La Campana de Gracia, Barcelona, 16 Desembre de 1922

Any LIV. - Batallada 2791 Barcelona 16 Desembre de 1922

La Campana de Gracia

donará al menos una batallada cada senmana

__

Antoni López, editor

(Antiga casa I. López Bernagosi)

AQUEST NÚMERO 10 CÉNTIMS PER TOT ESPANYA.

NÚMEROS ATRASSATS: DOBLE PREU.

REDACCIÓ I ADMINISTRACIÓ: Llibreria Espanyola, Rambla del Mig, núm 20, botiga

TELÈFON A. 4115. - BARCELONA.

Preus de subscripció

Fora de Barcelona cada trimestre: ESPANYA, pessetes 1,50. - ESTRANGER, 2,50.

L'ESPASA DE DAMOCLES.

(N. E. “Responsabilitats”

Expedient Picasso.

En García Prieto. - Aquesta eina em dóna calfred, fins la somnio a la nit.)

(N. E. Página 2.)

La farsa de Madrid.

Les darreres escenes de la comèdia que està representant-se a la capital espanyola sota el títol de “Les Responsabilitats”, han fet algun efecte sobre el públic, especialment el dels pisos alts. Però l' espectador serè ha de reconèixer que aquesta obra, a despit d' haver estat molt assajada i d' haver-se pintat expressament algunes decoracions, acabaran xiulant d'una manera desesperada.

En obres d'aquesta mena, l'única cosa interessant és el desenllaç. I tot indica que el desenllaç de “Les Responsabilitats” serà d'una buidor intolerable. Acabarà, segurament, amb l'evaporació pràctica de les acusacions i amb la impunitat dels culpables. Per a arribar a aquest resultat estan d'acord els homes del règim i fins alguns que no són oficialment del règim. Fins sospitem que el terrible senyor Prieto, que pujant dalt d'un pupitre del Congrés va dir aquelles paraules contra la Fatalitat, ha acceptat el paper de fiscal en el repartiment de l'obra, sabent ja per endavant que tots els crits s'esbravarien i que devegades els que més criden són els que menys fan.

Ha caigut un Govern i n'ha pujat un altre. Hi ha certa gent que's creu que amb això ja n'hi ha prou. Es veu d'una hora lluny que els lliberals tenen tan poques ganes, com els conservadors, d'exigir de debó les responsabilitats. Darrera d'aquesta paraula d'actualitat hi ha totes les ambicions, totes les travetes i totes les misèries de la política espanyola. L'actitud més noble i més digna és la que aquesta vegada ha adoptat Catalunya, quieta i silenciosa davant la bellugadissa i els crits efímers que a Espanya s'han produït. En aquesta gran farsa, Catalunya no hi vol tenir cap paper. Ella prepara una altra obra de més força per a salvar el seu ideal i els seus interessos enmig de l'enfonsament vergonyós de l'empostissat espanyol.

La violéncia.

Hi han hagut noves temptatives de violència i nous atemptats, i els conservadors s'han apressat a dir: Ja ho dèiem nosaltres. Nosaltres, lliberals, hem respost: Doncs s'ha d'estrangular aquest retorn a la violència personal i estèril.

No creiem en el retorn de les passades violències, perquè fou trencat l'ambient de violència. Els nostres obrers no reaccionaren contra les insistents agressions que feien víctimes als patrons. No s'aprovava, però no's condemnava. Eren patrons els que queien, i què tenien ells que veure amb els patrons? Arribada la repressió, foren obrers els caiguts, sindicalistes notoris o perillosos i, aleshores, els patrons i els acomodatius, respongueren: Què tenim nosaltres que veure amb els sindicalistes? Tots, obrers i patrons, no pensaven que tots hi tenien que veure amb aquelles transgressions de les normes jurídiques i humanes, perquè a l'acció succeiria la reacció, i an aquesta l'acció altra volta, sense que cap ideal, ni el de l'ordre, ni el de la justícia, obtingués cap guany.

Però, al retornar a la vida pública i legal els sindicats, declararen la seva decisió d'esmenar vells errors. Els patrons i els conservadors, al seu torn, comprovaren que les reaccions més implacables no solucionen res. Es la frase d'En Delescluze, al caure en les barricades de la Comunne: “Mateu-nos a tots perquè sinó, tornarem a recomençar”. Ne mataren vint mil. Ne deportaren i exiliaren altres vint mil. Als pocs anys, el poble tornava a anar al mur dels federats, a glorificar an els fusellats. Però lo que no aconseguí el Gallifet, lo que no lograren els tribunals militars de Versalles, ho lograren els doctrinaris de l'ordre democràtic i els teoritzadors de la tradició. El comunisme no ha arrelat a França, però la república burgesa pot mostrar les mans netes de sang.

La lliçó d'aquests dos darrers anys pot ésser doble lliçó per als manuals i per als possessors, perquè per a tots dos ha estat estèril la violència. Hem de suposar que els que pretenen tornar a la tragèdia són voluntats escaduceres, però així i tot, les organitzacions obreres, totes les organitzacions deuen eliminar-les, com deuen tots sostenir l'actual ambient de serenitat.

No deuen retornar aquells dies horribles, se sang quotidiana. Tots hem sofert massa per no aixecar-nos, amb unanimitat ciutadana, imposant el respecte a la vida i a la llibertat d'associació. Tots hem de cridar que la vulneració d'aquest respecte, pot conduir-nos a una nova vulneració de totes les lleis. No's dilucida una preponderància obrera. Es la mateixa llibertat la que està en plet.

PARADOX.

¿Deben los obreros intervenir en la política?

Tal es el problema que se ha planteado y debatido en el diario El Diluvio de días pasados.

Las circunstancias de haber estado ausente de Barcelona casi todo este tiempo, el que se ha empleado en debatir el problema, me ha impedido seguir, como hubiera sido mi deseo, las incidencias de la discusión, lo que me daría margen a que ahora pudiera terciar en ella, rebatiendo o ratificando el criterio sustentado por los camaradas y amigos que han terciado y expuesto lo que pensaban en tan interesante cuestión.

Pero si no podemos opinar ni discutir acerca de lo manifestado por los camaradas que han intervenido, podremos, al menos, exponer nuestra modesta opinión, por lo que ella valga y por lo que pueda esclarecer el asunto que se debate.

Creemos que el problema ha sido mal planteado, es decir, enfocado torcidamente.

¿Deben los obreros intervenir en la política? Pueden hacerlo, si quieren; si tal es su voluntad, aunque personalmente creamos que no, por lo infecunda que resultaría su actuación.

¿Debe la Confederación Nacional del Trabajo y correlativamente todas las organizaciones que la integran intervenir en la lucha política? De ningún modo. Ni la Confederación, ni los organismos que la integran pueden ni deben intervenir en la política. ¿Por qué?

