TERSERA JORNADA. NOVELA NOVENA

Giletta de Narbona cure al rey de Fransa de una fístula; li demane per home a Beltramo del Rosselló, que, casánse en ella contra la seua voluntat, a Florencia sen va enfadat; aon, festeján a una jove, en ves de esta, Giletta se gite en ell y té de ell dos fills, pel que ell, después, sentín amor per nella, la pren com dona.

Quedabe, al no vóldre negá lo seu privilegio a Dioneo, sol la Reina per contá la seua história, pel que, ésta, sense esperá a sé solisitada per los seus, tota amorosa, va escomensá a parlá:

¿Quí contará ara una história que parégue bona, habén escoltat la de Laureta?

Alguna ventaja ha sigut que ella no fore la primera, que después poques de les atres mos hagueren agradat, y aixina espero que passo en les que esta jornada queden per contá. Pero sígue com sígue, aquella que sobre lo presén assunto me se ocurrix tos contaré.

Al Reino de Fransa va ñabé un gentilhome de nom Isnardo, conde delRosselló, que com poca salut teníe, sempre teníe a la seua vora a un meche de nom mestre Gerardo de Narbona. Teníe lo dit conde un sol fill minut, de nom Beltramo, que ere hermossíssim y amable, y en ell atres chiquets de la seua edat se educaben, entre los que estabe una chiqueta del dit meche cridada Giletta, la que infinito amor, y mes allá del que conveníe a la seua tendra edat, va ficá en este Beltramo.

Este, mort lo conde y confiat ell a les máns del rey, va tíndre que anássen a París, per lo que la joveneta se va quedá desconsolada. Habén mort lo pare de ella no mol después, si alguna raó honesta haguere tingut, de bona gana a París per a vore a Beltramo hauríe anat; pero estáe mol guardada, perque rica y sola habíe quedat, no trobabe cap camí honesto. Y sén ella ya de edat de péndre home, no habén pogut may olvidá a Beltramo, habíe rechassat a mols en los que sons paréns la habíen volgut casá sense manifestá la raó.

Va passá que, inflamada ella per l´amor de Beltramo mes que may, perque sentíe que se habíe fet un hermossíssim jove, va sentí una notíssia, de cóm al rey de Fransa li habíe quedat una fístula que grandíssima moléstia y grandíssim doló li ocasionabe, y no se habíe pogut encara trobá un dotó (encara que mols u hagueren intentat) que lo haguere pogut curá de alló, sino que tots lo habíen empijorat; per naixó lo rey, desesperánse, ya de ningú volíe consell ni ajuda.
La jove se va ficá mol contenta y va pensá que aixina tindríe una raó legítima per a aná a París, y si ere la enfermedat que ella creíe, fássilmen podríe curá al rey y demanáli a Beltramo per home. Com habíe adeprés de son pare moltes coses, va prepará uns polvos en sertes herbes medissinals per a la enfermedat que pensabe que ere, va montá a caball y a París sen va aná. Y abáns de fé res se les va ingeniá per a vore a Beltramo, y después, anán dabán del rey, de grássia li va demaná que la seua enfermedat li mostrare. Lo rey, veénla jove, hermosa y agradable, no lay va sabé negá, y lay va amostrá. En cuan la va vore, va sentí esperanses de podé curál, y li va di:

- Monseñor, si voléu, sense cap moléstia o pena vostra, espero que dins de vuit díes tos sanaré de esta enfermedat.

Lo rey, per an ell mateix, se va burlá de les seues paraules dién:

- ¿Lo que los millós meches del món no han pogut ni sabut, una dona jove cóm
podrá sabéu?

Pero li va agraí la seua bona voluntat y va contestá que se habíe proposat no seguí ya cap consell de meche.

La jove li va di:

- Monseñor, despréssies lo meu arte perque soc jove y dona, pero tos recordo que yo no curo en la meua siénsia, sino en la ajuda de Déu y en la siénsia del mestre Gerardo narbonense, que va sé mon pare, un famós meche mentres va viure.

Lo rey, entonses se va di: «potsé me ha manat Déu an esta; ¿per qué no probo lo que sap fé, pos diu que sense patí molesties me curará en poc tems?», y habén dessidit probáu, va di:

- Damisela, y si no me curéu, después de fémos rómpre la nostra dessisió, ¿qué voléu que to se faigue?

- Monseñor - va contestá la jove- , vigiléume, y si abáns de vuit díes no tos curo, féume cremá viva; pero si tos curo, ¿quín premio me donaréu?

Lo rey li va contestá:

- Me pareix que encara estéu sense home; si u féu, tos casarém be y ben alt.
La jove li va di:

- Monseñor, verdaderamen m´agrade que vos me caséu, pero voldría demanátos yo l´home, entenén que no tos demanaré cap dels vostres fills ni de la família real.

Lo rey enseguida lay va prométre. La jove va escomensá la faena y, en poc tems, abáns del tems fixat, li va torná la salut, pel que lo rey, sentínse curat, va di:

- Damisela, tos hau guañat be un home.

Ella li va contestá:

- Pos, monseñor, voldría a Beltramo de Rosselló, a qui infinitamen desde la infánsia vach escomensá a vóldre y desde entonses sempre lo hay vullgut mol.

Forta cosa li va paréixe al rey tíndrelay que doná, pero com u habíe prometut, no volén faltá a la seua paraula, lo va fé cridá y aixina li va di:

- Beltramo, volém que tornéu a goberná lo vostre condat y que en vos tos emportéu a una damisela que tos ham donat per dona.

Va di Beltramo:

- ¿Y quí es la damissela, monseñor?

Lo rey li va contestá:

- Es aquella que en les seues medissines me ha tornat la salut.
Beltramo, que la coneixíe y la habíe vist, encara que mol bella li pareguere, sabén que no ere de linaje que a la seua noblesa corresponguére, tot ofés va di:

- Monseñor, ¿me voléu doná per dona a una pelacañes? No la pendré may per dona.

Lo rey li va di:

- ¿Pos voléu vos que no cumpligám la nostra paraula, que per a recuperá la salut li vam doná a la damisela que tos ha demanat per home en premio?

- Monseñor - va di Beltramo- , podéu péndrem tot lo que ting, y donám, com lo vostre home que soc, a qui tos agrado: pero estéu segú de aixó, que may estaré contén en tal matrimoni.

- Sí que u estaréu - va di lo rey- , perque la damisela es hermosa y prudén y tos vol mol, pel que esperám que mol mes felís vida tinguéu en ella que tindríeu en una dama de mes alt linaje.

Beltramo va callá y lo rey va fé prepará en gran aparato la festa de les bodes; y arribat lo día per an alló determinat, per molta mala gana que portare Beltramo, en presénsia del rey la damisela se va casá en qui mes que an ella mateixa volíe.

Y fet aixó, com ya teníe pensat lo que debíe fé, dién que al seu condat volíe torná y consumá allí lo matrimoni, li va demaná llisénsia al rey; y, montán a caball, en ves de anássen cap al seu condat, va colá cap a la Toscana. Y sabén que los florentinos reñíen en los de Siena, se va disposá a ficás al seu bando, aon alegremen ressibit y en honor, va sé fet capitá de serta cantidat de gen y va ressibí de ells bon jornal, se va quedá al seu servissi y va estáy mol tems.
La ressién casada, poc contenta de tal sort, esperán podé fel torná al seu condat sen va aná cap al Rosselló, aon va sé ressibida per tots com la seua Siñora. Va trobá allí, com habíe estat mol tems sense conde, totes les coses descompostes, tot estragos. Com a Siñora prudén en gran diligénsia y solissitut totes les coses va ficá en orden, pel que los súbdits mol conténs se van ficá y la van tíndre en molta estima y la van vóldre mol, reprochánli al conde que en ella no se contentare.

Habén la Siñora ficat tot lo país en dansa, per mich de dos caballés lay va fé comunicá al conde, rogánli que, si per nella no volíe torná al seu condat, lay comunicare, y ella, per a complaíl, sen aniríe.
Ell, duríssimamen, va di:

- Que faigue lo que li dono la gana: en cuan a mí, tornaré allí a está en ella cuan tíngue este anell al seu dit, y als brassos un fill engendrat per mí.

Teníe lo anell en gran apréssio y may se separabe de ell, perque li habíen donat a enténdre que teníe sert poder. Los caballés van sentí la dura condissió ficada en aquelles dos coses casi imposibles, y veén que en les seues paraules de la seua intensió no podíen móurel, van torná a la Siñora y la seua resposta li van contá.

Ella, mol dolorida, después de pensássu mol, va vóldre sabé si aquelles dos coses podíen ocurrí y aón, per a que com a resultat puguere recuperá al seu home. Y habén pensat lo que teníe que fé, reunits una part dels mes grans y millós homes del seu condat, los va contá en paraules dignes de compassió lo que abáns habíe fet per amor del conde, y los va amostrá lo que habíe passat per alló, y finalmen los va di que la seua intensió no ere que per la seua estánsia allí lo conde estiguere en perpetuo exili, pel que enteníe passá lo que li quedare de vida fen peregrinassións y obres de misericórdia per a la salvassió de la seua alma; y los va rogá que la protecsió y lo gobern del condat prenguéren y lay diguéren al conde, que ella forra, vuida, libre li habíe dixat la seua possessió y se habíe alluñat en la intensió de no torná may mes al Rosselló.

Aquí, mentres ella parlabe, van sé derramades llágrimes per mols de aquells homes bons y li van fé mols rogs de que cambiare de opinió y que se quedare; pero de res van serví. Ella, encomanánlos a Déu, en un cusí seu y una camarera, en hábit de peregrinos, ben provits de dinés y valioses joyes, sense que dingú sapiguere aón anabe, se va ficá en camí y no se va aturá hasta que va arribá a Florencia.

Allí estabe a una posadeta que teníe una bona dona viuda, sense cap lujo, com una pobre peregrina, en lo dessich de sentí notíssies del seu siñó. Va passá, pos, que al día siguién va vore passá a Beltramo per dabán de la fonda, a caball en la seua compañía, y encara que mol be lo va conéixe no va dixá de preguntáli a la bona dona de la fonda quí ere.

La posadera li va contestá:

- Es un gentilhome forasté, lo conde Beltramo, amable, cortés y mol amat an esta siudat; y lo mes enamorat del món de una veína nostra, que es dona noble, pero pobre. Es una honestíssima jove, y per la pobresa encara no se ha casat, viu en sa mare, prudentíssima y bona Siñora; potsé que, si no fore per sa mare, hauríe fet ya lo que este conde haguere volgut.

La condesa, sentín estes paraules, les va retíndre be; examinán tots los detalls, y ben compreses totes les coses, va péndre la seua dessisió, y adepresa la casa y lo nom de la Siñora y de la seua filla amada pel conde, un día, de amagatóns, en hábit de peregrina, allí sen va aná, va trobá a la Siñora y a la seua filla mol pobres y les va saludá. Li va di a la Siñora que cuan li anáre be volíe parláli. La honrada Siñora, eixecánse, va di que la podíe escoltá; y entrán les dos a una alcoba, y prenén assiento, va escomensá la condesa:

- Siñora, me pareix que tos contáu entre los enemics de la fortuna com me conto yo, pero si vullguéreu, per ventura podríeu a vos y a mí consolámos. La Siñora va contestá que no volíe datra cosa que consolás honestamen. Va seguí la condesa:

- Me es nessessária la vostra paraula, en la que si confío y vos me engañáreu, faríeu malbé los vostres assuntos y los meus.

- En confiansa - va di la noble Siñora- , diguéume tot lo que vullgáu, que may per mí siréu engañada.

Entonses la condesa, escomensán pel seu primé enamoramén, quí ere ella y lo que hasta aquell día li habíe passat li va contá, de tal manera que la noble Siñora, com ya en part u habíe sentit a datres, va escomensá a sentí compassió de ella. Y la condesa, contades les seues aventures, va seguí:

- Ya hau sentit, entre les demés angusties, quines són les dos coses que nessessito tíndre si vull tíndre al meu home. A dingú mes coneixco que pugue ajudám a adquiríles mes que a vos, si es verdat lo que hay sentit, que lo conde lo meu home vol mol a la vostra filla.

La noble Siñora li va di:

- Siñora, si lo conde vol a la meua filla no u sé, pero mol u aparente; ¿pero qué puc yo per naixó conseguí del que vos dessichéu?

