Mostrando las entradas para la consulta fenás ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta fenás ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 11 de diciembre de 2021

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.


¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Lo prat (el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol, cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu, campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo césped.
Rosa, menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora, sels passabe escoltán los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben, les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta, inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures, sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta, com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona, plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes sossegades y doctrinals odes de Horacio.

Assistíe als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína (Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de ficá per la vía!

Pasturá de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe de cuan li habíe picat la mosca.

"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló parabe tan lluñ!"

Aquella pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió del

ferrocarril. La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un perill que passabe, una catástrofe que amenassabe sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo; mes abán no fée mes que mirál, sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa, acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes, forasteres.

Pero lo telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén passajero que se aufegabe al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se veíe cap vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá lo tren.

Matíns sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels insectes, la vaca y los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al mateix prat, hasta arribá la nit, en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los nugols allá dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá alguns estrels a lo mes oscur del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang tintineo de modorra esquella.

An este silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén, de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut, contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.

Ere poc expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo afecte del animal passífic y pensatiu.

Als tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars de un camí.

Als díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha nessessaria entre lo alimén y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín, an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre, girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:

- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.

Estos recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a tot aixó que la Cordera teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella, sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura, velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.

Antón de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí: antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich, dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de rames, siñalánla com a salvassió de la familia.
"Cuidéula, es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra moribunda, que 
se va morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo pare no pot reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al Somonte.

Tot aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta nessessaria no se teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de día, de mal humor, Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los cabíe datra conjetura.

Pinín y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé cóm ni cuán.

Al tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara, cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los fills van adiviná lo perill.

No la habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño. Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá - pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás, entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, 
bueys y vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen en mes o menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.

Al Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de Chinta a quedás sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot lo día oferinli pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat.. Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera, interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que, entre madreselvas que encara no floríen y romigueres o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe que pagá o quedás al carré.

Lo dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare. Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta, pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les carissies com al jou.

"¡Sen anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.

"¡Ella sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra yaya!"

Aquells díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet, va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat, y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou, forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ... Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos, y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat, cridabe desde casa:

- ¡Bah, bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ lo pare, en la veu enterbolida per les llágrimes.

Caíe la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos, formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los chirrits melancolics de infinites chicharres.

- ¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós, Cordera de la meua alma!

- ¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.

- Adiós - va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu lamén trist, ressignat, entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.

En son demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista; aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.

De repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que, pasmades, miraben per aquells tragallums.

- ¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga, a la yaya vaca.

- ¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli los puñs al tren, que volabe camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que san germana de les picardíes del món:

- La porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los indianos.

- ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!

Y Rosa y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
- ¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -

Van passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey pera luchá a la guerra carlista. Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un roble.

Y una tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas del tren correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta, als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un record de doló lluñá:

- ¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín de la meua alma! ...

Allá anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma, carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."

Entre confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén lo tren pedres allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés, les vegues y los roquissals...

¡Qué sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.

- ¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -

En quín odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la vía abán:

- ¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -


Auf Wiedersehen, Cordera!

viernes, 26 de enero de 2024

Lexique roman; Coralh - Cornelina


Coralh, s. m., lat. corallum, corail.

Coralh mols et blans ramels ha jus l'ayga, mas tantost cum es fora, si torno vermelhs et durs... La mar de Sicilia engendra coralh.

Eluc. de las propr., fol. 186 et 180.

Le corail a au fond de l'eau des rameaux mous et blancs, mais aussitôt comme il est dehors, ils deviennent vermeils et durs... La mer de Sicile engendre du corail.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Coral. IT. Corallo.

Coralh mols et blans ramels ha jus l'ayga, mas tantost cum es fora, si torno vermelhs et durs... La mar de Sicilia engendra coralh.

Corb, Corp, s. m., lat. corvus, corbeau.

Corbs ni votors ni auzels...

(chap. Corb ni buitre ni muixó.)

Guillaume de Tudela.

Corbeau ni vautour ni oiseau...

Et el remas plus negre que corp.

Chronique d'Arles.

Et il resta plus noir que corbeau.

On Noe trames lo corp el temps del deluvi.

Liv. de Sydrac, fol. 3.

Où Noé transmit le corbeau au temps du déluge.

ANC. FR. Vola un corb...

Si le corb porra engingnier...

Le corb s'oï si bien loer.

Marie de France, t. II, p. 105.

CAT. Corb. ESP. Cuervo. PORT. IT. Corvo. (chap. corv, pl. corvs; latín corvus, en v, pos natros tamé.)

2. Corpatos, s. m., petit corbeau.

Lo corp cant a sos corpatos.

(chap. Lo corv cuan té los seus corvets, casi com lo coche Corvette; 

ESP. corvato, corvatos)

Naturas d'alcus auzels.

Le corbeau quand il a ses petits corbeaux.

3. Corpmari, s. m., cormoran.

O de morgoill, s'es en aizina,

Que hom apella corpmari.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ou de plongeon, qu'on appelle cormoran, s'il est à portée.

CAT. Corbmarí. PORT. Corvomarinho. (ESP. chap. cormorán; los cormorans son com corvs del mar, marins.)

4. Croac, s. m., croac, cri du corbeau.

Corps can crida croac...

Del so de croac corps se pren.

Leys d'amors, fol. 2 et 132.

Le corbeau quand il crie croac.

Corbeau se prend du son de croac.

