Mostrando las entradas para la consulta costums Tortosa ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta costums Tortosa ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 1 de marzo de 2024

Lexique roman; Fe


Fe, s. f., lat. fides, foi, franchise.

Quar s'ieu portes a Dieu tan lial fe, 

Elh m' agra fag plus haut d' emperador.

Perdigons: Ira e pezars. 

Car si je portasse à Dieu si loyale foi, il m'aurait fait plus haut qu'empereur.

Per qu' ab vos no m valgues 

Merces e bona fes.

Guillaume de Cabestaing: Lo dous.

Pour qu'avec vous ne me valût merci et bonne foi.

- Foi, croyance religieuse.

Aysso son los articles de la sancta fe catholica. V. et Vert., fol. 4.

Ce sont les articles de la sainte foi catholique. 

Senher Dieus, que fezist Adam, 

(chap. Siñó Deu, que vas fé a Adán, y vas probá la fe de Abraham.) 

Et assagiest la fe d'Abram.

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Seigneur Dieu, qui fis Adam, et éprouvas la foi d'Abraham.

Loc. Ad aquelas paraulas no deu hom ajustar fe.

Tit. de 1390. DOAT, t. CXLVII, fol. 172. 

A ces paroles on ne doit pas ajouter foi. 

Far fe. Fors de Béarn, p. 1076. 

Faire foi.

En tosz negocis que son de bona fe.

Trad. du Code de Justinien, fol. 34.

En toutes affaires qui sont de bonne foi. 

Entr'els non renha dreitz ni fes.

P. Vidal: Baros Jhesus. 

Entre eux ne règne droit ni foi. 

Loc. affirm. A la mia fe, Amors,

Gran peccat avetz de me.

Giraud le Roux: A la mia fe. 

Sur ma foi, Amour, vous avez grand tort envers moi.

Lo cambiayres diz: Per ma fe

Yeu non ay d'aur tan gran foyson. 

V. de S. Honorat. 

Le changeur dit: Par ma foi, je n'ai pas si grande abondance d'or.

Per fe e senes engan. Tit. de 1139. 

(chap. Per fe y sense engañ.)

Par foi et sans tromperie.

Per bona fe e ses engan, 

Am la plus belha e la melhor.

B. de Ventadour: Non es meravelha. 

De bonne foi et sans tromperie, j'aime la plus belle et la meilleure.

Adv. comp. Selha del mon que ieu plus vuelh, 

E mais am de cor e de fe.

B. de Ventadour: Quan par la. 

Celle du monde que je veux le plus, et que j'aime le plus de coeur et de foi. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Fe. IT. Fede.

2. Fementit, adj., parjure, déloyal.

Fals, enveios, fementit lauzengier.

Bertrand de Born: Ieu m' escondisc. 

Faux, envieux, déloyaux médisants. 

ANC. FR. Chative Ysolt, parjure fustes, 

Feimentie e parjurée.

Roman de Tristan. F. Michel, t. II, p. 12. 

Icist Breton, cist feimentie... 

Riols le parjur, feimentie. 

B. de S. Maure, Chr. de Norm., fol. 62 et 68.

Diex, parjure, Diex, foimentie.

Roman du Renart, t. II, p. 46. 

ESP. PORT. Fementido.

3. Fiducia, s. f., lat. fiducia, confiance.

Segon via de fiducia e d'esperansa.

Trad. d'Albucasis, fol. 44. 

Selon voie de confiance et d'espérance.

ANC. ESP. PORT. IT. Fiducia. (chap. Fidussia, confiansa.)

4. Fidelitat, s. f., lat. fidelitatem, fidélité.

El deu morir si vol gardar sa fidelitat ni son juramen.

L'Arbre de Batalhas, fol. 79. 

Il doit mourir s'il veut garder sa fidélité et son serment.

CAT. Fidelitat. ESP. Fidelidad. PORT. Fidelidade. IT. Fidelità, fidelitate, fidelitade. (chap. Fidelidat, fidelidats; fiel, fiels.)

5. Fedeltat, Fealtat, Feltat, Feutat, Fezautat, Fezeutat, s. f., lat. fidelitatem, fidélité, loyauté.

Salva la fedeltat del comte. Tit. de 1137.

Sauve la fidélité du comte. 

Cel a cuy hom deu fealtat. Liv. de Sydrac, fol. 62.

Celui à qui on doit fidélité. 

Qui en loc feminil 

Cuia feltat trobar. 

Pierre de Bussignac: Quan lo dolz. Var. 

Qui croit trouver fidélité en lieu féminin. 

Mas fezautat fan carzir, 

Quar no volon lo ver dir.

B. Martin: A senhor. 

Mais ils font déprécier loyauté, parce qu'ils ne veulent pas dire le vrai.

- Devoir du vassal envers son suzerain.

Si 'l reis Richart no ill fazia fezeutat.

(chap. Si lo rey Ricardo no li fée fidelidat : sagramén y homenache.)

V. de Bertrand de Born.

Si le roi Richard ne lui faisait fidélité.

Faran, per lur gran malvestat,

Lur sagramen de fezeutat.

Brev. d'amor, fol. 123. 

Par leur grande méchanceté, ils feront leur serment de fidélité. 

ANC. FR. Féeltez firent e homages. Roman de Rou, v. 9340.

Devers vous et vostre royaume toute féableté nous garderons.

Monstrelet, t. I, fol. 21. 

ANC. CAT. Fedeltat, feeltat. ANC. ESP. Fieldad. IT. Fedeltà, fedeltate, fedeltade. (chap. Fidelidat, fidelidats; homenache, homenaches; juramén, juramens, sagramén, sagramens, sacramén, sacramens.)

6. Fizel, Fiel, adj., lat. fidelis, fidèle.

Si m fai amors ab fizel cor amar.

Blacasset: Si m fai. 

Tellement me fait amour aimer avec coeur fidèle. 

Ieu li suy tan fizels amans. 

P. Raimond de Toulouse: Pus vey parer. 

Je lui suis si fidèle amant.

- Vrai.

Del fiel Deu no volg aver amig. Poëme sur Boèce.

Ne voulut avoir ami du vrai Dieu.

Subst. La paraula de Deu es lumneira als fiels, e als non fiels es escurdaz.

(chap. La paraula de Deu es llumenaria als fiels, y als no fiels (infiels) es oscuridat, foscó, negrura, umbría, tiniebles, etc.)

Trad. de Bède, fol. 83. 

La parole de Dieu est lumière aux fidèles, et aux non fidèles est obscurité.

Ja non er sos fiels ni sos privatz. 

Veirem qual seran nostre fielh. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 93 et 42. 

Jamais je ne serai son fidèle ni son ami. 

Nous verrons quels seront nos fidèles.

ANC. FR. Samuel fud fedeil prophète Deu. 

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 6. 

Les dernières divisions de nostre France nous en rendent fidel tesmoignage.

Camus du Belley, Diversités, t. I, fol. 93.

CAT. Fidel, fiel. ESP. PORT. Fiel. IT. Fedele. (chap. fiel, fiels.)

7. Fizelmens, Fielment, Fidelmen, adv., fidèlement.

Fizelmens et utilmens, al miels que ieu poirai.

(chap. Fielmen y útilmen, lo milló que yo podré.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 43.

Fidèlement et utilement, au mieux que je pourrai. 

A bona fe e fielment. Tit. de 1226. Arch. du Roy., J. 320. 

(chap. De bona fe y fielmen.)

En bonne foi et fidèlement.

Cant que fizelmen l'aia servit.

Leys d'amors, fol. 84. 

Combien que l'ait servi fidèlement. 

ANC. FR. Qui tel segnor sert féelment.

Roman de Partonopeus, t. II, p. 188. 

CAT. Fidelment (N. E. se encuentran otras variantes en textos catalanes, como feel, feels, fael, faels, Castell de faels o feels o fidels, feelment, etc). ESP. PORT. Fielmente. IT. Fedelmente. (chap. fielmen)

8. Fiar, Fizar, v., fier, confier.

Eras no s pot l' us en l' autre fiar.

(chap. Ara no sen pot la un del atre fiá.)

Pons de Capdueil: So qu'hom plus.

Maintenant l'un ne se peut fier en l'autre. 

Ni m fizarai en dona d'aut barnat.

Rambaud de Vaqueiras: Atressi ai. 

Ni me fierai en dame de haut parage. 

Qu'en la tor siam quatre parcier, 

E l' us l'autre non si puesca fizar.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc. 

Que nous soyons quatre partageants en la tour, et que l'un à l'autre ne puisse se fier. 

CAT. ESP. PORT. Fiar. IT. Fidare. (chap. fiá, fiás, fiassen de: yo no men enfío, enfíes, enfíe, enfiém o enfiám, enfiéu o enfiáu, enfíen; fiat, fiats, fiada, fiades. Confiá se conjugue igual.) 

9. Fedes, s. m., bénéfice.

Aquel hom que l'a a ces, so es en fedes.

(chap. Aquell home que la té a sens, censo o sensal, aixó es en feudo : benefissi.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 15.

Cet homme qui l'a à cens, c'est-à-dire en bénéfice.

10. Fideicomis, s. m., lat. fideicommissum, fidéicommis.

O per legat, o per fideicomis, o per do que hom fai a sa mort.

Trad. du Code de Justinien, fol. 13.

Ou par legs, ou par fidéicommis, ou par don qu'on fait à sa mort.

CAT. Fideicommis. ESP. Fideicomiso. PORT. Fideicommisso. 

IT. Fedecommisso. (chap. Fideicomís, fideicomisos.)

11. Fizansa, Fiansa, s. f., lat. fidentia, confiance, foi.

Es la res on ai mais de fizansa.

(chap. Es la cosa aon ting mes confiansa.)

Rambaud de Vaqueiras: Era m requier.

C'est la chose où j'ai plus de confiance.

Non ai mais fizansa 

En augur ni en sort.

B. de Ventadour: Lanquan vei. 

Je n'ai plus foi en augure ni en sortilége. 

Ditz qu'ieu am tan aut cum puesc en sus 

La melhor domna, e m met en sa fiansa. 

