Mostrando las entradas para la consulta hacerlo ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta hacerlo ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 15 de abril de 2024

La Campana de Gracia, Barcelona, 16 Desembre de 1922


Any LIV. - Batallada 2791
Barcelona 16 Desembre de 1922

La Campana de Gracia

donará al menos una batallada cada senmana

La Campana de Gracia



__

Antoni López, editor

(Antiga casa I. López Bernagosi)

AQUEST NÚMERO 10 CÉNTIMS PER TOT ESPANYA.

NÚMEROS ATRASSATS: DOBLE PREU.

REDACCIÓ I ADMINISTRACIÓ: Llibreria EspanyolaRambla del Mig, núm 20, botiga

Català és qui vol ser-ho, jo sóc filla de colons però sóc catalana, no espanyola, i republicana

TELÈFON A. 4115. - BARCELONA.

Preus de subscripció

Fora de Barcelona cada trimestre: ESPANYA, pessetes 1,50. - ESTRANGER, 2,50.

Ab gran ditxa nostra haveu de regnar en los cors de Espanya

L'ESPASA DE DAMOCLES.

(N. E. “Responsabilitats”

Expedient Picasso.

En García Prieto. - Aquesta eina em dóna calfredfins la somnio a la nit.)

“Responsabilitats”  Expedient Picasso.  En García Prieto. - Aquesta eina em dóna calfred, fins la somnio a la nit.


(N. E. Página 2.)

La farsa de Madrid.

Les darreres escenes de la comèdia que està representant-se a la capital espanyola sota el títol de “Les Responsabilitats”, han fet algun efecte sobre el públic, especialment el dels pisos alts. Però l' espectador serè ha de reconèixer que aquesta obra, a despit d' haver estat molt assajada i d' haver-se pintat expressament algunes decoracions, acabaran xiulant d'una manera desesperada.

En obres d'aquesta mena, l'única cosa interessant és el desenllaç. I tot indica que el desenllaç de “Les Responsabilitats” serà d'una buidor intolerable. Acabarà, segurament, amb l'evaporació pràctica de les acusacions i amb la impunitat dels culpables. Per a arribar a aquest resultat estan d'acord els homes del règim i fins alguns que no són oficialment del règim. Fins sospitem que el terrible senyor Prieto, que pujant dalt d'un pupitre del Congrés va dir aquelles paraules contra la Fatalitat, ha acceptat el paper de fiscal en el repartiment de l'obra, sabent ja per endavant que tots els crits s'esbravarien i que devegades els que més criden són els que menys fan.

Ha caigut un Govern i n'ha pujat un altreHi ha certa gent que's creu que amb això ja n'hi ha prouEs veu d'una hora lluny que els lliberals tenen tan poques ganes, com els conservadors, d'exigir de debó les responsabilitats. Darrera d'aquesta paraula d'actualitat hi ha totes les ambicions, totes les travetes i totes les misèries de la política espanyola. L'actitud més noble i més digna és la que aquesta vegada ha adoptat Catalunya, quieta i silenciosa davant la bellugadissa i els crits efímers que a Espanya s'han produït. En aquesta gran farsaCatalunya no hi vol tenir cap paper. Ella prepara una altra obra de més força per a salvar el seu ideal i els seus interessos enmig de l'enfonsament vergonyós de l'empostissat espanyol.

Prat de la Riba

La violéncia.

Hi han hagut noves temptatives de violència i nous atemptats, i els conservadors s'han apressat a dir: Ja ho dèiem nosaltres. Nosaltres, lliberals, hem respost: Doncs s'ha d'estrangular aquest retorn a la violència personal i estèril.

No creiem en el retorn de les passades violències, perquè fou trencat l'ambient de violència. Els nostres obrers no reaccionaren contra les insistents agressions que feien víctimes als patrons. No s'aprovava, però no's condemnava. Eren patrons els que queien, i què tenien ells que veure amb els patrons? Arribada la repressió, foren obrers els caiguts, sindicalistes notoris o perillosos i, aleshores, els patrons i els acomodatius, respongueren: Què tenim nosaltres que veure amb els sindicalistes? Tots, obrers i patrons, no pensaven que tots hi tenien que veure amb aquelles transgressions de les normes jurídiques i humanes, perquè a l'acció succeiria la reacció, i an aquesta l'acció altra volta, sense que cap ideal, ni el de l'ordre, ni el de la justícia, obtingués cap guany.

Però, al retornar a la vida pública i legal els sindicats, declararen la seva decisió d'esmenar vells errors. Els patrons i els conservadors, al seu torn, comprovaren que les reaccions més implacables no solucionen res. Es la frase d'En Delescluze, al caure en les barricades de la Comunne: “Mateu-nos a tots perquè sinó, tornarem a recomençar”. Ne mataren vint mil. Ne deportaren i exiliaren altres vint mil. Als pocs anys, el poble tornava a anar al mur dels federats, a glorificar an els fusellats. Però lo que no aconseguí el Gallifet, lo que no lograren els tribunals militars de Versalles, ho lograren els doctrinaris de l'ordre democràtic i els teoritzadors de la tradició. El comunisme no ha arrelat a França, però la república burgesa pot mostrar les mans netes de sang.

La lliçó d'aquests dos darrers anys pot ésser doble lliçó per als manuals i per als possessors, perquè per a tots dos ha estat estèril la violència. Hem de suposar que els que pretenen tornar a la tragèdia són voluntats escaduceres, però així i tot, les organitzacions obreres, totes les organitzacions deuen eliminar-les, com deuen tots sostenir l'actual ambient de serenitat.

No deuen retornar aquells dies horribles, se sang quotidiana. Tots hem sofert massa per no aixecar-nos, amb unanimitat ciutadana, imposant el respecte a la vida i a la llibertat d'associació. Tots hem de cridar que la vulneració d'aquest respecte, pot conduir-nos a una nova vulneració de totes les lleis. No's dilucida una preponderància obrera. Es la mateixa llibertat la que està en plet.

PARADOX.

¿Deben los obreros intervenir en la política?

Tal es el problema que se ha planteado y debatido en el diario El Diluvio de días pasados.

Las circunstancias de haber estado ausente de Barcelona casi todo este tiempo, el que se ha empleado en debatir el problema, me ha impedido seguir, como hubiera sido mi deseo, las incidencias de la discusión, lo que me daría margen a que ahora pudiera terciar en ella, rebatiendo o ratificando el criterio sustentado por los camaradas y amigos que han terciado y expuesto lo que pensaban en tan interesante cuestión.

Pero si no podemos opinar ni discutir acerca de lo manifestado por los camaradas que han intervenido, podremos, al menos, exponer nuestra modesta opinión, por lo que ella valga y por lo que pueda esclarecer el asunto que se debate.

Creemos que el problema ha sido mal planteado, es decir, enfocado torcidamente.

¿Deben los obreros intervenir en la política? Pueden hacerlo, si quieren; si tal es su voluntad, aunque personalmente creamos que no, por lo infecunda que resultaría su actuación.