(chap. Vore lo poema de Edgar Allan Poe, the raven traduít al chapurriau, lo corv. En alemán Raab, inglés raven.)

IT. Fr. Saccheti, Rim., dit du corbeau:

Il corbo allor faccia cro, cro.

Lo corv. Edgar Allan Poe.


Corb, adj., lat. curvus, courbe, couché.

E grans espazas corbas de bon acier trempat.

Roman de Fierabras, v. 259.

Et grandes épées courbes de bon acier trempé.

Natura a provezit de corbas unglas.

Totz aytals ausels han bec corb.

Eluc. de las propr., fol. 49 et 139.

La nature a pourvu d'ongles courbes.

Tous tels oiseaux ont bec courbe.

Fig. No us pessetz ges que lur tir,

Quant hom las fai corbas estar.

Le moine de Montaudon: Autra vetz.

Ne pensez pas qu'il leur en coûte, quand on les fait tenir courbes.

ANC. FR. Que tote en ai corbe l'eschine.

Roman du Renart, t. II, p. 33.

Les bras avoit longz et corbes.

Roman français de Fierabras.

CAT. Corb. ESP. PORT. IT. Corvo. (chap. curvat, belcat)

2. Curvitat, s. f., lat. curvitatem, courbure.

Es drecha ses curvitat.

(chap. Es dreta, directa, recta, sense curves.)

Eluc. de las propr., fol. 225.

Est droite sans courbure.

EST. Curvidad. PORT. Curvidade. IT. Curvità.

3. Corbament, s. m., lat. curvamen, traverse, entorse.

Degun contrast, embargament o corbament no faran.

Tit. de 1310. DOAT, t. XXXVIII, fol. 164.

Ne feront aucune opposition, arrêtement ou traverse.

4. Corbar, Curvar, v., lat. curvare, courber, plier.

Alas l'en corbon e l'en baisson.

(chap. Les ales li curven y li baixen.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Les ailes lui en courbent et lui en baissent.

Il fut employé dans des sens ou dans des locutions obscènes:

Corba ill be soven l'esquina.

(chap. Li curve ben sobín la esquena.) 

T. de Bernard et de Gaucelm: Gaucelm.

Lui courbe bien souvent l'échine.

Las baratairitz baratan,

Frigens del barat corbaran.

Marcabrus: Pus s'enfulleysson.

Courberont les trompeuses trompant, grillantes de la tromperie.

Part. pas. Instrument subtil de curvada extremitat.

Trad. d'Albucasis, fol. 31.

Instrument subtil d'extrémité courbée.

ANC. ESP. Corvar (MOD. curvar). PORT. Curvar. IT. Curvare. (chap. curvá, curvás: yo me curvo, curves, curve, curvem o curvam, curvéu o curváu, curven. Belcá: belco, belques, belque, belquem o belcam, belquéu o belcáu, belquen.)

5. Acorbar, v., courber, baisser.

De jus pes no si acorba.

Eluc. de las propr., fol. 202.

Ne se courbe pas en bas aux pieds.

ANC. FR.

Qui tant nos fet ci acorber.

Roman du Renart, t. I, p. 218.

6. Incurvacio, s. f., lat. incurvatio, courbure.

Cum mostra per lor incurvacio.

Eluc. de las propr., fol. 245.

Comme il montre par leur courbure.

IT. Incurvazione.

7. Encorbar, v., lat. incurvare, courber, renverser.

Substantiv. Al encorbar, sitot vos es gabaire,

Dis qu'el vos vi.

G. de Berguedan: Amicx marques.

Quoique vous êtes railleur, il dit qu'il vous vit au renverser.

CAT. ESP. Encorvar. IT. Incurvare. (chap. encorvá, belcá: encorvo, encorves, encorve, encorvem o encorvam, encorvéu o encorváu, encorven.)

8. Recurvatio, s. f., recourbement.

Plicabilitat e recurvatio.

Eluc. de las propr., fol. 230.

Pliabilité et recourbement.

(chap. Plegabilidat y belcamén.)

9. Recurvar, v., recourber.

Ja sia qu'els corns et las unglas e 'ls becs dels auzels si posco mollificar e recurvar. Eluc. de las propr., fol. 62.

Jà soit que les cornes et les ongles et les becs des oiseaux se puissent mollifier et recourber.

PORT. Recurvar. (chap. recurvá, belcá)


Corda, s. f., lat. chorda, corde, lacet, cordage.

Sui liatz ab ferma corda.

A. Daniel: Autet e bas.

(chap. Estic (sóc) lligat en firme corda. A. Daniel: Altet y baix.)

Je suis lié avec solide corde.

Per remirar si falh

Corda, borel, ni benda

On calha far esmenda.

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Pour examiner s'il manque lacet, bourrelet ni bandeau où il faille faire réparation.

Corron, com belugas de fuec, per cordas e per albres.

V. et Vert., fol. 54.

(chap. Corren, com purnes de foc, per cordes y per mastils.)

Courent, comme bluettes de feu, par cordages et par mâts.

Qu'el loire per la corda tenha.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qu'il tienne le leurre par la corde.

Tres livras et mieja de fil filat per las cordas de las arbalestas del comun.

Tit. de 1433, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 219.

Trois livres et demie de fil filé pour les cordes des arbalètes de la commune.

- Corde d'instrument.

Faitz la rota

Ab XVII cordas garnir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Fais garnir la rote avec dix-sept cordes.

La primairana corda s'entona jotz greumens.

