Mostrando las entradas para la consulta herbes ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta herbes ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA QUINTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA QUINTA.

Doña Dianora li demane a micer Ansaldo un jardí de giné tan majo com al mach; micer Ansaldo, comprometénse en un nigromante, lay done; lo home li consedix que faigue lo que vullgue micer Ansaldo, que, escoltada la generosidat del home, la libere de la promesa y lo nigromante, sense voldre res de lo seu, libere de la seua a micer Ansaldo.

Per tots los de la alegre compañía habíe sigut ya micer Gentile pujat al sel en sumes alabanses cuan lo rey li va maná a Emilia que continuare; ella, desenvoltamen, aixina va escomensá:

Blanes siñores, dingú dirá en raó que micer Gentile no va obrá en magnifissensia; pero di que no se pugue en mes potsé no demostro que se pot mes: lo que penso contátos en una noveleta meua.
Al Friuli, puesto alt, fret, pero mol adornat de majes montañes, mols rius y clares fons, ña una siudat que se diu Udine (Údine), a la que va viure una hermosa y noble Siñora de nom doña Dianora, casada en un gran home ric de nom Gilberto, mol amable y de bona índole; y va mereixe esta Siñora per lo seu valor sé mol volguda per un noble y gran baró que teníe per nom micer Ansaldo Gradense, home de alta condissió y en les armes y en la cortessía conegut a tot arreu. Este, volénla mol y fen tot lo que podíe pera sé volgut per nella, y assobín solissitánla en embaixades, en vano se esforsabe. Y sénli ya a la Siñora cansinesles solissituts del caballé, y veén que, encara que li negare tot lo que ell demanáe, ell no dixabe de insistí, va pensá que podríe tráuressel de damún demanánli algo extrañ y al seu juissi impossible; y a una dona que an ella acudíe moltes vegades de part dell, li va di un día aixó:

- Bona dona, tú me has afirmat moltes vegades que micer Ansaldo me vol sobre totes les coses y maravillosos dons me has oferit de part seua; regalos que vull que se quedo perque per naixó no hay de vóldrel. Si puguera está segura de que me vol tan com diéu, sense falta me entregaría an ell y faría lo que ell vullguere; y per naixó, si puguere assegurám de aixó en algo que li vach a demaná, estaría disposada a lo que me manare. Va di la bona dona: - ¿Qué es, Siñora, lo que voléu que faigue?

Va contestá la Siñora: - Lo que dessicho es aixó: vull tindre, al próxim mes de chiné, prop de esta siudat, un jardí ple de herbes verdes, flos y ábres frondosos, com si fore mach; aixó, si no u fa, que no envío ni a tú ni a dingú mes a parlám, si mes me solissite, tal com hasta ara u hay tingut amagat al meu home y als meus paréns, me queixaré an ells y ben pronte mel trauré de damún.

Lo caballé, escoltada la petissió de boca de la correvesydili, y la promesa de la seua Siñora, encara que li pareixíe algo mol difíssil, casi impossible de fé, y veén que per naixó li habíe demanat la dama alló, pera que abandonare tota esperansa, se va proposá, sin embargo, intentá fé tot lo que puguere, y per moltes parts del món va aná buscán a vore si trobabe algú que li donare ajuda o consell; y ne va trobá un que li va di, que si li pagabe be, li prometíe féu en arts nigromántiques. Micer Ansaldo, consertánu per una grandíssima cantidat de perres, va esperá lo tems que li habíe dit la Siñora. Vingut lo giné, en grans gelades, escarches y gebrades, neu, canalobres, broma y tot lo que correspón al crúo hivern, lo valerós home a un hermossíssim prat prop de la siudat en les seus arts va fé apareixe, lo primé matí de giné, segóns los que u van vore testimoniaben, un dels mes hermosos jardíns que may va vore dingú, en herbes verdes, ábres frondosos y fruites de totes les classes. Cuan micer Ansaldo, contentíssim, va vore alló, fen cullí alguna fruita de les mes majes que ñabíen y arrencán flos de les mes vistoses, de amagatóns u va fé portá a la seua Siñora, y la va invitá a vore lo jardí per nella demanat pera que per puguere vore cuán la volíe y enrecordássen de la promesa que li habíe fet y sellat en juramén, y lealmen procurare después cumplíla. La Siñora, vistes les flos y les fruites, y habén sentit parlá a mols del maravellós jardí, va escomensá a arrepentís de la seua promesa; pero en tot lo seu arrepentimén, dessichosa de vore coses extrañes, en moltes atres dames de la siudat va aná a vore lo jardí, y no sense maravella alabánlo mol, mes triste que cap atra dona va torná a casa, pensán en alló a lo que estabe obligada. Y va sé tan gran lo doló que, no podén agamál a dins, va eixí fora, y lo seu home sen va acatá; y va voldre que li contare quína ere la raó. La Siñora, per vergoña, u habíe callat mol tems, pero, al remat, obligada, lay va contá tot.
Gilberto, sentín alló se va enfadá mol; después, considerán la bona intensió de la Siñora, foragitán la ira, en mes discressió, va di: - Dianora, no es cosa prudén ni honesta escoltá embaixades de cap classe, ni negossiá en cap condissió la castidat en dingú. Les paraules ressibides per al cor escoltades per los oíts tenen mes forsa de la que mols pensen, y casi tot los es possible als que se volen. Mal vas fé, pos, primé escoltánlo y después fén un trate; pero com conec la puresa de la teua intensió, pera liberat del llas de la promesa feta, te consediré lo que no li consediría a dingú mes, portánme an aixó tamé la temó al nigromante, al que micer Ansaldo, si lo burlares, podríe demanáli algo roín per a natros. Vull que acudíxques an ell y, si pots, te les ingenios en fé que, conserván la teua honestidat, sigues liberada de esta promesa; pero si no puguere sé, per esta vegada, consedíxli lo cos, pero no l´ánim. La dona, sentín al seu home, plorabe y negabe que tal grassia vullguere dell. Gilberto va voldre, per mol que la seua dona se negare, que fore aixina, per lo que, arribat lo día siguién, al eixí la aurora, sense adornás o arreglás massa, en dos dels seus criats dabán y en una camarera zaguera, sen va aná la Siñora a casa de micer Ansaldo. Este, al sentí que la seua Siñora habíe vingut a vórel, se va alegrá mol, y eixecánse y fen cridá al nigromante, li va di:

- Vull que veigues lo que me ha fet conseguí lo teu art. Y eixín a trobála, en reverensia la va ressibí honestamen, y a una hermosa cámara en un gran foc van entrá tots; y fénla assentá, li va di: - Siñora, tos rogo, si lo llarg amor que tos hay tingut mereix algún galardón, que no tos molesto dím la verdadera raó que an esta hora tan matinera tos ha fet vindre y en tanta compañía. La Siñora, vergoñosa y casi en llágrimes als ulls, va contestá: - Siñó, ni amor que tos tinga ni la paraula donada me porten aquí, sino la orden del meu home, que, tenín mes respecte a les faenes del vostre amor que a la seua honra y la meua, me ha fet acudí aquí, y perque ell mu mane estic disposada per esta vegada a fé lo que vullgáu. Micer Ansaldo, si primé se habíe extrañat, sentín a la Siñora mol mes se va maravellá, y conmogut per la generosidat de Gilberto, la seua fogosidat se va torná compassió, va escomensá a cambiá, y va di: - Siñora, no vullgue Deu, ya que aixina es com vos diéu, que siga yo qui taco lo vostre honor, del que té compassió lo meu amor; y per naixó, lo está aquí vos, sirá com si estiguere aquí man germana, y, cuan vullgáu, libremen podréu anáton, en la condissió de que al vostre home, per tanta cortessía com ha sigut la seua, li donéu les grassies que cregáu conveniéns, tenínme a mí sempre daquiabán com amic y servidó.

La Siñora, sentín estes paraules, mes contenta que may, va contestá: - res podíe fém creure, tenín en considerassió les vostres costums, que datra cosa se haguere de seguí de la meua vinguda mes que lo que vech que feu; per lo que tos estaré sempre obligada. Y despedínse, honrosamen acompañada va torná en Gilberto y li va contá lo que li habíe passat; de aixó se va seguí una mol estreta y leal amistat entre los dos.
Lo nigromante, al que micer Ansaldo ya volíe donáli la prometuda recompensa, vista la generosidat de Gilberto en micer Ansaldo y la de micer Ansaldo en la Siñora, va di:

- Después de habé vist a Gilberto sé liberal en la seua honra y a vos en lo vostre amor, tamé yo hay de sé liberal en la meua recompensa; y per naixó, sabén que tos correspón a vos, vull que sigue vostra.

Lo caballé se va avergoñí y va intentá tan com va pugué félay agarrá, sansera o en part; pero después de cansás en vano, habén lo nigromante fet desapareixe lo jardí después del tersé día y volén anássen, li va doná llisensia y lo va despedí; y apagat al cor lo fogós amor, per la dona se va quedá ensés lo afecte.

lunes, 8 de abril de 2024

Lexique roman; Herba, Erba - Holocaust, Olocaust


Herba, Erba, s. f., lat. herba, herbe.