Rambaud de Vaqueiras: Era m requier. 

Dit que j'aime aussi haut comme je puis en sus la meilleure dame, et me mets en sa foi.

- Assurance, traité.

Non vol sa fiansa,

Ans vol guerra mais que cailla esparviers. 

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

Ne veut son traité, mais veut guerre plus qu'épervier caille.

Vos non tenetz sagramen ni fiansa. 

T. d' Albert Marquis et de R. de Vaqueiras: Ara. 

Vous ne tenez serment ni traité.

- Hommage.

Us fauc de mi fizansa, 

A lei de fin amador.

G. Faidit: Jauzens en gran. 

Je vous fais hommage de moi, à la manière de fidèle amant.

Adv. comp. Lhi Breto e lhi Gasco, dic a fiansa, 

Ja non auran repropche nulh loc e Fransa. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 26. 

Les Bretons et les Gascons, je le dis avec confiance, n'aurout jamais reproche nulle part en France. 

ANC. FR. Nostre père decéu

Qui en vos avoit sa fiance.

Roman du Renart, t. I, p. 18. 

Celuy en qui le roy avoit la plus grand fiance.

Monstrelet, t. I, fol. 241. 

Ce n'est pas grand honneur d'abuser d'un amant

Qui ne croyoit qu'en vous; vous estiez ma fiance.

Premières œuvres de Desportes, p. 196.

ANC. CAT. Fidansa. CAT. MOD. Fiansa. ESP. Fianza. PORT. Fiança, 

IT. Fidansa. (chap. Fiansa, fianses.) 

12. Fizansos, Fiansos, adj., assuré, confiant.

Fizansos, franch e ses paors.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Confiant, franc et sans peur.

Si as auzit alcuna mala paraula de ton amic, no la retraire, fiansos qu'en te remania fidens. Trad. de Bède, fol. 75.

Si tu as ouï aucune mauvaise parole de ton ami, ne la divulgue pas, confiant qu'il restera affectionné à toi. 

ANC. FR. Séur, fiancos e certain...

Ne fu point Rous vers lui dotus, 

Ainz toz segurs e fiancos... 

Si seit segurs e fiancos. 

B. de S. Maure, Chr. de Norm., fol. 16, 24 et 96.

13. Fizansosament, adv., de confiance, hardiment.

Aquest comenset a far fizansosament en la synagoga.

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 18.

Celui-ci commença à parler hardiment dans la synagogue.

14. Fiansar, v., promettre, garantir.

Certas, dis Olivier, be us volem fiansar 

Que ja no us falirem.

Roman de Fierabras, v. 2094. 

Certes, dit Olivier, nous voulons bien vous promettre que jamais nous ne vous manquerons. 

IT. Fidansare. (chap. Afiansá, doná en fiansa y confiansa, com allacuanta se fée en una dona prometuda al futur marit; en fransés, fiancée.)

14. Afizamen, s. m., affection, attachement.

Selh que mante faiditz

Per honor de si meteys,

Quan fai bos acordamens,

A sol los afizamens.

Bertrand de Born: S'abrils.

Celui qui maintient les bannis par honneur de soi-même, quand il fait bons traités, a seul les affections.

ANC. CAT. Afiansament. (chap. Afiansamén.)

16. Afiar, Affidar, Afizar, v., assurer, affirmer, garantir. 

Affidar los... fare.

Tit. de 1068. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 261.

Garantir les... ferai.

L' almiran, vostre payre, m'o a fait afizar.

Roman de Fierabras, v. 2058. 

L'émir, votre père, me l'a fait assurer.

Cascus pliu, en sos digs, et afia

Que sa domna es la genser que sia.

Arnaud de Marueil: L'ensenhamentz. 

Chacun garantit et affirme, en ses paroles, que sa dame est la plus gente qui soit.

Membre 'lh cum m' afizet un ser,

Al sieu maner, 

So per que m sui pueis conortatz.

Giraud de Borneil: Nulla res. 

Qu'il lui souvienne comme elle m'assura un soir, en son manoir, ce par quoi je me suis ensuite encouragé.

- Convenir, accorder.

Part. pas. Car ab lo rei s'es afiatz.

Bertrand de Born: Cortz e guerras. 

Car il s'est accordé avec le roi.

On nommait jorn afizat, le jour de trêve établi pour la sûreté des voyageurs.

Per camis non anara saumiers, 

Jorn afisatz, ni borjes ses duptansa. 

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

Conducteur de bêtes de somme, ni bourgeois n'ira sans crainte par chemins au jour de sûreté. 

ANC. FR. De prendre Normendie s'èrent entr' afié... 

Par fei, vos afi, se je l truis, 

Premier i ferrai, se jo puis.

Roman de Rou, v. 3246 et 8888. 

S'entrejurent et affient 

Qu'à lor pooir s'entr'aideront.

Roman de la Rose, v. 15318. 

Cascuns forment li afia

K'à son pooir li aidera.

Roman du comte de Poitiers.

ANC. ESP. Afiar. IT. Affidare.

17. Afiansar, v., affier, prêter foi, jurer obéissance.

El se deu afiansar vas lo senhor.

Charte de Montferrand, de 1240. 

Il se doit affier vers le seigneur. 

ANC. FR. Tote eissi fu l' ovre apaissée, 

E des deux parz afiancée... 

Aseuré e afiancé. 

B. de S. Maure, Chr. de Norm., fol. 176 et 24. 

CAT. Afiansar. ESP. Afianzar. PORT. Affiançar. (chap. Afiansá.)

18. Nonfes, s. f., non foi, infidélité.

Tan los destreing nonfes e cobeitatz.

Sordel: Qui be s membra. 

Tant les presse non foi et avidité. 

Porta clau d'engan e de nonfe.

Guillaume de Berguedan: Amicx. 

Porte clef de tromperie et d'infidélité. 

ANC. FR. Ne vout covrir plus son deslei 

Ne sa mauté ne sa nonfei.

B. de S. Maure, Chr. de Norm., fol. 184.

19. Nofegar, Nofezar, v., parjurer, mécroire. 

Mal bossi fay qui s nofega.

(chap. Mal bossí (mosset) fa qui no creu – o perjure.)

Leys d'amors, fol. 32.

Mauvais morceau fait qui se parjure.

Part. pas. De payas e de Turcx e de gen nofezada.

Roman de Fierabras, v. 4401.

De païens et de Turcs et de gent mécréante.

Subst. Be l'en podo vezer anar li nofezatz. 

Roman de Fierabras, 3516. 

Bien l'en peuvent voir aller les mécréants.

20. Infidelitat, s. f., lat. infidelitatem, infidélité.

De la via de infidelitat a la fe crestiana. 

La infidelitat dels payas. L'Arbre de Batalhas, fol. 14 et 7. 

De la voie d'infidélité à la foi chrétienne. 

L' infidélité des païens. 

CAT. Infidelitat. ESP. Infidelidad. PORT. Infidelidade. IT. Infidelità, infidelitate, infidelitade. (chap. Infidelidat, infidelidats.)

21. Infizel, Enfizel, adj., lat. infidelis, infidèle.

La regio dels infizels. Eluc. de las propr., fol. 151. 

(chap. La regió dels infiels.)

La région des infidèles.

Sus los fizels e sus los enfizels.

L'Arbre de Batalhas, fol. 84.

Sur les fidèles et sur les infidèles. 

CAT. ANC. ESP. Infidel. ESP. MOD. PORT. (chap.) Infiel. IT. Infedele.

22. Desfeualtat, s. f., déloyauté.

La desfeualtat dels baros.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 151.

La déloyauté des barons.

23. Confidencia, s. f., lat. confidentia, confiance.

Mont de confidencia et segurtat, quar en el no ha serpens.

Eluc. de las propr., fol. 160.

Mont de confiance et sûreté, car en lui n'a serpents. 

ESP. PORT. Confidencia. IT. Confidenza. (chap. Confidensia, confidensies; confidensial, confidensials.)

24. Cofizansa, s. f., confiance, assurance. 

Ieu ey tan gran cofisansa ad elh. Philomena. 

J'ai si grande confiance en lui. 

Ab gran cofizansa del ajutori de Dieu. V. et Vert., fol. 65. 

Avec grande confiance de l'aide de Dieu. 

CAT. Confiansa. ESP. Confianza. PORT. Confiança. IT. Confidanza. (chap. Confiansa, confianses.)

25. Cofizamen, s. m., confiance.

Per cofizamen

C'ai bon en Dieu.

B. Carbonel: Per espassar. 

Par la bonne confiance que j'ai en Dieu. 

IT. Confidamento.

26. Cofizamen, adv., avec confiance.

Cofizamen se vol pregar, ayssi coma bon payre. 

V. et Vert., fol. 87. 

Il doit se prier avec confiance, ainsi comme bon père.

27. Desfis, adj., défiant, qui doute. 

Car lo cors de sancta Enimia

Dis hom que es a Sant Danis,

E per aysso n'era desfis.

V. de sainte Énimie, fol. 55. 

Car on dit que le corps de sainte Énimie est à Saint-Denis, et pour cela j'en étais défiant.

28. Confidar, Cofizar, v., lat. confidere, confier.

Confidas vos en Dieu omnipotent. V. de S. Honorat. 

Confiez-vous en Dieu tout-puissant.

Mais cofizar se en la mantenensa de Dieu.

V. et Vert., fol. 30. 

Se confier davantage en la protection de Dieu. 

Part. prés. So que elhs cuio fair de nos, nos farem d' elhs, cofisans en Dieu. Philomena.

(chap. Lo que ells creuen fé de natros, natres farem d'ells, confián en Deu.)

Ce qu'ils croient faire de nous, confiants en Dieu, nous le ferons d'eux. CAT. ESP. PORT. Confiar. IT. Confidare. (chap. confiá: confío, confíes, confíe, confiem, confiéu, confíen; confiat, confiats, confiada, confiades.)

29. Desfiansa, Desafizansa, s. f., lat. diffidencia, défiance.

M' avetz trait ses desfiansa.

B. de Ventadour: Tuit sels que.

Vous m'avez trahi sans défiance.

