Mostrando las entradas para la consulta farigola ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta farigola ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 5 de febrero de 2024

Lexique roman; Diable, Diabol - Diptamni


Diable, Diabol, s. m., lat. diabolus, diable. 

Ven lo diables que guarda 'l baratro. 

Poëme sur Boèce. 

Vient le diable qui garde l'enfer. 

Per destruir enfern qu'el diables tenia.

Folquet de Marseille: Vers Dieus. 

Pour détruire l'enfer que le diable tenait. 

Loc. Aunit marques, al diabol vos ren.

Lanfranc Cigala: Estiers mon grat. 

Marquis honni, je vous rends au diable. 

Aisso es lo peccat que fai hom filh de diable.

V. et Vert., fol. 10. 

C'est le péché que fait l'homme fils du diable.

A lo dyable el cor 

Que tan for la tormenta.

V. de S. Honorat. 

Elle a le diable au corps qui si fort la tourmente.

ANC. FR. Entre les autres i avoit un hors du sens qui avoit le diable ou cors. Joinville, p. 125.

Il avoit le déable ou cors qui ce li faisoit dire.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 245.

Ha, mon ami, baille de ce cochon; diavol! 

Rabelais, liv. I, ch. 39. 

ANC. IT. En laccio del diaule.

Guittone d'Arezzo, let. III. 

CAT. Diable. ESP. Diablo. PORT. Diabo. IT. MOD. Diavolo. (chap. Diable, diables, dimoni, dimonis.)

2. Diable, adj., diable, diabolique.

Vi un flum mot espaventable, el cal a motas bestias diablessas.

Revelatio de las Penas dels inferns.

Je vis un fleuve moult épouvantable, dans lequel a beaucoup de bêtes diablesses.

ESP. Diablo (diablesa). IT. Diavolo.

3. Diablia, s. f., diablerie, enfer.

Fai diablia 

Peior que negun raubaire.

P. Cardinal: Qui ve gran. 

Fait diablerie pire qu'aucun voleur. 

Si 'l me vol metre en la diablia,

Ieu li dirai: Senher, merce, no sia; 

Qu'el mal segle trebaliey totz mos ans. 

P. Cardinal: Un sirventes. 

S'il me veut mettre en enfer, je lui dirai: Seigneur, merci, que ce ne soit pas; vu que je me tourmentai dans le méchant siècle toute ma vie. 

ANC. FR. Mais ançois fist grant deablie.

Roman du Renart, t. IV, p. 291. 

Dunc par les regnes en i ot tanz 

Que trop en sordeit diablies. 

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 80. 

ESP. Diablura. PORT. Diabrura. IT. Diavoleria. (chap. diablura, diablures.)

4. Diabolic, adj., lat. diabolicus, diabolique.

Per movament diabolic. Doctrine des Vaudois. 

Par mouvement diabolique. 

CAT. Diabolic. ESP. (diabólico) PORT. IT. Diabolico. (chap. diabólic.)

5. Diablal, adj., diabolique.

Mas es terrenals e bestials e diablals.

Trad. de l'Épître de S. Jacques.

Mais est terrestre et bestial et diabolique.

6. Diabolical, adj., diabolique.

Unas gens diabolicals, so es semblans a diable.

Leys d'amors, fol. 142. 

Unes gens diaboliques, c'est-à-dire semblables au diable.

7. Endiablar, v., endiabler.

Part. pas. Cant es tan grands malignes e tan endiablatz que non tem a far gran malignitat... Aytals gens endiabladas fan trop de mal.

V. et Vert., fol. 16 et 14.

Quand il est tellement grand méchant et tellement endiablé qu'il ne craint pas de faire grande méchanceté... 

Telles gens endiablées font beaucoup de mal.

CAT. ANC. ESP. Endiablar. PORT. Endiabrar. IT. Indiavolare. (chap. endiablá; endiablat, endiablats (com los de La Portellada), endiablada, endiablades; endemoniat, endemoniats, endemoniada, endemoniades.)

8. Diantre, s. m., diantre, diable. 

Deu hom dire yssamen diables, dyantres en tres sillabas.

Leys d'amors, fol. 6. 

On doit dire également diable, diantre en trois syllabes. 

CAT. ESP. Diantre.


Diacre, Diague, s. m., lat. diaconus, diacre. 

Diacre et subdiacre.

(chap. ESP. Diácono y subdiácono.)

Tit. de 1535. DOAT, t. XC, fol. 210. 

Diacre et sous-diacre. 

Per me o pel diague que m'estara de latz.

Izarn: Diguas me tu. 

Par moi ou par le diacre qui me sera à côté. 

CAT. Diaca. ESP. (diácono) PORT. IT. Diacono.

2. Archidiaque, Arquidiaque, Ardiaque, s. m., lat. archidiaconus, archidiacre.

So testimones... P. de Tribas, archidiaques de Rodes.

(chap. Són testimonis... P. de Tribas, archidiácono de Rodes.)

Tit. de 1208, Hist. de Languedoc, t. III, pr., col. 210. 

Sont témoins... P. de Tribas, archidiacre de Rodès. 

Demandet a son arquidiaque.

V. et Vert., fol. 75. 

Demanda à son archidiacre.

Almornier, archipreire, 

Ardiaque, presbot. (presbot : prebost)

G. Riquier: Pus Dieu.

Aumôniers, archiprêtres, archidiacres, prévôts.

CAT. Ardiaca. ESP. Arcediano. PORT. Arcediago. IT. Arcidiacono. (chap.  archidiácono.)

3. Arquediaguenat, s. m., lat. archidiaconatus, archidiaconat.

La honor del arquediaguenat.

Tit. de 1206. DOAT, t. CV, fol. 163. 

L'honneur de l' archidiaconat. 

CAT. Ardiaconat. ESP. Arcedianato. PORT. Arcediagado. IT. Arcidiaconato. (chap. archidiaconat.)

4. Subdiacre, Sobdiague, s. m., sous-diacre.

Diacre e subdiacre.

Tit. de 1535. DOAT, t. XC, fol. 210. 

Diacre et sous-diacre.

Lo VI estamen hont hom deu gardar castetat es de clergues adordenatz, sobdyagues, dyagues e capellas e prelatz... sobdiague, diague e capella.

V. et Vert., fol. 96 et 5. 

Le sixième état où on doit garder chasteté est de clercs ordonnés, sous-diacres, diacres et prêtres et prélats... Sous-diacre, diacre et prêtre. 

CAT. Subdiaca. ESP. Subdiácono. PORT. Suddiacono. IT. Soddiacono, suddiacono.


Diadema, Dyadema, s. f., lat. diadema, diadème. 

Li donec sa corona, que s'apelava diadema.

(chap. Li va doná sa corona, que se díe diadema.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 11. 

Lui donna sa couronne, qui s'appelait diadème.

Meiro una dyadema a son cap. Cat. dels apost. de Roma, fol. 113.

Mirent un diadème à sa tête.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Diadema.


Diafan, adj., du gr. *, diaphane. 

I lampea... diafana. Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 44.

Une lampe... diaphane.

CAT. ESP. (diáfano) PORT. IT. Diafano.

Dialectica, s. f., lat. dialectica, dialectique. 

Per dialectica sai molt razonablamens

Apauzar e respondre.

P. de Corbiac: El nom de.

Par dialectique je sais moult raisonnablement apposer et répondre. 

CAT. ESP. (chap. dialéctica) PORT. Dialectica. IT. Dialettica.


Diarria, Dyarria, s. f., lat. diarrhoea, diarrhée.

Dyarria es simple cors de ventre... Greviat... per... diarria.

Eluc. de las propr., fol. 94 et 54.

Diarrhée est simple cours de ventre... Affecté... par... diarrhée.

CAT. ESP. PORT. IT. Diarrea. (chap. diarrea, diarrees; cagarrina, cagarrines, está escargarsat, escargarsats, escagarsada, escargarsades.)

2. Dyasretic, adj., diarrhétique.

Tremor dita cardiaca... ha doas especias: una es dita dyasretica, so es a dire aperitiva, quar totz temps es ab apericio dels pors. 

Eluc. de las propr., fol. 87. 

Le tremblement dit cardiaque... a deux espèces: une est dite diarrhétique, c'est-à-dire apéritive, car toujours elle est avec ouverture des pores.


Diaspe, Diaspre, s. m., diaspre, sorte d'étoffe précieuse. 

Dans la basse latinité, diasprus a indiqué panni pretiosioris speciem; on trouve aussi diaspra. 

Tunica de diaspra alba.

Tit. de 1218. Du Cange, t. II, col. 1470. 

Tug harsso foro de jaspe 

E la sotz cela d'un diaspe.

P. Vidal: Lai on cobra. 

Tous arçons furent de jaspe et la housse de diaspre. 

Un diaspre vestic que lutz e flameya.

