Mostrando las entradas para la consulta final felís ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta final felís ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 5 de marzo de 2024

Lexique roman; Ficar - Folleil

 

Ficar, v., lat. figere, ficher, enfoncer, appuyer, fixer.

Ilh fan ficar un albre en terra.

Liv. de Sydrac, fol. 31. 

Ils font ficher un arbre en terre.

Sel' aguilleta ficaretz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous enfoncerez cette aiguillette. 

Eu enpenc, lani e fic.

Torcafols: Comunal veill. 

Je pousse, déchire et enfonce. 

Part. pas. La bola que es ficada jos, el cap del camp.

Tit. de 1241. DOAT, t. CXXIV, fol. 230.

La borne qui est fichée en bas, à la tête du champ. 

Los oils ficats en terra.

(chap. Los ulls ficats anterra; fixats, en los ulls fixos mirán cap anterra.)

Regla de S. Benezeg, fol. 28.

Les yeux fixés en terre.

Fig. Molt es fichaz en terra qui plus ama home mortal que non Deu.

Trad. de Bède, fol. 24. 

Moult est enfoncé en terre celui qui aime plus homme mortel que non pas Dieu. 

CAT. Ficar. ANC. ESP. Fincar. ESP. MOD. Fijar, hincar. PORT. Fincar. 

IT. Ficcare. (chap. Ficá, ficás: yo me fico, fiques, fique, fiquem o ficam, fiquéu o ficáu, fiquen; ficat, ficats, ficada, ficades. Posá, colocá, etc. Fixá, fixás, fixassen: yo men fixo, fixes, fixe, fixem o fixam, fixéu o fixáu, fixen; fixat, fixats, fixada, fixades.)

9. Fic, s. m., blessure, contusion.

A fic de cara. Rec. de remèdes en provençal. 

A blessure de visage.

3. Fica, s. f., piqûre, appui.

Fig. No posca ficar ni aia nulla fica el capil de la maio.

Tit. de 1280. Arch. du Roy., Quercy. 

Ne puisse appuyer ni ait nul appui au pignon de la maison.

4. Fissar, v., piquer.

Scorpio es totz temps prest de fissar... e fissa de travers, fazen arcual nafra. Eluc. de las propr., fol. 259.

(chap. Fissá, picá: fissonada de arreclauarraclauabogot, abella.)

arraclau, arreclau

Le scorpion est toujours prêt à piquer... et pique de travers, faisant blessure arquée.

Part. prés. Tan son mal e salvatge e fissan e morden.

Guillaume de Tudela. 

Tant sont méchants et sauvages et piquants et mordants.

5. Fisso, s. m,, aiguillon, épine. 

Fig. Ta fort mi punho li fisso 

De la mort.

(chap. Tan fort me punchen los fissons de la mort.)

Leys d'amors, fol. 7. 

Tant me piquent fort les aiguillons de la mort.

6. Fix, adj., lat. fixus, fixe.

Scorpio es signe masculi, fix, diurn.

Aquari es signe fix, freg et nocturn.

La terra es fixa perpetualment.

Las estelas fixas.

Eluc. de las propr., fol. 112, 111, 105 et 113. 

Le scorpion est signe mâle, fixe, diurne. 

Le verseau est signe fixe, froid et nocturne. 

La terre est fixe perpétuellement. 

Les étoiles fixes. 

CAT. ESP. (fijo) PORT. Fixo. IT. Fisso. (chap. Fixo, fixos, fixa, fixes.)

7. Fixament, Ficament, adv., fixement. 

Regardo de drech... fixament. 

(chap. Miren al dret... fíxamen.)

Fixament... regarda.

Eluc. de las propr., fol. 140 et 147. 

Regarde directement... fixement. 

Regarde... fixement. 

Regardan trop ficamen.

Brev. d'amor, fol. 130.

Regardant très fixement.

CAT. Fixament. ESP. (fijamente) PORT. Fixamente. IT. Fissamente. (chap. Fíxamen.)

8. Fixio, s. f., fixité.

Taur es signe nocturn... et ha fixio.

Donan deguna fixio e permanencia.

Eluc. de las propr., fol. 110 et 37. 

Le taureau est signe nocturne... et a fixité.

Donnant nulle fixité et stabilité.

9. Aficar, Afiquar, v., appuyer, fixer, attacher.

D'un pe no s' afica plus.

(chap. D'una pota no s'apoye mes.) 

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ne s'appuie plus d'un pied.

Lo filh Raynier de Gennes als estrieups s' afiquet

Per ayssi gran vertut, que los estrieups pleguet. 

Roman de Fierabras, v. 735.

