Mostrando las entradas para la consulta juramén ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta juramén ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 29 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA NOVENA.

Bernabó de Génova, engañat per Ambruogiuolo, perd lo seu y mane matá a la seua dona, inossén; ésta se salve y, en hábit de home, servix al sultán; trobe al engañadó y porte a Bernabó a Alejandría aon, castigat lo estafadó, tornán a ficás vestits de dona, jun en lo home, rics tornen a Génova

Habén Elisa en la seua triste história cumplit lo seu deber, la Reina Filomena, que hermosa y alta de estatura ere, mes que cap atra amable y sonrién de rostro, va di:

- Lo pacte fet en Dioneo té que sé respetat y, aixina, no quedán mes que ell y que yo per novelá, diré yo la meua história primé y ell, com u va demaná per mersé, sirá lo radé que la digue. Y dit aixó, aixina va escomensá:
Ñabíen a París, a un albergue, uns cuans importantíssims mercadés italiáns, uns per un assunto y atres per uns atres. Habén sopat una nit tots, van escomensá a parlá de diferentes coses, y passán de una conversa a un atra, van arribá a parlá de les seues dones, que habíen dixat a les seues cases; y fen bromes va escomensá a di un:

- Yo no sé lo que fará la meua, pero sí sé be que, cuan aquí me se fique per dabán alguna joveneta que me agrade, dixo a una vora l´amor que li ting a la meua dona y trac de ella lo plaé que puc.
Un atre va contestá:
- Y yo fach lo mateix, perque si crec que la meua dona té alguna aventura, la té, y si no u crec, tamé la té; y per naixó, lo que se fa que se faigue: lo que lo burro fot contra la paret, ixo ressibix.

Lo tersé va arribá a la mateixa opinió, y a tots los pareixíe que estáen de acuerdo en que les dones dixades per nells no perdíen lo tems.
Sol un, que teníe per nom Bernabó Lomellin de Génova, va di lo contrari, afirmán que ell, per espessial grássia de Déu, teníe per cónyuge a la dona mes cumplida en totes aquelles virtuts que dona o caballé o donsella pot tindre, que potsé a Italia no ñaguere datra igual: perque ere hermosa de cos y encara bastán jove, y templada y forta, y res ñabíe propi de dona, com bordá
laboresde seda, fé calseta y coses paregudes, que no faiguere milló que cap. Ademés de aixó no se podíe trobá cap escudero, o criat si volém cridál aixina, que puguere serví milló la taula de un siñó del que ella servíe, sabíe mol y ere discreta. Ademés de aixó, sabíe montá a caball, goberná un falcó, llichí y escriure y contá una história milló que si fore un mercadé; y de aixó, después de moltes atres alabanses, va arribá a lo que se parlabe allí, afirmán en juramén que cap atra mes honesta ni mes casta se podíe trobá que ella; pel que creíe ell que, si deu añs o per sempre estiguere fora de casa, ella no se entendríe en datre home en tals assuntos. Ñabíe entre estos mercadés que aixina parlaben un jove de nom Ambruogiuolo de Piacenza, que an esta radera alabansa que Bernabó habíe fet de la seua dona va escomensá a fótre les mes grans carcañades del món, y li va preguntá si lo emperadó li habíe consedit aquell privilegio sobre tots los demés homes. Bernabó, una mica mosquejat, va di que no lo emperadó sino Déu, qui teníe algo mes de podé que lo emperadó, li habíe consedit aquella grássia. Entonses va di Ambruogiuolo:
- Bernabó, yo no dudo de que creus di la verdat, pero segóns me pareix, has mirat poc la naturalesa de les coses, perque si la hagueres mirat, no te crec de tan torpe ingenio que no hagueres vist an ella coses que te faríen parlá en mes cautela sobre este assunto. Y per a que no cregues que natros, que mol libremen ham parlat de les nostres dones, cregám tindre una dona feta de un atra pasta que la teua y ham parlat aixina per un espabil natural, vull charrá una mica en tú sobre esta materia. Sempre hay entés que lo home es lo animal mes noble que va sé creát per Déu entre los mortals, y después la dona; pero lo home, tal com generalmén se creu y veu en les obres, es mes perfecte, y tenín mes perfecsió, sense falta té que tindre mes gran firmesa, y la té perque universalmen les dones són mes caprichoses y volubles (
ladonna é mobile), y lo perqué se podríe en moltes raóns naturals demostrá, pero ara u dixaré a una vora. Si lo home, que es de mes gran firmesa, no pot ressistís, no diguém ya a una que lay rogo, sino a no dessichá an alguna que an ell li faigue tilín, y ademés de dessichála faigue tot lo que pugue per a está en ella, y alló no una vegada al mes sino mil al día li passe, ¿qué esperes que una dona, naturalmén caprichosa, pugue fé dabán dels rogs, los piropos y mil atres trucos que fa aná un home que la ame? ¿creus que podrá ressistís? Sértamen, encara que u afirmos no crec que u cregues; la teua dona es de carn y ós, com u són totes les demés. Es possible, encara que sigue honestíssima, que faigue lo que fan les atres: y no es possible negá res tan absolutamen ni afirmá lo contrari, com u fas tú.
A lo que Bernabó va contestá y va di:
- Yo soc mercadé y no filósofo, y com a mercadé contestaré; y dic que sé que lo que dius los pot passá a les néssies, que no tenen cap pudor; pero aquelles que sábies són tenen tanta solissitut per lo seu honor que se fan mes fortes que los homes, y de éstes es la meua.

Va di entonses Ambruogiuolo:

- Verdaderamen si per cada vegada que sediguéren a tals assuntos los creixquére un cuerno (baña) al fron, que donare testimoni del que habíen fet, crec yo que poques ñauríe que se dixáren engatussá, pero com lo cuerno no naix y no sels note, cuan poden los fiquen de amagatóns. Pots tindre aixó per sert, que sol es casta la que no ha sigut festejada per dingú, o si va festejá ella, la que no va sé escoltada. Y encara que yo sápiga per naturals y diverses raóns que les coses són aixina, no parlaría tan cumplidamen com u fach si no ne haguera ficat a proba moltes vegades a moltes dones; y te dic que si yo estiguera a la vora de la teua dona santíssima, crec que en poc tems la portaría a lo que ya hay portat a datres.

Bernabó, enfadat com un mico o macaco, va contestá:
- Lo debatí en paraules podríe allargás massa: tú diríes y yo diría, y al final no serviríe de res. Pero ya que dius que totes se pleguen tan fássilmen y que lo teu ingenio es tan, per a que te asseguros de la honestidat de la meua dona estic disposat a que me tallon lo cap si may pots conduíla al llit; y si no pots, no vull mes que pérgues mil floríns de or.

Ambruogiuolo, acalorat sobre lo assunto, va contestá:

- Bernabó, no sé qué faría en la teua sang si te guañara; pero si vols tindre una proba del que te hay explicat, aposta sing mil floríns de or dels teus, que tenen que sét menos volguts que esta calibóssia tan dura, contra mil dels meus, y men aniré a Génova y abáns de tres mesos desde que men hayga anat, hauré fet la meua voluntat en la teua dona, y en siñal de alló portaré en mí algunes de les seues coses mes pressiades, y tals y tans indissis que tú mateix conféssos que es verdat, en la condissió de que me dónos la teua paraula de no vindre a Génova abáns de este tems ni li escriurás res sobre este assunto.

Bernabó va asseptá la aposta, y encara que los atres mercadés que allí estaben van probá de estorbá aquell fet, veén que un gran mal podíe víndres, estaben sin embargo tan ensésos los ánims dels dos mercadés que, contra la voluntat dels atres, se van comprométre la un en l´atre y van firmá dos escrits. Y fet lo compromís, Bernabó se va quedá y Ambruogiuolo tan pronte com va pugué sen va aná cap a Génova.
Y quedánse allí algúns díes y en molta cautela informánse del nom del barri y de les costums de la Siñora, va sentí de ella lo que li habíe sentit a Bernabó; pel que li va paréixe habé emprés una néssia empresa. Pero sin embargo, habén conegut a una pobre dona que mol anabe a casa seua y a la que la Siñora volíe mol, la va corrómpre en dinés (soborná) y a dins de un baúl construít per al seu propósit, se va fé portá no sol a la casa sino a la alcoba de la noble Siñora: y allí, com si an alguna part vullguere anássen la pobre dona, segóns les órdens donades per Ambruogiuolo, li va demaná que la guardare algúns díes.