- Siñora - va contestá la condesa- , tos u diré, pero primé tos vull amostrá lo que vull donátos si me ajudéu. Vech que la vostra filla es hermosa y está en edat de donáli un home, y pel que hay entés y me pareix compéndre, no tíndre dote per a donáli tos la fa tíndre a casa. Enteng, en recompensa del servissi que me faiguéu, donáli rápidamen dels meus dinés la dote que vos mateixa estiméu que per a casála honradamen sígue menesté.

A la Siñora, com estabe en nessessidat, li va víndre be la oferta, pero com teníe lo ánimo noble, va di:

- Siñora, diguéume lo que yo puc fé per vos, y si es honesto per a mí u faré en gust, y vos después faréu lo que tos vaigue be.

Va di entonses la condesa:

- Nessessito que vos, per algú de qui tos fiéu, li faigáu di al conde lo meu home que la vostra filla está disposada a fé lo que ell gusto si pot sersiorás de que la ame com aparente, lo que may creurá si no li envíe lo anell que porte a la má y que ella ha sentit que ell vol tan; si ell lay envíe, vos mel donaréu; y después manaréu díli que la vostra filla está disposada a fé lo seu gust, y lo faréu víndre aquí de amagatóns y de amagatontes a mí, en ves de a la vostra filla, me ficaréu a la seua vora. Potsé me consedíxque Déu la grássia de quedám preñada; y aixina después, tenín lo seu anell al dit y als brassos a un fill per nell engendrat, lo conquistaré y en ell viuré com la dona té que viure en lo seu home, habén sigut vos la que u haigue arreglat.

Cosa seria li va paréixe ésta a la Siñora, tenín temó de que li vinguere de ella la vergoña per a la seua filla; pero pensán que ere cosa honrada doná ocasió a que la bona Siñora recuperare al seu home y que en honesto fin se ficabe a fé alló, confiánse als seus bons y honrats sentiméns, no sol va prométre féu sino que pocs díes después, en secreta cautela, segóns les órdens que habíe donat, va obtíndre lo anell (encara que una miqueta li haguere costat al conde) y an ella en ves de a la seua filla va ficá al llit en lo conde.

Als primés ajuntaméns buscats pel conde, com li va apetí a Déu, la Siñora va quedá preñada de dos fills mascles, com lo parto va fé manifest al seu debut tems. Y no sol una vegada va alegrá la noble Siñora a la condesa en los abrassos del home, sino moltes, tan secretamen actuán que may se va sabé una paraula de alló. Lo conde sempre va creure que estabe en aquella a qui volíe, sense pensás que estabe en la seua dona, a la que no coneixíe ni reconeixíe. Cuan sen anabe, li donabe diverses joyes hermoses y de valor, que la condesa guardabe. Cuan ella se va sentí en estat, no va volé mes demanáli ajuda a la honrada Siñora, y li va di:

- Siñora, per la mersé de Déu y la vostra ting lo que dessichaba, y per naixó es tems que faiga lo que tos vach di, per a anámen después.

La honrada Siñora li va di que no u habíe fet per cap recompensa, sino perque li pareixíe un deber féu per a fé una bona obrá.
La condesa li va di:

- Siñora, no vull donátos lo que me demanéu com un premio, sino per a obrá be, a mí me pareix que té que fes aixina.

La honrada Siñora entonses, per la nessessidat obligada, en grandíssima vergoña, sen lires li va demaná per a casá a la seua filla. La condesa, veén la vergoña y sentín la seua discreta petissió, ni va doná singsentes y tantes joyes hermoses y valioses que valíen un atre tan; en lo que la honrada Siñora, mol mes que contenta, li va doná tantes grássies com va pugué a la condesa, y esta, separánse de ella, sen va entorná cap a la fonda.

La honrada Siñora, per a evitá que Beltramo enviare an algú o vinguere a casa seua, en la filla sen va aná al campo a casa dels seus paréns, y Beltramo al cap de poc tems, reclamat per los seus homes, a casa seua, sentín que la condesa se habíe alluñat, sen va entorná. La condesa, sentín que sen habíe anat de Florencia y tornat al seu condat, se va ficá mol contenta; y se va quedá a Florencia hasta que lo tems de parí va víndre, y va tíndre dos fills mascles mol assemellats a son pare. Y cuan li va paréixe adecuat, ficánse en camí, sense sé per dingú reconeguda, en ells va aná cap a Montpellier. Descansán allí algúns díes, y habén indagat sobre lo conde y aón estiguere, y enteránsen de que lo día de Tots Sans al Rosselló anabe a fé una gran festa de dames y caballés, sempre disfrassada de peregrina (com habíe eixit de allí), allá sen va aná. Y sentín a les dames y als caballés reunits al palau del conde a pun de assentás a la taula, sense cambiás de hábit, en los seus fillets en brassos va pujá a la sala, obrínse pas entre tots, hasta que va vore al conde, y tiránseli als peus, va di plorán:

- Siñó meu, yo soc la teua desventurada dona, que per a dixát torná y está a casa teua, mol tems hay estat voltán. Per Déu te requeríxco que les condissións que me vas ficá per mich de los dos caballés que te vach enviá les mantíngues:
aquí está lo teu anell al meu dit, y aquí, als meus brassos, ting no sol a un sino a dos fills teus.

Es hora ya de que siga per tú ressibida com a dona, segóns la teua promesa.
Lo conde, al sentí aixó, se va quedá esglayat al reconéixe lo anell, y tamé als dos fills, que tan se li pareixíen o assemelláen; pero va di:

- ¿Cóm pot habé passat aixó?

La condesa, en gran sorpresa del conde y de tots los que estaben preséns, ordenadamen va contá lo que habíe passat y cóm; pel que lo conde, veén que diebe la verdat y veén la seua perseveránsia y lo seu bon juissi, y ademés an aquells dos fillets tan hermosos, per a cumplí lo que habíe prometut y per a complaí a tots los seus homes y a les dames, que tots li rogaben que an esta com a la seua legítima dona aculliguére ya y honrare, va renunsiá a la seua obstinada duresa y va fé ficás de peu a la condesa, la va abrassá y besá y com a legítima dona la va reconéixe, y als bessóns va reconéixe com fills seus; y fénla vestís en robes conveniéns per an ella, en grandíssim plaé de cuans allí ñabíe y de tots los seus atres vasallos que alló van sentí, va fé no sol tot aquell día, sino moltíssims mes grandíssima alifara y jubiléu, y desde aquell día an ella sempre com a la seua dona honrada la va volé y la va apressiá.

https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/tersera-jornada-novela-dessima.html

PRIMERA JORNADA. NOVELA PRIMERA

Lo siñó Cepparello engañe a un san flare en una falsa confessió y mor después, y habén sigut un home mol roín en vida, es reputat per san y de nom San Ciapelletto.

Convé, mol volgudes Siñores, que tot lo que lo home fa u escomenso en nom de aquell que va sé de tots creadó; per lo que, tenín yo que doná escomensamén al nostre novelá, enteng escomensá en un dels seus maravillosos fets per a que, sentínlo, la nostra esperansa en ell com en cosa inmutable se afirmo, y sempre sigue per natros alabat lo seu nom. Manifesta cosa es que, com les coses temporals són totes transitóries y mortals, están plenes de doló, de angustia y de molestia; los que vivím mesclats en elles y som part de elles, no les podém ressistí ni féls frente, si la espessial grássia de Déu no mos preste forsa y prudénsia, que no es de creure que baixo per cap mérit nostre, mes que moguda per la seua propia benignidat y per les plegáries de aquells que, com u som natros, van sé mortals y, habén seguit be los seus gustos mentres van tindre vida, ara se han transformat en eternos y benaventurats. Natros mateixos, ben informats per la experiénsia de la nostra fragilidat, y potsé no atrevínmos a mostrá les nostres plegáries a la vista de tan gran juez, roguém per les coses que creém oportunes. Y ell, ple de piadosa liberalidat cap a natros, siñalém que, no podén la agudesa de los ulls mortals traspassá de cap modo lo secreto de la divina men, a vegades passe que, engañats per la opinió, fem procuratresdabán sa majestat a gen que ha sigut aviáda per Ella al etern exili. Aquell a qui cap cosa se li pot amagá, com si fore benaventurat dabán dels seus ulls, no pot dixá de escoltá a qui li rogue. Lo que apareixerá a la novela que contaré, no es lo juissi de Déu mes que lo dels homes.

Se diu, pos, que habénse convertit Musciatto Franzesi de riquíssim y gran mercadé a Fransa en caballé, y tenín que vindre a Toscana en micer Carlos Senseterra, germá del rey de Fransa, que va sé cridat per lo papa Bonifacio, donánse cuenta de que los seus negossis estaben, com moltes vegades u están los de los mercadés, mol enredats aquí y allá, y que no se podíen fássilmen ni de repén desenredá (desintrincá), va pensá transferíls a varies persones, y per a tots va trobá cóm; li va quedá la duda de a quí dixá per a rescatá los crédits fets a uns cuans borgoñóns. Y la raó de la duda ere sabé que los borgoñóns són pleitejáns y de roína condissió y desleals, y an ell no li veníe al cap quí podríe ñabé tan malvat per a fé frente a la seua perversidat. Y después de pensá mol tems en este assunto, li va vindre a la memória lo siñó Cepparello de Prato, que moltes vegades se hospedabe a la seua casa de París, baixet pero mol pincho y arreglat, no sabén los fransesos qué volíe di Cepparello, y creén que volíe di capelo, es di, guirnalda, com al seu romance, perque ere minut com diém, no Chapelo, sino Ciappelletto lo cridaben: y com Ciappelletto ere conegut a tot arreu, mol pocs com Cepparello lo coneixíen. Ere este Ciappelletto notari, y sentíe grandíssima vergoña si algún de los seus instruméns (encara que ne eren pocs) no fore fals; de los que ne haguere fet tans com li hagueren demanat gratuitamen, y en milló gana que algún de un atra classe mol ben pagat. Declarabe en fals mol a gust, tan si se li demanabe com si no; y donánse en aquells tems a Fransa grandíssima fe als juraméns, no preocupánse per jurá en fals, guañabe malvadamen tantes causses, encara que li demanaren que jurare di la verdat per la seua fe. Teníe un atra classe de plaés (y mol se empeñabe en alló) en provocá entre amics y paréns y consevol atre, mals y enemistats y escándols, de los que contra mes mals veíe que seguíen, mes alegría sentíe. Si sel invitabe an algún assessinato o a consevol atre acto criminal, sense negás may, de bona gana hi anabe y moltes vegades se va trobá a gust ferín y matán homes en les propies mans. Gran blasfemadó ere contra Déu y los sans, y per consevol atra coseta, perque ere rabiós com cap atre. A la iglesia no hi anabe may, y mol menos a missa, y a tots los sacraméns com a cosa vil ofeníe en palabrotes y cagánse en ells; y per lo contrari les tabernes y los atres puestos deshonestos visitabe de bona gana y los frecuentabe. A les dones ere tan afissionat com u són los gossos a la gayata, mes que cap atre home flaco se encantae. Hauríe furtat y robat en la mateixa consiénsia en la que resaríe un san. Mol golut y gran bebedó, hasta arribá als repugnáns vómits, tamé ere un solemne jugadó en dados trucats.

Pero ¿per qué me allargo en tantes paraules? Ere lo pijó home, potsé, que may haigue naixcut. Y la seua maldat mol tems la va mantindre lo poder y la autoridat de micer Musciatto, per qui va sé protegit moltes vegades, no sol de les persones privades a qui assobín injuriabe, sino tamé de la justíssia.

Vingut, pos, este siñó Cepparello a la memória de micer Musciatto, que coneixíe mol be la seua vida, va pensá que éste ere lo que nessessitabe contra la maldat de los borgoñóns; per lo que, cridánlo, li va di aixina:

- Siñó Ciappelletto, com sap, estic per retirám del tot de aquí y, tenín entre atres coses que enténdrem en los borgoñóns, homes engañadós, no sé a quí podría dixá mes apropiat que vosté per a rescatá de ells los meus bens; y per naixó, com vosté ara mateix no está fen res, si vol ocupás de aixó li conseguiré lo favor de la corte y li donaré aquella part del que rescato que sigue convenién.