Belh m'es quan l' erba reverdis.

R. Vidal de Bezaudun: Belh m' es quan.

Il m'est beau quand l'herbe reverdit.

L' odor de l' erba floria.

(chap. L'auló de la herba florida.)

B. de Ventadour: En abril.

L'odeur de l'herbe fleurie.

Loc. Los autres compron blat en herba. 

V. et Vert., fol. 14. 

Les autres achètent blé en herbe. 

Ben sap far paisser erba vert 

Femna qu' el marit encrima.

Pierre d'Auvergne: Abans qu'il. 

Sait bien faire paître l'herbe verte femme qui accuse le mari.

CAT. Herba. ESP. Yerba (hierba). PORT. Herva, erva. IT. Erba. 

(chap. herba, herbes; herbeta, herbetes; herbota, herbotes.)

2. Erbatge, s. m., herbage, verdure, printemps.

Vei cazer per los fossatz 

Paucs e grans per l' erbatge.

Bertrand de Born: Be m play.

Je vois tomber dans les fossés petits et grands sur l'herbage.

Seran complit set ans al prim erbatge. 

Cadenet: Ab leyal. 

Seront accomplis sept ans à la première verdure.

- Pâturage.

Ni els encorremens ni els erbatges. Tit. de 1283. Arch. du Roy., J. 323. Ni aux parcours ni aux pâturages. 

CAT. Herbatge. ESP. Herbage (herbaje). PORT. Herbagem, erbagem. 

IT. Erbaggio. (chap. Herbache, herbaches.)

3. Erbaria, s. f., herberie, marché aux herbes.

Publicamen manifestadas el solier de la erbaria.

Petit Thalamus de Montpellier, p. 54.

Publiquement manifestées en la salle de l' herberie.

(chap. Herbaria, herbaries; herboristería, herboristeríes.)

4. Erbos, adj., lat. herbosus, herbeux. 

Sotz Rosilho albergo els pratz erbos.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 2. 

Campent sous Rossillon dans les prés herbeux.

- Substantiv. Gazon, pelouse.

Quant aug chantar lo gal sus e l' erbos.

G. Rainols d'Apt: Quant aug.

Quand j'entends chanter le coq sus en la pelouse.

Sotz lo pin en l' erbos. 

B. de Ventadour: Bels Monruels. 

Sous le pin sur le gazon.

ANC. FR. Sur le tapis de ceste herbeuse rive. 

Ronsard, t. 1, p. 78.

J'ai délaissé par les herbeux pastis 

Boeufs ou brebis et leurs aigneaux petits. 

Clément Marot, t. I, p. 313. 

La chiqueta María teníe un corderet

ESP. Herboso. PORT. Hervoso. IT. Erboso. (chap. Herbós, herbosos, herbosa, herboses; herbut, herbuts, herbuda, herbudes; herbat, herbats, herbada, herbades; ple d'herba.)

5. Erbut, adj., lat. herbidus, herbu. 

Aissi cum s' era 'l temps erbutz.

Marcabrus: Al prim comens. 

Ainsi comme si était le temps herbu.


Hermin, Ermini, Ermi, s. m., hermine.

Bell' e blanca plus c' us hermis.

(chap. Bella y blanca mes que un armiño; es una mustela de pell blanca.)

- Cercamons: Per fin. 

Belle et blanche plus qu'une hermine.

Un pelisso que ac non ermi. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 56.

(chap. Una pellissa o pell que se díe armiño.)

Une pelisse qui eut nom hermine.

Ac un mantel acolat 

D' escarlata ab pel d' ermini.

Roman de Jaufre, fol. 56. 

Eut un manteau accolé d'écarlate avec fourrure d'hermine.

ANC. CAT. Hermini. ESP. Armino (armiño). PORT. Arminho. IT. Ermellino.

(chap. Armiño, armiños; mustela blanca.)

Hermofrodita, s. m., lat. hermaphroditus, hermaphrodite.

Mascle o feme... hermofroditas, per error de natura, han membres de quascu, mas no perfiechz. Eluc. de las propr., fol. 251. 

Mâle ou femelle... les hermaphrodites, par erreur de nature, ont les membres de chacun, mais non parfaits.

CAT. ESP. Hermafrodita. PORT. Hermaphrodita, hermaphrodito. 

IT. Ermafrodito. (chap. Monflorito, monfloritos.)

2. Hermafrodozia, s. f., hermaphrodisme.

De la cura de hermafrodozia. Trad. d'Albucasis, fol. 35.

De la cure d' hermaphrodisme.

(ESP. Hermafroditismo.)


Hernia, s. f., lat. hernia, hernie.

Hernia es per crebadura de la tela dita siphat. Eluc. de las propr., fol. 99.

(chap. La hernia se fa cuan se trenque la tela dita peritoneo. Per naixó tamé se li diu trencadura.)

Hernie est par rupture de la toile dite péritoine.

CAT. ESP. PORT. Hernia. IT. Ernia. (chap. Hernia, hernies; herniá, herniás, tamé trencá, trencás; herniat, herniats, herniada, herniades; trencat, trencats, trencada, trencades.)


Herodi, s. m., lat. herodius, héron.

Herodi o falco... herodi es auzel real.

Eluc. de las propr., fol. 146. 

Héron ou faucon... Le héron est oiseau royal.

(ESP. Garza real. Chap. Garsa real; no té res que vore en la garsa, blanca y negra: picaraza, urraca.)

ESP. Garza real. Chap. Garsa real



Heu! interj., lat. Heu! eh!

Responsivas coma: Heu! que vols? Leys d'amors, fol. 100.

Responsives comme: Eh! que veux-tu?

(Chap. Aik! Chaic!; eh! ESP. Eh!)


Heyssitacio, Esitacio, s. f. lat. haesitatio, hésitation, irrésolution.

Error e heyssitacio.

(chap. Error y duda.)

Es esitacio, quar alcunas veguadas cazo deves vos manieyras de homes am manieyras motas de malautia. Trad. d'Albucasis, fol. 1 et 12. 

Erreur et hésitation.

Il y a hésitation, car aucunes fois tombent devers vous des espèces d'hommes avec beaucoup d'espèces de maladie.

CAT. Hesitació. ESP. Hesitación (duda). PORT. Hesitação. IT. Esitazione.

(chap. Duda, dudes.)


Hodi, s. m., greffe.

De pueis que l' a mes e sson hodi. 

Un troubadour anonyme: Dieus vos salve. 

Depuis qu'elle l'a mis en son greffe.


Hoi, Huey, Huoi, Oi, Uey, Uoi, adv., lat. hodie, aujourd'hui, ce jour.

Ieu l' am totz jornz, sempre mais hoi que er. 

Albertet: Atrestal. Var. 

Je l'aime tous les jours, incessamment plus aujourd'hui qu'hier.

Mais huey s'oblida aco d'hier.

(chap. Pero avui (huy, hui) s' olvide aixó (açó, assó) d' ahí o ahir.)

Pierre d'Auvergne: De Dieu no us. 

Mais aujourd'hui s'oublie cela d'hier. 

Non es amors, ans es engans proatz, 

S' uoi enqueretz e deman o laissatz. 

T. de Blacas et de P. Vidal: Peire Vidal. 

Ce n'est pas amour, au contraire c'est tromperie prouvée, si aujourd'hui vous demandez et demain le laissez.

Oi val pro mais que her.

Aimeri de Peguilain: Si com l'arbres. 

Aujourd'hui vaut beaucoup plus qu'hier. 

ANC. FR. N'oi autrestant mal ne dolor 

Com j'ai éu hui en cest jor... 

Tant ai hui fait male jornée... 

Vingt sols doi ci gaaigner hui. 

Fables et cont. anc., t. III, p. 308 et 366; et t. IV, p. 215.

Loc. No us membre pus d' uey ni d' ier. Passio de Maria.

Ne vous souvienne plus d'aujourd'hui ni d'hier. 

ANC. FR. Ce n'est mie ne d' ui ne d' ier

Que riches gens ont grant poissance

De faire ou aide ou grevance.

Roman de la Rose, v. 1034. 

Huei e dia 

Plus paubres.

L' Évêque de Clermont: Peire. 

De jour en jour plus pauvre. 

Per que li novell crestian 

L' amonestan huey e deman.

V. de S. Honorat. 

C'est pourquoi les nouveaux chrétiens l' admonètent aujourd'hui et demain (sans cesse). 

ANC. FR. N'en partirez hui ne demain.

Fables et cont. anc., t. III, p. 426.

CAT. Huy (en lengua valenciana; avui en catalán). ESP. Hoy. PORT. Hoje. IT. Oggi. (chap. Avui, huy o hui.)

Adv. comp. D' uey en un an partras d' ayzi. V. de S. Honorat.