Le fils de Raynier de Gênes s'appuya sur les étriers par si grande force, qu'il plia les étriers.

Mos cors s' afica e s' atura 

En vos amar.

G. Figueiras: En pessamen. 

Mon coeur s'attache et s'applique à vous aimer. 

Fig. Dreitz ditz: No t' aficx

En aital ricor.

P. Cardinal: Caritatz. 

Justice dit: Ne t'appuie en telle richesse. 

ANC. FR. Durement es estriers s'afiche.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 402. 

Maiz à sez estrieus s'aficha.

Roman de Rou, v. 16120.

Bien fu afichié en l'estrier.

Roman du Renart, t. III, p. 244.

Sor les estriers s'afiche de randon.

Roman de Gérard de Vienne, v. 1573.

Qui de tel amor s'afiçoient.

Roman de Brut, t. I, p. 85.

ANC. CAT. Aficar. ANC. ESP. Afijar, afincar. ESP. MOD. Ahincar. 

PORT. Afficar, affincar. IT. Afficcare. (chap. Apoyá, apoyás, fixá, fixás.)

10. Afic, Afix, s. m., attachement, effort, obstination, impulsion, application.

Evers Deu era tot sos afix. Poëme sur Boèce.

Envers Dieu était tout son attachement. 

Lai on pres vilmen 

Dieus mort per aficx 

De menscrezens tricx. 

G. Fabre de Narbonne: Pus dels maiors. 

Là où Dieu prit ignominieusement mort par obstination de mécréants trompeurs. 

Anero se ferir de tal afic.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 33.

Allèrent se frapper de tel effort.

Predicator tenc per meillor... 

Que, en predic, 

Met son afic.

P. Cardinal: Predicator. 

Je tiens pour meilleur le prédicateur... qui, en prédication, met son application.

Quar chavalga vas K. de tal afic.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 80. 

Car il chevauche vers Charles de telle impulsion.

- Promesse, engagement.

Tos temps serai malvolens et enics 

Al rei Jacme, qar tenc mal sos afics.

Durand: En talant ai.

Toujours je serai malveillant et défavorable au roi Jacme, parce qu'il tint mal ses engagements.

- Adject. Affixe, terme de grammaire.

Alcunas dictios son affichas et apostas la una ab l'autra, et alcunas no.

Leys d'amors, fol. 54.

Aucuns mots sont affixes et apposés l'un avec l'autre, et aucuns non.

ANC. CAT. Afic. ANC. ESP. Afinco. ESP. MOD. (chap.) Ahínco.

11. Affiction, s. f., affiche, apposition.

Per affiction de la copia... en la porta de sa maison.

Fors de Béarn, p. 1094.

Par affiche de la copie... en la porte de sa maison.

12. Afitament, adv., fixement.

L'aigla regarda... solelh afitament.

(chap. L'águila o áliga mire... lo sol fito fito : fíxamen.)  

Eluc. de las propr., fol. 38.

L'aigle regarde... le soleil fixement.

13. Afigir, v., lat. affigere, adjoindre, attacher.

Es dicha d' afigir, quar afigimens vol dire aytant coma apostura.

Leys d'amors, fol. 54.

Est dite d' adjoindre, car adjonction veut dire autant comme apposition.

ANC. ESP. Afijir. IT. Affiggere. (chap. Afegí o afigí: afegixco o afegixgo, afegixes, afegix, afegim, afegiu, afegixen; afegit, afegits, afegida, afegides.)

14. Afigimen, s. m., adjonction, action de placer des affixes.

Es dicha d' afigir, quar afigimens vol dire aytant coma apostura.

Affigimens o apostura de dos nominatius, coma ayganeus.

(chap. Afegimén o afigimén o “apostura” de dos nominatius, com aiguaneu.)

Leys d'amors, fol. 54 et 55.

Est dite d' adjoindre, car adjonction veut dire autant comme apposition.

Adjonction ou apposition de deux nominatifs, comme eau-neige.

14. Infix, adj., lat. infixus, fiché, enfoncé.

De ferr ou d'autra cauza infixa ell corrs... atractiva.

Eluc. de las propr., fol. 104. 

Attractive... de fer ou d'autre chose enfoncée dans le corps.

16. Infixiu, adj., perçant, incisif.

La dolor es infixiva o penetrativa.

(chap. La doló es incissiva o penetrán.)

Eluc. de las propr., fol. 93. 

La douleur est incisive ou pénétrante.

17. Transfigar, v., lat. transfigere, transpercer.

Part. pas. Ben clavadas et transfigadas.

(chap. Ben enclavades y traspassades.)

Trad. du Tr. de l'Arpentage, 2e part. 