Ancmais miel huelh no m foron traydor,

Mas aras m'an trait ses desfiansa.

Aimeri de Peguilain: Hom ditz.

Jamais mes yeux ne me furent traîtres, mais maintenant ils m'ont trahi sans défiance.

Anc pueis no vi vostra desafizansa, 

Pois a vos plac que per vostre m prezes. 

Giraud le Roux: Nuls hom. 

Je ne vis oncques ensuite votre défiance, depuis qu'il vous plût que vous me prissiez pour vôtre.

ANC. FR. Willealme le desfia, 

Et desfiance li manda.

Roman de Rou, v. 11073.

(N. E. Observen cómo se escribía el Guillaume francés antiguamente, Willealme, de Wilhelm, inglés William, Guillem, Guiem, Guilem, Guilhem, Guillermo.)

CAT. ANC. ESP. Desfianza. IT. Disfidanza, diffidenza.

30. Desfiar, Desfizar, Dezafizar, v., lat. diffidere, défier.

Si non o vols fayre, ieu ti venc desfizar.

Roman de Fierabras, v. 875. 

Si tu ne le veux faire, je te viens défier.

Si s desfizeron e si s partiron mal.

V. de Bertrand de Born. 

Ainsi se défièrent et ainsi se séparèrent mal. 

D' aquesta ora enan vos desafizi. 

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 9. 

De cette heure en avant je vous défie. 

Part. pas. Ben degratz aver desfizada

Me e tota ma cavalcada.

Roman de Jaufre, fol. 93. 

Vous devriez bien avoir défié moi et toute ma cavalcade.

- Désavouer, attaquer.

Mas sel que lauza folia, 

E no blasma ni castia 

Malvatz faitz, ni los desfia, 

Pecc' ab doble faillimen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Mais celui qui loue folie, et ne blâme ni châtie mauvaises actions, ni les attaque, pèche avec double faute.

Per que Dieus vos desfia.

G. Faidit: Era nos sia. 

C'est pourquoi Dieu vous désavoue.

- Déposséder d'un fief.

Part. pas. d' Andussa desfiatz.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz. 

Dépossédé du fief d'Anduse. 

ANC. CAT. Desfiar. CAT. MOD. ESP. PORT. Desafiar. IT. Disfidare, dififidare.

(chap. Desafiá.) 

31. Confederation, Confederacion, s. f., lat. confoederationem, confédération, alliance.

Confederation entre bos es et pot estar preservation.

(chap. La confederassió entre bons es y pot sé presservassió.)

Tit. de 1418. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 414.

Alliance entre les bons est et peut être préservation. 

Lials amistats et confederacions sian fachas.

(chap. Leals amistats y confederassions siguen fetes.)

Quals que sian alcunas amistats et confederations.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CLXXII, fol. 227. 

Loyales amitiés et confédérations soient faites. 

Quelles que soient aucunes amitiés et confédérations.

CAT. Confederació. ESP. Confederación. PORT. Confederação. 

IT. Confederazione. (chap. Confederassió, com la hidrográfica del Ebro, 

o les confederassions que se féen entre los nobles per a defendres o defensás, o be atacá a uns atres, ya foren condes, ducs, o reys. Una coneguda va sé la de la Unió.) 

32. Confederansa, s. f., alliance, confédération.

Ac gran confederansa am Miquel, emperador.

(chap. Va tindre gran confederansa o confederassió en Miquel, Miquial, emperadó.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 112.

Eut grande alliance avec Michel, empereur. 

ANC. ESP. Confederanza.

33. Confederar, v., confédérer, allier.

E 'ls confederet am se.

E 'ls confederet am lo rey.

(chap. Y los va confederá, aliá, en ell. 

Y los va aliá, confederá, en lo rey.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 112 et 178.

Et les allia avec lui.

Et les confédéra avec le roi.

Part. pas. Era confederatz am Saladi.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 162.

Était allié avec Saladin. 

CAT. ESP. PORT. Confederar. IT. Confederare. (chap. Confederá, confederás: yo me confedero, confederes, confedere, confederem o confederam, confederéu o confederáu, confederen; confederat, confederats, confederada, confederades.)

34. Desfezar, v., être sans foi, mécroire.

Part. pas.

Olivier, ditz lo rey, Dieus, per sa pietat, 

Ti sia en ajuda del paya desfezat. 

Sarrazi l' encauso, li culvert desfezat. 

Roman de Fierabras, v. 804 et 3714.

Olivier, dit le roi, que Dieu, par sa pitié, te soit en aide contre le païen mécréant.

Les Sarrasins le poursuivent, les perfides mécréants.

ANC. FR. Ferez, baron, sur la gent deffaée. 

Roman de Roncevaux. 

Qu'il fera la bataille au paien deffaé.

Roman de Fierabras en vers français.

35. Desnofezar, v., être sans foi, mécroire.

Part. pas. Los Turcx fals e desnofezatz.

Folquet de Romans: Tornatz.

Les Turcs faux et mécréants.

36. Professio, s. f., lat. professio, profession.

Al recebre, fassa professio en l' oratori, vezen toz.

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 30.

Au recevoir, qu'il fasse profession en l'oratoire, aux yeux de tous.

CAT. Professió. ESP. Profesión. PORT. Profissão. IT. Professione.

(chap. Professió, professions, tan de religiosos com ofissis de laics.) 

37. Profes, s. m., lat. professus, profès, religieux qui a fait profession.

Sia profes si cum deu.

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 31.

Soit profès ainsi comme il doit. 

CAT. Profes. ESP. Profeso. PORT. IT. Professo. (chap. Profés, religiós que ha fet professió de la fe, promesa - monjo, mossen, etc; 

professa es la religiosa que ha professat, prometut (prometit), monja.)

38. Professar, v., promettre, s'engager.

Part. pas. Lor propri sanc... avian profes a escampar per la defensio de la Terra Sanhta. 

(chap. La seua propia sang (sanc)... habíen professat o prometut escampá per la defensa de la Terra Santa. P. ej. Los Templaris.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 151. 

Avaient promis leur propre sang à verser pour la défense de la 

Terre-Sainte.

CAT. Professar. ESP. Profesar. PORT. Professar. IT. Professare. 

(chap. professá (la fe, religió): professo, professes, professe, professem o professam, professéu o professáu, professen; professat, professats, professada, professades.)

39. Refizar, v., confier.

Per fraire ni per nebot,

No s deu negus hom refizar.

(chap. De germá (o flare) ni de nebot no se deu dingú fiá.

B. Martin: Faray un vers. 

Pour frère ni pour neveu, ne se doit nul homme confier. 

CAT. Refiar. (N. E. chap. Los catalans diuen refiar, no 'm refiu; a vegades escriuen refio, en o, perque no saben diferensiá la o de la u, ni encara que la faiguen en un canut, ni tampoc la e de la i, y a vegades la o de la e, com per ejemple cuan los de Tortosa diuen los ports, y escriuen els ports, los mol atontats víctimes de la inmersió, del tomàtic y de la gramática de Pompeyo Fabra, escrita en castellá y manipulada per lo IEC.)

40. Feu, Fieu, s. m., lat. feudum, fief, hommage.

Dans le testament de Raimond Ier, comte de Rouergue, de l'an 961, on

lit plusieurs fois a feo, à fief.

Eu coms, li do lo castel d'Eisena a feu.

Tit. de 1135. Bosc, Mém. du Rouergue.

(chap. Yo lo conde, li dono lo castell d'Eisena a feudo. Los catalans no són de Cataluña, són castellans (castelans, castlans), primé dels Reys de Fransa o Francs, después dels reys de Aragó, y después dels Reys de España, hasta la fecha que conseguixquen la republiqueta o que tota España sigue república un atra vegada, y entonses sol tindrán cuatre reys, de bastos, espases, copes y oros.)

Moi comte, je lui donne le château d'Eisene à fief.

D' aitan vos ochaison,

S'ueymais laissatz vostres fieus,

No m mandetz querre los mieus.

Le Dauphin d'Auvergne: Reis pus vos.

D'autant je vous accuse, si désormais vous abandonnez vos fiefs, que vous ne me mandiez de quérir les miens.

Non ai dreg el fieu qu' ieu ai, 

S' al senhor don mov mals en ve.

P. Rogiers: Tant ai mon. 

Je n'ai pas droit au fief que j'ai, s'il en vient mal au seigneur dont il relève. 

Loc. Cill que ill devon son fieu servir.

Bertrand de Born: Cortz e guerras. 

Ceux qui lui doivent servir son fief.

Si Dieus deges tener fieu, 

De vos tengra la sua part.

Arnaud de Marueil: Totas bonas.

Si Dieu dût tenir fief, il tiendrait de vous la sienne part.

Tener a fieu noble et fieu ondrat (onrat, honrat).

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 176. 

Tenir à fief noble et fief honoré.

Fig. Quec jorn vos tramet per fieu

Cent sospirs.

G. Magret: Atrestan. 

Chaque jour je vous transmets pour hommage cent soupirs.

De vos teng mon aloc e mon feu.

(chap. De vosté ting mon alodio y mon feudo; com ya sabéu, este mon es lo mateix que lo meu. Franco alodio y feudo se troben als textos antics mol assobín, són dos maneres de tindre terra, casa, possessions, etc.)

Folquet de Romans: Ma bella.

De vous je tiens mon aleu et mon fief.

Prec l' Omnipoten

Qu' ir' e dolor tos temps lor don' en feu. 

B. Zorgi: On hom plus. 

Je prie le Tout-Puissant qu'il leur donne à jamais en fief tristesse et douleur. 

ANC. FR. En feu ceo perpetuament 

E en alo tot quitement. 

B. de S. Maure, Chr. de Norm., fol. 51.

ANC. CAT. Feu. CAT. MOD. ESP. PORT. IT. (chap.) Feudo.

41. Feuatge, Feuadge, Feusatge, s. m., inféodation.

Aquest feuatge et totas las causas en cesta carta contengudas.

(chap. Este enfeudamén y totes les coses an esta carta contingudes.)

