champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Les darreres escenes de la comèdia que està representant-se a la capital espanyola sota el títol de “Les Responsabilitats”, han fet algun efecte sobre el públic, especialment el dels pisos alts. Però l' espectador serè ha de reconèixer que aquesta obra, a despit d' haver estat molt assajada i d' haver-se pintat expressament algunes decoracions, acabaran xiulant d'una manera desesperada.
En obres d'aquesta mena, l'única cosa interessant és el desenllaç. I tot indica que el desenllaç de “Les Responsabilitats” serà d'una buidor intolerable. Acabarà, segurament, amb l'evaporació pràctica de les acusacions i amb la impunitat dels culpables. Per a arribar a aquest resultat estan d'acord els homes del règim i fins alguns que no són oficialment del règim. Fins sospitem que el terrible senyor Prieto, que pujant dalt d'un pupitre del Congrés va dir aquelles paraules contra la Fatalitat, ha acceptat el paper de fiscal en el repartiment de l'obra, sabent ja per endavant que tots els crits s'esbravarien i que devegades els que més criden són els que menys fan.
Hi han hagut noves temptatives de violència i nous atemptats, i els conservadors s'han apressat a dir: Ja ho dèiem nosaltres. Nosaltres, lliberals, hem respost: Doncs s'ha d'estrangular aquest retorn a la violència personal i estèril.
No creiem en el retorn de les passades violències, perquè fou trencat l'ambient de violència. Els nostres obrers no reaccionaren contra les insistents agressions que feien víctimes als patrons. No s'aprovava, però no's condemnava. Eren patrons els que queien, i què tenien ells que veure amb els patrons? Arribada la repressió, foren obrers els caiguts, sindicalistes notoris o perillosos i, aleshores, els patrons i els acomodatius, respongueren: Què tenim nosaltres que veure amb els sindicalistes? Tots, obrers i patrons, no pensaven que tots hi tenien que veure amb aquelles transgressions de les normes jurídiques i humanes, perquè a l'acció succeiria la reacció, i an aquesta l'acció altra volta, sense que cap ideal, ni el de l'ordre, ni el de la justícia, obtingués cap guany.
Però, al retornar a la vida pública i legal els sindicats, declararen la seva decisió d'esmenar vells errors. Els patrons i els conservadors, al seu torn, comprovaren que les reaccions més implacables no solucionen res. Es la frase d'En Delescluze, al caure en les barricades de la Comunne: “Mateu-nos a tots perquè sinó, tornarem a recomençar”. Ne mataren vint mil. Ne deportaren i exiliaren altres vint mil. Als pocs anys, el poble tornava a anar al mur dels federats, a glorificar an els fusellats. Però lo que no aconseguí el Gallifet, lo que no lograren els tribunals militars de Versalles, ho lograren els doctrinaris de l'ordre democràtic i els teoritzadors de la tradició. El comunisme no ha arrelat a França, però la república burgesa pot mostrar les mans netes de sang.
La lliçó d'aquests dos darrers anys pot ésser doble lliçó per als manuals i per als possessors, perquè per a tots dos ha estat estèril la violència. Hem de suposar que els que pretenen tornar a la tragèdia són voluntats escaduceres, però així i tot, les organitzacions obreres, totes les organitzacions deuen eliminar-les, com deuen tots sostenir l'actual ambient de serenitat.
No deuen retornar aquells dies horribles, se sang quotidiana. Tots hem sofert massa per no aixecar-nos, amb unanimitat ciutadana, imposant el respecte a la vida i a la llibertat d'associació. Tots hem de cridar que la vulneració d'aquest respecte, pot conduir-nos a una nova vulneració de totes les lleis. No's dilucida una preponderància obrera. Es la mateixa llibertat la que està en plet.
Tal es el problema que se ha planteado y debatido en el diario El Diluvio de días pasados.
Las circunstancias de haber estado ausente de Barcelona casi todo este tiempo, el que se ha empleado en debatir el problema, me ha impedido seguir, como hubiera sido mi deseo, las incidencias de la discusión, lo que me daría margen a que ahora pudiera terciar en ella, rebatiendo o ratificando el criterio sustentado por los camaradas y amigos que han terciado y expuesto lo que pensaban en tan interesante cuestión.
Pero si no podemos opinar ni discutir acerca de lo manifestado por los camaradas que han intervenido, podremos, al menos, exponer nuestra modesta opinión, por lo que ella valga y por lo que pueda esclarecer el asunto que se debate.
Creemos que el problema ha sido mal planteado, es decir, enfocado torcidamente.
¿Deben los obreros intervenir en la política? Pueden hacerlo, si quieren; si tal es su voluntad, aunque personalmente creamos que no, por lo infecunda que resultaría su actuación.
¿Debe la Confederación Nacional del Trabajo y correlativamente todas las organizaciones que la integran intervenir en la lucha política? De ningún modo. Ni la Confederación, ni los organismos que la integran pueden ni deben intervenir en la política. ¿Por qué?
Por muchísimas razones, por variadísimas razones; pero la que más interesa, la razón que emerge y se destaca sobre todas las demás es la de que, desde el momento que la Confederación interviniera en las luchas políticas, perdería una de sus más preciadas características, a más de contribuir a su propia desorganización, a quebrantar sus fuerzas, a dividirlas. No escapa a la consideración de todos, que las organizaciones de la Confederación están integradas por elementos heterogéneos, muchos de ellos militantes en partidos políticos que actúan en la vida política. Resultaría, pues, que en el momento en que la Confederación interviniera en la lucha política, estos obreros se desintegrarían de ella para ayudar al partido de que forman parte, ya que la Confederación al pedirles que votaran por los candidatos de la organización, los pondría en la disyuntiva de ponerse enfrente del partido político que integran, y al que es seguro no abandonarían desoyendo, en cambio, las peticiones que la organización obrera les dirigiese, de lo que resultaría un dualismo peligroso para la acción común de las clases trabajadoras frente a la explotación de que se les hace víctimas.
Esto y el que consideremos infecunda la acción parlamentaria de los trabajadores, es lo que nos lleva a considerar también perniciosa la intervención de las organizaciones de los trabajadores en la política.
Ahora bien; el que los trabajadores como tales, como ciudadanos y como individuos intervengan en la lucha política, lo repetimos, nos parece obra infecunda, estéril, sin resultados prácticos ni positivos, pero son libres de intervenir o no intervenir.
Más que otra cosa es cuestión de educación, de confianza y de convicción; y como nosotros la convicción y la confianza en la lucha la hemos perdido, y como la educación social recibida es otra, y la historia y los hechos están en concordancia con esa educación, es por lo que no aceptamos la intervención de las organizaciones sindicales en la lucha política.
Ben segur que l'autor de l'article que diumenge passat publicà el diari de més circulació a Espanya, A B C, es creia que les seves afirmacions cantelludes i punxagudes causarien a Catalunya un efecte terrible. L'òrgan del senyor Luca de Tena amenaçava els catalans amb treure'ls la protecció dels Aranzels espanyols. “Voleu la llibertat de Catalunya? venia a dir l'al·ludit article, doncs l'haureu de pendre tota i la vostra independència implicarà l'existència de Duanes a la futura frontera catalano-espanyola; i així perdrà l'indústria del vostre país el gran mercat d'Espanya”.
Davant d'aquesta amenaça, A B C devia suposar que els catalans, posats a triar entre la llibertat i l'Aranzel, es decantarien per aquest i que am grans plors i de genolls en terra demanarien al senyor Luca de Tena, per l'amor de Déu, que no els expulsi d'Espanya, que no els tregui la protecció aranzelària que els concedeix l'Estat espanyol. Això representa l'adaptació castellana de la famosa frase dels vells catalanistes: o tot o res. Si els catalans volen llibertat, no han d'aturar-se a l'autonomia. Han de arribar fins a l'independència. Si no accepten el Govern d'Espanya i dels espanyols, tampoc han d'acceptar el (els) seus diners.
Heu's aquí, doncs, que l'A B C ens amenaça amb expulsar Catalunya de l'Estat espanyol. Diu que els explotem, que els deshonrem, que els xuclem la sang i els robem els diners. I, és clar, si damunt d'això encara demanem l'autonomia, els castellans troben que fan un pèssim negoci. Més val que ens separem, sense anar a una guerra civil, i que cadascú s'apanyi a casa seva.
Nosaltres trobem que l'A B C quan parla així, parla molt bé. Llàstima que no parlin de la mateixa manera tots els polítics i en general tots els castellans. Si el diari del senyor Luca de Tena ha cregut que amb la seva tesi ens esporuguia, s'ha equivocat de mig a mig. Una vegada més queda comprovat que la gent de Madrid desconeix l'estat d'ànim del poble català. Avui l'amenaça de l'A B C fa a Catalunya, fins a gran part dels elements econòmics catalans, el mateix efecte que si els amenacesin amb adjudicar-los la grossa de Nadal. Ells s'ho han cregut de debó que ens protegeixen i ens mantenen. Doncs poden tenir per cert que si el dilema de A B C se'l fessin seu oficialment els castellans, tindria a Catalunya un èxit immediat i esplèndid. Si renunciessin a oposar-se per la força, com anúncia el diari madrileny, a la llibertat de Catalunya, els estimaríem més que mai, els diríem germans i els convidaríem de bon cor a les festes solemnials que organitzaríem per a celebrar la proclamació de la República catalana.
Té unes entranyes tan dures la política, que ni als pobres deu mil fills de mare morts al Marroc deixa reposar en pau. Després d'haver-los tret per força de ses llars i d'haver-los abandonat a l'Africa per a fer-los víctimes del salvatgisme dels moros, ara se'ls passen dels uns als altres a puntades de peu, com una pilota de futbol, fent-los servir per a les escandaloses i repugnants combinacions que la política ampra per a enganyar al poble.
Pobres deu mil morts! Els xerraires els invoquen a les Corts per a fer lluir la seva oratòria i llencen els seus òssos al cap dels contraris com un macàbric argument; en les manifestacions s'enlairen com una bandera tràgica les despulles d'aquells innocents; els diaris els fan servir com a llampants cartells de ses campanyes partidistes. Aquells pobres minyons, víctimes de les torpeses espanyoles, ni en la mort troben la pau pietosa de que són mereixedors.
Han servit de catapulta per a enderrocar als conservadors; han sigut l'escambell que han utilitzat els lliberals per a enfilar-se al poder. Tothom els utilitza per a les seves conveniències, però ningú sent per ells una gota de pietat en son cor. Si als pobres soldats no els ploressin les seves mares no caldria que esperessin una llàgrima en ses tombes, perquè la Espanya dels polítics no té entranyes.
I no és arribada encara l'hora de que reposin en pau els deu mil morts. Ara vindran les eleccions i tothom farà plataforma electoral de ses ossamentes. Tots els pescadors d'actes voldran venjar la desfeta de Mont-Arruit. Tots prometran exigir formalment, fermament, enèrgicament les més estretes responsabilitats als causants indirectes i directes de l'enfonsament d'Annual. I al parlar de la nostra desgraciada acció a l'Africa, i dels desfalcs de Larraix, i de l'imprevisió dels uns i la covardia dels altres, sortiran els deu mil morts passejats impiament en totes les xerrameques electorals de tots els districtes d'Espanya.
Pau a les víctimes i càstic als botxins. Això caldria i això no hi haurà. Després d'utilitzar la pilota tràgica en aquest repugnant futbol polític, tot restarà en la major impunitat. Llops amb llops no's mosseguen. No hi ha cap home polític que pugui tirar la primera pedra contra els culpables. El poble és l'únic que, amb raó i dret, podria i deuria portar a la forca a tots plegats, però a Espanya no hi ha poble. Les terres espanyoles són habitades per remats de xais.
Això dels comitès està de moda. Fins a Grècia en van anomenar un. Es clar que a Grècia tenen el perfectíssim dret d'anomenar tants comitès com vulguin, com qualsevol altre poble, mentre no s'hi oposi Anglaterra.
Abans d'esdevindre la tragèdia greca, lo dels comitès semblava reservat a Rússia. La Rússia roja era la terra dels comitès, dels comissaris i dels afusellaments, perquè es coneix que allí on hi ha comitès i comissaris, mentre no siguin d'Exposició, hi han escarments.