Quedánse, pos, lo baúl a la habitassió y arribada la nit, cuan Ambruogiuolo va pensá que la Siñora dormíe, obrínla en sertes ferramentes que portabe, va eixí a la alcoba en silénsio, a la que ñabíe una llum ensesa. Va escomensá a mirá y a guardás a la memória la decorassió de la cámara, les pintures y totes les demés coses notables que an ella ñabíe. Después, arrimánse al llit y veén que la Siñora y una sagaleta que en ella estabe dormíen com a socs, desplayet la va destapá tota y va vore que ere tan hermosa despullada com vestida, y cap siñal (marca) per a podé contála li va vore fora de una que teníe a la mamella esquerra, que ere una peca y en rogle uns pelets rubios com l´or; y vist aixó, en cuidadet la va torná a tapá, encara que, veénla tan hermosa, li van entrá ganes de aventurá la seua vida y gitásseli al costat.
Pero com habíe sentit que ere tan rigurosa y fura en aquells assuntos no se va arriesgá y, quedánse la mayoría de la nit per la alcoba ben a gust, una bossa y una saya va traure de un cofre seu, y uns anells y una correcha (un sinto), y ficán tot alló a la seua arca, ell tamé se va embutí a dins, y la va tancá tal com estabe abáns: y lo mateix va fé dos nits sense que la Siñora sen donare cuenta de res. Arribat lo tersé día, segóns la orden donada, la bona dona va torná a per l´arca, y se la va emportá; eixín de ella Ambruogiuolo y recompensán a la dona segóns li habíe prometut, lo mes pronte que va pugué en aquelles coses sen va entorná a París abáns del plasso que se habíen ficat. Allí, cridán als mercadés que habíen estat preséns a les paraules y a la aposta, están presén Bernabó va di que habíe guañat la aposta que habíe fet, ya que habíe conseguit alló que habíen apostat: y de que alló ere verdat, primé va dibuixá la forma de la alcoba y les pintures que an ella ñabíe, y después va enseñá les coses de ella que se habíe emportat, afirmán que les hi habíe donat. Va confessá Bernabó que aixina ere la cámara com ell diebe y que, ademés, reconeixíe que aquelles coses verdaderamen habíen sigut de la seua dona; pero va di que habíe pogut per algúns dels criats de la casa sabé les característiques de la alcoba y del mateix modo habé conseguit les coses; pel que, si no diebe res mes, no li pareixíe que en alló ñaguere prou per a donás per guañat. Pel que Ambruogiuolo va di:

- En verdat que en aixó tindríe que ñabé prou, pero com vols que diga algo mes, u diré. Te dic que la Siñora Zinevra, la teua dona, té daball de la mamella esquerra una peca grandeta, y al voltán uns pelets rubios com l´or.
Cuan Bernabó va sentí aixó, li va paréixe que li habíen enclavat un gaviñet al cor, tan doló va sentí, y en la cara cambiada, sense di cap paraula, va doná siñals manifestes de sé verdat lo que Ambruogiuolo diebe; y después de un ratet va di:

- Siñós, lo que diu Ambruogiuolo es verdat, y per naixó, habén guañat, que vingue cuan vullgue y se li pagará.
Y aixina se li va pagá al día siguién, y Bernabó, eixín de París, en cruels intensións contra la seua dona, cap a Génova sen va aná. Y arrimánse allí, no va volé entrá a la siudat, sino que se va quedá a unes vin milles a una de les seues possesións; y a un criat seu, del que mol se fiabe, en dos caballs y en les seues cartes va enviá a Génova, escribínli a la Siñora que habíe tornat y que vinguere a trobál. Al criat li va maná que, cuan estiguere en la Siñora, allí aon milló li pareguere, la matare y tornare aon estabe ell. Arribat, pos, lo criat a Génova y entregades les cartes y feta la seua embajada, va sé ressibit per la Siñora en gran alegría; y ella al matí siguién, montán en lo criat a caball, cap a la seua possessió se va ficá en camí; y caminán juns y parlán de diferentes coses, van arribá a una valleta mol fonda y solitaria y rodejada (voltada) per altes roques y ábres; y pareixénli al criat un puesto aon podíe en seguridat cumplí la órden del seu siñó, traén lo gaviñet y agarrán a la Siñora pel bras va di:
- Siñora, encomanéu la vostra alma a Déu, no aniréu mes abán, es nessessari que morigáu.

La Siñora, veén lo gaviñet y sentín les paraules, tota espantada, va di:

- ¡Mersé, per Déu! Abáns de que me matos dísme en qué te hay ofés per a que tingues que matám.

- Siñora - va di lo criat - , a mí no me hau ofés en res, pero en qué hau ofés al vostre home yo no u sé, ell me va maná que, sense tíndretos cap misericórdia, an este camí tos matara: y si no u fach me va amenassá en fém penjá. Sabéu be qué obligat li estic y que no puc díli que no a consevol cosa que ell me ordeno: sap Déu que per vos séntigo compassió, pero no puc fé datra cosa.

A lo que la Siñora, plorán, va di:

- ¡Ay, mersé per Déu!, no vullgues convertít en assessino de qui no te ha ofés per serví a un atre. Déu, que tot u sap, sap que no hay fet may res pel que tinga que ressibí tal pago de lo meu home. Pero dixém ara aixó; pots, si vols, a la vegada agradá a Déu, al teu siñó y a mí, fému de esta manera: agarra estes robes meues, y dónam lo teu jubón (jaqueteta) y una capa, y en elles torna al teu siñó y lo meu y disli que me has matat; y te juro que men aniré an algún puesto aon may ni a tú ni an ell tos arribo cap notíssia meua. Lo criat, que contra lo seu gust la teníe que matá, fássilmen se va apiadá; pel que va agarrá les seues robes y li va doná una jaqueteta seua y una capa en capucha, y algúns dinés, y li va rogá que de aquelles comarques se alluñare, la va dixá a peu a la vall y sen va aná aon lo seu siñó, al que li va di que no sol la seua orden habíe sigut cumplida, sino que lo cos de ella lo habíe aviát a uns llops. Bernabó, después de un tems, sen va entorná a Génova y, cuan se va sabé lo que habíe fet, va sé mol recriminat.
La Siñora, quedánse sola y desconsolada, al vindre la nit, disfrassánse tan be com va pugué va aná a una aldeaprop de allí y li va comprá a una agüeleta lo que nessessitabe, va arreglá la jaqueta a la seua medida, y la va acursá, y se va fé en la camisa un parell de miges y se va tallá lo pel. Com si fore un mariné, cap al mar sen va aná, aon per ventura va trobá a un noblecatalá de nom señer en Cararh, que de una nave seua, que estabe algo alluñada de allí, habíe baixat a refrescás a una fon de Alba; entrán en ell en conversa, la va contratá per criat, y va pujá en ell a la nave, fénse cridá Sicurán de Finale. Allí, en millós robes vestit en indumentária de gentilhome, lo va escomensá a serví tan be que mol li va agradá.
No va passá mol tems desde entonses que este catalá en la seua cárrega va navegá cap a Alejandría y li va portá al sultán uns falcóns peregrinos, pareguts als esparvés, y los hi va regalá; y habénlo lo sultán invitat a minjá alguna vegada y vistes les maneres de Sicurán que sempre anabe a aténdrel, y agradánli, lay va demaná al catalá, y éste, encara que du li va paréixe separás de ell (ella), lay va dixá. Sicurán en poc tems tamé la grássia y l´amor del sultán va conquistá en lo seu esmero, pel que en lo pas del tems va passá que, tenínse que fé a serta época del añ una gran reunió de mercadés cristianos y mussulmáns, com una fira, a Acre, que estabe al Señorío del sultán, y per a que los mercadés y les mercansíes segures estigueren, sempre habíe acostumbrat lo sultán a enviá allí, ademés de als atres ofissials, algúns dels seus dignataris en gen que atenguere a la guardia. Per an esta fira, arribat lo tems, va enviá a Sicurán, que ya coneixíe mol be la llengua.

Están, pos, Sicurán a Acre com siñó y capitá de la guardia dels mercadés y les mercansíes, y desempeñán allí be lo que tocabe pel seu ofissi, y donán voltes vigilán, veén a mols mercadés sicilianos y pissanos y genovesos y venessiáns y atres italiáns, en ells de bon grado se entreteníe, recordán la seua terra.
Ara, va passá una vegada que, habén ell un día desmontat a un almassén de mercadés venessiáns, va vore entre atres joyes una bossa y una correcha que enseguida va reconéixe com que habíen sigut seues. Sense fé cap gesto, amablemen va preguntá de quí eren y si les veníen. Habíe vingut allí Ambruogiuolo de Piacenza en moltes mercansíes en una nave de venessiáns, y al sentí que lo capitán de la guardia preguntabe de quí eren, va doná unes passes cap abán y, enriénsen, va di:
- Micer, les coses són meues, y no les veng, pero si tos agraden to les (donaré) daré en gust. Sicurán, veénlo riure, va sospechá que l´habíe reconegut en algún gesto; pero, ficán la cara seria, va di:
- Ten enríus potsé perque me veus a mí, home de armes, aná preguntán sobre estes coses de dones. Va di Ambruogiuolo:
- Micer, no men enric de aixó, sino del modo en que les vach conseguí. A lo que Sicurán va di:

- ¡Ah, aixina Déu te dóno bona ventura, si te apetix, dísme cóm les vas conseguí!