Lo siñó Cepparello, que se veíe desocupat y mal provit de bens y veíe que sen anabe qui lo seu sostén y auxilio habíe sigut durán mol tems, sense pensássu gens y com espentat per la nessessidat se va dessidí, y va di que volíe féu de bona gana. Per lo que, ficats de acuerdo, ressibits per lo siñó Ciappelletto los podérs y les cartes credensials del rey, sen va aná cap a la Borgoña aon casi dingú lo coneixíe: y allí, de modo extrañ a la seua naturalesa, de bones y en tranquilidat va escomensá a rescatá y fé alló a lo que habíe anat, com si se reservare la ira per al final. Y fénu aixina, hospedánse a casa de dos germáns florentíns prestamistes que féen préstamos en ussura y per amor a micer Musciatto lo honraben mol, va passá que se va ficá dolén, en lo que los dos germáns van fé vindre meches y criats per a que lo servigueren en consevol cosa nessessária per a recuperá la salut.

Pero tota ajuda ere en vano perque lo bon home, que ere ya agüelet y habíe viscut desordenadamen, segóns díen los dotós anabe cada día de mal a pijó com qui té un mal roín; los dos germáns mol se dolíen y un día, mol prop de la alcoba a la que lo siñó Ciappelletto estae patín, van escomensá a enraoná entre ells.

- ¿Qué farém en este? - li diebe la un al atre- . Estém per culpa seua en una situassió péssima perque fótrel fora de la casa nostra tan dolén mos portaríe gran deshonra, y siríe un signo manifest de poc juissi. Voríe la gen que primé lo habíem ressibit y después fet serví y ara medicá, sense que haygue fet res que puguere oféndremos, fótrel fora de casa nostra tan de repén, y dolén de mort. Per un atra part, ha sigut un home tan calavera que no voldrá confesás ni ressibí cap sacramén de la iglesia y, com morirá sense confessió, a cap iglesia voldrán ressibí lo seu cos y sirá aviát a les fósses com un gos. Y si per lo contrari se confesse, los seus pecats són tans y tan horribles que no ne ñaurá de pareguts y cap flare o móssen voldrá ni podrá absóldrel; per lo que, sense perdó de Déu, sirá tamé aviát a les fósses com un goz. Y si aixó passe, lo poble de esta terra, tan per lo nostre ofissi, que los pareix poc bo perque tot lo tems passen maldiénlo, com per lo dessich que té de robámos, veénu, se amotinará y cridará: «Estos gossos lombardos als que la iglesia no vol ressibí no se poden aguantá mes», y correrán en busca de les nostres arques y potsé no sol mos róbon los dinés sino que igual mos trauen la vida; per lo que de tota manera estém fututs si éste se mor.

Lo siñó Ciappelletto, que, estabe prop de aon éstos parláben, com teníe encara bon oít, com la mayoría de les vegades los passe als doléns, va sentí lo que estaben dién y los va fé cridá y los va di:

- No vull que tingáu temó per mí ni tinguéu po de ressibí per la meua caussa algún mal; hay sentit lo que hau estat parlán de mí y estic convensut de que passaríe com diéu si aixina com pensáu anáren les coses; pero anirán de un atra manera. Hay fet, vivín, tantes injúries al Siñó Déu que per féni una mes a la hora de la mort poc se portará. Y per naixó, procuréu fé vindre un flare tan san com lo trobéu y dixéume fé, que yo arreglaré los vostres assuntos y los meus de tal manera que resulton be y estigáu conténs.

Los dos germáns, encara que no teníen massa esperanses, no van dixá de aná a un convén de flares y van demaná que algún home san y sabio escoltare la confessió de un lombardo que estabe dolén a casa seua; y los va sé donat un flare agüelo de santa y bona vida, y gran mestre de la escritura y home mol venerable, a qui tots los siudadáns teníen en grandíssima y espessial devosió y estima, y lo van portá en ells. Lo flare, arribat a la cámara aon lo siñó Ciappelletto estabe, y assentánse a la seua vora, va escomensá primé a confortál y li va preguntá después que cuán tems fée que no se habíe confessat. A lo que lo siñó Ciappelletto, que may se habíe confessat, va contestá:

- Pare meu, la meua costum es de confessám totes les semanes al menos una vegada; y bastantes vegades me confesso mes assubín; y la verdat es que, desde que m´hay ficat dolén, que són ya casi vuit díes, no me hay confessat, tan es lo malestá que en la enfermedat hay tingut.

Va di entonses lo flare:

- Fill meu, be has fet, y aixina tens que fé de ara en abán; y vech que si tan assubín te confésses, poca faena tindré de escoltát y preguntát.

Va di lo siñó Ciappelletto:

- Siñó retó, no diguéu aixó; yo no me hay confessat may tantes vegades ni en tanta frecuénsia que no vullguera fé sempre confessió general de tots los pecats que puguera recordá desde lo día en que vach náixe hasta lo que me hayga confessat; y per naixó tos rogo, bon pare, que me preguntéu de totes les coses com si may me haguéreu confessat, y no tinguéu compassió perque estiga dolén, que mes vull disgustá an estes carns meues que, excusánles, fé cap cosa que puguere resultá en la perdissió de la meua alma, que lo meu Salvadó va rescatá en la seua pressiosa sang.

Estes paraules van agradá mol al flare y li van pareixe siñal de una men ben amoblada; y después que lo siñó Ciappelletto habíe alabat mol esta práctica, va escomensá a preguntáli si habíe pecat alguna vegada de lujuria en alguna dona. A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá suspirán:

- Pare, me fa vergoña di la verdat tenín temó de pecá de vanagloria.

A lo que lo san flare va di:

- Dísla en tranquilidat, que per di la verdat ni a la confessió ni a cap atre cas may se ha pecat.

Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- Ya que u voléu aixina, tos u diré: soc tan virgen com vach eixí del cos de la meua mare.

- ¡Oh, que Déu te beneíxque! - va di lo flare- , ¡qué be has fet! Y al féu has tingut tan mérit perque, si hagueres vullgut, teníes mes libertat de fé lo contrari que tením natros y tots los atres que están tancats detrás de alguna regla y reixa.

Y después li va preguntá si habíe desagradat a Déu en lo pecat de la gula. A lo que, suspirán mol, lo siñó Ciappelletto va contestá que sí y moltes vegades; perque, ademés del dijú de la cuaresma que les persones devotes fan durán lo añ, totes les semanes teníe la costum de minjá només pá y beure aigua al menos tres díes, y se habíe begut l'aigua en tan gust (espessialmen cuan no habíe pogut resá o aná en peregrinassió) com los grans bebedós se béuen lo vi. Y moltes vegades habíe dessichat minjás l´ensiám de herbetes que fan les dones cuan van al campo, y algunes vegades li habíe paregut milló minjá que fé dijú. A lo que lo flare va di:

- Fill meu, estos pecats són naturals y són leves, y per naixó no vull que te carrégos la consiénsia mes del nessessari. A tots los homes los passe que los pareix bo minjá después de fé dijú durán un tems, y, después de cansás, beure.

- ¡Oh! - va di lo siñó Ciappelletto- , pare meu, no me diguéu aixó per a reconfortám; be sabéu que yo sé que les coses que se fan en servissi de Déu tenen que fes llimpiamen y sense cap taca al ánimo: y qui u fa de un atra manera, péque.

Lo flare, contentíssim, va di:

- Y yo estic contén de que aixina u entengues, y mol m´agrade la teua pura y bona consiénsia. Pero dísme, ¿has pecat de avaríssia dessichán mes del convenién y volén tindre mes de lo que s´ha de tindre?

A lo que lo siñó Ciappelletto va di:

- Pare meu, no voldría que sospecháreu de mí perque estic a casa de estos ussureros: yo no pinto res aquí, sol había vingut en la intensió de amonestáls y empéndrels y arrancáls de este abominable ofissi; y crec que u hauría pogut fé si Déu no me haguere visitat de esta manera. Pero hau de sabé que mon pare me va dixá ric, y de los seus bens, cuan ell va morí, ne vach doná una gran part a Déu; y después, per a sustentá la meua vida y podé ajudá als pobres de Cristo, hay fet los meus negossiets y hay dessichat tindre ganánsies de ells, y sempre en los pobres de Déu lo que hay guañat u hay partit a miges, dedicán la meua mitat a les meues nessessidats, y donánlos an ells l’atra mitat; y en aixó me ha ajudat tan be lo meu Creadó que sempre de be a milló han anat los meus negossis.

- Has fet be - va di lo flare- , pero ¿en cuánta frecuénsia te has dixat portá per la ira?

- ¡Oh! - va di lo siñó Ciappelletto- , aixó tos dic que moltes vegades u hay fet. ¿Y quí podríe aguantás veén tot lo día als homes fen coses brutes y asqueroses, no observá los mandamientos de Déu, y no tindre temó al seu juissi? Han sigut moltes vegades al día los que hay vullgut está milló mort que viu al vore als joves aná detrás de les vanidats y sentínlos jurá y perjurá, aná a les tasques o tabernes, no visitá les iglesies y seguí mes les víes del món que les de Déu.

Va di entonses lo flare:

- Fill meu, esta es una ira bona y yo per lo que a mí respecte no sabría imposat per nella cap peniténsia. Pero ¿auncás no te haurá pogut portá la ira a cométre algún homissidi o a insultá an algú o a fé algún atre despressio?

A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá:

- ¡Ay, siñó!, vos que me pareixéu home de Déu, ¿cóm diéu estes paraules? Si yo haguera pogut tindre encara que fore un pensamén de fé alguna de estes coses, ¿creéu que Déu me hauríe aguantat tan? Aixó són coses que fan los assessinos y los criminals, de los que, sempre que n´hay vist an algún, hay dit sempre: «Ves en Déu a que te convertixgue».

Entonses va di lo flare:

- Ara dísme, fill meu, que beneít sigues per Déu, ¿alguna vegada has dit fals testimoni contra algú, o dit mal de algú o agarrát an algú coses sense consentimén del seu amo?

- Sí, siñó - va contestá lo siñó Ciappelletto - hay dit mal de atres, perque vach tindre un veí tan cafre que en la rabia mes gran del món no fée mes que apalissá a la seua dona tan que una vegada vach parlá mal de ell als paréns de la dona. Tanta pena vach sentí per aquella pobreta, a la que ell, cada vegada que habíe trascolat massa, la assuriacabe com només Déu u sap.

Va di entonses lo flare:

- Ara be, tú me has dit que has sigut negossián: ¿Has engañat alguna vegada an algú com fan tots los mercadés?

- Per la meua fe - va di lo siñó Ciappelletto- , siñó, sí, pero no sé quí eren: habénme donat uns dinés que me debíen per roba que los había venut, yo los vach ficá a un cofre sense contáls, y vach vore después de un mes que eren cuatre reals mes del que tocabe, per lo que, no habénlos tornat a vore y habénlos conservat un añ per a tornálsi, los vach doná per amor a Déu.

Va di lo flare:

- Aixó va sé poca cosa y vas fé be.

Y después de aixó li va preguntá lo san flare sobre moltes atres coses, a les que va doná resposta de la mateixa manera. Y volén ell prossedí ya a la absolusió, va di lo siñó Ciappelletto:

- Siñó meu, ting encara algún pecat que no tos hay contát.

Lo flare li va preguntá quin, y va di:

- Men enrecordo que vach fé al meu criat, un dissapte después de nona, agraná la casa y no va tindre al san día del domenge la recompensa que debíe.

- ¡Oh! - va di lo flare- , fill meu, aixó es poca cosa.

- No - va di lo siñó Ciappelletto - , que lo domenge mol ña que honrá perque en un día aixina va ressusitá de la mort a la vida nostre Siñó.

Va di entonses lo flare:

- ¿Alguna cosa mes has fet?

- Siñó meu, sí - va contestá lo siñó Ciappelletto- , que yo, no donánmen cuenta, vach escupiñá una vegada a dins de la iglesia de Déu.

Lo flare se va ficá a riure, y va di:

- Fill meu, éissa no es cosa de preocupassió: natros, que som religiosos, tot lo día escupiñém an ella.

Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- Y féu una gran canallada, perque res convé tindre tan limpio com lo san templo, al que se rendíx sacrifissi a Déu.