(chap. De aquí un añ partirás d' aquí, astí, assí, açí. D' avui en un añ.)  

D' aujourd'hui en un an tu partiras d'ici.

C' om puesca d' uoi enan eslire 

Qu' Amors de son joi lo estre.

Bertrand de Born: Sel que camja. 

Qu'on puisse d'aujourd'hui en avant reconnaître qu'Amour l'étreint de sa joie.

ANC. FR. D' ui en huit jours. Joinville, p. 88.

(chap. De aquí vuit díes; d' avui en vuit díes.) 

ANC. CAT. De huy avant.

ANC. ESP. D' oy adelantre (de hoy en adelante).

Fuero Juzgo, lib. XII, tit. III, §. 16.

2. Hueimais, Oimais, adv., désormais.

Hueimais parran li ric e ill pro.

Pierre d'Auvergne: Lo senher que.

Désormais paraîtront les puissants et les preux. 

Er saubut hueimais d' aissi enan.

Folquet de Marseille: Ai! quant gent. 

Sera su désormais d'ici en avant.

Oimais m'auretz.

Cadenet: Oimais. 

Désormais vous m'aurez. 

ANC. FR. Hui-mais n' esteut parler d' acordes. 

G. Guiart, t. II, p. 217.


Holocaust, Olocaust, s. m., lat. holocaustum, holocauste.

“Te, vec te de que fassas holocaust netamens,” E det li I aret don fetz a Dieu presens.

Pierre de Cotignac: El nom de.

“Tiens, voici de quoi tu fasses holocauste purement,” et il lui donna un bélier dont il fit présent à Dieu.

Olocaust fay de rapina. Brev. d'amor, fol. 67. 

Fait holocauste de rapine.

CAT. ESP. PORT. Holocausto. IT. Olocausto. (chap. Holocausto, sacrifissi, sobre tot referit als cordés de la Pascua. Es mes famós trágicamen lo dels judíos a la segona guerra mundial a mans de uns sossialistes nassionalistes, los Nazis : Nationalsozialismus.)

Catanazis

lunes, 2 de marzo de 2020

La botica del llauradó

La “botica” del llauradó.
L’agüelo “Sebeta” es un puñetero; de cuan en cuan li agrade “maure lo niu de avespes” pa que no se endormisquen les avespes. Avui, en esta charrada, segú que ubriré la “caisa dels trons”, pero hu fach volén, pa que mol “sabé populá” isque a la llum y no se piárdegue.
Ñá que aclarí que la “botica” o botiga, según los pobles, es lo que en castellá se diu farmasia.
Mols camíns se ha parlat de que la chen de poble viu més añs que la de la capital; que deu de sé per la vida sana que porten y perque no tenen tanta contaminasió, al no tindre tantes fábriques y tans fums de les calefacsións y dels coches.
Yo afechisco que, a lo milló sense donamos cuenta, los que viuen als pobles tenen algo més: la “botica” del llauradó.
Ya sé que casi tots vatres tindreu més coses de les que vach a posá aquí, pero es que yo sol vull doná com un ejemplo, que los demés podreu completá, ficán més coses, que ne ñán, segú.
Y es que als pobles, ademés de minchá més sá y natural que a les capitals, mincháen algunes coses que no se aprofitáen a les siudats, en part perque no les teníen y en part perque tampoc sabíen pa qué servíen. Algunes voltes als pobles hasta sense sabé pa qué valíen tampoc; sol perque ere una costúm aprofitá tot lo que se podíe minchá, sense que fare mal. Ere una manera més de umplí la tripa.
Lo que vach a posá se fáe cuan yo era menut; se fáen moltes més coses pero ya no men enrecordo de com se díen les herbes que mos mincháem y no mos pasáe res. Encara milló, eises herbes segú que mos achudáen a está més sans, a viure més añs.
La machoría de les coses, avui les podeu veure a Internet y damún en més amplaria de la que yo poso aquí.
A casa, cuan ma mare o m’agüela fáen col o col de grumo com diuen algúns, lo troncho nol tiráe, lo peláe y pals chiquets: Aisina se anáe matán la fam.
Cuans camíns al inviarn ham minchat ensalada de col, qué bona. Y al estíu, cuan un meló de carn eisíe viart, se fae en ensalada com si fore pepino, perque, en realidat habíe eisit pepino.
Anán al campo, per algúns “trosos”, daball de les archilagues, dels romés o dels timós se criae una cosa que ere pareguda, en la forma, als panals de les abelles y que natres li diebem “mamelletes”, me pareis que eren rochetes; pos mos hu mincháem.
Ñabíe un atra planta, que no men enrecordo cóm se diebe, que fáe unes coses menudetes, redonetes, a les que natres los diebem “panets” y tamé pa dintre.
Cuan peláem les carchofes, poc, que entonses se aprofitáen més que ara, a lo milló perque ne ñabíe poques y teníen que cundí no pa aplená los plats, sino pa que ne ñaguere pa “embrutíls” tots y a sucá pa, que quedáen mes llimpios que ara al traurels del fregaplats. Dieba que les fulles de damún de la carchofa que se lleven, a la part de bais de dintre quede una rebarbeta, blanca, pos eisa mos la mincháem tamé.
Del caldo de bullí la carchofera se aprofitáe alguna tasa, ere bo pal feche, pa no tindre pedres a la vesícula.
Les fulles del pi, en tisana o jarabe, eren bones pals problemes de la respirasió.
Les de la olivera, en tisana, baisen la tensió.La botica del llauradó, fulles, olivera
Les de la figuera pals triglicéridos, pa la diabetes y la bronquitis.
Les figues pa la tensió y pa mantindre lo tipo o pa aprimás, si voleu.
Les infusións de fulles de chinebre son bones pals riñóns, la artritis reumatoide, pa la gripe, pals catarros, pa la pell, …
Les boletes del mateis chinebre, ben madures si no son mol amargues, tamé pals riñóns y pa achuda a pixá a qui tingue eise problema.
Les pepites (les llaós) de la carbasa, pelades; minchán un pesiguet cada día, tots los díes del añ, ma de san pa la próstata.
Unes “papatiarres”, ben rentades, frechides en bon oli a una paella; lo suc que quede, tot ben machacat; lo ungüen que is, untat, va de maravilla pa les cremadures.
Y ……. Podríem seguí en tots los albres y les plantes, pero per avui ya val, qui ne vullgue més que miro per Internet. Ademés allí pose que lo que yo tos hay dit servís pa més coses. Pero als nostres pobles ya se fáe mols añs, pero que mols añs abáns de que nasquere lo dichós Internet.
A tot asó, com regla cheneral, ñauríe que afechí lo nesesari que es aná sempre mol llimpio, sobre tot rentás les mans que son les que porten lo minchá a la boca, pero que, si no mo les rentém a subín, tamé poden portá infecsións y bichets que mos posarán malals.
Dispués de asó a ver quí es lo llisto que pregunte per qué la chen de poble está més sana y viu més que la de la siudat. De totes maneres asó sol son recuerdos de un vell, teníu cuidau y, abáns de pendre algo a lo que no esteu acostumbrats, consulteu al dotó, no sigue cosa que yo no hasca esplicat be la resiapta, la cantidat usada no sigue la nesesaria y no tos vasque be pa algún atra cosa o, Deu no vullgue, se enveneno algú.
Ara si voleu podeu afechí més resiaptes, que ne falten moltes, an esta “botica” del llauradó.
FIN

del apothecari (Apotheke en alemán es la farmássia).


// Algúns comentaris a https://www.facebook.com/groups/1661943157400028/permalink/2591486684445666/

A la Codoñera mos minchabem unes erbes que li diguebem esparbantalles y tamé unes piñetes que estaben al centro de uns carts, se pareisie a una carchofa pero punchaen, llevabem les fulletes y lo cor estae bonisim.Y cuan anaem pel riu minchabem la part blanqueta del final dels chuncs.


// Luis afegix:

An algúns restauráns de Fransa tenen com a un plat espesial la sopa de ortigues, diuen que va be pa la artrosis, próstata, pedres al riñó, mal de cap, pa los que sels cau lo pial, inflamasió de vías urinarias en fin pa tot.

lunes, 29 de abril de 2024

Lexique roman; Legir, Ligir - Leitiera, Littiera


Legir, Ligir, v., lat. legere, lire. 

Si com in isto pargamen es escrit, et om legir i o pot. Titre de 1053.

Ainsi comme en ce parchemin il est écrit, et on y peut lire.

Mais volia per C dobles combatre e fayr batalha que legir sauteri ni cantar. Philomena.

Plus il aimait au centuple combattre et faire bataille que lire psautier et chanter.

Cant nos oram, nos parlam ab Deu, e cant legem, parla ab nos.

Trad. de Bède, fol. 82. 

Quand nous prions, nous parlons avec Dieu, et quand nous lisons, il parle avec nous. 

Luparts que liegon Eduardus. Tarif des monnaies en provençal. 

Les léopards où ils lisent Eduardus. 