Bien fermées et transpercées.


Figa, Figua, Fia, s. f., lat. ficus, figue.

Mais am freidura e montagna 

No fas figa ni castagna.

P. Rogiers: Dousa amiga.

(chap. Mes m'agrade la fredó y la montaña que (no fach en) figa y castaña.)

J'aime mieux froidure et montagne que je ne fais figue et châtaigne.

Ab lait d'una salvatja figa.

(chap. En lleit d'una figa borda : salvache.) 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Avec le lait d'une figue sauvage.

Preno 'l sordeis c'avian soanat, 

Aissi com fes lo Lombart de las figuas

Raimond de Miraval: Amors mi fai. 

Prennent la souillure qu'ils avaient méprisée, ainsi comme le Lombard fit des figues.

Allusion à ce qu'en 1162, Frédéric Ier, en réparation d'un outrage fait à l'impératrice, sa femme, avait obligé les Milanais vaincus à retirer avec les dents une figue placée à l'orifice du fondement d'une vieille mule.

C'était une grande injure que de présenter aux Milanais le bout du pouce serré entre les deux doigts voisins, cela s'appelait far la figa, faire la figue. Cette locution, devenue proverbiale, servit à exprimer une raillerie injurieuse.

Loc. Per mal de vos farai la figua

Als gilos.

Deudes de Prades: Si per amar.

Pour le mal de vous je ferai la figue aux jaloux.

El mezel a 'l facha la figa.

Roman de Jaufre, fol. 26.

Le mézel lui a fait la figue.

ANC. FR. Cil prince nos ont fet la figue. 

Fables et cont. anc., t. II, p. 314.

C'est l'ancre qui la nef arreste, 

Et fait la figue à la tempeste.

Forcadel, p. 101. 

Genèves, Gênes... qui luy ont tousjours fait la figue.

Qui aux quarante fait la figue.

Satyre Ménippée, p. 178 et 141.

Dans la langue catalane, fer la figa, c'est fermer le poing, en montrant le pouce ressortant entre l'index et le doigt du milieu.

IT. Credes i far la croce,

Ma el ti fa la fica. 

Brunetto Latini, Tesoretto, p. 84. 

Egli ha fatta la fica alla casseta in ghermagio, in civeo.

Pataffio, liv. II. 

Quel donzello gli fece la fica quasi infino all' occhio, dicendoli villania.

Che rispondesse e facesse la fica a colui que la facea a lui.

Cento novelle antiche, n° 55.

E fecero una fica in faccia a christiani. 

Ann. di Lud. Monaldesco. Script. rer. it. Muratori, t. XII. 

Nég. explét. Enemics ni enemia

No m notz lo pretz d'una fia.

Raimond de Miraval: D'amor son totz. 

Ennemi ni ennemie ne me nuit la valeur d'une figue.

ANC. ESP.

Mas todo su esforcio no les valió tres figas. 

Poema de Alexandro, cop. 794. 

(N. E. En la novela Pedro Saputo hay un capítulo donde Pedro le lleva tres higos al rey. En chapurriau, tres figues.)

CAT. Figa. ESP. MOD. Higa (higo). PORT. Figa. (IT. fica. Chap. figa, figues.)

2. Figuier, s. m., figuier.

Quan figuier si enpeuta en figuier, et vit en vit.

(chap. Cuan la figuera se empelte en figuera, y la viña en viña.)

Tot figuier es aybre tendre, de leu per freg pren dampnagge.

Eluc. de las propr., fol. 196 et 207.

Quand figuier se greffe sur figuier, et vigne sur vigne.

Tout figuier est arbre tendre, facilement par froid il prend dommage.

Figuiers, milgraniers. Leys d'amors, fol. 48.

(chap. Figueres, mangranés o mangraneres.)

Figuier, grenadier.

Mangrana

3. Figuieyra, s. f., lat. ficaria, figuier. 

Dieus maldic la figuieyra on non trobet mays fuelhas.

V. et Vert., fol. 88.

Dieu maudit le figuier où il ne trouva que feuilles.

Una molt bela figuieira. Brev. d'amor, fol. 160. 

Un moult beau figuier. 

CAT. Figuera (plural Figueras, donde nació Dalí). ESP. Higueira (higuera). PORT. Figueira.

(chap. La figuera, les figueres, la figa, les figues. No es tan delicada per al fret com fique aquí dal; a Beseit aguantaben be los iverns antics.)

4. Ficari, s. m., lat. ficarius, figon, qui se nourrit de figues.

Ficaris so homes salvagges vivens de figas.

(chap. Los “ficaris” (“figués”) son homens salvaches que viuen de figues.)

