Mostrando las entradas para la consulta costum ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta costum ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 15 de febrero de 2020

Amor, poesía, Juan Carlos Abella

Sabeu de que va la poesía de avui, com no, va de amor.
"AMOR"
Amor es llibertad, santa llibertat
Amor es pasió, gran pasió
Amor es ilusió, molta ilusió
Amor es igualdat, nesesaria igualdat
Amor es unió, rocosa unió
Amor es bondat, infinita bondat
Amor es verdat, tota la verdat
Amor es lo milló, de la vida lo milló
Amor es cansó, alegre cansó
Amor es patí, mai se pare de patí
Amor es eixí, les millós coses fa eixí
Amor es llisó, sempre se depren una llisó
Amor son moments, los millós moments
Amor es esperansa, bendita esperansa
Amor es templansa, molta templansa
Amor de valents, pera mol valents
Amor de aventura, cada día una aventura
Amor y eternidat, dure hasta la eternidat
Amor reforsat, cada día ix mes reforsat
Amor es ternura, la mes tendra ternura
Amor es llum, la mes clara llum
Amor es primavera, cada día una primavera
Amor es una frontera, defensiva frontera
Amor es costum, respete la milló costum
Amor es pau, nesesaria pau
Amor es tradisió, respetuosa tradisió
Amor es evolució, continua evolusió
Amor es chapurriau, viva lo chapurriau
Amor es parella, espesial parella
Amor productiu, cada día mes productiu
Amor es estiu, calen com lo estiu
Amor de dos, amor de ell y de ella.

martes, 29 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA DÉSSIMA. 

Una siciliana li pren a un viachán lo que éste ha portat a Palermo, y éste, fén vore que tornabe en molta mes mercansía que la primera vegada, prenén de ella dinés prestats, la dixe en aigua de borraines.

Esta historia de la reina va fé riure mol a tots; no ñabíe dingú allí que no tinguere llágrimes als ulls. Pero después de acabá ella, Dioneo, que sabíe que an ell li tocabe lo radé turno, va di:
Grassioses siñores, manifiesta cosa es que mes agraden les artimañes contra mes artifissioses són. Y per naixó, encara que hermossíssimes coses totes haigáu contat, vull yo contáton una que tos agradará; an ella es burlada la mes gran mestra en burles.

Solíe ñabé (y potsé encara ne ñague avui) una costum a totes les siudats portuaries de la marina, tots los mercadés que arriben an elles en les seues mercansíes, al descarregáles, les porten a un almassén al que a mols puestos diuen aduana, que es del ajuntamén o del siñó de la siudat; y allí, donán an aquells que están al seu cárrec, per escrit, tota la mercansía y lo preu de ésta, se li done al viachán una bodega a la que fique la seua mercansía y la tanque en clau; y los dits aduanés después escriuen al llibre de la aduana a cuenta del viachán tota la seua mercansía, fénse después pagá los seus drets per lo viachán o de tota o de part de la mercansía que éste trague de la aduana.
Y per neste llibre de la aduana moltes vegades se informen los corredós de la calidat y la cantidat de les mercansíes que ñan allí, y tamé están allí los mercadés que les tenen, en los que después ells, segóns los ve a ma, parlen de los cambis, los trueques, y de les ventes y de atres assuntos. Esta costum, com a mols atres puestos, ñabíe a Palermo de Sicilia; aon tamé ñabíen, y encara ñan, moltes dones de hermossíssim cos pero enemigues de la honestidat, les que, per los que no les coneixen siríen y són tingudes per grans y honestíssimes dames. Y están dedicades del tot no ya a afeitá sino a pelá als hómens, en cuan veuen a un viachán forasté allí, en lo llibre de la aduana se informen de lo que té y de cuán pot guañá, y después en los seus plassentés y amorosos actes y en paraules dolsíssimes se les ingenien en seduí y en atraure lo seu amor; y ya a mols ne han atret als que bona part de les seues mercansíes los han pres de les mans, y a bastáns tot; y de ells ne han ñagut que no sol la mercansía, sino tamé lo barco y les carns y los ossos los han dixat, tan suavemen la barbera ha sabut passáls la navalla.
Ara be, no fa mol tems va passá que aquí, enviat per los seus mestres, va arribá un dels nostres jovens florentíns de nom Niccolo de Cignano, encara que li díen Salabaetto, en tantes pesses de roba de llana que li habíen entregat a la fira de Salerno que podíen valdre uns singséns floríns de or; y entregán la tassa de ells als aduanés, los va ficá a una bodega, y sense mostrá molta pressa en despacháls, va escomensá a rondá per la siudat. Y sén ell blang y rubio y mol pincho, y mol gentil, va passá que una de estes dones barberes, que se fée cridá madama Lancofiore, habén sentit algo dels seus assuntos, li va ficá los ulls a damún; de lo que donánsen cuenta ell, creén que ella ere una gran Siñora, va pensá que per la seua hermosura li agradabe, y va pensá en portá mol cautamen este amor; y sense di res a dingú, va escomensá a passejá per dabán de la casa de aquella. Ella, donánsen cuenta, después de inflamál en les seues mirades, mostrán que se consumíe per nell, secretamen li va enviá una dona del seu servissi que mol be coneixíe l'art de la picardía, que, casi en llágrimes als ulls, después de moltes histories, li va di que en la seua hermosura y amabilidat habíe conquistat a la seua Siñora de tal manera que no trobabe descáns ni de día ni de nit; y per naixó, cuan vullguere, dessichabe mes que atra cosa pugué trobás en ell secretamen a uns bañs; y después de aixó, traén un anell de la bossa, de part de la seua Siñora lay va doná.
Salabaetto, al sentí aixó va sé lo home mes alegre que may van ñabé; y prenén lo anell y fregánse en ell los ulls y después besándolo, sel va ficá al dit y li va contestá a la bona dona que, si madama Lancofiore lo volíe, que estabe ben retribuida perque ell la volíe mes que a la seua propia vida, y que estabe disposat a aná aon an ella vullguere y a consevol hora. Tornada, pos, la mensajera a la seua Siñora en esta resposta, a Salabaetto li van di enseguida a quíns bañs al día siguién, después de véspres, debíe esperála;
éste, sense díli res a dingú, a la hora ordenada allí que sen va aná, y va trobá que la sala de bañs habíe sigut alquilada per la Siñora. Y casi acababe de entrá cuan van apareixe dos esclaves carregades de coses: la una portabe al cap un gran y hermós madalap de guata y l’atra una grandíssima sistella plena de coses; y estenén este madalap a un catre a una alcoba de la sala, van ficá damún un parell de llansols finíssims de seda y después un cobertó de blanquíssim cendal de Chipre en dos cuixíns bordats a maravilla; y después de aixó, despullánse y entrán al bañ, lo van rentá y van agraná tota la sala.
Y poc después la Siñora, seguida per atres dos esclaves, va víndre al bañ; aon ella, en cuan va pugué, va fé grans festes a Salabaetto, y después de los mes grans suspiros del món, después de que mol lo va abrassá y besá, li va di:

- No sé quí haguere pogut portám an aixó mes que tú; que me has botat foc, chiquet toscano.

Después de aixó, cuan ella va voldre, los dos despullats van entrá al bañ, y en ells dos de les esclaves. Allí, sense dixá que dingú mes li ficare la ma damún, ella mateixa en sabó en almizcle y en un atre perfumat en clavo, maravillosamen y be va rentá del tot a Salabaetto, y después se va fé rentá y refregá per les seues esclaves. Y fet aixó, van portá les esclaves dos llansols blanquíssims y sutils de los que emanabe tan bona auló a roses que tot lo que ñabíe pareixíen roses; y van embolicá en un a Salabaetto y en l’atre a la Siñora, y sels van emportá al llit preparat. Y allí, después de dixá eixugás la suó, traénlos les esclaves aquells llansols, se van quedá despullats. Y traén de la sistella poms de plata bellíssims y plens, uns de aigua de roses, atres de aigua de azahar, de aigua de flo de jazmíns, totes aquelles aigües van derramá; y después, traén caixes de dolsos y pressiadíssims vins, se van confortá. A Salabaetto li pareixíe está al paraísso; y mil vegades habíe mirat an aquella, que ere majíssima, y sen añs li pareixíe cada hora per a que les esclaves sen anaren y pugué trobás als seus brassos. Les esclaves, después de que, per orde de la Siñora, dixán una antorcha ensesa a la alcoba, sen van aná de allí, ésta va abrassá a Salabaetto y ell an ella; y en grandíssim plaé de Salabaetto, al que li pareixíe que se derretíe per nella, van está una llarga hora. Pero después de que a la Siñora li va pareixe tems de eixecás, fen víndre a les esclaves, se van vestí, van beure y minjá dolsaines, y rentánse la cara y les mans en aquelles aigües odoríferes, y volén anássen, li va di la Siñora a Salabaetto:
- Si vullgueres, me pareixeríe un favor grandíssim que esta nit vingueres a sopá en mí y a dormí. Salabaetto, que ya de la hermosura y de les amables artimañes de ella estabe pessigat, creén que ere per an ella com lo cor del cos amat, va contestá:
- Siñora, tot lo vostre gust me es mol grato, y per naixó tan esta nit com sempre faré lo que vullgáu y lo que per vos me sigue manat.

Entornánsen, pos, la Siñora a casa, y fen adorná la seua alcoba, y fen prepará un sopá esplendit, va esperá a Salabaetto. Este, cuan se va fé algo fosc, allá que sen va aná, y alegremen ressibit, en gran festa y ben servit va sená en la Siñora. Después, entrán a la alcoba, va sentí allí una maravillosa auló de fusta de aloe y va vore lo llit adornadíssim en muixonets de Chipre, y moltes bones robes penján de los barróns; estes coses, totes juntes y cada una per sí sola li van fé pensá que teníe que sé aquella una gran y rica Siñora; y per mol que haguere sentit parlá de la seua vida y costums, no su volíe creure per res del món, y si se haguere cregut que an algún lo haguere fet burla, per res del món se podíe pensá que aixó li podíe passá an ell. En grandíssim plaé se va gitá aquella nit en ella, inflamánse mes cada vegada. Arribat lo matí, li va señí ella un hermós y elegán cinturón de plata en una bona bossa, y li va di: - Dols Salabaetto meu, me encomano a tú; y aixina com la meua persona está a la teua dispossissió, aixina u está tot lo que ting, y lo que yo puc, a lo que vullgues maná.

Salabaetto, contén, besánla y abrassánla, va eixí de casa seua y va aná cap aon acostumaben a está los demés mercadés. Y anán una vegada y atra en ella sense que li costare res, y enviscánse cada día mes, va passá que va vendre la roba al contat y en un bon profit; lo que la bona dona no per nell, sino per atres va sabé en seguida. Y habén anat Salabaetto a casa seua una tarde, va escomensá ella a bromejá y a jugá en ell, y a besál y a abrassál, mostránse tan inflamada de amor que pareixíe que anabe a morísseli als brassos; y volíe donáli dos bellíssimes copes de plata que teníe, que Salabaetto no volíe pendre, perque entre unes vegades y atres be habíe ressibit de ella lo que valdríe uns trenta floríns de or sense habé pogut fé que ella ressibiguere dell res que valguere una grossa. Al final, habénlo ben inflamat en lo mostrás inflamada, una de les seues esclaves, tal com ella u habíe preparat, la va cridá; per lo que ella, eixín de la alcoba y están afora una mica, va torná a dins plorán, y tiránse damún del llit pancha per aball, va escomensá a lamentás. Salabaetto se va extrañá, la va agarrá en brassos y va escomensá a plorá en ella y a díli: - ¡Ah!, cor del meu cos, ¿qué tens tan de repén?, ¿quína es la raó de este doló? ¡Ah, dísmu, alma meua!

Después de que la dona se va fé rogá bastán, va di:

- ¡Ay, dols siñó meu! No sé qué fé ni qué di. Acabo de ressibí una carta de Mesina, y me escriu mon germá que, encara que haiga de vendre o empeñá tot lo que ting, que sense falta li envía abáns de vuit díes mil floríns de or y que si no li tallarán lo cap; y yo no sé qué puc fé per a obtíndrels tan pronte; que, si tinguera al menos quinse díes de tems, trobaría la manera de ajuntáls, o podría vendre algunes de les nostres possessións; pero no podén, preferiría está morta abáns de que me arribare aquella mala notíssia.
Y dit aixó, no dixabe de plorá. Salabaetto, al que les amoroses flames li habíen tret gran part del coneiximén, creén que aquelles llágrimes eren verdaderes y les paraules de amor mes verdaderes, va di:

- Siñora, yo no podré oferíton mil, pero sí singséns floríns de or, si creéu que mels podréu torná de aquí quinse díes; y vostra ventura es que pressisamen ahí vach vendre la cárrega de roba: que, si no fore aixina, no podría dixátos ni una grossa.

- ¡Ay! - va di la dona -, ¿aixina que has patit incomodidat de dinés? ¿Per qué no me u demanabes? Perque si no ne ting mil sí que ne ting sen y hasta dosséns per a donát; me has tret lo valor per a asseptá lo servissi que me oferixes.

Salabaetto, mol mes que cautivat per nestes paraules, va di:
- Siñora, per assó no vull que u dixéu; que si tan los haguera nessessitat com los nessessitéu vos, be tols hauría demanat.

- ¡Ay! - va di la Siñora -, Salabaetto meu, be sé que lo teu amor per mí es verdadé y perfecte cuan, sense esperá a que te u demanara, en tan gran cantidat de dinés espontáneamen me proveíxes en esta nessessidat. Y en sertesa era yo tota teua sense aixó, y en aixó u siré mol mes; y may dixaré de agraít la salvassió del cap de mon germá. Pero sap Deu que de mala gana los preng considerán que eres viachán y que los mercadés nessessiten los dinés per als seus negossis; pero com me apure la nessessidat y ting firme esperansa de tornátels pronte, los pendré, y per lo que falto, si no los trobo enseguida, empeñaré totes estes coses meues.