Com una mena d'estrella amb cua, d'aquelles que encara avui deixen corpresos a molts, pel món han passat les enèrgiques decisions del Comitè Revolucionari d'Atenes.
A nosaltres, sobretot, tant ens sorprengué, que ens creiem veure els trets grecs dirigits a casa nostra i venir-hi tan justos com a la mateixa Grècia.
Una altra de les sorpreses va ésser l'actitud d'Anglaterra. Es a dir, tant com sorpresa no, direm mal efecte. Només va ésser un moment per això. Després vàrem reflexionar i el trobàrem escaient. Així ha donat ocasió perquè un senzill Comité Revolucionari es posés enfront de la mestressa del mar. I que consti que ha vençut el Comitè.
I és que quan es té raó, no hi valen forces, ni potències. Lo millor és pendre exemple i tindre'l present per quan arribi el cas.
La sort d'aquests homes, que no fa gaire tenien a les seves mans els destins del poble hel·lènic, és trágica. Són culpables del crim més atrós que's pugui cometre, el de portar al desastre an el poble que els hi ha sigut confiat. Però la seva culpa és, en bona veritat, més aparent que altra cosa. Volem dir que existeix l'inductor. I l'inductor, la testa coronada, rublerta d'or per fora i plena de serps verinoses per dins, no ha sigut castigat com es mereixia.
Encara potser trobaríem un altre apel·latiu pels ministres executats a Atenes. Els governants grecs es trobaren davant d'un exèrcit perfectament disciplinat de faisó que malgrat la derrota soferta sigui causada per les més gran (grans) impremeditacions sempre hi haurà el fet d'haver sigut vençuts per un exèrcit. Ben al revés d'aquí, que un exèrcit que si no està degudament disciplinat i organitzat s'hi esmercen milions perquè ho estigui, és vençut, derrocat i desfet per una colla d'homes que fins després de la victòria no pensaren en organitzar-se, cosa que del tot encara segurament no han fet perquè no havem tingut el desastre definitiu.
Dissortats governants grecs. Tot el vostre pecat consisteix en haver nascut a Grècia. Quan es vol ésser gos d'una monarquia, lacai d'un rei, es naix a qualsevol altre poble i no a Grècia.
Què més voldríem sinó que els culpables de- (del) desastre d'Annual els poguessim portar a Atenes.
A les quatre de la tarda els convidats es reuniren al pou núm. 10 a la Plaça d'En Trilla.
Tots baixaren al pou susdit, lloc on començava la visita, per mitjà de l'ascensor que utilitzen els obrers.
D'allí es dirigiren cap a la Plaça dels Josepets que és on acaba el primer traçat del Metropolità. Les obres estan tan avançades que solament hi manquen 42 metres per a arribar a aquella estació.
Cap a l'altre costat, en direcció al mar, la volta ja està ben acabada fins al pou núm. 9 de la Rambla del Prat. L'estació d'aquest lloc ja està gairebé llesta, faltant només construir els molls.
A la Rambla del Prat tothom sortí de la foradada per a dirigir-se en autos al pou de l'entrada del carrer de Salmeron. A aquest tros la foradada i la volta ja estan acabades, de tal manera que aviat ja es començarà a col·locar les línies.
En arribar a l'encreuament del Passeig de Gràcia, amb el carrer d'Aragó, lloc on es troba el Metropolità amb el tren de M. S. A. els invitats hagueren de sortir altra vegada, ja que l'encreuament de les dues línies està encara en construcció.
Els invitats sortiren altra vegada de les obres, per a baixar-hi pel pou del carrer de Diputació i seguir fins a la Plaça de Catalunya, davant de la Rambla de Canaletes.
Des del pou del carrer de la Diputació es veu ja ben acabada la foradada que va fins al carrer d'Aragó. En aquest tros hi haurà un pas subterrani que comunicarà amb el Baixador del Passeig de Gràcia, permetent que els viatgers de la Companyia M. S. A. puguin continuar el seu camí amb rapidesa fins el Pla de la Boqueria o bé al port.
A la Plaça de Catalunya, al costat de la Ronda de Sant Pere, hi ha la bifurcació de les línies I i II.
L'estació de la Plaça de Catalunya, final de les obres realitzades, té tota la magnificència de les estacions de les grans urbs modernes. Els molls que ja estan completament acabats, tenen una amplada de quatre metres.
Aquesta estació, a més de les comoditats que tenen les altres, és a dir, vestíbuls, llocs de venda de llibres i periòdics i el bar, tindrà un pas subterrani que conduirà amb els Ferrocarrils de Catalunya i un altre que portarà al carrer de Rivadeneyra, per a posar al viatger més segur del trànsit.
A aquesta estació s'hi veu el començament de les obres que es realitzaran a les Rambles.
La construcció d'aquesta secció seguramen s'acabarà a finits del proper any.
La línia que visitàrem es dirà “Línia número I”, la qual enllaça al carrer d'Aragó amb la 2, que es dirigirà al port per la Plaça d'Urquinaona i Via Laietana. De la línia núm. 2 ja està construït el tros que anys enrera feu l'Ajuntament, el qual ha estat comprat per la Companyia del Gran Metropolità de Barcelona, i aviat es començaran les obres de la foradada del carrer de Bilbao i de la Ronda de Sant Pere.
La línia núm. I tindrà una llargada de 3.400 metres, amb les sis següents estacions: Josepets, La Fontana, Diagonal, Aragó, Plaça de Catalunya i Pla de la Boqueria. La línia núm. 2 tindrà 4.200 metres, i demés de les quatre estacions de la número I tindrà les de la Plaça d'Urquinaona, Jaume I i Portal de Mar.
Els tècnics que ens acompanyaren ens asseguraren que els trens serien ràpids, còmodes i segurs i les tarifes econòmiques.
L'esforç realitzat per la Companyia portant a cap les obres en tan poc temps, posat que's començaren a l'agost de 1921 i sembla que abans d'un any estaran acabades, mereix un just elogi de tota la ciutat. Tots els invitats quedaren agradablement impressionats de l'excel·lent construcció de les obres, planyent-se que els ciutadans ignorin la tasca realitzada.
El Metropolità resoldrà el problema de la circulació a la nostra ciutat.
Entre els comentaris que ha inspirat la decisió del senyor Sala, de Terrassa, de retirar-se de la política, ens ha semblat molt just, molt fi i molt irònic - amb aquella ironia graciosa que diu tantes coses – el que ha escrit el penetrant Carles Soldevila en el nostre estimat confrare La Publicitat i que amb gust reproduim aquí:
Al voltant del determini d'En Sala.
Ho he sospitat sempre. L'Alfons Sala, de Terrassa, en el fons del fons, és un sentimental. Per sentimentalisme va abandonar fa anys la Direcció General de Comerç que li havia ofert el comte de Romanones. Per sentimentalisme va convertir-se, sense a quant va ni a quant costa, en cap visible de la Unión Monárquica Nacional. I ara, per sentimentalisme, renuncia a l'acta i diu que se'n va a casa ple d'un fàstic sagrat.
Em direu: I com és que aquest senyor ha esperat tant de temps a fastiguejar-se? No tenia al seu voltant, entre els seus correligionaris, suficients exemples de irresponsabilitat descoratjadora?
Es possible. Però jo crec que el senyor Sala, en la política, ha fet un paper semblant al que solen fer els marits enganyats. Tothom sabia que la Unión Monárquica Nacional feia mans i mànegues en diversos ordres i era terriblement infidel a la bonhomia del patriarca de Terrassa. Però ell, el patriarca, no en tenia esment.
Em direu: El sentimentalisme d'En Sala és sospitós. Ha sentit el que vos anomeneu un fàstic sagrat en el moment precís que el Govern acabava de convocar, contra el seu voler, eleccions municipals a Castellbisbal; en el moment precís que el Govern acaba ne negar-se a nomenar-lo senador vitalici per a posar-lo per damunt de les fluctuacions del sufragi...
Aleshores, amics meus, jo us respondré que tot sovint és una petita cosa, una minúcia gairebé ridícula, la que pot determinar els rampells sentimentals d'un home com el senyor Sala. I que, tanmateix, això no vol dir que el senyor Sala no sigui un pur sentimental.
El senyor Sala de Terrassa, pilar mestre de la Unión Monárquica Nacional s'ha retirat de la política. Mireu com una mateixa cosa, un mateix acte poden ésser dramàtics o còmics segons qui els fa. Un Macià es retirà de la política o del Congrés més ben dit, i el seu gest pren un aire dramàtic, shakesperià. Ho fa un senyor Sala i el seu gest pren un aire còmic, també shakesperià, però shakesperià del Falstaff com quan aquest personatge, sortint del cove de la roba bruta, renuncia als galanteigs que han omplert de befa i de ridícul la seva testa.
---
Amb motiu de complir cent anys de la seva naixença, França prepara un homenatge a Pasteur, el savi que feu recular els límits de la mortalitat humana, l'home del qual s'ha dit que fou el més gran benefactor de la humanitat. Les teories de Pasteur es funden totalment en els microbis. Vencem als microbis, es digué, i la salut dels homes estarà ben defensada. Barcelona, on tots els microbis tenen el seu reialme, no es recordarà probablement de Pasteur, el soberà de l'higiene. I el tifus seguirà essent el rei macabre del poble barceloní.
---
S'ha anomenat una comissió per a que activi la inauguració del monument an En Pi i Margall.
No és que dubtem dels bons intents de la Comissió i creiem que és molt lloable aquesta iniciativa, però s'han de vèncer tantes inèrcies, que un no pot menys que pensar: I bé, ja tenim deu anys més de coll.
---
El Govern vol activar la tramitació de les causes militars derivades de l'expedient Picasso. El Govern vol reorganitzar l'exèrcit, el Govern vol moltes coses. Com es coneix que és un Govern que comença.
---
Sembla que vulguin tornar a rebrotar els atemptats. No ens precipitem en els judicis i menys en els actes. Seny, seny i seny! Que no ens vulguin fer creure ara que Barcelona no pot viure tranquila sense un Arlegui ni sense un Martínez Anido.
L'activitat d'En Rovira i Virgili és esfereidora. Ultimament ha donat una conferència a l'Ateneu Empordanés sobre aquest tema: L'imposició de la llengua en la ensenyança. En Rovira i Virgili és, avui, el més gran defensor d'una Catalunya forta, lliberal i lliberada. Es un campió plé de força, de saviesa i de sava popular. Es – perquè no dir-ho? - l'home de demà.
Vista de l'última sessió del Congrés.
Ni agafant les campanes el president va restablir-se l'ordre.
Aviat sortirà
ALMANAC de LA CAMPANA DE GRACIA.
Impremta La Campana i L'Esquella, Olm. 8. - Barcelona.
- Bonnet, calotte que les chevaliers portaient ordinairement sous le casque.
E feric Olivier un colp desmesurat
C'un cartier de la cofa li abatet el prat.
Roman de Fierabras, v. 1632.
Et il porta à Olivier un coup excessif, tellement qu'il lui abattit sur le pré un quartier de la coiffe.
Capels, cofas et elms agutz.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
Chapeaux, calottes et casques pointus.
ANC. FR. Il lavoit ses mains et sa bouche, et ostoit son chaperon et sa coife... Nule foiz au jour de vendredi il ne muoit coife.
V. de S. Louis, p. 314 et 369.
Dou branc d'acier...
Tranche la coife et la ventaille.
R. d'Atys et de Profilas, Gloss. sur Joinville.
CAT. ESP. (chao.) Cofia. PORT. Coifa. IT. Cuffia.
Cofin, s. m., lat. cophinus, panier, corbeille.
Culhiron XII cofins plens.
(chap. Van cullí dotse covecs plens. Cabás, cabassos: capazo.)
Trad. du Nouv. Test. S. Jean, ch. 5.
Ils ramassèrent douze corbeilles pleines.
ANC. FR. Coffin porter e le cabas.
Eustache Deschamps, p. 134.
CAT. Cofí. ESP. Cofín (capazo de mimbre). IT. Cofano. (chap. Cóvec; lo cofí, cofins per a apretá a una prensa se fa de la mateixa materia, lo vime, vímec.)