¿Debe la Confederación Nacional del Trabajo y correlativamente todas las organizaciones que la integran intervenir en la lucha política? De ningún modo. Ni la Confederación, ni los organismos que la integran pueden ni deben intervenir en la política. ¿Por qué?

Por muchísimas razones, por variadísimas razones; pero la que más interesa, la razón que emerge y se destaca sobre todas las demás es la de que, desde el momento que la Confederación interviniera en las luchas políticas, perdería una de sus más preciadas características, a más de contribuir a su propia desorganización, a quebrantar sus fuerzas, a dividirlas. No escapa a la consideración de todos, que las organizaciones de la Confederación están integradas por elementos heterogéneos, muchos de ellos militantes en partidos políticos que actúan en la vida política. Resultaría, pues, que en el momento en que la Confederación interviniera en la lucha política, estos obreros se desintegrarían de ella para ayudar al partido de que forman parte, ya que la Confederación al pedirles que votaran por los candidatos de la organización, los pondría en la disyuntiva de ponerse enfrente del partido político que integran, y al que es seguro no abandonarían desoyendo, en cambio, las peticiones que la organización obrera les dirigiese, de lo que resultaría un dualismo peligroso para la acción común de las clases trabajadoras frente a la explotación de que se les hace víctimas.

Esto y el que consideremos infecunda la acción parlamentaria de los trabajadores, es lo que nos lleva a considerar también perniciosa la intervención de las organizaciones de los trabajadores en la política.

Ahora bien; el que los trabajadores como tales, como ciudadanos y como individuos intervengan en la lucha política, lo repetimos, nos parece obra infecunda, estéril, sin resultados prácticos ni positivos, pero son libres de intervenir o no intervenir.

Más que otra cosa es cuestión de educación, de confianza y de convicción; y como nosotros la convicción y la confianza en la lucha la hemos perdido, y como la educación social recibida es otra, y la historia y los hechos están en concordancia con esa educación, es por lo que no aceptamos la intervención de las organizaciones sindicales en la lucha política.

A. PESTAÑA.


L' A B C parla molt bé.

Ben segur que l'autor de l'article que diumenge passat publicà el diari de més circulació a Espanya, A B C, es creia que les seves afirmacions cantelludes i punxagudes causarien a Catalunya un efecte terrible. L'òrgan del senyor Luca de Tena amenaçava els catalans amb treure'ls la protecció dels Aranzels espanyols. “Voleu la llibertat de Catalunya? venia a dir l'al·ludit article, doncs l'haureu de pendre tota i la vostra independència implicarà l'existència de Duanes a la futura frontera catalano-espanyola; i així perdrà l'indústria del vostre país el gran mercat d'Espanya”.

Davant d'aquesta amenaça, A B C devia suposar que els catalans, posats a triar entre la llibertat i l'Aranzel, es decantarien per aquest i que am grans plors i de genolls en terra demanarien al senyor Luca de Tena, per l'amor de Déu, que no els expulsi d'Espanya, que no els tregui la protecció aranzelària que els concedeix l'Estat espanyol. Això representa l'adaptació castellana de la famosa frase dels vells catalanisteso tot o res. Si els catalans volen llibertat, no han d'aturar-se a l'autonomia. Han de arribar fins a l'independència. Si no accepten el Govern d'Espanya i dels espanyols, tampoc han d'acceptar el (els) seus diners.

Heu's aquí, doncs, que l'A B C ens amenaça amb expulsar Catalunya de l'Estat espanyol. Diu que els explotem, que els deshonrem, que els xuclem la sang i els robem els diners. I, és clar, si damunt d'això encara demanem l'autonomia, els castellans troben que fan un pèssim negoci. Més val que ens separem, sense anar a una guerra civil, i que cadascú s'apanyi a casa seva.

Nosaltres trobem que l'A B C quan parla així, parla molt bé. Llàstima que no parlin de la mateixa manera tots els polítics i en general tots els castellans. Si el diari del senyor Luca de Tena ha cregut que amb la seva tesi ens esporuguia, s'ha equivocat de mig a mig. Una vegada més queda comprovat que la gent de Madrid desconeix l'estat d'ànim del poble català. Avui l'amenaça de l'A B C fa a Catalunya, fins a gran part dels elements econòmics catalans, el mateix efecte que si els amenacesin amb adjudicar-los la grossa de Nadal. Ells s'ho han cregut de debó que ens protegeixen i ens mantenen. Doncs poden tenir per cert que si el dilema de A B C se'l fessin seu oficialment els castellans, tindria a Catalunya un èxit immediat i esplèndid. Si renunciessin a oposar-se per la força, com anúncia el diari madrileny, a la llibertat de Catalunya, els estimaríem més que mai, els diríem germans i els convidaríem de bon cor a les festes solemnials que organitzaríem per a celebrar la proclamació de la República catalana.

FULMEN.

Possibilitats.

En Sánchez Anido (governador civil), desembarca a la família.


En Sánchez Anido (governador civil), desembarca a la família.

El Pelele d'En Romanones.

El Pelele d'En Romanones.


La pilota tràgica.

Té unes entranyes tan dures la política, que ni als pobres deu mil fills de mare morts al Marroc deixa reposar en pau. Després d'haver-los tret per força de ses llars i d'haver-los abandonat a l'Africa per a fer-los víctimes del salvatgisme dels moros, ara se'ls passen dels uns als altres a puntades de peu, com una pilota de futbol, fent-los servir per a les escandaloses i repugnants combinacions que la política ampra per a enganyar al poble.
Pobres deu mil morts! Els xerraires els invoquen a les Corts per a fer lluir la seva oratòria i llencen els seus òssos al cap dels contraris com un macàbric argument; en les manifestacions s'enlairen com una bandera tràgica les despulles d'aquells innocents; els diaris els fan servir com a llampants cartells de ses campanyes partidistes. Aquells pobres minyons, víctimes de les torpeses espanyoles, ni en la mort troben la pau pietosa de que són mereixedors.
Han servit de catapulta per a enderrocar als conservadors; han sigut l'escambell que han utilitzat els lliberals per a enfilar-se al poder. Tothom els utilitza per a les seves conveniències, però ningú sent per ells una gota de pietat en son cor. Si als pobres soldats no els ploressin les seves mares no caldria que esperessin una llàgrima en ses tombes, perquè la Espanya dels polítics no té entranyes.
I no és arribada encara l'hora de que reposin en pau els deu mil morts. Ara vindran les eleccions i tothom farà plataforma electoral de ses ossamentes. Tots els pescadors d'actes voldran venjar la desfeta de Mont-Arruit. Tots prometran exigir formalment, fermament, enèrgicament les més estretes responsabilitats als causants indirectes i directes de l'enfonsament d'Annual. I al parlar de la nostra desgraciada acció a l'Africa, i dels desfalcs de Larraix, i de l'imprevisió dels uns i la covardia dels altres, sortiran els deu mil morts passejats impiament en totes les xerrameques electorals de tots els districtes d'Espanya.
Pau a les víctimes i càstic als botxins. Això caldria i això no hi haurà. Després d'utilitzar la pilota tràgica en aquest repugnant futbol polític, tot restarà en la major impunitat. Llops amb llops no's mosseguen. No hi ha cap home polític que pugui tirar la primera pedra contra els culpables. El poble és l'únic que, amb raó i dret, podria i deuria portar a la forca a tots plegats, però a Espanya no hi ha poble. Les terres espanyoles són habitades per remats de xais.
JEPH DE JESPUS.


