Mostrando las entradas para la consulta eixida ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta eixida ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 13 de abril de 2024

Lexique roman; Iothacisme - Transitio

 


Iothacisme, s. m., lat. iotacismus, iotacisme, répétition vicieuse de l' i

Iotacismi sunt, cum i littera supra justum decorem in dictionibus extenditur. Diomède, De Part. orat., col. 448. Putsch.

Iothacismes, so es cant en una dictio son dui i i;... per esquivar aquel vici, hom non pronuncia mas 1. Leys d'amors, fol. 109.

L' iotacisme, c'est quand deux i i sont dans un mot;... pour esquiver ce vice, on n'en prononce qu'un.

Ipocondres, Ypocondris, s. m. pl., lat. hypochondria, hypocondres, parties latérales de la région supérieure du bas-ventre. 

De jos dels ipocondres. Trad. d'Albucasis, fol. 7. 

Au-dessous des hypocondres.

Si 'ls ypocondris... so ses dolor. Eluc. de las propr., fol. 50. 


Ipocondres, Ypocondris, s. m. pl., lat. hypochondria, hypocondres, parties latérales de la région supérieure du bas-ventre.


Si les hypocondres... sont sans douleur. 

CAT. Hipocondrics. ESP. Hipocondrios. PORT. Hypocondrios. IT. Ipocondri.

(chap. Hipocondrio, en singular.)


Ipotecari, Ypotecari, Ipoticari, Ipoticaire, s. m., lat. apothecarius,

apothicaire.

Electuaris 

Non lur ten pro n' ipoticaris. 

Un troubadour anonyme: Dieus nos. 

Électuaire ne leur tient profit ni apothicaire. 

Auran lor ypotecari 

Especial don hom penra 

Tot aquo que mestiers fara 

Al dig malaude.

Brev. d'amor, fol. 124.

Auront leur apothicaire spécial dont on prendra tout ce qui fera besoin audit malade.

No poiran... ipoticaires far compositions o confections de medecinas solutivas. Fors de Béarn, p. 1078.

Ne pourront... apothicaires faire compositions ou confections de médecines solutives. 

CAT. Apotecari, poticari. ESP. PORT. Boticario. (chap. Boticariapotecaripotecari : farmasséutic, farmasseutics, farmasséutica, farmasséutiques.)

Los Draps, Penarroija de Tastavins. Mos fem agüelos.

Ir, v., lat. ire, aller.

Ce verbe est défectif; il n'en reste guère d'exemples qu'au futur de l'indicatif et au conditionnel: 

Que m fassa matin dirnar 

Ans que m lais' ir una legua. 

T. de Bertrand et de Jausbert: Jausbert.

Qui le matin me fasse dîner avant qu'elle me laisse aller une lieue.

Chansos, tu m'iras outra mar.

(chap. Cansó, tú m' anirás ultra (passat lo) mar.) 

B. de Ventadour: En abril quan. 

Chanson, tu m'iras outre mer.

Laires seri', et iria cap cli.

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Serait larron, et irait tête baissée.

Il se combine avec EN:

Vuelh saber, quan m'en irai,

Cum es de vos, ni cossi us vai.

P. Rogiers: Senher. 

Je veux savoir, quand je m'en irai, comment est de vous, et comment vous va.

Ce verbe fut aussi employé auxiliairement au devant des participes présents:

Per pauc de semblan 

Iriatz doptan.

Giraud de Borneil: Ja m vai. 

Pour peu d'apparence vous iriez doutant. 

Mas tos temps m'en irai claman.

Raimond de Miraval: Enquer non. 

Mais toujours je m'en irai réclamant. 

ANC. FR. Adont nous iroient noiant

Tout che que nous avons véu. 

Roman du châtelain de Coucy, v. 4483. 

Et se donneroient por noiant 

Qui si ne s'iroit asproiant.

Roman de la Rose, v. 7652. 

ANC. CAT. ESP. Ir. PORT. Hir, ir. IT. Ire. (chap. Aná: vach, vas, va, anem o anam, anéu o anáu, van; anat, anats, anada, anades.)

2. Eissir, Eyssir, Issir, Yssir, v., lat. exire, sortir. 

En loc d' on non veia eissir.

Pierre de Durban: Peironet. 

En lieu d'où il ne voie sortir. 

Si que n' eissi pels costatz 

Sancs et aiga eyssamen.

Geneys: Dieus verays. 

Tellement qu'en sortit par les côtés sang et eau également. 

Quar tan laissetz Marcelh' aunidamen, 

Quar non yssitz trompan o combaten.

Bertrand d'Allamanon: Un sirventes.

Parce que vous laissâtes Marseille si honteusement, car vous ne sortîtes pas en faisant sonner les trompes ou en combattant. 

Fig. Yssir de peccat per se meteys. V. et Vert., fol. 33.

Sortir de péché par soi-même.

(chap. Eixí de pecat per sí mateix. Lo dialecte catalá normatiu fa aná lo verbo fransés sortir.)

Per eyssir de paureza. V. de S. Honorat. 

(chap. Per a eixí de pobresa; pobrea en antic valensiá.)

Pour sortir de pauvreté.

- Saillir, former éminence.

Clauser ab I peyra que iesqua defora en maniera de clau. Philomena.

(chap. Tancá en una pedra que ixque fora en manera de clau.)

 Fermer avec une pierre qui sorte dehors en manière de clé.

- Provenir.

Fig. Proeza eis del coratge,

Veus son meilhor linhatge.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Prouesse sort du coeur, voilà sa meilleure lignée. 

Loc. Si donc del tot de mon sen non issia. 

Cadenet: Tals reigna. 

Si donc je ne sortais entièrement de mon sens. 

Aysso es yssir de totas las fis. V. et Vert., fol. 86.

Cela est sortir de toutes les bornes. 

Part. prés. El mes de junh issen.

G. Riquier: Sitot s'es grans.

Au mois de juin sortant. 

So fo issen pascor, quan intra mais. 

(chap. Aixó va sé ixín de la primavera, cuan entre Mach.)

Roman de Gérard de Rossillon, fol. 74.

Ce fut sortant le printemps, quand entre mai. 

Part. pas. Platz me qu' ar sui issitz 

De la terra on foi noiritz. 

Pierre d'Auvergne: En estiu quan.

Il me plaît, vu que maintenant je suis sorti de la terre où je fus nourri.

E 'l manens, qu'es d'aver issitz, 

Es clamatz fols e pauc prezatz.

Rambaud de Vaqueiras: Ja hom pres. 

Et le riche, qui est sorti de richesse, est appelé fou et peu prisé.

Pos l' espig' es issida, 

Balaia lonc temps lo gras.

B. de Ventadour: Lo temps vai. 

Après que l'épi est sorti, il balance long-temps le grain. 

ANC. FR. Coment eles eissent des cors.

Ainz qu' Eliduc s'en seit issuz. 

Marie de France, t. II, p. 415, et t. 1, p. 470.

Qar li maus fruis ist de male ente.

Fables et cont. anc., t. II, p. 297. 

Et en dit qu'il ne peut du sac 

Issir que ce qui est dedens.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 706. 

Et issirent hors de leurs logis.

Monstrelet, t. I, fol. 228.

CAT. ANC. ESP. Exir. IT. Escire, uscire. (chap. Eixí, issí, ixí: ixco, ixes, ix, ixim, ixiu, ixen; ixit, ixits, ixida, ixides; eixim, issim; eixiu, issiu; eixit, eixits, eixida, eixides; issit, issits, issida, issides.) 

3. Issit, Eysuyt, s. m., lat. exitus, sortie, issue. 

Per lo mar Ros passeron com per bel eysuyt. La nobla Leyczon. 

Par la mer Rouge passèrent comme par belle issue. 

Fig. Al issit del mes. Tit. de 1221. DOAT, t. LXXXVII, fol. 10. 

(chap. A la eixida, ixida, issida del mes.)

A la sortie du mois.

CAT. Exit. ANC. ESP. Éxito (éxodo). (chap. eixida, ixida, issida, eixides, ixides, issides.)

4. Eyssiment, Issiment, Ysement, s. m., sortie, fin.

Eyssiment de urina es prohibit.

Comensament de ysement de aiguas en dos huels.

Trad. d'Albucasis, fol. 32 et 4.

Sortie d'urine est empêchée.

Commencement de sortie d'eaux dans les deux yeux.

Fig. Segnors e serf han aital issiment. La Barca.

Seigneurs et serfs ont même fin.

Deu pausar tota ora los oils del cor al issimen de vida.

Trad. de Bède, fol. 37.

Doit poser toujours les yeux du coeur à la sortie de la vie. 

