Mostrando las entradas para la consulta llengua ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta llengua ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 22 de abril de 2024

Lexique roman; Lata - Laut, Lahut


Lata, s. f., latte, perche, règle. 

Il serven tenon la corda e la lata. 

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En Blacatz. 

Les servants tiennent la corde et la perche.

Pic, barreiras, peiras, latas e cairo.

Guillaume de Tudela.

Pics, barrières, pierres, lattes et quartiers.

- Limite.

Anc uns non passet la lata.

Bertrand de Born: Fuilhetas ges.

Oncques un seul ne dépassa la limite.

CAT. Llata. ESP. Lata. (chap. Signifique pértiga, garrot, etc. Lo metal se diu llanda, llandes. Una lata de beguda, dos lates.)


Lata, s. f., late, sorte d'amende, de droit fiscal.

An accoustumat exigir lata.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 472. 

Ont accoutumé d'exiger la late.

Per exigir las dichas latas. Statuts de Provence. BOMY, p. 235. 

Pour exiger lesdites lates.


Latin, adj., lat. latinus, latin.

Romans o lenga latina.

Pierre de Corbiac: Domna dels angels.

Le roman ou la langue latine.  

Ieu prec ne Jhesu del tro 

Et en romans et en lati.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

J'en prie Jésus du ciel et en roman et en latin.

- Substantiv. et fig. Langage.

Dirai vos, en mon lati, 

De so que vey e que vi.

Marcabrus: Dirai vos. 

Je vous dirai, dans mon langage, de ce que je vois et que je vis.

L' ausel canton en lor latis.

(chap. Los muixons canten en lo seu llenguache, la seua llengua; 

en lo seu llatí, latín.)

Cercamons: Quan l'aura.

Les oiseaux chantent dans leurs langages.

- Nom de peuple.

Sai entr' els Latis e 'ls Grezeis. 

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrad' iverns. 

Ici entre les Latins et les Grecs. 

ANC. FR. Voir, oïl voir, molt très matin, 

Le dirai-ge en mon latin, 

Se ge puis, mon messaige bien. 

Fables et cont. anc., t. IV, p. 206. 

Ki de plusurs latins sunt escolé e sage. Roman de Horn, fol. 10.

Et cil oisel, chascun matin 

S' estudient, en lor latin, 

A l'aube du jor saluer.

Roman de la Rose, v. 8450.

ANC. IT. Gli augelli

Ciascuno en suo latino.

Dante: Fresca rosa.

CAT. Llatí. ESP. Latino, latín. PORT. Latino, latim. IT. MOD. Latino.

(chap. Llatí, latín; latino, latinos, latina, latines.)

2. Latinamen, s. m., littérature, érudition, bonne expression.

Aondos de paraulas e de latinamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Abondant de paroles et de bonnes expressions.

3. Latinament, adv., en latin, à la manière des Latins.

Per grammatica sai parlar latinament. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Je sais parler en latin selon la grammaire.

ESP. IT. Latinamente. (chap. latinamen, a la manera dels latinos : en bona gramática latina.)

4. Latinier, s. m., savant, interprète.

No sai latinier

Qu'entenda messongier.

Nat de Mons: Sitot non es.

Je ne sais savant qui comprenne menteur.

Mas chansos li 'n sian latiniers.

R. Jordan vicomte de S. Antonin: Ves vos sopley.

Que mes chansons lui en soient interprètes.

ANC. FR. Por ço k'il ne saveit comprendre 

Sun language, ne rien entendre, 

Il fist un latinier venir.

Marie de France, t. II, p. 420. 

Un latinier qui savoit leur langage et le nostre. 

Joinville, p. 185.

5. Enlatinat, adj., savant, trucheman. 

Substantiv. Saladis demanda als sieus enlatinatz. Guillaume de Tudela.

Saladin demande à ses truchemans.

(chap. Enlatinat, enlatinats, enlatinada, enlatinades : traductó, traductós, traductora, traductores; intérprete, intérpretes.)


Lato, s. m., laiton.

Aur ni argen, 

Lato, coire, plom issamen.

Brev. d'amor, fol. 39. 

Or et argent, laiton, cuivre, plomb également.

Qui en anel d'aur fai veir' encastonar,

O en lato maracde.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Qui en anneau d'or fait verre enchâsser, ou en laiton émeraude.

Doncxs auziratz bozinas e man corn de lato. 

Roman de Fierabras, v. 3308.

Alors vous entendriez trompettes et maint cor de laiton.

CAT. Llautó. ESP. Latón. PORT. Latão. (chap. latón: aleassió de cobre y zinc.)


Latria, s. f, lat. latria, latrie.

Per adoration de latria exterior e interior. Doctrine des Vaudois. 

Par adoration de latrie extérieure et intérieure. 

CAT. ESP. (latría) PORT. IT. Latria. (chap. adorassió, adorassions; ídolo + latría : idolatría, idolatríes.)


Latrina, s. f., lat. latrina, latrine. 

La porta que es dessus las latrinas. 

Entro a las latrinas dels frayres menors. 

Tit. de 1358. DOAT, t. XCIII, fol. 221 et 222. 

La porte qui est dessus les latrines. 

Jusqu'aux latrines des frères mineurs. 

PORT. Latrinas. IT. Latrina. (chap. Letrina, letrines. ESP. Letrina, letrinas.)


Latz, Laz, s. m., lat. latus, côté, flanc, bord.

Il rauban deves totz latz.

G. Figueiras: No m laissarai. 

Ils dérobent devers tous côtés. 

Vostr' espaz' al latz.

Arnaud de Marsan: Qui comte.

Votre épée au côté.

L'ancienne traduction des Psaumes, dans le Psautier manuscrit de Corbie; rend

Cadent a latere tuo... 

In lateribus domus tuae.

Psaumes 90 et 150.

De la manière suivante:

Charrunt de tun lez... 

Ès lez de la tue maison.

L' espée el lez, l' haubert vestu. Roman de Rou, v. 644. 

Au droit lez estoit ledit archevesque. 

Monstrelet, t. II, fol. 178. 

Prép. Sol que m pogues latz son bels cors estendre. 

T. de Blacas et de Peyrols: Peirols. 

Seulement que je pusse m'étendre à côté de son beau corps.

ANC. FR. Lors s'est lez un buisson assise.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 157. 

Prép. comp. Ades er de latz

Saint Jorgi, e Dieus er ab lor. 

Aimeri de Bellinoy: Cossiros. 

Incessamment sera auprès de saint George, et Dieu sera avec eux.

ANC. FR. A senestre vi de lez lui. Roman de la Rose, v. 153. 

En Aquitaine, de lez Poitiers. Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 226.

Adv. comp. Col molinz qu'a roda de latz. 

T. d'Aimeri et d'Albert: Amicx N Albert. 

Comme le moulin qui a roue de côté. 

Pois cavalgon latz e latz. Roman de Jaufre, fol. 82. 

Puis chevauchent côté à côté. 

Qui m mezes tot lo mon ad un latz, 

Ieu penra 'l joy per cui soi enguanatz. 

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

Qui me mettrait tout le monde d'un côté, je prendrais le bonheur par lequel je suis trompé.

ANC. FR. Seans en deux chaieres lez à lez.

Villehardouin, p. 85.

Par les mains s'entrepristrent, si sistrent lez à lez.

Roman de Rou, v. 2686.

ANC. CAT. Lat. ESP. PORT. Lado. IT. Lato. (chap. Costat, costats.)