Roman de Fierabras, v. 4355. 

Il revêtit un diaspre qui luit et flamboie. 

ANC. FR. D'un bon diaspre frésé menuement 

Estoit couvers. Roman de Gaydon. Du Cange, t. II, col. 1470.


Dic, s. m., digue, rempart. 

Tan que si no fos N Albricx 

El marques, que es tos dicx, 

Nulhs hom no t' alberguaria.

Hugues de Saint-Cyr: Messonget. 

Tellement que si ne fut le seigneur Albéric le marquis, qui est ton rempart, personne ne t'hébergerait. 

ESP. PORT. Dique. IT. Diga. (chap. dique, muro de pantano.)  


Dictar, Ditar, v., lat. dictare, dicter, enseigner, composer.

Dans le prologue de la loi salique, on lit:

“Dictaverunt salicam legem proceres ipsius gentis qui tunc temporis apud eamdem erant rectores.”

Eccard, dans son commentaire, s'explique en ces termes:

“Verbum vero dictare hic adhibetur, pro componere et in scripto referre.”

Marculfe, dans la préface de ses Formules, dit:

“Viros eloquentissimos ac rhetores et ad dictandum peritos.”

L'allemand a conservé dichten, faire des vers, etc. (N. E. Dichter : poeta.)

El dicta et jutja si que tug l'an entes.

Guillaume de Tudela. 

Il dicte et décide tellement que tous l'ont entendu.

VII notaris, liqual lhi ajudavo a escrire quant el dictava.

(N. E. Esta frase la tendría que comparar un aragonés catalanista alucinado - Javiercico Giralt Latorre, profesor de la universidad de Zaragoza, nido de ratas catalanistas con muy poquica letra, - con los textos notariales que ha seleccionado de archivos del Matarraña, por ejemplo Fuentespalda.

En chapurriau se escriu: Set notaris, los cuals li ajudaben a escriure cuan ell dictabe.) 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 23. 

Sept notaires, lesquels lui aidaient à écrire quand il dictait.

Giraud de Calanso

Que dictet la chanso.

G. Riquier: Als subtils.

Giraud de Calanson qui composa la chanson.

Substantiv. Non es maistres bos

Per sol dictar apellatz, 

Si 'ls faitz no fai cabalos.

G. Riquier: Cristian. 

Il n'est pas appelé bon maître à cause du seul enseigner, s'il ne fait pas des actions distinguées.

Part. prés. De sapiencia anava en ditan. Poëme sur Boèce.

J'allais composant sur la sagesse.

- Ordonner.

Segon que dicto et mando. Eluc. de las propr., fol. 9.

(chap. Segons lo que dicten y manen.)

Selon ce qu'ils ordonnent et commandent.

ANC. FR. M'aviez fait entendre que si j'entreprenois dicter en vers françois la vie de la glorieuse vierge sainte Catherine, vous y prendriez bien plaisir. F. P. Crespet, Vie de sainte Catherine.

Il vaut trop mieux en un lieu solitaire, 

En champs, en bois pleins d'arbres et de fleurs, 

Aller dicter les plaisirs ou les pleurs

Que l'on reçoit de sa dame chérie.

C. Marot, t. 1, p. 328.

L'art de dictier et de fère chansons, balades, etc.

Eustache Deschamps, p. 261.

CAT. ESP. PORT. Dictar. IT. Dittare. (chap. dictá: dicto, dictes, dicte, dictem o dictam, dictéu o dictáu, dicten; dictat, dictats, dictada, dictades. Cuan lo mestre dicte y tú has de escriure, diém lo dictado.)

2. Dictat, s. m., composition, oeuvre d'imagination.

En autres dictatz 

Qu'avem desus nomnatz.

G. Riquier: Sitot s' es.

En d'autres compositions que nous avons dessus nommées.

Calque bel dictat

Gent e be maistrat.

G. Riquier: Si m fos. 

Quelque belle composition agréable et bien arrangée.

Car greu pot hom de bas loc belhs dictatz 

Far, per que m suy tant aut enamoratz. 

Izarn Marquis: S'ieu fos. 

Car difficilement on peut faire belles compositions de bas lieu, c'est pourquoi je me suis épris si haut.

- Jugement, décision.

Per cuy nostre dictatz

Er vist et entendutz.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Par qui notre jugement sera vu et entendu. 

Falsat non ay lo dictat.

T. de G. Riquier, de Caudelet et de Michel: A 'N Miquel. 

Je n'ai pas faussé le jugement. 

A ditz als autres: Entendetz est dictat. Guillaume de Tudela. 

Il a dit aux autres: Entendez cette décision.

ANC. FR. Dist assés bien, en son ditié,

Que veut amis, ce veut l'amie... 

Rimez en ai, é fait ditié.

Marie de France, t. 1, p. 492 et 44. 

J'ay escouté

Et bien noté 

Vostre musique, 

Dont le dicté 

N'a pas esté 

Fort autentique. 

Blason des faulces amours, p. 221. 

PORT. (ESP.) Dictado. IT. Dittato.

3. Dictamen, s. m., jugement, opinion.

Anc tant durs sofismes ni tan clus dictamens

No foron ditz ni fait, ni tant grans sobresens. 

Guillaume de Tudela. 

Jamais si durs sophismes, ni si aveugles jugements, ni si grands contresens ne furent dits ni faits.

- Ordre, commandement.

Per lor emperi e dictamen... No fan lors operacios per emperi de voluntat ni segon dictamen de razo. Eluc. de las propr., fol. 9 et 23. 

Par leur puissance et commandement... Ne font leurs opérations par empire de volonté ni selon l'ordre de raison.

CAT. ESP. Dictamen. PORT. Dictame. IT. Dettamento.

4. Dictayre, Dictador, s. m., auteur, compositeur.

L'entendemen del dictayre. Leys d'amors, fol. 21. 

L'entendement de l'auteur.

Li subtil dictador e trobador.

Leys d'amors, La Loubère, p. 13. 

Les subtils auteurs et troubadours.

- Prôneur.

De far l'obra son trop li dictador

De drechura, e pauc li fazedor.

G. Riquier: Jamais non er. 

Les prôneurs de faire l'oeuvre de droiture sont nombreux, et peu les faiseurs.

IT. Dettatore. (ESP. Dictador, autor de edictos, dictámenes.) (chap. dictadó, com Luisico el malas compañías, Companys, o lo seu amiguet Francisco Franco Bahamonde, caudillo de España per la grassia de Deu, en lo que passejabe assobín. A Monte Judaico va passejá sol lo assessino de catalans y catalanes de Esquerra Republicana de Cataluña, ERC.)

5. Dechar, v., composer, enseigner, débiter.

De ren no y doptava

L'aigua non se trobes aqui on ell dechava. 

V. de S. Honorat.

Ne doutait en rien que l'eau ne se trouvât là où il enseignait. 

Aquest gautz dechet mo senher Gui Folqueys. V. de Gui Folquet.

(chap. Este goch va dictá mon siñó Gui Folqueys.) 

Monseigneur Gui Folquet composa ce chant de joie.

Fig. So que miels ma conscientia me dechara.

(chap. literal: Lo que milló ma consiensia me dictará.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 125. 

Ce que ma conscience me dictera de mieux. 

Part. pas. Ara o pauzem aichi com tu o as dechat.

Izarn: Diguas me tu. 

Maintenant posons cela ainsi que tu l'as débité. 

IT. Dettare.

6. Dechat, s. m., dit, ditié, sorte de poésie.

Quascus homs vol de Dieu far sa cobla

E sos esquerns e sos malvays dechatz.

R. Gaucelm de Beziers: Dieus m'a.

Chaque homme veut faire sur Dieu son couplet et ses farces et ses mauvais ditiés.

Li sieu dechat ben faitz maistralmen.

Bertrand Carbonel: S'ieu anc. 

Les siens ditiés bien faits en maître.

IT. Dettato.

(chap. Les dites del Bicho de Valdarrores.
ESP. Los dichos del Bicho de Valderrobres.)


7. Dechament, s. m., récit.

Vuel comensar, si li platz, un novel dechament.

V. de sainte Magdelaine.

Je veux commencer, s'il lui plaît, un nouveau récit.


Dieta, s. f., lat. diaeta, abstinence, diète.

Ausel que volentiers se gieta

En aiga, tenetz en dieta.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Tenez à la diète l'oiseau qui se jette volontiers en l'eau.

La noyrissa deu tener dieta convenient. Eluc. de las propr., fol. 68.

La nourrice doit tenir diète convenable. 

Fig. Mas d'una ren vau trop doptan, 

Si m fai trop dieta tenir... 

... Paor ai l'arma s'en an. 

P. Raimond de Toulouse: Enquera m vau. 

Mais je vais redoutant beaucoup une chose, si elle me fait beaucoup tenir la diète... J'ai peur que l'âme ne s'en aille. 