Tit. de 1330. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Cette inféodation et toutes les choses contenues en cette charte.

Feus, reffeus, feuadges.

Tit. de 1308. DOAT, t. CLXXVIII, fol. 292. 

Fiefs, arrière-fiefs, inféodations. 

Per quatre deniers... carta de feusatge.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXVII, fol. 145.

Pour quatre deniers... charte d'inféodation.

42. Feusal, Feual, s. m., féal, vassal, feudataire.

Homes, femnas, feusals et reire feusals. 

Tit. de 1121. DOAT, t. CLXV, fol. 226.

Hommes, femmes, vassaux et arrière-vassaux. 

Del senher de Monpeslier e de sos feuals. 

Statuts de Montpellier de 1204.

Du seigneur de Montpellier et de ses feudataires.

- Adject. Féodal.

Del senhor feuzal de cui o te.

(chap. Del siñó feudal del que u té. 

ESP. Del señor feudal de quien lo tiene - en feudo.)

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 126.

Du seigneur féodal de qui il le tient. 

Am senhoria bassa, so es assaber clamors feusals.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 35.

Avec seigneurie basse, c'est à savoir clameurs féodales. 

CAT. ESP. PORT. Feudal. IT. Feudale. (chap. Feudal, feudals.)

43. Feuzament, s. m., fief.

En feuzament... per las costumas generals d'Agenes.

(chap. En feudo... per les costums generals d'Agenes - d'Agen.)

Tit. de 1266. DOAT, t. CLXXII, fol. 195.

En fief... par les coutumes générales d'Agenois.

44. Feuament, Fevanment, adv., féodalement. 

A dat, donat... en ffeus feuament.

Tit. de 1335. Bordeaux, bibl. Monteil.

A donné, livré... en fiefs féodalement. 

Autreya en feu fevanment. 

Tit. de 1413, de S. Eulalie de Bordeaux, bibl. Monteil. 

Octroie en fief féodalement.

45. Feuateir, Feuzatier, Fiuater, Fuiatier, Fevatier, Fieusier, s. m.,

feudataire, féal, vassal.

Com bos senhor deu far a son bon feuateir.

Tit. de 1239. DOAT, t. CXXIV, fol. 300. 

Comme bon seigneur doit faire à son bon vassal.

Bos feuzatiers et leials lhi sera.

(chap. Bon feudatari y leal li sirá.)

Tit. de 1287. DOAT, t. CXXX, fol. 158. 

Lui sera bon et loyal feudataire.

Si lo fiuater negava al senhor son fius, tot o partida.

Cout. de Condom.

Si le vassal niait au seigneur son fief, tout ou partie.

Doni mandament et comanda als sobredigs fuiatiers.

Tit. de 1276. DOAT, t. CVI, fol. 355. 

Je donne ordre et commande aux susdits vassaux. 

El sobredigz fevatiers.

Tit. de 1243. Arch. du Roy., J. 325.

Le susdit feudataire.

Serai bos... leials fieusiers.

Tit. de 1278. Chat. de Capdenac. (N. E. Este Chat., como el cat de Cataluña, es de château, chastel, castel, castell, castellum, castrum, castiello, etc. También podría ser de chat, gat, gato, o godo alano: gothum alanorum, cathalanorum, goth, la g pasa a c o k: coth, y de ahí la cota de malla que vestían los castlanes, castlans, castellans, castellanos o catalanes.)

Je serai bon... loyal feudataire.

ANC. CAT. Feuater, fevater, feudater. ESP. PORT. IT. Feudatario. (chap. feudatari, feudataris.)

46. Afeusatge, s. m., inféodation.

Autreiec a fieus la meitat de la terra, cum apar en la carta del afeusatge.

Tit. de 1287. DOAT, t. CXXX, fol. 167.

Octroya à fief la moitié de la terre, comme il apparaît en la charte de l' infédoation.

47. Affieusament, Afiuament, s. m., inféodation.

La dita venda o lo dit affieusament.

Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 257.

Ladite vente ou ladite inféodation.

Per manieira d' afiuament. Cout. de Condom.

Par manière d' inféodation.

48. Affeuator, s. m., inféodateur, qui donne à fief.

Senhors o affeuators.

Tit. de 1486. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Seigneurs ou inféodateurs.

49. Affeuar, Afiuzar, Afeosar, v., inféoder, fieffer.

O vendre o affeuar.

Tit. de 1305. DOAT, t. CLXXVIII, fol. 137. 

Ou vendre ou inféoder.

Cascuna persona volen vendre... afiuzar... donar.

Cout. de Saussignac de 1319.

Chaque personne voulant vendre... inféoder... donner.

Per donar o per afeosar.

Tit. de 1274. DOAT, t. CXXX, fol. 57. 

Pour donner ou pour inféoder.

Part. pas. Lo deyt Elias Toupin affeuat.

Tit. de 1402. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Ledit Élias Toupin fieffé.

Subst. Lo deit affeuat no deu layssar ni gurpir lo deit ffeu.

Tit. de 1335. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Ledit fieffé ne doit laisser ni déguerpir ledit fief.

50. Infeudacion, s. f., inféodation.

Aquesta... infeudacion.

Ab los dreytz et devers et infeudacion.

Tit. de 1402. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Cette... inféodation. 

Avec les droits et devoirs et inféodation. 

CAT. Enfeudació. ESP. Enfeudación. PORT. Enfeudação. IT. Infeudazione.

(chap. Enfeudassió, enfeudassions.)

51. Reffeu, s. m., arrière-fief.

Feus, reffeus, feuadges.

Tit. de 1308. DOAT, t. CLXXVIII, fol. 292. 

Fiefs, arrière-fiefs, inféodations.

52. Reirefeusal, s. m., arrière-vassal. 

Homes, femnas, feusals et reirefeusals.

Tit. de 1121. DOAT, t. CLXV, fol. 226. 

Hommes, femmes, vassaux et arrière-vassaux.

53. Arrerfieus, Arefieus, s. m., arrière-fief. 

Si contrast ni desacort es entre lo maior senher del fieus et son fiuater sobre l' arefieus de son fieus, per rason del dit contrast d' arrerfieus.

Cout. de Condom. 

Si contestation et désaccord est entre le premier seigneur du fief et son feudataire sur l' arrière-fief de son fief, en raison de ladite contestation d' arrière-fief.

54. Arreafiuament, s. m., arrière-inféodation.

Que sia transportada d' una persona a autra ses arreafiuament.

Cout. de Condom. 

Qu'elle soit transportée d'une personne à autre sans arrière-inféodation.

55. Arefiuater, s. m., arrière-feudataire.

L' arefiuater o l' arefiuaters son tengutz. Cout. de Condom.

Les arrière-feudataires ou l' arrière-feudataire sont tenus.

56. Arreafiuar, v., donner à arrière-fief.

Aquest meteixs que arreafiuara... cap-casau. Cout. de Condom.

Celui-ci même qui donnera à arrière-fief.... chef-casal.

57. Sobrefeu, Sobrefieu, s. m., sur-fief.

Ni devo re donar a sobrefeu del sobre dig logal.

Tit. de 1243. Arch. du Roy., J. 325. 

Ni doivent rien donner à sur-fief du susdit local.

Si alcus fa sobrefieus, deu si retener cap-fieus.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 136.

Si aucun fait sur-fiefs, il doit se retenir chef-fief.

58. Sobrefeusar, v., sur-inféoder. 

Donar... e sobrefeusar.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 135. 

Donner... et sur-inféoder.

59. Sobrearrefiuar, v., donner à sur-arrière-fief.

Nulh fiuater no pusqua sobrearrefiuar. Cout. de Condom.

Qu'aucun feudataire ne puisse donner à sur-arrière-fief.

domingo, 10 de julio de 2022

CARTA XLIV. Extracto de varios documentos tocantes a los templarios de la corona de Aragón

CARTA XLIV. 

Extracto de varios documentos tocantes a los templarios de la corona de Aragón: bula inédita de su extinción en el concilio vienense, copiada de los registros auténticos del rey D. Jayme el II (a). (a) Agrego a este tomo la presente carta que me envía mi hermano desde Barcelona, así por tratarse en la iglesia de Tortosa varios puntos conexos con la suerte de los templarios, como por anticipar a los eruditos españoles estas noticias, que ilustran uno de los puntos más obscuros de nuestra historia eclesiástica. 

Mi querido hermano: Como el remate que tuvo la orden de los templarios es tan famoso en el mundo, y tan poco lo que se sabe de la suerte de los de Aragón desde su decadencia; me ha parecido recoger las memorias que he hallado en el archivo real de Aragón, poniendo por orden cronológico los extractos que formaba de ellas, al paso que me venían a las manos. Otro más desocupado que yo podrá sobre estos materiales ordenar una historia completa de los templarios aragoneses. A mí me basta comunicar sin envidia mi trabajo para la común utilidad. Advierto que los instrumentos, cuya fuente no se cita, son del libro guardado en el dicho archivo con el título Regestrum templariorum, donde se extendían las órdenes reales, cartas y demás documentos que se expedían o recibían: libro auténtico cuanto necesita la historia. 

I. Carta del rey de Francia Felipe IV, llamado el Hermoso, al rey D. Jayme II de Aragón, en que le participa como se ha descubierto que los templarios eran reos de varios delitos: Videlicet (le dice) quòd in professione fratris cujuslibet dicti ordinis, seu in ingressu, quem occultum faciunt, quilibet frater qui recipitur, Jesum Christum D. N. 

ter ejus cruce praepositâ negat in facie figurae Domini, vice qualibet conspuendo. Recipiens insuper, exuto taliter recepto vestibus, osculatur receptum, primò in fine spinae dorsi subtus balteum, secundò in umbilico, tertio verò in ore; nec non recepto praecipit quod si quis ex suis fratribus sibi voluerit carnaliter comisceri, hoc sustinere debeat, ex eo quod ad haec ex statutis ordinis teneatur. 

Manifestados estos crímenes, le exhorta a que aprisione a todos los templarios que tenga en sus dominios, como lo había hecho él con los de su reino después de haber  tratado el negocio con el papa. La fecha es de París a 26 de Octubre, y aunque no expresa el año, por los extractos que siguen se conocerá que es el de 1307. 

