Lo llibre dels poetas. Segle XVII.

SEGLE XVII.

Blanch, Joseph. - Casas, Magí. - Feuria, Pere Pau. - Ferrer, Geroni. 
- Fontanella, Francisco. - García, Vicens. - Romaguera, Joseph. 


MAGÍ CASAS. 

(Tros de son llibre Desenganys del Apocalipsis.) (del, y no de l')

De les penes del infern. (En catalán, las penas, como fullas, pedras...)

Pensarás en los inferns 
anys infinits, anys eterns. 

Penarás tants anys y mes 
que llavors no s'han cullidas, 
que fullas no s'han podridas, 
que pedras no haurán caygudas, 
que gotas no haurán plogudas, 
que gotas no hi ha en les aygues 
qu' átomos no hi ha en los ayres. 

Y tants anys no serán res 
als anys que venen desprès. 


PERE PAU FEURIA. 
(Tros de la vida de Sant Bernat Calvó.) 

Mes tot se muda, no dura 
lo descans, perque ser sol 
vigilia la gran bonança 
de una tempestat major. 
Ja los dos blaus se trasmudan 
lo del ayre en negre fosch, 
y lo del mar en un blanch 
que amenaça negre sort. 


Ja tots los vents se reforsan 
lo cel turbulent se clou 
de núvols negres y pardos 
ab un remolí de trons. 

Onas y núvols se mesclan (ona singular, onas plural; olas; ones)
fent confusos burinots, 
las onas cassan estelas, (las olas cazan estrellas)
y los núvols pescan llots. 

Ja del pobre vaixell cruixen 
buch, arbres, entenas, posts; 
las velas, cordas, maromas (las velas, cuerdas, maromas en cast.)
lo fort vent romp furiós. (el fuerte viento rompe, irrumpe, furioso)

Ja volan per lo ayre velas 
quals rochos y á cabuçons, 
quals delfins van las entenas (delfí singular; delfín, delfines)
tras d'ellas va lo timó. 

Resta lo buch, mes no resta 
que baix en los fondos forts 
del mar los despenyan onas, 
y alt al cel tiran del bot. 


GERONI FERRER DE GUISONA. 

O gent del mon | obriu los ulls per veure 
entre esculls | una gran maravella 
que ha obrat Dèu | per una sa donzella 
pera 'l soport | dels que la volen creure. (per a: para)
Teresa fou | tant sancta y tan prudent 
que meresqué | per sa tanta bondat 
que lo tercer | de l'alta Trinitat (que el tercero de la alta Trinidad: E.S)
l' hi abrassás | son cor ab foch lluent. 


FRANCISCO FONTANELLA. 

Las últimas serán llágrimas mias (si no fuese por la ll, igual que cast.)
etern exemple á trágicas empresas 
que merexent lo premi de firmesas, 
lo cástich han tingut com á porfías. 
Estas foren las vanas fantasías 
que lo amor estimava per finesas, 
y en mon silenci restarán suspesas 
per homicides tristes de mos dias. 
Trompa será fatal ma desventura, 
desengany de ma altiva confiança, 
quant mes precipitada mes segura 
que publique al amor, á la confiança, 
ningú espere firmesa en la hermosura (nadie)
si un Angel es objecte á la mudança. 

A la mort de Nise. 

O! duras fletxas de mon fat rompudas, 
rompudas per ferir mes dolorosas, 
que llevantme las plomas amorosas 
deixan al cor las puntas mes agudas. 
Flamas mes eclipsadas que vençudas, 
auroras algun dia lluminosas, 
ombras ja de ma vista tenebrosas 
tenebrosas, mortals, pero volgudas. 
Principi trist de penas inhumanas, (principio triste de...)
terme feliz del ánima afligida 
que per alivio son dolor adora; (conserva la o, alivi; son: su)
fletxas seréu y flames soberanas (flames, y no flamas)
si lleváu á mon cor la trista vida 
per donar á mos ull eterna aurora. (ulls; ojos; mos: mis; mon: mi)

També tè á mes de moltas altras poesías una tragedia que du per títol Amor, 
firmesa y porfía de la que n'ha publicat fa poch temps una bona edició lo senyor 
Magí Pers y Ramona. (y griega entre apellidos) 


VICENS GARCÍA. 

O! be n' haja qui 't parí, 
Soledat ditxosa en tot! 
Defensa no coneguda 
segur y regalat port, 
fortalesa inespugnable 
contra las persecucions, 
blanch ahont tiran los savis 
y á fé que t' acertan pochs. (y a fé que te aciertan pocos, en cast.)
Confesso que t' acertí (Confieso que te acerté)
qu'es venturosa ma sort 
y que descanso ab bonansa 
de las borrascas del mon. 