ANC. CAT. Eximent. (chap. Eiximén, iximén, issimén : eixida.)

5. Issida, Ichida, s. f., issue, sortie.

L' Issida comunal. Tit. de 1166. Hist. de Lang., t. III, pr., col. 116. 

La sortie commune.

L'autr'ier a l' issida d' abriu.

(chap. L'atre día a la eixida, ixida, issida d' Abril.)  

Marcabrus: L'autr'ier. 

L'autre jour, à l'issue d'avril.

Los pas de las ichidas del reaume. Cat. dels apost. de Roma, fol. 206.

Les passages des issues du royaume.

ANC. ESP. Entradas y essidas... ni entrada ni essida. (MOD. Salida.)

Tit. de 1206. Arte del rom., Castel, p. 44.

CAT. Exida (MOD. Sortida, sortides). IT. Escita, uscita. (chap. Eixida, ixida, issida, eixides, ixides, issides.)

6. Eysshidura, Eyshidura, s. f., fluxion, éruption, exanthème, abcès. Eyshiduras de boca.

Eyshiduras e nafras de boca.

Eysshiduras o floroncs.

Eluc. de las propr., fol. 206, 213 et 42.

Fluxions de la bouche.

Éruptions et blessures de bouche.

Exanthèmes ou furoncles.

(chap. Absés, forúncul, erupsió; que ixen, de ahí eysshidura, eyshidura, en chapurriau siríe eixidura, ixidura, issidura.)  

7. Eisuch, s. m., issue, hasard.

Juec... de cartas al eisuch. Stat. de Provence. Julien, t. I, p. 550.

Jeu... de cartes au hasard.

(chap. Sort, azar, que ixque lo que vullgue.)

8. Issec, s. m., butin.

G. e li seu prenen lh' issec; 

Tant en dona a sos homes com far s' o dec.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 12. 

Gérard et les siens prennent le butin; il en donne à ses hommes autant qu'il doit le faire.

9. Geishir, Geysshir, v., sortir.

Cignes, quan, polets, auzo sonar citholas, geisho tantost del ni e comenso cantar.

Superfluitat geyssh per la boca.

Fluvi qui geish de paradis terrestre.

Eluc. de las propr., fol. 145, 80 et 151.

Les cygnes, quand, petits, ils entendent retentir lyres, sortent aussitôt du nid et commencent à chanter.

La superfluité sort par la bouche.

Fleuve qui sort du paradis terrestre.

Part. prés. En dens,... proeminens o geysshens.

(chap. En dens,... preeminens o ixins, eixins, issins: que ixen.)

Eluc. de las propr., fol. 43.

En dents... proéminentes ou sortantes.

10. Geysshimeht, Geyshimen, s. m., sortie.

En las narrs fa gran brug en son geysshiment.

Intramens et geyshimens d'aquestas VII planetas.

Eluc. de las propr., fol. 82 et 112. 

Dans les narines fait grand bruit en sa sortie. 

Entrées et sorties de ces sept planètes.

11. Dezeissir, v., sortir, se retirer. 

Mas cell qi gen sap de mal dezeissir.

Durand de Carpentras: Un sirventes.

Mais celui qui gentiment sait se retirer de mal.

(chap. Eixissen, ixissen, ississen; retirás, apartás, evitá, etc.)

12. Forsiessir, v., sortir.

No s cug qu' ieu tant m' afolisca

Que de ma boca forsiesca. 

G. Raimond de Gironella: La clara lutz. 

Qu'elle ne s'imagine pas que tant je m'affolle qu'elle sorte de ma bouche.

13. Sobreyssir, Sobriessir, v., sortir au dessus, surélever, surgir.

Garda tos sens no sobriesca ni vers.

Serveri de Girone: Qui bon frug. 

Prends garde que ton sens ne sorte au dessus ni verse.

Part. pas. Sos bas paratges sobreyssitz

Sai que fenira coma lais, 

E s tornara lai d' on es trais. 

Bertrand de Born: Pus lo gens. 

Je sais que sa basse noblesse surélevée finira comme lai, et s'en retournera là d'où elle est tirée.

(chap. Sobreixí, sobreixí, sobreissí: destacá. ESP. Sobresalir.) 

14. Redicio, s. f., lat. reditio, retour. 

Ad aquela malautia que es sanada per cauteri, non es redicio tot temps.

Trad. d'Albucasis, fol. 2.

A cette maladie qui est guérie par cautère, il n'y a pas toujours retour.

15. Preterir, v., lat. praeterire, aller outre, passer, dépasser.

Ni s pot mudar ni preterir. Brev. d'amor, fol. 105. 

Ni se peut changer ni passer.

Part. pas. Temps preterit.

(chap. Tems pretérit : passat.)

Memoria... regarda las causas preteridas. Eluc. de las propr., fol. 18.

Temps passé.

La mémoire... regarde les choses passées.

CAT. ESP. PORT. Preterir. IT. Preterire. (chap. Preterí no se fa aná: passá: passo, passes, passe, passem o passam, passéu o passáu, passen; passat, passats, passada, passades.) 

16. Preterit, s. m., prétérit, terme de grammaire.

Preterit perfeit,... preterit non perfeit. Gramm. prov. 

Prétérit parfait,... prétérit non parfait. 

(chap. Pretérit : passat perfecte,... pretérit imperfecte.) 

CAT. Preterit. ESP. (pretérito) PORT. IT. Preterito. (chap. Pretérit, preterits : passat, passats. Tems de la gramática.)

17. Pretericion, s. f., lat. praetericionem, prétérition, omission. 

Anular lo testament per pretericion. Cout. de Condom. 

(chap. Anulá lo testamén per preterissió : omissió.)

Annuler le testament pour omission. 

CAT. Preterició. ESP. Preterición. PORT. Preterição. IT. Preterizione.

(chap. preterissió, preterissions : omissió, omissions.)

18. Circuitio, Circuicio, s. f., lat. circuitio, tour, contour, circuit, circonlocution, périphrase. 


En la circuicio del os. Trad. d'Albucasis, fol. 59. 

Dans le contour de l'os.

Es circuitios can, per la circonstancia d'un mot, hom enten I autre mot.

Leys d'amors, fol. 132. 

C'est circonlocution quand, par la circonstance d'un mot, on entend un autre mot. 

ANC. CAT. Circuicio. ESP. Circuición. IT. Circuizione. (chap. sírcul, sircuissió, sircuit, volta, tour, contorn, sircunlocussió o perífrassis.) 

19. Transitori, adj., lat. transitorius, transitoire, passager.

Los bes transitoris. L'Arbre de Batalhas, fol. 114.

Les biens passagers.

En causas transitorias et mundanals. Eluc. de las propr., fol. 22. 

En choses passagères et mondaines. 

CAT. Transitori. ESP. PORT. IT. Transitorio. (chap. Transitori, transitoris, transitoria, transitories; tránsit; coses que passen al cap de un curt tems; transitá: transito, transites, transite, transitem o transitam, transitéu o transitáu, transiten; transitat, transitats, transitada, transitades.)

20. Transitiu, adj., lat. transitivus, transitif.

Transitius es cant le faytz... passa en autra causa... Aytal neutri transitiu an motas vetz alcunas tersas personas. Leys d'amors, fol. 74.

Est transitif quand le fait... passe en autre chose... De tels neutres transitifs ont nombreuses fois aucunes tierces personnes. 

CAT. Transitiu. ESP. PORT. IT. Transitivo. (chap. Transitiu, transitius, transitiva, transitives; lo verbo que porte lo complemén directe es lo transitiu. Los atres se diuen intransitiu, intransitius, intransitiva, intransitives.)

21. Transitivamen, Transeumptivamen, adv., transitivement, transitoirement.

Sobre la qual passa... transitivamen.

Om pauza aquesta dictio, corr, propriamen et en apres transeumptivamen per methafora. 

Leys d'amors, fol. 57 et 116.

Sur laquelle il passe... transitivement.

On pose ce mot, court, proprement et ensuite transitivement par métaphore. 

IT. (ESP.) Transitivamente. (chap. Transitivamén; transitoriamén.)

22. Transitio, s. f., lat. transitio, transition.

Transitios... continua las causas dichas e las dizidoiras.

Leys d'amors, fol. 146.

La transition... continue les choses dites et celles qui doivent être dites.

CAT. Transició. ESP. Transición. PORT. Transição. IT. Transizione. 

(chap. Transisió, transisions; la mes famosa es la democrática, después de la dictadura de Paquito, l' amiguet dels catalanistes y roigets com Luisico Companys, lo males compañíes.)

Piden colaboración ciudadana para denunciar “los crímenes de Lluís Companys”

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XVII.

XVII.