Por muchísimas razones, por variadísimas razones; pero la que más interesa, la razón que emerge y se destaca sobre todas las demás es la de que, desde el momento que la Confederación interviniera en las luchas políticas, perdería una de sus más preciadas características, a más de contribuir a su propia desorganización, a quebrantar sus fuerzas, a dividirlas. No escapa a la consideración de todos, que las organizaciones de la Confederación están integradas por elementos heterogéneos, muchos de ellos militantes en partidos políticos que actúan en la vida política. Resultaría, pues, que en el momento en que la Confederación interviniera en la lucha política, estos obreros se desintegrarían de ella para ayudar al partido de que forman parte, ya que la Confederación al pedirles que votaran por los candidatos de la organización, los pondría en la disyuntiva de ponerse enfrente del partido político que integran, y al que es seguro no abandonarían desoyendo, en cambio, las peticiones que la organización obrera les dirigiese, de lo que resultaría un dualismo peligroso para la acción común de las clases trabajadoras frente a la explotación de que se les hace víctimas.

Esto y el que consideremos infecunda la acción parlamentaria de los trabajadores, es lo que nos lleva a considerar también perniciosa la intervención de las organizaciones de los trabajadores en la política.

Ahora bien; el que los trabajadores como tales, como ciudadanos y como individuos intervengan en la lucha política, lo repetimos, nos parece obra infecunda, estéril, sin resultados prácticos ni positivos, pero son libres de intervenir o no intervenir.

Más que otra cosa es cuestión de educación, de confianza y de convicción; y como nosotros la convicción y la confianza en la lucha la hemos perdido, y como la educación social recibida es otra, y la historia y los hechos están en concordancia con esa educación, es por lo que no aceptamos la intervención de las organizaciones sindicales en la lucha política.

A. PESTAÑA.

L' A B C parla molt bé.

Ben segur que l'autor de l'article que diumenge passat publicà el diari de més circulació a Espanya, A B C, es creia que les seves afirmacions cantelludes i punxagudes causarien a Catalunya un efecte terrible. L'òrgan del senyor Luca de Tena amenaçava els catalans amb treure'ls la protecció dels Aranzels espanyols. “Voleu la llibertat de Catalunya? venia a dir l'al·ludit article, doncs l'haureu de pendre tota i la vostra independència implicarà l'existència de Duanes a la futura frontera catalano-espanyola; i així perdrà l'indústria del vostre país el gran mercat d'Espanya”.

Davant d'aquesta amenaça, A B C devia suposar que els catalans, posats a triar entre la llibertat i l'Aranzel, es decantarien per aquest i que am grans plors i de genolls en terra demanarien al senyor Luca de Tena, per l'amor de Déu, que no els expulsi d'Espanya, que no els tregui la protecció aranzelària que els concedeix l'Estat espanyol. Això representa l'adaptació castellana de la famosa frase dels vells catalanistes: o tot o res. Si els catalans volen llibertat, no han d'aturar-se a l'autonomia. Han de arribar fins a l'independència. Si no accepten el Govern d'Espanya i dels espanyols, tampoc han d'acceptar el (els) seus diners.

Heu's aquí, doncs, que l'A B C ens amenaça amb expulsar Catalunya de l'Estat espanyol. Diu que els explotem, que els deshonrem, que els xuclem la sang i els robem els diners. I, és clar, si damunt d'això encara demanem l'autonomia, els castellans troben que fan un pèssim negoci. Més val que ens separem, sense anar a una guerra civil, i que cadascú s'apanyi a casa seva.

Nosaltres trobem que l'A B C quan parla així, parla molt bé. Llàstima que no parlin de la mateixa manera tots els polítics i en general tots els castellans. Si el diari del senyor Luca de Tena ha cregut que amb la seva tesi ens esporuguia, s'ha equivocat de mig a mig. Una vegada més queda comprovat que la gent de Madrid desconeix l'estat d'ànim del poble català. Avui l'amenaça de l'A B C fa a Catalunya, fins a gran part dels elements econòmics catalans, el mateix efecte que si els amenacesin amb adjudicar-los la grossa de Nadal. Ells s'ho han cregut de debó que ens protegeixen i ens mantenen. Doncs poden tenir per cert que si el dilema de A B C se'l fessin seu oficialment els castellans, tindria a Catalunya un èxit immediat i esplèndid. Si renunciessin a oposar-se per la força, com anúncia el diari madrileny, a la llibertat de Catalunya, els estimaríem més que mai, els diríem germans i els convidaríem de bon cor a les festes solemnials que organitzaríem per a celebrar la proclamació de la República catalana.

FULMEN.

Possibilitats.

En Sánchez Anido (governador civil), desembarca a la família.

El Pelele d'En Romanones.

La pilota tràgica.

Té unes entranyes tan dures la política, que ni als pobres deu mil fills de mare morts al Marroc deixa reposar en pau. Després d'haver-los tret per força de ses llars i d'haver-los abandonat a l'Africa per a fer-los víctimes del salvatgisme dels moros, ara se'ls passen dels uns als altres a puntades de peu, com una pilota de futbol, fent-los servir per a les escandaloses i repugnants combinacions que la política ampra per a enganyar al poble.

Pobres deu mil morts! Els xerraires els invoquen a les Corts per a fer lluir la seva oratòria i llencen els seus òssos al cap dels contraris com un macàbric argument; en les manifestacions s'enlairen com una bandera tràgica les despulles d'aquells innocents; els diaris els fan servir com a llampants cartells de ses campanyes partidistes. Aquells pobres minyons, víctimes de les torpeses espanyoles, ni en la mort troben la pau pietosa de que són mereixedors.

Han servit de catapulta per a enderrocar als conservadors; han sigut l'escambell que han utilitzat els lliberals per a enfilar-se al poder. Tothom els utilitza per a les seves conveniències, però ningú sent per ells una gota de pietat en son cor. Si als pobres soldats no els ploressin les seves mares no caldria que esperessin una llàgrima en ses tombes, perquè la Espanya dels polítics no té entranyes.

I no és arribada encara l'hora de que reposin en pau els deu mil morts. Ara vindran les eleccions i tothom farà plataforma electoral de ses ossamentes. Tots els pescadors d'actes voldran venjar la desfeta de Mont-Arruit. Tots prometran exigir formalment, fermament, enèrgicament les més estretes responsabilitats als causants indirectes i directes de l'enfonsament d'Annual. I al parlar de la nostra desgraciada acció a l'Africa, i dels desfalcs de Larraix, i de l'imprevisió dels uns i la covardia dels altres, sortiran els deu mil morts passejats impiament en totes les xerrameques electorals de tots els districtes d'Espanya.

Pau a les víctimes i càstic als botxins. Això caldria i això no hi haurà. Després d'utilitzar la pilota tràgica en aquest repugnant futbol polític, tot restarà en la major impunitat. Llops amb llops no's mosseguen. No hi ha cap home polític que pugui tirar la primera pedra contra els culpables. El poble és l'únic que, amb raó i dret, podria i deuria portar a la forca a tots plegats, però a Espanya no hi ha poble. Les terres espanyoles són habitades per remats de xais.

JEPH DE JESPUS.

Espurnes.

- Ha pujat la Conjunció?...

I què és la Conjunció, pare?

- Una colla d'aixerits

que temps fa que dejunaven

i s'havien avingut

per veure si conjuntant-se

podien entrâ al rebost,

cosa que, sols, no lograven.

- I a l'últim ho han conseguit?

- L'altre dia.

- I que hi fan ara

allà dins els conjuntats?