Quant la blanca aurora illustra 
lo cel ab son blanch y roig, 
y las tenebras desterra 
lo pur y matiner sol, 
entran los raigs per las portas 
y ab lo resplandent calor (y con el resplandeciente calor) 
me fan llum, pera que 'm vesta, (me “hacen” luz, para que me vista)
deixant los calents llansols. 
La desvetllada oraneta (golondrina; oroneta, oreneta, oronella, etc)
ab repetidas cansons 
me canta sense cansarse, 
de Tereo 'l cas atros. (de Tereo el caso atroz)
La pintada carderola, (será cardelina, cagarnera; carduelis)
puix te llengua, conta tot (pues tiene lengua, - lo - cuenta todo)
lo que 's dibuxa sens ella 
en lo brodat mocador. 
La calandria xarradora (charladora; xarrar, xerrar, parlar, hablar, falar)
regositja al dia nou; 
la cogullada ab montera 
lo festeja ab cant y vols. 
La perdiuheta escotxeja, (perdiz pequeña; perdiueta, perdigana)
y 'l francolí saborós 
me diu que culli peretas (peritas, pericas; peras pequeñas)
tancant ulls y obrint lo coll (cerrando los ojos y abriendo el cuello)
La poch logrera guatlleta (guatlla; codorniz pequeña)
vuyt per vuyt baratar vol; 
y la tortoleta viuda (tórtola pequeña; tórdola, tordoleta)
plora sos passats amors. 
Canta lo passarell pardo, 
y lo groguet verderol, (verdezuelo, verderón; groguet, groc: amarillo)
y lo cruxidell faréstech 
va disparant com un tro. 
Ab esta música 'm vesto (ab: amb: con esta música me visto)
y en continent veig las flors (in continenti: y en seguida veo las flores)
platejadas de aljófar (plateadas)
que causa aurora ab son plor. 
Considero la abelleta (abejita, abejica, abeja; abella)
que va xupant las mil flors, (que va chupando las mil flores)
pera donarme quant vulla 
la mel, cera y panal dols. 
Prench exemple en la formiga (formica; hormiga)
y alabant sa prevenció, 
miro per mas grangerías 
qu'es de savis consell bo. 
Casso desprès á vegadas (cazo; caço)
ab besch los simples moixons, (muixons; con muérdago; pájaros)
las perdius ab gos de mostra, (las perdices con perro de muestra)
y ab perdiu lo perdigot. (y con perdiz el perdigacho: macho)
Ab llassos y ab escopeta (Con lazos y con escopeta)
los grassets y bobets torts (los gorditos y bobitos tordos)
que cantant entre las vinyas (que cantando entre las viñas)
me estan avisant hont son. (me están avisando de donde están)
Per las matas y garrigas 
lo conillet saltador, (conejito)
la llebre en son llit de grama (liebre)
tan tímida, com velós. (veloz)
Quan estas cosas me cansan 
en lo mig de la calor, (el mitg en catalán inventado)
m'assento davall d'un arbre (me siento debajo de un árbol)
que 'm serveix de girassol. 
Vaigmen á la tarda, á voltas, (Me voy por la tarde, a veces; vegadas)
al fértil riu caudalós 
a pescar ab canya y plomas, (peixcar; a pescar con caña y plumas)
filat, cordas y bertrol. (hilo, hilada, cuerdas)
Pesco barbs, que semblan plata, (pesco barbos, que parecen plata)
lo un xich, l'altre mes gros, (chico, chiquitín, pequeño; chic, chich)
la truyta llisa y pintada, (trutta; trucha)
la madrilla plena d'ous, 
y ab sos forats la llamprea 
sens espina y sense os, 
las anguilas que s' esmunyen (resbalan, deslizan; esmunyir) 
com solen las ocasions. 

Tórnomen al vespre á casa (me vuelvo por la tarde - vísperas - a casa)
hont sopo sens avalot, (sopar: cenar; avalot: alboroto)
en lo estiu al ras y fresca, 
en lo hivern propet del foch. (cerca; propter; próximo)
Váigmen al llit, quan m'agrada 
y al cant dels grills saltadors 
dona al contrapunt bonico 
lo enamorat rossinyol. (Ruiseñor; rossignuolo y variantes en italiano)
Ab la llanesa senzilla 
passo la nit sens rumor, 
y lo sossegat silenci 
me guarda la dolsa son. (me guarda el dulce sueño; somniar: soñar)
O, que vida regalada! 
O, que so estat venturós! 
Prego á Deu que ma desditxa (pregaria; pido a Dios que mi desdicha)
no 'm trague may d'aquest lloch. (no me saque nunca de este “locus”)
No 'm persuadescan, los nats, 
ab sofísticas rahons, 
que represente altra volta 
en la comedia del mon. 
Ja acabí mon personatje, 
y puix despullat me trob, 
isca á fer lo ximple un altre (salga a hacer el simple otro)
que á fe que jo 'l he fet prou. 
La mes alta sabiesa 
aprench en ton faristol, 
soledat, puix ya tu llibre 
me ofereix cel, terra y sol. 