- Micer - va di Ambruogiuolo - , me les va doná en alguna atra cosa una noble Siñora de Génova, Zinevra, dona de Bernabó Lomellin, una nit que me vach gitá en ella, y me va rogá que pel seu amor les guardara. Ara, men enric perque me hay enrecordat de la tontina de Bernabó, que va está tan loco de apostá sing mil floríns de or contra mil meus a que la seua dona no se rendíe a la meua voluntat; cosa que vach fé yo y vach guañá la aposta; y ell, a qui se tendríe que castigá per la seua brutalidat en ves de an ella per habé fet lo que totes les dones fan, tornán de París a Génova, segóns u hay sentit, la va fé matá. Sicurán, al sentí aixó, va compéndre quina habíe sigut la raó de la ira de Bernabó contra nella y va vore que éste ere lo culpable de tot lo seu mal; y va dessidí al seu interió no dixál seguí impune. Va fé vore, pos, Sicurán que li habíe agradat mol esta história y va trabá en ell una estreta familiaridat, tanta que, per los seus consells, Ambruogiuolo, acabada la fira, en ell y en totes les seues coses sen va aná a Alejandría, aon Sicurán li va encarregá un negossi y li va dixá en depósit bastáns dels seus dinés, pel que ell, veénse traure gran profit, se quedabe de bona gana. Sicurán, preocupat de demostráli la seua inossénsia a Bernabó, no va descansá hasta que, en ajuda de algúns grans mercadés genovesos que a Alejandría estaben, trobán extrañes raóns, lo va fé vindre; y están éste en pobre estat, per algún amic seu lo va fé ressibí de amagatontes hasta lo momén que li va pareixe adecuat per a fé lo que cavilabe. Habíe ya Sicurán fet contáli a Ambruogiuolo la história dabán del sultán, y al sultán li va agradá, pero después de vore allí a Bernabó, pensán que no teníe que doná llargues a la faena, buscán lo momén adecuat, li va demaná al sultán que cridare a Ambruogiuolo y a Bernabó, y que en presénsia de Bernabó, si no podíe fes fássilmen, en severidat se li arrancare a Ambruogiuolo la verdat de cóm habíe sigut alló del que ell vassilabe o fanfarronejabe.
Arribán Ambruogiuolo y Bernabó dabán del sultán, en presénsia de mols, en cara seria, a Ambruogiuolo li va maná que diguere la verdat de cóm habíe guañat a Bernabó sing mil floríns de or; y estabe presén allí Sicurán, en qui confiabe mol Ambruogiuolo, y ell en la cara mol mes enfurruñada lo amenassabe en tortures si no diebe la verdat. Pel que Ambruogiuolo, acollonit y obligat, en presénsia de Bernabó y de mols atres, no esperán mes castic que torná los sing mil floríns de or y les coses, cóm habíe anat lo assunto va contá. Y habénu contat Ambruogiuolo, Sicurán, com delegat del sultán en alló, giránse cap a Bernabó, li va di:
- ¿Y tú, qué li vas fé per esta mentira a la teua dona?
A lo que Bernabó va contestá:
- Yo, portat de la ira per la pérdua dels meus dinés y de la vergoña pel deshonor que me pareixíe habé ressibit de la meua dona, vach fé que un criat meu la matare, y segóns lo que ell me va contá, pronte va sé engullida per mols llops.
Dites totes estes coses en presénsia del sultán y per nell sentides y enteses totes, no sabén ell encara aón volíe arribá Sicurán (que aixó li habíe demanat), li va di Sicurán:

- Siñó meu, claramen podéu vore cuán aquella bona Siñora podíe gloriás del amán y del home; perque lo amán la prive del honor tacán en mentires la seua fama y aparte de ella al home; y lo home, mes cregut de les falsedats de atres que de la verdat que ell per llarga experiénsia podíe sabé, la fa matá y destripá per los llops y ademés de aixó, es tan poc lo cariño y l´amor que tan l´amic com l´home li tenen que, están mol tems en ella, ningú la coneix. Si se pot castigá al estafadó y perdoná al estafat, faré que vingue ella dabán la vostra presénsia. Lo sultán, disposat en este assunto a contentá a Sicurán en tot, va di que sí, que faiguere vindre a la dona. Se maravillabe mol Bernabó, que firmemen la creíe morta; y Ambruogiuolo, veén vindre lo mal, no sol teníe temó ara de torná los dinés. Feta, pos, la consesió pel sultán a Sicurán, éste, plorán y aginollánse dabán del sultán, va abandoná la veu de home y va di en la seua veu natural:
- Siñó meu, yo soc la misserable y desventurada Zinevra, y porto sis añs voltán disfrassada de home pel món, per culpa de este traidó Ambruogiuolo, y per este infame y cruel home entregada a la mort a máns del seu criat y a sé despellotada per los llops. Y esgarránse los vestits y mostrán les dos cantrelles, va fé evidén que ere dona al sultán y a tots los demés; giránse después a Ambruogiuolo, preguntánli en insultos cuán, segóns fanfarronejáe, se habíe gitat en ella. Ell, reconeixénla y mut de vergoña, no diebe res. Lo sultán, que sempre per home la habíe tingut, veén y sentín aixó, tan se va maravillá que se pensabe que alló ere un somni. Pero después de passásseli lo encantamén, veén la verdat, va loá (alabá) en máxima alabansa la vida y la constánsia y les costums y la virtut de Zinevra, hasta entonses cridada Sicurán. Y fen portá riquíssims vestits de dona y dames que li faiguéren compañía segóns la petissió feta per nella, a Bernabó li va perdoná lo habéla fet matá, y ell se li va aviá als peus plorán y li va demaná perdó moltes vegades, y ella benignamen lo va perdoná, lo va fé eixecás y lo va abrassá com al seu home.
Lo sultán después va maná que Ambruogiuolo an algún puesto de la siudat fore lligat al sol a un poste y enviscat o en mel, y que de allí no lo traguéren hasta que caiguere; y aixina se va fé. Después de aixó, va maná que lo que habíe sigut de Ambruogiuolo se li donare a la Siñora, que no ere menos de deu mil doblas: y ell, fen prepará una hermossíssima festa, va honrá a Bernabó com a home de la Siñora Zinevra, y a la Siñora Zinevra com mol valenta dona, y li va doná, tan en joyes com en vajilla de or y de plata com en dinés, un atre tan, que valíe unes deu mil doblas.
Y fen prepará un barco per an ells, después de acabás la festa que los fée, los va doná llisénsia per a torná a Génova, aon forrats y en gran alegría van torná, y en máxim honor van sé ressibits, espessialmen la Siñora Zinevra, a qui tots creíen morta; y sempre va sé reputada de gran virtut mentres va viure.

Ambruogiuolo, lo mateix día que va sé lligat al piló y enviscat en mel, en grandíssim estorbo per les mosques, avespes, formigues y tabáns, dels que aquell país está plenet, va morí y va sé rossegat hasta los óssos. Estos, blangs y penján dels tendóns, durán mol tems, sense sé tocats de allí, de la seua maldat van sé testimoni a consevol que los vée. Y aixina lo burladó va sé burlat.


Déssima



sábado, 10 de febrero de 2018

Lo juramén de Felipe V que no va jurá may

Jesús Laínz
Millones de españoles se preguntan cómo ha sido posible que los catalanes hayan llegado a este punto de rechazo y odio a España
Se trata de un proceso de larga duración que fue puesto en marcha por Jordi Pujol y que voy a intentar explicar con un caso práctico.
Constitvtions Y altres drets de Cathalvnya compilats en virtvt del capitol de cort LXXXII de las corts ...

Constitvtions Y altres drets de Cathalvnya compilats en virtvt del capitol de cort LXXXII de las corts ...

Tarradellas ,Jordi Pujol, molt honorable, president, Catalunya

Desde hace algunos años rebota sin cesar por el ciberespacio un texto al que llaman Juramento de Felipe V mediante el que numerosos separatistas pretenden apuntalar tres argumentos centrales de su ideario:


Arturo Quintana y Fuente, catalanista impenitente

La existencia secular de la nación catalana. 
La existencia ya en aquel tiempo de una Constitución catalana, siglos antes de la Pepa, y el reconocimiento de aquella nación y el juramento de aquella Constitución nada menos que por el gran enemigo de Cataluña y fundador de la dinastía hoy reinante. Mediante este texto, según se dice, la nación catalana queda demostrada y cualquier otra explicación sobra.
El juramento en cuestión reza así:

La nación catalana es la reunión de los pueblos que hablan el idioma catalán. Su territorio comprende:
 
Cataluña con los condados del Rosellón y la Cerdaña, el Reino de Valencia y el Reino de Mallorca. Los tres pueblos que forman la nación catalana tienen una constitución política propia y están federados entre sí y con el Reino de Aragón mediante ciertas condiciones que son objeto de una ley especial. Cataluña es el Estado político formado, dentro de la Confederación, por los catalanes del Principado y de los condados del Rosellón y de la Cerdaña. El Principado de Cataluña es libre e independiente.
Ignacio Sorolla Vidal, dissípul del de dal
Ignacio Sorolla Vidal, dissípul del de dal


El texto suele presentarse acompañado de la portada de la edición de las Constitutions y altres Drets de Cathalunya dada a la imprenta en 1704, tras las Cortes celebradas por Felipe V dos años antes, 1702. Y, junto a dicha imagen, el argumento de que se trataba de la Constitución catalana que evidenciaba el carácter democrático de la Cataluña de aquellos siglos y que tuvo que jurar Felipe d’Anjou para ser aceptado por los catalanes como su legítimo monarca.