2. Ladrier, Lairier, s. m., côté, flanc, quartier.

Qui m fai ja doler ams los ladriers.

Giraud de Borneil: S' anc jorn.

Qui me fait déjà douloir tous deux les côtés. 

Estar al lairier de Dieu. Brev. d'amor, fol. 23. 

Être au côté de Dieu.

Non devon aver coutel al ladrier. Regla de S. Benezeg, fol. 38. 

Ne doivent avoir couteau au côté. 

Proverb. Tals cuia esser cortes entiers,

Qu'es vilans dels quatre ladriers. 

Rambaud d'Orange: Als durs crus. 

Tel pense être courtois accompli, qui est vilain des quatre quartiers.

3. Lateral, adj., lat. lateralis, latéral.

Luna... adhoras es al solelh lateral. Eluc. de las propr., fol. 116. 

La lune... parfois est latérale au soleil.

CAT. ESP. PORT. Lateral. IT. Laterale. (chap. Lateral, laterals.)

4. Lateralment, adv., latéralement. 

La regio del col lateralment revirona. Eluc. de las propr., fol. 52. Environne latéralement la région du cou.

ESP. PORT. IT. Lateralmente. (chap. lateralmen; de costat.)

5. Collateral, adj., lat. collateralis, collatéral, qui est ou qui vient de côté. La dicha natural vigor... 

Prendon li ven collateral, 

Cascun del sieu ven principal. 

Trobam IIII vens principals, 

E quecs n' a dos collaterals.

Brev. d'amor, fol. 41. 

Ladite naturelle vigueur... prennent les vents collatéraux, chacun de son vent principal.

Nous trouvons quatre vents principaux, et chacun en a deux collatéraux.

CAT. Collateral. ESP. Colateral. PORT. Collateral. IT. Collaterale. 

(chap. Colateral, colaterals.)

6. Deslatar, v., déposer, déblatérer, accuser.

Caytiu e dolen,

Que contra vos deslata,

Ni regna greument. 

Germonde de Montpellier: Greu m' es. 

Chétif et dolent, qui contre vous dépose, et agit durement.


Laudanum, s. m., lat. ladanum, ladanum, sorte de substance résineuse.

Laudanum, storax et lors semlans. Eluc. de las propr., fol. 8.

Ladanum, storax et leurs semblables. 

CAT. ESP. (ladano, mangla: resina de las ramas de la jara) PORT. Ladano. IT. Ladano, laudano.


Laur, s. m., lat. laurus, laurier.

Sia laurs o genibres.

A. Daniel: Ans qu' els. 

Soit laurier ou genièvre.

CAT. ANC. ESP. Lauro. PORT. Louro. IT. Lauro.

2. Laurel, s. m., laurier.

Prendetz las bagas del laurel.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Prenez les baies du laurier.

ESP. Laurel. (chap. Lloré, llorés.)

3. Laurier, s. m., laurier.

Las fuelhas de laurier.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Les feuilles de laurier.

Tyberi, emperador, quan tronava, de laurier si coronava.

(chap. Tiberio, emperadó, cuan tronabe, de lloré se coronabe.)

Eluc. de las propr., fol. 206. 

Tibère, empereur, quand il tonnait, de laurier se couronnait.

PORT. Loureiro.

4. Laureat, adj., lat. laureatus, lauréat.

Aquels coronatz ero ditz laureatz. Eluc. de las propr., fol. 211.

(chap. Aquells coronats eren dits laureats. Per ejemple, Dante.)

Ces couronnés étaient dits lauréats. 

ESP. PORT. Laureado. IT. Laureato. (chap. laureat, laureats.)

5. Lauri, adj., lat. laurinus, de laurier.

S'il pendon fort, onhetz las li

Desotz ab del oli lauri.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si elles pendent fort, oignez-les-lui dessous avec de l'huile de laurier.

Cum es oli lauri. Eluc. de las propr., fol. 84.

(chap. Com es oli de lloré.) 

Comme est huile de laurier.

ESP. IT. Laurino.


Laus, Lau, s. m., lat. laus, louange, avis, approbation. 

Ancmais non vim lauzor que pro tengues, 

Si 'l laus passet del lauzat sa valensa.

Sordel: Lai a 'N Peire.

Jamais nous ne vîmes qu'éloge tînt profit, si la louange du loué dépassa son mérite.

Pel lau de rei de Fransa, detras tot passaran. Guillaume de Tudela.

Par l'avis du roi de France, derrière entièrement ils passeront. 

Prép. comp. Val mais a lau dels prezatz.

Granet: Fin pretz. 

Vaut mieux à l' avis des prisés. 

Tant cant val may, al laus dels drechuriers, 

Honors que anta.

T. de Sordel et de Bertrand: Doas donas. 

Autant que vaut plus, à l'avis des justes, honneur que honte.

ANC. FR. Ce nous est loz que vos blasmes. 

J. Marot, t. V, p. 302. 

Rois, prens conseil au los que je te dis. 

Roman de Garin le Loherain, t. I, p. 77. 

An loz de son conseil.

Monstrelet, t. II, fol. 40. 

ANC. CAT. Laus. ANC. ESP. Laude. IT. Laude, lode.

2. Lauzor, s. f., louange, éloge. 

Blasmes es de fol al pro lauzors.

Cadenet: De nulla. 

Blâme du fou est au preux louange. 

Diversas son lauzors 

Donadas a chascun.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Divers sont les éloges donnés à chacun. 

ANC. CAT. Laudor. CAT. MOD. Llahor. ANC. ESP. Loor. PORT. Louvor. 

IT. Laudore. (chap. Loor, v. loá; Valenciano: Trobes en lahors de la Verge Maria, imprimit al 1474.)

- Médisance, calomnie.

Ja no voil aquesta lausor 

C' om diga qu' ieu l'am per riquesa. 

Roman de Jaufre, fol. 43. 

Jamais je ne veux cette médisance qu'on dise que je l'aime pour richesse.

3. Laudament, Lauzamen, Lausament, Lauxamen, s. m., louange, éloge, approbation.

Sos lauxamens es blasmars,

E sos blasmes es lauxars.

Un troubadour anonyme: Home fol.

Sa louange est blâmer, et son blâme est louer.

A lausament del Payre Omnipotent. V. de S. Trophime.

A la louange du Père Tout-Puissant. 

Per autorici et per laudament del abbad. 

Tit. de 1135. Bosc, Mém. du Rouergue, t. III, p. 233. 

Par autorisation et par approbation de l'abbé. 

Per laudament dels omes de la villa. 

Tit. du XIIe siècle. DOAT, t. CXLVI, fol. 135. 

Par approbation des hommes de la ville. 

ANC. FR. Segnor baron, dist-il, oés le loement 

Que Guenes m'a donné. 

Roman de Fierabras en vers français.

ESP. Loamiento. PORT. Louvamento. IT. Lodamento. (chap. Loamén, loamens; elogio, elogios.)

4. Lauzisme, s. m., louange, approbation.

El chans dels salmes per demostrar lo lauzisme e la gloria de Deu.

Trad. de Bède, fol. 28.

Le chant des psaumes pour démontrer la louange et la gloire de Dieu.

Que, per escambi o per donation, lauzisme non sia donatz ni demandatz.

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K. 704. 

Que, pour échange ou pour donation, approbation ne soit donnée ni demandée.