2. Carta de Fr. Romeo Zabruguera (ça Bruguera), de la orden de predicadores, catedrático de teología en la universidad de París, al mismo rey de Aragón, fecha allí mismo en la vigilia de S. Simón y Judas de 1307: en la cual asegura que él fue uno de los testigos de la confesión que hizo el Gran Maestre del Templo con otros individuos de la misma orden en los días 25 y 26 del mismo mes de Octubre, cuando reconocieron y confesaron de plano los delitos, por los cuales habían sido presos todos los de Francia en una hora el día 13 del mismo Octubre. A los crímenes ya sabidos añade que in capitulis generalibus caput quoddam fictile argenteum, vel argentatum, et barbatum adorabatur à praesentibus ut creator omnium et redemptor. 

3. Respuesta de D. Jayme II de Aragón al rey Felipe de Francia, fecha en Teruel a 17 de Noviembre de 1307, en que muestra grande admiración de los delitos que se atribuían a los templarios; y después de hacer un grande elogio de los que estaban en sus dominios, dice que de ningún modo procedería a su aprehensión, hasta que le constase con certidumbre de sus crímenes, o se lo mandase el papa.

4. Dos días después de esta fecha escribe el rey al papa Clemente V, avisándole de haber llegado a su noticia por medio del rey de Francia la causa movida contra los templarios; y así ruega a S. S. le diga lo que en ello hay, y cómo debe proceder con los de sus dominios. 

5. El papa antes de recibir esta carta, tenía escrito al rey de Aragón desde Poitiers a 22 de Noviembre de 1307, refiriéndole la prisión de los templarios de Francia verificada en un día de orden del rey Felipe, y los delitos que el Gran Maestre y otros principales individuos de dicha orden habían confesado abiertamente a S. S., y el propósito en que estaba de examinar seriamente esta causa. Para lo cual le exhorta a que con todo sigilo proceda a la captura de los templarios existentes en sus dominios en un mismo día: se inventarien sus bienes: se cultiven a expensas de la orden sus heredades, y quede todo bien custodiado, o para restituirlo a los mismos si se hallasen inocentes, o para aplicarlo a la Tierra santa si saliesen culpados. 

Esta carta llegó a manos del rey estando en Valencia a 18 de Enero siguiente, y al otro día contestó a S. S. diciendo lo que ya tenía dispuesto en orden a los templarios a instancia de los obispos e inquisidores, y que proseguiría en ello con ardor. 

6. Breve expediente sobre los templarios formado en Valencia en el Real a 1.° de Diciembre de 1307 ante Bernardo de Aversona, que comprehende: 1.° nombramiento hecho por el rey D. Jayme II del obispo de Valencia D. Raymundo Despont, y del de Zaragoza D. Ximén, y de Fr. Juan Llotger, dominico, inquisidor de estos reinos, para que procediesen aquellos en sus diócesis, y este en todo el reino, a inquirir en la causa de los templarios: 2.° aceptación de los dichos, mas con la protesta de que les auxiliase el brazo real para impedir la fuga y el encerramiento en sus castillos, y de que se procediese al secuestro de todos los bienes de aquella orden. Testigos fueron D. Jayme Pérez y D. Juan, hermanos del rey, Fr. Guillermo Aranyon, dominico, y confesor del rey, Gonzalo García y Artal de Azlor sus consejeros, Pedro de Costa juez, y Bernardo de Albacia, vicecanciller. 

7. Real orden dada el mismo día a Gombaldo de Entenza, procurador real del reino de Valencia, para prender a los templarios, ocupar e inventariar sus bienes de dicho reino. 

8. La misma orden para los de Peñíscola y Xivert y los de Cataluña y Aragón, dada allí mismo el día siguiente 2 de Diciembre (en todas estas órdenes se pone por causal la instancia que sobre ello hacía el rey de Francia).

9. A 4 de Diciembre de 1307 escribe el rey al papa, avisándole como había procedido contra los templarios, según queda indicado; y que muchos de ellos, oídos los rumores de Francia, se habían refugiado y fortificado en castillos, los cuales tenía ánimo de sitiar y combatir. Excúsase con S. S. de haber obrado así, habiendo prometido en su carta última que nada haría sin su aviso y precepto; porque a esto le obligaron la requisición de sus obispos e inquisidor, y las repetidas instancias del rey de Francia. 

10. Con la misma fecha respondió el rey a la carta de Fr. Romeo Zabruguera, arriba citada núm. 2, diciendo que había recibido del rey de Francia el mismo aviso sobre los templarios, y que no había querido proceder contra ellos por no habérselo mandado el papa; pero que novísimamente a instancias de su inquisidor había decretado su prisión, y que ya se hallaban algunos en las cárceles reales. Además le ruega que envíe copia auténtica de los procesos que se hicieren en Francia sobre este negocio.

11. Otra con la misma fecha al rey de Francia diciendo lo mismo; a lo que añade que se había resuelto principalmente por haber sabido que el maestre y otros de la orden del Templo, tam milites, quàm capellani, quàm sargentes, habían confesado sus delitos. 

12. A 5 de Diciembre de 1307 desde Valencia despachó el rey convocatorias a los obispos de Valencia, Zaragoza, Tarazona, Huesca, Segorbe, Lérida, Barcelona, Vique, Gerona, Tortosa y Urgel, y al vicario general del arzobispado de Tarragona D. Rodrigo, para que acudiesen todos a Valencia en la próxima Epifanía a tratar sobre el modo de proceder contra los templarios.

13. Habíanse ya apoderado los del rey del castillo de Peñíscola a 12 de Diciembre de 1307, en que estando él en Silla, lugar junto a Valencia, mandó a Bernardo de Libiano (Llebia) que le trajese preso el comendador de aquel castillo, con todo lo que en él había hallado. 

14. De 29 del mismo mes y año hay una orden del rey, fecha en Valencia, dirigida al bayle de Tortosa, mandándole conducir a su presencia tres fratres templarios, qui rasis barbis, relicto dicto ordine fugiebant...quorum alter interrogatus qualiter fiebat professio et ingressus per fratres ipsius ordinis, respondit se hoc nec papae, nec alicui alio nisi nobis (regi) tantummodo revelaret. 

En un diario lemosín se lee lo siguiente: "En 1307 fon deposat l' orde dels templaris, e moriren la maior part a mala mort e degollats, per lo gran pecat que ab ells era.” 

15. Carta del papa al rey de 3 de Enero de 1308, exhortándole a que proceda contra los templarios. 

16. A 10 del mismo mes y año Fr. Juan Llotger, inquisidor, envió a la curia del papa a Fr. Bernardo de Boxados (Boxadors ?), dominico, para que se informase de lleno sobre lo que debía hacerse en la inquisición de los templarios. 

17. Carta del rey, fecha en Valencia a 23 de Enero de 1308, dirigida a D. Fr. Raymundo Despont, obispo de Valencia, residente en Tarragona, en que le encarga participar al concilio que allí se celebraba, como el papa le había mandado prender a todos los templarios en un día: precepto que no podía cumplir por haberse anticipado a prender algunos, de lo cual había resultado que muchos de ellos se habían fortificado en los castillos de Miravet, Ascon (Ascó), Monzón, Cantavieja, Vilell (Villel), Castellot (Castellote) y Chalamera; pero que los combatiría con todo su poder hasta apoderarse de ellos.

18. Tres días antes de esta fecha hay una citación a Raymundo Zaguardia (ça Guardia), lugarteniente del maestre del Templo en Aragón, existente en Miravet, demandándole comparecer con todos sus súbditos (De esta clase hay muchas citaciones con partidos ventajosos, algunos de los cuales se verán más adelante). 

19. El conde de Urgel y Dalmacio de Rocaberti y el obispo de Gerona se opusieron a la captura de los templarios y secuestro de sus bienes en sus estados y diócesis: con esta ocasión hay una orden del rey a los tres, para que obedezcan y auxilien su decreto, fecha en Valencia a 31 de Enero de 1308. 

20. A 17 de Febrero de 1308 envió el rey estando en Valencia fratrem Paschassium Tholosani ord. praed. por embajador al rey de Francia, para que se informase y certificase de los delitos y procesos de los templarios.

21. A 16 de Mayo de 1308 escribía el rey a Pedro de Queralt, mandándole intimar a los templarios encerrados en el castillo de Miravet, que se sujetasen al juicio del inquisidor. Los templarios respondieron que obedecerían gustosos la resolución que tomase el papa, si con el consejo de sus cardenales suprimía su orden, y les mandaba entrar en otra; mas no si los culpaban de herejes, porque en tal caso querían antes morir en sus castillos. 

22. Capítulos que propuso el rey a los templarios que se defendían en el castillo de Monzón a 18 de Junio de 1308: van copiados (a: N. I. Van al fin de esta carta con otros documentos inéditos de la misma historia.). 

23. Orden del rey a Berenguer de Thovia para trasladar los templarios de Cantavieja al lugar de Villarlongo (Villarluengo; longo, luengo : largo), y tenerlos allí presos. Manda que en los domingos, martes y jueves de cada semana les dé carne de carnero a razón de un carnero para veinte y cuatro personas: los otros días o huevos o pescado, sin mezclar ambas cosas, fecha en Valencia a 19 de Septiembre de 1308.

24. Otra orden para que del castillo de Miravet pudiesen salir el hijo de D. Pedro de Moncada y otros hijos de nobles, que todavía non sunt fratres, y volver a sus casas, fecha en Teruel a 11 de Octubre de 1308.

25. Con la misma fecha, salvoconducto a los templarios de Miravet para poder enviar uno que trate su negocio con el rey.

26. Inventario de varios libros hallados en poder de los templarios, y entregados al rey, fecha en Daroca a 24 de Octubre de 1308 (copiado núm. 2). 