Cofre, s. m., coffre, corbeille.
Mantenent venc al monestier;
Non atent cofres ni saumier.
V. de S. Honorat.
Vint de suite au monastère; il n'attend coffres ni bête de somme.
Trenta cofres totz ples de flors.
Un troubadour anonyme: Senior vos que.
Trente corbeilles toutes pleines de fleurs.
CAT. ESP. PORT. Cofre. IT. Cofana.
Cogitar, v., lat. cogitare, penser, concevoir.
Non es lenga que comtar ho pogues ni dir, ni cor d'ome pessar ni cogitar.
Philomena.
Il n'est pas langue qui pût le conter et dire, ni coeur d'homme penser et concevoir.
Que m perdon mos peccatz
Que ai pessan cogitatz.
Le frère mineur moine de Foissan: Cor ay.
Qu'il me pardonne mes péchés que j'ai conçus en pensant.
Una nueyt laqualh me cogitava de la sagrassio. Philomena.
Une nuit que je pensais à la consécration.
ANC. FR. Il est bon à chacun de cogiter la chose, avant qu'elle se die.
Roman français de Fierabras.
ANC. CAT. ANC. ESP. Cogitar. IT. Cogitare. (chap. Pensá, cavilá.)
2. Cogitatio, s. f., lat. cogitatio, pensée.
Totas sas cogitacios. Brev. d'amor, fol. 65.
Toutes ses pensées.
No laisar en ton cor creisser malas cogitations... Contrasta a
la cogitatio del pechat. Trad. de Bède, fol. 60.
Ne laisse croître en ton coeur mauvaises pensées... Résiste à la pensée du péché.
ANC. CAT. Cogitació. ANC. ESP. Cogitacion (se encontrará sin tilde en la mayoría de los casos). IT. Cogitazione.
3. Cuidar, Cuiar, v., lat. cogitar, croire, penser, imaginer, projeter.
No cuid qu'e Roma om de so saber fos.
Poëme sur Boèce.
Je ne crois pas qu'il fût dans Rome homme de son savoir.
Senher, e doncs cuiatz qu'ie us am per fort?
Aimeri de Peguilain: Domna per vos.
Seigneur, et vous pensez donc que je vous aime très fort?
Dona, que cuidatz faire
De mi, qui vos am tan?
B. de Ventadour: Quan la doss' aura.
Dame, que pensez-vous faire de moi, qui vous aime tant?
Pero no s cug, si be m soi irascutz...
Ja 'l diga ren que sia outra mesura.
Folquet de Marseille: Sitot me soi.
Pourtant qu'elle ne s'imagine pas, bien que je sois irrité... que je lui dise jamais rien qui soit outre mesure.
- Faillir à.
El papaguai cuget morir,
Tal paor ac de son senhor.
Arnaud de Carcasses: Dins un vergier.
Le perroquet faillit à mourir, telle peur il eut de son seigneur.
Cuget issir de son sen. V. et Vert., fol. 75.
Il faillit à sortir de son sens.
Part. prés. Cuian, cuiaires prims premiers.
G. Adhemar: Comensamen.
Pensant, rêveur tout d'abord.
ANC. FR. Et j'en cuit bien venir à chief.
Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 180.
Li preis fu si plains de rousée
Ke tute est la suris moiliée,
Dunc cuida bien estre noiée.
Marie de France, t. II, p. 71 et 72.
La terre aver tute kuidoent.
Roman de Rou, v. 6269.
ESP. PORT. Cuidar. ANC. IT. Coitare.
M. de La Ravallière, dans son Glossaire sur le roi de Navarre, a
dérivé ce mot du latin credere, au lieu de le dériver de cogitare; il s'étonne de ce que les trouvères ne lui ont pas donné un sens aussi étendu qu'au mot français croire; il a raison de dire que cuider
signifie penser, présumer, soupçonner, avoir doute, mais c'est parce qu'il vient de cogitare.
4. Cug, Cut, Cuit, s. m., idée, pensée, réflexion, doute.
Don anc failhi en cutz ni en pensatz.
A. Brancaleon: Pessius pessans.
Dont oncques je faillis en idée et en pensée.
Aissi m sui, ses totz cutz,
De cor a vos rendutz.
G. de Cabestaing: Lo dous.
Ainsi je me suis rendu à vous de coeur, sans aucune réflexion.
ESP. Cuidado. PORT. Cuido, cuidado. ANC. IT. Coto.
5. Cuida, Cuia, Cuda, s. f, pensée, idée, conjecture.
Doas cuidas ai, compaingnier,
Que m donon joi e destorbier:
Per la bona cuia m'esgau.
Marcabrus: Doas cuidas.
Compagnon, j'ai deux pensées qui me donnent joie et trouble: par la bonne pensée je me réjouis.
Ieu non o sai mas per cuda.
B. de Ventadour: Ai! quantas.
Je ne le sais que par conjecture.
ANC. ESP. Cuida.
6. Cugei, s. m., présomption, pensée.
Mo cugei conosc.
Cadenet: Ab leyal.
Je connais ma présomption.
7. Cuiamen, s. m., avis, pensée, croyance.
Al cuiamen de me,
Mout mi ten car amors.
Giraud de Borneil: Un sonet.
A mon avis, l'amour me tient cher.
8. Cuiaire, Cugiaire, s. m., penseur, rêveur, présomptueux.
Cuian, cuiaires.
G. Adhemar: Comensamen.
Pensant, rêveur.
Can s'aizina 'l cugiaire.
Pierre d'Auvergne: Gent es.
Quand le présomptueux se donne l'air avantageux.
ANC. FR. Elle disoit que grand cuideur
Estoit de trop plaisir avoir.
Œuvres d'Alain Chartier, p. 701.
ANC. ESP. Cuidador.
9. Cuiairitz, s. f., rêveuse, présomptueuse.
Adjectiv. En nul non trob una corau,
D'aquestas amors cuiairitz.
Marcabrus: Doas cuidas.
De ces amours présomptueuses je n'en trouve pas une de cordiale dans aucun.
10. Acuidamen, s. m., idée, pensée, réflexion.
Gran mal m'a fait l'acuidamens primers.
Peyrols: Mot m'entremis.
La première idée m'a fait grand mal.
ANC. ESP. Acuitamiento.
11. Sobrecuiar, v., être présomptueux.
Part. pas.
Totz hom orgolhos es ayssi sobrecuiatz. V. et Vert., fol. 8.
Tout homme orgueilleux est ainsi présomptueux.
ANC. FR. Tant la treuve orguilleuse et fière,
Et sorcuidée et bobancière.
Roman de la Rose, v. 8624.
12. Sobrecuiament, s. m., présomption.
Sobrecuiament, cant hom es aissi sobrecuiatz, que cuia plus valer e
saber e poder que los autres. V. et Vert., fol. 8.
Présomption, quand l'homme est ainsi présomptueux, qu'il croit plus valoir et savoir et pouvoir que les autres.
13. Trascuiar, v., être plein d'assurance, être téméraire.
Part. pas.
De tot es trascuiatz, vai s'en a la marina.
V. de S. Honorat.
Il est entièrement plein d'assurance, il s'en va à la mer.
14. Descuidar, v., décroire, négliger, dédaigner.
Albert, man fin leial aman
N'an fai per descuidar clamor.
T. d'Albert Marquis et de G. Faidit: Gaucelm.
Albert, maints délicats loyaux amants en ont fait clameur pour négliger.
E no cresatz qu'ieu descut
Aquo qu'auran vist mey huelh.
H. de S.-Cyr: Nulha res.
Et ne croyez que je décroie ce que mes yeux auront vu.
Artus, ja no t'azirar
Qui t laidis ni t descucha.
Le Dauphin d'Auvergne: Joglaretz.
Artus, ne t'irrite jamais de qui que ce soit qui t'injurie ni te dédaigne.
CAT. Descuydar. ESP. PORT. Descuidar. (chap. descuidá: descuido, descuides, descuide, descuidem o descuidam, descuidéu o descuidáu, descuiden.)
Vous coucherez déshonorées en linceuls usés et sur coussins.
Coit, s. m., lat. coitus, coït, accouplement.
Perque la bestia desira coit. Trad. d'Albucasis, fol. 35.
C'est pourquoi la bête désire le coït.
ESP. PORT. IT. Coito.
Col, s. m., lat. collum, col, cou.
Mas mas junhas, col liguat e 'l cor pres.
G. Faidit: Trop malamen.
Mes mains jointes, le col lié et le coeur pris.
Liat pel col ab un cordo.
(chap. Lligat pel coll en un cordó.)
G. de Berguedan: Lai on.
Lié par le cou avec un cordon.
Fig. Entro al col de la vessia.
Trad. d'Albucasis, fol 31.
Jusqu'au col de la vessie.
- Collier.
Que s'avia col de fer o d'acier.
P. Vidal: Drogoman.
Que s'il avait collier de fer ou d'acier.
- Accolade, caresse.
Era m faran colh e cais.
P. de Bussignac: Sirventes e chansos.
Maintenant me feront accolade et caresse.
Loc. Un an avetz portat lo bratz al col.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 103.
Un an vous avez porté le bras au col.
El pot be trabuchar e rompre son col.
Liv. de Sydrac, fol. 44.
Il peut bien trébucher et rompre son col.
CAT. (chap.) Coll. ESP. Cuello. PORT. Col. IT. Collo.
2. Colar, s. m., lat. collare, collier.
E fui nafratz ab lansa pel colar.
Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.
Et je fus blessé avec lance à travers le collier.
CAT. ESP. Collar. PORT. Colare. IT. Collare. (chap. collá, collás, collera, part de la armadura que protegix lo coll; tamé indumentaria de les besties de cárrega.)
3. Colada, s. f, coup, tape, gourmade.
An mort domney, perque s cuelhon
Man blasme, manta grieu colada.
R. Vidal de Bezaudun: En aquel.
Ils ont tué courtoisie, c'est pourquoi ils recueillent maint blâme et mainte rude gourmade.
E dero li de grans coladas
Sus el col e gran gautadas. (chap. galtades, de galtada)
Brev. d'amor, fol. 163.
Et lui donnèrent de grandes tapes sur le cou et de grands soufflets.
ANC. FR. Et si reçoif mainte colée
Souvent de coutel et d'espée.
Fabl. et cont. anc., t. III, p. 58.
Si se donnent moult grans colées,
Qui de lor escus font astieles.
Marie de France, t. I, p. 576.
4. Coliers, s. m., portefaix.
Portatz est carbo, siatz coliers.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 87.
Portez ce charbon, soyez portefaix.
Qu'ilh m'a cargat plus forment d'un collier,
Mas lo sieus fays no m peza un boto.
(chap. Que ella m'ha carregat mes fortmén que a un portafeixos, pero lo seu feix, fardell, no me pese un botó.)
Guillaume de Saint-Didier: Pus fin' amors.
Qu'elle m'a chargé plus fortement qu'un portefaix, mais le sien fardeau ne me pèse un bouton.
Neguns colliers ni home que porte a col no pagua res.
Tit. de 1283. DOAT, t. CLXXVI, fol. 192.
Aucun portefaix ni homme qui porte sur le cou ne paye rien.
5. Colar, v., embrasser, accueillir.
E m' acuelh e m col.
G. Pierre de Cahors: Aras pus.
Et elle m'accueille et m'embrasse.
Sofrens es selh que col
So qu'en cor no vol.
Nat de Mons: Sitot non.
Souffrant est celui qui accueille ce qu'en coeur il ne veut.
6. Colladeiar, v., souffleter, tourmenter.
Es donat a mi angel de Sathanas que me colladeia.
Trad. de la 2e Épître de S. Paul aux Corinthiens.
Un envoyé de Satan m'est donné qui me soufflette.
Car cals gloria es, si peccant e colladeiant sufres?
Trad. de la 1re Épître de S. Pierre.
Car quelle gloire est-ce, si vous souffrez en péchant et en tourmentant?
7. Acolar, v., embrasser, accoler.
Perqu'ieu la dupt' e l' acol.
G. Pierre de Cahors: Eras pus.
C'est pourquoi je la redoute et je l'embrasse.