Eluc. de las propr., fol. 251.

Figons sont hommes sauvages vivant de figues.


Figura, Feigura, s. f., lat. figura, figure, forme, visage.

Be s pot meravillar qui conois sa figura.

Le Dauphin d'Auvergne: Vergoigna.

Peut bien s' émerveiller qui connaît sa figure.

Que vi las peyras entailladas, 

D' anticas figuras obradas.

V. de S. Honorat.

Qui vit les pierres taillées, d'antiques figures ouvragées.

Fig. La sancta glieya non es autra cauza mays la figura d' un cors glorios.

(chap. La santa Iglesia no es datra cosa mes que la figura d'un cos gloriós.) 

V. et Vert., fol. 5.

La sainte église n'est autre chose que la figure d'un corps glorieux.

- Terme de grammaire.

Feigura o es sempla o composta. Gramm. provençal. 

(chap. La figura o es simple o composta.)

La figure ou est simple ou composée. 

Loc. Vos amador que amatz per figura.

T. de G. de Cabestaing et d' Ozil de Cadarts: Es dreitz.

Vous amants qui aimez par figure. 

En figura d' aisso mandet Deus. V. et Vert., fol. 8.

En figure de ceci Dieu ordonna.

CAT. ESP. PORT. IT. Figura. (chap. Figura, figures.)

2. Figuracio, s. f., lat. figuratio, figure, forme, aspect.

Semlant a glazi en figuracio.

Quant a figuracio.

Eluc. de las propr., fol. 44 et 195.

Ressemblant à glaive par la forme. 

Quant à la forme. 

PORT. Figuração. IT. Figurazione. (chap. figurassió, figurassions.)

3. Figural, adj., figuratif, symbolique.

Sompnis... algus so nutz et patens, ses figural significacio, algus escurs et ab figural dezignacio.

Eluc. de las propr., fol. 77. 

Songes... aucuns sont clairs et évidents, sans signification figurative, aucuns obscurs et avec désignation figurative. 

ANC. ESP. Figural. IT. Figurale.

4. Figurable, adj., figurable, susceptible de recevoir figure.

Ayga... es element per cors estranh termenable et figurable.

Eluc. de las propr., fol. 149.

L'eau... est élément limitable et figurable par corps étranger. 

ESP. Figurable. IT. Figurabile.

5. Figuratiu, adj., lat. figurativus, figuratif.

Virtut... dels membres figurativa, ordenativa et distinctiva.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Puissance... figurative, dispositive et distinctive des membres. 

ESP. PORT. IT. Figurativo. (chap. Figuratiu, figuratius, figurativa, figuratives; simbólic, simbolics, simbólica, simbóliques.)

6. Figurativamen, adv., figurativement.

Se fay aquesta figura, allegoria,... figurativamen.

(chap. Se fa esta figura, alegoría,... figurativamen.)

Leys d'amors, fol. 135.

Cette figure, l'allégorie, se fait... figurativement.

ESP. PORT. IT. Figurativamente. (chap. figurativamen : de forma figurada, simbólica.)

7. Figurar, v., lat. figurare, figurer, représenter.

Part. pas. Aysso fon ben figurat en Sampson. V. et Vert., fol. 72.

Ceci fut bien figuré en Samson.

Vedels doblamen figuratz.

A. Brancaleon: Pessius. 

Veau doublement figuré. 

Del novel regne que era figurat en David.

Hist. abr. de la Bible, fol. 39. 

Du nouveau règne qui était figuré en David. 

CAT. ESP. PORT. Figurar. IT. Figurare. (chap. Figurá, figurás: yo me figuro, figures, figure, figurem o figuram, figuréu o figuráu, figuren; figurat, figurats, figurada, figurades.)

8. Desfigurar, v., défigurer, déformer, changer de figure.

Pois dona desfigura.

Ogiers: Era quan. 

Puis dame change de figure.

Romp e desfigura, 

Am dentz et am las mans, tota sa vestidura. V. de S. Honorat.

Déchire et déforme, avec les dents et avec les mains, tout son vêtement. - Part. pas. Gibos desfigurat.

(chap. Geperut desfigurat; geput, geputs, gepuda, gepudes, geperut, geperuts, geperuda, geperudes: que té gepa, chepa, com Pablo Iglesias lo podemita; los camellos o dromedaris són geperuts, tenen giba, gibes, gepa, gepes, chepa, chepes - ESP. giba, joroba.)

V. de S. Honorat. 

Bossu défiguré.

Del som del cap entro als pes,

L'avian tot desfigurat.

Passio de Maria.

Du sommet de la tête jusques aux pieds, l'avaient tout défiguré.