27. Carta de Fr. Raymundo Zaguardia, lugarteniente del maestre del Templo en Aragón y Cataluña, a Arnaldo abad de Fuenfría, vicecanciller del papa, en que, referido el sitio de nueve meses que él con sus hermanos padecía en el castillo de Miravet, y la resolución en que estaban todos de no entregar un fuerte que con tanto trabajo conquistaron de los moros sus antepasados, le ruegan que se interese con el papa, a fin de que mande al rey alzar el cerco; que en lo tocante a sus delitos estaban prontos purgare nos ef fratres nostros ut milites veri et catholici christiani per bellum, vel alias, juxta canonicas et legitimas sanctiones, vel alio quocumque modo domino papae videbitur faciendum. 

28. Del mismo día y fecha de Daroca son los tratados que propuso el rey a los de Miravet sobre su rendición (van copiados núm. 3). 

29. Orden del rey a Bartolomé Tharin sobrejuntero (suprajunctario) (1) de Zaragoza, dada en Calatayud a 13 de Noviembre de 1308 para que a los templarios de Castellot no les permitiese entrar en las iglesias al tiempo de celebrarse en ellas los divinos oficios, sino sólo a otras horas. 

(1) Suprajunctarii o sobrejunteros eran en Aragón los ejecutores de las sentencias del Justicia de Aragón y de los otros jueces. Llamáronse vicarii y paciarii hasta las cortes de Zaragoza celebradas por D. Jayme II en 1300, desde cuyo tiempo fueron conocidos con el título de suprajunctarii. Tratan de este oficio los Fueros de Aragón lib. I. p 7.13. 15. y en otros lugares. 

30. A 16 de Noviembre de 1308 envió el rey desde Calatayud su ultimátum a los capítulos que propusieron los de Miravet (va copia núm. 4). 

31. Carta de Fr. Raymundo Zaguardia y los otros templarios de Miravet al papa, en que le hacen presente su inocencia y los trabajos pasados en defensa de la religión de Jesucristo, la malicia de sus acusadores, y la perversidad con que no pudiendo probar los delitos que les imputaban, pasaron a la fuerza y a los tormentos, obligando con ellos a que los confesasen algunos religiosos, y que por esta causa les tenía el rey muy apretados en el castillo de Miravet; y así le suplican que mande al rey aflojar en esta demanda, ofreciendo purgarse como arriba: fecha en Miravet a 22 de Noviembre de 1308. 

32. Debió luego rendirse esta fortaleza, puesto que a 19 de Diciembre del mismo año ya dio el rey, estando en Épila, orden a Mascaros Garidell para que le traiga duo volumina bibliae, et alios libros hallados en el castillo de Miravet. Praeterea, le dice, mittatis nobis illud ferrum lanceae quod fuit comitis Barchinonae, quodque sicut intelleximus, in dicto castro inventum est. Recibió todo esto el rey estando en Zaragoza, como lo dice en carta de 26 de Diciembre del mismo año.

33. Con fecha de Zaragoza de 24 del mismo escribió al dicho Mascaros, pidiéndole toda la pedrería y tesoro hallado en Miravet; mandándole tener en depósito las lámparas, ornamentos y vasos de la iglesia.

34. Ibid. a 26 del mismo dio permiso a Fr. Raymundo Zaguardia para permanecer preso en el mismo castillo de Miravet. 

35. A 30 de Diciembre del mismo año escribió el papa al rey instándole de nuevo a la prisión de los templarios, y que los entregase a los respectivos ordinarios para ser juzgados. 

36. Otra carta del mismo papa al arzobispo de Tarragona y sus sufragáneos, en que les dice, que habiéndole manifestado los templarios que querían poner en manos de S. S. sus castillos y bienes, había nombrado para apoderarse de ellos a Bertrando, prior de Casiano, y les manda que le auxilien: fecha 5 de Enero de 1309. 

37. Lo mismo dice al rey con carta fecha el día siguiente: y añade que luego que Bertrando se apoderase de dichos castillos y tierras, debía entregarlos al rey, para que él los tuviese en nombre de la silla apostólica.

38. De una carta de 24 de Enero del mismo año consta que en ese día sólo quedaba por rendir el castillo de Monzón, con el pequeño subalterno de Chalamera: los cuales se entregaron a fines de Junio siguiente.

39. A 22 de Marzo de 1309 se trajeron a Barcelona (ACA, Archivo Corona Aragón) todas las escrituras y privilegios hallados en Miravet, cuyo arancel se halla armario de templarios extra sacos número 410.

40. De una orden al bayle de Lérida de 4 de Marzo de 1309 se colige la repugnancia con que los de aquella ciudad y otros lugares iban a sitiar el castillo de Monzón.

41. Rendido el castillo de Miravet, D. Fr. Raymundo Zaguardia, que estaba en él, y era el lugarteniente general de maestre del Templo en Aragón y Cataluña, quedó preso en Miravet, y luego fue conducido a Lérida; de allí otra vez a Miravet, y por fin a Barcelona. Estando allí pidió el rey licencia al papa para conducirle a Mallorca, donde había sido comendador mansi Dei (a: Masdeu, Encomienda del Rosellón, y por ello perteneciente al reino de Mallorca), y esto a petición del rey de aquellas islas. La carta al papa es fecha en Barcelona a 7 de Junio de 1309. (Respondió el papa concediendo lo pedido desde Aviñón a 8 del Agosto siguiente.)

42. A instancias del obispo de Valencia mandó el rey a los vegueres de sus reinos que presentasen todos los templarios a los ordinarios e inquisidores cuando fuesen por ellos requeridos, para entender en la averiguación de sus delitos: fecha en Valencia a 14 de Julio de 1309.

43. Carta del rey al papa desde Valencia de 30 de Marzo de 1310, la cual llevó Pedro de Speluncis (Esplugues) (Espelunca) su embajador. Dícele que el arzobispo de Tarragona y el obispo de Valencia, nombrados por S. S. colectores de todos los bienes de los templarios del reino de Aragón, luego que volvieron del sitio de Almería, instaron al rey que les entregase los castillos y tierras de dicha orden. Respondió el rey que gran parte de ello era de la corona, y dado a los templarios con ciertas restricciones: item que él había gastado mucho de su erario en combatir a los de Monzón, Miravet y otros; y así que nada entregaría hasta que S. S. resolviese con el concilio que para ello estaba convocado. Esto pone en consideración de S. S. ofreciendo poner en sus manos todos los bienes de dicha orden en caso de ser abolida, salvo su derecho y dominio. 

44. Carta del papa al rey, dada en Aviñón a 4 de Abril de 1310, diciendo que aunque le había convocado al concilio vienense para las próximas calendas de Octubre; mas como la inquisición de los templarios todavía no se había evacuado en algunas partes, ni había esperanza de que se evacuase en breve; para poder exponerlo todo al concilio, había resuelto prorrogarlo un año más adelante; y ruega al rey que se digne asistir personalmente.

45. En este año 1310 estaban deputados por la sede apostólica para inquirir en los delitos de los templarios de la diócesis de Lérida Petrus de S. Georgio, prior de Hermanicis, Nemausen. dioc. Joannes Burgundi, sacrista majoric. et Bertrandus de Podio Basconis, canonicus Reatinus, et capellanus domini papae. 

46. A 5 de Julio de 1310 real orden, fecha en Daroca, a todos los bayles para estrechar más la prisión de los templarios, poniéndoles grillos, conforme pedían los inquisidores apostólicos; y que esto se ejecutase en un día, que era el de Santa Magdalena próximo.

47. Pasado algún tiempo, esto es, a 20 de Octubre de 1310, estando el rey en Barcelona mandó a los vegueres que mitigasen aquel rigor, dejando libres a los templarios dentro de los castillos, jurando primero ellos no salir ni escaparse, so pena de ser tenidos y reputados por herejes. Dice el rey que esto ordenaba a instancias del 

concilio provincial tarraconense, celebrado aquellos días inmediatos, el cual le pidió que pues no se había sentenciado el negocio de los templarios, ni constaba con certidumbre de sus delitos, les mandase poner en custodia segura, mas no penal. 

48. Carta del papa al rey, fecha en Aviñón a 18 de Marzo de 1311, en que le dice que de los procesos que habían formado el arzobispo de Tarragona, obispo de Valencia y otros comisionados en la causa de los templarios, no quedaban convencidos los acusados, y sólo resultaba contra ellos una vehemente sospecha; y que por consiguiente había mandado que se procediese a la cuestión de tormentos, y suplicaba al rey que auxiliase y protegiese esta resolución.

49. Carta del rey al arzobispo de Tarragona, diciéndole que sentía no se hubiese sentenciado el negocio de los templarios en el concilio provincial del año anterior; y que ellos le ponían por medianero para que se sentenciase en el concilio próximo: fecha en Morella a 5 de Mayo de 1311. 

50. Nueva orden para poner grillos y apretar la prisión de los templarios: Barcelona 16 de Agosto de 1311. 

51. Carta del rey al de Castilla sobre la unión de ambos y el de Portugal, en orden a defender en la curia romana la posesión que habían tomado de los bienes de los templarios: fecha ibid. a 17 de Agosto del mismo año (va copiada núm. 5). 

52. Carta del papa al rey, dada en el priorato de Graussello a 23 de Agosto, año VII (1311), citándole para alegar los motivos por que no permitía que los bienes de los templarios se uniesen a la orden de S. Juan como se había hecho en otras partes. 

53. Estando el rey en Gerona a 29 de Septiembre de 1311 nombró a Umberto de Capitepontis (Cappont), doctor en leyes y juez de las curias, para que asistiese al juicio y sentencia de los templarios, que habían de dar los obispos de Lérida y Vique junto con Fr. Pedro de Monclús y Fr. Juan Llotger, inquisidores, substituidos por el papa en lugar del arzobispo de Tarragona y el obispo de Valencia: para esto se habían mandado llevar a Lérida los templarios para el juicio y examen de tormentos. 

54. A 3 de Diciembre siguiente mandó el rey que se propinasen medicinas a los templarios que las necesitasen, o por enfermedad o propter tormenta.