Y de tals fets ne va di mols, y per a acabá va escomensá a suspirá y a plorá mol, com be u sabíe fé vore cuan volíe. Va di lo san flare:

- Fill meu, ¿qué te passe?

Va contestá lo siñó Ciappelletto:

- ¡Ay, siñó! Que me ha quedat un pecat del que may me hay confessat, tan gran vergoña me done contál, y cada vegada que lo recordo ploro com veéu, y me pareix mol sert que Déu may tindrá misericórdia de mí per neste pecat.

Entonses lo san flare va di:

- ¡Bah, fill! ¿Qué estás dién? Si tots los pecats que han fet tots los homes del món, y que farán tots los homes mentres lo món duro, siguéren tots de un home sol, y éste estiguere arrepentit y apenat com te vech, tanta es la benignidat y la misericórdia de Déu que, confessánse, los hi perdonaríe; aixina que díslo en confiansa.

Va di entonses lo siñó Ciappelletto, encara plorán mol:

- ¡Ay, pare meu! lo meu es un pecat massa gros, y apenes puc creure, si les vostres plegáries no me ajúden, que puga sé per Déu perdonát.

A lo que li va di lo flare:

- Díslo en confiansa, que yo te prometixgo demanáli a Déu per tú.

Pero lo siñó Ciappelletto plorabe y no u diebe y lo flare venga animál a díu. Después de plorá un bon rato y tindre al flare entretengut, va soltá un gran suspiro y va di:

- Pare meu, ya que me prometix rogá a Déu per mí, tos u diré: sabéu que, cuan era minudet, vach despotricá una vegada de ma mare.

Y dit aixó, va torná a plorá encara mes fort. Va di lo flare:

- ¡Ah, fill meu! ¿Y aixó te pareix tan gran pecat? Oh, los homes blasfemám contra Déu tot lo día y si ell perdone de bon grado a qui se arrepentíx de habé blasfemat, ¿no creus que te perdonará aixó? No ploros, consólat, que segú que encara que hagueres sigut un dels que lo van enclavá a la creu, tenín la contricsió que te vech, Ell te perdonaríe.

Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- ¡Ay, pare meu! ¿Qué diéu? La dolsa mare meua que me va portá al seu cos nou mesos día y nit, y me va sostindre en brassos mes de mil vegades. ¡Mol mal vach fé en oféndrela, y es un pecat mol gros; y si no reséu a Déu per mí, este pecat no me sirá perdonát!

Veén lo flare que res li quedabe per di al siñó Ciappelletto, li va doná la absolusió y la seua bendissió tenínlo per home santíssim, perque del tot se creíe lo que lo siñó Ciappelletto li habíe dit: ¿y quí no su haguere cregut veén a un home en perill de mort confessánse? Y después de tot aixó, li va di:

- Siñó Ciappelletto, en la ajuda de Déu estaréu pronte sano; pero si passare que Déu cridare a la vostra beneita alma, ¿tos agradaríe que lo vostre cos fore sepultat al nostre convén?

A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá:

- Siñó, sí, no voldría está a datre puesto, ya que vos me hau prometut rogá a Déu per mí, ademés de que yo hay tingut sempre una espessial devosió per la vostra orden; y per naixó tos rogo que, en cuan estiguéu al vostre convén, féu que vingue a mí aquell verdadé cos de Cristo que vos per lo matí consagréu al altá, perque encara que no siga digne, voldría combregá en la vostra llisénsia, y después la santa y radera unsió per a que, ya que hay viscut com a pecadó, al menos móriga com a cristiano.

Lo san home va di que mol li agradabe y ell diebe be, y que faríe que lay portáren enseguida; y aixina va sé.

Los dos germáns, que teníen molta temó de que lo siñó Ciappelletto los engañare, se habíen ficat en la orella apegada a un tabique que separabe la alcoba aon lo siñó Ciappelletto estabe de un atra y, escoltán, fássilmen sentíen y enteníen lo que lo siñó Ciappelletto al flare li diebe; y sentíen algunes vegades tantes ganes de enríuressen, al sentí les coses que li confessabe habé fet, que casi petáen de rissa, y se díen un al atre: ¿quin home es éste, al que ni la vellesa ni la enfermedat ni la temó de la mort que veu tan prop, ni de Déu, de qui lo juissi espere tindre de aquí poc, han pogut apartál de la seua maldat? Pero veén que habíe dit que sí, que ressibiríe la sepultura a la iglesia, de res mes se van preocupá. Lo siñó Ciappelletto va combregá poc después y, empijorán sense reméi, va ressibí la radera unsió; y poc después de la baixada del sol, lo mateix día que habíe fet la seua bona confessió, se va morí. Per lo que los dos germáns van prepará lo cos per a que fore honradamen sepultat y enviál al convén, y van avisá que vinguéren per la nit a velál segóns ere la costum. Lo san flare que lo habíe confessat, al sentí que habíe finát, va aná a buscá al prior del convén, y habén fet tocá a capítul, als flares reunits los va contá que lo siñó Ciappelletto habíe sigut un home san segóns ell u habíe pogut enténdre de la seua confessió; y esperán que per nell Déu mostrare mols milagres, los va convénse de que en grandíssima reverénsia y devosió ressibiguéren aquell cos. En aixó lo prior y los flares, creénsu tot, van está de acuerdo: y per la nit, anán tots allí aon descansabe lo cos del siñó Ciappelletto, li van fé un gran y solemne velatori, y pel matí, vestits tots en albes y capes, en los llibres a la má y les creus dabán, cantán, van aná a per este cos y en grandíssima festa y solemnidat sel van portá a la seua iglesia, seguínlos tota la siudat, homes y dones; y, habénlo ficat a la iglesia, puján al púlpito, lo san flare que lo habíe confessat va escomensá sobre ell y la seua vida, sobre los seus dijús, la seua virginidat, la seua simplissidat y la inossénsia y santidat, a predicá maravilloses coses, entre atres contán lo que lo siñó Ciappelletto teníe com lo seu pecat mes gros, y plorán li habíe confessat, y cóm ell apenes li habíe pogut ficá al cap que Déu lay perdonaríe. Después se va girá a empéndre al poble que lo escoltabe, dién:

- Y vatros, fugíts de Déu, per consevol palla a la que entropesséu, blasfemáu, y tos caguéu en la mare de Déu y en tota la corte selestial.

Y ademés de estes, moltes atres coses va di sobre la seua lealtat y la seua puresa, y en les seues paraules, a les que la gen de la comarca donaben completa fe, hasta tal pun lo va ficá al cap de tots los que allí estaben que, después de acabat lo ofissi, entre los mes grans apretóns del món tots van aná a besáli los peus y les máns, y li van esgarrá tota la roba que portabe damún, tenínse per benaventurat qui al menos una mica de ella va pugué agarrá:
y tot lo día va sé conservat aixina, per a que per tots puguere sé vist y visitat. Per la nit, en una urna de mármol va sé sepultat en honor a una capella, y al día siguién ya va escomensá la gen a aná allí y a enséndre veles y sírios y a venerál, y a fé promeses y a penjá exvotos de sera segóns la promesa feta. Y tan va creixe la fama de la seua santidat y la devosió que se li teníe que no ñabíe dingú que contra alguna desgrássia faiguere promeses a datre san, y lo van cridá y lo criden San Ciappelletto, y afirmen que Déu ha mostrat mols milagres per nell y los amostre encara. Aixina pos, va viure y va morí lo siñó Cepparello de Prato y va arribá a sé san, com hau sentit; y no vull negá que sigue un benaventurat a la presénsia de Déu perque, encara que la seua vida va sé criminal y malvada, va pugué fé al final un acto de contricsió de manera que Déu va tindre misericórdia de ell y lo va ressibí al seu reino; pero com aixó es una cosa amagada, raóno sobre lo que es aparén y dic que mes segú es que estigue condenat entre les máns del dimoni que al paraísso. Y si aixina es, grandíssima ham de reconéixe que es la benignidat de Déu, que no mire los nostres fallos sino la puresa de la fe, y al péndre natros de consiliadó a un enemic seu, creénlo amic, mos escolte, com si an algú verdaderamen san acudiguérem com a consiliadó de la seua grássia. Y per naixó, per a que per la seua grássia a la adversidat presén y en esta compañía tan alegre mos conservém sanos, alabán lo seu nom en lo que la ham escomensat, an ell acudirém en les nostres nessessidats, seguríssims de sé escoltats.

Y aquí, va callá.

jornada-primera-novela-segona

PRIMERA JORNADA. NOVELA QUINTA

La marquesa de Monferrato, a una invitassió a minjá gallines, en unes discretes paraules refrene lo lloco amor del rey de Fransa.

La história contada per Dioneo va ferí primé la vergoña y lo cor de les dames que la escoltaben y va doná de alló siñal lo rubor que va apareixe als seus rostros, se van ficá roiges com una ruella; pero después, miránse les unes a les atres, podén apenes aguantá la rissa, la van escoltá sonrién. Y arribat lo final, después de habél renegat pero en dolses paraules, diénli que históries paregudes no se teníen que contá dabán de les dones, la Reina, girada cap a Fiameta (que a la vora d´ell estabe assentada a la herba), li va maná que continuare lo orden de narrassións, y ella en alegre rostro, miránla, va escomensá:

Me contente que haigám demostrat en les históries quina es la forsa de les respostes agudes y rápides. Me ha vingut al ánimo, hermoses Siñores, mostrátos, en la história que me toque contá, cóm una noble dona va sabé en paraules y obres guardás del amor de un home de mol alta cuna y evitá atres coses.

Monferrato

Habíe lo marqués de Monferrato, home postín, abanderat (gonfalonero)de la Iglesia, passat a ultramar en una expedissió general feta per los cristianos a má armada; y parlánse del seu valor a la corte de Felipe lo Tort, que se preparabe per a aná desde Fransa an aquella mateixa expedissió, va sé dit per un caballé que no ñabíe daball de les estrelles datra parella pareguda a la del marqués y la seua dona: destacabe en totes les virtuts lo marqués entre los caballés, y la dona destacabe entre les demés, ere hermossíssima y valenta.

Estes paraules van entrá de tal modo al ánimo del rey de Fransa que, sense habéla vist may, va escomensá a amála en ardó, y se va proposá no fes a la mar, en la expedissió a la que anabe, sino a Génova per a que, anán per terra, puguere tindre un motiu raonable per a aná a vore a la marquesa, pensán que, no están lo marqués, podríe passá que tinguere efecte lo seu dessich. Y segóns u habíe pensat va maná que se faiguere; per lo que, envián dabán a tots los hómens, ell y uns poquets de homes nobles, se van ficá en camí, y arrimánse a la terra del marqués, va maná di a la Siñora en antissipassió de un día que al matí siguién lo esperare a diná.

La Siñora, sabia y cautelosa, va contestá alegremen que aquell ere un favor superió a consevol atre y que siríe benvingut.

Y enseguida se va ficá a pensá qué volíe di que un tal rey, no están lo seu home, vinguere a visitála; y no la va engañá en aixó la sospecha de que la fama de la seua hermosura lo atraguere. Pero tamé com dona de pro se va disposá a honrál, y fen cridá a tots los homes bons que allí habíen quedat, va doná les órdens oportunes per a tots los preparatius. Pero la minjada y los manjars va volé amaníls ella mateixa. Y sense retrás va fé aplegá totes les gallines y polleslloques que ñabíe a la comarca, y va indicá als seus cuinés (cocineros) que prepararen uns cuans plats per a lo convit real en totes eixes gallines.

Va vindre, pos, lo rey y va sé ressibit per la Siñora en gran festa y honor; y an ell, mes del que habíe imaginat per les paraules del caballé, al mirála li va pareixe hermosa y valenta y cortés, y se va maravillá mol, y mol la va estimá, ensenénse encara mes en lo seu dessich perque mes sobrepassabe la Siñora la estima que ell habíe tingut de ella antes de vórela y tratála.

Y después de descansá a cámares adornadíssimes en tot lo que es nessessari per a ressibí a tal rey, arribada la hora del diná, lo rey y la marquesa se van assentá a una taula, y los demés segóns la seua condissió van sé a datres taules honrats. Aquí, sén lo rey servit en mols plats y vins mol ben triats, de añades exeléns, y ademés de alló mirán de cuan en cuan en gust a la hermossíssima marquesa, gran plaé teníe.