Daniel, lo Mussol, lay perdonabe tot a la Pesteta menos lo assunto del coro; la despiadada forma en que lo va ficá en evidensia dabán dels ulls de tot lo poble y lo convensimén de ella de la seua falta de definissió sexual.

Aixó no podríe perdonálay per mil añs que vixquere. Lo assunto del coro ere lo oprobio mes gran que pot soportá un home. La infamia exigíe medides en les que demostrá la seua indiscutible virilidat. A la iglesia ya lo esperaben tots los chics y chiques de les escoles, y Trino, lo sacristá, que arrancabe agres y ploroses notes del armonio cuan van arribá. Y la asquerosa Pesteta tamé estabe allí, en una vareta a la ma, erigida, espontáneamen, en directora.

Al entrá ells, los va ordená a tots per estatura; después va eixecá la vareta per damún del cap y va di: - Anem a vore. Vull ensayá en vatros lo "Pastora Divina" pera cantál lo día de la Virgen. Anem a vore - va repetí.

Li va fé una siñal a Trino y después va baixá la batuta y los chiquets y chiquetes van cantá cada un pel seu costat:



Paass-too-raa Dii-vii-naaa

Seee-guiit yooo vuu-uull...

Cuan ya escomensaben a sintonisá les coranta dos veus, la Pesteta gran va ficá un gesto raro de dessolasió y va di:

- ¡Prou, prou! No es aixina. No es "Pas", es "Paaas". Aixina:

"Paaas-too-raa Di-vi-naa; See-guiit yooo vuuull; peer les vaa-lls y o-tee-roos; lees teuues huee-lles en poos".

Tornémi - va di.

Va pegá en la vareta a la tapa del armonio y va torná a cridá la atensió de tots.
Los muros del templo van ressoná en les agudes veus infantils.
Al poc rato, la Pesteta va ficá una cara de asco que pa qué. Después va siñalá al Moñigo en la vareta.

- Tú ten pots aná, Roc; no te nessessito. ¿Cuán has cambiat la veu?

Roc, lo Moñigo, va acachá los ulls: - ¡Qué me sé yo! Diu mon pare que ya de ressién naixcut berrejaba en veu de home. Encara que en lo cap cacho, lo Moñigo díe alló en orgull, convensut de que un home ben home té que definís desde lo naiximén.
Los primés de la escola van contestá a la seua manifestassió en unes rissetes de superioridat. En cambi, les chiquetes van mirá al Moñigo en ensesa admirassió. Al acabás l´atra proba, doña Lola va pressindí de dos chics mes perque desafinaben. Una hora después, Germán, lo Tiñós, va sé excluít tamé del coro perque teníe la veu en transisió y la Pesteta "volíe formá un coro de tiples". Daniel, lo Mussol, va pensá que ya no pintabe res allí y va voldre sé excluít. No li agradabe, ademés, tindre veu de tiple. Pero lo ensayo del primé día va acabá sense que la Pesteta creguere nessessari pressindí dell. Van torná al día siguién y la Pesteta va seguí sense excluíl. Alló se ficabe feo. Permaneixe al coro suposabe, an estes altures, una deshonra. Ere casi com dudá de que un fore mascle, y Daniel, lo Mussol, se estimabe massa la hombría pera desenténdres de aquella selecsió. Pero a pesá dels seus dessichos y de no quedá ya mes que sis chiquets mascles al coro Daniel, lo Mussol, va continuá formán part dell. Alló ere un desastre. Al cuart día la Pesteta gran, mol satisfeta, va declará:
- Se ha acabat la selecsió. Quedéu sol les veus pures. - Ne eren quinse chiquetes y sis chiquets -. Espero - se dirigíe ara als sis chiquets - que a cap de vatres se li ocurrixque cambiá la veu de aquí al día de la Virgen.

Van sonriure los chiquets y les chiquetes, prenénse en orgull alló de tindre "les veus pures". Sol se va desesperá, per lo bajinis, inútilmen, Daniel, lo Mussol. Pero ya la Pesteta estabe fotén copets a la cuberta del armonio pera cridá la atensió de Trino, lo sacristá, y les vintyuna veus pures escampaben pel templo les plegaries a la Virgen:

Paaas-too-ra Di-vii-naaa

seee-guiit- yoo vuu-ll

peeer les va-alls y o-te-rooos

lees teuues hue-lles en pooos.

Daniel, lo Mussol, intuíe lo que aquella tarde va passá a la eixida. Los chics descartats, capitanejats per lo Moñigo, los esperaben al atrio y al vórels eixí, van fé un corro voltán les sis "veus pures" y van escomensá a chillá de una manera repetitiva y enfadosa:

- ¡Chiquetes, mariques! ¡Chiquetes, mariquites! ¡Chiquetes, mariques!

De res va valé la intercessió de la Pesteta ni los débils esforsos de Trino, lo sacristán, que ere ya vell y estabe bastán fluixot. Tampoc van valé de res les mirades suplicáns que Daniel, lo Mussol, li dirigíe al seu amic Roc. An este trance, lo Moñigo se olvidabe hasta de les mes elementals normes de la bona amistat. Al fondo del grupo agressó bullíe un despecho irreprimible per habé sigut excluíts del coro que cantaríe lo día de la Virgen. Pero aixó no importabe res ara. Lo importán ere que la virilidat de Daniel, lo Mussol, estabe en entredit y que teníe que tráurela a flote an aquella borrasca.

Aquella nit al gitás va tindre una idea. ¿Per qué no cambiabe la veu al cantá lo "Pastora Divina"? De esta manera la Pesteta lo excluiríe com a Roc, lo Moñigo, y com a Germán, lo Tiñós. Ben pensat ere la exclusió de este lo que mes li molestabe. Después de tot, Roc, lo Moñigo, sempre habíe estat per damún dell. Pero lo de Germán ere diferén. ¿Cóm habíe de conservá lo seu rango y la seua jerarquía dabán de un chic que teníe la veu mes forta que ell? Dessididamen teníe que cambiá la veu y sé excluít del coro abáns del día de la Virgen. Al día siguién, al escomensá lo ensayo, Daniel, lo Mussol, va carraspejá, buscán un efecte falso a la seua veu.
La Pesteta va tocá lo armonio en la punta de la vareta y lo cántic va escomensá:

Paaas-too-ra Di-vii-naaa

Seee-guit yoo vuu-ull...

La Pesteta se va pará en sec. Arrugabe lo nas, llarguíssim, com si li molestare una pudina. Después va arrugá lo fron com si algo no cuadrare en lo que ella esperabe y se sentiguere incapás de localisá la raó de la defissiensia. Pero al segón intento va apuntá en la vareta al Mussol, y li va di, molesta:

- Daniel, ¡caramba!, dixa de engolá la veu o te fótego una clatellada.

Habíe sigut descubert. Se va ficá roch pel sol pensamén de que los demés pugueren creure que preteníe sé un home per mich de un artifissi. Ell, pera sé home, no nessessitabe fingí. U demostraríe a la primera oportunidat. A la eixida, Roc, lo Moñigo, capitaneján lo grupo de "veus impures", los va voltá en lo seu estribillo:

- ¡Chiquetes, mariques! ¡Chiquetes, mariquites! ¡Chiquetes, mariques!