CAT. ESP. PORT. IT. Dieta.


Digerir, Degerir, v., digerere, digérer. 

So plus... durs per digerir... Manja fer e 'l digerish.

(chap. Són mes... dus per a digerí... Minge ferro y lo digerix o paíx. Com veéu, la provensal fée aná sh : x : digerish, convertish, y tamé digeris : que se escriuríe en chapurriau digerís : digerix.)

Fig. La calor del solelh... digeris la humor et convertish la en dossor.

Eluc. de las propr., fol. 277, 148 et 129. 

Sont plus... durs pour digérer... Elle mange le fer et le digère. 

Fig. La chaleur du soleil... digère l'humeur et la convertit en douceur. Part. pas. Que la vianda sia degerida en l'estomac.

Trad. d'Albucasis, fol. 23.

(chap. Que lo minjá sigue digerit al estómec. Vianda significabe minjá en general, nutriens, nourriture, después en fransés signifique carn.)

Que la nourriture soit digérée dans l'estomac.

CAT. ESP. PORT. Digerir. IT. Digerire. (chap. digerí: digerixco o digerixgo, digerixes, digerix, digerim, digeriu, digerixen; digerit, digerits, digerida, digerides.)

2. Digest, adj., lat. digestus, digéré, rangé par ordre.

Uous d'estruci, d'anet e de pau no so de ta bo noyriment; mas digestz, plus tard se dissolvo; be digestz, mot coforto.

(chap. literal: Ous de avestrús, de pato (ánec, anátida, anátides) y de pavo (pau o pago) no són de tan bon nutrimén; pero digerits, mes tard se desfán; ben digerits, mol conforten.)

Eluc. de las propr., fol. 277.

Oeufs d'autruche, de canard et de paon ne sont d'aussi bonne nourriture; mais digérés, plus tard ils se dissolvent; bien digérés, ils confortent beaucoup. 

Fig. Per so proar, ystorias so prestas

Trop may de mil, veras et be digestas. 

Palaytz de Savieza.

Pour prouver cela, beaucoup plus de mille histoires sont prêtes, vraies et bien digérées.

ESP. PORT. IT. Digesto. (chap. digerit, digerits, digerida, digerides.
v. digerí o paí.)

3. Digestiu, adj., lat. digestivus, digestif.

Maior es l'appetiment que virtuz digestiva... E de frugz plus sopte digestiva. Eluc. de las propr., fol. 74 et 24.

L'appétit est plus grand que la vertu digestive... Et plus rapidement digestive de fruits.

CAT. Digestiu. ESP. PORT. IT. Digestivo. (chap. digestiu, digestius, digestiva, digestives; una copeta d' aiguardén de herbes de Herbés después de minjá es digestiva. Un vermut de Crial de Lledó en sifó de Copet de Valderrobres – Arrufat - antes o abans de diná es digestiu.

sifó de Copet de Valderrobres – Arrufat

Lo fonoll escaldat en un rach de oli es digestiu. Les sopes de timó són digestives. Los pixapins del área metropolitana de Barselona li diuen farigola, y los de Lleida los diuen farigoleros per naixó, perque arrepleguen timó per les cunetes.)

4. Digestible, adj., lat. digestibilem, digestible, facile à digérer. 

Uous... lo blanc es plus freg qu'el muiol et mens digestible... Sos poletz so mal digestibles. Eluc. de las propr., fol. 277 et 149. 

Oeufs... le blanc est plus froid que le jaune et moins digestible... Ses petits sont mal digestibles.

ESP. Digestible. IT. Digestibile.

5. Digestio, s. f., lat. digestio, digestion.

Per confortar la digestio. Eluc. de las propr., fol. 54.

(chap. Per a confortá la digestió.)

Pour conforter la digestion. 

CAT. Digestió. ESP. Digestión. PORT. Digestão. IT. Digestione.

6. Digestibilitat, s. f., digestibilité.

Lur cara de maior digestibilitat.

Eluc. de las propr., fol. 140.

Leur chair de plus grande digestibilité.

7. Indigest, adj., lat. indigestus, indigeste, non digéré.

Vianda alcuna indigesta. Trad. d'Albucasis, fol. 49.

Aucune nourriture indigeste.

Be digestz mot coforto et indigestz grevio l'estomach.

Eluc. de las propr., fol. 277.

Bien digérés confortent beaucoup, et non digérés ils chargent l'estomac. CAT. Indigest. ESP. PORT. IT. Indigesto. (chap. no paít, que no u pots paí o digerí.)

8. Indigestio, Endegestio, s. f., lat. indigestio, indigestion.

Per indigestio sobrevenent. Eluc. de las propr., fol. 94.

Par indigestion survenant.

Que endegestios non puescha aver loc.

Regla de S. Benezeg, fol. 50.

Qu'indigestion ne puisse avoir lieu.

CAT. Indigestió. ESP. Indigestión. PORT. Indigestão. IT. Indigestione.

9. Indigestibilitat, s. f., du lat. indigestibilis (indigestibilitatem), indigestibilité.

Ayga... cum sia subtil, appar que non ha indigestibilitat.

Eluc. de las propr., fol. 74.

L'eau... quoique elle soit légère, il paraît qu'elle n'a pas indigestibilité. 

IT. Indigestibilità. (ESP. Indigestibilidad.)


Digne, adj., lat. dignus, digne. 

Car anc nul hom dignes de merceyar, 

Si la us preyet, no i laissetz fadiar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Car jamais homme digne d'obtenir merci, s'il vous la demanda, vous n'y laissâtes manquer. 

Qu'el sagramen nos fassa dignes e precios. 

Izarn: Diguas me tu.

Que le sacrement nous fasse dignes et méritants. 

A la Verge, digna maire d'amor.

G. Riquier: Cristian son. 

A la Vierge, digne mère d'amour. 

Tro que venga qui dignes er.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Jusqu'à ce que vienne qui sera digne. 

CAT. Digne. ESP. PORT. Digno. IT. Degno. (chap. digne, dignes, digna, dignes.)

2. Dignamen, adv., dignement.

Qui dignamen lo recep e be 'l cre.

Matfre Ermengaud: Ép. à sa soeur. 

Qui dignement le reçoit et le croit bien. 

CAT. Dignement. ESP. PORT. Dignamente. IT. Degnamente. (chap. dignamen, en dignidat.)

3. Deing, adj., digne.

Deing serion d'aprendre.

B. Zorgi: S'ieu trobes. 

Ils seraient dignes d'apprendre.

4. Dignitat, Dignetat, s. f., lat. dignitatem, dignité, mérite.

Si diable l'a facha, puesc' aver dignitat. 

Izarn: Diguas me tu. 

Si diable l'a faite, qu'elle puisse avoir dignité.

Dona de dignitatz, 

Vos m'en faitz guerentia. 

Le frère mineur, moine de Foissan: Cor ai.

Dame de mérites, vous m'en faites assurance.

Poiar en dignitat. .. Son pozatz en calque dignitat.

(chap. Pujá en dignidat... Són posats a consevol dignidat.)

V. et Vert., fol. 8 et 10.

Monter en dignité... Sont placés en quelque dignité.

- Office ecclésiastique.

Dignitatz en la sancta Gleysa. L'Arbre de Batalhas, fol. 12. 

Dignité en la sainte Église.

Que non y a dignetat ni prebenda, 

Si non lur fai soven donar socors.

P. Cardinal: Un sirventes vuelh. 

Qu'il n'y a dignité ni prebende, s'il ne leur fait souvent donner secours. 

ANC. FR. Et dignitat lui doins et honur.

Frag. du Myst. de la Rés. de J.-C. 

CAT. Dignitat. ESP. Dignidad. PORT. Dignidade. IT. Dignità, degnità. (chap. dignidat, dignidats.)

5. Dignatio, s. f., lat. dignatio, consécration.

Cant comensa la sagra ni la dignatios.

Izarn: Diguas me tu.

Quand commence la secrète et la consécration.

6. Denhar, Deingnar, Deinar, v., lat. dignari, daigner, accueillir, approuver. Si us plagues que m denhessetz grazir.

Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz. 

S'il vous plaisait que vous me daignassiez agréer. 

Can vi Jaufre, sol no s deina 

Movre.

Roman de Jaufre, fol. 56.

(chap. Cuan va vore a Jaufre, no se va digná a moure.)

Quand elle vit Jaufre, seulement elle ne se daigne pas mouvoir.

Per autra que t deing ni te voilla.

A. Daniel: Ans qu'els sims. Var.

Pour autre qui t'accueille et te vueille.

M'a faig dire fols motz qu'ieu non deing.

Rambaud d'Orange: Braitz, chans, quils. 

M'a fait dire mots fous que je n'approuve pas.