- Ha pujat la Conjunció?...
I què és la Conjunció, pare?
que temps fa que dejunaven
i s'havien avingut
per veure si conjuntant-se
podien entrâ al rebost,
cosa que, sols, no lograven.
- I a l'últim ho han conseguit?
- L'altre dia.
- I que hi fan ara
allà dins els conjuntats?
- Què et dirè?... El que fan les rates
quan es fiquen en un lloc
----
Trobo que En Garcia Prieto
ha tingut molt mala mà.
Portà En Pedregal a Hisenda!...
Quin erro més garrafal!
que figuren en el camp
conjuncionista, aquest era
potsé el menos indicat.
Fins avui el nostre dèficit
es podia trampejar,
però ara?... Es clar que l'Hisenda

Lo carro vuit (buit, forro)
---
L'Alvarez ha quedat fora
del Govern. Per quina causa? 
Perquè pugui, en les Corts noves
que en breu deuran convocar-se,
ocupar la presidència
del Congrés. Ai, pobret Alvarez!
La perspectiva és bonica,
però, el temps té unes jugades
tan perverses... I si el carro
de la Conjunció s'encalla?
I si d'aquí a les Corts noves
passa alguna cosa estranya?
I si ens sorprèn un diluvi
i tot això se'n va al diable?...
___
Prenent el tren que els du a casa,
els diputats van pensant:
- El taller tanca les portes,
hem quedat sense treball.
Aquest lock-out que comença,
durarà poc? Serà llarg?
Veurem!... Sort que, de tots modos,
---
Compteu: l'Alba, l'Alhucemas,
En Romanones... Pot ser
que en tres caps tan disconformes
visquin units gaire temps?
O, dit en termes avícols:
Un pagès intel·ligent
posaria a casa seva
---
- Perquè, si hem de fer Corts noves,
no es convoquen tot seguit? -
preguntava a un home pràctic
un que peca de senzill.
- Tan depressa, és impossible.
No veu que el Govern, a f. (fins)
de que tot es faci amb ordre,
primê ha d'arreglâ els tupins?
C. GUMÁ.
Batallades de tot arreu.

EL COMITE.

Comitè Revolucionari d'Atenes

Això dels comitès està de moda. Fins a Grècia en van anomenar un. Es clar que a Grècia tenen el perfectíssim dret d'anomenar tants comitès com vulguin, com qualsevol altre poble, mentre no s'hi oposi Anglaterra.
Abans d'esdevindre la tragèdia greca, lo dels comitès semblava reservat a Rússia. La Rússia roja era la terra dels comitès, dels comissaris i dels afusellaments, perquè es coneix que allí on hi ha comitès i comissaris, mentre no siguin d'Exposició, hi han escarments.
Com una mena d'estrella amb cua, d'aquelles que encara avui deixen corpresos a molts, pel món han passat les enèrgiques decisions del Comitè Revolucionari d'Atenes.
A nosaltres, sobretot, tant ens sorprengué, que ens creiem veure els trets grecs dirigits a casa nostra i venir-hi tan justos com a la mateixa Grècia.
Una altra de les sorpreses va ésser l'actitud d'Anglaterra. Es a dir, tant com sorpresa no, direm mal efecte. Només va ésser un moment per això. Després vàrem reflexionar i el trobàrem escaient. Així ha donat ocasió perquè un senzill Comité Revolucionari es posés enfront de la mestressa del mar. I que consti que ha vençut el Comitè.
I és que quan es té raó, no hi valen forces, ni potències. Lo millor és pendre exemple i tindre'l present per quan arribi el cas.


ELS ACUSATS.

Primer de tot, un pietós record per aquells homes que una sotmissió exagerada a la reialesa els ha fet víctimes de les ires populars.
La sort d'aquests homes, que no fa gaire tenien a les seves mans els destins del poble hel·lènic, és trágica. Són culpables del crim més atrós que's pugui cometre, el de portar al desastre an el poble que els hi ha sigut confiat. Però la seva culpa és, en bona veritat, més aparent que altra cosa. Volem dir que existeix l'inductor. I l'inductor, la testa coronada, rublerta d'or per fora i plena de serps verinoses per dins, no ha sigut castigat com es mereixia.
Encara potser trobaríem un altre apel·latiu pels ministres executats a Atenes. Els governants grecs es trobaren davant d'un exèrcit perfectament disciplinat de faisó que malgrat la derrota soferta sigui causada per les més gran (grans) impremeditacions sempre hi haurà el fet d'haver sigut vençuts per un exèrcit. Ben al revés d'aquí, que un exèrcit que si no està degudament disciplinat i organitzat s'hi esmercen milions perquè ho estigui, és vençut, derrocat i desfet per una colla d'homes que fins després de la victòria no pensaren en organitzar-se, cosa que del tot encara segurament no han fet perquè no havem tingut el desastre definitiu.
Dissortats governants grecs. Tot el vostre pecat consisteix en haver nascut a Grècia. Quan es vol ésser gos d'una monarquialacai d'un rei, es naix a qualsevol altre poble i no a Grècia.
Què més voldríem sinó que els culpables de- (del) desastre d'Annual els poguessim portar a Atenes.

EL METROPOLITÁ.

