Mostrando las entradas para la consulta fals ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta fals ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 25 de agosto de 2021

PLANT DE NOSTRA DONA SANTA MARÍA. Ramon Lull, mallorquí.

EL LLANTO

DE LA VIRGEN (VÍRGEN).

Esta composición poética no es la primera que escribió Raimundo Lulio después de su conversión. Antes que poeta místico, abandonado que hubo las quimeras del mundo y su estro de trovador, se ejercitó en la poesía didáctica, rimando un tratado de Lógica que citan D. Nicolás Antonio en su Biblioteca antigua española, el P. Pascual en sus Vindicias lulianas y otros autores. El mismo Lulio nos habla de este poema en su Doctrina pueril, de cuya obra al parecer formaba aquel un apéndice. Después de inducir a su hijo, para quien escribió la Doctrina, a que se dedicase al estudio de la lógica para venir en conocimiento de la verdad, le dirige las siguientes palabras. - "Antes de estudiar la lógica en latín, apréndela en lengua vulgar y en rima, así como se contiene al final de este libro, lo cual te aconsejo para que de este modo la puedas después entender mejor, mediante la ayuda de Dios."

Lulio a imitación de los árabes, que tanto estudiaba, se aficionó a la didáctica, y así como ellos hacían objeto de sus poemas todas las ciencias por sutiles y abstractas que fuesen, nuestro autor no se arredró ante la dificultad de emplear su numen, en rimar una Lógica y más tarde unas Reglas para la aplicación del arte general, materias de suyo aridísimas para la poesía. Mas nada podemos decir con respecto al mérito de la primera porque no ha llegado a nuestros días; pero a juzgar por lo demás que de poesía didáctica nos ha dejado Raimundo, nos inclinamos a creer que no sería sin duda la mejor hoja del lauro poético del autor.

Hacia la misma época empero, o sea en el espacio que media entre los años de 1275 a 1282, en que escribió Lulio el tratado de Lógica en verso, parece que trazó también su elegía titulada Llanto de la Virgen. Durante este tiempo pasó Raimundo retirado en el colegio de Miramar cuya fundación había promovido, los días más sosegados de su existencia: calma breve sí, pero fructífera, y a la que debemos excelentes libros. En la tranquilidad de aquel retiro fue pues donde Raimundo, al mismo tiempo que escribía el precioso opúsculo de Oraciones y Contemplaciones, elevada su alma en alas de su devoción, trazaba el canto elegíaco de que nos ocupamos, dirigido a pintar la desolación de María al presenciar la angustiosa pasión y muerte de su divino hijo.

Esta composición está escrita con pureza, y sus versos son muy sentidos. Bellos son los apóstrofes que dirige la madre del Salvador a Judas que tan traidoramente vendió a su maestro; bella la queja que dirige al Eterno Padre por la deslealtad de los judíos.
- "Cómo a tanto te atreviste? dice al Iscariote. ¿Cómo tu boca asquerosa se atrevió a besar a mi hijo, tan cumplido en todo, y cuyos labios manan el aroma de la verdad, y la dulzura de los buenos consejos? ¡Cuánto le has ofendido con tu repugnante contacto!” - No son menos notables las exclamaciones de María al verse desamparada de todo el mundo, y las que le inspira la negación de San Pedro: - Preso está mi hijo, dice; llévanselo los judíos sin que nadie levante una palabra en su defensa; sin que yo, pobre y desvalida mujer, pueda estorbarlo. ¿Y no hay uno siquiera entre vosotros que le ayude?" - "Amedrentado por los judíos ha negado San Pedro a Jesús. ¿Y cómo no hubo más temor de mi hijo, que es su Dios y Criador? Y eres tú, Pedro, aquel a quien confió el cuidado de su rebaño, y a quien hizo pastor de sus ovejas! Tan atribulada me tienes por el poco amor que a tu maestro has demostrado, que no cesa de plañir mi boca, ni mis ojos de llorar." - Después se dirige a la muchedumbre y dice: - “ ¿No hay nadie entre vosotros que tenga compasión del que tanto nos ha dado, y que tanto sufre por nosotros?" - Al ver escarnecido a Jesús a quien escupían los judíos en el rostro, exclama: - "Oh cara gloriosa, cuya vista tanto placer me daba! ¡cuánto me holgaría de poder enjugarte siquiera! " - Y en otra parte se plañe de este modo: - “Desnudado han a mi divino hijo. Aquel que señor es de la tierra y de los mares, no tiene un miserable harapo con que cubrirse! Ay triste! Cuando veo caer sobre él tantos vituperios, mi razón se desvanece y mi pecho estalla de dolor. Señor, tomad ese mi velo para cubrir vuestras carnes, ya que vuestros enemigos escucharme no quieren." - Y al espirar (expirar) el Salvador, vueltos los ojos al cielo, exclama (esclama) fuera de sí: - “MiguelQuerubín, SerafínGabriel y Rafael, bajad y horrorizaos de la muerte que dan los infieles a su Salvador! Mirad como espira sediento, sin más refrigerio en su boca que hiel y vinagre! ¡Ni Caín fue más impío con Abel que estos malvados!" -

La elegía que nos ocupa abunda en bellezas y es una de las del autor escritas con más pasión. Hubiéramos de traducirla entera para indicar todos los pasajes que nos parecen notables: mas consideramos inútiles las citas cuando puede quien quiera formar su juicio con la lectura del original que trascribimos.


PLANT DE NOSTRA DONA

SANTA MARÍA.


I.


Avava ab gran gaug la verge María

A veser (1) son Deu fill que haút havía,

Per lo Sant Esperit sens d'home paría,

E car son Deu fill e home sabía

Lo gran gaug, e'l plaer que per ell sentia

No es quil pogués dir; mas gens no sabía

L'íra n’ el desconort en qu'esdevenia,

Car Judas Schariot concebut havía

En trahir Jesu-Christ qui morir volía

Per nosaltres a salvar, e per donar vía

Com mays l'hom servescha e que cascun sia

Seu per compra de mort, car per nos moría.

II.

- Judas Schariot! tú has mon fill venút,

Lo qual mays val que tot quant n' has haút;

Donat has per argent lo senyor de virtud;

Tú eres per mon fill e per mí molt volgut;

Mí has fals enganada e tú n'est deçebut:

E si eu ne son trista, tú ne serás perdut.

Fals! ¿com has pogut vendre cell qui es mays temut

Qui en home e Deu, e rey es de salut?

Jo' n romanch dolorosa: e tu n'est abatut!

¡Judas fals e traydor! mon cor has combatut

Ab ira e dolor aytant com has pogut,

Perqu'en serás en infern combatut e vençut.

III.

Senyor! a tuyt mi clam de la gran trayció
Que han fayt a mon fill li fals jueu falló,
Qui en mí ses fayt home per lur salvació,
E tots temps ha fayt bé e falliment nó (2).
Ara lo m'han trahit, e l'han mes en presó.
Ah jueus traydors! ¿per qual intenció (3).
Avets trahit mon fill que del linatge fó
De Davit e Moyses segon profeció?
D'aquest tan gran trayment, lassa, irada'n só
Tan fort, que tota'm sent en consumació,
E tot quant ha en mí tot está en passió;
D'aquest mal qui n'es fayt ¿qui'n trobará perdó?

IV.

Judas! fals enemich de tot defalliment !
¿Com fuyts hanc tan ardit? ¿qual boca tan pudent
Basist mon Deu fill e amich de compliment,
Qui ha boca olent ab tan bell parlament
Que hanc mays no mentí n'en perlá ‘n falliment,
Ans en diu veritat tan virtuosament,
Que null hom viciós ne qui' n sia mintent
No la deuria baysar per negun trayment?
E tú fals, ergullos, has donat baysament
A mon fill qui es Deu e home exament,
Lo qual soven baysaba tan amorosament!
Ah fals! ¿com l'has trayt per ton vil tocament?