(chap. La primera corda se entone (afine) baix gravemén.)

Pierre de Corbiac: El nom de.

La première corde s'entonne bas gravement.

Del salteri

Faras X cordas estrangir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Tu feras résonner les dix cordes du psaltérion.

Fig. Chascus es estreiz ab las cordas de sos pechaz.

Trad. de Bède, fol. 51.

Chacun est étreint avec les cordes de ses péchés.

Loc. Car los volrion tornar a lur corda.

V. et Vert., fol. 23.

Car ils voudraient les tourner à leur corde.

ANC. FR. Tels les a la dame atornez

Que toz les a trez à sa corde,

Chascuns du tout à li s'acorde.

Fabl. et cont. anc., t. III, p. 280.

ANC. ESP.

Non querria el tiempo ennas cordas perder.

Poema de Alexandro, cop. 2381.

CAT. Corda. ESP. Cuerda. PORT. IT. Corda. (chap. corda, cordes, cordeta, cordetes, cordell, cordells, cordellet, cordellets. v. cordá, passá corda.) 

2. Cordo, s. m., cordon, collier.

Un viel capel d'escarlat ses cordos.

Lanza: Emperador.

Un vieux chapeau d'écarlate sans cordons.

Liat pel col ab un cordo.

G. de Berguedan: Lai on hom.

Lié par le col avec un cordon.

Loc. La plus plazens

Domna e de plus de faysso

Que a son colh portes cordo.

Matfre Ermengaud: Dregz de.

La plus aimable dame et de meilleure façon qui portât collier à son cou.

CAT. Cordó. ESP. Cordón. PORT. Cordão. IT. Cordone. (chap. cordó, cordons, cordonet, cordonets; v. acordoná, no es lo mateix que lligá los cordons, se referix a fé cordons, aliniá la palla, aufals, fenás, consevol forrache: acordono, acordones, acordone, acordonem o acordonam, acordonéu o acordonáu, acordonen. Acordonat, acordonats, acordonada, acordonades.)

3. Cordonet, s. m., cordonnet.

D'un cordonet daurat lo fasa.

Un troubadour anonyme: Senior vos que.

Qu'il le fasse d'un cordonnet doré.

CAT. Cordonet.

4. Cordel, s. m., cordeau.

Cordels per mezurar.

(chap. Cordells per a medí.)

Eluc. de las propr., fol. 213.

Cordeaux pour mesurer.

ANC. CAT. Cordell. ESP. PORT. Cordel.

5. Cordella, s. f., cordon, cordelette.

Aia hom anel o cordella.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qu'on aie anneau ou cordelette.

ANC. CAT. IT. Cordella.

6. Cordalha, s. f., cordage.

Per una carga de cordalha, quatre deniers.

Tit. de 1283. DOAT, t. CLXXIV, fol. 191.

Pour une charge de cordage, quatre deniers.

PORT. Cordoalha.

7. Cordazo, s. f., mesurage au cordeau.

Venga a cordazo.

Tit. de 1352. DOAT, t. XCIII, fol. 222.

Vienne à mesurage au cordeau.

8. Cordier, s. m., cordier.

Del dimecres son cordiers.

(chap. Del dimecres són los cordellés – los que fan cordell, cordells.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 45.

Les cordiers sont du mercredi.

PORT. Cordoeiro. IT. Cordajo. (ESP. Cordelero)

9. Encorda, s. f., encorde, garniture d'arc.

Fil... per las cordas et encordas de las arbalestas del comun.

Fil plat per far las encordas de las grossas arbalestas.

Tit. de 1433, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 240 et 238.

Fil... pour les cordes et encordes des arbalètes de la commune.

Fil plat pour faire les encordes des grosses arbalètes.

10. Cordar, v., corder, mesurer.

Quan las aura fachas portar a sa maison o a son obrador, qu'el comprador puesca cordar, si s vol, e 'l vendedor no hi puesca contrastar que non las corde. Cartulaire de Montpellier, fol. 39.

(chap. No me cal traduí, consevol u pot entendre. Fachas vol di fetes, no faches o sossialistes com Adolfet lo alemán o Benitet lo italiá.)

Quand il les aura fait porter à sa maison ou à son ouvroir, que l'acheteur puisse les mesurer, s'il le veut, et que le vendeur ne puisse y empêcher

qu'il ne les mesure.

- Lacer.

Cordatz estrechamen

Vostres bratz ben e gen.

… Enans que us cordetz,

Lau qu'el bras vos lavetz.

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Lacez étroitement vos bras bien et avec grâce.

Avant que vous vous laciez, j'approuve que vous vous laviez le bras.

Part. pas. Menudet cordat

Ab filetz d'argen.

Un troubadour anonyme: Per amor.

Légèrement lacé avec des filets d'argent.

CAT. Cordar. (chap. cordá, medí en corda o cordell: cordo, cordes, corde, cordem o cordam, cordéu o cordáu, corden; medixco o medixgo, medixes, medix, medim, mediu, medixen.)

11. Cordeiar, v., attacher, mettre en laisse.

E jatz ab una vielha rossa

Que cordeia e tira gossa.

P. Cardinal: D'Esteve de.

Et couche avec une vieille rosse qui attache et traîne chienne.

12. Manicorda, s. f., lat. monocordum, monocorde.

Manicorda

Ab una corda.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Le monocorde avec une corde.

L'us mandura, e l'autr' acorda

Lo sauteri ab manicorda.

Roman de Flamenca, fol. 11.