- Què et dirè?... El que fan les rates

quan es fiquen en un lloc

on hi abunda la pitansa.

----

Trobo que En Garcia Prieto

ha tingut molt mala mà.

Portà En Pedregal a Hisenda!...

Quin erro més garrafal!

De tots els homes polítics

que figuren en el camp

conjuncionista, aquest era

potsé el menos indicat.

Fins avui el nostre dèficit

es podia trampejar,

però ara?... Es clar que l'Hisenda

anirà pel pedregal!

---

L'Alvarez ha quedat fora

del Govern. Per quina causa? 

Perquè pugui, en les Corts noves

que en breu deuran convocar-se,

ocupar la presidència

del Congrés. Ai, pobret Alvarez!

La perspectiva és bonica,

però, el temps té unes jugades

tan perverses... I si el carro

de la Conjunció s'encalla?

I si d'aquí a les Corts noves

passa alguna cosa estranya?

I si ens sorprèn un diluvi

i tot això se'n va al diable?...

___

Prenent el tren que els du a casa,

els diputats van pensant:

- El taller tanca les portes,

hem quedat sense treball.

Aquest lock-out que comença,

durarà poc? Serà llarg?

Veurem!... Sort que, de tots modos,

per ara seguim cobrant.

---

Compteu: l'Alba, l'Alhucemas,

En Romanones... Pot ser

que en tres caps tan disconformes

visquin units gaire temps?

O, dit en termes avícols:

Un pagès intel·ligent

posaria a casa seva

tants galls en un galliner?

---

- Perquè, si hem de fer Corts noves,

no es convoquen tot seguit? -

preguntava a un home pràctic

un que peca de senzill.

- Tan depressa, és impossible.

No veu que el Govern, a f. (fins)

de que tot es faci amb ordre,

primê ha d'arreglâ els tupins?

C. GUMÁ.

Batallades de tot arreu.

EL COMITE.

Això dels comitès està de moda. Fins a Grècia en van anomenar un. Es clar que a Grècia tenen el perfectíssim dret d'anomenar tants comitès com vulguin, com qualsevol altre poble, mentre no s'hi oposi Anglaterra.

Abans d'esdevindre la tragèdia greca, lo dels comitès semblava reservat a Rússia. La Rússia roja era la terra dels comitès, dels comissaris i dels afusellaments, perquè es coneix que allí on hi ha comitès i comissaris, mentre no siguin d'Exposició, hi han escarments.

Com una mena d'estrella amb cua, d'aquelles que encara avui deixen corpresos a molts, pel món han passat les enèrgiques decisions del Comitè Revolucionari d'Atenes.

A nosaltres, sobretot, tant ens sorprengué, que ens creiem veure els trets grecs dirigits a casa nostra i venir-hi tan justos com a la mateixa Grècia.

Una altra de les sorpreses va ésser l'actitud d'Anglaterra. Es a dir, tant com sorpresa no, direm mal efecte. Només va ésser un moment per això. Després vàrem reflexionar i el trobàrem escaient. Així ha donat ocasió perquè un senzill Comité Revolucionari es posés enfront de la mestressa del mar. I que consti que ha vençut el Comitè.

I és que quan es té raó, no hi valen forces, ni potències. Lo millor és pendre exemple i tindre'l present per quan arribi el cas.

ELS ACUSATS.

Primer de tot, un pietós record per aquells homes que una sotmissió exagerada a la reialesa els ha fet víctimes de les ires populars.

La sort d'aquests homes, que no fa gaire tenien a les seves mans els destins del poble hel·lènic, és trágica. Són culpables del crim més atrós que's pugui cometre, el de portar al desastre an el poble que els hi ha sigut confiat. Però la seva culpa és, en bona veritat, més aparent que altra cosa. Volem dir que existeix l'inductor. I l'inductor, la testa coronada, rublerta d'or per fora i plena de serps verinoses per dins, no ha sigut castigat com es mereixia.

Encara potser trobaríem un altre apel·latiu pels ministres executats a Atenes. Els governants grecs es trobaren davant d'un exèrcit perfectament disciplinat de faisó que malgrat la derrota soferta sigui causada per les més gran (grans) impremeditacions sempre hi haurà el fet d'haver sigut vençuts per un exèrcit. Ben al revés d'aquí, que un exèrcit que si no està degudament disciplinat i organitzat s'hi esmercen milions perquè ho estigui, és vençut, derrocat i desfet per una colla d'homes que fins després de la victòria no pensaren en organitzar-se, cosa que del tot encara segurament no han fet perquè no havem tingut el desastre definitiu.

Dissortats governants grecs. Tot el vostre pecat consisteix en haver nascut a Grècia. Quan es vol ésser gos d'una monarquia, lacai d'un rei, es naix a qualsevol altre poble i no a Grècia.

Què més voldríem sinó que els culpables de- (del) desastre d'Annual els poguessim portar a Atenes.

EL METROPOLITÁ.

Dissabte passat a la Societat Anònima Gran Metropolità de Barcelona, convidà a les autoritats barcelonines, diversos enginyers, entitats i premsa a visitar les obres realitzades del Metropolità.

A les quatre de la tarda els convidats es reuniren al pou núm. 10 a la Plaça d'En Trilla.

Tots baixaren al pou susdit, lloc on començava la visita, per mitjà de l'ascensor que utilitzen els obrers.

D'allí es dirigiren cap a la Plaça dels Josepets que és on acaba el primer traçat del Metropolità. Les obres estan tan avançades que solament hi manquen 42 metres per a arribar a aquella estació.

Cap a l'altre costat, en direcció al mar, la volta ja està ben acabada fins al pou núm. 9 de la Rambla del Prat. L'estació d'aquest lloc ja està gairebé llesta, faltant només construir els molls.

A la Rambla del Prat tothom sortí de la foradada per a dirigir-se en autos al pou de l'entrada del carrer de Salmeron. A aquest tros la foradada i la volta ja estan acabades, de tal manera que aviat ja es començarà a col·locar les línies.

En arribar a l'encreuament del Passeig de Gràcia, amb el carrer d'Aragó, lloc on es troba el Metropolità amb el tren de M. S. A. els invitats hagueren de sortir altra vegada, ja que l'encreuament de les dues línies està encara en construcció.

Els invitats sortiren altra vegada de les obres, per a baixar-hi pel pou del carrer de Diputació i seguir fins a la Plaça de Catalunya, davant de la Rambla de Canaletes.

Des del pou del carrer de la Diputació es veu ja ben acabada la foradada que va fins al carrer d'Aragó. En aquest tros hi haurà un pas subterrani que comunicarà amb el Baixador del Passeig de Gràcia, permetent que els viatgers de la Companyia M. S. A. puguin continuar el seu camí amb rapidesa fins el Pla de la Boqueria o bé al port.

A la Plaça de Catalunya, al costat de la Ronda de Sant Pere, hi ha la bifurcació de les línies I i II.

L'estació de la Plaça de Catalunya, final de les obres realitzades, té tota la magnificència de les estacions de les grans urbs modernes. Els molls que ja estan completament acabats, tenen una amplada de quatre metres.