V.

Judas! tú has donat un bays per senyal fal
Per portar a mort lo meu fill que tant val,
E qui encresía de persona leal,
Enemich de virtud e en tot ple de mal,
Car has fayt fals senyal, tú n'haurás tal trebal
Que tostemps n'estarás en lo foch infernal:
Trista hanc mays no fó segons dret natural
Que ab falsa semblança hom visques en l'hostal
Mostrar veritat de nulla re corporal,
E aysó mateix es de causa spiritual;
E tú, fals mostrador, has mostrat hom vidal
Qui en cuant es Deu no pot esser mortal.


VI.

Dolenta marrida, lo meu fill está pres;
Menenlosen jueus sens qu'ell no es defes
Ne eu que som fembra no y poria fer res.
¿Há negú entre vos qu´ ajudar y pogues?
Anava la puella pres son fill e espes
Demandava ajuda e tirava ses manes,
Sos cabells e sa cara rompía, e no es
Qui li donás ajuda, com si res no valgués
Ella ne son Deu fill, perque pietat es
Ausir lo desconort en lo qual ella s´mes:
E com foren ves ella, vilá e descortes
Tuyt li seu companyón el juden mal apres (4). -

VII.

Estava la regina molt fortment irada
Com per los seus si era desamparada,
Car sino Sant Johan per tots fó lexada;
Cridava la donçella: - Lassa! ¿on es anada
La nostra companya qui m'ha deshonrada,
Car m'han jaquida sola ab tant vil maynada?
Maynada del demoni, e qui m'ha donada
Tanta de pressura, e tanta de bocada
Que apenas mi sostench, tant fort son cascada. (5)
Lassa! e ja era per los meus aviada:
E si que hanc no fui en vers ells errada,
¿E per qual raysó m' han donchs exoblidada?

VIII.

Negat ha Sant Pere lo meu fill per pahor,
La qual hac dels jueus: ¿e no la hac major
De mon fill glorios qui es son creador?
E tú, Pere, qui eres un pobre pescador,
¿Has negat lo meu fill qui t'es honrat Senyor
E qui tú ha elet esser procurador
De totes ses ovellas, de qui t'ha fet pastor?
- Pere, dix la regina e dona de valor,
Tant fort mi has treballada per la pauca amor
Que aguist a mon fill per pauca de temor
De presó o de mort, per qu'em planch e' m plor,
…........

IX.

Estava lo meu fill entre´ els jueus cluchat;
Cascún colps li donava, dient: - ¿qui t'ha tochat?
Pus que tu 't fas profeta, devina veritat. -
Estava lo meu fill pacient e sanat
Per donarnos eximpli de gran humilitat
E de gran paciencia; perque fa gran pecat
Qui no pren son eximpli qui tant li ha costat
E qui no fa ço que pot com él sia honrat.
Ah senyors! com son trista com tant pauch es amat
Lo meu fill Deus, qui nos ha tant donat,
E que per nosaltres es tan fort avilat.
¿Ha negun entre vos qui n' haja pietat?

X.

Pres es estat mon fill e per villania;

En la sua cara cascun li escopía;

Cara de Deu e home e on tot bé havia

En que veig escopir si ella podía

En ella escopir negú no y jaquía

E tant estava gran la inmundicia

Qu'en ella pausaven, que com la vesía

D'ella no‘m venia lo gaug que solía;

E car a ella, lassa, venir no podia

E que la denejás un pauch no moria.

Ah cara gloriosa, d'on joy me venia!

E com gran gaug hauria si tocar vos podia!

XI.

Per la cara e'l coll veig lo meu fill ferir
Ab las mans, e no 's mou, tant ama soferir
E seu trista e esper quant s' en volrán jaquir.
¡Ah cara a qui tany honrament e servir
E que hom vos deman perdó de son fallir,
Que en axí vos veig colpejar e ´scarnir
Per tant malvat jueu ! ¿com se pot abstenir
Que no plor e no faça mant amargós sospir ?
Ah coll tan pacient ! ¿com podets sostenir
Tan spés feriment, ni eu com puch vivir
Vesentvos per tant hom tan fort envilanir,
Ni los malvats jueus no ugar de ferir ?

XII.

Ah trista de mon fill! ¿e con es deshonrats
Entre los mals jueus e homens armats
Qui l' escarnexen com si hagués peccats !
Ah jueus plens de mal e no escarniscats !
Aquel per qui serets jutjats e flastomats
Lo dia del judici per ço col deshonrats
Quant adonchs vos dirá: - Anats, malavirats,
En lo foch infernal, on tots temps estiats,
Car mi encolpavets de ço d' on sots nafrats !
Ah fill! per piétat un pauc mi esguardats,
E ab vostre veser a ma pena ajudats,
Car en vos scarnir es mon cor treballats.

XIII.

Despullat es mon fill e tot quant ha li par,
Cell qui es ver Senyor de terra e de mar,
No ha un petit drap de qu' es puscha abrigar.
Ah lassa! tant lo veig en aysi nutz estar,
E per los fals jueus tant fort vituperar,
Ab pauch no pert lo seny e'l cor vol esclatar;
- Senyors! aquest meu vel placiaus en él pausar:
Cells com a enemichs no´m volen escoltar.
Ah fill gloriós ! pus vos lexats despullar,
De vostra ignocencia nos vullats adossar:
Car eu no payria l' escarns qu'eus veig far (6),
Ne car eu, lasseta, nous puch abraçar. -

XIV.

Trista fui e marrida quant viu lo meu fill ligat,
Fill qui está Senyor de tot quant es creat;
Fill que hanc mays no feu falliment ni pecat;
En aysi com anyell que hom ha degollat,
Qui en res no ´s defen e 's mon fill sanujat
Per pendre e ligar a la lur volentat,
Los braços tant forts ab un filet delgat: (7)
Mas açó ell sofería per sa humilitat
La divina natura qui tant l'ha exalçat,
Que tot quant ha creat a ell ho ha donat
E ab ell ajustada es hom e deytat. -

XV.

Estaba Jesu-Christ a un pilar ligat
E per dos forts ribaúts fortment era açotat,
Que lo cuyr dels costats n' havian tot levát.
Cridava la doncella: - ¿Ahont es pietat?
Ah jueus traidors ! e com es gran crueltat
En lo vostre coratge ple de gran falsedat ! -
Cridava la regina en alts crits a Pilat,
Que falsament havia son fill a mort jutjat:
Car en null falliment no l´havia trobat.
- Ah fill! dix la doncella, e com sots malmenat!
E com lo meu cor ab qu'eus he tant amat
Está en gran dolor e per vos treballat !

XVI.

De dos grans fusts fo fayt un molt greu bastiment
Per ço que lo meu fill en ell sofris turment,
Fayta' n fó la crotz on pren reperament
Trastot l'humá genre (8), e per avilament
Sobr´ el coll de mon fill lo posaren vilment,
Com si ell fos bastax li feren manament
Que ell portás la crotz qui pesa malament,
E per lo greu pes e per lo greu bastiment
Del seu cors glorios de tot mal ignocent.
E eu, lassa, qu´havia fort gran pesament
Cridava als senyors: - Fayts li'n tost acorriment!

XVII.

