Mostrando las entradas para la consulta charrabe ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta charrabe ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 16 de marzo de 2024

Lexique roman; Freg, Freit - Confricacio


Freg, Freit, s. m., lat. frigus, froid.

L'auzel son de sisclar mut,

Per freg, que cug qu'els destrengua.

(chap. Los muixons están muts de chulá, per fret, que crec que los aprete. Lo DCVB escriu: xisclar (i ant. sisclar). v. intr. - xiular o siular.)


Rambaud d'Orange: Er quan s' embla.

Les oiseaux sont muets de siffler, par le froid, que je crois qui les étreigne.

Fig. Las ardens sajetas del diable devem estenjer per lo freit de dejuns e de vigilias. Trad. de Bède, fol. 53.

Nous devons éteindre les ardentes flèches du diable par le froid de jeûnes et de veilles. 

ANC. FR. Freit et estet...

Gelée e freit. 

Anc. tr. du Psaut. de Corbie, ps. 102. 

CAT. Fred. ESP. (frío) PORT. Frio. IT. Freddo. (chap. Fret, fred, freda, fredes; Fredes, poble de Castelló prop de Beseit pels Ports.)

2. Freg, Frey, adj., lat. frigidus, froid.

Cant er cueit, ans que sia freg.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand il sera cuit, avant qu'il soit froid.

Cant viron Thadieu mort e frey. V. de S. Honorat.

(chap. Cuan van vore a Tadeo mort y fret.)

Quand ils virent Thadieu mort et froid.

Fig. Cautz de tortz far e de caritat fregz.

P. Cardinal: D'un sirventes. 

Chaud à faire torts et froid de charité. 

Loc. prov. De mon mal aip conosc en ver 

Que bati fer freg ab martel. 

Deudes de Prades: En un sonet. 

Par ma mauvaise habitude je connais en vérité que je bats fer froid avec marteau. 

ANC. FR. Là enz n'out trop chaut ne trop freit.

Marie de France, t. II, p. 475.

CAT. Fred. ESP. (frío) PORT. Frio. IT. Freddo.

3. Freidor, Frejor, s. f., du lat. frigor, froidure, froideur, fraîcheur.

Ara m fai chantar aitan be,

Ab lo brau temps et ab la gran freydor, 

Cum si eram el belh temps de pascor. 

Berenger de Palasol: Mais ai de. 

Maintenant me fait chanter aussi bien, avec le dur temps et avec la grande froidure, comme si nous étions au beau temps de printemps. 

Es de tan fera freidor.

P. Raimond de Toulouse: Lo dolz chan. 

Est de si étrange froideur.

Alcuna frejor que l' empenh

Vas la terra tro que s'estenh.

Brev. d'amor, fol. 37. 

Aucune fraîcheur qui la pousse vers la terre jusqu'à ce qu'elle s'éteint.

ANC. FR. Contre la froidor m'est talent repris

De chanter joliement.

Jakes de Cyson, ms. 7222, fol. 15.

CAT. ANC. ESP. Fredor. IT. Freddore. (chap. Fredó, fredós; tamé signifique temó, com si te se gelare la sang: aixó me fa fredó.)

4. Freidura, Frejura, s. f., froid, froidure.

No m' en lays per freidura

Qu'ieu leials guaita no sia

Tota via.

Cadenet: S'anc fui belha. 

Je ne m'en laisse par froidure que je ne sois toujours loyale sentinelle.

Freidura dolenta 

No m tolh chantar ni rire.

P. Rogiers: Tant no plou.

Froidure douloureuse ne m'ôte chanter ni rire. 

Lansa dressada,

Sofren caut e freydura.

Serveri de Girone: En si mal punh. 

Lance dressée, souffrant chaud et froidure. 

Flors... una pauca frejura corrump tota lor natura.

Eluc. de las propr., fol. 209. 

Fleurs... une petite froidure corrompt toute leur nature. 

ANC. CAT. Fredura. ESP. Freidura (helada). IT. Freddura.

5. Frigiditat, s. f., frigidité, froid, froideur.

Per razo de sa frigiditat. Eluc. de las propr., fol. 190.

En raison de sa froideur.

Per frigiditat e humiditat.

Trad. d'Albucasis, fol. 2. 

Par froid et humidité. 

IT. Frigidità, frigiditate, frigiditade. (chap. En lo cas de fredó sexual, frigidés.)

6. Frezir, v. y lat. frigere, froidir, refroidir.

No m frezis freitz ni gels.

A. Daniel: Ans qu' els.

Ne me refroidit froid ni gelée.

Lo pan del folh

Caudet e molh 

Manduc, e lays lo mieu frezir.

Marcabrus: D' aiso laus.

Je mange le pain du fou chaud et mou, et laisse refroidir le mien.

Fig. Ni 'l cor lunhar ni frezir.

Gaubert, Moine de Puicibot: Partit.

Ni éloigner ni refroidir le coeur.

CAT. Fregir. ESP. Freír (enfriar, resfriar). PORT. Frigir. IT. Friggere.

(chap. Arrefredá, arrefredás, refredá, refredás. Si li passe a Catarro de Valderrobres, Luisico Rajadell, entonses es encatarrá, encatarrás. Yo me arrefredo, arrefredes, arrefrede, arrefredem o arrefredam, arrefredéu o arrefredáu, arrefreden; arrefredat, arrefredats, arrefredada, arrefredades. Yo me encatarro, encatarres, encatarre, encatarrem o encatarram, encatarréu o encatarráu, encatarren; encatarrat, encatarrats, encatarrada, encatarrades.)

7. Fredezir, v., refroidir, devenir froid.

Entro que venc la nuh, au fredezir.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 47. 

Jusqu'à ce que vint la nuit, au refroidir.

8. Affreydar, v., refroidir.

Part. pas. S'es affreydat. L'Arbre de Batalhas, fol. 242. 

S'est refroidi.

9. Esfrezir, Esfredezir, v., refroidir.

Dont ara m'esfredezis.

Pierre d'Auvergne: Al descebrar. 

Dont maintenant je me refroidis.

Part. pas. fig. La religio dels morgues era mot esfrezida.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 126.

La religion des moines était moult refroidie.

10. Enfrigiditat, s. f., froid, froideur. 

Si es enfrigiditat de complexio. Trad. d'Albucasis, fol. 53. 

S'il y a froideur de complexion.

11. Infrigidacio, s. f., refroidissement.

Dona al cors infrigidacio.

Eluc. de las propr., fol. 35.

Donne refroidissement au coeur.

12. Infrigidar, Enfregidar, v., refroidir, rafraîchir.

Part. prés. Cove que prenga causas infrigidans, ayssi cum milgranas acetozas e endivia am vi agre e laytuguas.