Daniel, lo Mussol, teníe ganes de plorá. Se va aguantá, sin embargo, perque sabíe que la seua dudosa virilidat acabaríe solsínse si plorabe dabán del grupet de energúmenos de "les veus impures". Aixina va arribá lo día de la Virgen. Al despertás aquell día, Daniel, lo Mussol, va pensá que no ere tan roín tindre la veu fina als deu añs y que tems de sobres tindríe de cambiála. No ñabíe cap raó per a sentís trist y humillat. Lo sol entrabe per la finestra del seu cuarto y allá dallá lo Pic Rando pareixíe mes alt y majestuós que de costum. Als seus oíts arribabe lo estampit dels cohets y les notes desafinades de la charanga baixán la costa. Allá lluñ, a intervalos, se persibíen los tocs de la campana, donada per don Antonino, lo marqués, cridán a missa majó. Al peu del llit teníe lo seu traje nou, ressién planchat, y una camisa blanca, escrupulosamen rentada, que encara fée auló a blavet y a sabó. No. La vida no ere trista. Ara, acolsat a la finestra, podíe comprobáu. No ere trista, encara que mija hora después tinguere que cantá lo "Pastora Divina" desde lo coro de les "veus pures". No u ere, per mes que a la eixida "les veus impures" los digueren chiquetes y mariques. Un polset dorat, de plenitut vegetal, voltabe la vall, les seues dilatades y vastes formes. Fée auló a la frescó dels prats, encara que se adivinabe al repós absolut del aire un día calurós. Deball de la finestra, a la pomera mes próxima del hort, una cagarnera fée gorgoritos y saltabe de rama en rama. Ara passabe la charanga per la carretera, cap al Chorro y la casa de Quino, lo Manco, y una caterva de chiquets la seguíe soltán crits y fen curumbeles. Daniel, lo Mussol, se va amagá dissimuladamen, perque casi tots los chiquets que acompañaben a la charanga eren del grupo de "veus impures". En seguida sen va aná cap a missa. Los siris chisporrotejaben al altá y les dones lluíen los seues vestits. Daniel, lo Mussol, va puchá al coro y desde allí va mirá fixamen los ulls de la Virgen. Díe don José que, a vegades, la imache mirabe als chiquets que eren bons. Podríe sé per les flames tremoloses de les veles, pero a Daniel, lo Mussol, li va pareixe que la Virgen aquell matí enfocabe los ulls cap an ell y lo mirabe. Y la seua boca sonreíe. Va sentí un tremoló y entonses li va di, sense moure los labios, que li oferíe lo "Pastora Divina" pera que "les veus impures" no sen enrigueren dell ni lo motejaren. Después del Evangelio, don José, lo mossen, que ere un gran san, va pujá al púlpito y va escomensá lo sermó. Se va sentí un carraspeo als bangs dels homens y instintivamen Daniel, lo Mussol, va escomensá a contá les vegades que don José, lo mossen, díe "en realidat". Encara que ell no jugabe a pares o nones. Pero don José díe aquell matí coses tan majes, que lo Mussol va pedre la cuenta.

- Fills, en realidat, tots tenim un camí marcat a la vida. Tenim que seguí sempre lo nostre camí, sense renegá dell - díe don José -. Algúns pensaréu que assó es ben fássil, pero, en realidat, no es aixina. A vegades lo camí que mos siñale lo siñó es aspre y du. En realidat assó no vol di que eixe no sigue lo nostre camí. Deu va di: "Agarréu la creu y seguíume". "Una cosa tos puc assegurá - va continuá -. Lo camí del siñó no está allí aon se amaguen a la espessura al tardet los mossos y les mosses. En realidat, tampoc está a la taberna, aon datres van a buscál los dissaptes y los domenges; y tampoc está al horta aon algúns entrecaven les pataqueres o afeiten les barbes dels panissals los díes de festa. Deu mateix, en realidat, va creá lo món en sis díes y al séptim va descansá. Y ere Deu. Y com Deu que ere, en realidat, no estabe cansat. Y, sin embargo, va descansá. 

Va descansá pera enseñámos als homens que lo domenge se teníe que descansá.
Don José, lo mossen, parlabe aquell día, sense duda, inspirat per la Virgen, y parlabe suavemen, sense estridensies. Va prosseguí dién coses del
camí de cada un, y después va passá a considerá la infelissidat que a vegades portabe lo apartás del camí marcat per lo siñó per ambissió o sensualidat. Va di coses inextricables y confoses pera Daniel. Algo aixina com que un pidolán o mendigo podíe sé mes felís sense sabé cada día si tindríe algo que portás a la boca, que un ric a un suntuós palau ple de mármols y criats.
"Algúns - va di - per ambissió, perden la part de felissidat que Deu los teníe assignada a un camí mes sensill. La felissidat - va acabá - no está, en realidat, a lo mes alt, a lo mes gran, a lo mes apetitós, a lo mes excelso; está en acomodá les nostres passes al camí que lo siñó mos ha siñalat a la terra. Encara que sigue humilde". Va acabá don José y Daniel, lo Mussol, va perseguí en los ulls la seua menuda silueta hasta lo altá. Volíe omplís los ulls dell, de la seua presensia carnal, pos estabe segú de que un día no massa lluñ ocuparíe una hornacina a la parroquia. Pero no siríe ell mateix, entonses, sino una talla de fusta o una figura de escayola detestablemen pintada. Casi li va sorpendre lo soroll del armonio, activat per Trino, lo sacristá. La Pesteta estabe dabán dells, en la vareta a la ma. Les "veus pures" se van aclarí la gola. La Pesteta va pegá en la vareta al armonio y Trino va empendre los compasos preliminás del "Pastora Divina". Después van soná les veus pures, acompassades, meticulosamen controlades per la batuta de la Pesteta:

Paaas-too-raa Di-vii-naaa

seee-guit yoo vuu-ull

peeer les vaa-lls y o-te-rooos

lees teeues hue-llees en pooos.

La teuua grey des-va-lii-daa

gee-meg-aan tee im-plo-ree,

ees-cool-taa, Sii-ñoo-raa,

lo seu ar-dén claa-moor....

Cuan va acabá la missa, la Pesteta los va felissitá y los va obsequiá en un chupete a cada un. Daniel, lo Mussol, sel va guardá a la burchaca subreptissiamen, com una vergoña. Ya al atrio, dos envejosos li van di al passá "chiqueta, mariquita", pero Daniel, lo Mussol, no los va fé cas. Sértamen, sense lo Moñigo guardánli la esquena, se sentíe blanet y indeféns. A la porta de la iglesia la gen parlabe del sermó de don José.
Un poc apartada, a la esquerra, Daniel, lo Mussol, va vore a la Mica. Li va sonriure ella.

- Hau cantat mol be, mol be - va di, y lo va besá al fron.

Los deu añs del Mussol se van ficá ansiosamen de puntetes. Pero va sé en vano. Ella yal habíe besat. Ara la Mica tornabe a sonriure, pero no ere an ell. Se arrimabe an ella un home jove, prim y vestit de dol. Los dos se van agarrá de la ma y se van mirá de una manera que no li va agradá al Mussol.

- ¿Qué te ha paregut? - va di ella.

- Enchisadó; tot enchisadó - va di ell.

Y entonses, Daniel, lo Mussol, apenat per no sabíe quín extrañ pressentimén, se va apartá dells y va vore que tota la gen se donabe colsades y copets y miraben de un costat al atre de reull y se díen en veu baixa: "Mira, es lo novio de la Mica", "Míratel, lo novio de la Mica", "¡Collóns! Ha vingut lo novio de la Mica", "Es guapo lo novio de la Mica", "No está mal lo novio de la Mica". Y dingú apartabe los ulls del home jove prim y vestit de dol, que teníe entre les seues les mans de la Mica. Va compendre entonses Daniel, lo Mussol, que sí ñabíen prou motius pera sentís mal aquell día, encara que lo sol brillare a un sel esplendorós y cantaren los muixóns a la malea, y foradaren la atmósfera en les seues melancóliques campanes les esquelles de les vaques y la Virgen li haguere mirat y sonreít. Ñabíen motius pera está trist y pera desesperás y pera dessichá morís y algo notabe ell que se desgranabe amenassadoramen al seu interió.
Per la tarde va baixá a la romería. Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, lo acompañaben. Daniel, lo Mussol, seguíe trist y deprimit; sentíe la nessessidat de desahogás. Al prat fée auló a churros y a aglomerassió de gen; a alegría congestiva y vital. Al sentro estabe la cucaña, deu metros mes alta que datres añs. Se van pará dabán della y van contemplá los vanos intentos de dos mossos que no van passá dels primés metros. Un home borracho siñalabe en un dit la punta de la cucaña y díe:

- Ñan allí sing duros. Lo que pujo y los baixo que me convido.

Y sen enríe en un cloqueo contagiós. Daniel, lo Mussol, va mirá a Roc, lo Moñigo.

- Vach a pujá yo - va di.

Roc lo va picá:

- A que no ñan collóns.

Germán, lo Tiñós, li va di en precaussió:

- No u faigues. Te pots matá.

Lo va espentá la seua dessesperasió, un vago afán de emulá al jove enlutat, als chiquets del grupo de "les veus impures". Va saltá al trong y va pujá, sense esfors, los primés metros. Daniel, lo Mussol, teníe com un foc mol viu al cap, una mescla rara de orgull ferit, vanidat desperta y desesperansa. "Abán - se díe -. Dingú sirá capás de fé lo que tú faigues". "Dingú sirá capás de fé lo que tú faigues". Y seguíe puchán, encara que los músculs li coíen ya. "Pujo perque no me importe caure". "Pujo perque no me importe caure", se repetíe, y al arribá a la mitat va mirá cap a baix y va vore que tota la gen del prat estabe pendenta dels seus moviméns y va experimentá vértig y se va agarrá afanosamen al trong. No obstán, va seguí puján. Los músculs escomensaben a ressentís del esfors, pero ell continuabe puján. Ere ya com una escarabicha als ulls dels de deball. Lo trong va escomensá a oscilá com un abre gronsat pel ven. Pero no teníe temó.
Li agradabe está mes prop del sel, podé tratá de tú al Pic Rando. Se li enervaben los brassos y les cames. Va sentí un crit a baix y va torná a mirá cap aball.