Com mon fill fó al loch on fó crucificat,
E en subines ells l' hagueren envessat,
E ab tres claus en la crotz forment lagron clavat
E de cascuna part cascú clau rebavat
Per ço que la pena fos en majoritat,
Car envers la terra estaba regirat (9),
La sanch qui' s decorría tot era calcigat,
Cascun son peu torcava e era despagat,
Com a la sanch de mon fill l´havia acostat,
Sanch qui de font exia de home deytat,
E quant eu lo volia baysar era' m vedat;
Ah lassa! ¿com no muyr o no m' est ajudat?


XVIII.


Per ço que al meu fill fos donat gran turment

E que fos escarnit per trastota la gent,

Ab corona d'espinas e cascuna punyent

Coronaren mon fill quax qui fa honrament

A rey per son regisme com pren honrament;

E cascuna espina entrava tant fortment

Per lo cap de mon fill que tot era sanguent,

E per tota la cara era decorriment,

Del cap tro als peus, mas la angoxos turment

Que eu, lassa, havia no es home vivent

Qui lo pogués pensar, car sols l'esguardament

Que mon fill me fasía m'era quax foch ardent.

XIX.

Com dreçaren la crotz e mon fill pendut vi
En aquell punt un gran colp en mon cor sentí
De tant gran dolor que un pauc no ´m morí:
E la sanch e suor que d'aquell cors exí
Reguá lo payment, perqu' eu adonchs n' haguí
E bayselo molt car, mes per ço nos pertí
La ira ne dolor, ans tota me scarní
Quant sentí aquell sanch que Deus volch pendre en mí.
De mentre que mon fill penjava (10) en axí,
Cascun lo deshonrá e cascun lo escarní;
E'l meu fill callava, é ´l cap tenia clí
E al peu de la crotz Sant Johan era ab mí. -

XX.

Esguardá Jesu-Christ sa mayre e Sant Johan,

Ab esguart angoxós com a hom engoxán,

E dix a Sant Johan: - Ma mayre te comán;

Ella sia' n ta guarda duy may en aván:

E vos, mayre e dona, prenets per fill Johan. -

Trista quant eu viu que de mí feu comán

Cell qui no'm lexava nulla hora en quan,

Adonchs mi sentí sola e pensí en están

Que lo meu fill moría e que en gran afan

En aquest mon viuría, on visquí beneran

E ´n estar ab mon fill al qual dix en plorán,

- ¡Ah fill! menem ab tú, per mercé t´ho demán! -

XXI.

De mentre Jesu-Christ en la crotz pendía
En alts crits cridá que gran sed havía,
Car tota humiditat de son cors exía,
En sanch e en suor e per villanía;
Beuratje molt amar que sed no'n havía
De sutja e de fel vinagre on metía
En la sua boca que mal no desía,
Boca douça d'amor e qui no mentía.
Ah, lassa marrida ! ¿com tanta aygua sia,
Que es aço que mon fill, pus tant lo volía
No 'n pogué gens haver pus creada l' havía ?
Trista fui quant no li 'n poguí dar aquell dia!

XXII.

Sentia Jesu-Christ en la crotz gran turment
Per las nafres dels peus, e per lo posament
De la sua persona, car en dislungament
Era de sos nirvis è p'el coronament
De cascuna espina que era trop punyent
En cara que havía aytant gran sentiment
De pena e dolor, com fó lo falliment
De tot l' humá linatge e de li primer parent,
Per ço que en fos fayt nostre reperament,
Altre dolor havía Christ en son pensament
Quant vesia sa mayre en tan gran languiment,
Encara que son cors mays fort n' era sintent.

XXIII.

Sentia nostra dona per son fill grans dolors,
Tant que tota estava en sospirs e en plors:
E en axí temblava com fembra per pahors (11)
Lo seu cors sant verge tot era 'n grans suors,
E lo cor se depertia per força de langors,
Tant gran dolor havía que hanc no'n fó majors.
Las suas mans torcía, e cridava: - Senyors !
Volentera morría, car les grans deshonors
E la pena que dats a mon fill, qui amors
Lo fan morir en crotz per tuyts li peccadors,
Mi costrenyen tant fort mon cor ab amargors
Que tot se desleya e´s baxa en dolors (12).

XXIV.

Levava nostra dona les mans e 'ls uyls al cel,
En altes votz cridava: - L'arcangel Sant Miquel, (13)
Cherubin, Seraphin, Gabriel é Raphael,
Avallats e vejats esta mort tan cruel,
La qual fan a mon fill li malvat infael,
Sens que ell no ha colpa, ans es estat feel
Al payre qui 'l tramés en mí per Gabriel:
Veus com mor de séd e donenlí de fel
Ab sutja e vinagre, pus contrari a mel
Que no es foch ardent a pluja ni a gel.
Ah Senyor ! ajudats, car hanc Cayn d' Abel
No hac mes crueldat com han aquest infael.

XXV.

Cridava lo Senyor qui morí en la crotz
Al seu payre Deu, e gitava sanglotz
Per angoxa de mort que soferia per tots:
- Oh Sant Pare, mon Deu! Vos qui tan bell sots
Pren lo meu esperit car mudar lo pots
D' Adam e los prophetes e desligaralnots
Del pecat original qui estava en tots.
Ah Payre gloriós ! vullats ausir ma vots
E perdonats est layre qui pres mi es en crotz,
Car en mí se confia que eu lo guart de lots
Hon estan li demoni en l' abís mays de sots,
Los quals tracten ma mort e fan d'ira fals mots.

XXVI.

Extremis Jesu-Christ è reclamet Ely, (Elí, Elí, lemá sabakhtháni?)
Qui es entrepetat: "Tú qui est Deu de mí, (14)
Deus de l'humanitat la cual el relinquí,
En lexarla morir mas d'ella no's partí (15),
Mas volch que morís per ço que hagués fí
L'original peccat que per sa mort delí."
E adonchs Jesu-Christ espirá e morí.
En lo punt de la mort lo sol s´escuray
E si 's feu la luna, e 'l temple s´estomí;
Morí en quant hom, no en quant era daví:
Sa mayre qui´l viu mori al soll casi se jaquí,
E dix a la mort: - Ah mort! portatsne a mí!

XXVII.

Al cors de Jesu-Christ estava restaurat

Un fort petit de sanch per ço que calcigat

No fos per els jueus; mas Longí al costat

Lo ferí ab la lansa e ha lo cor trancát

D'on exí aygua e sanch que ha Longí tocat

En los ulls perque ha son vesér recobrat,

E d'aygua e de sanch fó lo payment rosat.

Maravellás Longí quant vi la claredat,

E de la mort de Christ hac molt gran pietat,

E penedís molt fort com lo hac nafrát,

E eu, lassa, com viu que Longí fo sanát,

Dix als jueus: - Vejats com havets trop errat!

XXVIII.


Quant viren los jueus que Christ fo trespassats,

Cascun lo lexá, e fó acompanyats

De sa mayre e Johan e no d' altre home nats.

Lo dól qu' abdos fasien no pot esser comptats:

De mentre axí ploraven e mitg jorn fo passats

Joseph d' Arimatias qui era molt privats

De Jesu-Christ, demaná a Pilats

Lo cors de Jesu-Christ e ha li atorgats:

Si qu'ell e Sant Johan de la crotz l' han levats

E la douça puella prenlo en los seus brats,

E ‘n un nou moniment l' han tots tres pausats,

Ab una nova tela en ell l´han soterrats.


XXIX.


Maria Magdalena vench al moniment

On trobá la regina en desconsolament,

E si's feu Sant Johan e pregá humilment

La puella d' amor que vingués mantinent,

Al hostal e prengués un pauch de recreament (16).

- Ah ! dix la regina, tan greu depertiment

Es aquest que eu fas de mon fill, car no sent

Virtut ne força en anant ne en sient. -

E adonch la regina donant baysament

A la peyra del vás ab tal suspirament,

Que pauch no fó son cor ab gran esclatament,

Vench ab Magdalena en ella sustinent.