Las obras d'est poeta conegut mes vulgarment ab lo nom de 
Rector de Vallfogona, no van gens escassas per cert: 
aixis es que com no reuneixen un mérit veritable, y 's poden trobar 
sens treball, no 'n posem mes mostra que la present. 
Darrerencament ha fet d'aquest poeta un llarch y profitós juhí crítich 
lo Mestre en Gay saber En Joaquim Rubió y Ors, 
treball que fou premiat en los Jochs florals de 1863 ab una rica medalla d'or 
que la societat Ateneo Catalá dona cada any pera lo millor treball en prosa. 


JOSEPH ROMAGUERA. 

(Al arch-iris.) (arc de Sant Martí, arcoiris)

Iris de la esfera, 
florit orisont, 
émulo de Cloris 
metéoro ayrós. 

Del compás de Febo, 
paralelo en flor 
es de la bonansa 
triumfo y blasó. 

Al aygua en diluvi 
templa sos colors 
de l' ira celeste 
fiador hermós. 

Los nubols esmalta 
pinta sas regions, 
rua de matissos, 
guirnalda de flors. 

Si de arch blasona 
es traste de amor; 
mes, ventlo sens fletxa 
ningú 'l temp arpó. 

Sols viu á la llum 
y á son ardor mor, 
fénix que renaix 
ab los raigs del sol. 