Desideri Lombarte Arrufat, fumán
Desiderio Lombarte Arrufat, de tan fumá l'ha guiñat (1989)

Empecemos, pues, a desbrozar el camino aclarando que las Cortes catalanas de aquel tiempo eran estamentales –brazos eclesiástico, militar y real–, como las de toda la Europa del Antiguo Régimen, por lo que no tenían nada de democráticas.
En segundo lugar, el término constitutions no tiene nada que ver con la ley fundamental de un Estado, cuya primera manifestación tardaría casi un siglo en ver la luz en los Estados Unidos. Las constitutions catalanas –así, en plural, pues no era una, sino muchas– fueron las normas de todo tipo (procesales, civiles, penales, tributarias, comerciales) de aplicación en todo el Principado y dictadas por el rey con la aprobación de las Cortes. Eran de rango superior a otras fuentes legales como los capítols, los actes de cort, los usatges, los privilegis o las pragmàtiques.
Pero, regresando al famoso juramento, no es difícil darse cuenta al primer vistazo de que algunas cosas no encajan. En primer lugar, eso no es un juramento, sino una enunciación. En segundo, el anacrónico término Confederación, tan frecuente en la historiografía nacionalista, era completamente ajeno a la España del XVIII. Y, por supuesto, la identificación entre lengua y nación tendría que esperar todavía un siglo a que comenzaran a enunciarla Herder, Fichte y otros románticos alemanes. Solamente con esto debería haber bastado para haber sospechado que se trataba de un texto apócrifo. Sin embargo, ha sido y sigue siendo citado por miles de personas convencidas de una autenticidad probada precisamente por su repetición.


Cuan parlo lo caga tió, Cataluña sirá nassió
Cuan parlo lo caga tió, Cataluña sirá nassió

El problema es que ninguna de esas personas se ha tomado la molestia de comprobar la autenticidad de un texto que, como es comprensible, encaja muy bien en su discurso. 
El hecho de que haya sido citado en algún periódico, o incluso en alguna carta al director, es suficiente para darlo por cierto. 
Pero tiremos del hilo. El origen de la cita es el libro La victòria catalana de 1705, de Antoni Porta i Bergadà, editado por Pòrtic en 1984 y presentado en sociedad por el expresidente del Parlamento de Cataluña Heribert Barrera.


Franja de ponent, Aragó, Catalunya, franja del meu cul, melocotón, mullarero
Fotos de la Franja del meu cul

Según una reseña anónima aparecida en La Vanguardia el 8 de noviembre de aquel año, Antoni Porta luchó en el frente de Lérida durante la Guerra Civil y posteriormente se ordenó sacerdote en Argentina. "¡Menudo libro y menudo historiador!", exclamó entusiasmado el anónimo redactor al comienzo de un artículo que, tras reproducir el texto de marras, concluyó reiterando que se trataba de un libro de historia "realmente ejemplar".
Pero Porta no se inventó nada, ya que el origen del fraude se encuentra un siglo atrás, en 1878, año en el que José Coroleu e Inglada (republicano, masón, militante de la Unió Catalanista y redactor de la ponencia sobre municipios de las Bases de Manresa) y José Pella y Forgas (conservador y militante de la Lliga Regionalista) escribieron al alimón un libro titulado Los fueros de Cataluña


Safrá, capsots
Safrá, capsots
En él se sacaron de la chistera una "Constitución política de Cataluña" inspirada, según ellos, en las viejas leyes catalanas pero "siguiendo modernas formas constitucionales (…) para mayor claridad del público" (cursivas añadidas). No hay mejor explicación que sus propias palabras:
Con la mira de dar más gráfico relieve a los principios de derecho escrito y consuetudinario que formaban la constitución histórica del Principado, los hemos clasificado, por decirlo así, a la moderna, lisonjeándonos de que nuestros lectores no tomarán a mal esta impropiedad en que incurrimos voluntariamente (…) En una palabra, los autores se han creído en la necesidad de sistematizar y presentar en forma moderna ese conjunto de disposiciones. [Énfasis añadidos].
Sin embargo, los buenos de Coroleu y Pella no modificaron solamente la forma, sino también el fondo introduciendo conceptos (nación catalana, confederación) e ideas (el pancatalanismo, la lengua como elemento definidor de la nación) completamente ajenos a la legislación histórica catalana que tan falsamente pretendían estar compilando. Y, efectivamente, los artículos 1 a 3 de dicha "Constitución" consisten en el párrafo hoy anunciado como el texto que tuvo que jurar Felipe V casi dos siglos antes de haber sido escrito.


Catalanistes capsots, aragonesos teníeu que sé
Catalanistes capsots, aragonesos teníeu que sé

Respecto a la idolatrada nación, merece la pena subrayarse el hecho de que, aunque curiosamente no lo recogieron Coroleu y Pella, aparece mencionada, ciertamente, en el texto redactado en 1702, en concreto en el encabezamiento dedicado al nuevo rey:
(…) cuida ab tota solicitut del consuelo de sos vassalls, y seguritat y defensa de sa Monarchia, disposant per aquest efecte un gran Exercit, que trobantse aquest Any de 1704 dins lo Regne de Portugal, gosa nou lustre ab la presencia de tant animos y valeros Rey, que infundint major valor a las Armas Espanyolas, se espera lograràn, ab lo favor de Deu, molts felices y prosperos successos para major gloria sua y honra de la Nacio Espanyola.
A esta primera falsificación de 1878 se añadió un siglo más tarde la sorprendente cita de Antoni Porta, aquel pedazo de historiador que, por inmenso error o inmensa voluntad de mentir, ignoró los cristalinos párrafos de Coroleu y Pella y presentó un texto inventado en 1878 como uno auténtico de 1702. Y tras él, todos los engañados que lo han repetido un millón de veces en todo tipo de medios y formatos. Falsedad recurrente, verdad fehaciente.


Si enteneu lo gallego, es perque parleu gallego y no catalá com pensau
Si enteneu lo gallego, es perque parleu gallego y no catalá com pensau

Así se han construido el rechazo a España y el subsiguiente sentimiento nacional catalán: con incesantes falsificaciones, mentiras y ocultaciones
He aquí sólo un ejemplo, y no sobre un asunto marginal o irrelevante. En el improbable caso de que algún separatista llegue a tener conocimiento de ello, le resbalará puesto que el cerebro humano es impermeable al razonamiento, el argumento y el documento, sobre todo cuando se encuentra cautivo de una fe nacionalista sabiamente inoculada


La barretina ve del inglés beret, y barret tamé,
Beret de Valdarrores no ne portáe

(Correcsió: )
¿Habrá alguien capaz de comenzar a darse cuenta de que es víctima de un gigantesco engaño llamado nacionalismo catalán
No parece probable, pues lo que cuenta es el sentimiento. Y ese sentimiento nunca será cuestionado ni aun sabiendo que ha sido provocado por patrañas como ésta.

viernes, 1 de marzo de 2024

Lexique roman; Fe


Fe, s. f., lat. fides, foi, franchise.

Quar s'ieu portes a Dieu tan lial fe, 

Elh m' agra fag plus haut d' emperador.

Perdigons: Ira e pezars. 

Car si je portasse à Dieu si loyale foi, il m'aurait fait plus haut qu'empereur.

Per qu' ab vos no m valgues 

Merces e bona fes.

Guillaume de Cabestaing: Lo dous.

Pour qu'avec vous ne me valût merci et bonne foi.

- Foi, croyance religieuse.

Aysso son los articles de la sancta fe catholica. V. et Vert., fol. 4.

Ce sont les articles de la sainte foi catholique. 

Senher Dieus, que fezist Adam, 

(chap. Siñó Deu, que vas fé a Adán, y vas probá la fe de Abraham.) 

Et assagiest la fe d'Abram.

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Seigneur Dieu, qui fis Adam, et éprouvas la foi d'Abraham.

Loc. Ad aquelas paraulas no deu hom ajustar fe.

Tit. de 1390. DOAT, t. CXLVII, fol. 172. 

A ces paroles on ne doit pas ajouter foi. 

Far fe. Fors de Béarn, p. 1076. 

Faire foi.

En tosz negocis que son de bona fe.

Trad. du Code de Justinien, fol. 34.

En toutes affaires qui sont de bonne foi. 

Entr'els non renha dreitz ni fes.

P. Vidal: Baros Jhesus. 

Entre eux ne règne droit ni foi. 

Loc. affirm. A la mia fe, Amors,

Gran peccat avetz de me.

Giraud le Roux: A la mia fe. 

Sur ma foi, Amour, vous avez grand tort envers moi.