Dissabte passat a la Societat Anònima Gran Metropolità de Barcelona, convidà a les autoritats barcelonines, diversos enginyers, entitats i premsa a visitar les obres realitzades del Metropolità.
A les quatre de la tarda els convidats es reuniren al pou núm. 10 a la Plaça d'En Trilla.
Tots baixaren al pou susdit, lloc on començava la visita, per mitjà de l'ascensor que utilitzen els obrers.
D'allí es dirigiren cap a la Plaça dels Josepets que és on acaba el primer traçat del Metropolità. Les obres estan tan avançades que solament hi manquen 42 metres per a arribar a aquella estació.
Cap a l'altre costat, en direcció al mar, la volta ja està ben acabada fins al pou núm. 9 de la Rambla del Prat. L'estació d'aquest lloc ja està gairebé llesta, faltant només construir els molls.
A la Rambla del Prat tothom sortí de la foradada per a dirigir-se en autos al pou de l'entrada del carrer de Salmeron. A aquest tros la foradada i la volta ja estan acabades, de tal manera que aviat ja es començarà a col·locar les línies.
En arribar a l'encreuament del Passeig de Gràcia, amb el carrer d'Aragó, lloc on es troba el Metropolità amb el tren de M. S. A. els invitats hagueren de sortir altra vegada, ja que l'encreuament de les dues línies està encara en construcció.
Els invitats sortiren altra vegada de les obres, per a baixar-hi pel pou del carrer de Diputació i seguir fins a la Plaça de Catalunya, davant de la Rambla de Canaletes.
Des del pou del carrer de la Diputació es veu ja ben acabada la foradada que va fins al carrer d'Aragó. En aquest tros hi haurà un pas subterrani que comunicarà amb el Baixador del Passeig de Gràcia, permetent que els viatgers de la Companyia M. S. A. puguin continuar el seu camí amb rapidesa fins el Pla de la Boqueria o bé al port.
A la Plaça de Catalunya, al costat de la Ronda de Sant Pere, hi ha la bifurcació de les línies I i II.
L'estació de la Plaça de Catalunya, final de les obres realitzades, té tota la magnificència de les estacions de les grans urbs modernes. Els molls que ja estan completament acabats, tenen una amplada de quatre metres.
Aquesta estació, a més de les comoditats que tenen les altres, és a dir, vestíbuls, llocs de venda de llibres i periòdics i el bar, tindrà un pas subterrani que conduirà amb els Ferrocarrils de Catalunya i un altre que portarà al carrer de Rivadeneyra, per a posar al viatger més segur del trànsit.
A aquesta estació s'hi veu el començament de les obres que es realitzaran a les Rambles.
La construcció d'aquesta secció seguramen s'acabarà a finits del proper any.
La línia que visitàrem es dirà “Línia número I”, la qual enllaça al carrer d'Aragó amb la 2, que es dirigirà al port per la Plaça d'Urquinaona i Via Laietana. De la línia núm. 2 ja està construït el tros que anys enrera feu l'Ajuntament, el qual ha estat comprat per la Companyia del Gran Metropolità de Barcelona, i aviat es començaran les obres de la foradada del carrer de Bilbao i de la Ronda de Sant Pere.
La línia núm. I tindrà una llargada de 3.400 metres, amb les sis següents estacions: Josepets, La Fontana, Diagonal, Aragó, Plaça de Catalunya i Pla de la Boqueria. La línia núm. 2 tindrà 4.200 metres, i demés de les quatre estacions de la número I tindrà les de la Plaça d'Urquinaona, Jaume I i Portal de Mar.
Els tècnics que ens acompanyaren ens asseguraren que els trens serien ràpids, còmodes i segurs i les tarifes econòmiques.
L'esforç realitzat per la Companyia portant a cap les obres en tan poc temps, posat que's començaren a l'agost de 1921 i sembla que abans d'un any estaran acabades, mereix un just elogi de tota la ciutat. Tots els invitats quedaren agradablement impressionats de l'excel·lent construcció de les obres, planyent-se que els ciutadans ignorin la tasca realitzada.
El Metropolità resoldrà el problema de la circulació a la nostra ciutat.

La estela de la crisi.
Aquesta ens costa 22.500 pessetes a l'any.

Un que's retira de la política.

Entre els comentaris que ha inspirat la decisió del senyor Sala, de Terrassa, de retirar-se de la política, ens ha semblat molt just, molt fi i molt irònic - amb aquella ironia graciosa que diu tantes coses – el que ha escrit el penetrant Carles Soldevila en el nostre estimat confrare La Publicitat i que amb gust reproduim aquí:

Al voltant del determini d'En Sala.

Ho he sospitat sempre. L'Alfons Sala, de Terrassa, en el fons del fons, és un sentimental. Per sentimentalisme va abandonar fa anys la Direcció General de Comerç que li havia ofert el comte de Romanones. Per sentimentalisme va convertir-se, sense a quant va ni a quant costa, en cap visible de la Unión Monárquica Nacional. I ara, per sentimentalisme, renuncia a l'acta i diu que se'n va a casa ple d'un fàstic sagrat.
Em direu: I com és que aquest senyor ha esperat tant de temps a fastiguejar-se? No tenia al seu voltant, entre els seus correligionaris, suficients exemples de irresponsabilitat descoratjadora?
Es possible. Però jo crec que el senyor Sala, en la política, ha fet un paper semblant al que solen fer els marits enganyats. Tothom sabia que la Unión Monárquica Nacional feia mans i mànegues en diversos ordres i era terriblement infidel a la bonhomia del patriarca de Terrassa. Però ell, el patriarca, no en tenia esment.
Em direu: El sentimentalisme d'En Sala és sospitós. Ha sentit el que vos anomeneu un fàstic sagrat en el moment precís que el Govern acabava de convocar, contra el seu voler, eleccions municipals a Castellbisbal; en el moment precís que el Govern acaba ne negar-se a nomenar-lo senador vitalici per a posar-lo per damunt de les fluctuacions del sufragi...
Aleshores, amics meus, jo us respondré que tot sovint és una petita cosa, una minúcia gairebé ridícula, la que pot determinar els rampells sentimentals d'un home com el senyor Sala. I que, tanmateix, això no vol dir que el senyor Sala no sigui un pur sentimental.

REPICS.

El senyor Sala de Terrassa, pilar mestre de la Unión Monárquica Nacional s'ha retirat de la política. Mireu com una mateixa cosa, un mateix acte poden ésser dramàtics o còmics segons qui els fa. Un Macià es retirà de la política o del Congrés més ben dit, i el seu gest pren un aire dramàtic, shakesperià. Ho fa un senyor Sala i el seu gest pren un aire còmic, també shakesperià, però shakesperià del Falstaff com quan aquest personatge, sortint del cove de la roba bruta, renuncia als galanteigs que han omplert de befa i de ridícul la seva testa.
---
Amb motiu de complir cent anys de la seva naixença, França prepara un homenatge a Pasteur, el savi que feu recular els límits de la mortalitat humana, l'home del qual s'ha dit que fou el més gran benefactor de la humanitat. Les teories de Pasteur es funden totalment en els microbis. Vencem als microbis, es digué, i la salut dels homes estarà ben defensada. Barcelona, on tots els microbis tenen el seu reialme, no es recordarà probablement de Pasteur, el soberà de l'higiene. I el tifus seguirà essent el rei macabre del poble barceloní.
---
S'ha anomenat una comissió per a que activi la inauguració del monument an En Pi i Margall.
Pobre Pi i Margall, ja pots esperar assegut! 
No és que dubtem dels bons intents de la Comissió i creiem que és molt lloable aquesta iniciativa, però s'han de vèncer tantes inèrcies, que un no pot menys que pensar: I bé, ja tenim deu anys més de coll.
---
El Govern vol activar la tramitació de les causes militars derivades de l'expedient Picasso. El Govern vol reorganitzar l'exèrcit, el Govern vol moltes coses. Com es coneix que és un Govern que comença.
---
Sembla que vulguin tornar a rebrotar els atemptats. No ens precipitem en els judicis i menys en els actes. Seny, seny i seny! Que no ens vulguin fer creure ara que Barcelona no pot viure tranquila sense un Arlegui ni sense un Martínez Anido.
---
Els nacionalistes de Reus han fet una edició especial de la conferència que el nostre company l'eminent publicista N'Antoni Rovira i Virgili donà a aquella ciutat, desenrotllant el tema El problema de les nacions ibériques.
L'activitat d'En Rovira i Virgili és esfereidora. Ultimament ha donat una conferència a l'Ateneu Empordanés sobre aquest tema: L'imposició de la llengua en la ensenyança. En Rovira i Virgili és, avui, el més gran defensor d'una Catalunya forta, lliberal i lliberada. Es un campió plé de força, de saviesa i de sava popular. Es – perquè no dir-ho? - l'home de demà.