5. Laudeme, Lauzemne, s. m., louange, éloge, invocation.

A Dieu e a ma dona santa Maria a fayt aquest laudeme. Philomena.

A Dieu et à ma dame sainte Marie a fait cette invocation.

Qui vol los umas lauzemnes.

Non es pas bels lauzemnes en la bocha del pechador.

Trad. de Bède, fol. 30 et 37.

Qui veut les humaines louanges.

N'est pas beau l'éloge dans la bouche du pécheur.

6. Lauzemnie, s. f., louange, approbation, remercîment.

Qui essenia son fil aura de lui lauzemnie. Trad. de Bède, fol. 70.

Qui enseigne son fils aura de lui remercîment.

7. Laudas, s. f. plur., lat. laudes, laudes.

Entre las matinas e las laudas. Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 12.

Entre les matines et les laudes. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Laudes. IT. Laudi.

8. Lauzimi, s. m., consentement, approbation, ratification; lods, terme de jurisprudence féodale.

Lauzimi no s dona entro que la cauza sia venduda.

Statuts de Montpellier, de 1204. 

Lods ne se donne jusqu'à ce que la chose soit vendue.

D'aquel departimen non tant al senhor lauzimi.

Petit Thalamus de Montpellier, fol. 65. 

De ce partage lods ne convient pas au seigneur.

ESP. PORT. Laudemio.

9. Lauzaire, Lauzador, s. m., lat. laudator, louangeur, prôneur. 

Qui qu' en sia lauzaire, 

De be qu'en digua, no i men.

P. Vidal: Ab l'alen. 

Qui (que ce soit) qui en soit louangeur, quelque bien qu'il en dise, il n'y ment point.

No la 'n podon pro lauzar lauzador. 

Granet: Fin pretz. 

Ne l'en peuvent assez louer les louangeurs.

- Adject. Louable, digne d'éloge.

Non es meins lauzadors forz hom en plor que en batallia.

Trad. de Bède, fol. 26.

N'est pas moins louable homme courageux en pleur qu'en bataille. 

PORT. Louvador. IT. Laudatore, lodatore. (ESP. Loador. Chap. Loadó, loadós, loadora, loadores; aduladó, aduladós, aduladora, aduladores.)

10. Laudable, Lauzable, Lausable, adj., lat. laudabilem, louable.

Bon es non esser lauzat, mas esser lausable. Trad. de Bède, fol. 1.

Il est bon non d'être loué, mais d'être louable. 

Es mot lauzables. Brev. d'amor, fol. 6. 

Est très louable.

Non es pas laudabla chausa esser bon ab los bos, mas bon esser ab los mals. Trad. de Bède, fol. 78. 

Ce n'est pas louable chose d'être bon avec les bons, mais d'être bon avec les mauvais. 

Devota e laudabla viscomtessa. Cat. dels apost. de Roma, fol. 153. Dévote et louable vicomtesse.

CAT. ESP. Laudable. PORT. Louvavel. IT. Laudabile. (chap. Laudable, laudables.)

11. Lauzar, Lauxar, v., lat. laudare, louer, célébrer.

Totz hom que so blasma que deu lauzar, 

Lauz' atressi aco que deu blasmar.

Aimeri de Peguilain: Totz hom. 

Tout homme qui blâme ce qu'il doit louer, loue aussi ce qu'il doit blâmer. Subst. Sos lauxamens es blasmars, 

E sos blasmes es lauxars. 

Un troubadour anonyme: Home fol. 

Sa louange est blâmer, et son blâme est louer.

- Approuver, conseiller.

Drutz que pros don' abandona, 

Ben laus que s gart de janguelh.

P. Raimond de Toulouse: Pos lo prim. 

Amant qui noble dame abandonne, j'approuve bien qu'il se garde de médisance. 

Al rei Felip et a 'N Oto, 

Et al rei Joan eisamen 

Laus que fasson acordamen

Entr' els.

Pierre d'Auvergne: Lo senher que. 

Au roi Philippe et au seigneur Othon, et au roi Jean également je conseille qu'ils fassent accord entre eux.

Part. pas.

Quar qui ben fai, tanh que sia lauzatz. 

Lanfranc Cigala: Quan vei. 

Car qui fait bien, il convient qu'il soit loué. 

Substantiv. Ancmais non vim lauzor que pro tengues, 

Si 'l laus passet del lauzat sa valensa.

Sordel: Lai a 'N Peire. 

Jamais nous ne vîmes qu'éloge tînt profit, si la louange du loué dépassa son mérite.

Proverb. Cui lauza pobles, so lauza Dominus. 

Pons de Capdueil: De totz caitius. 

A qui le peuple loue, le Seigneur loue cela. 

ANC. FR. Et leur demanda que il looient à faire, et li loèrent tous que il descendist... Et il li dirent que je li avois loé bon conseil. 

Joinville, p. 213 et 214.

Nos vos loons que vos le pregniez, et si le vos prion. Villehardouin, p. 31.

Si ami l'amonestèrent et li loèrent qu'il se mariast.

Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 144.

Lesdictes ordonnances... avons louées, ratifiées et aprouvées, louons, ratiffions, etc. Ord. des R. de Fr., 1457, t. XIV, p. 366. 

CAT. Lloar. ANC. ESP. Laudar. ESP. MOD. Loar. PORT. Louvar. ANC. IT. Laudare. IT. MOD. Lodare. (chap. Loá: loo, loes, loe, loem o loam, loéu o loáu, loen; loat, loats, loada, loades.)

12. Lauzenja, Lauzenga, s. f., louange, flatterie. 

Voyez Muratori, Diss. 33. 

Mais voil offendir am vertat que plazer am lauzenja. 

Trad. de Bède, fol. 7.

Davantage j'aime offenser avec vérité que plaire avec flatterie.

Mas no 'l sai dir lauzengas ni prezics. 

Pierre d'Auvergne; De josta 'ls breus. 

Mais je ne sais lui dire flatteries ni prières. 

ANC. FR. Li faus ami ki de losenges servent en liu de cunseil, n' entendent qu'à déçoivre en blandissant. 

Moralités, anc. ms. de l'église de Paris, n° 5. Du Cange, t. IV, col. 274.

ANC. CAT. Lausenga. CAT. MOD. Llisonja. ESP. PORT. Lisonja. IT. Lusinga.

(chap. Lissonja, lissonjes; adulassió, adulassions.)

- Médisance, calomnie, perfidie.

Ans vuelh qu'om me talh la lengua, 

S'ieu ja de leis crezi lausenga.

Rambaud d'Orange: Pos tals sabers.

Mais je veux qu'on me coupe la langue, si jamais sur elle je crois calomnie.

ANC. FR. Mès lor losenges les gens poignent.  

Roman de la Rose, v. 1046.

13. Lausengamen, s. m., calomnie, médisance.

Per qual lausengamens

De leis e del rei March parti 'l maridamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Par quelle médisance d'elle et du roi Marc il empêcha le mariage.

IT. Lusingamento. 

14. Lauzengier, Lausengier, Lauzenjador, s. m., louangeur, flatteur.

Aisso son los lauzengiers que, per lur bell parlar, fan adormir los grans homes en lur peccat. V. et Vert., fol. 24.

Ce sont les louangeurs qui, par leur beau parler, font endormir les grands hommes en leur péché. 

Adj. Quan lo bos drutz plazentiers 

Es per proeza lauzengiers 

Ves tozeta. 