(chap. Convé que prengue coses refrescans, així com mangranes ássides y endivia en vinagre y lletugues.)

LA PRESENCIA DEL VALENCIÀ EN ANTERIORITAT A 1238

Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Convient qu'il prenne choses rafraîchissantes, ainsi comme grenades acides et endive avec vinaigre et laitues.

Part. pas. Fay aquo am festinacio, per so que no sia enfregidat.

Trad. d'Albucasis, fol. 5.

Fais cela avec hâte, afin qu'il ne soit pas refroidi.

IT. Infrigidare.

13. Refreidar, Refrejar, Refregar, v., lat. refrigerare, refroidir, rafraîchir.

Lhi refreida sa calor. Liv. de Sydrac, fol. 79.

Lui refroidit sa chaleur.

Li dones una gota d' ayga per refrejar la dolor de sa lenga.

(chap. Li donare una gota d'aigua per a refrescá la doló de la seua llengua; arrefredá, refredá.)

V. et Vert., fol. 74. 

Lui donnât une goutte d'eau pour rafraîchir la douleur de sa langue.

Si tota l' ayga de la mar li corria sus sa lengua, no se refrejaria.

(chap. Si tota l'aigua del mar li corríe per damún de la llengua, no se arrefredaríe, refrescaríe.)

V. et Vert., fol. 78.

Si toute l'eau de la mer lui courait sur la langue, ne se rafraîchirait pas.

Vomis, e refregaras ti, e donaras sandat a ton cors.

Trad. de Bède, fol. 72. 

Vomis, et tu te rafraîchiras, et donneras santé à ton corps.

Fig. Trop de rasons mi refreia,

Qu'a pena m plai ren que veia.

Palazis: Si col flacs. 

Trop de raison me refroidit, vu qu'à peine me plaît chose que je voie. Part. pas. Cant aiso er refreiat.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand cela sera refroidi.

CAT. Refredar. ESP. PORT. Resfriar. IT. Rifreddare, raffreddare.

(chap. Vore lo pun 6 aquí dal.)

14. Refreydir, Refregir, Refrezir, v, refroidir.

Quan vey lo temps camjar e refreydir.

Guillaume de Berguedan: Quan vey lo.

Quand je vois le temps changer et refroidir.

En ivern, ela es freia de sus per l' ayre que la fer e la refrezis.

Liv. de Sydrac, fol. 135.

En hiver, elle est froide dessus par l'air qui la frappe et la refroidit.

Fig. Ma dona m fai tot refregir del caut. 

Rambaud de Vaqueiras: D' amor no m lau.

Ma dame me fait tout refroidir du chaud. 

Tos coratges si refrezira de far cel mal. Liv. de Sydrac, fol. 65.

Ton courage se refroidira de faire ce mal. 

Part. pas. Avant que sia refrezit.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Avant qu'il soit refroidi. 

ESP. Refreír (resfriar, refrescar, enfriar). IT. Rifriggere.

15. Refrigeri, Refregeri, s. m., lat. refrigerium, réfrigérant, adoucissement.

L'ayre no sia sufficient per donar refrigeri al cor.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Que l'air ne soit pas suffisant pour donner réfrigérant au coeur. 

Fig. Do de pietat es coma un refregeri de rosada del ciel.

V. et Vert., fol. 56.

Don de piété est comme un réfrigérant de rosée du ciel. 

Non auras consolatio ni refrigeri. Libre de Tindal. 

Tu n'auras consolation ni adoucissement. 

CAT. Refrigeri. ESP. PORT. Refrigerio. IT. Refrigerio, rifrigerio. 

(chap. Refrigeri, refrigeris; un mosset, descansá, repará les forses, fé un traguet de aigua, de vi, etc.)

16. Refrigeracio, s. f., lat. refrigeratio, réfrigération, refroidissement. Ayre necessari a la refrigeracio. Eluc. de las propr., fol. 33.

Air nécessaire à la réfrigération. 

Fig. Contra temptacio dona refrigeracio. 

Eluc. de las propr., fol. 8. 

Contre tentation donne refroidissement. 

ESP. Refrigeración. PORT. Refrigeração. IT. Rifriggerazione. 

(chap. Refrigerassió, refrigerassions; v. refrigerá.)

17. Refrigeratiu, adj., réfrigératif. 

Humectatius et refrigeratius.

Es dezicativa et refrigerativa.

Eluc. de las propr., fol. 89 et 75. 

Humectatifs et réfrigératifs. 

Est dessiccative et réfrigérative. 

Subst. Si cura per sagnia, per refrigeratius. 

Eluc. de las propr., fol. 98. 

Se guérit par saignée, par réfrigératifs. 

ESP. PORT. Refrigerativo. IT. Rifrigerativo. (chap. Refrigeratiu, refrigeratius, refrigerativa, refrigeratives.)

18. Refrigerar, v., lat. refrigerare, refroidir, rafraîchir.

Refrigerar las partidas extremas.

Eluc. de las propr., fol. 228. 

Rafraîchir les parties extrêmes. 

Part. prés. Escalfan dedins et refrigeran defora.

Eluc. de las propr., fol. 102. 

Échauffant dedans et refroidissant dehors.

CAT. ESP. PORT. Refrigerar. IT. Rifriggerare. (chap. Refrigerá.)

19. Fresc, Fresq, adj., germ. frisch, frais, dispos.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Ab buire fresc so coiretz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Avec beurre frais vous cuirez cela.

El cors delgat, graile e fresc e lis.

Bertrand de Born: Ges de disnar. 

Le corps mince, délicat et frais et lisse. 

Totz jorns trobaretz mi fresc.

T. de Ricaut et de Cabrit: Cabrit. 

Toujours vous me trouverez dispos.

- Neuf.

Lo fers et l' escus frescs.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29. 

Le fer et l'écu neufs.

- Nouveau, récent.

Una sirventesca,

En Raynier, tota fresca 

Vos metrai en cabal.

Bernard de Rovenac: Una. 

Un sirvente tout nouveau, seigneur Raynier, je vous mettrai en cheptel.

Mundifica nafras fresquas.

(chap. Purifique ñafres fresques : ressentes o ressientes.)

Eluc. de las propr., fol. 199.

Purifie blessures récentes.

- Adv. comp. Tout fraîchement.

Cant om de fresca la lur dona.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand on la leur donne tout fraîchement. 

CAT. Fresc. ESP. PORT. IT. Fresco. (chap. Fresc, frescs, fresca, fresques; ressén, ressién, ressens, ressiens, ressenta, ressienta, ressentes, ressientes.)

20. Frescament, adv., fraîchement, récemment.

Infant nat frescament.