Vezia issir de mar una bestia meravilhosamens desfigurada e desguizada et espaventabla. V. et Vert., fol. 6. 

Voyait sortir de mer une bête merveilleusement défigurée et déguisée et épouvantable. 

CAT. ESP. PORT. Desfigurar. IT. Disfigurare. (chap. Desfigurá, se conjugue com figurá.)

9. Transfiguratio, Transfiguration, s. f., lat. transfigurationem, transfiguration.

El dia de la transfiguratio de Nostre Senhor.

(chap. Al día de la Transfigurassió de Nostre Siñó.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 177. 

Au jour de la Transfiguration de Notre Seigneur. 

La transfiguration, lo 6 agost.

Fors de Béarn, p. 1097. 

La Transfiguration, le 6 août. 

CAT. Transfiguració. ESP. Transfiguración. PORT. Transfiguração. 

IT. Transfigurazione. (chap. Transfigurassió.)

10. Transfigurar, Trasfigurar, v., lat. transfigurare, transfigurer,

transformer.

Ieu transfiguriei aquestas causas e mi.

Trad. de la 2e épître de S. Paul aux Corinthiens. 

Je transfigurai ces choses en moi. 

Transfiguret se denant els.

Trad. du N.-Test., S. Marc, C. 9. 

Il se transfigura devant eux. 

Diables se transfigura en motas guisas per descebre las gens.

V. et Vert., fol. 24. 

Le diable se transforme en plusieurs manières pour décevoir les gens. CAT. ESP. PORT. Transfigurar. IT. Trasfigurare. (chap. Transfigurá,  transfigurás: yo me transfiguro, transfigures, transfigure, transfigurem o transfiguram, transfiguréu o transfiguráu, transfiguren; transfigurat, transfigurats, transfigurada, transfigurades; transformá, transformás.)


Fil, s. m., lat. filum, fil, ligne.

No 'l tudaria plus q' us fils

Delguatz sostendria una tor.

Guillaume de Cabestaing: Ar vei. 

Ne l' éteindrait pas plus qu'un fil délié soutiendrait une tour.

Ab un fil de son mantel var.

Giraud de Borneil: Al plus leu.

Avec un fil de son manteau vair.

Las liaras en un fil sotilmen, e qu'el fils sia fortz. Liv. de Sydrac, fol. 8.

(chap. Les lligarás en un fil sutilmen, y que lo fil sigue fort.)

Tu les lieras avec un fil subtilement, et que le fil soit fort. 

Fig. Al bon senhor de Mercuer, qu'es el fil

De valen pretz, que no s rompt ni s desfila.

Folquet de Lunel: Tant fin' amors.

Au bon seigneur de Mercoeur, qui est sur la ligne de mérite vaillant, qui ne se rompt ni se défile.

- Tranchant d'un instrument.

Fig. Tant ai ferm cor el fil

On ferm saber s' afila.

Raimond de Miraval: Aissi m te.

Tant j'ai ferme coeur au fil où ferme savoir s'affile.

Loc. Mas eu no m part del dreg fil.

Rambaud d'Orange: En aital. 

Mais je ne me dépars pas du droit fil. 

D' amar vos suy el drech fil.

P. Bremond Ricas Novas: Ben dey. 

Je suis au droit fil de vous aimer.

Ges homz no pot portar a fil 

Ni a bon talh totas amors.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

On ne peut point porter à fil ni à bonne taille toutes amours.

Adv. comp.

L' aygua li chay dels huels fil e fil per lo natz. 

(chap. L'aigua li cau dels ulls fil a fil per lo nas.) 

Roman de Fierabras, v. 3805.

L'eau lui tombe des yeux fil à fil par le nez. 

ANC. FR. Avoient chargé de front à droit fil la bataille de Caesar. 

Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Brutus.

CAT. Fil. ANC. ESP. Filo. ESP. MOD. Hilo. PORT. Fio. IT. Filo. (chap. Fil, fils; v. filá; desfilá : desfilagarchá.)

2. Filet, s. m., petit fil, filet, réseau.

Las venas semblon filet.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Les veines semblent filet.

Menudet cordat 

Ab filetz d' argen. 

Un troubadour anonyme: Per amor. 

Légèrement lacé avec filets d'argent.

Siei cabel delgat e saur

Son gent estreitz d' un filet d'aur.

Roman de Jaufre, fol. 73.

Ses cheveux déliés et blonds sont gentiment étreints d'un réseau d'or. CAT. Filet. ESP. PORT. Filete. IT. Filetto. (chap. Filet, filets.)

3. Filat, Fillat, s. m., fil, filet.

Esfendemos as luengas, amigos del loco Manuelico Río Hijado

Genser de lleis non debana fillat.