Roch, roija

Roch, roija

ROIG, ROJA adj.
|| 1. Vermell amb tendència a groc o a color d'argila (or., bal.); cast. rojo. Açò fes si lo mal és negre, e si és roig no li posses, Micer Johan 416. Aquella aygua tornarà com un brou roig, Robert Coch 43 vo. Per a rentar el fanc roig del sementer, Rosselló Many. 29. S'havia posat uns balandrans vells, casi roigs, Pons Llar 66. a) Cabells roigs: cabells de color tirant a vermell. Era... joue de pochs dies, los cabells roigs, Curial, i, 38. Home roig (dona roja, etc.):home, dona, etc., que té els cabells roigs; cast. pelirrojo. Les christianes, | juhies, mores, | negres e lores, | roges e blanques, Spill 425. Mira tu, roig, no m'enfades,Roq. 14. Roig mal pèl: es diu a una persona de cabells roigs, per menyspreu, perquè hi ha la creença que els de cabells roigs no són persones de bon caràcter. Cavall (mul, bou, etc.) roig: nom que es dóna a un animal que té el pèl de color vermell fosc. La mula que sia tota rossa ho roja, Dieç Menesc. i, 5. Un jove... cualcant sobre un cavall roig, Rosselló Many. 94.
|| 2. Vermell (pir-or., occ., val.); cast. rojo, encarnado, colorado. Lo sol se mostrà royg, Sermons SVF, i, 146. Al seu rostre cadavèrich | dóna l'incendi un tint roig, Llorente Versos 155. Fluïa de sos llavis rojos suau i vibrant, Pons Com an. 76. Mars... és de sua natura calt e sech, e és de color roia e resplandent, Curial, ii, 1. Arròs roig, blat roig, figa roja, etc.: arròs, blat, figa, etc., de color vermell. Tornar roig: enrojolar-se, esdevenir vermell de cara per la vergonya, per l'acalorament, per massa menjar, etc. Tornà roja e vergonyosa e no pogué res dir, Tirant, c. 215. No pusch creure que... los meus dits sàpien gouernar la pluma qui torna roya e vergonyosa en la mia mà, Curial, ii, 70. Aquells qui han vergonya són fets roigs, Egidi Romà, i, 3a, 10. Amb la cara roja i el barretinot ficat, Massó Croq. 142.
|| 3. m. El color vermellós (|| 1) o vermell (|| 2); cast. rojo. Tenen un vert potent, | un blau marcial, un roig homicida y furient, Carner Sonets 64.
|| 4. Pertanyent a un partit d'esquerra, d'oposició a la monarquia (en el segle XIX) o d'orientació marxista (en el segle XX); cast. rojo. Axí en fa de tota casta | amb sos neos y amb sos rotjos, Aguiló Poes. 151.
Roig: llin. existent a Celrà, Palau Saverdera, Barc., Igualada, Terrassa, Valls, Prat de Comte, Calafell, Ulldecona, Agramunt, Anglesola, Torà, Benassal, Les Coves de Vinromà, Val., Cullera, Benidorm, Pedreguer, Mall., Men., Eiv., etc. Hi ha la variant Roi (escrita sovint Roy) a Vidreres, Vilabertran, Manresa, Mataró, Tortosa, Areny de Ribagorça, Arbeca, Val., Al., etc.
Roig, topon.: a) Mar Roja (o Mar Roig): la mar que separa Aràbia de la part nord-est de l'Africa. Nos desliurà de les mans de Faraó en passar la mar roja, Pere Pasqual, Obres, i, 124. Supèrbia féu perir Pharahó en la Mar Roja,Villena Vita Chr., c. 34. Una altra pàtria ens espera, com darrera el Mar Roig la terra de promissió, Verdaguer Exc. 6.—b) En Roig: llogaret del terme de Xert (Maestrat).
    Loc.
—Roig com una pebrina (pir-or.), o com un perdigot (or., occ., val.), o com una tomaca (Al.), o com un bitxo (Empordà), o com un pebre (bal.): comparances que s'apliquen a una persona o cosa molt vermella.
    Refr.—a) «Home roig, no et faci goig» (i hi ha qui afegeix: «Si te'n fa, no et durarà»); «Guarda't de pedra rodona, de ca que no lladra i d'home roig»; «Home roig i gos pelut, primer mort que conegut»; «Home roig i gos pelut, de cap mal és plangut»; «De pèl roig, ni gat ni porc» (val.): sentències populars que expressen la idea que les persones de pèl roig solen tenir mal caràcter. Pero hi ha una contrapartida en aquest refrany: «El roig, amb el pèl que té, bé pot ser home de bé»; i en aquest altre: «Més val cara roja que cor negre».—b) «Home roig, o és molt savi o és molt boig»: indica que els de cabells roig solen esser extremosos i mancats de moderació.—c) «Tot lo roig fa goig»: significa que el vermell és un color que sol agradar a molta gent (val.).
    Var. form. dial.: roi.
    Var. ort. ant.: rog (Signum Guillem Rog, doc. a. 1176, 2ap. Priv. Ordin. Valls Pir. 399; Nós veem que l'ome mort, qui serà gras e gros e rog e fresc, que en un poca d'ora lo metrà hom dejús la terra, Llull Cont. 103, 19).
    Fon.:—a) Forma de masculí sing.: rɔ́ʧ (pir-or., or., occ.); rɔ̞́ʧ (val., bal.); rɔ́ј (Andorra, Ribagorça, Pallars, Conca de Tremp);—b) Forma de femení sing.: rɔ́ʒə (pir-or., or., eiv.); rɔ́јʒɛ (Urgell, Balaguer, Ll., Gandesa); rɔ́јʒa (Tortosa); rɔ́јɛ (Sort, Tremp); rɔ́јa (Ribagorça); rɔ́ʤɛ (Fraga); rɔ̞́ʤa (Cast., Al.); rɔ̞́ʧa (Val.); rɔ̞́ʤə (mall., men.).—c) Forma de masculí plural: rɔ́јts, rɔ́јs, rɔ́ʒus (pir-or., or.); rɔ́јs (Ribagorça, Pallars); rɔ́јʒos (Urgell, Ll., Tortosa); rɔ̞́ʤos (Cast., Al., Mall.); ɾɔ̞́ʧos, rɔ̞́јs (Val.); rɔ̞́ʤus (Men.).—d) Forma de femení plural: rɔ́ʒəs (pir-or., or., eiv.); rɔ́јʒes (Urgell, Balaguer, Ll., Gandesa, Ribera d'Ebre); rɔ́јes (Ribagorça, Pallars, Conca de Tremp); rɔ́ʤes (Fraga, Cast., Al.); rɔ̞́ʧes (Val.); rɔ̞́ʤəs (Mall., Men.).
    Intens.:—a) Augm.: rojàs, -assa; rojarro, -arra;—b) Dim.: roget, -eta; rogeu, -eua; rogiu, -iua; rojó, -ona; rojoi, -oia. —c) Pejor.: rojot, -ota.
    Etim.: del llatí rŭbĕu, mat. sign. |||| 1, 2.

Peñarroya de Tastavins

Pena-Roja de Tastavins

arraclau, arreclau, reclau

arraclau, arreclau

A Maella, reclau

A Coyotito, del llibre La Perla ni pique un:

ESCORPÍ m. (DCVB)

|| 1.   Aràcnid pulmonar (Buthus occitanus) que es distingeix especialment per tenir a la part anterior dues grans pinces i en l'abdomen una prolongació en forma de cua acabada amb una ungla verinosa; cast. escorpión, alacrán. A la dita sa filla un scurpí la havie picada, doc. a. 1377 (Rubió Docs. ii, 187). Com un grapat de víbores i negres escorpins, Canigó i. Xupa el verí de la picada d'escorpí, Rosselló Many. 34. 