Adoncs la bais e l'acol.
G. Rudel: Quan lo rius.
Alors je la baise et l'accole.
Ac an mantel acolat
D'escarlata ab pel d'ermini.
Roman de Jaufre, fol. 56.
Eut accolé un manteau d'écarlate avec fourrure d'hermine.
ANC. FR. Symons en fu de joie baisiés et acolés.
Roman de Berte, p. 164.
IT. Accollare.
8. Degolatio, s. f., décollation.
La degolatio de san Johan Batista.
(chap: La degollassió de San Juan Bautista. Degollá: tallá lo coll, tamé en redó.)
Brev. d'amor, fol. 157.
La décollation de saint Jean-Baptiste.
ANC. CAT. Decollació. ESP. Degollación. PORT. Degollação. IT. Decollazione. (chap. degollassió, v. degollá: degollo, degolles, degolle, degollem o degollam, degolléu o degolláu, degollen.)
9. Escolar, v., décolleter. (chap. escotá, s. m. escote; escotat, escotats, escotada, escotades.)
Part. pas. E porton per gran malvastat
Lo vestimen for escolat.
Brev. d'amor, fol. 130.
Et portent par grande méchanceté leur vêtement fort décolleté.
10. Escolatar, v., décolleter.
Part. pas. Fort escolatadas a guisa de femnas.
Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.
Fort décolletées à guise de femmes.
11. Percolar, v., embrasser, accoler, presser.
Mai en guerra
Met sa terra
Sel qui las percola.
Gavaudan le Vieux: Eras quan.
Mais en guerre met sa terre celui qui les embrasse.
Qu'abratz e percol e maney.
Garins le Brun: Nueg e jorn.
Que j'embrasse et presse et manie.
Colar, v., lat. colare, couler, faire couler.
Faretz essemps boillir
E puis colar e refrezir...
Per un bel drap la colatz.
(chap. Faréu tot jun bullí, y después colá y arrefredá, per un drap majo la coléu.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Vous ferez ensemble bouillir et puis couler et refroidir... coulez-la à travers un beau linge.
Fig. Lo mortal vere,
Roma, del cor vos cola
Don li pietz son ple.
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Rome, il vous coule du coeur le mortel venin dont les poitrines sont pleines.
- Glisser, s'écouler.
Que l'elme del paya a trastot detrencat
Qu'entro sus a la sela en a son bran colat.
Roman de Fierabras, v. 2289.
Qu'il a fendu entièrement le heaume du payen, de manière que son glaive en a glissé jusqu'à la selle.
Fig. Ar collan baro e teno lor cami.
(chap. Ara colen los barons y tenen lo seu camí.)
V. de S. Honorat.
Maintenant les barons s'écoulent et tiennent leur chemin.
CAT. ESP. Colar. PORT. Coar. IT. Colare. (chap. colá: colo, coles, cole, colem o colam, coléu o coláu, colen. Cola, fuch, uspen!)
2. Coladitz, adj., coulant, doux, doucereux.
Que ab cansos messongieras et ab mots coladitz.
Guillaume de Tudela.
Qui avec des chansons mensongères et avec des mots doucereux.
3. Colatiu, adj., qui aide à couler.
- Arena ha virtut colativa, cum ayga per ela colada sia plus dossa e pura.
Eluc. de las propr., fol. 183.
Le sable a vertu qui aide à couler, de manière que l'eau coulée à travers lui soit plus douce et pure.
4. Colament, s. m., coulement.
El sieu colament qui es urina per las vias urinals ves la vessica destinesso. Eluc. de las propr., fol. 57.
Et dirigeassent vers la vessie, par les voies urinaires, son coulement qui est urine.
CAT. Colament. IT. Colamento. (chap. colamén, colamens.)
(chap. Mal de ventre y passió cólica, un cólic. Los chiquets y los caballs patixen colics assobín).
Douleur de ventre et souffrance colique.
Que fleubotomia sia temuda aprop colica passio.
Trad. d'Albucasis, fol. 52.
Que la saignée soit redoutée après douleur colique.
CAT. Colic. ESP. (cólico) IT. Colico.
Coll, s. m., lat. collis, col de montagne, colline.
En la coll de la Brasca per un cendier estrech.
(chap. Al coll de la Brasca per una senda estreta.)
V. de S. Honorat.
Au col de la Brasque par un sentier étroit.
Per cols e pueys. Philomena.
(chap. Per colls y puchs)
Par collines et montagnes.
CAT. Coll. IT. Colle. (ESP. Colina, collado.)
Colliri, s. m., lat. collyrium, collyre.
Et onh los tieus huels am colliri, que veias.
(chap. Y unta los teus ulls en coliri, pa que veigues.)
Trad. de l'Apocalypse, ch. 3.
Et oins tes yeux avec du collyre, afin que tu voies.
De fenolh si fa mot noble colliri contra escurzimen de vista... Meto els uels colliris. Eluc. de las propr., fol. 209 et 47. (chap. literal: De fonoll se fa mol noble coliri contra l' oscurimén de la vista... Ficán als ulls coliris.)
De fenouil se fait un très puissant collyre contre l'obscurcissement de la vue... Mettent collyres aux yeux.
CAT. Colliri. ESP. Colirio. PORT. Collyrio. IT. Collirio.
Colloquintida, s. f., lat. colocynthis, coloquinte.
Colloquintida es herba mot amara, so es coia salvagga.
Eluc. de las propr., fol. 204.
Coloquinte est herbe très amère, c'est la courge sauvage.
CAT. Coloquinta. ESP. (coloquíntida) PORT. Coloquintida. IT. Colloquintida.
Colobi, s. m., lat. colobium, dalmatique, tunique.
Ses colobi, que es una maniera de vestiment daurada.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 29.
Sans dalmatique, qui est une sorte de vêtement doré.
PORT. IT. Colobio.
Colobre, Colobri, s. m., lat. colubrum, couleuvre, serpent.
Que non y a laissat colobre ni serpent.
V. de S. Honorat.
Qu'il n'y a laissé couleuvre ni serpent.
Un Satan semblan colovre...
En son escut fo penh us colobris.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 109 et 25.
Un Satan ressemblant à couleuvre...
Un serpent fut peint en son écu.
IT. Colubro.
2. Colobra, s. f., lat. colubra, couleuvre, serpent.
Lausengiers fals, lenga de colobra.
A. Daniel: Mout braillz.
Médisants faux, langue de couleuvre.
CAT. ESP. Culebra. PORT. Cobra.
3. Colobrina, s. f., couleuvrine, plante.
Dita draguntea, et segon autres serpentina et colobrina.
Eluc. de las propr., fol. 206.
Dite du dragon, et selon d'autres serpentine et couleuvrine.
Colomba, s. f., lat. columba, colombe.
Una columba venc del cel, e pauset si desobre el.
(chap. Un colom va vindre del sel, y se va posá damún d'ell.)
Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Une colombe vint du ciel, et se posa sur lui.
Pus es ses fel que colomba
Ma dona.
E. Cairel: Aras.
Ma dame est plus sans fiel que colombe.
Fig. Tu qu'eras colomba de Dieu.
Trad. d'un Évangile apocryphe.
Toi qui étais colombe de Dieu.
CAT. Coloma. (N. E. Santa Coloma de Gramanet, Gramenet. Algunos atontados catalanistas como Óscar Ademuz rebautizan la localidad como Gramanet de Besós, por el río que pasa por ahí.)
IT. Colomba.
2. Colomb, s. m., lat. columbus, pigeon.
Plus blanc d'un colom.
Cominal: Comtor d'Apchier.
Plus blanc qu'un pigeon.
D'una cueissa de colom
O de galina paiseretz.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Vous repaîtrez d'une cuisse de pigeon ou de poule.
ANC. FR. Les Sarrasins envoierent au soudanc par coulons messagiers, par trois foiz, que le roy estoit arrivé.
Joinville, p. 35.
Et fu simple comme uns coulons.
Roman de la Rose, v. 1204.
CAT. Colom. IT. Colombo. (N. E. como Cristóbal)
3. Colombet, s. m., pigeonneau, tourtereau.
E 'l colombet, per gaug d'estieu,
Mesclon lur amoros torney,
E duy e duy fan lur domney.
A. Daniel: Ab plazers.
Et les pigeonneaux, par joie d'été, mêlent leur amoureux combat, et deux à deux font leur ébat.
CAT. Colomet. (chap. colomet, pichó, colomets, pichons; ne vach minjá mols de chiquet y sagal.)
4. Colombat, s. m., petite colombe, pigeonneau.
Petits ausels e colombat.
Trad. d'Albucasis, fol. 55.
Petits oiseaux et petites colombes.
5. Colombin, adj., de pigeon, de colombe.
Carn colombina es dura... Fenda columbina.
Eluc. de las propr., fol. 144 et 275.
Chair de pigeon est dure... Fiente de pigeon.
Carns de porc et carns colombina.
(chap. Carn de porc, gorrino, tossino, marrano y carn de colom.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Chair de porc et chair de pigeon.
ANC. FR. Et nos font chière colombine.
Fabl. et cont. anc., t. I, p. 313.
Que la simplicité colombine fût instruite par l'astuce serpentine.
Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 422.
IT. Colombino.
6. Colombier, s. m., lat. columbarium, colombier.
En vostre clochier
Par que aia colombier.
T. de Bonnefoi et de Blacas: Seign' En.
En votre donjon il paraît qu'il y ait colombier.
Coma colombiers en que se pauzon las colombas... per pahor dels aucels de preza.
(chap. Com lo colomá aon se fiquen los coloms... per paó, temó dels muixons de rapiña, presa.)
V. et Vert., fol. 55.
Comme le colombier en qui se posent les colombes... par peur des oiseaux de proie.
ANC. CAT. Colomer. IT. Colombajo. (ESP. Palomar, como el de Arroyos. Se encuentra también columbario)
Colonhet, s. m., fusain, bonnet de prêtre.
D'un albre c'om fuzan apella
O colonhet.
Deudes de Prades, Auz. cass.
D'un arbre qu'on appelle fusain ou bonnet de prêtre.
Ce nom a été donné au fusain, parce que son fruit a quatre angles, comme un bonnet carré.
Colonna, Colompna, s. f, lat. columna, colonne.
Colompnas de marme pezans.
Una flama lusent en forma de colonna.
(chap. Una flama relluén o relluenta en forma de columna.)
V. de S. Honorat.
Colonnes de marbre pesant.
Une flamme luisant, en forme de colonne.
Fig. Naisseran doas grans columpnas que la fe de Dieu issauziran.
Liv. de Sydrac, fol. 23.
Naîtront deux grandes colonnes qui exhausseront la foi de Dieu.
ANC. CAT. Colona. CAT. MOD. ESP. PORT. Columna. IT. Colonna.
2. Coronda, s. f., colonne.
Mostrec ad elhs la coronda de marme la calh sostenia l'autar.
Philomena.
Montra à eux la colonne de marbre, laquelle soutenait l'autel.
Colophonia, s. f., lat. colofonia, colophane.
Quals so colophonia, pega liquida... Polvera de colophonia.
Eluc. de las propr., fol. 272 et 210.
Telles que sont colophane, poix liquide... Poudre de colophane.
ESP. Colofonia (resina natural de color ámbar obtenida de las coníferas; pez de Castilla). PORT. Colophonia. IT. Colofonia.
Color, s. f., lat. color, couleur.
Nos adui fuelh e flor
De diversa color.
B. de Ventadour: Lo gens.
Nous amène feuille et fleur de diverse couleur.
Qu'el sieu belh huelh e la fresca color
N'alumna 'l cor.
Berenger de Palasol: Mas ai.
Que son bel oeil et la fraîche couleur n'enflamme le coeur.
Fig: - Espèce, qualité, manière.
Qu'era flors.
De gran beutat e de totz bes colors.
Aimeri de Peguilain: Ja no m.
Qui était fleur de grande beauté et couleur de tous biens.
Ni drutz mas d'una color.
G. Faidit: Tug cil.
Ni galant que d'une qualité.
Chantarai d'aquetz trobadors
Que chanton de mantas colors.
Pierre d'Auvergne: Chantarai.