(chap. Chiquet, infán, naixcut frescamen, ressenmen, ressienmen.)

Eluc. de las propr., fol. 68.

Enfant né récemment.

Pels peleris qu'ero frescamen vengutz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 175.

Par les pèlerins qui étaient récemment venus.

CAT. Frescament. ESP. PORT. IT. Frescamente.

21. Fresquet, adj. dim., frais. 

Tota fresqueta e novela.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Toute fraîche et nouvelle.

CAT. Fresquet. ESP. Fresquito. IT. Freschetto. 

(chap. Fresquet, fresquets, fresqueta, fresquetes.)

22. Frescor, s. f., fraîcheur. 

Per la frescor del mati.

Arnaud de Marueil: Belh m'es quan. 

Par la fraîcheur du matin. 

Plus fara maior calor, 

Datz li carn de maior frescor.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Plus il fera plus grande chaleur, donnez-lui chair de plus grande fraîcheur.

Adv. comp. Nouvellement, récemment. 

Era mortz tot de frescor.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 86. 

Il était mort tout récemment. 

CAT. ESP. PORT. Frescor.

23. Frescum, s. m., frais, fraîcheur.

Bel m' es dous chans per la faiha

Que fan l' auzelet menut...

Per la beutat del frescum.

Pierre d'Auvergne: Bel m'es.

Beau m'est doux chant que font par la futelaie (foutelaie) les petits oiseaux... par la beauté du frais. 

Ai lo cor de joi sazion 

Contra la dousor del frescum.

Marcabrus: A l' alena. 

J'ai le coeur rassasié de joie contre la douceur du frais.

24. Frescheza, s. f., fraîcheur. 

La colors no i es meza 

Pegnen, ans sobra frescheza

De rosa de mai. 

Un troubadour anonyme: Pres soi ses. 

La couleur n'y est pas mise en peignant, mais elle surpasse fraîcheur de rose de mai.

IT. Freschezza.

25. Fresqueira, s. f., frais, lieu frais.

Un capel fazia

De flors, e sezia

Sus en la fresqueira.

G. Riquier: Gaya pastorella.

Faisait un chapeau de fleurs, et était assise sus en lieu frais.

(chap. Fresquera, puesto fresquet aon se solíe dixá lo minjá y lo beure, sobre tot cuan se estabe al monte. La nevera allacuanta se fée en neu y palla, encara ne quede alguna antiga. A Beseit encara se li diu aixina al puesto aon estabe, que es lo polideportivo. Eixí a la fresqueta li díem a eixí de casa ya de nit; la gen mes gran se assentabe en correts y charrabe, los sagals mon anabem a voltá.)

Beceite, Beseit, casco urbano, acequia mayor, acequia, lavadero, lavaderos, casa antigua

26. Refrescamen, s. m., rafraîchissement.

Quan la batalha fon facha, 

Volgron li crestians penre refrescamens. 

Chronique d'Arles. 

Quand la bataille fut faite, les chrétiens voulurent prendre rafraîchissements.

Porta lur X formages e alcunas autras causas per refrescament.

(chap. Los porte deu formaches y algunes atres coses per a refrescamén.)

Hist. abr. de la Bible, fol. 38.

Porte-leur dix fromages et aucunes autres choses pour rafraîchissement.

Un petit de refrescament. L'Arbre de Batalhas, fol. 222. 

Un peu de rafraîchissement. 

ANC. ESP. Refrescamiento. IT. Rinfrescamento. (chap. Refrescamén,  refrescamens; avituallamén, avituallamens.)

27. Refrescar, v., rafraîchir, refroidir. 

O de l'aigua rosa gitar 

En lur caras, per reffrescar.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Ou jeter de l'eau de rose en leurs visages, pour rafraîchir.

Refrescatz vostras mas, 

Qu' el lavar es fort sas 

Apres manjar.

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Rafraîchissez vos mains, vu que le laver est très sain après manger.

Fig. Per lo cor dedins refrescar.

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens.

Pour rafraîchir le coeur au-dedans.

- Renouveler, rappeler, ranimer.

Non devetz refrescar tan vilha iror.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 94.

Vous ne devez pas renouveler si vieille rancune.

Vol retraire l' amor, e refrescar

El fag que fetz.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Je veux retracer l'amour, et rappeler le fait que vous fîtes.

Part. pas. Pel temps qu' es refrescatz.

Alphonse II, Roi d'Aragon: Per moutas.

Par le temps qui est rafraîchi.

Cant agron refrescat. Abr. de l'Anc. et du N.-T., fol. 35. 

Quand ils eurent rafraîchi.

CAT. ESP. PORT. Refrescar. IT. Rinfrescare. (chap. Refrescá: refresco, refresques, refresque, refresquem o refrescam, refresquéu o refrescáu, refresquen; refrescat, refrescats, refrescada, refrescades.)

28. Refresquir, v., rafraîchir. 

Part. pas. Sian refresquit competentment de viandas.

(chap. Que siguen refrescats competenmen de minjá.)

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 42. 

Qu'ils soient rafraîchis convenablement d'aliments.


Fregar, Freguar, v., lat. fricare, frotter, froisser.

Fregar

Entre se doas creaturas.

Brev. d'amor, fol. 38. 

Frotter entre soi deux créatures. 

Las mas ab vinagre fregar. 

(chap. Les mans en vinagre fregá.)

Tan fier et frega 'l bec.

Eluc. de las propr., fol. 81 et 140. 

Frotter les mains avec vinaigre. 

Tant frappe et frotte le bec.

Part. prés. Moro lors ventres fregan ab l' arena.

(chap. Se moren fregán los seus ventres en l'arena.) 

Eluc. de las propr., fol. 154. 

Meurent frottant leurs ventres avec le sable. 

CAT. ESP. (frotar, refregar, restregar) Fregar. PORT. Esfregar. IT. Fregare. (chap. Fregá, refregá: frego, fregues, fregue, freguem o fregam, freguéu o fregáu, freguen; fregat, fregats, fregada, fregades. Refrego, refregues, refregue, refreguem o refregam, refreguéu o refregáu, refreguen; refregat, refregats, refregada, refregades.)

2. Fretar, v., frotter.

Adoncs oing sa cara e la freta.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Alors oint sa face et la frotte. 

El se clau la una aurelha ab la coa, e freta tan l'autra per terra tro que l' a tota clausa. Naturas d'alcunas bestias.

Il se bouche une oreille avec la queue, et frotte tant l'autre par terre, jusqu'à ce qu'il l'a toute bouchée. 

ESP. Frotar, flotar.

3. Bregar, v., frotter.

D'aco bregatz lo paladel

E la lengua de vostr' auzel.

S' oli lauri no ill trobatz,

Ab fel de porc las li bregatz.