T. de Hugues et de Baussan: Baussan. 

Quand le bon amant agréable est par galanterie flatteur envers fillette. ANC. FR. Loent les gens li losengier. Roman de la Rose, v. 1043. 

ANC. ESP. Non ames nin ascuches a ombre losenjero. 

(chap. No ames ni escuches a hombre lisonjero.)

Poema de Alexandro, cop. 51. 

ANC. CAT. Lausengier, lausengador. CAT. MOD. Llisonger. ESP. MOD. Lisonjero, lisonjeador. PORT. Lisonjeiro. IT. Lusinghiero, lusinghiere.

(chap. Lissonjero, lissonjeros, lissonjera, lissonjeres; aduladó; a vegades esta lissonja no es cap alabansa, sino una calumnia; calumniadó, calumniadós, calumniadora, calumniadores; maldién, maldiens. Parlá per detrás.) 

- Médisant, calomniateur.

Ges lausengiers no m'esglaya;

Ans Deu prec qu' els dechaya.

P. Bremon Ricas Novas: Ben deu estar.

Point médisant ne m'effraie; mais je prie Dieu qu'il les abaisse.

Ab pauc ieu d'amar no m recre 

Per enueg dels lauzenjadors.

Folquet de Marseille: Ab pauc. 

Peu s'en faut que je ne me lasse d'aimer par ennui des médisants.

Adject. Cobla lauzengiera 

Fes e messongiera. 

Bernard de Rovenac: Una sirventesca. 

Fit couplet médisant et menteur. 

ANC. FR. Or ont tant fet li losengier

Qui de moi se volent vengier 

Que vos m'avez jugié à mort.

Roman du Renart, t. II, p. 48.

En sa cort ot maint losengier, 

Maint traïtor, maint envieus, 

Ce sunt cil qui sunt curieus 

De desprisier e de blasmer 

Tous ceus qui font miex à amer.

Roman de la Rose, v. 1038. 

Amis, trop vos font eslongier 

De moi felon et losengier.

Anonyme, Oriolans, Ms. 1989, ch. 61 bis. 

Or sont tout lié li fol losengeour, 

Que il pesoit des biens que en avoie.

Le Châtelain de Coucy, chans. 21.

15. Lauzenjar, v., louanger, louer, flatter. 

Voyez Denina, t. III, p. 46 et 47.

Per blandir ni per lauzenjar. 

Deudes de Prades, Poëme sur les vertus.

Pour flatter et pour louanger. 

CAT. Llisongear. ESP. PORT. Lisonjear. IT. Lusingare. (chap. Lissonjejá, adulá; calumniá; acusá; criticá; “fotre la martellada”.)

- Accuser, calomnier.

Part. pas. A fol avetz parlat;

Per vos no seran mays miey Frances lauzenjat.

Roman de Fierabras, v. 2150. 

En fou vous avez parlé; par vous ne seront plus mes Français calomniés.

16. Lauzenguejar, v., médire, calomnier.

Lauzengiers y a deslials

Que, can volon lauzenguejar,

Se gardon que non parlan clar.

Nat de Mons: Al bon rey.

Médisants il y a perfides qui, quand ils veulent médire, se gardent qu'ils  ne parlent clair.

17. Alauzar, v., lat. allaudare, louer, vanter.

Aquest estamen fay mot alauzar per sa gran dignetat e per sa gran beutat. V. et Vert., fol. 93.

Cet état fait beaucoup louer par sa grande dignité et par sa grande beauté.

ANC. FR. Tant par fu preus, vaillans et alossés. 

Estoire de Guiot de Anstone. La Vallière, t. II, p. 215.

Caron de Bos de Gas li preux et l' alosés. Combat des Trente.

18. Deslaus, Deslau, s. m., blâme; désapprobation.

Sel qu' es rectors

Pauzatz en regimen

De nostra fe, n'a d'aitan gran deslau.

G. Fabre de Narbonne: Pus dels.

Celui qui est recteur établi pour la direction de notre foi, en a d'autant grand blâme. 

ANC. FR. Gaignez le blasme et le desloz. Alain Chartier, p. 520.

(ESP. Desloor, vituperio. Chap. Vituperi.)

19. Deslauzar, Delauzar, v., désapprouver, déprécier.

Aquel deslauza e vitupera, et a en mespretz sciensa.

Leys d'amors, fol. 1.

Celui-là désapprouve et blâme, et a en mépris la science.

Apres que ac saubuda ma voluntat, me deslauzet fort mon viatge.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.

Après qu'il eut su ma volonté, il me désapprouva fort mon voyage.

Can l'us fals se perjura vos delauzan. Leys d'amors, fol. 34.

Quand un faux se parjure en vous dépréciant.

ANC. CAT. ESP. Desloar (vituperar). (chap. Desloá : vituperá: vitupero, vituperes, vitupere, vituperem o vituperam, vituperéu o vituperáu, vituperen; vituperat, vituperats, vituperada, vituperades. Fotre a parí, fotre a caldo, etc.)

20. Sobrelaus, s. f., sur-louange, louange excessive.

Sobrelaus, es cant bom lauza trop autra persona. Leys d'amors, fol. 119.

Sur-louange, c'est quand on loue trop une autre personne.

Sobrelaus follesc' es.

B. Martin: D' entier vers. 

Sur-louange est extravagante.

21. Sobrelauzor, s. f., sur-louange, louange excessive.

En aquest derrier cas, sobrelauzor suffertam. Leys d'amors, fol. 119. Dans ce dernier cas, nous souffrons la louange excessive.

22. Sobrelauzar, v., sur-louer, trop louer, exagérer la louange.

Hom lui lauzan, non pot sobrelauzar. 

Giraud de Borneil: Ancmais. 

Homme la louant, ne peut trop louer. 

Anc Dieus non fetz sa par ni autretan; 

Eu non dic trop ni no la sobrelau.

Aimeri de Peguilain: Lanquan chanton. 

Oncques Dieu ne fit sa pareille ni tout autant, je ne dis pas trop ni ne la sur-loue.

23. Conlaudar, v., lat. collaudare, louer, célébrer. 

Conlaudar, benezir e predicar. Cat. dels apost. de Roma, fol. 146. Célébrer, bénir et prêcher.

ANC. ESP. Colaudar.


Lausa, Lauza, s. f., roche, roc, rocher.

Entro la plana lauza an cavat a poder. 

Caveron la lauza. 

V. de S. Honorat.

Jusqu'à la plane roche ils ont creusé à force. 

Ils creusèrent la roche.

- Pierre sépulcrale.

Jamais non auran pausa,

Si no 'l meton tot viu de sot la lausa.

(chap. May tindrán pausa, si no lo foten tot viu daball de la llosa, lápida.)

Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque.

Jamais ils n'auront pause, s'ils ne le mettent tout vif dessous la pierre.

CAT. Llosa. ANC. ESP. Lauda. ESP. MOD. Laude, losa (lápida). 

PORT. Lousa. (chap. Llosa, lloses; lloseta, llosetes : trampa per a muixons. Lápida, lápides. Lapide en latín ya significabe pedra; lapidá, lapidassió, lapidat, lapidari : marmoliste : picapedré.)

lloseta, culla


Laut, Lahut, s. m., luth.

Voyez Mayans, Orig. de la Lengua española, t. II, p. 249.

Amors te sos enamoratz 

Tot jorn alegres e paguatz, 

Miels que lautz ni guitara.

Brev. d'amor, fol. 193.

Amour tient ses amoureux toujours joyeux et satisfaits, mieux que luth et guitare.