XXX.

Quant abdos foren vengudes a maysó,
Maria Cleofé e María Salomó
Estaven en la cambra en desconsolació;
Quant veren la regina que no‘ls dix oc ni no (17),
Car quax morta estava, mudaren lo sermó
Que elles li dixeren, no doná responsó,
Car pres era de mort per la greu passió
Que membret de son fill que a greu tort mort fó,
E' sguardá la regina ça ella enviró
Si veuria son fill rey de la mar e l' tro...............

XXXI.

De mentre nostra dona estava en plorar
E en torcer ses mans e en suspirs gitar,
A l´hostal vench Johan e volc la consolar.
La regina que plorava hanc no ´s pot star (18)
Que ab ella no plorás e si volch esforçar;
Dix a la regina que no volgués membrar
Lo seu fill e sa mort per ço que repausar
Poguessen, car no ho poría molt durar.
- Ah Johan! dix la donçella, no sabs be consolar
Car en membrar mon fill mort no‘m pot sobrar (19)
E si lo oblidava fallir mi ha amar,
Perque eu te prech fill qu'em vulles d'ell perlar.

XXXII.

Finit es aquest plant qui es tan dolorós,
De la Verge regina mayre de peccadors,
Lo qual vol que canten los grans e los menors
La douça doncella qui es dona d' amors;
Perque eu Ramon Lull qui del cant ay dolors
Do als uns e als altres per ço qu´ els langors
Membren de nostra dona e la gran deshonors
Qu'es fayta a son fill per Prelats e Senyors,
Car en la Terra Sancta no fan dir lausors;
E si nostra dona hagués ara dolors
Quant tant pauch honren son fill, les hagrá majors.
A vos Verge regina coman est cant d' amors.


VARIANTES.

(1) En veser son Deu fill que haút havia,

(2) E tots temps ha fayt bé é falliment no fó.

(3) Ah Judas traidor! ¿per qual intenció

(4) Tuyt li seu companyon e'l jueu mal apres.

(5) Que apenas mi sostench, tan fort son castada,

(6) Car eu no poria l' escarns qu'eus veig far,

(7) Los braços tant forts ab un filet ligat.

(8) Trastot l' humá linatje, é per avilament

(9) Car envers la terra estava regitat,

(10) De mentra que mon fill pendia en axí,

(11) E enaxí semblava com fembre per pahors

(12) Que tot se desfasia e 's baxa en dolors.

(13) En altas votz cridava: - L'angel Sant Miquel,

(14) Qui es interpretat: "Tu qui est Deu de mi

(15) En lexarse morir mas d' ella no parti,

(16) Al hostal é presés un pauch de recreament.

(17) Quant vereu la regina que no'ls dix oc, no,

(18) La regina que plorava mic no's pot estar

(19) Car en membrar mon fill, la mort no ‘m pot sobrar,

------

Las estrofas VIII y XXX están incompletas en los dos códices que tenemos a la vista.


///
Continuará a Regne de Mallorca.....

Ramon Lull, Raimundo Lulio, Ramón Lull, Lull, Lullus


miércoles, 14 de febrero de 2024

Lexique roman; Engan - Epyzeuzis


Engan, Enjan, s. m., tromperie, fraude.

Voyez Muratori, dissert. 33. 

Si vos o tendrei et vos o atendrei tot senes engan. Titre de 960.

Ainsi je vous le tiendrai et je vous le maintiendrai tout sans tromperie.

On trobava enjan e non fe. 

(chap. Aon trobaba engañ y no fe.)

Folquet de Marseille: En chantan. 

Où je trouvais tromperie et non foi.

Per bona fe e ses engan, 

Am la plus belha e la melhor.

B. de Ventadour: Non es meravelha. 

Par bonne foi et sans tromperie, j'aime la plus belle et la meilleure.

Per qu' a bona dompna cove 

Que conosca ont es noiritz 

Engans ni fals entendemens.

Aimeri de Bellinoi: Aissi com hom.

C'est pourquoi à bonne dame il convient qu'elle connaisse où est nourrie tromperie et fausse affection. 

Loc. fig. Porta las claus d'engan e de non fe. 

G. de Berguedan: Amicx. 

Porte les clefs de fraude et de mauvaise foi.

ANC. FR. Qui me puet faire plus d' engaignes.

Roman de la Rose, v. 8548. 

ANC. CAT. Engan (sin ny). ESP. Engaño. PORT. Engano. IT. Inganno.

(chap. engañ; v. engañá.)

2. Enguana, s. f., tromperie, fraude.

Qant autres fan enguanas farguar 

Et elhs enguans per maior maystria. 

P. Cardinal: Un sirventes. 

Quand autres font forger tromperies et les fraudes par plus grande maîtrise.

3. Enjanamen, s. m., tromperie, fraude.

Car senes leis tot es enjanamen.

(chap. Ya que sense ella tot es engañamén.)

P. Milon: A vos amors.

Car sans elle tout est tromperie.

ANC. FR.

De Richart k'il perdi par tiex engignement. 

Ankes dobteit Francheiz è lor engignement. (Ankes o Aukes)

Roman de Rou, v. 3204 et 4507. 

ANC. CAT. Enganament. ANC. ESP. Engañamiento. IT. Ingannamento.

(chap. engañamén, engañamens, engañamenta, engañamentes.)

4. Enganaire, Enganador, s. m., trompeur.

Quar a la pagua van tut, 

L'enguanat e l'enguanaire, 

Si com Abels e son fraire.

P. Cardinal: Rasos es.

Car tous vont à la paie, le trompé et le trompeur, tout comme Abel et son frère.

Li enguan 

Qu'aura fag l'enguanaire

Retornaran 

Sobre l'enguanador.

P. Cardinal: Tals cuia be. 

Les tromperies qu'aura faites le trompeur, retomberont sur le trompeur.

ANC. CAT. Enganador. ESP. Engañador. PORT. Enganador. IT. Ingannador.

(chap. engañadó, engañadós, engañadora, engañadores.)

5. Enganairitz, s. f., trompeuse.

Albert marques, vers es qu'ieu ai amada 

L'enganayritz don m'avetz escomes. 

T. d'Albert Marquis et de R. de Vaqueiras: Ara m. 

Albert Marquis, il est vrai que j'ai aimé la trompeuse dont vous m'avez défié. 

Adj. Per mal que m fetz la bella enganairitz. 

Rambaud de Vaqueiras: Savis e folhs. 

Pour le mal que me fit la belle trompeuse. 

Adoncs es ben dregz qu'om lais 

Fals' amor enguanairitz.

Pierre d'Auvergne: En estiu. 

Alors il est bien juste qu'on laisse fausse amour trompeuse.

Roma enganairitz, 

Qu' etz de totz mals guitz

E sims e razitz.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Rome trompeuse, qui de tous maux êtes guide et sommet et racine.

ANC. CAT. Enganaritz. IT. Ingannatrice.

6. Enganable, adj., capable de tromper, insidieux.

En faytz et en ditz enganables.

Leys d'amors, fol. 37.

En faits et en dits capables de tromper.

L'enemic dih lhi resposta enguanabla.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 137. 

L'ennemi lui dit réponse insidieuse.

7. Enganar, Enjanar, v., tromper.

Non enganera sua persona. Tit. de 985. 

(chap. No engañará la seua persona.)

Il ne trompera pas sa personne.

Pus que tos vezis enganas

Ab fals pes, ab falsas canas.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Puisque tu trompes tes voisins avec faux poids, avec fausses mesures. Anet lonc temps per lo mon per enganar las domnas.

V. du comte de Poitiers.

Il alla long-temps par le monde pour tromper les dames.