Pero arribán un plat detrás de l´atre, va escomensá lo rey a extrañás una mica y va advertí que, per mol variats que fóren los guisos, no u eren tan, tots estaben preparats en polla pita. Y com sabíe lo rey que al puesto aon estabe teníe que ñabé abundánsia de animals salvaches y espessialmén de ploma, y com la habíe avisat de la seua vinguda li habíe donat a la Siñora tems per a podé enviá a cassáls, com mol de aixó se maravillae, no va volé péndre ocasió de féla parlá de un atra cosa mes que de les seues gallines; y en cara alegre se va girá cap an ella y li va di:

- Dama, ¿náixen an este país sol gallines sense cap gall? La marquesa, que va enténdre mol be la pregunta, pareixénli que segóns lo seu dessich nostre Siñó li habíe enviat lo momén adecuat per a podé mostrá la seua intensió, girada cap al rey que li preguntabe, va di:

- No, monseñor; pero les dones, encara que en vestits y en honors algo varíen de les atres, totes són igual aquí que a consevol puesto.

Lo rey, sentides estes paraules, be va enténdre la raó de la invitassió a gallines y la virtut que amagaben aquelles paraules y va compendre que en vano se gastaríen les paraules en tal dona y que no ere lo cas de fé aná la forsa; per lo que, aixina com imprudenmen se habíe ensés en lo seu amor, aixina ere sabio apagá per lo seu honor lo mal ensés foc. Y sense fé mes bromes, temén les seues respostes, va diná fora de tota esperansa, y acabat lo diná, li va pareixe que anánsen pronte dissimularíe la seua deshonesta visita, y agraínli lo habél honrat, encomanánlo ella a Déu, sen va aná cap a Génova.

SEXTA

Roman de Fierabras.

Roman de Fierabras. 

Le sujet de ce roman, qui se compose d' environ 5000 vers, est une des expéditions attribuées à Charlomagne contre les Sarrasins. Comme dans la plupart des romans de chevalerie du cycle carlovingien, on y voit figurer, parmi les guerriers français, le célèbre Roland, Olivier, Oger le Danois, le traître Ganelon, tandis que du côté des Sarrasins, on distingue le héros du poëme, et quelques autres personnages qu'on retrouve aussi dans plusieurs ouvrages du même genre.

Ce poëme est écrit en vers de douze syllabes, et divisé en tirades monorimes, parfois assonantes, de longueur inégale; mais qui, à la différence de celles de la Chronique des Albigeois, n' ont pas de petit vers final.

Il n' en existe qu'un seul manuscrit connu, trouvé en Allemagne, en 1824; par le professeur Lachmann, et qui, dit-on, en 1716, était conservé à Paris dans le Monastère majeur de la congrégation de Saint-Maur, sans doute l' abbaye de Saint-Germain-des-Prés.

En 1826, M. Emmanuel Bekker en donna communication à l' Académie de Berlin, qui l' a inséré tout entier dans ses Mémoires (1: En rendant compte de cette publication dans le Journal des Savants, mars 1831, je me suis fait un plaisir de féliciter M. Bekker sur l' exactitude et l' intelligence qu'il a mises à reproduire ce manuscrit, dont le texte est généralement pur, à quelques incorrections près.); 

il en a même été tiré à part un petit nombre d' exemplaires, mais la difficulté qu'on éprouve à s' en procurer m' a déterminé à extraire quelques fragments de ce poëme, et à les intercaler dans une analyse succincte, qui puisse donner une idée de son ensemble.

Après une sorte d' invocation à Dieu et à la Vierge, et apres avoir rappelé une prétendue destruction de Rome par l' émir Balan, et par son fils Fierabras, l' auteur poursuit ainsi:

Senhor, ar escoutatz, si vos platz, et auiatz

Canso de ver' ystoria; milhor non auziratz,

Que non es ges mesonja, ans es fina vertatz; 

Testimonis en trac avesques et abatz,

Clergues, moynes e pestres e los sans honoratz.

A San Denis, e Fransa, fo lo rolle trobatz;

Et auziretz lo ver, si m' escoutatz en patz,

Ayssi cum Karles Maynes, que tant fo reduptatz,

Fo premiers en Espanha trebalhatz e penatz,

E conquis la corona don Dieus fon coronatz,

E lo digne suzari don fo envolopatz,

E los santes clavels, e 'ls signes honoratz.

A Sant Denis en fo lo trezaurs aportatz,

Et auiatz la razo, ayssi cum es vertatz: 

Karles a sos baros en la ost amenatz; 

Devas per totas partz los a totz asemblatz, 

Que una legua te la ost per totz los latz...

Charlemagne passe son armée en revue, et se dispose à entrer en Espagne:

Els vals, sotz Morimonda, es Karles albergatz;

No y a Frances no sia mot be entalantatz,

E totz aquels que son amb els encompanhatz,

De querre la corona don Dieus fon coronatz,

E lo digne suzari on fo envolopatz.

Mas, si Jesus no 'n pessa, qu' es us e trinitatz,

Ja no sera le jorn de lendema passatz

Que Karles, l' emperayre, n' er dolentz et iratz,

Car us Turc de Maragoyle los a totz espiatz;

Can ilh devo puiar, als Turcxs s' en es anatz.

A Maragoyle s venc lo Turc, totz esfredatz;

Ab sa votz, que ac clara, a los Turcxs escridatz:

“Senher rey d' Alichandre, e com etz enganatz! 

L' emperayre de Fransa es en la terra intratz,

E trastot lo pays er ades degastatz;

En pus de mil partidas es pres et alucatz;

Els vals, sotz Morimonda, es Karles albergatz,

Ab tot aytal barnatge et ab aytans armatz,

Que anc non vi aytans luns hom de mayre natz.”

Can l' enten Ferabras, anc no fon pus iratz

De maltalent et d' ira, eses et abrazatz; (ensés)

Et estrenh fort sas dens, et a 'ls someils levatz;

Lun temps no fon payas aytan fort corrossatz;

Et escridet sos homes: “Mas armas mi portatz,

E vos autres apres mantenent vos armatz.

Per aycel Bafomet, a cuy mi son donatz,

Jamay no finaray c' auray Frances trobatz!”

Ara es Ferabras en un caval montatz; 

Cen melia cavayers en a ab si menatz;

Lo franc caval d' Espanha fo mot gent essenhatz,

Pus de LX homes a mortz et afolatz;

No 'l donaria lo rey per l' aur de X ciutatz.

Costa lo rey cavalgua Brustamon l' almiratz.

Devas Contastinoble s' es lo rey regardatz,

E vic sos castels ars e pres et alucatz.

Ab tant veus un paya qu' es duramen nafratz,

Que sotz l' auberc ne salh lo sanc vermelh, betatz.

Ab sa votz s' es lo Turc autamens escridatz:

“Senher rey d' Alichandre, cum etz dezcretatz!

Pres es Contastinoble, e 'ls murs escrebantatz,

E tota la gent morta, c'us no n' es escapatz,

Mas ieu tant solament que m' en soy gent emblatz.”

Ad aquesta paraula cay del caval plasmatz.

Cant o vic Ferabras, mot ne fo esfredatz...

Fierabras place une partie de ses troupes en embuscade, tandis que le reste marche à la rencontre des Français, qui continuent à s' avancer, et dont l' avant-garde est commandée par Olivier:

Ferabras d' Alichandre fo de mot gran fertat;

Sa terra vic mal meza, e son pays gastat:

D' ira que ac lo rey ac lo cor trasuzat.

Lo rey salh del vergier sus son destrier comat;

LX melia Turcxs s' en son ab luy anat,

E n' ac L melia ins el bruelh amagat;

Et al rey de Milogre son trastuh comandat.

Ferabras d' Alichandre a un pueg davalat.

La batalha auran, no sera trop tarzat.

Olivier, lo gentil, a mot ben espleytat 

C'ab VII melia baros a la val trespassat.

Lo castel era fortz e mot ben ayzinat,

E d' omes e de bestias era ple e tancat.

Sarrazis lay avia qu' ero de gran fertat,

E de mot gran riqueza eron resaziat.

Olivier, ab los sieus, lay so per so intrat;

No troban Sarrazi no l' aian crebantat.

Descofit son paya, et a mort tuh lieurat.

Del aver que y trobero son cargat e trossat,

E salhon de la vila ab so que an trobat.

Mas, si Jesus no 'n pessa, tost lor sera cambiat,

Qu'els payas de la terra se son tuh ajustat;

Be son LX melia, tuh garnit et armat.

A caval et a pe corro cum forsenat;

Porton arcxs e sagetas e cayrels enpenat

E grans espazas corbas de bon acier temprat;

Al destreg d' un passatge an los Francxs encontrat.

Can Frances los perceubro, mot en son esfredat.

Frances e Sarrazi si son etrescridat.

No y a mas del ferir, tan si son aprosmat.

Lay ac mant colp de lansa e d' espaza donat,

E mant escut fendut e mant ausberc falsat.

Olivier los abat cum hom fay am faus blat;

Pus menut los trabuca que no plou en estat.

Mas us paya lay venc que porta un matrat; 

Non passaran li nostre tro n' aia mant tuat.

Olivier venc punhen sul bausa abrivat; 

E can vic cel diable, qu' es de la gran fertat,

Brandis la bona lansa et a 'l caval virat,

E venc vas lo paya de tan gran volontat

Que detras las espallas li a lo fer passat,

E 'l paya chay a terra, costa 'l pas abauzat; 

Pus de VII C Frances li son desus passat,

Ab los pes dels cavals l' an tot enbudelat. (esbudellat, desbudellat)

Can la payana gen viro que mort los hi abat,

La batalha grupiro, fugen s' en son tornat;

Per puegs e per montanhas s' en van desbaratat.

Olivier fer e broca l' alferan de bon grat;

El punh tenc Autaclara am pom d' aur nielat;

Cel cuy cossiec a colp, mot a pauc de santat.

Dels morts e dels nafratz roman tot enjoncat,

Que de L melia no s' en son XX tornat.

Pero so que portero no an ges oblidat;

Tot an pres e cargat, e y son encaminat.

Mas car o compraran ans que si' avesprat,

Que anc no feyron preza don fossen pus irat...

Cette affaire est à peine terminée, que l' avant-garde se voit tout à coup assaillie par de nouvelles troupes payennes, auxquelles se joignent celles qui s' étaient embusquées. Le combat est long et douteux, mais il se décide enfin en faveur des Français par l' arrivée de Charlemagne, qui délivre Olivier atteint de plusieurs blessures: 

L' emperayre de Fransa es als traps repayratz,

Et el e siey baro an lors cors desarmatz.

Karles fo mol dolens d' Olivier qu' es nafratz.

Lo filh Raynier de Gennes dissendet mot nafratz; 

Del sanc que a perdut li fo sos vis mudatz.

Lo payre lo dezarma, per qui fo mot amatz;

Entorn le cor li ieys lo sanc vermelh, betatz.

Lo duc Raynier de Gennes a V metges mandatz.

Olivier an lavat per flancxs e per costatz;

Pueys li cercan lo cors enviro per totz latz;

Los budels troban sas, no'ls a entamenatz:

Mas lo veri trobero del fer enverinatz.

Lo coms no s pot sufrir, ab tant el s' es colcatz;

No pot vezer son payre, ab tant s' en es anatz.

Per lo comt' Olivier es lo rey mot iratz.

Dels joves cavayers es gran esquern levatz,

E ditz que mays no 'ls preza dos deniers monedatz:

Mot valo mays los vielhs que los joves assatz.

Can Rollans l' entendet, el n' es mot corrossatz,

Si c'a per pauc no ditz al rey: “Vos hi mentatz.”

Ad una part si tray totz d' ira alumnatz.

Ab aquestas paraulas lo rey s' en es intratz.

Senhors, auiatz bo sen, si 'ntendre 'l voliatz; 

La chanso es ben fayta; melhor no l' auziratz.

Ferabras d' Alichandre fon dolens et iratz;

Areyre s' en repayra, sos Turcxs a encontratz; 

Can el los vic venir ayssi desbaratatz,

Am sa votz, que ac clara, s' es en aut escridatz:

“Baro, ditz el, qui us a ayssi desbaratatz?”

- “Per Bafomet, bel senher, Karles e sos barnatz.

Morts lay es Esclamar, jamay no lo veyratz,

E Tenas de Nubia e lo rey Tribuatz,

Que de L melia non a X escapatz.”