- ¡Daniel, fill!

Ere sa mare, imploránlo. Al seu costat estabe la Mica, angustiada. Y Roc, lo Moñigo, disminuít, y Germán, lo Tiñós, al que acababe de rebassá a la jerarquía, y lo grupo de "les veus pures" y lo grupo de "les veus impures", y la Pesteta gran y don José, lo mossen, y Paco, lo ferré, y don Antonino, lo marqués, y tamé estabe lo poble, en les seues teulades de pizarra oferín la seua mate superfíssie al sol. Se sentíe com embriagat; espentat per una ambissió insassiable de domini y potestat. Va seguí puján sord a les reconvensións de baix. La cucaña ere allí mes prima y se tambalejabe en lo seu pes com un home engatinat. Se va abrassá al tocho frenéticamen, sentín que siríe impulsat contra los montes com lo proyectil de un fonévol o catapulta. Va pujá mes. Casi tocabe ya los sing duros donats per "los Ecos del Indiano". Pero los músculs li coíen, se li despellotaben, y los brassos apenes teníen ya forses. "Mira, ha vingut lo novio de la Mica", "Míratel, lo novio de la Mica", se va di, en rabia mentalmen, y va pujá uns sentímetros mes.
¡Li faltabe tan poc! A baix reinabe un silensio expectán. "Chiqueta, marica; chiqueta, mariquita", va rossegá, y va pujá un poc mes. Ya estabe a la punta. Lo vayvé de la cucaña aumentabe allí. No se atrevíe a soltá la ma pera agarrá lo galardón. Entonses va arrimá la boca y va mossegá lo sobre en furia. No se va sentí a baix ni un aplausso, ni una veu. Gravitabe sobre lo poble lo pressagi de una desgrassia. Daniel, lo Mussol, va escomensá a baixá. A mitat del trong se va sentí baldat, y entonses va dixá de fé presió en les cuixes y va rellissá rápidamen pel trong ensabonat, y va sentí que se li enseníen les cames y que la sang saltabe dels músculs en carn viva. De repén se va vore an terra firme, rodejat de un clamor escandalós, esplanissades que li feríen la esquena y cops a la galta y besos y llágrimes de sa mare, tot mesclat. Va vore al home enlutat que portáe del bras a la Mica y que li díe, sonrién: "Bravo, mosso". Va vore al grupo de "les veus impures" anássen en lo cap cacho. Va vore a son pare, fotén brassillades y renegánlo y soltán chorros de paraules absurdes que no enteníe. Va vore, al final, a la Uca-uca corre cap an ell, abrassásseli a les cames magullades y arrencá en un torrén de llágrimes incontenibles...

Después, de tornada cap a casa, Daniel, lo Mussol, va cambiá un atra vegada de pareixe aquell día y se va di que no teníe cap motiu pera está trist. Después de tot, lo día ere radián, la vall estabe hermosa y lo novio de la Mica li habíe dit sonrién: "¡Bravo, mosso!".

jueves, 19 de julio de 2018

Emilia, Benicasim

Agüelo Sebeta chapurriau de Valjunquera, Valchunquera:

Benicasim (Castelló), coranta añs anán de vacasions, al prinsipi cada añ a un puesto. Pillaem un apartamén y cada día en lo coche a la playa, sempre a la mateisa playa.

Pasán los añs, te vas fen més cómodo y al remat troves un puesto al que tornes un añ y un atre. Y, com está prop de la playa, te acostumbres a aná caminán hasta l’arena y l’aigua, encara que tingues que portá a encostes la sombrilla y les hamaques.

Ña que tindre en cuenta que has tingut la sort o la vista de buscá un poble en kilómetros y kilómetros de playa, totes o la machoria mol bones.

Desde lo primé camí ham tingut la costum de que los díes de vacasions, cada día se compre lo Heraldo pa tindre notisies de la nostra tiarra y lo Marca, pa veure los fichajes dels equipos y cuáns añs més Saragosa seguirá en segunda.
Compraem los diaris al puesto que mos quedae més prop de a on montaem lo campamén.

Desde fa més de diau añs, anem a la playa de Heliopolis, en fron dels apartamens, al mateis puesto sempre, que está mol propet de “casa”, a uns dosens metros.

La playa está a un costat de la carretera, al atre está lo hotel Trinimar y “la Tasca del Pollo (pollastre)”, seguidamén cap a Castelló ña uns baisos, que deuen está casi al mateis nivell qu’el mar, allí ña una tendeta a on venen la prensa y lo nesesari pa la playa, hasta “chuches” p’als chiquets.
Desde que yo vach allí la porte una dona que li diuen Emilia, es baiseta, com si haguere pasat fam cuan ere lo tems de creise. Ademés es primeta, com si escomensá pronte a trevallá, o al está tan tems navegán en los papes no li haguere dixat engordís.

Deu de tindre uns setanta y pico añs. Cada temporada del estiu, al ravés que mols que als sincuanta o avans ya se prechubilen, ella renunsie a la pensió, se torné a doná de alta als autónomos y a la Seguridat Sosial y se pegue cuatre o sinc mesos trevallán al kiosco, en la idea de podé achudá al fill, que ya es gran com un mayo, a portá lo negosi.

No sé quina aigua van veure o qué bonansa va ñaure an aquelles añades dels coranta als sesanta, que van doná mares y pares com estos, en esta forsa que tenen, en los sentimens que sentisen.

Ya tos vach di a un atra charrada que, cuan vach vindre per primera volta, me va alegrá veure que a Benicasim parlaen igual que a la Aldea, exactamen igual; sin embargo a castelló, que está a vuit kilómetros, ya ere un atra cosa pues los infinitivos de los verbos los faen acabá en r.
O sigue algo paregut a lo que pase als nostres pobles que a cada un lo parlém un poc diferén, encara que mos entenem igual.
Ara, al cap dels añs, la cosa se ha “normalisat” més, se va notán la influansia del catalá “estándar”, que no del valensiá, per desgrasia.
U parlaba en un amic de allí, sensibilisat en este problema, y me die que de un tems, aquí no se aclarís. Te uns nevots als que algún camí los achude a fe los trevalls de la escola. Que se torne no sap si boch o tonto perque tots los llibres venen en catalá y ña algunes asignatures que no trove la manera de esplicalsu als menuts. Pel cambi de les palabres técniques que ell ya no enté. Que no se aclarís pos li pareis una animalá que a Cristobal Colón li tinguen que dí Cristobol o algo paregut, en lo fasil que ere avans. Que li pareis una barbaridat tindre que estudiá los llibres ténics tots sansés en catalá.

Que li agradáe més cuan a escola estudiaen en castellá que lo enteníen tots, encara que cuan arriváen al carré o a casa seua parláen valensiá. Y faen aná les dos llengües sense cap de problema.

Que al estudiá en castellá tenies la fasilidat de podé trevallá a cualquier part de España o de la part del mon que admitis lo castellá, mentres que lo catalá está reduit y no te la mateisa eixida ni mol menos.

Afechie ademés que, cuan ell estudiáe, deu de tindre uns sincuanta añs, la historia diebe que van sé los aragonesos los que los van furtá lo terreno als moros y van repoblá la machó part de este territori. Que ara los enseñen que los aragonesos sol van conquista un poco de tiarra de la part de dintre, la pobra; que la part de la costa, que ere la més rica, la va recuperá chen de Lérida y Cataluña.

Emilia , Benicassim, Castelló

Cuan me van doná lo premio lliterari de la Facao, va vindre la meua neta a veurem, segur que no se va enterá de res, pero a la eixida me va demaná que li enseñara Chapurriau.

Un día li vach enseñá lo del melic, la pulsa y lo cabrit. Un atre día, me enrecordo que ere estiu, están los dos chuns, a un racó plovíe y al atre costat ñabíe sol. Ella me va preguntá cóm podía se aisó. Entonses yo me vach enrecordá de una cansó que dieben a la escola, cuan ma chermana ere menuda, y li u vach enseñá.

Ton enrecordeu, fa més de sesanta añs:

Plau y fa sol,
les bruixes se pentinen,
plau y fa sol,
les bruixes van de dol.


No sé per qué eisa cansoneta se habíe quedat a la meua memoria y li u vach enseñá. Tamé a ella li va fe grasia y se la va dependre a la seua manera, en la pronunsiasió de Vallchunquera.


Ya sap dos coses en chapurriau. Ah! y cuan eixiem per de tarde a doná una volta la pulsera del chapurriau sempre estáe a la seua muñica.