Sturmens... coma son salterios, orgenas, arpas... lahuts, guitarras.

Libre de Tindal. 

Instruments... comme sont psaltérions, orgues, harpes... luths, guitares. ANC. FR. Harpes et gigues et rubebes; 

Si r'a guiternes et léus.

Roman de la Rose, v. 21287. 

ANC. CAT. Llahut. ESP. Laúd. PORT. Laude. IT. Leuto, liuto.

(chap. Laúd, laúds. Fransés luthier: qui fa violins, laúds, guitarres, instrumens de corda. Lo llaút ere una embarcassió, barca, per a transportá cárregues per un riu, per ejemple l' Ebro o Ebre. Al llibre de Jesús Moncada Estruga, Camí de sirga, lo trobaréu. Yo encara no hay lligit este llibre del autó de Mequinensa.)

Jesús Moncada Estruga, Camí de sirga

Lo llaút ere una embarcassió, barca, per a transportá cárregues per un riu, per ejemple l' Ebro o Ebre


lunes, 15 de abril de 2024

La Campana de Gracia, Barcelona, 16 Desembre de 1922


Any LIV. - Batallada 2791
Barcelona 16 Desembre de 1922

La Campana de Gracia

donará al menos una batallada cada senmana

La Campana de Gracia



__

Antoni López, editor

(Antiga casa I. López Bernagosi)

AQUEST NÚMERO 10 CÉNTIMS PER TOT ESPANYA.

NÚMEROS ATRASSATS: DOBLE PREU.

REDACCIÓ I ADMINISTRACIÓ: Llibreria EspanyolaRambla del Mig, núm 20, botiga

Català és qui vol ser-ho, jo sóc filla de colons però sóc catalana, no espanyola, i republicana

TELÈFON A. 4115. - BARCELONA.

Preus de subscripció

Fora de Barcelona cada trimestre: ESPANYA, pessetes 1,50. - ESTRANGER, 2,50.

Ab gran ditxa nostra haveu de regnar en los cors de Espanya

L'ESPASA DE DAMOCLES.

(N. E. “Responsabilitats”

Expedient Picasso.

En García Prieto. - Aquesta eina em dóna calfredfins la somnio a la nit.)

“Responsabilitats”  Expedient Picasso.  En García Prieto. - Aquesta eina em dóna calfred, fins la somnio a la nit.


(N. E. Página 2.)

La farsa de Madrid.

Les darreres escenes de la comèdia que està representant-se a la capital espanyola sota el títol de “Les Responsabilitats”, han fet algun efecte sobre el públic, especialment el dels pisos alts. Però l' espectador serè ha de reconèixer que aquesta obra, a despit d' haver estat molt assajada i d' haver-se pintat expressament algunes decoracions, acabaran xiulant d'una manera desesperada.

En obres d'aquesta mena, l'única cosa interessant és el desenllaç. I tot indica que el desenllaç de “Les Responsabilitats” serà d'una buidor intolerable. Acabarà, segurament, amb l'evaporació pràctica de les acusacions i amb la impunitat dels culpables. Per a arribar a aquest resultat estan d'acord els homes del règim i fins alguns que no són oficialment del règim. Fins sospitem que el terrible senyor Prieto, que pujant dalt d'un pupitre del Congrés va dir aquelles paraules contra la Fatalitat, ha acceptat el paper de fiscal en el repartiment de l'obra, sabent ja per endavant que tots els crits s'esbravarien i que devegades els que més criden són els que menys fan.

Ha caigut un Govern i n'ha pujat un altreHi ha certa gent que's creu que amb això ja n'hi ha prouEs veu d'una hora lluny que els lliberals tenen tan poques ganes, com els conservadors, d'exigir de debó les responsabilitats. Darrera d'aquesta paraula d'actualitat hi ha totes les ambicions, totes les travetes i totes les misèries de la política espanyola. L'actitud més noble i més digna és la que aquesta vegada ha adoptat Catalunya, quieta i silenciosa davant la bellugadissa i els crits efímers que a Espanya s'han produït. En aquesta gran farsaCatalunya no hi vol tenir cap paper. Ella prepara una altra obra de més força per a salvar el seu ideal i els seus interessos enmig de l'enfonsament vergonyós de l'empostissat espanyol.

Prat de la Riba

La violéncia.

Hi han hagut noves temptatives de violència i nous atemptats, i els conservadors s'han apressat a dir: Ja ho dèiem nosaltres. Nosaltres, lliberals, hem respost: Doncs s'ha d'estrangular aquest retorn a la violència personal i estèril.

No creiem en el retorn de les passades violències, perquè fou trencat l'ambient de violència. Els nostres obrers no reaccionaren contra les insistents agressions que feien víctimes als patrons. No s'aprovava, però no's condemnava. Eren patrons els que queien, i què tenien ells que veure amb els patrons? Arribada la repressió, foren obrers els caiguts, sindicalistes notoris o perillosos i, aleshores, els patrons i els acomodatius, respongueren: Què tenim nosaltres que veure amb els sindicalistes? Tots, obrers i patrons, no pensaven que tots hi tenien que veure amb aquelles transgressions de les normes jurídiques i humanes, perquè a l'acció succeiria la reacció, i an aquesta l'acció altra volta, sense que cap ideal, ni el de l'ordre, ni el de la justícia, obtingués cap guany.

Però, al retornar a la vida pública i legal els sindicats, declararen la seva decisió d'esmenar vells errors. Els patrons i els conservadors, al seu torn, comprovaren que les reaccions més implacables no solucionen res. Es la frase d'En Delescluze, al caure en les barricades de la Comunne: “Mateu-nos a tots perquè sinó, tornarem a recomençar”. Ne mataren vint mil. Ne deportaren i exiliaren altres vint mil. Als pocs anys, el poble tornava a anar al mur dels federats, a glorificar an els fusellats. Però lo que no aconseguí el Gallifet, lo que no lograren els tribunals militars de Versalles, ho lograren els doctrinaris de l'ordre democràtic i els teoritzadors de la tradició. El comunisme no ha arrelat a França, però la república burgesa pot mostrar les mans netes de sang.

La lliçó d'aquests dos darrers anys pot ésser doble lliçó per als manuals i per als possessors, perquè per a tots dos ha estat estèril la violència. Hem de suposar que els que pretenen tornar a la tragèdia són voluntats escaduceres, però així i tot, les organitzacions obreres, totes les organitzacions deuen eliminar-les, com deuen tots sostenir l'actual ambient de serenitat.

No deuen retornar aquells dies horribles, se sang quotidiana. Tots hem sofert massa per no aixecar-nos, amb unanimitat ciutadana, imposant el respecte a la vida i a la llibertat d'associació. Tots hem de cridar que la vulneració d'aquest respecte, pot conduir-nos a una nova vulneració de totes les lleis. No's dilucida una preponderància obrera. Es la mateixa llibertat la que està en plet.

PARADOX.

¿Deben los obreros intervenir en la política?

Tal es el problema que se ha planteado y debatido en el diario El Diluvio de días pasados.

Las circunstancias de haber estado ausente de Barcelona casi todo este tiempo, el que se ha empleado en debatir el problema, me ha impedido seguir, como hubiera sido mi deseo, las incidencias de la discusión, lo que me daría margen a que ahora pudiera terciar en ella, rebatiendo o ratificando el criterio sustentado por los camaradas y amigos que han terciado y expuesto lo que pensaban en tan interesante cuestión.