Tals cuia autrui enganar

Que si mezeis lassa e repren.

Pistoleta: Manta gent. 

Tel pense tromper autrui, qui lui-même s'enlace et se reprend.

A penas er negus drutz, so sapchatz, 

Que non enjan o no si' enjanatz.

Peyrols: Ab gran joi. 

A peine sera nul amant, sachez cela, qui ne trompe ou ne soit trompé.

Enjanan cre l'us l'autre far son pro.

Aimeri de Peguilain: Mantas vetz. 

L'un l'autre croit faire son profit en trompant. 

Quar conois qu' ieu mezeis m'engan.

P. Raimond de Toulouse: Enquera. 

Car je connais que je me trompe moi-même.

Part. pas. En aissi m sui enganada e trahia. 

La Comtesse de Die: A chantar. 

Ainsi je me suis trompée et trahie.

Subst. Quar a la pagua van tut, 

L'enguanat e l'enguanaire.

P. Cardinal: Razos es. 

Car tous vont à la paie, le trompé et le trompeur. 

ANC. FR. Renart qui tot le mont engane. 

Roman du Renart, t. II, p. 20. 

Clerc i sont engané sovent.

Fables et cont. anc., t. II, p. 280. 

Bien voit qu'il l'ont traïe et qu'il l'ont enganée.

Roman de Berthe, p. 27.

ANC. CAT. Enganar. ESP. Engañar. PORT. Enganar. IT. Ingannare.

8. Enganosament, adv., trompeusement. 

Ton fraire m'es vengut... enganosament, e a pres la tieua benediccion.

Hist. abr. de la Bible, fol. 7.

Ton frère m'est venu... trompeusement, et a pris la bénédiction tienne. ANC. CAT. Enganosament. ESP. Engañosamente. PORT. Enganosamente. IT. Ingannevolmente. (chap. engañosamen.)

Enges, s. m., vase, auge, coupe. 

Set enges de fust e tres de veire.

Palais: Molt m'enoia. 

Sept coupes de bois et trois de verre.

(chap. engerra, engerres.)


Engres, adj., fâcheux, violent, pénible.

Ben conosc que drutz mesclius, 

Fals, engres e deschauzitz, 

Es mays amatz e grazitz 

Qu'us adreitz.

Raimond de Miraval: Pus oguan. 

Bien je connais que galant querelleur, faux, violent et grossier, est plus aimé et chéri qu'un loyal. 

Per que l' afans no m pot esser engres. 

Arnaud de Marueil: Us joys. 

C'est pourquoi la peine ne me peut être fâcheuse. 

Son dous plazen rire 

M'a donat martire

Engres.

Giraud de Salignac: Per solatz. 

Son doux agréable sourire m'a donné pénible martyre. 

Subst. L' engres, fals, engeingnaire.

B. Zorgi: L'autr' ier. 

Le violent, faux, trompeur. 

ANC. FR. Le siècle est si engrés de demander que pou sont de gent qui resgardent au sauvement de leur âmes.

Joinville, p. 139.

Mes tu es si angresse et fole.

Marie de France, t. II, p. 380. 

Quant il de li se tient plus près, 

Et il plus est d'amer engrès.

Roman de la Rose, v. 2368. 

Me cumbatrai par la grant presse 

U la bataille iert plus engresse.

Roman de Rou, v. 12802. 

Et si levrier vienent après 

Qui de prendre le sont engrès. 

Roman du Renart, t. III, p. 100.

2. Engrestara, s. f., agression, félonie.

Anc, al temps d'Artus ni d'Ara, 

No creis que nuls hums vis 

Tan bel colp cum en las crins 

Pris Sordel, d'un' engrestara. 

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Oncques, au temps d'Artus et d'Ara, je ne crois pas que nul homme vit si beau coup comme, d'une agression, Sordel reçut en les cheveux. 

ANC. FR. Trop estoit baude et hardie, selonc la coustume de tel fame, à faire engresties et félonnies. 

Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 208. 

Et il l'ocist par engresté.

Marie de France, t. 1, p. 322. 

En catalan, engrescar signifie disputer, attaquer.

(N. E. ESP. 1. tr. Incitar a riña. U. t. c. prnl.

Sin.: enzarzar, cizañar, encizañar, azuzar, malmeter, enredar, incitar, enardecer, achuchar.

2. tr. Meter a otros en broma, juego u otra diversión. U. t. c. prnl.

Chap. engrescá, engrescás: yo me engresco, engresques, engresque, engresquem o engrescam, engresquéu o engrescáu, engresquen; engrescat, engrescats, engrescada, engrescades.)


Enigma, s. f., lat. enigma, énigme.

Enigma es filha de allegoria. Leys d'amors, fol. 137.

Énigme est fille d'allégorie. 

CAT. ESP. PORT. IT. Enigma. (chap. enigma, enigmes; enigmátic, enigmatics, enigmática, enigmátiques.)


Enportun, adj., lat. importunus, importun, déplaisant.

Ben es enportus,

Car no m respondes ab motz clus.

T. de Sifre et de Bernard: Mir Bernard.

Vous êtes bien déplaisant, car vous ne me répondez avec mots couverts. CAT. Importú. ESP. PORT. IT. Importuno. (chap. carregán, pesat, fastidiós, enfadós, podrit, com Carlos Rallo Badet.)

2. Enportunamen, adv., importunément.

Los truans Pataris que van par lo setgle... tan emportunamens mostron lurs paupertatz. V. et Vert., fol. 69.

Les truans Patarins qui vont par le monde... montrent si importunément leurs pauvretés.

CAT. Importunament. ESP. PORT. IT. Importunamente.

3. Emportunitat, s. f., lat. importunitatem, importunité.

Per lor gran emportunitat.

Brev. d'amor, fol. 125.

Par leur grande importunité.

CAT. Importunitat. ESP. Importunidad. PORT. Importunidade. IT. Importunità.


Ensa, s. f., lat. ensis, épée, glaive.

Ensa per espaza. Leys d'amors, fol. 69.

Glaive pour épée.


Ensems, Ensemps, Essemps, adv., lat. insimul, ensemble. 

Voyez Denina, t. III, p. 102; Muratori, dissert. 33; Aldrete, p. 179.

Volia que ill aguesson guerra ensems, lo paire e lo fils.

(chap. Volíe qu'ells tingueren guerra juns (entr'ells), lo pare y lo fill.)

V. de Bertrand de Born.

Il voulait qu'ils eussent guerre ensemble, le père et le fils.

Los meta amdos en paradis ensemps.

Aimeri de Peguilain: Anc no cugei. 

Les mette tous deux ensemble en paradis. 

Estem essems, no nos partam; 

Essems vivam, essems muyram.

Passio de Maria.

Demeurons ensemble, ne nous séparons; ensemble vivons, ensemble mourons.

Vers es que los cors son essems,

E ja no s partiran nulh temps.

Arnaud de Marueil: Dona selh.

Il est vrai que les coeurs sont ensemble, et que jamais ils ne se sépareront en aucun temps.

Adv. comp. Cel que tot ben pert a ensems.

A. Daniel: Amors e joy.

Celui qui perd tout bien à la fois.

ANC. CAT. Ensems. ANC. ESP. Ensemble. IT. Insieme. (chap. en assamblea, juns, ensamblats, tots a la vegada; v. ensamblá.)

2. Essembladamens, Assembladamen, adv., ensemble.

O dos o tres o catre tot essembladamens.

P. de Corbiac: El nom de. 

Ou deux ou trois ou quatre tout ensemble. 

Adonc fo Dieus e hom tot assembladamenz.

P. de Corbiac: El nom de. 

Alors il fut Dieu et homme tout ensemble. 