Part. prés. Legens, legeyres, legedors. Leys d'amors, fol. 49.

Lisant, lecteur, lecteur. 

Part. pas. Ieu ai ja vist home que conoys fort, 

Et a legit nigromansi' e sort. 

G. Adhemar: El temps d'estiu. 

J'ai déjà vu un homme qui connaît beaucoup, et a lu nécromancie et sort.

Moysen ay lescut. V. de S. Honorat. 

J'ai lu Moïse.

ANC. CAT. Leger. CAT. MOD. Llegir. ESP. Leer. PORT. Ler. IT. Leggere. (chap. lichí o lligí: llixco o llixgo, lliges, llich, lligim, lligiu, lligen; lligit, lligits, lligida, lligides; llichit, llichits, llichida, llichides. Alguns hauréu llichit al agüelo Sebeta de Valchunquera, Luis Arrufat.)

2. Legible, adj., lat. legibilem, lisible. 

Per sa transparencia fa letras legiblas. Eluc. de las propr., fol. 186. 

Par sa transparence fait les lettres lisibles.

CAT. Llegible. ESP. Legible. PORT. Legivel. IT. Leggibile. (chap. Lligible, lligibles.)

3. Leisso, Lesso, Leyczon, s. f., lat. lectionem, leçon, lecture.

Leissos de las divinas Escripturas. Trad. de Bède, fol. 82.

Lecture des divines Écritures. 

Volc li sa leisson mostrar. Évangile de l'Enfance. 

Voulut lui montrer sa leçon.

Una nobla leyczon. La nobla Leyczon

Une noble leçon.

La nobla leyczon.

- Terme de liturgie.

Chanton e dizon lurs lessos. 

Pujols: Si 'l mal. 

Chantent et disent leurs leçons. 

CAT. Llissó (Post Pompeyo Fabra: lliçó). ESP. Lección. PORT. Lição. 

IT. Lezione. (chap. Llissó, llissons; no se diu lecsió, lecsions.)

4. Legenda, Legensa, Ligenda, s. f., lat. legenda, légende.

Segon que la legenda ditz. Brev. d'amor, fol. 188. 

Selon que la légende dit. 

Si troba per la ligenda de sant Paul. Tit. de Narbonne. DOAT, t. L, fol. 3.

(chap. Se trobe per la legenda de san Pol o Pablo.)

Se trouve par la légende de saint Paul.

Car sos sagels es 

De tan breu legensa.

B. Arnaud de Montcuc: Er can li. 

Car son sceau est de si petite légende.

- Inscription autour des monnaies.

Al comensament de la ligenda a una cros. 

Tarif des Monnaies en provençal.

Au commencement de la légende il y a une croix. 

CAT. Llegenda. ANC. ESP. Legenda (MOD. Leyenda). PORT. Lenda. 

IT. Leggenda. (chap. Legenda, legendes.)

5. Lectre, Lector, s. m., lat. lectorem, lecteur, lettré, littérateur.

Bos lectres es qui quer l' ententio dels ditz. 

Pros e sabis lectre.

Trad. de Bède, fol. 83.

Bon lecteur est qui cherche l'intention des mots.

Preux et sage lettré.

- L'un des quatre ordres mineurs de l'Église.

Aitals clercs non deu aver molier, si el a orde sobre cantor o sobre lector.

Trad. du. Code de Justinien, fol. 2.

Tel clerc ne doit pas avoir femme, s'il a ordre au-dessus de chantre ou au-dessus de lecteur.

CAT. ESP. Lector. PORT. Leitor. IT. Lettore. (chap. Lectó o lector, lectós o lectors; lectora, lectores.)

6. Legeyre, Legedor, Legidor, s. m., lecteur.

Ignacio Sorolla Vidal, Natxo Sorolla Vidal, Penarroija de Tastavins, no sap lligí ni un cromo

Legens, legeyres, legedors. Leys d'amors, fol. 49.

Lisant, lecteur, lecteur.

- Celui qui, dans les couvents, fait la lecture au réfectoire. 

La taula dels fraires... no deu esser ses legidor..., ni votz de negu home no sia auzida, mas del legidor. Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 19.

La table des frères... ne doit être sans lecteur..., et que la voix de nul homme ne soit entendue, excepté du lecteur.

Aquil qu' el digmergue, intran legidors. Regla de S. Benezeg, fol. 49.

Ceux qui, le dimanche, entrent lecteurs.

CAT. Llegidor. (chap. Lligidó, lligidós, lligidora, lligidores; llichidó, llichidós, llichidora, llichidores.)


Legum, Liume, s, m., lat. legumen, légume.

Fava, antiquament aquest legum era uzat en vianda.

(chap. La faba o fava, antigamén esta llegum ere usada, empleada com a minjá. A Pompeyo Fabra lo cap de fava li agradáen mol. Natros li diém fava o faba al castellá haba; ya sabéu que moltes paraules antigues castellanes se escribíen en f, y después en h; los asturians diuen faba al nostre fesol blanc, latín phaseolus.)

Eluc. de las propr., fol. 208.

La fève, anciennement ce légume était employé en nourriture.

Pero d' erbas saladas e de liume prenia

Cant venian las grantz festas.

V. de S. Honorat. 

Pourtant il prenait des herbes salées et du légume quand venaient les grandes fêtes.

ANC. FR. Cil alad pur herbes querre e léum.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 127.

Bestes et gens, blez et léun. (N. E. Bestes : bêtes; chap. besties.)  

G. Guiart, t. 1, p. 258.

CAT. Llegum. ESP. Legumbre. PORT. IT. Legume. (chap. Llegum, llegums; plantes leguminoses o lleguminoses, leguminosae, fabaceae, com: faba, fesol, sigró, llentía, garrofa, aufals, pésol, trébol, guixa, tramús o altramús, cacahuet, soja.)

pataques, guixes, sigrons

Leissa, s. f., lat. lycisca, lice, chienne.

E us met...

Mangua per lebre, leissa sol non glata. 

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En Blacas. 

Et vous met... manchon pour lièvre, seulement que la lice ne glapisse pas.

ANC. FR. D'une leisse vus veil conter 

Qui preste esteit à chaeler.

Marie de France, t. II, p. 86.


Leit, Leich, Liech, Lieg, Liet, s. m., lat. lectum, lit. 

Venc s'en al leit de ma dona N' Azalais. V. de P. Vidal. 

S'en vint au lit de madame dame Azalais. 

Ben sai, la nueg quan mi despuelh, 

En leich que non dormirai ges.

(chap. Be sé, a la nit cuan me despullo, que no dormiré gens al llit.)

Dos joves se alberguen a casa de un. En la seua filla sen va un a gitás, y la seua dona se gite en l´atre. Lo que estabe en la filla se gite en son pare y lay conte tot, creén que parláe en lo seu compañ. Se arme un gran abalot, la dona, donánsen cuenta, se embutix al llit de la filla y después en algunes paraules los passifique a tots.

B. de Ventadour: Quan par la. Var.

Je sais bien, la nuit quand je me déshabille, que dans le lit je ne dormirai point. 

Fig. Deu soven lavar, ab sas caudas lagremas, lo lieg de sa conciencia, ont s'es voludat lo serpen verinos de yfern. V. et Vert., fol. 68.

Doit souvent laver, avec ses chaudes larmes, le lit de sa conscience, où s'est vautré le serpent venimeux d'enfer. 

Loc. Ai estat en grant error

En leit e quan sui vestida.

La Comtesse de Die: Estat ai. 

J'ai été en grande erreur au lit et quand je suis habillée.

CAT. Llit. ESP. Lecho. PORT. Leito. IT. Letto. (chap. Llit, llits.)

2. Leitiera, Littiera, s. f., du lat. lectica, litière.

Se fazia portar en leitiera. Cat. dels apost. de Roma, fol. 30. 

Se faisait porter en litière.

Sa littiera cuberta. Tit. de 1535. DOAT, t. CIV, fol. 322. 

Sa litière couverte.

CAT. Llitera. ESP. Litera. PORT. Leiteira. IT. Lettica, lettiga. (chap. Llitera, lliteres; la Llitera no e Cataluña.)

La Llitera no e Cataluña

miércoles, 19 de septiembre de 2018

Lo Decamerón en chapurriau

Proemio

Escomense la primera jornada del Decamerón, a la que, después de la explicassió donada per lo autó sobre la raó per la que va passá que se reunigueren les persones que se móstren enraonán entre elles, se enraóne, gobernán Pampínea sobre lo que mes agrade a cadaú. 