L'un joue de la mandore, l'autre accorde le psaltérion avec le monocorde.

ANC. FR. Harpes, manicordons, espinettes.

Histoire maccaronique, t. II, p. 6.

ESP. Manicordio (monacordio). IT. Monocordo.

13. Accort, s. m., accord, traité.

An fag acort ab Peiregorc e jur.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn.

Ils ont fait traité et serment avec Périgord.

ANC. CAT. Acord. ESP. Acuerdo. PORT. Acordo. IT. Accordo. (chap. acord, acuerdo; v. acordá: acordo, acordes, acorde, acodem o acordam, acordéu o acordáu, acorden.) 

14. Entracor, s. m., convention réciproque.

Ab lei an pres loc e lor entracor.

G. Adhemar: Mout cantera.

Avec elle ils ont pris lieu et leur convention réciproque.

15. Acordi, s. m., accord, consentement.

E lo acordi fo aital.

Tit. de 1315. DOAT, t. LXXXIX, fol. 120.

Et l'accord fut tel.

Et, per aquesta esperansa, lo simple home donet sa vacca al capela ab lo acordi de sa molher. V. et Vert., fol. 75.

(chap. Y, per esta esperansa, lo simple home va doná la seua vaca al capellá en l' acord, consentimén, de la seua dona; sa : la seua, encara diém sa en chapurriau, sa mare, sa tía, inclús san germana; a Mallorca es artícul, de ipsa latín, sa calobra, sa llengo, sa sobrasada, sa ensaimada, etc.)

Et, dans cette espérance, l'homme niais donna sa vache au prêtre avec le consentement de sa femme.

ANC. FR. Pour metre entre les rois acorde.

G. Guiart, t. 1, p. 120.

ANC. CAT. Acordi.

16. Acordier, Acorder, s. m., accord, traité.

E metria tot lo plag voluntier

En dos amicx per far bon acordier.

Le moine de Montaudon: Ayssi cum.

Et je confierais volontiers toute la contestation à deux amis pour faire un bon traité.

Tot acordiers m'en sera honratz.

Raimond de Miraval: Pus ogan.

Tout accord sera honoré par moi.

Avem faig acorder ab l'abat.

Tit. de 1182. DOAT, t. CXXXVIII, fol. 59.

Nous avons fait accord avec l'abbé.

17. Acordamen, s. m., accord, traité.

Si per lo mon fos bos acordamens,

Que cristias se denhesson amar.

R. Gaucelm: Ab grans.

Si par le monde était bon accord, de manière que les chrétiens daignassent s'aimer.

Qu'ilh et amors son d'un acordamen.

G. Riquier: Aissi cum selh que.

Qu'elle et l'amour sont d'un même accord.

- Concordance, règle.

D'arismetica sai totz los acordamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Je sais toutes les concordances d'arithmétique.

ANC. FR. Pais ont faite e acordement.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 84.

ANC. ESP. Acordiamento. IT. Accordamento. (chap. acordamén, acord, trate, tratat)

18. Acordansa, s. f., accord, rapport, traité, concordance.

Qu'el comens ab la fi ay' acordansa.

P. Cardinal: Qui s vol.

Que le commencement ait accord avec la fin.

Aquelas acordansas ni 'ls contraliamens

Ab las autras estelas...

D'aquelas acordansas nais us atempramens.

P. de Corbiac: El nom de.

Ces rapports et les oppositions avec les autres étoiles.

De ces accords naît une combinaison.

S'ieu accort

E bon' acordanza

Trobes ab lieys qu'am plus fort.

Giraud de Salignac: Per solatz.

Si je trouvais accord et bon traité avec elle que j'aime plus fort.

ANC. FR. Après ceste accordance, ils murent tout maintenant de commun accord seur le roy Gontran.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 213.

E fu l'acordance d'iceux telle.

G. Guiart, t. 1, p. 31.

ANC. CAT. ANC. ESP. Acordanza. ANC. PORT. Acordança. IT. Accordanza.

19. Acordatiu, adj., qui accorde, accordatif.

Art muzical es de cauzas contrarias, quals so greu votz et aguda, acordativa.

Eluc. de las propr., fol. 282.

L'art musical est accordatif de choses contraires, telles que sont voix grave et aiguë.

20. Acordar, v., accorder, mettre d'accord, permettre, unir.

Per so no puesc motz ni sos acordar.

Aimeri de Bellinoi: Ailas! per que.

Pour cela je ne puis accorder mots ni sons.

Amors o vol e m'o acorda.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Amour le veut et me l'accorde.

Ab lo rey mi vuelh acordar d'Aragon.

Bertrand de Born: Quan vei.

Je veux m'unir avec le roi d'Aragon.

Quan dui cor en un' amistat

S'acordon per leial amor.

Gui de Cavaillon: Ab tant de.

Quand deux coeurs s'unissent en un même attachement par loyal amour.

Echo... acorda se a tot aco que hom ditz.

V. et Vert., fol. 23.

Écho... s'accorde à tout ce qu'on dit.

Mas la quarta e la quinta...

S'acordon per descort.

P. de Corbiac: El nom de.

Mais la quarte et la quinte... s'accordent par discordance.

Part. prés. Acordans fo ab sos egals.

Brev. d'amor, fol. 92.

Il fut facile avec ses égaux.

E can son ben acordan

E ferm tuit trei d'un semblan.

Aimeri de Peguilain: Ancmais.

Et quand ils sont bien accordants et fermes tous trois de la même manière.