Y dit aixó, derramán llágrimes, se va dixá caure a la faldeta de Salabaetto, que va escomensá a consolála; y passán la nit en ella, per a mostrás magnánimamen lo seu servidó, sense esperá a que los hi demanare li va portá singséns floríns de or, que ella, rién en lo cor y plorán en los ulls va pendre, contentánse Salabaetto en una simple promesa seua. En cuan la dona va tindre los dinés van escomensá a cambiá les condissións; y cuan antes la visita a la dona estabe libre totes les vegades que Salabaetto volíe, van escomensá a apareixe raóns per les que de set vegades li passabe no pugué entráy ni una, ni li ficaben la cara ni li féen les caríssies ni les festes de abáns. Y passat en un mes y en dos lo plasso en que los seus dinés teníen que séli tornats, al demanáls li donaben paraules en pago; per lo que, acatánsen Salabaetto del engañ de la malvada dona y de lo seu poc coneiximén, y veén que de alló res profitós trauríe, perque no teníe cap escritura ni testimoni, y avergoñínsen de queixás a dingú, perque l´habíen avisat abáns de la burla que mereixcudamen per la seua brutalidat li vindríe de aixó, mol dolgut, en ell mateix plorabe la seua desgrassia. Y habén ressibit moltes cartes dels seus mestres per a que cambiare aquells dinés y los hi enviare, per a que no siguere descuberta la seua culpa, va deliberá anássen, y puján a un barquet, no a Pisa com debíe, sino a Nápoles sen va aná. Estabe allí en aquell tems lo nostre compare Pietro del Canigiano, tessorero de madama la emperatrís de Constantinopla, home de gran talento y sutil ingenio, grandíssim amic de Salabaetto y de los seus; en lo que, com a persona discretíssima, lamentánse Salabaetto después de algúns díes, li va contá lo que habíe fet y la seua desgrassiada aventura, y li va demaná ajuda y consell per a pugué allí guañás la vida afirmán que may enteníe torná a Florencia. Canigiano, entristit per estes coses, va di: - Mal has fet, mal te has portat, mal has obeít als teus mestres, massa dinés de una vegada te has gastat en moldre; pero ¿qué? Está fet, y se té que pensá en un atra cosa. Y com home avisat rápidamen van pensá lo que habíen de fé y lay va di a Salabaetto;
al que, agradánli lo plan, se va llansá a la aventura de seguíl. Y tenín algúns dinés y habénni dixat Canigiano uns pocs, va maná fé uns cuans embalajes ben lligats, y comprá vin barriques de oli y omplíles, y carregán tot alló sen va entorná cap a Palermo; y entregán la relassió de los embalajes als aduanés y la de les barriques, y fen anotá totes les coses a la seua cuenta, los va ficá a les bodegues, dién que hasta que un atra mercansía que estabe esperán no arribare no volíe tocá aquella. Lancofiore, habénsen enterat de aixó y sentín que valíe uns dos mil floríns de or o mes, alló que al presén habíe portat, sense contá lo que esperabe, que valíe mes de tres mil, pareixénli que habíe apuntat baix, va pensá en restituíli los singséns per a pugué tíndre la majó part de los sing mil; y va enviá a buscál. Salabaetto, ya en malissia, allí va acudí. Ella, fen vore que no sabíe res de lo que habíe portat, li va fé una maravillosa benvinguda, y va di:

- Aquí tens, si te habíes enfadat en mí perque no tels vach torná en lo plasso pressís... Salabaetto se va ficá a riure y va di:

- Siñora, en verdat me va desagradá un poc, perque me haguera arrencat lo cor per a donátol si en alló tos complaguera; pero vull que sapigáu lo enfadat que estic en vos.
Es tan l´amor que tos ting que hay fet vendre la majó part de les meues possessións, y ara hay portat aquí mercansía que val mes de dos mil floríns, y ne espero de Ocsidén mes que valdrá mes de tres mil, y vull fé an esta siudat un almassén y quedám aquí per a está sempre prop de vos, pareixénme que estic milló en lo vostre amor que crec que dingú pugue estáu en lo seu. A lo que la dona va di:

- Mira, Salabaetto, tot este arreglo teu me agrade mol, perque te vull mes que a la meua vida, y me agrade mol que hagues tornat en intensió de quedát perque espero passá encara mols bons ratos en tú; pero vull excusám un poc perque, en aquells tems en que ten vas aná algunes vegades vas voldre entrá y no vas pugué, y algunes vas vindre y no vas sé tan alegremen ressibit com solíes, y ademés de aixó, no te vach torná los dinés a tems. Tens que sabé que entonses estaba yo en grandíssima pena; y lo que está en este estat, per mol que vullgue a un atre no li pot ficá tan bona cara ni aténdrel com voldríe; y ademés tens que sabé que li es mol penós a una dona pugué reuní mil floríns de or, y tots los díes li diuen mentires y no se cumplix lo que se li ha prometut, y per naixó nessessitam tamé natros mentí als demés; y de ahí ve que yo no te puguera torná los teus dinés. Pero los vach reuní poc después de la teua marcha y si haguera sabut aón enviátels tels haguera fet arribá; pero com no u sabía, tels hay guardat. Y fénse portá una bossa aon estaben aquells mateixos que ell li habíe dixat, lay va ficá a la ma y li va di:

- Conta a vore si ne ñan singséns.

Salabaetto may se habíe sentit tan contén, y contánlos y veén que ne ñabíen singséns, y tornánlos a guardá, va di:

- Siñora, sé que diéu la verdat, pero prou hau fet; y tos dic que per naixó y per
l´amor que tos ting may me demanaríeu per a consevol nessessidat vostra una cantidat que puguera yo donátos que no to la donara; y en cuan me haiga establit podréu probám en aixó.
Y de esta guisa recuperat en ella l´amor en paraules, va escomensá Salabaetto a frecuentála galanmen, y ella a donáli gust y a féli los mes grans honors del món, y mostráli mol amor. Pero Salabaetto, volén en un engañ castigá lo engañ que ella li habíe fet, invitat un día per a que anare a sopá y a dormí en ella, va acudí tan melancólic y tan tristot que pareixíe que vullguere morís. Lancofiore, abrassánlo y besánlo, va escomensá a preguntáli per qué teníe aquella melancolía. Ell, después de fés rogá un bon rato, va di: - Estic arruinat, perque lo barco aon estabe la mercansía que yo esperaba ha sigut capturat per los corsaris de Mónaco y per a rescatál se nessessiten deu mil floríns de or, de los que yo ne ting que pagá mil; y no ting dinés perque los singséns que me vas torná los vach enviá enseguida a Nápoles per a invertíls en teles y portáles aquí. Y si vullguera ara vendre la mercansía que ting aquí, com no es la temporada apenes me donarán una perra per dos géneros; y encara no soc aquí prou conegut per a trobá qui mels dixo, y per naixó no sé qué di ni qué fé; y si no envío pronte los dinés se emportarán a Mónaco la mercansía y may mes la recuperaré.

La dona, mol contrariada per naixó, perque li pareixíe pédreu tot, pensán qué podíe ella fé, va di:

- Deu sap lo que me dol per amor teu; ¿pero de qué servix apenás tan? Si yo tinguera eixos dinés sap Deu que tels dixaría enseguida, pero no los ting; ña una persona que fa tems men va dixá singséns, pero en forta ussura, que no demane menos del trenta per sen; si de eixa tal persona los vullgueres, nessessitaríes de garantía un bon empeño; y en cuan a mí yo estic disposada a empeñá totes estes robes y la meua persona si cal per lo que vullgue dixám, per a pugué servít, pero lo remanén, ¿cóm lo asseguraríes?

Va vore Salabaetto la raó que movíe an ésta a féli tal servissi y sen va acatá de que de ella siríen los dinés prestats. Primé lay va agraí y después va di que encara que fore a mol alt interés no u podíe dixá, pos li apretabe la urgensia; y después va di que u asseguraríe en la mercansía que teníe a la aduana, fénla escriure a nom del prestamiste, pero que volíe conservá la clau de la bodega, per a pugué mostrá la seua mercansía si algú la volíe vore y per a que res li tocaren o permutaren o cambiaren. La dona va di que aixó estabe ben dit y ere mol bona garantía; y per naixó, al arribá lo día va enviá a buscá a un corredó del que sen fiabe mol y parlán en ell sobre este assunto li va entregá mil floríns de or, que lo corredó va prestá a Salabaetto, y va fé inscriure al seu nom lo que Salabaetto teníe a les bodegues, y habén fet les escritures y contraescritures juns, y quedán en concordia, sen van aná als seus assuntos. Salabaetto, tan pronte com va pugué, puján a un barquet, en mil singséns floríns de or sen va aná a vore a Pietro del Canigiano a Nápoles, y desde allí los va enviá una fiel y completa cuenta a Florencia als seus mestres, los que l´habíen enviat en les robes; y pagánli a Pietro y a consevol atre al qui deguere algo, mols díes a Canigiano su va passá be en lo engañ fet a la siciliana; después, de allí, no volén continuá sén viachán, va víndre a Ferrara.
Lancofiore, com no trobabe a Salabaetto a Palermo va escomensá a extrañás y va sospechá; y después de esperál uns dos mesos, veén que no tornabe, va fé que lo corredó manare despressintá les bodegues. Y examinán les barriques que se creíe que estaben plenes de oli, va trobá que estaben plenes de aigua del mar, y sol ñabíe una capa de oli damún. Después, deslligán los embalajes, tots menos dos, que eren teles, plens los va trobá de borra; y entre tot lo que ñabíe no valíe mes de dosséns floríns; per lo que Lancofiore, veénse burlada, va plorá per los singséns floríns tornats y mol mes per los mil prestats, diénse moltes vegades: - Qui trate en toscano no pot sé segato.

Y aixina, quedánse en la pérduda y la burla, se va trobá en que tan listos eren la una com l´atre.
Al acabá Dioneo la seua novela, Laureta, veén que habíe arribat lo final del seu reinat, alabats los consells de Pietro Canigiano, que per los seus efectes se habíen vist sé bons, y la sagassidat de Salabaetto, que no va sé menos al ficáls en obra, traénse del cap lo lloré lay va ficá al cap a Emilia, dién:

- Siñora, tindrem una hermosa reina, féu, pos, que a la vostra hermosura acompañon les vostres obres.

Y va torná a assentás. Emilia, per vóres feta reina y alabada en públic per la seua bellesa, se va colorá, y la seua cara pareixíe los nugolets rosa de la aurora. Después de tindre los ulls cachos una mica, va organisá en los seu senescal los assuntos pertinéns a la compañía, y aixina va escomensá a parlá:

- Deleitables siñores, mol manifestamen veém que, después de que los bueys se han cansat durán lo día, amarrats al jou, són aliviats y liberats, y sels dixe pasturá per aon volen. Veém tamé que són mes hermosos los jardíns en varies plantes que los carrascals; per naixó, considerán los díes que ham estat parlán daball de una ley, demá no tos limitaré cap tema, vull que cadaú parlo de lo que vullgue, y crec que la variedat de les charrades que se conton sirá milló que parlá de sol un tema. Lo que vingue después de mí al trono, podrá constreñímos a les acostumades leys. Y dit aixó, hasta la hora de sopá los va consedí libertat a tots. Tots van alabá a la reina, y alsánse, se van entretindre.
Van sopá al voltán de la hermosa fon, y después de la sena, del modo acostumat un bon rato se van divertí cantán y ballán. Al final la reina, per a seguí lo estil dels seus predecessós, li va maná a Pánfilo que cantare una cansó, que díe aixina:

Tan es, Amor, lo be

y lo contén que estic per tú sentín

que soc felís cremánme a les teues flames.

Lo meu cor tanta alegría rebose,

tan de goch está ple

per lo que me has donat,

que amagáu siríe cosa seria

y a la cara serena

se mostre lo meu alegre estat:

que están enamorat

de un be tan elevat y estupendo

leve me sigue estám an ell cremán.

Yo no sé demostrá cantán

ni indicá en lo dit,

Amor, lo be que séntigo;

y encara que u sapiguera hauría de callá

que, sense dixáu callat,

se tornaríe tormén:

pos estic tan contén

que consevol parlá aniríe menguán

antes que anáu descubrín.

¿Quí pensaríe ya que estos brassos meus

podríen torná

aon los han tingut,

y que la meua cara sense patí rechás

tornaríe a arrimás

aon va sé beneída?

may haguera cregut

la meua fortuna, encara que estiga sucarrat
y lo meu plaé y goch estiga amagán.

La cansó de Pánfilo acabada, y per tots corejada, no van ñabé dingú que, en mes atenta solissitut que li corresponíe, no prenguere nota de les seues paraules, esforsánse en adiviná alló que ell cantabe que li conveníe tíndre amagat; y encara que uns cuans van esá imaginánse diferentes possibilidats, dingú va arribá a la verdat del assunto.
Y la reina, después de vore que la cansó de Pánfilo habíe acabat, va enviá a les joves siñores y als jovens siñós a dormí.

ACABE LA OCTAVA JORNADA.

domingo, 17 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA NOVENA.

JORNADA NOVENA. NOVELA NOVENA.

Dos jovens li demanen consell a Salomón, la un de cóm pot sé volgut, l´atre de cóm té que tratá a la seua dona malcreguda; al primé li respón que vullgue y al atre que vaigue al pon de la Oca.


Dos jovens li demanen consell a Salomón, la un de cóm pot sé volgut, l´atre de cóm té que tratá a la seua dona malcreguda; al primé li respón que vullgue y al atre que vaigue al pon de la Oca.