CAT. ESP. PORT. Dignar. IT. Degnare. (chap. digná, dignás: yo me digno, dignes, digne, dignem o dignam, dignéu o dignáu, dignen. Dignat, dignats, dignada, dignades. No se va digná a diná en mí.)

7. Dignificar, v., remplir de dignité, honorer, dignifier. 

Part. pas. Trinitat es nombre plus dignificat, nobilitat, magnificat et a Dieus apropriat. Eluc. de las propr., fol. 3.

Trinité est nombre plus dignifié, ennobli, magnifié et approprié à Dieu. ESP. Dignificar. IT. Degnificare. (chap. dignificá: dignifico, dignifiques, dignifique, dignifiquem o dignificam, dignifiquéu o dignificáu, dignifiquen. Dignificat, dignificats, dignificada, dignificades.)

8. Desdenhos, adj., dédaigneux.

Ome que s fai desdenhos

Lai on non es locs ni sazos. 

Le Moine de Montaudon: Amicx Robert. 

Homme qui se fait dédaigneux là où il n'y a lieu ni temps.

ESP. Desdeñoso. PORT. Desdenhoso. IT. Disdegnoso. (chap. desdeñós,  desdeñosos, desdeñosa, desdeñoses.)

9. Desdeing, Desdenh, s. m., dédain, mépris.

Pel desdeing qu'el avia dels baros e del segle, no fo tant grazitz com la soa obra valia. V. d'Elias Cairels.

Par le dédain qu'il avait des barons et du siècle, il ne fut tant prisé comme son oeuvre valait.

Loc. Cella que m'a en desdeing.

Rambaud d'Orange: Braitz, chans, quils.

Celle qui m'a en dédain.

(chap. La que me té en desdén: no me fa cas, passe de mí, m'ignore, se pense que soc poqueta cosa per an ella, etc.)

Zo qu'eu faz no dei metr' en desdeing. 

Pierre d'Auvergne: Pois entremis.

Elle ne doit pas mettre en dédain ce que je fais.

Qui s vuelha m torn' en desdenh.

Arnaud Catalan: Amors. 

Qui se vueille me tourne en dédain.

CAT. Desdeny. ESP. Desdeño (chap. desdén). PORT. Desdem. IT. Disdegno.

10. Esdenh, Endenh, s. m., dédain.

Leu e gen e pla,

Nueg e jorn ses esdenh.

Amanieu des Escas: El temps de.

Légèrement et gentiment et poliment, nuit et jour sans dédain.

Si m valgues ab mi dons temers 

Ni precx humils ses tot endenh.

G. Riquier: Amors pus. 

Si avec ma dame craindre ainsi que prière humble me valait sans aucun dédain.

CAT. Endeny.

11. Desdegnar, v., lat. dedignari, dédaigner, mépriser.

Ab sol aitan for' ieu guays e cortes

Que mi donz amar mi non desdegnes,

Q'el sobreplus al sieu belh plazer fos.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh.

Je serais gai et galant pourvu seulement que ma dame ne dédaignât point de m'aimer, que le surplus fût à son beau plaisir.

CAT. Desdenyar. ESP. Desdeñar. PORT. Desdenhar. IT. Disdegnare. 

(chap. desdeñá: desdeño, desdeñes, desdeñe, desdeñem o desdeñam, desdeñéu o desdeñáu, desdeñen; desdeñat, desdeñats, desdeñada, desdeñades.)

12. Endignamen, s. m., indignation.

Fon endignamens en alcuns.

Trad. du N.-Test., S. Marc, chap. 14.

L'indignation fut en quelques uns.

IT. Indegnamento.

13. Indignacio, Endignacio, s. f., lat. indignatio, indignation, irritation. Denoto indignacio de coragge et ferocitat.

Eluc. de las propr., fol. 40. 

Dénotent irritation de coeur et férocité.

Ira començans es forcenaria, e bulissens endignacios coratge.

Trad. de Bède, fol. 38. 

Colère commençant est forcennerie, et bouillante indignation du coeur.

CAT. Indignació. ESP. Indignación. PORT. Indignação. IT. Indignazione, indegnazione.

14. Indignar, Endignar, v., lat. indignari, indigner. 

Part. pas. Eran els grandamen corrossatz et indignatz.

Chronique des Albigeois, col. 57. 

Ils étaient grandement courroucés et indignés. 

L'enperador fo endignatz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 40. 

L'empereur fut indigné.

Fo endignat e dis lor.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 10. 

Il fut indigné et leur dit.

CAT. ESP. PORT. Indignar. IT. Indignare, indegnare. (chap. indigná, indignás: yo me indigno, indignes, indigne, indignem o indignam, indignéu o indignáu, indignen; indignat, indignats, indignada, indignades.)

15. Prodeingnar, v., secourir, défendre.

Obs es que sai vostra valors prodeingna

A la Gleiza d'aitals guerreiadors.

Lanfranc Cigala: Si mos chans.

Il est besoin qu'ici votre valeur défende l'Église de tels ennemis.


Dilaniar, v., lat. dilaniare, lacérer, mettre en pièces.

Aucizo 'l et dilanian ab las unglas, e 'l devoro. Eluc. de las propr., fol. 35.

(chap. Lo maten y lo desfán en les ungles, y lo devoren; se 'l foten.)

Le tuent et mettent en pièces avec les ongles, et le dévorent. 

IT. Dilaniare.


Dilection, s. f., lat. dilectionem, dilection.

Per so que dilection, cant a proisme, sia coservada.

Cartulaire de Montpellier, fol. 128.

Afin que la dilection, quant au prochain, soit conservée.

Amor et dilection entre lor.

Tit. de 1403. DOAT, t. XCV, fol. 180. 

Amour et dilection entre eux.

A totz aquels qui las presens lettras veyran, salut et dilection.

(chap. A tots aquells que les presens lletres – cartes – vorán, salut y dilecsió.)

Tit. de 1441, Toulouse, bibl. Monteil.

A tous ceux qui les présentes lettres verront, salut et dilection.

CAT. Dilecció. ESP. Dilección. PORT. Dilecção. IT. Dilezione.


Diligent, adj., lat. diligentem, diligent, soigneux.

Que sian tan diligens cant deurian. 

V. et Vert., fol. 12.

(chap. Que siguen tan diligens com deuríen.)

Qui soient aussi diligents qu'ils devraient.

Avut diligent consel.

(chap. Hagut diligén consell. Hagut, habut, tingut.)

Statuts de Montpellier de 1258.

Eu diligent conseil.

CAT. Diligent. ESP. PORT. IT. Diligente. (chap. diligén, diligens, diligenta, diligentes.)

2. Diligentment, Diligenmen, adv., du lat. diligentimente, avec soin, diligemment.

Diligentment los endreyssan a cassar. 

Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 7. 

Les dressent avec soin à chasser.

Ieu la ensercava e la enqueria diligenmen.

V. et Vert., fol. 79.

Je la cherchais et l'enquérais diligemment.

CAT. Diligentment. ESP. PORT. IT. Diligentemente. (chap. diligenmen.)

3. Diligencia, Diligensia, s. f., lat. diligentia, soin, diligence.

Bona diligensia e bon cosselh. L'Arbre de Batalhas, fol. 144.

(chap. Bona diligensia y bon consell.)

Bonne diligence et bon conseil.

Ab tota diligencia e cautela. Cartulaire de Montpellier, fol. 39.

Avec toute diligence et précaution.

CAT. ESP. PORT. Diligencia. IT. Diligenzia. (chap. diligensia; les diligensies del oeste o ponén són un atra cosa.)

4. Diligensa, s. f., diligence, soin.

Non a facha tal diligensa.

Ord. des Rois de Fr., t. XVI, p. 135.

N'a pas fait telle diligence. 

IT. Diligenza. (chap. diligensa)

5. Negligent, adj., lat. negligentem, négligent, paresseux.

Negligent de se convertir. V. et Vert., fol. 69.

(chap. Negligén de convertís.)

Négligent de se convertir.

Onors e pretz sofranh

A senhors negligens.

Serveri de Gironne: Cavayers. 

Honneur et mérite manque à seigneurs paresseux. 

CAT. Negligent. ESP. PORT. IT. Negligente. (chap. Negligén, negligens, negligenta, negligentes.)

6. Neclechos, Negligos, adj., lat. neglectus, négligent, paresseux.

Cal que sia 'l preveire forfag o neclechos.

Izarn: Diguas me tu.

Quel que soit le prêtre coupable ou négligent.

Mas ades hom n'es negligos

Vas selh que conoys aziros.

Raimond de Miraval: Delz quatre.

Mais on en est toujours négligent envers celui qu'on connaît colérique.

7. Negligentia, Negligencia, s. f., lat. negligentia, négligence, paresse.

Per la soa negligencia, so es que el non ag tal cura en l' aministrar cum el deg.

Trad. du Code de Justinien, fol. 7. 

Par sa négligence, c'est-à-dire qu'il n'eut pas en l'administrer tel soin qu'il devait.