Part. pas. Quar ab mi vos vey acordat.

Raimond de Durfort: Turcmalet be us.

Car je vous vois accordé avec moi.

ANC. FR. Et ce fu accordet par l'evesque de Cambrai.

Charte de Valenciennes, 1114, p. 410.

CAT. ESP. PORT. Acordar. IT. Accordare. (chap. acordá: acordo, acordes, acorde, acordem o acordam, acordéu o acordáu, acorden.)

21. Acordadament, adv., conjointement, unanimement.

E seran signadas pel senhor e 'ls cossols acordadament.

Charte de Gréalou, p. 86.

Et seront signées par le seigneur et les consuls conjointement.

E issiron d'Egipte tug acordadamens.

(chap. Y van eixí, ixí, issí de Egipto tots acordadamen, conjuntamen, unánimemen.)

P. de Corbiac: El nom de.

Et sortirent d'Égypte tous conjointement.

Si s'esdevenia que toz lo covens acordadamen causis una persona.

Trad. de la règ. de S. Benoît, fol. 33.

S'il arrivait que tout le couvent choisît unanimement une personne.

ANC. CAT. Acordadament. ESP. PORT. Acordadamente. IT. Accordatamente.

22. Concordia, s. f., lat. concordia, concorde, union.

Qui rump la fraternal concordia fai contra Deu.

Trad. de Bède, fol. 22.

(chap. Qui rom, romp, trenque, la concordia fraternal, entre germans, fa contra Deu.)

Qui rompt la concorde fraternelle fait contre Dieu.

Lor promes... de recebre aquella patz et aquella concordia.

V. de Bertrand de Born.

Leur promit... d'accepter cette paix et cette union.

CAT. ESP. PORT. IT. Concordia. (chap. concordia, concordies; v. concordá, concordás; ñan mols textos antics aon se parle de concordia, pas, unió.)

23. Concordi, s. m., accord, traité.

Lo concordi entre vos et ella.

V. de Bertrand de Born.

L'accord entre vous et elle.

24. Concordar, Concordiar, v., lat. concordare, accorder, concorder.

Vas K. rei de Fransa qu'ieu m'en concort.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 41.

Que je m'en accorde avec Charles roi de France.

Si aquestas letras se concordian.

Priv. conc. par les rois d'Angleterre, fol. 10.

Si ces lettres s'accordaient.

ANC. FR. Concorde nos a nostre rei.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 40.

CAT. ESP. PORT. Concordar. IT. Concordare.

25. Descort, s. m., querelle, discord.

Com an vezi, an descortz.

Bertrand de Born: S'abrils.

Comme ils ont voisins, ils ont discords.

- Dissonance, terme de musique.

Mas la quarta et la quinta, que 'l son contrafezens,

S'accordon per descort ab leis molt dossamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Mais la quarte et la quinte, qui lui sont contrefaisants, s'accordent par dissonances avec elle très doucement.

- Discord, sorte de poésie des troubadours.

Le petit Glossaire provençal manuscrit qui se trouve à la bibliothèque

Laurenziana, nous apprend que cette sorte de poésie avait des couplets inégaux, lesquels avaient chacun une musique différente:

cantilena habens sonos diversos.

La pièce de Rambaud de Vaqueiras: Eras quan vey verdeiar, est intitulée

Descort par le troubadour.

Elle est en cinq idiomes, qui diffèrent ainsi que les rimes et les airs de chaque couplet.

Eras quan vey verdeyar

Pratz e vergiers e boscatges,

Vuelh un descort comensar

D'amor.

Rambaud de Vaqueiras: Eras quan.

Maintenant que je vois verdoyer prés et vergers et bocages, je veux commencer un discord d'amour.

Descortz es dictatz mot divers, e pot haver aytantas coblas coma vers... desacordablas e variablas en accort, en so et en lengatge.

Leys d'amors, fol. 40.

Le discord est une composition très diverse, et elle peut avoir autant de couplets que le vers... discordants et variables en accord, en air et en langage.

26. Discordia, s. f., lat. discordia, discorde.

Apres la discordia moguda.

Cartulaire de Montpellier, fol. 52.

Après la discorde suscitée.

E lur mescla discordias et autras trebulations.

V. et Vert., fol. 92.

Et leur suscite discordes et autres tribulations.

CAT. ESP. PORT. IT. Discordia.

27. Discordi, s. m., désaccord, dispute.

Si discordis es d'aco que om demanda.

Trad. du Code de Justinien, fol. 93.

S'il est dispute de ce qu'on demande.

IT. Discordio.

28. Descordier, s. m., querelle.

Don l'amars s'azerma

Fors c'um volva descordier.

Pierre d'Auvergne: L'airs clairs.

Dont l'aimer s'exile excepté qu'on excite querelle.

29. Descordar, v., lat. discordare, désaccorder, déranger.

Car lo mirails e no vezer descorda

Tan mon acord, c' ab pauc no 'l desacorda.

La Dame Lombarde: Com volgr' aver.

Car le miroir et non voir dérange tant ma résolution, que peu s'en faut qu'il ne la désaccorde.

Part. prés. Roma descordans.

G. Figueiras: D'un sirventes.

Rome qui détruit l'accord.

ANC. FR. Les barons d'outre-mer se descordèrent du chastel refermer.

Joinville, p. 115.

Ne descordez à ces joyeux canticques.

Coquillart, p. 183.

CAT. ESP. PORT. Discordar. IT. Discordare.