A la reina (si volíe respetás lo privilegi de Dioneo) li faltabe novelá, y ella, después de callá les dames, que sen habíen enrit mol del desgrassiat Biondello, va escomensá a parlá aixina:

Amables siñores, si en la men recta mirem l´orden de les coses, mol fássilmen vorem que tota la universal multitut de les dones está als homens sometuda per la naturalesa, per les costums y per les leys, y que segóns lo discernimén de estos convé que se regixquen y gobernon; y per naixó, totes les que vullguen tranquilidat, consol y descáns en los homens als que perteneixen, han de sé en ells humils, passiéns y obediéns, ademés de honestes, lo que es espessial tessoro de cada una. Y si en aixó les leys, que al be comú miren en totes les coses, no mos u enseñaren, la naturalesa mol ubertamen u amostre, que mos ha fet en lo cos delicades y blanes, en lo ánim tímides y temoriques, en la men benignes y piadoses, y mos ha donat fluixes les forses del cos, les veus amables y los moviméns de los miembros suaves: coses que testimonien que tenim la nessessidat de que mos gobernon. Y qui té la nessessidat de sé ajudat y gobernat, vol que sigue obedién y que estigue sometut y que reverensio al seu ajudadó y gobernadó: ¿y quí mos ajude y goberne a natros mes que los homens? Pos als homens debem honráls mol, sométremos, y la que de aixó se aparte sirá digníssima no sol de dura reprensió, sino tamé de aspre cástic. Y an esta considerassió, encara que ya la haigam fet atres vegades, me ha portat fa poc Pampínea en lo que va contá de la malcreguda dona de Talano: a qui Deu li va enviá lo cástic que lo seu home no habíe sabut donáli; y per naixó crec yo que són dignes de du y aspre cástic totes aquelles que se aparten de sé amables, benévoles y dóssils com u volen la naturalesa, la costum y les leys. Per lo que tos contaré lo consell que va doná Salomón, com útil medissina pera curá an aquelles que están afectades de este mal. La que no sigue mereixedora de tal medissina, que no se cregue que se diu res per nella, encara que los homens acostumbren a di este proverbio:
«Espoles demanen lo bon caball y lo roín, y la dona tan bona com roína demane branca». Estes paraules, lo que vullguere interpretáles de broma, diríe que són sertes totes, pero volén interpretáles moralmen, dic que se hauríen de admití. Són de natural totes les dones volubles (la donna è mobile), influensiables, y per naixó, pera corregí la inquietut de les que se dixen aná massa lluñ de los límits imposats, se nessessite la gayata que les castigo, y pera aguantá la virtut de les demés, que no se dixen rellissá, es nessessari la gallata que les aguanto y les assusto. Pero dixán ara lo predicá, tos contaré aixó: habénse ya estés per tot lo universal món la altíssima fama de la maravillosa discressió de Salomón, y lo liberalíssim us que della fée peral que volíe conéixela en propia experiensia, mols acudíen an ell per a que los aconsellare desde diverses parts del món; y entre tots estos, se va ficá en camí un jove de nom Melisso, mol noble y ric, de la siudat de Layazo, de aon ere ell y aon vivíe. Y cabalgán cap a Jerussalén, va passá que, al eixí de Antioquía, en un atre jove de nom Josefo, que aquell mateix camí portabe, van cabalgá durán un tems; y com es la costum de los viachés, van escomensá a entrá en conversa. Habénli preguntat Melisso a Josefo quina ere la seua condissió, de aón veníe, aón anabe y a qué, li va di que anabe a vore a Salomón, pera demanáli consell de lo que teníe que fé en la seua dona, que ere mes tossuda y roína que cap atra, y ell ni rogánla ni afalagánla ni de cap atra manera la podíe traure de la seua obstinassió o tossudería.
Y después li va preguntá Josefo a Melisso de aón ere, aón anabe y pera qué, a lo que va contestá Melisso:

- Yo soc de Layazo, y com tú tens una desgrassia yo ne ting un atra: yo soc un home ric y me gasto lo meu assentán a la meua taula y honrán als meus consiudadáns, y es cosa rara y extraña pensá que, a pesá de tot aixó, no puc trobá a dingú que me vullgue be; y per naixó vach aon vas tú, pera demaná consell per a sé volgut.

Van cabalgá, pos, juns los dos compañs y, arribán a Jerussalén, per mediassió de un dels baróns de Salomón, van sé portats dabán dell, Melisso li va exposá la seua nessessidat y Salomón li va contestá: - Vol.

Y dit aixó, rápidamen Melisso va sé obligat a eixí de allí, y Josefo va di alló per lo que estabe allí, a lo que Salomón sol va contestá: - Ves al pon de la Oca.

Tamé Josefo va sé alluñat de la presensia del rey enseguida, se va trobá a Melisso quel esperabe, y li va di lo que li habíe donat per resposta. Estos, pensán en estes paraules y no podén compendre lo seu sentit ni traure cap fruit pera les seues nessessidats, com si hagueren sigut burlats, se van ficá al camí de tornada; y después de unes jornades van arribá a un riu sobre lo que ñabíe un pon mol majo; y com una gran caravana de mules y caballs estabe crusán van tindre que esperás hasta que habíen passat. Y habén ya passat casi tots, va ñabé un macho que se va esbarrá, com assobín passabe, y no volíe de cap manera passá abán; per naixó, un mulero, agarrán una estaca, primé en cuidadet va escomensá a pegáli pera que arreare. Pero lo macho, ara de esta part del camí, ara de aquella atravesánse, y a vegades reculán, de cap manera volíe adelantá; per naixó lo mulero, mol enfadat, va escomensá en la estaca a fótreli lo vareo mes gran del món, ara al cap, ara als flancos y ara a la grupa; pero tot en vano.
Melisso y Josefo, que estaben mirán aixó, li díen al mulero:

- ¡Aic!, desgrassiat, ¿qué fas?, ¿vols matál o qué?, ¿per qué no probes a conduíl be y tranquilamen? Arreará antes que sil esbatusses com estás fen.
A lo que lo mulero va contestá: - Vatros coneixéu als vostres caballs y yo conec al meu macho; dixéume féli lo que vull. Y dit aixó, va torná a fótreli estacades, y tantes de una part y tantes del atra ni va fotre que lo macho al remat va arreá, de manera quel arriero sen va eixí en la seua. Están, pos, los dos jovens a pun de seguí, li va preguntá Josefo a un bon home, que estabe assentat al arrang del pon, cóm se díe este puesto; a lo que lo bon home va contestá: - Siñó, aixó se diu lo pon de la Oca.

En cuan u va sentí Josefo, sen va enrecordá de les paraules de Salomón y li va di a Melisso: - Pos te dic, compañ, que lo consell que me ha donat Salomón podríe sé bo y verdadé, perque mol claramen vech que no sabía pegáli a la meua dona: pero este mulero me ha enseñat lo que ting que fé.

Al cap de uns díes van arribá a Antioquía, y Josefo va retindre a Melisso pera que descansare uns díes en ell; y sén mol fredamen ressibit per la seua dona, li va di que faiguere prepará de sopá lo que Melisso vullguere, y Melisso va demaná lo que li veníe de gust. La dona, tal com habíe fet abáns, no va fé prepará lo sopá com Melisso habíe dit, sino tot lo contrari, y veénu Josefo, enfadat, li va di:
- ¿No te se ha dit qué se teníe que fé de sopá?

La dona, contestánli orgullosa, va di:

- Pos ¿qué vol di aixó? ¡Ah! ¡No sopos si no vols sopá! Si me se ha dit una cosa a mí me ha paregut féu aixina; si te agrade, que te agrado; si no, aguántat.
Se va extrañá Melisso de la resposta de la dona y mol lay va ficá en cara.
Josefo, al sentí aixó, va di: - Dona, seguixen sén tal com eres, pero créume que te faré cambiá estes maneres. Y giránse cap a Melisso li va di:

- Amic, pronte vorem cóm ha sigut lo consell de Salomón; pero te demano que no te sigue du vórel ni pensá que es broma lo que vach a fé. Y pera que no me u impedixques, enrecórdaten de la contesta que mos va doná lo arriero cuan teníem compassió del seu macho. A lo que Melisso va di:

- Yo estic a casa teua, y aquí fas lo que tú vullgues.
Josefo, buscán una gallata feta de una carrasca jove, sen va aná a la seua alcoba, aon la dona, que enfadada se habíe eixecat de la taula, sen habíe anat remugán, y agarránla per les trenes la va aviá als seus peus y va escomensá a fótreli en esta gallata. La dona va escomensá primé a quirdá y después a amenassá, pero veén que en tot alló Josefo no parabe, tota cruixida va escomensá a demaná mersé per Deu pera que no la matare, dién ademés que may dixaríe de fé lo seu gust. Josefo, a pesá de tot aixó, no frenabe, sino que en mes furia que antes al costat o a les cuixes o als muscles la anabe vareján y assentán les costures, y no se va quedá coto hasta que se va baldá; y en ressumen, cap os ni cap part va quedá al cos de la dona que no estiguere machacat; y fet aixó, tornán en Melisso, va di:

- Demá vorem lo resultat del consell de «vésten al pon de la Oca». Y descansán un rato y rentánse después les mans, va sopá en Melisso y cuan va sé hora sen van aná a gitás. La pobreta dona en prou faena se va eixecá de enterra y se va dixá caure al llit, aon descansán com va pugué, en son demá, eixecánse mol pronte, li va preguntá a Josefo qué volíe que faiguere pera amorsá. Ell, enriénsen de alló en Melisso, li va di que tres ous fregits per a cadaú, pancheta grossa, butifarra de piñóns y seba, llenguañissa y pa en tomata en oli de arbequina, y después, cuan va sé hora, van trobá preparat tot lo que li habíe dit, per lo que van alabá mol lo primé consell perals seus mals que habíen sentit.
Y después de uns díes, separánse Melisso de Josefo y tornán a casa seua, a un que ere un home sabut li va di lo que Salomón li habíe dit, y este li va explicá:

- Consell mes verdadé ni milló no podíe donát. Saps be que tú no vols a dingú, y los honors y los favors que fas los fas no per amor que li tingues a dingú sino pera la teua pompa. Vol, pos, com Salomón te va di, y sirás volgut.
Aixina pos, va sé corregida la dona malcreguda, y lo jove, volén, va sé vullgut.

jueves, 2 de mayo de 2019

CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA


CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA
Tancredo, príncipe de Salerno, mate al amán de la seua filla y li envíe an ella lo seu cor a dins de una copa de or; ella, ficán a la copa aigua envenenada, se la beu y se mor. 

Tancredo, príncipe de Salerno, mate al amán de la seua filla y li envíe an ella lo seu cor a dins de una copa de or; ella, ficán a la copa aigua envenenada, se la beu y se mor.


Un assunto du per a tratá mos ha imposat avui lo nostre rey, si pensám que ham vingut per a alegrámos, y tením que parlá de les llágrimes de atres, que no poden contás sense dixá de sentí compassió qui les conte y qui les escolte. Potsé u ha fet per a moderá una mica la alegría de los díes passats; pero done igual lo que l´ha mogut a féu, com a mí no me interesse cambiá lo seu gust, tos contaré un triste cas, desventurat y digne de les nostres llágrimes.