Lo cambiayres diz: Per ma fe

Yeu non ay d'aur tan gran foyson. 

V. de S. Honorat. 

Le changeur dit: Par ma foi, je n'ai pas si grande abondance d'or.

Per fe e senes engan. Tit. de 1139. 

(chap. Per fe y sense engañ.)

Par foi et sans tromperie.

Per bona fe e ses engan, 

Am la plus belha e la melhor.

B. de Ventadour: Non es meravelha. 

De bonne foi et sans tromperie, j'aime la plus belle et la meilleure.

Adv. comp. Selha del mon que ieu plus vuelh, 

E mais am de cor e de fe.

B. de Ventadour: Quan par la. 

Celle du monde que je veux le plus, et que j'aime le plus de coeur et de foi. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Fe. IT. Fede.

2. Fementit, adj., parjure, déloyal.

Fals, enveios, fementit lauzengier.

Bertrand de Born: Ieu m' escondisc. 

Faux, envieux, déloyaux médisants. 

ANC. FR. Chative Ysolt, parjure fustes, 

Feimentie e parjurée.

Roman de Tristan. F. Michel, t. II, p. 12. 

Icist Breton, cist feimentie... 

Riols le parjur, feimentie. 

B. de S. Maure, Chr. de Norm., fol. 62 et 68.

Diex, parjure, Diex, foimentie.

Roman du Renart, t. II, p. 46. 

ESP. PORT. Fementido.

3. Fiducia, s. f., lat. fiducia, confiance.

Segon via de fiducia e d'esperansa.

Trad. d'Albucasis, fol. 44. 

Selon voie de confiance et d'espérance.

ANC. ESP. PORT. IT. Fiducia. (chap. Fidussia, confiansa.)

4. Fidelitat, s. f., lat. fidelitatem, fidélité.

El deu morir si vol gardar sa fidelitat ni son juramen.

L'Arbre de Batalhas, fol. 79. 

Il doit mourir s'il veut garder sa fidélité et son serment.

CAT. Fidelitat. ESP. Fidelidad. PORT. Fidelidade. IT. Fidelità, fidelitate, fidelitade. (chap. Fidelidat, fidelidats; fiel, fiels.)

5. Fedeltat, Fealtat, Feltat, Feutat, Fezautat, Fezeutat, s. f., lat. fidelitatem, fidélité, loyauté.

Salva la fedeltat del comte. Tit. de 1137.

Sauve la fidélité du comte. 

Cel a cuy hom deu fealtat. Liv. de Sydrac, fol. 62.

Celui à qui on doit fidélité. 

Qui en loc feminil 

Cuia feltat trobar. 

Pierre de Bussignac: Quan lo dolz. Var. 

Qui croit trouver fidélité en lieu féminin. 

Mas fezautat fan carzir, 

Quar no volon lo ver dir.

B. Martin: A senhor. 

Mais ils font déprécier loyauté, parce qu'ils ne veulent pas dire le vrai.

- Devoir du vassal envers son suzerain.

Si 'l reis Richart no ill fazia fezeutat.

(chap. Si lo rey Ricardo no li fée fidelidat : sagramén y homenache.)

V. de Bertrand de Born.

Si le roi Richard ne lui faisait fidélité.

Faran, per lur gran malvestat,

Lur sagramen de fezeutat.

Brev. d'amor, fol. 123. 

Par leur grande méchanceté, ils feront leur serment de fidélité. 

ANC. FR. Féeltez firent e homages. Roman de Rou, v. 9340.

Devers vous et vostre royaume toute féableté nous garderons.

Monstrelet, t. I, fol. 21. 

ANC. CAT. Fedeltat, feeltat. ANC. ESP. Fieldad. IT. Fedeltà, fedeltate, fedeltade. (chap. Fidelidat, fidelidats; homenache, homenaches; juramén, juramens, sagramén, sagramens, sacramén, sacramens.)

6. Fizel, Fiel, adj., lat. fidelis, fidèle.

Si m fai amors ab fizel cor amar.

Blacasset: Si m fai. 

Tellement me fait amour aimer avec coeur fidèle. 

Ieu li suy tan fizels amans. 

P. Raimond de Toulouse: Pus vey parer. 

Je lui suis si fidèle amant.

- Vrai.

Del fiel Deu no volg aver amig. Poëme sur Boèce.

Ne voulut avoir ami du vrai Dieu.

Subst. La paraula de Deu es lumneira als fiels, e als non fiels es escurdaz.

(chap. La paraula de Deu es llumenaria als fiels, y als no fiels (infiels) es oscuridat, foscó, negrura, umbría, tiniebles, etc.)

Trad. de Bède, fol. 83. 

La parole de Dieu est lumière aux fidèles, et aux non fidèles est obscurité.

Ja non er sos fiels ni sos privatz. 

Veirem qual seran nostre fielh. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 93 et 42. 

Jamais je ne serai son fidèle ni son ami. 

Nous verrons quels seront nos fidèles.

ANC. FR. Samuel fud fedeil prophète Deu. 

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 6. 

Les dernières divisions de nostre France nous en rendent fidel tesmoignage.

Camus du Belley, Diversités, t. I, fol. 93.

CAT. Fidel, fiel. ESP. PORT. Fiel. IT. Fedele. (chap. fiel, fiels.)

7. Fizelmens, Fielment, Fidelmen, adv., fidèlement.

Fizelmens et utilmens, al miels que ieu poirai.

(chap. Fielmen y útilmen, lo milló que yo podré.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 43.

Fidèlement et utilement, au mieux que je pourrai. 

A bona fe e fielment. Tit. de 1226. Arch. du Roy., J. 320. 

(chap. De bona fe y fielmen.)

En bonne foi et fidèlement.

Cant que fizelmen l'aia servit.

Leys d'amors, fol. 84. 

Combien que l'ait servi fidèlement. 

ANC. FR. Qui tel segnor sert féelment.

Roman de Partonopeus, t. II, p. 188. 

CAT. Fidelment (N. E. se encuentran otras variantes en textos catalanes, como feel, feels, fael, faels, Castell de faels o feels o fidels, feelment, etc). ESP. PORT. Fielmente. IT. Fedelmente. (chap. fielmen)

8. Fiar, Fizar, v., fier, confier.

Eras no s pot l' us en l' autre fiar.

(chap. Ara no sen pot la un del atre fiá.)

Pons de Capdueil: So qu'hom plus.

Maintenant l'un ne se peut fier en l'autre. 

Ni m fizarai en dona d'aut barnat.

Rambaud de Vaqueiras: Atressi ai. 

Ni me fierai en dame de haut parage. 

Qu'en la tor siam quatre parcier, 

E l' us l'autre non si puesca fizar.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc. 

Que nous soyons quatre partageants en la tour, et que l'un à l'autre ne puisse se fier. 

CAT. ESP. PORT. Fiar. IT. Fidare. (chap. fiá, fiás, fiassen de: yo no men enfío, enfíes, enfíe, enfiém o enfiám, enfiéu o enfiáu, enfíen; fiat, fiats, fiada, fiades. Confiá se conjugue igual.) 

9. Fedes, s. m., bénéfice.

Aquel hom que l'a a ces, so es en fedes.

(chap. Aquell home que la té a sens, censo o sensal, aixó es en feudo : benefissi.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 15.

Cet homme qui l'a à cens, c'est-à-dire en bénéfice.

10. Fideicomis, s. m., lat. fideicommissum, fidéicommis.

O per legat, o per fideicomis, o per do que hom fai a sa mort.

Trad. du Code de Justinien, fol. 13.

Ou par legs, ou par fidéicommis, ou par don qu'on fait à sa mort.

CAT. Fideicommis. ESP. Fideicomiso. PORT. Fideicommisso. 

IT. Fedecommisso. (chap. Fideicomís, fideicomisos.)

11. Fizansa, Fiansa, s. f., lat. fidentia, confiance, foi.

Es la res on ai mais de fizansa.

(chap. Es la cosa aon ting mes confiansa.)

Rambaud de Vaqueiras: Era m requier.

C'est la chose où j'ai plus de confiance.

Non ai mais fizansa 

En augur ni en sort.

B. de Ventadour: Lanquan vei. 

Je n'ai plus foi en augure ni en sortilége. 

Ditz qu'ieu am tan aut cum puesc en sus 

La melhor domna, e m met en sa fiansa. 

Rambaud de Vaqueiras: Era m requier. 

Dit que j'aime aussi haut comme je puis en sus la meilleure dame, et me mets en sa foi.

- Assurance, traité.

Non vol sa fiansa,

Ans vol guerra mais que cailla esparviers. 

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

Ne veut son traité, mais veut guerre plus qu'épervier caille.

Vos non tenetz sagramen ni fiansa. 

T. d' Albert Marquis et de R. de Vaqueiras: Ara. 

Vous ne tenez serment ni traité.

- Hommage.

Us fauc de mi fizansa, 

A lei de fin amador.

G. Faidit: Jauzens en gran. 

Je vous fais hommage de moi, à la manière de fidèle amant.