30. Dezacort, s. m., mésintelligence, discord.

Et entre amicx dezacort

M'enueia e m fai piegz de mort.

Le moine de Montaudon: Mot m'enueia.

Et mésintelligence entre amis m'ennuie et me fait pire que mort.

ANC. CAT. Desacort. PORT. Desacordo. (ESP. Desacuerdo, malentendido.)

31. Dezacordamen, s. m., désaccord, mésintelligence.

Duran aquel dezacordamen.

(chap. Durán aquell malentés: mal entés, desacort.)

Regla de S. Benezeg, fol. 76.

Durant ce désaccord.

32. Dezacordansa, s. f., discord, contradiction.

M plagra fezessan accordansa

Dels reis que an guerr' e dezacordansa.

B. Carbonel: Per espassar.

Il me plairait qu'ils fissent l'accord des rois qui ont guerre et discord.

E fan desacordansas en la congregatio.

Regla de S. Benezeg, fol. 76.

Et font discords en la congrégation.

Aquesta varietat e desacordansa es per aventura per defauta dels escrivas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 1.

Cette différence et contradiction est peut-être par la faute des écrivains.

ANC. FR. Si c'unc n'i sort desacordance.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 52.

ANC. CAT. Desacordansa. ANC. ESP. Desacordanza.

33. Desacordable, adj., discordant.

Aspra e desacordabla contentios de sillabas.

Leys d'amors, fol. 8.

Apre et discordant concours de syllabes.

ANC. FR. C'unc puis ne furent descordable.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 40.

34. Desacordar, v., désaccorder, ne pas s'accorder.

Se desacordon las IIII humors, en que es tota la complexio dels cors.

V. et Vert., fol. 60.

Les quatre humeurs, dans lesquelles est toute la complexion du corps, se désaccordent.

Per qu'ieu fauc desacordar

Los mots e 'ls sos e 'ls lenguatges.

Rambaud de Vaqueiras: Eras quan.

C'est pourquoi je fais désaccorder les mots et les airs et les langages.

Part. prés. Per dig desacordan

De lauzengier truan.

Raimond de Miraval: Aissi m.

Par dit désaccordant de médisant vil.

Substantiv. Aias patz ab los desacordans abans que sia nuch.

(chap. Tingues pau en los desacordans abans que sigue de nit. 

Fes les paus en los que no están de acuerdo, acord, en tú - perque de nit te buscarán, y te trobarán.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 7.

Aies paix avec les discordants avant qu'il soit nuit.

Part. pas. Qu'els reys trueps desacordatz

Que d'un voler no 'n sai dos.

G. Riquier: Cristias.

Que je trouve les rois désaccordés tellement que je n'en sais deux d'un même vouloir.

CAT. ESP. PORT. Desacordar. IT. Disaccordare.

35. Malacordanza, s. f., brouillerie.

Mas bos comjat m'a estort

De sa malacordansa.

Rambaud de Vaqueiras: Engles.

Mais bon congé m'a délivré de sa brouillerie.


Cordoan, s. m., cordouan.

Cascuna dotzena de cordoan III deniers.

De I trossel de cordoan XII deniers.

Cartulaire de Montpellier, fol. 113 et 116.

Chaque douzaine de cordouan trois deniers.

D'un trousseau de cordouan douze deniers.

Cordoan, tres deniers la dotzena.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. LI, fol. 156.

Cordouan, trois deniers la douzaine.

ANC. FR. Et de soulers de cordouan.

G. Guiart, t. 1, p. 136.

CAT. Cordoá. ESP. Cordobán (piel curtida de macho cabrío o cabra). PORT. Cordovão. IT. Cordovano. (chap. Pell curtida, cuero, de choto: cabrón, mascle de la cabra. Cabrit y cabridet es lo fill de la cabra y del choto; cabrida, cabrides, cabrideta, cabridetes, cabrit, cabrits, cabridet, cabridets.)

2. Cordoneir, s. m., cordonnier.

Cordoneirs... que al merchat ni a la feira venra.

Ch. de Besse en Auvergne de 1270.

Cordonnier... qui viendra au marché et à la foire.

IT. Cordovaniere. (chap. pelleté, que compre y ven pells, o curtidó de pells. A casa, a la esgorfa, sempre teníem pells secánse o ya seques, y veníe lo pelleté a compráles. Eren sobre tot de cabra o de cabrit, alguna de cordé y ovella. De choto o de mardá, mascle de la ovella, no sé si les guardabem, potsé que putiren, faigueren massa pudó; encara que estigueren a dal de tot de la casa allí secabem fruita, ameles, anous, etc., y pujabem a estendre la roba a la terrassa.)

Coriandre, s. m., lat. coriandrum, coriandre.

(N. E. Sale más arriba: Coliandre, s. m., lat. coriandrum, coriandre, herbe.)

Coriandre es gra redolent qui, begut ab vi, ret hom luxurios.

(chap. A mí no men cal beure, perque vach caure a la marmita cuan era sagalet, com Obélix. Julivert chino, les flos son com les del fonoll silvestre. “Coriandre” es un gra de bona auló que, begut en vi, fa al home lujuriós, cachondo, mogut.)

Eixecacódols, haciendo escuela, Moncho, pedrolo, piedra, roca

Eluc. de las propr., fol. 204.

Coriandre est un grain odorant qui, bu avec vin, rend l'homme luxurieux.

ANC. ESP. IT. Coriandro.


Corn, Cor, s. m., du lat. cornu, cor, clairon.