(chap. Si oli de lloré no (li) trobéu o trobáu, en fel de gorrino les hi fregáu.)

Deudes de Prades, Auz cass. 

Frottez de cela le palais et la langue de votre oiseau.

Si huile de laurier vous ne lui trouvez pas, avec fiel de porc vous les lui frottez.

4. Fregament, s. m., frottement, friction.

No trobo aspreza en lor fregament.

(chap. No troben aspró en la seua fricsió, en lo seu fregamén.)

Fregamens et suffumigacios de caudas herbas.

(chap. Fregamens y fumigassions de herbes calentes; caldes es lo mateix que calentes, Caldes de Montbuy, se trobe en y griega, sí; 

La Fontcalda prop de Prat de Compte, per la vía verda Val de Zafán.)

Eluc. de las propr., fol. 62 et 82.

Ne trouvent aspérité en leur frottement.

Frictions et fumigations d'herbes chaudes.

CAT. Fregamento (N. E. Busquen a ver si el DCVB u otros diccionarios del dialecto catalán tienen esta palabra). ESP. Fregamiento. IT. Fregamento.

(chap. Fregamén, fregamens; fricsió, fricsions; frega, fregues, com les que te fa un curandero o un fissioterapeuta.)

5. Fricacio, s. f., lat. fricatio, friction, frottement.

Fassa sobre aquel fricacio entro que be apparen las venas.

Trad. d'Albucasis, fol. 54. 

Qu'il fasse sur celui-là friction jusqu'à ce que les veines apparaissent bien.

ESP. Fricación (fricción, friega). PORT. Esfregação. IT. Fregagione.

(chap. Lo mateix que al pun cuatre de aquí dal.)

6. Frocar, Froissar, v., froisser, briser, être mis hors de combat.

Ben aut sobre la bocla l' escut li froc.

El no fer chavaler que tot no frois.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 75 et 73. 

Bien haut sur la bosse lui brise l'écu. 

Il ne frappe chevalier que tout il ne soit mis hors de combat.

7. Frois, s. m., froissement.

Tro a breu jorn veiretz d'astas tal frois.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 64.

D'ici à peu de jours vous verrez tel froissement de lances. 

ANC. FR. E de lances grant froisséiz.

Roman de Rou, v. 13690.

8. Frunir, v., froisser, écraser.

Part. pas. fig. Es totz de maltraire rotz e frunits. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 88. 

Est de fatiguer tout rompu et écrasé.

9. Confricar, v., lat. confricare, frotter.

Part. pas. Am aquel sian confricadas. Trad. d'Albucasis, fol. 45.

Qu'elles soient frottées avec celui-là. 

ESP. Confricar (en desuso; estregar).

10. Confricacio, s. f., lat. confricatio, frottement.

Arena es..., per sa confricacio, de rozilh consumptiva.

(chap. robell, rovell, com ve de rubeo, roch, yo u escriuría en b, com lo robelló o rovelló; una de les arenes que mes se fée aná pera rentás ere lo sauló. En fransés se li diu sablon a la arena; arène.)

robellons, rovellons, níscalos, níscalo

Eluc. de las propr., fol. 183.

Arène est..., par son frottement, destructive de rouille.

ESP. Confricación (desusado: acción y efecto de confricar; fricción, friega, refriega).

viernes, 8 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA QUINTA.

JORNADA NOVENA. NOVELA QUINTA.

Calandrino se enamore de una jove, Bruno li fa un breve a un pergamino, y al tocála en ell, sen va en ell; y sén trobat per la seua dona, tenen una gravíssima riña.

Acabada la historia de Neifile, sense que massa sen enrigueren della o parlare la compañía, la reina, volta cap a Fiameta, li va maná que continuare, y ella va escomensá:

Nobilíssimes siñores, com crec que sabéu, no ña res de lo que se parlo que no agrado mes si lo momén y lo puesto se tríe be pera parlá de alló. Y per naixó, mirán aón estem y perqué ham vingut aquí, tot lo que pugue proporsionámos diversió y entretenimén té aquí lo seu momén y lloch oportú. Per naixó, encara que moltes vegades se haigue parlat entre natros de les aventures de Calandrino, que totes són divertides, ton contaré una mes. Si de la verdat de los fets haguera vullgut o vullguera apartám, be hauría sabut en atres noms compóndrela y contála; pero com lo apartás de la verdat de les coses passades al novelá es disminuí mol la chalera dels oyéns, en la forma verdadera, ajudada per lo ya contat, to la contaré.

Niccolo Cornacchini va sé un consiudadá nostre y un home ric; y entre les seues atres possessións ne va tindre una mol maja a Camerata, a la que va fé construí una honorable y rica torre, y en Bruno y en Buffalmacco va consertá que lay pintaren tota. Estos, com ere molta faena, se van emportá en ells a Nello y a Calandrino y van escomensá a traballá. Allí ñabíe sol alguna alcoba amoblada en un llit y datres coses oportunes y una criada vella vivíe tamé com a guardiana de la possessió. Acostumbrabe un fill del dit Niccolo, que teníe per nom Filippo, com ere jove y solté, a portá alguna vegada an alguna dona que li agradabe, la teníe allí un día o dos y después la despedíe.

Ara be, entre atres vegades va passá que ne va portá a una de nom Niccolosa, a la que un rufián, lo Tragón, la teníe a la seua disposissió a una casa de Camaldoli, y la donáe de llogué. Ere esta de mol maja figura y estabe ben vestida y, en relassió a les del gremio, ere de bones maneres y parlabe be; y habén un día a michdía eixit de la alcoba en unes enagües de fustán blang y en lo pel esturrufat, y están rentánse les mans y la cara a un pou que ñabíe al pati de la torre, va passá que Calandrino va acudí allí a buscá aigua y la va saludá. Ella, contestánli, va escomensá a mirássel, mes perque Calandrino li pareixíe un home raro que per coquetejá. Calandrino va escomensá a mirássela, y pareixénli maja, va escomensá a trobá excuses y no tornabe aon los seus compañs en l´aigua.
Pero sense conéixela no se atrevíe a díli res. Ella, que sen habíe acatat de que la mirabe en bons ulls, pera fótreli lo pel alguna vegada lo mirabe, soltán algún suspiret; per lo que Calandrino se va encaprichá della, y no sen habíe anat del pati cuan ella va sé cridada a la alcoba de Filippo.

Calandrino, tornán a la faena, no fée mes que bufá, per lo que Bruno, donánsen cuenta, perque mol li mirabe les mans, com se divertíe mol en los seus actes, li va di:
- ¿Qué dimonis te passe, compare Calandrino? No fas mes que bufá.
A lo que Calandrino va di: - Compare, si tinguera qui me ajudare, estaría be.