Escorpí d'esteva: el mateix aràcnid descrit (Vimbodí, Freginals); en aquestes localitats es diu simplement escorpí un altre animaló, que és el que els castellans anomenen ciempiés. A les Balears, l'animal que hem descrit es diu escorpí blanc, i es dóna el nom d'escorpí negre a un animal totalment diferent, l'Ocypus olens, que és un coleòpter. 

|| 2. a) Crustaci marí de la família dels esquíl·lids, de l'espècie Squilla Desmaretii (Desmarestii) (Men.); cast. esquila.

— b) Escorpí de la mar: crustaci petit que es troba alguna vegada dins la closca del mol·lusc anomenat nacra (Men.).

— c)   Escorpí d'aigua: insecte hemípter de la família dels nèpids, espècie Nepa cinerea, que habita per llocs aigualosos i pica molt fort (Cat., Val., Bal.); cast. escorpión de agua. 

|| 3. Escorpió, vuitè signe del Zodíac; cast. Escorpión. 
Mars és planeta calt..., dessús d'ell és lo signe de Aries e regna en lo signe de Scurpí, Curial, ii, 1. 

|| 4. pl. Planta de la família de les compostes, de l'espècie Xanthium macrocarpum (Costa Flora 160); cast. lampurda. 

|| 5. fig. Passió o sentiment que causa molèstia o inquietud; cast. alacrán, gusano. L'escorpí de l'ambició li havia picat el cor, Pons Com an., 105. 

|| 6. fig. Persona de mal geni, irascible o malèvola; cast. escorpión, víbora.

Loc. — a) Sortir com un escorpí: contestar amb molta malícia o irritació.

— b) Llengua d'escorpí: llengua verinosa, maldient o calumniadora.

—c) Semblar picat d'escorpí: estar molt irritat. ¿Quin escorpí o taranta t'ha picat?, Penya Mos. iii, 124.
Cult. pop. — Diuen que l'aparició d'escorpins és senyal de pluja.
«Els escorpins fan com els esmolets: només surten quan ha de ploure» (BDC, xviii, 284). Quan pels llocs humits de les cases es presenten escorpins negres, és senyal de pluja propera:
«Escorpí negre, humitat i mullena», diu el refrany.
— Contra la picada d'escorpí, diuen que el millor remei és posar-hi per cataplasma el mateix escorpí que l'ha donada, ben esclafat (Gomis Zool. 460). Altres recomanen un emplastre d'alls cruus i escarabats ben picats, aplicat a la part dolorida (ibid.).

Refr.
— «La picada d'escorpí, amb mel s'ha de guarir»: vol dir que els ressentiments causats per accions o dites malèvoles s'esborren a força de suavitat i bon tracte.

Fon.: əskuɾpí (pir-or., or., bal.); askoɾpí (occ.); əskoɾpí (Palma, Manacor).

Intens.:
— a) Augm.: escorpinàs, escorpinarro, escorpinot.
— b) Dim.: escorpinet, escorpinetxo, escorpinel·lo, escorpineu, escorpinoi, escorpinó.

Sinòn.:— || 1, alacrà; — || 4, gossets.

Etim.: del llatí scorpius, mat. sign. || 1, que en la primera etapa del dialecte occità català devia esser *escorpi amb l'accent damunt la o, i després degué desplaçar-se l'accent per l'atracció de la i afavorida per l'abundància del sufix tònic -í.

Scorpio es totz temps prest de fissar... e fissa de travers, fazen arcual nafra. Eluc. de las propr., fol. 259.

"...
E puis vos entornatz vas scorpio

E ilh vos segran sempres a espero

E nos vendrem detras per lo sablo...”

NO es lo mateix

Artes anals NO es lo mateix que artessanals.

Mich metro de encaje negre que un negre te encajo mich metro.

Viure al carré del mich que al mich del carré.
Viure a la carrera del mich o al mich de la carrera.

Viure al carré Joaquín Costa a costa de Juaquín. 

No es lo mateix lo conill de pallés que lo conill de llepás.

No es lo mateix just que correcte. Si te fótego lo dit al cul entre just, pero no es lo correcte.

Es lo mateix está adormit que está dormín, pero no es lo mateix está futut que está fotén.

JORNADA CUARTA. NOVELA SEXTA.

Andreuola vol a Gabriotto, li conte un somni que ha tingut y ell an ella un atre. De repén, ell se mor als seus brassos. Mentres ella y una criada lo porten a casa seua són capturades per la señoría. Ella conte lo que ha passat, lo podestá la vol forsá, se entere son pare y, trobánla inossén, la fa liberá. Después ella se fique a monja.