Pero si no podemos opinar ni discutir acerca de lo manifestado por los camaradas que han intervenido, podremos, al menos, exponer nuestra modesta opinión, por lo que ella valga y por lo que pueda esclarecer el asunto que se debate.

Creemos que el problema ha sido mal planteado, es decir, enfocado torcidamente.

¿Deben los obreros intervenir en la política? Pueden hacerlo, si quieren; si tal es su voluntad, aunque personalmente creamos que no, por lo infecunda que resultaría su actuación.

¿Debe la Confederación Nacional del Trabajo y correlativamente todas las organizaciones que la integran intervenir en la lucha política? De ningún modo. Ni la Confederación, ni los organismos que la integran pueden ni deben intervenir en la política. ¿Por qué?

Por muchísimas razones, por variadísimas razones; pero la que más interesa, la razón que emerge y se destaca sobre todas las demás es la de que, desde el momento que la Confederación interviniera en las luchas políticas, perdería una de sus más preciadas características, a más de contribuir a su propia desorganización, a quebrantar sus fuerzas, a dividirlas. No escapa a la consideración de todos, que las organizaciones de la Confederación están integradas por elementos heterogéneos, muchos de ellos militantes en partidos políticos que actúan en la vida política. Resultaría, pues, que en el momento en que la Confederación interviniera en la lucha política, estos obreros se desintegrarían de ella para ayudar al partido de que forman parte, ya que la Confederación al pedirles que votaran por los candidatos de la organización, los pondría en la disyuntiva de ponerse enfrente del partido político que integran, y al que es seguro no abandonarían desoyendo, en cambio, las peticiones que la organización obrera les dirigiese, de lo que resultaría un dualismo peligroso para la acción común de las clases trabajadoras frente a la explotación de que se les hace víctimas.

Esto y el que consideremos infecunda la acción parlamentaria de los trabajadores, es lo que nos lleva a considerar también perniciosa la intervención de las organizaciones de los trabajadores en la política.

Ahora bien; el que los trabajadores como tales, como ciudadanos y como individuos intervengan en la lucha política, lo repetimos, nos parece obra infecunda, estéril, sin resultados prácticos ni positivos, pero son libres de intervenir o no intervenir.

Más que otra cosa es cuestión de educación, de confianza y de convicción; y como nosotros la convicción y la confianza en la lucha la hemos perdido, y como la educación social recibida es otra, y la historia y los hechos están en concordancia con esa educación, es por lo que no aceptamos la intervención de las organizaciones sindicales en la lucha política.

A. PESTAÑA.


L' A B C parla molt bé.

Ben segur que l'autor de l'article que diumenge passat publicà el diari de més circulació a Espanya, A B C, es creia que les seves afirmacions cantelludes i punxagudes causarien a Catalunya un efecte terrible. L'òrgan del senyor Luca de Tena amenaçava els catalans amb treure'ls la protecció dels Aranzels espanyols. “Voleu la llibertat de Catalunya? venia a dir l'al·ludit article, doncs l'haureu de pendre tota i la vostra independència implicarà l'existència de Duanes a la futura frontera catalano-espanyola; i així perdrà l'indústria del vostre país el gran mercat d'Espanya”.

Davant d'aquesta amenaça, A B C devia suposar que els catalans, posats a triar entre la llibertat i l'Aranzel, es decantarien per aquest i que am grans plors i de genolls en terra demanarien al senyor Luca de Tena, per l'amor de Déu, que no els expulsi d'Espanya, que no els tregui la protecció aranzelària que els concedeix l'Estat espanyol. Això representa l'adaptació castellana de la famosa frase dels vells catalanisteso tot o res. Si els catalans volen llibertat, no han d'aturar-se a l'autonomia. Han de arribar fins a l'independència. Si no accepten el Govern d'Espanya i dels espanyols, tampoc han d'acceptar el (els) seus diners.

Heu's aquí, doncs, que l'A B C ens amenaça amb expulsar Catalunya de l'Estat espanyol. Diu que els explotem, que els deshonrem, que els xuclem la sang i els robem els diners. I, és clar, si damunt d'això encara demanem l'autonomia, els castellans troben que fan un pèssim negoci. Més val que ens separem, sense anar a una guerra civil, i que cadascú s'apanyi a casa seva.

Nosaltres trobem que l'A B C quan parla així, parla molt bé. Llàstima que no parlin de la mateixa manera tots els polítics i en general tots els castellans. Si el diari del senyor Luca de Tena ha cregut que amb la seva tesi ens esporuguia, s'ha equivocat de mig a mig. Una vegada més queda comprovat que la gent de Madrid desconeix l'estat d'ànim del poble català. Avui l'amenaça de l'A B C fa a Catalunya, fins a gran part dels elements econòmics catalans, el mateix efecte que si els amenacesin amb adjudicar-los la grossa de Nadal. Ells s'ho han cregut de debó que ens protegeixen i ens mantenen. Doncs poden tenir per cert que si el dilema de A B C se'l fessin seu oficialment els castellans, tindria a Catalunya un èxit immediat i esplèndid. Si renunciessin a oposar-se per la força, com anúncia el diari madrileny, a la llibertat de Catalunya, els estimaríem més que mai, els diríem germans i els convidaríem de bon cor a les festes solemnials que organitzaríem per a celebrar la proclamació de la República catalana.

FULMEN.

Possibilitats.

En Sánchez Anido (governador civil), desembarca a la família.


En Sánchez Anido (governador civil), desembarca a la família.

El Pelele d'En Romanones.

El Pelele d'En Romanones.


La pilota tràgica.

Té unes entranyes tan dures la política, que ni als pobres deu mil fills de mare morts al Marroc deixa reposar en pau. Després d'haver-los tret per força de ses llars i d'haver-los abandonat a l'Africa per a fer-los víctimes del salvatgisme dels moros, ara se'ls passen dels uns als altres a puntades de peu, com una pilota de futbol, fent-los servir per a les escandaloses i repugnants combinacions que la política ampra per a enganyar al poble.
Pobres deu mil morts! Els xerraires els invoquen a les Corts per a fer lluir la seva oratòria i llencen els seus òssos al cap dels contraris com un macàbric argument; en les manifestacions s'enlairen com una bandera tràgica les despulles d'aquells innocents; els diaris els fan servir com a llampants cartells de ses campanyes partidistes. Aquells pobres minyons, víctimes de les torpeses espanyoles, ni en la mort troben la pau pietosa de que són mereixedors.
Han servit de catapulta per a enderrocar als conservadors; han sigut l'escambell que han utilitzat els lliberals per a enfilar-se al poder. Tothom els utilitza per a les seves conveniències, però ningú sent per ells una gota de pietat en son cor. Si als pobres soldats no els ploressin les seves mares no caldria que esperessin una llàgrima en ses tombes, perquè la Espanya dels polítics no té entranyes.
I no és arribada encara l'hora de que reposin en pau els deu mil morts. Ara vindran les eleccions i tothom farà plataforma electoral de ses ossamentes. Tots els pescadors d'actes voldran venjar la desfeta de Mont-Arruit. Tots prometran exigir formalment, fermament, enèrgicament les més estretes responsabilitats als causants indirectes i directes de l'enfonsament d'Annual. I al parlar de la nostra desgraciada acció a l'Africa, i dels desfalcs de Larraix, i de l'imprevisió dels uns i la covardia dels altres, sortiran els deu mil morts passejats impiament en totes les xerrameques electorals de tots els districtes d'Espanya.
Pau a les víctimes i càstic als botxins. Això caldria i això no hi haurà. Després d'utilitzar la pilota tràgica en aquest repugnant futbol polític, tot restarà en la major impunitat. Llops amb llops no's mosseguen. No hi ha cap home polític que pugui tirar la primera pedra contra els culpables. El poble és l'únic que, amb raó i dret, podria i deuria portar a la forca a tots plegats, però a Espanya no hi ha poble. Les terres espanyoles són habitades per remats de xais.
JEPH DE JESPUS.