55. Con fecha de Aviñón a 20 de Febrero de 1312 escribió el papa al rey, para que de los bienes de los templarlos mandase pagar la dieta de cuatro florines de oro a Juan Burgundi, sacrista de Mallorca, enviado a ese reino y al de Navarra para el negocio de los delitos de aquella orden; la cual dieta debían pagar el arzobispo de Tarragona y el obispo de Valencia. 

56. Orden del rey a todos los que custodiaban los templarios para que los condujesen a Tarragona al concilio, quod ibidem nunc celebratur. El arzobispo de dicha metrópoli había rogado al rey que los hiciese ir allá desde el 1.° de Marzo hasta el 15 del mismo, porque no podía prorrogarse más el concilio.

57. Bula inédita de extinción de los templarios, que comienza: Vox in excelso audita est, expedida en el concilio vienense a 22 de Marzo de 1312, en que se extinguió la orden, y se procedió contra sus individuos, non per modum diffinitivae sententiae, sed per modum provisionis, como se lee también en la publicada por Labbé y otros. Pero esta tiene de antelación lo que va del 22 de Marzo al 2 de Mayo, que es la fecha de la última. Es también muy diferente en su contexto, aunque convengan en la substancia de la final condenación. Ha muchos años se halló una copia simple en papel y escritura de aquel tiempo en el archivo del arciprestazgo de Ager; de la cual habla el P. Caresmar en un discurso que se publicó en el Semanario erudito tom. VII. Posteriormente se ha hallado otra copia, que tiene la autenticidad necesaria, en el archivo real de Barcelona en el libro intitulado: Regestrum templariorum, de donde es la que acompaña (núm. 6). 

58. Otra bula inédita del mismo papa, dada en Viena a 6 de Mayo de 1312, en que suponiendo extinguidos los templarios, manda a los de todas las provincias (a excepción de los franceses) que comparezcan ante sus respectivos metropolitanos, para ser juzgados en los concilios provinciales, y castigados si fuesen reos de los delitos, o absueltos si fuesen inocentes: dando facultad a los dichos concilios para en el último caso señalarles una congrua dotación de los bienes de la misma orden (va copiada núm. 7). 

59. Carta del rey de Aragón a D. Dionís, rey de Portugal, sobre la unión de ambos con el de Castilla en orden a la posesión de los bienes de los templarios: fecha en Barcelona a 12 de Julio de 1312 (copiada núm. 8).

60. Orden general del rey mandando conducir todos los templarios a Barberá o a Monblanc a petición del arzobispo de Tarragona, para el concilio provincial, que debía comenzar en la próxima fiesta de San Lucas: dada en Lérida a 7 de Octubre de 1312. 

61. Sentencia a favor de los templarios, pronunciada en el concilio provincial tarraconense a 4 de Noviembre de 1312, y leída por Arnaldo Cescomes (ipses : ses, ces Comes), canónigo de Barcelona.

62. Orden del rey a Bertrán Desvall (d'es Vall; del Valle) o Zavall (ça Vall, la vall, el valle) para que ejecute lo mandado en dicho concilio sobre la distribución, destino y alimentos de los templarios, sin que por ello se les permita ir vagabundos, sino que vivan como deben: fecha en Exea (Ejea de los Caballeros) a 25 de Noviembre de 1312. 

63. Carta del arzobispo de Tarragona al rey, pidiéndole las reliquias, alhajas &c. de los templarios para poderles dar lo decretado en el sobredicho concilio: fecha como la antecedente. 

Año 1317 tomó posesión la orden de S. Juan de todos los castillos y bienes de los templarios de Aragón y Cataluña, como se ve en la memoria que queda en Tortosa junto a la puerta de la iglesia llamada del Temple.

Hízose esto en ejecución de la bula del papa Juan XXII, dada en Aviñón a 10 de Agosto de 1317, en que mandó entregar a Fr. Martín Pérez de Oros (Orós; Doros, Dorós, D'Orós), castellán de Amposta, los sobredichos bienes. Concordia entre el castellán de Amposta D. Fr. Martín Pérez de Oros y D. Fr. Raymundo de Ampurias, gran prior de Cataluña, sobre lo que debían pagar a los quondam templarios en sus respectivos distritos, fecha a 22 de Noviembre de 1319, con expresión de los nombres de dichos templarios, copiada del archivo de la religión de S. Juan de Malta en Barcelona (núm. 9). Deseo que publiques cuanto antes estas memorias, conforme las envió, en obsequio de los sabios, y para deshacer algunas equivocaciones nacidas de no haberse tenido presentes estos documentos. 

A Dios. Barcelona &c. 


I.

Capítulos propuestos por el rey de Aragón D. Jayme II a los templarios sitiados en el castillo de Monzón en 1308 (a: Copiados del archivo real de Barcelona libr. regestrum templariorum.). 

(N. E. algunas tildes no están en el original, ejemplo capítulos, él )

Nobili et dilecto Artaldo de Luna gerenti vices procuratoris in Aragoniâ pro ínclito inf. Jacobo charissimo primogenito nostro &c. Viemos Gonzalvo Gil que nos aduxo cartas vostras et capítulos que con él nos enviastes. E nos sobre aquellos avemos provisto et fecho fer cartas, las quales el dito Gonzalvo Gil vos traye. Quanto a lo de los freyres del Temple qui son en Monçon, nos y avemos provisto segunt que en la cédula, que dentro esta carta vos enviamos, veredes que se contiene. E si los freyres querrán fazer la una de las ditas cosas, fazetlo según la forma de la dita cédula. Dat. Valent. XIIII. kal. Jul. an. MCCCVIII. 

“Aquestes dues maneres tramet a dir lo senyor rey a Do (Don) Artal de Luna, que si los templers qui son en Montço volen estar a una daquelles, plau al senyor rey que sobre aço puscha venir un dells ab Nartal (N'Artal, En Artal), o ab un cavaller seu al senyor rey per posar lo fet en estament, et en seguritat. 

Primerament que si los dits templers volen et sofferen quel senyor rey los fassa guardar en totes aquelles maneres que puscha et vulla fora les parets del castell, en aquest cas fara cessar lo senyor rey de combatre e de destrenyerlos daltra guiza, tro quel senyor papa haia ordonat de lurs persones; e si ells volran estar a la dita ordinacio del papa, que fara en lurs persones, seguirse ha segons aquella. E si no que ço quel senyor rey per aquesta manera hauria fet tancar et obrar en torn del castell que fos derrocat et tornat en lestament que vuy es, et el fet aitambe axi como ara esta. E en aquest cas lo senyor rey no troba de consell quels pogues donar refrescament negu, ne ayuda de viandes, ne daltres coses.

La segona manera es que si los dits templers volen retre lo castell de Monço al senyor rey en la condicio de ius escrita, ço es a saber, que venga en poder et en ma duna persona, de que lo senyor rey et ells s'avenguen; axi que feta per lo papa ordinacio en lur fet; si la orde nes cassada, o ells jujats per culpables de ço de que son infamats, quel castell sia liurat al senyor rey; e si la orde e ells romanen en lur estament, quel castell lur sia tornat. En aquest cas lo senyor rey ab covinent guarda, axi com te frare Examen (Eximen, Ximén, Ximeno, Gimeno) de Lerida, et els altres frares, los tendra a Gardeny, o en altre loc covinent, o encara sis volen ab los dits frares a Valencia. E fara pensar de les demandes, e daltres coses complidament, axi com fa dels altres damunt dits. E aquesta forma enten lo senyor rey que sia tenguda et observada a tots los altres castells del Temple, qui son setiats." 

II.

Inventarium quorundam librorum qui fratribus templariis in usu fuerant (a: Ex arch. reg. Barchin. regest. templariorum, fol. 158.).

Nos Jacobus &c. Quia vos Mascharosius Garidelli ad mandatum nostrum literatorie vobis factum misistis nobis... templariorum qui ad manus vestras pervenerunt libros inferius comprehensos; videlicet, unum librum vocatum Codi cohopertum cum tabulis ligneis cum pargio viridi, et cum stotg de... scriptum in pergameno in romancio, qui incipit: Assi convencen (comencen) les rubriques del primer libre del Codi; et finit in ultima linea ipsius libri versatur amantis. Item alium librum cum tabulis ligneis cohopertum cum pargio viridi scriptum in pergameno, qui incipit: En nom de Deu comença lo Thederich. et finit in ultima linea ipsius libri, val mes que daltre et pedre un poch. Item quendam alium librum cum tabulis ligneis cohopertum cum pargio rubeo scriptum in pergameno, qui incipit: Assi commensen les costums de la ciutat de Leyda: 

Et finit: poble sens ley. Item quendam alium librum cum tabulis ligneis cohopertum aluda alba, scriptum in pergameno, qui incipit: De decayment de cabels (de la caída de cabellos; De caiguda de cabells): Et finit: certa cosa et provada es. Item quendam alium librum parvum cum cohoperta de pargio rubeo scriptum in pergameno, qui incipit: Assi comença lo prolec de la regla de la pobra cavalleria del Temple, el finit: darlis conseyl de lurs malalties. Item quendam alium librum cum tabulis ligneis cohopertum cum pargio viridi scriptum in pergameno, qui incipit: De rescripcio: et finit in ultima linea: Non praecor permittitus et &c. Item duos quaternos scriptos in pergameno, quorum unum incipit: En nom de Deu. Et finit: E si la nafra es en les parts. Alter vero incipit: El sia en caritat quel satisfassa. Et finit: Sens per ço que tu pusqes (pusques : pugues; puedas) tan bella joventut. Item quendam alium librum scriptum in papiro cum cohoperta pergameni, qui incipit: Beatus vir qui non abiit. Et finit: En... escrich als frares totes aquestes coses que jo usarey. Item quendam alium librum in pergameno scriptum cum 

cohoperta pergameni, qui incipit: De sobirana Trinitat, et de fe catholica. Et finit: Ve hom mort en ciutat. Item septem quaternos papiri scriptos, qui incipiunt: Ad mea principia sit praesens Virgo Maria. Et finiunt: Finito libro sit laus et gloria Christo. 

Item quendam alium librum in pergameno scriptum, qui incipit: Incipit prologus. 