Per emendar las negligentias que hom fa.

V. et Vert., fol. 89. 

Pour réparer les négligences qu'on fait.

CAT. ESP. PORT. Negligencia. IT. Negligenzia. (chap. negligensia, negligensies.)

8. Negligensa, s. f., négligence.

Esmende totas las negligensas e los mescapz del autre temps.

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 25. 

Qu'il corrige toutes les négligences et les méchefs de l'autre temps.

IT. Negligenza. (chap. negligensa, negligenses. Si no coneixéu estes paraules es perque ha ñagut molta negligensa o negligensia en lo estudi del chapurriau; pero la cosa está cambián.)


Diluvi, Dulivi, s. m., lat. diluvium, déluge, inondation.

En autompne seran grans diluvis. Calendrier provençal.

(chap. Al otoño ñaurán grans diluvios: grans plogudes, inundassions, creixcudes de aigües. A Beseit només cal vore les riades del octubre.)

En automne seront grandes inondations. 

El temps del diluvi... lo dulivi duret sobre la terra XL dias et el carantem dia comtat. Liv. de Sydrac, fol. 3 et 48.

(chap. Lo tems del diluvio (universal)... lo diluvio va durá sobre la terra coranta díes y lo coranta día contat. Carantem (caranten) siríe en chapurriau antic “coranté”; después va aná a regá Carlos Rallo Badet, y va pedre una chapa per a que no li prengueren l'aigua.)

Au temps du déluge... Le déluge dura sur la terre quarante jours et le quarantième jour compté.

ANC. FR. Tout le mont par aighe noia,

Quant le grant deluve envoia.

(N. E. ¿Alguien conoce el río Noia, Anoia? San Saturnino, Sant Sadurní. En francés, noyer es ahogar, inundar.)

Roman de Mahomet, v. 682.

CAT. Diluvi. ESP. PORT. IT. (chap.) Diluvio.

2. Esdilovi, Esdoluvi, s. m., déluge, inondation. 

Motz grans plueias et seran esdiluvis. Calendrier provençal. 

Moult grandes pluies et seront des inondations. 

Noe apres l'esdoluvi. Declaramens de motas demandas. 

(chap. Noé después del diluvio (universal). Declaramens de moltes preguntes.)

Noé après le déluge.


Dinar, Dinnar, Disnar, Dirnar, v., dîner, rassasier.

Vuelh que ns anem ades dinar.

P. Vidal: Abril issic. 

Je veux que nous allions d'abord dîner.

Ges de disnar no for' oimais maitis 

Qui agues fort bon ostau.

Bertrand de Born: Ges de disnar. 

Qui aurait une fort bonne maison il ne serait jamais matin pour dîner.

- Repaître.

D'aco vostr' auzel dirnatz... 

Pueis l'un e l'autre manjara

Ab la carn can se dirnara.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Repaissez votre oiseau de cela... 

Puis il mangera l'un et l'autre avec la chair quand il se repaîtra.

Substantiv. A son disnar los aucis ambedos. 

P. Cardinal: Un sirventes ai. 

A son dîner il les occit tous deux. 

Per anar al dinnar es us grayle sonatz. 

Roman de Fierabras, v. 593. 

Une trompette est sonnée pour aller au dîner. 

Part. pas. Can cascus er dinnatz.

(chap. Cuan cadaú haurá dinat.)

Roman de Fierabras, v. 595. 

Quand chacun sera repu. 

Fig. Que no n'es deguna

Disnada d'amor ni dejuna

Que tan valha.

Raimond de Miraval: Dona la. 

Qu'il n'en est aucune repue ni à jeun d'amour qui vaille tant.

ANC. FR. Hé Diex! dist Audigier, com sui disnez. 

Fables et cont. anc., t. IV, p. 232.

Et moi lavé, oinct et bien disné.

Amyot. Trad. de Plutarque, Mor., t. III, p. 324.

ANC. CAT. Disnar. CAT. MOD. Dinar. IT. Desinare.

2. Dinnea, s. f., dînée.

A Moncug repaireron mati a la dinnea. Guillaume de Tudela.

Ils se retirèrent à Moncug le matin à la dînée. 

IT. Desinea.

3. Dinada, Dinnada, s. f., dînée, dîner. 

Ieu vos rendray En Gui ans dema, la dinnada.

Roman de Fierabras, v. 3005. 

Je vous rendrai le seigneur Gui avant demain, à la dînée.

Per lur dinadas et sopadas... II dinadas e II sopadas.

Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 225.

Pour leurs dîners et soupers... Deux dîners et deux soupers. 

IT. Desinata. (chap. diná, dinada; sopá, sopada.)


Diocezi, s. m. et f., lat. dioecesis, diocèse.

El diocezi de Lemotjas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 68. 

Au diocèse de Limoges.

CAT. ESP. (diócesis) Diocesis. PORT. Diocese. IT. Diocesi.

2. Diocesa, s. f., diocèse.

De la diocesa d'Agenes.

Tit. de 1270. DOAT, t. XCI, fol. 85.

Du diocèse d'Agénois.

Lo avesque es aquel en la diocesa del qual, etc.

Perilhos, Voy. au purg. de S. Patrice.

L'évêque est celui dans le diocèse duquel, etc.

3. Diocezal, adj., diocésain.

Del prelat diocezal.

Tit. de 1333. DOAT, t. XLIII, fol. 34. 

Du prélat diocésain.

ANC. ESP. Diecesal.


Dipsas, Dipsades, s. f., lat. dipsas, dipse, sorte de vipère.

Dipsas o dipsades es un linhagge de serpent, autrament dita situla, car le mors per ela mor de set... es especia de aspis.

Eluc. de las propr., fol. 248.

La dipse ou dipsades est une sorte de serpent, autrement dite situle, parce que le mordu par elle meurt de soif... c'est une espèce d'aspic. 

IT. Dipsa.


Diptamni, s. m., lat. dictamnum, dictame.

Diptamni es herba que ha razitz medicinal...

Diptamni si nomma pel mont Dyptamni, on si troba mot bona.

Eluc. de las propr., fol. 206.

Diptamni si nomma pel mont Dyptamni, on si troba mot bona.

Le dictame est herbe qui a racine médicinale...

Dictamnus albus, fanerógamas, Rutaceae, gitam, herba gitanera

Elle se nomme dictame du mont Dyptame, où elle se trouve très bonne.

CAT. ESP. (díctamo) PORT. Dictamo. IT. Dittamo. (chap. gitam, dictamnus albus.
Si me fótego dos tasses de aiguardén de gitam, gítam.)

CAT. ESP. PORT. Dictamo. IT. Dittamo. (chap. gitam, dictamnus albus.)

sábado, 4 de diciembre de 2021

DVA, Borao, M

MACELO d. Rastro: Ducange, aunque sin apoyarse en citas aragonesas, incluye esa voz y las de macelator, macellanus, macellare, macellarius &: en italiano se usan macellajo y macellaro como carnicero, macello como matanza y carnicería, macellare como degollar. (masacrar)

MACERAR. n. Sobar o apretar la masa de que se hace el pan.

MACERO. c. Pertiguero, oficio de las iglesias.

MACHO LLANO. n. Cabrío castrado.

MADERA. n. Se usa en la frase tener mala madera para indicar el estado accidental de debilidad orgánica o nerviosa, o de displicencia y flojedad en el ánimo.

MADERISTA. a. Maderero.

MADRAZA. d. Madrona.

MADRILLA. a. Boga, pez de río.

MADRILLERA. a. Instrumento para pescar madrillas.

MAESTRE RACIONAL. a. Ministro real que tenía la razón de la hacienda en cada reino.

MAESTRO RACIONAL. a. Maestre racional o contador mayor.

MAIGAR. d. Entrecavar.

MAINATILLO. n. Apodo con que la gente vulgar denuesta a los jóvenes de regular fortuna clase o apariencia: es derivación corrupta de magnate. (magnatillo)

MAJO. n. Lujoso, elegante, bien puesto de traje. En Castilla se refiere principalmente al desgarro o libertad de maneras. (maja, majo : bonico : bonito)

MAL. n. Cuidado, zozobra: suele decirse en algunas localidades no te dé mal por no te dé cuidado. - n. Se usa en la frase por mal que se cuide, por mal que se divierta y otras, como reduplicativa causal o en equivalencia de la palabra causa.

MALAGAÑA, a. Industria para sentar los enjambres que salen de las colmenas.

MALA-VOZ. Opinión judicial contra la propiedad, o posesión, libertad de los bienes, sobre lo cual puede leerse entre otros pasajes, el libro VII de los ff. título de praescriptionibus.

MALBUSCA. d. Mujer inquieta, sagaz y astuta.

MALFARÁS. n. Se dice del muchacho travieso o mal intencionado.