- Ha pujat la Conjunció?...
I què és la Conjunció, pare?
que temps fa que dejunaven
i s'havien avingut
per veure si conjuntant-se
podien entrâ al rebost,
cosa que, sols, no lograven.
- I a l'últim ho han conseguit?
- L'altre dia.
- I que hi fan ara
allà dins els conjuntats?
- Què et dirè?... El que fan les rates
quan es fiquen en un lloc
----
Trobo que En Garcia Prieto
ha tingut molt mala mà.
Portà En Pedregal a Hisenda!...
Quin erro més garrafal!
que figuren en el camp
conjuncionista, aquest era
potsé el menos indicat.
Fins avui el nostre dèficit
es podia trampejar,
però ara?... Es clar que l'Hisenda

Lo carro vuit (buit, forro)
---
L'Alvarez ha quedat fora
del Govern. Per quina causa? 
Perquè pugui, en les Corts noves
que en breu deuran convocar-se,
ocupar la presidència
del Congrés. Ai, pobret Alvarez!
La perspectiva és bonica,
però, el temps té unes jugades
tan perverses... I si el carro
de la Conjunció s'encalla?
I si d'aquí a les Corts noves
passa alguna cosa estranya?
I si ens sorprèn un diluvi
i tot això se'n va al diable?...
___
Prenent el tren que els du a casa,
els diputats van pensant:
- El taller tanca les portes,
hem quedat sense treball.
Aquest lock-out que comença,
durarà poc? Serà llarg?
Veurem!... Sort que, de tots modos,
---
Compteu: l'Alba, l'Alhucemas,
En Romanones... Pot ser
que en tres caps tan disconformes
visquin units gaire temps?
O, dit en termes avícols:
Un pagès intel·ligent
posaria a casa seva
---
- Perquè, si hem de fer Corts noves,
no es convoquen tot seguit? -
preguntava a un home pràctic
un que peca de senzill.
- Tan depressa, és impossible.
No veu que el Govern, a f. (fins)
de que tot es faci amb ordre,
primê ha d'arreglâ els tupins?
C. GUMÁ.
Batallades de tot arreu.

EL COMITE.

Comitè Revolucionari d'Atenes

Això dels comitès està de moda. Fins a Grècia en van anomenar un. Es clar que a Grècia tenen el perfectíssim dret d'anomenar tants comitès com vulguin, com qualsevol altre poble, mentre no s'hi oposi Anglaterra.
Abans d'esdevindre la tragèdia greca, lo dels comitès semblava reservat a Rússia. La Rússia roja era la terra dels comitès, dels comissaris i dels afusellaments, perquè es coneix que allí on hi ha comitès i comissaris, mentre no siguin d'Exposició, hi han escarments.
Com una mena d'estrella amb cua, d'aquelles que encara avui deixen corpresos a molts, pel món han passat les enèrgiques decisions del Comitè Revolucionari d'Atenes.
A nosaltres, sobretot, tant ens sorprengué, que ens creiem veure els trets grecs dirigits a casa nostra i venir-hi tan justos com a la mateixa Grècia.
Una altra de les sorpreses va ésser l'actitud d'Anglaterra. Es a dir, tant com sorpresa no, direm mal efecte. Només va ésser un moment per això. Després vàrem reflexionar i el trobàrem escaient. Així ha donat ocasió perquè un senzill Comité Revolucionari es posés enfront de la mestressa del mar. I que consti que ha vençut el Comitè.
I és que quan es té raó, no hi valen forces, ni potències. Lo millor és pendre exemple i tindre'l present per quan arribi el cas.


ELS ACUSATS.

Primer de tot, un pietós record per aquells homes que una sotmissió exagerada a la reialesa els ha fet víctimes de les ires populars.
La sort d'aquests homes, que no fa gaire tenien a les seves mans els destins del poble hel·lènic, és trágica. Són culpables del crim més atrós que's pugui cometre, el de portar al desastre an el poble que els hi ha sigut confiat. Però la seva culpa és, en bona veritat, més aparent que altra cosa. Volem dir que existeix l'inductor. I l'inductor, la testa coronada, rublerta d'or per fora i plena de serps verinoses per dins, no ha sigut castigat com es mereixia.
Encara potser trobaríem un altre apel·latiu pels ministres executats a Atenes. Els governants grecs es trobaren davant d'un exèrcit perfectament disciplinat de faisó que malgrat la derrota soferta sigui causada per les més gran (grans) impremeditacions sempre hi haurà el fet d'haver sigut vençuts per un exèrcit. Ben al revés d'aquí, que un exèrcit que si no està degudament disciplinat i organitzat s'hi esmercen milions perquè ho estigui, és vençut, derrocat i desfet per una colla d'homes que fins després de la victòria no pensaren en organitzar-se, cosa que del tot encara segurament no han fet perquè no havem tingut el desastre definitiu.
Dissortats governants grecs. Tot el vostre pecat consisteix en haver nascut a Grècia. Quan es vol ésser gos d'una monarquialacai d'un rei, es naix a qualsevol altre poble i no a Grècia.
Què més voldríem sinó que els culpables de- (del) desastre d'Annual els poguessim portar a Atenes.

EL METROPOLITÁ.