- ¿Cóm? - va di Bruno.

A lo que Calandrino va di:

- No lay digues a dingú: ña una jove aquí que es mes hermosa que una hechissera, y se ha enamorat tan de mí que te pareixeríe cosa extraordinaria: men hay donat cuenta ara mateix, cuan hay anat a buscá aigua al povet.

- ¡Ay! - va di Bruno -, ojito que no sigue la dona de Filippo.
Va di Calandrino: - Crec que sí, perque ell la va cridá y ella sen va aná a la seua alcoba; ¿pero qué vol di aixó? A Cristo los hi ficaría yo, no ya a Filippo. Te diré la verdat, compare: me agrade tan que no podría díu.

Va di entonses Bruno:

- Compare, te explicaré quí es; y si es la dona de Filippo, arreglaré lo assunto en dos paraules perque la conec mol. ¿Pero cóm u farem pera que no u sápigue Buffalmacco? No puc parláli may que no estigue ell en mí.

Va di Calandrino:

- Buffalmacco no me preocupa, pero ojito en Nello, que es parén de Tessa y u espentolaríe tot.

Va di Bruno:

- Dius be.

Pos Bruno sabíe quí ere ella perque la habíe vist arribá, y tamé Filippo lay habíe dit. Una vegada que se va apartá Calandrino una mica de aon treballaben, Bruno va aná a vórela y los u va contá tot a Nello y a Buffalmacco, y juns de amagatóns van quedá en lo que faríen en este enamoramén seu. Y al torná Calandrino, li va di Bruno en veu baixa:

- ¿La has vist?

Va contestá Calandrino:

- ¡Ay, sí, me ha matat!

Va di Bruno:

- Vull aná a vore si es la que yo crec; y si u es, díxam fé a mí.
Baixán al pati Bruno y trobánse a Filippo en ella, los va contá per orden quí ere Calandrino y lo que li habíe dit, y en ells va arreglá lo que cadaú teníe que di y fé pera divertís y entretindres en lo enamoramén de Calandrino; y tornán aon Calandrino estabe, li va di:

- Sí que es ella: y per naixó aixó se ha de fé en mol coneiximén, perque si Filippo sen acatare, tota l´aigua del Arno no te rentaríe. Pero, ¿qué vols que li diga de la teua part si li puc parlá?
Va contestá Calandrino: - ¡Redéu! Li dirás que la vull mil fanegues de eixe bon be de impregná, y después que soc lo seu criat y que si vol algo, ¿me has entés be?
Va di Bruno:

- Sí, díxam a mí.

Arribada la hora de sopá y dixán estos la faena y baixán al pati, están allí Filippo y Niccolosa, se van quedá allí un rato en servissi de Calandrino, y este va escomensá a mirá a Niccolosa y a fé los mes extrañs gestos del món, tals y tans que sen hauríe donat cuenta hasta Quico lo cèlio de Tortosa. Ella fée tot lo que podíe pera calentál be y segóns los consells de Bruno, divertínse mol en los modos de Calandrino.
Filippo, en Buffalmacco y en los atres fée vore que charrabe y que no sen acatabe de este assunto. Pero al cap de un rato, en grandíssim fastidio de Calandrino, sen van aná; y venín cap a Florencia li va di Bruno a Calandrino:

- Be te dic que la fas fondre com lo gel al sol: per lo cos de Cristo, si portes lo rabel y li cantes alguna de eixes cansonetes teues de amors, la farás aviás per la finestra pera está en tú.
Va di Calandrino: - ¿Aixina u creus, compare?, ¿te pareix be que lo porta?

- Sí. - va contestá Bruno.

A lo que va contestá Calandrino:

- No tu creíes avui cuan te u día: per sert, compare, men dono cuenta de que sé fé lo que vull milló que atres. ¿Quí haguere pogut, mes que yo, enamorá tan pronte a una dona com esta? A bona hora u sabríen fé estos jovens de trompa marina que tot lo día se passen amún y aball y en mil añs no sabríen ajuntá una aumosta de calderilla.
Ara voldría que me veigueres en lo rabel: ¡vorás qué be que u fach! Y entén be que no soc tan agüelo com te pareixco: ella sí que sen ha donat cuenta, ella; pero de un atra manera lay faré notá si li fico les garres damún, per lo verdadé cos de Cristo, que li fotré tal repassada que me vindrá detrás com la tonta detrás del fill.
- ¡Oh! - va di Bruno -, te la ensumarás, ya me pareix vóret mossegála en eixes dens teues com a claus y eixa boca seua roijeta y eixes galtes que pareixen dos roses, y después minjátela sansera. Calandrino, al sentí estes paraules, li pareixíe está ficánles en obra, y anabe cantán y saltán tan alegre que no cabíe a la pell. Pero al día siguién, portán lo rabel, en gran chalera de tota la compañía va cantá acompañán en ell moltes cansóns; y en ressumen en tanta dropina va entrá de tan mirá an aquella, que no fotíe brot, sino que mil vegades al día, ara a la finestra, ara a la porta y ara al pati corríe pera vórela, y ella, segóns los consells de Bruno, li donabe ocasións. Bruno se ocupabe de les seues embaixades y de part della a vegades les hi donabe: cuan ella no estabe allí, que ere la majó part del tems, li fée arribá cartes della a les que li donabe grans esperanses (com Dickens faríe uns siglos después) als seus dessichos, mostrán que estabe a casa dels seus paréns, aon ell entonses no podíe vórela. Y de esta guisa, Bruno y Buffalmacco traíen de Calandrino la chalera mes gran del món, fen que los donare alguna vegada, com si u demanare la Siñora, una pinta de marfil, una bossa, una navalleta y atres chucheríes, donánli a cambi algunes sortijetes falses sense valor en les que Calandrino fée festes maravilloses; y ademés de aixó li traíen bones berenes y atres convits, per está ocupats dels seus assuntos.

Habénlo entretingut uns dos mesos de esta forma sense habé fet mes, veén Calandrino que la faena a la torre se anabe acabán y pensán que, si no portabe a efecte lo seu amor abáns de que estiguere acabada la faena, may mes podríe conseguíu, va escomensá a importuná mol y a solissitá a Bruno; per naixó, habén vingut la jove, com ya Bruno habíe arreglat en Filippo y en ella lo que se habíe de fé, li va di a Calandrino:

- Mira, compare, esta dona me ha prometut mes de mil vegades fé lo que tú vullgues y después no fa res, y me pareix que te está prenén lo pel; y per naixó, com no fa lo que prometix, lay farem fé, vullgue o no, aixó si tú vols.

Va contestá Calandrino:

- ¡Sí!, sí, per l´amor de Deu, fému pronte.