Je chanterai de ces troubadours qui chantent de plusieurs manières.
- Splendeur, éclat.
Lo mon tenetz en color,
Quar, per vostra gran valor,
Valon tug l'autre valen.
G. Riquier: Si ja m deu.
Vous tenez le monde en splendeur, car tous les autres méritants valent par votre grand mérite.
Urina pren del fegge son comensament et els ronhos sa substancia et colorament... El sanc semblantment pren colorament.
Eluc. de las propr., fol. 57 et 264.
L'urine prend du foie son commencement et aux reins sa substance et coloration... Le sang semblablement prend coloration.
ANC. ESP. Coloramiento. IT. Coloramento.
3. Coloracio, s. f., coloration.
Beutat no es mas bela dispozicio de membres am bela coloracio...
Quant a figura e coloracio... Si aytal coloracio ve per virtut de natura.
Eluc. de las propr., fol. 264, 154 et 98.
Beauté n'est que belle proportion de membres avec belle coloration... Quand a figure et coloration... Si telle coloration vient par vertu de nature.
ESP. Coloración. IT. Colorazione.
4. Coloratiu, adj., coloratif, qui a la vertu de colorer.
Del corrs, per sa diffuzio, coloratiu.
Eluc. de las propr., fol. 29.
Par son épanchement, coloratif du corps.
ESP. Colorativo.
5. Colorar, v., lat. colorare, colorer.
E colora del sol lo rais
Lo mon.
G. Adhemar: Pos vei.
Et le rayon du soleil colore le monde.
Si com li penhidor
Coloro so que fan,
Fig. Deu hom colorar tan
Paraulas ab parlar.
Amanieu des Escas: El temps.
Comme les peintres colorent ce qu'ils font, de même on doit colorer les paroles avec le parler.
So m met en cor qu'ieu colore mon chan
D'una tal flor don lo frugz si' amors.
A. Daniel: Ar vei vermeils.
Me met cela au coeur que je colore mon chan d'une telle fleur dont le fruit soit amour.
Part. pas. Entre 'ls draps coloratz.
(chap. Entre 'ls draps colorats. Los draps de Penarroija tamé son colorats, de fet, de roch, són roijos com ells sols.)
Eluc. de las propr., fol. 265.
Entre les draps colorés.
CAT. ESP. Colorar (MOD. Colorear). PORT. Corar. IT. Colorare.
(chap. colorejá: colorejo, colorejes, coloreje, colorejem o colorejam, colorejéu o colorejáu, colorejen. (jes, je, jem, jéu, jen se poden escriure en g, coloreges, colorege, coloregem, coloregen. Sinonims: pintá, tintá les olives, ya tinten les olives; si es de coló roch, a La Fresneda, Valjunquera, ya rochechen les sireres, v. rochechá, roigejá, de roig, que se pronunsie y escriu roch. Rubeo, rubeus, rubio, royo.)
6. Colorir, v., colorer, devenir coloré.
Part. pas. Ab fresca carn colorida.
(chap. En fresca carn colorida. Carn fresca, de coló roch, rosa.)
B. de Ventadour: Lo temps vai.
Avec chair fraîche colorée.
Doussa, fresqu' e colorida,
Cum flor de may en rosier.
B. Martin: Quan l'erba.
Douce, fraîche et colorée, comme fleur de mai sur rosier.
(chap. Dolsa, fresca y colorida, com flo de mach al rosé. Tornem a vore colorida en lo sentit de coló rosa; flor de may en rosier: rosa.)
CAT. ESP. PORT. Colorir. IT. Colorire.
7. Descoloramen, s. m., pâleur, décoloration.
Fay fereza e descoloramen.
Leys d'amors, fol. 130.
Fait frayeur et pâleur.
Quant a urina descolorament.
Eluc. de las propr., fol. 65.
Quand l'urine a décoloration.
ANC. ESP. Descolorimiento. IT. Discoloramento. (chap. descolorimén)
8. Descoloracio, s. f., lat. decolorationem, décoloration, pâleur.
Falbeza, blaveza et autra descoloracio.
Eluc. de las propr., fol. 65.
Pâleur, lividité et autre décoloration.
9. Descoloratiu, adj., décolorant, décoloratif.
Es accidentalment descolorativa.
Eluc. de las propr., fol. 24.
Elle est accidentellement décolorative.
10. Descolorar, Desacolorar, v., lat. decolorare, décolorer.
E 'l vis s'en desacolora.
(chap. Y la cara se descolorix : pert lo coló rosa, roch : coló pálit, palidege o palideje, se esblanquix, v. esblanquí, palidejá, etc.)
B. de Ventadour: Amors enquera.
Et le visage s'en décolore.
Part. pas. E la cara descolorada.
(chap. Y la cara descolorida, pálida, esblanquida.)
Passio de Maria.
Et la figure décolorée.
ESP. Descolorar. PORT. Descorar. IT. Discolorare. (chap. Descolorí, descolorís: yo me descolorixco o descolorixgo, descolorixes, descolorix, descolorim, descoloriu, descolorixen. Es lo mateix verbo que seguix, y lo del pun 12, escolorir, siríe “escolorí”, perque en chapurriau fem aná des y es moltes vegades, desnucá, esnucá.)
11. Descolorir, v., décolorer.
Part. pas. Paor no pot esser fera ni descolorida, mas que red e fay persona fera e descolorida.
Leys d'amors, fol. 130.
La peur ne peut être effrayée ni décolorée, si ce n'est qu'elle rend la personne effrayée et décolorée.
IT. Discolorire.
12. Escolorir, v., décolorer, perdre la couleur.
Part. pas. Qu'el fuecx que m'en sol escalfar
Fug, e reman escoloritz.
B. de Ventadour: Quan lo boscatges.
Vu que le feu qui a coutume de m'échauffer fuit, et je reste décoloré.
Una ves perdo el mes sanc,
Don son escolorit e blanc.
Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Une fois le mois ils perdent sang, de quoi ils sont décolorés et blancs.
E qui d'amor es ben feritz
Mout deu esser escoloritz.
Roman de Flamenca, fol. 53.
Et qui est bien frappé d'amour doit être beaucoup décoloré.
CAT. ESP. Escolorir (palidecer, decolorar, etc.). IT. Scolorire.
Colp, Cop, s. m., coup.
On lit dans la loi salique: “Si quis ingenuus ingenuum cum fuste percusserit, et sanguis tamen non exierit usque ad tres colpos...”
“Si quis alterum voluerit occidere et colpus praeter salierit.”
Lex salica, edit. Eccardi, tit. 20, art. 7 et 1.
Pithou et Bignon dérivent colp du latin colaphus.
Cette étymologie paraît certaine, quand on considère qu'au lieu de colpos, la même loi, tit. 43, art. 1, porte:
“Similiter servus CCXXI colaphos accipiat... Si vero infra priora supplicia, id est CXXI colaphis, fuerit confessus.”
Je ne dois pas taire qu'Eccard prétend que le mot colpus, qui se trouve
dans la loi salique, vient de l'allemand kloppen, klopfen, acriter ferire. (N. E. klopfen todavía se usa, verbo, golpear la puerta, llamar.)
Voyez Watcher (Wachter), Gloss. germ. V° klopfen.
Non fezetz colp d'espaza ni de lansa.
T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m.
Vous ne fîtes coup d'épée ni de lance.
Quar plus mi nafra 'l cors que colps de verja.
A. Daniel: Lo ferm voler.
Car il me blesse plus le corps que coup de verge.
Loc. De l'espaza un colp de plat.
Roman de Jaufre, fol. 2.
Un coup du plat de l'épée.
Fig. Colp de joi me fier que m'auci.
G. Rudel: No sap chantar.
Coup de joie me frappe qui me tue.
A un sol colp a lo mielh del mon pres.
G. Faidit: Fortz chauza.
D'un seul coup elle a pris le meilleur du monde.
ANC. FR. Il a pris un baston, dusqu'à dis colps l'en charge.
Fabl. de Gautier d'Aupais. Roquefort. Gl., t. 1. p. 277.
Le premier colp de la bataille.
G. Gaimar. Arch. brit., t. XVII, p. 97.
CAT. Colp. ESP. PORT. Golpe. IT. Colpo. (chap. Cop, cops; no fem aná lo verbo “golpejá ni golpeá”, sino datres: pegá: pego, pegues, pegue, peguem o pegam, peguéu o pegáu, peguen; fotre un cop; pegá un cop; esbatussá, esplanissá en la palma de la ma.)
2. Colbe, s. m., coup.
Qu'anc colbe no i feric.
Torcafols: Comunal veill.
Vu que jamais il n'y frappa coup.
3. Colpier, s. m., batailleur.
Et alcaotz e grans colpiers.
Leys d'amors, fol. 37.
Et maquereaux et grands batailleurs.
Colpa, s. f., lat. culpam (N. E. mea culpa), faute, crime.
Mas per la colpa delir,
Dey la vertat descobrir.
Gaubert Moine de Puicibot: Be s cuget.
Mais pour effacer la faute, je dois découvrir la vérité.
Cristias vey perilhar
Per colpa dels regidors.
(chap. Cristians vech perillá per culpa dels regidós.)
G. Riquier: Cristias.
Je vois les chrétiens être en péril par la faute des gouvernants.
- Coulpe.
Fau ne ma colpa a Dieu.
La Confessio e las penas infernals.
J'en fais ma coulpe à Dieu.
Eu, fort peccaire et non digne, fas ma colpa e ma confession.
Cartulaire de Montpellier, fol. 169.
Moi, fort pécheur et indigne, fais ma coulpe et ma confession.
ANC. FR. Ne sai pourquei se combateroient
Qui nule culpe n'en avoient.
Roman d'Haveloc, v. 952.
CAT. ESP. PORT. Culpa. IT. Colpa. (chap. culpa, culpes; v. culpá: culpo, culpes, culpe, culpem o culpam, culpéu o culpáu, culpen.)
2. Colpau, adj., coupable.
Ben cug que silh
Non auzian qui son colpau
D'aquest perilh.
Marcabrus: Lo vers comens.
Je crois bien que ceux-là n'entendaient pas qui sont coupables de ce péril.
3. Colpable, adj., lat. culpabilem, coupable.
Que me rend colpables penedens.
Pierre d'Auvergne: Dieus vera vida.
Que je me rends coupable pénitent.
Si per autre peccat maior,
Pus colpable non l'a cauzit.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Si pour autre péché plus grand, no l'a distingué plus coupable.
CAT. ESP. (chap.) Culpable. PORT. Culpavel. IT. Colpevole.
Trad. de S. Bernard. Montfaucon, Bib. Bibl., Mss., fol. 1388.
CAT. ESP. PORT. Culpar. IT. Colpar.
6. Encolpar, v., lat. inculpare, accuser, inculper, se plaindre.
Lieys que m'encolpa a tort.
A. Daniel: D'autra.
Celle qui m'accuse à tort.
Il m'encolpet de tal re
Don mi degra saber gratz.
B. de Ventadour: Conort era.
Elle m'accusa de telle chose dont elle me devrait savoir gré.
E que de mi no s poguesson blasmar,
Ni encolpar cavalier ni jocglar.
Pistoleta: Ar agues.
Et que chevaliers ni jongleurs ne pussent médire ni se plaindre de moi.
Part. pas. Substantiv.
En las ricas cortz pietatz
Desencolpa los encolpatz.
P. Vidal: Nulhs hom no s pot.
Dans les cours puissantes merci absout les inculpés.
ANC. FR. Lasse! de grant péchié s'encolpe.
Roman de la Violette, p. 175, var.
Du meurtre dont par lui a été encoulpée.
Hist. de Gerard de Nevers, p. 80.
ANC. CAT. Encolpar. ANC. ESP. Enculpar (MOD. inculpar). IT. Incolpare. (chap. inculpá, se conjugue com culpá.)
7. Desencolpar, v., disculper.
Per mos senhor G. desencolpar.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 47.
Pour disculper mon seigneur Gerard.
Part. pas. Qu'ieu sia desencolpaz.
Aimeri de Peguilain: Can q'eu fezes.
Que je sois disculpé.
ANC. FR. Icellui Thomas... les en descolpa et descarga.