Vista de l'última sessió del Congrés.
Ni agafant les campanes el president va restablir-se l'ordre.


Aviat sortirà
ALMANAC de LA CAMPANA DE GRACIA.
Impremta La Campana i L'Esquella, Olm. 8. - Barcelona.

miércoles, 27 de marzo de 2024

El precio de la libertad, S'ha Acabat!

sábado, 9 de marzo de 2024

Lexique roman; Fisc - Flauzon

 

Fisc, Fisco, s. m., lat. fiscus, fisc. 

Deu las aver l'emperaire, so es lo fisco

Si com es si alcus hom avia una causa cominal ab lo fisco.

Trad. du Code de Justinien, fol. 2 et 40. 

Doit les avoir l'empereur, c'est-à-dire le fisc. 

Ainsi comme est si aucun homme avait une chose commune avec le fisc.

Per drech de fisc o altre drech.

Charte de Gréalou, p. 118. 

Par droit de fisc ou autre droit. 

CAT. Fisc. ESP. PORT. IT. (chap.) Fisco.

2. Fiscal, adj., lat. fiscalis, fiscal. 

Si 'l deude era fiscal.

(chap. Si la deuda (o lo deute) ere fiscal).

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.

Si la dette était fiscale.

En las causas fiscals del emperi.

L'Arbre de Batalhas, fol. 188. 

Dans les choses fiscales de l'empire.

CAT. ESP. PORT. Fiscal. IT. Fiscale.

3. Confiscation, s. f., lat. confiscationem, confiscation.

Sus pena de confiscation de tal aver. 

Statuts de Provence. BOMY, p. 14.

Sous peine de confiscation de tel troupeau. 

CAT. Confiscació. ESP. Confiscación. PORT. Confiscação. IT. Confiscazione.

(chap. Confiscassió, confiscassions.)

4. Confiscar, v., lat. confiscare, confisquer. 

Part. pas. Sos bes seran confiscat al senhor. 

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 128. 

Ses biens seront confisqués pour le seigneur. 

Lors causas... confiscadas.

(chap. Les seues coses... confiscades. En catalán pre Pompeyo Fabra todavía se decía y escribía lurs cosas confiscadas. Cualquier víctima del tomàtic puede encontrar plurales en AS en google.cat)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 215.

Leurs choses... confisquées.

CAT. ESP. PORT. Confiscar. IT. Confiscare. (chap. Confiscá: confisco, confisques, confisque, confisquem o confiscam, confisquéu o confiscáu, confisquen; confiscat, confiscats, confiscada, confiscades.)


Fistola, Fistula, s. f., lat. fistula, fistule.

Fistola no ro, mas corrump. Eluc. de las propr., fol. 97.

La fistule ne ronge pas, mais corrompt.

Quan tu curas fistula. Trad. d'Albucasis, fol. 5.

Quand tu soignes fistule.

CAT. ESP. (fístula) Fistola. PORT. Fistula. IT. Fistola.

(chap. Fístula, fístules.)


Flac, adj., lat. flaccidusflasquefaiblemoulâche

Voyez Muratori, Diss. 33.

Si col flacs molins torneia.

Tomiers et Palazis: Si col flacs. 

Ainsi comme le flasque moulin tourne. 

Quar la pelh a molha e flacha.

T. de Bertrand et de Gausbert: Gausbert. 

Car il a la peau molle et flasque. 

Fig. Om de flac cor s'espavent' e s'esmaya. 

G. Faidit: Ja non crezatz. 

Homme de coeur lâche s'épouvante et s'effraie. 

Li flac ric de paratge, 

Sofraitos de coratge.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Les lâches riches de parage, pauvres de courage. 

ANC. FR.

Et leurs estomacs flacs, eslancez de tranchées. 

De Laudun, Franciade, p. 308. 

Disoit que les vers de luy, par lui prononcez, estoient sonoreux et graves; par autres, flacques et efféminez.

Œuvres de Du Bellay, p. 36. 

CAT. Flac. ESP. Flaco. PORT. Fraco. IT. Fiacco. (chap. débil, debils, débiles; moll, molls, molla, molles; flaco de poca carn es prim, prims, prima, primes.) 

2. Fluis, adj., flasque, mou.

Borsa fluissa, plena de ven.

(chap. Bossa fluixa, plena de ven. Com veéu, ven ya se escribíe sense t final en ocsitá. Guillem de Berguedan, Berguedà, catalá, escribíe en esta llengua. Fluixfluixosfluixafluixes.)

Guillaume de Berguedan: Mal o fe.

Bourse flasque, pleine de vent.

CAT. Flux. ESP. Flojo. PORT. Floxo.

3. Flaqueza, s. f., faiblesse, lâcheté, mollesse.

Misericordia ses drechura es flaqueza. 

Vol dire flaqueza, que cascun jorn se pejuyra.

(chap. Vol di fluixera (flaquesa), que cada día empijoreva a pijó.)

V. et Vert., fol. 80 et 13.

Miséricorde sans justice est faiblesse.

Veut dire mollesse, vu que chaque jour s'empire. 

Loc. A rey armat ho ten hom a flaqueza, 

Quant es en camp, e vai penre playdey. 

Bertrand de Born: Pus li baron.

A roi armé on tient cela à lâcheté, quand il est en camp, et va prendre plaid.

CAT. Flaquesa. ESP. Flaqueza. PORT. Fraqueza. IT. Fiacchezza.

(chap. Flaquesa, flaqueses; fluixerafluixeres.)

4. Flacamen, adv., flasquement, mollement, lâchement.

Obron flacamen tot jorn. Brev. d'amor, fol. 127.

Travaillent toujours flasquement.

CAT. Flacament. ESP. Flacamente. PORT. Fracamente. IT. Fiaccamente.

(chap. Fluixamen, dixadamen; flacamen no se diu.)

5. Flacar, v., lat. flaccere, doubler, courber, faiblir.

Part. pas. E 'l vostre cors flacat e nonchalen.

T. de Guigo et de B. d'Allamanon: Vist hai.

Et le votre corps courbé et nonchalant.

IT. Fiaccare. (chap. belcat, belcats, belcada, belcades; curvat, curvats, curvada, curvades; v. curvá, belcá: belco, belques, belque, belquem o belcam, belquéu o belcáu, belquen.)

6. Flaqueir, Flaquezir, Flaquizir, v., devenir flasque, fléchir, faiblir.

Vol que totz li soplegon, et ell no ce flaquezeria per negu.

(chap. Vol que tots li suplicon, y ell no se belcaríe per ningú: curvaríe, acacharíe, inclinaríe, humillaríe, flaquejaríe, debilitaríe, amolliríe, etc.)

V. et Vert., fol. 26.

Veut que tous lui supplient, et lui ne se fléchirait pour nul.

Escarsedatz

Que lor fai lo cor flaqueir.