Inpedient lor passage assembladament.

Eluc. de las propr., fol. 249.

Empêchant leur passage ensemble.

ANC. FR. Prindent assembléement le chemin. 

Lett. de rém. Carpentier, t. I, col. 335.

3. Asemblar, v., assembler.

Voy. sur ce mot Muratori, diss. 33.

Pauc e pauc s'asembla et esdeve grans et efla.

Liv. de Sydrac, fol. 103. 

Peu à peu s'assemble et devient grand et enfle. 

ANC. ESP. Asembló sos poderes de todo so regnadv.

V. de S. Millán, cop. 418.

IT. Assembrare.

Le Dictionnaire d'Alberti porte voce provenzale.

4. Assemblansa, s. f., réunion, assemblée.

Troba lo rey aparelhat per anar combatre... 

Si regarda tant la assemblansa del rey.

L'Arbre de Batalhas, fol. 114.

Trouve le roi préparé pour aller combattre... Il regarde beaucoup la réunion du roi.

5. Assemblada, s. f., assemblée.

Suspect no deu intervenir en l'assemblada.

Fors de Béarn, p. 1073. 

Suspect ne doit intervenir dans l'assemblée. 

(CAT. Assamblea, com l'ANC; ESP. Asamblea.) PORT. Assemblea. 

ANC. IT. Assembiata.

6. Assemblatiu, adj., copulatif. 

Per adverbi assemblatiu.

O son... assemblativas.

Leys d'amors, fol. 122 et 26.

Pour adverbe copulatif. 

Ou elles sont... copulatives.


Ent, adv., lat. inde, en, de là, d'ici.

Denina, t. I, p. 168, dit que Ent est l' * grec et l' inde latin.

Veder ent pot l'om per quaranta ciptatz.

(chap. Vore NE pot hom per coranta siudats.)

Poëme sur Boèce.

On en peut voir par quarante cités.

ANC. FR. Alés vos ent; none est sonée.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 67.

Je dois faire remarquer que Int, Ent du latin Inde, qui a produit dans la langue romane Ent, a sans doute existé dans l'ancien espagnol, puisqu'on y retrouve dalind, dalent.

ANC. ESP. Acá torna Bucar venist dalent mar.

Poema del Cid, v. 2419.

ESP. MOD. IT. Ende.

2. En, adv., lat. inde, en, de là, d'ici. 

Trastuh dison a Karle: Senher, tornem nos en.

(chap. Tots li diuen a Carlos: Siñó, entornemon.)

Roman de Fierabras, v. 3817.

Trétous disent à Charles: Seigneur, retournons-nous-en.

Vauc m'en lay a selui 

On merce clamon pelegri. 

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar. 

Je m'en vais là à celui où les pélerins crient merci. 

ANC. FR. Au bois s'en foui tot honteus.

Roman du Renart, t. I, p. 4.

CAT. Ab aytan metzina s'en fuy.

Trad. catalane dels auz. cass.

3. Ne, adv., en, de là, d'ici.

Adoncs sentiro un' odor

Que ne issi tota la melhor.

(chap. literal: Entonses van sentí una auló que ne ixíe tota la milló.)

V. de S. Enimie, fol. 56.

Alors ils sentirent une odeur qui en sortit toute la meilleure.

IT. La polvere posta in alto ne è portata e sparta dal vento.

Dict. de la Crusca, v°. En.


Entamenar, v., du grec *, entamer, mettre en pièces. 

Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 57.

El cop que t don

Non pot ton elme entamenar...

E vai sus en l'elme ferir

Tal colp que fuec en fai sailir,

Mas jes non l'a entamenat.

Roman de Jaufre, fol. 13.

Le coup que je te donne ne peut entamer ton heaume... Et va frapper tel coup sur le heaume qu'il en fait jaillir feu, mais point ne l'a entamé. 

Non es cars frugz pus vil cors l'entamena. 

Serveri de Gironne: Qui bon. 

N'est fruit précieux puisque vil corps l'entame. 

Ieu irai lo tant cercar 

Tro que puesca l'entamenar.

Roman de Jaufre, fol. 33. 

J'irai tant le chercher jusqu'à ce que je puisse l' entamer. 

Part. pas. Si qu' el duc es un pauc en carn entamenatz.

Roman de Fierabras, v. 3572. 

Tellement que le duc est un peu entamé en la chair.


Enteruscle, s. m., zeste, écorce.

L'enteruscle de l'amela,

C'om clama git per autre nom...

E l'enteruscle de las vitz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Le zeste de l'amande, qu'on appelle git par autre nom...

Et l'écorce des vignes.


Entomar, v., sodomiser.

Que garsos corba et entoma.

G. de Berguedan: Mal o fe.

Qui courbe et sodomise les garçons.


Entre, prép., lat. inter, entre, parmi. 

Metre l'escut denan, 

Savals entre lui e se.

Cadenet: Amors e com er. 

Mettre l'écu devant, du moins entre lui et soi.

Non sapcha triar lo melhor 

Entr' els malvatz.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh. 

Que je ne sache choisir le meilleur parmi les mauvais. 

Qu' els mals e 'ls bes partissem entr' amdos. 

Pons de Capdueil: Per joy d'amor. 

Que nous partageassions entre nous deux les maux et les biens.

Domna, sai dizen entre nos. 

T. de M. de Ventadour et de Gui d'Uisel: Gui. 

Dame, ils disent ici parmi nous. 

Om non troba ni sap devezio, 

Mas sol lo nom, entre vers e chanso. 

A. de Peguilain: Mantas vetz. 

On ne trouve ni sait de différence, mais seulement de nom, entre vers et chanson. 

Prép. comp. Qu'ai d'entre cent bellas lesta. 

G. Adhemar: Be m'agr' obs. 

Que j'ai choisie parmi cent belles. 

Prép. de relation. Veus que us ameni, entre bueus e vaquas et entre cavals e muls, CCCC. Philomena. 

Voici que je vous amène, entre boeufs et vaches et entre chevaux et mulets, quatre cents. 

Conj. comp.

S' aissi pert sos dregz entre qu'es tos. 

Bertrand de Born: S'ieu fos. 

Si ainsi il perd ses droits tandis qu'il est enfant.

Entre que a son brieu, 

No li falh temps per ver.

G. Riquier: Als subtils. 

Tandis qu'il a sa vigueur, le temps ne lui manque pas en vérité. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Entre. IT. Intra.


Entreval, s. m., lat. intervallum, intervalle.

Que un petit entreval i sia... Fay un petit d'entreval.

Regla de S. Benezeg, fol. 29 et 52.

Qu'un petit intervalle y soit... Fait un peu d'intervalle.

ANC. CAT. Entrevall. ESP. (chap.) Intervalo. PORT. IT. Intervallo.


Enula, s. f., lat. enula-campana, aunée, plante.

Enula... la razitz de la qual si deu culhir quan comensa estiu, et dezicar al solelh. Eluc. de las propr., fol. 207.

Aunée... la racine de laquelle se doit cueillir quand commence l'été, et dessécher au soleil.

PORT. IT. Enula.

Enula, s. f., lat. enula-campana, aunée, plante

Enveia, Eveia, Evea, s. f., lat. invidia, envie, désir. 

Anz per eveia lo mesdren e preiso... 

Per grant evea de lui volg far fello.

Poëme sur Boèce.

Mais par envie le mirent en prison... 

Par grande envie il voulut faire félon de lui. 

Si ab enjan baileyas,

Ab erguelh et ab enveyas.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Si tu gouvernes avec fraude, avec orgueil et avec envies.

Ailas! qual enveia m'en ve!

B. de Ventadour: Quan vey la. 

Hélas! quel désir m'en vient!