MALMETER. c. Malbaratar, gastar, echar a perder. (malmetre, malmetut)

MAL-TRABAJA. n. Haragán, perezoso para el trabajo.

MALVAR. n. Adulterar, amerar o empeorar las condiciones de algún objeto, especialmente comestible. - n. Malearse o empezar a contraer malos hábitos alguna persona. En sentido muy semejante, pero no igual, vemos que toma aquel vocablo la Academia.

MALLACÁN. n. Capa de terreno de las más superficiales, que se compone de grava y sales calizas.

MAMIA. n. Véase teticiega. (Cabra, ovella que no done lleit. Mamitis)

MANÁ. n. Grajea.

MANANTÍA. n. Manantial.

MANANTIAR. n. Brotar agua, ya de manantial, ya de alguna filtración.

MANCID. n. Prestación sobre el pescado, según Ducange.

MANCUSO. n. Moneda de oro que valía sex septem sueldos de Zaragoza, aunque Briz Martínez dice que 17 o 49.

MANCHA. d. Fuelle. (Pera unflá les rodes)

MANCHADOR. d. El que mueve los fuelles.

MANCHAR. d. Manejar o dar aire a los fuelles.

MANCHOSO. n. Se dice de lo que, por su color bajo o delicado o por cualquiera otra causa, recibe con facilidad, o por mejor decir no oculta la suciedad ni las manchas.

MANDADA. n. Mandadera, o recaudera como en lo antiguo y en el siglo de oro se decía.

MANDADO. n. En la frase bien mandado, que también hemos oído en Castilla, significa obediente.

MANDRIA. n. Haragán, hombre egoísta: en Castilla cobarde, y en el lenguaje de la Germanía tonto.

MANDURRIA. n. Bandurria.

MANEFICIOS. n. Útiles, aparejos etc.: dícese maneficios de cocina, bestias de labor con sus maneficios.

MANGARRA. n. Persona negligente, perezosa y poco activa.

MANIFACERO. p. Entremetido.

MANIFESTACIÓN. a. Uno de los cuatro procesos forales, que consiste en avocar al tribunal del Justicia, y modernamente a la Audiencia, la persona y proceso de quien se halla preso por el juez incompetente o eclesiástico, hasta que, examinado el punto, se ponía en libertad al preso o se le entregaba a quien tuviese derecho de juzgarle.

MANIFESTAR. a. Poner en libertad por despacho del Justicia a los que la pidieron para ser juzgados.

MANTA. n. La prenda que completa el traje del pueblo, cubriendo todo el cuerpo a manera de capa: viene a ser una tira ancha de grueso tejido, la cual tiene doblada por igual y cosida la tira de uno de los extremos formando una bolsa.

MANTELL. n. Ropa rozagante según el Índice de Blancas.

MANTORNAR. d. Binar o dar segunda labor ala tierra después del barbecho.

MANTUDO (pollo) n. Persona muy sensible al frío, o que busca con frecuencia el abrigo.

MANZANA DE DAMA. a. Acerola.

MANZANILLA DE PASTOR. n. Planta.

MAÑANADA. n. Principio de la mañana.

MAÑO. n. Hermano, expresión cariñosa y familiar aplicada algunas veces a los amigos íntimos. (ma maña : man germana : mi hermana)

MARAVEDÍ. a. El tributo que de siete en siete años pagaban al rey los aragoneses cuya hacienda valiese diez maravedís de oro o siete sueldos, que era su valor en tiempo de Jaime el Conquistador.

MARCELINA. n. Macerina o servicio de chocolate, comúnmente de plata, que consiste en una bandejita a la cual va adherido un pocillo destinado a contener la jícara que es de la misma especie, pero pieza aparte.

MARCIDA. n. Se dice de la oliva fermentada: es voz local. (Marsida, oliva maurada, se fa ficanla a la serena en pell de taronja o llimó).

MARCO. n. El armado de madera en que se acondiciona y prensa el turrón de almendra. - n. La cantidad de turrón que se elabora en cada marco.

MARDANO. d. Morueco que se deja para padre. (Mardá, borrego, mascle de ovella)

MÁRFEGA. a. Jergón de tela tosca.

MARGIN. n. Margen. (Marge, marche a Valjunquera, La Fresneda)

MARGUIN. n. Margen de ríos o heredades: es femenino, y se ve usado en las Ordinaciones de Zaragoza.

MARI. n. Palabra que se antepone a otras muchas para denotar frecuencia en alguna cosa: dícese de uno mari-prisas, mari-enredos, mari-apuros, como si se dijera el hombre de las prisas, el hombre de los enredos, el hombre de los apuros.

MARINO. n. Pescador, ant.

MARIQUILLA. n. Márfega, voz local.

MARÍTIMA. n. "...lo que non podemos sino en Cathalunya cerca la maritima” dijo Pedro IV licenciando a las Cortes en 24 de octubre de 1347.

MARMOTEAR. n. Murmurar para sí a media voz, refunfuñar.

MARRAGA. c. Tela basta de estopa y pelo de cabra. Blancas dice que, a la muerte de D. Juan hijo de Fernando el Católico, vistieron los caballeros por luto marraga negra, que antes en Castilla era de gerga blanca llamada marga.

MARRANO. n. Cerdo. - n. Hombre zafio, abrutado.
MARREGA. a. Marga, jergón. (márfega)

MARRILLO. p. Palo corto y algo grueso.

MARTÍN-PASEO. d. Fritada.

MARZEAR. n. Se usa en la frase proverbial "si marzo no marzea, abril acantalea", y se entiende por marcear reinar vientos fuertes y fríos.

MAS. d. Casa de campo en secano. (Masía). -n. Tan, como se ve en las muchas y muy vulgares locuciones parecidas a esta: ¡qué pan más blanco! - n. Ni más ni mangas, expresión de asentimiento, pero tomada generalmente en sentido contrario.

MASA. a. Casa de labranza con sus tierras y aperos. (Masá) n. plata en masa, plata en bruto o sin labrar, no licuada o derretida que es la acepción castellana.

MASADA. p. Masía: también se usa la palabra Masadero por el colono o vecino de la masada. - n. Lo que se amasa de una vez.

MASAR. c. Amasar.

MASCARA. d. Tizne.

MASCARAR. d. Tiznar.

MASCARÓN. n. Tizne o mancha, generalmente en la cara. - n. Dibujo informe o mal ejecutado. - n. Persona ridículamente ataviada. - n. mascarón de proa, persona de facciones exageradas.

MASERO. n. Lienzo en que se acomodan los panes para llevarlos a cocer.

MASETA. n. Engrudo o pasteta para pegar cuerpos de fácil adherencia.

MASÍA. a. Cortijo, masada o casa de labor: por su etimología griega significa tierra vallada o cercada.

MASOBERO. d. El que vive en cortijo. (masové, masovera, masovés, masoveres)

MASTIQUE. n. Plaste.

MASTO. a. El árbol donde se injiere otro.

MASTRANZO NEVADO. n. Menta silvestre, planta.

MASTUERZO. n. Majadero, persona inútil o muy negada.

MATA DE PELO. d. Crencha.

MATACABRA. d. Granizo menudo y frío que cae en el invierno.

MATACÁN. n. Cierta clase de liebres muy corredoras, las que se distinguen por su menor volumen y por una como estrella que llevan en la frente.

MATACÍA, a. Muerte o matanza de animales para el consumo.

MATA-GALLEGOS. n. Arsolla, planta.

MATA-POLLO. n. Planta.

MATAPUERCO. n. Mondongo del cerdo, esto es, los embuchados que de él se hacen, como longaniza, morcilla etc. - n. La operación o faena del mondongo.

MATERIAS. n. Papel pautado: la Academia incluye esa voz como anticuada en significación de muestra que se da a los niños para que imiten la forma de la letra.


MAYENCO. d. Deshielo de nieve en primavera.

MAYORDOMBRE. a. Prohombre, veedor o maestro que preside un gremio.

MAYORDOMBRÍA, a. Oficio de prohombre.

MAYORDOMO. n. En Zaragoza cada uno de los tres jueces que ejercían jurisdicción mercantil en el palacio de la diputación después del medio día (M. Molino).

MAZA. c. Pértiga.

MAZACOTE. n. Se dice de cualquiera objeto de arte no bien concluido y en que se ha procurado más la solidez que la elegancia y ligereza.

MAZADA. n. Pensamiento o solución sin réplica que comúnmente no brilla por su ingenuosidad sino por su exactitud, y que suele proceder de persona taciturna o no muy locuaz, y así se dice: fulano tiene unas mazadas.