Tancredo, príncipe de Salerno, va sé un siñó mol bo, llástima que a la seua vellesa se va embrutá les máns. En tot lo tems de la seua vida no va tíndre mes que una filla, y mes felís haguere sigut si no la haguere tingut. Ésta va sé per son pare tan tendramen volguda com may datra filla va sé volguda per son pare; y per este tendre amor, habén ella ya passat de lluñ la edat de casás, no sabén cóm separála de ell, no la casabe; después, per fin, habénla donat per dona a un fill del duque de Capua, vivín en ell poc tems, se va quedá viuda y va torná en son pare. Ere mol maja de cos y la cara com la dona que mes u haguere sigut, y jove y pita, y mes discreta de lo que conveníe séu a una dona. Y vivín en lo volgut pare com una gran Siñora, en molta blanó, y veén que son pare, per lo amor que li teníe, poca pressa se donáe per a casála un atra vegada, y an ella no li pareixíe cosa honesta demanálay, va pensá en tíndre, de amagatóns si podíe trobál, un amán digne de ella. Y veén a mols homes a la cort de son pare, nobles y no, com natros los veém a les corts, y considerades les maneres y les costums de mols, entre los atres un jove paje del pare de nom ere Guiscardo, home de naiximén mol humilde pero per la virtut y les costums noble, mes que datre li va agradá y per nell en secreto, veénlo a sobín, se va inflamá, agradánli cada vegada mes les seues maneres. Y lo jove, que no dixabe de sé espabilat, habénse fixat en ella, la habíe ressibit al seu cor de tal manera que no se preocupabe de res mes que de vóldrela. De tal guisa, pos, amánse la un al atre en secreto, dessichán la jove trobás en ell, y sense volé confiás a dingú sobre este amor, per a puguéli declará la seua intensió va inventá una rara estratagema. Va escriure una carta, y an ella li escribíe lo que teníe que fé en son demá per a está en ella; y después, ficada a dins de una caña o canut, jugán lay va doná a Guiscardo dién: - en aixó farás esta nit un bufadó per a la teua sirvienta en lo que ensendrá lo foc. Guiscardo va agarrá lo canut, y pensán que no sense raó lay habíe donat y dit alló, sen va entorná cap a casa, y mirán be la cañeta, y veénla esbadocada, la va obrí y va trobá a dins la carta de ella y la va lligí, y va entendre be lo que teníe que fé. Se va sentí lo home mes contén va ñabé al món, y se va dedicá a preparás per a reunís en ella segóns lo modo que li habíe amostrat. Ñabíe a la vora del palau del príncipe una cova excavada al monte, feta siglos abáns, a la que li entrabe llum per un respiradero ubert al monte; esta enchumenera o tronera, com la cova estabe abandonada, per romigueres y per herbes naixcudes per damún, estabe casi taponada; y an esta gruta, per una escala secreta que ñabíe a una de les cámares baixes del palau, que ere la de la Siñora, podíe baixás, encara que en una fortíssima porta tancada estabe. Y estabe tan lluñ del cap de tots esta escala, perque fée moltíssim tems que no se fée serví, que casi ningú de los que allí vivíen la recordabe; pero Amor, que als seus ulls res es tan secreto que no u pugue alcansá a vore, lay habíe portat a la memória a la enamorada Siñora. Ella, per a que dingú puguere donás cuenta de alló, mols díes en los seus arnesos mol habíe traballat y furgat per a que aquella porta puguere obrís; y una vegada uberta, baixán sola a la caverna y vist lo respiradero, li habíe manat di a Giuscardo que se embutiguere per nell y baixare a la cova, habénli dibuixat per aón podíe trobál. Y per a cumplí aixó, Guiscardo rápidamen, preparada una maroma en uns nugos y llassades per a pugué baixá y pujá per nella, y vestit en un cuero que lo protegire de les gabarreres o garraberes, sense habéli dit res a dingú, a la nit siguién cap a la tronera sen va aná, y lligán be una de les puntes de la corda a una forta soca que a la boca de la enchumenera habíe naixcut, per nella va baixá a la cova y va esperá a la Siñora. Ella, al día siguién, fen vore que volíe descansá, va enviá a fora a les seues criades y se va tancá sola a la alcoba, va obrí la porta, y va baixá a la cova, aon se va trobá en Guiscardo, y la un al atre moltes festas se van fé, y van aná juns a la alcoba, y en grandíssim plaé se van quedá bona part de aquell día, y per a que los seus amors continuaren sén secretos, sen va entorná a la gruta Guiscardo y ella va tancá y barrá la porta, y va eixí fora de la habitassió en les seues damiseles.
Guiscardo después, al víndre la nit, va pujá per la maroma del respiradero y sen va entorná cap a casa seua; y habén adeprés este camí, moltes vegades después, passán lo tems, allí va torná. Pero la fortuna, envejosa de tan llarga y tan gran passió, va mudá la alegría dels dos amáns en amargs plos. Acostumbrabe Tancredo a víndre alguna vegada sol a la cámara de la seua filla, allí parláe en ella, se quedáe un rato y después sen anáe. Un día, después de minjá, baixán allí, y están la filla de nom Ghismunda a un jardí seu en totes les seues criadetes, va entrá a la alcoba sense sé vist ni sentit, y trobán les finestres de la alcoba tancades y les cortines del llit parades, allí prop a un raconet se va assentá a uns cuixíns, y apoyán lo cap al llit y tapánse en la cortina, com si se haguere amagat allí, se va quedá adormit. Y están dormín de esta manera, Ghismunda, que per desgrássia aquell día habíe fet víndre a Guiscardo, dixán a les seues criadetes al jardí, en silénsio va entrá a la alcoba y, tancánla, sense donás cuenta de que algú estabe allí, va obrí la portota a Guiscardo que la esperabe y anánsen los dos al llit com acostumbraben, y juns jugán y tombán, va passá que Tancredo se va despertá y va sentí y vore lo que Guiscardo y la seua filla féen; y mol dolgut per naixó, primé va vóldre cridáls, pero después va pensá en callá y quedás amagat, si podíe, per a pugué fé en passiénsia y en menos vergoña lo que ya se li habíe ocurrit fé. Los dos amáns van está mol tems juns com acostumbraben, sense acatássen de Tancredo; y cuan los va pareixe be, baixán del catre, Guiscardo sen va entorná a la cova y ella va eixí de la alcoba. Tancredo, encara que ere vell, per una finestra va baixá al jardí y sense sé vist per dingú, mortalmen dolgut, va torná a la seua cámara. Y per una orden que va doná, al eixí del respiradero, la nit siguién Guiscardo va sé apresat per dos homes y portat en secreto a Tancredo. Este, al vórel, casi plorán li va di:
- Guiscardo, la meua benignidat en tú no mereixíe lo ultraje y la vergoña que me has fet, com hay vist avui en los mues ulls.
A lo que Guiscardo sol va contestá:
- Amor pot mol mes de lo que podem vosté y yo.
Va maná entonses Tancredo que fore guardat an alguna cámara de allí dins, y aixina se va fé. Vingut lo día siguién, sense sabé Ghismunda res de estes coses, habén Tancredo en ell mateix pensat uns cuans prossediméns, después de minjá, segóns la seua costum sen va aná cap a la cámara de sa filla, aon fénla cridá y tancánse a dins en ella, plorán li va escomensá a di:
- Ghismunda, pareixénme conéixe la teua virtut y honestidat, may hauría pogut tíndre al ánimo, encara que me u hagueren dit, si yo en los meus ulls no u haguera vist, que te hagueres entregat an algún home que no fore lo teu, no ya féu sino pensáu; per lo que yo en tot lo poc que me quede de vida estaré dolgut al recordáu. Ojalá Déu que hagueres pres un home acorde a la teua noblesa; pero entre tans que la meua cort frecuenten, vas triá a Guiscardo, jove de condissió vilíssima criat a la nostra cort casi per amor de Déu desde chiquet hasta neste día; per lo que no sé qué hay de fé de vatros. De Guiscardo, a qui esta nit hay fet péndre cuan eixíe per la tonera y lo ting a la presoneta, ya hay determinat qué fé, pero de tú sap Déu que no sé qué fé. Per una part, me arrastre lo amor que sempre te hay tingut mes que cap pare li va tíndre a la seua filla y per l’atra me arrastre la justíssima rabia ocassionada per la teua gran locura: aquell vol que te perdona y éste vol que contra la meua mateixa naturalesa me ensaña; pero antes de péndre partit, vull sentí lo que tingues que dim.
Y dit aixó, va acachá la cara, plorán tan fort com u hauríe fet un mosset esbatussat. Ghismunda, al sentí a son pare y al vore no sol que lo seu secreto amor habíe sigut descubert sino que Guiscardo estabe amanillat, va sentí un doló indescriptible y va está prop de mostrál en crits y llágrimes, com la mayoría de les dones fa, pero se va aguantá, y se va determiná a no seguí viva antes que suplicá per nella mateixa, imaginán que ya lo seu Guiscardo habíe mort, per lo que no com dolguda o arrepentida del error, sino com dona valenta, aixina li va contestá a son pare:
- Tancredo, ni a negá ni a suplicá estic disposada perque ni lo un me valdríe ni lo atre vull que me valgue; y ademés de aixó, de cap modo enténg que me afavorixquen la teua benevolénsia y lo teu amor sino confessán la verdat, primé deféndre la meua fama en raóns verdaderes y después en les obres seguí firmemen la grandesa del meu ánimo. Es verdat que hay volgut y vull a Guiscardo, y mentres viga, que sirá poc, lo voldré y si después de la mort se pot vóldre, no dixaré de vóldrel; pero an aixó no me va portá la meua femenina fragilidat, sino les teues poques ganes de tornám a casá. Te té que sé manifest, sén tú tamé de carn, que has engendrat a una filla de carn y no de pedra ni de ferro; y enrecordáten teníes y tens, encara que tú ara sigues agüelo, cóm y quines y quina forsa tenen les leys de la juventut, y encara que tú, home, los teus millós añs en les armes los has passat, tens que sabé lo que lo tems mort y les delicadeses poden fé en los vells, no diguem ya en los joves. Soc, pos, de carn, y hay viscut tan poc que encara soc jove, y per una cosa y l’atra plena de dessich, y ya hay estat casada, y coneixía lo plaé que se sen cuan tal dessich se cumplix. An estes forses, no puguén yo resistí, me vach disposá a seguí alló a lo que me espentaben, com jove y com dona, y me vach enamorá. Y sertamen en aixó vach ficá tota la meua virtut al no vóldre que ni per a tú ni per a mí, de alló que al natural pecat me atraíe (en cuan yo puguera evitáu) vinguere cap vergoña. A lo que lo compasiu Amor y la benigna fortuna una mol amagada vía me habíen trobat y mostrat, per la que, sense dingú sabéu, yo alcansaba lo meu dessich: y aixó (qui sigue que te u haigue amostrat o com sigue que u sápigues) no u nego. A Guiscardo no lo vach triá per casualidat, com moltes fan, sino que en deliberat consell lo vach triá abáns que a consevol atre, y en precavut pensamén lo vach atraure, y en sabia perseveránsia dels dos llárgamen ham disfrutat. Pareix que, ademés de habé pecat per amor, tú me repréns al di, com si no te hagueres enfadat si a un home noble haguera triat per an aixó, que en un home de baixa condissió me hay mesclat; en lo que no te dones cuenta de que no repéns lo meu pecat sino lo de la fortuna, la que en molta frecuénsia als que no són dignes aúpe, dixán a baix als digníssims. Pero dixem ara aixó, y mira un poc los prinsipis del assunto: vorás que tots natros estam fets de una sola massa de carn y que per un mateix creadó totes les almes en igual forsa, en igual poder, en igual virtut van sé creades. La virtut primé va fé distinsió entre natros, que naixém y naixíem iguals; y los que mes cantidat de ella teníen y la ficaben en obra van sé nombrats nobles, y los atres se van quedá sén la plebe. Y encara que una costum contraria haigue amagat después esta ley, no está encara arrancada ni desfeta per la naturalesa y per loe bones costums; y per naixó, qui virtuosamen obre, ubertamen se mostre noble, y si de un atra manera sel cride, qui aixina lo cride se equivoque.
Mira, pos, entre los teus nobles y examina la seua vida, les seues costums y les seues maneres, y de un atra part considera los de Guiscardo: si vullgueres jusgá sense animosidat, lo cridaríes an ell nobilíssim y a tots estos nobles teus villanos. En la virtut y lo valor de Guiscardo no vach creure per lo juissi de un atra persona, sino per les teues paraules y per los meus ulls. ¿Quí lo va alabá tan com tú lo alababes en totes les coses loables que tenen que sé alabades en un home valén? Y sertamen no sense raó: que si los meus ulls no me van engañá, cap alabansa va sé dita per tú que yo no li veiguera ficála en obra, y mes admirablemen que podíen expresáu les teues paraules; y si en alló me haguera engañat en algo, per tú hauría sigut engañada. ¿Dirás, pos, que en un home de baixa condissió me hay mesclat? No dirás la verdat; si per ventura digueres que en un pobre, en vergoña teua podríe consedís, que aixina has sabut a un home valiós servidó teu portá a bon estat; pero la pobresa no trau a dingú la noblesa, sino lo que se té. Mols reys, mols grans príncipes van sé pobres, y mols que caven la terra y guarden ovelles van sé riquíssims, y u són. Si a la teua vellesa estás disposat a fé lo que de jove no acostumbráes, es di, a obrá en crueldat, prepárat a séu, has de sé cruel en mí perque no estic disposada a rogát de cap manera que no u sigues com que eres la primera raó de este pecat, si es que pecat es; per lo que te asseguro que lo que de Guiscardo haigues fet o faigues si no fas en mí lo mateix, les meues propies máns u farán. Y ara vésten en les dones a plorá, y per a descarregá la teua crueldat en lo mateix cop, an ell y a mí, si te pareix que u mereixem, mátamos. Va vore lo príncipe la grandesa de ánim de la seua filla, pero no per naixó va creure que estiguere tan firmemen disposada a lo que en les seues paraules amenassabe; per lo que, separánse de ella y alluñán lo pensamén de obrá cruelmen contra ella, va pensá que en la condena del atre arrfredaríe lo amor de ella, y va maná als dos que a Guiscardo guardaben que, sense féu sabé a dingú, la nit siguién lo estrangularen y, arrancánli lo cor, lay portaren. Ells u van fé tal com los u habíe manat, per lo que, vingut lo día siguién, fénse portá lo príncipe una gran y hermosa copa de or y ficat an ella lo cor de Guiscardo, per un fidelíssim criat seu lay va enviá a la seua filla y li va maná que cuan lay donare li diguere:
- Ton pare te envíe aixó per a consolát en lo que mes vols, com l´has consolat tú en lo que ell mes volíe.
Ghismunda, sense apartás de la seua dessisió, fénse portá unes herbes y arraíls venenoses, después de que son pare sen habíe anat, les va destilá y les va reduí a aigua, per a tíndrela preparada si lo que se temíe passabe. Y vingut lo sirvién an ella en lo regalo y en les paraules del príncipe, va agarrá la copa, y destapánla, al vore lo cor y al sentí les paraules, va tíndre per mol sert que aquell ere lo cor de Guiscardo, per lo que, eixecán los ulls cap al sirvién, va di:
- No li conveníe sepultura menos digna que l´or a tal cor com es éste; mon pare ha obrat discretamen en aixó. -
Y dit aixó, arrimánsel a la boca, lo va besá y después va di:
- En totes les coses y hasta este extrem de la meua vida hay trobat tendríssim lo amor que mon pare me té, pero ara mes que may, y per naixó les raderes grássies que ting que donáli ara per tan gran presén, de la meua part li donarás. -
Dit aixó, mirán la copa que teníe abrassada, mirán lo cor, va di:
- ¡Ay!, dolsíssim albergue de tots los meus plaés, ¡maldita sigue la crueldat de aquell que en los ulls de la cara me fa vóret ara! Bastán me ere mirát a cada momén en los del espíritu. Tú has cumplt ya la teua carrera y te has liberat de la que te va consedí la fortuna; has arribat al final, cap aon tots correm; has dixat les miseries del món y les fatigues, y del teu mateix enemic has ressibit la sepultura que lo teu valor mereixíe. Res te faltabe per a ressibí cumplides exequies mes que les llágrimes de qui mentres vas viure tan vas voldre; los que per a que los tingueres, va ficá Déu al cor de lo meu cruel pare que te enviare a mí, yo te los oferiré encara que tinguera lo propósit de morí en los ulls secs y en lo gesto gens espantat; y después de habételes oferit, sense tardansa alguna faré que la meua alma se unixque a la que, dirigínla tú, en tan amor vas guardá. ¿Y en quina compañía podré aná mes contenta y mes segura als puestos desconeguts que en ella? Estic segura de que está encara aquí dins y que mire los puestos de los seus plaés y los meus, y com estic segura de que seguix volénme, espere a la meua per la que mol es amada. Y dit aixó, sense fé cap abalot de dona, inclinánse sobre la copa, plorán va escomensá a derramá tantes llágrimes que admirable cosa ere de vore, besán infinites vegades lo cor mort. Les seus criadetes, que al voltán de ella estaben, no enteníen quin cor ere éste y qué volíen di les seues paraules, pero per la piedat vensudes, totes ploraben; y en compasió li preguntaben en vano per lo motiu de les seues ploreres, y mol mes, com podíen y sabíen, se les ingeniaben en consolála. Ella, después de habé plorat tan com li va pareixe, alsán lo cap y secánse los ulls, va di:
- Oh, cor mol amat, tots los meus debers cap a tú están cumplits y res me quede per fé mes que portá la meua alma a está en la teua compañía.
Y dit aixó, se va fé allargá la cantrelleta aon estabe l´aigua que lo día abáns habíe preparat; y la va abocá a la copa aon estabe lo cor, en moltes llágrimes seues rentat; y sense cap espán ficada allí la boca, se la va beure tota, y habénla begut, en la copa a la ma va pujá cap al seu llit, y lo mes honestamen que va pugué va colocá lo cor del mort contra lo seu cor, y sense di paraula esperabe la mort. Les seues damiseles, habén vist y sentit estes coses, y com no sabíen quina aigua ere la que habíe begut, a Tancredo habíen enviat a di tot alló, y ell, barruntánse lo que passáe, va baixá rápidamen a la alcoba de la seua filla. Aon va arribá al momén en que ella se estirabe damún del llit, y tart, en dolses paraules veníe a consolála, veén com ella estabe, va escomensá a plorá; y la Siñora li va di:
- Tancredo, guarda eixes llágrimes per an algún cas menos dessichat que éste, y no les tragues per mí que no les vull. ¿Quí ha vist may a dingú plorá per lo que ell mateix ha vullgut fé? Pero si algo de aquell amor que me vas tíndre encara viu en tú, com a radé don consedixme que, ya que no te va agradá que yo vixquera a amagatontes en Guiscardo, que lo meu cos en lo seu, aon sigue que lo haigues fet aventá mort, estigue públicamen.
Lo nugo a la gola no li va dixá contestá al príncipe, y entonses la jove, sentínse arribá al seu final, apretán contra lo seu pit lo cor mort, va di:
- Quedéutos en Déu, que yo men vach.
Y velats los ulls y perdut tot sentit, de esta dolorosa vida sen va aná. Tal dolorós final va tíndre lo amor de Guiscardo y de Ghismunda, com hau sentit; als que Tancredo, después de mol plorá, y massa tart arrepentit de la seua crueldat, en doló de tots los de Salerno, honradamen als dos a un mateix sepulcro va fé enterrá.