Pero estáem parlán de Emilia. De sempre yo la había sentit parlá en valensiá en lo seu fill y tamé en algún compradó si li parláe en eisa llengua. Encara que a natres y a la demés chen, mol educada, sempre mos ha parlat en castellá.
Tots los díes cuan anaba a comprá los diaris, la meua neta, de nau añs, me acompañáe y un día, pot sé que fore lo primé camí pan ella, va sentí a Emilia com parláe en lo seu fill en valensiá. Se va quedá de pedra y al anamon me va di, en castellá claro.

Yayo, ¿per qué Emilia parle en Chapurriau?.

Vach intentá esplicali que ella parláe en valensiá que ere mol paregut al chapurriau, que los dos eren mescla de unes atres llengues y que, encara que pareisien iguals, eren diferents.

No sé si u va entendre o es que yo no li u vach sabé esplicá, perque cuan vam arrivá al apartamén, li va di a s’agüela.

Yaya: saps que Emilia parle lo Chapurriau com lo yayo.

Més tart, en un momén que estáem ella y yo sols, com a cría que es, me va preguntá:

Yayo: y si demá li canto una cansó en chapurriau a Emilia, ¿me entendrá?.
Yo li vach di: “U pots intentá, a ver qué pase”.

Al matí siguien, com tots los díes, lo agüelo y la neta a comprá los diaris; cuan vam arrivá Emilia estáe sola, ere pronte. Li vach preguntá, en castellá,:

Emilia: la meua neta li vol cantá una cansó, pot?

Ella, pensan que serie una cansó moderna, va contestá: 

Claro home, no faltaríe més.
La neta al costat de defora del mostradó, Emilia dintre, yo, entre les dos:
La cría se pose pita y escomense:


“Plau y fa sol…


Al sentila, la cara de Emilia se illumine, yo crec que es la sorpresa per sentila parlá en chapurriau. La sagala seguis:


les bruixes se pentinen…..
Ara la sorpresa es meua, los labios resecs, no sé si p’els añs o per la caló, de la dona escomensen a maures, a mi me pareis com si tremolaren. La neta no pare:


Plau y fa sol …


Aquells labios resecats no sol se mauen, a mi me pareis que de mol adintre d’ells is un ruido com si parlaren. SÍ, amics, parlen y no sol parlen, canten. Y les dos veus, chuntes, de una sagaleta de Aragó y de una dona gran de Castelló, en un coro sol de dos veus y una sola lletra, acaben chuntes la cansó:
les bruixes van de dol.


La dona acabe de cantá y als seus ulls ha puchat la marea del mar Mediterrani que está a uns metros, la congoja no li dise parlá.


Al remat, en la veu emosionada, is de detrás del mostrado, abrase a la menuda y li done un beset y mos esplique:


Eisa cansó, cuan yo era menudeta, mos la enseñáen a la escola, no soc de Benicasim, soc de Vila-Real. May més me había enrecordat d’ella, pero la chiqueta me la fet reviure, hay tornat a se sagala y la lletra ha tornat al meu cap. Grasies, per fem enrecorda de aquells momens tan bons pa mi.
Después li va regalá a la cria un reloche de juguete. Sel va posá a la muñica y va torná contenta a casa enseñanlu a s’agüela.


Eise matí va ñaure ademés, com si fore un sis de chiné, día dels Reys Magos, uns atres regalos, pa Emilia lo recuerdo y pa mi la gran pregunta:
¿Com pot sé que la mateisa cansó, fa sesanta o setanta añs, se enseñare, al mateis tems, a les escoles de la Aldea y voltans y a Vila-Real, sense cap relasió coneguda entre elle
s, a casi dosens kilómetros de distansia, cuan apenes ñabíe transports?

¿Serie esta una de les coses que, fa mols añs, los aragonesos o los almogávars de la nostra comarca van porta a la tiarra conquistada de Castelló?

Nem a raoná un poc, a la vora dels añs sincuanta del sigle pasat, en tems de la dictadura, a unes escoles de diferentes provinsies, separáes per un grapat de kilómetros, los maestres ENSEÑÁEN als chiquets cansons en chapurriau o en valensiá, cuan, segón diuen, tota la enseñansa ere en castellá y les atres llengües estáen PROHIBIDES. No u enteng. Eises enseñanses, eises cansons eren ofisials. ¿Ñabie llibertat pa les nostres formes de parlá? ¿encara que sol ne fore una poqueta?.

Chaics, lo Chapurriau no dise de donám sorpreses, y a camins, com este, grans alegries.

Les aventures del agüelo “Sebeta”, seguisen donan que pensá.
A mi esta charrada, me ha fet ensomiá. Y ¿a vatres?


Lo sol, que está a pun de chitás, encara te forsa pa donamos uns rades rayos de llum, de esperansa, mos diu que demá tornará, renaiserá. Com lo nostre Chapurriau que, encara que algún camí paregue que se li va fen de nit, lo día de demá tornará a reviure, a renaise a illuminá, en tota la seua forsa, a esta tiarra nostra; no tos desanimeu, los seus rayos encara tenen forsa, encara tenen llum.


FIN

miércoles, 8 de mayo de 2024

Lexique roman; Lista - Deslivransa, Desliuransa, Delivransa, Deliuransa

 

Lista, s. f., bande, bordure, liteau, bord.

Voyez Denina, t. III, p. 45 et 46.

L'ancien teutonique avait liste, dont l'allemand a fait Leiste.

Le poëme sur l'expédition de Charlemagne en Espagne offre ce mot dans l'inscription gravée autour du bouclier de Roland:

Mit Guldinem bohstaven

Was an there listen ergraven.

V. 1852 et 1853.

Schilter, Thes. antiq. teut., t. III, v° Liste.

Un mantelh 

D'un drap de seda bon e belh

Que hom apela sisclato, 

Vermelh ab lista d'argen fo.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Un manteau d'un drap de soie bon et beau qu'on appelle brocard, il fut vermeil avec bordure d'argent.

ANC. FR. Li rois fu en la sale bien painturée à liste. 

Roman de Berte, p. 125.

CAT. Llista. ESP. PORT. IT. Lista. (chap. Llistó, llistons; veta, vetes; faixa, faixes; a un escut : barra, barres; franja bordada, franges bordades.)

En la estrelleta de Cuba y les barres de Aragó

2. Listar, v., jasper, border, tracer des bandes, veiner.

Part. pas.

Vengut es a la cambra del fi marbre listat.

Roman de Fierabras, v. 2680.

Est venu à la chambre du pur marbre jaspé.

ANC. FR.

Ochirent le traytre ou hault palais listé.

Poëme de Hugues Capet, fol. 19. 

Le ban de Macidoine qui fu listé d' orfrois. 

Poëte anonyme. Du Cange, t. IV, col. 233. 

Li quatre fil Aymon sont el palais listé. 

Roman de Renaud de Montauban. 

ANC. CAT. Llistar. ANC. ESP. Listar. IT. Listare.

3. Listre, s. m., lisière, bordure.

Bons es per listre e per drap.

T. de G. Rainols d'Apt et de G. Magret: Maigret.

Il est bon par lisière et par drap.

Le PORT. et l' IT. ont listra.

4. Listrar, v., jasper, border, tracer des bandes.

Part. pas. A son col a pendut son bon escut listratz.

Roman de Fierabras, v. 1045.

A suspendu à son cou son bon écu bordé.

PORT. Listrar. (chap. Vetejá; bordá; fé barres; fé faixes; fé franges.)


Livell, s. m., lat. libella, niveau.

Tot o mena a plom et a livell et a drecha linha.

Fay tot a regla coma peyralier lo mur tot engal a livell.

V. et Vert., fol. 59.

Mène tout d'aplomb et de niveau et en droite ligne.

Fait tout à la règle comme le maçon le mur tout égal de niveau. 

ANC. CAT. Livell. PORT. Livel. IT. Livello.

2. Nivel, s. m., niveau.

Mesura tenent la corda a nivel de l'ayga. 

Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. Ire, c. 35. 

Mesure tenant la corde au niveau de l'eau. 

CAT. MOD. Nivell. ESP. PORT. Nivel. (chap. Nivell, nivells; v. anivellá, nivellá.)


Livor, s. f., lat. livor, couleur livide, lividité.

A blancor perteno... livor o flavor.

Las autras causas de livor.

Eluc. de las propr., fol. 265 et 266.

A blancheur appartiennent... lividité ou jaune-vert.

Les autres causes de lividité. 

ESP. PORT. Livor. IT. Livore.

2. Lividitat, s. f., lividité.

Lividitat o blaveza. Eluc. de las propr., fol. 88.