Adv. comp. Lhi Breto e lhi Gasco, dic a fiansa, 

Ja non auran repropche nulh loc e Fransa. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 26. 

Les Bretons et les Gascons, je le dis avec confiance, n'aurout jamais reproche nulle part en France. 

ANC. FR. Nostre père decéu

Qui en vos avoit sa fiance.

Roman du Renart, t. I, p. 18. 

Celuy en qui le roy avoit la plus grand fiance.

Monstrelet, t. I, fol. 241. 

Ce n'est pas grand honneur d'abuser d'un amant

Qui ne croyoit qu'en vous; vous estiez ma fiance.

Premières œuvres de Desportes, p. 196.

ANC. CAT. Fidansa. CAT. MOD. Fiansa. ESP. Fianza. PORT. Fiança, 

IT. Fidansa. (chap. Fiansa, fianses.) 

12. Fizansos, Fiansos, adj., assuré, confiant.

Fizansos, franch e ses paors.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Confiant, franc et sans peur.

Si as auzit alcuna mala paraula de ton amic, no la retraire, fiansos qu'en te remania fidens. Trad. de Bède, fol. 75.

Si tu as ouï aucune mauvaise parole de ton ami, ne la divulgue pas, confiant qu'il restera affectionné à toi. 

ANC. FR. Séur, fiancos e certain...

Ne fu point Rous vers lui dotus, 

Ainz toz segurs e fiancos... 

Si seit segurs e fiancos. 

B. de S. Maure, Chr. de Norm., fol. 16, 24 et 96.

13. Fizansosament, adv., de confiance, hardiment.

Aquest comenset a far fizansosament en la synagoga.

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 18.

Celui-ci commença à parler hardiment dans la synagogue.

14. Fiansar, v., promettre, garantir.

Certas, dis Olivier, be us volem fiansar 

Que ja no us falirem.

Roman de Fierabras, v. 2094. 

Certes, dit Olivier, nous voulons bien vous promettre que jamais nous ne vous manquerons. 

IT. Fidansare. (chap. Afiansá, doná en fiansa y confiansa, com allacuanta se fée en una dona prometuda al futur marit; en fransés, fiancée.)

14. Afizamen, s. m., affection, attachement.

Selh que mante faiditz

Per honor de si meteys,

Quan fai bos acordamens,

A sol los afizamens.

Bertrand de Born: S'abrils.

Celui qui maintient les bannis par honneur de soi-même, quand il fait bons traités, a seul les affections.

ANC. CAT. Afiansament. (chap. Afiansamén.)

16. Afiar, Affidar, Afizar, v., assurer, affirmer, garantir. 

Affidar los... fare.

Tit. de 1068. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 261.

Garantir les... ferai.

L' almiran, vostre payre, m'o a fait afizar.

Roman de Fierabras, v. 2058. 

L'émir, votre père, me l'a fait assurer.

Cascus pliu, en sos digs, et afia

Que sa domna es la genser que sia.

Arnaud de Marueil: L'ensenhamentz. 

Chacun garantit et affirme, en ses paroles, que sa dame est la plus gente qui soit.

Membre 'lh cum m' afizet un ser,

Al sieu maner, 

So per que m sui pueis conortatz.

Giraud de Borneil: Nulla res. 

Qu'il lui souvienne comme elle m'assura un soir, en son manoir, ce par quoi je me suis ensuite encouragé.

- Convenir, accorder.

Part. pas. Car ab lo rei s'es afiatz.

Bertrand de Born: Cortz e guerras. 

Car il s'est accordé avec le roi.

On nommait jorn afizat, le jour de trêve établi pour la sûreté des voyageurs.

Per camis non anara saumiers, 

Jorn afisatz, ni borjes ses duptansa. 

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

Conducteur de bêtes de somme, ni bourgeois n'ira sans crainte par chemins au jour de sûreté. 

ANC. FR. De prendre Normendie s'èrent entr' afié... 

Par fei, vos afi, se je l truis, 

Premier i ferrai, se jo puis.

Roman de Rou, v. 3246 et 8888. 

S'entrejurent et affient 

Qu'à lor pooir s'entr'aideront.

Roman de la Rose, v. 15318. 

Cascuns forment li afia

K'à son pooir li aidera.

Roman du comte de Poitiers.

ANC. ESP. Afiar. IT. Affidare.

17. Afiansar, v., affier, prêter foi, jurer obéissance.

El se deu afiansar vas lo senhor.

Charte de Montferrand, de 1240. 

Il se doit affier vers le seigneur. 

ANC. FR. Tote eissi fu l' ovre apaissée, 

E des deux parz afiancée... 

Aseuré e afiancé. 

B. de S. Maure, Chr. de Norm., fol. 176 et 24. 

CAT. Afiansar. ESP. Afianzar. PORT. Affiançar. (chap. Afiansá.)

18. Nonfes, s. f., non foi, infidélité.

Tan los destreing nonfes e cobeitatz.

Sordel: Qui be s membra. 

Tant les presse non foi et avidité. 

Porta clau d'engan e de nonfe.

Guillaume de Berguedan: Amicx. 

Porte clef de tromperie et d'infidélité. 

ANC. FR. Ne vout covrir plus son deslei 

Ne sa mauté ne sa nonfei.

B. de S. Maure, Chr. de Norm., fol. 184.

19. Nofegar, Nofezar, v., parjurer, mécroire. 

Mal bossi fay qui s nofega.

(chap. Mal bossí (mosset) fa qui no creu – o perjure.)

Leys d'amors, fol. 32.

Mauvais morceau fait qui se parjure.

Part. pas. De payas e de Turcx e de gen nofezada.

Roman de Fierabras, v. 4401.

De païens et de Turcs et de gent mécréante.

Subst. Be l'en podo vezer anar li nofezatz. 

Roman de Fierabras, 3516. 

Bien l'en peuvent voir aller les mécréants.

20. Infidelitat, s. f., lat. infidelitatem, infidélité.

De la via de infidelitat a la fe crestiana. 

La infidelitat dels payas. L'Arbre de Batalhas, fol. 14 et 7. 

De la voie d'infidélité à la foi chrétienne. 

L' infidélité des païens. 

CAT. Infidelitat. ESP. Infidelidad. PORT. Infidelidade. IT. Infidelità, infidelitate, infidelitade. (chap. Infidelidat, infidelidats.)

21. Infizel, Enfizel, adj., lat. infidelis, infidèle.

La regio dels infizels. Eluc. de las propr., fol. 151. 

(chap. La regió dels infiels.)

La région des infidèles.

Sus los fizels e sus los enfizels.

L'Arbre de Batalhas, fol. 84.

Sur les fidèles et sur les infidèles. 

CAT. ANC. ESP. Infidel. ESP. MOD. PORT. (chap.) Infiel. IT. Infedele.

22. Desfeualtat, s. f., déloyauté.

La desfeualtat dels baros.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 151.

La déloyauté des barons.

23. Confidencia, s. f., lat. confidentia, confiance.

Mont de confidencia et segurtat, quar en el no ha serpens.

Eluc. de las propr., fol. 160.

Mont de confiance et sûreté, car en lui n'a serpents. 

ESP. PORT. Confidencia. IT. Confidenza. (chap. Confidensia, confidensies; confidensial, confidensials.)

24. Cofizansa, s. f., confiance, assurance. 

Ieu ey tan gran cofisansa ad elh. Philomena. 

J'ai si grande confiance en lui. 

Ab gran cofizansa del ajutori de Dieu. V. et Vert., fol. 65. 

Avec grande confiance de l'aide de Dieu. 

CAT. Confiansa. ESP. Confianza. PORT. Confiança. IT. Confidanza. (chap. Confiansa, confianses.)

25. Cofizamen, s. m., confiance.

Per cofizamen

C'ai bon en Dieu.

B. Carbonel: Per espassar. 

Par la bonne confiance que j'ai en Dieu. 

IT. Confidamento.

26. Cofizamen, adv., avec confiance.

Cofizamen se vol pregar, ayssi coma bon payre. 

V. et Vert., fol. 87. 

Il doit se prier avec confiance, ainsi comme bon père.

27. Desfis, adj., défiant, qui doute. 

Car lo cors de sancta Enimia

Dis hom que es a Sant Danis,

E per aysso n'era desfis.

V. de sainte Énimie, fol. 55. 

Car on dit que le corps de sainte Énimie est à Saint-Denis, et pour cela j'en étais défiant.

28. Confidar, Cofizar, v., lat. confidere, confier.

Confidas vos en Dieu omnipotent. V. de S. Honorat. 

Confiez-vous en Dieu tout-puissant.

Mais cofizar se en la mantenensa de Dieu.

V. et Vert., fol. 30. 

Se confier davantage en la protection de Dieu. 

Part. prés. So que elhs cuio fair de nos, nos farem d' elhs, cofisans en Dieu. Philomena.

(chap. Lo que ells creuen fé de natros, natres farem d'ells, confián en Deu.)

Ce qu'ils croient faire de nous, confiants en Dieu, nous le ferons d'eux. CAT. ESP. PORT. Confiar. IT. Confidare. (chap. confiá: confío, confíes, confíe, confiem, confiéu, confíen; confiat, confiats, confiada, confiades.)