cuarta jornada novela segona

sábado, 12 de enero de 2019

Rondaya de rondayas en mallorquí

Rondaies disponibles (Per veure la rondaie, prem sobre el títol que t'interessa)










Rondaya
de rondayas
en mallorquí,

Rondaya  de rondayas en mallorquí



— Tom III


— Tom IV


— Tom V

— Tom VII

— Tom IX

— Tom XIII


— Tom XVI
  • Volumen I; 1896. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan

    1. En Juanet i es set missatges
    2. Un festetjador
    3. S'Hermosura del món
    4. Sa fia d'es carboneret
    5. En Martí Tacó
    6. Es ca d'En Bua i es moix d'En Pejulí
    7. N'Estel d'or
    8. Na Magraneta
    9. Sa jaia Xeloc i sa jaia Bigalot
    10. En Juanet de sa gerra
    11. Es tres germans i es nou gegants
    12. En Pere de sa butza

  • Volumen II; 1897. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan

    1. Sa fia del Sol i de la Lluna
    2. L'amo de So Na Moixa
    3. La Princesa Bella
    4. Es fii des pescador
    5. La flor romanial
    6. En Gostí lladre
    7. Tres germans dexondits
    8. Sa Comtessa sense braços
    9. Es poal florit

  • Volumen III; 1898. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan

    1. Val mès matinejar que a missa anar?
    2. En Juanet de l'Onso
    3. Una qui no volia pastar
    4. L'amor de les tres taronges
    5. Es canyemet, s'ase i sa serra-porra
    6. En Pere Gri
    7. En Ferrandí
    8. En Pere des forn

  • Volumen IV; 1904. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan

    1. En Pere de la Bona Roba
    2. Es llum de la terra
    3. Sa muleta de plata
    4. Un pastor i un missér
    5. Ous de somera
    6. Un soldat que havia servit deu anys
    7. Un geperut i un gegant
    8. Es conseis del Rei Salomó
    9. Mestre Jaume Figuereta
    10. Es jai de sa barraqueta
    11. Es pou de sa lluna
    12. S'Aucellet
    13. En Toni Garriguel•lo
    14. Sa Muta
    15. Sa titina i sa geneta
    16. Es filats
    17. S'Hortolà de S'Hort des Gabre
    18. Ets amos de Son Sales, Son Saleta i Son Salí
    19. Una al•lota desxondida
    20. Madò Fenoiassa i los seus
    21. Tres jovenets
    22. Tres germans beneits

  • Volumen V; 1909. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Sebàstia Pizà
    • Ecos de la vida de Jesús, Maria i Josep (18 subt.)
      1. Com ès que ses mules llauren amb coixí i que no fan mulats
      2. Com ès que ses bous llauren sense coixí
      3. Com ès que des tres Reis d'Orient des Betlem n'hi ha un amb barba blanca
      4. Com ès que a totes ses festes de la Mare de Dèu hi ha romanins florits
      5. Com ès que no troben nius de cega
      6. Lo que fèu la llagosta quan la Mare de Dèu i St. Jusep fugien cap a Egipte
      7. Com ès que diuen que es blat tè la cara del Bon Jesús
      8. Com ès que tots es dissabtes fa sol
      9. Ses aranyetes del Bon Jesús
      10. Com ès que ses serres entrescades serren millor
      11. El Bon Jesús i St. Eloy
      12. Com ès que es capxeriganys duen corona
      13. Sa mà de Marcos
      14. La Mare de Dèu i la senyora de Pilat
      15. La Verónica i Gamos, es seu homo
      16. Com es que ses caderneres tenen plomes vermeis en es coll
      17. Ses oronelles
      18. Com és que ses esglèsies solen estar giradas a ponent
    • Resonàncies de l'Antic Testament
      1. Com és que ses beies, en picar, se moren
      2. Com és que ses beies no van casi mai a ses argelagues ni a ses gatores
      3. De com el Bon Jesús criava el mon, i el dimoni hi volguè posar sa ditada
      4. Com és que ses dones tenen mès poc cervell que ets homos
      5. Com és que hi ha pobres i rics en el mon
      6. De com Noé feia l'Arca
      7. L'Arca de Noé tapada de neu
      8. Com és que mai plou fort de grec
      9. Lo que diguè Noé com haguè escorxat es gat des suc de parra
      10. De com Dèu allargà cent anys la vida a Noé perque duia s'idea tan forta de fer vina
      11. Sa torre de Babilònia
      12. Com és que eets ametlers floreixen primer que tots ets arbres
      13. Es tres dons que demanà el Rei David a Dèu
      14. Lo que li succeí a Sansó com li hagueren taiats es cabells
      15. Com acabà Sansó
      16. Un consei del rei Salomó
      17. Es pas del rei Salomó
    • En Tià de Sa Real (31 subt.)
      1. Qui era ell
      2. De com es senyor de Sa Real hi anà perque li fes una cançó
      3. D'un glosador de la Muntanya que el volguè veure
      4. D'un altre glosador que li demanà una cosa
      5. D'un capellà que el va escometre
      6. El pas de ses reies
      7. De com l'amo de So'n Suau, jugant, va perdre s'armada d'ets anyells
      8. D'un homo que havia perdut s'ase, i en Tià le hi tornà
      9. Es pas de sa truita
      10. Una glosada en ets Hostals d'Algaire
      11. De com li va nèixer una nineta
      12. De com va devertir ses espigoleres de So'n Suau
      13. De com estigà l'amo de So'n Suau d'anar tant a la villa
      14. Es pas que va fer a Sant Sauvador de Felanitx
      15. De lo que li succeí amb un bruixot
      16. Lo d'ets Enegistes
      17. De com el feren comparéixer a ca-l'Inquisidor
      18. De com anà amb dos mès a treure el tresor d'Artà
      19. De com l'Inquisidor anà a Manacor i envià a demanar a En Tià
      20. De quines egos venia la dona d'En Tià
      21. Una herba des puig de So-Na-Moixa
      22. Una cançó que va fer una fadrina
      23. De com sa dona volguè que conràs a compte seu
      24. Lo que passà com un al•lot seu se morí
      25. De lo que va profetisar a un amo ric de Manacor
      26. De com va treure des mig des fang un predicador
      27. Sobre es vi de Conies i de Ca'n Caremany
      28. De s'escarada de segar que va prendre a So'n Vaquer
      29. De com a un pobre que li havien robat un parei de bous, li mostrà on eren
      30. Es pas des cuiros
      31. De com se va morir
    1. Es jai de sa lluna
    2. Ets aglans, ses carabasses i Sant Pere
    3. L'amo En Biel Perxanc i sa dona d'aigo
    4. El Bon Jesús i Sant Pere i En Bruixa
    5. Es canet de Sant Llàtzer
    6. Ses serps de Mallorca
    7. L'Abat de la Real
    • Ets al•lots de So'n Porc (2 subt.)
      1. S'anada a Matines
      2. Com un se n'anà a confessar
    • El rei En Jaume (16 subt.)
      1. La primera proesa del Rei En Jaume
      2. Es puig de ses bruixes i el Rei En Jaume
      3. Sa llenegada des cavall del Rei En Jaume
      4. Ses potades des cavall del Rei En Jaume
      5. El Rei En Jaume i es Teix
      6. De com el rei En Jaume va pendre es castell d'Alaró
      7. S'avenc d'En Corbera
      8. Una àguila i el Rei En Jaume
      9. Sa pica des cavall del Rei En Jaume
      10. Sa primera missa en el Pantaleu
      11. Sa pedra sagrada
      12. Ses Muntanyes des tresor
      13. Lo que va succeir com el Rei En Jaume estava a les portes de la mort
      14. Lo que comanà el Rei En Jaume com se morí, i lo que succeí com va esser mort
      15. El Rei En Jaume en es Teix
      16. Recordances del Rei En Jaume dalt es Teix
    • Sant Vicent Ferrer (14 subt.)
      1. Sant Vicenç Ferrer i un carboneret
      2. De com Sant Vicenç Ferrer predicà a Son Gual de Valldemossa
      3. Sant Vicenç Ferrer i un taverner que es torrent li prenia es sarró
      4. Sa caseta de Sant Vicenç Ferrer a Valldemossa
      5. Una pedra de Biniforani
      6. Sant Vicenç Ferrer i un picapedrer que guanyava set sous de jornal
      7. Sant Vicenç Ferrer i En Simonet
      8. Sant Vicenç Ferrer i es rebosillos
      9. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Petra
      10. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Sa Pobla
      11. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Muro
      12. Una dona d'Algaire i Sant Vicenç Ferrer
      13. Sant Vicenç Ferrer i sa Creu de ses costes d'Algaire
      14. De com el Prior privà Sant Vicenç Ferrer de fer miracles
    • Bruixes, bruixots i fullets (23 subt.)
      1. Sa cova de Na Joana
      2. S'hortolà de So'n Nèt
      3. Es castell d'Alaró, es Puig de s'Aucadena i ses bruixes
      4. Sa cusseta negra i es moix negre
      5. Sa cova de So'n Curt d'Alaró
      6. Fullet
      7. Es fullet d'En Cuera
      8. En qué consistía el mal-bocí, i ses castes que n'hi havia
      9. S'etsisament del sen Toni Fum ies seu ase
      10. En Felet Cormena dòna mal-bocí a Na Bet de So'n Gatzella
      11. En Tofol Cormena etsisa ses mules de Na Margalidaina Dali-Brou
      12. En Joan Gol•let des Puig de Bon Any i una bruixa des Pla de St. Jordi
      13. El Lau Fe't-pendre i dues bruixes
      14. Sa passada que succeí a un que li havien robat blat i a un fii seu que li desfeien una casa
      15. Es Fullet d'En Parragó
      16. Un que amb so llunari feia sortir el dimoni
      17. Es moliner des molí nou i dues bruixes
      18. L'amo de So'n Cardaix fa sortir el dimoni a un estol d'al•lotellots
      19. Es fullet d'En Biel Corcó i En Damià Fosc
      20. Na Joana de Paguera i un soldat ciutadà
      21. De com feren sortir el dimoni dins sa tafona de Santa Cirga
      22. En Tià Cormena i Na Susaina Jaumeia
      23. Una bruixa destapa ses manganrufes d'un enamorat
  • Volumen VI; 1913. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Sebàstia Pizà

    1. Es caballet de set colors
    2. Sa bossa buida i es cànyom
    3. El senyor Jordi des Pont
    4. Na Juana i la fada Mariana
    5. Tres al•lotes fines
    6. Tres germans pererosos
    7. S'al•lot des barretino
    8. Es mig poll
    9. Es negret
    10. S'hereu de la corona
    11. S'aigo ballant i es canariet parlant
    12. S'infant que feia vuit
    13. Na Dent d'or
    14. En Juanet cameta-curta i ses tres capsetes
    15. Volumen VII; 1917. Sóller: Estampa de ‘La Sinceritat’
      1. Es set ceros
      2. Es segador i sa beata
      3. En Salom i es Batle
      4. N'Agraciat
      5. Es castell de iràs i no tornaràs
      6. N'Espardenyeta
      7. Es port de sa cibolla blanca
      8. En Pere Poca-por
      9. Es quatre germans
    16. Volumen VIII; 1924. Barcelona: Álvar Verdaguer
      1. Sa llampria maravellosa
      2. En Pere Catorze
      3. La Mare Beleneta
      4. Es Mél•loro Rosso
    17. Volumen IX; 1926. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
      1. Es missatget petit
      2. Sa jaia Gri
      3. En Pere Beneit
      4. Gregori Papa
      5. Es soldat de Marina
      6. Es metge Guinyot
      7. Es pas d'es jeure davant i d'es jeure darrera
    18. Volumen X; 1929. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
      1. Ses tres flors
      2. En Juan des fabiolet
      3. En Pere de sa vaca
      4. Es rei de tres reinats
      5. Dos patrons i una patrona
      6. Fruita fora temps: figues flors per a Nadal
      7. Sa coeta de Na Marieta
    19. Volumen XI; 1930. Sóller: Salvador Calatayud
    20. Volumen XII; 1931. Sóller: Salvador Calatayud
    21. Volumen XIII; 1935. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
      1. En Mirando
      2. N’Espiraforcs
      3. Na Marieta i es gigant
      4. Es Granotet
      5. Una madona que enganà el dimoni
      6. Es dos germans serverins
      7. Dos guerrers
      8. Na Blancaflol
      9. En Mercè-Mercè
      10. En Juanet i ses tres peres
      11. La princesa Aineta

La llista següent enumera els títols dels vint-i-quatre volums.