Dissabte passat a la Societat Anònima Gran Metropolità de Barcelona, convidà a les autoritats barcelonines, diversos enginyers, entitats i premsa a visitar les obres realitzades del Metropolità.
A les quatre de la tarda els convidats es reuniren al pou núm. 10 a la Plaça d'En Trilla.
Tots baixaren al pou susdit, lloc on començava la visita, per mitjà de l'ascensor que utilitzen els obrers.
D'allí es dirigiren cap a la Plaça dels Josepets que és on acaba el primer traçat del Metropolità. Les obres estan tan avançades que solament hi manquen 42 metres per a arribar a aquella estació.
Cap a l'altre costat, en direcció al mar, la volta ja està ben acabada fins al pou núm. 9 de la Rambla del Prat. L'estació d'aquest lloc ja està gairebé llesta, faltant només construir els molls.
A la Rambla del Prat tothom sortí de la foradada per a dirigir-se en autos al pou de l'entrada del carrer de Salmeron. A aquest tros la foradada i la volta ja estan acabades, de tal manera que aviat ja es començarà a col·locar les línies.
En arribar a l'encreuament del Passeig de Gràcia, amb el carrer d'Aragó, lloc on es troba el Metropolità amb el tren de M. S. A. els invitats hagueren de sortir altra vegada, ja que l'encreuament de les dues línies està encara en construcció.
Els invitats sortiren altra vegada de les obres, per a baixar-hi pel pou del carrer de Diputació i seguir fins a la Plaça de Catalunya, davant de la Rambla de Canaletes.
Des del pou del carrer de la Diputació es veu ja ben acabada la foradada que va fins al carrer d'Aragó. En aquest tros hi haurà un pas subterrani que comunicarà amb el Baixador del Passeig de Gràcia, permetent que els viatgers de la Companyia M. S. A. puguin continuar el seu camí amb rapidesa fins el Pla de la Boqueria o bé al port.
A la Plaça de Catalunya, al costat de la Ronda de Sant Pere, hi ha la bifurcació de les línies I i II.
L'estació de la Plaça de Catalunya, final de les obres realitzades, té tota la magnificència de les estacions de les grans urbs modernes. Els molls que ja estan completament acabats, tenen una amplada de quatre metres.
Aquesta estació, a més de les comoditats que tenen les altres, és a dir, vestíbuls, llocs de venda de llibres i periòdics i el bar, tindrà un pas subterrani que conduirà amb els Ferrocarrils de Catalunya i un altre que portarà al carrer de Rivadeneyra, per a posar al viatger més segur del trànsit.
A aquesta estació s'hi veu el començament de les obres que es realitzaran a les Rambles.
La construcció d'aquesta secció seguramen s'acabarà a finits del proper any.
La línia que visitàrem es dirà “Línia número I”, la qual enllaça al carrer d'Aragó amb la 2, que es dirigirà al port per la Plaça d'Urquinaona i Via Laietana. De la línia núm. 2 ja està construït el tros que anys enrera feu l'Ajuntament, el qual ha estat comprat per la Companyia del Gran Metropolità de Barcelona, i aviat es començaran les obres de la foradada del carrer de Bilbao i de la Ronda de Sant Pere.
La línia núm. I tindrà una llargada de 3.400 metres, amb les sis següents estacions: Josepets, La Fontana, Diagonal, Aragó, Plaça de Catalunya i Pla de la Boqueria. La línia núm. 2 tindrà 4.200 metres, i demés de les quatre estacions de la número I tindrà les de la Plaça d'Urquinaona, Jaume I i Portal de Mar.
Els tècnics que ens acompanyaren ens asseguraren que els trens serien ràpids, còmodes i segurs i les tarifes econòmiques.
L'esforç realitzat per la Companyia portant a cap les obres en tan poc temps, posat que's començaren a l'agost de 1921 i sembla que abans d'un any estaran acabades, mereix un just elogi de tota la ciutat. Tots els invitats quedaren agradablement impressionats de l'excel·lent construcció de les obres, planyent-se que els ciutadans ignorin la tasca realitzada.
El Metropolità resoldrà el problema de la circulació a la nostra ciutat.

La estela de la crisi.
Aquesta ens costa 22.500 pessetes a l'any.

Un que's retira de la política.

Entre els comentaris que ha inspirat la decisió del senyor Sala, de Terrassa, de retirar-se de la política, ens ha semblat molt just, molt fi i molt irònic - amb aquella ironia graciosa que diu tantes coses – el que ha escrit el penetrant Carles Soldevila en el nostre estimat confrare La Publicitat i que amb gust reproduim aquí:

Al voltant del determini d'En Sala.

Ho he sospitat sempre. L'Alfons Sala, de Terrassa, en el fons del fons, és un sentimental. Per sentimentalisme va abandonar fa anys la Direcció General de Comerç que li havia ofert el comte de Romanones. Per sentimentalisme va convertir-se, sense a quant va ni a quant costa, en cap visible de la Unión Monárquica Nacional. I ara, per sentimentalisme, renuncia a l'acta i diu que se'n va a casa ple d'un fàstic sagrat.
Em direu: I com és que aquest senyor ha esperat tant de temps a fastiguejar-se? No tenia al seu voltant, entre els seus correligionaris, suficients exemples de irresponsabilitat descoratjadora?
Es possible. Però jo crec que el senyor Sala, en la política, ha fet un paper semblant al que solen fer els marits enganyats. Tothom sabia que la Unión Monárquica Nacional feia mans i mànegues en diversos ordres i era terriblement infidel a la bonhomia del patriarca de Terrassa. Però ell, el patriarca, no en tenia esment.
Em direu: El sentimentalisme d'En Sala és sospitós. Ha sentit el que vos anomeneu un fàstic sagrat en el moment precís que el Govern acabava de convocar, contra el seu voler, eleccions municipals a Castellbisbal; en el moment precís que el Govern acaba ne negar-se a nomenar-lo senador vitalici per a posar-lo per damunt de les fluctuacions del sufragi...
Aleshores, amics meus, jo us respondré que tot sovint és una petita cosa, una minúcia gairebé ridícula, la que pot determinar els rampells sentimentals d'un home com el senyor Sala. I que, tanmateix, això no vol dir que el senyor Sala no sigui un pur sentimental.

REPICS.

El senyor Sala de Terrassa, pilar mestre de la Unión Monárquica Nacional s'ha retirat de la política. Mireu com una mateixa cosa, un mateix acte poden ésser dramàtics o còmics segons qui els fa. Un Macià es retirà de la política o del Congrés més ben dit, i el seu gest pren un aire dramàtic, shakesperià. Ho fa un senyor Sala i el seu gest pren un aire còmic, també shakesperià, però shakesperià del Falstaff com quan aquest personatge, sortint del cove de la roba bruta, renuncia als galanteigs que han omplert de befa i de ridícul la seva testa.
---
Amb motiu de complir cent anys de la seva naixença, França prepara un homenatge a Pasteur, el savi que feu recular els límits de la mortalitat humana, l'home del qual s'ha dit que fou el més gran benefactor de la humanitat. Les teories de Pasteur es funden totalment en els microbis. Vencem als microbis, es digué, i la salut dels homes estarà ben defensada. Barcelona, on tots els microbis tenen el seu reialme, no es recordarà probablement de Pasteur, el soberà de l'higiene. I el tifus seguirà essent el rei macabre del poble barceloní.
---
S'ha anomenat una comissió per a que activi la inauguració del monument an En Pi i Margall.
Pobre Pi i Margall, ja pots esperar assegut! 
No és que dubtem dels bons intents de la Comissió i creiem que és molt lloable aquesta iniciativa, però s'han de vèncer tantes inèrcies, que un no pot menys que pensar: I bé, ja tenim deu anys més de coll.
---
El Govern vol activar la tramitació de les causes militars derivades de l'expedient Picasso. El Govern vol reorganitzar l'exèrcit, el Govern vol moltes coses. Com es coneix que és un Govern que comença.
---
Sembla que vulguin tornar a rebrotar els atemptats. No ens precipitem en els judicis i menys en els actes. Seny, seny i seny! Que no ens vulguin fer creure ara que Barcelona no pot viure tranquila sense un Arlegui ni sense un Martínez Anido.
---
Els nacionalistes de Reus han fet una edició especial de la conferència que el nostre company l'eminent publicista N'Antoni Rovira i Virgili donà a aquella ciutat, desenrotllant el tema El problema de les nacions ibériques.
L'activitat d'En Rovira i Virgili és esfereidora. Ultimament ha donat una conferència a l'Ateneu Empordanés sobre aquest tema: L'imposició de la llengua en la ensenyança. En Rovira i Virgili és, avui, el més gran defensor d'una Catalunya forta, lliberal i lliberada. Es un campió plé de força, de saviesa i de sava popular. Es – perquè no dir-ho? - l'home de demà.

Vista de l'última sessió del Congrés.
Ni agafant les campanes el president va restablir-se l'ordre.


Aviat sortirà
ALMANAC de LA CAMPANA DE GRACIA.
Impremta La Campana i L'Esquella, Olm. 8. - Barcelona.