Lividité ou pâleur.

3. Livenc, adj., livide.

Quan, per operacio de natura, vert o negre torna livenc.

Eluc. de las propr., fol. 266.

Quand, par opération de nature, vert ou noir devient livide.

(chap. Lívit : pálit : blanc o blang com un papé; descolorit; livits, lívida, lívides; palits, pálida, pálides. Los “indios” de Nortamérica los díen “cara pálida” als blancs.)

Artur Quintana, Arturo Quintana Font


Livre, Liure, adj., lat. liber, libre, affranchi, détaché.

Sia sers, sia livres. Trad. de Bède, fol. 74.

Soit serf, soit libre.

Fig. Es livres de peril.

C' om sia livres de mal.

Trad. de Bède, fol. 49 et 13.

Est affranchi de péril.

Qu'on soit affranchi de mal. 

CAT. Llibre. ESP. Libre. PORT. Livre. IT. Libero. (chap. Libre, libres; solt, solts, solta, soltes; afranquit, afranquits, afranquida, afranquides.)

2. Livrar, Liurar, v., lat. liberare, délivrer, sauver, débarrasser.

Lo sanh bers on Dieus fon sebelhitz

Volon liurar aissilh que de lay so.

Guillaume de Mur: D'un sirventes.

Le saint tombeau où Dieu fut enseveli veulent délivrer ceux qui de là sont.

Qui livra lo colpable de torment. Trad. de Bède, fol. 78.

Qui délivre le coupable de tourment.

- Livrer, accorder, remettre entre les mains, adonner.

De sos pres pres esmenda

Del rey, qu'els i degra liurar.

Bertrand de Born: Quan vey pels.

Pour ses prisonniers il prit rançon du roi, c'est pourquoi il devrait les lui livrer.

Livri vos lo rial gant per seynhalh e per fermetat de possessio de la calh vos meti. Philomena.

Je vous livre le gant royal pour marque et pour assurance de la possession en laquelle je vous mets.

Mi rent a lieys e m liure.

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta.

Je me rends et me livre à elle.

Loc. Aquest hom liurar a mort. Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

Livrer cet homme à mort.

Los quals nos venen livrar batalha. Chronique des Albigeois, col. 97.

Lesquels nous viennent livrer bataille.

Part. pas. Qu'om sia livratz de mal. Trad. de Bède, fol. 13. 

Qu'on soit délivré de mal.

Ja non er per lui livratz cartiers.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 21.

Jamais ne sera par lui accordé quartier. 

Substantiv. Li liurat a maltraire.

G. Faidit: Fort chausa.

Les adonnés à mal agir.

CAT. Llibrar, lliurar. ESP. Librar. PORT. Livrar. ANC. IT. Livrare, liverare.

IT. MOD. Liberare. (chap. Liberá: libero, liberes, libere, liberem o liberam, liberéu o liberáu, liberen; liberat, liberats, liberada, liberades.)  

3. Livramen, Liuramen, s. m., délivrance.

Paors de Dieu es fons de vida e livramens de mort. 

Trad. de Bède, fol. 31.

La crainte de Dieu est fontaine de vie et délivrance de mort.

ANC. ESP. Libramiento. IT. Liberamento.

4. Livreza, Liureza, s. f., liberté, indépendance.

Aqui unt es l' esperiz de Deu, aqui es liureza.

Mellier es sosgeita cervituz que liureza ergolioza.

El persegra la grandeza dels peccatz per la livreza de virtut.

Trad. de Bède, fol. 74 et 50.

Là où est l'esprit de Dieu, là est liberté.

Meilleure est servitude soumise que liberté orgueilleuse.

Il poursuivra l' énormité des péchés par l' indépendance de la vertu.

5. Libert, s. m., lat. libertus, affranchi, libéré.

Lo libertz non pot clamar son patron en plait ses mandamen de la poestat. Trad. du Code de Justinien, fol. 3.

L' affranchi ne peut appeler son patron en justice sans permission de l'autorité.

CAT. Llibert. ESP. PORT. IT. Liberto. (chap. Libert : liberat; liberta : liberada; liberts : liberats : libertes : liberades. Lo pun 6 y 7 es lo mateix.)

6. Libertin, s. m., lat. libertinus, affranchi.

Lo patros non es tengutz per so libertin, ni lo libertins non es tengutz per son patron. Trad. du Code de Justinien, fol. 27.

Le patron n'est pas tenu pour son affranchi, ni l' affranchi n'est pas tenu pour son patron.

ANC. FR. C'est en vain qu'un libertin, qui a autrefois esté esclave, souhaitteroit d'estre ingénu; sa condition originelle et accidentelle y répugne. Camus de Bellay, Diversités, t. I, fol. 271.

ESP. PORT. IT. Libertino. (N. E. El término libertino, libertinos, libertina, libertinas ha sufrido un cambio importante respecto a liberto, libertos, liberta, libertas.)

7. Libertina, s. f., lat. libertina, affranchie.

Adjectiv. Sera franca, e sera libertina del vendedor.

Trad. du Code de Justinien, fol. 41. 

Sera libre, et sera affranchie du vendeur.

8. Libertat, s. f., lat. libertatem, liberté, indépendance, franchise, immunité.

Segon las libertatz sobre dichas. Charte de Gréalou, p. 114.

Selon les libertés susdites.

Recognoc l'amor que son poble li portava, et donet plusors dons e libertats. Genologia dels contes de Tholosa. 

Reconnut l'amour que son peuple lui portait, et donna plusieurs dons et libertés. 

CAT. Llibertat. ESP. Libertad. PORT. Liberdade. IT. Libertà, libertate, libertade. (chap. Libertat, llibertat; libertats, llibertats.)  

9. Liberacio, s. f., lat. liberatio, libération, délivrance.

Dels mals passatz querem perdo;

Dels presens, liberacio.

Brev. d'amor, fol. 104.

Des maux passés nous requérons pardon; des présents, délivrance.

Per razo de sa liberacio. Eluc. de las propr., fol. 128. 

Par raison de sa délivrance. 

ANC. FR. Louant la clémence dudit empereur en la libération de plusieurs prisonniers qu'il avoit prins.

Monstrelet, t. II, fol. 76. 

ESP. Liberación. IT. Liberazione. (chap. Liberassió, liberassions.)

10. Liberal, adj., lat. liberalis, libre.

An perdut liberal voluntat. L'Arbre de Batalhas, fol. 26. 

Ont perdu libre volonté. 

En leial et liberal... possessio.

Tit. de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 125. 

En loyale et libre... possession.

Las causas sosmezas a liberal arbitre. Eluc. de las propr., fol. 11.

Les choses soumises à libre arbitre.

- Libéral.

Era larx a donar e liberals. 

Exercitatz en las sciensas liberals.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 21 et 153. 

Était large et libéral à donner. 

Exercé dans les sciences libérales. 

ANC. FR. Les voluptés du boire et du manger ont un souvenir qui n'est point libéral ne digne de gens d'honneur. 

Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. 1, p. 265.

CAT. Lliberal. ESP. PORT. Liberal. IT. Liberale. (chap. Liberal, liberals; lliberal, lliberals.)

11. Liberalmen, Liberalmens, adv., librement, libéralement, généreusement.

Fos liberalmen laisada als crestias. Cat. dels apost. de Roma, fol. 16. 

Fût librement laissée aux chrétiens.

Sa gracia liberalmen 

Tramet aondosamen 

Tot jorn a cels que s vol e 'l platz. 

Brev. d'amor, fol. 2. 

Sa grâce libéralement il transmet avec abondance toujours à ceux qu'il veut et (qu'il) lui plaît.

Si tu as petit d'aquo, dona liberalmens segon ton poder.

V. et Vert., fol. 81. 

Si tu as peu de cela, donne libéralement selon ton pouvoir.

CAT. Lliberalment. ESP. PORT. IT. Liberalmente. (chap. Liberalmen.)

12. Deslivre, Desliure, Deslieure, Delivre, Deliure, adj., libre, indépendant.

Negus homs non es franc ni deslivres de mala servitut, sinon en gracia de Dieu. V. et Vert., fol. 33. 

Nul homme n'est affranchi ni libre de male servitude, sinon en grâce de Dieu.

Anar s'en pot delivres ab adreitz comjatz. Guillaume de Tudela. 

Peut s'en aller libre avec de justes congés. 

Ab delivra entrada e ab delivra eissida. Cout. de Condom. 

(chap. En libre entrada y en libre eissidaeixida, issida, ixida.)

Avec libre entrée et avec libre sortie.

El regne del cel, 

On son deslieures li fizel.

Brev. d'amor, fol. 108. 

Au royaume du ciel, où sont libres les fidèles.