Lett. de rém.; 1377. Carpentier, t, II, col. 73.
IT. Discolpare.
Colre, v., lat. colere, vénérer, célébrer, adorer.
Gardar e colre et honorar las festas dels sancts.
(chap. Guardá y “colre”, venerá, selebrá, adorá, y honorá les festes dels sans.)
V. et Vert., fol. 89.
Observer et célébrer et honorer les fêtes des saints.
Part. pas. Vezia aquella cioutat colent las ydolas.
(chap. Veíe aquella siudat adorán los ídolos.)
Trad. des Actes des Apôtres, ch. 17.
Voyait cette cité adorant les idoles.
- Accueillir, honorer.
Car la gensor am e coli.
A. Daniel: Ab guai so.
Car j'aime et honore la plus gentille.
Quoras que s vol, lainz col sos amigs.
Poëme sur Boèce.
Quand elle veut, elle accueille ses amis là-dedans.
Part. pas.
Tos temps er joys per mi coltz e servit.
Arnaud de Marueil: A grand honor.
Toujours joie sera honorée et servie par moi.
ANC. CAT. Colrer. ANC. IT. Colere.
2. Cultivar, Coltivar, v., cultiver.
E la garda del jardi no vol coltivar.
Laoro e coltivo lo fruh de la terra.
(chap. Ells llauren y cultiven lo fruit de la terra.)
Liv. de Sydrac, fol. 73.
Et la garde du jardin ne veut pas cultiver.
Ils labourent et cultivent le fruit de la terre.
- Vénérer, honorer.
Fig. E l'emperador no volc cultivar sos dieus, que no y avia ferma crezensa. Roman de la prise de Jérusalem, fol. 5.
Et l'empereur ne voulut honorer ses dieux, vu qu'il n'y avait ferme croyance.
Part. pas.
Terras coltivadas e non coltivadas.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 153.
Terres cultivées et non cultivées.
CAT. ESP. PORT. Cultivar. IT. Coltivare. (chap. conreá, cultivá: cultivo, cultives, cultive, cultivem o cultivam, cultivéu o cultiváu, cultiven; cultivadós, apero de llauransa. Cultivadó, cultivadora, cultivadores; llauradó, llauradós, llauradora, llauradores.)
3. Coltre, s. m., lat. cultrum, coutre.
Ab coltres et fossors.
Eluc. de las propr., fol. 157.
Avec coutres et hoyaux.
IT. Coltro.
4. Cotel, s. m., coutre.
Reillas, cotels usables als obs de l'araire. (chap. rella, relles)
Cout. de Saussignac de 1319.
Socs, coutres nécessaires aux besoins de l'araire.
5. Cultura, s. f., lat. cultura, culture.
E sas terras e sas culturas domengeras.
Tit. de 1221, Arch. du Roy., J., 309.
Et ses terres et ses cultures particulières.
CAT. ESP. PORT. Cultura. IT. Coltura.
6. Coltivament, s. m., culture, adoration.
Ni no volc que aquell jorn coltivamens fosso fag per negun home.
Roman de la prise de Jérusalem, fol. 5.
Ni ne voulut que ce jour les adorations fussent faites par aucun homme.
ANC. FR. Nous pour regart dou cultivement divin.
Tit. de 1254. Carpentier, t. 1, col. 1231.
ANC. CAT. Cultivament. IT. Coltivamento.
7. Cultivable, Coltivador, s. m., cultivateur.
E loguet la a coltivadors.
Trad. du Nouv. Test., S. Marc, ch. 12.
Et il l'afferma à des cultivateurs.
Huey soi la vera serment viva e mon payre n'es coltivador.
Fragm. de trad. de la Passion.
Aujourd'hui je suis le vrai sarment vivant et mon père en est le cultivateur.
- Adorateur.
Si alcuns es cultivaires de Dieu et fa sa volontat.
Trad. du Nouv. Test., S. Jean, ch. 9.
Si quelqu'un est adorateur de Dieu et fait sa volonté.
ESP. PORT. Cultivador. IT. Coltivatore.
8. Colon, s. m., lat. colonus, colon.
Si cum fa vila colons, so es aquel que ten terra a faciara.
Trad. du Code de Justinien, fol. 83.
Ainsi comme fait vilain colon, c'est-à-dire celui qui tient terre en location.
ANC. CAT. Colon. ESP. PORT. IT. (chap.) Colono.
9. Incola, s. m., lat. incola, habitant, domicilié.
Subjets de aquest pays, incolas et habitants.
Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 482.
Sujets de ce pays, domiciliés et habitants.
ANC. CAT. ESP. PORT. IT. Incola.
Coltelh, Cotelh, s. m., lat. cultellus, couteau.
Qui de fort fozil
Non volh coltelh tochar,
Ja no 'l cuid' afilar
En un mol cembeli.
Giraud de Borneil: Leu chansoneta.
Qui ne veut pas frotter le couteau d'un fort fusil, qu'il ne pense pas l'affiler sur une molle fourrure.
Cotelhs et espazas e faus.
Raimond d'Avignon: Sirvens suy.
Couteaux et épées et faux.
ANC. FR. Nous osterons sempres la pel
A la pointe de mon coutel.
Roman du Renart, t. I, p. 149.
CAT. Coltell. ESP. Cuchillo. PORT. Cutello. IT. Coltello. (chap. gaviñet o gabiñet) (EN. Cutter)
2. Costalier, s. m., coutelas, couteau de chasse.
Honestat non porta costalier.
B. Carbonel de Marseille: Per espassar.
L'honnêteté ne porte pas de coutelas.
3. Coltellada, s. f., estafilade, coup de couteau.
Recebre gran coltellada.
Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.
Recevoir grande estafilade.
Non deg donar coltellada.
Brev. d'amor, fol. 64.
Je ne dois pas donner coup de couteau.
ANC. CAT. Coltellada. ESP. Cuchillada. IT. Coltellata. (chap. gabiñetada, gaviñetada)
4. Cotelar, v., couteler.
Om mielhs non mazela...
Ni mielhs non cotela.
P. Cardinal: Un sirventes.
On n'égorge pas mieux... ni on ne coutelle pas mieux.
Colum, s. m., lat. colon, colum, sorte de ponctuation.
Elle était marquée par un seul point, et n'avait guère plus de la valeur de
notre virgule. Voici un exemple fourni par les Leys d'amors:
Haias mal, haias be: coma.
Am los tieus te capte. colum.
E ja no y falhiras; periodus.
Leys d'amors, fol. 144.
Aies mal, aies bien: comma; gouverne-toi avec les tiens: colum; et jamais tu n'y failliras; période.
Le Dictionnaire de l'Académie espagnole dit au mot colon:
Parte o miembro principal del periodo. Llámase perfecto, cuando por sí hace sentido imperfecto, cuando el sentido pende de otro miembro del periodo. También se da este nombre a la puntuación con que se distinguen estos miembros.
Coluri, s. m., lat. colurus, colure.
Dos autres cercles ha el cel apelatz coluris.
Coluri septentrional, coluri meridional.
Eluc. de las propr., fol. 100 et 8.
Il y a au ciel deux autres cercles appelés colures... Colure septentrional, colure méridional.
CAT. ESP. PORT. IT. Coluro.
Com, Co, Cum, du latin quomodo, comme, comment.
Adv. C'ancmais non fis, e sabetz co.
Folquet de Marseille: Tan mon.
Que oncques elle ne fit davantage, et vous savez comment.
Falsamen as mentit et ieu diray te co.
Izarn: Diguas me tu.
Faussement tu as menti et je te dirai comment.
Interj.
Cum ausam doncs aquesta mort atendre!
G. Faidit: Cascus hom.
Comment osons-nous donc attendre cette mort!
Conj. Us autres joglar escomes lo com el trobava en plus caras rimas que el.
V. d' Arnaud Daniel.
Un autre jongleur le défia sur ce qu'il composait en rimes plus difficiles que lui.
Dons e servirs e garnirs e larguesa
Noiris amor, com fai l'aiga lo peis.
V. de Bertrand de Born.
Don et servir et équiper et largesse nourrissent amour, comme l'eau fait le poisson.
Si el mon es ren qu'ieu am tan cum vos.
Arnaud de Marueil: Us guays.
S'il est au monde chose que j'aime tant comme vous.
Adv. comp. Apren del pom
Perque ni com
Na Discordia lo fes legir.
Giraud de Calanson: Fadet joglar.
Apprends de la pomme pourquoi et comment dame Discorde la fit choisir.
ANC. FR. Issi fu com jo vus di.
Roman de Rou, v. 10131.
Hommes et femmes frois com marbre.
Œuvres d'Alain Chartier, p. 724.
ANC. CAT.
Com dos forts vents la baten egualment.
Ausias March: Axi com cell.
ANC. ESP.
Esto como cuntiera com non eran certeros.
Milag. de Nostra Senhora, cob. 104. (Nuestra Señora)
ANC. PORT. Si non com e de dreito.
Tit. de 1292. Elucidario, t. I, p. 293.
ANC. IT. Tanto lo intende com fa petra mola.
Barberini, Doc. d'amore, p. 162.
Substantiv. Ieu non sai lo cum ni perque.
(chap. Yo no sé lo com ni (lo) perqué.)
G. Pierre de Cazals: D'una leu chanso.
Je ne sais le comment ni pourquoi.
ANC. FR. La curiosité de savoir le comment et le pourquoi des saints et sacrés mystères. Camus du Belley, Diversités, t. 1, fol. 429.
Conj. comp. Cum s'ieu l'avia tort.
B. de Ventadour: Lanquan vey.
Comme si je lui avais tort.
Ni ieu, cum qu'elha m malme,
No m virarai ja alors.
Giraud le Roux: A la mia fe.
Ni moi, quoiqu'elle me malmène, je ne me tournerai jamais ailleurs.
Mas com que s voilla.
Rambaud de Vaqueiras: Leu pot hom.
Mais comment qu'elle veuille.
ANC. FR. Il eut envie de le gaigner comment que ce fust.
Amyot, trad. de Plutarque. Vie de Pompée.
Comment qu'il en soit, je ne pense point, etc.
H. Étienne, Ap. pour Hérodote, t. II, p. 29.
Si com l'enfas qu'es alevatz petitz.
P. Raimond de Toulouse: Si com l'enfas.
De même que l'enfant qui est élevé petit.
ANC. FR. Qui bien nos voldroit jugier touz,
Si com je fais et com je croi,
Jà n'en eschaperoient troi.
Fabl. et cont. anc., t. II, p. 312.
Dieu fet de nos com de sa terre,
Si com li potiers sor sa roe
Sa volenté fet de sa boe.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. II, p. 69.
La parole li unt cuntée
Si cum ele ert entr'els alée.
Roman de Rou, v. 5699.
Aissi cum la naus en mar.
Pons d'Ortafas: Aissi cum.
Ainsi comme le navire en mer.
ANC. FR. Issi com il me le jura.
Roman de Rou, v. 11991.
Il est ainsi com dit m'avez.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. I, p. 273.
Atressi cum l'oliphans,
Que, quan chai, no s pot levar.
(chap. Igual que lo elefán, que, cuan cau, no se pot eixecá, alsá.)
Richard de Barbezieux: Atressi cum.
De même que l'éléphant, qui, quand il tombe, ne peut se relever.
ANC. FR. Tout autresi cum l'ante fait venir
Li arrousers de l'aigue qui chiet sus.
Le Roi de Navarre, chans. 30.
Aussi comme le bon vallez deffent le hanap son seigneur des mouches.
Joinville, p. 66.
Mas tant com d'argent val mais aurs.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Mais autant comme l'or vaut plus qu'argent.
Aitant com al premier dia.
Cadenet: Oimais m'auretz.
Autant comme au premier jour.
ANC. FR.
Tant come en Normandie li quens Richart vivra.
Roman de Rou, v. 4342.
Qui vaut autant com la meire des herbes.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. 1, p. 190.
Faire toutes choses autretant com li seignor.
Ville-Hardouin, p. 5.
ANC. IT. Com ventura il mena.
Barberini, Doc. d'amore, p. 361.
E com morto sta in letto.
Le roi Robert.