29. Desfiansa, Desafizansa, s. f., lat. diffidencia, défiance.

M' avetz trait ses desfiansa.

B. de Ventadour: Tuit sels que.

Vous m'avez trahi sans défiance.

Ancmais miel huelh no m foron traydor,

Mas aras m'an trait ses desfiansa.

Aimeri de Peguilain: Hom ditz.

Jamais mes yeux ne me furent traîtres, mais maintenant ils m'ont trahi sans défiance.

Anc pueis no vi vostra desafizansa, 

Pois a vos plac que per vostre m prezes. 

Giraud le Roux: Nuls hom. 

Je ne vis oncques ensuite votre défiance, depuis qu'il vous plût que vous me prissiez pour vôtre.

ANC. FR. Willealme le desfia, 

Et desfiance li manda.

Roman de Rou, v. 11073.

(N. E. Observen cómo se escribía el Guillaume francés antiguamente, Willealme, de Wilhelm, inglés William, Guillem, Guiem, Guilem, Guilhem, Guillermo.)

CAT. ANC. ESP. Desfianza. IT. Disfidanza, diffidenza.

30. Desfiar, Desfizar, Dezafizar, v., lat. diffidere, défier.

Si non o vols fayre, ieu ti venc desfizar.

Roman de Fierabras, v. 875. 

Si tu ne le veux faire, je te viens défier.

Si s desfizeron e si s partiron mal.

V. de Bertrand de Born. 

Ainsi se défièrent et ainsi se séparèrent mal. 

D' aquesta ora enan vos desafizi. 

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 9. 

De cette heure en avant je vous défie. 

Part. pas. Ben degratz aver desfizada

Me e tota ma cavalcada.

Roman de Jaufre, fol. 93. 

Vous devriez bien avoir défié moi et toute ma cavalcade.

- Désavouer, attaquer.

Mas sel que lauza folia, 

E no blasma ni castia 

Malvatz faitz, ni los desfia, 

Pecc' ab doble faillimen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Mais celui qui loue folie, et ne blâme ni châtie mauvaises actions, ni les attaque, pèche avec double faute.

Per que Dieus vos desfia.

G. Faidit: Era nos sia. 

C'est pourquoi Dieu vous désavoue.

- Déposséder d'un fief.

Part. pas. d' Andussa desfiatz.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz. 

Dépossédé du fief d'Anduse. 

ANC. CAT. Desfiar. CAT. MOD. ESP. PORT. Desafiar. IT. Disfidare, dififidare.

(chap. Desafiá.) 

31. Confederation, Confederacion, s. f., lat. confoederationem, confédération, alliance.

Confederation entre bos es et pot estar preservation.

(chap. La confederassió entre bons es y pot sé presservassió.)

Tit. de 1418. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 414.

Alliance entre les bons est et peut être préservation. 

Lials amistats et confederacions sian fachas.

(chap. Leals amistats y confederassions siguen fetes.)

Quals que sian alcunas amistats et confederations.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CLXXII, fol. 227. 

Loyales amitiés et confédérations soient faites. 

Quelles que soient aucunes amitiés et confédérations.

CAT. Confederació. ESP. Confederación. PORT. Confederação. 

IT. Confederazione. (chap. Confederassió, com la hidrográfica del Ebro, 

o les confederassions que se féen entre los nobles per a defendres o defensás, o be atacá a uns atres, ya foren condes, ducs, o reys. Una coneguda va sé la de la Unió.) 

32. Confederansa, s. f., alliance, confédération.

Ac gran confederansa am Miquel, emperador.

(chap. Va tindre gran confederansa o confederassió en Miquel, Miquial, emperadó.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 112.

Eut grande alliance avec Michel, empereur. 

ANC. ESP. Confederanza.

33. Confederar, v., confédérer, allier.

E 'ls confederet am se.

E 'ls confederet am lo rey.

(chap. Y los va confederá, aliá, en ell. 

Y los va aliá, confederá, en lo rey.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 112 et 178.

Et les allia avec lui.

Et les confédéra avec le roi.

Part. pas. Era confederatz am Saladi.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 162.

Était allié avec Saladin. 

CAT. ESP. PORT. Confederar. IT. Confederare. (chap. Confederá, confederás: yo me confedero, confederes, confedere, confederem o confederam, confederéu o confederáu, confederen; confederat, confederats, confederada, confederades.)

34. Desfezar, v., être sans foi, mécroire.

Part. pas.

Olivier, ditz lo rey, Dieus, per sa pietat, 

Ti sia en ajuda del paya desfezat. 

Sarrazi l' encauso, li culvert desfezat. 

Roman de Fierabras, v. 804 et 3714.

Olivier, dit le roi, que Dieu, par sa pitié, te soit en aide contre le païen mécréant.

Les Sarrasins le poursuivent, les perfides mécréants.

ANC. FR. Ferez, baron, sur la gent deffaée. 

Roman de Roncevaux. 

Qu'il fera la bataille au paien deffaé.

Roman de Fierabras en vers français.

35. Desnofezar, v., être sans foi, mécroire.

Part. pas. Los Turcx fals e desnofezatz.

Folquet de Romans: Tornatz.

Les Turcs faux et mécréants.

36. Professio, s. f., lat. professio, profession.

Al recebre, fassa professio en l' oratori, vezen toz.

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 30.

Au recevoir, qu'il fasse profession en l'oratoire, aux yeux de tous.

CAT. Professió. ESP. Profesión. PORT. Profissão. IT. Professione.

(chap. Professió, professions, tan de religiosos com ofissis de laics.) 

37. Profes, s. m., lat. professus, profès, religieux qui a fait profession.

Sia profes si cum deu.

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 31.

Soit profès ainsi comme il doit. 

CAT. Profes. ESP. Profeso. PORT. IT. Professo. (chap. Profés, religiós que ha fet professió de la fe, promesa - monjo, mossen, etc; 

professa es la religiosa que ha professat, prometut (prometit), monja.)

38. Professar, v., promettre, s'engager.

Part. pas. Lor propri sanc... avian profes a escampar per la defensio de la Terra Sanhta. 

(chap. La seua propia sang (sanc)... habíen professat o prometut escampá per la defensa de la Terra Santa. P. ej. Los Templaris.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 151. 

Avaient promis leur propre sang à verser pour la défense de la 

Terre-Sainte.

CAT. Professar. ESP. Profesar. PORT. Professar. IT. Professare. 

(chap. professá (la fe, religió): professo, professes, professe, professem o professam, professéu o professáu, professen; professat, professats, professada, professades.)

39. Refizar, v., confier.

Per fraire ni per nebot,

No s deu negus hom refizar.

(chap. De germá (o flare) ni de nebot no se deu dingú fiá.

B. Martin: Faray un vers. 

Pour frère ni pour neveu, ne se doit nul homme confier. 

CAT. Refiar. (N. E. chap. Los catalans diuen refiar, no 'm refiu; a vegades escriuen refio, en o, perque no saben diferensiá la o de la u, ni encara que la faiguen en un canut, ni tampoc la e de la i, y a vegades la o de la e, com per ejemple cuan los de Tortosa diuen los ports, y escriuen els ports, los mol atontats víctimes de la inmersió, del tomàtic y de la gramática de Pompeyo Fabra, escrita en castellá y manipulada per lo IEC.)

40. Feu, Fieu, s. m., lat. feudum, fief, hommage.

Dans le testament de Raimond Ier, comte de Rouergue, de l'an 961, on

lit plusieurs fois a feo, à fief.

Eu coms, li do lo castel d'Eisena a feu.

Tit. de 1135. Bosc, Mém. du Rouergue.

(chap. Yo lo conde, li dono lo castell d'Eisena a feudo. Los catalans no són de Cataluña, són castellans (castelans, castlans), primé dels Reys de Fransa o Francs, después dels reys de Aragó, y después dels Reys de España, hasta la fecha que conseguixquen la republiqueta o que tota España sigue república un atra vegada, y entonses sol tindrán cuatre reys, de bastos, espases, copes y oros.)

Moi comte, je lui donne le château d'Eisene à fief.

D' aitan vos ochaison,

S'ueymais laissatz vostres fieus,

No m mandetz querre los mieus.

Le Dauphin d'Auvergne: Reis pus vos.

D'autant je vous accuse, si désormais vous abandonnez vos fiefs, que vous ne me mandiez de quérir les miens.

Non ai dreg el fieu qu' ieu ai, 

S' al senhor don mov mals en ve.

P. Rogiers: Tant ai mon. 

Je n'ai pas droit au fief que j'ai, s'il en vient mal au seigneur dont il relève. 

Loc. Cill que ill devon son fieu servir.

Bertrand de Born: Cortz e guerras. 

Ceux qui lui doivent servir son fief.

Si Dieus deges tener fieu, 

De vos tengra la sua part.

Arnaud de Marueil: Totas bonas.

Si Dieu dût tenir fief, il tiendrait de vous la sienne part.