Trompas ni corns ni viulas ni tambors.

(chap. A vore si u entén lo aragonés catalanista de Valderrobres, lo trompetero Francisco Celma Tafalla; ¿o li hay de di Francesc o Xesc?)

Pons de Capdueil: Per joy d'amor.

Trompettes et clairons et vieles et tambours.

Entro que augatz mon cor per doas fetz (: vetz).

(chap. Hasta que escoltéu, sentiguéu lo meu cuerno dos vegades. En castellá, augatz : oigáis, este tz es de la segona persona del plural.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 96.

Jusqu'à ce que vous entendiez mon cor par deux fois.

Aqui auzim vas mantas parts sonar

Man corn.

Rambaud de Vaqueiras: Senher.

Là nous entendîmes de divers côtés sonner maint cor.

ANC. FR. Ço fu le corn al rei Gunter...

Suz ciel n'aveit nul cheveler

Ke jà cel corn péust soner.

G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 673 et 675.

CAT. Corn. IT. Corno.

2. Corna, s. f., cor, clairon. (ESP. cuerna, corneta.)

Ab trombas et ab cornas et ab autres esturmens. Philomena.

Avec trompettes et avec clairons et avec autres instruments

3. Cornament, s. m., bourdonnement, retentissement.

Cornament o bruch d'aurelhas... cornament d'aurelhas.

Eluc. de las propr., fol. 56 et 81.

Bourdonnement ou bruit d'oreilles... Bourdonnement d'oreilles.

CAT. ESP. Cornamenta. IT. Cornamento.

4. Cornador, s. m., sonneur de la trompette, de la trompe, du cor, corneur.

Ab tant cornan la ost li cornador cortes.

Guillaume de Tudela.

En même temps les sonneurs de la trompette courtois sonnent l'armée.

Sonon joglar e cornador.

Roman de Flamenca, fol. 139.

Les jongleurs et les corneurs sonnent.

5. Cornar, v., corner, sonner de la trompette, de la tompe (trompe), donner du cor. (N. E. mi padre fue corneta cuando estuvo en la mili, el servicio militar, en Sabiñánigo. Él nació en 1938, creo que se iba a los 21, y duraba mínimo año y medio. Supongo que fue de la quinta del 1959, aún he conocido a varios de sus quintos que fueron al mismo cuartel. Estaba grabada la palabra Franco tres veces: Franco Franco Franco, sin coma, porque comían poco, y no se refería a Franco Battiato, que nació en 1945, sino a Francisco Franco Bahamonde, nacido en 1892, casi como el naranjito, caudillo de España, generalísimo, y demás. 

¡Qué vocecica más agradable tenía!, casi como la de Bartolo de José Mota. Yo nací en 1978, cuando ya estaba podrido su cadáver, pero los socialistas y derivados del 2024 aún apestan a su perfume, eau de malve de cunette.)

Que corn' ades lo corn maior.

Roman de Jaufre, fol. 101.

Qu'il corne maintenant le cor principal.

Per amor de lui corna la recrezuda.

G. de la Tour: Un sirventes.

Par amour de lui il sonne la retraite.

Comensero a cornar. Philomena.

Ils commencèrent à corner.

Et en apres cornet un gran corn de lato.

Roman de Fierabras, v. 3693.

Et ensuite il corna un grand cor de laiton.

Subst. Sel que del cornar ac desdenh.

G. de Durfort: Turcmalet.

Celui qui eut dédain du corner.

ANC. FR.

Tote noit fist ses gaites è hucier è corner.

Roman de Rou, v. 4775.

Li Rois fet corner la retrete.

Roman du Renart, t. III, p. 289.

CAT. Cornar. IT. Cornare. (chap. corná: tocá la corneta, lo cuerno, la corna; lo pregoné pregone cornán. Antigamén, “ara hojats” y varians.)

Corn, s. m., lat. cornu, corne.

Que 'l lauzengier e 'l trichador

Portesson corn el fron denan.

(chap. Que los maldiéns y los traidós portaren cuerno a dabán del fron.)

B. de Ventadour: Non es meravelha.

Que les médisants et les traîtres portassent corne au-devant du front.

La limassa que trazia sos corns. V. et Vert., fol. 12.

(chap. La babosa que traíe los seus cuernos.)

La limace qui tirait ses cornes.

Fig. Dresero los corns contra 'l comte de Montfort.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 174.

Ils dressèrent les cornes contre le comte de Montfort.

Annas de corn e non aias temensa.

G. de Berguedan: Amicx marques.

Allez de front et n'ayez pas crainte.

ANC. FR. Serat eshalciet li corns de lui.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 88.

- Coin, angle.

Al corn del taulier.

T. d'Albertet et de Pierre: Peire.

A l'angle de l'échiquier.

Los IIII corns de la mayo.

(chap. Los cuatre cantons de la casa.)

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Les quatre coins de la maison.

Al dextre corn de l'altar.

Sermons en Provençal, fol. 19.

Au coin droit de l'autel.

- Canal, tuyau.

En aqui comenso li corn del plom... Aquel corn per on passa l'aigua... 

En laqual vinha a un corn que recep l'aigua.

Tit. de 1277. DOAT, t. LXXXVII, fol. 50.

Là commencent les tuyaux de plomb... Ce tuyau par où passe l'eau... 

En laquelle vigne il y a un canal qui reçoit l'eau.

2. Cornet, s. m., petite corne.

Limac... ha alcus cornetz. Eluc. de las propr., fol. 253.