Va di Bruno:

- ¿Tindrás lo valor de tocála en un breve que te donaré yo?

Va di Calandrino:

- Claro que sí.

- Pos - va di Bruno - búscam un tros de pergamino notato y una rata penada viva y tres granets de incienso y una vela beneída, y díxam fé.

Calandrino se va passá tota la nit siguién intentán enchampá un rat penat en trampes y al final lo va cassá, y en les atres coses les hi va portá a Bruno. Este, retiránse a una alcoba, va escriure al pergamino sertes coses estrafalaries, lay va portá y li va di:
- Calandrino, entératen de que si la toques en este escrit, vindrá en seguida detrás de tú y fará lo que vullgues. Si Filippo sen va avui an algún puesto, arrímat de consevol manera, tócala y vésten a la pallissa que está aquí a la vora, que es lo milló puesto que trobaréu, perque no hi entre may dingú, vorás que ella acudix allí, y cuan estigue allí be saps lo que tens que fé.

Calandrino se va sentí lo home mes felís del món y prenén lo escrit va di:
- Compare, díxam fé a mí.

Nello, del que Calandrino casi se amagabe, se divertíe en este assunto tan com los atres y en ells interveníe a la burla; y per naixó, tal com Bruno li habíe manat, sen va aná a Florencia a vore a doña Tessa, la dona de Calandrino, y li va di:

- Tessa, saps cuáns cops te va fotre Calandrino sense raó lo día que va torná carregat com un ase catalá en les pedres del Muñone, y per naixó vull que te vengos: y si no u fas, no me tingues mes per parén ni per amic. Se ha enamorat de una dona de allá dal, y es tan marrana que va tancánse en ell moltes vegades, y avui mateix han quedat pera está juns; y per naixó vull que te vengos, que lo vigilos y lo castigos be.

Al sentí la dona aixó, no li va pareixe de broma, sino que eixecánse va escomensá a di:
- Ay, lladre públic, ¿assó me fas? Per la creu de Cristo, me les pagarás totes juntes.
Y prenén la seua toquilla y una sagaleta de compañera, enseguida, casi corrén en ves de caminán, en Nello sen van aná cap a la torre. Veénla vindre Bruno de lluñ, li va di a Filippo: - Ya ve lo nostre amic.

Filippo, anán aon Calandrino y los atres pintaben, va di:
- Maestres, men ting que aná a Florencia ara mateix: traballéu en ganes, que ya casi u teníu. Y fen vore que sen anabe, se va amagá a una part aon podíe, sense sé vist, vore lo que fée Calandrino. Calandrino, cuan va pensá que Filippo ya estabe prou lluñ, va baixá al pati aon va trobá sola a Niccolosa; y entrán en ella en conversa, y ella, que sabíe be lo que teníe que fé, arrimánseli, en mes familiaridat que la que li habíe mostrat li va mostrá, en lo que Calandrino la va tocá en lo pergamino. Y cuan la habíe tocat, sense di res, va adressá les passes cap a la pallissa, cap aon Niccolosa lo va seguí; y, entrán los dos a dins, ajuntada la porta va abrassá a Calandrino y damún de la palla que estabe an terra lo va aviá, y saltánli damún, espatarrada y ficánli les mans als muscles, sense dixá que li arrimare la cara, com en gran dessich lo mirabe dién:

- Oh, dols Calandrino meu, alma meua, be meu, descáns meu, ¡cuán tems hay dessichat tíndret! En la teua amabilidat me has robat lo cordó de la camisa, me has encadenat lo cor en lo rabel: ¿pot sé verdat que te tinga aquí?

Calandrino, casi sense pugué sorollás, díe:

- ¡Ah!, dolsa alma meua, díxam besát.

Niccolosa díe:

- ¡Quína pressa tens! díxam primé vóret al meu gust: ¡díxam omplím los ulls en esta dolsa cara teua!

Bruno y Buffalmacco sen habíen anat aon Filippo y los tres veíen y sentíen aixó; y anán ya Calandrino a besá a Niccolosa, en aixó que arriben Nello en doña Tessa. Este, al arribá, va di: - Votovadell, que están juns - y arrimánse a la porta de la pallissa, la dona, que petabe de rabia, lo va espentá y lo va fé anássen, y entrán a dins com una furia va vore a Niccolosa montán a Calandrino. Esta, al vore a la dona, se va eixecá de un bot, va fugí y sen va aná aon estabe Filippo. Doña Tessa va corre en les ungles cap a la cara de Calandrino que encara estabe tombat, y lay va esgarrapá tota; y agarránlo del pel y tiránlo de aquí cap allá li va escomensá a di:
- Gos brut deshonrat, ¿aixina que aixó me fas? agüelo tonto, maldit sigue lo día en que te vach voldre: ¿aixina que no tens prou faena a casa teua que vas treballán a les atres? ¡Vaya un bon enamorat! ¿No te coneixes, desgrassiat?, ¿no te coneixes, malnaixcut?, que exprimínte tot sansé no ixiríe suc ni pera una salsa. Per Deu que no ere la Tessa qui te va preñá, ¡que Deu la confongue an eixa sigue qui sigue, que ya es prou trist tindre gust per una joyeta tan bona com tú eres!
Calandrino, al vore vindre a la seua dona, se va quedá entre mort y viu, y no se va atreví a deféndres de cap manera. Esgarrapat, pelat y despelussat, arreplegán la capa y eixecánse, va escomensá humilmen a demanáli a la seua dona que no cridare si no volíe que lo tallaren a trossets perque aquella que estabe en ell ere la dona del amo de la casa. La dona va di:

- ¡Pos que Deu li dono mala ventura!

Bruno y Buffalmacco, que en Filippo y Niccolosa sen habíen enrit de este assunto al seu gust, fen vore que acudíen al abalot, después de moltes histories, van tranquilisá a la dona, y li van doná a Calandrino lo consell de que sen anare a Florencia y no tornare per allí, pera que Filippo, si algo sentiguere de aixó, no li faiguere cap mal. Aixina pos, Calandrino, triste y apocadet, pelat y esgarrañat sen va torná cap a Florencia, y no se va atreví a torná a la torre. Molestat día y nit per les reprimendes y amonestassións de la seua dona, lo seu ardén amor va acabá, habén fet riure mol als seus amics, a Niccolosa y a Filippo.


Calandrino se enamore de una jove, Bruno li fa un breve a un pergamino, y al tocála en ell, sen va en ell; y sén trobat per la seua dona, tenen una gravíssima riña.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, III.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


III.

La vall... aquella vall significabe mol pera Daniel, lo Mussol. Ben mirat, u significabe tot pera nell. A la valleta habíe naixcut y, en onse añs, may va crusá la cadena de altes montañes que la voltaben y tancaben. Ni va experimentá la nessessidat de féu.

