid es el qui vé. 
- Mon marid qui 'm vé á matar. 

- Qué me dius, filleta meua? 
Si es éll qui t' estima tant! 
- Ay mara, la meua mara, 
Tot vos ho hauré de contar. 

Ja sabeu qu' un més havia, 
Sols un més qu' eram casads, 
Cuant per desgraci á la guèrra 
Don Juan s' en hagué d' anar. 


Per recordansa una prenda 
Jo li deya qu' em deixás; 
Que fos gelós no sabia, 
Y éll s'ombra seua em deixá. 

Cuant s' en anava, en es pàti 
Sols feya ombra es seu cavall, 
Y á sa pared d' es meu cuarto 
Sa seua ombra es va quedar. 

Sèt semmanas se passaren, 
Y un capvespre p' es meu mal 
An es page qui 'm lletgia 
Fito fito el vaig mirar. 

S' ombra qu' era molt obscura, 
Que llevónses era igual 
A sa qu' en punt de mitg dia 
Ets abres en terra fan, 

Poc á poc, ay mara meua! 
Ménos fosca es va tornar, 
Com si una boyrina clara 
Baix d' es sòl s'hagués posad. 

Sols tres dias se passaren 
Y es page em besá sas mans; 
S' ombra era com sa d' ets abres 
Cuant sa lluna está en es cuart. 
Sols tres dias se passaren 
Y es page s' ajonoyá; 
S' ombra era com sa d' ets abres 
Cuant el cèl está 'strellat. 

Ay mara, la meua mara! 
Qué mes vos teng de contar? 
No havian passad tres dias... 
S' ombra del tot s' apagá. 

- Sents, sents el cavall que tròta? 
El cavallér entra ja, 
Y antes qu' el mirás s' esposa 
Totduna en tèrra mirá. 

Y tan prest com mirá en terra 
Un crit doná molt amarg, 
Y entre es brassos de sa mara 
Desmayada va tombar. 

- Correu pàges, correu pàges 
Veniu prest aquí Don Juan, 
Qu' ha causad á vostr' esposa 
Tanta alegría un desmay. 

- Mara, mara descuidada, 
D' alegría no será: 
Será qu' ha vist sa meu' ombra 
Y li ha féta faredad. 
Jo m' en vaig aná á la guèrra 
Com un cavallér honrad, 
Es meu còs ombra no feya, 
Sols ne feya 's meu cavall. 

Sèt semmanas se passaren 
Y un poc d'ombra 'm va sustar: 
S' ombra era com sa d' ets abres 
Cuant el cèl está 'strellat. 

Sols tres dias se passaren 
Y em vaig teme qu' en es camp, 
Feya ombra com sa d' ets abres 
Cuant se lluna está en es cuart. 

Sols tres dias se passaren, 
Y jo m'en venia aviat, 
Qu' aquella ombra 'm perseguia 
Com s' inimig mes fatal; 

Poc á poc s' enfosquí s' ombra 
Just com sa qu' ets abres fan, 
Cuant una boyrina clara 
An es sol li está devant. 

No havian passad tres dias, 
Tota s' ombra feya ja, 
Y es precis qu' an aquest' ombra 
La cubresca jo de sang. - 
XI. 

Què 's de llàrg aquest camí! 
Aquest sòl què 's de calent! 
Jo 'm múir de sed, y no sent 
Remor d' aygo per aquí! 

Pastoret, bon pastoret, 
Axí Deu te beneyesca, 
¿No 'm darias aygo fresca, 
Que m' estig morint de sed? 

- Seguiu, jermà, per amunt, 
Entrareu dins una plèta,
Y si preniu per la dreta 
Un torrent veureu al punt. 

- De polls gròssos un apleg 
Desd' aqui comèns á veure, 
Allá si que podré beure... 
Ay, qu' es torrent está sec! 

Traginér, bon traginér, 
Qu' á ciutad anau cap dret, 
Jo m' estig qu' em múir de sed, 
No 'm direu que teng de fer? 


- Seguiu per amunt, jermà, 
Passareu per prop d' un hort, 
Y veureu per bona sort 
Qu' una síni han féta allà. (sínia, sénia: La Cénia, Tarragona) 

- Ja 'm pareix veure es cintéll... 
Ay quin clòt! qu' es de farest! 
Qu' es de fondo! y no heyá rest 
Per tréure un poc d' aygo amb éll. 

Jo m' estig morint de sed: 
Llauradó, bon llauradó, 
Daum' aygo, axí Deu vos do 
Aquest añ un bon esplet. 

- Entrau dins es bosc, veureu 
Com un pont formad de peñas, 
Y no lluñ d' aquestas señas 
Una fònt ey trobareu. 

- Es cap derrér veig es pont, 
Jesus! quin bosc tan espès... 
Cerc y cerc y no trob res, 
P' en lloc pug trobar sa font. 

Ja comèns á sentí 's fred: 
Ay qu' es dia, es sòl s'en va! 
Ermitá, bon ermitá, 
Jo m' estig morint de sed. 
- Fill meu, d' aquest bosc sortiu 
Caminau, feivós avall, 
Trobareu molt prest un vall, 
Per sus mitg ey passa un riu. - 

Per un caminoi estret 
S' en debaixa es pelegrí, 
Y abans qu' arrib á la fi 
Prop des riu cau mort de sed. 