Aqui jagro la nueyt tro 'l jorn fo esclayratz.

Endreyt l' alba del jorn, can parec la clartatz,

Ferabras apelet Brullan de Monmiratz

E lo rey Moredas e dels autres assatz:

“Baro, ditz Ferabras, ayssi dreyt m' esperatz,

Qu'entro sus que ieu torn, d' ayssi no vos partatz;

Car, per aycel Bafom, a cui mi soy donatz,

Jamay no finaray c' auray Frances trobatz;

E s' ieu no vengi m' anta, mot ne seray iratz.”

Et els an respondut: “Si com vos comandatz.”

Ferabras part d' aqui, sos homes a laychatz.

Lo bon caval d' Espanha li venc totz esselatz,

Et el no y punhet gayre, que tost es sus puiatz.

Marimonda traspassa, don li mons son ramatz:

Jamay no finara Frances aura trobatz...

L' empereur, au milieu de ses chevaliers, se plaint de l' imprudence d' Olivier, qui a été sur le point de perdre l' armée en se laissant surprendre. Tandis qu' il parle,

L' emperayre de Fransa s' es pres a regardar,

E vic lo Sarrazi en l' engarda montar.

Jamays de pus ric home non auziretz parlar.

De las tors de Palerna si fay senhor clamar,

E si anet per forsa en Roma guerreyar,

E tuh cels de la terra fetz asi renegar.

E car las gens no y s volgro am luy senhoreyar,

El fetz destruire Roma e 'ls monestiers gastar.

Mortz lay fo l' apostoli, li legat, e li bar.

Si 'nportet la corona que tant fay ad amar,

E 'l signe e 'ls clavels don si fetz clavelar,

E 'nportet lo enguen don Dieus si fetz onchar,

E 'l ver sante suzari don si fe 'nvolopar.

Ferabras d' Alichandre se fazia clamar.

Fierabras s' approche du camp des chrétiens, et défie lui-même les plus vaillants chevaliers de Charlemagne:

Lo Sarrazi dissen desotz l' albre fulhat;

De las armas que porta a son cors desarmat;

Al caval tol lo fre, laycha l' anar pel prat.

Ab sa votz, que ac clara, autamens a cridat:

“On iest Karles de Fransa? mot t' auray apelat;

Envia m' e l' engarda Olivier, ton privat,

O Rollan to nebot ab lo cor abdurat...

Si 'n trametetz dels autres, dels milhors del barnat,

E sian III o IIII, no seran refudat.”

E can l' entendet Karles, si a son cap crollat.

Richart de Normandia a lo rey apelat:

“Senher duc, ditz lo rey, ja no m sia celat:

Conoychetz vos cest Turc que tant aura cridat?” 

- “Senher, so ditz Richart, ieu vo 'n diray vertat:

So es lo pus ric home don oncas fos parlat,

No nasquet Sarrazi de la sua fertat:

No preza rey ni comte un denier monedat.”

Can Karles l' entendet, si a son cap crollat.

L' emperayre de Fransa es fortmen esmayatz,

Et apela Rollan: “Bel neps, car no y anatz?”

- “Senher, so ditz Rollans, e per que m' en parlatz?

Que per aycel Senhor que Dieus es apelatz,

Car mays amaria esser ades totz desmembratz,

Que ieu prezes mas armas, ni que lay fos anatz;

Ier, can payas nos vengro al destreyt dels fossatz,

L melia foro, lors vertz elmes lassatz,

Manh gran colp lay donem e 'n receubem assatz;

Olivier, mon companh, lai fo greumen nafratz,

Can vos nos securetz am vos riche barnatz,

E payas s' en fugiron, lors fres abandonnatz;

E can fom a las lotjas et als traps retornatz,

E vos prezetz a dir, per qu' ieu soy mot iratz,

Que los viels feyron miels que li jove assatz.

E, per l' arma mon payre, non es hom vieus ni natz,

Que sia de ma companha, que, s' el lay fos anatz,

Que ja fos may per mi sostengutz ni amatz.”

- “A, glot! ditz l' emperayre, cum iest desmesuratz!”

Karles tenc son gan destre, que fo ab aur obratz,

E feric ne Rollan en travers, per lo natz,

Qu'apres lo cop n' ichic lo sang vermelh, betatz,

Rollans a mes la ma al bran que ac al latz;

Ja ferira son oncle si no s fos perpesatz.

“Ay Dieus! so a dit Karles, e cum soy vergonhatz!

Car cel mi vol aucire que mos neps es clamatz!

Davas totz homes degra per luy esser amatz.

Ja Dombre Dieu no plassa, qu'en la crotz fo levatz,

Que el puesca tant vieure qu' el jorn sia passatz.”

Et escrida: “Frances, ara tost lo m liatz,

Jamays no cug manjar tro sia desmembratz.”

Can Frances l' entendero, totz foro esmayatz;

Non lay n' ac tan arditz c'avan sia anatz.

Lo rey ab sos baros si s' es pres a parlar:

“Ay Dieus! so a dih Karles, que tot as a jutjar,

Ieu no say qui m' azir ni qui m deia amar;

Qu' ieu vey que cel mi falh que m degra ajudar.”

- “Senher, ditz lo duc N Aymes, aysso laychatz estar:

Enans m' enviasetz al Sarrazi justar.”

- “No say, so ditz lo rey, qui m puesca enviar.”

Ar enclina son cap, e pren si a pensar.

Olivier jatz nafratz, lo gentil e lo bar,

Us messatge li venc las novelas cumtar,

Coma Rollans si volc ab son oncle mesclar.

Olivier n' ac tal dol, de sen cuida raviar,

Al pus tost que el poc si comens' a levar.

Can lo coms fo en pes, sos flancxs pres a gardar;

De son blizaut de seda fes un pan esquinsar,

Pueys s' en fay totz sos flancxs isnelamen bendar,

E apelet Guari que vic latz si estar:

“Vay, si mi fay mas armas sus ayssi aportar,

Montarey e l' engarda, al Sarrazi justar.”

- “Per Dieu, senher, no sia, so ditz Guari lo bar;

Vos vos voletz aucire e vos eys afolar,

Si vos prendetz las armas, Dieus pens del retornar.”

- “Vassal, ditz Olivier, tot so laichatz estar,

Luns hom no s deu tarzar de son pretz ichausar,

Car ieu lo dreyt de Karle vuelh tos temps razonar,

E no li faliray tant cum puesca durar, 

Pus ieu vey los Frances ayssi espaventar.

A la cocha pot hom son amic esprovar.

Vay, aporta m mas armas; no puesc pus demorar.”

- “Senher, so ditz Guari, aysso m' es mal per far;

Mot dolens o faray, pus non o puesc vedar.”

Sas armas li portet ses pus de demorar,

Et Olivier s' armet, cuy que deya pezar.

Lo filh Raynier de Gennes mot ricament s' armet;

Guari, sos escudiers, sas causas li causet;

Et apres del armar, son auberc li lasset.

Lo coms seys Autaclara, que mot fortmen amet; 

Lo blanc caval d' Espanha Guari li amenet.

Can Olivier lo vic, de sa ma lo senhet.

Lo coms pres lo destrier, sus lo dos li montet,

Per la cinta de seda l' escut al col pauzet;

Pueys a pres son espieut que Guari li baylet.

Lo filh Raynier de Gennes als estrieups s' afiquet

Per ayssi gran vertut que los estrieups pleguet.

Lo filh Raynier de Gennes el caval es montatz,

Et a cinta s' espaza al senestre costatz.

L' escut ac a son col, el cap l' elme gemat.

El a senhat son cors, a Dieu s' es comandatz.

Comjat pres de Guari, ab tant s' en es anatz; 

Entro al trap de Karle no s' es pas arestatz.

Lai trobet lo duc N Aymes e l' estout Guilamatz,

E dels baros de Fransa e dels princeps asatz.

Lo coms Rollan lay fo corrosos et iratz;

Mas mot fort si penet, car si fo paleyatz

Am Karle, lo sieu oncle, que tant era onratz;

Ar feyra la batalha volontiers, so sapjatz.

Trop s' es tarzatz lo ducxs, e tart s' es perpensatz

C' Olivier la fara, qui qu'en sia iratz.

Ab tan vecvos lo comte que venc totz abrivatz;

Entro al trap de Karle no s' es pas restancatz,

E, lay on a vist Karle, el s' es enrazonatz:

Emperayre de Fransa, senher de grans bontatz,

Ja a pus de III ans e complitz e passatz

Qu' ieu prezi companhia ab Rollan, lo lauzatz,

Pueis non agui del vostre dos deniers monedatz,

Mas ara us prec que m sia gazardo aquitatz.”

- “Volontiers, ditz lo rey, per mon grinho barbatz,

Aytan tost cum serem en Fransa retornatz,

Ja no m queriretz de que no us sia donatz,

De borcxs ni de castels ni de ricas ciutatz.”

- “Senher, ditz Oliviers, no us deman als, si us platz,

Mas que m detz la batalha d' aycel desbateyatz...” 

- “Olivier, so ditz Karles, as to sen cambiat,

Qu' enqueras de tas playas no t'a luns hom sanat; 

Vay, bels amicxs, areyre, repausa t'en ton trap...

No t'i laychari' anar per l' aur d' una ciutat.”

Ab tan si dress' en pes Gaynelo et Aldrat;

Cel Senhor los cofonda que lo mon a creat!

No triguet pueys dos ans, so ditz hom per vertat,

Que trahiro los Pars, li fals trachor proat,

Don els duy pueys moriro a dol et a viltat.

“Senher, so a dit Gaynes, enquers non ay parlat;

Vos nos avetz e Fransa un jutjament donat:

Que so que los duy auian deu esser autreyat,

Sitit no y es lo ters, per so no er passat;

Nos jutjam d' Olivier: per dreyt es acordat

Qu' el fassa la batalha ab lo desbateyat.”

Can lo rey los enten, tot lo sen a mudat;

Per mot fer talen mal a Gaynes esgardat:

“Gayne, so a dit Karles, Dieus ti donc mal fat,

E cels de ton litnage sian deseretat,

Car per ta culvertia as Olivier jutjat;

Et ieu vuelh qu' el lay an, ja no er trastornat;

Mas per aycel Senhor, qu' es Dieus e trinitat,

Que si 'l es mortz o pres, tu sapjas per vertat

Que ieu ti faray pendre coma layro proat,

E trastuh tiey paren seran deseretat.”

- “Senher, ditz Gaynelo, Dieus ne gar mon barnat!”

Pueys ditz entre sas dens cuendamens a celat:

“Ja Dombre Dieu no plassa, lo rey de majestat,

Que jamay el ne torn' a tota sa etat...”

- “Olivier, ditz lo rey, Dieus, per sa pietat,

Ti sia en ajuda del paya desfezat.”

Olivier part pour combattre Fierabras; celui-ci a trois épées, Baptisme, Graman et Florence, et de plus il porte, suspendus aux arçons de sa selle, deux petits barils remplis du baume qui avait servi à oindre Jésus-Christ; tout homme blessé est guéri dès l' instant qu' il peut en boire. Après quelques pourparlers, le guerrier Maure, qui d' abord ne voulait pas se mesurer avec Olivier parce qu' il l' avait reconnu blessé, lui propose généreusement de boire du précieux baume; le guerrier chrétien refuse. Le combat s' engage; Olivier, affaibli par les blessures de la veille, éprouve d' abord du désavantage; mais du même coup d' épée ayant renversé Fierabras et tranché la courroie qui attache les barils, il s' en empare, boit, guérit soudain, et les jette à la mer. Dès ce moment la partie devient plus égale:

Ferabras d' Alichandre a son colp azesmat,

E feric Olivier un colp desmezurat,

C'un cartier de la cofa li abatet el prat,

E dels cabels del cap li a un pauc ostat:

Dami Dieu lo gueric que ges no l' a plagat.

El comte feric luy...

Et albiret son colp et a 'l ben azesmat.

So que tenc del escut, a denant si levat;

Si aut a Ferabras amont son bran levat, 

Que tot si descubric lo flanc e lo costat.

Olivier lo perceup, et a 'l ben avizat;

Al retrayre lo fier de son bran aceyrat,

Per desotz la mamela li a un colp donat.