Marcabrus: Puois l'ivern.

Avarice qui leur fait fléchir le coeur.

Part. pas. subst. Dont el en jeta ruina als flachizis.

Trad. de Bède, fol. 42.

Dont il en jette ruine aux lâches.

ANC. ESP. Flaquecer.

7. Flaqueiar, v., devenir flasque, faiblir. 

Ses mon cosselh, tota forsa flaqueia.

Palaytz de Savieza. 

Sans mon conseil, toute force faiblit. 

CAT. Flaquejar. ESP. Flaquear. PORT. Fraquear. (chap. Flaquejá.)

8. Aflichizir, v., affaiblir.

Cant aflichizis son cors per abstinensia. Trad. de Bède, fol. 64. 

Quand il affaiblit son corps par abstinence.

CAT. Aflaquir.


Flagel, Flachel, s. m., lat. flagellum, fléau, fouet. 

Am lo flagel baten son blat.

Brev. d'amor, fol. 47.

Avec le fléau battant son blé.

Lo flagell partiss lo gra de la palha. V. et Vert., fol. 77.

Le fléau sépare le grain de la paille.

Fig. Attila, flagel de Dieu. Cat. dels apost. de Roma, fol. 59. 

Attila, fléau de Dieu.

Prov. Lo flagels esfassa la colpa. Trad. de Bède, fol. 68.

Le fouet efface la faute.

- Extrémité supérieure des arbres.

(chap. Sarmén, sarmens, de viña. Pullís, pullissos, dels abres.)

Flagels apelam las sobrenautas partidas d'aybres et de vitz, quar soven so feridas et flageladas per vens. Eluc. de las propr., fol. 209.

Nous appelons fouets les plus hautes parties des arbres et des vignes, car souvent elles sont frappées et fouettées par les vents.

ANC. FR. Le royaume des Assiriens fut le flael que Dieu appareilla pour amatir sou peuple d'Israël. Œuvres d'Alain Chartier, p. 295.

Ceste pestilence e cest flael. Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 7. 

Comme flagel à cela depputé 

Pour le pays mettre en captivité.

Vigilies de Charles VII, t. I, p. 73. 

CAT. Flagell. ANC. ESP. Flagelo (MOD. látigo). PORT. IT. Flagello.

(chap. fuet, fuets; fuetada, fuetades.)

2. Flagellar, Flajelar, v., lat. flagellare, flageller, fouetter. 

Om miels non mazela 

Autrui porc ni flajela.

P. Cardinal: Un sirventes. 

Mieux on ne tue ni flagelle porc d'autrui. 

Que hom lo degues flagelar,

E flagellat crucificar.

(chap. Que se 'l teníe que afuetá y afuetat crusificá.)

Brev. d'amor, fol. 123.

Qu'on le dût flageller, et flagellé crucifier.

Part. pas. Eron dorssatz e flagellatz. V. et Vert., fol. 98.

Étaient bâtonnés et flagellés.

Feridas et flageladas per vens.

Eluc. de las propr., fol. 209.

Frappées et fouettées par les vents.

ANC. FR. Puis sunt penduz e flaélez.

Marie de France, t. II, p. 415.

CAT. PORT. Flagellar. IT. Flagellare. (ESP. Flagelar, maltratar con azotes, azotar, zurrar, fustigar, dar latigazos. Chap. v. afuetá; afuetat, afuetats, afuetada, afuetades.)


Flagrar, v., lat. flagrare, brûler, être flagrant.

Part. prés. En crim flagrant, o suspect de fugir. Fors de Béarn, p. 1079.

(chap. En crimen flagrán, o sospechós de fugí.)

En crime flagrant, ou suspect de fuir.

ESP. PORT. Flagrar. IT. Flagrare. (chap. Cremá, ensendre, relluí, etc; flagrán, flagrans, flagrantes.)


Flairar, v., flairer, sentir, être odorant.

Voill que m' ofratz de loing merces, 

C'un petit vos flaira l' ales.

Giraud de Borneil: Cardaillac.

Je veux que vous m'offriez merci de loin, vu qu'un peu vous sent l'haleine.

Flayravan coma si fos fum d' aromatic. Philomena.

(chap. Flairaben com si foren fum d'aromátic.)

Étaient odorants comme si fût fumée d'aromate. 

Pus flayret doussament que canela muscada.

(chap. Flairabe mes dolsamen que la canela moscada.)

Roman de Fierabras, v. 4981.

Sentit plus suavement que cannelle musquée.

Subst. Si com hom sent flor de rosier

Al flairar, ses tot lo vezer.

P. Cardinal: Anc no vi.

Ainsi comme on sent fleur de rosier au flairer, sans aucunement le voir.

Part. prés. Tan dousa e tan ben flairantz. 

(chap. Tan dolsa y tan ben flairán : en tan bona auló.)

Roman de Jaufre, fol. 37.

Si douce et si bien sentant.

ANC. FR. Quant ge le senti si flairier.

Roman de la Rose, v. 1679. 

CAT. Flayrar. PORT. Cheirar. IT. Fiutare. (chap. Flairá, fé bona auló.)

2. Flairor, s. f., odeur, parfum.

Eis ne una flairor tan grantz, 

Tan dousa e tan ben flairantz.

Roman de Jaufre, fol. 37.

(chap. Ne ix una flairó tan gran, tan dolsa y tan ben flairán.)

En sort une odeur si grande, si douce et si bien sentant.

Flairor de cozina. P. Cardinal: Sel que fes.

Odeur de cuisine.

Quan m'en ven flairor de taverna. 

Le Moine de Montaudon: Mot m'enueya. 

Quand m'en vient odeur de taverne. 

ANC. FR. La fumée m'en monte jusqu'au cervel, 

Et la flairor m'en vient jusqu'au musel. 

Fables et cont. anc., t. IV, p. 232. 

Des erbes ung flair doulx issoit.

(chap. De les herbes una flairó dolsa ixíe.)

Œuvres d'Alain Chartier, p. 595.

La fumée qui se mectra emmy la mer n'aura nulle pueur pour la fleureur de la mer sallée.

Prophéties de Merlin, fol. 58. 

CAT. Flayre. PORT. Cheirar. IT. Fiuto.


Flama, s. f., lat. flamma, flamme.

Aissi col focs s' abrasa per la legna,

On mays n'y a, e la flam' es plus grans.

G. Faidit: Pel messatgier.

Ainsi comme le feu s'enflamme par le bois, où plus il y en a, et la flamme est plus grande.

Quan vi gran fum e la flam' e 'l carbo.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Quand je vis grande fumée et la flamme et le charbon.

Fig. Flama qu'amors noyris

M' art la nueg e 'l dia.

Peyrols: Quoras que. 

La flamme qu'amour nourrit me brûle la nuit et le jour.

Ebrietaz fai... la flama de luxuria.

Trad. de Bède, fol. 46. 

Ivresse fait... la flamme de luxure.

Loc. A fuoc et a flamma avian messa lur terra. V. de S. Honorat.

Avaient mis leur terre à feu et à flamme.

ANC. ESP.