CAT. ANC. ESP. ANC. PORT. ANC. (chap.) Com.
ESP. MOD. PORT. MOD. IT. MOD. Como.
Prép. - Lat. Cum, avec.
Co que cum lavor s'aquista.
Lo despreczi del mont.
Ce qui s'acquiert avec travail.
Si 'l leverent molt a la joglaria com las tensos e com las coblas qu'el feiren com lui.
V. de Hugues de S.-Cyr.
Ainsi l'élevèrent moult à la jonglerie avec les tensons et avec les couplets qu'ils firent avec lui.
En anan batalhar cum los gentils.
Genealogia dels contes de Toloza, p. 3.
En allant combattre avec les gentils.
ESP. Con. PORT. Com. IT. Con. (chap. En)
2. Col, pour com el, comme le. (chap. com lo, com l')
Et es col orbs que pissa en la carrera.
V. de Pierre Vidal.
Et il est comme l'aveugle qui pisse dans la rue.
Conj. comp.
Aissi col peis que s'eslaissa el chandorn.
B. de Ventadour: Be m'an perdut.
Ainsi comme le poisson qui s'élance à la clarté.
3. Cuma, Coma, adv., comme.
Ieu los faria pendre cuma lairo.
Roman de Gerard de de Rossillon, fol. 77.
Je les ferais pendre comme larron.
E sofrirs es coma languirs.
Amanieu des Escas: Dona per.
Et souffrir est comme languir.
ANC. PORT. Assim a mai comha a filha. (mai lleva virgulilla en la a)
Tit. de 1285. Elucidario, t. I, p. 297.
Conj. comp.
Si coma fes quan passei lai los portz.
Rambaud de Vaqueiras: Ges si.
Ainsi comme je fis quand je passai là les ports.
4. Coment, adv., comment.
De bon jutge es balansar non pas solament que deia damnar, mas coment. Trad. de Bède, fol. 2.
Il est d'un bon juge de peser non pas seulement qu'il doive condamner, mais comment.
5. Cossi, adv., comment, de quelle manière.
Cum es de vos, cossi us vai?
T. de P. Rogiers et de Rambaud: Senher.
De quelle manière est de vous, comment vous va?
No sai cossi mortz aucir lo pogues.
Aimeri de Peguilain: Totas honors.
Je ne sais comment la mort le pût occire.
Prép. comp. Ieu us servirai cum bon senhor
Cossi que del guazardon m'an.
B. de Ventadour: Non es.
Je vous servirai comme bon seigneur comment qu'il m'aille du bénéfice.
IT. Così.
Coma, s. m., lat. comma, comma, sorte de ponctuation.
Quoiqu'elle consistât en deux points (:) elle n'avait que la valeur de la virgule (,).
Colum no pot tener loc de coma, ni coma de colum.
Leys d'amors, fol. 144.
Colum ne peut tenir lieu de comma ni comma de colum.
Le Dictionnaire de l'Académie espagnole le définit, et ajoute:
Signo de esta figura (,).
CAT. ESP. IT. (chap.) Coma.
Dans les Leys d'amors, coma, avec l'effet suspensif de virgule, a pourtant le signe de deux points, et on y lit cet exemple:
Ergulhiezir fas ton sirven: aras avem coma;
Si 'l tenes delicadamen. aras avem colum.
Tu fais enorgueillir ton serviteur : maintenant nous avons comma;
si tu le tiens délicatement, maintenant nous avons colum.
CAT. ESP. Coma.
Coma, s. f., lat. coma, chevelure, crinière.
Lo crin que il pend a la coma.
A. Daniel: Lanquan son.
Le poil qui lui pend à la chevelure.
Sobre un caval moven ab coma fauna.
Roman de Gerard de de Rossillon, fol. 10.
Sur un cheval mouvant avec crinière fauve.
- Queue de comète.
L'estala comada... e sa coma estendia se vas occiden.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 215.
L'étoile chevelue... et sa queue s'étendait vers l'occident.
ANC. FR. La come du col blanche.
Roman français de Fierabras.
ANC. ESP. PORT. Coma. IT. Chioma.
2. Comat, adj., lat. comatus, chevelu, à longue crinière.
Lo rey salh del vergier sus son destrier comat.
Roman de Fierabras, v. 237.
Le roi saute du verger sur son cheval à longue crinière.
L'estela dicha comada
Es pertant aissi nommada,
Car fuoc e fum e l'aire fai,
A lei de coma fazen rai.
Brev. d'amor, fol. 37.
L'étoile dite chevelue et pourtant ainsi nommée, parce qu'elle fait feu et fumée dans l'air, faisant rayon à manière de chevelure.
S'apelavan... La tersa, Gallia comata.
L'Arbre de Batalhas, fol. 57.
Elles s'appelaient... La troisième, Gaule chevelue.
IT. Comato.
Comb, adj., courbe.
Una possessio que fossa drecha de un costat e de l'autre costat fossa comba.
Sia drecha de un costat, et de l'autre costat sia cumba.
Trad. du tr. de l'Arpentage, c. 40.
Une possession qui fût droite d'un côté et de l'autre fût courbe.
Soit droite d'un côté, et de l'autre côté soit courbe.
L'espagnol a dans ce sens le verbe combar, courber.
2. Comba, s. f., vallon, vallée. (lat. cumbis, de Cumbis apellido)
Voyez Fortia d'Urban, Disc. sur les Ann. du Hainaut, t. V, p. 172.
Qu'es plan o que es comba.
A. Daniel: Lanquan son.
Ce qui est plaine ou ce qui est vallon.
Era non vey pueg ni comba
On fuelha ni flors paresca.
E. Cairel: Era non vey.
Maintenant je ne vois hauteur ni vallon où feuille ni fleur paraisse.
Fig. Pois de beutat son las autras en comba.
A. Daniel: Si m fos amors.
Puisque les autres sont en vallon pour la beauté.
ANC. FR. Li os chevauche par tertres et par combes.
Roman de Garin le Loherain, p. 96.
Estans où chemin royal en une combe ou vallée.
Lett. de rém. de 1425. Carpentier, t. 1, col. 1232.
Ne dote mont, conbe ne val.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. 1, p. 56.
ESP. Comba. (valle; chap. La cometa de Beseit, una valleta per aon corre l'aigua cuan plou prou, desde los comellassos hasta lo toll de Rabosa; tamé es una acometuda. Comellassos té que vore en la paraula que seguix, combel)
3. Combel, s. m., vallon, ravin.
O combas o combels.
Tit. de 1275: Bibl. du R., fonds de Villevieille.
Ou vallées ou vallons.
4. Cathacumba, s. f., catacombe.
En I potz... a cathacumbas... Que ela leves lo cors... de cathacumbas...
Cat. dels apost. de Roma, fol. 11 et 26.
En un puits... aux catacombes... Qu'elle levât le corps... des catacombes.
PORT. (ESP. chap.) Catacumba. IT. Catacomba.
Combinar, v., lat. combinare, combiner, joindre.
Que los dits senhors se combinaran entre lor.
(chap. Que los dits siñós se combinarán entre ells.)
Tit. de 1409. Bosc, Mém. du Rouergue, t. 1, p. 250.
Que lesdits seigneurs se combineront entre eux.
Part. pas. En aquesta guiza so combinatz et ordenatz.
De quatre qualitats combinadas ab quatre humors.
(chap. De cuatre cualidats combinades en cuatre humors.)
Eluc. de las propr., fol. 109 et 94.
Sont combinés et ordonnés en cette manière.
De quatre qualités combinées avec quatre humeurs.
2. Combinatiu, adj., combinatif, qui peut être ou qui est combiné, joint,
mêlé.
Combinatiu son quant son pronunciat ses interrogatio coma...
Quals es la maire, talhs es la filha.
Combinatiu, collectiu. Leys d'amors, fol. 48 et 46.
Ils sont combinatifs quand ils sont prononcés sans interrogation comme... Quelle est la mère telle est la fille.
Combinatif, collectif.
Comeder, v., lat. comedere, manger, dévorer.
Part. prés. Cuma foc comedent lenha secca.
(chap. Com a foc minján, devorán, tragán, lleña seca.)
Trad. d'Albucasis, fol. 11.
Comme feu dévorant bois sec.
2. Comestio, s. f., lat. comessatio, manger, repas.
Tu mandas al malaute layssar la sua comestio.
En yvern aprop la comestio.
Trad. d'Albucasis, fol. 10 et 52.
Tu ordonnes au malade de quitter le sien manger.
En hiver après le repas.
Comensar, Comenhar, v., commencer.
Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. II, p. 249.
Ab joi mov lo vers e 'l comens.
B. de Ventadour: Ab joi.
Je pousse le vers et le commence avec joie.
C'al jorn c'om nais, comenssa a morir.
(chap. Que lo día que hom (un home) naix, escomense a morí. Hom naix : se naix, a vegades es impersonal, com “se nace” en castellá.)
G. Faidit: Chascus.
Qu'au jour que l'homme naît, il commence à mourir.
Quar en vos nays e comensa
Beutatz e conoyssensa.
Augier: Per vos belha.
Car en vous naît et commence beauté et connaissance.
Qui ben comensa e pueissas s'en recre,
Mielh li fora que non comenses re.
P. Vidal: Si col paubres.
Qui commence bien et puis s'en lasse, mieux lui serait qu'il ne commençât rien.
Substantiv. Al comenchar auzi tal re.
R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps.
J'entendis telle chose au commencer.
ANC. IT. Col pari tuo comenza...
La patienza
Qui comenza.
Barberini, Docum. d'amore, p. 31 et 199.
CAT. Comensar. ESP. Comenzar. PORT. Começar. IT. MOD. Cominciare. (chap. escomensá: escomenso, escomenses, escomense, escomensem o escomensam, escomenséu o escomensáu, escomensen.)
2. Comens, s. m., commencement.
Al prim comens del ivernal.
Marcabrus: Al prim.
Au premier commencement de l'hiver.
Al comens del cosselh intret don Bos.
Roman de Gerard de de Rossillon, fol. 78.
Le seigneur Bos entra au commencement du conseil.
ANC. CAT. Comens.
3. Comensamens, s. m., commencement.
Dieus, que comensamens es de tota fazenda.
Folquet de Marseille: Vers Dieus.
Dieu, qui est commencement de toute action.
Car en tot bon comensamen
Deu aver melhor fenimen.
G. Magret: En aissi m.
Car en tout bon commencement doit avoir meilleure fin.
Par le bon commencement me naît joie et allégresse.
De totz bes comensansa e fis.
P. Vidal: Per mielhs sofrir.
Commencement et fin de tous biens.
ANC. CAT. Comensenza. ANC. IT. Comincianza.
5. Comensailla, s. f., commencement.
Podetz auzir la comensailla.
Roman de Jaufre, fol. 1.
Vous pouvez ouïr le commencement.
ANC. FR. L'oevre de boine commenchaille
Qui aura boine definaille.
Le Bestiaire, Ms. Carpentier, t. II, col. 35.
Sont les commençailles hideuses.
G. Guiart, t. II, p. 176.
6. Comensaire, Comensador, s. m., qui commence, commençant.
Que m fo comensaire
D'esquivar maltraire.
Giraud de Borneil: Aras si m fos.
Vu qu'il me fut commençant d'éviter mauvais traitement.
Quar Dieus dona a bon comensador
Bona forsa tan qu'es bona la fis.
G. Figueiras: Totz hom qui.
Car Dieu donne bonne force à bon commençant tellement que la fin est bonne.
ANC. FR. Jà estoit empoint comme le commenceur et entrepreneur de l'emprinse. (N. E. entrepreneur, emprendedor, emprinse, empresa.)
Hist. de Jehan de Saintré, t. II, p. 236.
IT. Cominciatore. (chap. Escomensadó, escomensadós, escomensadora, escomensadores.)
7. Acomensar, v., commencer.
Pueys c'an complit lo vot c'avian acomenzat.
V. de S. Honorat.
Puisqu'ils ont accompli le voeu qu'ils avaient commencé.
E acomensa a foire e a minar.
V. et Vert., fol. 41.
Et il commence à bécher et à miner.
8. Acomensamen, s. m., commencement.
Can son acomensamen de razo o de locutio.