Aquesta estació, a més de les comoditats que tenen les altres, és a dir, vestíbuls, llocs de venda de llibres i periòdics i el bar, tindrà un pas subterrani que conduirà amb els Ferrocarrils de Catalunya i un altre que portarà al carrer de Rivadeneyra, per a posar al viatger més segur del trànsit.

A aquesta estació s'hi veu el començament de les obres que es realitzaran a les Rambles.

La construcció d'aquesta secció seguramen s'acabarà a finits del proper any.

La línia que visitàrem es dirà “Línia número I”, la qual enllaça al carrer d'Aragó amb la 2, que es dirigirà al port per la Plaça d'Urquinaona i Via Laietana. De la línia núm. 2 ja està construït el tros que anys enrera feu l'Ajuntament, el qual ha estat comprat per la Companyia del Gran Metropolità de Barcelona, i aviat es començaran les obres de la foradada del carrer de Bilbao i de la Ronda de Sant Pere.

La línia núm. I tindrà una llargada de 3.400 metres, amb les sis següents estacions: Josepets, La Fontana, Diagonal, Aragó, Plaça de Catalunya i Pla de la Boqueria. La línia núm. 2 tindrà 4.200 metres, i demés de les quatre estacions de la número I tindrà les de la Plaça d'Urquinaona, Jaume I i Portal de Mar.

Els tècnics que ens acompanyaren ens asseguraren que els trens serien ràpids, còmodes i segurs i les tarifes econòmiques.

L'esforç realitzat per la Companyia portant a cap les obres en tan poc temps, posat que's començaren a l'agost de 1921 i sembla que abans d'un any estaran acabades, mereix un just elogi de tota la ciutat. Tots els invitats quedaren agradablement impressionats de l'excel·lent construcció de les obres, planyent-se que els ciutadans ignorin la tasca realitzada.

El Metropolità resoldrà el problema de la circulació a la nostra ciutat.

La estela de la crisi.

Aquesta ens costa 22.500 pessetes a l'any.

Un que's retira de la política.

Entre els comentaris que ha inspirat la decisió del senyor Sala, de Terrassa, de retirar-se de la política, ens ha semblat molt just, molt fi i molt irònic - amb aquella ironia graciosa que diu tantes coses – el que ha escrit el penetrant Carles Soldevila en el nostre estimat confrare La Publicitat i que amb gust reproduim aquí:

Al voltant del determini d'En Sala.

Ho he sospitat sempre. L'Alfons Sala, de Terrassa, en el fons del fons, és un sentimental. Per sentimentalisme va abandonar fa anys la Direcció General de Comerç que li havia ofert el comte de Romanones. Per sentimentalisme va convertir-se, sense a quant va ni a quant costa, en cap visible de la Unión Monárquica Nacional. I ara, per sentimentalisme, renuncia a l'acta i diu que se'n va a casa ple d'un fàstic sagrat.

Em direu: I com és que aquest senyor ha esperat tant de temps a fastiguejar-se? No tenia al seu voltant, entre els seus correligionaris, suficients exemples de irresponsabilitat descoratjadora?

Es possible. Però jo crec que el senyor Sala, en la política, ha fet un paper semblant al que solen fer els marits enganyats. Tothom sabia que la Unión Monárquica Nacional feia mans i mànegues en diversos ordres i era terriblement infidel a la bonhomia del patriarca de Terrassa. Però ell, el patriarca, no en tenia esment.

Em direu: El sentimentalisme d'En Sala és sospitós. Ha sentit el que vos anomeneu un fàstic sagrat en el moment precís que el Govern acabava de convocar, contra el seu voler, eleccions municipals a Castellbisbal; en el moment precís que el Govern acaba ne negar-se a nomenar-lo senador vitalici per a posar-lo per damunt de les fluctuacions del sufragi...

Aleshores, amics meus, jo us respondré que tot sovint és una petita cosa, una minúcia gairebé ridícula, la que pot determinar els rampells sentimentals d'un home com el senyor Sala. I que, tanmateix, això no vol dir que el senyor Sala no sigui un pur sentimental.

CARLES SOLDEVILA.  

REPICS.

El senyor Sala de Terrassa, pilar mestre de la Unión Monárquica Nacional s'ha retirat de la política. Mireu com una mateixa cosa, un mateix acte poden ésser dramàtics o còmics segons qui els fa. Un Macià es retirà de la política o del Congrés més ben dit, i el seu gest pren un aire dramàtic, shakesperià. Ho fa un senyor Sala i el seu gest pren un aire còmic, també shakesperià, però shakesperià del Falstaff com quan aquest personatge, sortint del cove de la roba bruta, renuncia als galanteigs que han omplert de befa i de ridícul la seva testa.

---

Amb motiu de complir cent anys de la seva naixença, França prepara un homenatge a Pasteur, el savi que feu recular els límits de la mortalitat humana, l'home del qual s'ha dit que fou el més gran benefactor de la humanitat. Les teories de Pasteur es funden totalment en els microbis. Vencem als microbis, es digué, i la salut dels homes estarà ben defensada. Barcelona, on tots els microbis tenen el seu reialme, no es recordarà probablement de Pasteur, el soberà de l'higiene. I el tifus seguirà essent el rei macabre del poble barceloní.

---

S'ha anomenat una comissió per a que activi la inauguració del monument an En Pi i Margall.

Pobre Pi i Margall, ja pots esperar assegut! 

No és que dubtem dels bons intents de la Comissió i creiem que és molt lloable aquesta iniciativa, però s'han de vèncer tantes inèrcies, que un no pot menys que pensar: I bé, ja tenim deu anys més de coll.

---

El Govern vol activar la tramitació de les causes militars derivades de l'expedient Picasso. El Govern vol reorganitzar l'exèrcit, el Govern vol moltes coses. Com es coneix que és un Govern que comença.

---

Sembla que vulguin tornar a rebrotar els atemptats. No ens precipitem en els judicis i menys en els actes. Seny, seny i seny! Que no ens vulguin fer creure ara que Barcelona no pot viure tranquila sense un Arlegui ni sense un Martínez Anido.

---

Els nacionalistes de Reus han fet una edició especial de la conferència que el nostre company l'eminent publicista N'Antoni Rovira i Virgili donà a aquella ciutat, desenrotllant el tema El problema de les nacions ibériques.

L'activitat d'En Rovira i Virgili és esfereidora. Ultimament ha donat una conferència a l'Ateneu Empordanés sobre aquest tema: L'imposició de la llengua en la ensenyança. En Rovira i Virgili és, avui, el més gran defensor d'una Catalunya forta, lliberal i lliberada. Es un campió plé de força, de saviesa i de sava popular. Es – perquè no dir-ho? - l'home de demà.

Vista de l'última sessió del Congrés.

Ni agafant les campanes el president va restablir-se l'ordre.

Aviat sortirà

ALMANAC de LA CAMPANA DE GRACIA.

Impremta La Campana i L'Esquella, Olm. 8. - Barcelona.

Lexique roman; Corona - Correr, Socorremen

Corona, s. f., lat. corona, couronne.

Que, s'ieu fos reis, vos agratz d'aur corona.

(chap. Que, si yo fora rey, tindríeu corona d'or.) 

Berenger de Palasol: Aissi cum.