La história que Filomena habíe contat va sé mol apressiada per les siñores perque moltes vegades habíen sentit cantá aquella cansó y may habíen pogut sabé cóm y per qué habíe sigut composta. Lo rey li va maná a Pánfilo que continuare lo orden, y ell va di:

Lo contat a la passada história me done peu a contáton una a la que se parle de dos que versaben sobre coses que habíen de passá com si ya hagueren passat, y apenes habíen acabat de contáles los que les habíen vist cuan van tíndre los dos efecte. Y aixina, amoroses siñores, hau de sabé que es impresió general de tots los que viuen vore varies coses als seus somnis, y, dormín, li pareixen totes verdaderes, y a vegades resulte que moltes de elles passen de verdat. Per naixó, mols li donen tanta fe a cada somni com li donaríen a les coses que veigueren están desperts, y en estos mateixos somnis se entristíxen o se alegren segóns lo que sels ha mostrat. Y per lo contrari, ña qui no creu en cap somni, mes que después de vóres caure al perill que los habíe sigut mostrat. Ni a uns ni als atres alabo, perque no sempre són verdadés ni totes les vegades falsos. Que no són tots verdadés, moltes vegades tots natres ham tingut ocasió de vóreu, y que no tots són falsos, abáns a la história de Filomena se ha escoltat, y a la meua, com ya hay dit, tos u mostraré. Per lo que jusgo que si se viu y se obre virtuosamen, a cap somni té que tíndres temó y no dixá per nell los bons propósits; en les coses roínes y malvades, encara que los somnis pareguen favorables an elles y en visións propíssies a qui los veuen animen, dingú té que creure; y aixina, al contrari, donáls a tots completa fe. Pero aném a la história (menos mal, Boccaccio, qué cansino que eres).

Va ñabé a la siudat de Brescia un gentilhome de nom micer Negre de Pontecarrato, que, entre atres mols fills, teníe una filla, de nom Andreuola, mol jove y hermosa y sense casá. Ella se va enamorá de un veí seu de nom Gabriotto, home de baixa condissió encara que ple de loables costums, hermós y amable; y en la intervensió y ajuda de la nodrissa de la casa Cabriotto no sol va sabé que Andreuola lo volíe, sino que lo van portá a subín a un hermós jardí del pare de ella, y moltes vegades van disfrutá del seu amor. Per a que cap raó mes que la mort puguere separá lo seu amor, home y dona se van fé en secreto. Y del mateix modo, furtivamén, confirmán los seus ajuntaméns, va passá que a la jove una nit, dormín, li va pareixe vore en somnis que estabe al seu jardí en Gabriotto y que lo teníe entre los seus brassos en grandíssim plaé, y mentres aixina estaben li va pareixe vore eixí del cos de ell una cosa oscura y terrible en una forma que ella no podíe reconéixe, y li pareixíe que esta cosa agarráe a Gabriotto y contra la seua voluntat en espantosa forsa la hi arrancáe dels brassos y en ell se amagáe a dins de la terra y no podíe vórel mes. Com mol gran doló sentíe, se va despertá, y una vegada desperta, encara que vee que no habíe passat res del que habíe ensomiat, no va dixá de tíndre po per culpa de este somni. Gabriotto volíe aná aon ella la nit siguién, pero ella no volíe, se va esforsá en que no vinguere per la nit allí. Pero veén la seua voluntat, per a que no sospechare algo raro, la siguién nit lo va ressibí al jardí. En moltes roses blanques y roiges, perque ere tems de roses, en ell a la voreta de una bellísima fon de aigua clara que al jardí ñabíe, se van gitá, y allí, después de una llarga festa que van disfrutá juns, Gabriotto li va preguntá quina ere la raó per la que li habíe prohibit víndre la nit abáns.