  • Tom I; 1896. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
    1. En Juanet i es set missatges
    2. Un festetjador
    3. S'Hermosura del món
    4. Sa fia d'es carboneret
    5. En Martí Tacó
    6. Es ca d'En Bua i es moix d'En Pejulí
    7. N'Estel d'or
    8. Na Magraneta
    9. Sa jaia Xeloc i sa jaia Bigalot
    10. En Juanet de sa gerra
    11. Es tres germans i es nou gegants
    12. En Pere de sa butza
  • Tom II; 1897. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
    1. Sa fia del Sol i de la Lluna
    2. L'amo de So Na Moixa
    3. La Princesa Bella
    4. Es fii des pescador
    5. La flor romanial
    6. En Gostí lladre
    7. Tres germans dexondits
    8. Sa Comtessa sense braços
    9. Es poal florit
  • Tom III; 1898. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
    1. Val mès matinejar que a missa anar?
    2. En Juanet de l'Onso
    3. Una qui no volia pastar
    4. L'amor de les tres taronges
    5. Es canyemet, s'ase i sa serra-porra
    6. En Pere Gri
    7. En Ferrandí
    8. En Pere des forn
  • Tom IV; 1904. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
    1. En Pere de la Bona Roba
    2. Es llum de la terra
    3. Sa muleta de plata
    4. Un pastor i un missér
    5. Ous de somera
    6. Un soldat que havia servit deu anys
    7. Un geperut i un gegant
    8. Es conseis del Rei Salomó
    9. Mestre Jaume Figuereta
    10. Es jai de sa barraqueta
    11. Es pou de sa lluna
    12. S'Aucellet
    13. En Toni Garriguel·lo
    14. Sa Muta
    15. Sa titina i sa geneta
    16. Es filats
    17. S'Hortolà de S'Hort des Gabre
    18. Ets amos de Son Sales, Son Saleta i Son Salí
    19. Una al·lota desxondida
    20. Madò Fenoiassa i los seus
    21. Tres jovenets
    22. Tres germans beneits
  • Tom V; 1909. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Felip Guasp i Vicens
    • Ecos de la vida de Jesús, Maria i Josep (18 subt.)
      1. Com ès que ses mules llauren amb coixí i que no fan mulats
      2. Com ès que ses bous llauren sense coixí
      3. Com ès que des tres Reis d'Orient des Betlem n'hi ha un amb barba blanca
      4. Com ès que a totes ses festes de la Mare de Dèu hi ha romanins florits
      5. Com ès que no troben nius de cega
      6. Lo que fèu la llagosta quan la Mare de Dèu i St. Jusep fugien cap a Egipte
      7. Com ès que diuen que es blat tè la cara del Bon Jesús
      8. Com ès que tots es dissabtes fa sol
      9. Ses aranyetes del Bon Jesús
      10. Com ès que ses serres entrescades serren millor
      11. El Bon Jesús i St. Eloy
      12. Com ès que es capxeriganys duen corona
      13. Sa mà de Marcos
      14. La Mare de Dèu i la senyora de Pilat
      15. La Verónica i Gamos, es seu homo
      16. Com és que ses caderneres tenen plomes vermeis en es coll
      17. Ses oronelles
      18. Com és que ses esglèsies solen estar giradas a ponent
    • Ressonàncies de l'Antic Testament
      1. Com és que ses beies, en picar, se moren
      2. Com és que ses beies no van casi mai a ses argelagues ni a ses gatores
      3. De com el Bon Jesús criava el món, i el dimoni hi volguè posar sa ditada
      4. Com és que ses dones tenen mès poc cervell que ets homos
      5. Com és que hi ha pobres i rics en el món
      6. De com Noé feia l'Arca
      7. L'Arca de Noé tapada de neu
      8. Com és que mai plou fort de grec
      9. Lo que digué Noé com haguè escorxat es gat des suc de parra
      10. De com Dèu allargà cent anys la vida a Noé perque duia s'idea tan forta de fer vina
      11. Sa torre de Babilònia
      12. Com és que eets ametlers floreixen primer que tots ets arbres
      13. Es tres dons que demanà el Rei David a Dèu
      14. Lo que li succeí a Sansó com li hagueren taiats es cabells
      15. Com acabà Sansó
      16. Un consei del rei Salomó
      17. Es pas del rei Salomó
    • En Tià de Sa Real (31 subt.)
      1. Qui era ell
      2. De com es senyor de Sa Real hi anà perque li fes una cançó
      3. D'un glosador de la Muntanya que el volguè veure
      4. D'un altre glosador que li demanà una cosa
      5. D'un capellà que el va escometre
      6. El pas de ses reies
      7. De com l'amo de So'n Suau, jugant, va perdre s'armada d'ets anyells
      8. D'un homo que havia perdut s'ase, i en Tià le hi tornà
      9. Es pas de sa truita
      10. Una glosada en ets Hostals d'Algaire
      11. De com li va néixer una nineta
      12. De com va devertir ses espigoleres de So'n Suau
      13. De com estigà l'amo de So'n Suau d'anar tant a la villa
      14. Es pas que va fer a Sant Sauvador de Felanitx
      15. De lo que li succeí amb un bruixot
      16. Lo d'ets Enegistes
      17. De com el feren comparéixer a ca-l'Inquisidor
      18. De com anà amb dos mès a treure el tresor d'Artà
      19. De com l'Inquisidor anà a Manacor i envià a demanar a En Tià
      20. De quines egos venia la dona d'En Tià
      21. Una herba des puig de So-Na-Moixa
      22. Una cançó que va fer una fadrina
      23. De com sa dona volguè que conràs a compte seu
      24. Lo que passà com un al·lot seu se morí
      25. De lo que va profetisar a un amo ric de Manacor
      26. De com va treure des mig des fang un predicador
      27. Sobre es vi de Conies i de Ca'n Caremany
      28. De s'escarada de segar que va prendre a So'n Vaquer
      29. De com a un pobre que li havien robat un parei de bous, li mostrà on eren
      30. Es pas des cuiros
      31. De com se va morir
    1. Es jai de sa lluna
    2. Ets aglans, ses carabasses i Sant Pere
    3. L'amo En Biel Perxanc i sa dona d'aigo
    4. El Bon Jesús i Sant Pere i En Bruixa
    5. Es canet de Sant Llàtzer
    6. Ses serps de Mallorca
    7. L'Abat de la Real
    • Ets al·lots de So'n Porc (2 subt.)
      1. S'anada a Matines
      2. Com un se n'anà a confessar
    • El rei En Jaume (16 subt.)
      1. La primera proesa del Rei En Jaume
      2. Es puig de ses bruixes i el Rei En Jaume
      3. Sa llenegada des cavall del Rei En Jaume
      4. Ses potades des cavall del Rei En Jaume
      5. El Rei En Jaume i es Teix
      6. De com el rei En Jaume va prendre es castell d'Alaró
      7. S'avenc d'En Corbera
      8. Una àguila i el Rei En Jaume
      9. Sa pica des cavall del Rei En Jaume
      10. Sa primera missa en es Pantaleu
      11. Sa pedra sagrada
      12. Ses Muntanyes des tresor
      13. Lo que va succeir com el Rei En Jaume estava a les portes de la mort
      14. Lo que comanà el Rei En Jaume com se morí, i lo que succeí com va esser mort
      15. El Rei En Jaume en es Teix
      16. Recordances del Rei En Jaume dalt es Teix
    • Sant Vicent Ferrer (14 subt.)
      1. Sant Vicenç Ferrer i un carboneret
      2. De com Sant Vicenç Ferrer predicà a Son Gual de Valldemossa
      3. Sant Vicenç Ferrer i un taverner que es torrent li prenia es sarró
      4. Sa caseta de Sant Vicenç Ferrer a Valldemossa
      5. Una pedra de Biniforani
      6. Sant Vicenç Ferrer i un picapedrer que guanyava set sous de jornal
      7. Sant Vicenç Ferrer i En Simonet
      8. Sant Vicenç Ferrer i es rebosillos
      9. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Petra
      10. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Sa Pobla
      11. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Muro
      12. Una dona d'Algaire i Sant Vicenç Ferrer
      13. Sant Vicenç Ferrer i sa Creu de ses costes d'Algaire
      14. De com el Prior privà Sant Vicenç Ferrer de fer miracles
    • Bruixes, bruixots i fullets (23 subt.)
      1. Sa cova de Na Joana
      2. S'hortolà de So'n Nèt
      3. Es castell d'Alaró, es Puig de s'Aucadena i ses bruixes
      4. Sa cusseta negra i es moix negre
      5. Sa cova de So'n Curt d'Alaró
      6. Fullet
      7. Es fullet d'En Cuera
      8. En qué consistía el mal-bocí, i ses castes que n'hi havia
      9. S'etsisament del sen Toni Fum ies seu ase
      10. En Felet Cormena dòna mal-bocí a Na Bet de So'n Gatzella
      11. En Tofol Cormena etsisa ses mules de Na Margalidaina Dali-Brou
      12. En Joan Gol·let des Puig de Bon Any i una bruixa des Pla de St. Jordi
      13. El Lau Fe't-prendre i dues bruixes
      14. Sa passada que succeí a un que li havien robat blat i a un fii seu que li desfeien una casa
      15. Es Fullet d'En Parragó
      16. Un que amb so llunari feia sortir el dimoni
      17. Es moliner des molí nou i dues bruixes
      18. L'amo de So'n Cardaix fa sortir el dimoni a un estol d'al·lotellots
      19. Es fullet d'En Biel Corcó i En Damià Fosc
      20. Na Joana de Paguera i un soldat ciutadà
      21. De com feren sortir el dimoni dins sa tafona de Santa Cirga
      22. En Tià Cormena i Na Susaina Jaumeia
      23. Una bruixa destapa ses manganrufes d'un enamorat
  • Tom VI; 1913. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Sebàstia Pizà
    1. Es caballet de set colors
    2. Sa bossa buida i es cànyom
    3. El senyor Jordi des Pont
    4. Na Juana i la fada Mariana
    5. Tres al·lotes fines
    6. Tres germans pererosos
    7. S'al·lot des barretino
    8. Es mig poll
    9. Es negret
    10. S'hereu de la corona
    11. S'aigo ballant i es canariet parlant
    12. S'infant que feia vuit
    13. Na Dent d'or
    14. En Juanet cameta-curta i ses tres capsetes
    15. Tom VII; 1916. Sóller: Estampa de ‘La Sinceritat’
      1. Es set ceros
      2. Es segador i sa beata
      3. En Salom i es Batle
      4. N'Agraciat
      5. Es castell de iràs i no tornaràs
      6. N'Espardenyeta
      7. Es port de sa cibolla blanca
      8. En Pere Poca-por
      9. Es quatre germans
    16. Tom VIII; 1924. Ciutat de Mallorca: Ca n'Antoni Rotger
      1. Sa llampria maravellosa
      2. En Pere Catorze
      3. La Mare Beleneta
      4. Es Mél·loro Rosso
    17. Tom IX; 1926. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
      1. Es missatget petit
      2. Sa jaia Gri
      3. En Pere Beneit
      4. Gregori Papa
      5. Es soldat de Marina
      6. Es metge Guinyot
      7. Es pas d'es jeure davant i d'es jeure darrere
    18. Tom X; 1929. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
      1. Ses tres flors
      2. En Juan des fabiolet
      3. En Pere de sa vaca
      4. Es rei de tres reinats
      5. Dos patrons i una patrona
      6. Fruita fora temps: figues flors per a Nadal
      7. Sa coeta de Na Marieta
    19. Tom XI; 1930. Sóller: Salvador Calatayud
      1. En Juanet fii de viuda
      2. La Fada Morgana
      3. La Reina Banyuda
      4. La Reina Catalineta
      5. Es nas de dos pams
      6. Es tres mantells d'or
      7. Una gírgola que dugué coa
      8. Una al·lota de pèl arreveixinat
      9. En Tià d'es forn d'en Mata-ronyes
      10. Es tres patrons
      11. Una novia malfeneranda
    20. Tom XII; 1931. Sóller: Salvador Calatayud
      1. En Juanet Manent
      2. Es fii del Rei Murteral de França
      3. En Juanet i sa Donzella Desencantada
      4. En Toni Mig-dimoni i ets Estudiants de sa Cova de Sineu
      5. La bona Reina i la mala cunyada
      6. En Juan Carboner
      7. Es gigant de s'Ermita
      8. Enginy d'un que havia feta donació
      9. Sa Rondaia de So'n Roig
    21. Tom XIII; 1935. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
      1. En Mirando
      2. N’Espiraforcs
      3. Na Marieta i es gigant
      4. Es Granotet
      5. Una madona que enganà el dimoni
      6. Es dos germans serverins
      7. Dos guerrers
      8. Na Blancaflor
      9. En Mercè-Mercè
      10. En Juanet i ses tres peres
      11. La princesa Aineta
    22. Tom XIV; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll
      Tom XV; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 275. En Bernadet i la Reina manllevada 276. Una pobileta i un Joanet 277. Un misser atabacat 278. Es llop i s'euveia 279. Un qui trobà sabata de son peu 280. En Trompetet 281. Dos qui duien conversa enrera 282. Es vinyòvol de Ca'n Roig i es cabrit i sa segaia 283. Com és que es ropit té baix d'es bec una clapeta vermeia 284. Com és que Mahoma està a l'aire 285. Sant Tomàs i En Llutreros 286. Es cans i ses llebres 287. S'arbre de música, sa font d'or i s'aucell que parla 288. Dos fiis de viuda 289. Sa fia i sa fiastra d'es moliner 290. Sa mitja terça de carn 291. Es set germans cabotans 292. En Gornals
       