A vegades, Daniel, lo Mussol, pensabe que son pare, y lo mossen, y lo maestre, teníen raó, que la seua vall ere com una gran olla independén, absolutamén aislada del exterió. Y, sin embargo, no ere aixina; la vall teníe lo seu cordó del melic, un doble cordó umbilical, milló dit, que la vitalisabe: la vía de ferro: lo carril de ferro: ferrocarril y la carretera. Les dos víes atravessaben la vall de sur a nort, proveníen dels pardos y ressecs plans de Castilla y buscaben lo pla blau del mar. Constituíen, pos, lo enllás de dos inmensos móns contraposats. Al seu trayecte per la vall, la vía, la carretera y lo riu - que se ajuntabe en elles después de aviás per un frenessí de rapits y torrenteres desde la punta del Pic Rando - se entrecrusaben una y mil vegades, creán una inquieta topografía de pons, tunels, passos a nivell y viaductes.

A la primavera y estiu, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás, al caure la tarde, a consevol miradó y desde allí ataullaben, agobiats per una unsió casi religiosa, la inmensa amplada de la vall. La vía del tren y la carretera dibuixaben, al fondo, violéns y frecuéns zigzags; a vegades se buscaben, datres se repelíen, pero sempre, en aquella perspectiva, eren com dos blangs estels uberts entre la verdó compacta dels prats y los panissals. A la distansia, los trens, los automóvils y les blanques masades teníen proporsións de figures chicotetes del naiximén o Belén, increíblemen lluñanes y, al mateix tems, incomprensiblemen próximes y manejables. A vegades se divisaben dos y tres trens simultáneamen, cada un en lo seu negre penacho de fum penjat de la atmósfera, trencán la uniformidat vegetal dels prats. ¡Fée goch vore eixí les locomotores de les boques dels túnels! Ixíen com los grills cuan lo Moñigo o ell pixaben, hasta ameráls y inundáls, los caus dels pobres bichos. Locomotora y grill evidensiaben, al eixí de los seus forigóns, una mateixa expresió de esglay y ofec. Li agradabe al Mussol sentí la quietut serena y reposada de la vall, contemplá lo conglomerat de prats, dividits en parseles, parades, bancals, faixes, y com esquichats de masades desperdigolades. Y, alguna vegada, les taques fosques y espesses dels bosques de castañés o la tonalidat clara y mate de les aglomerassións de eucaliptos. Allá de allá, per tot arreu, les montañes, que, segóns la estassió y lo orache, cambiaben la seua contextura, passán de una extraña ingravidés vegetal a una solidés densa, mineral y plomisa dels díes entaragañats.

Al Mussol li agradabe alló mes que res, potsé, tamé, perque no coneixíe datra cosa.
Li agradabe constatá lo paralisat estupor dels campos y la verdó frenética de la vall y les raches de soroll y velossidat que la sivilissassió enviabe de cuan en cuan, en una exactitut casi cronométrica. Moltes tardes, dabán de la inmovilidat y lo silensio de la Naturalesa, perdíen la nossió del tems y la nit sels fotíe damún. La bóveda del sel anabe poblanse de estrels, y Roc, lo Moñigo, se acolloníe per una espessie de temó astral.
Ere en estos casos, de nit y lluñ del món, cuan a Roc, lo Moñigo, se li ocurríen idees inverossímils, pensaméns que normalmen no lo inquietaben. Va di una vegada:

- Mussol, ¿Es possible que si caiguere un estel de eixos no arribo may al fondo?

Daniel, lo Mussol, va mirá al seu amic, sense enténdrel.

- No sé lo que me vols di - va contestá.

Lo Moñigo luchabe en la seua defissiensia de expresió. Va gesticulá repetidamen en les mans, y, al final, va di:

- Los estrels están al aire, ¿no es assó?

- Assó es.

- Y la terra está al aire tamé, com un estrel, ¿verdat? - va afegí.

- Sí; al menos aixó diu lo maestre.

- Bueno, pos es lo que te dic. Si un estrel se despenje y no choque ni en la terra ni en datre estrel, ¿no arribe may al fondo? ¿Es que eixe aire que los volte no se acabe may?

Daniel, lo Mussol, se va quedá pensán un momén. Escomensabe a dominál tamé an ell un indefinible dessassosec cósmic. La veu va eixí de la seua gola indessisa y aguda com un gañit.

- Moñigo.

- ¿Qué?

- No me faigues eixes preguntes; me marejo.

- ¿Te marejes o te assustes?

- Pot sé les dos coses - va admití.

Sen va enriure lo Moñigo.

- Te diré una cosa - va di después.

- ¿Qué?

- Tamé a mí me fan temó los estels y totes eixes coses que no se abarquen o no se acaben may. Pero no lay digues a dingú, ¿sens? per res del món voldría que sen enterare de aixó man germana Sara.

Lo Moñigo triabe sempre estos moméns de repós solitari pera les seues confidensies.
Les altíssimes montañes, en les seues ressies crestes retallades damún del horizonte, li donaben al Moñigo una irritán impresió de insignificansia. Si la Sara, pensabe Daniel, lo Mussol, sapiguere lo pun flaco del Moñigo, podríe, fássilmen, apretál a un puñ. Pero, naturalmen, per la seua part, no u sabríe may. Sara ere una mossa antipática y cruel, y Roc lo seu milló amic. ¡Que adivinare ella la po indefinible que al Moñigo li inspiraben los estrels!

Al torná, ya de nit, al poble, se fée mes notoria y perseptible la vibrassió vital de la vall.

Los trens pitaben a les estassións escampades y los seus chulits esgarraben la atmósfera com a navallades. La terra exhalabe un agradable braf de humitat y fem de vaca. Tamé faie auló, en mes o menos forsa, la herba segóns lo estat del sel o la frecuensia de les plogudes.

A Daniel, lo Mussol, li enchisaben estes aulós, com li agradabe escoltá a la quietut de la nit lo muuu de una vaca o lo lamén chirrián de una carreta de bueys avansán a trompicóns.

Al estiu, en lo cambi de hora, tornaben al poble encara de día. Solíen caminá per damún del túnel, trián la hora del pas del tranvía interprovinsial. Tombats damún del roquissal, assomán lo nas al single, los dos mossos aguardaben impassiéns la arribada del tren.
La vuida ressonansia de la vall los portabe als oíts, en molta antelassió, la proximidat del convoy. Y, cuan lo tren eixíe del túnel, voltat per un núgol de fum denso, los fée estornudá y riure en espasmódiques carcañades. Y lo tren se desllissabe daball dels seus ulls, lento y traqueteján, monótono, casi al alcáns de la ma. Desde allí, per una sendeta de cabres, baixaben hasta la carretera. Lo riu passabe per daball del pon, en un brogit de catarata. Ere una corrén de montaña que baixabe en molta forsa entre grans roques reassies a la erosió. Lo soroll de les aigües se remansabe, vin metros mes aball, al Toll o Badina del Inglés, aon ells se bañaben a les tardes de samorda, bascoses, del estiu.