MAZARRÓN. n. El que defraudaba al fisco dejando de pagar el peaje u otro derecho de pasaje: así se infiere de los actos de Cortes en que se definía y penaba ese delito "é tomábanle por mazarrones sino pagaban" "non sia avido por mazarron mas se sea tenido pagar el dicho peage."- n. La misma pena en que incurrían los defraudadores, que era la pérdida de lo que transportaban y aun todas las cosas en que se cometía el fraude como caballerías, barcas etc. “las ditas penas et mazarrones sian divididos et divididas segund se siguen" esto es, por cuartas partes entre el Sr. del territorio, el aprensor, el fisco y los funcionarios públicos.

MAZO. n. Badajo.

MAZONERO. n. Albañil.

MAZORRIL. n. Mazorral.

MEADINA. n. Meada.

MEA-PERROS. n. Planta.

MEDIA. n. Medida de granos equivalente a la fanega aragonesa: en Castilla equivale a media fanega.

MEDIANIL. n. Tabique que divide dos casas o habitaciones o departamentos: también se dice de las tapias divisorias de huertos y heredades.

MEDIAR. n. Dividir por mitad: léese en las leyes palatinas de Jaime II de Mallorca.

MEDIERO. a. El que va a medias en la administración de tierras o cría de ganados.

MEDITAR. n. Recrear el ánimo, principalmente en la caza según Ducange, el cual incluye también la voz meditación.

MEJANA. d. Isla de río.

MELÓN DE AGUA. p. Sandía.

MELSA. a. Bazo. - n. Flema, calma, poltronería.

MEMORIA. p. Se dice caer o dormir de memoria para denotar que en posición supina o boca arriba.

MENSA. n. Algunos escritores usan esta palabra como sinónima de prepositura, pero dando a esta diferente valor que la Academia.

MENSURÁTICO. n. Género de tributo que también se llamaba mensuraje.

MENUCELES. a. Los frutos de poca monta que se percibían del diezmo, para distinguirlos de los granos aceite y vino: llamábaseles también minucias.

MENUCIER. n. Repartidor de las viandas para la mesa del rey.

MENUDILLO. a. Moyuelo, salvado menudo.

MERA. n. Marca para el ganado.

MERENDOLA. n. Merendona.

MERMAR. c. Disminuirse alguna sustancia al calor.

MERZINA. n. Homicidio, según documento de Jaime I, citado por Ducange.

MESA. n. Se dice mesa de sastre por aquella en que falta accidentalmente el pan, como en Castilla se dice mesa gallega.

MESACHE, MESACHA. n. Muchacho, muchacha; mozo, moza.

MESEGUERÍA. n. Derecho que se pagaba por el paso de ganados trashumantes junto a los sembrados, según se inclinan a creerlo los ilustrados aa. de las Instituciones de Derecho aragonés, SS. Franco y Guillén. - n. Oficio del meseguero.

MESEGUERO. a. El que guarda las viñas. (Meseguer)

MESNADEROS. n. Nobles de segunda clase educados en el palacio real, según Zurita en Indices rerum ab Aragoniae Regibus gestarum (Zaragoza 1578) libro I pág. 52.

MESTURA. a. Trigo mezclado con centeno. (mixto, mezcla, mixtura)

MIAJAS. n. La cantidad con que contribuye cada hermano para los gastos de la cofradía.

MIAJERO. n. Puchero pequeño.

MICER. n. Título de alguna distinción que se dio un tiempo a los letrados.

MICERO. n. Entremetido, persona que se pone en lo que no le importa: algunos derivan de la anterior esta palabra.

MIDA. p. Medida.

MIELSA. d. Melsa.

MIL EN GRANA. n. Planta.

MILOCHA. p. Cometa. - n. Apodo contra la persona demasiado alta y delgada.

MIMO. n. Músico, según la interpretación de Ducange a las leyes palatinas de Jaime I de Mallorca.

MINCHAR. n. Comer. (Minchá, minjá).

MINGLANA. n. Granada: es voz local y corresponde a mingrana, castellano antiguo. (mangrana)

MINGLANERA. n. Granado. (mangrané, mangranera)

MIÑÓN. n. Individuo de una compañía que también se titulaba de fusileros de Aragón y tenía por objeto la persecución de malhechores y todo lo que hoy forma el instituto de la Guardia civil: fue creada en 1768 y disuelta en 1843, siendo diferente esta fuerza de la que con igual nombre y parecido objeto se menciona en el Diccionario de la lengua, así como no le conviene la etimología que da Monlau a la palabra miñón derivándola de minuo minus, idea de pequeñez. (Mignon francés ??)

MIOJA. n. Migaja, miga. (Miaja)

MIRALLO. n. Balcón, reja o celosía.

MIRAMAR. n. Mirador, solana, azotea, sobre todo en las casas de campo. (Mallorca)

MISA. n. Se usa en la frase proverbial como misa de réquiem con órgano (lo cual nunca sucede en Aragón) para denotar la impropiedad, improcedencia o falta de gusto en una cosa.

MITADENCO. d. Trigo mezclado con centeno: se ve usado también en documentos de Navarra. - n. Se dice del censo que se paga mitad en una clase de frutas mitad en otra.

MOCAR. n. Sonar (sonarse la nariz; mocás). La Academia admite los conderivados moquero y mocador. (Mocá, mocadó; yo me moco, te moques, se moque, mos moquem o mocam, tos moquéu o macáu, se moquen)

MOCETE, MOCETA. n. Muchacho de cuatro a ocho o diez años: dícese también moced para el masculino y es usual en Navarra. (mosset, mossets, mosso, mossos, mossa, mosses, mossetes)

MODOSO. n. Se aplica a la persona de moderación y templanza en sus acciones y palabras.

MOJIJO. n. Salsa. (Para mojar pan)

MOLADA. d. Cantidad de aceituna que se deshace de una vez. (Mola; Muela; moler)

MOLEDERA. n. Se dice de la persona pesada, importuna o gárrula.

MOLINADA. n. La cantidad de trigo que se muele de una vez para el consumo en tiempo dado, y así se dice en las Ordinaciones del Hospital de Zaragoza "las molinadas de trigo de cada semana"- n. El abasto de trigo que se hace para el consumo anual de una familia, o el contrato equivalente que se hace con el tahonero para que surta de pan durante el año.

MOLTURA. a. Maquila o grano dado en precio al molinero, o medida de maquilar.

MOLLA. d. Musgo moho. (La molla del pá: la miga; molles de carn : grasa, michelín)

MOLLAR. n. En sentido de hito o mojón lo hemos visto en una escritura de narración de límites entre Vera y Tarazona, año 1245, con estas palabras "e mando alli fincar mollar. (molló; fita)

MOMO. d. Fisgón.

MOMOS. n. Gestos o visajes con que se hace burla de alguno.

MOMERO. d. Fisgón.

MONA. n. Juego de naipes que consiste en repartir toda la baraja entre un número ilimitado de jugadores, descartarse estos de sus parejas, tomar cada uno sucesivamente del de su izquierda un naipe cubierto para ver si reúne pares al descarte, y cuando queda una sola carta (pareja de otra que sin ser vista de nadie se ha quitado de la baraja al empezar el juego), el que la tiene resulta mona y paga lo convenido - n. Maza, en sentido de colgajo que se prende a los vestidos en Carnestolendas: es curioso de notar que maza y mona se dice, según la Academia, por dos personas que suelen andar juntas. - n. mona de pascua, suele decirse corrido, y otras veces alegre, como la mona de pascua a semejanza, en el primer caso, de la frase hecho una mona que admite la Academia.

MONCAÍNO. n. Lo derivado de la cordillera del Moncayo, como el viento, etc.

MONDA. n. Mondadura, desperdicio o piel de cualquiera fruta, legumbres etc.

MONEDA JAQUESA. a. La que se labró en Jaca y juraron los reyes mantener, la cual tenía el busto del rey y una cruz patriarcal: en general se dice de toda moneda aragonesa que es imaginaria.

MONEDAJE. a. Servicio de 12 dineros por libra jaquesa (cerca de un 4 por ciento) impuesto sobre los bienes muebles y raíces por Pedro II.

MONFORTERA. n. Cada uno de los palos o cestillas que, descansando en los rillos, sirven para contener vertical y paralelamente las dos paredes de los tapiales.

MONIS. a. Masa de huevos y azúcar.

MONITORIO. n. Provisión que expiden los tribunales para hacer cumplir sus decretos contra la resistencia de los jueces o particulares eclesiásticos; en Castilla monitoria es despacho que se obtiene del juzgado eclesiástico para obligar a comparecer a alguno.


MONTAMIENTO. n. Valor, precio, estimación; y así se dice “no he percibido montamiento de un alfiler”: esa significación da la Academia a la palabra monta. (Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando)

MONTÓN (A). n. Mucho, en gran cantidad, por ejemplo llueve a montón, lo quiere a montón. La Academia incluye a montones por abundante, excesivamente.