Andaba entre todos Ector flamas echando. 

Poema de Alexandro, cop. 523. 

CAT. Flama. ESP. MOD. Llama. PORT. Flamma. IT. Fiamma. (chap. Flama, flames; flameta, flametes. Fiammetta es un dels personajes del Decamerón, yo hay escrit Fiameta en chapurriau, haguera pugut escriure Flameta.)

2. Flamier, s. m., flammiche, gâteau cuit à la flamme.

Non triar ja pel ni os,

Flamier ni crosta dura.

Le Dauphin d'Auvergne: Joglaretz

Ne jamais trier peau ni os, flammiche ni croûte dure.

3. Flamadura, s. f., flammule, sorte de plante.

Am flamadura, pren farina.

Rec. de remèdes en prov., fol. 2. 

Avec flammule, prends farine.

4. Flameiar, Flamegar, v., flamboyer, étinceler.

Elmes et ausbercs flameyar.

Pierre du Vilar: Sendatz vermelhs. 

Heaumes et hauberts étinceler. 

Part. prés. Esgart salvatge, flameian.

(chap. Mirada salvache, flameján.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Regard sauvage, flamboyant.

Zo es l'espaza flamegant.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

C'est l'épée flamboyante.

CAT. Flamejar. ESP. Flamear. PORT. Flamejar. IT. Fiammeggiare. 

(chap. flamejá: flamejo, flameges, flamege, flamegem o flamejam, flamegéu o flamejáu, flamegen; flamejat, flamejats, flamejada, flamejades. Es fássil que algú digue “flambeá” cuan se referix a la técnica de cuina.)

5. Aflamar, Afflamar, v., enflammer, brûler, flamber.

Fig. Aquellas causas que afflamo lo mal fuoc de luxuria.

(chap. Aquelles coses que aflamen (inflamen, ensenen) lo mal foc de lujuria.)

V. et Vert., fol. 85. 

Ces causes qui enflamment le mauvais feu de luxure. 

L' amors que m' aflama e m pons.

(chap. L'amor que m'aflame y 'm punche.)  

Guillaume de Cabestaing: Ar vey. 

L'amour qui m'enflamme et m'aiguillonne. 

Domna, merce vos clam, 

Que totz ard et afflam, 

Tan de bon cor vos am.

Arnaud de Marueil: Ses joi. 

Dame, je vous crie merci, vu qu'entièrement je brûle et flambe, tant je vous aime de bon coeur.

Luxuria que se afflama per la glotonia de la gola. V. et Vert., fol. 85.

Luxure qui s'enflamme par la gloutonnerie de la bouche.

Part. pas. Aflamat de tan grant cobeeza. Trad. de Bède, fol. 47. Enflammé de si grande convoitise. 

ANC. CAT. ANC. Esp. Aflamar. IT. Affiammare. (chap. Aflamá: aflamo, aflames, aflame, aflamem o aflamam, aflaméu o aflamáu, aflamen; aflamat, aflamats, aflamada, aflamades, com les pataqueres per massa caló.)

6. Inflammacio, Enflamacio, Eflamacio, s. f., lat. inflammatio, inflammation.

Engendro el ayre focs et inflammacios. 

Eluc. de las propr., fol. 120. 

Engendrent dans l'air feux et inflammations. 

Se fan en l'aire, sobre nos, 

Alcunas enflamacios.

Brev. d'amor, fol. 37.

Se font en l'air, sur nous, aucunes inflammations.

Per razo de sa... eflamacio.

Eluc. de las propr., fol. 133. 

En raison de son... inflammation. 

En lor camba enflammacio vehement.

Trad. d'Albucasis, fol. 48. 

A leur jambe inflammation violente. 

CAT. Inflamació. ESP. Inflamación. PORT. Inflammação. 

IT. Infiammazione. (chap. Inflamassió, inflamassions; inflamat, inflamats, inflamada, inflamades.)

7. Enflabot, s. m., flambeau.

Lo vers fo faitz als enflabotz,

A Poivert, tot jogan, rizen.

Pierre d'Auvergne: Chantarai. 

Le vers fut fait aux flambeaux, à Puivert, tout en jouant, en riant.

8. Eflammatiu, adj., enflammatif, propre à enflammer.

De colra exitatiu et eflammatiu. Eluc. de las propr., fol. 123. 

(chap. Exitadó e inflamatiu de la bilis.)

Excitatif et enflammatif de bile.

IT. Infiammativo. (chap. Inflamatiu, inflamatius, inflamativa, inflamatives.)

9. Enflamar, v., lat. inflammare, enflammer.

On mais la vey, la m tenon per gensor 

Miey huelh, que m fan enflamar et encendre. 

G. Magret: En aissi m. Var.

Où plus je la vois, mes yeux, qui me font enflammer et brûler, me la tiennent pour plus gente.

De paraulas que alcunas vetz movo et enflamo lo cor, coma fuoc.

Liv. de Sydrac, fol. 32.

De paroles qui quelquefois meuvent et enflamment le coeur, comme feu.

ANC. FR. Lorsque j'étois jeune et que le feu naturel enflamboit mes entrailles.

Joyeusetés, facéties, etc., p. 217.

CAT. ESP. Inflamar. PORT. Inflammar. IT. Infiammare. (chap. Inflamá, inflamás: yo me inflamo, inflames, inflame, inflamem o inflamam, inflaméu o inflamáu, inflamen.)

10. Reflamar, v., échauffer, enflammer, rendre brûlant.

Fig. Adonx las humors bulho e reflamo, e lo cors pert lo beure e 'l manjar.

Las humors lo reflamo.

Elas reflamo e corro per tot lo cors.

Liv. de Sydrac, fol. 36, 42 et 79. 

Alors les humeurs bouillent et s'enflamment, et le corps perd le boire et le manger.

Les humeurs l'échauffent. 

Elles rendent brûlant et courent par tout le corps.

11. Reflamamen, s. m., échauffement, inflammation.

Las humors movo per lo cors, e redo lhi reflamamen per que el enfla trop.

Las flamas so freidas, e'l reflamamen si es frehs.

Liv. de Sydrac, fol. 104 et 79.

Les humeurs se meuvent par le corps, et lui donnent échauffement par quoi il enfle beaucoup.

Les flegmes sont froids, et l' échauffement ainsi est froid.

12. Reflamear, v., reluire, étinceler.

Part. prés. Don son trencat lhi elme reflamean.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 26.

Dont sont tranchés les heaumes reluisants.

IT. Rifiammeggiare.


Flamet, s. m., flamant, sorte d'oiseau.

Si quo 'l flametz que, ses tota meizura,

Art lo leo ab son espiramen.

P. de Cols d'Aorlac: Si quo 'l solelhs.

Ainsi comme le flamant qui, sans aucune mesure, brûle le lion avec son souffle.

CAT. Flamenc. ESP (chap.). Flamenco. (PORT. Flamingo)
(N. E. Phoenicopterus, como el Fénix)

Phoenicopterus, Fénix, flamenco, flamingo, flamenc


Flamina, s, m., lat. flaminem, flamine.