Pueis ne faitz a l'auzel enveia.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Puis vous en faites envie à l'oiseau.

Si 'l me dona cill cui m'aten, 

No us port enveia, bels fraire.

Rambaud d'Orange: Non chant per. 

Si celle à qui je suis affectionné me donne cela, je ne vous porte envie, beau frère. 

CAT. Enveja. ESP. Envidia. PORT. Inveja. IT. Invidia. (chap. enveja, enveges; envecha, enveches.)

2. Enveios, Envezos, Envios, adj., lat. invidiosus, envieux, désireux, jaloux. 

Domna ab bellas faissos, 

Don tot lo mons es enveios. 

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons. 

Dame aux belles manières, dont tout le monde est désireux.

Son d'autrui dreg enveyos.

G. Riquier: Cristias. 

Sont envieux du droit d'autrui.

Que chascus fos enveios

De vos amar e servir.

Pons Barba: Non a tan. 

Que chacun fut désireux de vous aimer et servir. 

Adonc parti m destreitz et envezos 

De vos, dona.

G. Faidit: Mon cor e mi. 

Alors je me séparai de vous, dame, oppressé et désireux.

Substantiv. S'esser pogues

Que ja us d'aquels envios 

Lur amistat non conogues!

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

S'il pouvait être que jamais un de ces envieux ne connût leur amitié!

ANC. FR. Ne envios ne mesdisanz.

2e version du Chastoiement, conte 18. 

CAT. Envejos. ESP. Envidioso. PORT. Invejoso. IT. Invidioso.

(chap. envejós, envejosos, envejosa, envejoses; envechós, envechosos, envechosa, envechoses.)

3. Enveiador, s. m., qui désire, convoitant, soupirant.

Son las femnas vilandrieiras

Tot jorn baten las carrieras 

Per aver mais d'enveiadors.

Brev. d'amor, fol. 130. 

Les femmes dévergondées sont sans cesse battant les rues pour avoir plus de soupirants.

4. Enveiar, v., lat. invidere, envier, désirer.

Vos, qu' ieu plus envey 

D'autra qu'el mon estey.

G. de Cabestaing: Lo dous. 

Vous, que je désire plus qu'autre qui soit au monde. 

Re mai sotz cel non envei.

B. de Ventadour: Lanquan fuelhon. 

Je ne désire rien davantage sous le ciel.

Car totz lo mons enveia sas beutatz.

Albertet: E mon cor.

Car tout le monde envie ses beautés.

CAT. Envejar. ESP. Envidiar. PORT. Invejar. IT. Invidiare.

(chap. envejá, envechá: envejo, enveges, envege, envegem o envejam, envegéu o envejáu, envegen; envejat, envejats, envejada, envejades.)


Envezar, Envesar, v., réjouir. 

Part. pas. Quant la vei, soi tan fort envezat, 

Veiaire m'es qu'el cor ves lieis mi salha. 

B. de Ventadour: Per meillz cobrir.

Quand je la vois, je suis si fort réjoui, qu'il m'est semblant que le coeur me saillisse vers elle. 

Quan mi membra cum era 

Gais e joves, alegres, envesatz.

Raimond de Salas: Si m fos. 

Quand je me souviens comme j'étais gai et jeune, allègre, réjoui. 

ANC. FR. Grant joie fait e moult s'envoise.

Roman du Renart, t. I, p. 142. 

Les yex gros et si envoisiés, 

Qu'il rioient tousjors avant 

Que la bouchete.

Roman de la Rose, v. 849.

2. Envezadamen, adv., gaiement, joyeusement.

Per aquest art sai ieu tot envezadamens 

Far sos e lais e voutas, e sonar estrumens. 

P. de Corbiac: El nom de. 

Par cet art je sais tout gaiement faire sons et lais et roulades, et sonner instruments.

ANC. FR. Et treschent envoisiément.

Roman du Renart, t. III, p. 265.

3. Envezadura, s. f., joie, gaieté, envoisure.

Cascuna creatura 

S'alegra per natura, 

Ieu sol fauc estenensa 

De far envezadura.

B. de Ventadour: Quan lo dous. 

Chaque créature se réjouit par nature, moi seul je fais abstinence de faire gaieté.

ANC. FR. Signié d'or por envoiséure.

Roman du Renart, t. IV, p. 455. 

Après ce te doit sovenir 

D'envoiséure maintenir.

Roman de la Rose, v. 2186.


Envidar, Enviar, v., renvier, terme de jeu. 

Quum facio invitum, facias quoque, Balde, revitum.

Merl. Coccaii, Mac. 2, t. 1, p. 88. 

Que segon juoc non puesca envidar.

(chap. Que segón lo joc no puga envidá, fé envite.)

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc. Var. 

Que selon le jeu je ne puisse renvier.

Qui jeta fal e s' envia ad intrar.

P. Milon: Pois que d'al. 

Qui jette faux et se renvie à l'entrer.

Part. pas. Aquest juoc tenc per guazanhat

Deves vos, e per envidat.

Bertrand de Born: Ieu chan. 

Je tiens ce jeu pour gagné devers vous, et pour renvié.

(ESP. Envidar, hacer envite en el juego. Chap. envidá.)


Envis (A), adv. comp., lat. invitus, malgré soi. 

Aquel lhi pardonet molt a envis.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 90.

Celui-là lui pardonna beaucoup malgré soi.

ANC. FR. A enviz é volentiers le servirent.

Roman de Rou, v. 9343.

Sire, envis ou volentiers, 

Dit li moines, la vos donrai-je.

Fables et cont. anc., t. III, p. 23. 

Laquelle chose luy fut octroyée assez envis. 

Monstrelet, t. 1, fol. 307. 

Il li dona volentiers, non envis.

Roman de Garin le Loherain, t. 1, p. 48.


Epacta, s. f., lat. epactae, épacte. 

D'ela sai per cert totz los acoingramens,

Endicios, epactas e claus.

P. de Corbiac: El nom de. 

D'elle je sais certainement toutes les conjonctions, indictions, épactes et clefs. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Epacta. IT. Epatta.


Epatic, adj., lat. hepaticus, hépatique, qui est malade du foie. 

Subst. Ad epatics, splenetics... es mens util. 

Eluc. de las propr., fol. 272. 

Aux hépatiques, splénétiques... il est moins utile.

- Qui concerne le foie.

Aloe... es citri, epatic... Aloe epatic a color de fegge.

Eluc. de las propr., fol. 199. 

Aloës... est citrin, hépatique... Aloës hépatique a couleur de foie. 

ESP. (hepático) PORT. Hepatico. IT. Epatico. (chap. hepátic, del feche, que té lo feche dolén, tirán cap a la cirrossis hepática.)


Epenthezis, s. f., lat. epenthesis, épenthèze.

*gr est appositio ad mediam dictionem litterae aut syllabae, ut: Relliquiis, pro, Reliquiis; Induperator, pro, imperator.

Donat, De Schemat., col. 1772, 2. 

Epenthezis es ajustamens e creysshemens de letra o de sillaba en lo mieg de dictio. Leys d'amors, fol. 120. 

L' épenthèze est ajustement et accroissement de lettre ou de syllabe au milieu d'un mot.

ESP. Epentesis. PORT. Epenthesis. IT. Epentesi.


Epictafi, s. m., lat. epitaphium, épitaphe.

Ditz el epictafi, cel qui 'l sap ben legir, qu'el es sans e martiris.

Guillaume de Tudela.

L' épitaphe dit, celui qui sait bien la lire, qu'il est saint et martyr. 

CAT. Epitafi. ESP. PORT. IT. (chap.) Epitafio.


Epicurieu, s. m., lat. epicureus, épicurien.