Le limas... a aucunes petites cornes.

CAT. Cornet. ESP. Cornete. IT. Cornetto. (chap. La babosa té alguns cuernets.)

3. Cornea, s. f., lat. cornea, cornée tunique de l'oeil.

De la adherencia de la palpebra am la conjunctiva o am la cornea.

Trad. d'Albucasis, fol. 17.

De l'adhérence de la paupière avec la conjonctive ou avec la cornée.

Adjectiv. La tela cornea apelada, quar de corn luzent ha semblansa.

(chap. La tela cornea dita, ya que s'assemelle a un cuerno lluén.)

Eluc. de las propr., fol. 37.

La toile appelée cornée, parce qu'elle a la ressemblance de la corne luisante.

Non toces la tunica cornea. Trad. d'Albucasis, fol. 17.

(chap. No tocos la túnica cornea)

Que tu ne touches la tunique cornée.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Cornea.

4. Cornenc, adj., de la corne.

Unglas... han en si alguna luciditat cornenca. Eluc. de las propr., fol. 49.

Ongles... ont en soi quelque transparence de la corne.

5. Cornut, adj., lat. cornutus, cornu, à cornettes.

Aissi cum es arditz

Leos plus que cabritz

Et ors que buous cornutz.

P. Vidal: Dieus en sia.

Ainsi comme le lion est plus hardi que le chevreau, et l'ours que le boeuf cornu.

Porta cofa cornuda.

G. de Berguedan: Bernart.

Elle porte coiffe à cornettes.

Fig. Luna... appar cornuda. Eluc. de las propr., fol. 116.

La lune... paraît cornue.

Substantiv. Quar no vuelh ab nom de cornut,

Aver l'emperi dels Grifos.

Raimond de Miraval: Chansoneta.

Car je ne veux, avec le nom de cornu, avoir l'empire des Grecs.

CAT. Cornut. ESP. PORT. Cornudo. (N. E. Ver el video de Ivo Holanda, Brasil, corno e viado, pegadinha) IT. Cornuto. (chap. cornut, cornuts, cornuda, cornudes.)

6. Cornuda, s. f., cornue.

Non en cornuda ni en cuba.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Non en cornue ni en cuve.

7. Cornadura, s. f., coup de corne.

Si es trenquat per aucuna cornadura de beu o de vaqua.

(chap. Si es trencat per alguna cornada de buey o de vaca. Lo bou nostre es tauro, toro en castellá.)

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XV, p. 415.

S'il est cassé par aucun coup de corne de boeuf ou de vache.

ESP. Cornadura. (ESP, chap. cornada, cornades.)

8. Escornar, v., écorner.

De la part de Gavet li an si escornat

Que del castel de Lorda non receup poestat.

Guillaume de Tudela.

Ils lui ont tellement écorné de la part de Gavet qu'il ne reçut pas la propriété du château de Lorde.

CAT. Escornar. (N. E. Escornalbou) ESP. Descornar. IT. Scornare. (chap. escorná: escorno, escornes, escorne, escornem o escornam, escornéu o escornáu, escornen.)

9. Hunicorn, s. m., lat. unicornis, licorne.

Hunicorn es la pus salvatja bestia que sia, que non es res que l'auzes esperar ab I corn que a sul cap. Naturas d'alcunas bestias.

La licorne est la bête la plus sauvage qui soit, de sorte qu'il n'y a rien qui l'osât attendre avec une corne qu'elle a sur la tête.

CAT. Unicorn. ESP. PORT. Unicornio. IT. Liocorno. (chap. Unicornio, suposo que seríe lo rinoceronte, rino, rhino : nas.)


Cornamusa, s. f., cornemuse.

Salteriuns, arpas, cornamusa. Dialogue de l'âme et du corps.

Psaltérions, harpes, cornemuse.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Cornamusa.

2. Cornomusaire, s. m., joueur de cornemuse.

Dos trompadors o I cornomusaire.

Tit. du XIVe sièc. DOAT, t. XCIII, fol. 260.

Deux joueurs de trompe ou un joueur de cornemuse.

CAT. Cornamuser. (chap. cornamusé, cornamusés, cornamusera, cornamuseres.)

3. Musar, v., jouer de la cornemuse.

L'us musa l'autre caramella.

Roman de Flamenca, fol. 11.

L'un joue de la cornemuse, l'autre joue du chalumeau.


Cornelha, s. f., lat. cornix, corneille.

Cornelha es auzel que viu lonc temps.

Eluc. de las propr., fol. 144.

La corneille est un oiseau qui vit long-temps.

CAT. Cornella. ESP. Corneja. IT. Cornacchia. (chap. Cornella, cornelles; no es igual que la gralla, ESP. grajo, pero són de la familia dels corvs.)

Cornella, cornelles; no es igual que la gralla, ESP. grajo, pero són de la familia dels corvs

Cornelina, s. f., lat. corneola, cornaline.

Naturalmen cornelina

A gran vertut, cant es fina,

Contra decorramen de sanc.

Brev. d'amor, fol. 40.

Naturellement la cornaline, quand elle est fine, a une grande vertu contre la perte du sang.

Cornelina... es peyra negra; mitiga iras.

Eluc. de las propr., fol. 186.

Cornaline... est pierre noire; elle adoucit les colères.

ANC. ESP. PORT. Cornelina. IT. Cornalina. (chap. Yo no la conec, pero se deu apareixe al heliotropo de Beseit.)