Que, si je fusse roi, vous auriez couronne d'or.

- Mitre de prélat.

Hermitans sui, seynors, non vueyll portar corona.

V. de S. Honorat.

Je suis ermite, seigneurs, je ne veux pas porter mitre.

Par extens. Lo gals... a corona. Liv. de Sydrac, fol. 16.

(chap. Lo gall... té corona)

Le coq... a couronne.

Fig. Qui de joi porta corona.

P. Raimond de Toulouse: Pos lo prims.

Qui porte couronne de joie.

Lo fils es corona del paire. Trad. de Bède, fol. 70.

Le fils est la couronne du père.

- Sorte de monnaie.

Coronas que liegon: Philipus, etc.

Tarif des monnaies en provençal.

Couronnes où on lit: Philippe, etc.

ANC. FR. Tot environ siet en coronne

Sa mesnie qui l'avironne.

Roman du Renart, t. I, p. 308.

CAT. ESP. Corona. PORT. Coroa. IT. Corona. (chap. Corona, corones.)

2. Coronamen, s. m., couronnement.

Novelas del coronamen del rey.

Tit. de 1429. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 231.

Nouvelles du couronnement du roi.

A son coronamen foron los senhors.

Cartulaire de Montpellier, fol. 74.

Les seigneurs furent à son couronnement.

ANC. ESP. Coroniamento. IT. Coronamento. (chap. coronamén, coronamens.)

3. Coronatio, s. f., couronnement.

Apres sa coronatio. Cat. dels apost. de Roma, fol. 201.

(chap. Después de sa coronassió, de la seua.)

Après son couronnement.

CAT. Coronació. ESP. Coronación. PORT. Coroação. IT. Coronazione.

4. Coronadura, s. f., enchâssure, entourage.

Garlanda a trena, ses tota coronadura d'aur.

Statuts de Montpellier du XIIIe siècle.

Guirlande à tresse, sans aucune enchâssure d'or.

5. Coronari, adj., lat. coronarius, coronnaire.

Coyre es dit coronari, quar joglars ne solion far coronas.

Eluc. de las propr., fol. 187.

Cuivre est dit coronnaire, parce que les jongleurs avaient coutume d'en faire des couronnes.

ESP. IT. Coronario.

6. Coronar, v., lat. coronare, couronner, tonsurer.

Anet se coronar a Roma. V. de Pierre roi d'Aragon. (N. E. Pedro II.)

Il alla se couronner à Rome.

Quan se laisset d'espinas coronar.

(chap. Cuan se va dixá coroná d'espines, punches.)

Pons de Capdueil: So qu'hom.

Quand il se laissa couronner d'épines.

Fig. Corona los de gloria. V. et Vert., fol. 28.

Les couronne de gloire.

Part. pas.

Trastuit li monge blanc qui eran coronatz.

(chap. Tots los monjos blancs que eren coronats, tonsurats, en la coroneta pelada.)

Guillaume de Tudela.

Tous les moines blancs qui étaient couronnés. (N. E. Tête de moine.)

Al valen rei qu'es de pretz coronatz.

Pistoleta: Ancmais nulhs hom.

Au vaillant roi qui est couronné de mérite.

Substantiv. Qu'ieu no sai tan fals coronat,

Clerge ni prior ni abbat.

G. de Berguedan: Mal o fe.

Que je ne sais si faux tonsuré, clerc ni prieur ni abbé.

ANC. FR. Si je puis un rasoir trover

Je vos vodré bien coroner.

Roman du Renart, t. 1, p. 122.

CAT. ESP. Coronar. PORT. Coroar. IT. Coronare. (chap. v. coroná: corono, corones, corone, coronem o coronam, coronéu o coronáu, coronen. Coronat, coronats, coronada, coronades. Miréu les ordenassions del Rey Pere IV d'Aragó, Pere terç com a Conde de Barchinona, sobre los reys y les reines d'Aragó, com se coronaben a la Seu de Saragossa, San Salvadó.)

Corpa, s. f., croupe.

Caval, si a granda corpa ab redondeza.

Eluc. de las propr., fol. 246.

Cheval, s'il a grande croupe avec rondeur.

CAT. Gropa. ESP. Grupa. PORT. Garupa. IT. Groppa.

Correr, v., lat. currere, courir, se mouvoir, poursuivre.

Messatgier vai e cor.

B. de Ventadour: Quant ai mon.

Messager va et cours.

Lai per on corr Ebres.

A. Daniel: Ans qu'els sims.

Là par où court l'Ebre.

Los IIII vens correran e bufaran tan aspramen.

(chap. Los cuatre vens correrán y bufarán tan áspramen)

Los XV signes de la fi del mon.

Les quatre vents courront et souffleront si âprement.

De la moneda que corria.

(chap. De la moneda que corríe.)

Ord. des R. de Fr., 1306, t. 1, p. 448.

De la monnaie qui courait.

Fig. Segon lo temps e la sazon que cor.

Lanfranc Cigala: Ges eu non.

Selon le temps et la saison qui court.

… Cobeytatz a tant sazit en brieu

Lo mon, que no y cort dreg ni tem hom Dieu.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

La convoitise a tant saisi le monde en si peu de temps, qu'il n'y court point de droiture ni on ne craint Dieu.

Loc. … En lor ai fraiz mais de mil agulions,

Anc non puoic far un correr ni trotar.

Bertrand de Born: Un sirventes fatz.

En eux j'ai brisé plus de mille aiguillons, jamais je ne pus en faire courir ni trotter un.

Totz lo mons l'accuzav' e 'l corria.

(chap. Tot lo mon l' acusabe y l' encorríe.) 

Bertrand d'Allamanon: Un sirventes.

Tout le monde l'accusait et le poursuivait.

Part. prés.

E mos buous es trop plus correns que lebres.

A. Daniel: Ans qu'els.

Et mon boeuf est beaucoup plus courant que lièvre.

S'ieu aduc aiga corrent per lo camp d'un meu vezin.

(chap. Si yo fach passá aigua corrén per lo campo de un meu veí.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 19.

Si j'amène eau courante par le champ d'un mien voisin.

Substantiv. Corrent de l'aiga.

Trad. du tr. de l'Arpentage, c. 35.

Courant de l'eau.

Adverbial. Qu'adobon de manjar corren.

Roman de Jaufre, fol. 87.

Qu'ils préparent promptement à manger.

ANC. FR. Un serjant se lait correr contreval de la nef en la barge.

Il ne savoit auquel corre on deçà ou delà.

Ville-Hardouin, p. 47 et 192.

CAT. ESP. PORT. Correr. IT. Correre. (chap. corre: córrego, corres, corre, correm, corréu, corren.)

2. Cors, s. m., lat. cursus, cours, course.

Ben a mil cavals de cors.

(chap. Be ña mil caballs de carreres. G. Adhemar: L'aigua puje, puche.)

G. Adhemar: L'aiga pueia.

Il a bien mille chevaux de course.

Aissi co moli ses resclauza, que se torneia, am blat e senes blat, segon lo cors de l'ayga.

V. et Vert., fol. 103.

Ainsi comme moulin sans écluse, qui tourne, avec blé et sans blé, selon le cours de l'eau. (chap. curs del aigua.)