G. Rainols d'Apt: Auzir cugei. 

Plus gente qu'elle ne dévide fil.

Fig. Hac un prim fillat de cillas 

Negre e sotil e delgat.

Roman de Jaufre, fol. 77. 

Eut un mince filet de cils noir et fin et délié.

- Toile, filet à pêcher ou à chasser.

Ab quatr' aunas de filat.

P. Cardinal: Tartarassa. 

Avec quatre aunes de toile. 

Filatz a pescar et cassar.

(chap. Filat per a peixcá y cassá.)

Eluc. de las propr., fol. 213.

Filets à pêcher et chasser.

CAT. Filat. PORT. Fiado. IT. Filato. (Chap. Filat, llas, ret.)

4. Filadis, s. m., filasse, bourre.

Ab filadis de cambe ni de lin.

(chap. En filadís de cánem y de llí: lino)

Cartulaire de Montpellier, fol. 192.

Avec filasse de chanvre et de lin.

Filadis de seda... a cargua, non pagua mais cinq sols.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 161.

Bourre de soie... par charge, ne paie que cinq sous.

CAT. Filadis. ESP. Filadiz. (chap. Filadís, filassa, borra.)

5. Filadura, s. f., filage.

Que degu non ause tenher ni far tenher... deguna filadura blancha ni burela.

Tit. de 1360. DOAT, t. LXVII, fol. 372. 

Que nul n'ose teindre ni faire teindre... nul filage blanc ni brun. 

IT. Filatura. (chap. Filadura, filadures.)

6. Fila, s. f., file.

Adv. comp. Sas gens entravan fila a fila.

Chron. des Albigeois, col. 79.

Ses gens entraient à la file.

CAT. ESP. PORT. IT. Fila. (chap. Fila, files.)

7. Fileira, s. f., filandre, sorte de maladie des oiseaux.

Autre mals es c' a nom fileira. 

Cant auzel a fileira.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Est autre mal qui a nom filandre.

Quand oiseau a filandre. 

ANC. CAT. Filieyra. ESP. Filandria (Nematodo parásito del aparato digestivo de algunas aves, especialmente las de rapiña.)

PORT. Filandras. IT. Filandra. 

8. Flissa, s. f., pluche de laine. 

Porto mantels de flissa.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Portent manteaux de pluche de laine.

9. Flessada, s. f., couverture.

Occitani flassada coopertorium lecti vocant, quasi filassata.

(chap. Los ocsitans li diuen flassada a la cobertora del llit, casi filassata.)

Du Cange, t. III, col. 543.

Neguna flessada no farai... sino de lana de moton o de feda.

(chap. No faré cap cobertora (manta)... mes que de llana de cordé o de ovella.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 111.

Je ne ferai aucune couverture... sinon de laine de mouton ou de brebis.

I sac de palha e pois la flessada, e al cap I conselhier.

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 28.

Un sac de paille et puis la couverture, et à la tête un coussin.

(N. E. conselhier : coussin; conseller, consejero; consultar con la almohada.)

De coissis e de flessadas.

Folquet de Lunel: E nom del. 

De coussins et de couvertures.

10. Filos, adj., velu, filandreux, garni de fils, de filaments.

Eruca... animant es filos e quaysh lanuginos.

(chap. La oruga... es un animal filós y casi llanut.)

Aquesta tela es espongioza et filosa.

(chap. Esta tela es esponjosa y filosa.)

Fuelhas en si han alcunas venas filozas.

(chap. Les fulles en sí tenen algunes venes filoses.)

Eluc. de las propr., fol. 250, 37 et 209.

La chenille... est un animal velu et quasi laineux.

Cette toile est spongieuse et filandreuse.

Les feuilles en elles ont aucunes veines filandreuses.

11. Filable, adj., filable, qui peut se filer.

Peyra que es filabla.

Eluc. de las propr., fol. 188.

Pierre qui est filable.

12. Filar, v., filer.

Garsens e Peironela que filon lur cano. 

L' us teis, l'autre fila.

Izarn: Diguas me tu. 

Garsende et Péronelle qui filent leur quenouille 

L'un tisse, l'autre file.

(N. E. Peironela, Peronella, Péronelle, Petronila, como la reina de Aragón, hija de Ramiro II el monje; casada con el conde de Barcelona Ramón Berenguer IV y madre de Alfonso II de Aragón, que escribía en occitano, como se puede ver en la obra en la que estamos, de Raynouard.)

reyna Petronila, comte Ramon Berenguer IV, Alfonso II

Fig. Non sabon prim filar

Mots.

Serveri de Girone: Sitot s'es.