A la confluensia del riu y la carretera, a un kilómetro aball del poble, estabe la taberna de Quino, lo Manco.


Daniel, lo Mussol, recordabe los bons tems, los tems de les transacsións fássils y barates. Entonses, lo Manco, per una perra chica los servíe una tassada de sidra de barril y, damún los donabe conversa. Pero los tems habíen cambiat als radés añs, y ara, Quino, lo Manco, per sing séntims, sol charrabe. La tasca de Quino, lo Manco, estabe casi sempre forra. Lo Manco ere generós hasta la prodigalidat y als tems que corríen ressultabe arriesgat sé generós. A la taberna de Quino, per unes raóns o datres, sol se despachabe ya un vi negre rascadó en lo que mataben la sed los obrés y empleades de la fábrica de taches y claus, que estabe singséns metros riu aball. Mes allá de la taberna, a la esquerra, doblán la radera curva, estabe la formachería de son pare del Mussol.
Enfrente, una mica adentrada als prats, la estassió y, apegada an ella, la caseta alegre, blanca y roija de Cuco, lo factó, encarregat de la ressepsió dels equipaches y del movimén de gen y mercansíes. Después, en plena costa amún, escomensabe lo poble propiamen dit. Ere, lo seu, un poblet menut, retirat y vulgar. Les cases eren de pedra, en galeríes ubertes y penjáns de fusta, generalmen pintades de blau. Esta tonalidat contrastabe, a la primavera y estiu, en lo verd y roch dels geranios que infestaben galeríes y balcóns. La primera casa, a la ma zurda, ere la botica. Anexes o apegades estaben les cuadres, les magnífiques cuadres de don Ramón, lo boticari-alcalde, plenes de gordes, passiéns y majetones vaques. A la porta de la farmassia ñabíe una campaneta, y lo seu repiqueteo distraíe a don Ramón dels seus afáns munissipals pera reintegrál, durán uns minuts, a la seua faena y professió. Seguín costa amún, se topabe un en lo palau de don Antonino, lo marqués, guardat per un muro mol alt de pedra, llisa, inexpugnable; lo talleret del sabaté; l´ajuntamén, en un arcaic escut a la frontera o fachada; la tenda o botiga de les Pestetes y lo seu escaparate mol ben parat y variat; la fonda, en una famosa galería de vidres flanquejabe dos de les cares del edifissi; a la dreta de esta, la plassa cuberta de boñigues y grava y en una fon pública, de dos cañs o chorros, al sentro; tancán la plassa, per l´atre costat, estabe lo edifissi del bang o banc, y, después, tres cases de veíns en los seus jardinets a la part de dabán. Per la dreta, enfrente de la apoteca, estabe la finca de Gerardo, lo Indiano, los seus abres produíen les millós fruites de la comarca; lo corral de Pancho, lo Sensedéu (Sindiós), aon un tems va está instalat lo sine; la taberna del Chano; la forja de Paco, lo ferré, la ferrería; les ofissines de Teléfonos, que regentaben les Llebres; lo bazar de Antonio, lo Buche, y la casa de don José, lo mossen, que teníe la rectoría a la planta baixa. Tresséns metros mes allá, costa aball, estabe la iglesia, tamé de pedra, sense cap estil definit, y en un campanari estirat y pito. Enfrente los nous edifissis de les escoles, pintats en cals o encalats y en les finestres pintades de verd o vert, y la caseta de don Moissés, lo mestre o maestre. Vist aixina, a la ligera, lo poble no se diferensiabe de mols atres. Pero pera Daniel, lo Mussol, tot lo del seu poble ere mol diferén a lo dels demés. Los problemes no eren vulgars, lo seu régim de vida revelabe talento y de casi tots los seus actes emanabe una positiva trassendensia. Un atra cosa es que los demés no vullgueren reconéixeu. Assobín, Daniel, lo Mussol, se parabe a contemplá los sinuosos carreróns, la plassa plena de pasterades y graveta, los penosos edifissis, construits sol en un sentit utilitari. Pero aixó no lo entristíe gens. Los carrés, la plassa y los edifissis no féen un poble, ni li donaben fissonomía. Un poble lo féen los seus habitáns, veíns, pobladós, y la seua historia. Y Daniel, lo Mussol, sabíe que per aquelles carreres cubertes de pastoses boñigues y per les cases que les flanquejaben, van passá homens honorables, que avui eren sombres, pero que li van doná al poble y a la vall un sentit, una armonía, unes costums, un ritmo, un modo propi y peculiá de viure.

¿Que lo poble ere ferosmén individualista y que una corporassió pública tinguere poc que fé, com díe don Ramón, lo alcalde? Be. Lo Mussol no n´enteníe de individualisme, ni de corporassións públiques y no teníe raóns pera negáu. Pero, si ere aixina, los mals consiguiéns no rebassaben lo poble y, después de tot, ells mateixos pagaben los seus propis pecats. ¿Que preferíen no asfaltá la plassa per a que no los pujaren los arbitris? Be. Per aixó la sang no arribaríe al riu, costa aball. "La cosa pública, la res publica, es un desastre", cridabe don Ramón. "Cadaú mire massa lo propi y olvide que ñan coses que són de tots y que se tenen que cuidá", afegíe. Y no ñabíe qui li ficare al cap que eixe egoísme ere flo o puncha, o vissi o virtut de tota una rassa.

Pero, ni per aixó, ni per res, podíen regatejásseli al poble les seues cualidats de efissiensia, seriedat y discressió. Cadaú a lo seu, pero los dropos no son gossos perque no vullguen traballá en les coses dels demés. Lo poble, sense cap duda, ere de una eficássia sobria y de una discressió edificán.
¿Que la Pesteta gran y lo Cuco, lo factó, no eren discrets? Be. A cap pell li falte una piga. Y, en cuan al individualisme del poble, ¿Qué feen los mossos y les mosses los dissaptes per la tarde y los domenges? Don José, lo mossen, que ere un gran san, solíe manifestá, en tristesa: "Es llástima que vigam un a un pera totes les coses y nessessitem emparellámos pera ofendre al siñó". Pero tampoc don José, lo mossen, volíe entendre que eixa sensualidat ere flo o espina, o vissi o pecat de tota una rassa.