Fig. Car aissi es lo cors del mon, lhi un son ric e lh'autre paure.

Liv. de Sydrac, fol. 133.

Car ainsi est le cours du monde, les uns sont riches et les autres pauvres.

Totas monedas blancas e negras que correran et auran cors.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 423.

Toutes monnaies blanches et noires qui courront et auront cours.

Loc. S'eu ven vays elh a cors de cavalh. Philomena.

Si je viens vers lui à course de cheval.

Ma volontat s'en vay lo cors.

G. Rudel: Pro ai del.

Ma volonté s'en va à la course.

Soven a cors de ventre. Eluc. de las propr., fol. 92.

Souvent a cours de ventre.

Adv. comp.

A Marseilla m'en vuelh tornar de cors.

Peyrols: Pus flum Jordan.

Je veux sur-le-champ retourner à Marseille.

E qui do no fai de cors, no l'es grazitz tan.

Gaubert moine de Puicibot: Quar no.

Et qui ne fait don tout de suite, il ne lui est pas autant agréé.

Elh venc vays elh a cors batut. Philomena.

Il vint vers lui à course abattue.

A cors abatut.

Giraud de Borneil: Ara si m fos.

A course abattue.

Que pres per cors de cabrols dos o tres.

B. de Paris de Rouergue: Guordo.

Qui prit à la course deux ou trois chevreuils.

D'aver sui rics e bastatz,

E far vos n'ai part cors isnel.

J. Estève: L'autr'ier.

Je suis riche et fourni d'avoir, et je vous en ferai part sur-le-champ.

ANC. FR. Gardez-vous del trot ou del cors.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 186.

Estes-vos maintenant un ors

Qui lor est venuz à plain cors.

Roman du Renart, t. I, p. 262.

Les autres retournèrent à grand cours en leur logis.

Monstrelet, t. II, fol. 134.

CAT. Curs. ESP. PORT. Curso. IT. Corso.

3. Corsa, s. f., course.

Adv. comp. … Conqueretz castels

E prenetz per corsa,

Ses lansa e ses escut.

G. de Berguedan: Bernart ditz.

Vous conquérez et prenez des châteaux à la course, sans lance et sans écu.

IT. Corsa. (CAT. Cursa.) (chap. correguda, corregudes, carrera, carreres.)

4. Corrensa, s. f., cours, flux.

Avia agut XII ans corrensa de sanc.

Hist. abr. de la Bible, fol. 77.

J'avais eu douze ans flux de sang.

5. Correment, s. m., cours, course, agilité.

Fluvi a en son correment continuitat.

Eluc. de las propr., fol. 150.

Fleuve a continuité dans son cours.

(chap. Lo riu té continuidat al seu curs.)

Leugieras en lur correment.

Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 10.

Légères en leur course.

Per que no prengo tropa graisha inpedient lor correment.

(N. E. Supongo que Juaquinico Monclús de la Ascuma entenderá esta frase sin pedir ayuda. O bien Oriol Junqueras.)

Eluc. de las propr., fol. 244.

Pour qu'ils ne prennent grande graisse empêchant leur agilité.

IT. Corrimento.

6. Corril, s. m., chemin, route.

Be us a breviat lo corril

Monlaur, que tenias per vil.

Cominal: Comtor d'Apchier.

Montlaur, que vous teniez pour vil, vous a bien abrégé le chemin.

7. Corsier, s. m., chemin de ronde.

Montero sus los corsiers dels murs.

(chap. Van pujá als camins de ronda, guayta, guardia, dels muros, muralles.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 9.

Ils montèrent au-dessus des chemins de ronde des murailles.

8. Corsieyra, s. f., chemin couvert.

Que tug aportesson peyras... per las corsieyras.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 8.

Que tous apportassent des pierres... par les chemins couverts.

ANC. FR. Affin que par terre, aussi comme par la coursière de dessus, on puisse aler et venir delivréement à pié et à cheval à laditte défense et gart de laditte cité. Tit. de 1366, Hist. de Nîmes, t. II, pr., p. 295.

- Barque.

Que hi passe a la nau o en una corsieyra.

Tit. du XIIe sièc. DOAT, t. CXVI, fol. 92.

Qu'il y passe avec le navire ou en une barque.

9. Corredor, s. m., coureur, partisan, éclaireur.

Home de mala vida, grant corredor e mal pilhart.

L'Arbre de Batalhas, fol. 248.

Homme de mauvaise vie, grand coureur et méchant pillard.

Plai mi quan li corredor

Fan las gens e 'ls avers fugir.

Bertrand de Born: Bem play.

Il me plaît lorsque les éclaireurs font fuir les gens et les troupeaux.

Adjectiv. Palafres ambladors...

E destres corredors.

Giraud de Salignac: Esparviers.

Palefrois ambleurs... et destriers coureurs.

CAT. ESP. PORT. Corredor. IT. Corridore. (chap. corredó, corredós, corredora, corredores)

10. Corrieu, Corlieu, s. m., coureur, sergent, courrier.

Remansut son li messatg' e 'l corrieu. V. de Pierre Pelissier.

(chap. Se han quedat los mensajeros y lo correu (los correus). 

Correu u escric sense tilde per a diferensiál de “vatros corréu”; lo correu, actual cartero, corríe o al menos caminabe mol depressa per a portá les cartes, lo que encara diém lo correu. A Beseit encara li díen lo correu al cartero, pero se ha anat perdén. Quede la casa del correu, un cartero antic al que ya no vach coneixe.)

Les messagers et les coureurs sont restés.

Per los corrieus de la cort.

Statuts de Montpellier de 1258.

Par les sergents de la cour.

Ab tan novas lhi venc per un corlieu.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 91.

En même temps il lui vint des nouvelles par un courrier.

CAT. Correu.

11. Corsable, adj., courant, qui a cours.

De la moneda corsabla a Bordeu.

Tit. de 1300. DOAT, t. XXXIII, fol. 189.

De la monnaie courante à Bordeaux.

De la moneda nova corsabla a Bordeu.

TU. de 1306. DOAT, t. CLXXVIII, fol. 170.

De la monnaie nouvelle ayant cours à Bordeaux.

12. Cursori, adj., lat. cursorius, rapide, prompt.

Deu haver so I petit cursori, vivacier. Leys d'amors, fol. 41.

Doit avoir air un peu rapide, léger.

13. Corsier, adj., coursier, coureur, qui court vite.

S'ieu agues caval adreg corsier.

P. Vidal: Drogoman.

Si j'avais un cheval habile coureur.

Mas greu penretz jamais lebre corseira.

T. de Bonefoi et de Blacas: Seingn' En.

Mais difficilement vous prendrez jamais lièvre qui court vite.

Substantiv.

En trastota Espanha non ac melhor corsier.

Roman de Fierabras, v. 4686.

Dans toute l'Espagne il n'y eut pas meilleur coursier.

ANC. CAT. Corsier. ESP. Corcel. IT. Corsiere. (chap. corsel, caball rápit, que corre mol.)

14. Corseyar, v., faire des courses, parcourir.

Eran C. M. cavayers que... corseyavan tota la terra e la gastavan.