Ne savent filer finement les mots.

Qui vol sirventes auzir... 

A me 'l deman, qu' ieu l' ay filat.

P. Cardinal: Qui vol sirventes. 

Qui veut ouïr sirvente... à moi le demande, vu que je l'ai filé. 

Loc. Selha que del fil

A sos ops no pot far, 

Ad autra en fai filar.

Pierre de Bussignac: Quan lo dous.

Celle qui ne peut faire du fil à son profit, en fait filer à une autre.

Part. pas. La qual garlanda deia esser d'aur filat, d'argent filat o de seda.

(chap. La cual guirnalda degue sé d'or filat, de plata o argén filat o de seda.) 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 138. 

Laquelle guirlande doive être d'or filé, d'argent filé ou de soie.

CAT. ANC. ESP. Filar. ESP. MOD. Hilar. PORT. Fiar. IT. Filare.

(chap. Filá: filo, files, file, filem o filam, filéu o filáu, filen; filat, filats, filada, filades.)

13. Afilar, v., affiler, aiguiser. 

Qui de fort fozil 

Non vol coltelh tochar, 

Ja no 'l cuid' afilar 

En un mol sembeli. 

Giraud de Borneil: Leu chansoneta. 

Qui ne veut pas frotter couteau d'un fort fusil, qu'il ne pense jamais l' affiler sur une molle fourrure.

Fig. Non sabon prim filar 

Mots, ni rimas afilar.

Serveri de Girone: Sitot s'es. 

Ne savent filer finement les mots, ni aiguiser les rimes.

Tant fin' amors totas horas m' afila 

Ma voluntat qu'ieu de lauzar m'afil. 

Folquet de Lunel: Tant fin' amors. 

Tellement pur amour à toute heure m'affile ma volonté que je m'affile à louer.

Mi dons, don m' afil

En leys servir. 

P. Raimond de Toulouse: Pos vezem. 

Ma dame, par qui je m'affile à la servir. 

Tant ai ferm cor el fil 

On ferm sabers s' afila. 

Mas afilat s' afila 

El desafilat fil.

Raimond de Miraval: Aissi m te. 

Tant j'ai ferme coeur au fil où ferme savoir s' affile.

Mais affilé s'affile au fil désaffilé. 

Part. pas. Pueis lansa un dart de plom gent afilat.

Giraud de Calanson: A lieys cui am. 

Puis lance un dard de plomb gentiment affilé. 

Fig. De lenguejar

Contra joglar, 

Etz pus afilatz que milas.

Marcabrus: Senher. 

Pour parler contre jongleur, vous êtes plus affilé que milan.

Fig. et subst. Ni Belins lo moutos

N' Isingrins l' afilatz.

Arnaud d' Entrevenas: Del sonet. 

Et Belin le mouton et Isengrin l' affilé. 

ANC. FR. Dont chascun à guerre s'afile.

G. Guiart, t. 1, p. 116. 

CAT. ESP. Afilar. PORT. Affiar. IT. Affilare. (chap. Afiláesmolá.)

14. Desfilar, v., défiler, découdre. 

Fig. Al bon senhor de Mercuer, qu' es el fil 

De valen pretz, que no s rompt ni s desfila. 

Folquet de Lunel: Tant fin' amors.

Au bon seigneur de Mercoeur, qui est sur la ligne de mérite vaillant, qui ne se rompt ni se défile. 

Part. pas. Cant auretz auzel desrenat, 

Que hom apela desfilat.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand vous aurez oiseau éreinté, que l'on appelle défilé.

CAT. ANC. ESP. Desfilar. ESP. MOD. Deshilar. PORT. Desfiar. 

(chap. Desfilá: traure fil, aná en fila; desfilagarchá: desfilagarcho, desfilagarches, desfilagarche, desfilagarchem o desfilagarcham, desfilagarchéu o desfilagarcháu, desfilagarchen; desfilagarchat, desfilagarchats, desfilagarchada, desfilagarchades.) 

14. Desafilar, v., désaffiler, émousser. 

(chap. Desafilá, esmossá, fé una esmossa al fil de un arma, destralgabiñet, navalla, dalla, fals, etc.)

Part. pas. Fig. Mas afilat s'afila

El desafilat fil.

Raimond de Miraval: Aissi m te.

Mais affilé s'affile au fil désaffilé.

16. Esfilar, v., effiler, couler. 

Fig. A tot auzel debaten

Fan d' esfilar defendemen.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

A tout oiseau se débattant font empêchement de couler. 

IT. Sfilare.

17. Refilar, refiler, filer de nouveau. (chap. Refilá)

Que neguna persona non auze los dichs pezes refilar per metre en autres draps. 