Y l' entèrran dins uns fòssos, 
Y s' aygo qu' en vé á la plena 
Trascolant per dins s' arena 
Li remuya tots ets òssos. 


XII. 

Per una cóma desèrta 
S'en venia un pelegrí, 
Cantant una cansó alegre 
Amb un tò de veu molt trist. 

De cada passa que dóna 
Faredad li fa 's trapitg; 
Y tots es abres que tròba 
Están ò secs ò mostís. 

Una iglesia á sa vorera 
Va trobar de son camí:
Sas pareds té molt oscuras, 
Es portal té molt antig. 

Dalt una torre esfondrada 
Va sentir gemecs seguids, 
Com es d' una mara jova 
Qu' ha perdud son primer fill. 

Y era un mussòl qu' ey venia, 
Qu' ey venia cada nit, 
Y no sáben d' hont venia 
Que ja may ningú l' ha vist. 


Feya fosca, fosca negra, 
Cuant entrar ey va dedins: 
No y havia altar ni ciris, 
Sols una tómba allá 's mitg, 

Y demunt ey resplandia, 
Amb un resplandor molt trist, 
Un llantonér qu' aguantava 
Llantons encesos á mils. 

Alguns axuxí s' apagan 
Perque s' òli han consumid, 
D' altres que claror no davan 
Se n' encénen axuxí. 

Un mònjo heyá qui 's pasetja 
D' un hábit negre vestid, 
Y riu si un llantó s' apaga, 
Si un s' encén dóna un suspir. 

- O fraret, lo bon fraret, 
Quín es aquest monastir? 
¿Voldriau darme posada 
Per aquesta santa nit? 

- Aquesta nit será llarga, 
En tèrra heurás de dormir, 
Y no tèmas qu' et despèrtan 
Fins qu' el mon fassa un croxid. 
Jo som la mòrt: tots ets hòmos 
Un llantó ténen aquí: 
Cuant se seua llum s' apaga 
Es señal qu' han de morir. - 

Com tremola, com tremola 
Concirós el pelegrí! 
Té 'ts uys que li llagrimetjan, 
Es seu còr fa s' esclafit. 

Un llantó que s' òli acaba, 
Li señalava amb so dit, 
Y la mort li responia: 
Es el teu, bon pelegrí. 

- Possaumí un poquet d' òli, 
Que som jove per morir... 
Aloménos cuatre gotas, 
Sols que bast per una nit. - 

Pero sord éra aquel mònjo 
Y es seus gemecs no sentí, 
Ni li haguera dad consòl 
Per mes qu' els hagués sentids. 


A UNA FALGUERA.

Tot son flòrs á sa voréra 
D' es màrges y d' es camins: 
Es desèrt que mes trist éra 
Floreix en sa primavéra 
Com floreixen es jardins. 

No falta, si bé s' obsérva, 
Cuant vé son témps una flòr 
Qu' adorna es brot de cad' herba, 
Y s' hermosura consérva 
Fins qu' es mostía y se mòr. 

Una es blanca com s' estrella 
Qu' es vel de sa nit esmàlta, 
Un' altra per maravella 
Es vermeya com se gàlta 
De ruborosa donsella. 

Una imita es grog de s' òr, 
S' altra es blau del cèl mes fi, 
Y també heyá cualque flòr 
Que de colors un tresòr 
Té com s' àrc de sant Martí. 


Però may he vist que fés 
Flòrs un' herba molt estraña 
Qu' abunda p' es sementés, 
Per sas comas y muntaña 
De sa vila qu' estim més. 

Es planta de forma rara, 
Y per cèrt no merexia, 
Qu' amb élla fos tan avara 
Naturalesa qu' es mara 
De tot cuant sa tèrra cria. 

De molt esquisit trebay 
Té sas fuyas sempre verdas, 
Y es mitg de s' incult espày 
Las òbri com un ventay
D' entreteyàdas esquerdas. 
 
Y com es tan falaguéra 
Que pareix de filigrana, 
Encara que flòr no 'spéra 
Li basta es nom de Falguéra (helecho)
Per mostrarse tan ufana. 

Planta hermosa, ¿qui t' ha dad 
Un nom que sòna tan dols? 
Téns es nom mes agraciad 
Qu' he sentid may entre 's molts 
Qu' á sas hérbas han posad. 
Que mo diguéssas voldria, 
Si se meua veu enténs, 
Perque té tanta armonía, 
Que no 'l sént sens alegría, 
Y t' estim sòls perqu' el téns. 

Còsa es trista que no surta 
Es mitg de sa teua pàuma 
Ni una flòr de vida curta, 
Cuant ne té se verda murta, 
Cuant ne té se pòbre vàuma. 

Cuant cad' añy de flòrs se vest 
Tota planta hermosa ò lletja, 
Sia qu' algun temps mes prest 
La sembrasen dins un test 
O nasqués dins una esquetja. 

Emperó si ara 't recòrd 
Aquesta desdicha teua, 
Sols es per darte conhòrt, 
Perqu' axí sa teua sòrt 
S' asembla mes á sa meua. 

Tú ets verda com s' esperansa, 
Y mòrs antes de florí, 
Per axò éts una semblansa 
De s' esperansa qu' em cansa 
Y may se cumpleix en mí. 
Y molt mes que p' es paratje 
Aquí hon te sòlc veure jò, 
Molt mes que p' es téu fuyatje 
T' estim perqu' ets un imatje... 
Un' imatje d' es méu cò.