Flaminas, so es a dire evesques de payas.

(chap. Flamines, es a di, obispos de paganos.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 20.

Flamines, c'est-à-dire évêques de païens.

2. Archiflamina, s. m., archiflamine.

I avia mais III archiflaminas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 20.

Il y avait de plus trois archiflamines. 


Flanc, s. m., flanc, côté.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Dels greus sospirs don mi dolon li flanc.

A. Daniel: Si m fos.

Des pénibles soupirs dont les flancs me causent douleur.

Dorm sobr' arc' o sobre banc

Tro que m dolon ams mey flanc.

Giraud de Borneil: Quant la. 

Je dors sur coffre ou sur banc jusqu'à ce que mes deux flancs me fassent douleur.

Tenc se ricamens pels flancs.

V. Cardinal: Una cieutat. 

Se tint fièrement par les flancs. 

CAT. Flanc. ESP. PORT. Flanco. IT. Fianco. (chap. Costat, costats; costellam, costellams; flanc, flancs.)


Flataria, s. f., flatterie.

Aysso no dis pas per flataria. L'Arbre de Batalhas, fol. 189.

Ne dit pas cela par flatterie.

2. Flataire, s. m., flatteur.

Es un grand flataire. Chronique des Albigeois, col. 62.

(chap. Es un gran aduladó, afalagadó, normalmén en mala intensió.)

Est un grand flatteur.

3. Afflataria, s. f., flatterie, caresse.

Petit troba hom que lur diga veritat, mays afflatarias; e de messogas (messongas) ha gran mercat en lurs parladors. V. et Vert., fol. 104.

On trouve peu qui leur dise vérité, davantage flatteries; et il y a grand marché de mensonges entre leurs interlocuteurs.

4. Afflatador, s. m,, flatteur.

Afflatadors que... tantost ho van ad ells mezeyces dire.

V. et Vert., fol. 23.

Flatteurs qui... aussitôt vont le dire à eux-mêmes.

5. Aflatar, v., flatter, insinuer.

Usquecx ab vos s'aflata. 

Germonde de Montpellier: Greu m'es. 

Un chacun s'insinue auprès de vous.

ANC. FR. Ceulx qu'elle veult aflater et blandir. 

Œuvres d'Alain Chartier, p. 714.


Flauta, s. f. flûte.

Flauta es istrument redent so per suflament. Eluc. de las propr., fol. 282. Flûte est instrument rendant son par soufflement.

El pert son aubergo e son tabors e sa flauta. 

L'Arbre de Batalhas, fol. 120. 

Il perd son haubergeon et son tambour et sa flûte. 

ANC. CAT. Flaut. CAT. MOD. ESP. Flauta. PORT. Flauta, frauta. IT. Flauto. (chap. Flauta, flautes.)

2. Flautol, s. m., flageolet, flûte.

Al son de flautol

Balar.

T. de R. Gaucelm et de Joan Miralhas: Joan.

(chap. Ballá (dansá) al so de fabriol. Vore lu pun 6, flavio.)

Danser au son de flageolet.

3. Flautel, Flaustel, s. m., fifre, flageolet.

En luec de chant d' auzeus,

Auzir trompas e flauteus.

B. Calvo: En luec de.

Au lieu de chant d'oiseaux, ouïr trompettes et fifres.

Mais non sabretz sonar flaustel. 

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sai.

Plus ne saurez sonner flageolet. 

ANC. FR. Drois est que mon frestel estuie, 

Car biau chanter sovent ennuie.

Roman de la Rose, v. 20863.

Or me represte le frestel.

Roman du Renart, t. II, p. 260.

ESP. Flautillo. IT. Flautino.

4. Flautar, v., flûter, jouer de la flûte.

De las quals una cantava, l' autra flautava.

(chap. De les cuals la una cantabe, l'atra “flautabe” : tocabe la flauta.) 

Eluc. de las propr., fol. 258.

Desquelles l'une chantait, l'autre flûtait. 

PORT. Frautar. (ESP. Tocar la flauta. Flautar: Se documenta por primera vez, con la acepción “modular (el tono de la voz) para hacerlo más agudo, como el propio de la flauta”, en 1551, en la traducción de 

La primera parte de la Cuarta de la Crónica del excelentísimo príncipe don Florisel de Niquea a cargo de F. Silva; no se consigna en ningún diccionario y apenas se espiga en los testimonios más allá del Siglo de Oro. A partir del siglo XIX aflautar toma el relevo y, desde el siglo XX el número de registros es muy numeroso, aunque comienza a competir con flautear (registrado desde 1917), de documentación más escasa.)

5. Frestelar, v., flûter, jouer, sonner du fifre.

No i ausiratz parlar, ni motz brugir, 

Ni gacha frestelar, ni corn bondir. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 6. 

Vous n'y entendriez parler, ni mots bruire, ni sentinelle sonner du fifre, ni cor retentir. 

ANC. FR. Fouchier forment frestele

Pour s'amiete Aeliz. 

Anonyme, Gloss. sur les Poésies du roi de Navarre. 

Devant le jor corne el frestele. Fables et cont. anc., t. I, p. 200.

6. Flavio, s. m., flûte, flageolet.

En flavios ni en caramels 

Non faretz accordar los sos.

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sai. 

En flageolets ni en chalumeaux vous ne ferez accorder les sons.

ANC. FR. J'oi Robin flagoler 

Au flagol d'argent. 

Le Gieu de Robin et de Marion, p. 6.

7. Flauzar, v., flûter, jouer du flageolet.

Qui vol, corn, crit e flaug.

Rambaud d'Orange: Ben s'eschai. 

Qui veut, corne, crie et joue du flageolet.

8. Flaujolar, v., flûter, jouer du flageolet.

A mos ops chant et a mos ops flaujol.

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Pour mon besoin je chante et pour mon besoin je flûte.

ANC. FR. Que vous voi-ge ci flajolant.

Roman de la Rose, v. 20862. 

Pasteur qui conduiras en ce lieu ton troupeau, 

Flageollant une éclogue en ton tuyau d'aveine. 

Ronsard, t. 1, p. 263. 

Vous ne poés de li partir, 

Tousjors ensemble flajolés.

Roman de la Rose, v. 8571. 

Et par Dieu, c'est trop flageollé.

Farce de Pathelin, p. 95. 


Flauza, s. f., flause, sorte de cendre fine et blanchâtre.

Flauza... es una pauca cendre remanent apres la extinccio de la scintillacio o belugament del carbo... es mola, declinant a blancor, seca et leugiera. Eluc. de las propr., fol. 132.

Flause... est une cendre fine restant après l'extinction de la scintillation ou bluettement du charbon... elle est molle, inclinant à blancheur, sèche et légère.


Flauzon, s. m., flan, sorte de gâteau.

Mais am flauzons e sopas en sabrier.

G. Rainols d'Apt: Quant aug.

J'aime davantage flans et soupes avec saveur.

ESP. Flaón. (m. p. us. Flan de dulce. Del fr. ant. Flaon. Son conocidos los flaons de Morella.)


flaons, Morella, Castelló, Castellón