- Délivré, débarrassé.

Procuret si vomit, et ayshi fo delivre.

Eluc. de las propr., fol. 243. 

Se procura vomissement, et fut ainsi délivré. 

Serem deslivre del diable. V. et Vert., fol. 45. 

Nous serons délivrés du diable.

Fon deslivra

De tota malanansa.

V. de S. Honorat. 

Fut délivrée de toute maladie.

ANC. FR. Se li passages fust délivres.

Roman de la Rose, v. 490.

Non, non, ton trépas m'a rendu 

D' espoir et de crainte délivre... 

Je ne crains plus rien que de vivre. 

Bertaut, p. 227. 

Sans les emmailloter ni lier de bandes ni de langes, de sorte qu'elles les rendoient plus délivres de leurs membres.

Amyot, Trad. de Plutarque. Vie de Lycurgue.

- En termes de jurisprudence, quitte, libéré, affranchi.

El es deslieures d'aquel dan que sos sers avia fait.

Trad. du Code de Justinien, fol. 22. 

Il est quitte de ce dommage que son serf avait fait.

- Prompt, expéditif, diligent, alerte. 

El mon no sai hom tan desliure

Pogues totz mos peccatz escrieure.

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Je ne sais au monde homme si expéditif qu'il pût écrire tous mes péchés. ANC. FR. Afin qu'ils allassent plus légers et plus délivres à ce voyage. Amyot, Trad. de Plutarque. Vie de Paul-Émile. 

Fig. Ben greu trob hom joi deslivre.

A. Daniel: Lancan. 

Bien difficilement on trouve joie prompte. 

Adv. comp. Quan foro totz garnitz, vengro s'en tot a deliure vais Marseli.

Philomena. 

Quand ils furent tous équipés, ils s'en vinrent tout promptement vers Marsile.

Vos est cela que a desliure 

Me podetz far morir o viure.

Roman de Jaufre, fol. 78. 

Vous êtes celle qui promptement me pouvez faire mourir ou vivre. 

ANC. FR. Miez voil estre leuz à délivre

Qu'en chaiene ricement vivre.

Marie de France, t. II, p. 177.

CAT. Deslliure, deliure.

13. Deslivramen, Desliuramen, Deslieuramen, Delivramen, Deliuramen, s. m., délivrance, absolution, liberté.

Deslieuramen de peccatz.

Aimeri de Bellinoy: Cossiros.

Absolution de péchés.

Tro Dieus e sos bos astres li det deliurament. Guillaume de Tudela.

Jusqu'à ce que Dieu et son bon astre lui donna délivrance.

ANC. CAT. Deslliurament, delivrament. ANC. ESP. Delibramiento.

14. Delivrazo, Deliurazo, s. f., délivrance.

Auzi s' ancmais dir de nulh preisonier 

Que non ames fort sa delivrazo? 

Gausseran de Saint-Leidier: Puois fin' amors. 

S' entendit-il oncques plus dire de nul prisonnier qu'il n'aimât pas fort sa délivrance?

ANC. FR. Ke il prenge conroi de lor delivraison.

Roman de Rou, v. 1631.

15. Delivratio, Deliuratio, s. f., délivrance, livraison, remise.

En la delivratio d'amont dita.

Tit. de 1419. DOAT, t. LIV, fol. 292. 

En la livraison dessus dite.

16. Deslivrar, Desliurar, Deslieurar, Delivrar, Deliurar, v., délivrer, affranchir, débarrasser, acquitter.

Rezemer e deslivrar los prezoniers. V. et Vert., fol. 80. 

Racheter et délivrer les prisonniers

Miels saup Lozoics desliurar 

Guillelme.

Bertrand de Born le fils: Quant vei lo. 

Mieux sut Louis délivrer Guillaume. 

De que si puescan deslivrar

Tanz deutes com as a pagar.

V. de S. Honorat. 

De quoi se puissent acquitter tant de dettes comme tu as à payer.

De pagans e d'avol gen 

Delivrar lo monimen.

Giraud de Borneil: Jois sia. Var. 

De païens et de méchante gent délivrer le tombeau.

Femna fai, al efantar,

Plus leugieiramen deslieurar.

Brev. d'amor, fol. 40. 

Femme, au moment d'enfanter, fait plus aisément délivrer.

ANC. FR. E nus delivret fumes.

Seient delivret li tuen ami. 

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 123 et 59. 

La roine Frédégonde se délivra d'un fil; bauptiziez fu à Paris.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 235.

- Hâter, presser.

Dis al abbat que no fes tan gran messa, e que s' en deliures. 

Que s deliuresso de far la batalla. Philomena.

Dit à l'abbé qu'il ne fît pas si longue messe, et qu'il s'en hâtât.

Qu'ils se hâtassent de livrer la bataille.

- Écarter, retirer.

C' om delivre la brasa a forza et a poder. V. de S. Honorat. 

Qu'on écarte la braise à force et à puissance. 

Subst. Qui al desliurar non cor

Greu sera per lui desliuratz.

Aimeri de Bellinoy: Cossiros. 

Qui ne court au délivrer sera difficilement délivré par lui.

Part. pas. Anc hom mais pres no fo 

No volgues esser deslivrat. 

Granet: Fin pretz.

Oncques plus homme ne fut prisonnier qui ne voulût être délivré.

Aura deslieurat Israel. Liv. de. Sydrac, fol. 119. 

Aura délivré Israël. 

CAT. Deslliurar. ANC. ESP. Delibrar. IT. Delivrare.

17. Deslivramen, Desliuramen, Delhivrament, adv., librement, indépendamment.

Obra plus apertamen 

Ades, e plus deslivramen.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Agit plus ouvertement toujours, et plus librement. 

Ausel fai mudar bel e gen 

En pauc de temps desliuramen.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Fait muer bien et gentiment un oiseau en peu de temps librement.

Puesca poiar et decendre delhivrament.

Tit. de 1219. DOAT, t. CXVIII, fol. 16.

Puisse monter et descendre librement.

18. Delivrier, Deliurier, Deslieurier, s. m., délivrance, absolution, débarras.

Se ieu mueir, er mi gran deliuriers.

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

Si je meurs, (ce) me sera grand débarras. 

Pueys ses argen no y trob om deslieurier.

B. Carbonel: Per espassar.

Puis sans argent on n'y trouve absolution.

Conquier 

Als encarceratz deslieurier.

Brev. d'amor, fol. 92. 

Conquiert délivrance aux incarcérés.

19. Allivrar, Alliurar, v., délivrer, débarrasser.

Part. pas. Allivrada jacia d'un precios enfan. V. de S. Honorat. 

Gisait délivrée d'un précieux enfant.

20. Deliberacio, s. f., lat. deliberatio, délibération, réflexion.

Saviament et ab deliberatio. V. et Vert., fol. 68.

Sagement et avec délibération.

Senes deliberacio.

Brev. d'amor, fol. 212.

Sans réflexion.

Am gran deliberatio.

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 218. 

Avec grande délibération.

CAT. Deliberació. ESP. Deliberación. PORT. Deliberação. IT. Deliberazione.

(chap. Deliberassió, deliberassions.)

21. Deliberar, v., lat. deliberare, délibérer, résoudre.

Van deliberar... de laissar et abandonnar la dita plassa.

Chronique des Albigeois, col. 18.

Vont délibérer... de laisser et abandonner ladite place.

Part. pas. Entendet que lo dit leguat venia deliberat.

Chronique des Albigeois, col. 8. 

Apprit que ledit légat venait résolu.

CAT. ESP. PORT. Deliberar. IT. Deliberare. (chap. Deliberá: delibero, deliberes, delibere, deliberem o deliberam, deliberéu o deliberáu, deliberen; deliberat, deliberats, deliberada, deliberades.)

22. Deliberadamen, adv., délibérément, résolument.

Deliberadamen et am bon conselh.

Tit. de 1389. DOAT, t. XXXIX, fol. 206.

Délibérément et avec bon conseil. 

CAT. Deliberadament. ESP. PORT. Deliberadamente. IT. Deliberatamente.

(chap. Deliberadamen, aposta, a propósit, en tota la intensió.)

23. Deslivransa, Desliuransa, Delivransa, Deliuransa, s. f., délivrance, action de livrer, livraison.

Tant que ad aquela desliuransa.

Tit. de 1270. DOAT, t. IX, fol. 67.

Tant qu'à cette livraison.

S' endevenia qu' en la deliuransa fos trobats meinhs un gras.

Tit. de 1282. DOAT, t. CXVIII, fol. 192.

S'il advenait qu'en la délivrance fût trouvé un grain de moins.

(chap. Liberassió, liberassions; entrega, entregues.)