Cuan mes, mol grassioses dames, penso lo piadoses que sou per naturalesa, mes vech que la presén obra tindrá al vostre juissi un prinsipi penós y triste, com es lo dolorós recuerdo de aquella pestífera mortandat passada, universalmen funesta y digna de plos per tots aquells que la van viure o van sabé de ella. Pero no vull que per naixó tos arredro seguí lligín com si entre singlots y llágrimes haguéreu de passá la lectura. Este horrorós escomensamén tos sirá com als camináns una montaña áspra y empinada después de la que se trobe amagat un planet hermossíssim y deleitós com la Belenguera de Beseit, que es mes plassenté contra mes gran ha sigut la duresa de la pujada y después u sirá la baixada. Y aixina com lo final de la alegría sol sé lo doló, les miséries se acaben en la alegría que les seguix. An este curtet disgust (y dic curtet perque se explique en poques paraules) seguirá pronte la dolsó y lo plaé que tos hay prometut y que potsé no siríe esperat de tal escomensamén. Y en verdat si yo haguera pogut decorosamen portátos per un atra part en ves de per una senda tan regallada y empinada com esta, u hauría fet de bona gana; pero ya que la raó per la que van passá les coses que después se lligirán no se podíe manifestá sense este recuerdo, com espentat per la nessessidat me disposo a escríureu.
Dic, pos, que ya habíen los añs de la fructífera Encarnassió del Fill de Déu arribat al número de mil tresséns coranta y vuit (1348) cuan a la ilustre siudat de Florencia, nobilíssima entre totes les atres siudats de Italia, va arribá la mortífera peste que o per obra de los cóssos superiós o per les nostres acsións infames va sé enviada sobre los mortals per la justa ira de Déu per a la nostra correcsió. Habíe escomensat algúns añs abáns al paísos de Orién, privánlos de gran cantidat de habitáns, y, continuán sense descans de un puesto a un atre, se habíe anat escampán misserablemen per Ocsidén. Y no valén contra nella cap sabé ni providénsia humana (com la llimpiesa de la siudat de inmundíssies ordenada per los encarregats de alló y la prohibissió de entrá an ella a tots los doléns y los mols consells donáts per a conservá la higiene) ni valén tampoc les humildes súpliques dirigides a Déu per les persones devotes, no una vegada sino moltes, ordenades en prossesóns o de atres maneres, casi al prinsipi de la primavera del añ abáns dit va escomensá horriblemen y de assombrosa manera a mostrá los seus dolorosos efectes. Y no ere com a Orién, aon a qui li eixíe sang del nas li ere manifest signo de mort inevitable, sino que al seu escomensamén los eixíen als mascles y a les femelles tan a les íngles o entrecuix o daball de les axiles o sobaco, sertes unflós, que algunes creixíen hasta la mida de una poma, y atres se feen com un ou, que eren anomenades bubas per la gen. Y de les dites parts del cos, en poc tems va escomensá la pestífera buba a exténdres a consevol part, inmediatamen va escomensá la calidat de la enfermedat a cambiás en taques negres o pardotes que apareixíen a mols als brassos y per les cuixes y a consevol part del cos, a uns grans y rares y a datres minudes y abundáns. Y aixina com la buba habíe sigut y seguíe sén indissi mol sert de mort futura, lo mateix passabe en estes. Y per a curá tal enfermedat no pareixíe que valguere ni aprofitare cap consell de meche o virtut de medissina; aixina, o per la naturalesa del mal o la ignoránsia de los que medicaben (de los que habíe aumentat mol lo número tan de homes com de dones que may habíen tingut cap coneiximén de medissina) no sabiguéren cóm veníe y no sabíen lo remei. Eren mol pocs los que se curaben abáns del tersé día de la aparissió de les siñals abáns dites, y la mayoría sense cap fiebre ni síntoma, se moríen. Y esta pestilénsia va tindre mes gran forsa perque algúns de los que estaben doléns se abalansáben damún dels sanos en los que se comunicaben, com fa lo foc sobre les coses seques o engrassades cuan se li arrimen mol. Y mes allá va arribá lo mal: que no sol lo parlá y lo tratá en los doléns apegabe als sanos la enfermedat, sino que tamé lo tocá la roba o consevol atra cosa que haguere sigut tocada o empleada per aquells doléns. Y assombrós es escoltá lo que ting que di, que si per los ulls de mols y per los meus propis no haguere sigut vist, no me atrevería a créureu, y mol menos a escríureu per mol digna de fe que fore la persona a qui lay haguera sentit. Dic que de tanta virulénsia ere la calidat de la pestilénsia narrada que no sol passabe del home al home, sino que les coses que habíen sigut del home tamé se contamináben en la enfermedat. Los meus ulls van sé testigos un día de aixó: están les despulles de un pobre home mort de tal enfermedat aviáts a la vía pública, y entropessán en ells dos gorrinos, y com segóns la seua costum tot u furgaben, lo estiraben de les galtes primé en lo morro y después en les dens, un momén mes tart, después de unes contorsións y com si hagueren pres veneno, los dos van caure morts an terra damún de les maltratades despulles del home mort. De estes coses, y de bastantes mes paregudes an estes y encara de mes grosses, van náixe temós y superstissións als que quedaben vius, y casi tots se inclinaben a un reméi mol cruel com ere esquivá y fugí dels doléns y de les seues coses; y, fénu, cadaú creíe que conseguíe la salut per an ell mateix. Y ñabíen algúns que pensaben que viure moderadamen y guardás de tot lo innessessari podríe oferí gran ressisténsia a la enfermedat y, reunida la seua compañía, vivíen separats de tots los demés apartánse y tancánse an aquelles cases aon no ñaguere cap dolén y se puguere viure milló, minján en gran prudénsia minjás fins y mol bons vins y fugín de tot exés, sense dixás parlá per ningú ni sentí cap notíssia de fora, ni de morts ni de doléns, tocán instruméns y en los plaés que podíen tindre se entreteníen. Uns atres, de la opinió contraria, afirmaben que la medissina sertíssima per an este mal ere lo beure mol y lo gosá y aná cantán de passeo, divertínse, y satisfé la gana en tot alló que se puguere, y riure y burlás de tot lo roín que passare; y tal com u díen, u féen, anán de día y de nit ara an esta taberna ara a l’atra, bebén tan com sed tingueren y sense pará cap cuenta, y fen sol les coses que los donáben gust o plaé. Tot aixó u podíen fé fássilmen perque tot lo món habíe abandonat les seues coses y cases, per lo que moltes se habíen fet comunes y les feen aná los extrañs, ocupes, igual que les haguere empleat lo propi amo. Y en tot este comportamén de fieres, fugíen de los doléns. Y en tan gran aflicsió y miséria de la nostra siudat, estabe la reverenda autoridat de les leys, tan de les divines com de les humanes, tota caiguda y apocada per los seus ministres y ejecutós que, com los atres homes, estaben doléns o morts o se habíen quedat sense criats y no podíen fé cap ofissi; aixina li ere líssit a tot lo món fé lo que li donare la gana. Mols atres observaben una vía intermija: ni aforrán les viandes com los primés ni allargánse en lo beure y en los atres libertinajes tan com los segóns, segóns la gana, y sense tancás, eixín a rondá portán a les máns flos, herbes que féen bona auló com romé, timó, fonoll y espígol, o algunes espéssies, que se portaben al nas assobín contra lo aire impregnat de la pudina y corrompina de los cóssos morts y carregat y pudén per la enfermedat y les medissines. Algúns eren de sentiméns mes cruels (com si fore mes segú) dién que cap medissina ere milló ni tan bona contra la peste que fugí de ella; y no cuidánse de res mes que de ells mateixos, mols homes y dones van abandoná la propia siudat, les propies cases, les seues possesións y als seus paréns y totes les seues coses, y van buscá atres terres, com si la ira de Déu no haguere de seguíls per a castigá la maldat de los homes en aquella peste y sol haguere de oprimí an aquells que se trobaren dins de los muros de la seua siudat com avisán de que cap persona teníe que quedá allí viva. Y encara que de estos que opinaben de diferentes maneres no van morí tots, no per naixó tots se salvaben. Sen ficaben doléns mols a tot arreu, y habén donat ells mateixos ejemplo cuan estaben sanos als que sanos quedaben, ara se quedaben abandonats per tots. Y no diguém ya que un ressidén esquivare al atre y que casi cap veí cuidare del atre, y que los paréns poques vegades o may se visitaren, y en tal cas, de lluñ. En tan espán habíe entrat esta amargura al pit de los homes y de les dones, que un germá abandonabe al atre y lo tío al nebot y la germana al germá, y moltes vegades la dona al seu home, y lo que mes gros es y casi increíble, los pares y les mares als fills, com si no foren seus, evitaben visitáls y aténdrels. Per lo que als que se ficaben doléns, que eren una multitut incontable, tan homes com dones, cap atre auxilio los quedabe que o la caridat de los amics, de los que ne ñabíen pocs, o la avaríssia de los criats que per unflats salaris y abusius contrates servíen, encara que en tot alló no sen trobaren mols y los que se trobaben eren homes y dones de poc suc, y ademés gens acostumbrats a serví, que casi no valíen per a res mes que per a portá als doléns algunes coses que demanáren o miráls cuan se moríen; y servín en tal mal servissi, se perdíen ells moltes vegades en lo guañat. Y com los doléns eren abandonats per los veíns, los paréns y los amics, y ñabíe falta de criats se va seguí una costum may vista hasta entonses:
que a cap dona per bella o garbosa o noble que fore, si se ficabe dolenta, no li importabe tindre al seu servissi a un home, com fore, jove o no, ni mostráli sense cap vergoña totes les parts del seu cos com haguere fet a un atra dona, si u demanabe la nessessidat de la seua enfermedat. Aixina que aquelles que se van curá van tindre después menos honestidat.
Y ademés, va vindre de alló la mort de mols que si hagueren sigut ajudats se hauríen salvat. Faltaben servíssis que los doléns no podíen tindre y per la forsa de la peste ere tanta a la siudat la multitut de los que de día y de nit se moríen, que fée fredó sentíu di, y mes vóreu. Casi per nessessidat, coses contráries a les costums de los siudadáns van náixe entre los que quedaben vius. Ere costum, aixina com ara encara u veém, que les dones paréns y veínes se ajuntaren a la casa del mort, y allí, en aquelles que mes lo tocaben, ploraben; y per un atra part dabán de la casa del mort en los seus paréns se reuníen los seus veíns y mols atres siudadáns, y segóns la calidat del mort allí veníe lo clero, y lo difún, a muscles dels seus iguals, en un funeral de pompa de sera y cántics, a la iglesia triada per nell abáns de la mort ere portat. Estes coses, después de escomensá a aumentá la ferossidat de la peste, casi del tot o en gran part van pará, y unes atres noves van vindre al seu puesto. Per lo que no sol sense tindre moltes dones al voltán se moríe la gen sino que eren mols los que de esta vida passaben a l’atra sense testigos; y mol poquets ñabíe de aquells que ressibíen les piadoses ploreres y les amargues llágrimes dels seus paréns. Al revés, en ves de llágrimes van sé mes normals les risses y los chistes y lo festejá en compañía. Esta costum, les dones, la habíen adeprés mol be. Y ere mol raro vore cadávers que foren acompañats per mes de deu o dotse dels seus veíns a la iglesia; als que ya no portaben a muscles los honrats y amats siudadáns, sino una espéssie de enterradós eixits de la gen baixa que se féen cridá faquines y féen este servissi cobrán be, ficánse daball del ataúd y portánlo en pressuroses passes, no an aquella iglesia que s´haguere abáns de la mort disposat, sino a la que estabe mes prop lo portaben, detrás de cuatre o sis móssens, en poques llums, y a vegades sense cap. En la ajuda de los faquines, sense cansás en un ofissi massa llarg o solemne, a consevol sepultura desocupada, la que primé trobaben, de terra lo colgaben. De la gen baixa, y potsé de la mijana, lo espectácul encara estabe ple de mes miséria, perque éstos, o per la esperansa o la pobresa retinguts la mayoría a les seues cases, quedánse als seus barris, sen ficaen doléns per milenás cada día, y no sén ni servits ni ajudats per dingú, sense cap redensió se moríen tots. Y mols acababen a la vía pública, de día o de nit; y si se moríen a les seues cases, en la corrompina dels seus cóssos féen sentí als veíns que estaben morts; y entre éstos y los atres que per tot arreu se moríen, una aglomerassió. Ere sobre tot observada una costum per los veíns, moguts mes per la temó de que la corrupsió de los morts no los ofenguere que per l´amor que tingueren als finats. Ells, o sols o en ajuda de algúns portadós cuan ne podíen tíndre, traíen de les cases los cóssos de los morts y los ficaben dabán de les portes (aon, espessialmen pel matí, haguere pogut vore un sensenúmero de ells qui se haguere passejat per allí) y allí féen vindre los ataúds, y va ñabé mols als que per no ñabén los van ficá damún de consevol tauló. Tampoc va sé un sol ataúd lo que se va emportá juntes a dos o tres persones; ni va passá una vegada sol, sen hagueren pogut contá bastantes, que la dona y lo home, dos o tres germáns, o lo pare y lo fill, anigueren juns a la caixa. Y moltes vegades va passá que, anán dos móssens en una creu a per algú, se van ficá tres o cuatre ataúds, portats per portadós, detrás de ella; y aon los retós creíen tindre un mort per a sepultá, sen ajuntaben sis o vuit, o potsé mes. Tampoc eren éstos en llágrimes o llums o compañía honrats, la cosa habíe arribat a tan que igual se cuidabe de los homes que moríen com de les cabres; per lo que va apareixe manifestamen que alló que lo curs natural de les coses no habíe pogut en los seus minuts y raros mals mostrá als sabios que se debíe soportá en passiénsia, u fée la grandesa de los mals hasta en los simples, aprofitats y despreocupats. Per a la gran caterva de morts que a totes les iglesies, tots los díes y casi totes les hores, ere conduída, no ñabíe prou terra sagrada als fossás (y máxime volén doná a cadaú un puesto propi segóns la antiga costum), se féen per los sementeris de les iglesies, después de está tot ple, fósses grandíssimes a les que se ficaben per sentenás los que arribaben, y com se fiquen les mercansíes als barcos en capes apissonades, en poca terra se colgaben hasta que arribabe a ran de terra. Y per a no aná buscán per la siudat tots los detalls de les nostres passades miséries, dic que no tampoc sen va salvá lo campo dels voltáns. Dixán los burgos, que eren pareguts, per poblassió, a la siudat, per les aldees escampades per nell y los campos, los llauradós pobres y les seues famílies, sense meches ni ajuda de criats, per los carrés y per los collets y per les cases, de día o de nit, no com a homes sino com a bésties se moríen. Estos, dixades les costums com a les siudats, no se ocupaben de cap de les seues coses o faenes; y tots, com si esperaren a la mort, se esforsaben en tot lo seu talento no en ajudá als fruits de los animals y de la terra y de los seus passats traballs, sino en gastá tot los que teníen a má. Per lo que los bueys, los burros, les ovelles, les cabres, los gorrinos, los pollastres y hasta los mateixos gossos fiels al home, van sé expulsats de les cases y aventáts per los campos, aon les cullites estaben abandonades, sense sé ni arreplegades ni segades, y los animals campaben per aon los apetíe y se acampaben com podíen; y mols, com si foren rassionals, después de habé pasturat be durán lo día, per la nit sen entornaben fartets a les seues cases sense cap guía de pastó. ¿Qué mes pot dis, dixán lo campo y tornán a la siudat, tanta va sé la crueldat del sel, y potsé en part la de los homes, que entre la forsa de la pestífera enfermedat y per sé mols doléns mal servits o abandonats per la temó que teníen los sanos, a mes de sen mil criatures humanes, entre mars y juliol, se té per sert que dins de los muros de Florencia los va sé arrebatada la vida, que potsé abáns de la enfermedat no se hauríe estimat que ñaguere a dins tanta gen? ¡Oh qué grans palaus, cuántes cases tan majes, cuántes nobles morades plenes per dins de gen, de Siñós y de dames, se van quedá forres hasta de chiquets! ¡Oh cuáns memorables linajes, cuántes amplíssimes herénsies, cuántes famoses riqueses se van vore quedá sense hereu! ¡cuáns valerosos homes, cuántes hermoses dones, cuáns joves ben pitos als que Galeno, Hipócrates o Esculapio hagueren jusgat saníssims, van amorsá en los seus paréns, compañs y amics, y arribat lo tardet van sopá en los seus antepassats a l´atre món!
A mí mateix no m´agrade aná revolcánme entre tantes miséries; per lo que, dixán les que puc evitá, dic que, están la nostra siudat de habitáns casi forra, va passá, aixina com yo u vach sentí a una persona digna de fe, que a la venerable iglesia de Santa María la Nova, un dimats de matí, no ñabén casi cap atra persona, sentits los divinos ofissis en hábits de dol, com demanáben éixos tems, se van trobá sat dones joves, unides o per amistat o per vessindat o per sé familia, de les que cap habíe passat los vin añs ni ne teníen menos de devuit, discretes totes y de sang noble y hermoses de figura, adornades en robes, y honestes. Los seus noms diría yo com cal si una justa raó no me impediguere féu, no vull que per les coses contades de elles que vénen ara, y per lo escoltat, cap pugue avergoñís mes abán, están avui una mica mes restringides les leys del plaé que allacuanta, per les raóns abáns dites. Ni tampoc vull doná materia als envejosos (disposats a deshonrá tota vida loable), de disminuí de cap manera la honestidat de les valeroses dones en converses desconsiderades. Pero, sin embargo, per a que alló que cada una va di se pugue compéndre sense confusió, en noms conveniéns a la calidat de cada una, les nombraré: La primera, y la de mes edat, se dirá Pampínea, la segona Fiameta, Filomena la tersera, la cuarta Emilia, Laureta la quinta, la sexta Neifile, y la radera, la séptima, Elisa.