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 219.

Qu'aucune personne n'ose refiler lesdits poids pour mettre en d'autres draps.

18. Perfil, s. m., parfilure.

Ornar lors raubas d' ermeni... o de perfils de seda.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 138. 

Orner leurs robes d'hermine... ou de parfilures de soie. 

CAT. ESP. PORT. Perfil. (chap. Perfil no signifique teixit, roba.) 

19. Perfila, s. f., parfilure.

Que sia fortz plus qu' autra sa perfila.

Folquet de Lunel: Tant fin' amors. 

Que soit forte plus qu'autre sa parfilure.

20. Perfilar, v., parfiler.

Fig. Per qu' a mestiers qu' om ta ferm la perfil

Que sia fortz plus qu'autra sa perfila.

Folquet de Lunel: Tant fin' amors. 

C'est pourquoi a besoin qu'on la parfile si ferme que soit forte plus qu'autre sa parfilure. 

ANC. FR. Tout pourfilé de piaus d'agniel.

(chap. Tot cusit, teixit de pells de cordé.)

Una história en final felís, cordé, mar, brasa

Roman du Renart, t. IV, p. 147. 

CAT. ESP. PORT. Perfilar. (chap. Perfilá no signifique cusí o teixí.)

21. Folleil, s. m., bass. lat. folasellum, filoselle.

Saven' ac prima d' un folleil, 

Ab que son estreit sei cabeil.

Roman de Jaufre, fol. 56. 

Eut un bandeau fin d'une filoselle, avec quoi sont étreints ses cheveux.

sábado, 11 de diciembre de 2021

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.


¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Lo prat (el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol, cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu, campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo césped.
Rosa, menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora, sels passabe escoltán los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben, les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta, inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures, sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta, com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona, plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes sossegades y doctrinals odes de Horacio.

Assistíe als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína (Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de ficá per la vía!

Pasturá de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe de cuan li habíe picat la mosca.

"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló parabe tan lluñ!"

Aquella pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió del

ferrocarril. La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un perill que passabe, una catástrofe que amenassabe sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo; mes abán no fée mes que mirál, sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa, acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes, forasteres.

Pero lo telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén passajero que se aufegabe al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se veíe cap vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá lo tren.

Matíns sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels insectes, la vaca y los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al mateix prat, hasta arribá la nit, en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los nugols allá dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá alguns estrels a lo mes oscur del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang tintineo de modorra esquella.

An este silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén, de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut, contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.

Ere poc expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo afecte del animal passífic y pensatiu.

Als tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars de un camí.

Als díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha nessessaria entre lo alimén y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín, an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre, girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:

- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.

Estos recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a tot aixó que la Cordera teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella, sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura, velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.

Antón de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí: antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich, dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de rames, siñalánla com a salvassió de la familia.
"Cuidéula, es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra moribunda, que 
se va morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo pare no pot reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al Somonte.

Tot aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta nessessaria no se teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de día, de mal humor, Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los cabíe datra conjetura.

Pinín y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé cóm ni cuán.

Al tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara, cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los fills van adiviná lo perill.

No la habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño. Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá - pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás, entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, 
bueys y vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen en mes o menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.

Al Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de Chinta a quedás sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot lo día oferinli pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat.. Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera, interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que, entre madreselvas que encara no floríen y romigueres o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe que pagá o quedás al carré.

Lo dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare. Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta, pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les carissies com al jou.

"¡Sen anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.

"¡Ella sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra yaya!"

Aquells díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet, va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat, y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou, forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ... Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos, y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat, cridabe desde casa:

- ¡Bah, bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ lo pare, en la veu enterbolida per les llágrimes.

Caíe la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos, formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los chirrits melancolics de infinites chicharres.

- ¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós, Cordera de la meua alma!

- ¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.

- Adiós - va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu lamén trist, ressignat, entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.

En son demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista; aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.

De repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que, pasmades, miraben per aquells tragallums.

- ¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga, a la yaya vaca.

- ¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli los puñs al tren, que volabe camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que san germana de les picardíes del món:

- La porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los indianos.

- ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!

Y Rosa y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
- ¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -

Van passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey pera luchá a la guerra carlista. Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un roble.

Y una tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas del tren correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta, als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un record de doló lluñá:

- ¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín de la meua alma! ...

Allá anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma, carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."

Entre confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén lo tren pedres allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés, les vegues y los roquissals...

¡Qué sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.

- ¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -

En quín odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la vía abán:

- ¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -


Auf Wiedersehen, Cordera!