E lo coms s' afiquet, c'avia lo cor irat;

Pres d' un palm de la carn li a l' acier trencat,

C'a per pauc los budels no son defors sautat;

Mas anc no y a budel malmes ni 'ntamenat.

Lo sanc de gran rabey ne chay e mieg lo prat.

Auiatz de Ferabras cum fo de gran fertat:

Anc sol no s denhet planher, tan ac de segurtat;

Contramon vas lo cel a ades esgardat:

De Jesu-Crist li membra, lo rey de majestat;

Del ver Sant Esperit l' ac Dieus enluminat.

Olivier apelet, merce li a clamat.

Gentils hom, no m' aucias per la tua bontat;

E si m mena a Karle, lo bon rey coronat,

Qu' ieu vos promet, bel senher, e us jur per liautat

Que ieu tenray la fe de la crestiantat,

E us rendray la corona e 'l signe honorat

E las dignas relequias, don ay lo cor irat

Per so car ieu las prezi, caytiu, malahurat:

C'aysso m' en es vengut, so say de veritat.

Oliviers, gentil Senher, ayas mi pietat:

Car s' ieu muer sarrazi, enquers t'er reproat.”

Au moment où Fierabras se convertit, une troupe de Sarrasins débusque d' un bois, et s' empare d' Olivier et de quelques autres chevaliers, qu' ils emmènent et livrent à Balan, malgré les efforts des Français accourus à leur secours. Ils sont enfermés dans une tour obscure, où ils périraient si Floripar, sœur du guerrier Maure, ne venait à leur aide:

Ab tan veus Floripar, la filha l' almirat;

Anc pus gentil donzela no vic lunh home nat;

De la sua faytura vos diray veritat:

Ac lo cors bel e dreyt e ben afaysonat; 

La carn avia pus blanca qu' evori reparat,

E la cara vermelha cum roza en estat,

E la boca petita, e tenc las dens serrat,

Qu'ela avia pus blancas que neu can a gelat; 

E cenh una correya de seda de baudrat;

La finela fon rica de fin aur emerat.

Ja luns hom que la cinte non aura 'l pel mesclat,

Ni ja de lunh veri non er enpoyzonat,

E si avia III jorns o IIII dejunat,

Si auria el son cors del tot resaziat;

La donzela avia Olivier escoutat;

De la cambra salic, e davala 'l degrat;

Ab lieys XV pieuzelas, de mot gran parentat,

Vengudas son al loc on payas son irat.

“Digatz, c'avetz vos autres? e no m sia celat.”

- “Dona, pres es vos frayre, Ferabras lo lauzat!” 

Ab tan foron li dol del tot renovelat...

Floripar autz la crida que meneron li bar

Que eron en la carcer lo payre Ferabras.

Lo carcerier apela, e vay li demandar:

“D'on so li cavayer que aug lay gaymentar?”

Respon lo carcerier: “Be us o volray comtar,

Dona, ilh son de Fransa, segon que aug gabar.

Homes son del rey Karle que no devetz amar,

Emperador de Fransa que el si fay nomnar;

Cilh so que ajudero vostre frayre nafrar.

Un n' i a entr' els autres que fay fort a lauzar:

Luns hom no vic de carn pus format bacalar.

Cel conquis Ferabras a batalha, so m par.”

- “Brustamon, dis la bela, fay mi ab lor parlar...”

- “Dona, dis Brustamon, vos no y podetz parlar,

L' almiran vostre payre m' o a fayt afizar...”

Mas Floripar trames un ciri alumnar;

Ela venc a la carcer, si la fetz desfermar;

Son cap a mes dedins, e si s pres a gardar:

Un ciri tenc davant que fort reluzic clar;

Los Frances que lay foro comenset apelar:

“Senhors, d' on etz vos autres? no m' o vulhatz celar.”

Et els li respondero: “Be us o volrem comtar:

Nos em, dona, de Fransa, dis Olivier lo bar,

Et em home de Karle, que tant fay a lauzar.

L' almiran nos a faytz en esta tor sarrar

Et al fons de sa jus, e no y podem durar:

Dami Dieu nos ajut, que ns a totz a jutjar.

Dona, si a vos play, faytz nos dar a manjar.”

So respon Floripar: “Vos sabetz ben parlar,

Mas a totz covenra e plevir e jurar

Que vos faretz tot so qu' ie us volray demandar,

E d' aysso m' aydaretz qu' ieu vos volray preyar.”

- “Certas, dis Olivier, be us volem fiansar

Que ja no us falirem per nos membres trencar.

E si podem la sus als Sarrazis montar,

E que nos donetz armas que nos puscam portar,

Nos farem a L las testas trabucar.”

- “Vassal, dis Floripar, en fol vos aug gabar,

E val may bon calar que no fay fol parlar.”

- “Dona, so dis Berart, cel que sap ben cantar,

Nota mot volontiers per so mal oblidar.”

- “Per Bafom, dis la bela, be us sabetz razonar.

Ieu no say qui vos etz, ni no us puesc adesmar;

Mas ieu cug c'am piuzela sabriatz vos jogar.”

So dis Guilhot l' escot: “Be sabetz devinar.”

So respon Floripar: “Ben er a esprovar.”

Cependant Charlemagne charge Roland et six autres pairs de se rendre auprès de l' émir pour le sommer de se faire chrétien, et de lui remettre la sainte croix et les autres reliques qu' il a en sa possession. De son côté, Balan adresse à cet empereur quinze rois sarrasins pour lui proposer de se faire mahométan, et de lui rendre son fils. Les deux ambassades se rencontrent et se livrent combat; tous les Sarrasins sont tués à l' exception d' un seul, qui revient en toute hâte raconter la fatale aventure à l' émir. Bientôt après Roland et les pairs s' acquittent de leur mission; ils courent les plus grands dangers, et sont sur le point d' être mis à mort, lorsque Floripar s' en empare, et les conduit dans son palais, où ils retrouvent les chevaliers qu' elle y tenait enfermés, en attendant le moment de leur délivrance.

Can nostre baro foro en la cambra intrat,

Rollan vic Olivier e si l' a enbrassat;

E si s feyro li autre, que be lor venc en grat...

“Senhors, dis Floripar, a mi vuelh qu' entendatz:

Ieu vuelh que tuh ensemble vostra fe m pleviatz,

Que faretz so qu' ieu vuelha, ses totas falsetatz.”

- “Volontiers, dizon tuh: veyam que demandatz?”

Floripar abraset Richar de Normandia.

“E cum avetz vos nom? no m' o celetz vos mia.”

- “Dona, so ditz Richart, no us o celaray mia:

Hom m' apela Richart; natz suy e Normandia...”

Floripar pres Rollan per lo notz del baudratz:

“E cum avetz vos nom, franc cavayer membratz?”

- “Dona, so dis Rollan, mos nom no us er celatz:

Hom m' apela Rollan, can soy per dreyt nomnatz,

E soy nebotz de Karle, e suy de sa sor natz...”

- “Senhors, dis Floripar, tuh m' avetz afizatz...

Ie us deman per marit un cavayer onratz,

Gui a nom de Bergonha, car fort es bels armatz.”

- “Pieuzela, dis Rollan, a vostras volontatz;

Non a entr'el e vos IIII pes mezuratz.”

- “Senhors, dis Floripar, ara doncxs lo m fermatz.”

- “Venetz avan, Don Gui; la molher vos fermatz.”

- “Senhors, dis En Guio, ja vos non o vulhatz,

Que ja ferme molher, ni sia molheratz,

Si Karle no la m ferma, lo bon rey coronatz.”

Can l' enten Floripar, tot lo sanc li 's mudatz,

E jura Bafomet: “Si vos no m' i fermatz,

Ieu vos faray totz pendre, o seretz desmembratz.”

- “Cozi, so dis Rollan, faytz nostras volontatz.” 

- “Senher, so dis En Gui, ayssi cum vos vulhatz...”

- “Ay Dieu! dis Floripar, tu 'n sias honoratz;

Ar ay la re del monde que pus avia amat,

E faray mi per luy bateyar de bon grat,

E creyray Jesu Crist, lo rey de majestat.”

Lo bras li met sul col, si l' a fort abrassat;

Mas no l' auza bayzar, car no n' a comjat,

Per so car es payana, que be 'lh vengra a grat.

Les Sarrasins découvrent ce qui se passe, et essaient vainement de se rendre maîtres des Français, qui se fortifient dans une tour avec Floripar, dont la ceinture a la vertu de leur procurer tous les aliments qui leur sont nécessaires. Un enchanteur est chargé de dérober cette ceinture. Il parvient à s' en rendre possesseur pendant le sommeil de la princesse, mais frappé des charmes de Floripar, il ose aspirer à un succès plus coupable et plus séduisant; soudain elle s' éveille, s' écrie; on accourt; l' enchanteur est mis à mort, et jeté à la mer avec la ceinture. Floripar s' aperçoit trop tard de ce malheur. De leur côté, ne voyant pas revenir l' enchanteur, et pressentant le sort qu' il a éprouvé, les 

Sarrasins tentent inutilement un assaut; mais bientôt après les vivres manquent aux chevaliers.

Falitz lor es lo vis, la carn e 'l pa e 'l blatz.

Las pieuzelas an fam, ab gen cors honoratz.

Floripar s' espalmet, que tan a grans beutatz;

Gui l' anet redressar, sos novels maridatz...

“Baro, so dis le comte, prec vos que m' entendatz:

Paya nos an sains en estz murs esserratz... 

Iscam nos en defors, los aubercxs endossatz,

E cercarem vitalha ab los brans aceyratz;

Mays am morir defors que dins vieure famatz!”

E Frances respondero: “Tot so es veritatz...” 

Tost et irnelamen an lors escutz cobratz,

E portan lors espazas als senestres costatz;

Venguh son als estables, lors cavals an trobatz; 

Li comte i montero, als estrieups son ficatz,

E pueys van a la porta, lo pont es davalatz...

Li comte cavalguero encontraval los pratz,

E Turc e Sarrazi lay foren ajustatz.

E l' almiran Balan s' es aval regardatz,

Et a vistz nostres comtes suls destriers sojornatz,

L' almiran apelet Brullan de Monmiratz,

Sortibran de Coimbres e dels autres asatz.

“Baro, dis l' almiran, quinh cosselh mi donatz?

Lay cavalgan Frances, lors golfaynos levatz,

E s' am vida n' escapan, mot en seray iratz,

Car aquels son li comte qu' estan dins enserratz.”

Can payas l' entendero, mot si son tost armatz;

E Frances s' eslaychero, lors fres abandonatz;

Dels esperos donavo als destriers sojornatz.

Rollan crida: “Monjoya! baro, ara lor datz!”

Ab son espieut trencan el n' a X trabucatz.

Cascus de nostres comtes si s' es ben esprovatz.

Ab tan veus Clarion ab XX melia armatz;

Neps era l' almiran, e de sa seror natz...

Mot fo sobriers l' estorn dels cavayers membratz;

Mas payas son cregutz, los malvatz renegatz...

E Frances s' en repayro belamens per los pratz;

Aventura lor venc, Dieus en sia lauzatz!

Al repayrar qu' els feyro, an XX saumiers trobatz,

Que de vi que de blat e de carn son cargatz.

Ils s' en emparent; mais, assaillis de toutes parts, ils sont forcés de les abandonner. Olivier, cependant, parvient à se rendre maître de quelques provisions. Par malheur, l' un d' eux est tué, et Gui de Bourgogne est fait prisonnier. Le lendemain, les Sarrasins se disposent à le pendre, mais Roland, qui s' est aperçu de leur mouvement, marche à son secours avec ses compagnons, et le délivre:

Entro sus a las forcas Rollan no s' es restatz;

A 'N Guio de Bergonha sos huelhs a desbendatz,

E lo liam trenquet ab que fora pengatz...

Lo caval li menet que fo del renegat,

E cridet a 'N Guio: “Cozi, ara montatz.” 

Rollan dis a 'N Guio: “Prop de mi cavalgatz

Tant entro que agam armas don siatz armatz.”

- “Bel senher, dis En Gui, si cum vos comandatz...”

Lay comensa l' estorn; ja maior non veyratz...

Rollan fier un paya que ac nom Falsabratz,

E donet li tal colp qu'el cap es lay sautatz;

E Rollan a cridat: “Cozi, ar vos armatz;

Veus aychi belas armas; tantost vos adobatz.”