Alcu Epicurieu et Estoci... desputavan amb el.

Trad. des actes des apôtres, ch. 17. 

Aucuns Épicuriens et Stoïciens... disputaient avec lui.

(ESP. chap. Epicúreo, epicúreos.)


Epidimia, Epedemia, s. f., lat. epidemia, épidémie.

La ost fo tota plena d'epidimia... Felip, rey de Fransa, vis sa ost a gran mescap per la epedemia que hi era.

Cat. des apost. de Roma, fol. 203.

L'armée fut toute pleine d'épidémie... Philippe, roi de France, vit son armée à grand méchef par l'épidémie qui y était.

CAT. ESP. PORT. IT. Epidemia. (chap. epidemia, epidemies; vore Lo Decamerón en chapurriau, peste bubónica.)


Epifania, Piphania, s. f., lat. epiphania, épiphanie.

So fo a una festa que a nom epifania. 

Guillaume de Tudela. 

Ce fut à une fête qui a nom épiphanie. 

Jorn de cap de an... de la efiphania.

Ord. des R. de Fr., 1457, t. XIV, p. 436. 

Jour du commencement de l'année... de l'épiphanie.

Ayso era enviro la piphania.

(chap. Aixó ere als voltans de la Epifanía.)

Chronique des Albigeois, col. 46.

Cela était environ l'épiphanie.

CAT. ESP. (chap.) Epifanía. PORT. Epiphania, epifania. IT. Epifania.


Epiglos, s. m., lat. epiglossis, épiglotte.

Alcus van a inscidir... epiglos, per so que respire.

Trad. d'Albucasis, fol. 25. 

Aucuns vont à inciser... l'épiglotte, afin qu'il respire.

CAT. ESP. (chap.) Epiglotis. PORT. Epiglottis. IT. Epiglotta.


Epilepcia, Epilemcia, Epilencia, s. f., lat. epilepsia, épilepsie.

Diversas malautias, cum es epilepcia, que ve per vici de humiditat de cap.

Val contra epilencia. Eluc. de las propr., fol. 27 et 193.

(chap. Val contra la epilepsia.)

Diverses maladies, comme est épilepsie, qui vient par vice d'humidité de la tête.

Est bon contre épilepsie.

Aquella epilemcia es per flecma. Trad. d'Albucasis, fol. 4.

Cette épilepsie est par flegme. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Epilepsia. IT. Epilessia.

2. Epilectiu, adj., épileptique. 

Pendent al col, cura epilectiu.

(chap. Pendén, penján al coll, cure al epiléptic.)

Eluc. de las propr., fol. 192. Pendant au cou, guérit épileptique.

5. Epilectic, Epilemtic, Epilentic, adj., lat. epilepticus, épileptique. Substantiv. Cum els epilectix.

Purga cap de flecma, et val ad epilentics. 

Eluc. de las propr., fol. 17 et 221. 

Comme aux épileptiques.

Purge la tête de flegme, et est bonne pour les épileptiques.

Es cauterizat... epilemtic. Trad. d'Albucasis, fol. 4. 

L' épileptique... est cautérisé.

CAT. Epileptic. (chap. epiléptic, epileptics, epiléptica, epiléptiques.) 

ESP. (epiléptico) PORT. Epileptico. IT. Epiletico.


Epistolar, adj., lat. epistolaris, épistolaire. 

Letras epistolars. Eluc. de las propr., fol. 218. 

(chap. Cartes, lletres, epistolás.)

Lettres épistolaires.

CAT. ESP. PORT. Epistolar. IT. Epistolare. (chap. epistolá, epistolás.)

2. Pistola, s. f., lat. epistola, épître, lettre.

Aisso es la pistola que trames fraires Matfres... a sa sor.

(chap. Aixó es la epístola, carta, lletra, que va trametre lo flare Marfres... a san germana.)

Ep. de Matfre Ermengaud à sa soeur.

Ceci est la lettre que frère Matfre transmit... à sa soeur.

Anc pus sans Pauls fetz pistola. 

A. Daniel: Autet e bas.

Oncques depuis que saint Paul fit épître.

- Épître qu'on récite à la messe. 

Sill que solian dire 

Las pistolas e 'ls missals.

P. Cardinal: L'afar del comte. 

Ceux qui soulaient dire les épîtres et les missels.

ANC. ESP.

Desent leen lu pistola, la oracion complida.

El Sacrificio de la Misa, cop. 40.

CAT. ESP. (chap. Epístola) MOD. PORT. IT. Epistola.


Epydiocezis, s. f., épidiocèse.

Ce mot ne se trouve pas dans les rhéteurs grecs.

Epydiocezis es cant hom remov et osta so que premieramen ha dig.

Leys d'amors, fol. 142.

Épidiocèse est quand on écarte et ôte ce que premièrement on a dit.


Epymone, s. f., lat. epimone, épimone.

*gr Alexander, * p. 578.

Cicéron, de Orat., III, 52, appelle la même figure commorationem in una re.

Epymone es cant hom, per gran dezirier o per gran affectio, retorna una meteyssha dictio. Leys d'amors, fol. 142. 

Épimone est lorsque, par grand désir ou par grande affection, on ramène un même mot. 

ESP. (epímone: Repetición sin intervalo de una misma palabra para dar énfasis a lo que se dice, o intercalado de un mismo verso o una misma expresión varias veces en una composición poética.) IT. Epimone.


Epynalensis, s. f., épanalepse.

Epanalepsis est sermonis in principio versus positi ejusdem in fine replicatio, ut est illud: Crescit amor nummi quantum ipsa pecunia crescit. Isid., Orig., I, 35.

Voyez sur le mot *gr, Hermog., * I, p. 50.

Epynalensis es cant una meteyssha dictios es en lo comensamens et en la fi del verset. Leys d'amors, fol. 123. 

Épanalepse est quand un même mot est au commencement et à la fin du verset.


Epynalimpha, s. f., synalèphe.

*gr est per interceptionem concurrentium vocalium lubrica quaedam lenisque collisio, ut: atque ea diversa, etc. - Haec a quibusdam synaeresis nuncupatur. Donat, de Schem., coll. 1772.

Sinerezis, en autra maniera dicha epynalimpha, es contraria a dyeresi.

Leys d'amors, fol. 121.

Synérèse, en autre manière dite synalèphe, est contraire à la diérèse.


Epytheton, s. f., lat. epitheton, épithète.

*gr est superposita dictio cum proprio nomine.

Donat, de Tropis, col. 1776, Pustch (Putsch). 

Epytheton es cant hom ad algu nom propri o comu li pauza son propri adjectiu. Leys d'amors, fol. 131. 

L' épithète est quand à aucun nom propre ou commun on lui joint son propre adjectif.

CAT. ESP. (epíteto) Epiteto. PORT. Epitheto, epiteto. IT. Epiteto.

(chap. epíteto; ejemple, Carlos Rallo Badet, lo destorbadetArtur Quintana Font, lo de la boina negra; Mario Sasot lo capsot; Tomás Bosque Peñarroya, lo mes membrillo de La CodoñeraIgnacio Sorolla Vidal, lo sorollines; etc.) 


Epyzeuzis, s. f., épizeuxis, réduplication.

Epizeuxis in uno sensu congeminatio verbi, ut: 

Sic, sic juvat ire sub umbras.

Isid., Orig., 1, 35.

Epyzeuzis es cant hom retorna una meteyssha dictio ses tot meia... coma: Senher, Senher, vos nos gardatz, etc.

Leys d'amors, fol. 124.

Épizeuxis est quand on répète un même mot sans aucun intermédiaire... comme: Seigneur, Seigneur, vous nous gardez, etc.