MOÑACO, d. Muñeco. (nina, nines, ninot, ninots)

MORA DE ZARZA. n. El fruto apiñado que da la zarza silvestre. (Zarzamora, mora)

MORABATÍN. n. Moneda usada antiguamente en Aragón. Para prueba de la variadísima lección que tienen algunas voces en los documentos antiguos, y de la dificultad de fijar a veces la verdadera, citaremos las que trae Ducange de esta palabra en su Glossarium: son marabatinus, marabetinus, marabitinus, marabocinus, marabotinus, marabutinus, marabuntinus, marapetinus, maravedinus, marbatinus, marbotinus, marmotinus, maurabotinus, mirabutinus, morabatinus, morabedis, morabetinus, morbotinus y morobatinus. (maravedí, maravedís, maravedíes, etc.)

MORADURA. n. Lividez que queda en la epidermis a consecuencia de alguna contusión o golpe. (El cardenal Omella sufrió bastantes de niño jugando en Queretes)

MORAVETINO. n. La misma moneda antes definida y por otro nombre llamada maravedí alfonsino.

MORCACHO. d. Mestura: en Castilla morcajo.

MORCAL. n. Intestino de carnero, vaca o cerdo, en el cual se ponen los embuchados de morcilla, longaniza etc.

MORCAS. d. Heces del aceite.

MORGAÑO. n. Ratón campesino muy hocicudo que suele mamar de las ovejas causándoles la muerte: su carácter venenoso ha dado origen al proverbio si te pica el morgaño prevén el escaño. (ve preparando; escaño : féretro; furigañ ??)

MORGÓN. d. Mugrón de vid. (mugró, mugróns: pezón, pezones)

MORGONAR. d. Tender los sarmientos para que arraiguen.

MORO. n. El médico Francisco del Rosal dice “que el aragonés llama moros por denuesto a los que descienden de moros, así como en Castilla se llama judíos a los que descienden de ellos, y en Andalucía moriscos a los unos y conversos a los otros.” (Algunos reyes de Aragón, Jaime I, llamaban príncipe de los moros a reyes de Jaén, Córdoba, Berbería, etc.)

MORQUERA. d. Tomillo. (timó; vore farigola y farigolero al dicsionari lleidatà-català)

MORRERAS. n. Manchas o erupción alrededor de los labios. (morro, morros; morreres)

MORRO. n. Enfado, berrinche.

MORROCOTUDO. n. Grande, formidable, temible: se usa, y sólo vulgarmente, con algunos sustantivos, como en las frases, hay cuatro leguas morrocotudas, es un capital morrocotudo, es un juego morrocotudo etc.

MORRUDO. n. Aficionado a los manjares exquisitos, práctico en gustarlos, el que se apercibe pronto de su buen o mal condimento: es voz familiar. - n. Se aplica al que está enfadado, o, como se dice metafóricamente, con hocico. (morrut, morruda)

MORTAJAR. n. Amortajar. (mortaja; mortalla; mort; muerte)

MORTIJUELO. d. Párvulo muerto. (Casi com un albadet, albaet)

MORÚGULA. d. Criadilla de tierra. (seta morchella; morúgola)

MOSARRICO. n. Hipócrita, taimado: voz local.

MOSEN. a. Título o tratamiento equivalente a Don, que antes se daba a los nobles y hoy a los clérigos. Abreviación enfónica árabe de mi señor. (mon seigneur, messieur, monseñor; mio çid, cid, cide, said, zayt, sire, sir, Herr, signore, senyor, senior etc.)

MOSIGÓN. n. Se dice familiarmente del niño arisco y torpe, que no obedece por falta de actividad y comprensión.

MOSTACILLA. n. Abalorio menudo para bordar.

MOTACÉN. a. Almotacén o fiel de pesos y medidas.
(GLOS: Almotacén, almutaceb (en el Fuero de Madrid) cast., almotacé val., almotacel port., almutacen, almotaçaf, almotazaf, almutazaf cast. Fiel de pesos y medidas, sinónimo de alamín en P. de Alcalá. De almohtasib, "proefectus annonae", juez de policía, encargado especialmente de la represión de los delitos, etc. V. Almacarí, I, 134, y Quatremère, Hist. des sult. maml.. I, 114, n. (Almostaf, mostaçaf etc. En los doc. Corona de Aragón)
Almotalaf cast. y val., almotalafe, almotalefe, mostalaf, motalefe, mudalafe cast., almotalaj val., almostalaf b. lat. (ap. Ducange, Glos., y Flórez, Esp. Sagr., XLII, 294). Fiel de la seda. Según Dozy, de mostáhlaf y con el art. almostáhlaf, "jurado", part. pas. de la 10.a forma del verbo hálafa, "jurar". Almotazaf ant. V. almotacen.)

MOTILAR. c. Cortar el pelo.

MOZLEMES. n. Moros, según un documento latino en que Briz traduce mozlesmes.

MUDÉJARES. n. Moros que permanecieron en Zaragoza después de la reconquista, según Blancas pág. 130 de sus Comentarios. (Teruel, arte mudéjar)

MUELA-PICADA. n. Se usa en la frase tener la muela picada para indicar que se tiene buen apetito.

MUELLES. n. Por flojo de muelles se entiende, no sólo el que tiene suelto el vientre, sino el que es fácil de lengua.

MUERMO. n. Hombre pesado e importuno.

MUESO. a. (mos) Bocado, voz anticuada que usaron mucho en otro tiempo los escritores castellanos (como puede verse en nuestra Introducción), entre ellos el autor del libro de Patronio o conde Lucanor, en el capítulo IX en que se dice: "y enderezaron entrambos al leon, é paráronle tal á muesos y a coces, que por fuerza se huvo á encerrar en la casa donde salió."

MUGA. p. Mojón, término o límite, y no montón, cúmulo o acervo que interpreta Ducange, citando el libro VI de las Observancias de Aragón. (Vino Rioja muy bueno)

MUÑIR, a. Ordeñar. (Muñí. Yo muñgo, muñs, muñ, muñim, muñiu, muñen)

MUÑIDO. p. Emplazado, citado, obligado a comparecer en juicio: “si muñidos a concello no viniesen, paguen, etc.” que dice Cuenca.

MÚRGULA. d. Cierta criadilla de tierra de forma cónica. (Morúgola, morchella)

MUSEO. n. Jefe de la cocina y la despensa del rey, según se ve en las leyes palatinas de Jaime II de Mallorca.
(En las de Pedro IV también está. Del moseu.
Sobre totes coses a us nostre e ornament necessaries cura e diligent custodia a certes persones esser comesa havem ordonat: necessaria cosa esser esguardan e consonant a raho que sobre les coses per nostre menjar e vitayla comprades a algun fael la custodia daquelles cometre dejam. E axi ordonam e volem que algun hom bo e leyal que sia nomenat museu per nos elegidor sia deputat qui la clau del reservatori de la nostra museria tenga e port et encara cascun dia les carns qui comprades o portades a la cuyna per comprador e sotscomprador seran abans del trancameut (trancament) daquelles presents lo majordom e lo comprador o sotscomprador repesar faelmen no oblit: les quals axi repesades facen certes peces e tayll e trench diligentment aquelles e encara el peix trencar sia tengut et aquelles que per nostra persona seran comprades e trencades als cochs per menjar a la dita nostra persona appareyladores e les altres carns comprades e trencades a obs de nostres domestichs als cochs aquelles appareyladores deputats liure ordonadament. Les dites empero carns per a nos apart e no sino los davant nomenats presents repes e trench perque freytura de suspicio de mesclar coses nocives hi sia: e als dits cochs de les coses en lo dit reservatori estants segons que als dits menjars appareyladors necessari sera ministre sens triga. E con los dits menjars seran appareylats e nostres domestichs seran a taula anats al palau ensemps ab lo manucier qui les carns els peis portaran tro al dreçador entrar procur sens triga. Aquelles coses empero que en les cuynes cuytes apres lo nostre menjar e de nostres domestichs sobraran a la almoyna o als servidors daquella cur de liurar sens frau: decernents e volents que continuament en lo dit reservatori de les coses dejus escrites copia sia atrobada ço es de sucre de gingebre e daltres especies picades de mel doli de carn salada de fromatges de peis salats de vinagre de sagins e daltres coses semblants menjadores als dits menjars pertanyents qui sens dubte de cotidiana distribucio se poran e han acostumat de reservar. E si alcuna cosa daquestes defallir veura encontinent sollicit los damunt dits comprador e sotscomprador que allo compren e en la dita despensa o reservatori reposen ab acabament. E aquestes coses totes lo dit museu en sa diligent e feel custodia haja e tenga e a nos sagrament e homenatge axi con los cochs a nostres menjars appareyladors destinats fer sia estret. Los nostres sobrecochs apres los majordomens en les coses tocans son offici a ell davant esser regonega.)

MÚSICA. n. El conjunto de esquilas que se pone a los rebaños.

MUTAFA. d. Almotacén. (Ver ALMUTAFAT)