Estes mosses se van ajuntá a una de les parts de la iglesia com preparades a sentás en corro, y después de mols suspiros, dixán de resá padrenuestros, van escomensá a cavilá sobre la condissió de los tems moltes y variadas coses; y después de un rato, callán les demés, aixina va escomensá a parlá Pampínea:

- Vatres podéu, volgudes Siñores, tan com yo habé sentit moltes vegades que a dingú ofén qui honestamen fa ús del seu dret. Natural dret es de tots los que náixen ajudá a conservá y deféndre la seua propia vida tan com poden, y consedíume aixó, ya que alguna vegada ya ha passat que, per conservála, se hayguen matat homes sense cap culpa. Y si aixó consedixen les leys, que regulen lo bon viure de tots los mortals, honesto es que, sense oféndre a dingú, natros y consevol atre, faiguém aná los micháns que pugám per a la conservassió de la nostra vida. Sempre que me fico a considerá les nostres acsións de este matí y les ya passades y penso cuáns y quins són los nostres pensaméns, compreng, y vatres igual u podéu compéndre, que cada una de natros tingue temó per nella mateixa; y no me maravillo per naixó, me admiro de que passánmos a totes lo tindre sentimén de dona, no agarrém alguna compensasió de alló que en raó temém. Estém vivín aquí, al meu paréixe, com si vullguérem y tinguérem que sé testigues de cuans cóssos morts se porten a la sepultura, o escoltá si los flares de aquí dins (lo número de ells ya casi ha arribat a cero) cánten los seus ofissis a les hores que toque, o mostrá a consevol que aparégue, per los nostres hábits, la calidat y la cantidat de les nostres miséries. Y, si eixím de aquí, o veém cóssos morts o doléns portats per los carrés, o veém aquells a qui per los seus crímens o maleses la autoridat de les públiques leys ha condenat al exili, burlánse de elles perque van sentí que los seus ejecutós estaben morts o doléns, y en violénsia y fogosidat recórren la siudat, o als merdes y brossa de la nostra siudat sentí que los diuen faquines, y sentí cansonetes deshonestes que mos insulten. Y no sentím mes que «estos están morts», y «tals atres están morínse»; y si ñaguere qui puguere féu, per tot arreu sentiríem doloroses ploreres. Y si a les nostres cases torném, no sé si a vatres com a mí tos passe: yo, de familia numerosa, no vach trobá datra persona an ella mes que a la meua criada, me esglayo y séntigo que me se esturrufen los pels, y me pareix, aon sigue que vach o me quedo, vore la sombra de los que han mort, y no en les cares que solíen tindre, sino en un aspecte horrible, monstruós, no sé aón adquirit, y me espanto. Tan aquí com fora de aquí, y a casa, me trobo mal, y mes ara que me pareix que no ña cap persona que encara tingue pols al señ y puesto aon aná, com tením natros, dingú que se haygue quedat aquí mes que natres. Y hay sentit y vist moltes vegades que si algúns ne queden, aquells, sense fé cap distinsió entre les coses honestes y les que no u són, sol en que les ganes lay demánon, y sols o acompañats, de día o de nit, fan lo que milló sels oferix; y no sol les persones libres sino tamé les tancades als monasteris o convéns, convensudes de que los convé alló, trencades les leys de la obediénsia, se donen a delíssies carnáls, de esta manera pénsen salvás, y se han fet lujurioses, cachondes y depravades. Y si aixina es, com se veu, ¿qué fem aquí natros?, ¿qué esperám?, ¿qué ensomiám? ¿Per qué tením mes perea y som mes lentes per a la nostra salvassió que tots los demés siudadáns? ¿mos reputém de menos valor que tots los demés?, ¿o creém que la nostra vida está lligada en cadenes mes fortes al nostre cos que les de los atres? Estém equivocades, mos engañám, qué tontes som si u creém aixina. Tan com vullguém recordá cuáns y quins han sigut los joves y les dones vensuts y vensudes per esta cruel pestilénsia, tindrém una demostrassió claríssima. Y per naixó, no sé si tos pareixerá a vatres lo que a mí me pareix: yo penso que, aixina com mols u han fet abáns que natros y fan, ixquém de esta terra y anigám a les nostres viles del campo (totes ne tením) y allí tingám festa, alegría y plaé sense traspassá lo límit de lo raonable. Allí se sénten cantá los muixonets, se veuen verdejá los collets y los plans, y les finques plenes de blat, sivada y avena fan oles com lo mar y ñan moltes classes de ábres, y lo sel es mes cla y blau y ubert. Lo sel, per mol enfadat que estigue, no mos negue les seues belleses eternes, que mol mes majes són que los muros de la nostra siudat. Y es allí, ademés, lo aire mes fresquet y puro, y de les coses que són nessessáries a la vida ña allí mes abundánsia, y ñan menos de les que estorben: perque allí, encara que tamé se móriguen los llauradós com aquí los siudadáns, ofén menos, perque ñan menos cases y habitáns que a la siudat. Y aquí, per un atra part, si u vech be, no abandoném a dingú, abáns podém en verdat di que ham sigut abandonades: perque los nostres, o morínse o fugín de la mort, com si no siguérem seues mos han dixat en tanta pena. Cap reproche pot fes a seguí este consell, mentres que lo doló y lo disgust, y potsé la mort, podríen víndremos si no lo seguim. Y per naixó, si tos pareix, en les nostres criades y fénmos seguí de les coses oportunes, avui an este puesto y demá an aquell, la alegría y la festa que an estos tems se pugue crec que estará be que les disfrutém; y que mos estiguém allí hasta que veigam (si primé la mort no mos alcanse) quin final reserve lo sel an estes coses. Y enrecordéuton que no es res roín anámon honestamen cuan gran part de los atres deshonestamen se queden.
Habén escoltat a Pampínea les atres dones, no sol van alabá lo seu raonamén y consell sino que, en dessich de seguíl, habíen ya entre elles escomensat a considerá lo modo de féu, com si al eixecás de aon estaben assentades inmediatamen hagueren de ficás en camí. Pero Filomena, que ere discretíssima, va di:
- Siñores, per mol ben dit que haigue estat lo raonamén de Pampínea, no ham de córre a féu aixina com pareix que voléu. Tos recordo que som totes dones y no ña cap tan chiqueta com per a no sabé cóm se gobernen les dones juntes sense la providénsia de cap home. Som caprichoses, abalotadores y abalotades, desconfiades, temoriques y apocades, coses per les que mol dudo que, si no agarrém un atra guía mes que la nostra, se desfará esta compañía mol pronte y en menos honor per a natros del que siríe menesté: y per naixó bo es péndre providénsies abáns de escomensá.
Va di entonses Elisa:
- En verdat los homes són lo cap de la dona y sense la seua direcsió poques vegades arribe alguna de les nostres obres a un fin loable: pero ¿cóm podém trobá estos homes? Totes sabém que de los nostres están la mayoría morts, y los atres que viuen s´han quedat un aquí y un atre allá, sense que sapigám aón, fugín de alló de lo que natros tamé volém fugí, y lo admití a extrañs no siríe convenién; per lo que, si volém córre detrás de la salut, mos convé trobá lo modo de organisámos de tal manera que allí aon volém trobá gust y repós no trobém disgust y escándol. Mentres les dones estaben en estos raonaméns, entren a la iglesia tres joves, que no u eren tan per a que no tinguere lo menos vintising añs lo mes jove: ni la calidat y perversidat de los tems, ni la pérdua de amics y de paréns, ni la temó habíe pogut extinguí l´amor en ells, ni siquiera arrefredál. A un li díen PánfiloFilostrato lo segón y lo radé Dioneo, tots amables y cortesos; y estaen buscán a les seues dames, que estaben entre les sat nomenades, y les atres eren paréns de algún de ells. Pero primé van arribá ells als ulls de éstes que éstes van sé vistes per nells; per lo que Pampínea, entonses, sonrién va escomensá:

- La fortuna mos es favorable y mos ha ficat dabán an estos joves valerosos que mos farán en gust de guíes y criats.
Neifile, entonses, que se habíe ficat tota roija de vergoña perque ere una de les amades per los joves, va di:
- Pampínea, per Déu, mira lo que dius. Reconeixco que només coses bones poden dis de consevol de ells, y crec que poden oferí bona y honesta compañía no sol a natros sino a datres mol mes hermoses y estimades del que natros som; pero com es cosa manifesta que están enamorats de algunes de les que aquí están, ting temó de que mos seguixquen difamassións y reproches, sense tindre cap culpa ni natros ni ells, si mols emportém en natros.
Va di entonses Filomena:
- Ixo rai; allá aon yo honestamen viga y no me rossego la consiénsia, que parlo qui vullgue en contra: Déu y la verdat agarrarán per mí les armes. Pos, si estigueren disposats a vindre podríem di en verdat, com Pampínea va di, que la fortuna mos es favorable.