Et finit: Frigus et cauma et &c. Item quendam alium librum cum tabulis ligneis cohopertum panno lineo scriptum in pergameno, qui incipit: Sicut in saecularibus libris et &c. Et finit: Et faciunt se similes illis. Item quendam alium librum cum tabulis ligneis cohopertum panno lineo scriptum in pergameno, qui incipit: Purpureas sanctorum coronas. Et finit: Cum turba discumbentium. Item quendam alium librum cum tabulis ligneis cohopertum panno lineo scriptum in pergameno cum literis deauratis, vocatum Psalterium, et finit: Vita perempnis requies vera. Amen. Item quendam alium librum scriptum in pergameno cum tabulis ligneis cohopertum panno lineo, qui incipit: Dominica prima de adventu Domini. Et finit: A remotis sit in fine requies. Amen. 

Item quendam alium librum cum tabulis ligneis cohopertum panno lineo scriptum in pergameno, qui incipit: Prologus magistri et &c. Et finit: Facientes iniquitates. 

Item quendam alium librum cum tabulis ligneis cum pargio rubeo scriptum in pergameno, qui incipit: Homo quidam fecit coenam magnam. Et finit: Dominus super omnia bona sua &c. = Ideo de traditione seu deliberatione per vos de praedictis libris nobis facta praesentem cartam nostram vobis fieri mandavimus atque tradi; mandantes per eandem magistro rationali curiae nostrae vel cuicumque alio à nobis de bonis templi compotum recepturo, quos libros praedictos vobis in compotum recipiat et admitat. 

Datum Darocae IX. kalendas Novembris anno Domini M.CCC.VIII. = P. de S. 


III.

Legatio commisa Bn. de Libiano militi, ad fratres in Miraveto existentes. Dat. Darocae V. kalendas Novembris M.CCC.VIII (a: Regest. templariorum fol. 162.). 

CAPITULA.

Memoria sia an Bn. de Libia que com sia a Miravet present ab en Bn. Zespujades (ces Pujades) ensems a frare R. Zaguardia et als altres frares qui son en Miravet, la letra de la creença quels porte; e digals la creença en aquesta forma. Diga lur en qual manera lo senyor rey ha reebuda lur letra en que li han soplegat (suplicat) que li plagues que degues guiar et assegurar vinent et estant et tornant lo dit frare R. Zaguardia et II dels frares de Miravet que poguessen anar als frares de Monço, et ab alcuns dells venir al senyor rey, en la qual letra lur specialment est contengut que com lo dit Bn. Zespujades per manament quen habia ahut del senyor rey los dixes que si ells volien metre si meteys et el castell de Miravet en poder del senyor rey, que plahia al dit senyor rey que venguessen denant ell; e sino, no. Ells li resposeren (respongueren) que tals coses dirien al senyor rey, que no dirien a ell, ne a nuyl hom. E axi lo senyor rey haven compassio de lur fet et del perill quels es damunt sil temps los passa. Si empero ells tort no tenen... posats, daria tota carrera et tota endreça perque lur fet vengues a be. 

E en axo ha feta moltes vegades sa punya per molts missatges seus quels ha trameses segons que ells saben. E specialment los ha feta mostrar la carta original del papa, en la qual reques et amonesta lo dit senyor rey que les persones et els bens dels templers venguessen en son poder. E per ço lo dit senyor rey ha a tenir et a seguir la provisio del papa, et daquella nos pot partir quant a les dites dues coses; ço es, que lurs persones, et lurs bens han a venir en son poder. E per aquesta raho lo senyor rey trametz los en Bn. de Libia cavaller de casa sua quels a menara salvament et segura al senyor rey. 

E ells faent aço lo senyor rey esguardan com los frares son sos naturals, et del quals desaria tot mal e tot enuig que deguessen haver enaytant com pogues, et sa honestat li sofris los dara favor et ajuda en ço que puga, de manera que ells conexeran que ell los sera favorable en aytant com podra sens lesio de sa honestat. E ells vinents en aquest cas entretant diga en Bn. de Libia an Bn. Zespujades que no faça negun combatiment ne enuig al castell. Per... no te per be lo senyor rey quels dits frares de Miravet vagen a Monço, nen parlen ab ells que par ver que ço que aquells de Miravet faran queu degen seguir aquells de Monço; si no, ells se estaran a lur cas. A la per fi si per aventura los dits frares de Miravet diran an Bn. de Libia que ells de tot en tot volen venir al senyor rey, et li diran coses que no dirien al dit Bn. ne a altre, en aquest cas aytanbe los amen (amenar, menar; conducir, guiar) lo dit en Bn. al senyor rey salvament et segura. 

Mas desenganlos, els diga clarament, que neguna cosa no poran fer ab lo senyor rey, sino fan les coses dues damunt dites de metre si meteys et el castell en son poder, segons la provisio del papa. Encara los diga cortesament com ya nes enformat que aquells qui exiran de Miravet, et vendran al senyor rey, non traguen neguna re, sino ço que hauran mester a lur messio, de la qual plau al senyor rey que lan traguen complidament. Encara faça de manera en Bn. de Libia que aquells de Miravet qui vendran ab ell, no puguen parlar ab null hom del mon que ell nou oja


IV. 


Capitula tradita Bn. de Libiano in civitate Calatayubii XVI kalendas Decembris anno Domini M.CCC.VIII (a: Regest. templariorum, fol. 174).

Al primer capitol respon lo senyor rey, et plauli, et atorga que als escuders qui estaven ab los frares quant se meseren els castells, et encara a vassals lurs quis meseren ab ells en los castells, que si a aquests aytals es estada emparada ne presa alcuna cosa de ço del lur, quels sia retuda. E encara li plau que a les persones dels dits escuders et vasalls negun embarch no sia feta per aquesta...; ans los puguen donar so que an fet per esta raho. 

Al segon capitol respon lo senyor rey que li plau et vol quen Bort Zaguardia, et els altres qui vengren es meseren per amor del frares del Temple al castells, que sen pusgen anar salvament la don partiren. 

Al ters capitol respon lo senyor rey et diu que per ço cor lo fet lur es espiritual, et toca a la fe, lo dit senyor rey enaytant como ell segons sa bona consciencia se pora enformar et conexer que els no sien en colpa, pregará lo senyor papa et fara son poder, quels sia favorable, e que la inquisicio sia feta benignament, et misericordiosament. 

Al quart capitol respon lo senyor rey que li plau que sia donada provisio de vida entretant a cascun dells, et a cascun segons son estat, ço es, que cascu frare comanador et frare cavaller aja son escuder, et quels sia donat a cascu dels comanadors cavallers XVIII. diners jaccen. (jacenses, Jaca) entre menjar et vestir seu, et del escuder; et daquells pach la soldada del escuder. Et a cascu frare servent qui comanador sia XII. diners jaccen. E als frares cavallers que son de covent, a cascu XII. diners jaccen. E als frares servens a cascu VIII. diners jaccen. 

Al quint capitol respon lo senyor rey et plauli que la on estaran pusquen anar deportar ab les guardes ensemps II. o III. tretz de ballesta entorn del loch; axi empero que ells elegen tal loch que no sia ciutat, ne loch gran, mas loch fora ciutat, et qui no sia fort assenyalat, en axi que vajen la primer vegada II., laltra III. a dos mes o meyns (menys) departidament, que com lor uns iran, los altres estien.

Al VI. capitol respon lo senyor rey et plauli que sils son presentades viandes o draps per vestir, ei calçar o pera lur lit, res daço nols sia tolt, ans ho puxen tenir et usar daquelles coses. 

Al VII. capitol respon lo senyor rey et plauli que ab tota lur roba, arnes et armadures de lur cors pusqen exir dels castells, portar et tenir la on seran; aixi empero que les armadures que les guart et les tenga aquell a qui seran comanatz.

Al VIII. capitol respon lo senyor rey et atorga que ell trametra son missatge, aytal com a ell se pertany, et el fet requer, al senyor papa per quel pregara que a ell plassia desembargar lur fet, ço es, que fassa manament al inquisidor desta terra, et als bisbes quel desembarguen, o quey tremetra altres persones, qui a ell plaura quel desembarguen.

Aquestes coses atorga lo senyor rey, sotz tal condicio que ells dins IIII. dies pus seran tornatz a Miravet, agen meses en poder del senyor rey lo castell, et les persones, et tot ço del lur, segons la provisio del senyor papa. 


V. 

Carta del rey D. Jayme II de Aragón al rey de Castilla D. Fernando IV el emplazado sobre la común defensa contra las pretensiones del papa en orden a los bienes de los templarios (a: Regest. templariorum, fol. 306), 

Al rey de Castiella &c. Don Jayme &c. Rey hermano, fazemos vos saber que recebiemos vuestra carta que nos enviastes sobre fecho desta demanda quel papa face de los bienes del Temple; sobre la qual el rey de Portogal e vos enviades allá al papa el arcebisbo de Bragana. Et enviastes nos rogar que sobre este mesmo enviassemos hi nuestro mandadero, enguissa quel papa entendiesse quel nuestro entendimiento et del rey de Portogal et nuestro es todo uno sobre este fecho.
Et entenduda muy bien la dicha vuestra carta, respondemos vos que tenemos por bien de enviar nuestro mandadero sobre este fecho al papa segunt vos nos lo enviastes rogar. Ca ya ante que la dicha vuestra carta recebiessemos, lo aviamos assi ordenado de enviar hi sobre esto et sobre otras cosas. Et mandar les hemos que en razonar et deffender muy bien todo nuestro drecho, sean unos con el arcebisbo en semble; enguissa quel papa et toda la corte conoscha que en esto, et en todas otras cosas el fecho de vos et del rey de Portogal et nuestro es todo uno. Et los mandaderos nuestros son un richombre et un cavallero; por que nos pareçe que seria bien que los vuestros mandaderos otrossi fuesen legos et personas tales que fuessen pora razonar et deffender tal fecho como este; porque mas cumple razonar lo legos, que clerigos. 

Dada en Barcelona XVII. dias andados de Agosto en el ayno (anyo, año) de mille CCC. et onze. = G. Palezini mandato regis. 

Continuará...