      1. La Bella Ventura o Es Ca Negre sense nas
      2. S'aucellet de ses set llengos
      3. Es rossinyol i sa rossinyola
      4. Es corb i sa raboa
      5. Sa raboa i es gat
      6. El rei i un carboner
      7. Un solleric
      8. Sa penitència de sa beata
      9. Un solleric i un frare
      10. Un ronyós, un poiós i un mocós
      11. Es voltor i es buscaret
      12. Es lletsó d'es campanar d'Andratx
      13. S'homonet com un gri
      14. Una al·lota que en va sebre
      15. El Bon Jesús i sant Pere i l'amo d'es Tossals Verds
      16. Un pagès desxondit
      17. Estudiants de la sopa
      18. Sa rateta
      19. Tres hereus llests
      20. Una mala boca i una mala llengo
      21. El Príncep Corb
      22. Tres germans
      23. Sa mitja faveta
    23.  
    24. Tom XVI; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 293. Guardau-vos de pedra rodona, de ca qui no lladra i d'homo roig 294. En Pere de sa coca 295. Es soldadet de sa motxilla 296. La Pomarrina 297. En Pere tort 298. Es reim del rei moro amb set pams de morro
    25. Tom XVII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 299. En Pere de sa xuia 300. En Joanet i es gigant 301. Sa cama-rotgera 302. Es fustet 303. Mestre de Nadal de sa placeta del Socós 304. Amics de barret i amics vers 305. Un pare i quatre fiis 306. Una que no volia pastar 307. S'estudiant de sa cova de Salamanca 308. Es gallet, s'anyellet, sa godineta i es drac 309. Es lladre fadrí i es lladre casat 310. Es gorrionet
    26. Tom XVIII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 311. Na Francineta 312. Na Filet d'or 313. Na Roseta 314. Un calatravinetxo 315. S'anellet 316. Es patró Pere 317. S'homo i es lleó (mateix titol que una rondalla del tom XXI, però amb argument diferent) 318. Tres germanes i un gegant
    27. Tom XIX; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 319. En Joanet i sa barca que anava per terra i per mar 320. Na Tricafaldetes 321. En Joanet i es cavallet conseier 322. Sa rateta i s'avellaner 323. Sa flor de gerical i s'aucellet d'or 324. Es pas d'es jeure davant i d'es jeure darrere
    28. Tom XX; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 325. N'Elienoreta 326. En Tinyoset 327. En Juanet i sa fia del Rei 328. Un que va fer es mort per no pagar deutes 329. Es tit i sa tita
    29. Tom XXI; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 330. En Juanet Carnisser 331. Es set plets 332. Sa maneta de plata 333. S'homo i es lleó (mateix titol que una rondalla del Tom XVIII, però amb arguments diferents) 334. Es dos bessons 335. Sa raboa i s'eriçó 336. Sa rondaia d'En Vit 337. Un bas que li succeí a Sant Pere amb el Bon Jesús i ets altres apòstols 338. Es dotze mesos i dues jaies
    30. Tom XXII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 339. Na Catalina 340. Es corpet d'es pou d'En Gatell 341. Na Rosa 342. Ses sabates de pell de poi 343. Tres fiis de viuda 344. Es pas d'es xoric 345. Sa guixeta tota sola 346. Es moro i es cristià 347. Tres germans sortats 348. Es muterar del rei de França 349. Mestre Antoni Llampina
    31. Tom XXIII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 350. El rei sabi 351. Tres estudiants de la sopa 352. Es carboner i sa fia 353. Ses figues i es fii petit 354. Es puig de Santa Cirga 355. Es cavall del Rei 356. Ses dones bambes 357. Es ciurons que tornaren minyons 358. Sa moixa i s'àliga
    32. Tom XXIV; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll Encantaments, tresors, gegants, negrets i por (20 subt.) 359. Sa roca d'Es Castellet i s'encantament que hi ha 360. Es tresor d'es puig de Na Fàtima 361. Sa por de Manacor 362. Es poll d'es penyal de Can Vicenç 363. S'encantament d'es puig de Ses Talaies 364. S'encantament de Son Lluc 365. Com va esser que es va fer es puig de Randa 366. Es gigants des Puig de Sant Salvador de Felanitx 367. Sa bubota blanca 368. Es negret de Sa Coma 369. Sa cova d'es castell d'Alarò 370. Es puig de Reig 371. Sa flor de falguera i es dimonis bioets 372. Es tresor d'Aufàbia 373. Es tresor de sa cova d'Ets Ermassets de Son Noguera 374. Sa por de Son Fortesa 375. Un altre tresor an es puig de Na Fàtima 376. Es gall de foc de Son Bru 377. Sa cuca de Sa Mola 378. Sa por de Son Cotoner 379. Sa por d'Es Putget Seneca i Lutero (2 subt.) 380. De com En Lutero i Seneca estudiaven a sa cova de Salamanca 381. De com Seneca va confondre En Lutero El dimoni atabacat (2 subt.) 382. De com es porcs enganaren el dimoni 383. De com el dimoni comprà un ruc Llegendes i supersticions (33 subt.) 384. Es Puig de Randa 385. Es Puig de sa Font 386. Sa sopegada d'es gegant 387. Ses témpores de Sant Tomàs 388. Com és que en sa corema toquen vespres abans de migdia 389. Eclipse de lluna 390. S'ànima d'es Racó d'En Vives 391. Per què és que no convé taiar-se es pèl de s'esquena 392. No convé deixar perdre res 393. Senyes del Judici Final 394. S'aigo, es vent i sa vergonya 395. Què fan es sembrats per Sant Gregori 396. Es cavall de Mahoma 397. Com és que es campanar de Sineu està una mica decantat de l'església 398. La sirena de la mar 399. Es peix Nicolau 400. Presa d'es Castell de Santueri 401. Un pont que es moros volien fer 402. Es peu de Sant Cristòfol 403. Petjades d'es cavall de Sant Jordi 404. Lo que succeí an es moros, una vegada, a Valldemossa 405. Sobre es sembrar 406. Fora taia sa pasta amb cap eina que tai! 407. Lo que diuen es galls, en cantar 408. Una herba que deixaren es moros 409. Es dijuni de Sant Llorenç 410. Un enginy per ses dones que tenen sa coa curta 411. Una pedra potxosa 412. La ciutat de Troia 413. La ciutat de Paradela 414. Temps bo per aregar ses bísties 415. Na Pontons 416. Alerta en fer escudella de llet formatjada! 417. La Mare de Déu de Sant Llorenç d'es Cardassar 418. De com es sol i es vent se provaren 419. Sa mare de Sant Pere Sa Llepassa n'és bon lloc, emperò n'és moratiu (2 subt.) 420. Es pastor de Sa Llepassa 421. S'oguer de Sa Llepassa 422. Es salt d'En Fenoi 423. Ses cames d'es retgidors de Porreres 424. De com ets andritxols anaren a un missèr de Ciutat per un consei 425. En Planiol, es glosador 426. Es llop d'es puig de sa cova negra 427. Es pas d'es retgidors de Sant Joan 428. Un mul que es va beure es sol 429. Es dimonis de Mainou 430. Es corb de Ses Puntes