Domentre qu' En Gui s' arma, es pels autres gardatz:

De Rollan e dels autres es totz environatz.

Lo coms salh sul caval, can fo aparelhatz,

Et es de plana terra sus la sela montatz.

Als comtes escridet: “Senhors, ara lor datz,

Car mostrarai a Turcxs cum lor sui escapatz...”

Pres d' una balestada an payas reculatz.

Trops n' i ac de batutz e mortz e de nafratz.

Mas Sarrazi si arman a lotjas et a traps,

De XX melia payas es l' asaut refrescat.

Après des efforts inouïs, ils parviennent non seulement à se débarrasser de tous ces assaillants, mais encore ils s' emparent d' un convoi de vivres qu' ils amènent heureusement dans la tour. Chemin faisant, ils rencontrent et emportent avec eux le corps de celui qui avait été tué la veille. Dès qu' ils se voient des subsistances assurées pour deux mois, ils cherchent à faire connaître leur position à l' empereur. Richard de Normandie est chargé du message, et afin qu' il puisse s' éloigner sans que les Sarrasins le voient, les chevaliers font une sortie:

E can Richart los vic ab los payas mesclatz

Part si de lor pluran, et es encaminatz.

Per mieg los traps de l' ost s' en es mot tost passatz...

E Frances s' en repayro entro sus als valatz;

Per fors' an Sarrazis areyre reculatz.

Intran s' en en la tor e le pont es levatz,

Pueys van a las fenestras dels palaytz dentelhatz;

Viro lo duc Richart c'a totz los Turcxs pasatz.

Mais il est aperçu et poursuivi. Bientôt même son cheval s' abat sous lui, et il est atteint. Le premier Sarrasin qui se présente est le roi Clarion, qu' il a le bonheur de tuer; son destrier lui fournit le moyen d' échapper à la troupe qui suivait ce Roi. Ici une circonstance que l' art du poète a su ménager, augmente considérablement l' embarras des chevaliers restés avec Floripar. Le cheval de Richart s' est relevé, et, malgré tous les efforts des Sarrasins, il est parvenu à regagner la tour. En le revoyant les chevaliers ne doutent pas de la mort de Richard, et déplorent sa perte tandis qu' il se dirige tranquillement vers l' empereur. Cependant Balan, qui voudrait venger la mort de son neveu Clarion, expédie un messager à Golafre, chargé de garder le pont de Martiple par où doit passer Richard. Le messager le devance, et tout est disposé pour l' arrêter, lorsqu'un miracle, opéré en sa faveur, le délivre de tout danger. Mais pendant qu' il se hâte de se rendre auprès de l' empereur, Ganelon et les siens tentent, avec succès, de jeter le découragement dans tous les cœurs, et font si bien, qu' ils décident Charles, désolé, à lever le camp et à retourner en France.

Ara s' en vay la ost per un gran deruben;

E Karles regardet, e devas orien

Richart de Normandia vic venir fort punhen.

Fetz restancar la ost, que non ane avan...

Ab tant vecvos Richart que ac lo cor valhan,

Denant l' emperador dichen del alferan.

Lo rey lo saludet e vay li demandan:

“Digatz, per amor Dieu, c'avetz fayt de Rollan

Ni dels autres baros?...”

- “En Agremonia so, en una tor mot gran,

E teno 'ls asetgat CCC melia payan...”

Can Karles entendet Richart de Normandia,

No fora pus jauzens per tot l' aur de Syria;

E jura San Denis, cuy adora e pria,

Que Gaynes e 'l sieu son ple de gran bauzia...

Als vals sotz Marimonda es la ost arestada.

Lendema, gran mtli, can l' alba fo crebada,

Comandet le rey Karles sa gen que fos armada.

Doncxs s' armero Frances, ses lunha demorada...

Richart de Normandia ab la cara membrada

Donet lo caval negre, ab la sela daurada,

Al duc Raynier de Gennes ses lunha recobrada;

E pueys a belamen sa gent adordenada;

A for de mercadiers l' a mot ben arrezada.

Cascus portet son bran sotz sa capa fiblada.

V cen cavayers foro de bona gent armada,

Lors saumiers aculhiro, van s' en per mieg la prada.

Richart anet premiers, car be sap l' encontrada.

Anc entro a Martiple no y ac regna tirada.

Karle s' i embosquet pres d' una balestada

Ab sa rica companha, que menet ben armada.

Sous leur déguisement ils essayent de passer le pont que Golafre fait relever au moment où quatre d' entre eux venaient de le traverser. Et comme il veut les punir de tant d' audace, ils le tuent et ouvrent passage à toute l' armée; apres un long combat, pendant lequel il est quelque temps prisonnier, Charlemagne finit par s' emparer de la ville, grâces surtout à la valeur de Fierabras, désormais dévoué à l' empereur. L' émir en apprenant la nouvelle du succès des Français, entre en fureur contre ses Dieux:

E venc tost e corren a la bafomayria;

Tal ne det a Bafom sus la testa dauria,

Tota la li trenquet e lo cors li debria,

E pueys can o ac fayt, envas luy s' umelia.

Dans son désespoir il ordonne un nouvel assaut. Les assiégés font d' autant meilleure contenance que Floripar leur a montré et fait toucher la couronne d' épines et les clous sacrés. Cependant l' assaut devient terrible, et les machines renversent un pan de muraille de la tour. Dans cette extrémité

Rollan et Olivier et Augier s' en intra;

En una cambra vengro on Tervagan esta;

Cascus pres un dieu d' aur, a son col lo cargua.

Rollan tenc Apoli, de lansar s' ayzina,

Jos en la prieysa maior als payas lo lansa;

Et Augier tenc Margot, aval lo balansa;

Olivier tenc Lupi, contraval l' evia;

Duc N Aymes de Bavier Bafom lor balansa.

Les païens effrayés reculent, et l' assaut est suspendu. Toutefois un démon ranime le courage abattu de l' émir, qui revient à la charge et presse si vivement les Français qu' ils sont près de succomber. En ce moment

Dux N Aymes esgardet lay vas una encontrada;

La senha Sant Denis a mot ben avizada...

“Senhors, so dis le duc, franca gen honorada,

Tota nostra dolor es hueymay espassada...” 

Les Sarrasins, instruits de l' approche des Français, se préparent à les recevoir. Avant de livrer bataille, Charles fait proposer à Balan de se faire chrétien, sur son refus, le combat s' engage:

La batalha fo grans, longamens a durat;

Ja foran li Frances malamen mescabat,

Si no fossen li comte, cuy Dieu done santat.

Ab tant veus nostres comtes de la tor avalatz,

Aval dins los estables an lors cavals trobatz;

Cascus a pres le sieu, mantenent so montatz,

E prendo lors escutz e lors espieutz cayratz.

Floripar la corteza a en aut escridat:

“Senhors, Jesus vos guit, lo rey de majestat!”

Li baro s'en anero punhen tuh abrivat;

De grans colps a ferir so ben entalentat...

Paya fuio Rollan, can l' an ben azesmat;

Los colps de Durandart los an espaventatz.

Paya son descofit e tuh desbaratat...

L' almiran vic sos homes fugir totz descofitz...

Tenc l' espaza el punh, e fo pros et ardis.

Amont, per mieg son elme, fier Hugo de Paris,

Entro sus a las dens fo fendutz e partis.

Apres a mort Jaufre, En Jaques de Santlis,

En Gari d' Albafort, Folcaut de Sant Denis.

L' emperaire o vic; mot mal fo talentis...

De Joyoza lo fier Karles, rey de Paris.

No 'l poc entamenar l' elme, tan fo masis; 

Sus en l' arso denan dichen lo bran forbis,

En doas partz li a son destrier mieg partit.

L' almiran chay a terra, mas tost es sus salitz;

Per desotz l' emperayre a son caval aucit,

E lo rey salh en pes cum vasal afortitz.

Karle e l' almiran son abduy avalatz,

Ab lors brans aceyratz si son ben encontratz.

L' almiran fo pus grans que Karle un palmat.

Los escuts d' ambedos son rotz e detrencatz;

En V locxs de la carn es nostre rey plagatz.

Enpero l' emperayre no l' a ges refudat,

C'un colp li a donat sus en l' elme vergat,

Las peyras e las flors en cazo per lo prat;

Mas la cofa fo fortz; no l' a entamenat;

E lo bran escalampa que pus bas a tocat.

L' espero li a prop del talo redonhat.

“Paya, dis l' emperayre, mot mas huey trebalhat; 

Mas si Bafom avias per Jesus delaychat,

Per amor de to filh ti rendray l' eretat.”

Can l' almiran l' enten, tot lo sen a mudat;

Ab pauc no a ab dens l' emperayre mangat...

Gran colp dona a Karle sus son elme gemat.

Lo bran dichen a terra per mot rusta fertat;

A terra s'es ficatz pus d' un pe mezurat; 

Al relevar que fetz lo bran a pesseyat.

Can l' almiran o vic, mot n' ac lo cor irat;

La targua que portava lanset e mieg del prat.

Il saisit Charles et l' aurait étouffé si Roland, Olivier et d' autres chevaliers ne s' étaient avancés, et n' avaient pris et désarmé l' émir. Cette circonstance décide la bataille en faveur des Français. Les Sarrasins, voyant leur chef prisonnier, fuient de toutes parts, et Charles entre dans Agremoine. Le lendemain il renouvelle à Balan la proposition de se faire chrétien, mais ni les menaces de l' empereur ni les prières de Fierabras ne peuvent rien sur ce cœur endurci. Alors 

Floripar escridet: “Karle, que demoratz?

El es us vers diable, tantost lo deslivratz;

A mi no cal si mor, mas En Gui mi donatz.”

- “Bela, dis Ferabras, vos avetz tort, si us platz;

Ja es el nostre payre e nos a engenratz;...

Ieu volria aver de mos membres talhatz

Per so qu'el fos en fons lavatz e bateyatz...”

- “Senher payre, dis ela, per que no us bateyatz?

Car ges no val Bafom II deniers monedatz;

Mas cel es veray Senher qu'en la crotz fo levatz,

Si 'n luy avetz fizansa, bon gueren vos n' agratz.”

- “Vay, dis el, putanela, laycha m' estar en patz!

Ieu no creyray Jesu, qu' el non a potestatz.

Pasat a V C ans que fo crucificatz. (500 años de la hégira?)

Mal aia qui 'l creyra que sia resussitatz.”

Can Ferabras l' auzic, dolens fo et iratz.

“A Karle! mon bel senher, faytz ne so que us vulhatz.”

L' émir est mis à mort. Floripar reçoit le baptême et s' unit à Gui de Bourgogne. Le royaume d' Espagne est partagé entre Fierabras et son beau-frère; Floripar, de son côté, remet à Charles la couronne d' épines et les autres reliques dont elle était dépositaire. La nuit suivante, l' empereur eut un songe qui s' expliqua dans la suite par la trahison de Ganelon, pendant une autre expédition. Tout étant terminé, Charles et son armée reprennent le chemin de la France.

Tan van per lor jornadas tro foro a Paris.

Cascus s' en vay avan lay on era noyris,

E Karle s' en anet al mostier Sant Denis;

Las reliquias lor mostra del rey de Paradis.

X avesques lay ac e d' abatz XXXVI.

E IIII arsivesques; de nobles e gentils

Lo barnatge lay fo d' Orles tro a Santlis.

Al baro Sant Denis fo fayta l' asemblada;

Aqui fo la corona partida e lauzada;

Una partida 'n fo a Sant Denis donada,

Us clavel atretal, so es vertat provada;

A Compienha lo signe a la glieyza onrada.

De las santas reliquias fo fayta devisada;

Bel present ne fe Karle per Fransa la lauzada.

A la honor de Dieu n' es manta glieyza honrada.

La festa de Santlis fo per ayso trobada.

No triguet mas III ans qu' Espanha fo gastada.

Lay fo la trassio dels XII Pars parlada;

Gaynes los ne vendet a la gen desfezada,

Don pueys fo ab rosis vilmen la carn tirada.

Lo somi s' averet, mala fos l' encontrada.

Ja tracher luenh ni pres no deu aver durada.

Bon' es d' aquest romans la fi e l' encontrada

E 'l mieg loc e per tot, qui be l' a escoutada.

A Dieu nos coman totz. Ma canso es finada.