La jove, contánli lo somni de abansanit y la temó que li habíe agarrat, lay va explicá. Gabriotto, al sentíla, sen va enriure y va di que gran bobada ere creure en somnis perque tots veníen per massa minjá o per tíndre lo pap forro, y después va di:
- Si yo haguera vullgut fé cas de somnis no hauría vingut aquí, no tan per lo teu sino per un que tamé vach tíndre la nit passada. Me pareixíe está a una hermosa y deleitosa selva per la que anaba cassán, y había enchampat una cabreta tan maja com la milló que se haigue vist; y me pareixíe que ere mes blanca que la neu y en poc rato se va fé tan amiga meua que en cap momén se separabe de mí. Y me pareixíe que la volía tan que per a que no se separare de mí li había ficat al coll un collá de or y en una cadena tamé de or la sujetaba entre les mans. Y después de aixó me pareixíe que, descansán esta quirrina una vegada y tenín lo seu cap a la faldeta, va eixí de no sé aón una gossa negra com lo carbó, mol famolenca y espantosa en apariénsia, y va víndre cap a mí, contra la que cap resisténsia me pareixíe fé; per lo que me pareixíe que me ficáe lo morro a dins del costat esquerro, y tan lo rossegabe que arribabe al cor, pareixíe que me´l arrancabe per a emportássel. Sentía tal doló que me vach despertá, y despert, en la ma en seguida vach paupá a vore si tenía algo al costat; pero com no me vach trobá cap mal me vach burlá de mí mateix per habéu fet. Pero ¿qué vol di aixó? tals y mes espantosos ne hay tingut mes vegades y no per naixó me ha passat res mes ni res menos; y per naixó olvídat del somni y pensém en chalá. La jove, acollonida pel somni, al sentí aixó encara se va esglayá mol mes, pero per a no fé enfadá a Gabriotto, va ocultá la temó, pero lo abrassáe y besáe mol, y mentres ell la apretáe y besabe, temerosa y no sabén de qué, mes de lo normal moltes vegades lo mirabe a la cara y mirabe per lo jardí per si alguna cosa negra vinguere de alguna part.

Y están de esta manera, Cabriotto, en un gran suspiro, la va abrassá y li va di:
- ¡Ay de mí, alma meua, ajúdam que me mórigo!

Y dit aixó, va caure an terra com un taco damún de la herba del pradet. Veénlo la jove caigut com estabe, apoyánsel a la faldeta, casi plorán li va di:
- Oh, dols siñó meu, ¿qué te passe?

Gabriotto no va contestá, respirán fort y tot suat, después de no mol tems, sen va aná als atres, a la sombra allargada dels sipresos.

Aixó va sé mol du y dolorós per a la jove, que mes que an ella mateixa lo volíe, cada una té que imagináu. Ella lo va plorá mol, y moltes vegades lo va cridá en vano, pero después de que donássen cuenta de que estabe mort, habénlo tocat per totes les parts del cos y trobánles totes gelades, no sabén qué fé ni qué di, plorosa com estabe y plena de angustia, sen va aná a cridá a la seua nodrissa, que de este amor ere cómplice, y la seua miseria y doló li va amostrá. Y después de plorá juntes sobre lo mort Cabriotto, va di la jove a la nodrissa:
- Ya que Déu me´l ha tret, no vull seguí yo en vida, pero en ves de matám, voldría que buscárem una manera convenién de protegí lo meu honor y lo amor secreto que ha ñagut entre natros, y que se enterro lo cos com toque. A lo que la nodrissa va di:

- Filla meua, no parlos de vóldre matát, perque si lo has perdut, matánte tamé lo pedríes al atre món perque aniríes al infern, aon estic segura de que la seua alma no ha anat perque bo ha segut. Mol milló sirá que te consolos y pensos en ajudá en orassións o en atres bones obres a la seua alma, per si per algún pecat cometut té nessessidat de aixó. Sepultál es mol fássil, an este jardí mateix, dingú u sabrá may perque dingú sap que ell haigue vingut aquí, y si no u vols aixina, traémlo fora del jardí y dixémlo, demá pel matí lo trobarán y portánlo a casa seua sirá enterrat per los seus paréns.

La jove, encara que estiguere plena de amargura y plorare continuamén, escoltáe sin embargo los consells de la nodrissa, y no están de acuerdo en la primera part, va contestá a la segona, dién: - No vullgue Déu que un jove tan bo y tan volgut per mí y home meu patixgue lo sé enterrat com un gos o dixat an terra al carré. Ha ressibit les meues llágrimes y, tal com puga, ressibirá les dels seus paréns, y ya me ve al ánimo lo que ham de fé. Y rápidamen la va enviá a per una pessa de seda que teníe a la seua arca, y portada aquella y extenénla an terra, damún van ficá lo cos de Gabriotto, y ficánli lo cap a un cuixí y tancánli en moltes llágrimes los ulls y la boca, y fén una guirnalda de roses y escampán los pétalos de les roses que habíen agarrat juns, li va di a la nodrissa:
- De aquí a la porta de casa seua ña poc camí, y per naixó tú y yo, aixina com lo ham arreglat, lo portarém dabán de casa seua. No tardará mol en fés de día y lo arreplegarán, y encara que per als seus no sigue aixó cap consol, per a mí, ya que als meus brassos
s´ha mort, sirá un descans.