Philomena.

Ils étaient cent mille cavaliers qui... faisaient des courses sur toute la terre et la ravageaient.

15. Corsari, s. m., corsaire, pirate.

Corsari sarazi qu'estavan aplatat

Els escuellz de la mar.

V. de S. Honorat.

Des corsaires sarrasins qui se tenaient cachés aux rochers de la mer.

ESP. PORT. Corsario. IT. Corsare. (chap. Corsari, corsaris; en cas de dona, corsaria, corsaries.)

16. Corrateiar, v., exercer l'état de courtier, maquignonner.

E si corrateiava alcuna bestia o bestias, per portar cargas ho trocel ves Tolosa.

Cartulaire de Montpellier, fol. 126.

Et s'il maquignonnait aucune bête ou bêtes, pour porter fardeaux ou trousseau vers Toulouse.

17. Corratadura, s. f., courtage.

Aisso que es acostumat de penre per drechas corrataduras.... Donon II deniers de corrataduras del quintal.

Cartulaire de Montpellier, fol. 131 et 116.

Ce qu'il est accoutumé de prendre pour justes courtages... Donnent du quintal deux deniers de courtages.

18. Corratier, s. m., courtier, maquignon.

Ni 'ls corratiers que fan mercats de telas... Corratiers de bestias.

Cartulaire de Montpellier, fol. 39 et 45.

Ni les courtiers qui font marché de toiles... Courtiers de bêtes.

Fig. Quar tug quatre son corratiers

De donas.

P. Vidal: Mai o.

Car tous quatre sont courtiers de dames.

ANC. CAT. Corrater. ESP. Corredor. PORT. Corretor. (chap. Corredó de animals: tratán. Corredós, corredora, corredores.)

19. Corratieira, s. f., courtière.

Aquest sacrament fan las corratieiras.

Cartulaire de Montpellier, fol. 131.

Les courtières font ce serment.

20. Accorre, v., accourir.

Part. prés. Ven acorren. Poëme sur Boèce.

Il vient accourant.

- Secourir, porter secours.

Accores la caytiva, seyner sant Honorat. V. de S. Honorat.

Secourez la chétive, seigneur saint Honorat.

Aquilh filh devon acorre al paire et noirir lor paire.

Trad. du Code de Justinien, fol. 52.

Ces fils doivent porter secours au père et nourrir leur père.

ANC. CAT. ANC. ESP. PORT. Acorrer. IT. Accorrere. (chap. acorre, ajudá, doná socorro: socorrí.)

21. Accorrement, s. m., secours.

Petit pretz ma valensa e vostre accorrement.

Guillaume de Tudela.

Je prise peu ma valeur et votre secours.

ANC. CAT. Acorriment. ANC. ESP. Accorrimiento. IT. Accorrimento. (chap. acorrimén, acorrimens.)

22. Acorsar, v., accoutumer, établir.

Part. pas.

Son ill de Valobrega ab los lins acorsatz,

Que nulhs hom no i abeura que no torne damnatz.

Guillaume de Tudela.

Ceux de Valobrege sont établis avec les navires, de sorte que nul homme n'y abreuve qui ne retourne endommagé.

Aissi es acorsat

En Espanha de dir.

G. Riquier: Pus Dieus m'a.

Ainsi il est accoutumé en Espagne de dire.

23. Acorsaditz, adj., coureur.

E menei mon caval acorsaditz

E cavalgei mon mul afrenaditz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 59.

Et je menai mon cheval coureur et je chevauchai mon mulet soumis au frein.

24. Concurrer, v., lat. concurrere, concourir.

Entro que concurren. Trad. d'Albucasis, fol. 17.

Jusqu'à ce qu'ils concourent.

CAT. Concurrer. ESP. Concurrir. PORT. Concorrer. IT. Concorrere. (chap. concurrí.)

25. Concurren, s. m., intersection, conjonction.

Indicios, epactas e claus e concurrens.

P. de Corbiac: El nom de.

Indictions, épactes et clefs et intersections.

ESP. PORT. Concurrente. IT. Concorrente. (chap. concurrén, concurrens, concurrenta, concurrentes.)

26. Concursio, s. f., lat. concursio, concours, rencontre.

Aspra concursios de dictios. Leys d'amors, fol. 108.

Apre rencontre de mots.

27. Contracorre, v., courir de pair.

Part. prés. E sai, dels set planetas, qu'els son contracorrens.

P. de Corbiac: El nom de.

Et je sais, au sujet des sept planètes, qu'elles sont courant de pair.

28. Decorre, v., lat. decurrere, couler, ruisseler.

Lay on lo sanc plus decorria...

Fig. E totz mieu sen

Decorron en devotio.

Passio de Maria.

Là où le sang ruisselait davantage...

Et tous mes sens coulent en dévotion.

ANC. FR. Li miel decoroient des chesnes.

Roman de la Rose, v. 8416.

Toute la nuict decouroit vin en aucuns quarrefourgs abondamment en robinets d'erain. Monstrelet, t. 1, fol. 301.

ANC. CAT. ANC. ESP. Decorrer. IT. Scorrere. (chap. escorre, escorres: escórrego, escorres, escorre, escorrem, escorréu, escorren. Escorregut, escorreguts, escorreguda, escorregudes.)

29. Decorremen, s. m., cours, flux.

Contra decorremen de sanc. Brev. d'amor, fol. 40.

Contre le flux de sang.

ANC. CAT. Decorriment. ANC. ESP. Decorrimiento. IT. Scorrimento. (chap. Escorrimén, escorrimens. Sanguichina, sanguichines; escabechina, escabechines; matansa, matanses; mondongo; carnissería, etc.)

30. Decors, s. m., lat. decursus, décours, décroissance.

Jois qu'es en decors

No tanh nays' als menors.

Giraud de Borneil: Dels bels.

Il ne convient pas que la joie qui est en décours naisse aux moindres.

Apres lo decors de la planeta.

Cal. dels apost. de Roma, fol. 193.

Après le décours de la planète.

ANC. FR. Soleil et lune et ans et jors

Et les croisans et les decors.

(chap. Sol y lluna y añs y díes (jorns) y los creixens y los menguans, decreixens.)

(N. E. de luna creciente : croissant, cruasán.)

Roman de Partonopeus, t. 1, p. 30.

CAT. Decurs. ESP. PORT. Decurso. IT. Discorso.

31. Discursiu, adj., discursif.

Ab successio discursiva.

Eluc. de las propr., fol. 8.

Avec succession discursive.

CAT. Discursiu. ESP. PORT. IT. Discursivo.

32. Encorre, Encorrer, v., lat. incurrere, encourir, confisquer.

Ni degun non puesca encorre pena.

Statuts de Provence, BOMY, p. 1.

Et que nul ne puisse encourir peine.

La pena que poyrian encorrer.

(chap. La pena que podríen incurrí.)

Tit. de 1302. DOAT, t. XLIX, fol. 292.

La peine qu'ils pourraient encourir.

Part. pas. Sian confiscats et encors als senhors de Condom.

Cout. de Condom de 1313.

Soient confisqués et encourus par les seigneurs de Condom.