EN JUANET I ES SET MISSATGES

— La me contaren a Manacor ma mare, una cosina meua, la madona Antònia Vallespir de Son Boga, i el sen Pere Gotze, un homonet vei que en sap i me n´ha contades una bona partida. —
AIXÒ era un Rei que no més tenía una fia. Era molt desxondida; i, quant va esser casadora, son pare va fer unes dictes que es joves que tenguessen ganes de casar-se amb ella, se presentassen, i es qui li guanyaría a dir una mentida grossa, aquell s’hi casaría; i tots es qui no li guanyassen, dos criats los acompanyaríen amb una verga de bou llarga, i los pegaríen fins que los arribassen.
N’hi anaren una mala fi; pero tots acabaven per haver de córrer ses vergades, i es criats del Rei ja estaven cansats d’encalsar fadrins dant-los a tastar sa verga de bou.
Gabriel Bibiloni, mallorquí catalaniste
Sa fia del Rei donava set voltes a tots, i no hi havía que dir tornau.
Se’n arriba a tèmer un pollastrell d’una possessió de Manacor, que havía nom Juanet, un poc geperut i que caminava a la xisclera.
I ¿que fa ell?
Pren un pa i una sobrassada, se posa ses cames an es coll, i ja es partit cap a Ciutat per veure si amb una mentida grossa se feia gendre del Rei.
Camina caminaras, com va esser a ses basses de Vilafranca (Aquestes basses i es demés llocs que s’anomenen a continuació, se troben quant un va de Manacor a Ciutat p’es camin real), en troba un qui se travava.
—¡Alabat sia Deu!
—Per a sempre.
—¿I ara que fas, si no es massa preguntar?
—Me trau.
—¿I a on treu cap travar-te?
—Perque su aquí hi ha una llebre an es jas, i la vui agafar; i, si no’m travas, li guanyaría de massa a córrer.
—¿I aquesta es vera?
—Ara mateix e-hu veurás.
Acaba de travar-se; botant botant, s’acosta an es jas, i fa:
—¡Xo!
Sa llebre s’alsa, i de d’allá, com la bala; pero aquell travat pega un parei de llongos, i ja la tengué.
—El dimoni éts, s’exclama En Juanet. ¿I que’t diuen a tu?
—En Corrim.
—¿Que’t vols llogar amb mí?
—Si’ns avenim des preu.
—¿Que has de guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Fe ta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.
I seguiren cap envant.
A sa costa de So’n Comelles en troben un que estava tombat, amb una oreia a sa terra.
—¡Alabat sia Deu! li digueren.
—Per a sempre, va respondre.
—¿I que fas, si no es massa preguntar?
—Escolt; amb una oreia sent lo que diuen fins i tot es condamnats de l’infern i amb s’altra ets angels del cel, que canten Sant Sant! Sant!
—¿I que’t diuen a tu? li demana En Juanet.
—N’Escoltim.
—¿Que’t vols llogar amb mi?
—Si’ns avenim des preu.
—¿Que has de guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.
I seguiren cap envant.
Quant foren an es pla de Montuïri, en troben un que feia una gaveta voltant sa torre d’un molí de vent.
—Alabat sia Deu, digueren.
—Per a sempre, va respondre.
—¿I ara que feim, si no es massa preguntar?
—Aquest molí té es vents xerecs, i li fas aquesta gaveta per
desllorigar-lo i dur-lo-me’n demunt aquell puig.
I apunta an es Coll de sa grava.
Ell amb quatre xadades va haver acabada sa gaveta; tira s’eina, abraona sa torre des molí, li pega estreta, l’alsa en pes, i, tris-tras tris-tras, la se’n du demunt es puig que havia dit.
—¡El dimoni éts! s’esclama En Juanet. ¿I que’t diuen a tu?
—En Forsim, va respondre ell.
—¿Que’t vols llogar amb mí?
—Si’ns avenim des preu.
—¿I que has de guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.
I seguiren cap envant.
Qüant foren devora Algaira, en troben un amb un arc i una grapada de fletxes, i en tenia una a s’arc, apunta qui apunta.
—Alabat sia Deu, li digueren.
—Per a sempre.
—¿I que fas, si no es massa preguntar?
—Apunt a ún mosquit posat a un uiastrell demunt es puig de Randa.
—¿I el ferinís?
—Me pareix que no picara ningú pus.
Ell li despara, pugen an es puig, s’en van a s’uiastrell, i trobaren es mosquit en terra, xapat p’es mig i sa fletxa devora amb una mica de sang a sa punta.
—¡El dimoni éts! s’exclama En Juanet ¿I què’t diuen a tu?
—En Fletxim.
—¿Que’t voldries llogar amb mi?
—Si’ns avenim des preu.
—¿I que vols guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.
I seguiren cap envant.
Quant foren baix de Costes, devant s’Hostal des pla, en troben un abordat a una paret d’esquena d’á (Una paret que, en lloc d’esser plana damunt, acaba en dues cares que fan carena, lo mateix d’una esquena d’ase. Per aixó se diu paret d’esquena d’á o d’ase. En el primer cas, se perd la síl·laba derrera, lo mateix que an aquella altra espresió; perdre s’a(se) i ses magranes, equivalent a perdre sa xaveta), ben gruixada, que roegava ses pedres que feien gens de regruix.
—¡Alabat sia Deu! Li digueren.
—Per a sempre, va respondre.
—I ¿que fas, si no’s massa preguntar?
—M’esmol ses dents un poc.
—¿I quin es s’ofici teu?
—Llavorar parets.
—¡Ai de bo!
—Ara mateix e-hu veureu, digué aquell homo.
I se posa amb ses barres rac-a-rac rac-a-rac an aquella paret, i al punt li va haver fet un forat que hi podíen passar tres homos.
—¡El dimoni éts! va dir En Juanet. I ¿que’t diuen a tu?
—En Llavorim.
—¿Que’t voldríes llogar amb mí?
—Si’ns avenim des preu.
—¿Que vols guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.
I seguiren per evant.
Quant foren an es torrent de Bárbara, notaren que a l’en-dreta des camí venía ben ple, i a l’esquerra no duia gens d’aigo.
—¿Que seá això? s’exclamaren tots. Aquí hi ha cosa de lo alto.
Se posen a mirar arreu, a veure si afinarien es per què d’aquella cosa tan estranya; i afinaren devall es pont un homo agotzonat i boca badada que se bevia tota s’aigo que duia es torrent. Tots quedaren amb sos cabeis drets.
—¡Alabat sia Deu! digueren quant los va haver espassat s’esglai.
—Per a sempre, va respondre ell.
—¡El dimoni éts! s’esclama En Juanet. ¿I a on te poses tota aquesta aigo?
—Jo la m’envií, i no m’importa sebre a on se en va.
—¿I que’t diuen a tu?
—En Bevim.
—¿Que’t vols llogar amb mí?
—Si’ns avenim des preu.
—¿I que vols guanyar?
—Cinquanta ll iures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manan feines.
Tot-d’una que En Bevim no pará pus amb sa boca, conversant amb En Juanet, s’aigo des torrent va pendre sa fua cap a mar, i al punt e-hi va esser.
Es missatge nou i ets altres seguiren derrera l’amo, camí camí. Devora la Soledat en trobaren un qui bufava cap an es Molinar, més encès que un pebre de cirereta, amb unes galtes més inflades que unes xeremíes, i amb uns pits tan estufats i un pantaix tan fort que era, lo meteix d’unes manxes d’un ferrer.
—¡Alabat sia Deu! li digueren.
—Per a sempre, va respondre.
—¿I que fas, tant de bufar, si’s pot sebre?
—Fas moldre aquesta partida de molins de vent. ¿Que no los veis? N’hi ha més de cinquanta, tots afilarats.
Tot-d’una que aquell homo s’atura de bufar, es molins, un després s’altre, s’aturaren de moldre.
Figurau-vos quins uis devien badar, quant e-hu veren, En Juanet i es seus missatges.
—Per que vegeu que som jo que los fas moldre, digué aquell, esperau un poc.
I se torna inflar, i bufa qui bufa; i veren que tots es molins des Molinar tornaren a moldre tan depressa, que era l o mateix que si haguessen perduda sa nadía.
—¡El dimoni éts! digué En Juanet. ¿I a tu que’t diuen?
—En Bufim.
—¿Que’t vols llogar amb mí?
—Si’ns avenim des preu.
—¿Que vols guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet. M’engana que a noltros vuit ningú la mos fassa, que no la mos pac.
Arribaren a Ses Enramades.
—Al·lots, va dir En Juanet, un sac buit no’s serva. Aturem-mos a un hostal d’aquests, i pegarem una bocinada.
—Bé parla l’amo, digueren tots.
I posaren forqueta devant Ses Enramades.
Una hostalera los enllestí dinar amb quatre grapades, i pegaren tots lo que es diu una panxada de voltor.
Capell alt, bras sonant i oreia fumant, entraren per sa porta de Sant Antoni, i la gent los feia amples, i no s’aturaven de mirarlos-se.
—¿A on anau, valents joves? los demanaven.
—A veure si guanyarem a sa fia del Rei a dir una mentida grossa, responía En Juanet.
—No hi aneu, los deien, que vos faran córrer ses vergades. Així los ne pren a tots es que hi van.
—Sa por, de prop, no es res, si la volen veure, deia En Juanet, i no s’aturava mai de passar envant.
Arriba a la fi a ca’l Rei, i demana per parlar amb sa seua fia.
Ella surt, i se troba devant s’estampa d’En Juanet i En Corrim, En Forsim, En Fletxim, n’Escoltim, En Llavorim, En Bevim i En Bufim, que l’enrevoltaven.
—¿Tots vuit vos voleu provar amb mí? los demamá.
—No senyora, va dir En Juanet, no més som jo: aquests son es meus missatges.
Quant ella el se va haver mirat bé, i el va veure tan revescós i geperut, encara que’s creia que el safalcaría, com ets altres; li va fer mals averanys, i los deixa en banda.
En Juanet se presenta an el Rei, i li conta es desaire que li havía fet sa seua fia, i el Rei diu:
—Paraula de Rei no pot mentir. Ses dictes se son fetes, ses dictes s’han de cumplir, surta des llevant, surta des ponent.
Reuneix tota la cort i fa venir sa seua fia.
—Hala! va dir, ¡a veure qui guanya!
—Que comens ell! va dir la Princesa.
—Això sí que no hu faré, diu En juanet, rodetjat des set missatges ¡Un foraviler com jo, haver de parlar primer que Vostra Real Altesa! ¡Per cap vent del mon! No’m toca!
—Aqueix homo té raó, va dir tot-hom, i el Rei trobà lo mateix.
La Princesa no tengué més remei que comensar, i greu ferm que li sabía.
—A l’hort del meu pare, digué; e-hi ha una col tan grossa que dins el gost a punt de mig dia fa tanta d’ombra, que hi sesten setcents moltons i no se senten ni’s veuen.
—¿I no son sords ni cegos? va dir una veu.
—Senten es trapitx d’una formiga i veuen es vent volar, va respondre ella.
—¡Si que hu es grossa aquesta! va dir tot-hom. ¡Pobre geperut! ¡No’l se’n tornará an es gep! ¡Apareiau ses vergues!
—A poc a poc, va dir En juanet. No passeu s’arada davant es bous. Deixau-me dir primer, i llavò ja xerrareu.
—¡Amolla-li! digué el Rei, tot impacient.
I En Juanet se destirá d’aquesta.
—Si a l’hort de Vostra Real Altesa e-hi ha una col tan grossa, vos fas a sebre que a ca-nostra hi ha una caldera tan gran, que s’altre día la varem haver d’estanyar, i varen haver d’esser setcents calderers, i cada un picava amb so seu martell, i per fort que picassen, no se sentíen ni’s veien un amb altre.
El Rei, sa seua fia, tots es de la Cort romangueren com abil· lats, sensa sebre que dir davant aquella sortida d’En Juanet.
Sa fia del Rei, perque era un pebre allò que li feia coure ets uis de casta forta, arriba a obrir boca, demanant a mitja veu.
—¿I per que es aquesta calderassa?
—Per cuinar aquella colassa, respongué tot xetest En Juanet.
Tot-hom va quedar de pedra.
Des cap d’una estona, de totes ses boques sortí aquesta veu:
—No h i ha apel·lació, sa calderassa per forsa ha d’esser més gran que sa colassa.
I el Rei que digué:
—Paraula de Rei no pot mentir. Fieta meua, t’ha guanyat, t’haurás de casar amb ell.
La pobreta va rompre en plors; i cuidava a fer u i de pensar no més que havfa de caure amb aquella faristea, corbo i geperut.
Se va haver d’ajeure des sentiment, i no li treien altra paraula de sa boca si no que estava fet d’ella.
Son pare, apurat de tot, va resoldre posar tots ets emperons que pogués an es casament.
En Juanet i es set m issatges li donaren un aferratai; perque no hi havia qui los anas entorn: maltractaven tots es qui los feien un poc es perque, i es éarrers i ses plasses los eren estrets per passar.
El Rei dona orde que los prenguen. Però ningú s’hi atrevía, tanta de por los menaven.
A la fi, un vespre, quant tots dormíen, los agafen i los tanquen dins s’olla d’un castell.
Des cap d’una estona que hi eren, los envest un brant d’aigo com es cos d’un homo.
Al punt s’aigo los arriba per sa cinta; i com més anava, més aigo venía.
—Bevim, diu En Juanet, fes lo que sabs fer.
En Bevim bada sa boca, pega unes quantes xuclades, i se va beure tota s’aigo que hi havía, i amb sa mateixa seguida posa se boca baix des brant, i no’n deixava caure una gota en terra.
Així pàssaren tot un día, sensa que hi anás ningú a veure que feien, ni a dar-los res.
—¿I que mos hem de podrir aquí dins? digué a la fi En Juanet. Llavorim, fes lo que sabs fer.
En Llavorim s’aborda a sa paret amb ses barres; i clavada vé, clavada va; i venguen mitjans p’en terra i pols per llarc.
¿Que me’n direu? Amb una estoneta va haver fet un forat ben gros, i pogueren sortir peu pla.
I En Juanet davant davant, i es set missatges derrera derrera, cap a ca’l Rei falta gent.
—Senyor Rei, digué En Juanet, tot-d’una que el va veure. Pactes son pactes; he guanyat a sa seua fia, m’he de casar amb ella. Es meua i l a vui, cadascú que tenga lo que es seu.
—Homo, digué el Rei, tot apurat, no sies guixa. Ja s’arreglara tot. Demá en parlarem de prop.
El Rei, sa seua fia i es de la Cort se posaren pensa qui pensa, a veure com se desfarien d’aquells trumfos.
¡Vaja quina: una que se’n pensaren! La Princesa era moU corredora: es dies que hi havía corregudes, solía sortir an es cós, i guanyava an ets homos i tot. Casi totes ses joies se’n duia ella.
—En Juanet, varen dir, corbo i geperut, ha de tenir mal córrer ferm. Lo m i llor es dir-li que aquí hi ha sa costum de que dos, per casar-se, s’han de provar a córrer abans; i que, si s’homo no guanya a sa dona, no’s pot fer es casament.
Lo en dema matí el Rei crida En Juanet, i li diu:
— Mira, aquí hi ha una costum: que, en haver-se de casar dos, s’han de provar a córrer, i si ell no guanya, no’s pot fer es casament.
Vos provareu idò tu i sa meua fia.
— En voler, diu En Juanet.
— Idò no res, digué el Rei. Partireu de Ses Enramades, es cós sera es camí de Manacor fins a sa font de Xorrigo. Tu te’n duras una carabasseta, i l’has de tornar plena de s’aiga de sa font. Ella durá un brot de s’eura que hi ha devora. Si tu arribes primer, vos casau; si no, te’n haurás d’estrènyer es cap.
Se’n va tota la Cort a Ses Enramades. En Juanet e-hi compareix amb sos set missatges. Se posa un bal·le de cós, es bal·le senya una retxa en terra, i hi fa posar es peu de davant a sa fia del Rei i an en Juanet.
— ¿Estau? va dir.
Estam, digueren tot dos.
— A la una, a les dues, a les tres, i sus! va dir es bal·le.
I ells dos de d’alla, tant com ne podíen treure.
Al punt los varen haver perduts de vista.
Vos assegur que tant un com s’altra se’n anaven tan atacats com podíen; e-hu feien de tot, un per casar-se, s’altra, per no haver-se de casar.
I heu de creure i pensar que En Juanet comensa a prendre ventatge i més ventatge. Ell quant sa fia del Rei arribá a sa font de Xorrigo i abastá a s’eura, En Juanet ja tenia sa carabasseta plena i ja tornava cap a Ciutat.
La dona, quant se va veure perduda, se posa a cridar:
—¡Juanet, Juanet, Juanet!
—¡Que tant de juanetjar! digué ell, girant-se derrera.
—Escolta, digué ella. Tampoc no es cosa de que hagem de caure morts. Si tu me guanyes, mos casarem, i es mal sera mort. Al cap i a la fi, tu éts un homo de bé i desxondit, i me pareix que en més males mans podría caure.
An En Juanet li agrada tant aquell sò, que se aturá.
—Acoste’t, homo, li digué ella. Ara que ningú mos veu, reposem una mica. Dassa, t’esplugaré.
S’aubarooc e-hi consentí, per dar-li gust.
Li posa es cap damunt sa falda, i ella espluga qui espluga, i al punt el tengué més adormit que un tronc.
A poc a poc li posa’s cap en terra, li pren sa carabasseta, i la hi buida dins sa font.
Es set missatges estaven allà a Ses Enramades ben uis espolsats, perque no los fessen cap engallada.
N’Escoltim s’era posat amb una oreia en-terra, escolta qui escolta.
Cap petjada havía perduda a sa fia del Rei ni an En Juanet. Havía conegut quant arribaven a Xorrigo, quant En Juanet omplía sa carabasseta, i fins i tot es glec-glec que feu s’aigo, quant sa fia del Rei la hi buidá.
—Al·lots, digué an ets altres. Aquí hi ha cosa. No es possible que l’amo nostro buit sa carabasseta després d’haver-la omplida. Corrim, ves a veure que ès això.
En Corrim al acte pega llongo, i cap a Xorrigo s’ha dit.
Tanta de via va fer, que, quant e-hi va esser, sa fia del Rei no més havia tengut temps de partir i pegar set o vuit passes. Despertá En Juanet, ompliren sa carabasseta, i cap a Ciutat tot dos, camèetes me valguen.
Sa fia del Rei a tin tròs curt guanyava a molts, i s’havía figurat que a un tros llarc seria lo meteix. Lo que li succeí fonc que, si de molt li havía guanyat En Juanet a s’anada, de més li guanya a sa venguda.
Quant ell arribava a Ses Enramades, ella encara era devers La Soledat.
—Senyor Rei, digué l’homo, aquí no h i ha sperite tuó: mos hem de casar, i s’ès acabat.
El Rei no sabia per on prendre.
—Aqueix homo parla bé, deia tot-hom. Lo que es seu, donar-te-hi.
El Rei, per llevar-lo-se de devant, diu:
—Anem an es Tresor, i te’n durás tots es doblers que vulgues.
—Tots es que se’n podra dur aquest, digué, apuntant an En Forsim.
—Corrent, s’esdama el Rei, figurant-se que En Juanet amb aquells doblers se donaria per satisfet.
En Forsim agafa un llensol ben gruixat, en fa un sac, e-hi cus una partida de cordes per que fos més fort; i amb En Juanet i es demés missatges, cap a ca’l Rei.
El Rei los mena an es Tresor, i los mostra un caramull de dobles de vint que feia por.
—Me pareix que no les vos ne dureu totes, los digué; i crida un criat per que mesurás.
En Forsim para es sac; es criat sa posa a tirar-hi senaies de dobles de vint.
Ell es caramull ja havía minvat l a mitat, i es sac encara no era ple, i En Forsim que sempre deia:
—¡Venguen més senaies!
—Pero que no veus, deia el Rei, que no te’n ho podras dur? Ses cames te faran figa.
—Deixau estar s’ansia per mí, deia En Forsim.
—A la fi es sac arriba a esser ple. En Fonsim el ferma ben fort, l’abraona, i el se carrega.
En Juanet i ets altres missatges, que ja estaven convenguts, tot amb u, peguen grapada a sa fia del Rei, l’asseuen demunt es sac, i la hi subjecten, i ja li han estret derrera En Forsim.
El Rei i tots es de la Cort quedaren de pedra davant tal atreviment. Va durar una bona estona que no’s donaven compte de lo que los passava.
Quant el Rei torna en sí, se pegava amb so cap per ses parets; ses criades de sa seua fia s’arrebassaven es cabeis, i feien uns plors i uns crits que entraven dins es cervell; alsaren ca’l Rei, sortiren per plasses i carrers, i posaren tota la Ciutat en revolt.
El Rei crida totes ses tropes, fa armar tot-hom, i surt a veure si agafaría aquells desenfreïts que li havíen presa sa fia.
Los destriaren devora s’Hostal des pla.
Quant En Juanet va colombra tanta de gernació i tanta de tropa que ja los era demunt, va dir:
—Al·lots, estam perduts, si no feim de la guerra pota. Fletxim, treu sa teua habilidat; i tu, Forsim, fes lo meteix, posa es sac i sa fia del Rei en-terra; i voltros, Bevim i Llavorim, teniu-hi compte. Hala, Bufim, tu que feies moldre es molins des Molinar, a veure si atures aquest delobí de gent!
Allá devora hi havía un gran pinar.
En Forsim s’arromanga, s’aporda an es pins, i grapada vé i grapada va, amb cada grapada en tirava un en-terra.
Al punt n’hi va haver una estesa fora mida.
Arriben ses tropes, s’afiquen per dins aquells pins; es cavalls no podíen donar passa, ets soldats de peu quedaven com a sembrats. En Fletxim se posa a desparar-los fletxes, i no n’hi falla cap: amb cada una deixa un soldat estès. En Forsim agafa un pi per sa rama, i pega qui pega amb sa soca; i allá a on fería, no més quedava la pols. Sa tropa així com pogué, deixa es pinar; pero comensa a pegar-los pe’ sa cara un vent tan fort, que no los deixava avansar una passa; los prenía ses berretines, los aturava s’alè, los tomava d’esquena.
Era En Bufim que bufava a les totes.
El Rei no tengué més remei que tornar-se’n a Ciutat amb ses poques tropes que li quedaven.
En Forsim se torna carregar es sac de ses dobles de vint i sa fia del Rei; i amb En Juanet i es demés missatges, hala qui hala cap a Manacor.
Quant e-hi arribaren, foren ses bones.
Tots volien sa fia del Rei, perque cada un deia que, si no fos estat per ell, hauríen fets ets ous en-terra.
—Si jo no’m bec s’aigo que mos queia dins s’olla des castell, deia En Bevim, tots mos seríem aufegats.
—I si jo no atur ses tropes, deia En Bufim, en cara mos agafaven i en feien una coca.
—I si jo, no llavor i forat sa paret des castell, deia En Llavorim, ¿com en sortíem? Tot mos hi seríem morts de fam.
—I si jo, deia N’Escoltim, no me tem de quant sa fia del Rei buidava sa carabasseta, ¿com li hauría guanyat l’amo nostro?
—I si jo, deia En Corrim, no hi vaig correns a despertar-lo; ¿de que hauría servit es teu escoltar?
—I si jo, responía En Forsim, no hagués duit es sac d’unces i sa fia del Rei, i no hagués feta aquella solada de pins i de soldats, ¿que seria estat de tots noltros?
—I si jo, deia En Fletxim, no hagués tengut tan bon dret amb ses fletxes que he tirades, ¿com mos ne desfèiem de tanta de tropa?
A la fi En Juanet va pendre sa paraula.
—Al·lots, va dir: tots vos sou tractats bé; heu fet Jo que vos pertocava; pero teniu present que sou missatges meus, i que vos tenc llogats, no perque fasseu feina per vol tros, si no per mf. Mentres sieu missatges meus, sa feina que feis es meva; i, en haver-vos pagada sa soldada, estam cabals. Ara mateix la vos vui pagar. Vos havia de dar cinquanta lliures i un vestit: vos donaré cinquanta dobles de vint, i una dobla més p’es vestit.
—L’amo parla bé, i sa raó li vessa per demunt es cap, digueren tots.
En Juanet los paga així com havfa dit, i cadascú va prendre p’es seu vent.
Sa fia del Rei va veure que no s’escaparia d’haver-se de casar amb En Juanet; que ell era un homo de bé i ben desxondit; i que, si era corbo i geperut de còs, no hu era d’anima; i acaba per donar-li es sí.
I se casaren.
El Rei, com no ten fa altra cosa més que aquella fia, veent que ella hi havía allargat es coll i que estava ja tota elevada amb En Juanet, perque era s’homo més desxonqit, més comportívol i més considerat que se pogués trobar, i llavò que no tenía mal dia mai, i feia riure per ses butxaques tot-hom, deixá tota sa betzerria, li espassá tota sa malicia, feren ses paus; i visqueren molts d’anys plegats amb salut i alegría; i encara son vius, si no son morts.
Manacor, Janer de 1890.