Les demés, sentín an estes parlá aixina, de acuerdo van di totes que foren cridats y sels diguere la seua intensió; y los rogaren que vullgueren tíndreles per compañía al viache. Per lo que, sense mes paraules, ficánse de peu Pampínea, que per consanguinidat ere parenta de un de ells, se va atansá cap an ells, que estaben parats com estaquirots miránles y, saludánlos en alegre gesto, los va fé manifesta la seua intensió y los va rogá en nom de totes que en puro y fraternal ánimo vullgueren tíndreles com a compañía. Los joves van creure primé que los fee la burla, pero después van vore que la dama parlabe en serio y van declará alegremen que estaben preparats, y sense mes tardansa, van doná órdens del que s´habíe de fé per a prepará la partida. Y ordenadamen fen prepará totes les coses oportunes y enviades aon ells volíen aná, en son demá de matí, aixó es, en dimecres, al clarejá lo día, les dones en algunes de les seues criades y los tres joves en tres dels seus criats, eixín de la siudat, se van ficá en camí, y no mes de dos milles se habíen alluñat de ella cuan van arribá al puesto primé dessidit. Estabe tal puesto a lo alt de una montañeta, per tot arreu una mica separat dels camíns, ñabíen diferéns arbustos, abrets, ábres y plantes, tots y totes verts y verdes, frondosos y frondoses y agradables de mirá; a la punta del puch ñabíe una masada en un gran y hermós pati al mich, y en galeríes y en sales y en alcobes totes elles bellíssimes y adornades en alegres pintures dignes de sé mirades, en pradets al voltán y en jardíns maravillosos y en pous de aigua fresquíssima y en bodegues plenes de pressiats vins: coses mes apropiades per als bons bebedós que per a les sobries pero no abstémies y honrades dones. La masada, ben agranada y en les alcobes y los llits fets, y plena de cuantes flos se podíen trobá a la estassió, y alfombrada en rames de jungs escampadetes, va ressibí la compañía que arribabe. Y al reunís per primera vegada, va di Dioneo, que mes que cap atre jove ere agradable y ple de ingenio:

- Siñores, la vostra discressió mes que la nostra previssió mos ha guiát aquí; yo no sé qué es lo que intentéu fé als vostres pensaméns: los meus los hay dixát yo a dins de les portes de la siudat cuan en vatres hay eixit de ella, y per naixó o vatres tos disposéu a entretíndretos y a riure y a cantá en mí (tan, dic, com convé a la vostra dignidat) o me donéu llissensia per a que a per los meus pensamens men entorna y me queda an aquella siudat desolada.
A lo que Pampínea, com si s´haguere desfet de tots los seus pensamens, va contestá alegre:
- Dioneo, mol be parles: ham de viure en alegría, pos les tristeses mos han fet fugí. Pero com les coses que no tenen orden no poden durá mol tems, yo que vach sé la inissiadora de los contactes per los que se ha format esta bona compañía, pensán en la continuassió de la nostra alegría, estimo que es de nessessidat triá entre natros an algún com a prinsipal a qui honrém y faigám cas com a superió, pero que tots los seus pensaméns se dirigíxquen a fémos viure alegremen. Y per a que tots próbon lo pes de les preocupassións jun en lo plaé de la autoridat, dic que a cadaú per un día se li dono lo pes y en ell lo honor, y quí sirá lo primé de natros se faigue per elecsió de tots. Los que continuarán, al arrimás la nit, sirán aquell o aquella que vullgue lo Siñó o Siñora del día, y los Siñós, segóns lo seu arbitri, durán lo día del seu señorío, ordenarán lo modo en que ham de viure. 

Estes paraules van agradá y a una veu la van triá com a Reina del primé día, y Filomena, corrén mol depressa cap a un lloré, perque moltes vegades habíe sentit parlá de cuán honor donáe a qui ere en lloré coronat, agarrán algunes rames, va fé una guirnalda o corona ben arreglada y lay va ficá damún de la coroneta. Va sé alló, mentres va durá aquella compañía, manifest signo a tots los demés del Real Señorío y privilegio. Pampínea, feta Reina, va maná que tots callaren, y habén fet ya cridá allí als criats de los tres joves y a les seues criades; y callán tots, va di:

- Per a doná lo primé ejemplo a tots vatros, per a que la nostra compañía en orden y en plaé y sense cap deshonor vixque y duro tan com pugám, nombro primé a Pármeno, criat de Dioneo, lo meu senescal, y an ell encomano lo cuidado y la solissitut per a tota la nostra familia y lo que perteneix al servissi de la sala. Sirisco, criat de Pánfilo, vull que sigue administradó y tessorero y que seguixque les órdens de Pármeno. Tíndaro, al servissi de Filostrato y de los atres dos, que se ocupo de les seues alcobes cuan los atres, ocupats en los seus ofissis, no puguen ocupás. Misia, la meua criada, y Licisca, de Filomena, estarán seguit a la cuina y prepararán les viandes que digue Pármeno. Quimera, de Laureta, y Estratilia, de Fiameta, volém que estiguen pendentes del gobern de les alcobes de les dames y de la llimpiesa de los puestos aon estiguém. Y a tots en general, volém y los ordenám que se guardon, aon sigue que vaiguen, de consevol puesto del que tornon, consevol cosa que séntiguen o veiguen, y de portá de fora cap notíssia que no sigue alegre. -

Y donades estes órdens, eixecánse de peu, va di:
Aquí ñan jardíns, aquí ñan prats, aquí ñan atres puestos mol bons, per los que vaigue cadaú al seu gust a esparsís; y al sentí lo toque de tersia, tots estiguen aquí per a minjá a la fresca.
Despedida, pos, per la ressién Reina, la alegre compañía, los joves y les belles dones, parlán de coses agradables, en pas lento, sen van aná per un jardí fénse hermoses guirnaldes de flos y fulles y cantán amorosamen. Y después de habé passat aixina lo rato que los habíe sigut consedit per la Reina, tornán a la masada, van vore que Pármeno habíe escomensat lo seu ofissi, per lo que, al entrá a una sala de la planta baixa, allí van vore les taules parades en mantels blanquíssims y en tasses que pareixíen de plata, y totes les coses cubertes de flos y de rames de ginesta; per lo que, rentánse tot les máns, com li va apetí a la Reina, segóns lo juissi de Pármeno, tots van aná a assentás. Les viandes delicadamen fetes van arribá y van sé escansiats vins finíssims, y en silénsio los tres criats van serví les taules. Alegrats tots per estes coses, que eren hermoses y ordenades, en plassenté ingenio y en festa van minjá; y eixecades les taules, com totes les dames sabíen ballá los danzes de carola, y tamé los joves, y part de ells tocá y cantá mol be, va maná la Reina que vinguéren los instruméns: y per orden seua, Dioneo va agarrá un laúd y Fiameta una viola, y van escomensá a tocá una dansa suave. Per lo que la Reina, en les atres dames, agarránse de la má en corro en los joves, com si fore una sardana o un ball sardo, en pas lento, enviáts a minjá los criats o sirviéns, van escomensá una carola: y cuan la van acabá, van cantá cansóns amables y alegres. Y aixina van passá tan tems com a la Reina li va pareixe, antes de maná que sen teníen que aná a dormí; donán a tots llisénsia, los tres joves a les seus alcobes, separades de les de les mosses, sen van aná. En los llits ben fets y tot ple de flos com la sala se van trobá. Igualmén les seues les dames, per lo que, despullánse, se van gitá a dormí.
No fée mol que habíe sonat nona cuan la Reina, eixecánse, va fé eixecás a tots los demés, afirmán que ere roín dormí massa de día. Van amorsá be y van passá lo rato, y después sen van aná a un prat aon la herba ere verda y alta y lo sol no podíe entrá ni per cap regata; y allí, aon se sentíe un suave airet, tots se van assentá en corro sobre la verda herba tal com la Reina va volé. Y ella los va di:
- Com veéu, lo sol está alt y la caló ya aprete, y res se sen mes que les chicharres als olivés o les oliveres, per lo que aná ara a consevol puesto siríe sense duda tontería. Aquí estem be y fresquets, y ñan, com veéu, tableros y pésses de ajedrez, y cadaú pot, segóns lo que al seu ánimo li dono mes plaé, chalá. Pero si tos vinguere en gana, podríem contámos cuentos y aixina passaríem esta calenta part del día. Cuan haigáu acabat tots de contá una história cadaú, lo sol ya haurá baixat y haurá menguat la caló, y podríem aná a entretíndemos aon mes gust mos dono; y per naixó, si aixó que hay dit tos agrade (ya que estic disposada a seguí lo vostre gust), fému; y si no tos apetiguere, que faigue cadaú lo que mes li agrado hasta la hora de véspres. Les dones y tots los homes van alabá lo novelá.

- Entonses - va di la Reina - , si tos apetix, an esta primera jornada vull que cadaú parlo del que mes li chauche.
Y girada cap a Pánfilo, que estabe assentat a la seua dreta, amablemen li va di que en una de les seues históries escomensare; y Pánfilo, sentit lo mandato, rápidamen, y sén escoltat per tots, va escomensá aixina:

primera-jornada-novela-primera


Lo Decamerón en chapurriau