Retornats en heretgia, dels cals es encorreguda tota lor terra e tota lor honor. (chap. Retornats en herejía, dels cuals es encorreguda, confiscada, tota la seua terra y tot lo seu honor, feudo.)

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. XXXII, fol. 258.

Retournés en hérésie, desquels est encourue toute leur terre et tout leur fief.

CAT. Encorrer. ESP. Incurrir. PORT. Encorrer. IT. Incorrere. (chap. encorre : perseguí, acassá per a pegáli an algú; está en sel, encorres, ya se encorre lo choto o lo borrego de Julio Micolau de La Fresneda. Yo me encórrego, encorres, encorre, encorrem, encorréu, encorren.)

33. Encorremen, s. m., confiscation, encourement.

Crim que requerra encorremen de cors e de bes.

Ord. des Rois de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.

Crime qui requerra confiscation de corps et de biens.

Confiscats per encorrement.

Cout. de Condom de 1313.

Confisqués par encourement.

ANC. FR. Il soit sauf en forfaiture, en paines, en encorrement.

Ord. des Rois de Fr., 1283, t. 1, p. 311.

ANC. CAT. Incorriment. ESP. Incurrimiento. (chap. confiscassió, incurrimén en algún delicte.) 

34. Escorre, v., écouler, échapper, échoir.

D'el s'escorro humors viscozas.

(D'ell s'escorren humors viscoses. Escorres : eyaculá: eyaculo, eyacules, eyacule, eyaculem o eyaculam, eyaculéu o eyaculáu, eyaculen - al cul de algún o alguna franchista.)

Eluc. de las propr., fol. 82.

De lui s'écoulent humeurs visqueuses.

Tonels s'en vai, per s'escorr. Leys d'amors, fol. 68.

Le tonneau s'en va, pour s'écoule.

IT. Escorrere.

- Confisquer, acquérir, courir sus.

Part. pas. La part es escorreguda.

Escorregutz es em poder del senior sos cors.

Régl. sur les Mines, Hist. de Nîmes, t. I, pr., p. 71 et 72.

La portion est confisquée.

Sa personne est acquise en pouvoir du seigneur.

Lo fieus s'ateins escorregutz.

Roman de Flamenca, fol. 96.

Le fief devient confisqué.

35. Escorrement, s. m., concours, écoulement, flux.

Plueias e grans escorremens d'aiguas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 211.

Pluies et grands écoulements d'eaux.

Per l' escorrement de las lagremas.

Si femna prens ha gran escorrement de layt.

Eluc. de las propr., fol. 82 et 51.

Par l'écoulement des larmes.

Si femme enceinte a grand écoulement de lait.

- Rassemblement.

Ni fazent negu escorement en las sinagogas ni en la cioutat.

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 24.

Ni faisant aucun rassemblement dans les synagogues ni dans la ville.

36. Occorre, Occurer, v., lat. occurrere, survenir, accourir.

Las causas que occurreran en aquest pays.

Statuts de Provence, BOMY, p. 4.

Les causes qui surviendront en ce pays.

Que occurron al pays, ni puesquan occorre.

Régist. des États de Provence de 1401.

Qui surviennent en ce pays, et puissent survenir.

Part. prés. Per contribuir en las cargas occurens.

Statuts de Provence, Julien, t. II, p. 6.

Pour contribuer aux charges survenantes.

CAT. Ocorrer. ESP. Ocurrir. PORT. Occorrer. IT. Occorrere. (chap. ocurrí, desvindre, desvindres.) 

37. Recorre, v., lat. recurrere, recourir, avoir recours.

Be fay donc qui per lieys recor

A la gracia del Creator.

(chap. Be fa entonses lo que per nella recurrix a la grassia del Creadó. v. recurrí y recorre: recurrixco o recurrixgo, recurrixes, recurrix, recurrim, recurriu, recurrixen. Recurrit, recurrits, recurrida, recurrides.)

Brev. d'amor, fol. 83.

Bien fait donc qui par elle recourt à la grâce du Créateur.

A monseynor sant Peyre...

Recorreras tostemps en tas orations.

V. de S. Honorat.

A monseigneur saint Pierre... tu recourras toujours dans tes oraisons.

CAT. Recorrer. ESP. Recurrir. PORT. Recorrer. IT. Ricorrere.

38. Recors, s. m., lat. recursus, recours.

Als quals avem soven recors. Brev. d'amor, fol. 76.

Auxquels nous avons souvent recours.

Loc. Lo sepulcre on Dieus fon a recors.

Lanfranc Cigala: Si mos chans.

Le sépulcre où Dieu fut à recours.

ANC. CAT. Recors. ESP. (recurso) PORT. Ricurso. IT. Ricorso.

39. Recorsa, s. f., retour.

Pot hom far recorsa del compas de la una de las coblas.

Recorsa pot far cadaus.

Leys d'amors, fol. 40 et 41.

On peut faire retour de la mesure d'un des couplets.

Chacun peut faire retour.

40. Recoredor, s. m., secoureur.

San Tropheme lur fon recoredor.

V. de S. Trophime.

Saint Trophime leur fut secoureur.

41. Soccorre, Secorre, Secorrer, v., lat. succurrere, secourir, porter secours.

Ara no m val joi ni m soccor.

Gavaudan le Vieux: Crezens, fis.

Maintenant plaisir ne me vaut ni me secourt.

Si merces no m secor,

Tem que n' auretz pechat.

Arnaud de Marueil: Aissi cum.

Si merci ne me secourt, je crains que vous en aurez la faute.

Que anes al pays soccorer et aidar.

(chap. Que aniguere al país a socorre y ajudá.)

Roman de Fierabras, v. 5015.

Qu'il allât porter secours et aider au pays.

Qu'al rey d'Espanha socorratz. Gavaudan le Vieux: Senhors.

(N. E. Si algún o alguna imbécil pensaba que no había reyes de España, incluso emperador, antes de los Reyes católicos, puede consultar en qué años vivió Gavaudan el viejo.)

Que vous portiez secours au roi d'Espagne.

ANC. FR. Secor nous, car en est mestiers...

Secor ton serf, secor ta serve.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 135.

CAT. ESP. Socorrer. PORT. Soccorrer. IT. Soccorrere. (chap. socorre)

42. Socors, Secors, s. m., secours, aide.

Al comte dic non aia espaven

De Proensa, qu'en breu aura socors.

Bertrand de Born: Un sirventes.

Je dis au comte de Provence qu'il n'ait pas de crainte, que dans peu il aura du secours.

Fazes me ajuda e secors.

Arnaud de Marueil: Belh m'es.

Faites-moi aide et secours.

ANC. FR. Mes joies et tout mon secors.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 309.

Pour conquerre secors.

Ville-Hardouin, p. 159.

Qui venoient au secors de la cité.

Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 132.

ANC. CAT. Socors. ESP. (chap.) Socorro. PORT. Soccorro.

IT. Soccorso.

43. Socorremen, s. m., secours, assistance.

Fasian gran socorremen

D'almornas a la paura gen.

(chap. Féen, feien, faien gran socorrimén d'almoines a la pobra gen.) 

V. de S. Alexis.

Faisaient grand secours d'aumônes à la pauvre gent.

IT. Soccorrimento.