Tener a fieu noble et fieu ondrat (onrat, honrat).

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 176. 

Tenir à fief noble et fief honoré.

Fig. Quec jorn vos tramet per fieu

Cent sospirs.

G. Magret: Atrestan. 

Chaque jour je vous transmets pour hommage cent soupirs.

De vos teng mon aloc e mon feu.

(chap. De vosté ting mon alodio y mon feudo; com ya sabéu, este mon es lo mateix que lo meu. Franco alodio y feudo se troben als textos antics mol assobín, són dos maneres de tindre terra, casa, possessions, etc.)

Folquet de Romans: Ma bella.

De vous je tiens mon aleu et mon fief.

Prec l' Omnipoten

Qu' ir' e dolor tos temps lor don' en feu. 

B. Zorgi: On hom plus. 

Je prie le Tout-Puissant qu'il leur donne à jamais en fief tristesse et douleur. 

ANC. FR. En feu ceo perpetuament 

E en alo tot quitement. 

B. de S. Maure, Chr. de Norm., fol. 51.

ANC. CAT. Feu. CAT. MOD. ESP. PORT. IT. (chap.) Feudo.

41. Feuatge, Feuadge, Feusatge, s. m., inféodation.

Aquest feuatge et totas las causas en cesta carta contengudas.

(chap. Este enfeudamén y totes les coses an esta carta contingudes.)

Tit. de 1330. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Cette inféodation et toutes les choses contenues en cette charte.

Feus, reffeus, feuadges.

Tit. de 1308. DOAT, t. CLXXVIII, fol. 292. 

Fiefs, arrière-fiefs, inféodations. 

Per quatre deniers... carta de feusatge.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXVII, fol. 145.

Pour quatre deniers... charte d'inféodation.

42. Feusal, Feual, s. m., féal, vassal, feudataire.

Homes, femnas, feusals et reire feusals. 

Tit. de 1121. DOAT, t. CLXV, fol. 226.

Hommes, femmes, vassaux et arrière-vassaux. 

Del senher de Monpeslier e de sos feuals. 

Statuts de Montpellier de 1204.

Du seigneur de Montpellier et de ses feudataires.

- Adject. Féodal.

Del senhor feuzal de cui o te.

(chap. Del siñó feudal del que u té. 

ESP. Del señor feudal de quien lo tiene - en feudo.)

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 126.

Du seigneur féodal de qui il le tient. 

Am senhoria bassa, so es assaber clamors feusals.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 35.

Avec seigneurie basse, c'est à savoir clameurs féodales. 

CAT. ESP. PORT. Feudal. IT. Feudale. (chap. Feudal, feudals.)

43. Feuzament, s. m., fief.

En feuzament... per las costumas generals d'Agenes.

(chap. En feudo... per les costums generals d'Agenes - d'Agen.)

Tit. de 1266. DOAT, t. CLXXII, fol. 195.

En fief... par les coutumes générales d'Agenois.

44. Feuament, Fevanment, adv., féodalement. 

A dat, donat... en ffeus feuament.

Tit. de 1335. Bordeaux, bibl. Monteil.

A donné, livré... en fiefs féodalement. 

Autreya en feu fevanment. 

Tit. de 1413, de S. Eulalie de Bordeaux, bibl. Monteil. 

Octroie en fief féodalement.

45. Feuateir, Feuzatier, Fiuater, Fuiatier, Fevatier, Fieusier, s. m.,

feudataire, féal, vassal.

Com bos senhor deu far a son bon feuateir.

Tit. de 1239. DOAT, t. CXXIV, fol. 300. 

Comme bon seigneur doit faire à son bon vassal.

Bos feuzatiers et leials lhi sera.

(chap. Bon feudatari y leal li sirá.)

Tit. de 1287. DOAT, t. CXXX, fol. 158. 

Lui sera bon et loyal feudataire.

Si lo fiuater negava al senhor son fius, tot o partida.

Cout. de Condom.

Si le vassal niait au seigneur son fief, tout ou partie.

Doni mandament et comanda als sobredigs fuiatiers.

Tit. de 1276. DOAT, t. CVI, fol. 355. 

Je donne ordre et commande aux susdits vassaux. 

El sobredigz fevatiers.

Tit. de 1243. Arch. du Roy., J. 325.

Le susdit feudataire.

Serai bos... leials fieusiers.

Tit. de 1278. Chat. de Capdenac. (N. E. Este Chat., como el cat de Cataluña, es de château, chastel, castel, castell, castellum, castrum, castiello, etc. También podría ser de chat, gat, gato, o godo alano: gothum alanorum, cathalanorum, goth, la g pasa a c o k: coth, y de ahí la cota de malla que vestían los castlanes, castlans, castellans, castellanos o catalanes.)

Je serai bon... loyal feudataire.

ANC. CAT. Feuater, fevater, feudater. ESP. PORT. IT. Feudatario. (chap. feudatari, feudataris.)

46. Afeusatge, s. m., inféodation.

Autreiec a fieus la meitat de la terra, cum apar en la carta del afeusatge.

Tit. de 1287. DOAT, t. CXXX, fol. 167.

Octroya à fief la moitié de la terre, comme il apparaît en la charte de l' infédoation.

47. Affieusament, Afiuament, s. m., inféodation.

La dita venda o lo dit affieusament.

Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 257.

Ladite vente ou ladite inféodation.

Per manieira d' afiuament. Cout. de Condom.

Par manière d' inféodation.

48. Affeuator, s. m., inféodateur, qui donne à fief.

Senhors o affeuators.

Tit. de 1486. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Seigneurs ou inféodateurs.

49. Affeuar, Afiuzar, Afeosar, v., inféoder, fieffer.

O vendre o affeuar.

Tit. de 1305. DOAT, t. CLXXVIII, fol. 137. 

Ou vendre ou inféoder.

Cascuna persona volen vendre... afiuzar... donar.

Cout. de Saussignac de 1319.

Chaque personne voulant vendre... inféoder... donner.

Per donar o per afeosar.

Tit. de 1274. DOAT, t. CXXX, fol. 57. 

Pour donner ou pour inféoder.

Part. pas. Lo deyt Elias Toupin affeuat.

Tit. de 1402. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Ledit Élias Toupin fieffé.

Subst. Lo deit affeuat no deu layssar ni gurpir lo deit ffeu.

Tit. de 1335. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Ledit fieffé ne doit laisser ni déguerpir ledit fief.

50. Infeudacion, s. f., inféodation.

Aquesta... infeudacion.

Ab los dreytz et devers et infeudacion.

Tit. de 1402. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Cette... inféodation. 

Avec les droits et devoirs et inféodation. 

CAT. Enfeudació. ESP. Enfeudación. PORT. Enfeudação. IT. Infeudazione.

(chap. Enfeudassió, enfeudassions.)

51. Reffeu, s. m., arrière-fief.

Feus, reffeus, feuadges.

Tit. de 1308. DOAT, t. CLXXVIII, fol. 292. 

Fiefs, arrière-fiefs, inféodations.

52. Reirefeusal, s. m., arrière-vassal. 

Homes, femnas, feusals et reirefeusals.

Tit. de 1121. DOAT, t. CLXV, fol. 226. 

Hommes, femmes, vassaux et arrière-vassaux.

53. Arrerfieus, Arefieus, s. m., arrière-fief. 

Si contrast ni desacort es entre lo maior senher del fieus et son fiuater sobre l' arefieus de son fieus, per rason del dit contrast d' arrerfieus.

Cout. de Condom. 

Si contestation et désaccord est entre le premier seigneur du fief et son feudataire sur l' arrière-fief de son fief, en raison de ladite contestation d' arrière-fief.

54. Arreafiuament, s. m., arrière-inféodation.

Que sia transportada d' una persona a autra ses arreafiuament.

Cout. de Condom. 

Qu'elle soit transportée d'une personne à autre sans arrière-inféodation.

55. Arefiuater, s. m., arrière-feudataire.

L' arefiuater o l' arefiuaters son tengutz. Cout. de Condom.

Les arrière-feudataires ou l' arrière-feudataire sont tenus.

56. Arreafiuar, v., donner à arrière-fief.

Aquest meteixs que arreafiuara... cap-casau. Cout. de Condom.

Celui-ci même qui donnera à arrière-fief.... chef-casal.

57. Sobrefeu, Sobrefieu, s. m., sur-fief.

Ni devo re donar a sobrefeu del sobre dig logal.

Tit. de 1243. Arch. du Roy., J. 325. 

Ni doivent rien donner à sur-fief du susdit local.

Si alcus fa sobrefieus, deu si retener cap-fieus.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 136.

Si aucun fait sur-fiefs, il doit se retenir chef-fief.

58. Sobrefeusar, v., sur-inféoder. 

Donar... e sobrefeusar.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 135. 

Donner... et sur-inféoder.

59. Sobrearrefiuar, v., donner à sur-arrière-fief.

Nulh fiuater no pusqua sobrearrefiuar. Cout. de Condom.

Qu'aucun feudataire ne puisse donner à sur-arrière-fief.