Leys d'amors, fol. 59.
Quand elles sont commencement de raisonnement ou de locution.
9. Encomensanza, s. f., commencement.
A l'encomensanza
Dic qu'el mals qu'ai fait, al be,
Ses tot comt', avanza.
B. Zorgi: Jesu Crist.
Au commencement je dis que le mal que j'ai fait, sans tout compte, surpasse le bien.
10. Recomensar, v., recommencer.
Recomensa lo chaples de la guerra mortal.
Guillaume de Tudela.
Le carnage de la mortelle guerre recommence.
IT. Ricominciare. (chap. En ves de di re-escomensá o rescomensá diém torná a escomensá, o, ya hi torne lo capsot.)
Cometa, s. f., lat. cometa, comète.
E ichia d'aquesta cometa una flamma espandida.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 192.
Et il sortait de cette comète une flamme épanouie.
Quo es l'estela caneta
E l'autra dicha cometa.
Brev. d'amor, fol. 37.
Comme est l'étoile petite chienne et l'autre dite comète.
CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Cometa.
Comjat, Conjat, s. m., lat. commiatus, congé, permission.
Loc. E prenc conjat del repaire
On fui tan gent aculhitz.
Bertrand de Born: S'abrils.
Et je prends congé du séjour où je fus si agréablement accueilli.
Mas de tot jois me lais,
E pren comjat de chantar derenan.
Pons de Capdueil: De totz caitius.
Mais je me sépare de toute joie, et prends congé de chanter désormais.
ANC. FR. Atant prist li garçons congiet.
Roman du châtelain de Couci, v. 2987.
Qu'il prene de ce faire congiet au prevost.
Charte de Valenciennes, 1114, p. 417.
CAT. Comiat. IT. Congedo. (ESP. chap. Despedida.)
2. Comjiar, v., congédier, renvoyer.
De mon cor brau orguelh comji.
Gavaudan le Vieux: Desemparatz.
De mon coeur fier je congédie orgueil.
ANC. FR. Issiez tantost hors de ma terre,
Quar je vous en congie sanz doute
E la vous vée e deffens toute.
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 301.
Les Espaingnols congièrent tous les Anglois, hommes et femmes, serviteurs de ladite royne.
Monstrelet, t. I, fol. 83.
3. Acomjadar, v., congédier, renvoyer.
Ieu dic per dreg c'acomjadar
Lo deu sela que l'emparet.
R. Vidal de Bezaudun: En aquel.
Je dis avec justice que celle qui s'en saisit doit le congédier.
E amic que aiatz no acomjadatz.
Guillaume de Tudela.
Et ne renvoyez pas ami que vous ayez.
Part. pas. Bertrans de Born si fo acomjadatz de soa domna.
V. de Bertrand de Born.
Bertrand de Born fut ainsi congédié de sa dame.
ANC. CAT. Acomiadar. (ESP. Despedir) (N. E. El occitano acomjadar, con una j que ya es una i, pasa al catalán como acomiadar. Esto es un prodigio de lingüística. En el castellano, que fijo o fillo pase a hijo, o quexar a quejar supondría que son dos lenguas diferentes, cuando son la misma en diferentes tiempos. No escribo los términos lingüísticos para que lo entienda mejor cualquiera que lea esto, catalanistas incluidos.)
Comoditat, s. f., lat. commoditatem, commodité.
Propria comoditat.
(chap. Propia comodidat. La segona erre de propria se pert al chapurriau, com passe al castellá. Propri passe a propi. Propris a propis, propries a propies.)
Statuts de Provence, BOMY, p. 211.
Propre commodité.
CAT. Comoditat. ESP. Comodidad. PORT. Commodidade. IT. Comodità. (chap. comodidat, comodidats, está cómodo o cómoda.)
2. Comodament, adv., commodément.
Si comodament si pot far.
Fors de Bearn, p. 1084.
Si commodément se peut faire.
CAT. Comodament. ESP. Cómodamente. PORT. Commodamente. IT. Comodamente. (chap. cómodamen.)
3. Incommoditat, Encomoditat, s. f., lat. incommoditatem, incommodité.
Aucuna incommoditat.
(chap. Cap incomodidat; cap : ninguna)
Tit. de 1478. DOAT, t. CXX, fol. 204.
Aucune incommodité.
Per motas encomoditatz o per motz damnatges.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 113.
Par plusieurs incommodités ou par plusieurs dommages.
CAT. Incomoditat. (N. E. El occitano – provenzal incommoditat pasa al catalán como incomoditat. O sea, que perdiendo una m que no se pronuncia, resto del latín incommoditatem, ya tenemos una lengua diferente al occitano. Claro, por eso los catalanes escriben “oc, och, hoc” : sí afirmativo todavía en 1461, e incluso hay textos posteriores al 1500 donde se puede encontrar esta partícula clarísima de la lengua de Oc, òc, och, hoc; este hoc afirmativo no es el mismo que el latín hoc que pasa a “ho”, también visto escrito “o” “ho faré”, “ho diré”. resposta de hoc o de no)
ESP. Incomodidad. PORT. Incommodidade. IT. Incomodità.
Comol, s. m., lat. cumulus, comble, tas, amas, meule.
Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. II, p. 267, et t. III, p. 107.
Olivas si devo en un comol ajustar.
(chap. Les olives se deuen en un mun ajuntá: amuntoná, amontoná.)
Totas las peyras que so en un comol.
Fe, ab forcas regirat, apres en comol ajustat.
(chap. literal: Lo fenás, en forques regirat, después en un mun ajuntat: en gavelles, garbes. Lo fenás : feno : heno : foin fransés.)
Eluc. de las propr., fol,. 216, 279 et 209.
Olives se doivent rassembler en un tas.
Toutes les pierres qui sont en un amas.
Foin, retourné avec fourches, après rassemblé en meule.
ANC. CAT. Cumuli. ESP. Colmo (cúmulo). PORT. Cumulo. IT. Colmo. (chap. Aixó es lo colmo, ple a cormull, cúmul de desgrassies; caramullo)
2. Comol, adj., comble.
Una emina comola de seguel... La sobredicha emina comola.
Tit. de 1246. DOAT, t. CXXXIX, fol. 54.
Une émine de seigle comble... La susdite émine comble.
Venda lo a mesura rasa, mas empero de notz sia comola.
Cout. de Moissac. DOAT, t. CXXVII, fol. 8.
Qu'il le vende à mesure rase, mais pourtant que celle de noix soit comble.
Qu'il but en un jour sept coupes de bois et trois de verre grandes, combles et pleines.
Fig. Comols de totz mals estars.
Le moine de Montaudon: Gasc pec.
Comble de tout mal-être.
ESP. Colmado. IT. Colmo.
3. Cumular, v., lat. cumulare, cumuler, recombler.
Cumular lur dota e venir a division et succession de la hereditat.
Statuts de Provence, Julien, t. 1, p. 433.
Recombler leur dot et venir à division et succession de l'héritage.
CAT. Curmullar. ESP. PORT. Cumular. IT. Cumulare.
4. Cumenalar, v., assembler, amasser.
Esser fatz manentz en bonas obras cumenalar.
Trad. de la Ire Épître de S. Paul à Timothée.
Être faits riches à amasser bonnes oeuvres.
5. Molon, s. m., lat. cumulum, amas, tas.
Fag avia gran molon de legna.
(chap. literal: Fet habíe gran mun de lleña. Ell habíe fet un gran mun de lleña. Clapé.)
V. de S. Honorat.
Il avait fait un grand amas de bois.
La beutat que par als huelhs en aquell cors coma neus sobre un molon de fems. V. et Vert., fol. 31.
La beauté qui paraît aux yeux en ce corps comme neige sur un tas de fumier.
An faitz dels draps un tal molon
Desotz lo rei que, s'el cazes,
Non crei que gran mal se fezes.
(chap. literal: Han fet dels draps un tal mun, clapé, daball del rey que, si ell caiguere, no crec que gran mal se faiguere.)
Roman de Jaufre, fol. 5.
Ils ont fait un tel tas d'habits sous le roi que, s'il tombait, je ne crois pas qu'il se fît grand mal.
ANC. CAT. Molló.
6. Amolar, v., amasser, entasser, amonceler.
Graisans ni sers que s'amola
No m fai espaven.
Marcabrus: Quan la.
Crapaud ni serpent qui s'amasse ne me fait épouvante.
ANC. FR. Tremblotant et s'amouselant en rond comme un peloton.
Contes d'Eutrapel, fol. 184.
7. Acomolar, v., lat. accumulare, accumuler, augmenter.
Sa fama per tot al entorn acomolava.
V. de Santa Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 269.
Sa renommée par tout à l'entour augmentait.
CAT. ESP. Acumular. PORT. Accumular. IT. Accumulare. (chap. Acumulá.)
8. Demolition, s. f., lat. demolitionem, démolition.
La dita demolition e destruction.
(chap. La dita demolissió y destrucsió.)
Chronique des Albigeois, col. 56.
Ladite démolition et destruction.
CAT. Demolició. ESP. Demolición. PORT. Demolição. IT. Demolizione.
9. Demolhir, v., lat. demoliri, démolir.
Los castels de sa terra... los quals so de defensa fara abatre e demolhir. (chap. Los castells de sa terra... los cuals son de defensa fará abatre y demolí, sorsí, derrumbá, etc. Un catalá o castellá sense castell es com una tortuga sense clasca.)
Chronique des Albigeois, col. 31.
Fera abattre et démolir les châteaux de sa terre... lesquels sont de défense.
Part. pas. Presa e demolida per los de la dita armada.
Chronique des Albigeois, col. 9.
Prise et démolie par ceux de ladite armée.
CAT. ESP. (demoler) PORT. Demolir. IT. Demolire.
10. Encombre, s. m., encombre.
Encombre no li meta. Titre de 1067.
Ne lui mette encombre.
IT. Ingombro.
11. Encombrier, Encombrer, Engombrer, s. m., encombre, obstacle, embarras, empêchement.
Las cadenas li romp e tot l'autre encombrier.
(chap. Les cadenes li romp, trenque, y tot l'atre engorro, obstácul.)
V. de S. Honorat.
Il lui rompt les chaînes et tout l'autre obstacle.
Lauzenjador fan encombriers
Als cortes.
Rambaud d'Orange: Als durs.
Les médisants font embarras aux courtois.
Ni no sabem carreira, via, ni semdier
Ab que poscam estorcer al mortal encombrier.
Guillaume de Tudela.
Et nous ne savons rue, voie, ni sentier avec quoi nous puissions échapper au mortel encombre.
Eu l'ausi dir en un ver reprover:
Per trop parlar creisso maint engombrer...
Jesu lo gart de mal e d'emcombrer.
Aimeri de Peguilain: Lanquan chanton.
Je l'entendis dire en un vrai proverbe: Pour trop parler croissent maints embarras...
Jésus le garde de mal et d'encombre.
ANC. FR. Tel cuide sa honte vengier
Qui porchace son enconbrier...
Qui dit qu'entre bouche et quillier
Avient soveut grant enconbrier. (soveut : sovent)
Roman du Renart, t. 1, p. 16 et 153.
Ardirent seize ou dix-sept villages, puis s'en retournèrent à Gand sans encombrier. Monstrelet, t. II, fol. 49.
12. Encombratje, s. m., encombre.
Ieu prec Dieu, com homs iratz,
Que us don mal encombratje.
B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.
Je prie Dieu, comme homme irrité, qu'il vous donne mal encombre.
13. Encombrament, s. m., encombre, empêchement, encombrement.
En enois et encombramens.
Esperdut: Qui non.
En ennuis et empêchements.
Ses tot encombramen. Leys d'amors, fol. 38.
Sans tout empêchement.
ANC. FR. Jo vus asséur léaument,
Jà n'i aurez encumbrement.
Marie de France, t. 1, p. 414.
IT. Ingombramento.
14. Encombros, adj., embarrassé, souillé.
Aras pot hom lavar et esclarzir
De gran blasme silh que son encombros.
Cercamons ou P. Bremond Ricas Novas: Pois nostre.
Maintenant on peut laver et éclaircir de grand blâme ceux qui sont souillés.