Y dit aixó, va torná a inclinás sobre ell y en abundantíssimes llágrimes lo va está plorán, pero mol requerida per la criada, perque veníe l´alba, se va ficá dreta, se va traure del dit
l´anell en lo que se habíe casat en Gabriotto, lay va ficá al seu dit, dién entre plos:
- Volgut siñó meu, si la teua alma veu les meues llágrimes y algún coneiximén o sentimén después de la seua partida quede als cossos, ressibix benignamen lo radé don de esta a qui vivín vas vóldre tan. Y dit aixó, desmayada, va caure damún de ell, y después de un tems se va reviscolá y se va ficá de peu, y en la criada van agarrá la tela aon estabe lo cos, y en ell van eixí del jardí cap a casa de ell.

Y anán aixina, va passá per casualidat los guardies del podestá, que anaben an aquella hora an algún assunto, les van topetá y les van arrestá. Andreuola, volén antes morí que viure, reconeguts los guardes de la señoría, francamen los va di:

- Sé quí sou y que vóldre fugí de res me valdríe; estic disposada a aná en vatros dabán la señoría, y contá lo que ha passat; pero que ningú se atrevixque a tocám, si tos fach cas, ni a robá res de lo que porte este cos si no vol que yo lo acusa.

Per lo que, sense que ningú la tocare, en lo cos de Gabriotto sen van aná tots cap al palau. Avisat lo podestá, se va eixecá, y fénla víndre a la alcoba, se va fé informá de lo que habíe passat, y habén fet mirá per algúns meches si en veneno o de un atra manera habíe sigut assessinat lo bon home, tots van afirmá que no, sino que li habíe petat lo cor y se habíe aufegat. Y ell, sentit aixó y que aquella en poca cosa ere culpable, se les va ingeniá en pareixe que li donabe lo que no podíe véndreli, y va di que si ella fée la seua voluntat, la liberaríe. Pero no servínli les paraules, va volé contra tota conveniénsia fé aná la forsa; pero Andreuola, ensesa pel desdén y traén forses de aon no les teníe, se va deféndre com un home, rechassánlo en injurioses y altives paraules. Pero arribat lo día cla y sénli contades estes coses a micer Negre, mortalmen dolgut sen va aná en mols dels seus amics al palau y allí, informat de tot per lo podestá, va demaná que li tornaren a la seua filla. Lo podestá se va acusá de habéla volgut forsá, antes de sé acusat per nella, va alabá a la jove y la seua constánsia. Veénla de tanta firmesa, li va di a son pare que si an ell li pareixíe be, y an ella, pesse habé tingut un home de baixa condissió, de bon grado la pendríe com a dona. Aixina com ells dos parlaben, Andreuola se li va tirá als peus de son pare y li va di:

- Pare meu, no crec que faigue falta que tos conta la história del meu atrevimén y de la meua desgrássia, que estic segura de que ya la hau sentit y la sabéu. Tos demano perdó per la meua falta, aixó es, de habé, sense vosté sabéu, pres per home al que mes me agradabe; y este perdó no tol demano per a que me sigue perdonada la vida sino per a morí com filla vostra y no com enemiga vostra.

Micer Negre, que ya ere vellet y home bo y amorós per naturalesa, al sentí estes paraules va escomensá a plorá, y plorán va alsá a la seua filla tendramen, y li va di:
- Filla meua, mol me haguere agradat que hagueres tingut tal home com segóns lo meu pareixe te conveníe; y si lo hagueres pres tal com a tú t´agradare tamé m´habíe de agradá; pero lo habéu amagat me fa dóldrem de la teua poca confiansa, y mes encara, veén que lo has perdut abáns de sábreu yo. Pero ya que aixina está fet, lo que per a contentát, vivín ell, hauría fet en gust, aixó es, honrál com a gendre se li fará ara que está mort.

Y giránse cap als seus fills y als seus paréns los va maná que prepararen per a Gabriotto exequies grans y honorables. Mentrestán habíen acudit los pares y datres paréns del jove, que se habíen enterat de la mala notíssia, y casi tantes dones y tans homes com ñabíe a la siudat. Colocat al mich del pati lo cadáver sobre la tela y en totes les roses, allí va sé plorat per tots, y públicamen per casi totes les dones de la siudat y per mols homes, y no com un plebeyo sino com un siñó tret de la plassa pública a muscles de los mes nobles siudadáns, en grandíssim honor va sé portat a la sepultura. Y al cap de uns díes, insistín lo podestá en lo que habíe demanat, preguntánlay micer Negre a la seua filla, ésta res de aixó va vóldre sentí, pero volén donáli una satisfacsió a son pare, a un monasteri mol famós per la seua santidat, ella y la nodrissa monges se van fé, y van viure allí honradamen durán mol tems.

jornada-cuarta-novela-séptima

https://quieroapuntes.com/el-decamero_giovanni-bocaccio.html (en catalá)